Blog Guillem Valls Sala

O Junts o campi qui pugui!

Guillem Valls Sala — Fri, 12 Feb 2021 08:15:00 +0100

A la vida totes les eleccions són decisives i cadascú es juga avançar o retrocedir en els seus objectius. En aquest sentit, totes les eleccions sempre són plebiscitàries. Però hi ha decisions que són més determinants que d’altres i que poden ser veritables punts d’inflexió, com per exemple casar-se.

Aquest 14F, dia de Sant Valentí, per a tots aquells que encara dubtin, no es vota entre una llarga llista de partits independentistes sinó entre dues estratègies: la d’anar Junts o la del campi qui pugui.

El veritable drama del moviment independentista, d’ençà de les eleccions del 21-D, no és que hi hagin moltes formacions sinó que hi ha moltes estratègies diferents. Un error i un tret al peu.

El que també dóna transcendència a les eleccions del diumenge, és el fet que per primera vegada, i després de 131 homes, una dona pugui arribar a ser presidenta de la Generalitat.

L’actual estratègia d’ERC, acostant-se a les posicions de socialistes i comuns, lluny d’avançar cap a la unitat estratègica només ha provocat la confrontació entre independentistes. Cal tenir molt clar que tots els vots que no vagin a Junts seran comptats al sac de l’estratègia campi qui pugui.

De retruc, aquesta elecció d’estratègies porta implícita una tria d’actituds i discursos amb els quals s’avançarà els propers anys. Per això, cal ser conscients que també s’escull entre discursos prepotents com les de l’estrella d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, que encara vol fer creure que hi pot haver una bona solució per al conflicte català dins de la política espanyola, o bé el discurs de confrontació intel·ligent, obert, humanista i progressista que proposa Laura Borràs.

Decidim entre l’actitud derrotista de Joan Tardà, àmpliament acceptada dins la cúpula d’ERC, i l’actitud optimista, combativa i de creure en el futur que proposa el President Puigdemont.

Les pròximes eleccions del 14F s’escull si es vol seguir donant corda a un govern espanyol que es fa dir “el més progressista de la història” sense aturar la màquina repressiva però sobretot, si ens donem una oportunitat per reafirmar-nos en el mandat sembrat l’1 d’Octubre.

L’1-O és la llavor. Una llavor, en ella mateixa, no garanteix res,però sense ella res és possible. Són conegudes les declaracions “se’ns ha de passar el dol de l’1 d’Octubre” de la número 2 d’ERC, Laura Vilagrà, sobre aquest mandat. Un arbre sense llavor no pot viure, però sense branques tampoc pot créixer. Cal vèncer l’estratègia melancòlica sobre l’1-O d’ERC a les urnes per no malmetre més el seu mandat i fer confiança a la unitat.

Twitter: @Guillem_Valls_ | www.entrevistesxlarepublica.cat |

Sentència, nacionalisme i caràcter

Guillem Valls Sala — Mon, 07 Oct 2019 20:10:00 +0200

El nacionalisme és el camí per a la plenitud de Catalunya com a nació, com a entitat política, com a entitat econòmica i com a conglomerat social, sense cap mena de limitació. Per això ens cal redefinir urgentment la doctrina nacionalista i adaptar-la a l’actual realitat social catalana.

Com bé assenyala Iñaki Gabilondo, “s’anomena ‘patriotisme’ al nacionalisme dels països que tenen Estat, i ‘nacionalisme’ al patriotisme dels països que no tenen Estat”. Per tant, la paraula “nacionalista” sempre ha estat denigrada i utilitzada a propòsit per l’establishment polític dels estats com a arma llancívola cap als seus adversaris polítics quan s’han sentit amenaçats.

Tanmateix el caire nacionalista d’un poble també el conforma les seves actituds i el seu caràcter. Està clar que el nacionalisme català ha de ser obert, lligat al progressisme social i a l’humanisme radical. Però quin model de nacionalisme realment ens volem donar entre tots?

Un nacionalisme excloent, identitari, de DNI, com l’espanyol? Un nacionalisme sotmès, de demanar constantment permís a l’amo, com pretén l’actual direcció d’Esquerra Republicana? Evidentment, optar per qualsevol d’aquests dos models tan extrems és un suïcidi com a poble.

Estem a les portes de la sentència definitiva i la nostra resposta determinarà el nostre futur com a poble. No acceptar la sentència, en termes generals, pot equiparar-se al que va representar la sentència de l’Estatut l’any 2010, que el poble no va acceptar. Aquella resposta intel·ligent es va traduir en què la pràctica totalitat del catalanisme va virar cap a l’independentisme i amb l’acostament i la unitat d’acció entre partits independentistes. Al mateix temps, va marcar el tret de sortida de les manifestacions massives dels 11s de setembre. Per tant, urnes, carrer i unitat.

Podrà l'Estat espanyol fer valdre una sentència condemnatòria que més d’un 70% de la població catalana considera injusta? Cal repetir la fórmula. Ara és el moment de plantar cara i de pensar en les futures generacions.

© Guillem Valls ; Twitter: @Guillem_Valls_ | Director d' www.entrevistesxlarepublica.cat |

ERC i la tragèdia dels comuns

Guillem Valls Sala — Wed, 28 Aug 2019 23:36:00 +0200

ERC va passar de defensar la unilateralitat i la restitució del govern legítim fins a les eleccions del 21D, a predicar la lògica multilateral un dia després de perdre inesperadament les eleccions.

És una evidència que ERC ha deixat de banda la independència de Catalunya per aconseguir l’hegemonia com a partit institucional català. Com? Plagiant el discurs i prioritzant arribar a acords amb els comuns i, així, en teoria, eixamplar la base independentista.

El més esperpèntic és que seguint aquesta estratègia ERC ha topat, precisament, amb un famós dilema econòmic, “la tragèdia dels comuns.”

La tragèdia dels [béns] comuns de Garrett Hardin de 1968 descriu una situació en la qual diversos individus [partits], motivats només per l'interès personal i actuant independent però racionalment, acaben per destruir un recurs compartit limitat comú [la independència], encara que a cap d'ells, ja sigui com a individus o en conjunt, els convingui que tal destrucció succeeixi.

Aquesta idea ve reforçada pel fet que ERC va ser traït pels mateixos “comuns” per partida doble: a l’Ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Barcelona.

En el primer cas, els comuns no van dubtar a pactar amb l’establishment espanyol per deixar ERC fora de l’alcaldia de Barcelona. En el segon, van ser els mateixos comuns, amb els quals ERC ja havia pactat, els que van plantejar un cordó sanitari contra JxCat que, evidentment, no va seguir el seu joc.

En resum, els interessos egoistes a curt termini d’alguns partits són incompatibles amb els interessos col·lectius i el bé comú a preservar a llarg termini, la independència.

Per tant, cal unitat estratègica. Perquè el més trist és que avui ja ningú dubta que, si s’hagués imposat la lògica de la unitat i la cooperació des del principi, tindriem la capital i la tercera institució del país en mans dels partits independentistes.

Per tal d’evitar una nova tragèdia i, fins que ERC no trobi el nord, és necessari que la unitat d’acció es demani des dels carrers.

© Guillem Valls ; Twitter: @Guillem_Valls_ | www.entrevistesxlarepublica.cat | Blog personal: https://tinyurl.com/y2s9k4uc

La República, tema tabú al regne d’Espanya

Guillem Valls Sala — Tue, 14 May 2019 22:00:00 +0200

Recordo un fragment del programa Salvados en què Jordi Évole parlava amb cinc destacats dirigents polítics espanyols sobre República o Monarquia, tema tabú al Regne d’Espanya. Aquesta idea ve reforçada pel fet que, inicialment, el presentador va proposar una votació secreta que va ser rebutjada per l’habitual actitud xulesca de Miguel Ángel Revilla.

L’únic tertulià dels cinc que va mostrar-se públicament favorable a la República fou Teresina Armengol, dona, socialista i presidenta de les Illes Balears.

Malgrat aquest esperpèntic panorama polític espanyol, la Monarquia té els dies comptats a Catalunya, però també a Espanya. Es tracta d’un mer tema generacional. L’arribada de la República, primer a Catalunya i més tard a Espanya, és només qüestió de temps.

Les consultes sobre una o altra opció a diferents universitats espanyoles, han representat un far de llum i una prova tangible d’aquesta dinàmica.

El PSOE és aferrissadament monàrquic, però la majoria dels seus votants estan a favor d’una República. Com passa sovint en aquest país, hi ha una distància insalvable entre els votants i els seus representants. La societat civil va per davant dels polítics.

La dada més surrealista, segons una recent enquesta d’Ipsos Global Advisor, és que un 52% dels espanyols vol un referèndum per determinar el futur de la Monarquia a Espanya. A més, segons aquesta mateixa enquesta, el 63% dels espanyols entre 25 i 34 anys són favorables a la votació, seguits pel grup d'edat de 15 a 24 anys, amb un 58%.

Recentment, el famós CIS de Tezanos, preocupat per les dades que posaven de manifest l’estudi anterior, va considerar que ja no es pot preguntar sobre Monarquia o República “perquè no està a l’agenda de la gent”. Un escàndol en tota regla que gairebé no ha tingut cobertura en els mitjans estatals.

El quart poder espanyol és clau per sostenir el règim del 78 que agonitza per totes bandes. Calen nous mitjans de comunicació valents, lliures de línies editorials interessades i connivència amb els poders fàctics, que projectin aquest debat a tot l’Estat.

A Catalunya s’ha parlat força de República però tinc el convenciment que s’ha parlat molt poc de què significa la República per a la gent. Ho veig com un gran dèficit del projecte republicà. La gent necessita saber què hi ha darrera la paraula “República”.

Per tot això, us convido a descobrir Entrevistes X la República, a Twitter @EntrevistesXRep, un nou mitjà per avançar cap a aquesta nova República que estem construint entre tots i totes.

A través d’entrevistes en profunditat a persones clau de l’ecosistema republicà, el lector podrà esbrinar perquè serveix la República, i cap a quin tipus de societat ens conduirà. Els lectors ja poden descobrir les idees republicanes de referents com Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig, Martí Anglada, Liz Castro, Ramón Cotarelo, Felip Puig, Josep Costa,i les Pistes per la República que cadascú d’ells ens recomana per avançar-hi.

També hi trobareu l’aposta pel feminisme a l’Espai feminista,amb una primera entrevista a Lucy Rodríguez, sindicalista i política d’Ahora Canarias, i un interessant Diàleg Republicà entre l’activista balear Jaume Sastre i el periodista valencià Francesc Viadel.

© Guillem Valls ; Twitter: @Guillem_Valls_ ; Blog personal: https://tinyurl.com/y2s9k4uc

Espanya versus l’Europa de les Regions

Guillem Valls Sala — Mon, 15 Oct 2018 22:02:00 +0200

A Espanya existeix un “racisme institucional” innegable. El mes de gener passat el Tribunal Europeu de Drets Humans ha admès a tràmit una demanda contra l’Estat espanyol per una identificació policial de perfil ètnic, és a dir, basada exclusivament en el color de la pell de la persona. Veurem com acaba.

El racisme institucional espanyol per motius ideològics i, sobretot, lingüístics i culturals, és d’allò més evident. El racisme institucional d’Espanya contra tot allò que és català també s’ha pogut comprovar. Ciutadans, com a primera força al Parlament, n’és el símptoma més preocupant.

Un exemple ben il·lustratiu. València, Catalunya i les Balears són les CCAA que més aporten al fisc espanyol. Els valencians són “pobres” i tenen un tractament fiscal injust; els catalans tenim un PIB per càpita superior i patim un dèficit fiscal similar. Què ens uneix? Que parlem català.

De fet, el nacionalisme espanyol és tan excloent i arcaic que, fins i tot, els pares de la pàtria, van escollir el dia 12 d’octubre, Dia de la Raça, com la festa nacional de la Hispanitat.

De fet, el racisme institucional de molts estats cap als diferents pobles, llengües i ètnies que els conformen, ha afavorit l’èxit electoral de partits d’extrema dreta a Europa i a Occident. En els últims anys, els europeus hem donat més poder a formacions xenòfobes i euroescèptiques.

Com a context ideal per a què aflorin aquestes formacions trobem l’actual Unió Europea, un veritable club d’estats. Els membres d’aquesta aliança es protegeixen entre ells i veuen a la diversitat de nacions i pobles que conformen els estats membres com una amenaça per a l’actual model europeu, dissenyat com a club d’estats-nació. En comptes d’incloure’ls com a font de riquesa, els perceben com un perill que pot fer trontollar aquest statu quo que els hi és tan beneficiós. Molts estats s’han decantat per intentar asimilar-los i han apostat per estats més homogenis.

Aquest context ha permés que l’auge de partits populistes d’extrema dreta com ara el FN francés, Alernativa X Alemanya, el PVV holandés o la ultradreta hongaresa, siguin una realitat. No obstant, aquests partits també són l’últim reducte de la caduca Europa dels estats-nació.

El vot massiu de la classe obrera cap aquests nous partits de nova extrema dreta és un fenomen derivat de l’emergència de la clivella entre els guanyadors i els perdedors de la globalització.

Els perdedors de la globalització són aquells votants de classe mitja i baixa que veuen com els seus ingressos estan estancats i, a més, estan convençuts que els seus fills viuran pitjor. A Espanya, qui treu més rèdit electoral d’aquest electorat, és Ciudadanos, VOX i el PP. La trampa d’aquests partits rau en el fet de dibuixar respostes fàcils a problemes complexos, com ara “el camí nacional” proposat pel FN i copiat per Ciudadanos amb la plataforma España Ciudadana.

Quan el president Puigdemont afirma que la resistència catalana és una oportunitat per Europa no és, en absolut, una exageració. Hi ha una gran batalla latent que s’està disputant a Europa en aquests moments: l’Europa de les Regions i de les Ciutats versus l’Europa dels Estats. Més integració europea i menys poder per als estats, versus menys integració europea i més poder per als estats. Integrar els reptes de la globalització i la diversitat o delimitar fronteres.

Aquestes dues grans visions que conviuen a Espanya, confrontades cada dia, representen la gran batalla europea del segle XXI i, qui la guanyi, marcarà un precedent. Catalunya és un far de llum i esperança per a l’Europa de les Regions i de les Ciutats, i pot ser un mirall per totes aquelles regions i ciutats europees que aspiren a tenir més autonomia dels seus estats.

Com ja alertava l’any 2012 el reconegut llibre de Daron Acemooglu, Porqué fracasan los países, a Espanya li falta una reforma institucional a fons perquè l’actual és excloent. Com la de la UE.

Espanya no ha volgut incloure mai la diversitat com a riquesa, sempre ha tingut la mirada posada en el model centralista francès i ha intentat espanyolitzar la seva població.

La realitat? Un país on hi conviuen diverses nacionalitats històriques, cultures i llengües. Les relacions entre els pobles han estat més o menys cordials en funció de la conjuntura històrica. El cert és que una gran part de la societat espanyola fa molt de temps que se sent exclosa amb les polítiques, accions i maneres de fer i comportar-se de l’estat espanyol.

Un altre aspecte a tenir en compte, és que a l’Estat no hi ha hagut mai democràcia sense descentralització. Espanya és com és i no com a alguns els agradaria que fos.

Així doncs, un altre cop, Espanya torna a ser l’escenari de proves per a Europa. Igual que durant la guerra civil espanyola va servir a Hitler com a camp de proves per mesurar la potència del seu armament abans d’embarcar-se a la II GM, avui torna a ser l’escenari de guerra perfecte en el qual aquestes dues cosmovisions radicalment oposades batallen intensament. Resistirem!

~

© Guillem Valls ; Twitter: @Guillem_Valls_; Blog personal: http://ow.ly/3sMP30llJmf; @DesnudandoCS

Cal superar la lògica partidista

Guillem Valls Sala — Thu, 16 Aug 2018 23:10:00 +0200

Espanya sempre ha estat un gran projecte econòmic. És l’estat europeu on la política i l’economia es confonen més. És un immens negoci per a uns pocs.

Parlant només de fons europeus, sumant el que s’ha rebut d’Europa i restant l’aportació espanyola a la Unió Europea, ens trobem que l’estat espanyol s’ha beneficiat, entre el 1985 i el 2010, de 80.000 MEUR nets en ajuts.

El pla Marshall va aportar a Europa 58.000 MEUR. És a dir, Espanya sola ha rebut del Vell Continent més diners que no va rebre tota l’Europa occidental dels EUA després de la II Guerra Mundial. Un negoci exitós. Per a uns pocs.

Hem de pensar que el 50 per cent dels fons europeus han anat destinats a finançar grans obres públiques, com ara l’esperpèntica xarxa de l’AVE de la qual només dos trams són sostenibles, o a finançar projectes privats ruinosos com el cas Castor, protegida per les mateixes institucions polítiques extractives. Aquestes últimes també van regalar 60.000 MEUR als bancs sense exigir-los res en canvi. Res de res.

Tal com afirma Daron Acemoglu al bestseller Perquè fracassen els països, les institucions polítiques extractives condueixen a institucions econòmiques extractives, que enriqueixen a uns quants a costa de la majoria.

Aquest gran negoci exitós per a uns pocs, anomenat Espanya, ha estat protegit per unes institucions polítiques extractives que l'han fet perdurar en el temps gràcies a un cercle viciós que funciona d’una manera molt senzilla.

La política, a l’estat espanyol, serveix únicament per mantenir els privilegis econòmics de les comunitats autònomes i per blindar els interessos econòmics de les elits locals. Aquesta també és l’única explicació raonable perquè el PPSOE segueix essent el més votat en les comunitats on més ha robat.

Els interessos econòmics es defensen a través de l’inesgotable nacionalisme espanyol que es basa essencialment en dos punts sagrats: la “unitat” d’Espanya i la “igualtat” dels espanyols. Aquest discurs, barrejat amb l’anticatalanisme, ha sustentat el negoci. Com s’ha pogut comprovar, quan ha fet aigües aquesta política heroica de l'estat, ha arribat la policia i la justícia polititzada per a fer-los la feina bruta, com a salvaguarda del model.

Evidentment, aquests dos grans principis sagrats en què es basa l’excloent nacionalisme espanyol, estan assentats en grans falsedats i il·lusions.

La “unitat” d’Espanya és aquesta visió equivocada de l’Espanya uniforme com a gran estat-nació centralista, amb Madrid de gran capital, que sol tenir molts problemes per incloure qualsevol tipus de diversitat. Aquest somni és i ha estat compartit per gairebé tots els polítics espanyols que han tocat el poder.

La veritat és que l’estat espanyol no ha estat mai “estat-nació”. És un estat. En aquest país hi conviuen diverses nacionalitats i llengües. Les relacions entre els pobles han estat més o menys cordials en funció de la conjuntura històrica. Espanya és com és i no com a alguns els agradaria que fos.

La segona falsedat en què es basa el nacionalisme espanyol, i segurament la que més ha quallat perquè es repeteix diàriament com un mantra per gran part de l’esquerra espanyola, és la de la teòrica “igualtat” dels espanyols. Aquesta falsedat és tan evident que no cal esmerçar-hi gaire tinta. Algú ha vist alguna fotografia d’Urdangarín entrant a la presó? Per què els catalans hem de pagar per fer servir les carreteres que altres territoris tenen de franc? Els privilegis de la reialesa i les grans diferències entre els ciutadans de les diferents comunitats autònomes de procedència són tan brutals que parlen per sí mateixes.

Qui són els principals beneficiaris d’aquest cercle viciós? La resposta és ben clara: l’Ibex-35, el palco del Bernabeu i les tres-centes famílies que des de fa moltes dècades dominen Madrid i han privatitzat l’estat espanyol a favor seu.

El procés independentista català, sobretot, i també el 15-M, han servit com a accelerador d’una anàlisi crítica que ha permès visualitzar la veritable naturalesa de l’estat i evidenciar que, més enllà de l’econòmic, Espanya no té cap projecte.

Després de l’esperpèntic espectacle que vam presenciar recentment en el ple del Parlament, és evident que hi ha desavinences i que no hi ha ni un fons ni una estratègia compartida entre Esquerra Republicana i Junts X Catalunya.

Com ja alertava l’expresident Artur Mas l’any 2015, “hem de superar la lògica de partits, ja que això ens fa més forts davant la maquinària de tot un Estat”.

Certament és imprescindible que ERC i el PDeCAT es dissolguin temporalment en un partit fins el dia que Catalunya esdevingui un estat en forma de república.

Els partits funcionen com les sectes. Els partits tenen els seus interessos, com és evident i lògic. Però en la conjuntura actual, amb presos polítics, els partits independentistes no poden desaprofitar els grans avantatges que els brinda la unitat d’acció perquè ja fa temps que la por ha canviat de bàndol.

Junts X la República ja s’ha registrat i desitjo i espero, pel bé del país i més aviat que tard, que es materialitzi i sigui una realitat. Els republicans que no estiguin còmodes amb aquesta coal·lició sempre podran votar la CUP.

Al mateix temps, l’independentisme català ha de ser conscient que s’enfronta a unes veritables institucions político-econòmiques extractives disposades a utilitzar tot el que faci falta, com s’ha vist, per combatre la idea de república catalana i no canviar de model, ja que hi veuen perillar el seu exitós negoci i privilegis.

Per eixamplar la base caldrà teixir complicitats amb tots aquells espais no independentistes que denunciïn l'enriquiment escandalós i desvergonyit d'aquestes elits extractives i defensin un projecte republicà. Fins i tot per a ajudar Espanya.

~

© Guillem Valls ; Twitter: @Guillem_Valls_ ; Blog personal: http://ow.ly/3sMP30llJmf

Ciudadanos, el nou Front Nacional Taronja espanyol

Guillem Valls Sala — Tue, 29 May 2018 12:00:00 +0200

S’han de començar a dir les coses pel seu nom: Ciudadanos és el braç parlamentari del pensament polític de la FAES, la fundació presidida per José María Aznar.

La FAES representa l’extrema dreta a Espanya. El Front Nacional francés equival a la FAES, que ha estat incorporada al Partit Popular des de fa uns vint anys fins a finals del 2016, quan Aznar es va distanciar del PP, fins i tot renunciant a la presidència d’honor d’aquest partit. Va fer aquest pas coincidint amb l’entrada per terra, mar i aire de Ciutadans a la política espanyola, és a dir, amb tots els mitjans de l’IBEX 35 fent propaganda en prime time d’Albert Rivera. La Sexta i El País van liderar la promoció del nou “Macron espanyol”.

Això explica perquè els partits espanyols d’extrema dreta no han obtingut mai gaire rèdit electoral a Espanya des de l’entrada de la democràcia. De fet, l'única vegada que un partit reconegut com a tal va obtenir representació al Congrés va ser durant les eleccions de 1979, quan Unión Nacional, liderada per Blas Piñar, va aconseguir un sol diputat. El vot útil d'aquesta tipologia de partits l’ha absorbit el PP des dels anys 80’.

En aquests darrers anys s’ha evidenciat que a dia d’avui Rivera és el candidat preferit de Losantos i d’Aznar. Com també s’han fet paleses les estretes relacions amb d’altres formacions d’extrema dreta de nombrosos militants i candidats de Ciudadanos. Com afirma el periodista gironí Martí Anglada “és un partit que està en procès d’evolució. Si s’enfonsés el PP, com pronostiquen algunes enquestes, segurament tendirà a ocupar el seu lloc, per interessos electorals. Però si el PP no s’enfonsa, aquesta evolució està portant Ciudadanos cap a l’extrema dreta”.

En aquests anys d’acostament d’Aznar, Ciudadanos ha copiat el programa econòmic de la FAES i, en l’última convenció del partit, es van afanyar a treure el terme de socialdemocràcia per substituir-lo pel de liberal-progressista. No obstant, ells es defineixen de centre, “ni d’esquerres ni de dretes”, “ni rojos ni azules”, perquè els interessa vendre’s així, com tots els partits que fan discursos de caire populista. Malgrat tot, és un partit d’extrema dreta. La Falange creada per Primo de Rivera també es definia amb aquests mateixos termes “ni d’esquerres ni de dretes, espanyols”.

El parany dels partits de nova extrema dreta rau precisament en la tramposa articulació populista del seu discurs, creant falses dicotomies, com per exemple, “el camí nacional” que va dibuixar Albert Rivera en l'última presentació de la seva plataforma “España Ciudadana”. Banderes, himne… reduir tots els problemes complexos de les societats globalitzades d’avui a una qüestió d’unitat nacional? Això no és nacionalisme? Ciudadanos s’està convertint en un partit de “nova extrema dreta”, perfectament homologable al Front Nacional francés. Rivera contraposa amb una perillosa retòrica populista identitària el “camí nacional”, creant un "nosaltres" versus un "ells". “Els espanyols de bé, els patriotes” versus “els independentistes i comunistes” que volen trencar la sacrosanta unitat d’Espanya, uns enemics que cal eliminar per tal d'extirpar tots els mals.

Per tant, si la FAES representa l’extrema dreta a Espanya i Ciudadanos és el braç parlamentari del seu pensament polític i econòmic, què és C’s? Doncs sí, el nou Front Nacional Taronja espanyol ja està aquí. Disposat a batallar el vot de l'extrema dreta al PP. Molt de compte.

1,1 milions de catalans, majoritàriament de classe obrera, han votat en les darreres eleccions del 21-D a un partit amb estretes relacions amb formacions feixistes sense saber-ho. Un partit que mentres deia ser de centre esquerra votava les mateixes polítiques que el PP a la resta d’Espanya.

A més, es venen com el “partit del canvi”, quan la realitat és que han mantingut a l’EREètic PSOE a Andalusia i el púnic i gurtelià PP de Cifuentes a Madrid.

El populisme és una manera de construir la política, de dibuixar solucions simples a problemes complexos. Populisme és un mètode, una lògica social en la qual els seus efectes travessen una gran varietat de fenòmens i partits. El populisme no és una ideologia, però sí un sinònim de demagògia. I per combatre'l és necessari denunciar-lo i despullar-lo amb el debat de les idees.

Per tot això, us convido a seguir el compte de Twitter @DesnudandoCS. Rivera va presentar-se per primer cop despullat i l’Ibex 35 el va vestir. Entre tots l’anirem despullant fins que hi torni a quedar.

© Guillem Valls ; Twitter: @Guillem_Valls_ ; Blog personal: https://www.compolcat.cat/

Mig any del 29-O. Girona-Madrid, el conflicte real.

Guillem Valls Sala — Tue, 01 May 2018 13:00:00 +0200

Aquest passat 29 d’abril es compleix mig any de tota una gesta, d’un cas insòlit que fora bo no oblidar.

El 29 d’octubre de 2017, coincidint amb la Diada de Sant Narcís, un dia després de l'entrada en vigor de l'article 155 de la Constitució espanyola i dos dies després de la proclamació de la República Catalana, el Girona FC va guanyar al Real Madrid CF per 2 gols a 1. I jugant millor. Feia 27 anys que el Madrid no perdia amb un equip debutant. David contra Goliat.

"La victòria del Girona FC sobre un dels grans equips del món és tot un exemple i un referent per a moltes situacions” piulava el president Puigdemont després de la victòria a Montilivi, mentre preparava el camí a l’exili. Efectivament.

Certament existien molts indicadors que ens poden portar a fer paral·lelismes entre aquell partit de futbol i l’actualitat política. Cal recordar que qui va fer un paral·lelisme futbolístic del procés pels volts del mes d’agost, un parell de mesos abans d’aquest partit, fou la vicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría, quan va comentar al diputat Jordi Xuclà que el PP guanyaria per 10 a 0 el conflicte que culminés del primer d’octubre.

En aquest cas, es referia que el Gobierno de Madrid apallissaria per aquesta diferència de gols al Govern de la Generalitat de Barcelona. Ara bé, exisitia un conflicte real que trascendia aquell partit, entre la ciutat de Madrid i la ciutat de Girona, que poques vegades s’ha analitzat, eclipsat per la clàssica rivalitat Barcelona-Madrid.

Una capital amb tota la força d’un Estat al darrere, contra una ciutat que fa temps que ha “desconectat” de Madrid capital. Girona, des de fa temps, s’ha convertit en el bastió de l’independentisme català. Girona és la provincia catalana on les forces catalanistes i independentistes sempre han tret més rèdit electoral i i on l’iconografia independentista és més palpable als carrers i balcons dels pobles. De fet, des de fa molt de temps, una gran part dels gironins vivim en el nostre propi ecosistema cultural i nacional i veiem a Espanya com un Estat antic i caduc, en temps de descompte. Girona va ser la primera ciutat en despenjar la bandera espanyola dels dos edificis oficials.

No obstant, a Girona sempre s’ha respirat tranquil·litat, respecte i convivència. Tant en l’afició del Girona FC com en els carrers de la ciutat, ja fa temps que conviuen tranquil·lament la bandera estelada -que hi predomina- seguida per l’espanyola i la senyera. L’afició del Girona FC és molt diversa i la pluja de banderes és habitual al camp de Montilivi. No ha existit mai cap problema de convivència en aquest sentit i en aquell partit –dos dies després de declarar la independència de Catalunya- es va tornar a demostrar. Cal recordar que els “mitjans de comunicació” espanyols titllaven de “gran incertesa” la celebració d’aquell partit perquè hi havia una “alerta màxima” de seguretat i molts van sumar-se a la proposta de suspendre el partit. Fins i tot el Madrid va fer el desplaçament sense el seu autobús oficial, per acabar d’arrodonir la psicosi. Com sempre, intentant crear conflicte allà on no n'hi ha.

Som un país cívic. On són els colpistes radicals que havien de posar en perill el partit? En aquell encontre no es va registrar ni el més mínim incident. Molts cops, la partida només la vol evitar Madrid perquè sap que té les de perdre.

Perquè el relat de l’1 d’octubre al Principat, malgrat tota la força bruta de l'Estat, el vàrem guanyar guanyar per 2 a 1, com aquell simbòlic partit del 29-O. Vam guanyar el referéndum de l’1 d’octubre i vàrem proclamar la República Catalana, mentre Madrid ja havia marcat el seu únic gol abans de la mitja part -l’1 d’octubre- aplicant l’article 155 d’amagat, saltant-se unes quantes lleis de la sacrosanta Constitució espanyola.

Caldrà veure quin és el resultat a Montilivi la propera propera temporada. No tinc cap dubte que tornarem a jugar millor que a Madrid, com en aquell simbòlic partit, tornarem a vèncer i, aquest cop si, farem efectiva la República Catalana.
Un cop encetat aquest Procés Constituent m’agradaria fer una reflexió. Si Madrid, bastió de l’unionisme, és la capital d’Espanya, crec que Girona, bastió de l’independentisme, seria ideal que ho fos de la nova República Catalana.

PD: No facin gaire cas d’aquest article perquè és una mica anticonstitucional. Ja saben que, segons el president de la Federació Espanyola de Futbol, el senyor Tebas, política i futbol no es poden barrejar. Sí, el mateix senyor que afirma que s’hauria d’aplicar el 155 a la Copa del Rei i que assiteix a les manifestacions convocades per Societat Civil Catalana amb una bandera espanyola.

© Guillem Valls ; Twitter: @Guillem_Valls_ ; Blog personal: https://www.compolcat.cat/