Blog Guillem Pursals

El capvespre dels Déus

Guillem Pursals — Wed, 18 Jul 2018 21:57:00 +0200

Perquè la societat avanci sempre ha de deixar enrere els ídols que l’han ajudat a crear, perquè sinó ho fa, queda atrapada per sempre al moment fundacional d’aquesta. Després d’anys i anys de Procés, la lluita partidista ha passat per davant dels anomenats “interessos de país”, i això té com a conseqüència indiscutible la fi d’una etapa. Una etapa que potser va durar fins el Primer d’Octubre, o que va acabar amb les eleccions del 21 de desembre, el que sí que és cert però, és que les continues regeneracions en fals han provocat un seguit de rumors que han esdevingut ones que ho esborraran tot al seu pas.

Unes regeneracions en fals que han provocat que els dos principals partits del Procés, hagin elevat als altars als seus respectius líders per tal de legitimar qualsevol acció que aquests fessin. La falta de crítica sota l’excusa de barrejar la dinàmica de bons i dolents, respecte qui més malament ho passava, ens ha portat fins aquesta situació. Això però, no ha sigut res més que la conseqüència de la falta de no tenir un relat clar, de no haver-hi estratègia, de no haver-hi tampoc tàctica, i de fer veure que estava tot planificat i haver de planificar-ho. La nova política ha servit per crear líders o guies político-espirituals més que autèntics gestors amb carisma, provocant que el rendiment de comptes s’hagi vist substituït per la fe de creure en un projecte polític.

Aquesta fe en un projecte polític, sumada al hiperlideratge polític, ha creat unes noves divinitats, nous éssers de llum capaços de ser ells qui seran punts de referència del Bé i el Mal. Puigdemont o Junqueras ha través dels seus missatges de vídeo o les seves epístoles a la militància, no deixen de reafirmar-los com figures totèmiques més que polítics. Cal allunyar de la política els ídols i els tòtems i tornar-la als polítics, per poder tornar al rendiment de comptes, retornar al debat polític, i parlar de projectes polítics, més que seguir perdent mesos o anys en debats tautològics on tothom té la raó certa digui el que es digui perquè cadascú l’interpreta com vol. Això ens ha portat a l’hermenèutica i després a l’escolàstica, on hem acabat debatent sobre la Fe en la política més que de la política en sí.

Richard Wagner, a la seva obra “El capvespre dels Déus” ens explica que l’home és lliure quan els déus moren pels seus propis vicis. Aquest fet tan luterà del predeterminisme d’un Déu que ho guia tot és el mateix que ha generat aquesta estructura a la nova política, substituint als Déus o a Déu per guies o líders. Partits polítics com Ciutadans, Podemos o Junts per Catalunya i ara ERC des de la famosa cita “el Junquerisme és amor”, no deixen de ser exemples d’aquest predeterminisme. Els líders ho tenen tot pensat, ho saben tot i estan del tot ben informats, i s’ha de confiar en ells perquè per alguna cosa són els guies, i si se’ls hi discuteix és per que no tenim prous coneixements per entendre les decisions.

Recordem a Soren Kierkegaard quan deia que ens fa por la llibertat perquè ens obliga a decidir per nosaltres mateixos sobre qüestions que ens fa pànic fer-ho. Cal perdre la por a decidir per nosaltres mateixos, especialment en el terreny de la política, on el paternalisme que ha pres el Procés va en la direcció de treure’ns cada vegada més graus de llibertat al transitar per camins foscos. No és casual que davant la falta de relat, la situació política empitjori perquè està en la pròpia naturalesa humana la necessitat de deixar-se guiar com més complicada és la situació perquè l’individu, com a ésser individual, se sent coaccionat per la incertesa. El que ens pot dur a acabar amb dues situacions molt diferents i completament extremes.

La primera és que metafòricament tot quedi destruït i tot relat del Procés quedi desarticulat pels mateixos que l’han intentat projectar, perquè un percentatge cada cop més gran de gent pretén anar a l’aventura que la llibertat els hi permet. Alternatives com les de les Primàries per la República podrien anar per aquest camí si compleixen amb el que diuen, o bé gent que ha passat a situació latent o passiva enlloc d’activa perquè prefereix no seguir per un camí que no sap on el portarà o directament desconfia de tot. I per altra banda, completament oposada, és que aquesta coacció triomfi i tot quedi canalitzat a través dels partits reformulats, sigui canviant el nom com lo de Crida Nacional, o bé seguint pel camí de la política tradicional i partidista.

Aquests dies ens trobem en una situació d’inflexió doncs estan succeint moltes coses, i això pot decantar la balança cap un costat o un altre.

El que sí ens cal reflexionar al respecte de que si el Procés, al voler crear un Estat i per tant un país lliure, els partits a favor d’aquest acceptaran tenir ciutadans lliures i crítics, o els hi generaran unes ombres més grans perquè tinguin més por i mantenir-los al ramat. Caldrà estar atents.

Ni autonomisme, ni independentisme

Guillem Pursals — Sun, 10 Jun 2018 23:01:00 +0200

El Procés està en un punt estrany, en una dimensió desconeguda. Molts l’acusen que s’ha tornat autonomista, i altres que és independentista, però sembla clar que no estem en un punt mort perquè es fan coses, tot i que no sabem ben be quines. Ni tan sols sabem cap on va Catalunya perquè no hi ha debats sobre com serà aquest Estat que vindrà d’un moment a l’altre, o quines de les competències estatutàries podrem desenvolupar més. Segons la retòrica política, estem en un estrany moment, diletant en el temps, que s’anomena “fer república”.

Com dic al principi, estem a una dimensió desconeguda i fins i tot apartats de la política, on el temps ja no corre i sembla ser que, mentre totes les tendències van cap a horitzons de trencar d’una vegada amb la política de despatx i a favor el rendiment de comptes, en aquesta desconeguda dimensió passa al revés. Tot segueix amagat darrere de plans secrets, de jugades mestres i híper-lideratges totèmics. Lideratges que no poden ser discutits o criticats perquè se’ls revesteix d’una pàtina de moralitat on encara hi ha bons i dolents, enlloc de polítics que han complert o no allò que van prometre.

Si volíem una forma de fer a la britànica, perquè eren el referent dels polítics catalans quan el referèndum escocès a favor de la independència, que ho sigui en tot.

Ja No podem tenir por a cometre errors i que això s’utilitzi per paralitzar la crítica contra aquells que no han complert les seves promeses. Potser ens han decebut aquells a qui hem triat i votat. Aquesta por provoca que el “fer república” pugui quedar o quedi en res, perquè com concepte es pot allargar en el temps vint o trenta anys, o quaranta, com el “fer país” de Pujol. Un concepte que realment sembla que ningú sap ben be que vol dir però avui tothom ho fa servir, des d’ERC i la CUP al PP o C’s. Segurament És per aquest motiu que com ja deia un professor d’història que vaig tenir, a Espanya sempre es plagien models externs però no s’acaba de fer del tot bé, i es creen veritables monstres. Potser En el cas del Procés ens ha passat igual, no s’està fent res nou, simplement s’està copiant el que van fer altres a altres llocs del món, però malament. I esta clar que Malament perquè no dóna resultats.

L’estancament i autodestrucció de l’independentisme de Quebec, o la reiteració de referèndums del SNP són coses que sembla que s’estiguin adoptant. Però hi ha un problema, són projectes que no han contat mai amb el suficient recolzament als seus punts més àlgids però en canvi nosaltres encara els tenim com viables. Des d’una perspectiva romàntica del s. XIX, els oprimits sempre tenen raó fins i tot quan s’equivoquen perquè són els bons, i els bons no es poden equivocar. I això és el que sembla ens està passant ara mateix. Hem d’acceptar que En política no hi ha bons o dolents, no hi ha el Bé o el Mal, però si que hi ha interessos, perquè en la política dels Estats no hi ha moral. Els Estats moderns són éssers que potser es desgasten, però són com l’energia, es creen i es transformen, però mai es destrueixen.

Davant d’això, potser les paraules no fan res. Últimament torna a ser tendència la idea de Gandhi i l’independentisme pacífic com una via per assolir la independència de Catalunya, però és una comparació tendenciosa i que amaga molt la realitat, que senzillament son innegablement part de la historia: La independència de la Índia va anar acompanyada d’una partició, i aquesta va ser pactada. Motiu pel qual Winston Churchill sempre va creure que Clement Attlee i Lord Mountbatten van ser uns traïdors, que van cedir enlloc de matar a Gandhi i als seus, oblidant que acabada la II Guerra Mundial hagués sigut funest per la imatge de Gran Bretanya cometre un genocidi contra els hindús independentistes. Van ser en el fons els interessos nacionals britànics els que li van donar la independència a la Índia, no els independentistes hindús.

Durant les jornades d’Octubre, es va transmetre un missatge a la comunitat internacional de fractura, de finestra d’oportunitat pels seus propis interessos, d’aparició d’un nou Estat on incidir, etc. la independència de Catalunya era viable. Es donaven incentius a la comunitat internacional que estava esperant que feia l’independentisme perquè el recolzés. La imatge transmesa de la influència russa o els interessos de Trump o inclòs de la República Popular Xina, per part dels ministeris de l’Estat era de por. Però tot això desapareix quan els propis líders independentistes no són conseqüents amb les seves paraules, fet que va fa desaparèixer qualsevol finestra d’oportunitat per internacionalitzar des de la “realpolitik” el Procés.

Això sense dubte genera una fractura entre la societat i els grans partits polítics independentistes el 21 de desembre, quan els partits incompleixen sistemàticament i en molt poc temps allò que havien promès en campanya. La dissolució dels principals punts com el retorn del president Carles Puigdemont, la unilateralitat de les accions o les idees de trencament amb l’Estat acaben deixant pràcticament sense valor tot allò que va passar a l’octubre. La falta de rendiment de comptes genera que hi hagi faccions en l’independentisme que considerin que aquells que van protegir els col·legis durant l’1 d’Octubre va ser per res, faccions que creuen que tot s’està fent bé, i després hi ha una altra gran part de gent escèptica que es manté a l’espera que passi quelcom per re col·locar-se.

Conseqüentment a lo anterior, torna a haver-hi un moviment per fer complir les promeses que es van fer en campanya i durant l’octubre des de dins dels partits. Des d’ERC perquè tornin a la unilateralitat per part de les bases, des de Junts per Catalunya es demana no quedar-se estancat en l’autonomisme, des de la CUP es demana unilateralitat i des de Demòcrates es fa el mateix que la CUP però des de l’Ordre. Per altra banda, tant la ANC com Òmnium, han decidit iniciar la fiscalització dels partits per part de complir tot allò que van prometre, i internacionalitzar el Procés a través del soft power. En conclusió, mentre Catalunya es trobi en el “fer república” sense especificar ni quan es farà, ni quan arribarà, ni quines propostes es faran perquè es faci, estarà atrapada retòricament de nou en una situació on ni desenvoluparà l’autonomia, ni avançarà cap a la independència.

Necessitem tornar a la política

Guillem Pursals — Sun, 27 May 2018 22:36:00 +0200

Fora de la política no hi ha res, de la mateixa forma que fora de la llei tampoc. Però com digué Sèneca, allò que no prohibeixen les lleis ho prohibeix l’honestedat, i és en aquest camp darrer on mos trobem. La recerca de la virtut i de la puresa, per sobre de la política terrenal del dia a dia, no deixa de ser una qüestió perillosa degut a la situació en la que ens trobem. Part de les forces independentistes que marcaven els temps i demanaven dates, ara busquen no molestar a l’Estat ni contradient-lo en veu alta. De la mateixa manera que busquen difuminar qualsevol retòrica que vingui dels seus propis membres per no deixar de tenir raó, dir veritats i demostrar que no s’han equivocat en tot el Procés. Però empíricament, aquells que parlaren de república i referèndum avui no ho fan, es desdiuen de tot, inclòs d’haver declarat una república o de fer un referèndum.

Els qui parlaven de “fer república” avui ho fan dient que cal una legislatura de quatre anys i estabilitat, i mentre clamen estabilitat, criden a desestabilitzar tot un Estat donant suport a una moció de censura, que a dia que passa es torna més sòrdida. Aleshores, quan s’intenta entendre com es pot “fer república” donant suport a un partit que demana endurir l’aplicació del 155 C. E., t’expliquen que tot és qüestió d’esperança que mos faran cas ara que se’ls recolza des d’aquí. I és en aquestes actituds on cal tornar a la política. El Partit Nacionalista Basc demostra quina és la política que cal fer per crear un petit oasi a l’Estat, i és creant una política pròpia pragmàtica a dos nivells, un a nivell autonòmic o foral, i un a nivell estatal.

Una cosa que feia CiU però de mala manera perquè Pujol va arribar a pactar amb partits que li qüestionaven el seu model de construir país, cosa que el PNB no va arribar a fer mai. Doncs els acords amb el Partit Socialista d’Euskadi defensaven els mateixos punts troncals que la formació nacionalista, cosa que no feia el PP durant els Pactes del Majestic. Si així és la situació a nivell autonòmic, a nivell estatal s’ha de vetllar pels interessos territorials, doncs aconseguint millores territorials, tindràs millors resultats electorals a la teva autonomia. I com més fort siguis al teu territori, menys necessitat hi haurà de pactes consolidant una hegemonia allà on tens poder polític.

Això és una cosa que aquí no s’ha fet. L’anomenada catalanor no ha deixat de voler ser fort a Madrid per voler canviar Espanya, projectes o idees com les de Roca i Junyent o Duran i Lleida anaven en aquesta direcció. I aquí, mentre criticàvem ses bascos com egoistes per només preocupar-se per lo seu, aquí es regalava solidaritat amb la resta de pobles d’Espanya, pobles que no existien més enllà de l’Ebre o el Cinca. Aquesta inventiva ha provocat que després de dècades, Euskadi tingui estructures d’Estat i Catalunya, per no semblar poca honesta, no tingui més que estructures autonòmiques. Se’m titllarà de tenir vasquitis però els fets són els que són. Ramon Trias Fargas va voler demanar un concert econòmic, un cupo com els bascos, però la resta de forces polítiques catalanes van dir que no calia demanar-ho perquè mai ens ho donarien perquè la basca no prosperaria. Igual que al 1983, ERC volia reformar l’Estatut i fou Pujol qui va dir que incloure demanar un Concert Econòmic era insolidari perquè estàvem en crisis.

A dia d’avui “fer república” està al nivell folklòric del “fer país”. Però de la mateixa forma que la retòrica independentista està en un núvol divagant, inclòs en aquestes circumstàncies l’oposició no sap fer un discurs més enllà de les petites coses, sense presentar un projecte articulat alternatiu.

Necessitem tornar a la política i als acords, però no per retrocedir, sinó per deixar d’enganyar. Tan enganyar és defensar que la independència és a tocar quan no hi ha ganes de fer-la, com els que abanderen un federalisme que no té suport a la resta del territori, o un model confederal monàrquic republicanista que encara té menys recolzament. I aquí és on torna a entrar el PNB i la seva forma de fer. Poc a poc com una formigueta el nacionalisme basc aconsegueix concessions, en plena crisis aconsegueix més diners pel cupo, en ple debat territorial a ningú se li passa pel cap treure competències perquè saben que és trencar un pacte social. És important remarcar que tan PSOE i C’s han qüestionat la situació basca, i com a resultat d’això és quasi el cisma entre el PSOE i el PSE, i la inexistència de Ciutadans d’Euskadi. I mentre allà fan política, aquí preferim abanderar la bandera del puritanisme enlloc d’admetre responsabilitats.

La Constitució Espanyola té un problema en la mentalitat catalana, i es veu en contraposició a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, què sembla un reglament on es regula tot, més que un Estatut de la resta del territori. Problema d’això és la falta d’imaginació i inventiva per interpretar-la, generant problemes competencials i és que no se sap on comença la competència estatal i on la competència autonòmica. I de la mateixa manera que a la Transició, els catalans tenim por de desenvolupar certes coses pel què diran, enlloc de fer-les, inclòs quan dins del marc constitucional es podria fer certes estructures d’Estat però preferim fer altres que no donen espai a poder-se justificar en el marc legal.

Així doncs, es pot tornar a fer política i es pot actuar amb pragmatisme, portant l’autonomia fins a límits interpretatius com fan al País Basc o Navarra, amb inventiva. Possiblement és difícil demanar a un català pragmatisme i inventiva, però és necessari a dia d’avui si es vol avançar cap a un referèndum pactat, que tal com diuen diversos pares de la Constitució es pot fer, es volen tenir estructures d’Estat preparades sense que puguin ser intervingudes preparades per tal jornada, i fins i tot, podem aconseguir tenir més competències si sabem negociar. No tenim perquè fer les coses malament una altra vegada, perquè al final resulta que no hi havia estructures, i el Procés ens ha portat fins a dia d’avui al precipici de la incertesa i la intervenció estatal, veient ara que ha sigut per res. Però el més sorprenent de tot és que alguns justifiquen com una jugada mestre la falta de mires i deixar en mans dels altres tot, quan justament, els països s’aixequen actuant per un mateix i amb inclús egoisme, una cosa que a Euskadi, sent autonomia, han fet, actuar com un Estat i un país normal.

Barcelona, i la necessària fi del Porciolisme

Guillem Pursals — Sun, 13 May 2018 22:59:00 +0200

Barcelona tenia què arribar al riu Llobregat i al riu Besòs, havia de superar la serralada de Collserola i arribar fins a Sabadell i Terrassa. No hi havia límit natural possible per Barcelona, doncs havia de créixer com a metròpoli, com a ciutat universal, amb grans avingudes, passeigs i carrers amb busos, troleibusos i tot allò que signifiqués progrés. Urbanisme a gran escala, la Gran Barcelona què convertiria Sant Cugat o l’Hospitalet en un districte més, on realment els veïns i veïnes no deixaven de ser relegats a segona posició, perquè per davant estava la gran obra municipal. Obres a gran escala plenes de disseny, però què eren una fi en sí mateix, com la reforma de la Plaça de Catalunya, què va ser asfaltada quasi completament, o l’esplanada del Fòrum de les Cultures, feta el 2004 i el Parc de l’Espanya Industrial, fet el 1984. És igual si et remuntes a obres d’avui dia, perquè segueixen el Pla Urbanístic de 1976, redactat i planificat pel gabinet de Porcioles anys enrere.

Després de la fi del govern de Porcioles com a batle de la Ciutat Comtal, només les Olimpíades de Barcelona 1992, i posteriorment el Fòrum de les Cultures 2004, han significat un projecte ambiciós. Des d’aleshores, tot han sigut projectes i contraprojectes que no significaven més què una esmena a peu de pàgina del gran Pla Urbanístic de 1976. Tot ha sigut esmena i proposta a la Gran Barcelona somiada. Tot fins a dia d’avui. La batllessa Colau va prometre una ciutat pels barcelonins allunyada de la Barcelona internacional i tècnica del batle Trias, i ha quedat en res. Segueix tan continuista del Porciolisme com ho va ser Pasqual Maragall, Jordi Hereu o Joan Clos. Política d’estètica més que pensada pels barcelonins i barcelonines. Si alguna cosa va saber desenvolupar Trias és una idea que a Porcioles li va quedar pendent, i va ser el concepte de ciutat cívica. Una idea què no és nova, prové de Porcioles i posteriorment en democràcia de Maragall, però què durant Clos i Hereu el concepte hi era però no es va fer res. La idea de Barcelona com una polis grega, més què com una part del territori.

Si alguna cosa m’agrada de Barcelona són sense dubte els barcelonins, què mai han oblidat el seu passat tan dedicat a la llibertat i a la voluntat de capitalitat, no només catalana o provincial, sinó també capital de la Mediterrània, d’Europa i possiblement també d’Occident. Cal enterrar el Porciolisme i tornar a la política noucentista. Cal deixar de veure la ciutat com un oasi al mig del desert, cal veure-la com part d’una xarxa més àmplia, interconnectada amb el món, i al mateix temps local. Una Barcelona què miri més enllà i tendeixi la mà de la col·laboració abans què voler assimilar per gestionar-ho ella, una ciutat què sigui sinònim de llibertat, drets civils i civisme. Amb una batllia què protegeixi i incentivi aquest horitzó. Per raons històriques a Catalunya els municipis gairebé tenen tan poder com la Generalitat, i el veritable poder administratiu català recau en les quatre diputacions, no tant en el Parlament o les administració autonòmica. Aquest és un factor què cal conèixer i destacar. El factor “Districte 11” o Ambaixada per la Democràcia Local, durant la Guerra de Bòsnia, demostren fins a quin punt la ciutat de Barcelona pot teixir una xarxa humanitària amb altres ciutats per tal de promoure ajudes al desenvolupament de regions en guerra.

Barcelona a dia d’avui ha de revertir el Porciolisme que cada tant sacseja la ciutat, i és per aquest motiu què tot i des d’un punt de vista internacional pot promoure iniciatives plantejades a l’anterior paràgraf, el punt de vista interior és més important. Cal dotar als barcelonins d’infraestructures al seu servei, cal fer créixer als ciutadans juntament amb la ciutat, i no expandir la ciutat allà on no viurà ningú pel simple fet de fer-la créixer. És per aquest motiu què la forma més directa d’enfrontar-me al Porciolisme és constituint el què en doctrina política és l’imperi cap endins.

Cal pensar en Barcelona amb els barcelonins al centre de tot debat, on la preferència primera siguin els veïns i veïnes de tota la ciutat i tots els districtes. La ciutat com a subjecte no pot seguir existint com a tal, quan cada cop hi ha més interacció entre les corones metropolitanes i la ciutat en sí. Cal deixar enrere les grans places, les grans avingudes i els projectes a gran escala, sense abans saber si els barcelonins estan d’acord o no amb això. Al mateix temps, cal defugir de la ciutat de les coses petites, de la Barcelona personalista i personalitzada, perquè això acaba portant a l’atomització social, i al mateix què la ciutat conegui tot de tots els seus habitants. És més, cada cop hi ha més barcelonins i barcelonines que no fan vida social als seus barris, i encara menys als seus districtes, perquè treballen en altres i la seva vida activa la fan allà on treballen i no on viuen.

És per aquest motiu, que l’Ajuntament de Barcelona, com institució, ha de saber crear xarxa i al mateix temps donar llibertat als seus habitants. Una persona que sent com a casa seva la ciutat, serà sense dubte una persona cívica que es comporta d’acord als drets i deures que tindria a casa seva, i quan la batllia ha aconseguit això, és quan més néta, més segura i més satisfacció ciutadana hi ha hagut.
Barcelona és una ciutat amb una història ininterrompuda des de la seva fundació al temps dels romans, i el que l’ha fet sobreviure ha sigut la seva voluntat de mirar endavant en qualsevol situació. Però això ara està en perill. L’immobilisme davant determinades situacions o la política de gests, i no fets, ha desgastat a un ritme vertiginós la ciutat. L’ha ennegrit cobrint-la d’un mantell de grisos, i ningú sembla ser capaç de revertir-ho. Sent una de les principals consideracions el fet de què no hi ha voluntat política de fer-ho, ni des del govern municipal ni des de l’oposició tradicional.

La Ciutat Comtal necessita una nova forma de fer política, necessita alternatives, nous horitzons, nous reptes, i que torni la confiança i l’interès vers la política municipal, perquè actualment qui més bon reconeixement té és la institució de l’Ajuntament de Barcelona, i no els polítics que la gestionen. És per això què cal generar de nou un vincle social entre la ciutat i ses representants, i sobretot, la ciutat necessita algú que vulgui substituir definitivament el Pla Urbanístic de 1976, vinculat al vigent Pla General Metropolità d'Ordenació Urbana d’aquell mateix any. Cal mirar el futur, amb els peus al present, encara què sigui mirant al passat, però ja no lligats a aquest.

Catalunya i Mallorca, l’aliança que cal recuperar

Guillem Pursals — Sun, 29 Apr 2018 23:06:00 +0200

A dia d’avui, Catalunya i Balears impulsen polítiques comunes, tot i el Procés i l’absència de representants autonòmics de la Generalitat. Exemples d’això són la delegació de la Generalitat de Catalunya a Guillem López Casasnovas, qui acudeix com expert a les reunions de la reforma de la financiació autonòmica en nom de Balears. Al Senat, fou des d’ERC qui va plantejar demanar al govern espanyol la bonificació del 75% dels preu dels bitllets aeris en tots els trajectes entre Balears i la península pels residents aconseguint la unanimitat dels vots. Des d’ERC al Congrés, les 998 esmenes presentades pel seu portaveu pressupostari Joan Capdevila van en la direcció de frenar el càstig què pateixen Catalunya, País Valencià i Balears on la inversió no correspon ni amb la seva població, ni d’acord a la seva aportació al PIB. Coalició Canària ha presentat l’esmena per demanar el 75% d’abonament en el preu dels bitllets aeris tan per Canàries com per Balears.

Des de Proposta per les Illes, partit centrista balear amb vocació de recuperar la cultura pròpia de les Balears i desenvolupar l’autogovern des del centrisme, veuen la proposta de Pressupostos Generals de l’Estat com un menyspreu a les Balears i als seus habitants. I així ho veuen el seu portaveu a Corts, Jaume Font, i el seu portaveu al Consell de Mallorca, Antoni Pastor, Pastor però ha anat més lluny i vol fer una moció al Parlament insular perquè tots els diputats balears al Congrés dels Diputats votin en contra dels PGE 2018. Però tal com deia al paràgraf anterior, no són els diputats illencs, sinó ERC i Coalició Canària els què ajuden als balears a defensar els seus interessos a les Corts Generals.

És una situació interessant perquè això genera sinèrgies què facin veure al PSIB o al Partit Popular de les Illes Balears com partits sucursalistes, és a dir, exteriors a les Illes Balears perquè no defensen als seus ciutadans sinó a les institucions foranies a les insulars. Havent actualment una crida des del regionalisme per les pròximes eleccions generals, votar representants balears de i per les Balears. Però a més de la qüestió econòmica, la part política és important. Fou des de les institucions balears on més oposició es va fer a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola a les institucions catalanes. I va ser l’expresident de Balears Francesc Antich el primer que va dir què votaria no a l’aplicació de l’article al Senat, sumant-se després l’expresident José Montilla. Fou el PSIB qui digué què aplicar el 155 CE no corresponia a cap principi per solucionar res, afirmant què dinamitava les possibles vies de diàleg que es podrien obrir.

Des de Més per Mallorca es va considerar inacceptable l’aplicació de l’article, i des de El Pi van mostrar la seva preocupació afirmant què sabien com començava però no com acabava, i pot afectar a tothom. Aquestes darreres declaracions podrien considerar-se premonitòries després de les declaracions del president del govern Mariano Rajoy afirmant què les polítiques del govern balear causaven divisió, i què semblava què seguien el sender de Catalunya. Des de Més es va veure com una justificació per aplicar el 155 CE contra Balears més endavant.

La consolidació d’un eix Barcelona-Palma, d’igual a igual entre les dues ciutats, és una de les tasques pendents per totes dues administracions locals. L’arrelament dels Foguerons de Sant Antoni de Sa Poble a Gràcia, com una festa local més què forastera, demostren la voluntat d’integrar totes dues cultures d’igual a igual, perquè acabin fins i tot sent una. I a nivell de problemes, també comparteixen problemes semblants com la mala gestió del turisme en grans quantitats o la voluntat de transformar les ciutats en capitals regionals. Encara què pugui semblar què puguin competir entre sí, al contrari, es complementen. L’experiència què té Barcelona i la que pot tenir Palma, a més d’estar totes dues integrades a la macro-regió mediterrània, poden enfortir el vincle entre totes dues administracions. Des de gestió d’infraestructures i turisme, a cultura i medi ambient, totes dues es poden ajudar mútuament.

La por al “contagi” per part de l’executiu de la situació catalana a Balears demostra el desconeixement de la política insular per part de l’executiu. A diferència de Catalunya, a Balears encara s’està desenvolupant l’autogovern que contempla l’Estatut. Hi ha parts estatutàries que encara no han sigut desenvolupades perquè tampoc hi ha voluntat política majoritària de defensar major sobirania, un fet què tan El Pi com Més defensen, però actualment són forces minoritàries encara què els sondeigs els auguren increments de vot. Les institucions catalanes, tan polítiques com culturals, des de la seva experiència en el desenvolupament estatutari, poden ajudar i aconsellar al respecte, així com ser un aliat davant l’executiu espanyol en la voluntat d’incrementar l’autonomisme a Balears.

Aquella voluntat de la intel·lectualitat catalana i balear d’ajudar-se mútuament consolidant el Centre Cultural Catalano-Balear el 1936 a l’Ateneu Barcelonès, i què la Guerra Civil i el Franquisme van destruir i esmicolar, ara sembla que torna amb força. L’esperit del “Missatge als mallorquins” i de la “Resposta als catalans”, de la primavera de 1936, demostra la voluntat d’entesa més enllà siguin d’esquerres, dretes o centre, antics monàrquics o republicans de soca arrel. Més enllà de les institucions, la societat civil té a la seva mà recuperar una aliança històrica, i recuperar l’esperit de pobles germans superant i vencent condescendències i superioritats, cadascú a la seva manera, com propugna el catalanisme i el mallorquinisme, d’igual a igual.

Per tant, tal com cridaven els dos documents de 1936 citats anteriorment, cal intensificar les actuacions conjuntes per un ideal comú de cultura i per un envigoriment de les forces de cohesió moral, social i patriòtica entre catalans i mallorquins. No per fer una unió política ni per crear estructures estatals, sinó per protegir-nos d’aquesta ona que sembla que vindrà de jacobinisme cultural i polític, amb voluntat de crear una gran hegemonia centralista disposada a fer folklore d’allò què per tradició ens correspon.

Un fantasma recorre Espanya

Guillem Pursals — Sun, 15 Apr 2018 22:45:00 +0200

La caiguda de la Dinastia Ming va començar quan els camperols es van aixecar en armes contra l’emperador què hi havia. Quan aquests revolucionaris van ocupar la capital, els manxús van llençar una ofensiva contra la Xina imperial per aconseguir el poder, i el dèbil emperador, pensant que les tropes de la Gran Muralla li serien lleials, es va equivocar, i aquestes van obrir els portes perquè els manxús creuessin sense problema. Arribant així aquests a la capital, massacrant als camperols rebels i fent-se amb el poder.

A Catalunya també hi tenim uns camperols revoltats, què combaten i es manifesten contra les institucions que controlen els seguidors del Procés. És molt important i cal diferenciar molt bé entre els independentistes i els seguidors del Procés, perquè cada cop és fa més gran la diferència entre la massa independentista i els partits i organitzacions que van començar el Procés.

Intentem posar-hi noms i preguntem-nos què passaria si els independentistes, partint des dels CDR, no fessin res. Fa molt de temps que es comenta que el Procés independentista ja ha tingut tot un seguit de víctimes polítiques: CiU, perquè CDC i UDC ja no existeixen fins a partits com el PDECAT o ERC dels que es diu que encara van amb el peix al cove. En canvi, partits com la CUP i Demòcrates, què tenen els seus orígens en l’independentisme ideològic, estan sent part important de la nova política independentista, com també la nova formació Junts per Catalunya.

Obrim-nos a una hipòtesi: Ciutadans es planteja com alternativa política a nivell municipal, fins el punt de que per frenar-lo forces del procés com ERC volen pactar amb partits que donen suport al 155 CE com el PSC, i reeditant tripartits amb Comuns, com mecanismes més útils per aconseguir que la formació taronja no governi.

Si continua l’aplicació del 155 CE, des del primer a l’últim cèntim de la política pública a Catalunya passarà per l’Estat, per tant, la millor forma de prevenir qualsevol política taronja, és què aquesta no pugui formar part en els engranatges de l’Estat. Com s’ha demostrat múltiples vegades, les propostes de la formació taronja no tenen cap validesa i són constantment canviades depenent de com més convingui, tenint això uns resultats desastrosos perquè no aporten cap estabilitat. A més, C’s i les faccions pro-Procés acaben convergent en certs punts com el de formar govern aviat, i aquestes coses no solucionen res ni en favor de la independència ni a favor de revertir la situació.

Cal anar a noves eleccions perquè els partits no han complert ses promeses, no saben com encarar les noves situacions i no hi ha cap estructura d’Estat creada tot i les promeses fetes per part de líders del Procés. Davant tot això l’independentisme social demana depurar responsabilitats i què al capdavant s’hi posin persones que creguin en el projecte i en tirar-lo endavant. I és per aquí què vull tornar a la història del principi, l’independentisme té a les seves mans seguir amb la intervenció i que aquesta desgasti a totes les persones que fins ara els primers consideren què han sigut enganyats, o bé seguir defensant-los. La intervenció estatal frena qualsevol gestió què pugui fer C’s i al mateix temps ajuda a l’independentisme a apartar a aquells què han incomplert les seves promeses. Com a conseqüència d’això, l’independentisme social es reorganitza, i al mateix temps aconsegueix què l’ANC faci més feina amb la nova presidenta que amb anys.

La manca d’institucions ajuda a la gent a organitzar-se, a prendre responsabilitat dels seus actes, i a assumir les conseqüències del què fa. El 155CE ha servit com a catalitzador de l’organització popular, com aquella peça que li faltava a l’independentisme per fer-se fort socialment. El votant independentista ara demana passar comptes als partits que els han portat fins aquí, i perquè ha volgut deixar d’escoltar els sermons partidistes que els culpaven de tots els mals o que els responien amb evasives. No serveix de res obrir peatges, tallar carreteres, fer pintades o cremar coses perquè això no aixeca la intervenció estatal. No té cap resultat positiu establir piquets o fer accions espontànies perquè no es controla res. Paradoxalment com més s’intervé Catalunya, més fràgils resulten els discursos dels què s’han proclamat vencedors de les eleccions. Electoralment es creix marcant la diferència i demostrant que tens la capacitat de governar, perquè les paraules se les emporta el vent i la gent oblida els discursos.

I de la mateixa forma què Ciutadans o els partits del Procés queden atrapats per la seva retòrica, perquè ni uns són alternativa ni els altres han fet estructures d’Estat, el nou corrent polític, el neoautonomisme, aquells què volen que torni el peix al cove, queden devorats per la situació política què ells mateixos han creat. Ni estan prou compromesos amb la Constitució i l’ordre constitucional, tot i dir què l’acaten, ni estan prou a favor de part de reivindicacions de l’independentisme com per ser considerats seguidors del Procés. Per molt què s’intenti doncs articular un moviment al respecte, no tindrà cap mena d’èxit perquè mai trobarà patricis suficients per tirar endavant. Ni poden ser considerats equidistants perquè els equidistants mai existeixen en crisis polítiques.

Per altra banda, el Partit Popular i el govern espanyol tenen un problema important. Per molt que allarguin la seva intervenció, cada dia suposa un major desgast per ells, i aquesta no soluciona el problema independentista, la legitimitat amb la qual aquests podran erigir-se com defensors del règim constitucional serà nul·la, i per tant, no quedarà formació capaç de fer-ho. I amb ells tota institució que els ha recolzat, vivint-se una situació molt semblant a la caiguda de Berenguer, la qual per molt reformista que pogués semblar, un cop va caure, el Rei va haver de marxar, via Sagunt, setmanes més tard.

Així doncs, la intervenció estatal, en la seva justa mesura temporal i incisiva, pot afavorir a l’independentisme perquè aquesta li traurà els fantasmes del passat què el ronden. Així com, servirà perquè políticament no quedi ni un sol rival polític i existeixi un partit hegemònic, el Partit Popular. Però per altra banda, posposar la intervenció fins al punt on aquesta ja no sigui efectiva, pot alimentar un fantasma que pot tornar a recórrer Espanya, el fantasma de la república, dels monàrquics sense rei, i dels republicans sense Estat, el fantasma de 1930.

Els conservadors purs i el Procés

Guillem Pursals — Sat, 24 Mar 2018 23:42:00 +0100

El catalanisme conservador, aquell que vol preservar el que hi ha o retornar al que hi havia, com digué Marian Vayreda a l’obra Records de la darrera carlinada, no deixa d’estar ple de conservadors purs, que són aquells que sense conviccions, per mantenir el seu estatus o poder, es fan conservadors perquè volen frenar la marxa de la societat.

I què estigui ple no vol dir que no hi pugui haver gent, dins dels conservadors independentistes o catalanistes, que creguin fermament amb els seus principis, i són aquests els que aconseguiran portar Catalunya allà on la vulguin portar, perquè un cop s’hagin trobat en una posició còmode no deixaran de lluitar, sinó que seguiran fidels als seus ideals. Aquella gent que s’abandera en el conservadorisme, que vincula a una victòria d’una esquerra hegemònica el Procés independentista, i per tant sense Procés, hi hauria una victòria conservadora, no deixen d’enganyar-se a si mateixos perquè amb o sense procés, des de ja fa gairebé cent anys que no hi ha un moviment de dretes articulat i capaç de plantejar cap alternativa. Ni el Pujolisme va continuar l’obra de la Mancomunitat de Catalunya, ni cap govern català a estat a l’alçada de fer-ho.

La Mancomunitat va saber fer una política incòmode, va crear on no hi havia res. Des d’escoles a canals de rec, i des de la gramàtica catalana de Pompeu Fabra a la promoció de la ciència amb la visita d’Albert Einstein. Ferrocarrils, telèfons, sistema sanitari eren marca de la mancomunitat de províncies. “Que no hi hagi un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera” digué Prat de la Riba. Després d’això, fins avui, no hi ha hagut política creadora.

La retòrica del “peix al cove”, de la victòria del seny, de preservar i preservar més institucions que tot i que han acabat sent superades per les voluntats populars, han volgut seguir preservant, dibuixa un panorama molt pròxim al que ens dibuixava Vayreda el 1898. És ara que des de faccions independentistes es recuperen les tesines i l’obra intel·lectual d’autors que van des de Léon Blum a Jacint Verdaguer. Havíem arribat a un punt on hi havia democratacristians que no coneixien l’obra política d’Sturzo o De Gasperi, o l’obra intel·lectual de Lleó XIII o Henri Lacordaire. Liberals que no coneixien més enllà de l’Escola Austríaca o socialdemòcrates que desconeixien a Ferdinand Lassalle, Eduard Bernstein o Léon Blum, pares intel·lectuals de la socialdemocràcia. Tota la política catalana ha estat plena de conservadors purs, de gent que únicament ocupava posicions per mantenir-s’hi ells, fins que el Procés els hi ha passat per sobre.

I d’això han renascut nous actors polítics, i se n’han consolidat de vells, enterrant als purs. CDC, PDECAT, ERC, PSC, l’ANC, ICV o inclòs Cs quan toqui poder, desapareixeran, per deixar pas a partits de convicció. Partits com Demòcrates, Junts per Catalunya o les CUP seran el futur de l’independentisme, juntament amb el què sorgeixi d’una ERC reformada i preparada per la política impura. Gent nova o no tan nova però amb ideals i sense por de perdre res, com els carlistes que com Vayreda, no es van organitzar a les muntanyes per mantenir un status, sinó per lluitar pel què creien. I encara continuen existint, perquè el carlisme és més una forma de viure, de moure’s pels ideals, deixant de banda el conservadorisme pur, sigui quina sigui la seva ideologia.

En conclusió, la política catalana no ha deixat de banda cap debat ideològic com a conseqüència del Procés, és més, gràcies al Procés si que hem recuperat parlar de models territorials d’Espanya, de reformes constitucionals, de projectes de vegueries, de models d’Estat, de models de teixits socials, sobre models de ciutat futures, etc. I també ha provocat la caiguda del bipartidisme o dels partits còmodes què ja no plantejaven res que pogués canviar qualsevol cosa, com serien el plantejament de nous horitzons a altres llocs d’Espanya, o el reclam fiscal al País Valencià i a les Illes Balears, entre altres coses.

G. Pursals