Frankfurt i pa amb tomàquet

Guillem Laporta — Wed, 10 Oct 2007 02:51:54 +0200

Existeix una espècie de creença entre les ments pensívoles d'aquest païs segons la qual Catalunya és per defecte honorada i tinguda en compte a l'extranger. D'aquí arrosseguem concepcions tals com que la recepta críptica del pa amb tomàquet només és coneguda per nosaltres, oh escollits catalans, i que és nostra missió escampar-la pel món i redimir els insensats que gosen fregar el pa amb mantega de cacauet. També creiem que fora de les nostres fronteres la gent cantarroneja el cant dels ocells cada matí a la dutxa tot recordant el discurs de Pau Casals a l'ONU el 1971 així com mots tan comuns com cul-de-sac i cap-i-cua, grans aportacions de la nostra llegua al lèxic internacional, són usats incansablement en les converses forànies. Al meu entendre, tot l'enrenou generat al voltant de la fira de Frankfurt radica justament en aquesta tan nostrada peculiar manera d'entendre el món. Algú s'imagina que, per exemple, si la literatura convidada a l'edició d'enguany hagués estat, posem, la danesa, els escriptors danesos s'haguessin barallat entre ells i haguessin refusat la invitació? Això només pot passar en un país com el nostre, on pensem que tallem el bacallà i, que si no ens presentem a Frankfurt o ens fem pregar, visca mons pebrots i ja s'espavilaran, que nosaltres som massa importants per anar rera ningú, i menys d'aquests alemanys que no coneixen ni la dieta mediterrania a base d'escalivada, molt catalana. Algú amb dos dits de front considerava que la Fira aquesta dels collons era una eina per promocionar-nos i exhibir les nostres perles? (per cert, em comuniquen que s'hi han deixat caure figures de prestigi com Carod, Saura i... Montilla). Això és una fira, carai, com n'hi ha de cotxes, de plantes i de bolquers. Qui s'endú la grossa és qui cola més productes, en aquest cas, qui ven més llibres i seran finalment les empreses (les editorials, s'entén) qui n'acabin traient un bon pessic, de Frankfurt.

www.guillemlaporta.com

Treballadors, especuladors en cap

Guillem Laporta — Tue, 09 Oct 2007 10:40:04 +0200

Sempre m'ha fet gràcia la contundència amb què els progres catalans ataquen els especuladors: -és immoral que venguin els pisos tan cars, asserveren. Si fessin una reflexió més profunda se n'adonarien que, de fet, tothom és un especulador i tothom que realitza un intercanvi és perquè hi guanya alguna cosa. Ara que, si tothom es posés reflexionar, les esquerres en general no haurien mai existit i articles com aquest perdrien la seva funció, diguem-ne, didàctica.

En el meu cas, per exemple, em puc considerar un salvatge especulador laboral. Tranquils, no és que em dediqui a fuetejar asiàtics en un taller ilegal, sinó que porto un parell de mesos treballant en una coneguda empresa del país. El cas és que cada trenta dies rebo una nòmina que volta els 1.500€. Us ben asseguro que pel treball que faig (passar factures, alguna trucada) des del meu despatx amb vistes a tot Barcelona i aire acondicionat estaria disposat a cobrar fins a 900€. Aquests 900€ és el que en economia s'anomena "preu de reserva" i no és més que l'import màxim que algú accepta a vendre o comprar un bé o un servei, en aquest cas el meu treball. Si fem un simple càlcul (els que feu carrera d'humanitats no us espanteu) resulta que m'embutxaco un salari un 66% per sobre de les meves expectatives.

Em converteix això en un especulador? Clar que sí, i ben orgullós.

Blog Guillem Laporta

Frankfurt i pa amb tomàquet

Treballadors, especuladors en cap