Quan Internet es començava a donar a conèixer a casa nostra, cap allà a mitjans dels anys noranta, recordo que jo m'hi connectava des de la universitat, on estava estudiant en aquella època. La velocitat d'accés al què havia de ser l'autopista de la informació era llavors la d'un camí de carro, i fastiguejava (i molt) començar a carregar una pàgina web i veure-hi el principi d'una fotografia. Això volia dir que la pàgina trigaria potser un minut o dos a descarregar-se. Per sort, les coses van evolucionar, i després de les imatges estàtiques ens va arribar el vídeo, primer amb resolucions molt baixes i durades curtes, i després de l'explosió del Flash amb llocs com YouTube que l'han ajudat a popularitzar-se. El vídeo en línia arriba avui a tothom a casa nostra.

És precisament per aquest gran èxit i perquè avui en dia suposa quelcom ja ordinari el veure vídeos o fins i tot la televisió a través d'Internet, que el World Wide Web Consortium (W3C), entitat que desenvolupa, aprova i gestiona diferents estàndards tecnològics relacionats amb la Web ha inclòs en la propera versió de l'HTML, la cinquena, una marca (tag) que permet reproduir vídeo directament. Això implica que, enlloc d'haver d'instal·lar peces de programari afegides al navegador per a poder reproduir formats com el Flash d'Adobe (i que s'anomenen connectors en català i plug-ins en anglès), el mateix navegador web inclourà els còdecs necessaris per reproduir el format de vídeo estandarditzat. Però, quin format serà aquest?

Els principals jugadors en aquesta partida ja han començat a moure fitxa: YouTube, companyia propietat de Google, anunciava fa poc que incloïa suport per al còdec H.264 com a natiu en l'HTML 5 per a les seves pàgines. L'elecció no ha estat debades: Chrome, el navegador web de la companyia del cercador, inclou suport per a aquest còdec.

Apple, per la seva banda, busca posicionar el QuickTime, però o bé ho fa sense gaire convenciment, o bé no se'n nora tant l'efecte. I, mentre, Microsoft es fa la sueca com veient-les venir.

Mozilla aposta per l'OGG Theora per a Firefox, un còdec que es diferencia dels anteriors en que és totalment lliure. Això vol dir que la seva definició es troba disponible sota una llicència lliure, el que en permet l'ús en qualsevol desenvolupament sense haver d'abonar cap quota per drets d'autor a ningú. El motiu d'aquest suport és obvi: Mozilla és una fundació, no una empresa, i destina els pocs recursos econòmics que pot a la construcció del seu navegador web i la seva promoció, pel que quants menys diners hagi de destinar a altres tasques, millor. La resta de còdecs no són lliures, pel que estan o poden estar subjectes al pagament de royalties.

L'important de la jugada és, precisament, aquesta llibertat. Posem-nos en la pell de Mozilla: si s'ha de gastar diners pagant les llicències del còdec, seran menys diners que podrà gastar per millorar el seu producte. De la mateixa manera, els nous projectes de navegadors web que encetin el seu camí s'hauran de veure lliures no només del pagament de llicències, sinó fins i tot de la remota possibilitat d'haver-ne de pagar algun dia, cosa que només es pot aconseguir adoptant un còdec lliure per a l'HTML 5.

Si el W3C comet l'error de recórrer a un còdec que no sigui lliure, això voldrà dir que tots els productors de navegadors web tindran una espasa de Damocles penjada sobre els seus caps, esperant a caure per cobrar-los les tarifes corresponents. Aquesta situació pot dissuadir ja d'entrada a un jove hacker que, tancat a la seva cambra, tingui intencions i capacitat tècnica de començar a desenvolupar un navegador web més ràpid i eficient, però no els diners per abonar les quotes. Una gran empresa, però, pot tenir un ritme d'innovació més lent però prou diners per pagar la llicència corresponent a qui tingui els drets del còdec de vídeo.

La màxima autoritat dels estàndards d'Internet faria bé, doncs, en aprovar l'ús d'un còdec lliure com a estàndard per a l'HTML 5. Pel bé de l'evolució de la mateixa Web en tots els sentits.

Podeu seguir tota l'actualitat sobre el món de la informàtica i les noves tecnologies a www.imatica.org, noticiari del qual en sóc director i editor.

Enguany ja en serà la quarta edició, i jo puc dir amb orgull que sóc un dels “veterans” que hi ha estat present des de la primera que es va celebrar a la capital catalana. Amb aquest bagatge m'agradaria, si em permeteu, atrevir-me a fer una mica de futurologia sobre les novetats que podrem veure en aquest esdeveniment:

• El fabricant de mòbils ha mort! visca el fabricant de mòbils! Segons afirmen els principals gurus (mot que en el nostre argot vol dir expert) del sector, el fabricant de telèfons ja no té cabuda en el mercat. Ara cal que una empresa sigui quelcom més i s'aboqui a oferir serveis enlloc de vendre només el “ferro”. Nokia ja fa temps que ha encetat aquest camí, en el qual hi ha fet fa poc un salt qualitatiu cap endavant en començar a oferir la cartografia i els serveis de GPS gratuïtament. Però jo em pregunto: si la majoria dels serveis són gratuïts, de què se suposa que han de viure aquesta gent? el canvi de filosofia té trampa: cal tendir cap als serveis per vendre més mòbils.

• L'arquitectura ARM m'agrada, i no sóc l'únic que així ho afirma; fabricants com Qualcomm estan gaudint de molt d'èxit al mercat amb els seus xips SnapDragon basats en els dissenys Cortex A-8 i A-9 de la companyia anglesa ARM, que es perfila així com la gran rival d'Intel en el camp dels dispositius ultramòbils. MID's i netbooks basats en aquests xips lluiran aquests dies en els estands dels pavellons de la fira de Barcelona.

• Android continua sent moda, malgrat que Google no ha desplegat a Barcelona tot el seu encant, limitant-se a una suite d'hospitalitat i un sol acte públic, una jornada dedicada als desenvolupadors que treballen amb la seva plataforma per a dispositius mòbils. Veurem molts llançaments de nous dispositius basats en aquest sistema, i no només smartphones, sinó també tablets i netbooks.

• Cap a l'infinit i més enllà! sembla que ens diuen -parodiant a l'inefable Buzz Lightyear- els fabricants d'infraestructures com Nokia Siemens o Huawei respecte a la tecnologia LTE, el màxim exponent del que ha de ser la connectivitat de quarta generació. Aquest, i un cop ja implantada en gran mesura la 3G i havent-se-li tret el suc comercial, es perfila com un dels grans eixos temàtics a nivell empresarial. Com desplegar-la, quins avantatges aporta i quines despeses suposarà, seran alguns dels temes a dilucidar durant el congrés.

• El telèfon deixa de ser el rei, que ho era (i indiscutiblement) en anteriors edicions. Una plètora de nous formats entre els quals s'hi compten els MID, UMPC, netbooks i Tablet PC, ocupen ara un espai entre el telèfon i el portàtil més petit (subnotebook o ultralleuger, segons la nomenclatura) que abans estava buit. Aquesta edició del 2010 marca un canvi, un relleu en el focus de l'esdeveniment en el que els smartphones passen el testimoni a un conjunt de dispositius entre els quals s'hi inclouen.

Aquests són només uns apunts del què jo penso que ens produiran aquests quatre dies d'esdeveniment.

Podeu seguir tota l'actualitat sobre el món de la informàtica i les noves tecnologies a www.imatica.org, noticiari del qual en sóc director i editor.

L'actualització de Chrome des de la versió 3 a la 4 s'ha fet de manera automàtica, sense avisar l'usuari ni abans ni després de dur-la a terme, un fet que ha sorprès a alguns internautes tot i que menys dels que jo em pensava. Senyal que la gent està cada dia més informada, però no se si sospesen prou la informació que els arriba.

Dins la llicència d'usuari de Google Chrome, que és la mateixa que també empren altres programes de la companyia, hi consta el següent punt: “El programari que vostè està emprant pot descarregar i instal·lar de manera automàtica actualitzacions de tant en tant des de Google. Aquestes actualitzacions estan dissenyades per a millorar i desenvolupar els serveis (entesos aquests per Google com a programari o serveis en línia) o poden prendre la forma de pegats de seguretat, funcionalitats millorades, nous mòduls de programari i versions completament noves. Vostè està d’acord amb la recepció d’aquestes actualitzacions (i permet a Google enviar-les-hi) com a part del seu ús del servei*”.

Si, això permet a la companyia del conegut cercador instal·lar aquesta actualització, però també obre la porta a possibilitats que a mi particularment m'han provocat alguna esgarrifança quan hi he pensat; imagineu-vos que en una propera actualització s'afegeix al programari base un nou mòdul que accedeix als fitxers que teniu desats en el vostre disc dur, ja siguin documents de text, fotografies o vídeos. I que, en aquests fitxers, hi cerca noms i adreces de correu electrònic de persones que coneixeu amb finalitats estadístiques.

Google és una empresa que tracta amb terceres parts, empreses alienes a la companyia del cercador però que li ofereixen serveis i, eventualment, poden fer-ho directament a l'usuari en nom de Google (quelcom que heu acceptat també explícitament en els termes de la famosa llicència d'ús). Imagineu-vos per un moment que una d'aquestes empreses té accés a aquesta informació, inicialment per a finalitats estadístiques, i en fa un altre ús. O, tampoc cal anar tan lluny, és un mateix treballador de Google qui aconsegueix robar aquesta informació, que en el mercat negre es paga a un bon preu. Ara potser ja veieu per on vaig...

Durant molts anys s'ha criticat (i encara es critica) a Microsoft per introduir-nos spyware (programari espia) al nostre ordinador ficat dins dels seus productes com ara el Windows o l'Internet Explorer. Per a mi, Google pot aprofitar aquesta clàusula i d'altres i anar un pas més enllà: ficar-nos els espies davant dels nostres nassos, legalment i sense que ens en puguem queixar dient que no n'havíem estat advertits (però si heu donat explícitament el vostre vistiplau en acceptar la llicència d'ús!).

Al meu parer, Google ha afegit al seu famós leitmotiv Don't be evil (no siguis dolent, en anglès) un today (avui) que la faculta a ser-ho demà, a introduir noves funcionalitats als seus programes que tinguem instal·lats als nostres ordinadors i que facin coses com regirar els nostres documents, presentar-nos publicitat vulguem o no, o ens instal·lin noves aplicacions informàtiques que no desitgem en substitució dels productes que sí volem.

Davant d'això, voldria proposar que cap programa informàtic instal·li o actualitzi res, incloent noves versions o pegats de seguretat, sense el coneixement i l'acceptació explícita de l'usuari, i que això sigui regulat legalment. Un pas que sens dubte molts no veuran clar, consideraran que portarà més feina als usuaris, però que trobo necessari per a que tots plegats gaudim de més transparència en un món -el de la informàtica- que cada dia veu el naixement de més formes d'enganyar la gent del carrer aprofitant-se de la informació que se'n treu.

* traduït de l'anglès original