<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?>
<rss version="2.0" 
     xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/"
     xmlns:wfw="http://wellformedweb.org/CommentAPI/"
     xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/"
 >
<channel>
	<link>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/</link>
	<title>Blog Gerard Ollé</title>
	<pubDate>Thu, 02 Dec 2010 19:38:00 +0100</pubDate>
	<language>ca</language>
	<item>
		<title><![CDATA[Artur Mas, el col.lecionista de fracassos]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/4736/artur-mas-el-col.lecionista-de-fracassos</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/4736/artur-mas-el-col.lecionista-de-fracassos</comments>
		<pubDate>Thu, 02 Dec 2010 19:38:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Gerard Ollé]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/4736/artur-mas-el-col.lecionista-de-fracassos</guid>
		<description><![CDATA[<p style="text-align: justify;"> <br /> La nit de dilluns és freda, o millor dit, gèlida, és d’aquelles nits que al meu poble hom les acostumava a passar al costat de la llar de foc o l’estufa de llenya, fent càbales i més càbales que mai s’acomplirien, tot disfrutant d’unes autèntiques sopes de pa de primer i un bon tall de ‘rosta’ amb allioli de codony de segon, el postre habitualment ja es degustava tot mirant ‘lo parte’.<br /> <br /> Això era en les meues èpoques pretèrites de la infantesa pallaresa. Dilluns passat, però, en tant que gèlida, la nit, tanmateix, no tindria res a veure amb una d’aquelles tantes nits d’infantesa que passava amb els meus a la vora del foc. La nit era especial, el millor equip de l’univers rebia la visita de l’enèssim projecte milionari dels poders fàctics espanyols. La lluita serà ferotge, el rival al que t’enfrontes arriba com a líder i porta una trajectòria impecable, és una aspirant en tota regla.<br /> <br /> Llur porteria és una de les millors del món, la columna vertebral ja hi era l’any passat i està formada per actuals campions del món i jugadors molt destacats de l’Alemanya que va enlluernar amb el seu joc. A la banda esquerra una incorporació que tot i arribar sense fer soroll està oferint un rendiment espectacular. A la banda dreta l’etern aspirant a millor jugador del món i ja posseïdor d’una pilota d’or. I tot l’equip dirigit de manera genial per un portugués que molts consideren el millor tècnic del món.<br /> <br /> El desafiament és dels que fan època, qui guanyi la batalla té mitja guerra guanyada. Salten ambdós equips al terreny de joc, 11 contra 11 però el Barça senta càtedra i des del minut 1 fins al 90 només existeix un equip sobre el camp. El resultat és implacable però encara ho és més la manera d’executar-lo. El Barça ha guanyat i ho ha fet de manera fulminant i incontestable davant un dels millors equips món que compta amb centrecampistes de gran qualitat, amb una banda esquerra i dreta potentíssimes i el considerat segon millor jugador del món. El Barça és el millor, sublim el triomf 5-0, victòria incontestable per majoria absoluta i humiliació històrica.<br /> <br /> Just el dia abans tinguèrem unes noves eleccions al parlament del nostre país. CiU amb el seu ‘Massi’ s’enfrontava a una nova revàlida. És considerat l’equip més en forma i compta amb el millor jugador del moment. Penetren molt bé pel centre tot i que també són molt hàbils en les seues incursions per la banda. Han tingut un parell de temporades dolentes però l’esquadra s’ha refet i amb una bona combinació de veterania i joventut ho tenen tot a l’abast per ‘campionar’ de nou i sortir del pou després de molts anys sense títols, a més, juguen a casa i el terreny de joc es troba en perfectes condicions.<br /> <br /> L’equip contrari és un combinat de jugadors de tots colors i procedències amb problemes de comunicació entre ells.<br /> <br /> La banda dreta és lamentable, entre ells, quan s’entenen, ho fan en una llengua estrangera. El lateral dret és força constant i defensivament bo però quan ataca sempre busca el forat equivocat, el seu millor joc el desplega quan juga amb la selecció. L’extrem dret, en canvi, és constant i vertical, ataca amb voluntat de fer mal però li falta molta cintura, no obstant, ha aconseguit afiansar-se en la titularitat. Ambdós jugadors de banda dreta són drets tancats, és a dir, la cama esquerra la tenen només per recolzar-se.<br /> <br /> La banda esquerra, per la seua banda, té uns jugadors força flexibles, el més veterà pot jugar en vàries posicions cosa que moltes vegades fa que deambuli perdut pel terreny de joc, acostuma a desplegar també el seu millor joc quan juga amb la selecció. Aquesta banda -mai millor dit això de ‘banda’- està força acostumada a tocar la pilota i repartir joc darrerament, però han estat força maldestres i després d’uns quants rondos mal fets ara ja ni es passen la pilota.<br /> <br /> A més, els millors jugadors estan asseguts a la banqueta, preparats per entrar i donar-li un tomb inesperat al partit, però els protagonistes els fan el buit, tenen por de perdre protagonisme en favor seu.<br /> <br /> Resultat final en ambdós casos amb el 100% escrutat : 5-0 i 62 a 28/18/10/10/4/3. Victòria en els dos casos, però la magnitud d’aquesta sempre és relativa, quan t’enfrontes a un rival de màxima exigència i qualitat i guanyes 5-0 pots sortir satisfet de la feina que has fet, però quan el teu oponent està a l’altura de l’equip de casats del meu poble –ple de coixos, diabètics, malalts terminals, ex-convictes, fumadors, etc- un 62 a 28/18/10/10/4/3 és un resultat bastant pobre.<br /> <br /> Artur, has guanyat? Sí. Ho has fet per golejada? Sí. Però ho has fet de manera abrumadora per majoria absoluta com hauria estat lògic i normal donades les circumstàncies? NO!!   Seràs president, però has tornat a fracassar i ho saps. A més, jugant al fet i amagar, al ‘sí’ però ’ara no toca’, està clar que el teu lloc ben aviat -4 anys a tot estirar- estarà a la vora del foc tot disfrutant d’unes sopes de pa de la iaia i un bon tall de ‘rosta’ ben acompanyat per una torrada d’allioli de codony.</p>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[El meu vot serà per a Solidaritat Catalana per la Independència]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/4623/el-meu-vot-sera-per-a-solidaritat-catalana-per-la-independencia</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/4623/el-meu-vot-sera-per-a-solidaritat-catalana-per-la-independencia</comments>
		<pubDate>Wed, 17 Nov 2010 20:31:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Gerard Ollé]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/4623/el-meu-vot-sera-per-a-solidaritat-catalana-per-la-independencia</guid>
		<description><![CDATA[<p style="text-align: justify;"> <br /> Sempre m’he preguntat de què exactament serveixen les campanyes electorals... i potser millor viure en la ignorància de qui no troba la resposta un cop vist el panorama. La estupidesa dels polítics i seguicis varis en aquests temps pre-electorals semblen no tenir límits. Us en posaria algun exemple però realment se’m fa difícil escollir-ne un d’entre els milions que inunden mitjans de tota mena en aquests dies on, folls per mantenir la poltrona uns i per reconquerir-la uns altres, l’espiral IQ negatiu sembla infinit.<br /> <br /> Bé, doncs aquesta voràgine autodestructiva que vivim des de fa ja algunes setmanes i que, per sort, només haurem de suportar uns dies més, només s’entén des de la perspectiva de gent amb actituds vitals radicalment oposades a la meua. Són gent que deambulen com un pèndul sense cap ideologia definida esperant que apareixi el seu príncep blau i els sedueixi amb alguna de les tantes bajanades que vomiten els ‘pancarteros’ aquests dies (definició de ‘pancartero’: persona que no ha fotut mai nit brot (sovint sense estudis o amb estudis bàsics de jardineria, sense idiomes també) però que parla més o menys bé i que després d’haver fet importants treballs de sotataula (ja m’enteneu) se l’ha col.locat bé dins del partit polític de torn).<br /> <br /> Doncs aquest segment de població que decideix a darrera hora si anar a votar o no i a qui sembla ser força important considerant l’esforç i diners que aquestes sectes anomenades partits polítics aboquen a les seues campanyes propagandístiques durant la campanya electoral. Senzillament increïble. Més enllà de la ignorància pura i dura no puc entendre que qualsevol individu d’un estat dels mal anomenats democràtics decideixi no anar a votar, i encara menys, que decideixi les darreres dues setmanes a qui votarà.<br /> <br /> Bé, anem al gra, no és la intenció d’aquest article fer una reflexió sobre el nivell d’IQ de gran part de la nostra societat. El tema que m’ocupa és l’elecció personal, des del moment que va néixer, de donar tot el meu suport a Solidaritat Catalana per la Independència del Joan Laporta, L’Alfons López-Tena i l’Uriel Bertran.<br /> <br /> Després de la segona traïció a Catalunya en forma de tripartit (sí! Jo també els vaig votar una segona vegada! Però no patiu, prometo que no tornarà a passar!) dels que abans s’anomenaven ERC, va quedar clar que l’independentisme quedava orfe. Acte seguit van aparèixer moviments locals com les CUP i, posteriorment, Reagrupament. Ambdós semblaven destinats a omplir aquest gran forat que alguns havien deixat a canvi de tocar cuixa una temporadeta. L’aposta de Carretero era boníssima (tot i que no li han faltat conflictes interns… encara recordo aquell dia que es va despenjar dimitint de Reagrupament) i més ho hagués estat si Laporta s’hagués unit al seu projecte, però no fou possible, hi havia diferències substancials entre els dos líders.<br /> <br /> Una d’aquestes diferències era que en Carretero s’oposava a les llistes obertes que Laporta volia. Pels que no heu estat seguint a Solidaritat des del primer dia m’agradaria explicar-vos que el procés va ser d’una transparència que ni jo mateix em podia creure. Cada adherit va poder presentar la seua candidatura, ja fos individual o conjunta, i cada adherit també va rebre via electrònica totes les candidatures per poder-les evaluar abans de decidir el seu vot. Era un situació de total incredulitat, aquest procès em va fer sentir part d’una comunitat més que d’una secta, una comunitat que lluitaria de manera valenta i decidida per la independència de Catalunya tal i com confirma el nostre manifest electoral.<br /> <br /> Perquè tal i com està Catalunya (financera, social, cultural, ecològica, moral, intel.lectual i industrialment enfonsada) només ens queda lluitar pel que és nostre. No hi ha cap altra fórmula vàlida que no sigui la independència (com bé s’ha demostrat amb l’estatut aquest que emocionava a tants i tants ignorants) i no hi ha una altra via que la declaració unilateral d’independència. Perquè vull viure millor, perquè no vull que em robin 20.000 milions l’any (i a sobre m’he de sentir que sóc insolidari!!), perquè no vull que m’imposin polítiques des de 600 km de distància, perquè vull sentir com es viu en un país lliure, perquè etc etc etc.<br /> <br /> El meu vot serà per Solidaritat Catalana per la Independència (i fa mesos que ho vaig decidir).<br />  </p>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Descobrint: Croàcia]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/2223/descobrint-croacia</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/2223/descobrint-croacia</comments>
		<pubDate>Mon, 27 Jul 2009 23:28:44 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Gerard Ollé]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/2223/descobrint-croacia</guid>
		<description><![CDATA[Breus de Croàcia (Hrvatska en croat) abans d’iniciar el viatge:<br /> Població : 4,5 milions<br /> Idioma : croat i italià a la península d’Istra <br /> Moneda : kuna<br /> Capital : Zagreb<br /> PIB per càpita: 15.600 $ <div style="text-align: justify"><br /> &#160;&#160; El viatge com a tal començà a Treviso, ciutat on vola una ruta de Ryanair des de Girona. El vol des de Girona va ser d’allò més plàcid fins i tot per un avió-fòbic com jo. Una cop arribats a destinació hom s’adona que està davant d’un dels aeroports més petits que ha vist mai. No hi ha temps per perdre, hem d’aconseguir lo més ràpidament possible el cotxe -que havíem llogat on-line amb Hertz (companyia que ofereix descomptes per a viatgers de Ryanair)- perquè es fa tard i encara ens queden unes 3 hores de conducció fins a la nostra primera destinació croata: Pula, a la península d’Istra.<br /> &#160;&#160; Un cop tenim les claus del Focus C-Max (totalment nou) sense més dilació ens posem a fer quilòmetres. La conducció és bonica en aquella zona d’Itàlia pròxima a Venècia, després creuem la frontera amb Eslovènia sense cap problema i poc més tard fem lo mateix amb la croata on, en veure que el cotxe té matrícula italiana ens fan passar sense ni tan sols aturar-nos. Tot just entrar a Croàcia, ens fan pagar unes 15 kunes (kuna és la moneda de Croàcia, 1 euro = 7,3 kunes) que és una mena de peatge per circular per una carretera força bona que és on passarà l’autopista en el futur però que encara estant construint en aquell tram, més avall ja hi ha molts quilòmetres completats tot i que no fins a Dubrovnik.<br /> &#160;&#160; Arribem a Pula tard a la nit però dins l’horari previst. Hem de cercar allotjament (no hem reservat cap nit) i tot que sabem que les cases particulars és l’opció més barata i atractiva, optem per preguntar en un parell d’hotels que ens demanen uns preus absolutament fora de mercat per lo que és Croàcia i Pula així que decidim optar per cercar allotjament privat. Preguntem a l’amo d’una pizzeria si sap d’algú que llogui habitacions o apartaments per la zona i molt amablement ens acompanya i ens presenta una gent que té una apartament per llogar. Ens demanen 50 euros per un apartament equipat amb totes les comoditats i perfecte per albergar-nos als tres. Hem tingut sort, és un bon lloc i força econòmic (si algú hi està mai interessat l’adreça és: Schiavuzzijev Prilaz 34, Pula).<br /> &#160;&#160; Deixem les maletes i ens canviem molt ràpidament de roba perquè tenim molta gana. Acabem fent un gran sopar en un restaurant pròxim a l’apartament (tot i que l’endemà, tot repassant el compte, vaig adonar-me que m’havien cobrat 20 kunes de més, res catastròfic però això em faria estar molt atent a les factures la resta del viatge). És dissabte a la nit i després d’un bon sopar res millor que una bona festa, vam dirigir-nos cap a la disco-bar que ens havia recomanat el cambrer del restaurant anomenada club Uljanik, és un lloc del tot autèntic (crec que èrem els únics ‘guiris’ del local). Allí vam tastar la cervesa més famosa de Croàcia: Karlovacko i vam fer unes ballaruques al ritme de la música croata, en les vàries hores que vam estar-nos al local només van sonar un parell de cançons conegudes en anglès. Va ser una experiència molt grata veure com es diverteixen el croates, molta cervesa (sense arribar al nivell d’altres països europeus) i molt poc fum! Realment alegra veure que hi ha llocs on, sigui pel que sigui, la cultura del fumar difereix considerablement de la del nostre país. Anem a dormir de matinada força cansats però ens ho hem passat bé!<br /> &#160;&#160; El dia següent costa una mica de llevar-se, cap a les 12 estem a punt per visitar el petit centre històric de la ciutat de Pula. Començant per l’arc de triomf romà que data de l’any 27 ac, resseguim el bonic carrer major divisant al nostre pas tot un seguit de restes romanes abans d’arribar a la plaça principal on dinaríem (jo uns calamars típics molt bons). Després vam continuar la visita, primer vam caminar uns metres de pujada fins a la fortificació situada dalt del turó des d’on gaudim d’un paisatge privilegiat, més tard ens dirigim al monument més important de Pula: el seu impessionant amfiteatre romà del segle I. <br /> &#160;&#160; Unes quantes hores han estat suficients per descobrir Pula, tot seguit i pel que resta de tarda el destí serien dos petites ciutats de la península d’Istra: Rovinj i Porec. El primer és un port pesquer molt bonic que ha esdevingut també molt turístic conservant el seu encant. Les cases pintades de colors vius contrasten de manera harmònica amb el blau del mar i el cel. Porec és semblant però no està al nivell de Ronvinj. Tot seguit conduim de tornada a Pula (40 minuts) on sopem abans d’anar a dormir aviat perquè l’endemà hem de matinar ja que tenim unes horetes de conducció fins la nostra propera destinació: el parc nacional dels llacs de Plitvicka. <br /> &#160;&#160; El dilluns comença aviat però amb tota l’energia del món disposats a descobrir els llacs que resultarien ser un dels paratges naturals més bonics que hom ha vist a la seua vida. Conduim més hores de les esperades però cap al migdia arribem als llacs. Llavors resseguim, embadalits, cadascun dels magnífics racons que aquell entrellaçat de llacs ofereix. Les cascades i cascadetes són fantàstiques i el color blau dels llacs és superb. La càmera de fotos va treballar com mai intentant copsar part de la bellesa d’aquell entorn privilegiat. Quelcom curiós va ser veure com el peixos, malgrat trobar-se en estat salvatge, nedaven al teu costat tot esperant alguna engruna de pa o similar per empassar-se. <br /> &#160;&#160; Acte seguit i encara amb la baba eixint de la cavitat bucal, agafem el cotxe novament i ens encaminem cap a Split on arribaríem al cap d’un parell d’hores. Impressionant és la vista que el visitant té un cop surt a la falda sud de la muntanya als peus de la qual reposa Split. Aquell dia ens resulta una mica difícil trobar un lloc per dormir i després de donar uns quants tombs acabem en una espècie d’aparthotel que ens costarà uns 20 € per persona. Aquella nit només sortim a pendre algo per beure pels volts de l’hotel. Dies després comprobaríem que ens estàvem perdent una de les millors nightlife de Croàcia.<br /> &#160;&#160; L’endemà ens llevem amb la sorpresa de trobar-nos davant d’unes vistes espectaculars de les illes situades davant Split – Brac i Solta- , com vam arribar-hi de nit no ens havíem adonat de la privilegiada localització de l’hotel. Vam fer un bon esmorzar i amb la panxa ben plena ens vam dirigir cap al centre històric d’Split on el rei és el palau de Dioclesià que data del segle III dC. El que es conserva millor són el passadissos subterranis els quals són realment esplèndids, la resta de centre històric és també força bonic però lo millor d’Split és la vista des del turó anomenat Marjan. Tot i la calor gairebé extenuant, vam enfilar-nos escalinates amunt fins que vam gaudir de les vistes que estàvem buscant, a més, amb molt d’encert, hi ha un bar gairebé al cap del turó on prendre quelcom fresc mentre es gaudeix del paisatge és un autèntic plaer. També vam aprofitar per llegir algun diari en croat i intentar esbrinar què estava passant al món sense aconseguir-ho.<br /> &#160;&#160; Un cop acabat els descens del turó i com ja era l’hora de dinar, ens vam entaular de nou en un restaurant recomanació lonely-planet – Fife- on vaig gaudir d’un seafood risotto boníssim enmig d’un ambient tradicional d’allò més. Allà començo a notar que l’idioma universal del reino espanyol té la mateixa consideració que un idioma cavernícula com el català : cap!! La majoria de cartes estan en llengua local, alemany, francès i anglès.<br /> &#160;&#160; Farem la digestió de camí al bonic poble de Trogir (a 25 minuts d’Split). El casc antic emmurallat es situa tot en una península que es podria gairebé considerar una illa. La calor continua sent molt important, malgrat tot, m’animo a pujar les perilloses escales fins al capdamunt del campanar (50 metres d’altura) per gaudir d’uns paisatges excelsos. Prenc vàries instantànies i retorno a la plaça principal disposat a continuar la visita junt amb el meus companys que per la calor no s’han animat a pujar i s’han perdut les magnífiques panoràmiques de teulats vermells, pedra grisa, mar blava, cases blanques, verda vegetació i abruptes relleus muntanyosos.<br /> &#160;&#160; Un cop acabada la visita a Trogir, no hi ha res que ens vingui més de gust que un bon bany. Comencem las búsqueda d’una platgeta i finalment acabem en una caleta molt maca d’allò més popular entre la gent del país. Les platges a Croàcia són totes de pedres (a l’estil Costa Brava) cosa que m’encanta! Fem un banyet d’allò més refrescant i després de fer el ronso una mitja horeta, sense més temps a perdre, tornem a fer via amb el cotxe aquest cop en direcció a Dubrovnik. <br /> &#160;&#160; Aquest seria un trajecte que recordarem durant molt de temps ja que la policia croata ens para enmig d’un poble i ens diu que ens han de multar per excés de velocitat, segons la seua pistola làser mesuradora de velocitat circulàvem a 80 km/h quan ho havíem de fer a 50 km/h. Aquestes pistoles són molt poc fiables i és per això que no són legals, per exemple, a Catalunya. Les havia vist abans als USA només. Ens passem 20 minuts discutint però, finalment, veient que la seua postura és inamovible accedim a pagar els 75 euros que ens reclamaven ‘trinco-trinco’. Això ens deixa una mala llet al cos espectacular però ens ho prenem com un peatge més a pagar pel fet d’anar sempre per sobre els límits de velocitat permesos tot i que en aquest punt no hi anàvem perquè ens havien avisat. Aquest afer i el fet que l’autopista no està completada en aquella part del país retarden la nostra arribada a Dubrovnik fins les 23h.Sense temps per perdre decidim anar directament al HI (Hostelling International) de Dubrovnik. HI és una cadena d’albergs implantada a tot el món que assegura uns estàndards de qualitat. No obstant, aquest no seria el cas, és dels pitjors HI on he estat. <br /> &#160;&#160; Vam passar la nit com vam poder perquè l’habitació era un forn i abans de la visita a la majestuosa ciutat de Dubrovnik vam trobar un altre lloc per dormir la nit següent, es tracta d’una casa particular que, com moltíssimes cases a Croàcia, tenen habitacions per llogar. Les habitacions són força bàsiques però tenen lavabo interior i estan equipades amb tovalloles i demés menesters, malgrat tot lo més important és lo econòmic que és, passar la nit ens costaria menys de 15 euros, més barat que l’alberg que ens havia costat 17. Encara que és força fàcil trobar aquest tipus d’allotjament en cases particulars tampoc és tan ràpid perquè n’hi ha que són molt ‘cutres’, d’altres no estan preparats per allotjar a gaire gent, n’hi ha que són molt cars pel que ofereixen, n’hi ha que no accepten gent per una única nit, etc. Normalment és facil identificar les cases que ofereixen allotjament perquè tenen cartells on s’hi pot llegir: apartmani, sobe, zimmer, room, etc. Afegir també que sempre es pot regatejar, amb la crisi també els ha baixat molt el turisme i molts es quedaran sense fer gaire negoci aquest estiu, és per això que un cop veuen qualsevol possibilitat de tenir hostes estan disposats a baixar el preu per tenir les habitacions plenes ni que sigui una nit.<br /> &#160;&#160; Abans d’iniciar la nostra visita al centre històric enmurallat de la ciutat ens dirigim a captar la instantània més famosa de Croàcia que no és una altra que la vista de la ciutat de Dubrovnik des de la muntanya. Realment és espectacular!! És difícil de narrar el paisatge que hom contempla. Muntanyes, mar, muralles, cases, arbres i illes es fonen en un posat gairebé perfecte de contrastos i harmonia. Bé, ara sí, és hora d’endinsar-nos en la medievalitat de les muralles.<br /> &#160;&#160; A primer cop d’ull el visitant s’adona que moltes parts del centre històric han estat reconstruides i és que un terratrèmol l’any 1667 i la posterior guerra del balcans el 1991 van deixar la ciutat molt tocada, a pesar d’això els croats han invertit molt temps i diners en la reconstrucció i s’ha de reconèixer que la feina ha estat molt bona. La galeria de carrers interiors combina amples places i carrers principals amb tot un seguit de camins secundaris d’allò més estrets però amb un encant fora de qualsevol dubte. La veritat és que si heu estat a Carcassone les sensacions són força similars tot i que l’entorn d’ambdues ciutats no té res a veure.<br /> &#160;&#160; La calor és asfixiant, i a l’hora de dinar em trobo força malament, per sort em mullo de dalt abaix unes quantes vegades i em desapareix una mica el cop de calor (la temperatura de xafugor eren 42 graus), suficient com per reempendre la visita. Ens quedava encara lo millor de Dubrovnik: la ruta a peu per sobre les muralles. Realment fascinant!! És quan t’adones del poder que aquella ciutat havia tingut segles enrere mentre t’enlluernes amb la brillantor de centenars de teulats vermells curosament disposats dins el recinte emmurallat.<br /> &#160;&#160; Acabem la visita amb una nova caminada fins al cotxe. Anem a la casa on ens allotjàvem i després de descansar una miqueta tornem a sopar al centre històric. Aquest cop tenim sort i aparquem el cotxe al cantó d’una porta d’entrada, bé!, i sopem al restaurant Kamenice un lloc especialitzat en peix i molt recomanable. Després donem un darrer tomb pel preciós centre històric i anem a dormir. A Dubrovnik no hi ha festa i menys un dimecres a la nit, és una ciutat romàntica plena de parelles i poc ambient nocturn. Aquesta nit a Dubrovnik dormiria (per fi!) força i bé cosa que m’aniria de perles per recuperar-me ja que havia acabat el dia amb les forces molt justetes. <br /> &#160;&#160; L’endemà ens posem en marxa cap allà les 10 del matí, el nostre destí és l’illa de Hvar. És una illa força gran on la principal atracció és la ciutat de Hvar i la seua animada vida nocturna. El trajecte de Dubrovnik (de nou em de travessar la frontera amb Bòsnia, per cert, sense cap problema) fins a Makarska on agafem un ferry de 30 minuts fins a l’illa és impressionant!! Llàstima que no teníem tan temps com per estar-nos a descobrir cadascun dels idíl.lics paratges per on vàrem transitar. Un cop a l’illa ens trobem que la carretera que la travessa és bastant entrevirada, per mi com a conductor era divertit però per als meus companys era pesat, marejant i fins i tot perillós. Arribem a Jelsa on dinem abans d’acabar de fer el trajecte fins a Hvar ciutat on, després d’instal.lar-nos novament en una casa particular on ens van llogar un apartament força acollidor (Sara apartments), agafem les tovalloles i a capbussar-nos a l’Adriàtic! Per cert, quan vam arribar al poble hi havia moltes dones amb cartells de Zimmer, Room, Sobe, nosaltres, com sempre, al nostre aire fins que vam trobar la tal Sara que ens va llogar l’apartament. <br /> &#160;&#160; Després d’una tarda força relaxant encararem una nit força interessant primerament amb un gran sopar al Bounty , després unes copes en un bar encisador i finalment amb sessió de disco a la gran Veneranda. Acabem exhaustos.<br /> L’endemà, amb certa pena i una mica de son abandonem l’illa agafant el ferry des d’Stari Grad a Split (2 hores d’un trajecte molt bonic). Un cop a Split agafem de nou el ‘Ferrari’ i ens dirigim al Park Nacional de Krka (a 30 minuts d’Split). El parc és una autèntica meravella!! És grup de llacs que formen unes cascades increiblement boniques i l’atracció final és banyar-se sota una d’aquestes increïbles cascades, una sensació indescriptible, és el cel a la terra i més en aquests dies de tanta calor que estàvem patint. Realment hom és sorprén de trobar un paratge com aquest a Croàcia, tot i que la sorpresa és menor després d’haver gaudit ja dels extraordinaris llacs de Plitvicka. <br /> &#160;&#160; Al país hi ha molt d’altres parcs naturals que encara que sembla que no són tan espectaculars sí que són també força impressionants, desafortunadament, el nostre era gairebé un viatge llampec i no teníem temps per tantes visites però, si us plau, que cap viatger visitant Croàcia deixi de visitar els parcs nacionals de Plitvicka i Krka.<br /> &#160;&#160; Un cop acabada la visita i encara conmoguts per la bellesa d’aquell indret ens dirigim de nou a Split on intuim que trobarem ‘wild nightlife’. Com sempre arribem tard i encara hem de buscar allotjament. Per sort ja tenim bastant clar on dirigir-nos per trobar-ne i tornem a tenir sort perquè trobem un apartament força acollidor i econòmic, a més, li preguntem a la noia que ens el lloga si ens recomana un lloc per anar a sopar i ens diu que ella mateixa treballa en un bon restaurant i si hi anem ens farà un descompte. Hi anem i el resultat és fantàstic, tornem a menjar peix, aquest cop una bona ‘parrillada’ (el peix és molt abundant i bo a Croàcia i els preus no són baixíssims però són molt més econòmics que a casa nostra) que endrapem amb un plis-plas. Realment obtenim el descompte però el deixem de propina, ens han tractat genial!<br /> &#160;&#160; Amb la panxa ben plena és hora de sortir de festa, ens dirigim a la zona on hi ha les discoteques Hemingway i Vanila Bar on ens han dit es concentra la vida nocturna d’Split. Anem primer al Vanila Bar que ens han dit hi haurà molt bon ambient perquè hi ha un grup local. Error, el grup local és una espècie d’havaneres cutres que ens fan agafar son. Canviem i anem al Hemingway. Encert, l’ambient és molt millor. Recalcar en ambdós casos el nivell del físic de les noies d’Split, en tres paraules: im-pre-zionante!<br /> &#160;&#160; Darrer dia de la nostra estada a Croàcia, no ens posem en marxa gaire aviat com a conseqüència de la llarga nit anterior. És un dia que volíem dedicar a conduir de tornada cap als voltants de Treviso i de passada fer unes visites ràpides a Zadar i Opatija. Desgraciadament arribem a Zadar enmig del diluvi universal i a 12 graus de temperatura després d’haver patit temperatures de fins a 42 graus. Òbviament, la sensació de fred és acusada, no podem fer altra cosa que sentar-nos a dinar i esperar que la tormenta disminuexi d’intensitat. Deixem Zadar amb la sensació que tot i no haver visitat la ciutat tampoc ens hem perdut gran cosa. Continuem la nostra conducció en direcció a Itàlia enmig d’unes pluges bastant intenses que fan que haguem de disminuir la velocitat i, per tant, no tinguéssim temps de passar-nos per Opatija. Ens aturem un moment a Rijeka on comprem alguns souvenirs, enviem alguna postal i ens despedim, entristits, de Croàcia abans de continuar el nostre camí cap a Treviso a través d’Eslovènia.<br /> &#160;&#160; Al cap d’unes horetes ens plantem a Treviso i decidim anar a passar la nit a Lido di Jesolo, lloc que em transporta uns 10 anys enrere quan vam aterrar aquí amb la gent de l’institut. Acabem en un petit hotel dirigit per una freaky d’allò més autèntica. Esperàvem trobar molt més ambient a la ciutat, però ja sigui per la crisi o perquè no és el mes més fort de l’estiu, la veritat és que l’ambient nocturn brillava per la seua absència.<br /> &#160;&#160; Diumenge, game over, ha arribat l’hora de tornar a casa. Passem per l’aeroport a deixar un dels companys que volava cap a una altra destinació. La resta anem a fer una visita a la ciutat de Treviso abans de volar de tornada a mitja tarda. Treviso no té res d’especial però tampoc està malament, té tot un seguit de canals que recorden al viatjant que està molt aprop de la ciutat del canals per excel.lència: Venècia. <br /> &#160;&#160; Agafem l’avió de Ryanair resant perquè no sigui el primer que s’estavella. Estem cansats, per no dir, esgotats. Han estat vuit dies de viatge intensíssims i extraordinàriament profitosos. Els records que ens enduem de Croàcia són magnífics i romandran en el sí de la nostra memòria durant molt de temps. Gràcies companys i gràcies a una gran Croàcia digna de ser visitada!<br /> &#160;&#160; - Com a curiositat dir-vos que a la fi d’aquest relat estic intercanviant mails amb el ministre d’interior croat (o almenys la persona que envia el mails firma amb el seu nom i com a tal) que està investigant el dubtós procediment de la policia en la multa de 75 € que vam haver de pagar camí de Dubrovnik. Vaig queixar-me amargament enviant mails al govern croat a tord i a dret i sembla que quelcom era incorrecte i, com a país que sap que han de cuidar el turisme donat és la seua principal font d’ingressos, almenys, sembla que s’estan prenent la petita molèstia d’investigar-ho. Òbviament no recuperarem els 75 €, però si aconsegueixo evitar que altres turistes passin per la mateixa situació ja em donaré per satisfet. -<br /> <br /> &#160;&#160; Gerard Ollé – Viatge a Croàcia Juny’09<br /> <br /> &#160;</div> <br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Ecollemia de Butxaca: Temps de crisi, temps d’oportunitats.]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/2091/ecollemia-de-butxaca-temps-de-crisi-temps-doportunitats</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/2091/ecollemia-de-butxaca-temps-de-crisi-temps-doportunitats</comments>
		<pubDate>Fri, 05 Jun 2009 15:31:45 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Gerard Ollé]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/2091/ecollemia-de-butxaca-temps-de-crisi-temps-doportunitats</guid>
		<description><![CDATA[<div style="text-align: justify">&#160;&#160; Fa uns dies vam tenir una nova edició del Dia de l’Emprenedor de Catalunya al palau de congressos. Lo que, en principi, havia de ser el Dia de l’Emprenedor de la crisi amb menys participants que anys anteriors, es va convertir en l’edició amb més inscripcions –amb més de 10 mil i gairebé doblant les de l’edició anterior-, fet que confirma que les crisis desperten l’esperit emprenedor de la gent. Tot i que les dades ens diuen que la creació d’empreses ha disminuït al voltant d’un 30% -dada molt negativa-, cal notar que la correlació no és exactament proporcional al número d’emprenedors i de projectes presents als diferents fòrums d’emprenedoria i innovació. <br /> &#160;&#160; Així doncs, la pregunta seria: perquè disminueix el número d’empreses creades si el flux de generació d’idees s’està incrementant, diríem, gairebé de forma exponencial? La resposta és d’allò més senzilla i implica, fonamentalment, 2 agents importantíssims: 1- Les entitats financeres han deixat de finançar qualsevol tipus de projecte que impliqui un mínim risc, o, si el financien, ho fan amb condicions gairebé abusives. 2-Els governs espanyol i català, són, ambdós, ens de moltes paraules i molt pocs fets (us sona l’expressió?). Per molt que s’omplin la boca constantment amb paraules com I+D+i, innovació, emprenedors, noves tecnologies, etc, el cert és que a l’hora de la veritat tot és una pantomima. <br /> &#160;&#160; La Generalitat està financerament ofegada (no necessitem un nou finançament on enlloc de robar-nos 20.000 milions d’euros anuals ens en robin només 12.000, necessitem anar un pas més enllà! però ja!) i el govern espanyol, si bé és cert que ha incrementat força la despesa en I+D+i (1,27 % del PIB el 2007 respecte l’ 1% del 2002, però encara molt lluny del 2% acordat a la carta de Lisboa i dels països capdavanters: Finlàndia 3,43% i Suècia 3,63%) , la manca d’infraestructura i personal amb experiència i know-how suficients dels sectors tecnològicament més avançats, fa que molta de la despesa en I+D+i sigui totalment ineficient com ho demostren les només 3.427 patents registrades a l’oficina espanyola de patents l’any passat, els nostres veïns francesos en van registrar 17.249 i Alemanya 60.585.<br /> &#160;&#160; No només hem de demanar als governs més despesa directa i eficient en I+D+i, també s’ha d’exigir tot un pla d’estímuls fiscals molt més potents que l’actual. Les deduccions d’entre el 10% i el 50% de la quota íntegra de l’impost de societats per activitats d’I+D+i han d’incrementar-se de manera urgent, fins i tot s’haurien de considerar exemptes de l’IS empreses que dediquin un percentatge important dels seus esforços a activitats d’I+D+i, pel que fa al processos d’innovació, les deduccions d’entre el 10% i el 15% són irrisòries. També haurien de tenir importants beneficis fiscals persones físiques o jurídiques que decidissin invertir privadament en projectes d’I+D+i, tenint en compte que les rentabilitats, sovint, són a molt llarg termini. Com a apunt, l’any 2006 Portugal va introduir deduccions per I+D+i de fins el 82,5%, aquell mateix any es van doblar les activitats d’I+D+i sent el país europeu que més va créixer en la matèria.<br /> &#160;&#160; També és cert que no tot s’està fent malament, s’estan impulsant parcs tecnològics i científics arreu i s’estan potenciant eines com el CIDEM, AIJEC, Barcelona Activa o Acció10 de la Generalitat que pretenen ser un impuls important per la creació d’empreses de diferents àmbits, encara que l’excés de burocràcia continua sent una barrera important a corregir. Aquests ens guien a qualsevol que vulgui crear una empresa i, fins i tot, ofereixen ajuts econòmics en forma de subvencions i crèdits tous, no obstant això, com he comentat, l’excés de burocràcia fa que la valoració de la feina feta per aquests ens no sigui tan bona com hauria de ser.<br /> &#160;&#160; Hi hagut molts grans economistes que han intentat plasmar a través de diversos models macroeconòmics la importància de l’anomenada ‘economia de les idees’, però qui és un potencial emprenedor? Doncs tu! L’emprenedoria és un concepte molt ampli que engloba des del manobre que un bon dia decideix fer-se paleta i tenir a la seua disposició un equip de 3 manobres fins a l’enginyer de telecomunicacions que ha creat una empresa que desenvolupa un nou sistema de comunicacions via satèl.lit. Així doncs, en temps de crisi com els actuals, les oportunitats es multipliquen i es fan més evidents. D’aquesta manera, empreses consolidades i emprenedors de tota mena troben noves oportunitats de negoci, bé sigui innovant en producte, en procés de producció, en accions comercials i de màrketing, en aprofitar altres nínxols de mercat o sent més eficient a l’hora de gestionar els propis recursos. <br /> &#160;&#160; Sovint associem de manera indebuda paraules com ‘innovació, emprenedoria, I+D+i ...’ i ho veiem com quelcom estrany, complicat i aliè a la nostra persona quan, en realitat, no és així. Qualsevol que sigui el nostre entorn ofereix infinitat d’oportunitats de negoci, només cal tenir un cert esperit aventurer i creure en el projecte. La història està repleta d’exemples d’emprenedors que han creat la seua empresa i que sense necessitat de descobrir cap tractament miraculós per la cura del càncer o d’inventar el microprocessador més petit i potent del mercat, han esdevingut autèntiques referències a nivell mundial: el fundador d’Ikea no va inventar el mobles, simplement va innovar en la manera de comercialitzar-los; Nike va innovar en el que és la cadena de valor dels seus productes, van deixar de fabricar i van dedicar-se a comercialitzar i obrir nous mercat; el ‘post-it’ és un exemple molt curiós, lo que havia de ser una cola potentíssima per enganxar tot tipus de superfícies i/o materials va ser un fracàs estrepitós fins que una secretària va decidir utilitzar-la per enganxar papers a l’oficina, ara no hi ha cap oficina del món que no tingui un paquet de ‘post-it’. <br /> &#160;&#160; Estic segur que cadascun de nosaltres, si observem el nostre entorn i hi apliquem certs coneixements i/o experiències, podem innovar, a vegades a molt petita escala i gairebé sense adonar-nos-en, però en altres ocasions pot esdevenir quelcom més, no cal que sigui una futura multinacional però sí potser una petita empresa o, simplement, una auto-ocupació que, de fet, és el principal objectiu de la majoria d’emprenedors.&#160;<br /> &#160;&#160; Dissortadament, el passat Dia de l’Emprenedor vaig veure com en major o menor grau minvava la il.lusió de molts emprenedors davant la dificultat d’obtenir finançament per als seus projectes, no obstant, estic segur que la gran majoria, més tard o més d’hora, acabaran aconseguint el capital necessari per dur a terme llurs projectes. El diner no flueix tan àgilment com havia fluït anys enrere i tant entitats de crèdit com ens públics analitzen amb lupa cada projecte d’inversió, és per això que cada dia prenen més importància l’anomenada triple F (Family, Friends &amp; Fools), els fòrums de Business Angels i inversors privats de tota mena que cerquen inversions alternatives davant la volatilitat i incertesa regnants als mercats de capitals com a fonts de finançament alternatives.<br /> &#160;&#160; Des d’aquí molts ànims a totes les persones emprenedores que tenen ganes de tirar endavant o ja estant tirant endavant els seus projectes i que d’aquí uns anys recordaran la crisi com una època difícil però plena d’oportunitats. Recordaran la crisi com el millor moment per a la internacionalització, o el millor moment per entrar al sector de la moda, o el millor moment per arribar a un nou públic objectiu, o el millor moment per posicionar la seua marca en mercats més elitistes, o el millor moment per efectuar una distribució més eficient, o el millor moment per abandonar l’empresa de la tota vida i establir-se pel seu compte, o el millor moment per desenvolupar un nou producte, o el millor moment per...<br /> &#160;</div>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Chacón, fots pena!!]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/1916/chacon-fots-pena</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/1916/chacon-fots-pena</comments>
		<pubDate>Tue, 21 Apr 2009 22:06:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Gerard Ollé]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/1916/chacon-fots-pena</guid>
		<description><![CDATA[<div style="text-align: justify">&#160;&#160; Carmen Chacón, nascuda a ‘Esplugas’ de Llobregat el 1971. Llicenciada en dret per la Universitat de Barcelona i posterioment va obtenir el títol de doctora també en dret a la Universitat Autònoma. Va entrar a formar part de les ‘Juventudes Socialistas’ el 1989 i va esdevenir membre del ‘PSOE de Cataluña’ el 1994. Durant els darrers anys ha compaginat varis càrrecs menors amb la docència de l’assignatura de Dret Constitucional a la Universitat de Girona fins que ha assolit la cartera de ministra, primer d’habitatge i ara de defensa.<br /> &#160;&#160; Us heu parat a pensar mai com d’important és el ministeri de defensa espanyol? Ui! És molt important! Ara mateix em venen a la memòria tres grans operacions dels tres darrers grans ministres de defensa espanyols, totes elles de gran magnitud i decisives per canviar el rumb de la història i evitar la tercera guerra mundial : 1- La victoriosa reconquesta de Perejil després de la sanguinària invasió de l’illa per part de quatre cabres salvatges descontrolades (Federico Trillo). 2 – La venta de fragates de guerra al dictador veneçolà Hugo Chávez (Jose Bono). 3 – La gran operació al mes pur estil americà davant les costes somalís arremetent contra milers de pirates ferotges (Carmen Chacón). Tres grans accions que han canviat el rumb de la història mundial recent, com així ho han reconegut mitjans de ressò com el New York Times, la CNN i la BBC (òbviament, ironia).<br /> &#160;&#160; Amb aquesta acció i d’altres de no menor importància com tenir un fill, passar revista a les tropes aquí i allà, donar el biberó al nen, retirar les tropes de Kosovo, treure el nen a passejar... i moltes més que TVE3 ens relata dia darrere dia, és com la Carmen ha esdevingut una persona de ‘referència’ a nivell mundial.<br /> &#160;&#160; Però, qui era la Carmen ara fa un any i escaig? Com s’ha guanyat el respecte aquí i allà? Amb una trajectòria immaculada fins al moment (sobretot recordem les seues ‘grans’ polítiques d’habitatge que van facilitar l’accés a l’habitatge a milers de joves mileuristes) el ‘PSOE de Cataluña’ la va escollir com a <a href="http://www.youtube.com/watch?v=iPdNyVZJthc">cap de llista</a> per les eleccions al parlament espanyol del març del 2008. Sota el lema ’la Cataluña optimista’ va duur a terme una campanya surrealista, on no va parar de repetir una vegada i una altra en diferents <a href="http://www.youtube.com/watch?v=jGS3hEFF_Lg">entrevistes</a> frases de l’estil: ‘volem un desplegament ple de l’estatut català’, ‘necessitem urgentment un nou finançament’, ‘apostem pel federalisme’, ‘volem la gestió de ports i aeroports’, etc.<br /> &#160;&#160; No obstant, la Carmen i el <a href="http://www.carmechacon.cat/ca/staticresources/pdf/programaelectoral.pdf">programa electoral</a> no només parlaven de la relació platònica que Catalunya havia de tenir amb Spain, sinó que també posava sobre la taula moltíssimes propostes sobre educació, sanitat, pensions, immigració, medi ambient, política internacional... però guardava pel final, i mig en secret, el punt més important i ambiciós: -darrer punt del programa electoral : 6- Una política de defensa al servei de la pau. I així és com la bona de la Carmen, a la pàgina 77 de les 78 pàgines que té el programa electoral (la número 78 és una contra-portada buida de contingut) dedica quatre ratlles a lo que serà la seua gran aportació a la humanitat els pròxims quatre anys. Destacar les tres ‘grans’ accions que centrarien el futur de la Carmen com a ministra de defensa : 1- impulsar les negociacions per aconseguir un tractat internacional de comerç d’armes, 2- creació d’un centre d’excel.lència en desactivació de mines, 3- donar suport a missions internacionals emparades per les Nacions Unides i aprofundir en missions de pau. <br /> &#160;&#160; Bé, no faré comentaris sobre l’estat d’aquests tres punts després de més d’un any de gestió al capdavant del ministeri més caspós de la cort espanyola. Tot i així, si atenem, novament, a la quota de pantalla que té la Carmen als telenotícies de TVE3, diríem que s’ha convertit en la ministra més important i mediàtica no només del ‘reino’, sinó de l’univers sencer. Suposo que el pròxim canal tdt de TVE3 s’anomenarà algo així com ‘Chacón TV’ i narrarà 24h i sense interrupcions com la Carmen salva el món de les amenaces independentistes, com per exemple, la catalana.<br /> &#160;&#160; Carmen, perquè has triat aquest camí? De les tantes i bones propostes que tenies al teu programa electoral, perquè has decidit desenvolupar aquest paper tan trist? Perquè una persona tan preparada i ambiciosa s’ha deixat manipular d’aquesta manera? No crec que gaires ingenus esperessin que treballessis per Catalunya (tot i que durant la campanya no vas parar d’omplir-te’n la boca), però podies haver treballat pel medi ambient, per reduir les desigualtats socials, per garantir l’accés a una sanitat de primer nivell a tots els ciutadans, per impulsar mesures anti-crisi, etc etc. Però no, vas decidir fer carrera al costat de la cabra de la legió i d’Spain, felicitats Camen! <br /> &#160;&#160; I només recordar-te que si el que vols és lluitar contra la pirateria i les injustícies al món, no cal que et desplacis a l’Àfrica a jugar a ‘hundir la flota’ dels pirates somalís amb les fragates espanyoles, perquè l’atac més brutal de pirateria el patim, diàriament i desde fa molts anys, els catalans (inclosos també els milers que et van votar). Rompan filas!<br /> &#160;</div>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Caçadors i pagesos: espècies a exterminar!?]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/1796/cacadors-i-pagesos-especies-a-exterminar</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/1796/cacadors-i-pagesos-especies-a-exterminar</comments>
		<pubDate>Sat, 14 Mar 2009 13:02:44 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Gerard Ollé]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/1796/cacadors-i-pagesos-especies-a-exterminar</guid>
		<description><![CDATA[<div style="text-align: justify">Diumenge:<br /> 7.50 h : Riiiinnnnnggggg!!! <br /> 7.51 h : S’acaba el ‘sometent’! De l’òstia que li proporciono el despertador decideix que ja ha acabat la feina per avui.<br /> 7.53 h : Pujo la persiana i es confirmen les pitjors expectatives. L’ambient és gèlid amb certs tocs fúnebres. M’atanso al termòmetre per confirmar la magnitud de la tragèdia: 7 graus sota zero! Wow! Però què collons! Això no assusta a cap pallarès d’Aramunt!<br /> 7.55 h : No hi ha temps per vacil.lar, mon pare segurament ja està a punt i aviat vindrà a demanar-me una mica de celeritat.<br /> 7.56 h : Kit de supervivència: samarreta calenta, mitjons calents, jersei extra-doble, pantalons de pana calents... a la guerra s’hi ha d’anar preparat!<br /> 8.05 h : Un cop vestit adequadament per fer front a les inclemències meteorològiques més adverses em preparo allò que molts cops és lo millor del matí : el ‘bocadillo’ (ja sé que en català normatiu s’escriu ‘entrepà’, però per mi el ‘bocadillo’ sempre serà el ‘bocadillo’’ i l’entrepà quelcom diferent, de ciutat). La decisió és difícil : pernil? catalana? xolís? formatge de Copirineu? Avui toca pernil i, com sempre, un all acompanyarà el ‘bocadillo’, és bo pel cor i la soledat del bon caçador enmig de la muntanya facilita l’extracció posterior del poderós alè sense que ningú es molesti.<br /> 8.30 h : Arribem a Sant Martí de Canals. La nit anterior ha estat llarga per molts. Han jugat al ‘ruc’ fins tard mentre saborejaven un bon whisky i fumaven alguna Faria. Tot i això no hi ha ressaca, ans al contrari, hi ha nervis i ganes d’iniciar la cacera. <br /> 8.45 h : Tots els llocs estan ja repartits i ens dirigim al nostre lloc de guarda on, pacientment, esperarem els caps de caça. Avui no m’ha tocat un bon lloc i, possiblement, sigui un matí poc divertit, però la caça és sempre imprevisible.<br /> ...<br /> (5 hores més tard)<br /> ...<br /> 14 h : La cacera s’ha acabat. Tal i com em temia no ha estat un bon matí. He passat un fred espantós i no he tingut la sort d’altres companys que han pogut abatre algun cap de caça. En conjunt no ha anat malament: 5 jabalins i 2 cérvols.<br /> &#160;&#160; ‘Assassins!!’ exclamaran uns, ‘com poden divertir-se matant éssers vius??’ es preguntaran uns altres. I és que, darrerament, amb l’aparició d’aquest tipus de neo-ecologisme integral encapçalat per amants dels animals i de la natura ‘de debò’, els caçadors no només ens hem convertit en una espècie estranya i incompresa sinó que, a més, ens hem convertit en una espècie a extingir. <br /> &#160;&#160; He de reconèixer que no puc explicar per quins set sous ens divertim matant animals, imagino deu ser el vestigi d’algun dels instints més ancestrals. El fet és que en tant que irracional, la caça forma part de la meua vida. Encara recordo quan amb sis o set anys vaig acompanyar el meu pare a caçar per primera vegada, ben just aixecava dos pams de terra però amb lo morralet a coll anava a voltar el terme més content que un gínjol. <br /> &#160;&#160; Justificable o no, el cert és que només el futbol està per davant de la caça pel que fa a fitxes federatives (superant el milió de caçadors sumant Catalunya i Spain) i es calcula que mou globalment a Catalunya i Spain uns, gens despreciables, 5.000 milions d’euros. Amb les xifres sobre la taula ningú pot negar que es tracta d’una activitat d’allò més popular, no obstant, la dicotomia que envolta la caça és cada dia més accentuada, d’una banda tenim una gran massa de practicants i de l’altra una gran majoria de la societat hi està totalment en contra, sobretot a les àrees urbanes. Quantes vegades se m’han mirat amb mala cara quan li he comentat a algú a la ciutat que sóc caçador! <br /> &#160;&#160; I és que la visió del món rural que es té des de la ciutat es tan esbiaixada que em fa fàstic. Per aquesta nouvinguda tribu neo-ecologista ‘de debó’ de ciutat, la ruralia és quelcom exòtic que cal preservar (a la seua manera) a tota costa i, si és possible, fer-la encara més acullidora i atractiva per a l’estiuejant ‘camacu’ i han decidit passar a l’acció. Els caçadors i pagesos seran perseguits i exterminats en la mesura que sigui possible mentre repoblem tota la muntanya amb la fauna més diversa.<br /> &#160;&#160; El programa de re-introducció de l’ós ja fa temps que està en marxa tot i xocar frontalment amb els interessos dels ramaders de muntanya, però no és l’únic programa en marxa al Pirineu, les nostres contrades es troben molt a prop de la reserva natural de Boumort on ja fa anys que hi habiten cérvols i altres espècies com cabirols i isards, les poblacions dels quals s’han incrementat tant que ja fa temps han sortit fora dels límits de la reserva i es belluguen amb tota impunitat pels camps de la Conca de Dalt i altres municipis&#160;fronterers amb la reserva arrassant amb tots els conreus que se’ls posen al davant. A tall d’exemple, a Hortoneda s’estan fent batudes nocturnes controlades perquè la situació és del tot insostenible per als pagesos.<br /> &#160;&#160; Als nostres pobles aquest neo-ecologisme ‘de debó’ ja fa temps que està xocant amb la realitat de pagesos i caçadors que volem que se’ns deixi abatre qualsevol animal situat fora dels límits de la reserva de Boumort (que no és precisament petita : 13.097 ha ). I de no&#160;ser així, que almenys es compensi econòmicament i de manera àgil a la&#160;comunitat de pagesos afectats pels danys&#160;causats.<br /> &#160;&#160; S’han fet passes endavant però no són suficients. L’equilibri existent ara mateix entre els diferents agents del món rural de les nostres contrades és altament inestable, no sé molt bé si uns cridem massa fluix o els altres es fan els sords, però sense escoltar les parts directament implicades, el somni d’’Alícia al país de les meravelles ‘de debó’’ d’uns s’està convertint en el malson ‘de debó’ d’uns altres. Pim pam pum.<br /> &#160;</div>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Camp Nou i zona Universitària: és hora d’acabar amb la prostitució]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/1602/camp-nou-i-zona-universitaria-es-hora-dacabar-amb-la-prostitucio</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/1602/camp-nou-i-zona-universitaria-es-hora-dacabar-amb-la-prostitucio</comments>
		<pubDate>Sat, 07 Feb 2009 17:39:53 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Gerard Ollé]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/1602/camp-nou-i-zona-universitaria-es-hora-dacabar-amb-la-prostitucio</guid>
		<description><![CDATA[<div style="text-align: justify">&#160;&#160; Ara fa uns 10 anys que vaig aterrar a Barcelona. Un cop acabats el BUP, el COU i feta i aprovada la selectivitat, va arribar l’hora de fer aquell pas tan traumàtic per alguns i esperançador per altres : abandonar l’aixopluc familiar i començar una nova vida allunyat de tot allò que, fidelment, t’havia acompanyat fins aquells dies.<br /> &#160;&#160; En el meu cas, com en la majoria d’estudiants provinents de les contrades més remotes del nostre país, el canvi no va ser traumàtic però sí molt important. Nascut a Aramunt, un poble de menys de 100 habitants, la meua infantesa havia estat la típica de tants i tants nens de poble. Els hiverns eren freds i foscos, quan l’autocar del ‘grasieta’ ens deixava a l’entrada del poble encara hi havia una petita espurna de llum que s’esmunyia un cop teníem gola avall el berenar que la iaia ens havia preparat. Els estius, en canvi, eren calurosos i intensos. El poble s’inundava d’estiuejants que aportaven una vitalitat i colors que contrastaven amb l’opacitat regnant a Aramunt la resta de mesos de l’any. De l’estiu n’aprofitàvem cada moment com si fos l’últim i, sistemàticament, violàvem tots els horaris i/o normes que els pares o padrins ens imposaven : ‘a les 11h sigues a casa‘ ‘no vull que t’allunyis del poble‘ repetien els més grans sense èxit aparent.<br /> &#160;&#160; Així van anar passant els anys de la infantesa i posterior adolescència. A Barcelona hi havia estat en contades ocasions i tenia una vaga idea de lo que era la ciutat i com podia ser la vida allí. De més petit volia anar a la ciutat a conèixer l’Oliver i en Bengi ( els meus amics de Barcelona no paraven de parlar-ne però no sabia qui eren perquè al meu poble no es veia el canal de televisió on feien aquells dibuixos, bé, de fet encara avui no s’hi veu), més endavant la meua il.lusió era anar a veure el Dream Team al Camp Nou ... d’això... he dit Camp Nou? Doncs bé, quin gran record el dia del meu primer contacte amb el món nocturn que envolta el Camp Nou! Amb 18 i escaig anys, després d’estudiar fins tard a la biblioteca i gairebé per error, vaig topar amb la realitat de la nocturnitat que invaeix la part sud de la zona universitària. <br /> &#160;&#160; Verge i innocent en aquests assumptes com pertocava per edat i procedència, vaig descobrir primer unes noies, aparentment, força espectaculars i més aviat, per no dir molt, lleugeretes de roba que, seguidament, es convertirien en quelcom que llavors encara no sabia molt bé com definir un cop descobert que a la zona de l’entrecuix hi habitava quelcom no habitual en espècimens dels sexe femení. Amb un xic de curiositat vers un món totalment nou per al meus ulls vaig acabar de travessar l’àrea cercant un destí del qual gairebé m’havia oblidat.<br /> &#160;&#160; Recent aterrat a ciutat i descobrint cada dia algun aspecte diferent d’aquell univers a hores caòtic, i a hores també, el món nocturn que envoltava el Camp Nou no deixava de semblar-me un exotisme més de la poderosa Barcelona. Però d’aquesta visió distant i un xic benevolent amb la prostitució de la zona universitària ja en fa més de deu anys. Durant aquests deu darrers anys he viscut i/o estudiat prop de l’àrea del Camp Nou i, com que d’aquell noi innocent a qui un bon dia la ciutat gairebé devora no en queda res, després d’haver-les vist i viscut de tots colors ací, i més enllà, les escenes que vivim els que, no per motius sexuals, rondem l’àrea un cop fosc no són les més adients per una zona intel.lectualment, científica, esportiva i cultural tan activa. <br /> &#160;&#160; Les ordenances i desordenances s’han succeït portant intervals de més o menys activitat a la zona, però en un àrea on hi són establerts el Parc Científic, facultats de primera fila com la de Matemàtiques, Biologia, Química i Física o entitats esportives de primer nivell com el FC Barcelona o el Reial Club de Polo o, fins i tot, el Palau de Congressos de Catalunya, llocs, tots ells, per on desfilen primeres figures mundials i que, de ben segur, no s’enduen el record bucòlic d’un lloc encantador que ens agradaria que s’enduguessin, perjudicant, així, la imatge que Barcelona projecta al món i que no és la que s’espera d’una ciutat que certs ents s’entesten a vendre com a modèlica. <br /> &#160;&#160; Finalment, universitats i ajuntament van arribar a un acord per remodelar el pàrking universitari, s’ha ampliat el Parc Científic, s’ha instal.lat l’espai Movistar, la UB està duent a terme un macro-projecte on hi havia l’antiga facultat d’història i en té d’altres de projectats, s’hi ha fet arribar el tramvia i aviat hi arribarà també el metro. Certament, la part sud de la zona universitària és millor que aquella que jo vaig descobrir uns deu anys enrere, però encara queda una darrera feina a fer per a què sigui una zona modèlica : acabar amb la prostitució.<br /> &#160;</div>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Ecollemia de butxaca: Previsions de futur. Context internacional.]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/1500/ecollemia-de-butxaca-previsions-de-futur-context-internacional</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/1500/ecollemia-de-butxaca-previsions-de-futur-context-internacional</comments>
		<pubDate>Wed, 07 Jan 2009 23:07:27 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Gerard Ollé]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/1500/ecollemia-de-butxaca-previsions-de-futur-context-internacional</guid>
		<description><![CDATA[<div style="text-align: justify">&#160;&#160;&#160; Els darrers mesos del 2008 ens han dut un escenari econòmic d’allò més complicat i apassionant on ningú sap ben bé en quin estadi de les crisis ens situem ni com actuaran els agents econòmics a continuació. Podria sembla que, pel que fa a la crisi internacional, hem superat els pitjors moments i ara poc a poc tot es reajustarà, suaument, abans de donar pas a la següent etapa de transició que ens impulsarà novament cap a un creixement lent i sostingut (fins que tornem a entrar en crisi). <br /> &#160;&#160; I dic ‘podria semblar’ perquè la situació internacional és extremadament complexa i difícil d’analitzar. Estan apareixent nous agents destinats a jugar un paper molt important en l’economia internacional com són l’Índia i la Xina, on viu gairebé el 40% de la població mundial i que són, en valor absolut del PIB, la 4a i 12a economies mundials respectivament. D’altres que ja hi eren, com el països del mitjà oest productors de petroli, sembla que estan canviant de mentalitat i estan decidits a jugar un paper protagonista en el context de les finances internacionals (caldrà veure si aquest cop sí els deixen ser protagonistes ja que cada cop que algú escolta el nom de ‘fons sobirà’ se n’aparta com si d’un càncer es tractés). També tenim els de sempre: la sempre imprevisible Rússia (11a economia mundial), la vella i decadent Europa (la zona euro encara seria la 1a potència mundial si fos considerada com un estat), el titubejant però encara molt important Japó (2a economia mundial) i altres que encapçalaran el grup dels secundaris de luxe com Brasil (200 milions d’habitant i ja 10a economia mundial). <br /> &#160;&#160; No obstant, puntualitzar que la Xina, l’Índia i el Brasil seran importants però no seran mai el motor econòmic mundial, les seues desestructurades economies no els ho permetran, i és cert, han crescut molt, però també els arribarà l’hora de reajustar-se i no crec que ningú de nosaltres arribi a veure ni la Xina ni l’Índia desbancant als US com a primera potència mundial. A més, pel tipus de règim, Xina viurà importants conflictes interns (socials i econòmics)&#160;i externs (polítics i econòmics), i veurem quan comencen i quina dimensió tenen tenint en compte que les recessions intrínsicament afavoreixen tots aquests tipus de problemes. Tampoc es salvaran dels conflictes interns el Brasil i l’Índia, països amb accentuada desigualtat social (a l’Índia hi viu el 20% de la població mundial malnutrida).<br /> &#160;&#160; Tot i que la situació dels US potser és molt més delicada del que ens imaginem si la Reserva Federal ha decidit baixar al 0,25% els tipus d’interés -cal recordar que, després de la crisi més recent de les puntcom el 2001, el nivell més baix al que van arribar els tipus d’interès als US va ser l’1%-, han estat en situacions complicades altres vegades però aquest cop la magnitud globalitzadora a la que hem arribat fa que el virus s’hagi escampat de manera ràpida i violent. El fet és que seria possible que de la mateixa manera que s’ha estés la crisi es podria també estendre ràpidament la recuperació, però no és més que una possibilitat molt remota. De moment és altament probable que els US superin el retrocés del 6-8% que els experts preveuen. <br /> &#160;&#160;&#160; Malgrat la magnitud globalitzadora, en el context internacional està clar que seran el US els que marcaran la pauta una altra vegada i la resta de països, suposadament, anirant recuperant-se al son de la música americana. Segur que això serà així, seran els US els que ‘tiraran del carro’ de nou, el que no està tan clar és si la velocitat de recuperació dels US serà tan ràpida com en altres ocasions. Encara que el seu liberalisme econòmic (molt qüestionat darrerament) els proporciona una flexibilitat a tots els nivells que, per exemple, la vella i arcaica Europa no té. <br /> &#160;&#160; I dic això després de la gran caiguda de la banca d’inversió i comercial (i estafes multimilinoràries com la de Madoff (50.000 milions de dòlars)), que farà, junt amb els baixos tipus d’interès, que els US durant un temps tinguin dificultats per captar capital exterior, tot i que també dependrà de la situació de la resta de potències mundials. <br /> &#160;&#160; Pel que fa al dòlar (exageradament devaluat vers l’euro en el darrers anys i que ha permés que els US no hagin caigut en recessió abans), espero una forta depreciació a curt termini, però a mitjà termini (2-4 anys) lo més normal seria que l’euro perdi molta força com a moneda de reserva de valor mentre que el dòlar s’aprecia fortament, alentint la recuperació de l’economia americana però afavorint altres economies amb monedes no vinculades al dòlar (especialment Europa i Japó). -Si voleu viatjar als US aprofiteu el pròxim any o any i mig perquè després el dòlar tornarà a ser força car per als europeus.-<br /> &#160;&#160; La clau de la recuperació americana està a la costa oest dels US, sobretot a Silicon Valley (Califòrnia) donat que el govern americà ja ha proporcionat cert alivi a Wall Street. Sembla que, de moment, les empreses tecnològicament més avançades i que més valor afegit aporten a l’economia han vist com la crisi no els ha afectat en el mateix grau que ha afectat altres sectors més obsolets com l’automobilístic, i aquest fet és el que fa ser més optimistes en quan a la recuperació de la potència americana. L’economia americana executa els reajustaments propis de cada crisi més ràpidament que la resta d’economies, però això no vol dir que en uns mesos l’economia americana torni a anar a velocitat de creuer, ni molt menys. Després de la patacada financera, l’economia americana tot just ha començat a reajustar-se, i per exemple, l’atur encara ha d’incrementar força com a resultat de més reestruccturacions i fallides empresarials, molt probablement veurem l’atur americà més enllà del 10%. <br /> &#160;&#160; De moment, el govern americà ja ha aprobat plans d’ajut per reactivar l’economia i el sistema financer per valor de més d’un trilió de dòlars i al sector automobilístic també han fet públic un ajut de 20 (13 més 7 de dos prèstecs a GM i Chrysler) bilions de dòlars, però bé farien Obama i companyia de no oblidar-se de les empreses dels sectors que aporten més valor afegit. Els rescats duts a terme fins ara són d’allò més perillosos, tot i que el rere fons és ben intencionat alhora d’intentar parar l’arribada del gran crack financer a l’economia real, indirectament estan incentivant la mala gestió. Si fins ara s’han pres decisions de risc elevat o, deliberadament, la gestió s’ha encarat només a obtenir beneficis sense importar com, és molt perillós que després arribi el ‘papà’ Estat i salvi l’organització d’una mort anunciada. Això fa que es donin paradoxes del tipus que molts dels diners destinats als plans d’ajut es repartiran en forma de dividents degut als grans beneficis reportats per entitats que 9 mesos després han caigut en situació de fallida econòmica.<br /> &#160;&#160; Per la seua banda, Europa és com un ancià amb un juguet nou ( l’euro ). És un conjunt d’economies amb uns vicis adquirits molt difícilment eliminables però amb un element com l’euro que els obliga a reinventar-se per sobreviure. Per primera vegada l’euro conviu amb un context de crisi com l’actual, cosa que farà aflorar les limitacions de la moneda única com a tal. Moltes economies, com l’espanyola i la catalana de retruc, s’adonaran que la sortida d’una crisi econòmica no és tan fàcil ni ràpida si continues sense tenir un model econòmic de país per als pròxims 15-20 anys i no pots jugar a devaluar la pesseta. Si la situació esdevé quelcom més que una simple crisi passatgera, en els pròxim 3-4 anys escoltarem moltes veus clamant per l’abandó del sistema euro -i amb més motiu quan vegin amb la celeritat que el Regne Unit deixarà enrere les dificultats jugant amb una lliura devaluada-. <br /> &#160;&#160;&#160; I és que el sistema de moneda única ha quedat incomplet. No es pot donar una globalització tan bèstia a nivell monetari sense fer una reflexió a fons del model de desenvolupament econòmic europeu a mitjà i llarg plaç, on, aprofitant sinergies, cada país hauria d’aportar lo millor de sí mateix fent que les fortaleses del sistema monetari de la zona euro fossin molt més importants que les seues debilitats. Això no s’ha produït i diria ja n’estem pagant les conseqüències. Com pot unificar-se la moneda sense abans –o com a molt al mateix temps- enfortir molt més la capacitat legislativa i executiva de les institucions europees amb l’objectiu de donar una resposta en forma d’incentius fiscals unitària en temps de recessió com els que estem vivint? I que ningú em respongui que això ja es va plasmar al Pacte d’Estabilitat i Creixement, perquè si bé va ser útil per assolir unes determinades fites al seu moment, ha deixat de ser-ho posteriorment. <br /> &#160;&#160; Tot sembla indicar que en el context internacional, donada la magnitud de l’ajust, podria ser que ens trobèssim davant una recessió a mig camí entre ‘L’ i ‘U’, lo que seria una recessió ‘U’ amb una segona pota força curta que continuaria com una ‘L’. Encara que, darrerament, previsions més catastròfiques suggereixen que enlloc d’una recessió estem a l’inici d’una gran depressió. On comença una i on acaba l’altra no queda del tot clar, però, personalment, considero bastant erroni comparar la situació actual amb la del crack del 29, entre altres coses perquè ara, a diferència d’aleshores, s’ha evitat la caiguda de la totalitat del sistema financer i el nivell regulatori dels ents locals i internacionals és molt superior.<br /> &#160;&#160; Per concloure i com a resum, faré lo que no fan mai els economistes espavilats: prediccions amb números i dates. No us preocupeu, no adivinaré ni una predicció perquè la irracionalitat de les decisions dels agents econòmics és quelcom que la ciència econòmica no podrà mesurar ni preveure mai, però com que no mullar-me no és el meu estil, aquí van:<br /> <br /> 1- Estabilització i lenta recuperació del creixement del PIB als US a partir de la segona meitat de 2010. Ajust pròxim al 10%.<br /> 2- Forta apreciació del dòlar enfront les altre monedes de referència, en 2-4 anys l’euro cotitzant a 0,7 – 0,8 dòlars.<br /> 3- Les grans economies europees creixent de manera molt feble a partir de la segona meitat del 2011 o inicis 2012.<br /> 4- Repunt del preu del petroli per sobre dels 110 dòlars el barril però estabilització posterior fins moure’s en la franja dels 80-100 dòlars en 1,5-2 anys.<br /> 5- Bombolles financeres i immobiliàries importants a països d’economies emergents (Brasil, Europa de l’Est, etc)<br /> 6- Grans pujades en el preu de l’or a curt termini (s’arribarà als 2000 dòlars?), obres d’art i articles de luxe variats (són les bombolles més llargament sostingudes de la història).<br /> 7- Més que possible esclat d’una profunda crisi alimentària mundial lligada a una nova bombolla alimenticia tan aviat tornem a tenir un parell d’anys de males collites i també perquè amb la crisi no es farà la transició dels biocombustibles de primera generació cap a altres fonts fonts d’energia alternatives.<br /> 8- Entrada en situació de fallida econòmica d’alguns països com a conseqüència de l’aturada mundial i l’excessiu endeutament en el que han incorregut. Nova crisi de deute extern. -Com a petit incís parlar-vos de la situació extrema que está vivint l’Arnold Swcharzenegger (governador de Califòrnia que si fos un país seria la 6a potència mundial) per intentar tirar endavant tota la infraestructura estatal per la manca de recursos. Diversos comtats californians ja s’han declarat en estat de fallida econòmica.-<br /> 9- Lligat amb el punt 8, possible bombolla del deute públic amb dèficits molt més enllà del 3% a Europa i pròxim al 9-10% als US si la situació no millora en 3-4 anys que crearà problemes a més d’un estat.<br /> 10- Fort increment de la conflictivitat social mundial degut a la delicada situació econòmica i, òbviament, al gran increment d’aturats arreu.<br /> 11- A curt termini, gran perill d’una de les situacions econòmiques més letals: la deflació. Si es donés una situació de deflació a nivell planetari podria tenir conseqüències catastròfiques a curt i mitjà termini. No obstant crec és altament improbable perquè el petroli està extraordinàriament barat a hores d’ara i lo més fàcil és que repunti amb força.<br /> 12- L'euríbor movent-se entre el 0,5% i el 2% el pròxims 2-4 anys i escalada fins el 4-6% en 5-7 anys si es donen les condicions econòmiques de recessió i no de depressió.<br /> 13- En 2-3 anys debat a fons sobre l’euro i enfocs futurs de les polítiques monetàries i fiscals a nivell europeu amb reforma de les institucions europees i creació de lo que seria el Tresor americà però a nivell europeu. <br /> 14- Caiguda de grans companyies internacionals i fusions i absorcions a gran escala. Grans noms que ens han acompanyat al llarg de la nostra vida desapareixeran: companyies aèries i automobilístiques, grups industrials, mitjans de comunicació, entitats de crèdit, immobiliàries, etc.<br /> 15- Gran afectació a curt i mitjà termini de les crisis sobre sectors com el turisme, l’oci i l’entreteniment. Las Vegas està notant de manera important el temporal que està caient sobre l’economia mundial i hi haurà moltes entitats esportives que es veuran abocades a la desaparició o a ser uns secundaris de luxe. La caiguda de Mediapro serà molt sonada a les nostres contrades.<br /> &#160;&#160; <br /> &#160;&#160; Bé, espero que hagueu sobreviscut fins aquí i que l’article us hagi servit per entendre o fer-vos una idea del que està passant i, potser, passarà en un futur pròxim (encara que, segurament, passarà just lo contrari de lo que he dit). Però recordeu que les recessions, com els períodes expansionistes, són inherents a l’economia capitalista i, en tan que no excessivament dures, necessàries per a sanejar l’economia i aprendre a ser més eficients i competitius en el futur.<br /> <br /> &#160;&#160; PD: Què en penseu vosaltres? Algú s’atreveix amb algun pronòstic? (us animo a fer-los perquè no vull ser l’únic en fer el ridícul ja que sorgiran situacions noves que ara no ens podem ni imaginar i totes les prediccions quedaran en paper mullat). Tot plegat no apte per a persones amb problemes cardíacs. Per cert, pronòstics per l’economia espanyola i catalana... pròximament.<br /> <br /> <br /> &#160;</div>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Fins als d’’allonses’ de la Marató de TVE3!!]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/1436/fins-als-dallonses-de-la-marato-de-tve3</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/1436/fins-als-dallonses-de-la-marato-de-tve3</comments>
		<pubDate>Fri, 12 Dec 2008 20:55:27 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Gerard Ollé]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/1436/fins-als-dallonses-de-la-marato-de-tve3</guid>
		<description><![CDATA[&#160;&#160; Sóc l’única persona a Catalunya que cada any per aquestes dates acaba fins als d’’allonses’ de la Marató de TVE3?! Tot i que no em miro gaire TVE3 no puc evitar que em bombardegin dia i nit des d’aquest mitjà i d’altres, públics i privats, amb la comèdia de la Marató. Fins i tot hi ha pobles on des de fa gairebé un mes ja tenen penjada la pancarta amb l’eslògan: Truca! seguit del telèfon.<br /> &#160;&#160; Doncs bé, ha arribat l’hora de confessar que no he donat mai ni un duro a la Marató ni tampoc he col.laborat mai en cap activitat relacionada. Déumeusenyor perdona’m! Ja sé que no em mereixo ser al cel al costat de tota la multitud de <i>catalanets</i> solidaris, però és que jo ja tinc ben coberta la meua quota de solidaritat vital (al final us ho explico). Se’ns presenta la Marató com a un gran acte de solidaritat individual i col.lectiva, just en unes dates on és més fàcil tocar la fibra sensible de la plebe per la proximitat d’aquests dies tan importants per retre homenatge al consumisme irracional més salvatge. <br /> &#160;&#160; Així, quan arriba el dia assenyalat, el <i>catalanet</i>, tot convençut de fer una gran obra social, agafa el telèfon i diposita certa quantitat de diners en un compte determinat en nom de la solidaritat més absoluta, i a part, ja per assegurar-se del tot el seu tros de cel, probablement també participarà en alguna de les moltes d’activitats que s’organitzaran arreu del país mentre per la pantalla de la tv no pararan de desfilar persones malaltes que, sota el seu esperit de superació, seran utilitzades de manera cruel per la causa solidària. Una causa solidària a la qual, òbviament, s’hi adhereixen tot tipus de personatges públics i entitats de tota mena en una gran operació marketiniana. I al final de la jornada, quan els presentadors anunciaran la quantitat definitiva recaptada (5, 6 o 7 milions d’euros), el <i>catalanet</i> es sentirà orgullós de la seua gran obra social i dormirà amb la sensació de ser una espècie de mesies per als malalts als quals està dedicada la Marató. Felicitats <i>catalanet</i>! Ets el millor i el més solidari!<br /> &#160;&#160; I llavors és quan jo li pregunto al <i>catalanet </i>orgullós de la seua gran acció: a quanta gent malalta i no malalta podríem ajudar si disposessim dels prop de 20.000 milions d’euros que cada any ens roben els espanyols als catalans? Però és clar, el <i>catalanet</i> solidari, amb el seu orgull en màxims històrics, m’acusa de barrejar pomes amb cacauets.<br /> &#160;&#160; Però a aquest <i>catalanet </i>no li retrec res, ans el contrari, li dono les gràcies! Perquè gràcies a ell i les seues visions i/o tendències polítiques, cada cop que llegeixo que a Extremadura tots els alumnes de secundària tindran ordinadors gratis, o m’informo de la gran quantitat de vivenda de protecció oficial de la que disfruten a Andalusia, o dels ajuts socials que reben els habitants del nord d’Spain, o de la T-4 de Madrid, o que nosaltres tenim un cèntim sanitari únic al ‘reino’, o de les aventures i desventures dels borbons, etc., sento que sóc la persona més sòlidaria del món! I no us podeu imaginar com de satisfet me’n vaig a dormir cada dia!<br /> <br /> Déumeusenyor (que no existeixes) perdona’m per la meua manca de solidaritat i per no ser un <i>catalanet </i>de bé! Amén!<br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Ecollemia de butxaca: el patetisme dels economistes mediàtics]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/1318/ecollemia-de-butxaca-el-patetisme-dels-economistes-mediatics</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/1318/ecollemia-de-butxaca-el-patetisme-dels-economistes-mediatics</comments>
		<pubDate>Wed, 29 Oct 2008 23:05:05 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Gerard Ollé]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/1318/ecollemia-de-butxaca-el-patetisme-dels-economistes-mediatics</guid>
		<description><![CDATA[<div style="text-align: justify">&#160;&#160; Estem passant unes setmanes de vèrtic i histèria col.lectiva on les notícies econòmico-financeres es succeeixen dia a dia sense deixar-nos gairebé temps per assimilar-les. Això fa que l’economia ens acompanyi tot el dia i a totes hores, bé sigui a través dels mitjans de comunicació, de la feina, dels amics, de tertúlies anònimes que escoltem arreu, etc.<br /> &#160;&#160; Aquest salt de l’economia a primeríssima plana de l’actualitat ha comportat una presència creixent d’economistes i especialistes de tots tipus als mitjans de comunicació. D’aquests n’hi ha molts que, directament, no val la pena escoltar-los perquè si no saben ni lo que està passant, només la casualitat els permetria adivinar què serà de les nostres economies en el futur. Són fantasmes que es dediquen a dir tonteries sistemàticament sense cap coneixement de causa. Però aquests opinadors m’importen relativament poc, qualsevol que sàpigui una mica d’economia els pot reconèixer fàcilment. <br /> &#160;&#160; En els que vull posar més èmfasi són en els noms més reconeguts de la plana econòmica catalana, i concretament vull posar èmfasi en la seua aportació al debat de les diferents crisis que estem vivint tan a nivell local com internacional i, sobretot, les seues propostes de solució i/o superació d’ambdues, així com opinió sobre el què serà l’economia d’aquí uns mesos o anys.<br /> &#160;&#160; Fa dues o tres setmanes, al ’30 minuts’ dedicat a la crisi, el bo de l’Anton Costas, a qui vaig admirar durant la meua època d’universitari per la passió amb la que transmetia els seus coneixements, després d’analitzar força correctament els motius que ens han dut a l’actual situació, va concloure el seu anàlisi amb la frase: ‘ara venen uns mesos de baixada, però després ens recuperarem i tot anirà bé una altra vegada’. Fantàstic! Diria que és necessari haver estudiat a les millors universitats del món per concloure amb una frase tan ‘contundent’.<br /> &#160;&#160; Però tenim més exemples, en el dos darrers programes de ‘Valor afegit’ han entrevistat a l’Oriol Amat i en Fernando Trias de Bes. El primer, després d’omplir tot el temps de l’entrevista amb les obvietats més òbvies, quan l’entrevistador el va apretar més amb el tema del preu de la vivenda i quina seria la seua evolució futura, va limitar-se a dir que el Banc d’Spain creia que la vivenda estava sobrevalorada un 30% i que, provablement, aquest sigui l’ajust que viurem pel que fa la vivenda. Mira que també considero a l’Oriol un gran economista, però no pots anar a un programa de tele i tirar de tòpic i no mullar-te en cap moment, a mi no em serveix que em repeteixin lo que diuen els altres, i menys si l’economista en qüestió es diu Oriol Amat. Pel que fa al Trias de Bes, en un col.loqui-entrevista amb un taxista va limitar-se tota l’estona a comentar els comentaris del taxista amb frases com: ‘...és normal que quan la gent sent tan sovint la paraula crisi modifiqui els seus hàbits de consum...’, ‘...sempre hi haurà gent amb diners, però en temps de crisi tothom d’una manera o una altra ho nota..’,‘...caldrà veure com afecta la crisi financera a l’economia real...’, etc. Una altra lliçó ‘magistral’ d’economia!<br /> &#160;&#160; I per acabar, el més mediàtic d’entre els mediàtics: en Xavier Sala-i-Martin. I que consti que m’encanta escoltar-lo i és un dels meus referents, però a algú que en sap tan d’economia se li exigeix quelcom més que una perfecta descripció dels fets que van succeir durant el crack del 29, o frases de l’estil: ‘...ningú sap què passarà, ni ho sé jo ni ho sap ningú...’, Xavier, tots sabem i som conscients que ningú sap què passarà l’endemà i menys parlant d’economia, però a tu que ets un gran amant de l’econometria i el modelatge macroeconòmic, et demanem quelcom més, et demanem que ens facis algun tipus de previsió, et demanem que et mullis, et demanem que siguis fidel al teu estil i realment siguis protagonista, et demanem que ens diguis quelcom diferent. <br /> &#160;&#160; Està clar que el desenllaç de tota aquesta crisi financera mundial ha agafat a gairebé tots el experts per sorpresa, ningú s’esperava quelcom semblant i un dels pocs que van ser capaços de predir-ho ja l’han fet premi Nobel d'economia. Això fa que estiguin tots expectants i ningú s’atreveixi a fer pronòstics arriscats, no fos cas que la caguin i vegin rebaixat el seu estatus adquirit a base d’anys i anys dedicats a aquesta ciència tan abstracta i inexacta anomenada economia. Home, no us negaré que a mi també m’han sorprés les dimensions d’aquesta crisi, encara que fa temps que tots els que m’envolten saben que, quan l’íbex encara rondava els 15.000 punts, vaig pronosticar que en 2-3 anys el veuríem a 7.000 (ha baixat de la cota dels 8.000 molt abans del que m’esperava) però aquells que un dia em van prendre per il.lús, ara han canviat d’opinió i saben que segurament em quedaré curt, provablement ens trobem l’íbex en 6.000 o menys, el que no tinc tan clar ara són els plaços en els que els assolirà. I ja sé que la borsa no mostra l’economia real, però sí que mostra tendència i sobretot és una gran creadora d’expectatives, diríem que ens marca l’economia anímica que es reflexarà en l’economia real, o almenys, així és en l’inici de les crisis, després és l’economia real la que domina sobre l’anímica.<br /> &#160;&#160; I ara bé quan tots us pregunteu: a què ve aquest article?, De què serveix escriure un article i engegar a pastar fang als millors economistes de Catalunya quan no sóc capaç d’aportar ni la meua visió present ni futur ni de fer cap proposta convincent i/o consistent? Companys, això serà en el pròxim article (aquest ja és prou llarg i avorrit). Com no tinc cap tipus de prestigi o estatus que perilli si no encerto en els meus anàlisis/previsions, ni tampoc em dec a ningú, podeu estar ben segurs que l’anàlisi econòmic que us presentaré properament no us deixarà indiferents.<br /> &#160;</div>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[11 setembre 2001, la mentida més gran de la història de la humanitat]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/1165/11-setembre-2001-la-mentida-mes-gran-de-la-historia-de-la-humanitat</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/1165/11-setembre-2001-la-mentida-mes-gran-de-la-historia-de-la-humanitat</comments>
		<pubDate>Sun, 07 Sep 2008 23:30:45 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Gerard Ollé]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/1165/11-setembre-2001-la-mentida-mes-gran-de-la-historia-de-la-humanitat</guid>
		<description><![CDATA[<div style="text-align: justify">&#160;&#160; Al llarg del nostre cicle vital hi ha certes premisses que ens acompanyen, indefugiblement, com a veritats absolutes i inqüestionables. Són qüestions sovint irrefutables i qui s’atreveixi a qüestionar-les, no serà cremat a la foguera com ho hagués estat en l’edat mitjana, però pel cap baix serà titllat de boig per la resta de la humanitat.<br /> <br /> &#160;&#160; La Terra gira al voltant del Sol, l’home és una evolució del simi, dos més dos són quatre, l’univers és infinit i Colom va descobrir Amèrica en són uns quants exemples fàcils, però avui no és el meu objectiu rebatre’n cap d’aquest, sinó que em centraré en una de les premisses vitals adquirides per la humanitat més recentment: Osama Bin Laden va perpetrar el atemptats de l’11 de setembre de 2001 als USA.<br /> <br /> &#160;&#160; Doncs sí, ja fa temps que la curiositat per saber què s’amaga realment darrera dels mal anomenats ‘atemptats’ de l’11 de setembre de 2001 m’ha dut a indagar una mica sobre l’entramat encobert sota l’operació marketiniana més gran de la història de la humanitat, i és que en això del màrketing els americans en són els reis, bé, per algun motiu en van ser ells els inventors.<br /> <br /> &#160;&#160; He llegit articles, opinions, entrevistes i reportatges de tota mena però segurament l’eina més útil per l’incorporació de la part audiovisual són els vídeos que hom pot trobar a milers a GoogleVídeos, i de tots ells em quedo amb <i>Loose Change 2n edition Recut </i>és un vídeo molt complet de 89 minuts de duració (en anglès) que us recomano molt enèrgicament ja que, probablement, en 1 hora i mitja no només canviarà la vostra visió dels tràgics fets succeïts ara farà set anys, sinó que, segurament, també la vostra visió global del món que ens rodeja donarà un gir de 180 graus. <br /> Pels que no enteneu l’anglès o no teniu més interès en el tema us faré quatre apunts sobre els temes més importants que reflexa el vídeo a continuació, però primer m’agradaria llençar a l’aire unes qüestions molt senzilles perquè reflexioneu un xic i entreu en context:<br /> <br /> a- Algú havia sentit a parlar d’Al-Qaeda i/o Osama Bin Laden abans de l’11 de setembre de 2001?<br /> b- Us heu plantejat com de difícil és arribar a segrestrar un avió i guiar-lo cap a l’objectiu final sense haver-ne pilotat&#160;&#160;&#160;&#160;&#160; mai un abans i esquivant tot el control de seguretat passiva?<br /> c- Si l’objectiu era fer el màxim de mal possible, perquè no es perpetraven els suposats atemptats qualsevol hora que no fos just abans de l’inici de la jornada laboral amb les Twin Towers (torres bessones) de New York City encara molt buides?<br /> d- Realment algú creu que aquests actes van poder ser orquestrats per algú amagat en una cova a l’Afghanistan contra la potència mundial més poderosa i que més gasta en defensa i seguretat?<br /> e- Sabeu dels negocis i l’amistat d’Osama amb Bush pare durant el mandat d’aquest darrer?<br /> <br /> &#160;&#160; Bé, fet aquest breu exercici introductori, anem a endinsar-nos en l’apassionant món de la mentida més gran de la història de la humanitat a través d’aquest apassionant vídeo:<br /> <br /> 1- 1962: el govern americà va planejar detalladament tot un seguit d’accions contra la seua base a Guantànamo i altres objectius amb la finalitat d’inculpar-ne els cubans i tenir així motius per endinsar-se a l’illa i fer-se’n amb el control. Els plans incloien fer explotar avions pilotats a distància.<br /> 2- Juliol de 2001: Osama bin Laden és atés en un hospital americà de Dubai on reb la visita del cap de la CIA.<br /> 3- Juliol de 2001: l’amo del World Trade Center, Larry Silverstein, signa una assegurança de 3,5 bilions de $ per cobrir específicament atacs terroristes.<br /> 4- Els dies anteriors als suposats atacs es registren moviments accionarials de les companyies aèries molt superiors al volum mitjà diari.<br /> 5- El 10 de setembre l’alcalde de San Francisco reb un trucada advertint-lo que és millor que no voli el matí següent.<br /> 6- El mateix dia 10 els metges que atenen Bin Laden són reemplaçats per un equip d’especialitstes americans amb ordres concretes.<br /> 7- El dia 11 es planegen una sèrie d’exercicis aeris que inclouen simulacions d’atac a bases militars i moviments d’esquadres aèries a gran escala que deixen sense cobertura aèria immediata part del territori.<br /> 8- De l’avió estavellat al Pentàgon, identificat com a Boeing 757, no en queda cap rastre que es pugui identificar com a part d’aquest tipus d’avió, les úniques peces identificables no corresponen a cap avió d’aquest estil tal i com conclouen els especialistes. L’impacte d’aquest avió no guarda cap similaritat amb altres accidents similars ocorreguts, és més, part de les marques visibles de l’impacte fan pensar més en un míssil que en un avió. A més a més, havent-hi milers de càmares de seguretat al voltant, perquè no han mostrat al públic i mitjans alguna filmació on es vegi clarament l’impacte de l’avió sobre el Pentàgon? Per què van afanyar-se els agents de l’FBI a confiscar les filmacions de càmeres d’hotels i estacions de servei pròximes?<br /> 9- A què es deu la caiguda d’un tercer edifici, anomenat edifici 7, amb oficines de la CIA, serveis secrets americans i d’altres a les 17.20h de la tarde més de 7 hores després de que caiguessin les dues torres? Si com s’ha explicat oficialment fos degut a l’incendi de tancs de combustible situats a la base de l’edifici, hagués estat el tercer edifici de la història amb estructura d’acer a caure per culpa d’un incendi, els dos primers: les torres bessones.<br /> 10- Perquè tots els testimonis, quan les torres cauen, parlen d’explosions secundàries i a nivells molt més baixos de l’edifici com si fossin explosius estratègicament instal.lats per enfonsar les torres?<br /> 11- Per què la caiguda de les torres és idèntica a la caiguda d’altres edificis derruïts mitjançant explosions controlades per experts?<br /> 12- A què es devien tota una sèrie de moviments molt sospitosos de la seguretat del World Trade Center just dies abans de l’11 de setembre de 2001?<br /> 13- A l’avió, vol 93, que suposadament van enfonsar els propis passatgers després de ser segrestat i que va acabar estavellant-se a Pennsylvania, testimonis declaren que ni rastre de cap avió, que allò no és res més que un forat a terra i inclús un mèdic declara que va marxar del lloc de l’accident perquè allí no hi havia ni cossos, ni sang, ni res.<br /> 14- Per què s’evidencia que el citat vol 93 va realment aterrar a Ohio i els seus passatgers van ser desallotjats de manera sospitosament ràpida?<br /> 15- Què passa amb les caixes negres dels vols, perquè d’algunes s’ha dit que no contenien res rellevant i no s’ha desvelat el contigut i d’altres s’ha desvelat manipulat a consciència?<br /> 16- Per què els dos avions que impacten a les torres bessones estaven llistats com a destruïts i, òbviament, no estaven en els horaris de vols?<br /> 17- Ens hem de creure les suposades nombroses trucades fetes des dels avions segrestats quan a l’altura normal d’un vol comercial les possibilitats de tenir cobertura són de menys de l’1%?<br /> 18- Per què de la llista de 19 suposats perpetradors del atemptats i teòricament morts durant l’11 de setembre, almenys 9 han estat localitzats en diferents punts del planeta?<br /> 19- Per què sent Osama bin Laden esquerrà, apareix en alguns suposats vídeos menjant i escrivint amb la mà dreta i oferint un aspecte que res té a veure amb l’autèntic Osama?<br /> <br /> &#160;&#160; Però al final tot acaba amb la mateixa pregunta: quin interès tindrien els mateixos americans d’orquestrar tots aquests actes? Doncs les respostes són vàries i van des de l’assegurança de varis bilions de dòlars cobrada per l’amo del WTC, fins a l’apropiació de part de l’or i diners que es guardaven als soterranis, fins al negoci de diverses empreses dedicades a la recuperació de dades de cabdal importància, etc. però el punt més important és el xec en blanc que aquests fets terrorífics van otorgar als USA per fer i desfer arreu del món sempre amb l’excusa de la lluita antiterrorista: Afganistan, Iraq, l’escut antimíssils, etc.<br /> <br /> &#160;&#160; Si Afganhistan és un punt estratègic de primer ordre a l’orient mijà, què n’hem de dir de l’Iraq? Sabeu que és el país amb més reserves de petroli conegudes del món? I això que hi ha encara molts camps per explorar on segurament es descobriran grans basses d’or negre. I sabeu qui s’encarregarà, majoritàriament, de l’explotació d’aquest pous? No? Doncs la majoria seran empreses petrolíferes de Texas, d’on Bush era governador abans de convertir-se en president dels US. <br /> <br /> &#160;&#160; I l’escut anti-míssils què suposa? Doncs suposa una inversió extra força important ens temes armamentístics i de defensa que no deixa de ser un ingrés gens despreciable per a un sector d’empreses tradicionalment republicanes.<br /> <br /> &#160;&#160; Doncs bé, arribats a aquest punt, no espero haver-vos convençut plenament de la gran mentida global en què la nostra societat s’ha vist involucrada desde l’11 de setembre de 2001, però almenys espero haver despertat dins vostre algun dubte existencial sobre una qüestió que, probablement, havíeu adoptat com a premissa vital. <br /> <br /> &#160;&#160; Per la meua part, acabar dient-vos que abans del meu llarg periple pels USA tenia bastant coll avall que havien estat ells mateixos els que havien perpetrat els atemptats, però no n’estava del tot segur, no obstant, després d’haver conegut de molt a prop la societat americana qualsevol dubte es va esvair, ara sé que van ser ells, els americans.<br /> <br /> &#160;&#160; 11 setembre 2001, la gran mentida de la història de la humanitat? O és l’arribada de l’home a la lluna l’any 69? O potser va ser Pearl Harbor? O potser... ? Què en penseu vosaltres? Teniu més suggerencies?<br /> <br /> &#160;</div>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Festes majors, profunda decadència]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/1111/festes-majors-profunda-decadencia</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/1111/festes-majors-profunda-decadencia</comments>
		<pubDate>Tue, 29 Jul 2008 23:41:31 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Gerard Ollé]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/1111/festes-majors-profunda-decadencia</guid>
		<description><![CDATA[<div style="text-align: justify">&#160;&#160;&#160; Els hiverns eren llargs i freds, dies curts i nits eternes de les quals gran part es passaven fent tertúlia a la cuina o al foc, estances les quals contemplaven impassibles com la cruesa d’un hivern pallarès portador de penellons envellia les cares que les envoltaven any rere any, sovint hi havia incorporacions però les baixes hi eren més freqüents.<br /> &#160;&#160; Però en tot que llargs i gèlids, no eren eterns, i les llargues nits vora el foc amenitzades amb un tall de cotna i un tros de pa donaven pas, ja ben entrat l’abril, a una primavera destinada a filtrar, pagès endins, tota l’energia transmesa per un entorn verd elèctric combinat alegrement amb tot un batibull ordenat de colors que proporcionen les sàvies flors pallareses, energia que, com a tot bon pagès, gastaria més tard durant les feixugues jornades de sol a sol de la sega i el batre.<br /> &#160;&#160; Doncs sí, l’estiu segurament no era tan esperat com ho és en l’actualitat, no era, com ara, temps de maletes, low-cost o platja. L’estiu era temps de dalles, podalls i/o falç (qualsevol estri tallant servia) que en mans del bon pagès traginarien al tros durant hores i hores i sovint també dies i fins i tot setmanes que passaven fora dormint en cabanes, els més afortunats, o al ras, els menys. <br /> &#160;&#160; La vida era pura supervivència depenent, en moltes ocasions, de qüestions o creences metafisíques, malgrat tot, quan el gra i la palla ja eren a bon rassé dins l’era i l’estiu maldava per sobreviure entre les primeres invasions d’aire fresc que anunciaven la tornada a l’activitat de les llars de foc, coincidint amb sants i santes d’origens diversos arribaven les tan esperades festes majors. Eren dies de joia i diversió i si, a més, la collita havia estat bona, les celebracions serien encara més entusiastes.<br /> &#160;&#160; Les festes majors eren tot un acte social, allí s’hi tancaven tractes de tota mena i, sovint, les parelles que ja havien estat pre-assignades per llurs pares, generalment hereus i pubilles, tenien el seu primer contacte. Els cabalers i altres que s’havien d’espavilar a trobar parella i destí arribaven dels pobles més propers cercant la seua mitja taronja. Afortunats, o no, se’n tornarien l’endemà a peu cap a casa després d’haver passat la nit a casa d’algun parent o, simplement, d’amagatotis en algun pallè.<br /> &#160;&#160; Durant molts anys, segles diria, aquesta fou la fotografia de les festes majors pallareses i, imagino, de la majoria de contrades del nostre país. No va ser fins ben entrat el segle XX que al Pallars es va generalitzar l’ús de vehicles motoritzats i, amb ells, les festes majors es van convertir en tot un acte de trobada on els pallaresos acudien en massa cada cap de setmana a un poble diferent durant els tres mesos d’estiu. Així, les festes majors van anar creixent i creixent fins a arribar al seu punt àlgid durant la dècada dels 80 i fins mitjans dels 90. Però, a partir d’aquí, tot un seguit de circumstàncies han dut a les nostres festes fins uns punts popularitat igual de baixos que d’alarmants.<br /> &#160;&#160; Primer, indubtablement, a la nostra comarca no hi estiueja, ni de bon tros, tanta gent com anys endarrere. Un major poder adquisitiu i la facilitat de moure’s arreu han fet que moltes famílies catalanes obtin per passar les vacances d’estiu a altres indrets més llunyans i hagin deixat les escapades al poble per nadal, pascua i algun que altre pontet.En aquest punt no puc deixar de criticar també la manca d’atracció turística del Pallars Jussà, no tant per la falta de punts o activitats d’interès sinó per la manca d’empenta d’entitats locals tan públiques com privades.<br /> &#160;&#160; Segon, la millora de les comunicacions intercomarcals (millora perquè teòricament han suposat una millora respecte lo que hi havia abans, no perquè siguin bones) facilita que la gent pugui desplaçar-se amb certa facilitat cercant altres tipus d’activitats d’oci que s’ajusten més a les seues preferències.<br /> &#160;&#160; Tercer i lligat amb el segon motiu, el sorgiment del boom festivalístic arreu del principat. No hi ha gairebé cap cap de setmana que no tinguem un o més festivals i/o concerts de gran ressò en algun punt de les nostres comarques i que s’enduen un número important de joves de la comarca que deixen així d’assistir a les nostres festes majors mentre cerquen aquell estil de música que més els agrada.<br /> &#160;&#160; Quart i el més important sota el meu punt de vista d’ex-organitzador de la festa del meu poble, Aramunt, durant molts anys, Si les festes majors estan en decadència encara ho està més la música en viu representada per grups, orquestres, conjunts, trios, duets, etc. El gran declivi de les nostres festes i de la qualitat de la música de festa major ha vingut de la mà de l’aparició del músic ‘estrelleta’ que es creu el rei del mambo (i mai millor dit). El músic ‘estrelleta’ és aquell músic exigent amb tota la posta a punt de l’actuació, exigeix també tenir algú de l’organització a prop perquè solucioni qualsevol estupidesa que pugui sorgir, exigeix tocar només tres horetes que a la pràctica en són dues i mitja justetes perquè si el ‘Boss’ no en toca més de tres ell no té perquè ser menys, i el punt principal, exigeix cobrar com si fos el mateix ‘Boss’ qui amenitza la vetllada (sense oblidar aquí les comissions dels representants). I pitjor encara, tot això ho exigeix a canvi d’una actuació lamentable sense cap interacció amb el públic. Toca modern quan la plaça està plena de gent gran i començarà amb els balços i ‘pasodobles’ quan la plaça estigui plena de jovent. Si la gent no disfruta és perquè són una colla d’aborrits i si sona horrorós perquè són dolentíssims és culpa de l’acústica del lloc o dels encarregats de l’equip de so que són uns incompetents. Innacceptable! <br /> &#160;&#160; Però no només és la mediocritat i manca de professionalitat de molts músics lo que ha deixat buides les nostres festes. Per pagar tanta mediocritat les diferents comissions de festes no han tingut altra solució que fer pagar entrada als assistents i pujar el preu de les begudes encarint així el preu per divertir-se (quan hi ha algun grup bo, que per sort encara en queda algun) fins a cotes prohibitives més pròpies de locals exclusius de Barcelona.<br /> &#160;&#160; Els motius de la profunda decadència que estan experimentant les nostres festes majors són varis, però, com a bon coneixedor de les festes majors pallareses, puc assegurar-vos que el quart motiu és, de tots, el més rellevant. M’agradaria molt que no fos així, que el problema de fons fos un altre, però després de tants anys en contacte directe amb el món de la música de festa major, puc afirmar, categòricament, que són els músics els que acabaran amb ells mateixos. Quin poble els contractarà quan l’afluència s’hagi reduït a les quatre persones que viuen al poble? Els pressupostos dels ajuntaments ja s’han ajustat molt i més que s’ajustaran si volen reduir el gran impacte negatiu que tenen les festes en els seus pressupostos anuals, així doncs, les petites formacions i les anomenades ‘disco-mòbil’ estan guanyant terreny ràpidament mentre que grans orquestres i conjunts cada cop tenen més problemes per fer ple de ‘bolos’ durant el període estiuenc.<br /> &#160;&#160; I mentre assisteixo, entristit, a l’imparable transició decadent de les nostres festes, tracto d’imaginar com de festives i importants havien estat per les famílies pallareses en aquells anys de desgràcia i escassetat i com de grans jo mateix les he conegut i disfrutat abans de topar amb la realitat i adonar-me que com tot en la vida, les festes majors neixen, creixen, es reprodueixen... i moren?<br /> &#160;</div>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Jo votaré CyU!]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/994/jo-votare-cyu</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/994/jo-votare-cyu</comments>
		<pubDate>Tue, 17 Jun 2008 20:53:13 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Gerard Ollé]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/994/jo-votare-cyu</guid>
		<description><![CDATA[<div style="text-align: justify">&#160;&#160; ERC ha desaparegut. Això és lo que ha deixat clar el darrer congrés d’Esquerra. Deixem-nos estar de romanticismes i posem-nos a acceptar la realitat d’una vegada. Aquell partit històric de Macià i Companys que coneixíem tots com a ERC ja no hi és, ha evolucionat, malauradament, cap a un nou partit anomenat Esquerra, un partit amb un rumb clarament definit amb un full de ruta del qual s’exclou qualsevol evolució del nostre país cap a cotes més avançades d’autogovern. Un partit que pretén fer creure que han renunciat al principis més irrenunciables per desplegar un seguit de polítiques socials d’esquerres que, imaginàriament, haurien d’ajudar a fer aflorar un sentiment catalano-independentista en la societat que de retruc ens hauria de portar cap a la independència a curt-mitjà termini. En l’imaginari del col.lectiu de persones que tiren endavant aquesta catastròfica estratègia s’hi dibuixa una mena de cercle virtuós que només pot arribar a visualitzar una ment sota els efectes d’algun producte estupefaent.<br /> &#160;&#160; Bé, el congrés també ha deixat clara la dicotomia entre els votants o ex-votants d’ERC i la militància de la nova Esquerra. La militància, per majoria, ha decidit continuisme, no només pels vots de Gent d’Esquerra sinó també pels d’ERCFutur i Esquerra Independentista. L’opció Reagrupament.cat era la que oferia més garanties de canvi de rumb cap una ERC independentista de debò, però no apostar obertament per trencar el tripartit d’entrada em generava certs dubtes. Sigui com sigui, el continuisme s’ha imposat, la majoria de la militància s’ha empassat l’essència del partit i han decidit que al govern s’hi està molt bé, s’hi toca calé i la cadira és més còmoda que la de l’oposició, han decidit que el seu ego personal i professional passava per davant del país. Està clar que una miopia de dimensions espectaculars ha acompanyat a la militància a l’hora de donar continuitat a l’actual estratègia, una miopia que no els ha deixat veure dos anys i escaig enllà, quan als catalans ens tocarà de decidir que no volem més tripartit, govern d’entesa o com coi sigui que se l’hagi d’anomenar i es toparan amb unes urnes buides i una representació que només els donarà la clau de la tomba que fa dies que s’estan dissenyant. Que passarà llavors militants? Votareu continuisme un altre cop? Decidireu tornar al orígens? Pot ser serà massa tard.<br /> &#160;&#160; Però què són un partit, una política, una estratègia o una militància sense votants? Doncs no són res. Els ex-votants i futurs ex-votants són crítics, tenen les idees clares i, sobretot, no tenen cap càrrec, cadira o subvenció a mantenir. Som (també m’hi incloc) un col.lectiu que poc o gens ens importa l’eix social, que tenim clar que l’eix nacional és clau i la prioritat més absoluta per al nostre país. Som els que hem fet gran ERC en un moment donat i som els que, d’un temps ençà, hem parlat clar castigant eleccions rere eleccions l’erràtica direcció que ha agafat Esquerra. En definitiva, som el segment de població del qual Esquerra s’està allunyant en busca de qui o què sap què i que veiem com ens hem quedat orfes de representació política. <br /> &#160;&#160; Per això, en uns temps en què la consciència nacional individual ha anat en augment (mèrit en part de l’antiga ERC però sobretot dels espanyols), considero força urgent que sorgeixi un partit independentista que pugui aglutinar tot l’independentisme al que Esquerra ha donat l’esquena i que, fins i tot diria, sigilosament ha intentat eliminar. I, si us plau, que ningú hem retregui allò tan comú de què intentar dividir l’independentisme amb més partits no beneficiaria a ningú. Aquí no es divideix res, a Esquerra hi ha gent independentista com hi és també a CyU però això no vol que el partit sigui independentista, i les línies establertes no poden parlar més clar.<br /> &#160;&#160; Catalunya no es pot permetre el luxe de tenir un abstencionisme flagrant del sector independentista a les pròximes cites electorals. Per això, espero i desitjo que ben aviat hi hagi notícies de les CUP, PRC o qui sigui amb el suport de plataformes i associacions així com també d’alguna gent que hi ha ara dins d’Esquerra, d’una vàlua inqüestionable, i que no es mereixen formar part d’aquest partit errant i decadent. És per això que, mentre hi hagi aquest gran forat en l’electorat català, segur que continuaré escoltant moltes veus que diuen: ‘A les pròximes jo votaré CyU’, i ho diuen independentistes de veritat, d’aquells que s’estimen més al país que a sí mateixos o als propis fills, independentistes que odien CyU però que estan farts d’haver d’informar-se primer de l’estat de la M-30 per saber si poden circular, o no, per les rondes.<br /> <br /> &#160;</div>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[ETA, l’organització que tots necessiten]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/859/eta-lorganitzacio-que-tots-necessiten</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/859/eta-lorganitzacio-que-tots-necessiten</comments>
		<pubDate>Sun, 18 May 2008 20:01:12 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Gerard Ollé]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/859/eta-lorganitzacio-que-tots-necessiten</guid>
		<description><![CDATA[<p style="text-align: justify">&#160;&#160; Fa uns anys, quan era més jove, tot allò que es movia més enllà de la meua família, amics i aficions m’importava poc o gens i rarament suscitava cap reacció Gerard endins. Eren altres temps on les preocupacions eren les típiques de l’estapa adolescent i/o post-adolescent, poc m’importaven les relacions Catalunya-Spain o les polítiques nefastes de cyu (fins i tot reconec que en Pujol em queia un xic simpàtic) i, fins i tot, m’entristia quan eliminaven ‘la roja’ a quarts.<br /> &#160;&#160; Malgrat aquesta flagrant i innocent immaduresa, hi havia quelcom que tenia molt clar: no aguantava que ningú, gratuïtament, assassinés persones innocents a sang freda o per mitjà d’atacs amb bombes estratègicament disposades per causar massacres com la d’Hipercor el 1987. Era molt petit quan va passar lo d’Hipercor, però l’assassinat de M. Ángel Blanco el 1997 em va omplir de ràbia i impotència -com la majoria, suposo-. Ni entenia ni compartia el motius que podien dur a una persona, o grup de persones, a executar aquests tipus d’actes aberrants, encara em creia allò de que no hi ha cap idea que valgui una vida.<br /> &#160;&#160; Ara, però, m’he fet gran, en tinc vint-i-tants a prop dels trenta i la innocència de l’adolescència ha quedat enrere. Continuo sense compartir cap acte o estratègia de qualsevol organització terrorista (més val deixar-ho clar abans que vingui la ‘democràcia espanyola’ i deixi caure sobre la meua persona la llei anti-independentista (ai!, anti-terrorista volia dir!) considerant que faig apologia del terrorisme) però la meua visió global és un pèl diferent. Després de cada acte terrorista, tonto l’últim, tots els partits i moltes associacions s’afanyen a treure’n el màxim de profit possible, exhibint una imatge de fermesa i convicció que, suposadament, els fa guanyar futurs votants mentre consoliden la massa acrítica que ja els segueix des de fa temps.<br /> &#160;&#160; Primer és el govern espanyol (amb la formació de torn que l’ocupi) qui veu reforçada la seua estratègia d’anar fins al final en la croada anti-terrorista, això vol dir carta blanca per il.legalitzar partits i associacions promovent una llei de partits dictatorial i inacceptable, així com també clausurar mitjans de comunicació de tot tipus amb un únic objectiu: reforçar el nacionalisme espanyol a Euskadi i a Spain, on els ciutadans, manipulats a consciència, percebran el govern com a un govern sòlid, decidit i amb iniciativa que defensarà la seua pàtria única i unida fins a les últimes conseqüències. A la vegada, aquesta massa inerta de ciutadans situarà al terrorisme com a una de les seues principals preocupacions i així deixaran de preocupar-se per les llistes d’espera als hospitals; la manca de serveis socials tals com guarderies, biblioteques o escoles (recordem la gran quantitat de barracons on estudien els nostres fills); l’atur; la impossibilitat d’accerdir a un habitatge; el dèficit i situació lamentable de moltes infraestructures; la inseguretat; la violència domèstica, els accidents de trànsit, la sida, els accidents laborals... que provoquen moltíssimes més morts que el terrorisme; i un llarg etcètera. El terrorisme com a eina exterminadora de capacitat intel.lectual al més pur estil d’espectacles com el futbol.<br /> &#160;&#160; En segon lloc tenim el partit de l’oposició, que es dedica a arremetre contra el partit que ocupa el govern acusant-lo de feble i perpetuador del nacionalisme radical, a la vegada que es posiciona com a única força capaç d’idear i executar un pla per acabar definitivament amb l’organització armada. També, sovint, proposen al govern unir-se a les seues idees i orquestrar un ‘frente nacional’ anti-radicals.<br /> &#160;&#160; On sí que coincideixen, els primers i els segons, és en repetir constantment que tot s’ha de fer en nom i defensa de la democràcia, però no una democràcia qualsevol, sinó la ‘democràcia espanyola’. Una ‘democràcia’ nascuda d’un sistema polític instaurat pel dictador amb un cap d’estat escollit ‘democràticament’; una ‘democràcia’ que no ens permet expressar-nos en la nostra llengua a les institucions que teòricament i ‘democràticament’ ens representen; una ‘democràcia’ que no permet als seus pobles decidir democràticament el seu futur; una ‘democràcia’ que, com ja he dit, ha il.legalitzat, clausurat i empresonat repetidament i anti-democràtica; una ‘democràcia’ que pressiona i distorsiona fins a límits insospitats cada cop que Catalunya i/o Euskadi intenten obtenir reconeixement internacional a qualsevol nivell; una ‘democràcia’ que ‘democràticament’ ens roba gairebé 3000 € cada any a cada català; una ‘democràcia’ que no respecta la declaració d’independència d’un país oprimit durant molts anys i que ha patit les guerres, persecucions i repressions més salvatges; una ‘democràcia’ que té en Francesc Argemí a la presó per un suposat ultratge a la bandera no demostrat; una ‘democràcia’ que va intentar processar sota la llei anti-terrorista la Núria Pòrtulas; en definitiva, una ‘democràcia’ ‘por cojones’ que va dir aquell general reconvertit a ministre d’infaust record. Aquesta és la ‘democràcia’ que els espanyols pretenen que ETA respecti.<br /> &#160;&#160; Però no només els grans partits espanyols i la seua ‘democràcia’ semblen necessitar l’organització terrorista. A Euskadi, el PNB sempre condemna aferrissadament tots els altercats d’ETA argumentant que aquest no és el camí a seguir, intentant convèncer així part dels votants abertzales més moderats. Per la seua part el partit o coalició representant de l’independentisme de torn i no il.legalitzat encara, se sent més fort i intenta que la gent s’adoni que si la violència no cessa és perquè hi ha múltiples factors que encara impedeixen la llibertat d’Euskadi.<br /> &#160;&#160; Internacionalment, la imatge d’Euskadi no és l’òptima per atreure inversions o dinamitzar sectors com el turisme, però també és cert que la presència d’ETA crea un tipus de consciència d’aspiracions independentistes que, per exemple, Catalunya no és capaç de crear. Segur que, si us heu mogut una mica, heu trobat gent que coneixia la problemàtica basca i que us han escoltat incrèduls quan els heu explicat que aquí també lluitem per desfer-nos dels colonitzadors espanyols. És trist, però no pot discutir-se que sense lluita armada el ressó internacional de la nostra causa és molt més limitat.<br /> &#160;&#160; Així doncs, arribats a aquest punt, tots continuem sense compartir la violència etarra, però, curiosament, són aquells qui més posen el crit al cel després de cada atemptat els que en treuen més rèdits i, crec, són els més interessats a perpetuar la banda en el temps. Encara cap polític espanyol ha dit: ‘si ETA no existiera, tendríamos que crearla’? no?! Tot arribarà! Perquè la ‘democràcia’ espanyola ja les té aquestes coses, les seues pròpies limitacions imperialistes-dictatorials impedeixen que s’acabi d’una vegada per totes amb aquest conflicte.<br /> &#160;&#160; Abans no ho entenia ni ho compartia, ara continuo sense compartir-ho, però crec que ho començo a entendre. I un altre dia parlem d’Al-Qaeda, l’11-S, el 14-M i demés.</p> <p style="text-align: justify"><br /> &#160;</p>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Ecollemia de butxaca: govern espanyol, incompetència sense límits]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/813/d</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/813/d</comments>
		<pubDate>Mon, 28 Apr 2008 23:39:59 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Gerard Ollé]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/gerard-olle/blog/813/d</guid>
		<description><![CDATA[<p style="text-align: justify">&#160;&#160; Darrerament hem tingut dos exemples de planificació i gestió desastrosa per part del govern espanyol, un govern ‘carpe diem’ tradicionalment curt de vista, lent de reflexes, incompetent i mancat de tota visió a curt, mitjà i llarg termini. El tema ben conegut per tots de l’aigua i el transvasament de l’Ebre n’és un (amb els titelles que tenim a la Generalitat d’espectadors de luxe), la crisi econòmica que flota com un núvol de tempesta a punt per inundar-ho tot és l’altre.<br /> &#160;&#160;El nefast d’en Solbes acaba de rebaixar les seues expectatives de creixement del país (del qual desgraciadament encara formem part) del 3,1% que pronosticà abans de les eleccions al 2,3%. Això, senyors, vol dir que la paraula ‘mentida’ continua inherentment lligada a la tribu socialista, en un parell o tres de mesos no pot donar-se aquesta revisió a la baixa tan bèstia. Pels que no estan familiaritzats amb la nomenclatura econòmica, només dir-vos que aquest 0,8% es tradueix com uns 8 Bilions i mig d’euros, poca cosa no? Però la rebaixa continua sent irreal, junt amb la del banc d’Spain que pronostica el 2,4% queden lluny del BBVA, entre 1,7 i el 2,2%, FMI el 1,8% i l’Economist l’1%. Això vol dir que en tres o quatre mesos tornarà a sortir en Solbes a rebaixar la previsió de creixement entre 0,5 i 1,5 punts percentuals més i es quedarà tan ample.<br /> &#160;&#160; I tots aquests números què volen dir? Estem davant d’una crisi important? una simple crisi passatgera? una desacceleració? Bé, això és un punt complicat. Molts diran que no hi ha crisi mentre no hi hagi decreixement, però perdre entre 2 i 3 punts percentuals respecte l’exercici anterior (2007 = 3,8%) és una situació molt greu sobretot perquè les repercussions també seran molt fortes a nivell social: atur, marginalitat, delinqüència, etc. Anem a fer un breu anàlisi de l’economia espanyola de la darrera dècada.<br /> &#160;&#160; Durant el període 1997-2007 Spain ha crescut a un ritme mitjà del 3,8%, dada que seria extremadament positiva si no hagués estat perquè aquest creixement s’ha basat en tres pilars que ara trontollen de manera molt perillosa: la construcció, el turisme i les ajudes de la Unió Europea. El futur no seria tan dramàtic si els governs espanyols haguessin estat capaços d’anar substituint aquests tres pilars claus de sosteniment un a un i gradualment, però la conjuntura econòmica actual i mala gestió del govern han fet que tots tres s’esfumin al mateix temps.<br /> &#160;&#160; La construcció ha arribat fins i tot més enllà d’on podia haver arribat perquè ha gaudit del beneplàcit dels governs espanyols (s’han arribat a construir més vivendes que a Gran Bretanya, Alemanya, França i Itàlia junts). Amb un increment de preus prop del 200% durant el període 1997-2007 i un rati d’endeutament de les famílies que ha passat del 50% al 135% ha arribat l’hora de la correcció i aquesta serà forta.<br /> &#160;&#160; El turisme ha tocat sostre, la inflació alta i continuada i un euro extraordinàriment fort fan que Catalunya i Spain hagin perdut competivitat exterior, el nombre de turistes procedents de països amb monedes lligades al dòlar està baixant molt i el turisme interior cobra 1000 euros, té quotes d’hipoteca i lletres de cotxes a pagar, i a més a més uns quants es quedaran sense feina.<br /> &#160;&#160;&#160;Pel que fa a la dràstica reducció d’ajudes procedents de la UE, com a conseqüència de l’ampliació cap als països de l’est que seran ara els principals receptors d’ajuts econòmics, només citaré que el Programa de Desenvolupament Rural per al període 2007-2013 ha sofert una reducció del fons aportat per la UE del 40% respecte el període 2001-2006.<br /> &#160;&#160; Així doncs amb aquests tres suports eixugant-se més o menys ràpid la crisi sembla inevitable, i la recuperació està llunyana degut a que el canvi de model productiu no es veu per enlloc. Com tots sabem ja no es pot competir amb una indústria de poc valor afegit basada en la mà d’obra barata, d’ara endavant s’haurà de competir en sectors amb més tecnologia incorporada i més valor afegit, això no només vol dir incentivar l’entrada d’empreses de sectors més avançats com el químic-farmacèutic o el tecnològic i informàtic, sinó també invertir en educació a tots els nivells, tenir un capital humà format i amb garanties d’èxit és clau. Paral.lelament també invertir en R+D, però en R+D del què les empreses en poden treure profit, invertir en estudis sobre la flora i fauna del Montsec o estudis sobre la vida i miracles dels Íbers no creen valor afegit. A la vegada també s’ha de potenciar el binomi universitat-empresa i millorar les condicions dels investigadors així com incrementar-ne la quantitat. <br /> &#160;&#160; Tot això és el que s’havia d’haver fet fa uns anys i encara no s’ha fet perquè els governs socialistes i populars s’han dedicat a contemplar i aprofitar-se també d’un creixement impulsat artificialment per les tres claus que us he assenyalat anteriorment. No es pot canviar de model productiu d’avui per demà i els resultats positius sovint tarden 10 o més anys a aflorar. Però com he dit, l’espanyol és un govern ‘carpe diem’ que es dedica a canviar les teules del teulat cada cop que se’n trenca una en lloc de planificar-ne una reforma a fons i deixar-lo com a nou, com ho demostra el fet que han estat felicitant-se pel superàvit obtingut en els darrers anys enlloc d’utilitzar-lo per amortir o evitar la crisi i avançar cap al nou model productiu. Ara però, potser enlloc de trobar unes quantes teules trencades es trobaran el teulat sencer a terra, i tornar-lo a pujar serà una tasca feixuga i llarga, inassequible per la cort d’inútils que es dediquen a portar les rendes d’Spain. <br /> &#160;&#160; Mentrestant, com estan els puntals (polítiques monetària i fiscal) que haurien més o menys d’apuntalar el teulat per a que no caigués?<br /> &#160;&#160; 1- La política monetària es va perdre amb la creació de l’euro passant en mans del Banc Central Europeu (BCE), i ara per ara un baixada de tipus que estimularia l’economia sembla impossible estant el seu president (JC Trichet) més pendent de controlar la inflació que de salvar una economia que representa poc més del 10% de la totalitat de les economies europees, adicionalment la crisi financera internacional arrel de la crisi subprime tampoc ajuda per la desconfiança regnant en el sí del mercat interbancari que ha dut l’euríbor al 4,9%. Amb l’euro també s’ha perdut la possibilitat de devaluació de la moneda, opció utilitzada en ocasions anteriors amb la pesseta.<br /> &#160;&#160; 2- La política fiscal encara està totalment en mans del govern però està sent utilitzada darrerament de manera errònia perquè s’han centrat en la política de ‘xec’, que tans bons rèdits electorals dóna, enlloc d’instaurar un altre tipus d’incentius fiscals menys populars però més efectius a mitjà i llarg termini.</p> <p style="text-align: justify">&#160;&#160; Així doncs, el panorama és molt negre, molt més negre del que pinten moltes previsions, sobretot les intencionadament esbiaxades del govern d’Spain, un govern que demostra un falta de planificació i anticipació molt preocupant però que menteix i manipula com mai ningú ho ha fet abans, un govern totalment incapaç de confeccionar un pla de gestió i sortida de la crisi que tenim a sobre i que es manifestarà durant els propers anys de manera força severa, de fet encara no admeten la possibilitat d’una crisi. <br /> &#160;&#160; Una crisi que no només serà econòmica sinó també social, què en farem dels 2 milions d’immigrants legals i 1 milió d’il.legals la majoria treballadors de la construcció i el turisme quan es quedin sense feina i totalment desemparats perquè no gaudiran ni de la protecció de les administracions ni del nucli familiar? Què passarà amb els agricultors i ramaders quan desapareguin totalment les subvencions rebudes els darrers anys i els preus en origen continuin ridículament baixos com fins ara? Com recol.locarem tota la gent que directa o indirectament perdran la feina pel crack de la construcció (comercials immobiliaris, paletes, fontaners, fusters, pèrits, agents de banca especialitzada, arquitectes, administradors, etc) si no hi ha cap altre sector que els pugui absorbir?<br /> &#160;&#160; Amb tot aquest panorama, si encara trobeu algun optimista pel carrer recordeu-vos d’allò que diuen que un optimista és un pessimista mal informat. I no dubteu que la foto amb la que il.lustro l’article serà cada dia més i més freqüent arreu. Sóc ateu confessat i convençut, però una ajuda divina no aniria malament vist lo que hi ha a les administracions catalanes i espanyoles. Uns tindran la sort de posseir un paraigua, altres hauran d’espavilar-se com puguin amb una simple caputxa, però molts acabaran totalment xops... i el sol tardarà a sortir.<br /> &#160;</p>]]></description>
	</item>

</channel>
</rss>
