Blog Gerard Gómez del Moral

Dime joven difunto José Antonio Labordeta

Gerard Gómez del Moral — Sun, 19 Sep 2010 14:05:00 +0200

Avui m’he despertat d’una forma estranya. Com cada matí, encara des del llit, he mirat el mòbil i allà he descobert la notícia: el cantautor aragonès José Antonio Labordeta acabava de morir en la seva Saragossa natal als 75 anys d’edat. Com si no volgués creure-m’ho el primer que he fet ha estat anar al menjador i posar el 3/24 per confirmar la notícia, i així ha estat.

Pot semblar paradoxal que la mort d’una persona que no has arribat a conèixer et pugui afectar, però és exactament el que ha passat.Des de petit he anat creixent de la mà de Raimon, Llach, Paco Ibáñez, Víctor Jara, Silvio Rodríguez, o José Antonio Labordeta. Sempre m’han agradat els cantautors i més els que canten per transmetre el que senten, aquells que canten per una causa, per la defensa d’uns ideals.

A Labordeta, però, a banda de la seva vessant musical, el vaig començar a seguir políticament durant aquelles llargues tardes per la 2 de televisió espanyola que emetia en directe el ple del Congrés. Devia ser l’any 2000 o 2001 quan la majoria absoluta d’Aznar més fort atiava contra els dèbils, contra tots aquelles que cercàvem la llibertat. En aquells temps jo seguia entusiastament a tres parlamentaris, el primer era Joan Puigcercós, netament independentista i clarament d’esquerres i que deia, clar i català, allò que pensava; el segon era Gaspar Llamazares, un polític calmat i entranyable però que sempre defensava, ponderadament, les seves conviccions; i el tercer era l’incombustible José Antonio Labordeta, un polític que no estava allà per fer carrera, ni perquè li agradés el poder, senzillament perquè creia en la política com a eina per transformar la societat, i això és el que feia dia a dia, sense embuts, dient i lluitant per allò que creia just.

Eren uns moments complicats: la guerra d’Iraq, el transvasament de l’Ebre, Gescartera, el Prestige, l’11M... i malgrat tot, sempre em podia veure representat en les respostes d’aquells intrèpids diputats que no li tenien por al Madrid del poder. I és per això que José Antonio Labordeta es va fer estimar. Era una persona normal, honesta i de conviccions fortes que malgrat la seva edat, no estava disposat a que ningú li prengués el pèl.

[labordeta congreso] Avui se’n va un dels grans, una de les persones que més ha empès cap a la llibertat. En la seva fantàstica cançó Canto a la libertad ja ho apuntava dient allò de “También será posible que esa hermosa mañana ni tú, ni yo, ni el otro la lleguemos a ver; pero habrá que empujarla para que pueda ser”. Ha estat així, però sens dubte sabem que el Labordeta ha estat un dels que més ha empès perquè en aquest món hi hagi més justícia i més llibertat.

Com ell li cantava a Georges Brassens, ara ens toca dir a nosaltres “Dime joven difunto José Antonio Labordeta, que te has encontrado en el más allá. Dime si es cierto eso que Dios anda buscando en el cielo y la tierra un pedazo de paz”. Avui Labordeta se n’ha anat amb els seus col·legues Jaques Brell, Georges Brassens, Edith Piaf, Gerard Philipe, i aquí el seguirem recordant com el que va ser per molts, un referent. I seguirem lluitant perquè segur que “Habrá un día en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertad”!

El classisme del català

Gerard Gómez del Moral — Sat, 04 Sep 2010 18:27:00 +0200

El títol és provocador, ho reconec, però va amb intenció. Suposo que la majoria de ciutadania ha estat pendent aquests dies del blindatge del català que l’actual govern de la Generalitat està fent, i per mostra d’anàlisi 3 exemples: la llei d’acollida, la llei del cinema, o el decret anunciat pel conseller Huguet de l’obligatorietat del català als professors universitaris.

Sens dubte, i sota la meva òptica, les tres iniciatives són excel·lents per defensar una llengua, la catalana, que han intentat minoritzar durant molts segles i que malgrat tot, actualment és la 8a llengua a la Unió Europea amb presència a 4 estats i amb més de 12 milions de parlants.

Però us he de reconèixer que la meva alegria per totes aquestes iniciatives s’ha anat transformant en decepció, en un sentiment estrany que m’ha acabat fer pensar que determinants sectors autoanomenats catalanistes són classistes.

És curiós; la llei d’acollida, dirigida a un dels col·lectius més dèbils de la societat, les persones nouvingudes (que arriben, sovint, al nostre país sense recursos ni feina i que vénen aquí per aconseguir un futur que el seu país no els garanteix), l’obligatorietat de la llengua catalana per la seva adaptació a Catalunya va ser aplaudida per tots, unànimement, ja que consideràven que és un valor fonamental per adaptar-se al nostre país (cosa que, evidentment, jo també comparteixo).

La segona llei aprovada (la del cinema), però, ja em va deixar un regust més amarg a la boca. Malgrat finalment els quatre partits polítics catalanistes i de tradició democràtica hi van votar favorablement, tots els discursos i intents previs de Convergència i Unió per intentar aplaçar la llei o dient directament que el govern volia imposar la llengua per força a les “pobres” majors, em van regirar una mica l’estómac.

I per últim, el decret del català que vol impulsar el conseller Josep Huguet, que vol garantir una prova als professors que vulguin exercir la seva docència a les universitats catalanes. Aquí, no he sentit cap remor al meu estómac, si no senzillament m’he escandalitzat al veure certes reaccions de Convergència i Unió o del mateix Sala i Martin, un dels amics i col·laboradors de Laporta, titllant aquesta mesura d’aberració i criticant-la a tort i a dret, fins i tot comparant-la, de forma velada, amb altres èpoques.

I el cert és que tot això m’ha fet preguntar-me... Quina és la diferència entre un persona que arriba del Senegal per guanyar-se la vida a Catalunya i li fem aprendre el català i una que arriba de Califòrnia, als Estats Units, com a professors de matemàtiques aplicades i també li fem aprendre la nostra llengua?

La comparativa de les 3 lleis doncs, m’ha portat a pensar que determinats sectors benestants del país volen fer prevaldre la nostra llengua només depenent de la classe social o dels seus interessos particulars. Si es tracta d’un col·lectiu desafavorit, el català és indispensable per establir-se al nostre país; si es tracta d’empreses multinacionals del món del cinema, el català és important, però mai se’ls hi pot obligar, s’ha de negociar; i si es tracta de professors universitaris, que vénen aquí com a talents i amb sous importants que els col·loquen en un bon nivell social, fer-los aprendre el català perquè puguin establir-se aquí i ensenyar als nostres joves és una absoluta aberració.

No sé, què voleu que us digui... analitzant aquestes tres iniciatives (per cert, totes elles impulsades per Esquerra al govern) em demostra que CiU, o la burgesia catalana representada per Sala i Martin, Laportes i companyia, només s’estimen el català si no emprenya a cap sector econòmicament punter o a altes esferes de la societat.Per ells, la defensa del català es mira només per interessos classistes. Obligar a gent que consideren socialment inferior a ells a aprendre el català per adaptar-se millor al país els hi sembla perfecte, ara bé, si es vol fer el mateix amb el que ells consideren iguals a ells la cosa canvia.

El català és la llengua pròpia d’aquest país i s’ha de defensar sempre: sigui a rics o pobres, sigui en nouvinguts o en gent nascuda aquí. El català és la millor eina de cohesió social que tenim, la de tots, i per això no es pot fer discriminacions segons el compte corrent de la gent a la que van dirigides les reformes legislatives. Siguem seriosos i enterrem d’una vegada per tots els prejudicis lingüístics que tenim, i sobretot, eliminem d’una vegada per totes el classisme de la nostra societat.

La JNC no existeix, són els pares!

Gerard Gómez del Moral — Sat, 31 Jul 2010 16:29:00 +0200

Deixeu-me que us expliqui el títol d’aquesta darrera blocada. A primera vista, us pot semblar estrany, cert, però només és una evidència després de les greus repercussions que tindrà pel jovent l’actitud tacticista i electoralista de CiU. I m’explico.

Com tothom més o menys comenta i prediu, aquesta darrera setmana ha tingut lloc l’últim ple d’aquesta legislatura al Parlament de Catalunya; i era precisament en aquest plenari que havia d’entrar a votació la llei de polítiques de Joventut, una llei ambiciosa i important per a tot el jovent d’aquest país, i és més, una llei fruit del treball incansable de centenars d’entitats i joves durant més d’un any.

Doncs bé, un cop fet i acabat un procés ambiciós i exemplarment participatiu impulsat per la Secretaria de Joventut de la Generalitat capitanejada pel company i amic Eugeni Villalbí, Convergència i Unió ha decidit portar la llei al Consell de Garanties Estatutàries per tal de dilatar el procés legislatiu aconseguint, d’aquesta forma, que les competències en matèria de joventut segueixin sent les úniques que des de l’any 79 no hagin estat desenvolupades.

Que un partit polític com Convergència faci això és realment molt trist, però particularment trobo més lamentable l’actitud de la JNC, que malgrat haver participat en la redacció del Pla Nacional de Joventut i de tot el procés participatiu, ara és l’entitat que encobreix que es tiri per terra tot el treball que s’havia fet fins ara.

Una cosa similar ha passat, també, aquesta setmana a Les Corts. El Grup Municipal de CiU al districte va entrar una moció (aprovada amb els seus vots i els del PP) per tal de que l’espai municipal de Can Rosés, que des de 2014 havia de ser la nova seu del jovent cortsenc, segueixi sent una biblioteca, incomplint així amb el Pla d’Equipaments juvenils que l’Ajuntament de Barcelona està impulsant després de la feina feta pel Xavier Florensa a la Regidoria de Joventut.

A més a més, la moció impulsada i aprovada per CiU no plantejava absolutament cap alternativa pel jovent del barri, cosa que fa que les entitat del districte segueixin tenint 100m2 a compartir entre més de 20 entitats (minut 07:10) en el centre cultural de carrer Masferrer.

L’equipament de Can Rosés era una oportunitat històrica tan per la Plataforma infantil i juvenil de Les Corts com per al ric jovent organitzat que hi ha al districte, i a més servia, per primera vegada, per tenir un equipament d’ús exclusiu per al jovent, cosa que tantes vegades Esquerra i les JERC hem reclamat.

Així doncs, gràcies a l’actitud de CiU, els joves novament som els més perjudicats. És per això que demanaria a tota la gent convergent que miri de no parlar més dels problemes que tenim els joves, ja que són ells qui s’encarreguen, i aquesta setmana especialment, de posar-nos-en de nous.

I per això aquest títol en aquesta blocada, perquè l’actitud de CiU és lamentable, però encara ho és més la de les JNC. Una organització juvenil ha d’estar sempre al costat dels i les joves, i la JNC ha demostrat que no existeix, que quan els pares (CiU) decideixen ells baixen el cap, acaten i obeeixen; encara que sigui per perjudicar al jovent del país i del seu barri.

CiU ha girat l’esquena als joves, i la JNC ha fet exactament al mateix, potser no a consciència però com a mínim sí per incapacitat, així que ara ja ho podem dir ben fort: la JNC no existeix, són els pares!

Tota la informació del post a: http://gomezdelmoral.wordpress.com/2010/07/31/la-jnc-no-existeix-son-els-pares/

Robar té premi!

Gerard Gómez del Moral — Mon, 21 Jun 2010 00:37:00 +0200

Ahir al matí, de camí al Consell Nacional de les JERC, vaig aturar-me a comprar El Periódico a un petit quiosc del carrer Rocafort. El titular de la portada era clar: “Mas acaricia el cim” i ho precisava amb un subtítol que anunciava un “CiU es quedaria a un diputat de la majoria absoluta”; i la veritat és que vaig començar a reflexionar-hi.

Les dades que ens oferia el Baròmetre d’estiu encarregat per aquest diari a l’empresa de sondeigs GESOP eren clares; n’hi ha moltes d’interessants, però una llueix per sobre de totes les interpretacions i anàlisis: CiU obtindria a les properes eleccions al Parlament de Catalunya entre 65 i 67 diputats, pujant gairebé 20 escons i obtenint un 32,3% d’intenció directa de vot.

Fins aquí res a dir, CiU, hipotèticament, podria haver fet una bona oposició, haver estat punyet i haver-se guanyat la confiança de la ciutadania. Però vaig començar a pensar... I em va venir al cap el paper de CiU amb les privatitzacions de les elèctriques i el regal de la seu del carrer Còrsega per part d’ENDESA, em va venir al cap el “cas Pallerols”, vaig recordar que gràcies a CiU l’any vinent s’abaixaran les pensions, vaig pensar en els casos de Prenafeta i Alavedra, en els 600.000 euros que Millet va regalar a la seva fundació, en les donacions que rep d’en Florentino Pérez o de les germanes Koplovitz, del 3%, o del cas de finançament irregular de CiU mitjançant Ferrovial i el Palau de la Música...

I llavors em va venir al cap una dada encara més clara que la que publicava l’enquesta: CiU fa pudor, i tant Convergència, com Unió com els seus dirigents, s’han dedicat des de la seva existència com a partit polític a apropiar-se de forma fraudulenta (com assenyalo una mica més a dalt i indiquen els diferents processos judicials oberts) diners públics i privats.

Així doncs, i sincerament, no puc entendre com un partit així amb tot el que ha fet en contra del poble i de la gent treballadora, pot obtindre a les enquestes aquesta majoria tant absolutament àmplia respecte a les diferents forces polítiques. No ho puc entendre, i és més, ho trobo pornogràfic. Sempre m’ha fet ràbia aquella frase de “tots els polítics són iguals” perquè no és així, però pel que veig, sembla ser que això a la ciutadania (o com a mínim a la gent enquestada) no li importa massa.

Així que després de llegir en profunditat l’enquesta només en vaig saber treure una conclusió: robar té premi! Per tant no em queda res més que felicitar a Convergència i Unió per aquesta virtual victòria, i que els hi vaig bonic, perquè jo, malgrat els 23, 21, 15 o 12 diputats que pugui treure Esquerra podré fer una cosa que ells fa anys que no poden fer: anar amb el cap ben alt sabent que mai hem posat la mà allà on no tocava!

Adéu, Espanya!

Gerard Gómez del Moral — Fri, 04 Jun 2010 13:08:00 +0200

Ahir a la nit TV3 va emetre un reportatge titulat “Adéu, Espanya?”, un reportatge destinat a desvetllar incògnites sobre el procés d’emancipació de Catalunya respecte d’Espanya. I ho feia mitjançant la tècnica de la comparativa, una comparativa entre Catalunya i d’altres indrets del món que com nosaltres, lluiten per la independència.

Escòcia, Quebec i Grenlàndia van ser els tres exemples escollits per la directora del programa, Maria Dolors Genovès, que durant una hora i mitja va anar desgranant amb rigor dades, observacions i comentaris per fer un anàlisi real de les 4 situacions d’emancipació que estan vivint aquests territoris.

Diuen que les comparacions són odioses, però en aquest cas jo crec que més aviat van ser demolidores, ja que la democràcia espanyola va quedar, ben bé, desacreditada. El documental començava analitzant aquell article “octavo de la constitución” que tots ens sabem de memòria i que de tant en tant el feixista d’en Manuel Fraga encara va repetint: “Las Fuerzas Armada (..) tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”. I perquè començava així? Doncs perquè Espanya és l’únic país que en el seu text constitucional donen la facultat a les forces armades per iniciar, si alguna part del seu territori lliurement decideix emancipar-se, una guerra per tal de garantir la “indisoluble integridad territorial”, i només amb això, Espanya, ja es desacredita per si sola.

Però si analitzem les balances fiscals, les constants retallades a Madrid del que decidim els catalans, el Tribunal Constitucional, que és un tribunal d’inquisició anòmal a qualsevol altre lloc, i un llarg etcètera de greuges històrics que hem patit, ens adonem com, la independència, és més necessària aquí i ara que mai.

Però a vegades, i només a vegades, tinc la sensació que tenim més enemics a dins el país que a fora. Per Escòcia el model de Ràdio-Televisió públic català és un exemple per ells quan siguin independents, i aquí personatges com Víctor Alexandre i companyia es dediquen a criticar-lo tan com poden i a destruir-lo; el Quebec té un ministeri de relacions exteriors amb més de 600 funcionaris i 28 delegacions internacionals, i aquí suposats patriotes catalans critiquen a capa i espasa que el vicepresident de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, estigui, precisament obrint oficines a l’exterior per tal d’internacionalitzar el nostre país i la nostra causa...

Si alguna cosa queda clara en aquest reportatge és, precisament, que els processos d’emancipació nacional són llargs, costosos i difícils, i que per tant s’han de fer amb calma i serenor per a poder-los desenvolupar a la perfecció. Catalunya és un país pròsper, i una Catalunya independent és perfectament viable, i per això cal seguir normalitzant la idea de la independència per aconseguir-la tan aviat com podem.

La segona cosa que ens queda clara en aquest reportatge és, també, que l’interrogant sobra. Després del 90 minuts d’informació contrastada, tothom crec que ha canviat aquell dòcil interrogant per un signe clar d’exclamació!

I la tercera frase amb la que em quedaria és que si hi ha una pregunta clara i una majoria clara, qualsevol estat estarà obligat a negociar la secessió d’aquells que la vulguin. Alex Salmond, President d’Escòcia per l’SNP, vol aconseguir el 2011 la majoria absoluta al parlament escocès per tal de poder fer, de forma definitiva, el referèndum que fa tant temps que volen fer però pel qual no han tingut la majoria suficient al seu parlament per a poder-la fer.

I perdoneu, però no us sona aquesta situació? A Catalunya hi ha un partit, Esquerra Republicana de Catalunya, que des de fa anys, molts anys, vol fer un referèndum d’independència... però mai ha tingut el suport suficient per fer-lo, i com a Escòcia, malgrat de formar part del govern, no l’ha pogut fer. Llavors em pregunto... si Alex Salmon és un patriota independentista, no ho és Joan Puigcercós, quan precisament ha fet pràcticament el mateix que a Escòcia i a més a més està proposant com a condició si ne qua non per formar un nou govern que es faci una consulta oficial sobre la independència al nostre país?

Tinc clar que l’únic partit independentista que segur que serà al Parlament la pròxima legislatura és ERC, i per tant tinc molt clar també que com més diputats i vots tingui Esquerra, més a prop de poder dir de forma clara i alta “ADÉU, ESPANYA!” estarem.

I per acabar, deixeu-me felicitar molt sincerament a la Mònica Terribas i a TV3, no només per haver emès un documental excepcional sobre la independència, ni tant sols per haver-ne programat un, dijous que ve, que analitza el fi de l’estat de les autonomies a l’estat espanyol; si no per haver demostrat que la independència és un tema d’actualitat i que interessa a la gent, i així ho demostra el 24% de share i les més de 730.000 persones que ahir a la nit van sintonitzar la cadena autonòmica, fent-la líder en la seva franja, per informar-se del tema amb rigor, dades i independència.

El primer de maig i els maquinistes de RENFE

Gerard Gómez del Moral — Mon, 03 May 2010 23:57:00 +0200

Dissabte passat, 1 de maig, vaig participar com cada any a la manifestació convocada a la ciutat de Barcelona per la Intersindical-CSC; i ho vaig fer no només com a afiliat al sindicat, ni únicament com a mostra de protesta davant les xifres enormes de l'atur i la precarietat laboral del jovent, ho vaig fer també com a commemoració històrica als treballadors que es van decidir plantar l'any 1886 a Chicago per demanar una jornada laboral de 8 hores.

El primer de maig, doncs, és una jornada reivindicativa; un dia de lluita obrera per tal de seguir reivindicant el paper que ens correspon als treballadors: una jornada, al cap i a la fi, de solidaritat amb totes les classes treballadores que han patit i pateixen injustícies.

Precisament per això, el passat dissabte em vaig quedar esglaiat al veure al diari l'anunci de RENFE informant d'una vaga de maquinistes de trens. Si la informació publicada tant en desenes de mitjans de comunicació com per la pròpia RENFE és certa, estem davant una vaga legal, però del tot cínica i il•legítima.

I es que en els moments actuals, on als Països Catalans hi ha més d'un milió dos-cents mil d'aturats, centenars d'EROs i EREs oberts, i milers d'empreses que han hagut de tancar... és un escàndol que els maquinistes de la RENFE facin una vaga que aproximadament afectarà a 175.000 persones (majoritàriament treballadors i estudiants) perquè reclamen 50 places de pàrquing soterrades. (l'espectacle és més grotesc si es descobreix que actualment en tenen 29 en superfície i l'empresa s'ha compromès a arribar a les 50, tal i com demanen, però sense soterrar).

Quin esperit sindicalista i de solidaritat amb les classes treballadores tenen els maquinistes? Que no són conscients que de cada 5 persones 1 està a l'atur? Que no veuen la taxa d’atur juvenil als Països Catalans està per sobre el 40%?

Difícilment em veureu criticar una vaga de treballadors, però si els motius reals són els que han transcendit públicament, em sembla una falta respecte a tota la gent que vol treballar no pot.

Sens dubte cal lluitar, ara més que mai, pel dret dels treballadors, per evitar la jornada laboral de 65h, per bloquejar l'augment de la jubilació als 67 anys, per totes aquelles persones que han perdut la feina...
Que els maquinistes de la RENFE no hagin proposat fer una vaga general amb la que està caient ho trobaria discutible, però que distorsionin els serveis ferroviaris durant 3 dies per reclamar 21 places més de pàrquing em sembla d'un cinisme absolutament intolerable.

Reflexions del Banda Ampla (i II)

Gerard Gómez del Moral — Sun, 18 Apr 2010 22:00:00 +0200

Fa més o menys un mes vaig escriure unes primeres reflexions al voltant del programa de TV3, Banda Ampla, dedicat a la independència de Catalunya. Si sóc sincer he de reconèixer que després del programa m’havia proposat escriure una seqüència de 3 articles al bloc reflexionant sobre el que s’hi va dir, però després de tant temps, finalment acabaré les reflexions amb aquest article que ara esteu llegint.

I és que malgrat totes les reflexions inicials que ja vaig apuntar i del poc nivell de debat, de profunditat i l’excés de tòpics que es van abocar en aquells llargs micròfons del plató, em vaig fixar en una cosa, les dades de les enquestes que es van abocar als telespectadors.

Televisió de Catalunya va realitzar durant aquella setmana una enquesta telefònica a un miler de persones, i els resultats van ser els següents:

La veritat és que en veure-les em vaig mostrar sorprès, per televisió estaven mostrant les dades d’una enquesta on es deia que el suport a la independència estava ben bé a tocar del 40%, només a 8 punts i mig de diferència que el rebuig a aquesta. A més una altra dada em va capgirar el cos… un 60% de la població de Catalunya es mostrava favorable a la celebració d’un referèndum; per contra un 35% (gairebé la meitat).

No he d’enganyar a ningú, sóc jove i formo part d’una generació que ha pogut viure amb una certa normalitat el fet de ser independentista; però algú es podria arribar a imaginar mai que la televisió pública del nostre país estaria mostrant unes dades de suport a la independència de gairebé el 40%? I encara més, que després de sentir durant anys aquesta cantarella de que “això de la independència només ho defensen quatre gats” o “a veure quan comenceu a parlar de temes importants” a principis de l’any 2010 un 60% de la població catalana es mostraria favorable a fer un referèndum oficial sobre la independència de Catalunya?

Vaig estar buscant una mica les dades i vaig aconseguir-les segregades per edats:

El cert és que aquestes dades són les que em van alegrar més. Som els joves qui precisament hem vençut d’una forma més clara i desacomplexada la por, i qui, d’una forma més radicalment democràtica volem decidir sobre els temes que ens interessen. Veure que la gent d’entre 16 i 19 anys que està a favor del referèndum oficial està més de 10 punts per sobre dels altres segments d’edat és una cosa que realment em va fer feliç.

Estic fart de sentir que els joves passem de tot, que no ens impliquem en res, que no creiem en la política i que si seguim així el país no té futur. Aquesta enquesta, per exemple, reflexa precisament que el jovent volem influir en la societat i que estem disposats a agafar les regnes perquè això succeeixi. Conec desenes de comissions de pobles on s’han organitzat consultes populars i em fa feliç veure que en tots ells, el nucli impulsor i determinant ha estat format per gent jove.

Tinc la plena convicció de que el jovent no només som el futur d’aquest país, si no que som, també, el present del mateix. Ens cal formació i sobretot determinació, però serem nosaltres qui un dia alliberarem aquest tros de terra i farem d’ell un país millor.

Ho hem demostrat, els joves volem decidir; hem superat els temors i les pors dels nostres antecessors, i estem disposats a fer-ho. Ara només cal que marquem el dia i l’horitzó, però amb la nostra empenta segur que ben aviat, aquest, deixarà de ser un somni!

Amar la trama más que el desenlace (O estimar el país per sobre el partit)

Gerard Gómez del Moral — Mon, 05 Apr 2010 21:27:00 +0200

Fa unes setmanes el cantant uruguaià Jorge Drexler va treure el seu nou disc sota el títol “Amar la trama”. No us enganyaré, la música del Drexler m’agrada força, però mai n’he estat un gran fan; tot i així sempre m’han fascinat les seves lletres tendres i delicades, poesia moderna en el seu estat més pur... i escoltant la segona cançó del seu nou cd una frase em va impactar especialment, i des de que la vaig sentir hi penso sovint...

“Amar la trama más que al desenlace” són els set mots que m’han fet pensar molt, i sobretot m’han fet sentir una complicitat extrema amb l’autor. La vida en si és la trama, tots sabem el que volem i el desenllaç que aspirem, però el que ens fa moure i sobretot arribar al desenllaç és, justament, la trama.

Algun dia ens casarem, però per fer-ho haurem d’haver-nos conegut, festejar, sortir...; algun dia tornarem a guanyar la Champions, però per fer-ho haurem de passar eliminatòries i gaudir com ho vam fer amb el golàs d’Iniesta contra el Chelsea; i segur que algun dia serem independents, però per aconseguir-ho haurem d’haver treballat abans per aconseguir una majoria social i unes estructures d’estat que ens ho permetin.
Això és “amar la trama más que al desenlace” i és justament això el que ens permetrà ser lliures.

Últimament sento molta gent que critica Esquerra, gent que fins i tot la titlla de botiflera o sotmesa als socialistes quan justament s’està avançant com mai en la idea de la independència. Fa dies llegia un brillant article d’en Josep Ramoneda i avui en llegia un altre d’en Josep Maria Pasqual que precisament parlaven de la situació d’ERC i de la victòria ideològica de l’estratègia independentista.

Esquerra ha estimat més la trama que el desenllaç, o el que és el mateix, ha estimat més el país que el seu propi benefici partidista. Tots sabem que hauria estat més fàcil restar impertèrrits i bramant des dels escons que ens corresponen al Parlament, onejant permanentment la bandera del NO; tothom sap bé que no haver entrat al govern de la Generalitat ens atorgaria una puresa perfecte que facilitaria les nostres expectatives de partit. Això, però, no ha estat així. Esquerra ha volgut apostar per sacsejar, des del 2003, el panorama política català, impulsant un nou estatut, un nou finançament, un pacte nacional per la immigració, una nova llei de polítiques de joventut, una potent i ambiciosa llei del cinema o una necessària i clau llei de consultes populars.

Fa 7 anys que els independentistes vam entrar al govern de la Generalitat, i ho varem fer amb un escàs 14% dels vots que va emetre la ciutadania de Catalunya. I només amb 23 diputats i la força de la convicció que sempre ens ha guiat, hem aconseguit que tot el país parli i es plantegi ara si la independència és la solució o no.

Potser hi ha gent miop que no pot entendre que tota aquesta revolució independentista ha emergit des de que els independentistes hem posat al centre del debat el nostre objectiu, tot i que per arribar-hi tots sabem que cal fer passos previs, per no enviar el nostre somni a pastar fang.

Això és el que ha fet Esquerra, estimar la trama per sobre del desenllaç; ha fet avançar el país i preparar-lo pel dia que, definitivament, fem realitat el nostre somni. I ho ha fet estimant el país per sobre dels interessos partidistes, cosa que ben bé es troba a faltar en els partits polítics avui en dia.

Ara toca obrir una altra etapa, després de 7 anys preparant el país per el dia D, ara toca la consulta vinculant, i altre cop només Esquerra està disposada a fer-la. Per enèsima vegada consecutiva som nosaltres qui una vegada més volem sacsejar el panorama polític català, i és Esquerra l’única garantia de que podem fer el nostre somni realitat, perquè Esquerra sempre hi és, i com diu el Josep Maria Pasqual, ERC sempre torna.

Reflexions del Banda Ampla (I)

Gerard Gómez del Moral — Thu, 04 Mar 2010 18:22:00 +0100

Ahir a la nit vaig estar mirant el Banda Ampla a TV3, aquest programa on desenes de persones hi van a donar la seva opinió sobre un tema concret i es genera un debat amb tots els assistents. Doncs bé, ahir el debat girava en torn de la pregunta “Independència: per què sí i per què no” i era conduit per joves.

He de reconèixer que la presentació del programa em va decebre una mica. La veritat és que com anunciava la Lídia Heredia, s’havia escollit per aquell debat “joves universitaris brillants, amb expedients acadèmics perfectes: els líders de la Catalunya que vindrà”, i això m’empipava.

M’empipa perquè la Catalunya que vindrà, però sobretot la que tenim és diversa, i ni molt menys tots els joves universitaris són brillants ni encara menys tots els joves tenen estudis superiors. Catalunya és diversa, i qui liderarà la Catalunya del futur seran, per suposat, estudiants universitaris brillants, però no només. Per sort tenim joves catalans brillants que estudien Graus Mitjos o superiors, que han optat per la Formació Professional, o que simplement col•laboren amb el país des del món laboral, ajudant al teixit industrial o al sector serveis contribuint amb seva productivitat.

Tenim un jovent divers i heterogeni, amb persones immigrades i d'altres nascudes aquí, amb estudis baixos, mitjos i superiors, i amb barems de notes que van des del suspensos a les Matrícules d’Honor; i el que és més positiu de tot és que entre totes i tots ajudem al país, hi treballem i volem decidir què hi ha de passar.

És per això que ahir quan veia el programa i només veia persones nascudes a Catalunya (excepte el noi de Castella) i amb notes d’expedient tant sorprenentment brillants, em venia al cap més (tot i que per l’antítesi) el programa de La Sexta “Generación NI-NI” (que ja sabeu què en penso) que no pas el que hauria de ser un debat ric i plural amb el jovent català.

Dit això, però, cal reconèixer una qüestió. Malgrat l’error d’elecció del Target del públic, és molt lloable que la direcció del programa hagi volgut parlar d’aquest tema, el futur del nostre país, amb el jovent. Nosaltres, totes i tots, vinguem d’on vinguem i estudiem el que estudiem, serem els encarregats de construir el futur estat català i és per això que aplaudeixo la decisió de donar la veu al jovent per a debatre un tema tan cabdal com aquest.

I per acabar, i només com a nota al marge... Algú s’imaginava fa anys que Televisió de Catalunya dedicaria un programa sencer en prime time a debatre sobre la independència de Catalunya?
Jo com a mínim no, i veure coses com aquestes em fa pensar que sí; hem aconseguit posar la independència al centre del debat, i no només polític, si no que també a nivell social i econòmic... Així que moral i el cap ben alt: estem construint un estat propi i res no és de franc, però estem fent passes endavant i tard o d’hora, i amb l’empenta del jovent, ho aconseguirem.

Per més entrades i més articles visita el meu bloc personal: gomezdelmoral.wordpress.com

Normalitat lingüística, només es tracta d'això

Gerard Gómez del Moral — Mon, 01 Feb 2010 21:28:06 +0100

Avui hem pogut viure una de les escenes més tristes de tot el procés de normalització lingüística que el nostre país va començar 30 anys enrere i que encara avui lluita per tirar endavant. I aquesta tristesa no la provoca res més que lafalsa vaga que han anunciat centenars de cines en contra la futura llei del cinema en català.

I dic falsa vaga perquè realment el que s’ha promogut des de la patronal no és una vaga ni s’hi assembla. Tothom sap que una vaga és promoguda per treballadors i sindicats, una vaga serveix per rebel·lar-se en contra del patró i buscar una millora de condicions socials i laborals pel conjunt dels treballadors i treballadores. Llavors, si analitzem el cas dels cinemes catalans, tenim molt clar que del que es tracta és d’un tancament de la patronal, un lockout com s’ha conegut històricament i que en aquesta ocasió només respon a una vaga ideològica per seguir marginant i menystenint el català en un dels eixos principals de la normalització, l’oci.

I és que si analitzem els arguments donats per Camilo Terrazón, President del Gremi d’Empresaris dels Cinemes de Catalunya, podem observar que tots ells són molt demagògics i molts d’ells falsos. Terrazón diu que amb aquesta mesura els cinemes perdran molts més diners i molts espectadors, ja que no hi ha demanda de pel·lícules en català. Una cosa similar deien anys enrere quan el Periódico de Catalunya va iniciar la seva edició en català o quan el diari lleidetà Segre va fer el mateix pas; doncs es va demostrar tot just el contrari, avui un 45% i un 60% dels lectors ho fan amb llengua catalana; el que és evident és que mai hi haurà demanda si ningú no en genera una oferta.

I és que el que no és tolerable és que els catalans no tinguem dret d’anar al cinema a veure pel·lícules en català; no és just que la nostra llengua només tingui una representació del 2,7% del total de les pel·lícules. I escolteu, estic absolutament d’acord en que les pel·lícules s’han de veure en Versió Original Subtitulada, però és que aquest tipus de versions (que només representen un 8% del total) la presència del castellà és del 99,88%. La situació és escandalosa, i l’únic que reclamem és justícia, és la llibertat de poder anar al cinema i poder veure una pel·lícula en català.

Davant tenim una llei que vol garantir el dret real a decidir quines obres consumir i en quina llengua, establint-se que el 50% de les pel·lícules doblades o subtitulades hauran de ser en català. És per aquest motiu que jo li dono el meu absolut suport al projecte de llei iniciat per Esquerra al govern. Perquè n’estic fart que siguem un país tant petit i estrany que per donar suport al cinema en català haguem d’anar a veure pel·lícules en castellà als poc cinemes que han decidit obrir desafiant a la seva pròpia patronal.

L’únic que vull és ser un país normal, amb uns drets lingüístics que qualsevol país del món té i on pugui llegir llibres en català, veure televisió en català, escoltar bona música en català i també, com és lògic, anar al cinema en el meu idioma.

Per més entrades i més articles visita el meu bloc personal: gomezdelmoral.wordpress.com

Una herriko taberna anomenada Tio Canya

Gerard Gómez del Moral — Wed, 26 Aug 2009 17:20:14 +0200

“El conseller d’interior basc ha recomanat a la ciutadania que no vagi a les herriko tabernes i ha demanat als ajuntaments que endureixin els requisits per obrir-ne de noves”. Aquesta era la frase que utilitzava ahir a la nit Ramon Pellicer per tal de donar pas a dos talls de veus que narraven l’ofensiva del govern de Patxi López contra tots els símbols etarres que hi ha al País Basc.

Aquesta notícia, però, semblava passar desapercebuda. Fa ja diversos dies que la policia autonòmica basca s’està dedicant de forma persistent a perseguir qualsevol símbol de lluita d’ajuntaments, tabernes, manifestacions o de seus socials de les diferents associacions i col·lectius bascos; i la societat, que està mig de vacances, sembla ser-li igual. Però la veritat és que jo m’hi vaig posar a pensar, i és que un conseller d’interior d’un país seriós t’ha de recomanar on has d’anar a fer la cervesa? T’ha de recomanar a quina taberna has d’anar a fer l’entrepà? Ha d’intercedir en els ajuntaments perquè prohibeixin l’obertura de nous locals on es reuneix la gent per menjar, beure alguna cosa i sortir de festa amb els amics?

La veritat és que l’actitud de prepotència del govern basc només mostra la seva debilitat. Patxi López n’és conscient que ha guanyat les eleccions d’una forma il·legítima i a ulls de la democràcia internacional, segurament il·legal; i és precisament per això que vol fer guanyar-se la seva autoritat a cop de porra i de detencions, i per això aquests últims dies ens hem acostumat a veure la dantesca imatge de l’ertzaina equipats amb cascos i passamuntanyes traient retrats de presos i emportant-se mapes i pòsters de les seves tabernes.

I em pregunto, i si l’herriko taberna és digués Tio Canya? I si les fotos, pòsters i retrats fossin d’en Martí Marcó? Cert és que les realitats socials dels dos països disten força, però, algú s’imaginaria el conseller Saura recomanant, en roda de premsa oficial, que el ciutadans i ciutadanes no anessin a cap Tio Canya? Us imagineu que el conseller Saura fes pressió a ajuntaments com el de Barcelona, Pineda de Mar, Sant Feliu de Llobregat… per demanar que clausuressin el local i perquè no en deixessin obrir de nous?

Crec que ningú s’ho imagina, i si passés, la majoria d’opinadors, columnistes i la ciutadania en general se’n riurien de que algú que representa un govern seriós fes declaracions tant banals i absurdes, alhora que de ben segur posarien el crit al cel dient que la democràcia està per això, per a que cadascú pugui dir, fer i anar a on cregui convenient.

I és que malgrat que les realitats siguin llunyanes i diferents, la democràcia hauria d’imperar a tot arreu, perquè la llibertat o ho és per a tots o no és llibertat. I el Lehendakari Patxi López ho hauria de tenir clar, perquè si no recordo malament, la llibertat era un dels seus grans arguments de campanya quan es presentava a aquelles eleccions que no va guanyar i on l’esquerra abertzale hauria tret (segons prospeccions electorals) set escons, que de ben segur l’haurien allunyat, definitivament, de l’Ajuria Enea.

A l’estiu, tota cuca... escriu!

Gerard Gómez del Moral — Thu, 13 Aug 2009 20:42:45 +0200

L’estiu és el temps, per excel·lència, on la gent del món mundial té més temps lliure. Normalment arriben les vacances, o si més no, una reducció del volum de feina. L’estrès, l’anar de cul amunt i avall, les presses per arribar puntuals als llocs semblen dissipar-se, i com a contraposició ens surten dies lliures com bolets, que amb l’ànsia de recuperar el temps perdut durant l’any, intentem omplir tant aviat com podem.

I és que a l’estiu tot sembla apagat, tot sembla estar sospitosament en calma, esperant que la calor comenci a afluixar perquè les rutines diàries i les corredisses habituals tornin a apoderar-se de les nostres vides. Però lluny d’això, l’estiu és una temporada idònia per pensar, llegir, reflexionar, prendre decisions i sobretot, també, per escriure.

I és precisament això el que m’he proposat fer. Massa són els cops que hem callat, i massa són els anys que portem vivint un silenci, com deia en Raimon, antic i molt llarg. Per això mateix, he decidit reobrir amb força i empenta el meu bloc, i fer-ho de la millor manera possible, en un estiu carregat de contingut polític, preludi del que de ben segur serà una tardor calenta pels independentistes.

Així que m’acomiado anunciant-vos l’ irrupció a la blogsfera independentista del meu nou bloc, que a més d’un irritarà i a més d’un empiparà, però que només respon a l’únic propòsit de fer més forta i grossa la veu del jovent independentista a la xarxa!

Que tremoli l’enemic, que quan convé seguem cadenes!