Cal una perestroika lemmingniana. I aquesta hauria de contemplar la construcció de temps per al lleure i, alhora, salaris dignes, abolició de l’esclavitud i conductes de consum irreductible. Fins i tot caldria expulsar-los de la dimensió que els redueix a simple joc informàtic. Sense vorejar l’holocaust, però. D’aquesta manera, la possibilitat de generar un conflicte territorial a Second Life, prendria força en la mesura que fos reclamat el dret històric d’un més que imaginari estat lemmingnià, el qual, per qüestió de percentatges, molt probablement, es remetria a fets anteriors a algun rampell de colonització espanyola.

Fet i fet, els lemmings viurien la mar de còmodes. Sempre simpàtics i connexos amb les seves accions. Sempre disposats a solidaritzar-se amb el col•lectiu. Però com no podia ser d’altra manera, apareixeria el conciutadà que li fot puntada a la guitarra. Heus ací el lemming sindicalista, parent del barrufet sindicalista, aquell qui, més lluny d’aquí a l’altra banda del món, pel bé del debat social, fomentava la necessitat de convertir-se a la fe camaleònica: avui blaus, demà verds festuc.

El mateix ens passa a nosaltres, humans i catalans. La incoherència de determinats líders sindicals, ebris de lamentacions i elucubracions que han perdut el nord, crea confusió i sensació de república bananera. Nedar, sempre, a favor de corrent i la butxaca calenta. Ara el nou estatut és collonut, demà “el nostre (espanyol, en tot cas) sistema fiscal i de finançament no juga el paper de distribució que encarrega la Constitució” (Coscubiela. El País, 15.05.08). En què quedem, doncs? Blau o verd festuc?
 

La trajectòria d’en Roger Mas no seria la mateixa si la seva obra, singular i pulcrament catalana malgrat a alguns els pesi, s’exercís com un batall enmig d’una cultura normalitzada. D’una cultura d’estat. La trajectòria no seria la mateixa perquè en cas de ser un estat, Roger Mas seria objecte d’altivesa nacional i de projecció internacional. Llastimosament, però, com la majoria dels nostres creadors, haurà de viure, en part, d’acord amb la Santíssima Subvenció; que els nostres fills protegeixi.
 

Les respostes són variades, sobretot perquè existeixen, al meu entendre, com a mínim dos blocs perillosament antagonistes. L’un, el que no té consciència de la responsabilitat col•lectiva. El que respon al concepte "desafecció política". L’altre, el dels moviments socials emergents (alguns d’ells, fins i tot, consolidats) que disposen d’una presència estructurada i responsable.
Majoritàriament (i segurament donat el grau de tradició), podríem catalogar aquests moviments de progressistes. Fent-nos amb els procediments de George Lakoff, una segona classificació passaria per determinar la manera d’adjectivar-ne el progressisme. Així, parlarem de moviments sensibilitzats socioeconòmicament, identitatària, amb les llibertats civils, espiritualitat i moviments antiautoritaristes. La democràcia ja no se sosté sobre una simple comunitat base. Aquesta ha evolucionat. La ciutadania advoca per un sistema de lleialtats canviants, per un sistema de societats complexes i, en més o menys grau, especialitzades.

Bàsicament, el fet que justifica l’activisme dels diferents moviments socials és la lluita contra els topants que limiten el desplegament generós de la participació ciutadana. No tant perquè es tracti d’un dret no previst, doncs les constitucions democràtiques el reconeixen conjuntament amb altres drets i llibertats, sinó perquè la democràcia s’ha vist doblegada a una sèrie de valors i actituds dominants que desactiven la motivació col•lectiva i, per tant, la limiten. Em refereixo a dos conceptes voluntàriament distorsionats: individualisme i competitivitat, enzims cap a la negligència social.
Vull creure que aquesta ha estat la millor manera que els polítics han trobat per tal de guanyar temps al deure de canalitzar les demandes i els interessos. Potser per por d’afrontar-ho. Potser per incompetència. Potser per confiar en la victòria de la cara perversa de la la Globalització, aquella que dóna per suposat que la realitat només respon a un únic tractament. En tot cas, no ha esdevingut així. Els moviments socials han estat capaços de posar sobre la taula el seguit de necessitats i demandes silenciades d’una societat complexa. Les institucions, en canvi, no han estat capaces de donar-hi resposta. Com a conseqüència, els moviments socials guanyen verticalitat en un pols que començava desigual. La prova és que assoleixen el propòsit fet cavall de batalla: la societat, progressivament, s’allunya dels governants. Les seves eines principals: les noves tecnologies i la minsa però constant recuperació de quota en els mitjans tradicionals.

Tanmateix, però, ells -els moviments socials- no s’hi allunyen. Ans al contrari. Destapen una nova dimensió de fer política. Contradictòria i ambivalent, si es vol, però propera al ciutadà, fins al punt d’activar-lo com a ciutadà reflexiu. Com ho han aconseguit? A partir de connectar amb els seus marcs conceptuals. A partir de configurar la societat des de sota, estenent, a l’àmbit quotidià, la sensació d’interdependència entre la reflexió i un sentiment personal de solidaritat. I qui és el ciutadà reflexiu? N’hi ha de dos tipus:

• L’un, aquell qui els moviments socials han deseducat. Aquell qui abandona unes estructures i unes formes de vida o d’interpretació que havien estat útils en un moment donat, i que ara no encaixen en la idea de societats canviants. Aquell qui aprèn a desaprendre i entra en un procés de reeducació democràtica.

• L’altre, aquell qui, ja d’entrada, s’educa amb els moviments socials; essencialment el jove.

A diferència del prototipus de ciutadà compromès tradicional, el ciutadà reflexiu s’activa en funció de la temàtica tractada. Mentre no s’activa, resta com a espectador. El rol és còmode. Les societats complexes ho permeten. Aquest procés, però, no s’ha de concebre com un intent d’instrumentalització.
Maquiavel afirmava que no hi ha res que sigui més difícil de tractar, més dubtós d’aconseguir i més perillós de fer que promoure la implantació d’un nou ordre. La causa de tal dificultat resideix en el fet que el seu promotor té com a enemics a tots els qui treien profit de l’ordre vell i troba uns defensors tímids en els qui traurien profit del nou. [...] Probablement, quan Maquiavel defensa aquesta tesi, poc s’imaginava que d’altres armes alternatives servirien a aquells qui, a priori, ho tenien tot en contra. Poc s’imaginaven, també, les conseqüències de fragmentació i polarització que els nous processos de la globalització tindrien en l’ordre liberal democràtic.

Sigui com sigui, els moviments socials constitueixen un valor en si mateix. La participació ciutadana, directa i indirecta, és l’essència d’aquesta nova manera de concebre l’educació democràtica, i els moviments socials en són el mitjà. Suposen la condició per a la transformació social. Renoven el compromís i la responsabilitat ciutadana. Són, segons Giddens, el nou individualisme: la ruptura amb el llegat de la tradició i els costums. El motiu que obliga, el ciutadà, a haver d’estar constantment prenent decisions sobre la seva biografia, la qual no s’ajusta als processos seqüencials rígidament establerts, sinó a les opcions socialment possibles i solidàries. Aquest és el repte llençat des dels moviments socials cap als estament polítics per tal de posar en contacte les dinàmiques locals amb les globals. Aquest és, incert i ple de riscos.
 

A propòsit del VII Congrés d’estudiants de Filologia Catalana (organitzat des del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), i que aquests propers 28, 29 i 30 homenatjarà la figura d’en Manuel de Pedrolo a la Universitat de Lleida), introdueixo el Divendres pervers d’avui amb un fragment del que, probablement, sigui l’obra referent de l’escriptor ponentí.

Perquè, potser la manera més natural de resoldre determinats estats d’estroncament, passa per permetre el caos. Permeteu-me projectar aquesta idea a la nostra esfera política. Prèviament, però, haurem de procurar allunyar-nos-en. Mirar de comprendre-la des de la distància. Si ho aconseguim, si fugim del centre de la tempesta que assola tots, absolutament tots, els partits catalans, la perspectiva ens destapa mancats d’idees, de capacitat de reacció, i irreversiblement encaminats, com una manada de búfals, a l’abisme. Llavors, què és preferible?
La situació és comprensiblement desoladora. I en canvi, alhora, irreductiblement necessària. Massa anys d’involució a l’esquena. Massa temps d’hipoteca pujolista. D’hipoteca pseudosocialista. Maleïts aquells qui de la covardia en vareu fer mètode. Maleïts aquells qui, ara, voleu sembrar d’engrunes el buit. I encara aquells qui us creieu centre d’atenció de l’univers sobiranista. D’un univers gran com la burilla que emprenya al nas, i que no vol sinó escoltar “quand les hommes vivront d’amour”... Miserables.
 

Ras i curt, m’emprenya la flamenca subvenció pública que la Feria de Abril rep any rere any. No acabo de veure l’evidència dels motius que us atorguen aquests graus de privilegi. Deu ser que la FECAC és de tots, Francisco? Perquè vostè també és català, veritat?

-Es que no entienden qué es la feria -afirmava en Francisco davant dels periodistes. -No es sólo una celebración andaluza -. No. I ara, quina mala llet, com les gasta qui hagi gosat pensar una bestiesa d’aquesta amplària. Ganes de fer la guitza, Francisco. Nacionalisme excloent... ja sabràs perdonar-los. ¿Qui no s’ha passejat per la Feria de Abril amb espardenyes de set vetes? Qui no s’ha afegit a les rotllanes de sardanes dia sí dia també? Quin goig, eh, aquells vestits de volants i estampats puntejant curts i llargs. O els castells que s'enfilen a ritme de castanyola... Per cert, és probable que necessitem uns quants milers d’euros per tal d’instal•lar algunes dessaladores. És per l’aigua. Resulta que se’ns acaba, tu. Hem d’abastir la zona metropolitana de Barcelona... sí home, allà on vius tu, Francisco. Doncs hem pensat que potser vosaltres, la FECAC, o potser la Junta de Andalucía, o potser el Gobierno de España, ens hi donareu un cop de mà.

Gràcies company!

PE: Ah, i olé.