Aquest dejuni marca el retorn amb força de la iniciativa, un retorn al curs polític, tot i que la comissió no ha fet vacances i ha seguit recollint signatures. Actualment es comptabilitzen més de 40.000 signatures però cal recollir-ne moltes més per demostrar que el poble de Catalunya vol viure amb dignitat i té propostes per a fer-ho.

Les 48 hores de dejuni volien donar a conèixer, encara més, la iniciativa, seguir amb la recollida de signatures i denunciar la situació social i econòmica dels i les joves, la gent gran i les persones a l’atur, persones que no troben sortides laborals, es queden sense feina, sense recursos, mentre veuen com minven les prestacions socials i les pensions.

 La ILP per una Renda Garantida Ciutadana és una proposta alternativa que fa possible una societat més justa. Una proposta per rescatar les persones i no les entitats financeres. Una proposta de reconstrucció social front la retallada de drets.

 La RGC augmentaria la independència econòmica i, per tant, la capacitat de negociació. Les dones hem arribat a assolir algun nivell però no suficient, que ens doti d’ambdues coses. La bretxa salarial, la doble jornada, l’atur femení, la precarietat… són elements que ens fan veure la necessitar d’una RGC, per a tothom.

Les possibilitats per trobar un lloc de treball són ínfimes i les desigualtats que ja existien dins el mercat de treball han augmentat. El 8 de juliol era el darrer dia del termini marcat per a la negociació dels convenis col·lectius i això vol dir que, malgrat s’ha avançat en les negociacions els darrers mesos, fins a 29 convenis col·lectius catalans i provincials podrien quedar sense vigència.

Ja vam avançar fa uns mesos el que suposa la pèrdua de la dita ultraactivitat, la vigència del conveni antic front a la manca d’acord entre les parts pel nou conveni, fet que provocaria els drets recollits en aquests convenis deixessin de ser vàlids i el referent passés a ser l’Estatut dels Treballadors i el Salari Mínim Professional (645 €).

Aquest fet ha provocat que moltes treballadores i treballadors es trobessin en una situació de mínims pel bloqueig de la negociació, que a l’abril va arribar a afectar 150 convenis col·lectius. Les desigualtats socials han augmentat, els treballs amb salaris molt baixos augmenta i també l’atur… les condicions laborals es troben a l’UVI i, en el cas de les dones, en què la situació de base ja era més baixa (bretxa salarial, condicions de treball, expulsió del mercat, manca de mesures de conciliació…) la situació s’agreuja moltíssim. Si sumem l’actual context social i econòmic estem davant d’una vulneració de drets socials evident. En aquesta nova situació, 29 convenis queden penjant de la incertesa.

L’economia social és un moviment arrelat i, alhora, jove i creatiu, el tercer sector beu de les mateixes fonts amb una organització i resposta diferents. Ja fa temps que es planteja la necessitat de fer un camí conjunt en molts aspectes i enriquir-se mútuament, tenint en compte que cal una gran professionalització, encara, en molts àmbits i que l’avenç en la professionalització genera demandes econòmiques. Tanmateix l’economia social, el tercer sector i el sector no lucratiu ofereixen serveis necessaris que, ara per ara, les administracions retallen.

Partim de la base de serveis necessaris i d’una economia solidària amb grans beneficis socials i que, alhora, és una part important del PIB del país. En canvi, la reflexió comuna i consensuada, és la necessitat de visibilitzar socialment aquesta aportació social i econòmica, perquè la construcció social i la reconstrucció de l’Estat del Benestar, passen pel reconeixement de les aportacions ciutadanes i, en especial, de les entitats que fan un treball social constant, professional, entregat i compromès.

Aquest compromís social és no només necessari per a la cohesió social -amb crisi i sense- sinó del tot imprescindible. El nostre estat del benestar es basa també en allò que aporta la societat civil organitzada, de forma professional o voluntària, i cal sumar esforços. Ara les entitats estan fent aportacions importants i veuen com es retallen subvencions i es retarden pagaments i això posa en perill la pervivència del sector i, també, la precarització de la vida de moltes de les persones que hi treballen i són a l’entorn. El compromís social de les entitats es manté, les activitats també però l’ofec econòmic està afectant de prop. S’està demostrant que el treball de les entitats és del tot necessari, ens estem adaptant als nous temps, estem funcionant en xarxa i seguim amb la solidaritat ciutadana com a centre però cal que aquest compromís tingui un retorn que permeti que el sector pugui sobreviure. El tercer sector, com deia un dels ponents a la jornada, no s’entén sense un primer sector, l’administració, fort i compromès i sense un segon sector, el privat, en marxa i complicitat.

Aquesta situació sumada a les constants retallades, empitjorades per la gran retallada ni tan sols reconeguda, dels ajuts de dependència situa Catalunya, les famílies i, especialment, les dones, en una situació d’emergència social que cal aturar. Actualment 238.934 persones en situació d’atur no cobren cap tipus de prestació.

L’atur no s’atura, el que cal aturar són les retallades de drets, salaris i serveis bàsics. Avui dijous l’educació pública sortirà al carrer en un dia de vaga contra la LOMCE i les retallades, defensant un sistema d’ensenyament públic i de qualitat, sostenible i cohesionat socialment. Els serveis públics no poden quedar buits de continguts i diners, cal el suport de la ciutadania en la defensa de l’estat català del benestar.