Blog Francesc Bellmunt

ESPINACS REPUBLICANS

Francesc Bellmunt — Tue, 19 Feb 2013 23:59:00 +0100

De tots els mariners valents que s'han basat en els mítics paràmetres de l'heroi homèric Ulisses, Popeye el mariner n'és un dels més inesperats. L'any 1929 Elzie Crisler Segar, va incorporar el personatge a una tira còmica seva per a la King Features. La tira tenia molt d'èxit i la protagonitzava un altre personatge amb nom d'inspiració clàssica Horaci Hamgravy, pessetero i poc pencaire. En una de les entregues calia algú que sabés manejar un vaixell perquè el germà d'Oliva, la dona d'Horaci, en Castor Oli, ha de salpar a la recerca d'un gran tresor. Van al port i allà troben Popeye. Castor li pregunta si és un mariner i aquesta és la seva resposta, la primera rèplica, la frase que li obria la porta a la fama: "Que et penses que potser sóc un cowboy?".

Tot i arribar a una història que ja feia temps que era popular, Popeye va saber agafar oportunament el timó del relat i va desplaçar tots els altres personatge de la tira còmica i s'erigí en poc temps en protagonista absolut de la mateixa. I tothom sap des d'alehores que Popeye no té manies a l'hora d'afrontar els conflictes, que més aviat són els conflictes que el busquen i no pas que se'ls busqui ell de bon grat; Popeye és un mariner i les estades a alta mar fa que aprecciï la quietud de la llar i el batec proper dels cors que estima, sobretot el d'Oliva però les tempestes s'han d'afrontar quan es presenten i és concient que no n'hi ha prou amb posar-se al paire.

Els conflictes sempre acaben assetjant a l'extrem el pobre Popeye que, ja a les últimes oracions, sempre treu un pot d'espinacs republicans i se'ls empassa de cop; el múscul trempa, sona el mall contra l'enclusa i comença l'èpica ritual que no decau fins el happy end. I això és així d'ençà d'Homer i mai s'acaba ni s'acabarà: després d'un conflicte en ve un altre. La vida no és altre cosa que resoldre conflictes. Sort que l'hort dels espinacs republicans lleva i llevarà; aquí i a l'Europa popular (que no del PP)

EROIS

Francesc Bellmunt — Sun, 03 Feb 2013 10:00:00 +0100

Herois sense hac, són les víctimes anònimes d'un ERO, els màrtirs socials d'un mètode d'ajust econòmic impulsat per un sistema malalt, un sistema desbordat, afectat per una addicció als acomiadaments i a les retallades públiques i que no és capaç de reformar equitativament les seves estructures.

De la mateixa manera que les crisis posen en evidència els greus errors del sistema re-distributiu de la riquesa, les solucions que es posen a la pràctica per resoldre-les reafirmen que el desequilibri i la destrucció dels principis de l'estat del benestar que generen no són impediments per aquells que tenen la missió de protegir la part alta de la classificació social. Tot retall, tota austeritat s'aplica inexorablement de baix a dalt.

I sembla ser que aquest serà el sistema que s'aplicarà al mitjans públics de l'audiovisual si Esquerra acaba donant el seu vist-i-plau. S'anuncia un ERO de 400 treballadors i treballadores i amb aquesta mesura, que sens dubte tindrà un ampli ressò mediàtic, es voreja un plantejament seriós - també en seu parlamentària- sobre com adaptar el nostre model de televisió pública, encara autonòmica- a les necessitats d'un país en ple procés de canvi.

Un ERO a la pública catalana avui és un atemptat al model futur de país europeu que volem defensar, una claudicació innecessària a l'estafa neo liberal imposada a Espanya per monopolis empresarials privats audiovisuals - la majoria estrangers - i d'acord amb governs febles que abdiquen de la seva responsabilitat a l'hora de protegir el patrimoni públic audiovisual, un patrimoni dels ciutadans.

A Catalunya hi ha una majoria sobiranista que ha expressat el seu suport a un model racional de país, un model equilibrat en el que el servei públic de televisió ha jugat un paper determinant. Per què han de pagar amb un ERO els seus treballadors quan hi ha tant per reformar? : l'externalització sistemàtica massiva contra la mínima producció interna o mixta externa/interna, la ineficàcia directiva a l'hora d'actualitzar serveis, programes i competitivitat al sí de l'empresa pública, la desgovernalització dels continguts... Una llarga llista de qüestions que precisament ara, en un moment de crisi seria fonamental abordar amb la mirada posada en el futur estat propi.

Un ERO en una pública acostuma a ser un acte de demagògia, una tapadora a problemes de fons de més calat. El servei públic, en una època de falsos profetes liberals, és la víctima propiciatòria ideal. És fàcil acusar d'ineficiència els treballadors públics, gairebé és un desfogament habitual per a molts opinadors, i en canvi no s'alerta els ciutadans i ciutadanes del fet que en una democràcia tan prima com l'espanyola la pèrdua de pes del sistema públic audiovisual aboca la cultura i la indústria audiovisual a la indigència.

EL SENGLAR DELS TRABUCAIRES

Francesc Bellmunt — Tue, 01 Jan 2013 23:59:00 +0100

Avui, ja fosc i havent honorat la memòria de l'alcalde Xavier Jounou, hem entrat a La Taverneta de Solsona a menjar pernil del bo i truita de patates amb el Puigcercós, el Vall, en López i en Passada, aquest darrer oriünd de la vila. Anàvem en fila índia camí del menjador gran, jo el darrer, quan en sentir una veu de timbre rocallós se m'han travat els peus al mosaic.

- Salut, Bellmunt!

He mirat amunt i veig clavat a la paret el cap del senglar anònim de Solsona, la testa que presideix els àpats anuals dels famosos Trabucaires solsonins. Els seus ulls de vidre em miraven amb viva lluïssor, talment com el Segador que l'admirat Juliana interpel·la a Madrid. ¿S'estarà escampant la síndrome del Doctor Doolittel o això només afecta els aquaris?

- Que hi fots per Solsona? Feia més de quaranta anys que no et veiem el pèl, desagraït?
- Parles?
-Clar que parlo, carallot, parlo clar i català, que potser no em sents? Aprofita l'ocasió que et brindo i pregunta'm el que vulguis. No sóc el senglar de La princesa Mononoke, però sóc republicà descendent dels Piteus teixidors. Una bruixa de Poitiers m'ensenyà a llegir el futur tot i que això no em va estalviar de sucumbir d'una perdigonada al flanc. Deu ser que sóc de màgia curta; au, afanya't, sigues tuiter!
- Et confesso que és tant intensa la memòria de la infantesa viscuda aquí que em feia cosa tornar i no trobar dempeus ni el cafè Dinàmic, ni la felliniana Fonda Vilanova...
-Sí, però als anys seixanta no hi havia trabucaires i poc més tard un alcalde els va fundar... Trabucs en temps franquista!
-Cert però al noi més Tom Sawyer d'aleshores, al nano més "dolent" l'anomenaven Cabrinettien referència al militar perseguidor de carlins
-"Omnia mutantur nos et mutamur in illis..." deixa estar el passat i pregunta'm d'una vegada sobre el futur
- Disparo i dispensa : Catalunya
-De ser una simple qüestió espanyola Catalunya ha passat a ser un dels experiments ideològics més importants del laboratori europeu. Fraccionar un estat jacobí en un continent mig jacobí és gairebé missió impossible. Però és el mateix repte amb que es van enfrontar els nord americans: uns volien fer la Unió una lliga D'Estats independents i els altres pretenien reunir a tots els habitants de les antigues colònies en un únic poble amb un govern per a tota la nació. Si s'organitzava una lliga i no un govern nacional, corresponia a la majoria d'Estats fer la llei i no al govern central.
- Tocqueville?
-Sí. És recomanable llegir el text com un relat periodístic, fet a peu d'obra i viu. La seva reflexió constitucional subratlla una dada important: els estats europeus són vells i els estats nord americans en aquell moment eren joves. Crear i reflexionar durant dos anys una Constitució respectuosa amb uns i altres els era més fàcil
- I Espanya és una vella idea
-Que s'ha pervertit. De la federació Trastamara a avui el pacte entre Castella i Aragó ha degenerat en una festa d'oportunistes. El decret de Nova Planta reforçat pel franquisme és la guia ideològica i política de Castella. Ho saben els de dretes i ho saben els d'esquerres per això toquen a sometent ara que els catalans hem dit prou.
- Ho hem dit
-I ells ho han sentit. D'un moment a l'altre ens proposaran un joc nou. Del joc de la puta i la Ramoneta passarem al Pedra-Paper-Tisora. Si surt Pedra, anul·laran l'autonomia, si surt Paper ens oferiran diners, traspassos i descentralitzacions, si surt Tisora hi haurà un retall econòmic el que equival a un setge modern estil 1714
- I el referèndum?
-Al referèndum li podem aplicar una estrofa de l'Espriu sardònic, ara que en celebrem l'any:
            Avanço per carrers bruts,
             entremig de multituds,
             disputant ossos a cans
            tinyosos, plens de brians

En acabar el recitat els ulls del senglar s'apagaren; ningú denotava haver estat testimoni de l'al·lucinació i la flaire de la truita de patates em guià fins a la taula dels companys. I jo, ben content de retrobar Solsona.

EL BOU I LA MULA

Francesc Bellmunt — Tue, 18 Dec 2012 23:59:00 +0100

No han tardat a trobar feina el bou i la mula després de l'ERO papal a l'estable de les il•lusions cristianes. El seu esperit s'ha encarnat a Palau per acompanyar el naixement de la socialdemocràcia catalana i el temps ens dirà si la mula va triar reencarnar-se en Artur Mas i el bou en Oriol Junqueras o viceversa.

Catalunya, país lul•lià, no es conforma amb tenir una bèstia que la representi, n'ha volgut dues. Si hagués volgut un gall centralista i cofoi com l'estat francès ho hauria votat però de cara al gran canvi s'ha volgut dotar d'una parella d'animals definitivament feiners. En aquest sentit els catalans som més de la corda nord americana que de la francesa. I a fe de Déu que sembla que la llarga marxa està ben encapçalada i que uns bons unglots n'apuntalaran cada pas. Bons auguris.

Això vol dir que el caganer passa a segon terme? No, amics no ens n'anirem d'Espanya sense el nostre caganer, no prescindirem d'ell de cap manera perquè ell representa la humilitat terrestre de la nostra condició i del nostre patrimoni, el cinisme irònic que tantes vegades ha aflorat i aflora en el nostre tarannà nacional. Sense cap mena de dubte Europa està delitosa d'acollir el caganer del sud perquè al costat del pixaner del nord configurin les necessàries parts obagues del cos europeu.

Content i tranquil, el caganer mira de lluny el bou i la mula, animals que evacuen a peu dret, i des de la seva còmoda intimitat pensa en les paraules del poeta: "He estat trepitjant fulles tot el dia i, com la tardor, em sento cansat"

JOVES I NACIONALISTES

Francesc Bellmunt — Sun, 02 Dec 2012 23:59:00 +0100

La realitat nacional dels territoris ha esdevingut un dels contrapesos més eficients a la globalització; les nacions són una defensa de les particularitats davant de l'onada homogeneïtzadora, dels monopolis i el pensament únic. Fa poc Frederic Lordon escrivia a Le Monde, si la mundialització no és en definitiva cap altra cosa que la dissolució de les sobiranies per la "mercatització" de tot , aleshores desmundialitzar és re-polititzar.

La movida nacional

A Catalunya els joves han tingut l'opció d'adoptar el nacionalisme espanyol com a propi ja que de propaganda i facilitats no els n'han faltat en els darrers trenta cinc anys; però ni l'oferta del toro i la roja, ni l'alternativa apàtrida de l'internacionalisme decimonònic han aconseguit seduir-los del tot. Això ho ha detectat el selenita Wert amb els seus super-poders: el jove catalanisme creix i cal re-espanyolitzar urgentment Catalunya.

I de fet els joves catalans han arribat molt més tard al seu nacionalisme que els joves espanyols. Pel nacionalisme espanyol contemporani el clic va ser la mort de Franco. Aquelles noves generacions es van obrir en l'aspecte democràtic i va florir un orgull neo espanyol atiat pels continguts ètics i estètics de la movida madrilenya. Catalunya ha tardat més perquè, fatigada potser per l'esforç antifranquista, no ser va ser capaç d'oposar-se a la trampa de l'hàbil discurs colonial del nacionalisme espanyol basat en quatre conceptes:

A- Espanya és nacional i no nacionalista
B- A Espanya només hi ha nacionalismes perifèrics
C- Els nacionalismes perifèrics són de dretes
D- La modernitat és espanyola, Catalunya ha caducat

Jordi Pujol va quedar encantat amb alguns d'aquest paradigmes. Els espanyols l'havien nomenat rei del mambo nacionalista català i de torna es feien càrrec de la pervertidora cultura de consum deixant pel catalanisme la cultura amb majúscules, la normalització lingüística i TV3. L'esquerra catalana antifranquista, acomplexada pel poderío de la movida i la seva circumstància també va callar i també va riure satisfeta perquè el nazionalistes eren els convergents. Només la minoria nacionalista catalana d'esquerra, com el PSAN i altres, van denunciar aquest oportunisme babau.

La joventut catalana, contemporània de la movida, liderava l'avantguardisme cultural i polític antifranquista però no va tenir l'oportunitat de modernitzar-se a la velocitat amb que ho va fer Tierno Galván des de l'Ajuntament de Madrid. Aquí l'Ajuntament anava de cara a la pedra, el cosmopolitisme i els Jocs mentre que allà, aquell vell home d'esquerres va entendre que la millor manera d'esborrar el passat nacional franquista era innovar el nacionalisme espanyol i atraure els joves perquè l'impulsessin i el popularitzessin a tot l'estat. La consigna central de l'operació era, nosotros somos modernos, los nacionalistas son ellos

Les seves intencions nacionalistes culturals integradores van arrencar per l'esquerra i en l'evangelització van utilitzar la tele pública espanyola amb un programa de nom revelador: La edad oro, mix genètic en el que el títol del film de Buñuel-Dalí feia de pont entre un present trencador i l'esplendorós ahir del Siglo de Oro. Modernitat i classicisme com a lema creatiu pels continguts d'una neo nacionalització cultural de l'Espanya nacional falangista.

Els temps ha anat enfortint aquest procés de neo nacionalització; la cultura epañola s'ha musculat amb el PSOE, la identitat amb el PP i entre tots dos, ara tu ara jo, han anat consolidant progressivament un centralisme nacionalista espanyol sense aturador... amb nosaltres pagant, això sí.

Els joves catalans i el seu nacionalisme

Si bé l'esquerra catalana hereva de l'antifranquisme i els seus intel•lectuals encara intenten jugar a un joc d'impostures nacionals els joves catalans han optat per definir el seu nacionalisme apostant per la independència del seu país i consolidant amb esforç un moviment cultural emprenedor, creatiu, sòlid i ascendent. Ho necessiten com el pa que ara gairebé no mengen, ni menjaran si continuen sota l'empara del nacionalisme espanyol, que destaca per ser un sistema gasiu amb els territoris que colonitza i malgastador imparable en les seves necessitats. Sense estat propi, sense una assimilació del nacionalisme català com a motor de progrés i llibertat democràtica pròpies, no hi ha futur. Re-polititzar Catalunya per la via de l'estat propi és la millor manera d'entrar al joc, el millor objectiu per a ser algú en els equilibris globals.

El criteri de Richard Rorty em va com anell al dit per cloure aquest apunt: Les qüestions sobre com donar sentit a la pròpia vida i a la pròpia comunitat són qüestions d'art o de política, o d'ambdues coses, abans que qüestions de religió, filosofia o ciència. Seguint aquest camí democràtic no serà pas el jove nacionalisme català el que distorsionarà la pau europea i mundial, ans al contrari, l'enfortirà perquè té al darrera una experiència històrica de tres cents anys de brega per la supervivència de la seva manera d'entendre el món.

VOX POPULI VOX DEI

Francesc Bellmunt — Tue, 20 Nov 2012 18:52:00 +0100

L'Espanya que van fundar Ferran i la seva cosina Isabel d'acord amb el guió que va imaginar el cap de la dinastia Trastàmara, Joan ll - federar de debò Aragó i Castella- ha estat el model estructural que ha sostingut l'estat espanyol fins els nostres dies i només donant un cop d'ull a la biografia de la reial parella hom s'adona que l'església catòlica li deu molts favors al rei Ferran, rei de la corona d'Aragó ponderat per Maquiavel.

En un excel·lent article -Paraules de L'Abat Esteva- l'Enric Juliana, periodista d'una cultura d'italiana mida, diu que el Vaticà no està a favor de la independència de Catalunya. Pensant en l'abast d'aquesta circumstància crec que valdria la pena donar-li una volta al tema i considerar que tant l'alt comandament catòlic com la jerarquia intermèdia saben que el fruit d'aquella federació Trastàmara, l'Espanya que els cosins encara adolescents van materialitzar amb un matrimoni secret l'any 1469, avui es veu abocada a un divorci inevitable de les parts fundacionals.

S'amor non è, che dunque è quel che io sento?

És cert que el Vaticà no admet el divorci però sí la separació canònica en les variants de nul·litat, dissolució o separació conjugal. Per molt que el bo d'en Pere Navarro pretengui que el federalisme és un berenar campestre, la unió territorial que van segellar Ferran i Isabel amb un matrimoni d'estat va ser un tracte federal amb sagrades majúscules i al servei incondicional, entre altres però no el menor, de la santa mare Església catòlica i apostòlica. No és debades que els dos consorts, l'aragonès-català i la castellana, van ser coronats per Roma davant del món i la història com els Reis Catòlics. O sigui que poca broma company Pere Navarro: el que l'església federa no es pot re-federalitzar de qualsevol manera i menys quan les causes de separació són irreversibles; , en democràcia política per molt sentiment filial ferit que s'argüeixi l'interès general és prioritari. Catalunya vol ser nou estat europeu

El Vaticà té coneixement de tot plegat, tal i com eruditament explica Juliana al seu article però no crec que la conclusió sigui que l'Església es posa de cul a les aspiracions catalanes; trobo que això no s'avé a la proverbial saviesa pontifícia. I el que sí pot ser és que al vaticà estiguin buscant un relat adequat que els sigui útil per explicar al món de manera entenedora el per què accepten la separació d'allò que s'uní federalment el 1469 i que des d'aleshores és conegut arreu del planeta com Spain. I aquest sant temor vaticà és prou comprensible. Costa molt separar Espanya de Castella. Disfressats d'espanyols, els castellans ja des de la mort de l'enamorada Isabel, han conspirat i bregat per apoderar-se de l'estat fins a fondre els conceptes Castella i Espanya en una sola marca: España, traint l'esperit de la federació amb Aragó, federació heràldicament representada als quarters de l'escut espanyol amb la quadribarrada, el lleó i el castell.

25N

El Vaticà sap de sobres el que ha passat perquè en etapes importants ha col·laborat en la injustícia però a dia d'avui beneiria una separació amistosa i europea si l'argumentari és potent. Per això el dia 25N el vot també té una vesant vaticana, vox populi vox dei: cercar el suport del govern catòlic a la nova república. Si el dibuix independentista queda clar i absolutament català no ens guanyarem el cel però sí que posarem la clau al pany de la porta vaticana, que com tothom sap, també comunica amb els nuclis de poder de mig món.

MUNTERIA CASTELLANA

Francesc Bellmunt — Mon, 05 Nov 2012 23:59:00 +0100

Aplegats en munteria els castellans estan optimistes i pensen que la cacera serà bona i profitosa tant per al guisat com per a l'escabetx. Encara no ho saben que són castellans, es pensen que són espanyols units per una causa sagrada, per la causa constitucional, però per la vestimenta verda, la parla sobrada i ensems austera i el posat orgullosament senyorívol, no hi ha cap dubte, pertanyen o s'assimilen al patró regional ètic i moral del "castellanismo viejo". Baix percentatge de dones.

Mentre prenen els fumejants carajillos en grups d'afinitat, escruten l'orient del paisatge a la primera llum de la democràcia mesetaria, els ulls fits cap a l'orient. Se senten carregats de raó però sobretot noten a la sang el crit atàvic de la supervivència. Catalunya es nuestra, por activa y por pasiva, por derecho y por deber, por delante y por detrás, por las buenas o por las malas, si la bossa sona como si no sona... i sense voler-ho se'ls omple la ment amb les tres síl•labes màgiques de la primera estrofa del vell himne juvenil feixista madrileny, que va ser durant 40 anys ininterromputs la melodia ideològica de la hispanitat centralista: ka-raal-sol. Plens de responsabilitat, els caçadors es lleven les ray-ban i es deixen enlluernar per aquest mantra que conté el concepte sagrat que els sustenta com estirp guerrera nuclear d'España: "Castellano, toda la energía viene del este, más el peligro también". I s'inclinen respectuosos davant de la brúixola genètica que els Tratamara van plantar a l'adn castellà cap al segle XV amb el matrimoni dels dos cosins.

I cara al sol, ben agrupats, els caçadors castellans progressistes i els caçadors castellans cavernícoles units acoten el terreny amb les escopetes farcides amb munició constitucional. Hauran d'anar amb l'ull viu perquè la llebre catalana tot i que sempre acaba conillant, covarda, també és múrria i va en colles i és molt important saber-ne el cap. Disparar al cap de colla és l'èxit assegurat d'una munteria castellana. Això ho han après a Euskadi per força ja que allí, sovint, els constitucionalistes han hagut de dimitir del seu rol cinegètic habitual. A les munteries amb bascos sovint han estat ells els que han hagut de córrer. Allí s'aprèn el que és la vida, allí el castellà es fa un home amb dos cuyoncs. Amb els catalans t'acabes efeminant perquè les munteries castellanes amb catalans fins ara han estat munteries de paintball. Escopetes de per broma, animals de disseny i guisats estrambòtics.

Per tot plegat, quan aquests fills de vells caçadors castellans han ensumat que a l'est la bèstia torna a ser salvatge han convocat una autèntica i transcendental munteria d'autoafirmació. La fera independentista ha renascut i tot s'esdevé com en els temps de Ramon Llull: les bèsties tornen a parlar. Estaven segurs que la fabulosa plaga era extingida i vet aquí que ressuscita la tradició. Sonin les trompes, greix al gallet, els gossos de premsa flatin les captures. Majestat, no cal que gasti pressupost a Botswana, cara al sol que la llebre ferotge i independentista ha tornat. -¿En serio...? ¿No serà Carod de nuevo...(badall)? - No, esta vez són dos millones y Mas...¡ por lo menos !"

Una mica per aquí i altra mica per allà a la munteria es parla un xic de llemosí en la intimitat. Són escopetes nacionals berlanguianas, llogades perquè no sigui dit. Llebres bones, españolocatalàunicas, neutrals, veganes, ensinistrades amb pinso del BOE, un aliment de gàbia ultra sedentari que si el tastes i no vas en compte t'hi pots enganxar.

NUCLI DUR

Francesc Bellmunt — Mon, 22 Oct 2012 21:47:00 +0200

El nucli dur d'un partit polític actua com una plantació transgènica. Ja sabeu, hi ha un silenci sepulcral a dins i a fora del terreny perquè els animals habituals del terrós han optat per exiliar-se de la repel•lent excel•lència genètica de les seves plantes. A nivell local del nucli dur també se'n pot dir el pinyol i quan ens referim als seus membres diem que són els que remenen les cireres o que estan al rovell de l'ou. Tot ben gastronòmic. Però què justifica l'existència dels nuclis durs? Doncs el mateix que auto-justifica el transgènic: 100% eficiència, zero paràsits.

Esquerra Republicana de Catalunya com tots els partits del moment va tenir un nucli dur molt important que va portar a la organització fins al gran èxit ideològic i electoral que tothom coneix. Però un bon punt es va haver d'obrir per governar es va produir una eclosió pública de les tensions internes. L'acció de govern no és tant hermètica com l'acció de partit, entenent per acció l'exercici del poder; el nucli dur d'ERC va atomitzar-se perillosament amb el tripartit. Però per sort, des del mateix pinyol implicat en aquella situació de risc en va sortir una solució d'emergència que ha esdevingut una encertada i sòlida inversió de futur pel col•lectiu republicà.

A Itàlia qui més qui menys és doctor i no és perquè sí que entre els personatges centrals de la commedia dell'arte hi trobem il dottore, ja s'anomeni Baloardo o Balanzone. A Catalunya, no. Un doctor és un doctor: un especialista guaridor o bé un il•lustrat reconegut. Per això, si dic que l'Oriol Junqueras ha fet una feina clínica excel•lent en el poc temps que ha presidit ERC tothom sap de què estem parlant: ha resultat ser el doctor ideal i els seus pacients militants li estaran agraïts per sempre. Però de fet el doctor Junqueras no s'ha limitat a complir amb la missió encomanada sinó que a l'ONCE, el doctor va demostrar els seus dots de cuiner treient un plat ric en colesterol bo que no constava explícitament en el menú oficial de la conferència.

L'Oriol Junqueres a qui alguns vèiem com un desllorigador provisional de les trifulgues del nucli dur, com un pegat d'urgència als estrips que arrossegaven al degà dels partits catalans cap a un declivi d'imprevisibles conseqüències, no s'ha conformat a suturar les ferides de l'organització sinó que d'aquest curt periple directiu i militant n'ha tret petroli ideològic suficient per a l'abastiment de carburant pel partit i per a tota l'esquerra catalana. I això ho va demostrar d'una tacada al llarg de la seva conferència, L'esquerra d'un nou país.

De les Cotxeres a l'auditori de l'ONCE

En Junqueras va destapar a l'ONCE un discurs fundacional d'una transcendència impactant per la seva oportunitat. I ho dic sense calibrar la viabilitat que pot arribar a assolir la seva visió de la jugada i limitant-me a constatar que hi hagut una evolució copernicana dels conceptes del President d'ERC; des del primer míting a les Cotxeres de Sants s'ha produït en el seu discurs una evolució d'una claredat germana de l'11S.

Militants i simpatitzants assistents a la conferència de l'auditori de l'ONCE van quedar molt contents però no sé si tothom es va adonar del moment històric que acabaven de viure. Sí que van notar que no havia estat una conferència-míting, mais cela va de soit tractant-se d'un historiador divulgatiu, però també a alguns els van semblar excessives les insistents i prolífiques cites familiars de l'Oriol. I és precisament en aquest punt, en aquest retrat de família gairebé proustià on crec que la seva proposta d'epifania republicana va quedar exemplificat. La seva família va ser emprada per bastir una gran metàfora a base de petites metàfores comprimides de la història de l'esquerra catalana històrica. Per exemple n'hi va haver una carregada de força ironista, en el sentit que John Rowles dona a la paraula: la seva tieta de Sant Andreu de Palomar - crec recordar- que era tant amiga d'un dels germans Badia com de Garcia Oliver i que tant anava a ballar amb l'un com amb l'altre, sense que això li representés cap de problema. Més clar, l'aigua.

Esquerra

Si a l'auditori de l'ONCE fa un any i escaig el President d'ERC d'aleshores, Joan Puigcercós, definia amb precisió quins eren els valors republicans que defensava ERC, l'altre dia, al mateix decorat, l'Oriol Junqueres va prolongar aquell discurs amb una proposta concreta: ERC pot ser el gran partit socialdemòcrata de Catalunya, l'espai del socialisme, i a on el socialisme català pot construir-hi per dret propi un gran partit, una organització majoritària que aplegui els dos grans corrents catalanistes vius a l'esquerra moderna del nostre país.

Hi ha un socialisme i un comunisme català nascuts i madurats en la lluita antifranquista, en la resistència interior al franquisme i que ha participat en la reconstrucció democràtica espanyola. I també hi ha un socialisme independentista modern que s'ha nodrit de les arrels històriques d'ERC i que ha recuperat, actualitzat i mantingut la part més important del seu patrimoni. I si tots plegats apel•lessim a l'honestedat col•lectiva és evident que l'esquerra catalana, el seu conjunt, té pendent la construcció d'una síntesi, d'un patrimoni comú que només s'obtindrà sumant els valors de l'esquerra antifranquista i els valors d'una esquerra independentista arrelada en les lluites obreres del segle dinou fins a la república. Catalunya ja està preparada per aquest procés de fusió històrica imprescindible per afrontar la seva missió com a nou estat d'Europa.

Nucli dur

La proposta d'Oriol Junqueras, fruit de la reflexió històrica i decididament pragmàtica, ha estat formulada lògicament des del partit que presideix, des d'Esquerra Republicana de Catalunya, però és una proposta que sobrepassa l'àmbit específic de l'organització i tots els possibles nuclis durs de l'esquerra catalana. I si el to de la conferència no era l'habitual en període electoral sinó fet al caire d'una oratòria innovadora contruïda amb el dialecte de la proximitat, el contingut sí que bregava per proclamar abrandadament que potser ha arribat l'hora d'abandonar els tics autoritaris en política, de gestionar democràticament els corrents de pensament, de consolidar uns programes propositius que toquin aspectes directes i que per sobre de les diferències de matís pervisqui l'implicació unitària de l'esquerra en els moviments socials que s'enfronten a la progressiva injustícia que contamina la convivència democràtica i devalua el benestar de les persones.

Junqueras creu que una nova Esquerra Republicana de Catalunya pot ser el contenidor on resoldre els problemes de les esquerres nacionals. Davant d'això no hi ha nuclis durs que valguin. Si parlem d'un estat nou d'Europa Junqueras encerta: només amb un discurs nou i plural l'esquerra catalanista podrá obtenir el 100% d'eficiència.

BESTIARI 007

Francesc Bellmunt — Fri, 12 Oct 2012 23:59:00 +0200

Si quan mori tinc la sort de trobar-me amb Sigismund Schlomo Freud a l'altra vida li preguntaré sobre la naturalesa del trauma que em causà el Sr. Albert Manent l'octubre del 1981, al Parlament de Catalunya sent-ne President el Sr. Heribert Barrera i que em va fer perdre la confiança, no el respecte, en Convergència i Unió i el seu compromís amb la llibertat d'expressió

En aquella època a Catalunya hi havia l'extensa creença que el franquisme havia mort però en realitat, com els fets actuals demostren, només era una estratègia de camuflatge; només es feien el mort i a l'igual que els ossos i algunes cèl.lules de les glaceres, els putes hivernaven. Emparats en el nou marc de nova llibertat d'expressió que la suposada extinció del feixisme español oferia l'amic, ja difunt, Jordi Messalles posa en escena una peça teatral musical juvenil, Els Beatles contra els Rollings Stones, amb el suport creatiu de Dagoll-Dagoll.

L'obra de Jordi Mesalles y Miguel Casamayor treballava un llenguatge de carrer en català i en aquesta línia un dels personatges deia "clítoris". Sí, clítoris. Segons la Conselleria de Cultura la paraula era un taco que resultava ofensiu posat en escena i més al Romea. Van prohibir l'obra i el tema fou portat al Parlament de Catalunya per l'Higini Clotas (PSC) i el Xavier Folch (PSUC), Xavier Folch pare, evidentment. Gran debat i Manent, com a fórmula de compromís proposà canviar el taco per alguna expressió alternativa. Per comptes de "clítoris" suggereix "la campaneta la ning-ning".

Feia pocs anys q hi havia hagut el primer cop militar amb l'empresonament de l'Albert Boadella i Els Joglars, un fet de dimensions impressionants comparades amb la "campaneta la ning-ning" però precisament en aquesta desproporció rau la naturalesa del meu trauma, de la meva desconfiança.

La llibertat d'expressió a Catalunya continuarà sotmesa a la mediocritat i la por quan siguem un estat europeu ? Algú valora el trauma que representa per una cultura la supressió brutal - gent q es queda sense feina i sense expressió - d'un pograma a la televisió pública del caire de Bestiari il·lustrat? S'ha tingut en compte la repercussió q aquesta agressió intel·lectual i laboral tindrà en els mecanisme naturals d'autocensura que en aquesta professió tots anem desenvolupant al llarg de la nostra relació amb el sistema, ja sigui el sistema comercial convencional o el de la inversió pública? No crec que cap dels responsables hagi pensat més enllà dels seus interessos particulars o de partit. ¿Ningú ha calibrat la por, la alarma professional que això genera ni el mal que fa a la unitat cultural nacional per la independència i el futur estat de Catalunya la polarització dels professionals de la cultura que es veuen obligats a posicionar-se davant d'un fet creatiu perfectament acotat com davant d'un drama nacional real? Potser sí i d'això es tracte.

Una pistola de broma, ketchup i tres targets amb el Rey,Salvador Sostres yFèlix Millet triats per un escriptor de gènere "jove, reconegut i irreverent" que és entrevistat per Biviana Ballvé una elegant i descontaminada periodista de Matadepera que va néixer quan Franco sortosament moria. Els elements del programa no semblen més perillosos que la cabra de la legió per la televisió pública (TVE i T/N) precedint un grup de musculats criminals en potència finançats amb diner públic els quals en cas d'actuar repartirien bales autèntiques dels seus Heckler & Koch G36, un fusell d'asalt del calibre 5,56 mm, a tort i a dret i a targets de debó i possiblement també catalans si consideressin des de l'alt comandament que calia.

Matar simbòlicament no és matar de debó. I Televisió de Catalunya no para de matar simbòlicament als seus programes de prime time amb pel·lícules que fan de la mort simbòlica el seu clímax i la seva màxima audiència. La pública española, TVE va més enllà i mostra la mort real d'animals amb tortura programada per actes dramàtics (primer acte, picador i banderilles, segon acte, juguem a marejar amb la muleta i tercer acte estocada i final). Si volem justificar-ho tot en nom de l'art, ja sigui el setè art, ja sigui l'art del toros, no fem una excepció amb el Bestiari il·lustrat. Respectem amb la fortalesa que defensem la nostra identitat la línea transcendental que separa la realitat dels símbols.

A tenir en compte també que la televisió pública assumeix la retransmissió de la Santa Missa, drama seqüenciat en el qual el sacrifici simbòlic de carn i sang a través del pa i la sang n´és el clímax. És el misteri del cristianisme, la clau del seu èxit consuetudinari, la supressió de les víctimes reals i la seva substitució per símbols.

Catalunya no té ETA i el Bestiari Il·lustrat, ridículament apartat de la graella, ens mostra la poca confiança que els professionals de l'expressió ficcional podem tenir per Convergència i Unió i la seva ideologia putaramonista. Lluny som de la gosadia de l'Hara Kiri, lluny de Monthy Pyton, lluny d'una televisió i una cultura que estigui disposada a alinear-se amb la llibertat d'expressió de debó: la que rebutja els toros i la violència real cobatent-la quan ho consideri oportú amb la violència simbòlica. Torneu-li el 007 al Bestiari il·lustrat!!

El pecat Junqueras

Francesc Bellmunt — Thu, 14 Jul 2011 20:01:00 +0200

Si com sembla hi ha una majoria disposada a donar-li un marge al candidat Junqueras caldrà que aquesta majoria militant reflexioni sobre el seu discurs i abans de consolidar aquest marge de confiança amb una decidida aposta electoral, per ell i la Marta Rovira al pròxim congrés d'ERC, mirar d'assimilar un tarannà políticament més complex del que aparenta. Per no reduir tot plegat a un passar el mal tràngol, caldria fer-ne l'esforç. No n'hi ha prou amb l'atracció que genera el model formal del candidat, un model d'inspiració frankliniana amb maneres tolstoianes. A més seria incórrer en un pecat de banalitat i una posada en evidència de l'anèmia emocional amb la que molts i moltes viuen la crisi post-tripartit si la majoria es conformés en quedar-se en un estadi groupie/mediàtic i no entendre que l'aposta política de l'actual alcalde de Sant Vicent del Horts respecte d'ERC - sempre des de la meva modesta òptica - és una aposta de gran calat topogràfic: crec que Junqueras -i en això no oblidem que s'ha criat enmig de la complexa trama viària del Baix Llobregat!- té la intenció d'obrir una pista forestal ideològica de llarg recorregut en territori republicà en la què a més dels arbres que s'han talat ja des de la primera pedra inaugural de les obres s'hi hauran d'afegir viaductes, túnels i, evidentment, peatges. Qui sinó pagarà "el gasto" d'un ambició tant premeditada? No estem parlant d'obres menors, de les que no cal llicència sinó d'accions 007 amb la mirada posada en l'estat propi, el liberalisme progressista i la socialdemocràcia. Això és el que em va semblar que propugnava integrar.

I dic això perquè en el discurs de les Cotxeres (Sants 13 de juliol d'enguany) el candidat Junqueras va situar com a eix vertebrador de la seva proposta programàtica la implantació d'un règim de bondat en el partit republicà. De fet la bondat com a valor no apareix massa sovint en els idearis progressistes d'esquerres. El valor de la felicitat en tant que dret sí que pren carta de naturalesa a la constitució dels Estats Units, per exemple, i l'estat del benestar també ha sigut un concepte literari transformat en principi polític socialdemòcrata, i més. Però en aquest àmbit civil, només els liberals progressistes, els més moderns, s'han atrevit a propugnar la bondat com a racionalitat dins de la seva teoria de la justícia.

Però he de confessar que quan vaig veure la paraula bondat flotant en mig d'una militància castigada per les lluites i els odis interns vaig tenir un primer imput cínic. Ja hi som. El concepte de la bondat com a resposta davant dels reptes de futur va semblar en primera instància d'una dimensió volàtil, boswèl·lida i balsàmica. Però passat el primer glop i contrastant la paraula bondat amb el conjunt del seu discurs vaig deduir que el candidat es referia a la bondat com una decisió transcendental voluntària i col·lectiva. Potser no gaires dels presents s'adonessin que el santvicentenc acabava d'ensenyar totalment les seves cartes, però cap pressa, ja se n'adonaran, espero, perquè el que vol Junqueres està sintetitzat en el concepte de la bondat entesa a la manera liberal progressista: bondat com a racionalitat.

Junqueras vol que els membres del col·lectiu Esquerra Republicana de Catalunya, ( militants, simpatitzants, votants) tinguin un pla comú, un pla racional de vida, en el que els objectius d'independència nacional, justícia social i equilibri personal es vegin impulsats per una aportació de recursos mentals, corporals, temporals i energètics garantits durant un cicle vital el més complet possible de manera racional o en el seu defecte de manera sensible. Aquesta concepció de la bondat racional, diu el manual, permet fer dos llistats fonamentals: un llistat de desitjos i un llistat de propòsits. I és per això que em va semblar força interessant el discurs. Em va interessar que un dels candidats a la presidència d'ERC es proclamés partidari de l'imperi de la bondat contra l'imperi del diktat.

S'han fet altres lectures eixelebrades del discurs de les Cotxeres i de la bondat, lectures annexades, plenes de la maldat típica i progre: deteccions ectoplasmàtiques d'inquisitorial germanor cristiana, bonesa escolta, ponts convergents i altres bla,bla,bla. Entendre el discurs des d'aquesta òptica és un error. De fet si Junqueres hagués pecat i el seu discurs hagués estat només banal i televisiu (cosa habitual en un procés electoral) i hagués parlat de la necessària bondat que ha d'orientar ERC a partir d'ara per quedar bé i subministrar làudan retòric a la castigada militància i no hagués parlat -tal com jo vaig entendre que ho feia- de la bondat com a racionalitat i com a transcendència democràtica imprescindible en l'acció política progressista, l'error comès amb la seva candidatura i el que quedaria per cometre amb la seva elecció seria letal per ERC, més letal del que va significar estar al costat de l'holografia Montilla en el darrer tram del segon tripartit. Letal, avui, vol dir perdre definitivament -o no recuperar mai més- l'hegemonia catalanista.

Hi ha partit!

Francesc Bellmunt — Wed, 15 Jun 2011 00:00:00 +0200

La dita llatina festina lente és avui per a l'esquerra catalana una divisa d'or: esforçar-se a actuar amb agilitat i destresa ideològica i administrar el poc temps disponible i el calendari real amb el millor seny i amb màxima voluntat i capacitat organitzativa. No serà de cap utilitat que els interessats en la refundació es deixin enlluernar amb arguments temporals d'oportunitat i farien bé de questionar amb prudència totes les propostes inspirades en la falsa urgència i en la seva cosina germana, la falsa unitat.

Enarborar la unitat forçosa com l'única eina d'emergència que permetrà salvar l'esquerra catalana del seu desgast és, en les condicions actuals i segons la meva opinió, un exemple de frivolitat política. La història exemplifica amb innombrables fets que la unitat mancada d'una prèvia reflexió ideològica no és cap mena d'eina democràtica ni que la seva aplicació forçada pugui tenir ni tan sols un valor provisional. Quan la unitat s'implanta d'aquesta manera és com una taca que no se’n va, ni rentant-la en fred ni rentant-la en calent. La falsa unitat acostuma a venir per quedar-se, per regentar. Per tant la seva aplicació mecànica, la de manual, tot el que aconsegueix és frenar i ajornar les possibilitats reals que té l'esquerra de restituir en el seu context nacional els seus valors unitaris ideològics, no exclusivament els tàctics.

Només mirant les conseqüències de l'experiència unitària més important realitzada per l'esquerra, que ha estat sens dubte el govern d'entesa, es pot arribar a la conclusió que per disposar d'una unitat ideològica real caldrà treballar molt i ràpid -festina lente- sobretot perquè en la seva creació hi intervé la complexa arquitectura de les idees.

Qualsevol precipitació motivada per l'instint d'oportunitat a curt termini, qualsevol ressò que aquest cant de sirena trobi entre la militància d'esquerres -compri avui i pagui demà!- no farà sinó provocar l'alentiment perillós del necessari procés de creació d'elements ideològics actualitzats i per tant serà la causa d'un consegüent i previsible nou retrocés electoral. Per això s'haurien de posar els cinc sentits al servei de la urgència i la unitat que perdura, la urgència i la unitat ideològica. És l'únic camí amb garanties per consolidar una estructura política competitiva en la que la hi puguin conviure i interactuar de manera positiva els múltiples ressorts creatius - ideològics, socials i nacionals-que motiven la ciutadania d'esquerres de Catalunya i que en constitueixen la seva força electoral. És el preu just que s'ha de pagar pel seu rescat. Cap altre tracte és possible.

No hi ha solucions ortopèdiques, ni lideratges màgics, ni llums del més enllà que estiguin a disposició ni per guiar les miltàncies ni per guiar l'electorat. Tot això està paradoxalment destinat a perpetuar les indigències pròpies de les derrotes mal analitzades. Hi ha partit, molt partit, però segurament és un partit al que li calen unes noves regles de joc. En aquest context de refundació, ERC hi té un paper molt important a fer. ERC ha de ser una altra vegada el fulcre de la palanca. De cara al congrés -i més enllà, que diria Buzz Lightyear- aquest hauria de ser l'objectiu d'ERC, reforçar el seu paper històric de fulcre de l'esquerra nacional.

Bon cop de pal?

Francesc Bellmunt — Thu, 02 Jun 2011 05:00:00 +0200

La imatge dels mossos segadors alçant el braç i descarregant bons cops de pal contra les cames i els cossos d'un camp de persones sense distingir-ne el sexe o l'edat i esquitxant el terra amb taques de rosella (taques de color damunt d’un mantell virolat de verdor), posen al descobert una mentida preocupant.

A la novel·la Les memòries de Fèlix Krull Thomas Mann va escriure: Segons la meva teoria, tot engany que no es fonamenti en una veritat superior i que no sigui altra cosa que pura mentida, resulta barroer, imperfecte i susceptible de ser descobert al primer cop d'ull. L'engany només té perspectives d'èxit i de veritable eficàcia en els homes que mai atorgarien el nom d'engany a allò que fan, sinó que ho consideren el guarniment d'una veritat molt viva per bé que no absoluta en l'esfera de la realitat, una veritat proveïda dels senyals materials necessaris per tal que el món la pugui reconèixer i honorar-la com a tal cosa.

El flash de la policia catalana avançant metòdicament i violenta contra la gent de la plaça de Catalunya, segant amb posat implacable i amb un rigor professional desproporcionat, t'obliga a considerar aquest Govern com un enemic de la llibertat de pensament a Catalunya atès que els enemics de la llibertat de pensament es distingeixen per la facilitat amb que utilitzen la violència davant d'una protesta, en aquest cas per netejar una "molesta" expressió col·lectiva pacífica acampada en una plaça , sense ni tan sols intentar una pacient i civilitzada mediació o una adequada canalització democràtica del sentiment de protesta plantejat.

Per comptes de potenciar la unitat nacional, amb accions deplorables com aquesta el que s'aconsegueix és trencar els processos de convergència civil que tant necessita aquesta nació que vol ser-ho plenament i retardar la consolidació de la necessària solidaritat popular sobiranista. El govern sembla defugir el fet que no som españols estrictes, que som catalans i que ens distingim des de fa temps per la defensa dels valors cívics i no s'hauria d'esforçar tant en voler acostumar la ciutadania a baratar una administració ferma a canvi d'una política de restriccions de llibertat. A aquestes alçades del partit no es pot abocar la nostra policia al deshonor cívic. La nostra és una policia educada en el valors ja des de l'Escola de policia de Mollet, uns valors policials que també són els europeus, i és d'una banalitat perillosa ordenar una acció de "segueu arran", però no de segar arran tal i com ho planteja l'himne sinó contra un ampli grup de ciutadans que estan en un espai públic expressant cívicament el que pensen.

Quan apareix la violència policial injustificada al carrer es fa palès que qui mana té una idea poc precisa de quin és el paper de la policia en una societat moderna, que no valora els efectes positius de la mediació en un conflicte i el que és més greu, que en el seu cap no hi impera un sentit constructiu democràtic de país sinó un dèficit preocupant d'autoritat moral. De quina llibertat parlem quan parlem de llibertat? No és bo oblidar que quan un catalanista crida o pensa Visca Catalunya, lliure! no està expressant només un desig de llibertat portes enfora sinó que també reclama poder disfrutar de la qualitat de vida i de progrés democràtic que proporciona la llibertat viscuda de portes endins.

La llibertat només es pot limitar en nom de la llibertat, diu John Rawls i guiats per aquest admirable principi es pot afirmar que s'ha abusat de l'obediència deguda del cos policial fent-los protagonistes d'una acció repressiva contra la llibertat de pensament i que paral·lelament s'ha fomentat un innecessària divisió entre la ciutadania, propagant als mitjans- ni més ni menys que des de presidència- la nixoniana idea de la silent majority, aquella tesi reaccionària que deia que hi ha una majoria que calla, una majoria silenciosa que representa l'exemple a seguir i donant a entendre que aquesta majoria veu amb bons ulls i avala calladament que s'agredeixi la minoria que actua i protesta.Però de fet és un error molt gruixut del govern haver triat aquesta tesi perquè avui la majoria silenciosa de les pimes, els emprenendors i els quadres pateix molt directament la crisi i segurament comparteixen molts dels plantejaments dels indignats, sobretot els que fan referència a la necessitat de renovar la política. En qualsevol cas, si el tarannà ideològic del govern troba en clàssics com Nixon la seva font d'inspiració estratègica més que sortir del túnel el que farem serà un viatge de retorn al cor de les tenebres.

Carta a l'alcalde Trias

Francesc Bellmunt — Wed, 25 May 2011 05:00:00 +0200

Benvolgut alcalde, li escric breument sobre dues qüestions puntuals que potser són del seu interès. La primera està enquistada a la Plaça Joanic i és un repte que des de fa temps espera, com el nus gordià, un alcalde que el resolgui. I la segona qüestió està relacionada amb el fòrum o àgora cívica que des de fa poc s'ha constituït a la Plaça de Catalunya.

La Plaça Joanic va ser remodelada i manté una més que digna naturalesa gracienca. Però amb la millora una cosa va quedar en fora de joc. A la vessant sud de la mateixa hi destaca la xacra irresolta d'una construcció tant alta com alguns edificis del costat de ponent de la plaça. A la foto del ciutadà Guillem Carbonell (imatge adjunta 1) que he baixat d'Internet es pot veure clarament el nus urbanístic esmentat. Suposo que als anys 70 del segle passat, es pretenia que a tota la plaça les cases baixes les substituissin els edificis alts.

Però un cert sentit de conservació urbana arribà a Gràcia i frenà la febre del mal totxo. La Plaça Joanic es renovà i aquest bloc de pisos de la cara sud quedà dret, com un pegat. I la qüestió és, benvolgut senyor Xavier Trias, que si ens mirem aquest edifici i el del seu costat com un tetris es fa evident que el bloc de pisos més alt es podria tallar a una mida adequada i encaixar-lo en l'espai buit del costat just damunt de l'escola audiovisual La casa del cine. Amb aquesta operació la banda sud de Joanic quedaria perfectament equilibrada (imatge adjunta 2). Aquesta permuta entre propietaris de Joanic me la plantejava cada dia, al llarg dels més de vint anys que vaig viure al Guinardó, quan baixava al centre i em trobava de cara la deformitat urbanística. Parat al semàfor d'Escorial-Joanic pensava que seria una prova d'esforç cívic per a un alcalde entrant i que les negociacions per a compaginar interessos seria un tema mereixedor d'una retransmissió capitulada per TVC o d'un documental sobre gestió i civisme solidari al nostre municipi.

Oratòria
La segona qüestió que em permeto plantejar-li senyor alcalde, té a veure amb l'àgora o fòrum de ciutadans de la Plaça de Catalunya. Abusant de la seva atenció em permeto demanar-li que l'ajuntament presti atenció a aquesta recent i massiva necessitat d'expressió col·lectiva que s'ha generat a la plaça i propicii la creació d'un espai fixe de debat polític, cultural i tècnic amb la finalitat que s'hi desenvolupin activitats oratòries en condicions adequades. (imatge adjunta 3)
Barcelona, en el seu mandat, podria assolir el rang de capital europea de l'oratòria, disciplina que ja s'està treballant a la nostra ciutat amb cursos a l'Ateneu Barcelonès i de manera indirecte des de fa molts anys en l'aprenentatge actoral. De tota manera, i ara me n'adono, es podria interpretar la meva demanda com una ironia al·lusiva a Demòstenes i relacionada amb el seu combat amb les erres, però com deia favorablement en Ramon Barnils, "la manera de parlar del Trias descara la seva humanitat". Per tot això, descartant absolutament qualsevol mena de sarcasme, em permeto insistir en demanar-li un espai cobert, estable, amb característiques idònies i que compti amb el suport d'entitats privades i d'altres de públiques i entre les que s'hi haurien d’incloure les televisions. L'Ajuntament de Barcelona hauria de dedicar una part de la seva tasca política i ciutadana a promoure el debat permanent d'idees en una àgora o fòrum que serveixi per a descobrir nous talents de l'oratòria, una de les arts de l'aprenentatge clàssic i fer visible l'estat de les idees dels ciutadans i ciutadanes de la ciutat, del país i del món. El programa d'activitats que es desprèn d'una iniciativa d'aquesta mena és molt ampli i pot incloure la participació de figures mundials d'aquest art de la paraula.

Rebi una cordial salutació

Saving Private Mascarell

Francesc Bellmunt — Sun, 15 May 2011 00:00:00 +0200

Després d'escoltar el Conseller de Cultura com desplega el seu pla de guerra cultural al quarter general del Cercle de Cultura - a l'auditori del Cercle d'Economia del carrer Provença- acompanyat del seu estat major Miquel Solà i Fèlix Riera- em surt de l'ànima suggerir col·loquialment i respectuosa que fem tots un esforç unitari per salvar dels penjaments i detraccions el soldat Mascarell. Raons?

Perquè és el primer polític que planteja la qüestió cultural nacional catalana com una qüestió bèl·lica internacional i no com com un Dejeneur sur l'herbe (més tirant a l'oli d'Édouard Manet que al film de Jean Renoir). Per què el seu pla d'atac no és frontal sinó basat en l'estratègia de l'aranya en el sentit de l'himne nacional mallorquí.

La balanguera misteriosa,
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavil·la
teixint la tela per demà
la balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

Cert que ara el senyor Ferran Mascarell és un oficial d'alta graduació però destaca dels altres consellers del govern di migliori perquè formula els seus principis actius fent un exercici de futur i no deixant-se atrapar en la còmoda trampa de la crisi mundial, que en el nostre cas, i com sempre en tantes coses, ens arriba mediatitzada i manipulada pel poder español i els seus interessos centralistes. Tampoc sembla obsedit amb el present ni amb la lluentor del càrrec sinó que se'l veu despert davant la fosca perspectiva, com un soldat que fa la guàrdia i sap el pa que s’hi juga. Aquesta actitud, i és la segona emoció que em surt de l'ànima, desarma.

Té un pla de reorganització per la conselleria, té un pla de reinversió i estalvi, prepara un pla estratègic per cuidar de la cultura catalana amb precisió, proposarà un acord nacional enllaçant amb el pacte cultural de Rigol, vol obrir la cultura patrimonial al territori, crear canon propi, internacionalitzar, assumir el procés general de digitalització i enfrontar-se a les compres que fa l'estat español de patrimoni català amb diners que també són nostres. I sap com fer-ho, sap amb que compte i té ben mesurats els tempos. Tampoc combrega amb el concepte precari de tenir la normalització al departament, vaig entendre que vol desmuntar l’ICIC per muntar un organisme de la creació i es qüestiona el tractament que l’escola catalana dona a l’aprenentatge cultural. Un crack.

De cap utilitat serà doncs buscar-li les pessigolles amb retrets ideològics perquè el seu currículum professional al servei de la cultura és dens i, sobretot, actualitzat. En el terreny cultural el conseller Mascarell sap perfectament on és el front, té tots els mapes logístics al dia i segurament els seus moviments personals els ha fet seguint el dictat de la seva intuïció estratègica respecte de quin és el rumb de la cultura global i de proximitat.

A la conferència vaig seure al costat del senyor Joan Mas Cantí, economista i un dels fundadors del Cercle d'Economia. Pel que amablement em va comentar i atenent als hum! asseveratius espontanis que va fer en diversos passatges de la dissertació del conseller, vaig deduir que l’experimentat economista estava gratament sorprès de comprovar que un home de la cultura com Mascarell, un soldat que ha estat en mil batalles, exposés unes tesis de combat cultural des d'una òptica economicista tan sòlida i estructurada. Vaig pensar que potser la pilota de la cultura per fi havia aterrat en terreny dels responsables d'economia. I és lícit preguntar-se : sabran ells articular un combat econòmic des d'una òptica cultural tan sòlida i estructurada com ho ha fet el responsable de cultura? Si la cosa suma estem salvats, Mascarell i tots nosaltres.

Viatge al cor de la pela

Francesc Bellmunt — Fri, 06 May 2011 05:00:00 +0200

Mentre la normalització política ha arribat a una fase de conviccions econòmiques radicals compartides per una gran majoria de ciutadans i ciutadanes els integrants de les cúpules econòmiques catalanes divaguen aturats en mig de la fosca carretera, com conills enlluernats pels llums llargs de l'evidència.

Quan la pàtria era tot just un sentiment interior que aplacava el trist espectacle de la derrota exterior, els nostres màsters of the universe del negoci i la finança eren lluny de la pràctica catalanista. S'han mostrat distants i crítics amb l'esforç legal recent de l'Estatut dut a terme fins a l'extenuació i l'agonia pels nostres polítics. Davant de les agressions mediàtiques fetes des d'Espanya -complementades amb la vaga del cava i el referèndum del PP- els màxims responsables de l'economia catalana tampoc van mostrar-se gens bel·ligerants. No s'han sentit mai massa al·ludits pel malestar patriòtic general i sempre han considerat aquest impuls nacional vers la cohesió i la llibertat com un soroll perniciós pel negoci.

Però aquesta prudència calculadora fruit d'un lògica carregada d'avatars històrics ha caducat. La vella fórmula magistral conservadora ja no fa l'efecte que feia i la seva capacitat de contenció només funciona a aquesta banda de la trinxera. A Madrid, ciutat estat, ja no prenen la medecina i s'està laminant el vell mecanisme de la solidaritat capitalista (o empresarial) amb Espanya perquè allà hi ha hagut un procés de creixement - més o menys modern, més o menys i intel·ligent- que els ha dut a declarar una independència madrilenya underground. La pela és la pela és avui una divisa madrilenya i amb aquest crit de guerra s'han independitzat sobretot del vell concepte d'Espanya, un papu gairebé buit de contingut que els és de gran utilitat per a cohesionar la tropa i per executar les maniobres de distracció en les que són tant hàbils.

El nostres representats i responsables econòmics màxims encara no veuen o no volen veure que ens tenen més calats que abans i que han canviat les condicions del contracte centralista en punts d'una importància qualitativa destacables: 1) Ens respecten i valoren menys del que ens temia i necessitava el franquisme, que ja és dir, 2) les portes de l'estat que ens han obert porten als despatxos de Kafka i no a la sala de control central 3) Hem passat de ser els protagonistes exòtics de La escopeta nacional a ser sparrings amb barretina en bolos provincials de combats de wrestling arreglats i esponsoritzats per Florentino 4) O España o res. Catalonia, no future.

Tot i que l'evidència mostra que la qüestió nacional catalana després de moltes etapes ha arribat al cor de la pela i que ens enfrontem a l'obscura tenebra econòmica que s'ha dissenyat per a nosaltres des del centralisme español, malgrat això, tampoc s'esdevé la reacció esperada dels nostres poders fàctics econòmics. Què pensen fer, per posar un exemple, els nostres senyors de les torres negres?

És suïcida estar-se quiet amb el cap sota l’ala perquè en aquest viatge, més enllà del cor de la pela, passada la frontera dels emprenedors i la capacitat de decisió econòmica ja no hi ha sinó la gran província del buit, la Catalunya urbanització nacional de luxe amb vistes al mar, el museu vivent Prat de la Riba en 3D, el costat fosc de l'anti-pàtria.