Blog Francesc Abad

Extreme Ways (l'1-O, o els dies que ho varen canviar tot)

Francesc Abad — Sun, 04 Feb 2018 12:35:00 +0100

Sopar d'amics de l'època universitària. En fem un parell a l'any. No ens hem vist des d'abans de l'estiu 2017. Tòpics de rigor, preguntes de situació. Però abans no arribi el segon plat ja la conversa la monopolitza l'1 d'Octubre. Tots, d'una manera o una altra hi vam estar implicats, en vam formar part, és una vivència que ens ha copsat fins el més fons de les nostres ànimes.

En un moment donat la nostra conversa circula per dos carrils paral·lels: tot el que és l'1 d'octubre i tot el que és la situació actual. Votants de Junts per Catalunya, d'ERC i fins i tot de la CUP. L'1 d'octubre ens uneix, el que passa ara ens desconcerta i tensa.

Pillo la moto per tornar a casa. Mentre creuo els carrers de la ciutat, al fons, les restes de la superlluna d'ahir, la panxa de la seva D ja apareix esquinçada, però llueix esplèndida, cinematogràfica. I la ciutat hi fa la resta. Les torres de la Sagrada Família, els gratacels de mar del carrer Marina...

Em ve al cap una de les meves músiques favorites, Moby. Extreme ways. La música que fa de BSO de la saga cinematogràfica de Jason Bourne. Una saga d'intriga, d'espionatge, de serveis secrets, d'operacions encobertes, de conspiracions, d'herois i d'antiherois...

Ja ho he dit més d'un cop: l'1 d'octubre ens va canviar les vides, va canviar aquest país, la nostra història, el nostre present, el nostre futur. L'1 d'octubre és un esdeveniment metahistòric, la seva importància supera, va molt més enllà del seu impacte en el present, i es projecta com quelcom que ens configura la nostra identitat, el "nosaltres" com a societat, un motor de cohesió col·lectiva i d'identitat social, de país, de poble, de nació, de projecte polític, de República.

Extreme Ways.

Jason Bourne. El nostre país, tot ell, convertit en un escenari, tan real com la vida mateixa, de la més espectacular trama que mai cap guionista cinematogràfic hagi pogut imaginar. Tot un país, des del seu President fins milers d'actors anònims fins l'últim poble de Catalunya, sincronitzats per fer-lo possible. Tot en secret. Les urnes a la Catalunya Nord. El transport. La distribució. Les camises, que arriben fins l'últim dels col·legis electorals. Els col·legis electorals, que s'obren tots. Els ordinadors. El cens universal. La població mobilitzada per protegir els col·legis. La violència demencial de l'estat. La resistència passiva. La gent votant. Rajoy i SSS que no hi hauria 1-O, que no hi hauria urnes. I milers de policies i tots els serveis secrets perseguint urnes, i no en van interceptar ni una. Una operació de cacera del President per impedir que votés, i el President canviant de cotxe sota un pont i burlant la persecució militar espanyola, i votant. I més de dos milions de persones votant.

Un estat podrit, com és l'estat espanyol, havia estat humiliat per un poble només amb la seva voluntat de ser poble i de democràcia.

Extreme Ways.

Miro ara al meu voltant. Misèria. Un President del Parlament que ajorna un ple d'investidura sense ni tan sols compartir la decisió amb l'únic candidat que ell mateix ha proclamat a ser investit, ni tampoc amb cap de les forces polítiques amb les que es configura la majoria social i política independentista. Un President a l'exili, com l'última trinxera del projecte republicà a que ens va conduir aquell 1-O. Consellers i líders socials a la presó. Partits, com ERC, que arenguen, des d'una èpica incomprensible, estar conjurats per intentar restablir a mig termini les institucions autonòmiques; partits com PdeCat que no se sap si estan amb la llista del President o pressionant per la renuncia del President. Converses privades filtrades. Pactes negociats a tres bandes (Junts per CAT, ERC i CUP) quan una de les parts no tenia cap intenció de tirar-los endavant. On abans hi havia coratge per desobeir, per construir República, ara hi trobem exigències de garanties i crides al compliment de la llei.

Extreme Ways.

Tornes a aquell 1 d'Octubre. Cap de nosaltres ni era ni volia ser Jason Bourne. Però tots vam esdevenir herois. Més de dos milions de vots. Més de dos milions d'històries personals desafiant un estat i tots els seus aparells, tota la seva violència, tota la seva repressió.

Extreme Ways.

El que va passar l'1 d'Octubre no s'ho esperava ningú. Ningú no podia ni imaginar-s'ho. Va canviar les nostres vides, va transformar el nostre "nosaltres" i va fer derrapar i descarrilar tots els projectes polítics que hi havia en aquest país abans de l'1-O.

Tots els plans polítics que hi havia en aquest país partien d'un diagnòstic molt compartit: o que no arribaríem a l'1-O o que no passaria de ser una cosa testimonial. Bé, potser tots no. Potser el President Puigdemont hi va creure sempre, i hi creia perquè era l'únic que explicava el compromís que va decidir adquirir, per responsabilitat, quan Mas va fer un pas al costat obligat per les aritmètiques parlamentàries. I també hi creia, és clar, tota la gent anònima, a milers, de les diferents i múltiples estructures que ho van fer possible, i que van executar amb precisió el que tenien encomanat, també sempre hi va creure.

Extreme Ways

Ara l'1 d'Octubre pesa com una llosa sobre tots els projectes polítics que hi ha al país, sobre totes les propostes polítiques que s'estan treballant al país.

Com es pot fer res, el que sigui, sense trair l'1-Octubre? Com fer real politik sense avergonyir-nos quan veiem qualsevol de les imatges de l'1-O?
No voldria ser injust, però crec que en aquests moments només hi ha 3 persones o col·lectius que estan bastint un discurs lleial al que va ser, és i serà l'1-O:

- el President Puigdemont i la candidatura que va impulsar de Junts per CAT (no hi incloc PdeCAT)
- la CUP
- Albano Dante-Fachín

Tres cultures polítiques totalment diferents, àdhuc oposades, que van quedar totalment consternades per l'1 d'Octubre.

No sé a què juga ERC. No sé ni on és ni a què juga PdeCAT.

Sí sé on és Puigdemont, on és la CUP, on és l'Albano.

Sí sé on vull que siguem: en la continuïtat i lleialtat a l'esperit de l'1 d'octubre i tot el que representa.

Si sé on no vull ser: en la divisió. Si ERC o PdeCAT es desmarquen de l'esperit de l'1 d'octubre, com intuïm per diferents declaracions o filtracions, el procés estarà mort. No hi ha futur possible si no hi som tots.

I els silencis ara ja només fan que complicar-ho tot. Per l'1-O els silencis varen ser la garantia de l'èxit. Però ara només són l'amenaça sobre l'esperit de l'1-O.

Extreme Ways

Un President, un Govern, centenars de servidors públics, més de 700 alcaldes, milers de ciutadans... tots imputats, perseguits, incriminats per l'1-O. Però tots ferms. El dia que la voluntat de ser, que la dignitat, que l'esperit de la llibertat, que la vivència única de ser poble en aquell exercici tan bàsic de votar, es van imposar damunt la por, l'amenaça i la violència.

El "nosaltres" que sorgí d'aquell dia només s'explica amb el que vam fer i vam viure.

I no hi ha cap possibilitat que aquest nou "nosaltres" accepti cap escenari polític que no sigui seguir fidels a aquell 1-0. Els partits més tradicionals, com ERC i PdeCat no sembla en siguin conscients, i encara creuen en pactes dels que no es reten comptes, ens trames que romanen ocultes als nostres ulls. Però això ja no és possible, no té cap recorregut. L'1-O ho va canviar tot. Perquè l'1-O va néixer la República catalana, la república de la gent. Una república que no necessitava ser proclamada, perquè ja es defensava mentre naixia. I ara només té sentit seguir-la defensant, construint, fidels a aquell 1-O que ho va canviar tot, perquè vam dir que nosaltres érem la nostra REPÚBLICA, i la vam fer realitat.

Una nova jugada mestra! La independència, cada cop més a prop! SEGUIM!

Francesc Abad — Wed, 11 Oct 2017 13:44:00 +0200

Avui el MHP Puigdemont, el seu Govern i la majoria parlamentària de JxSí i la CUP han pres una decisió molt important: proclamar els resultats del referèndum de l-O, donar-los per bons, reiterar el seu caràcter vinculant i -alhora- prendre la decisió -temporal- de deixar en suspens la declaració d'independència per tal d'afavorir una sortida negociada, dialogada, amb l'Estat, via intervenció de mediadors internacionals.

Què em sembla a mi tot plegat? Seré molt clar: hagués pres la decisió que hagués pres el President i el seu Govern, li hauria donat ple suport, perquè la meva confiança en ells és absoluta.

Per què aquesta confiança?

1. Perquè m'han demostrat amb escreix que se la mereixen, que són absolutament dignes, admirablement dignes de la confiança que els hi hem dipositat. Perquè ho estan apostant tot, a nivell personal (llibertat, vida, patrimoni... i sense estar-ho recordant en cap moment), per fer realitat aquest projecte. Perquè ho estan fent amb una eficàcia que ens ha meravellat a tots, decisiva per poder arribar on ara mateix som, més lluny que mai, més a prop de la independència que mai.

2. Perquè ells tenen més informació i millor informació que ningú. Si algú té les dades suficients per poder prendre les decisions més convenients és el MHP i el seu govern.

I jo i la resta de població és evident que no tenim pràcticament cap informació de la que és determinant en aquests moments. I això no és falta de transparència. És política. Als nivells d'internacionalització de la causa de Catalunya, de la situació i conflicte obert amb l'Estat, els agents que són decisius per facilitar una possible resolució no traumàtica o el menys traumàtica possible són els actors internacionals, que sempre treballen des d'un absolut hermetisme, discreció i àdhuc hipocresia, fent declaracions oficials en un sentit quan es pot estar treballant en un altre.

I si la informació és la clau de qualsevol bona decisió, aquesta informació només la té el Govern Puigdemont.

Però no sóc cec, i tot i que a mi m'hagi semblat una nova jugada mestra del president i del govern, he vist que alguns semblen com a decebuts, confosos i que uns altres fins ho critiquin des de l'insult i la desconsideració totals. Permeteu-me que separi i tracti diferent els dos grups:

- respecto i vull ajudar a eliminar qualsevol dubte, desencís, sensació de no entendre què està passant entre la bona gent, entre la majoria de la gent que, de bona fe, i perquè era el que s'havia dit passaria, avui esperaven una Declaració d'Independència i tirar pel dret unilateralment, sense encomanar-nos a ningú. Us entenc perquè efectivament ha generat un punt de desconcert del discurs que veníem i com han anat les coses avui.

Imagineu per un moment que, en l'actual situació, l'Estat Espanyol i Catalunya estem sols al món, no ens veu ningú, no hi ha ningú. No tindríem cap opció: l'estat espanyol ens aixafaria en un minut. D'entrada perquè ells només entenen un argument: la força. Però sobretot perquè ells la tenen tota (la força) i nosaltres cap. Ells tenen tota la policia que vulguin, tot l'exèrcit que vulguin, tots els tribunals de merda que vulguin, tots els fiscals repugnants que vulguin, tots els mitjans de comunicació de manipulació massiva, el control de les nostres finances, dels nostres comptes bancaris, dels nostres webs, infraestructures, fronteres, empreses... de tot!

Fixeu-vos que sense estar sols al món no els ha importat usar tot aquest poder que té, vulnerant tota mena de drets civils fonamentals, saltant-se totes les seves pròpies lleis i emprant una violència sàdica. Sí, és evident que ho practiquen, però com que no estem sols en el món, com que el món ens mira i com que el que passa a Catalunya és motiu d'interès i preocupació al món, això encara actua una mica de fre en la seva bogeria repressiva.

Ara imagineu -és un suposar- que aquests països que necessitem intervinguin, perquè sense ells no podrem fer la independència (ja sigui perquè poden facilitar-la fent de mitjancers, ja sigui perquè són dels que s'han compromès a reconèixer-nos com a estat) han demanat al President, li han posat com a condició, que no actuï unilateralment, que apel·li al diàleg i a la mediació i que els hi deixi una porta oberta, deixant en suspens durant un breu període, la DUI. Oi que si això hagués passat i nosaltres ho sapiguéssim ho trobaríem el més normal i encertat del món, el que ha fet el MHP avui? Pues eso. Fem confiança. Ells tenen la info i nosaltres només podem intuir que per triomfar necessitem que s'aliniïn moltes coses, i per fer-ho possible hem de fer moltes coses, el que calgui.

- el segon grup que no s'ha estat de sortir a pavonejar críticament em mereix cada cop menys respecte. Són alguns -molt pocs- elements tòxics que no només estan convençuts que només es pot fer allò que ells creuen i defensen s'ha de fer, sinó que això ho acompanyen de tota mena d'atacs a qui no fa el que ells diuen s'ha de fer. Però com que no tenen res, cap evidència, cap fet, res, amb que atacar aquests altres... el que fan és passar-se el dia inventant trames conspiratives, convertint els altres en una mena d'éssers miserables al servei de foscos interessos que només ells, els dipositaris de la veritat revelada, són capaços de veure i desemmascarar. I els tontets desgraciadets de la resta els hem d'estar agraïts per la seva generositat de compartir-ho amb nosaltres.

Doncs mireu, no. Ni covardia, ni rucs, ni confabulacions, ni traïcions, ni cap d'aquestes cosetes tan, tan, tan... com qualificar-les?... que aneu dient. Cap. D'entrada, RESPECTE. Respecte per a tots els que se l'estan jugant i molt (Govern, funcionaris, alcaldes, mesa del Parlament, Mossos, líders de les principals entitats cíviques del país, voluntaris, etc). Com a mínim, respecte. I després que us quedi clara una cosa: no sou els dipositaris de cap veritat revelada. Vosaltres teniu una legítima manera de plantejar les coses, però n'hi ha d'altres, i són igual de legítimes. I fins i tot poden ser més encertades que les vostres. Perquè potser estan formulades amb molta més informació de la que teniu vosaltres. Perquè potser s'han treballat amb persones de molta més experiència de la que teniu vosaltres. Per mil coses. De fet té collons que si no podeu ni guanyar unes eleccionetes a la junta d'una entitat, ara pretengueu fer veure que teniu la recepta màgica per fer la independència. És bastant patètic. Però en fi. Slokai. Coses de país petit.

Tornem al que avui ha passat, a aquesta nova jugada mestra que hem protagonitzat.
Al meu entendre:

- podíem haver fet postureo, cara a la galeria, i hem fet política d'alt nivell

- ens hem mostrat com un país fiable als ulls de la comunitat internacional que ens demanava no fer cap gest unilateral irreversible i apostar pel diàleg. Hem acceptat la seva petició. Els hem aplanat i facilitat el camí. Hem invertit en futurs aliats, en futurs suports

- qui sap si hem fet possible una mediació d'alt nivell, que podria ser decisiva per resoldre de la manera menys traumàtica possible l'actual situació.

- hem enfortit el múscul social intern, de país, la cohesió interna.

- i tot això ho hem fet situant als ulls del món com a vàlid i vinculant el referèndum i el seu resultat, i deixant clar que l'objectiu és aplicar-lo, fer-lo realitat, i que això només és una suspensió temporal.

- Avui fer la DUI i que això no hagués implicat res, o encara pitjor, perdre-ho tot, era un escenari possible. Ningú pot dir "si fem això, ens en sortirem". Ningú. Però de totes les opcions que hi havia la que s'ha impulsat és la més intel·ligent

- Malgrat ser la més intel·ligent no és cap garantia que la maquinària repressora de l'Estat no caigui sobre nosaltres

- Cal preservar, com sigui, la unitat que ens ha dut fins aquí, la unitat viscuda i practicada tot aquest mes de setembre i que es va fer visible a tot el món de manera commovedora els dies 1 i 3 d'octubre. És conditio sine qua non perquè ens ensortim.

- Hem d'estar preparats per fer front a la repressió des de demà mateix, des de ja mateix. Hem d'enfortir la nostra capacitat de resposta a tota mena de repressions possibles

Doncs això. Seguim dominant el tempo, el relat i la valoració positiva de tota la comunitat internacional, mentre que l'estat espanyol, a cada cosa que fem respon amb un error, cada cop més gran. Això ens apropa a la victòria, i a ells a la derrota. Seguim així. A veure com reaccionen. El que hem vist aquesta nit és d'autèntic deliri. Però les paraules se les emporta el vent. Ells sí que crec que ara estan fent postureo.

I si cometen el seu últim error, i llencen el seu formidable aparell repressiu sobre nosaltres, lluitarem, plantarem cara i l'1-O vam demostrar estem preparats per vèncer. I crec que en un escenari així, després de la generositat i responsabilitat que avui hem tingut, la comunitat internacional estarà amb nosaltres, i l'estat espanyol, aquest estat podrit, més aïllat que mai.

Forts, atents, mobilitzats, disposats a tot.

Gràcies, President, gràcies Govern, gràcies diputats, gràcies entitats civils, gràcies infinites, poble!

Vespra de l'Onze 2017. Així estem i així arribarem a la independència

Francesc Abad — Sun, 10 Sep 2017 12:13:00 +0200

20 dies per al Referèndum sobre la Independència de Catalunya.

Vaig començar a militar a l'independentisme l'any 1984. Des de llavors, he fet moltes coses, he participat de molts projectes, he conegut moltíssima gent. Però el més important de tot és haver vist créixer el moviment fins el que és ara.

Estem a dies de decidir el nostre futur, perquè si una cosa està clara és que l'1-O decidim el nostre futur. O en sortim constituint l'Estat Català o serem esclafats. Jo tinc clar que estem a les portes de la independència, i que abans d'acabar l'any veurem néixer el nou Estat Català.

És curiós: en aquests 33 anys de militància independentista sempre havia cregut, he militat convençudament, que un dia veuria la Independència, però mai m'havia plantejat, mai m'havia imaginat, com serien aquests dies, aquest procés, pel que arribaríem a la independència.

I ara ja hi som. Ara els estem vivint. I m'entusiasma i enorgulleix com ho estem fent. Amb aquesta tranquil·litat, amb aquesta convicció, amb aquesta seguretat com ho estem fent.

La foto que acompanya aquest post és de la CONSEO (Conferència de Nacions Sense Estat de l'Europa Occidental), celebrada el desembre del 1985 a Barcelona. Em va tocar estar -com tantes altres vegades- al dispositiu de seguretat. A la CONSEO hi van acudir representants de totes les nacions sense estat de l'Europa Occidental: bascos, irlandesos, corsos, catalans, gallecs, sards, bretons, etc.

Bascos i irlandesos eren els "campions". En aquella època tenien del tot estructurat el que llavors se'n deia Moviments d'Alliberament Nacional. Mantenien el que semblava els feia estar per sobre de la resta, una lluita armada. Ells veien, visualitzaven, com seria el final dels seus processos: la lluita armada obligaria els estats opressors a seure i negociar la independència. I la independència arribaria per la necessitat dels estats de negociar un acord de pau. I ens miraven als catalans pel damunt l'espatlla, rotllo, aquests pardillos no saben el que és un autèntic moviment d'alliberament nacional.

Ara ens miren amb enveja. L'enveja de qui veu la força indestructible de la democràcia i de la no-violència. El gran patrimoni de l'independentisme català dels nostres dies ha estat i és l'absència de violència i la fe cega en la força de la democràcia.

Del 2012 ençà hem fet cada any manifestacions absolutament excepcionals, multitudinàries, i mai ni un paper al terra. Un exemple de civisme absolutament commovedor. Un orgull.

Amb aquest convenciment en la força de la democràcia hem arribat on avui som: a les portes de la independència. El nostre moviment ha anat creixent, fins fer-se majoritari socialment. I ha anat madurant, fent-se sòlid, fonamentant el seu caràcter, la seva personalitat, la seva manera de fer. I establint objectius i treballant per assolir-los.

M'ha resultat, mentre es treballava perquè tot això fos possible, molt repugnant tots aquests que des de presumptes posicions independentistes menyspreaven el que s'estava fent i incoaven el terme "processista" com equivalent a un insult. No hi ha res ni ningú que em mereixi un menyspreu més gran que qui pontifica insultantment els altres, els que treballen, els que sempre hi són, des de les seves atalaies d'una superioritat en les que nomé ells mateixos s'han autosituat. Hi ha veus que es respecten pel seu bagatge. N'hi ha que pel que aporten. Tots aquests que ens insultaven dient-nos processistes, tots junts, no podrien ni omplir un parell de línies de serveis a la Pàtria. Però ells s'autoinvestien d'aquesta superioritat de merda des de la que fer brometa, menystenir, als que treballaven, i a la seva feina, al seu treball.

Som on som perquè fins i tot en l'època més testimonial de l'independentisme, n'hi va haver que van formar part d'aquesta llarga cadena que ens ha unit als lluitadors independentistes de generacions prèvies. Hem esdevingut part de la cadena de transmissió de legitimitats, valor i lluita.

El precedent d'aquestes autoerigides en dives va ser allò del "tenim pressa". Com si el camí no formés indestriable de les nostres possibilitats d'assolir l'objectiu, d'arribar al nostre destí, a la independència.

Per sort la immensa majoria de la gent ha fet cas omís de les soflames de totes aquestes dives, i ha seguit treballant, treballant i treballant. Per sort la immensa majoria dels nostres polítics, del nostre Govern, fa anys que treballa, treballa i treballa per estar preparats per aquest moment. Això s'està veient. Ha estat un treball, la majoria de vegades, obligatòriament discret, silenciós.

Les dives i els "tenim pressa" associaven el treball diari, el compromís diari, la feina silenciosa... a no fer res o a una perversa voluntat d'enganyar la gent i d'estar demorant la cosa perquè no s'hi volia arribar.

L'únic "èxit" de totes aquestes dives sense cap full de serveis a la Pàtria, ha estat que l'unionisme, començant pels coscus i rabells, els hagi "comprat" això de "processista" com a insult. Quin orgull, he, xatos i xates...

Avui som on som. I hi som sòlidament, i gràcies a la feina i el compromís de moltíssima gent, lideratges, partits i entitats cíviques.

Com de sòlidament, com de convençudament, com de madurs hem arribat a aquest moment decisiu n'hem tingut un exemple avui a Valls, amb l'indecent escorcoll policial de la redacció del diari El Vallenc. La reacció de la gent ha estat excepcional i.... meravellosa. S'hi han concentrat massivament davant la seu custodiada per forces de la guàrdia civil. I ho han fet des d'un civisme exemplar i alhora amb una intel·ligència emocional de bandera. Veure la gent papereta en mà cantant "on estan les paperetes..." ha estat extraordinari. I veure'ls cantar, quan han marxat, el "passiu-bé i moltes gràcies", sublim.

No hi havia millor reacció possible. Hem fet el millor que podíem fer. Hem fet una cosa contra la qual l'estat espanyol ni té armes ni està preparat.

I així hem de seguir. L'Estat Espanyol sap que la seva única possibilitat d'aturar aquest procés és que hi hagi violència. És l'escenari en el que saben moure's, per al que estan preparats.

Però això no passarà. I ho hem demostrat abastament. Avui uns companys m'alertaven sobre la possibilitat d'infiltrats, provocadors, etc. La meva resposta ha estat clara: tenim tan absolutament interioritzat que el nostre moviment és cívic i pacífic, que no ens podem permetre ni un paper al terra, que a la primera que eventualment hi hagi algú que vulgui trencar (per descerebrat o per infiltrat) aquesta manera de fer, serà aïllat per la multitud. No tenen cap opció.

No tenen cap opció davant un Govern amb la determinació que està exhibint el nostre. No tenen cap opció davant un Parlament amb una majoria absoluta que actua tan intel·ligentment com ho hem fet aquests dies. No tenen cap possibilitat davant un país en el que en 48 hores 700 dels seus Ajuntaments s'han sumat a la convocatòria del referèndum, i també ho han fet més de 100.000 persones a títol individual i on més de 30.000 persones ja s'han apuntat de voluntaris tot i les amenaces de multes de 3.000 a 30.000€ de la Soraya i la brigada Aranzadi.

Contra tot això no té cap possibilitat la seva Guàrdia Civil escorcollant impremtes i redaccions de diaris. No té cap possibilitat el seu exèrcit de jutges i fiscals d'un estat podrit, on la separació de poders fa dies va saltar pels aires. No té cap possibilitat el seu autoritarisme repressiu i demofòbic, com representa aquest BOE amb més de 1.000 persones assenyalades, amenaçades, amb els seus noms i cognoms.

Al davant, un poble. Al davant, la democràcia. Al davant, el civisme. Al davant les urnes i les paperetes. Al davant, el compromís i la convicció.

Així estem. Així arribarem a l'1-O. Així votarem. Així evidenciarem davant tot el món que volem la independència. I així veurem néixer el nou Estat Català.

DONEC PERFICIAM

ALGUNES CLAUS DE LA CONSULTA VEÏNAL SOBRE LA SUPERILLA DEL POBLENOU

Francesc Abad — Fri, 12 May 2017 00:00:00 +0200

Al llarg de tres diumenges del mes de maig (14, 21 i 28) al Poblenou tindrà lloc una Consulta veïnal sobre la Superilla del Poblenou, organitzada pels propis veïns. Simultàniament l'Associació de veïns de Vila Olímpica n'està duent a terme una altra, sobre la instal·lació d'un alberg. I n'hi ha una tercera possible, pels usos de la plaça coneguda com "La Repla", també al Poblenou.

Són tres moviments veïnals sense connexió entre ells, que responen a tres situacions diferents, però que s'esdevenen a un mateix districte de Barcelona, el de Sant Martí, i que sí tenen en comú algunes coses que crec val la pena posar de manifest:

- són tres conflictes que es donen fruit de l'actuació autoritària de l'Ajuntament colauer. Els qui s'havien omplert la boca de participació, democràcia popular, etc. han resultat ser l'Ajuntament que menys escolta els veïns i que més els menysprea tan bon punt els veïns tenen una opinió que no coincideix amb la seva. Les dues consultes en marxa i la tercera en camí tenen en comú, doncs, que són un dels últims mecanismes que tenen els veïns de fer sentir la seva veu, d'intentar ser escoltats, tinguts en compte, davant l'autoritarisme, enganys i menyspreus de l'Ajuntament colauer.

- són tres conflictes que s'han gestat al marge de l'Associació de Veïns "oficial" del Poblenou, que ha quedat en total evidència davant tots els veïns com una part servil de l'aparell colauer per controlar la ciutat. Els colauers van instrumentalitzar electoralment des de moviments veïnals fins moviments com la PAH. En el cas dels moviments veïnals ha proveït la "menjadora" de parents, amics i saludats que han col·locat a l'Ajuntament a càrrec dels pressupostos públics. I des de l'accés dels colauers al poder municipal, han deixat de representar als veïns, per esdevenir una mena de "tonton-macutes" dedicats a intentar ofegar qualsevol indici de protesta veïnal. En el cas del Poblenou, malgrat el seu repugnant servilisme, no han pogut frenar aquesta autèntica "sublevació" veïnal.

Per tant, en l'arrel d'aquestes tres mobilitzacions veïnals hi trobem l'autoritarisme atroç de l'Ajuntament de la senyora Colau, sens dubte el més despòtic de tots els Ajuntaments democràtics del post-franquisme.

Centrant-nos en la Consulta sobre la Superilla del Poblenou, hi trobem altres claus del que està essent aquest Ajuntament dels Comuns, singularment dues:
- la més absoluta incompetència i estupidesa delirant en tot allò que fan

- la mentida, manipulació i dogmatisme en tot allò que diuen

Des del punt de vista del que estem patint els veïns del Poblenou amb la Superilla els exemples de tot això ens els trobem des del mateix inici del projecte i la seva implementació fins ara:
- No es va sotmetre el projecte executat a cap tràmit preceptiu d'informació pública. No és només que s'hagin omplert la boca de "participació" i a l'hora de la veritat només hagin fet que torejar-se i menysprear els veïns, és que fins i tot les previsions legals que de sempre hi ha hagut se les han saltades. Ni les més mínimes garanties d'informació que fins ara havíem tingut els veïns han estat capaços de respectar. Per això són l'Ajuntament més despòtic i opac de tots des del 1978.

- No hi havia cap estudi rigorós del que implicaria implementar la Superilla on es va fer. Cap. Ni cap mesura que permetés avaluar el seu impacte, el seu funcionament. Res.

- Han basat tot el seu discurs en vaguetats, principis generals, objectius genèrics, sense que la realitat del que és la Superilla hi tingués cap connexió, i han usat la mentida i la por com a armes de manipulació massiva.

Imagineu-vos que algú justifica una política, una mesura, una actuació perquè "servirà per acabar amb la fam al món". Qui podria estar en contra d'un objectiu tan lloable? Doncs igual amb la Superilla. "Volem reduir la contaminació" clamaven. Com en una caricatura d'allò dels 2 pollastres i les 2 persones, que estadísticament toca a un per persona, si resulta que un es menja els dos i l'altre cap, la cosa no funciona. Un es farta i l'altre passa gana. Amb la Superilla igual. Si treus tot el trànsit i els autobusos d'un carrer i els passes a un altre carrer, els veïns d'un carrer no en tindran gens, però els de l'altre carrer tindran el que ja tenien i el que els hi han derivat de l'altre.

Amb un agreujant: al concentrar tot el trànsit en determinats carrers, el que han fet és col·lapsar-los. I al col·lapsar-los, al sumir-los en un embús permanent, s'ha incrementat globalment l'emissió de fums, sorolls, i, per tant, la contaminació. La Superilla ha generat més contaminació.

- Els Colauers, convertint-se en déus que disposen sobre les nostres vides. Diu la propaganda colauer que a Barcelona hi ha un nombre indeterminat de morts prematures a causa de la contaminació. I dic indeterminat perquè ni tan sols ells s'han aclarit, i les xifres que ens han donat oscil·len des dels 300 fins als 3.000. Res, coses sense importància, precisió i rigor colauer.

I diuen que la Superilla ha de servir per reduir aquestes morts. Home, això està bé. Els veïns estem molt contents. Resulta que d'acord a aquesta lògica, la discrecionalitat colauer allarga la vida a uns veïns i condemna a la mort prematura a uns altres. Si tu ets un veí al que treuen tot el trànsit del teu carrer, els déus colauers han decidit que tu has de viure més anys que els veïns del carrer en el que han concentrat tot el trànsit, als que ells han decidit condemnar a una mort prematura. Sense immutar-se. T'ho diuen, ens ho expliquen, sense immutar-se.

La consulta veïnal té en no crear "veïns de primera i veïns de segona" un dels seus eixos. Volem repartir càrregues i beneficis.

- La presa de pèl permanent. Després de participar de bona fe en multitud de reunions, assemblees, etc. que ara hem vist només tenien per intenció desgastar-nos i legitimar-se, no s'ha fet res, absolutament res, del que han proposat els veïns, no s'ha atès cap de les seves queixes. I totes les "millores" que en aquests mesos han fet han estat gastar-se centenars de milers d'euros en pintures sobre l'asfalt. Res més.

Abans de Setmana Santa se'ls va presentar 4.000 signatures de veïns en contra del projecte. Les varen convertir en paper de water. Aquest és el respecte dels colauers pels veïns.

- Mai van preveure les greus afectacions que a les empreses, comerços, negocis i treballadors es podrien generar. Però l'única resposta que han tingut quan s'ha denunciat la pèrdua de llocs de treball que implicava i els molts altres que amenaçava ha estat un nou menyspreu i insult. "Per a les empreses i els treballadors ja hem previst instal·lar zones de picnic perquè puguin anar a dinar". I fins aquí la seva preocupació pels treballadors i els negocis de la zona.

- Negar legitimitat als veïns. Davant l'onada de protesta veïnal que va seguir a la implantació de la Superilla, van recórrer al manual d'intoxicació: que tot era una campanya orquestrada políticament per la dreta, convertits els veïns en marionetes d'altri. I que, evidentment, a tots ens agrada el fum i la contaminació. És a dir, el que ells fan i practiquen es pensaven podrien dir és el que fan els altres.

Però no. Jo porto militant en l'independentisme des de l'any 1984. I he fet de tot. Però en el meu activisme el que no havia fet mai és participar en un moviment veïnal. Ara les greus afectacions que els colauers han fet a la meva vida, al meu carrer, al meu barri, m'han "obligat" a mobilitzar-me. I us haig de dir que és una experiència fantàstica, humanament molt enriquidora. Després de tants anys d'activisme envoltat de persones que veien les coses com jo en termes polítics i nacionals, ara ho faig "només" amb veïns, amb els que comparteixo la revolta contra una política delirant que ens ha causat gravíssimes afectacions a tots. Som veïns fent de veïns, preocupats i reivindicant coses de veïns, un respecte a les nostres vides, als nostres carrers, al nostre barri. I en aquest compromís col·lectiu veïnal hi estem gent gran i gent jove, professionals i aturats, gent de dretes i gent d'esquerres, gent que penja la pancarta contra la Superilla al costat d'una bandera espanyola i gent que la penja al costat d'una estelada. I també gent que havia votat Colau les darreres eleccions municipals. I no pocs ni poques!!!!

Som això, veïns. I actuem com a tals. Perquè jo em sento totalment solidari d'aquest veí de carrer de C's que m'explica ha hagut de gastar-se els seus estalvis en canviar totes les finestres del seu pis, per insonoritzar-lo, perquè ha passat de viure en un carrer molt tranquil, pel que no passava cap autobus a tenir el carrer col·lapsat i amb 6 autobusos diferents circulant-hi, tres dels quals nocturns. I tots dos estem a la Plataforma.

No, colauers, això no va ni d'ideologies ni de partits. Això va simplement de la merda en la que vosaltres ho heu convertit tot amb el vostre despotisme, amb la vostra estupidesa, amb les vostres mentides, amb el vostre menyspreu als veïns.

Ho hem intentat tot: anar a reunions, participar de bona fe d'assemblees convocades per l'Ajuntament, recollit signatures, mobilitzacions al carrer. Res. Vosaltres com si sentíssiu ploure.

Per això, fent un esforç descomunal, aquells veïns que espontàniament ens vàrem organitzar, alarmats per les afectacions que generava la Superilla, ara hem convocat aquesta consulta veïnal. Estem fent el que hauríeu d'haver fet vosaltres, però que malgrat els vostres discursets, us heu negat a fer. Estem donant veu als veïns. Volem puguin expressar-se. Ho faran en un procediment de consulta transparent i rigorós, la netedat del qual serà supervisada i garantida per gent de partits polítics tan dispars com Pdecat, ERC i C's.

Permetre als veïns expressar-se és el nostre principal objectiu, i que la seva veu sigui, finalment, tinguda en compte. Per això ens hem vist "obligats" a posar tres urnes diferents. Una per als veïns de la Superilla i els carrers perimetrals, una altra per als veïns de la resta del barri i una altra per a treballadors no-residents de les empreses del perímetre Superilla i perimetrals. Ho hem fet perquè tothom té dret a ser escoltat, tothom té dret a posicionar-se sobre un projecte les afectacions del qual van, ho estem veient amb la mobilització veïnal, més enllà de la Superilla i els carrers perimetrals als que inicialment estava convocada la Consulta.

Se'ns acusa, des del món dels colauers, que aquesta ampliació en una segona urna dels veïns que poden participar és una prova que no sabem el que fem. Una mentida més. Ho sabem perfectament. Fem el que ells no s'han atrevit a fer: escoltar i donar veu als veïns. Se'ns acusa també, des del món colauer, de fer una consulta en la que només poden votar els majors de 18 anys, com si ajustar-nos al que és l'edat de vot oficial fós una prova inequívoca d'una perversa voluntat de manipulació, per no deixar votar (sic) "els nens". I fins i tot se'ns amenaça amb la Llei Orgànica de Protecció de Dades. És igual que el procediment dissenyat, en el que han participat informàtics i advocats, tingui totes les garanties en relació a la LOPD i a l'assegurament d'un procés participatiu rigorós, net, impecable. Tot això davant el seu "Colauers Style" de mentides i manipulacions no importa.

Aquests dies, que estan sent molt intensos, informant als veïns, parlant amb ells, escoltant-los, m'ha vingut al cap una paraula, per descriure com se senten, com ens sentim: HARTAZGO. Els veïns estan FARTS de tanta estupidesa, incompetència, manipulació, mentides i menyspreu.

Si hi hagués algun colauer honest hauria d'estar preocupat per tot plegat, àdhuc avergonyit d'estar fent tot el contrari del que en algun moment van defensar. Però això els veïns ja ho considerem poc probable passi. Des que van dir, sense immutar-se pel seu cinisme, que l'experiència de la Superilla del Poblenou havia estat molt útil per saber com no s'han de fer les coses, però ens van deixar la merda instal·lada al barri, que hem perdut tota esperança.

Si sou veïns del Poblenou, us animo a participar en aquesta CONSULTA VEÏNAL.

Ni el Poblenou és un laboratori, ni els veïns som conillets d'índies. Som veïns intentant recuperar les nostres vides, els nostres carrers, el nostre barri, que aquest Ajuntament ens ha robat.

I si no sou veïns del Poblenou, però esteu preocupats per la qualitat democràtica i per una política i uns polítics decents, tingueu-nos presents: al Poblenou (com evidencien les dues consultes veïnals en marxa i una tercera a les portes) s'està donant DES DE LA BASE -i sense que els veïns ho hàgim volgut així- una batalla contra el neo-despotisme dels que van arribar com "la nova política", que com a mínim al Poblenou ja hem vist només amagava incompetència, autoritarisme i mentides i manipulació.

Macià, en l'origen i en els nostres dies

Francesc Abad — Sun, 25 Dec 2016 23:28:00 +0100

Jo pertanyo encara a aquesta generació que vàrem haver de descobrir la història de Catalunya quasi de manera furtiva, i que vàrem acabar devorant tot allò que queia a les nostres mans. Recordo un llibre, de quan La Caixa de Pensions en regalava: "Imatges de la Catalunya Autònoma", any 1978. "Qui és aquest, mama?" "És el President Macià, nen!". Allà estava aquell home, amb una presència que ja impressionava un nen que descobria amb ulls com a plats una història que no li havien explicat al cole.

"Macià", em vaig quedar dient per a mi. Avui, 25 de desembre, com fa molts anys, hem pujat fins al pla de la Fe, al cementiri de Montjuïc, on hi ha la tomba de Macià. Gairebé 40 anys des d'aquell nen que descobria Macià fins avui, dels quals ja més de 30 com a militant independentista, sempre a l'ombra de Macià, del que representava, dels seus valors, de tot el seu llegat.

L'origen de les coses acostuma a ser un territori confús, però sempre hi ha alguna cosa, en aquesta zona dels orígens, que actua com a detonant. I per a l'independentisme contemporani, aquest detonant, aquest catalitzador, fou Macià.

Fa uns dies m'explicaven una "anècdota" de la conferència que fa poc pronuncià a Madrid, en un d'aquests fòrums político-econòmics, algú tan poc sospitós de simpatitzar amb l'independentisme com és Juan Rosell, el president de la Patronal espanyola. Adreçant-se a l'auditori, on hi eren els representants del "todo Madrid", de la casta que controla fins l'últim ressort d'aquest estat podrit que és l'estat espanyol, els va deixar anar alguna cosa així com "si quieren entender un poco más lo que pasa en Catalunya les aconsejo lean una biografía de Macià i se pregunten qué lleva a alguien que ha servido más de 20 años en el ejército español, un coronel, a dejarlo todo y convertirse en líder independentista".

No llegiran mai cap biografia de Macià i mai no es faran aquesta pregunta ni buscaran una resposta sincera.

La pregunta, de fet, és l'origen. I el pas que fa Macià és la seva resposta al que acaba descobrint, més enllà del que fins aleshores havia estat la seva vida, la d'un oficial de l'exèrcit espanyol. I amb el pas que fa Macià i el seu lideratge innat és quan pren forma, al seu voltant, l'expressió de l'independentisme contemporani.

Els valors de Macià segueixen vius, totalment vius, els nostres dies. Macià funda Estat Català, i canalitza tota una generació cap a posicions obertament separatistes. Macià ho sacrifica tot i es mostra disposat a tot. Durant la dictadura de Primo de Rivera, fins i tot a l'intent d'insurgència armada que representa el conegut com a "Complot de Prats de Molló". El seu judici fou un aparador extraordinari al seu lideratge i a la causa de Catalunya. Macià recorre el món difonent la causa de Catalunya i buscant respostes i aliats per a la Catalunya que vol. Des de les comunitats catalanes a tota llatinoamèrica fins al Moscú revolucionari dels soviets de l'any 1925. Si de Cuba va tornar amb l'estelada, de Moscú va tornar amb la visió clara que els moviments totalitaris no oferien cap resposta per a la nostra causa. Tanmateix -com a anècdota- un dels seus acompanyants en aquest viatge, Josep Carner Ribalta, un dels seus homes de màxima confiança, editaria un llibre indispensable per als amants de la poesia: "Poetes russos de la revolució".

Cau la dictadura de Primo de Rivera i Macià lidera la nova formació política que agrupa des del separatisme explícit d'Estat Català fins a d'altres formacions polítiques i personalitats diverses: Esquerra Republicana de Catalunya. El triomf republicà porta Macià a proclamar la "República Catalana dins d'una federació de Repúbliques ibèriques". Però la pressió del moment l'obligà a assumir transformar la proclamació en la constitució d'un govern autònom, el de la Generalitat de Catalunya. No va implicar cap renúncia a la independència, l'ideal al qual ho havia sacrificat tot, però sí un pas necessari en aquest camí.

Els nostres il·lustres estupendistes d'avui en dia, el currículum dels quals, tots junts, no permet ni omplir una sola línia de serveis a la Pàtria, ara estarien acusant el pare de la Pàtria, el pare del moviment independentista, de "processista". Així és el nostre país. Penseu-hi quan algú estigui alliçonant des de la més total buidor de serveis a la Pàtria.

Macià és determinació. És aquest compromís vital amb un ideal. I és ser coherent amb aquest ideal, fent tot el que en cada moment es considerés millor permetria assolir-lo.

Macià és coratge, entès com a disposició al sacrifici. No és martirologi gratuït, perquè el coratge i la valentia no tenen res a veure amb això. És aquesta disposició d'ànim i física per fer front al que calgui, com calgui i quan calgui. Per tant, coratge com a caràcter militant per assolir uns objectius, en una estratègia, amb una finalitat, que mai fou la de victimitzar-se.

I Macià és, també, una idea de país. El seu ideal per a l'Estat Català, la Catalunya independent, era una Catalunya que va definir d'una manera que encara és plenament vigent: «una Catalunya lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa».

4 dimensions clau d'un país i 4 paraules precises que dibuixen la grandesa que es volia per al nostre país. La mateixa que, encara avui, perseguim la majoria d'independentistes.

És una Catalunya allunyada dels fanatismes. És una Catalunya que no es mira a si mateixa per gestionar i repartir la misèria, sinó per generar oportunitats. Una societat ambiciosa capaç de crear prosperitat a partir del que tots i cadascun de nosaltres fem, del nostre esforç. Una Catalunya culta, amb l'educació com un dels seus pilars. Una Catalunya que, manllevant el kennedysisme posterior, no es paralitzi esperant a veure "què fa el país per nosaltres", sinó que ens interpel·li sobre què podem fer cadascun de nosaltres per Catalunya, entesa no com una realitat abstracta, sinó com la realització d'aquest país lliure, just, pròsper i gloriós.
Macià moria el 25 de desembre del 1933, i la seva obra quedaria avortada en mesos. Altre cop l'aspiració d'aquesta Catalunya quedaria presonera entre el sabre i la bomba. L'enterrament de Macià fou una manifestació de dol popular mai vista. Fins i tot la premsa estrangera, com el New York Times es feia ressò del milió de persones que varen acompanyar el seu fèretre.

Hi pensava avui, davant la seva tomba, al pla de la Fe, sòbria, elegant, central, enèrgica. Recordava l'impacte d'aquella presència extraordinària en aquell nen que era jo. Hi hem dipositat, amb altres camarades de la Societat Patriòtica Palestra, un ram de flors.

Davant la tomba de Macià, els Germans Badia, els seus fidels servidors. Els patriotes que van viure i morir amb els mateixos ideals i valors que Macià. Van perseguir el pistolerisme i la violència sectària que consumia la Catalunya republicana i amenaçava el seu futur i els nostres ideals, fet que els va convertir en un objectiu a abatre per part de l’anarquisme radical i l’espanyolisme feixista. El 28 d'abril del 1936 un escamot failangista els assassinà.

Ros i Serra parla dels Badia com d'uns homes compromesos amb la justícia i el seu temps: “Miquel Badia no defuig mai la seva responsabilitat davant del perill. D’aquí va néixer el seu carisma”. I és que volia imprimir en el jovent el coratge necessari per fer de Catalunya un poble lliure. Ros detalla que en una ocasió Badia es va presentar tot sol al cafè La Tranquilidad, un dels llocs sovintejats pels anarcosindicalistes de la CNT-FAI, i amb un to provocador va dir als presents: “Sóc en Miquel Badia i m’han dit que algú d’aquí em busca”.

L'enfrontament dels llibertaris contra el govern català i Estat Català arrenca ja l'abril del 1931, quan la CNT amenaça amb la «insurrecció armada dels treballadors cenetistes contra qualsevol forma de separatisme polític i molt especialment el separatisme català». Avui, per sort, no hi ha pistoles, però sí podem detectar actituds molt i molt similars...

També els hem recordat, als Germans Badia, i hem dipositat un altre ram de flors a la seva tomba. Ens proclamem hereus del seu coratge, determinació i ideals.

Compromís, confiança, determinació, lleialtat, humilitat, coratge, valor... formen part del llegat de valors que ens arriben, tramesos per aquesta cadena de compromisos personals que ho ha fet possible, des de Macià i els Germans Badia als nostres dies. I als que, com a militants independentistes, volem ser fidels per fer realitat aquesta Catalunya lliure, justa, pròspera i gloriosa.

HONOR I GLÒRIA!

DONEC PERFICIAM
(i Bon Nadal i Feliç Nou Estat Català 2017)

Nova setmana de contra-independentisme des de l'independentisme

Francesc Abad — Tue, 13 Dec 2016 21:30:00 +0100

Fa uns 10 dies en un post analitzava les dades que evidencien que en l'últim any hem deixat de fer independentistes, que hem començat a destruir els fonaments de la fins ara majoria social per la independència. Una de les dades irrefutables d'aquesta majoria social per la independència és la correlació que hi ha entre el "Sí a la independència" i la percepció, la confiança, que amb la independència milloraria el nostre nivell de vida, el nivell de vida del país. Doncs bé, aquesta "confiança" havia caigut 7 punts en un any. Del 2015 al 2016 hem passat d'un 56% dels catalans que creiem que amb la independència millorarà el nivell de vida a un 49%. Set punts menys. Una barbaritat. Una dada que és una doble amenaça: a) que esdevingui tendència, i per tant vagi minvant la confiança en el que ens aportarà la indy i, b) que en perdre la confiança que amb la indy millorarà el nostre nivell de vida, acabem perdent suports a la independència (cosa que fins ara no es produeix al mateix nivell que aquesta pèrdua de 7 punts).

Davant d'això, concloïa la meva anàlisi amb dues crides:

- deixar de fer el ruc, deixar d'estar presoners de debats absurds, de provocar situacions que només ens desgasten o de situar com a estratègiques coses que en absolut ho són com tot això de les desobediències, les repúbliques i "les lluites"

- tornar a l'estratègia de "fer independentisme", que vol dir explicar, fonamentar, argumentar, perquè amb la independència el nostre nivell de vida serà millor que ara.

10 dies després el balanç de la situació no pot ser més desencoratjador, més terrible, més letal. En 10 dies els "grans" debats han estat altre cop que si cal pujar impostos a més gent, que si s'okupa la Secretaria d'Universitats i s'hi causen destrosses i, aquesta setmana de la que només portem dos dies, el nou xou cupaire de les "desobediències", arran el cas de la crema de fotos durant la Diada del 2016.

El punt clau del tema és que altre cop els senyors i les senyores d'aquest entorn es creuen que són ells i elles els que poden decidir autònomament què és desobediència, quan es fa, el que implica i a qui implica, és a dir, decidir autònomament ells sense encomanar-se a ningú i exigir que tots ballem al seu ritme.

I això, amics, no. De cap manera.

Situem breument els antecedents de la cosa i els seus ítems clau:

El que podríem dir "incident" de la crema de fotos que ha derivat en aquestes actuacions judicials s'esdevé al finalitzar una mani, concentració o el que sigui d'Arran per la Diada del 2016. Aquesta Diada, tot i que la societat civil i tots els partits polítics implicats en el procés (inclosa la CUP) van participar de la massiva mobilització que s'esdevingué per primer cop descentralitzada, els senyors d'Arran no hi van participar (sí ho havien fet l'any anterior).

"Arran crida a fer boicot a l’esperit de la manifestació de la Diada
L'organització membre de la CUP-Crida Constituent vol "desafiar el caràcter lúdic-festiu" de les mobilitzacions de l'Onze de Setembre "

És a dir, que aquests que ara criden desesperadament perquè ens solidaritzem amb ells i ballem al seu ritme, van desafiar la concentració unitària perquè no els hi semblàvem prou bons, perquè el que nosaltres volíem i com ho volíem no és el que ells volien, perquè ells creuen que s'ha de fer d'una altra manera. Bé, és la seva opinió. No és l'opinió de la majoria que ens vam manifestar seguint la crida de l'ANC.

El que no és de rebut és que ara provoquin aquest incident perquè els milions que ens vam manifestar perquè volem fer la independència d'una determinada manera hàgim de fer les coses com aquest escàs miler de persones volen es faci.

Això no va així. Això és xantatge. Això és inassumible. Això m'hi posiciono en contra amb tota la meva energia.

Amb la mateixa energia que dic que és una barbaritat antidemocràtica encausar ningú per la crema d'unes fotos, siguin de qui siguin, o d'una bandera. És aquesta deriva antidemocràtica en la que està sumit l'estat espanyol i que és una de les moltes raons que ens alimenten la decisió de fugir-ne, de fotre el camp d'aquest Estat podrit, en fallida democràtica.

Ara ha estat per la crema d'unes fotos. Fa unes setmanes va ser per posar una estelada al balcó municipal. Més enrere per obrir l'Ajuntament el 12O. Hem tingut també l'encausament per xiular l'himne espanyol en un partit de futbol i fins i tot el d'un periodista per fotografiar la polícia, en un camp de futbol, retirant estelades.

Més enrere, i amb fets molt més transcendents, hem tingut l'encausament del President Mas, les conselleres Rigao i Ortega i d'en Francesc Homs per posar les urnes perquè el poble parlés. I divendres la presidenta del Parlament prestarà declaració davant el TSJC per permetre un debat polític al Parlament de Catalunya.

Però tots, del primer a l'últim, són expressió d'aquesta deriva antidemocràtica i lliberticida de l'Estat Espanyol. I tots els encausats tenen, per aquesta consideració, la meva solidaritat i suport. Inclòs els de les fotos.

Així les coses, ens podem preguntar, com és que la reacció davant uns fets és una nova mostra d'expressió de la determinació popular d'avançar cap a la independència amb fermesa i democràcia, i d'unitat... i en uns altres casos l'únic que es provoca és un autèntic terrabastall en el que l'opció independentista es marginalitza i perd crèdit i a més a més sempre deriva en bronca entre independentistes, divisió.

Fàcil.

El President Mas, el conseller Homs, les conselleres Rigau i Ortega, el regidor Téllez (CUP Badalona), el senyor Espot i la Presidenta del Parlament Carme Forcadell assumeixen amb coratge i determinació els fets que van protagonitzar i que van donar peu a l'inici de causes penals contra ells. Assumeixen el que han fet i no se n'amaguen, donen la cara i estan decidits a explicar-ho davant qui sigui, inclosa l'administració de justícia.

Si estem plenament convençuts com ho estem, que totes aquestes actuacions són perfectament democràtiques, legítimes, pacífiques i àdhuc exemplars, si l'Estat Espanyol és tan cafre d'obrir causes judicials contra aquests fets, quan se'ns cita hi anem, donem la cara, les expliquem i les defensem. Ni Mas, ni Homs, ni Ortega, ni Rigau, ni Téllez, ni Espot... ni Forcadell aquest divendres vinent no culpabilitzaran ningú que no sigui l'Estat espanyol i la seva deriva antidemocràtica de la seva situació. L'assumiran com a decisió lliure i, tots aquests sí, demostren no tenir cap por, en fer el que han fet i donar la cara com ho estan fent.

La diferència amb el cas dels de les fotos és radical. Aquests no defensen el que han fet, sinó que diuen que no reconeixen l'administració de justícia, i que per tant no han d'anar a declarar res quan se'ls cita.

És una diferència abismal. En un cas s'està obeint un mandat democràtic o s'està exercint un dret democràtic, a la llibertat d'expressió, i s'està disposat a defensar-ho davant qui sigui. Es defensa el que s'ha fet, es qüestiona la legitimitat democràtica per perseguir aquests fets, però no es qüestiona la institució administració de justícia. I en l'altre cas el que es fa és dir, no reconeixem la justícia, i per tant, no hi tenim cap obligació. És a dir, s'obre la porta al caos social, a l'anarquia.

Si cadascú de nosaltres pot decidir el que fa o deixa de fer, a què se sent vinculat i a què no, és el caos, és l'anarquia. I això no és el nostre procés. El nostre procés i la independència seran ordenats o no seran. No hi haurà cap caos ni absència de llei, hi haurà només una desconnexió d'un ordenament jurídic i la connexió al nou ordenament jurídic de l'Estat Català. I en aquest interval no hi haurà espai per al caos ni l'anarquia. Estem sotmesos a un ordenament jurídic i a una administració de justícia. No la neguem. Simplement, quan arribi el moment, desconnectarem d'un ordenament per connectar-nos al 100% propi.

Legitimar l'actuació dels de les fotos i la seva comparsa és legitimar can pixa. I això és l'antítesi del que estem fent i de les garanties que oferim als ciutadans en relació al que estem fent. És curiós també com aquests que tan s'esveren davant una citació judicial, deuen estar compliment diàriament amb centenars de normes estatals, sense desobeir-les. Aquesta hipocresia de la desobediència a la carta s'ha d'acabar, no la podem emparar. Volem canviar l'ordenament i volem una justícia diferent de l'actual, però l'actual és la que hi ha.

Els senyors de les fotos l'Onze no es manifestaven amb els milions de catalans que ens vam manifestar perquè ells volien fer les coses d'una altra manera. Ara no podem caure en el xantatge de perquè reben una citació judicial, els milions hàgim de fer les coses i assumir fer-ho com volien aquests centenars de radicals. Això no va així.

Hi ha, finalment, una derivada molt covarda. Una citació no és res. De fet és un dret/deure, en el sentit que forma també part del nostre dret a la defensa en qualsevol causa. Si ho volem, podem no declarar. I no passa res. La causa segueix. El que sí que passa és que quan rebem una citació, cal acudir, i som advertits de les conseqüències de no fer-ho. I això serveix per a un President que hagi posat urnes, per a una Presidenta del Parlament, per a un regidor que pengi l'estelada al balcó, per a un tipus que cremi una foto, per a un veí sorollós, per a un marit que no paga la pensió o per a un denunciat per qüestions de trànsit. Per a tots.

I les conseqüències són molt clares. No s'agreuja la causa instruïda contra el citat, però sí se li diu que si no compareix se'l farà comparèixer. És una qüestió de procediment totalment al marge de la causa. I dir que "se'l farà comparèixer" tothom sap que és. Doncs que s'enviarà la policia judicial a buscar-lo i portar-lo davant el jutge. Aquí i a la xina popular.

Però aquí vol dir que se sap perfectament seran els Mossos qui ho faran, perquè per això són policia judicial. I si els Mossos no ho fessin estarien ells mateixos incorrent en delicte amb unes conseqüències polítiques d'abast imprevisible, de les que l'únic que sabem segur és que ens deixarien en una situació més feble de cara a la indy que abans de l'incident. I no només això, sinó ho fessin, el jutge enviaria la Guàrdia Civil o la Policia Nacional a buscar el citat. I s'hauria acabat la comèdia. I tots hauríem acabat molt pitjor que abans d'iniciar aquesta penosa política del postureo.

És d'una irresponsabilitat absoluta posar Mossos i Govern d'una manera tan gratuïta en un conflicte com el que tota aquesta tropa estan fent.

El bo del Germà Capdevila feia un tuit en el que deia "si haguéssim estat 100.000 cremant fotos del rei, l'AN ens perseguiria als 100.000?". L'error d'enfocament és total. L'Onze érem milions els que ens manifestàvem, i ho fèiem amb la seguretat que la nostra causa la defensem des de la democràcia i un civisme exemplars. Des del 2012 ni un paper a terra. Aquesta és la nostra força, això és el que fa siguem milions.

Ja vam viure massa Onzes en els que tot era crema de banderes, encaputxats, enfrontaments amb la policia, etc etc etc. No passàvem mai de 10.000. La qüestió no és convocar 100.000 per cremar res. La qüestió és que només som cent mil, només som un milió, només som milions, només som majoria social, si ens mantenim fidels als valors que inspiren la nostra revolució democràtica.

I ara no ho canviarem ni deixarem ens ho canviïn. Ara no ens posicionarem a favor de l'anarquia, el caos i que tothom faci el que vulgui, sense cap llei ni ordre. I ara no començarem a cremar ni fotos, ni banderes, ni res de res. O seguim amb l'exemplaritat cívica i el compromís amb l'ordre o pleguem. O com a mínim ho votem, i decidim quants apostem per una via i quants es volen passar a aquest altre tipus de revolta, com la que propugnaven els d'Arran aquest Onze, i que va aplegar unes 2.000 persones. Aquesta és la tria.

L'endemà del 27S alguns ja vam dir que érem majoria independentista, però que amb el pes dels 10 diputats de la CUP, teníem dubtes de ser majoria per "fer" la independència. En aquest any que portem així aquest dubte no s'ha esvaït. Cada setmana és un repte. I és impossible transitar el camí de fer la independència amb la mínima solidesa que requereix un procés d'aquesta naturalesa. A empentes, derrapant, ensopegant... seguim en el camí de fer la independència. Perquè el desgast és enorme. Perquè preocupats de no fotre'ns l'hòstia en el camí, hem deixat de fer independentistes. I així seguim. En aquesta diabòlica situació. Desesperant.

Francesc Abad

La vergonya que no cessa: sobre l'intent de la Colau de denigrar la memòria nacional al Born

Francesc Abad — Wed, 19 Oct 2016 11:16:00 +0200

El primer cop que vaig sentir aquesta cosa que sents quan penses està a punt de caure't a sobre"la del pulpo" fou a la Facultat, l'any 1985. Jo feia segon de Dret, i amb un company vam posar una pancarteta convocant a una marxa de La Crida a la Solidaritat de protesta per l'assassinat de Mikel Zabalza. Els ultres de la Facultat em van envoltar (uns 8-10) i només la intervenció de qui llavors era líder estudiantil de la Facultat, Ricard Gomà, dient que si em tocaven no pararia fins que els expulsessin a tots, els va fer desistir, quan ja em tenien encerclat contra la paret.

La tensió amb la ultradreta a la Facultat va ser permanent durant tots els anys de la carrera. Ja ho he explicat més d'un cop. El dia que més POR vaig passar, en majúscules, i no per mi, sinó pel que podia passar, va ser quan vam organitzar un acte amb l'eurodiputat d'HB Txema Montero. Aquell dia la ultradreta de la Facultat es va fer acompanyar de tot el "fatxerio nacional". M'anaven parant pels passadissos "Abad, hoy te has pasado", "Abad, a ver como sales de esta" mentre s'obrien les jaquetes i m'ensenyaven les pistoles que portaven.

O com aquella nit de recompte electoral d'unes eleccions estudiantils quan un dels ultres, que feia dos com jo, sin mediar palabra, em va agafar el cap i em va començar a colpejar contra la paret. El va parar el jefecillo dels ultres d'aleshores, actual regidor del PP "déjalo desgraciado, que lo matas". Per sort li va fer cas.

Aquest mateix jefe dels ultres fou qui, quan vaig acabar la carrera em va dir allò de "Abad, no sabes las veces que nos hemos reunido para darte una paliza, pero nunca nos hemos decidido. Tienes huevos".

Tenir ous no m'ha servit perquè en la Barcelona dels 80s i de la primera meitat dels 90 la ultradreta em rebentés el nas una vegada, m'amenacés a mi posant una navalla al coll del meu germà, em perseguissin (a mi i a dos camarades més) navalla en mà pel barri o em colpegessin trencant-me les ulleres un parell de vegades. I molt més recentment -fa dos anys-, que uns tipus cantant el cara el sol braç en alt em trenquessin la llengua i dues dents.

A mi la senyora Colau i els Comuns no m'han de donar cap lliçó de plantar cara a la ultradreta ni m'han d'explicar què és el franquisme, perquè he viscut la violència dels seus hereus en primera persona més cops dels que hauria volgut. Sé el que és la ultradreta, sé el que és la seva violència i sé el que durant molts anys (fins desplegament de Mossos) havia estat la seva impunitat.

Tampoc no em cal que la senyora Colau m'ompli l'esplanada del Born d'escultures franquistes, les que tota la vida havíem lluitat per treure de la ciutat, per fer cap performance de memòria franquista.

No cal que ens expliqui el que és un avi capità de l'exèrcit de la República, presoner tres anys al castell de Montjuic. No cal que ens expliqui el drama d'una família desplaçada des de l'horror de la Batalla de l'Ebre a la fam, la misèria i la humiliació de la Barcelona franquista del 39, del 40 i del 41.

Tres anys de presó per haver-se mantingut lleial a l'exèrcit de la República poden semblar un càstig fort. Però "no és res" quan alguns amics meus m'expliquen el seu avi desaparegut durant la batalla de l'Ebre. O els qui es van exiliar. O els qui van estar a camps de concentració.

No, senyora Colau, tot això no cal que ens ho expliqui. Ho sabem massa. Ho hem patit massa. Forma part, més que de la nostra memòria, de la nostra vida i mort.

Per això ahir dilluns vam anar davant el Born, on aquesta exposició merdosa que ha programat la senyora Colau ha omplert d'estàtues i monuments franquistes la plaça de l'indret més emblemàtic de la desfeta del 1714, que només hem pogut recuperar més de 300 anys després.

Per què fan tot això? es preguntava molta de la gent que hi era.

Aquest personatge de les clavegueres del món d'ICV-EUA, comuns, colauers, etc que és en Jordi Guillot ens ho va explicar, des de la sinceritat de qui no és res i no pot evitar dir les coses com són i no com els seus primeres files han intentat vendre'ns-ho:

"El Born no forma part de la meva memòria històrica, si els fossars del castell de Montjuic i el Camp de la Bota"

És això. La repugnant exhibició de simbologia franquista al Born només té per objectiu ser una provocació tan bèstia que aconsegueixi "tapar" el Born com a espai de memòria col·lectiva del 1714.

I un altre atac de sinceritat d'una altra dels Comuns, la senadora Sara Vila, va acabar de tancar el cercle de tot el que realment hi havia darrere d'aquesta operació nauseabunda:

"No es tractava d'un debat entre independentistes i no independentistes sinó d'organitzacions que van lluitar contra el franquisme, ni CiU ni ERC"

Ja ho tenim. La memòria comença a partir del 1939, i ni CiU ni ERC no formen part d'aquesta memòria. Quins pebrots.

El passat dissabte 15 d'octubre s'havia esdevingut el 76è aniversari de l'afusellament de Lluís Companys, el nostre President Màrtir (a un dels fossars del castell de Montjuïc que reclamava l'indecent Guillot, el de Santa Eulàlia). L'afusellaven mentre els presoners de l'exèrcit republicà, com el meu avui, omplien les cel·les del castell i vivien aquell moment amb una desesperança total.

Però vet aquí que en aquella Barcelona i Catalunya de la més dura i salvatge repressió franquista, dels 40, uns joves, la secció militar del Front Nacional de Catalunya, es juguen la vida creuant la frontera amb militars aliats, refugiats -entre ells molts jueus- i amb accions de tot tipus contra la dictadura feixista. Sabien que no tenien cap possibilitat de derrotar el règim, però van viure i lluitar "obrint camins a l'esperança".

Sí, eren joves del Front Nacional de Catalunya, joves patriotes, joves independentistes. Com en Ferran Marull, mort recentment, aquest mes de setembre.

En Ferran Marull, amb en Jaume Castells, col·locà, el 1946, una càrrega explosiva de 8 cartutxos de dinamita al local del Sindicato Español Universitario (SEU) a la Universitat de Barcelona. Ho varen fer al migdia, quan el local era buit. En aquell local els falangistes torturaven tots els estudiants sospitosos de catalanisme.

El 1949 s'hagué d'exiliar. Amb ell desapareix l'últim dels membres vius de la Secció Militar del Front Nacional de Catalunya, la gran organització independentista de la postguerra, tant a l'interior de Catalunya com a l'exili.

Sí, aquests que segons la senadora dels comuns Sara Vila ni existíem ni havíem lluitat contra el franquisme.

La secció militar del FNC havia perpetrat accions de tot tipus. L'Onze de Setembre de 1944 un escamot dirigit per Martínez i Vendrell va penjar una senyera al transbordador aeri del port de Barcelona.

Sí, l'Onze de Setembre, aquesta data que segons el senyor Guillot, d'ICV, no existeix ni forma part de la nostra memòria. Aquell 11 de setembre del 1944, enmig d'una repressió ferotge, un escamot de joves independentistes, aquests que no lluitaven contra el franquisme, van tenir els collons de penjar una senyera al cable del transbordador de l'aeri, que va poder veure tota la ciutat.

I, quines coses, eh, colauers, el 24 de març del 1946, sí, del 1946, la secció militar del FNC va volar el monument a La Victoria franquista, el que ara la vostra lideressa, la senyora Colau, ens exhibeix a l'esplanada del Born.

La història dels Comuns vindria a ser que tot comença amb ells. El Born no té sentit perquè només hi ha memòria a partir del 39, i en aquesta memòria els indepes no hi som. S'ha de ser molt i molt pocavergonya per perpetrar una operació tan repugnant.

Suposo que per això ahir ens vam concentrar un grapat de patriotes davant del Born. Suposo que per això ahir també uns xicots de les JERC van voler expressar amb rotunditat la seva protesta amb tot plegat. I fixeu-vos com és de curiosa la vida. La senyora Colau i els Comuns, durant la darrera campanya electoral de les municipals, van rebentar, via PAH, tots els mítings de la resta de candidats. La resta de candidats es van ressignar als numerets que sistemàticament els hi muntaven i els deixaven fer.

Però ahir aquests Comuns van blindar violentament l'accés a l'interior del Born on es desenvolupava la inauguració oficial, i vam impedir, amb violència, que els joves de les JERC accedissin al recinte. Hay que ver las vueltas que da la vida, eh, Colau?

En la topada amb la seguretat dels colauers un jove de les JERC va resultar ferit i va haver de ser evacuat amb ambulància. Mentre el metge i els auxiliars de l'ambulància atenien el jove i el pujaven al vehicle en camilla, darrere meu un grupet de 4 Comuns, algun de l'entorn molt directe de la Colau anaven fent "risitas", se n'enfotien.

No, Colau, no Comuns. LLIÇONS NI UNA!

El vostre intent de vexar la memòria de lluita i patiment associada a la història de la Nació Catalana perpetrant aquest ultratge al Born és un pas que no hauríeu d'haver fet mai.

Em presento al Secretariat Nacional de l'ANC. Com sempre, de cara!

Francesc Abad — Fri, 06 May 2016 00:22:00 +0200

Publicat dijous 5-5-2016.- (aquest escrit és el que podreu trobar en el formulari que he hagut de complimentar com a candidat al Secretariat Nacional de l'ANC. Això és el que he consignat al voltant de qui sóc, quins mèrits o experiència aporto i què vull fer i defenso per a l'ANC. Llegiu-lo i, si us agrada o convenç i em voleu donar suport o ajudar, moltes gràcies!)

Sóc Francesc Abad Esteve, fill de pare murcià, Francisco (ACS), i de mare catalana, la Teresa. Els meus companys de la territorial de Cornellà de Llobregat -el lloc on vaig créixer des que amb 4 anys vam arribar-hi amb els meus pares des de Lora del Río (Sevilla)- m'han avalat perquè pugui presentar la meva candidatura al Secretariat Nacional.

M'hi presento amb una doble motivació (què vull fer):

1. Perquè vull que l'ANC continuï sent l'assemblea de tots, i aquest motor social extraordinari que ha estat determinant perquè el procés independentista hagi avançat com ho ha fet els darrers anys.

Vull, a més, que l'assemblea segueixi tenint personalitat pròpia, no subordinada als interessos conjunturals dels partits. Una assemblea que sàpiga estar i treballar al costat de tots, transversalment, però que ho faci des de posicionaments propis, d'acord al que en cada moment considerem millor per al país i el procés independentista.

I una assemblea oberta a tots els seus socis, a processos participatius interns que enriqueixin i facin més fort aquest posicionament que reclamo i vull viu i intens en tots els temes que afecten el procés.

2. Perquè m'han dit que puc ajudar. Des de fa anys, i amb molts altres companys, estem fent una anàlisi exhaustiva de la realitat política i social del nostre país des del punt de vista del suport a la independència. Ha estat un treball intens i discret, que hem compartit només amb les organitzacions que estan compromeses amb el procés. Una d'aquestes organitzacions ha estat l'ANC. Vam començar amb els companys del Baix Llobregat i des del 27S estem col·laborant amb a nivell nacional per aportar les nostres anàlisis a l'objectiu d'eixamplar la majoria social independentista.

Aquests mesos hem pogut dissenyar i posar els instruments que ens permetin ser més eficaços en el plantejament de les diferents campanyes que pugui fer l'ANC.

Els que participeu més activament del dia a dia de l'ANC potser coneixereu uns mapes colorejats amb els resultats electorals a nivell de secció censal, o diferents anàlisis sociopolítics a partir d'enquestes com la del CEO i del CIS que s'han fet servir per explicar la realitat social sobre la que volem incidir. Són part del fruit del nostre treball.

A banda d'això, potser molts d'altres heu llegit algunes d'aquestes anàlisis al meu bloc "Dies de fúria. Dies de Glòria" (www.diesdefuria.blogspot.com).

Els companys que ens van demanar que compartíssim a nivell nacional els nostres treballs ara m'han animat a que em presenti al Secretariat Nacional. Creuen que una persona del meu perfil, que treballa totes aquestes coses, pot ser útil participant del dia a dia del Secretariat. És per això que em presento, per poder ajudar la resta de companys i compartir el coneixement. I si tinc la vostra confiança, ho faré.

Estic convençut -dades en mà- que la feina que hem de fer com a ANC haurà de tenir un plantejament una mica diferent del que hem fet fins ara. Per arribar a més gent i fer-ho de manera més eficaç ens cal segmentar, ens cal conèixer amb la màxima profunditat possible els diferents sectors socials als que ens volem adreçar, i cal fer-ho dissenyant estratègies específiques per a cadascun dels col·lectius amb els que volem treballar.

Un repàs a la meva trajectòria militant i el que el formulari de l'ANC en diu "mèrits":

Més enllà d'aquests temes d'anàlisi socipolític en els que he estat treballant intensament els últims temps, el cert és que jo ja porto una bona pila d'anys militant per la independència i fent coses molt diverses.

Provinc d'un compromís social que vaig canalitzar, al barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat, a través de la parròquia, a través de la JOBAC (Joves cristians de barris obrers i ambients populars).

El 1984 vaig començar a col·laborar amb la Crida a la Solidaritat, en la Comissió Lingüística i també amb la fundació de l'organització juvenil "Joves Independentistes". Des de la mateixa Crida, i lideratge de l'Àngel Colom, el 1987 vaig participar de la Crida Nacional a ERC, i hi vaig militar uns pocs anys.

A la Universitat vaig entrar en contacte amb la FNEC, l'històric sindicat nacionalista que llavors estava renaixent a les nostres Facultats. Vaig ser el coordinador de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona i més endavant el Coordinador de tota la UB, i representant dels estudiants a Consell d'Estudis, Claustre, Junta de Govern i Consell Social. I vam fer una enorme feina de conscienciació i d'un plantejament independentista transversal.

Finalitzada l'etapa universitària vaig participar de la fundació del Casal Independentista de Les Corts, del que en vaig ser President, i que va ser una de les experiències pioneres de treball de base, fortament arrelat al territori i també amb una clara vocació transversal.

L'any olímpic, el 1992, estava compromès amb la reivindicació de seleccions nacionals catalanes, via el Comitè Olímpic de Catalunya, en tasques de coordinació tècnica.

Més endavant vaig ajudar en la posada en marxa de la Fundació ESCACC (Espai Català de Cultura i Comunicació), de la que en vaig ser patró i vicepresident, i des d'on es va fer una feina molt avançada al seu temps, des d'una visió que intentava dotar la cultura i la comunicació d'estructures d'estat.

Des de llavors, i només amb el breu parèntesi del meu pas per Reagrupament, he participat en totes les coses per a les que m'han demanat la col·laboració, però ja només com a militant anònim. Vaig ajudar en iniciatives com l'organització del viatge dels 10.000 a Brussel·les, amb l'admirat professor Enric Canela, o a Cornellà Decideix, durant les consultes, o al grup "la Fàbrica" que va impulsar el mestre Salvador Cardús.

També em preocupa i he intentat implicar-me en el que he pogut en campanyes de les Terres de l'Ebre, d'on és la meva mare (Corbera d'Ebre, Terra Alta), en la defensa del riu, contra el transvasament, però sobretot en temes de memòria històrica vinculats a la Batalla de l'Ebre, la preservació dels espais històrics que de diferents maneres ens permeten prendre consciència la crueltat de la guerra i del drama que aquella batalla va comportar i, pel damunt de tot, la recuperació, protecció i dignificació de les restes dels combatents que encara avui hi ha en aquests espais.

El dia de la fundació de l'ANC vaig ajudar com a voluntari en tasques de seguretat. També ho vaig fer a la manifestació de l'Onze del 2012 i a la Via Catalana al seu pas per Barcelona.

Com a soci de l'ANC pertanyo a la territorial de Cornellà de Llobregat, tot i que ja no hi visc. Ho faig per compromís amb el lloc on vaig créixer, i al que em sento molt vinculat. Però també perquè he volgut aprofitar totes les oportunitats que he tingut d'explicar als meus antics veïns perquè la independència és un projecte inclusiu, per a tots i que ens beneficiarà a tots, amb independència del nostre origen, llengua que parlem o sentiment d'identitat que puguem tenir.

A més a més el meu germà, que és el coordinador territorial de l'ANC de Cornellà, i de la seva mà m'ha estat fàcil conèixer i ajudar, treballar, al costat de tots els companys que ara m'han avalat i que fan una feina extraordinària, com moltíssima altra gent de l'ANC, la que hi és cada dia, cada setmana, cada convocatòria, cada acte, cada paradeta, cada mobilització, la gent que són ANC sense titulars ni declaracions a la premsa per reivindicar-se.

Tota aquesta gent són -i voldria pensar que puc fer servir el "som"- l'ANC, el que li dona sentit i el que li dona força. És, som, la gent a la que ningú no ens ha d'explicar que l'objectiu seria que hi treballéssim des d'un democratacristià a un d'extrema-esquerra, perquè ja hi treballem, perquè aquesta ja és la realitat de les nostres territorials, i això ho sap qualsevol que visqui mínimament el dia a dia de l'ANC.

El 9N vaig ser coordinador de procés a l'Institut Mercè Rodoreda, de Sant Ildefons, al que era el meu barri de Cornellà, i el recordo com un dels dies més intensos, més bonics i més emotius de la meva vida des d'un punt de vista polític. Inesborrable. Inoblidable.

I fa uns mesos amb els companys de Drets vaig presentar, com a soci del Futbol Club Barcelona, una denúncia contra la UEFA per les demencials sancions imposades al Barça perquè els seus seguidors portem estelades.

A tall de resum: explicar-vos com em sento i com em veig:

Un repàs com el que he hagut de fer per emplenar el formulari de candidat al Secretariat Nacional m'ha permès veure, com en una seqüència, tots aquests anys de lluita i compromís, i que tot això també m'ha permès acumular molta experiència i, sobretot, molts amics i companys, repartits transversalment per tot l'espectre polític independentista.

Sí, sé que puc ser -i sóc- molt contundent en els meus plantejaments i la seva expressió, però ho sóc des d'unes conviccions polítiques i patriòtiques profundes i absolutament allunyat de qualsevol sectarisme. He ajudat a l'ANC, a Òmnium i a Súmate en tot el que he pogut i m'han demanat. En general crec que no hi pot haver ningú que m'hagi demanat alguna cosa i no hagi fet els possibles per col·laborar-hi.

M'enorgulleixo de tenir amics i camarades amb els que comparteixo moltes coses, amb els que ens reunim, amb els que fem coses, amb els que vivim l'amistat i la complicitat en molts àmbits i que provenen o són o militen a CDC, Demòcrates, ERC i fins i tot també a la CUP. L'únic que no suporto i l'únic amb el que no transigeixo és amb el sectarisme. Ni amb la gent que no va de cara. Amb molta gent amb la que no tinc amistat i sabem fins a quin punt podem estar allunyats en els nostres plantejaments, quan és gent que va de cara, ens sabem reconèixer, i respectar.

Al carrer, l'independentisme és molt més transversal del que ho és a mesura que pugem nivells als partits i les organitzacions. I en aquesta fase decisiva del procés això és justament el que hem de posar en valor, tot allò que ens uneix i totes les complicitats que hem teixit o de les que ens hem fet mereixedors. Aquest és el pressupòsit imprescindible per poder arribar al nostre destí, a fer realitat una Catalunya lliure, a veure néixer l'estat català i la seva incorporació a la comunitat d'estats i pobles lliures. I per a això, sempre hi he estat, hi sóc i sempre hi estaré. I sempre DE CARA.

DONEC PERFICIAM

PS: La formació que he acreditat al formalitzar la meva candidatura és la següent:
Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona
Diploma de Postgrau en Administració Pública per la Universitat Pompeu Fabra
Màster en Dret Públic i Organització Administrativa per la Universitat Pompeu Fabra
Màster en Funció Directiva per l'Escola d'Administració Pública de Catalunya

2a part anàlisi CEO: partits polítics, tendències de vot i ideologies.

Francesc Abad — Sun, 20 Mar 2016 21:25:00 +0100

En aquesta segona part de l'anàlisi del CEO em centraré en tot el que té a veure amb el posicionament dels diferents partits polítics i les tendències de vot que a criteri meu se'n dedueix. Al final de l'article analitzaré alguns elements vinculats al posicionament ideològic dels enquestats, en la mesura que són un reflex de la societat i que poden explicar algunes coses que afecten no només als partits, sinó, i això és el més rellevant, al procés independentista.

1. Partits polítics, posicionament i tendències de vot

Junts pel Sí és la força política que té una més alta fidelitat de vot, del 83%. Fixem-nos que CSQEP, tot i la tendència alcista, té una fidelitat de vot lleugerament inferior, del 81,2% (dins el marge d'error).

La fidelitat de vot és per a mi un dels millors indicadors que tenim per valorar el posicionament d'una força política. I el de JxSí és molt bo, molt alt.

Seguint amb l'anàlisi del posicionament de JxSí, veiem -un altre indicador bàsic- que pràcticament no té fuga de vot apreciable cap a altres forces polítiques. Uns irrellevants 2,9% cap a CSQEP i 2,6% cap a CUP, tot dos dins "marge d'error". En termes demoscòpics, res.

La lectura d'aquests dos indicadors és clara: no es perd el vot propi i cap altra formació política amenaça, per ara, en "robar" vots a JxSí. Això aferma una posició molt sòlida.

Un altre indicador de la fortalesa de la posició política de JxSí és que pràcticament és la formació política amb un menor nombre d'indecisos entre els seus ex-votants, només un 7,2 (únicament inferior el % de la CUP, de 5,4, però que com veurem no és una bona dada de la CUP, sinó que obeeix al molt vot que tenia que ja ha decidit no tornar-los a votar).

Finalment un últim indicador per a JxSí és el potencial de captar vot d'altres formacions. Aquí l'indicador no és tan positiu, tot i que no és dolent. La principal transferència de vot cap a Junts pel Sí, i és la més alta de tots els moviments entre opcions polítiques, és la de la CUP cap a JxSí, del 15,6% dels vots que va tenir la CUP el 27S. És una dada rellevant, tant en termes demoscòpics com de significació política. És evident que estem davant el "retorn" del vot estupendista que va tenir la CUP el 27S i que es va mostrar esgarrifat amb la gestió que els antisistema van fer del seu vot. Junts pel Sí també arrossega un 9,7% d'abstenció el 27S, un 2,2 del PSC i un 1,9 de CSQEP, així com un 8,5% dels que no recorden què varen votar (dada "rellevant" per contextualitzar que les enquestes no són una ciència exacta, sinó una aproximació a la realitat social, i no podem donar-li més valor que aquest). I, finalment, un 6,7% del vot a altres formacions que no varen obtenir representació, cal suposar que vot que va tenir Unió; d'aquest col·lectiu també JxSí és el segon destí de vot, després de CSQEP.

En resum, Junts pel Sí està en una posició política molt forta. Té la fidelitat de vot més alta, pràcticament no perd vot cap a altres formacions, és qui menys indecisos té i està rascant vot d'altres posicions posicions polítiques i de l'abstenció.

Ah! I, com si no tingués "importància", m'oblidava que és també la força amb una més alta intenció directa de vot, del 30,9%, més de 10 punts per sobre de la segona força en intenció directa de vot, que també són els CSQEP. Anem a analitzar la posició d'aquest grup.

Catalunya Sí Que Es Pot assoleix un 17,7% d'intenció directa de vot, gairebé 10 punts per sobre del resultat que varen tenir el 27S (8,94%). És sens dubte, per si sol, l'indicador que explica perquè CSQEP és la força que presenta una tendència a l'alça més clara i més forta. Sí, els QWERTY clarament estan a l'alça.

El posicionament de CSQEP té els seus fonaments en l'alta fidelitat de vot en relació al 27S, del 81,2%, només superats per JxSÍ, i en la capacitat que estan tenint de captar vot de gairebé la resta de totes les formacions polítiques. La transferència més alta que tenen és provinent de la CUP, amb un 11,6% del vot que aquests varen tenir el 27S. Aquest és un fenomen que podia passar, atès que la CUP (aquesta va ser la seva gran contribució -i pràcticament única- el 27S) va arrossegar molt vot que abans estava votant ICV-EUA. Va ser, tant en termes de volum com percentuals la més alta transferència de vot que va tenir la CUP el 27S. I va ser molt positiva perquè era un vot que abans no es podia llegir en termes de Sí, però que amb aquest canvi de vot, sí, esdevenia un vot inequívoc per la independència. Si algú recorda les meves anàlisis des que es va configurar Junts pel Sí i es varen convocar eleccions, aquest era l'argument pel qual des d'un bon començament vaig defensar que la CUP no estigués dintre de Junts pel Sí. El que no em podia pensar mai és que hi hauria aquest gruix d'estupendistes entre antics votants de CiU i d'ERC, capaços amb la seva frivolitat i estupidesa de posar-ho tot en perill com ho van fer, de fer tan difícil, per no dir gairebé impossible, "fer la independència".

Tornant a CSQEP, veiem que a més d'aquesta transferència de la CUP, la més alta percentualment, té també un 2,9% de transferència des de JxSí, un 1,7 de C's, un 6,5 de PSC, un 15,6 d'altres formacions extraparlamentàries, un 17,7 de l'abstenció i un 4,3 dels que no recorden què varen votar. És a dir, que excepte del PP, té transferència de la resta de formacios polítiques, i això sempre evidencia una situació de fortalesa i de potencial de creixement.

I a més a més les pèrdues de vot cap a altres formacions són pràcticament irrellevants: un 1,9% cap a JxSí, un 0,9% cap a C's, un 2,3% cap a PSC i un 0,9 cap a CUP. Tot en el marge d'error. És a dir, sense significació política.

Aquesta intenció directa de vot tan alta, la fidelitat de vot entre els seus antics votants, el rascar vot de gariebé totes les formacions i la irrellevància de les possibles fugues cap a altres forces és el que explica la solidesa demoscòpica de la projecció electoral de CSQEP.

En termes polítics ja hem vist que el factor retorn d'una part del vot que el 27S va anar a la CUP és un dels fets destacats. Però n'hi ha més, tot i que per valorar-los hàgim de recórrer al nostre coneixement de la realitat. És evident que la candidatura de CSQEP del 27S era molt fluixa i no va saber trobar en cap moment el seu lloc polític, estaven tota l'estona amb el pas canviat, i fins i tot cometent errors greus com aquella apel·lació a l'origen que va fer Pablo Iglesias durant la campanya per arrossegar vot. A banda, és clar, de que la Colau no hi donava suport.

La campanya del 20D en canvi va ser tot el contrari. D'entrada, la Colau, que és clarament el lideratge més fort en aquest àmbit a Catalunya, hi donava suport. El candidat era capaç d'articular un discurs, era molt més sòlid. I a més a més van fer una campanya agosarada, des del punt de vista que van defensar el mateix a Barcelona que a Madrid, i això que defensaven no era una cosa menor, era un referèndum per a Catalunya. El resultat va ser que per aquests encerts propis i perquè l'independentisme va preferir fer el ruc, "els comuns" van ser la força més votada a Catalunya.

Tots aquests factors configuren l'altra part de l'explicació, política, que no deriva directament de la demoscòpia, però que és la que a criteri meu explica el que ens reflecteixen les dades de l'enquesta.

Per acabar amb l'anàlisi de CSQEP només hi ha una dada de l'enquesta que crec que ens convida a tenir una certa prudència, no sobre la tendència alcista d'aquesta opció, que és clara, sinó sobre el seu abast, sobre que sigui tan forta com ha sortit en aquest CEO. I aquesta dada és que CSQEP és l'opció més sobrerepresentada en el record de vot que manifesten els enquestats i en relació al que va ser el vot real el 27S. Així, CSQEP va tenir un 8,94 de vot vàlid, que sobre cens representa un 6,89, mentre que un 14,2% dels enquestats diuen que van votar-los. Si això fos així, la sobrerepresentació seria molt clara, i això podria afectar a diferents dimensions de l'enquesta. Però tots els que remenem enquestes també sabem que aquesta pregunta, que es fa en totes les enquestes, és "estructuralment" feble, perquè és una en les que els enquestats més "menteixen". Però és una dada a tenir en compte, sobretot perquè el votant de CSQEP no és dels que se n'amaga, com acostuma a passar amb el votant del PP i en menor mesura, però també, de C's.

L'unionisme extrem que representen C's i el PP sembla té tendència a retrocedir. La seva intenció de vot directa baixa, així com la projecció que se'n pot fer. Tots dos presenten una fidelitat de vot menor, del 75%, i potser en termes polítics el més rellevant demoscòpicament és que continua la transferència de vot del PP cap a C's, amb un 10,8%, un percentatge significatiu.

Un altra dada que crida l'atenció, tot i que ara mateix sigui de menor impacte, és que C's sigui el partit té més ex-votants que han decidit no votar les properes eleccions, abstenir-se: el 5,2%. Aquesta dada és interessant no tant per aquest 5%, sinó perquè C's va ser, el 27S, el partit que més es va beneficiar del vot provinent de l'abstenció. Si el que està passant fos indici que el que estan fent o com evolucionen les coses "torna" aquests abstencionistes a l'abstenció, enlloc de que C's els fidelitzi, no seria una mala notícia per al procés indy...

El PSC, el partit que sempre sembla que ha de baixar més del que finalment baixa, tot i que elecció rere elecció segueixi baixant, el partit del que diuen si presentés un sofà de candidat tindria els mateixos vots. Doncs bé, aquesta és una mica la tònica del que ara mateix ens expliquen les dades del CEO per al PSC: un 74,1% de fidelització d vot, per tant segueix perdent votants. I una situació confusa, en la que per una banda perd vot cap a diferents forces polítiques, significativament CSQEP, amb un 6,5%, però també cap a JxSí amb un 2,2 o C's amb un 2,9. Però tot i que demoscòpicament estigui en el marge d'error, també hi ha un 1,7 d'antics votants de C's que ara diuen votarien PSC, un 2,3 dels CSQEP i fins i tot un 2,7 del PP.

Jo crec que el PSC apunta una tendència a quedar-se més o menys com està, segons com vagin les coses, perdent una mica més o una mica menys, en direcció bàsicament cap a CSQEP. Sense descartar que la transferència cap a C's sigui més alta de la que detecta l'enquesta, i ho dic per una dada que m'ha cridat l'atenció: entre els votants del PSC, el líder més ben valorat (no del PSC) és Albert Rivera, amb un 5,06, seguit de la Inés Arrimadas amb un 4,85, i clarament per sobre de Junqueras, Puigdemont, Rabell, Domènech, etc. És a dir, quan gratem una mica veiem que entre els votants del PSC la frontera amb C's continua existent, i "recollint" simpaties. I això, ni que en la transferència de vot ara no es vegi, jo ho interpreto de manera inequívoca com una potencial amenaça de fuga de vots.

La CUP. Bé, la CUP és l'opció política que, d'acord al que ens explica l'enquesta, va més a la baixa i d'una manera molt clara. De fet és la que té una posició política més amenaçada, més feble.

De totes les opcions polítiques, la CUP és la que presenta una més baixa fidelitat de vot, de només el 65,3%. És molt baixa i està a molta distància de la fidelització de la resta de formacions polítiques (gairebé 20 punts de JxSí i 10 del "penúltim, el PSC i el seu 74,1).

A més a més és la formació política que presenta les dos més importants, en percentatge, transferències de vot decidit cap a altres opcions: un 15,6% cap a Junts pel Sí i un 11,6% cap CSQEP. Això sí, la CUP és la que té menys vot indecís, és l'única bona notícia, però és perquè és l'opció política que té més votants el 27S que ja han decidit votar altres opcions. I excepte aquell 2,7 de JxSí, no arrossega vot de cap altra formació.

Per tant, tenint en compte a més que a l'enquesta la CUP també està una mica sobrerepresentada, jo diria que la seva tendència de vot és clarament a la baixa, probablement més del que el CEO finalment els hi atorga. I que la seva posició política és feble, per la baixa fidelitat i per les dues fugues de vot que té, en sentits molt diferents. En termes polítics, a més, l'esquerda d'aquestes dues fugues de vot en direccions tan diferents s'alimenta de la política de gesticulació de la CUP al Parlament. No sembla en cap cas que un antic votant que ara digui votarà JxSí o CSQEP s'impressioni gaire d'aquest postureo polític permanent de l'actual grup parlamentari de la CUP, tan i tan allunyat del que va ser l'actuació parlamentària de la legislatura passada, amb un dels millors parlamentaris que ha passat pel Parlament, com en David Fernández, però també de la solidesa d'en Quim Arrufat.

2. L'ocàs de les ideologies?
He volgut mirar el que ens explica l'enquesta del CEO des d'un punt de vista diferent als que fins ara he analitzat: què ens explica el posicionament ideològic dels enquestats en relació al mapa polític de Catalunya?

I potser l'única resposta clara que hi trobo és una: desconcert.

Hi ha, sens dubte, en aquesta situació, un factor que condiciona totalment el mapa polític: el procés. El fet que Catalunya estigui immersa en un procés polític de l'extraordinària força i transcendència del procés independentista ho condiciona absolutament tot, fins i tot el pes de les ideologies, els posicionaments personals i la seva expressió electoral.

Però també hi ha altres coses, més enllà del procés, que m'han cridat l'atenció i que avui, per no fer-ho massa llarg, només apuntaré, i és el "garbuix" ideològic que es palesa quan contrastem les respostes a diferents preguntes de l'enquesta. Digueu-li garbuix, digueu-li embolic, digueu-li prejudicis, digueu-li confusió, digueu-li que potser fa molt temps que ningú, més enllà del que representa el procés, no fa política.

Ideologies, procés i partits polítics.

L'encert de la proposta de Junts pel Sí en el context de fase final del procés independentista en el que estem queda palès en que el 66,6% dels seus votants es defineixen com a "independentistes". Contrasta aquesta dada en que entre els votants de la CUP només un 48,4% ho fan. La segona posició ideològica que més expressen els votants de JxSí és "progressista", amb un 20,7%, és a dir, ja molt lluny del valor que dona sentit a la proposta. Després ja ve "nacionalista" amb un 16,8%.

Una dada interessant és que un 11,9% dels votants de Junts pel Sí es defineixen com a liberals, el que converteix aquesta força política en la força hegemònica a Catalunya d'entre tots els que es consideren liberals. Cal prendre'n nota.

I cal fer-ho també per una altra cosa: un 20,2% dels votants de C's es defineixen així, liberals. És una evidència que l'extraordinari resultat que va obtenir C's el 27S, amb aquests 734.000 vots el va assolir per dos motius i mig:
El primer, i més important, perquè va ser el partit del NO, l'escollit per tots els unionistes que van entendre el caràcter plebiscitari de les eleccions i van voler fer valer el seu No.
L'u i mig restant de motius ve determinat perquè d'alguna manera C's va aconseguir anar una mica més enllà, ni que fos tímidament, del fins ara el seu únic posicionament polític, l'etnicisme. Així, si bé és cert que la força de C's es basa en el seu discurs etnicista, apel·lant impúdicament a l'origen de les persones per determinar el seu vot, també és cert que aquest 27S aconsegueix altres votants. En aquest 20% de votants de C's que es defineixen com a liberals hi ha aquest salt que van donar en les zones més benestants de Barcelona, i que va votar a C's perquè al ser el partit del No era qui millor garantia el seu statusquo de privilegiats davant les "incerteses" o "amenaces" del procés indy.
En aquest mateix espai liberal també hi trobem un 12,1% de votants de C's que es defineixen com a "democratacristians". Això palesa una dada i un fenomen que alguns ja havíem estudiat. El 27S Junts pel Sí va tenir, entre d'altres, una gran virtut i assoliment: davant el caràcter plebiscitari de les eleccions i de la identificació de JxSí amb el Sí, hi havia una bossa molt gran de votants, aproximadament uns 300.000 que el 2012 havien votat CiU però que deien que ells no volien la independència. La possibilitat de perdre aquest vot moderat era real i hauria estat un cop molt dur per al resultat electoral. Doncs bé, Junts pel Sí va aconseguir "salvar-ne" 200.000, un èxit total. Se'n van perdre uns 100.000, que en un 60-65% van anar a Unió, mentre que la resta, uns 35.000 vots, van anar cap a C's.

Aquests 35.000 vots (aprox) no es regien per un posicionament etnicista. Havien votat la CiU més sobiranista de la història el 2012, però el 27S aquest votant va entendre que el Sí ja passava una línia que ells no volien passar perquè fer-ho (passar-la) amenaçava directament el seu statusquo, i van votar C's perquè era el vot més clarament de No a la indy.

Així, C's va aconseguir ser votat per dos extrems de la nostra societat: aquest vot metropolità que es guia únicament per criteris ètnics, d'origen, i per al que no l'importa res que no sigui "yo soy español", i són els més perjudicats per la crisi, per l'espoli fiscal, els més castigats per l'atur, per la disciminació estatal amb les polítiques de solidaritat i benestar... en definitiva, els més "desposseïts" en termes de nivell de vida, i que consideren (aquesta és la vergonyosa gran victòria de C's) que "només" tenen la seva "identitat", que pensen que "el procés" els vol robar, treure.

I a l'altra banda el vot dels que ho tenen tot, i que han votat C's perquè han cregut que és el vot que millor defensava el seu statusquo privilegiat. I aquest és un vot que es defineix com a liberal o democratacristià. I és un vot que com vam veure en la primera part de l'anàlisi fins i tot diuen que estan insatisfets amb nivell d'autogovern i voldrien que CAT fos un Estat en una Espanya federal. Però el 277S era una línia que ells entenien posava en perill el seu status quo, i no la van passar, i van votar C's.

Junts pel Sí ha de gestionar ser el partit de la independència amb el fet que, justament per aquest paper, la seva transversalitat és enorme, i hi conviuen des de "progressistes i socialistes" fins a "liberals, conservadors i demòcrata-cristians", en uns percentatges molt importants a banda i banda. Qualsevol basculació cap a un dels extrems pot fer cruixir les costures de l'altre extrem, i implicar pèrdua de suports. És un tema delicat. Cal política i cal intel·ligència.

És una evidència inqüestionable que Junts pel Sí és el vot de la independència i l'instrument per fer-la possible, i que hauria de mantenir-se en totes i cadascuna de les eleccions que hi hagi fins que el procés com el coneixem ara no finalitzi (o amb la independència o amb un fracàs que ens obligaria a tornar a començar des d'altres bases). Però també és una evidència que és un "invent" que no pot durar un minut més un cop assolida la independència, més enllà de la fase de desplegament del nou estat, que requerirà un govern de màxima unitat. La diversitat ideològica a JxSí només s'explica i és sostenible, per la intensitat del procés. Í això, mentre estiguem en el procés, requereix de molta política i sensibilitat per part de tots per gestionar-ho sense provocar descosits.

Sobre el "garbuix" ideològic del país
Només un apunt en relació al que al començar aquest apartat us deia. No és normal, crec jo, que en una escala del 0al 10, on el 0 és l'extrema esquerra i el 10 l'extrema dreta, la mitjana d'autoubicació del conjunt dels enquestats, és a dir, de la societat, sigui del 3,87!!!!!

No és normal que només un 4,9 se situin en el 6, un 2 en el 7 i un 1,5 en el 8.

És evident que en aquest país, per la nostra història, autoubicar-se com de "dretes" arrossega una càrrega de "mal", associada al franquisme, a la repressió, al caciquisme, etc. Fixem-nos que en elements de definició ideològica un 8,8 s'autoqualifiquen com a "conservadors", un 4,1 com a democratacristians, un 11,4 com a liberals, etc. I els resultats electorals tampoc no constitueixen mai - PER SORT!!!!!- parlaments que expressin aquestes majories ubicades en aquest 3,8 en un eix de 0 a 10.

Hi ha, com deia, un evident pes del procés que trasllada a un segon pla el tema ideològic, però també hi ha altres fenòmens polítics subjacents que avui només apunto.

SEGUIM!!! Donec Perficiam

CEO març 2016. L'estabilitat com a fet polític més rellevant: abast, naturalesa i conseqüències (I)

Francesc Abad — Sat, 19 Mar 2016 00:00:00 +0100

1. INTRODUCCIÓ

Avui hem tingut un nou lliurament del Baròmetre del CEO, sens dubte la millor enquesta de totes les que es fan a Catalunya. Però és això, una enquesta, que estem obligats a analitzar relacionant-la amb el nostre coneixement o visió de la realitat, per poder-ne treure lectures i un relat de la situació política del país i de les claus subjacents en l'opinió expressada pels enquestats.

Intentaré fer això, traslladar-vos la lectura que en faig de les moltes coses que a criteri meu, ens està explicant, però també de les incerteses que ens planteja i dels que considero són els elements políticament més rellevants de la visió que sobre la situació política del país expressen els enquestats.

El baròmetre del CEO és una enquesta que es fa presencialment a unes 1.500 persones, seleccionades per obtenir una mostra representativa del que és la nostra societat. Des d'aquest punt de vista, i amb totes les reserves pròpies de l'instrument, l'opinió que expressa té intenció de recollir l'opinió de la societat. Com sempre dic, no té valor veure si en relació a enquestes prèvies una dimensió puja o baixa un punt o dos. Tot això està dintre del marge d'error. El que és més important i interessant és observar les tendències. El post d'avui, ja només pel que m'he menjat en aquesta introducció, serà dels llargs, perquè té més vocació analítica que d'una opinió meva sobre un tema determinat. I el CEO tracta molts temes i molt interessants tots ells.

Evidentment a mi el que em preocupa i m'ocupa és tot el que té a veure amb el procés independentista, per tant per fer l'anàlisi el que he fet és seleccionar les principals qüestions que crec ajuden a entendre o explicar la situació política del país des d'aquesta perspectiva.

Som-hi

2. L'ESTABILITAT S'HA CONVERTIT, ELLA MATEIXA, EN EL GRAN FET POLÍTIC

Comencem per la pregunta clau des del punt de vista independentista:"vol que Catalunya sigui un Estat independent?"

Un 45,3% dels enquestats responen que Sí, i un 45,5% que No. Un empat total.

El Sí porta molt de temps amb suports al voltant d'aquest 45% (44,1, 42,9, 46,7, 46,6, 45,3). És a dir, l'independentisme porta molt de temps sense créixer, sense guanyar nous suports. Això és un fet.

El No també porta temps movent-se en aquests valors del 45%, tot i que si ho mirem en perspectiva anual potser sí és apreciable una molt petita pèrdua de suports. El febrer del 2015 el No tenia un 48%, i el juny 2015 un 50%. Ara està en aquest 45,5%, per tant sembla s'apunti una petita tendència a la baixa, en la mesura que la variació supera el marge d'error de l'enquesta. Però és quasi inapreciable, i en la mesura que engreixa el "No ho sap" ens fa pensar que és poc rellevant, atès que el no ho sap normalment amaga més "Nos" que sí.

Dues consideracions en relació a aquest "empat tècnic" tan estable en el temps:

- el referèndum és més necessari que mai. Només amb una consulta clara, que permeti posicionaments clars, i concentrar la decisió en aquesta opció, hi ha alguna possibilitat d'alterar aquests percentatges i aquesta estabilitat en l'empat tècnic.

- en paral·lel hem de reflexionar sobre la dificultat política que implica gestionar un procés de la naturalesa de l'independentista amb un país tan igualat en relació al Sí i al No. És evident que el 50,1% dels vots ja són suficient legitimitat democràtica per al que sigui, també per a la independència, però no podem ignorar, ni nosaltres -els independentistes- ni els unionistes aquesta realitat. Requereix de molta política. I requeriria, en un país amb molta política i política bona, d'uns compromisos mutus per garantir que aquesta divisió sobre quin ha de ser el futur polític del país es gestionarà sempre amb respecte democràtic en relació a l'altra posició.

Això lamentablement està lluny de que passi, sobretot des del punt de vista unionista, que nega sistemàticament aquest 45,3% del país que vol la independència. Així, l'independentisme no té al davant cap partit polític ni cap líder polític unionista amb qui "pactar" aquests compromisos. Només té negació, prohibició i repressió per part de l'estat espanyol.

Al meu entendre, a falta d'interlocutor polític en el bàndol unionista, l'independentisme (els seus líders i partits polítics, malgrat que tots ens hi hem de sentir implicats) hauria de fer un esforç imaginatiu per traslladar aquest compromís de respecte democràtic directament a aquest 45,5% de la nostra societat que ara està en el No. Si els líders unionistes intoxiquen i la seva estratègia és el menyspreu i la brega, el nostre gran repte polític és fer tot el possible per arribar directament al votant unionista i fer-lo partícip d'aquest compromís i garantia de profund respecte democràtic en qualsevol escenari possible dels que hauran de venir.

Una altra dada, no sé fins a quin punt més curiosa que no pas rellevant políticament, és veure el creuament entre la intenció de vot al Parlament (en unes futures eleccions) i el posicionament en el Sí/No.

El 90% i el 86,3% dels qui volen votar (en unes futures eleccions), respectivament, Junts pel Sí i CUP, volen que Catalunya sigui un Estat independent. Però un 7,8% dels que votaran Junts pel Sí, no el volen, com tampoc el volen un 4% dels de la CUP, que també tenen un 4,8% que no ho saben i un 4,8 que no contesta.

Curiosament, encara un 8% dels qui volen seguir votant PSC volen Sí a la independència, i un 20,3% dels de Catalunya Sí Que Es Pot (en endavant CSQEP). I encara més curiós, també un 3,2% dels votants de C's i un 5,1% dels del PP. Jo crec que estem davant exotismes del marge d'error de les enquestes, del marge d'error no tan tècnic, sinó de la confusió que moltes vegades tenen els enquestats, per això sempre dic que no val la pena fixar-se en evolutius de % petits, de fins a aquest 5%.

L'única conclusió política possible d'aquestes dades és que posen de manifest que encara ara l'actual escenari polític des del punt de vista dels partits i el posicionament dels seus votants en relació a la independència és prou complexe com per fer necessari un referèndum o similar.

L'estabilitat, també en la pregunta amb resposta múltiple sobre quina ha de ser la relació de Catalunya amb Espanya

Una primera pregunta en aquesta dimensió és la que planteja a l'enquestat quin és el nivell d'autonomia assolit per Catalunya.

Doncs bé, el 68,1% creu que Catalunya ha assolit un nivell insuficient d'autonomia. És una dada políticament molt rellevant. Pràcticament el 70% dels catalans es mostren insatisfets amb el nivell d'autonomia assolit. És una dada inqüestionable, que evidencia el col·lapse constitucional i de l'estat de les autonomies en relació a Catalunya.

D'aquesta pregunta tenim una sèrie molt llarga. Fixem-nos doncs que ara fa 10 anys, Novembre del 2006, "només" un 51,6% s'expressaven en aquests termes d'insuficiència d'autonomia. Avui, març del 2016 som un 68,1%, és a dir, gairebé 17 punts més. A més a més en els últims anys aquesta dada és força estable: va tenir un punt màxim d'insatisfacció el juny del 2013, amb un 72,5%, que va minvar fins al 63% el juny del 2015 i que des de llavors torna a tenir tendència a l'alça, fins arribar a aquest 68,1% aquest març 2016.

En termes de tendència sembla clar que hi ha una gran estabilitat en la dada de gairebé 3 de cada 4 ciutadans de Catalunya insatisfets amb el que consideren insuficient nivell d'autonomia de Catalunya.

Fixem-nos que mentre la immensa majoria de catalans considera insuficient la autonomia de Catalunya, l'estat espanyol, totes les seves institucions, fa anys que caminen en el sentit invers, d'involució democràtica recentralitzadora. No hi ha cap setmana que del Consejo de Ministros no en surti una nova agressió a l'autogovern de Catalunya. El xoc polític és, per tant, inevitable.

Què és el que passa amb aquest 68% de catalans que compartim diagnòstic d'insuficiència amb l'autonomia de Catalunya? Que tots no compartim la mateixa "recepta política" per veure satisfetes les nostres aspiracions polítiques. Veiem-ho.

En aquest mateix mòdul de "relacions Catalunya-Espanya" es pregunta als enquestats què creu que hauria de ser Catalunya, i s'ofereix una resposta múltiple: una regió d'Espaya, una Comunitat Autònoma d'Espanya, un Estat dins una Espanya federal o un Estat independent.

Doncs bé, la resposta majoritària és un Estat independent, amb el 38,5% de les respostes. A continuació l'opció amb més suports és un Estat dins una Espanya federal, amb el 26,3% dels enquestats. Un 25,1% creuen que ja estem bé com a Comunitat Autònoma i un 4,1% creuen que tenim massa autonomia i que hauríem de ser una regió.

Si ens fixem, la suma dels que volen un estat independent i dels que volen un estat federal és de 64,8, gairebé coincident amb el 68,1% que creu tenim una autonomia insuficient. Per tant la insatisfacció amb la insuficient autonomia encara ara té dos grans opcions polítiques per ser superada: la indy i la federalista.

L'estat independent ha anat guanyant suports de manera clara aquesta última dècada. El març del 2006 només un 13,9% dels enquestats l'expressaven com la seva opció en aquesta resposta múltiple. I ara estem en el 38,5%, 25 punts més. En aquests 10 anys molts dels que creien que Catalunya havia de ser una Comunitat Autònoma o un Estat dins una Espanya federal han evolucionat políticament i han vist que l'única opció de futur per a Catalunya és un Estat independent. Per això ara és l'opció amb més suports, 10 punts per sobre dels autonomistes i dels federalistes.

Però fa temps que estem aquí, i sembla que ja no hi ha més basculacions cap a la posició independentista. És una altra mostra de l'estabilitat en la que estem. Els indys ja no captem nous suports, però tampoc els perdem.

Com gestionem convertir la insatisfacció amb una insuficient autonomia, diagnòstic que compartim el 68% dels catalans, en una proposta política comuna és la clau del nostre futur, és la clau d'una majoria social inqüestionable, capaç de fer el que sigui, d'assolir el que sigui. I aquí, novament, la política és la clau.

A diferència de la falta d'interlocució que tenim amb l'unionisme, en aquest espai polític amb el que els indys compartim diagnòstic amb els federalistes sí sembla haver-hi una interlocució política amb la que caldrà treballar molt. De fet bona part de l'electorat així ho ha vist, i això és el que explica la tendència alcista de CSQEP. No sé què s'ha de fer per confluir, avançar i generar aquesta majoria social que trenqui l'empat en el que estem. Només sé que cal fer molta, molta, molta política. I en aquest espai, per sort, tenim interlocutors.

Fixem-nos que del 38,5% dels que volen que Catalunya sigui un estat independent a la resposta múltiple passem al 45,3% que votarien Sí en una resposta dicotòmica (Sí/No). El Sí arrossega 6 puntets que arriben dels que en la múltiple volen el tema federal, és a dir, ara com ara, només 1 de cada 4 "federalistes" posats a escollir entre independència o seguir com estem, votaria independència, tot i compartir diagnòstic amb insatisfacció del nivell d'autonomia. Com dic, cal política, molta política, perquè aquí hi ha clarament una de les claus del nostre futur.

Per acabar aquest apartat, altra vegada no sé si amb termes de curiositat més que de rellevància política, quan ens fixem en el posicionament en aquesta pregunta de resposta múltiple sobre el que ha de ser Catalunya amb la intenció de vot, ens trobem amb algunes sorpreses.

Els qui més clar ho tenen són els votants de Junts pel Sí, un 82% diuen un estat independent. Seguits dels de la CUP, amb un 78,2%, però un 12,3% de JxSí i un 14,5% de CUP optarien per un estat dins una Espanya federal.

El "federalisme" es concentra, com a opció més estimada, en els votants de CSQEP, amb un 56%, seguits dels del PSC, amb un 36,5% (tot i que l'opció majoritària dels votants PSC és la de ser CA).

L'espanyolisme més ranci es concentra en el PP: un 18% creuen que no hauríem de tenir cap autonomia política i ser una simple regió administrativa, i un 72% seguir sent una CA. M'ha sorprès el 18,5% de votants de C's que voldrien que Catalunya fos un Estat dins una Espanya federal. El programa del partit al que voten ho vol arreglar tot amb una recentralització massiva, però un 20% voldrien ser un estat dins una Espanya federal. Curiós. Alguna cosa no estem explicant bé. O la capacitat d'intoxicació dels mitjans de masses supera tot intent racional d'aproximar-se a les propostes polítiques.

3. PROCÉS INDEPENDENTISTA COM A PROJECTE ESTRÍCTAMENT POLÍTIC EN UNA SOCIETAT D'IDENTITATS COMPARTIDES

Fins ara hem analitzat preguntes que demanen a l'enquestat sobre un posicionament polític o de projecte de país.

El CEO planteja històricament una pregunta diferent al que és el posicionament polític: la pregunta sobre el sentiment de pertinença de l'enquestat. Estem també davant una pregunta amb resposta múltiple, en la que s'interpel·la a l'enquestat sobre el seu sentiment d'identitat.

La resposta majoritària, de sempre, és la dels que se senten "Tan espanyol/a com català/ana", amb un 33,8% de les respostes.

I tot i ser la segona opció de més enquestats, únicament un 26,3% se senten "només català/ana". Fixem-nos que un 38,5 en la resposta múltiple volen que Catalunya sigui un estat independent, i un 45,3% en la dicotòmica. Els diferencials d'aquests tres percentatges són, senyors, el gran èxit, el gran assoliment, del que ens hem de sentir més orgullosos d'haver-ho sabut fer, del procés independentista. Que aquest 26% "només catalans" vulguin l'estat independent és una conseqüència lògica d'un sentiment d'identitat. Però que la naturalesa del procés és estríctament política i no identitària, l'evidencia aquest 12% que responen "estat independent" a la múltiple des d'un sentiment d'identitat compartida catalana/espanyola, o aquest gairebé 20% que votarien Sí i ho farien també des d'un sentiment d'identitat compartida catalana/espanyola.

Aquest és el gran patrimoni del procés. I això és el que, de manera incessant l'unionisme busca trencar por lo civil o por lo penal.

Fixem-nos que un 63,7% dels enquestats manifesten aquest sentiment d'identitat compartida (amb diferències, però compartida). A banda del 33,8% que la tenen igual catalana que espanyola, un 24,2% la tenen més catalana que espanyola (però identifiquen com a espanyola una part de la seva identitat) i un 5,7% més espanyola que catalana (però igualment identifiquen com a catalana una part de la seva identitat.

Si abans ens referíem a aquell 68% que es manifesta insatisfet amb la insuficient autonomia que tenim com una contundent expressió política de la gran majoria de la societat catalana, aquest 64% de la societat que s'expressa amb una identitat compartida són també el nostre gruix social. I haver sabut gestionar un procés independentista com a una opció política i no identitària és el nostre gran èxit.

Dit això, aquí també fa falta política, molta política i política d'alçada. Perquè tot i que ho hem fet molt bé fins ara, cal seguir avançant i cal fer encara més coses en aquest àmbit.

Necessitem fer una proposta de nou país, del nou estat català, que sigui modèlica en el respecte i la gestió d'una societat com la nostra, amb la força que té aquest sentiment d'identitats compartides. Perquè el procés independentista pugui recollir més suports i superar l'estancament en el que ara estem, cal anar molt més enllà en traslladar al conjunt de la societat, però especialment a aquest gruix de la societat que comparteix identitat catalana i espanyola, totes les garanties de que tot el que té a veure amb la identitat serà exemplarment respectat i posat en valor. Individualment i col·lectivament. No es tracta d'oferir garanties en relació a com el nou estat català gestionarà aquest tema perquè no ens quedi més remei que fer-ho. En absolut. Cal oferir aquestes garanties i aquesta proposta de gestió de les identitats des del convenciment que ens fan un país millor i que formen part de la nostra identitat col·lectiva. I especialment, singularment, el castellà. Perquè la llengua és l'expressió més íntima de la nostra identitat. No és només que el castellà tindrà rang de llengua oficial al nou estat, és que cal dir ben alt i ben clar que el castellà forma part de la nostra identitat, de la identitat de la majoria de nosaltres, i és un patrimoni al que no només no pensem renunciar, sinó que el posarem en valor. Individual i col·lectivament.

Sí, ho hem fet molt bé fins ara, i hem d'estar molt orgullosos. Però ara cal molta política, i de la bona, per anar més enllà i que aquesta realitat social tan excepcional i potser tan única d'un país amb la força d'aquestes identitats compartides, la gestionem per fer créixer el suport a la indy allà on encara hi ha resistències vinculades al que implicarà en relació a la identitat espanyola que d'una manera o una altra comparteix el 64% de la població de Catalunya.

4. APUNT LACÒNIC SOBRE LA PROJECCIÓ ELECTORAL

Amb l'anàlisi que he fet de tots aquests elements vinculats al procés independentista tanco aquesta primera anàlisi del Baròmetre del CEO. Deixo per un segon post l'anàlisi d'altres elements més estríctament electorals, d'intenció de vot, de valoració dels partits, dels governs, etc.

Només un apunt lacònic, per no deixar-vos en cap incertesa: també en aquesta dimensió l'estabilitat és molt alta, altíssima, amb l'única excepció de la tendència alcista de CSQEP.

El CEO fa una projecció a la baixa de la intenció de vot a Junts pel Sí, de la que crec no n'hem de fer gaire cas. Fixem-nos que JxSí és l'opció política que té una més alta fidelitat de vot, del 83%, gairebé 20 punts superiors, p.ex., a la que té la CUP. I no té pràcticament fugues de vot significatives cap a altres forces polítiques (només uns irrellevants 2,9% cap a CSQEP i un 2,7% cap a CUP, tots dos percentatges dins el marge d'error de l'enquesta).

En canvi la CUP té la fidelitat de vot més baixa (només un 65,3%) i significatives fugues de vot en diverses direccions: un 15,8% cap a Junts pel Sí i un 11,6% cap a CSQEP.

Altres fugues significatives són que segueix la sagnia del PP cap a C's, amb un 10,8% i que el PSC alimenta a CSQEP amb un 6,5%.

Com us dic, jo crec que la posició electoral i de marca de Junts pel Sí és molt sòlida, i per la resta d'indicadors que hem pogut veure, es demostra que és el gran motor del procés, el que li aporta una solidesa política que sovint no hem valorat, però que el CEO posa molt de manifest.

Però totes aquestes coses les tractarem amb una mica més de profunditat en un futur post, que serà la segona part de l'anàlisi d'aquest CEO.

#LoRiuÉsVida ! (malalt d'amor pel meu país)

Francesc Abad — Sun, 07 Feb 2016 22:12:00 +0100

Article publicat al blic de Francesc Abad

Mira que he anat a manifestacions a la meva vida. A Barcelona, a València, a Perpinyà, a Bilbao, fins i tot a Brussel·les. Mira que he anat a desplaçaments futboleros, incloses totes les finals de Champions que ha jugat el Barça. Mira que he fet coses diverses en tots aquests anys...

Però pocs dies he arribat a casa amb aquesta brutal satisfacció i orgull pel que avui hem viscut a Amposta, per la manifestació convocada per la Plataforma en Defensa de l'Ebre contra el nou pla hidrològic de l'estat espanyol, que és l'amenaça més salvatge contra les Terres de l'Ebre que mai hi haurà hagut ni hi haurà. Una amenaça contra el riu, contra el Delta, contra la natura, contra una societat, el seu estil de vida, la seva cultura i la seva pròpia identitat.

Avui, més de 50.000 persones hem omplert els carrers d'Amposta per cridar ben fort LO RIU ÉS VIDA.

La lluita contra el primer intent de l'estat espanyol d'espoliar l'Ebre, de saquejar el riu... va configurar per primera vegada les Terres de l'Ebre com a subjecte polític. Fins aleshores havíem estat unes comarques amb una arrel històrica i cultural comuna, però sense un sentiment col·lectiu de la pròpia identitat com el que llavors es va adquirir.

Des d'aquella lluita les Terres de l'Ebre han crescut com una realitat amb una forta personalitat pròpia i amb uns llaços creixents entre totes les comarques que en formen part. I aquella lluita va permetre, a més, posar en valor, l'enorme patrimoni natural, cultural, històric, i humà d'una zona caracteritzada pel seu oblit, pel seu abandó, per una acusada i trista perifèria en relació a la resta del país, a la resta de Catalunya.

Les Terres de l'Ebre i tot el que són i en forma part han estat la gran descoberta de la resta del país tots aquests anys. El Delta, els Ports, l'Ebre, la seva història -especialment tot el que té a veure amb la Batalla de l'Ebre–, els seus vins, la seva gastronomia, les seves festes, la seva música...

Si tot això va passar llavors, avui tot el país s'ha bolcat en suport de la gent de l'Ebre, de les Terres de l'Ebre, de lo riu, del Delta.

Una riuada de solidaritat ha recorregut el nostre país des dels Pirineus fins a les Terres de l'Ebre, i avui es manifestava a Amposta.

50.000 persones, 50.000 accents, 50.000 procedències, 50.000 afectes. 50.000 compromisos. 50.000 il·lusions. Avui les Terres de l'Ebre han vertebrat el país. I la gegantina onada blava i d'estelades explicava fins a quin punt avui el nostre país i el nostre futur es teixeixen sobre el full de ruta del procés.

El país que sent, el país que somnia, el país que lluita, el país que desitja, el país que creu, el país que vol ser, el país que assumeix, el país que hi és, el país que sap només ens tenim a nosaltres i que tot el que ens passa ens afecta a tots i ens fa solidaris amb tots... aquest país, tots aquests països en un és, avui més que mai, la independència.

Les estelades avui eren aquesta força espectacular, aquesta columna vertebral del país disposada a fer el que calgui per tenir un futur. Avui aquest futur es deia Ebre, era LO RIU ÉS VIDA. I avui això era Amposta i les més de 50.000 persones que omplíem els seus carrers.

Enmig de tot això les banderes republicanes dels 20 podemitos semblaven tan marcianes com els 4 tarats amb banderes soviètiques i retrats de Lenin i Stalin que estaven en una cantonada d'Amposta, allà, sols, al marge de tot, sense que ningú, ni tan sols ells mateixos tinguessin clar de quina fosca perversió havien sortit.

Però també produïen una imatge similar els que s'esforçaven per aguantar la pancarta del PSC. Semblava més que acompanyessin un dol que no pas que estiguessin dins de tot allò que s'esdevenia al seu voltant. Estaven totalment desconnectats de tot.

On miraves, gent amb estelades. On miraves, el futur tenia nom d'independència. On miraves aquesta enorme força tenia ulls blaus, com el cel d'avui després de la ventada, com la mar, com lo riu. Estels d'independència i blaus d'aigua i cel arrelats a la terra i a totes les nostres lluites per un país digne i per un futur per a tots.

Avui 50.000 compromisos arribats de tot el país. Perquè el compromís és l'únic que sabem ens permet conjugar els verbs del que som en futur.

El compromís és un somriure al vent. El compromís és una abraçada. El compromís és un ser-hi. El compromís és amor. El compromís que vivim és donar sense esperar rebre res a canvi que no sigui fer realitat la nostra voluntat de ser.

Som, encara, perquè aquesta esperança és viva en tots i cadascun de nosaltres, i perquè tothom des d'on pot i com pot, la transformem en compromís en tot el que toquem o fem. I aquest compromís, que avui ha omplert els carrers d'Amposta, és l'únic que ens permetrà tenir un futur demà, fer-lo realitat.

LO RIU ÉS VIDA

Mentre esperem: del 27S i la glòria a l'amenaça de viure el nostre Vietnam

Francesc Abad — Thu, 31 Dec 2015 19:12:00 +0100

Esperar és la pitjor situació imaginable: esperar el què, esperar per què, esperar fins quan.

I ara estem en aquesta situació desesperant d'estar esperant. Esperant que uns il·luminats, després de més de tres mesos, decideixen què volen fer amb el seu país. És un escenari infernal. L'última força política del Parlament de Catalunya, la que menys vots va obtenir, la que es va postular com la via ràpida a la independència, desfullant la margarida de si ensorra el país o suma els seus escassos però imprescindibles vots a la majoria independentista i permeten així que el procés indy segueixi endavant.

En termes de gestió hi ha una màxima: les feines duren el temps que els hi donem. Si un encàrrec li preveiem dues setmanes, les consumirà, si el mateix encàrrec li atorguem tres dies, es farà en tres dies. Una negociació com la que hem patit ha abusat d'aquesta màxima, i es farà durar fins el darrer dia, per a desesperació de milions de catalans.

Aquesta agonia ha permès, tanmateix, posar en evidència l'escassa consistència d'un conglomerat polític en el que hi ha des de venerables patriotes que ho han donat tot per Catalunya fins a aprofitats mindundis que no han empatat contra ningú i que van de grans revolucionaris. La tensió absurda d'aquests tres mesos ha culminat en l'empat a 1515 vots a favor de seguir amb el procés i 1515 en contra, amb uns que cridaven "independència" i uns altres que cridaven "anticapitalistes". És la tensió entre els que sempre han tingut un compromís militant independentista i patriòtic i els qui només han tingut el compromís del contenidor al mig del carrer defensant una casa okupada. És la tensió entre els qui tenen un país al cap i els qui només tenen una retòrica revolucionària i bolivariana.

Conec alguns dels 1.515 cupaires que van votar a favor del procés. Gent per la que poso la mà al foc. Però també conec com són la gent dels 1.515 que van votar en contra del procés, sé com de mesquins i mesquines són, sé de la seva capacitat de manipulació fins a ser capaços de modificar reglaments i polítiques internes d'acord al seu interès individual.

A molta gent ens va resultar extraordinàriament sorprenent l'empat final. Sé que podria haver estat possible. Però també conec tot el rum-rum que circula en el món independentista, que davant una suma total dels recomptes que oferia entre 6 i 8 vots més a favor del procés, certa persona hagués amenaçat la resta de la direcció amb muntar un número i una escissió allà mateix, en directe, amb tots els mitjans. I que això fou el que provocà la "sortida" de l'empat.

Com va anar tot plegat no ho sabrem mai -dissortadament els qui podien explicar-ho han decidit fer pacte de silenci-, però el més important de tot és que, de fet, ni tan sols ens importa, perquè l'únic que fa és amagar la immoralitat de la situació.

Perquè pel damunt de qualsevol altra consideració hi ha la repugnància moral del debat que han volgut plantejar. Que tota la seva proposta s'hagi centrat gairebé exclusivament en carregar-se el President de Catalunya, el líder del partit hegemònic en el sobiranisme, el líder de la majoria social independentista, el líder perseguit i imputat per l'estat espanyol per fer avançar el procés i posar les urnes al poble, el líder reconegut com a tal per tot l'escenari internacional... situa el nivell de la seva indigència moral.

Alguna cosa no s'ha fet bé des de Junts pel Sí perquè malgrat la immoralitat plantejada la negociació s'hagi eternitzat aquests tres mesos. Però vam contemporitzar, vam tirar pilotes fores i vam acabar aprovant declaracions absurdes al Parlament. I així vam acabar sumint el país en una confusió i frustracions sense precedents.

Mai, mai, mai, res del molt que volem fer per al país nou podia edificar-se sobre la base d'un repugnant vet ad homine. Assumir-ho hauria implicat que el nou estat nasqués podrit en el seu origen, hauria implicat un pecat original del que ja mai no ens hauríem pogut desfer.

I no entro ja a valorar en termes del molt que pot aportar o no la persona. Simplement dic que no hi ha res més repugnant moralment que basar una decisió en un judici sumaríssim a una persona i exigir el seu sacrifici per acceptar ajudar en un projecte col·lectiu.

I tanmateix, el cert és que la nostra situació és que "esperem". Que esperem que el dia 2 ens diguin què pensen fer en relació al procés i al futur del país.

El meu jo militant, apassionat, visceral, intens, rebutja des de fa molt de temps qualsevol acord. No vull saber res de cap negociació tan moralment repugnant com la que han plantejat.

Tanmateix el meu jo pragmàtic no pot deixar de pensar que la possibilitat d'un Govern amb Mas de President i amb unes vicepresidències d'Oriol Junqueras, Raül Romeva i Neus Munté, seria un govern molt potent capaç de gestionar eficaçment el mandat democràtic del 27S.

Per això, ni que sigui mossegant-me la llengua, prefereixo, pels pèls, que de la ouija del dia 2 de la direcció cupera en surti la possibilitat de seguir endavant amb el procés.

Però si això no passa i es consuma la indecència moral i política, també estaré content. Perquè el que ja no podia ser és seguir un minut més amb aquesta agonia.

Com a mal menor, per tant, hi hauria unes noves eleccions el mes de març.

Tot i el dolorós període que ens haurà tocat viure des del 27S, si som intel·ligents i les plantegem com una segona volta del 27S, poden acabar sent molt positives per al procés i per fer possible la independència.

Ara bé, també sé que si ens deixem arrossegar pels nostres fantasmes i les convertim en una lluita per l'hegemonia en el món sobiranista, el resultat serà una guerra fratricida sense precedents, de la que probablement no quedarà res dempeus del que ara mateix coneixem. I la primera víctima seran les nostres opcions de fer la independència, que desapareixeran.

Mentre esperem, per tant, aquests dies que falten fins el 2, creuem els dits i, els que tenim fe, preguem a Déu pel nostre país i per tots nosaltres. Perquè estarem a les portes de la glòria o a les portes del nostre Vietnam, i només una petita línia vermella separa la glòria d'un apocalipsi sense supervivents i sense futur.

Dies de fúria a 12/30/2015

Digue'm, de què parles? Digue'm, de què rius?

Francesc Abad — Wed, 02 Dec 2015 08:28:00 +0100

Comparteixo fins a cert punt l'estat de desànim de molta gent que va votar independentista el 27S per l'atzucac de difícil sortida en el que estem. Ho comparteixo perquè sé fins a quin punt és perillosa la situació en la que estem, no perquè sigui una sorpresa el que està passant amb la CUP.

De fet sóc dels pocs que ho va deixar per escrit abans de les eleccions: els vots a la CUP serviran per comptar-nos tots els favorables a la independència, però els vots a la CUP no serviran PER FER la independència. I en aquestes estem, que tenim una majoria de vots i de diputats independentistes al Parlament, però que estem totalment paralitzats perquè els diputats de la CUP són necessaris per fer avançar el procés, per fer la independència, i això és justament el que ara impedeix avançar, que ens puguem posar a FER-LA.

És evident també que els negociadors de Junts pel Sí han pecat de bonisme o desconeixement sobre el món de la CUP i els personatges que ara mateix "la comanden" al Parlament. Això ens ha portat no només a no poder avançar, sinó a estar immersos en una horrorosa sensació de presa de pèl. Al llarg d'aquests dos mesos interminables que portem des del 27S m'han acabat posant nerviós tots aquests discursos i declaracions que s'anaven fent de que "això sortirà bé". En el millor dels casos impostaven optimisme sense cap fonament, però jo em temo que la cosa és que els negociadors de la CUP senzillament els han pres el pèl. Ens han pres el pèl a tots.

Fa temps també que s'haurien d'haver parat totes les negociacions. I que hagués quedat clar a tot el poble de Catalunya, però molt especialment al 1.600.000 votants de Junts pel Sí, el que s'havia ofert durant les negociacions, del que s'havia parlat, fins on s'havia arribat: Fa temps calia aixecar-se de la taula o convidar la CUP a fer-ho i no tornar-hi a seure fins que canviessin d'actitud i estiguessin, de debò, disposats a arribar a un pacte possible, és a dir, fins que no tinguéssim garantia total que s'havia acabat del tot amb la xerrameca insuportable que han protagonitzat les CUP aquests dos mesos i que amenaça de seguir encara un mes més.

Això és un desastre, però un desastre anunciat. Diumenge a la nit, quan es va conèixer el resultat de l'assemblea de la xerrameca, perquè ara hem sabut que tampoc no l'havien per decidir res, sinó per seguir xerrant, entre els votants independentistes hi havia tres sensacions:

- la majoritària, de frustració. Els votants de Junts pel Sí, atònits davant la impossibilitat de desbloquejar la situació. Tristos, molt tristos, per veure les conseqüències que això pot portar per al procés. I, sobretot, molt frustrats per les oportunitats perdudes que clarament es visualitzaven.

- la minoritària 1, de "tierra trágame", aquells votants estupendistes de la CUP, que el 2012 havien votat ERC o CiU i que ara havien votat CUP pels motius més peregrins possibles. Per fer-se els interessants, per estupendisme, per snobisme, per notes... en tot cas, per desconeixement del que és la CUP i per frivolitat extrema amb el seu vot. Diumenge a la nit tenien la visualització clara del que havien fet, del problema que havien generat al país amb la seva estupidesa.

- la minoritària 2, de satisfacció, dels votants i militants de la minoria revolucionària de la CUP, orgullosos d'estar fent el que estan fent, de plantar la seva coherència estúpida com a valor irrenunciable, i fer-ho amb plena consciència de que fent-ho es poden estar carregant el procés i una oportunitat històrica, única. Aquests votants profundament satisfets que es visualitzés com s'estava fent que pel damunt de tot ells odien a Mas, i no es pensen deixar influir per res del que passi o els hi diguin. Per a ells, que hi hagués aquells centenars de milers de catalans que havien votat independència sumits en la tristesa encara els excitava més.

La imatge que millor exemplifica l'estat d'ànim d'aquest tercer grup, dels que diumenge al vespre estaven contents, és la d'una Anna Gabriel en estat d'eufòria, celebrant i comunicant els resultats de l'Assemblea. Rient d'orella a orella, feliç, profundament satisfeta de tot el que havia passat i estava passant.

De debò, de què reies, Anna? ja sé que formes part del sector més sectari de la CUP, però, de debò, de què reies? Quin estrany sadisme et portava a aquell estat d'eufòria i felicitat pel resultat de l'Assemblea, quan sabies, perquè ho sabies perfectament, perquè ets molt llesta, tot el que implicava i la incomprensió i tristesa en la que sumiria a centenars i centenars de milers d'independentistes?

No ho puc entendre. Puc entendre que defenseu les vostres idees i posicionaments fins a l'extrem. Però no puc entendre que ho facis menyspreant d'aquesta manera a aquest 1.600.000 catalans que van votar independència a través de Junts pel Sí. Semblaves feliç de fotre'ls. Semblava que estiguessis dient "tooomaaaa!" "fa mal, eh? doncs us foteu, pringats".

L'endemà, en declaracions radiofòniques, la cosa encara va empitjorar: ‘Entenem el desencís dels que fa cinc anys que surten al carrer, però nosaltres en fa quaranta.’ És potser una de les frases més repugnants que s'ha dit al llarg del procés. És moralment repugnant, políticament inadmissible i històricament, una farsa.

És moralment repugnant perquè justament si som on som és perquè hi ha hagut moltíssima gent que no era independentista i que ara ho és. Això és mèrit de tots haver-ho fet possible. De tots. Des dels que sempre hi han estat i van mantenir la flama fins als lideratges polítics i partits que han permès aquest creixement, a la societat civil que l'ha dinamitzat i a tots els intel·lectuals, acadèmics, teòrics, que han sentat les bases discursives que han ajudat a explicar el que estava passant al nostre país i a que la gent ho entengués i ho compartís. I tu ara ho ultratges d'aquesta manera repugnant.

És políticament inadmissible perquè és justament aquesta capacitat de créixer i de sumar, i de fer-ho transversalment del que més orgullosos estem. No només perquè és el que ens fa ser majoria social, sinó perquè diu molt de nosaltres, de la naturalesa inclusiva, cívica i democràtica del procés. Aquí ningú no demana carnets, ni filiacions, ni cognoms, ni llengua, ni orígens. Aquí només es valora voler-hi ser, sumar-s'hi. I aquest és un patrimoni polític excepcional, que hem convertit en emblemàtic del nostre moviment. I tu ara l'ultratges d'aquesta manera inadmissible.

Però és que a més a més, és insuportable perquè és una farsa miserable. Ni tu portes 40 anys, ni potser tots els anys que portes en política hagis estat militant independentista, ni res al que estiguis apel·lant amb aquests 40 anys, dels que hi eren llavors, no us avala.

Digue'm, de què parles??? Quins 40 anys? Qui hi havia fa 40 anys manifestant-se per la independència? La CUP segur que no hi era, perquè no existia. Els hereus de les organitzacions que llavors existien estan ara a moltes altres organitzacions i partits, alguns a la CUP, però molts i molts d'altres a molts altres llocs. I jo diria que la majoria de la gent de la CUP que diumenge estàveu eufòrics i feliços pel resultat de l'assemblea no hi eren, fa 40 anys, manifestant-se i lluitant per la independència.

Una de les que sí que hi era, fa 40 anys i més, era la Blanca Serra- que tot i ser de la CUP, no sé si estava diumenge a Manresa. Ella sí que hi era, fa 40 anys. Com la gent de Poble Lliure, ells també hi eren, fa 40 anys. I tots ells s'han manifestat públicament a favor d'investir Mas. És a dir, que els de la CUP que sí hi eren fa 40 anys no crec compartissin la teva eufòria de diumenge.

Però és que a més a més l'independentisme fa molt més de 40 anys que es manifesta. Bé, ja sé que per a algú com l'Anna Gabriel, que té pinta de pensar que el món neix amb ella, això són insídies de l'opressió heteropatriarcal i burgesa per espatllar-li una frase brillant.Però el cert és que l'independentisme al nostre país ni neix amb la CUP ni neix amb la senyora Gabriel, ni neix fa 40 anys.

És clar, potser a la senyora Gabriel el que no li agrada és que qui simbolitzi el naixement de l'independentisme contemporani sigui algú com Francesc Macià. Potser a la senyora Gabriel el que no li agrada és que en la commemoració del centenari de l'estelada (sí, 100 anys) es visualitzés que el triangle era blau i l'estrella blanca, i no vermella.Quin ultratge, oi, que l'independentisme no fos anticapitalista en el seu origen? I que majoritàriament no ho sigui ara sembla és prou per justificar rebentar-ho tot, oi?

Doncs mira, il·lustre diputada, t'agradi o no, ho sàpigues o ho ignoris, l'independentisme contemporani, aquest que ha permès mantenir la flama fins arribar on avui som, neix fa més de 100 anys, i no 40. I al llarg de tots aquests anys hem lluitat, hem estat derrotats, hem estat empresonats, hem estat morts, hem patit exili... Però sempre hi hem tornat, sempre ens hem aixecat, sempre hem sigut capaços de mantenir la lluita viva. Com va escriure el recordat Pere Carbonell, referint-se a aquells anys de major fosca per al país que van seguir la derrota del 39, lluitaven no perquè pensaven poguessin guanyar llavors, sinó per "obrir camins a l'esperança". Aquests són els camins que hem transitat molts al llarg d'aquests anys, que van molt més enllà de 40.

Aquest exemple, aquest sacrifici -que va molt més enllà també de fer assemblees i de manifestar-se uns quants dies a l'any i de cremar revolucionàriament contenidors i trencar aparadors de botigues- és el que a molts ens ha guiat en la nostra militància independentista. Aquest camí, en el que tothom hi ha estat sempre benvingut, és el que hem anat eixamplant a base de molt treball i de guanyar-nos la confiança de la gent i de traslladar-los seguretat en tot el que estàvem i volíem fer.

I això és justament el que vosaltres ara esteu destruint, i això és el pitjor que està passant aquests dies. Ho esteu destruint mostrant-vos eufòrics per esdevenir minoria de bloqueig davant la tristesa, desolació i frustració de la gran majoria. Ho esteu destruint insultant tota la gent que al llarg d'aquests últims anys ha estat sempre al peu del canó, i ho ha fet arribant a l'independentisme des de posicions polítiques prèvies molt diverses. Ho esteu destruint convertint la possibilitat de fer la independència en una subhasta impúdica que va des de la Presidència de la Generalitat fins a mesures polítiques antisistema, que voleu imposar exercint xantatge des de la minoria més minoritària possible al Parlament, i que allunyen el procés de l'eix de la transversalitat a partir del qual fins ara havia crescut.

El problema no el tenim amb el vostre vot a la investidura: el problema el tenim perquè tota aquesta xerrameca i retòrica revolucionària buida ha acabat desconcertant a molta gent, però també espantant-ne a molta d'altra. El problema el tenim perquè tot el que esteu fent ens està portant a desfer el camí que havíem transitat fins ara i que és el que ens havia permès esdevenir majoria social, als independentistes, i no un reducte testimonial.

Digue'm, de què parles? Digue'm, de què rius?

PS: no sé com acabarà tota aquesta fase. Només tinc clara una cosa: jo porto militant per la independència des del 1984, i ho seguiré fent. I si ara no podem avançar com tots pensàvem podríem, per fer la independència, no deixaré ni un sol dia de treballar per crear les condicions per fer la independència.
DONEC PERFICIAM (ah!, aquests també hi eren, i no fa 40 anys, sinó 300)
Publicat per Dies de fúriaa 12/01/2015

Bon dia, tristesa! (una història anònima que podria ser la de molts)

Francesc Abad — Mon, 02 Nov 2015 09:20:00 +0100

Has seguit rebent correus electrònics, però la majoria ni els obres. Saps que et van dient coses, però també els saps buits de contingut, diguin el que diguin. Prefereixes no obrir-los. Fa un parell de setmanes vas deixar d'anar a la reunió setmanal. No saps què dir. Tampoc la resta, penses.

Posar la TV ha esdevingut un calvari, com la ràdio. Abans t'ho tragaves tot. Pel matí anaves passant d'en Basté a la Terribas. Al vespre, en Cuní, i els dies més intensos, el 3/24. Ara no pots. Van parlant i parlant, i tot et retrona al cap, i finalment veus que ni saps l'estona que portes pensant en altres coses, que has deixat d'escoltar-los, que has desconnectat del que diuen.

El grup de guasap que tenies amb la gent de la vila està inactiu. Millor, penses. Com a mínim no em truquen ni m'estan convocant per fer res. T'agafa un punt d'irritació, recordant totes les trucades i convocatòries dels últims anys. No has fallat mai. Que si una paradeta. Que si una encartellada. Que si un acte. Que si embustiar. Que si matinar per anar a repartir diaris a l'entrada dels ferrocarrils. Que si autocar cap aquí. Que si autocar cap allà. Que si concentració aquí. Que si assemblea allà. Tot era important. O t'ho semblava. O t'ho feien semblar.

Vas participar activament el 9N. Un dels dies més emocionants que pots recordar. El 27S també vas votar amb una il·lusió que a tu et semblava ho omplia tot, que s'encomanava. No vas poder estar en una mesa per temes familiars que no venen al cas. Però et vas passar per un parell de col·legis electorals del barri a saludar la teva gent i veure com anava tot. I tothom et deia que molta gent estava votant C's. Es va fer llarg, d'arribar a les 20:00. Però va valdre la pena. Al veure la projecció de resultats de l'enquesta de TV3 vas esclatar d'alegria. Fins i tot se't van humitejar els ulls.

Però la nit no va acabar amb la mateixa alegria. Junts pel Sí no depenia d'ell mateix per tirar endavant el procés independentista, i això sabies perfectament que implicava problemes, molts problemes. I tot i que el Sí guanyava amb autoritat i amb la CUP se sumava 72 diputats, no havíem arribat tampoc al 50% dels vots. Com a mínim, pensaves, aquell que em deia que si la participació pujava per sobre del 75% perdíem segur, no ho havia encertat, i el Sí havia guanyat.

Des de llavors que només vols saber una cosa, que només vols rebre una notícia: que hi ha pacte. I que el procés segueix endavant. No t'has refiat mai de la CUP, de fet no els entens, tot i que en David Fernández t'ha caigut molt bé gairebé des del primer dia. Però el cert és que tampoc no t'has acabat mai d'entusiasmar mai ni amb ERC ni amb CiU, bé, amb CDC, perquè al Duran sempre l'has tingut atravessat, no el suportes. Sempre has pensat que els partits no han estat a l'alçada de la gent, i miren massa per ells i els seus propis interessos.

I l'acord no arriba. I només xerrameca. I només que si això o això altre. No poden no arribar a un acord, penses, però cada cop hi creus menys. Has votat més vegades ERC que CiU, però respectes el President Mas i no entens aquest odi generalitzat que li tenen. I per això encara entens menys que la CUP el tracti igual que el govern espanyol i la brunete mediàtica, amb el mateix odi.

Et passa pel cap no votar el 20-D. Per a què, et preguntes. Que no em diguin res més fins que no hi hagi acord, has acabat interioritzant. I si no n'hi ha no vull saber res més, plego, has dit als de casa, que et miren en silenci.

Però no pots amb aquesta buidor que sents dins teu. Penses que tot plegat és massa injust, insuportable. I la xerrameca per tot arreu. Què diuen, què carai estan dient, et preguntes. Vas llegint algun article de tant en tant, d'aquests articulistes en els que confies, amb els que generalment t'identifiques, però tots tenen tants o més dubtes que tu.

Això no acabarà bé, però ja s'ho faran, et dius, com per reafirmar-te en que tu has fet tot el que has pogut i més, i que si ara et fallen per a tu s'ha acabat, que no et busquin, perquè no voldràs saber-ne res més. Però encara hi ha una incertesa que et pesa i angoixa molt més que tot això. Tot i que la teva experiència de militància cívico-política és relativament curta (4 anys), saps perfectament que el no-acord implicarà la fi del procés independentista com l'hem conegut fins ara. Pots veure perfectament la tempesta tan negra i violenta que seguirà un no-acord. Què serà de nosaltres, et preguntes, mentre veus al Rajoy, el Pedro Sanchez i el Rivera reclamant que caiguin sobre nosaltres totes les calamitats possibles, totes les plagues possibles.

I tens por. I llavors, quan no et veu ningú, plores. La ràbia i la por que sents. Una infinita tristesa. I encara et fa vergonya que els sanglots d'aquesta tristesa s'aixequin per damunt de la xerrameca dels uns i dels brams d'odi i fúria contra Catalunya dels altres.

Francesc Abad

Dies de fúria a 11/01/2015

S'entén o no s'entén?

Francesc Abad — Sat, 10 Oct 2015 11:15:00 +0200

No he entès res. Vull dir que he estat una estona escoltant i no he entès res del que deien la gent de la CUP en relació al seu posicionament davant la situació sorgida del 27S. No he pogut distingir la literatura de la proposta política. Però no puc dir que m'hagi quedat igual, perquè per la musiqueta de fons m'he quedat una mica intranquil.

Enmig de tota la retòrica revolucionària he tingut la sensació que volien aprofitar que la seva força és necessària per poder empènyer el procés per anar fent la seva revolució, que no sabem quina és, però que ja ensenya la poteta.

Com ja he dit mil vegades sóc independentista i hi he militat des que tinc ús de raó política. Però mai he volgut la independència a qualsevol preu, perquè la fi no justifica els mitjans. I ara em trobo que em temo hauré de defensar que la fi no justifica tampoc assumir com a inevitable qualsevol altre fi, i sobretot si són finalitats socialment molt minoritàries que es busca imposar il·legítimament a la majoria aprofitant-se de ser minoria de bloqueig.

Ho vaig advertir abans de les eleccions, tants cops com vaig poder. Tot el que no sigui que Junts pel Sí pogués governar en solitari, idealment amb majoria absoluta, serien pedres en el camí, dificultats afegides a les pròpies del procés, etc.

Ja dic que com em costa d'entendre'ls quan fan aquests discursos, puc estar equivocat, no em feu massa cas. He anat a diferents mitjans a confirmar o ajudar-me del que ells han interpretat, però veig que no hi ha una interpretació única, més aviat el contrari, de manera que no sóc l'únic al que li costa d'entendre el que han dit.

M'ha semblat entendre p.ex. que demanen, exigeixen, que el Parlament es declari, abans que res, insubmís a un munt de coses. Malament si és així. Com ja han dit moltes personalitats amb prou coneixement de la geopolítica, la nostra finestra d'oportunitat per la independència requerirà, en un moment donat, trencar amb el marc espanyol, però només tindrem una oportunitat per fer-ho, de manera que hem de fer tot el possible perquè ens surti bé. Això vol dir que nosaltres hem de triar el moment per fer-ho: quan siguem prou forts internament i tinguem garantits prou suports externs com per aguantar i superar aquest moment crític.

De manera que en termes estratègics el pitjor que podríem fer és convertir en intranscendent aquest moment i pensar que es poden anar fent desafiaments rotllo postureo sempre que ens vingui de gust.

Ni a mi ni a la majoria dels independentistes no ens fa cap por aquest moment que sabem haurà d'arribar de trencar amb la legalitat espanyola, però mentre no arriba aquest moment no tenim la més mínima intenció de convertir el procés en un aquelarre d'insubmissió i de saltar-se les lleis de la manera que ens doni la gana.

M'ha semblat entendre també, tot i que insisteixo que puc estar equivocat que deien que «les negociacions estan al carrer». No sé ben bé a què es referien amb això. He tret el cap per la finestra i no hi he vist ningú. Per a mi les negociacions les han de dur els meus legítims representants, les persones en les que he confiat i a les que he votat. Si no ho fan bé els hi retiraré la confiança, i en democràcia això vol dir o impulsar altres propostes polítiques o donar la confiança a altres propostes polítiques.

Crec que «el carrer» pot ser expressió important d'un sentiment, d'una voluntat, d'una força, però que només es legitima a les urnes. N'hem tingut un clar exemple amb les mobilitzacions extraordinàries dels últims Onzes: han estat una formidable expressió de la voluntat d'un poble, que només s'han vist plenament legitimades un cop han obtingut un aval majoritari en termes electorals. Sense aquest aval el seu valor hauria estat molt i molt menor. La raó i la força ens la dóna el suport de la gent en processos participatius amb totes les garanties democràtiques, com ha estat el 27S i el seu resultat.

M'ha semblat entendre també, i amb això hi estaria del tot d'acord, que el resultat de les negociacions en cap cas pot avalar cap política que es plantegi cap negociació amb l'Estat per a un nou encaix de Catalunya dins d'aquest estat. Em sembla que això no hi ha ningú que se li passi pel cap ni a Junts pel Sí ni a la CUP, i que el mandat democràtic ha estat molt clar: volem la independència, i tot el que no sigui això seria un frau.

Vol dir això que amb l'estat no s'hi haurà de parlar? En cap cas. S'hi haurà de parlar i molt. I faig plena confiança a les persones que he votat. Cal parlar fins l'últim minut amb l'Estat per intentar assolir un procés acordat per a la independència, amb un referèndum vinculant si calgués, a mi això no m'importaria, el que es decideixi. Tot el que es pugui pactar amb l'Estat en la perspectiva de la independència serà bo per al procés, perquè estalviarà incerteses i eventuals patiments a les parts, i aquest és un objectiu que hem de compartir. I fins i tot si el tancament autista de l'Estat es manté com ara, i ens aboquen a un procés 100% unilateral, caldrà continuar-hi parlant i amb els mediadors internacionals que calgui o puguem implicar-hi.

Molt més confusos m'han tornat a semblar els punts al voltant de les polítiques a fer en aquests mesos que inevitablement durarà aquest tram final del procés. Jo, no cal ni dir-ho, estava molt a favor del que ja recollia l'acord de Junts pel Sí, en el sentit que les úniques polítiques que haurem de fer en aquests mesos fins a les últimes conseqüències siguin totes les que tinguin per objectiu pal·liar al màxim totes les situacions d'emergència social.

Aquesta política té, però, unes limitacions que ja estem veient en el nostre dia a dia. Avui mateix el Tribunal Constitucional ha suspès la legislació catalana que podia ajudar a intervenir a favor dels més vulnerables en causes de desnonament, de la mateixa manera que mesos enrere va suspendre també la legislació sobre pobresa energètica. Si la Generalitat tingués un pressupost il·limitat aquesta guerra bruta de l'Estat via TC contra Catalunya que impacta en la nostra gent més desafavorida, es podria esquivar, podríem no fer-ne ni puto cas, però això també sabem no és així. Dissortadament el pressupost de la Generalitat és totalment captiu de les seves despeses fixes, i ja destina a les qüestions més socials com sanitat i ensenyament la major part del seu pressupost.

Ara bé, si en les negociacions es posen damunt la taula els pressupostos de la Generalitat i la gent de la CUP són capaços d'identificar partides prescindibles per destinar aquests diners a major inversió social, jo també hi estaria d'acord amb això. Però em temo que hi ha molt poc marge. Crec que aquesta mateixa setmana, o com a molt l'anterior, en una publicació molt propera a la CUP es desqualificava i posava sota sospita la política que ha hagut de fer la Generalitat de vendre's patrimoni per poder, amb aquests ingressos, evitar haver de retallar en d'altres partides. És evident que vendre no ha estat una decisió òptima, ni tan sols era volguda, però potser era l'única possible per ingressar diners a una caixa a la que només hi arriben recursos quan al senyor Montoro li passa pels ous, i que encara ens fa pagar, via FLA, amb interessos.

Suposo que l'experiència grega haurà ensenyat alguna cosa a la gent de la CUP, que fins ara, com la gent d'ICV i d'altres, defensaven molt alegrement això de no pagar els deutes contrets per les administracions. Això, amics, no és tan fàcil. Com han vist no sense dolor els grecs, no es pot deixar de pagar, perquè quan es deixa de pagar es talla l'aixeta dels ingressos. I Catalunya ara mateix no té ingressos propis, o són testimonials. Els nostres ingressos són conseqüència de la transferència que efectua el Govern espanyol, que és qui recapta, es queda i administra com vol l'esforç tributari que fem els catalans.

La CUP té tota la legitimitat del món per, un cop independents, presentar-se a les eleccions defensant un programa polític que contempli sortir de la UE, sortir de la zona euro i implementar tots els experiments socials revolucionaris que vulguin. Però el que no pot pretendre és aprofitar els seus 10 diputats per imposar a una majoria que no els vol aquests experiments, ni que sigui la punteta.

Molta gent vol la independència perquè sap que disposant dels diners del saqueig anual del 8% del nostre PIB que perpetra l'Estat Espanyol, d'aquests 16 mil milions d'euros que se'n van i no tornen, és l'única manera que tenim de revertir socialment l'esforç fiscal dels catalans, que deriva a la seva vegada, del nostre esforç laboral i empresarial per generar riquesa.

Benvinguda sigui la voluntat d'invertir en qüestions socials i en minvar fins on sigui possible el patiment de la nostra gent més vulnerable. Però m'agradarà veure, mentre no arribem a la independència, d'on traiem els diners. Perquè, també cal dir-ho, els de la CUP han estat els primers en anar amb la pancarta contra les famoses «retallades» en altres sectors que no formen part d'aquests alineats amb l'emergència social, com va ser el cas p.ex. de la CCMA (TV3 i Catalunya Ràdio). I perquè el que no podem pretendre, perquè tindria uns efectes devastadors de manera immediata, és deixar de fer les poques inversions productives que s'han pogut mantenir. Si deixem de fer obra pública, si deixem de transferir a l'administració local, d'ajudar els emprenedors, si deixem d'ajudar alguns sectors productius el que estarem fent és paralitzar l'economia, generar més desocupació i conseqüentment, generar més emergència social, més situacions que requereixen ajuda social.

Una altra cosa que no he acabat d'entendre del que avui ha dit la gent de la CUP és quina és la seva proposta per gestionar aquest tram final del procés cap a la independència. Com deia abans, el trencament amb l'Estat l'hem d'intentar pactar fins l'últim moment, però no, òbviament, sense un calendari per executar-la, per fer-la realitat, si no hi ha més remei, unilateralment. Havent arribat on hem arribat crec que a ningú no li tremolarà el pols per fer-ho, però hem de ser conscients, torno a dir-ho, que aquest moment l'hem de triar nosaltres, perquè només tindrem una oportunitat i perquè, per tant, l'hem de provocar quan siguem prou forts per aguantar el pols amb l'estat i tinguem garantits prou suports perquè no sigui un acte d'onanisme polític, sinó que pugui generar efectes internacionalment.

Institucionalment tot el que sigui afeblir la posició dels representants del Sí afeblirà el procés. Això no va únicament per la demencial qüestió que és plantejar-se prescindir d'un dels principals valors i actius que té el procés, el President Mas, va més enllà.

Els resultats del 27S, tot i proporcionar una inequívoca majoria parlamentària independentista, tenen el taló d'Aquíl·les de no haver pogut arribar al 50% dels vots emesos. Això no ens lleva de cap manera legitimitat per iniciar el procés i portar-lo fins a les últimes conseqüències, però ens obliga a ser prudents i a gestionar-ho amb una redoblada voluntat d'entesa en la seva execució, fins i tot a ser molt permeables i sensibles a tots els intents que hi pugui haver en el marc de la comunitat internacional per evitar que el procés desemboqui en un conflicte greu de conseqüències imprevisibles per a totes les parts.

I aquesta prudència a la que estem obligats és enemiga acèrrima d'una política de bravuconades. Si convertim tot el que fem en un desafiament a la legalitat, a l'estat de dret, als procediments, a la legitima representació de les altres parts, etc, pringarem, i pringarem molt.

Fins que no se’m demostri el contrari, a mi em sembla molt raonable la posició de que el nostre Parlament, solemnement, declari l'inici del procés cap a la independència, palesant davant el poble de Catalunya i de tota la comunitat internacional la nostra inequívoca determinació de ser independents i la nostra voluntat de fer-ho acordadament amb l'Estat espanyol, però també que si això no és possible, la farem unilateralment.

Això ens permetria posicionar-nos amb una impecable legitimitat democràtica i voluntat diàleg davant la comunitat internacional, facilitaria la mediació internacional, permetria avançar en uns mesos decisius en la posada a punt de les estructures d'estat crítiques per fer possible la independència i evitaria un trencament institucional de conseqüències imprevisibles, perquè l'estat espanyol ara mateix té la capacitat unilateral de col·lapsar Catalunya, ni que fent-ho també s'acabés col·lapsant ell mateix. Sabem que estan prou bojos i cegats com per fer-ho.

I acabem de la manera com he començat. Si el 27S Junts pel Sí hagués assolit la majoria absoluta o, com a mínim, la capacitat d'investir President i governar en solitari, el procés ara mateix estaria avançant com una màquina, a tot gas. El resultat del 27S això no ho ha fet possible, i ara el camí és ple de pedres que haurem d'anar apartant. En termes de procés és molt important que aquest anar apartant tots els obstacles i dificultats que ara mateix tenim en el camí, no manllevi solidesa institucional. Si la situació generada pel 27S la resolem ràpid i bé, el procés seguirà sòlid. Si no ho resolem ràpid, si alimentem les incerteses, els dubtes i les malfiances afeblirem letalment la posició, la reputació i la credibilitat dels qui hagin de gestionar el procés.

Pensem-hi. I a veure si entre tots ajudem a que es parli i es diguin les coses de manera que s'entenguin una mica millor pel comú dels mortals. O les mortales, perquè si una cosa m'ha quedat clara és que potser estarem obligades a parlar entre nosaltres fent servir el femení. I potser ho haig de fer així perquè s'entengui millor. D'entre totes les que vam votar Sí a la independència el 27S algunes tenen la impressió que els resultats que es van donar estan essent aprofitats per algunes per fer la revolució, això podria portar-les no a renunciar a la independència, però sí a pensar que ara, en aquestes condicions, no és possible. I això no ens ho podem permetre. O ens deixem de voler fer la revolució amb la independència o no hi haurà independència. Si algunes persisteixen en voler-ho canviar tot, no canviarem res. Jo, i com jo moltes altres, no volem canviar-ho tot, només allò que no funciona, allò que podem millorar. Si algunes, perquè són necessàries per sumar per la independència, malgrat ser molt minoritàries, volen aprofitar-ho per colar-hi el «canviar-ho tot», moltes podem acabar pensant que així no, que ara no es donen les condicions per a la independència. I seguirem treballant per crear les condicions que la facin possible, i més d'hora que tard. Estem enteses?

Publicat per Dies de fúria a 10/09/2015