El sociòleg Enric Yarza ens va recordar, en la presentació del treball que ha dirigit, que l’oferta d’aquests mitjans és actualment de més de 5.000 pàgines de continguts editorials, amb 1.135.000 lectors mensuals, 565.000 lectors diaris i 28 minuts de lectura diària, una dada interessantíssima i fidel reflex de la feina d’aquests editors comarcals, ben transparent si observem que la fidelitat és un altre punt fort: el 40% dels lectors són compradors i el 45% de la lectura es realitza a casa, tot i que a les viles i ciutats més petites es manté el costum de la seva lectura als bars, cafeteries i locals socials. En resum: el 13% de la lectura es realitza a la feina; el 34% es fa al bar, i el 8% de la lectura es realitza a altres llocs.

Les dades que mostren el total dels associats digitals d’aquesta veterana entitat han millorat molt en només un parell d’anys. Sumen ara 5,1 milions d’usuaris únics al mes, amb 27 milions de pàgines vistes mensuals, 208.000 seguidors a Twitter i 175.000 a Facebook.

La presentació de l’estudi d’Audimedia ens recorda que Catalunya es caracteritza per la riquesa i tradició d’un tipus de premsa, la comarcal i local, que dona informació sobre l’entorn més proper i eleva a categoria de notícia esdeveniments que, en mitjans generalistes, poden passar desapercebuts. I és ben cert, el valor que aporta la premsa comarcal als seus lectors són continguts de qualitat i de proximitat mercès a un equip ampli de redactors que fa possible que a les publicacions s’hi puguin trobar temàtiques molt variades i especialitzades, de forma exclusiva i de manera detallada, “amb un constant manteniment de l’audiència sempre activa fomentant la seva participació en la capçalera, al web i a les xarxes socials”, es diu a l’estudi.

L’ACPC ofereix al final del seu estudi les dades imprescindibles per convèncer un publicista. L’univers de l’estudi és d’una població a partir dels 14 anys residents a totes les comarques a excepció del Baix Llobregat, Barcelonès i Tarragonès, sobre 45 publicacions, diàries, setmanals, quinzenals i mensuals i sites. La mostra es va fer se setembre a novembre de l’any passat de manera telefònica, assistida per ordinador a un total de 7.600 persones. Nivell de confiança del 95,5% (dos sigma), i P=Q, l’error real és del ±1,63% per al conjunt de la mostra i en el cas de mostreig aleatori simple. Se’ns diu que en el treball de camp s’han controlat quotes de sexe per edat. L’institut responsable del treball de camp ha estat Infortécnica.

Imaginem-nos que aquest estudi de l’ACPC sumés els actius de tots els mitjans de proximitat de la resta d’associacions del país. Fora per caure de cul davant el pessimisme que viuen els grans diaris estatals. Un exemple: els cinc principals diaris espanyols –El País, El Mundo, ABC, La Vanguardia i La Razón– van registrar al febrer una difusió conjunta de 428.090 exemplars de mitjana. Aquesta xifra és inferior a la mitjana de 431.000 exemplars que acumulava el diari El País el 2008. I en vendes: el primer diari, El País, ven entre tots els quioscos d’España 79.957 exemplars; i les vendes de La Vanguardia i El Periòdico són, respectivament, de 19.681 i 30.611 exemplars, segons Dircomfidencial.

Les dades que comentem posen damunt la taula que la premsa comarcal i local, tota, ha de continuar sent activa, forta i valenta, com fins ara. Es tracta de mantenir la trempera! Les noves tendències de la indústria periodística han portat a enfortir-la, malgrat la crisi immensa que s’ha patit i es pateix. Segur que els editors i editores de premsa de comarques tindran un paper fonamental en la nova comunicació, concretant-se en quatre aspectes que ja es treballen: multimèdia, consolidació dels periòdics digitals, tamisació obligada de mitjans i foment de la inversió publicitària en premsa local. Aquestes tendències en el sector són reptes fonamentals per als pròxims anys, i els editors les han d’assumir. La confiança dels seus lectors és un valor segur i naturalment un estímul.

Estem immersos novament en unes eleccions històriques. El país necessita ben forta la publicació local i comarcal més petitona, apropant-se als seus editors, donant una empenta més decidida a les seves associacions, que són un exemple fora del nostre territori. Des de fa més de 200 anys la nostra terra ofereix publicacions locals laborioses, modestes, potser sí, però que mereixen el reconeixement públic, el suport de les administracions i, naturalment, el suport dels lectors, que, afortunadament, ja els hi dona. És de justícia la seva subsistència i una necessitat social la seva tasca quotidiana.

En el context actual, prou complicat, i en el procés de globalització en què es troba inserida la societat catalana, es fa especialment necessària una política de comunicació del Govern de la Generalitat que reforci un fet tan evident com el que mostren el conjunt de mitjans –en català!–, que contribueixen decisivament a articular un sistema comunicatiu equilibrat de Catalunya, el qual ajuden a vertebrar i l’empenyen a assolir uns objectius que el poble ens assenyala. Estudis com el de l’ACPC fan confiança.- Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.

No hi ha dubte que ara com ara la comunicació en la nova societat digital és clau per fusionar el millor periodisme amb la tecnologia: un híbrid interconnectat de lector-audiència per a més lectors-audiències. Malgrat que les activitats econòmiques de la premsa es diferenciïn en la mutabilitat de produir des dels nous metamitjans, es té clar que les diversitats d'empreses periodístiques s'acosten a la tecnologia cognitiva i aposten el futur en les audiències a través de la missatgeria, el xat, els bots i la interacció de múltiples interfícies en les xarxes. Els dispositius tecnològics sense fils, les plataformes virtuals i els esforços per endossar models de negoci de la premsa digital podran arribar lluny si es concep que la informació és subjacent en cada procés que es veu en la mateixa naturalesa de les coses, sent el coneixement el seu portal, com ja definia Vlatko Vedral fa vuit o nou anys, tot escrivint que "crear amb les noves lleis d'informació en l'economia digital és una tasca llarga i complexa si es considera el coneixement com el valor més elevat de generar riquesa i benestar social".

Són inevitables els canvis en la vida de les persones per la disrupció tecnològica, la realitat virtual, la intel·ligència artificial, la internet de les coses, la digitalització, la reticularitat, l'hipertextualitat, la interactivitat i la convergència. No són més que dimensions de mons paral·lels en dinàmiques generades per la transformació de les infraestructures en comunicació que donen peu a les dotze regles inevitables com a tendència que marcarà la premsa digital. Però, què és exactament el que vol la premsa digital? "El futur no està en el paper, la batalla es guanyarà al mòbil. Tant és quants diners guanyis amb el teu diari en paper, no és el futur", deia fa un parell d'anys Emilio García-Ruiz, managing editor del diari The Washington Post, al diari El Economista. García-Ruiz fou, per cert, l'encarregat d'impulsar el desenvolupament tecnològic de la redacció del Post, que ara és capaç d'elaborar notícies i continguts de qualitat que poden rendir i influir en qualsevol plataforma digital.

Som en la societat de la comunicació vertiginosa. Les notícies arriben a la safata d'entrada com pa calent acabat de fer. La premsa global busca més lectors pagant menys i la premsa de proximitat busca engrandir el forat per on ensenya les orelles i va deglutint lectors dels grans diaris. Fa dos anys, els diaris necessitaven superar-se a si mateixos i demostrar-se com a competidors ferris entre ells; desmantellar amb cops durs al seu contrincant i desvelar que l'adaptació era cosa de rutina d'un periodisme de registre, embarcant-se en la distribució d'exemplars únics, màrqueting i audiència digital. Han fet aquest camí de 24 mesos i encara no han trobat l'autopista de sortida del seu model.

La premsa local també ha patit la metamorfosi, però des d'un laboratori diferent, el "de casa", el de la proximitat. I aquests editors que fan arribar les notícies més properes als seus lectors van fer passos de reinvenció per anar continuant dins el seu peculiar laboratori d'experimentació en l'ecosistema mediàtic de l'emergent entorn digital amb un èxit que ha sorprès l'entorn i que encara no han assumit ni les agències de publicitat ni les centrals de mitjans, descol·locades i encara aferrades a una premsa diària que es veu superada pels mitjans fins fa poc menyspreats.

Us convido, lectors, a seguir el compte-lectors digital; veure com sense pausa pugen els lectors digitals dels mitjans locals en un pols amb el tràfic de visites que si més no resulta significatiu. La fórmula aplicada per les associacions de mitjans locals als seus associats, basada en l'orgull i la formació, esdevé exemplar. L'acostament d'aquestes associacions al món universitari i als observatoris de la comunicació ve essent la clau per fusionar el millor periodisme amb la tecnologia: un híbrid interconnectat de lector-audiència per a més lectors-audiències. Cal fixar-nos que, fins al moment, "la premsa a internet entén únicament el seu futur per mitjà de la seva transformació tecnològica ajudada també pels canvis fugaços de transmetre els missatges informatius, la força de la interconnexió global i la intangibilitat" (OCDE, 2015).

És cert, clar, tot reconeixent que la premsa de proximitat està afrontant amb nota dos reptes més. El primer, la transformació dels continguts periodístics: la difusió de notícies digitals permet utilitzar un llenguatge multimèdia a l'hora d'informar i els editors catalans estan aprenent que, al costat del text, els seus periòdics també poden emprar recursos audiovisuals, com vídeos o so, per enriquir els seus productes i fer-los més atractius per al públic. D'altra banda, la possibilitat de crear continguts personalitzats i rellevants per a la vida dels ciutadans està essent perfectament recollida per una colla de capçaleres professionals, senzillament perquè ara és més fàcil que mai. A més, específicament en el periodisme local, internet ha obert la porta a la creació de micromitjans, de molt petita dimensió i molt vinculats a comunitats específiques, com barris o pobles de mida reduïda. L'aprofundiment en la informació local, a partir de continguts hiperlocals, es configura, d'aquesta manera, com una alternativa de futur d'altíssim interès. Com la nova economia digital, el camí inevitable dels mitjans de proximitat.

He assistit a una colla de convencions i congressos on hem escoltat diferents resultats d'investigacions sobre l'evolució del model de negoci dels mitjans de comunicació de proximitat, aquí i a fora, Pirineu enllà. Les hipòtesis posades a l'abast dels auditoris han estat 1) més del 50% dels mitjans de comunicació local de Catalunya reben ingressos de la publicitat a internet; i 2) la raó que limita la transició dels mitjans de comunicació tradicionals a internet és la mínima oferta de continguts.

El denominador comú dels oradors que he escoltat en el darrer curs és que els mitjans de comunicació local tenen camí per recórrer fins a constituir-se en mitjans digitals, multiplataforma i multimèdia; a més hi ha una forta demanda de l'audiència per les seves versions tradicionals; en conseqüència, en general no han evolucionat des del model de negoci convencional.

Al llarg dels darrers mesos, jo també he entrat en el debat sobre les alternatives d'operació per als mitjans de comunicació de proximitat catalans, davant la convergència tecnològica i la cada vegada més gran demanda de continguts a internet, i sempre al voltant de l'anomenat model de negoci. Al meu entendre, els mitjans de comunicació locals afronten una innovació disruptiva, el trencament de les regles tradicionals generat tot plegat pels nous operadors sorgits de la revolució tecnològica de les comunicacions, el web 2.0, 3.0 i 4.0, les xarxes socials, la internet dels objectes i la intel·ligència artificial. És veritat que bona part dels empresaris de mitjans catalans accepten que els canvis econòmics desencadenats per internet han accelerat i acceleren la disrupció del model de negoci; és a dir, el canvi esdevingut quan les noves tecnologies digitals i els models de negoci ha afectat la proposta de valor de béns i serveis existents en la indústria de la comunicació, en aquest cas, a més, local.

El que resulta més engrescador és que s'albira un renaixement per a la comunicació de proximitat. Tot i que fins ara la publicitat en línia no ha aconseguit produir suficients ingressos per sostenir l'activitat informativa –i no només a Catalunya– la característica, el valor del "local" mostra que els mitjans tenen una via a recórrer a la recerca d'un model de negoci. Ja s'han avançat estudis –com els presentats en les darreres Jornades Internacionals de Mitjans de Proximitat de l'associació AMIC– que conclouen que l'únic model de pagament "per notícies que funcionarà és aquell que proveeixi un valor afegit que no pugui ser trobat en cap altra part. En conseqüència, les empreses informatives hauran de posar més èmfasi en la creació de valor per al consumidor", segons el director general de l'empresa finesa Morgan Digital, Lars Rosenblad.

Internet i els emergents nous sistemes de remuneració impliquen que el mitjà assumeix funcions i responsabilitats que fins al moment no li eren pròpies i que escapen a les competències de difusió del missatge; és a dir, no només serà necessari situar un model de negoci diferent del convencional, sinó que "la integració dels equips i recursos de treball exigeix espais de diàleg directe i immediat en redactors i audiències desitjoses d'optimitzar els seus temps i de maximitzar les seves economies", en paraules de l'analista digital i investigador britànic Damian Radcliffe. Per exemple, part d'aquests espais són les noves mètriques de mesurament d'audiències a les quals estem abocats, per quan, com reconeixen els mesuradors, el model online permet instruments de precisió per al càlcul de les visualitzacions, i això afavorir els mitjans de proximitat.

El context que m'he atrevit a exposar em permet assenyalar una vegada més que els mitjans de comunicació de cobertures comarcals i locals tenen en l'element d'identitat una clau per a acostar-se a les audiències i mantenir una quota de mercat tant en els espais convencionals, de senyal obert, com en les xarxes socials i internet. Els mitjans de comunicació construiran els seus relats a partir dels valors de proximitat i familiaritat, característiques que defineixen als mitjans de comunicació de proximitat. Per tant, la disrupció, la convergència i el desenvolupament de les xarxes socials permeten i permetran encara més un nou posicionament dels mitjans locals, aquells que integren "el local" en les seves pràctiques, i que per local conceben també un concepte cultural.

Li vam demanar que ho argumentés: "El periodisme de primera divisió es fa a les capitals, com Madrid. Aquí fem notícies locals". I és clar, la discussió es va moure amb els arguments fal·laços de sempre: si treballes en notícies locals, coneixes els números de misèria en què es mouen. Les grans capçaleres barcelonines han baixat a l'infern, amb centenars de llocs de treball perduts durant les últimes tres dècades; any rere any de descensos percentuals de dos dígits en la circulació impresa; centenars i centenars de milions d'euros d'ingressos publicitaris perduts. Es passa compte d'on s'ha arribat: deserts de notícies, redaccions de notícies de zombis, notícies falses, desconfiança pública en el que fan els periodistes i, encara pitjor, en les marques que representen.

Davant el panorama desesperat, la fugida cap al proteccionisme d'un organisme públic realment pot semblar una bona notícia. El company de més edat de la taula, que feia estona que cercava ves a saber què mitjançant el telèfon, ens fa callar. Ha trobat el que cercava, un article de la versió europea del setmanari Politico. De manera solemne ens diu que, certament, pot ser difícil no desesperar. I llegeix del digital quelcom escrit per l'eminent periodista Jack Shafer: "La indústria de la premsa està tocada de mort". I continua després: "Les editores de notícies locals s'enfronten de veritat a dificultats sense precedents? Sí. És un treball dur –i arriscat– reconèixer deficiències, i després intentar activar les coses apostant per un periodisme local sostenible i d'alta qualitat".

"Sobreviu amb èxit i així serà sempre, el periodisme més proper, el periodisme local que es fa a les ciutats més petites, fins i tot en comtats llunyans de les grans urbs". L'altra premsa local, la més gran però lluny de la nacional, ha tingut i té un punt feble, reconeixem tots a taula. Els editors no han estat a l'altura, han cregut que la mamella rajaria sense aturador i que no calien mesures per preveure un crac en una crisi no només estructural, sinó global. El nom de l'editor, el prestigi de la marca, milers i milers de subscriptors i lectors fidels, eren elements suficients per mantenir l'eufòria i no tenir por del que alguns malpensats feien preveure. I la crisi va caure a sobre dels diaris –de tots els diaris, i primer dels més prepotents. I va venir la gran fugida.

Tots afirmem que els editors han estat negligents i que els staffs que costen una milionada a l'any no han donat la talla (la donen ara?). Naturalment, vist el caos, es van adoptar les posicions més fàcils, les que cap professor d'escola de negocis aplaudiria: aprimar la redacció, aprimar la paginació, aprimar la impremta, aprimar les seus socials... el que ha comportat perdre el quart poder, cosa grossa! La discussió ens va dur a reconèixer que tampoc es va saber fer la revolució dels continguts. Avui, el bon periodisme es fa amb públics orientats amb contingut orientat. Han passat els dies de ser la "botiga" general de tots els continguts de notícies generals. És moment de l'especialització i de tenir l'orella ben aguda.

Arribats aquí és fàcil consensuar que no és el mateix el periodisme pretesament local de la gran premsa de Barcelona i el veritable periodisme de proximitat, aquest que m'agrada dir "de casa".

Defenso que els editors catalans de comarques –i els hiperlocals de Barcelona– han sabut identificar i centrar-se en el seu públic objectiu amb necessitats, interessos i problemes, que ha arribat el moment de saber adreçar i monetitzar. L'assemblea de l'AMIC, prevista per al 6 de juliol, anuncia que vol que els seus associats utilitzin el coneixement, la perspectiva i la presència del mercat local per servir millor que els seus competidors de fora al seu públic natural. Ho farà utilitzant l'R+D de manera multiplataforma. Arribarà al seu públic-lector en lloc d'esperar que sigui aquest el que arribi a ells, de manera que satisfaci les seves necessitats i interessos en l'ús de cada plataforma i aprofiti millor les característiques i dinàmiques particulars de la multidistribució d'informació; és a dir, des d'enfocaments que són una plataforma òptima més que no pas plataforma agnòstica, com es fa des de la distància.

La premsa de proximitat fa temps que produeix i publica de forma contínua perquè coincideixi amb la vida dels ciutadans que conformen la seva audiència, organitzant un flux de contingut digital –primer– que coincideix amb els ritmes i els hàbits de la seva audiència, la disponibilitat del temps i l'atenció, i els seus interessos, necessitats i problemes del moment.

La nova fórmula per la qual aposten aquests mitjans locals vol aconseguir que els lectors que s'hi acostin, es quedin i a poc a poc estiguin disposats a pagar, que és el consell més enraonat. És com fer un embut, apunta un dels comensals. És veritat, l'editor de proximitat ha de fer el mateix enfocament d'embut de pas a pas per maximitzar el valor del seu públic als anunciants i augmentar la participació/ingressos dels esdeveniments, les vendes de comerç electrònic i molt més. La pràctica de l'R+D que vol propagar l'associació AMIC intentarà aconseguir això (o així ens ho sembla): obtenir amb dades i analítiques, informació de contingut, tecnologia i estratègies de plataforma, múltiples tipus i enfocaments d'"ofertes" i "preguntes", i proves continuades fins a l'èxit.

A propòsit d'això, assentim tots, sense oblidar el partenariat per ampliar la capacitat de l'editor local i les capacitats del negoci a un cost més baix i més flexible. Com ja s'havia fet a la premsa local i comarcal, es necessita utilitzar associacions, serveis de tercers, arranjaments de recursos compartits i personal flexible per ampliar la capacitat i capacitats a totes les parts de l'editora, més gran o més petita: creació de contingut, màrqueting i distribució per a destinataris, nous serveis i productes, accés a les habilitats necessàries, eines i dades, i molt més.

Feliçment, l'àpat acaba profitosament, com si fos el d'un consell d'administració amb bons acords. La premsa de proximitat no és cap rebot del periodisme local que es faci o pugui fer a les grans capçaleres barcelonines. És un producte diferenciat i nostrat i d'aquí que, per mantenir les "distàncies", ha de continuar sent diferent, impulsant el creixement i la rendibilitat de l'audiència des d'una perspectiva de "minieditor". Demanant que els equips i líders d'equips d'aquestes "minieditores" funcionals utilitzin una perspectiva de gestió general i un fort sentit de propietat i rendició de comptes per al creixement, la satisfacció i els resultats econòmics fruit de l'audiència.

Tots estem d'acord en el fet que cal fer l'aposta per l'èxit del periodisme local. El periodista més veterà del grupet que estem dinant al Raval torna a llegir de la pantalla del telèfon un consell de Jack Shafer als editors locals nord-americans, ben assenyat i vàlid també per als nostres: "Amplieu l'abast de la responsabilitat dels vostres equips més enllà de la creació de contingut, incloent-hi també la distribució de continguts, el desenvolupament de l'audiència, la generació d'ingressos, l'èxit financer i la qualitat i el creixement de la marca". Es pot afegir alguna cosa més?

Crec en el periodisme de proximitat per molts motius. El primer és perquè el conec des de dins de quan tenia 14 anys i vaig treure el cap a Revista de Badalona. El segon és perquè està recolzat en un model més proper, en aquesta proximitat que sempre funciona en comunicació, la qual cobreix les necessitats més immediates en el temporal i en l'espacial: això, indefectiblement, ajuda a què la seva continuïtat sigui més que justificada. En paral·lel, mai ha necessitat de tant bagatge econòmic com els projectes de més envergadura; les altes inversions suposen també el compromís de recollir suprems dividends que no sempre s'aconsegueixen en temps de crisi; en els últims anys el món digital encara ho ha posat més a l'abast.

A més, la confiança publicitària es demostra més en allò que es veu, en el que es troba més apegat a la realitat on operem. En l'acte de presentació de la Història del periodisme de Catalunya –que vaig comentar àmpliament en el meu darrer article– el director editorial del projecte, Francesc Canosa, va insistir en la idea que el periodisme és "una explicació necessària" de la realitat que acaba esdevenint memòria col·lectiva. Un relat que "en aquest país és més necessari perquè, si no t'expliques, t'expliquen". I jo afegeixo que, en el cas del periodisme comarcal i local, els mitjans esdevenen "premsa de casa".

Tinguem present que, com tot projecte petit, el mitjà local acaba sent l'estructura més sòlida de qualsevol societat en tots els seus perfils. No oblidem que, al territori estrictament econòmic, són les pimes, les petites i mitjanes empreses, les que tenen menys de 50 treballadors (la majoria de les vegades, estan entre deu o vint); són, diem, les que aguanten millor les envestides de les mancances financeres i, per tant, els llargs períodes de crisi com del que estem intentant sortir.

Per afegir un argument a tot això, és més difícil no "empatitzar" amb una empresa petita que amb una de gran, i això fa que, a l'hora d'estrènyer el cinturó, tots i cada un dels treballadors vegin la dinàmica d'aquest tipus d'entitats com a pròpia i suportin molt millor els moments dolents o trencadissos. Qüestió aquesta que ha quedat ben palesa en els dos actes organitzats per les associacions de premsa de proximitat, organitzats tots dos en poc menys d'un mes, i on vàrem poder entendre –amb arguments i amb xifres– que són temps pèssims i nefastos els que ens toca experimentar. Han desaparegut capçaleres, s'han perdut llocs de treball i els que queden laborant han vist reduïts els seus salaris i/o les seves condicions laborals...

Acceptem que on ha colpejat més fort la crisi ha estat a la gran indústria periodística, això sí. S'ha prescindit de molts col·laboradors, de molts contractats, de molts corresponsals o delegats, i s'ha aplicat la "multifunció" a tots els que han quedat, de vegades amb rebaixes salarials importants, amb el que això suposa. Davant d'aquesta tessitura, les petites empreses de comarques (inclosa el Barcelonès), lliurades a una tasca encomiable i de resistència des de la seva creació, han sabut veure, des del principi, que tot era crisi i han fet dels problemes i vicissituds oportunitats de negoci, com ho va demostrar a l'ACPC l'Enric Yarza, primer, i en Francesc Canosa, després; i en la jornada internacional de l'AMIC, les veus es refermaren fins i tot amb l'admiració d'editors i periodistes de la resta d'Europa i Nord-amèrica.

No és el periodisme un menester que enriqueixi en l'econòmic. Pocs periodistes són rics, i, quan ho són, no treballen gairebé mai com a professionals de la comunicació, no de manera completa. Si hi ha companys que han après això que ressenyem són els que treballen en els territoris més petits, que es fan més grans per les dificultats que superen i per l'encomiable tasca de servei públic i d'interès general que desenvolupen. Ells i els seus editors, que a vegades han hagut de fer pur proselitisme.

Per tot això, i segurament per raons objectives i subjectives –potser influït pels tres actes fets recentment a Barcelona pels editors–, crec en el periodisme que es porta a terme en l'àmbit local, des del local i comarcal, en pobles i ciutats petites o comarques poc poblades, on un òrgan de comunicació es desenvolupa amb honorabilitat, amb afany de coneixement, i mitjançant les arrels mateixes d'aquells que es van esforçar pels canvis socials, econòmics i polítics en les societats democràtiques i que ara ho estan tornant a fer, amb èxit, amb més empenta, si cal.

En aquest sentit, mitjans com els Línia editats per Comunicació 21 són bàsics. Pensin en què seria de tots nosaltres sense aquesta petita informació (o ingent en el pròxim) que ens expliquen només ells, els editors i els periodistes "de casa", sense saber d'una determinada actuació municipal i dels parers que genera, sense conèixer d'aquesta visita institucional o dels assoliments dels nois i noies dels seus respectius centres educatius en l'esfera investigadora, per posar uns exemples més o menys quotidians. Segur que se sentirien una mica orfes, una mica abandonats, sense la suficient identificació, sense senyals que els/ens fessin veure que la vida en societat val la pena i, sobretot, des dels fonaments de la concòrdia i el bon fer que ara mateix ens ofereixen l'oportunitat d'aixecar un país nou.

La pluralitat i els valors universals que obtenim cada dia per un preu simbòlic –o senzillament de manera gratuïta, tant en paper com des de la xarxa– tenen l'estimació intangible de totes les fortunes del món, encara que, de vegades, per immaterial, no sempre es capta la seva vàlua, però aquí està. És just, doncs, que en aquests moments d'incertesa política i econòmica, donem l'enhorabona als professionals que treballen en aquests mitjans periodístics, als seus editors, i, fonamentalment, a les societats que simpatitzen amb ells i que saben que la seva feina no és qüestió de diners. Per això, precisament, no hem de deixar de contribuir perquè surtin a la llum. Si creiem, podem.

Catalunya ha estat i és rica en premsa escrita. Diari de Barcelona va ser una publicació periòdica fundada a Barcelona l'1 d'octubre de 1792 i fins a la seva desaparició va ser el diari més antic del continent europeu. El més vell d'Europa, però, era i és el The Times britànic, que data del 1778. Durant tants i tants anys, Catalunya ha vist néixer i morir una munió de periòdics. La premsa catalana es va convertir, al llarg del segle XIX, en un mitjà de comunicació de masses amb la proliferació de capçaleres. L'anomenada edat d'or de la premsa catalana se situa entre el 1890 i el 1920, període en el qual es van consolidar els diaris que adoptaven els conceptes moderns d'objectivitat i imparcialitat.

Arran de la gran quantitat de publicacions gràfiques al llarg de la nostra història, i com afirmava un dia el periodista i professor Jaume Guillamet, "el periodisme català disposa d'una tradició investigadora intensa i variada". El nostre país té una llarga tradició d'estudiosos de la premsa, en què durant molts anys van privar els catàlegs, repertoris i inventaris de publicacions. Guillamet recorda, però, que "cal diferenciar un grup de pioners aïllats durant l'últim quart del segle XIX i començaments del XX –Pella i Forgas, Joan Mañé i Flaquer i, fins i tot, Joan Coromines i Enric Claudi Girbal–, de la generació catalanista dels anys de la II República, culminada el 1966 amb la història de la premsa catalana en dos volums de Joan Torrent i Rafael Tasis, que confirma i consagra el caràcter hemerogràfic i patriòtic d'una tradició que sobrepassava un segle".

Podem dir que la tradició procedent de la historiografia del primer terç del segle XX sobre la premsa catalana culmina amb l'obra de Joan Torrent i Rafael Tasis el 1966. Des d'aleshores ha continuat aquesta línia d'investigació (acumulació de dades i anàlisi cultural-descriptiva), alhora que, des dels anys setanta, se n'obra una de nova –amb especial arrelament, però no només, a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona–, que aborda aquesta temàtica des de la visió integrada de la comunicació social –situada en el context dels ecosistemes comunicatius, especialment de la societat de comunicació de masses–, amb una perspectiva d'història total. Ja a partir de l'any 2000 s'incorporen els estudis encarregats per l'Associació Catalana de la Premsa Comarcal, que posen en lloc d'honor el treball de la premsa de proximitat des de la formalització de dades, estadístiques i realitats constatables per firmes auditores que arriben a posar damunt la taula dos models de fer premsa de qualitat que, a més, es reparteixen el mercant al 50% amb la gran premsa barcelonina.

Ara, Sàpiens ens porta una nova Història del periodisme de Catalunya, en tres volums. El primer ens guia des dels inicis de la premsa a la Guerra Civil; el segon repassa les publicacions i el context en què s'editaven durant la dictadura franquista, i el tercer ens condueix des de la Transició al segle XXI.

És ben curiós que la presentació de la història, que escriu el professor Francesc Canosa i Farran, s'obri amb un exemple brutal: l'any 1940, el 80% dels periodistes catalans estava a l'exili i el 20% que no s'havia exiliat el formaven els morts i assassinats des de l'inici de la guerra. Aquest exemple –tan trist– és aquesta setmana un crit al que podria venir: el líder d'un partit espanyol i de dretes, que es presenta a les forçades eleccions del mes vinent a Catalunya, avança que cal canviar els professionals de TV3 i Catalunya Ràdio per "gent normal".

Estic d'acord amb l'editora que aquesta història del periodisme és una "obra de referència sobre el periodisme de Catalunya". Ha estat elaborada per una quarantena d'autors, entre els quals hi ha periodistes, historiadors, catedràtics, doctors, professors i escriptors com Josep Maria Cadena, Josep Lluís Gómez Mompart, Joan Safont, Lluís Costa, Xavier Carmaniu, Sergi Doria, Carles Santacana, Jordi Finestres, Josep M. Figueras, Enric Vila, Carme Ferré, Francesc Salgado, Núria Simelio, Toni Sellas, Josep Lluís Micó, Albert Sáez, etc., etc., amb fins a deu universitats representades.

L'obra fa un extens repàs a gairebé 400 anys d'història del periodisme de Catalunya; dividida en tres volums, i estructurada en ordre cronològic i il·lustrada amb més de 800 fotografies i amb la participació dels arxius i fons fotogràfics més importants sobre història i periodisme, presenta un interessant viatge en el temps que mostra al lector com els periodistes han explicat tot allò que ha anat succeint al país al llarg dels segles. Una aventura que va des de l'aparició de les gasetes en català al segle XVI fins a l'actual transformació dels mitjans arran de la revolució digital, tot passant pels primers diaris, el sorgiment de la premsa de masses, l'edat d'or republicana, la Guerra Civil, la dictadura franquista i l'arribada de la democràcia.

El professor Lluís Costa, de la Universitat de Girona, parla en el primer volum de la premsa comarcal en el capítol A la recerca d'un model propi, on constata que la tradició històrica de la premsa comarcal a Catalunya és "potent, sòlida i reconeguda". Costa ens dona una mostra de com la premsa barcelonina sempre ha menystingut la premsa de comarques quan recorda un article d'A. Pujol publicat a La Veritat, de Valls, el març del 1907, on l'autor fa una crida per atendre aquests mitjans comarcals "no de la premsa de gran informació, sinó d'aquesta altra, que podríem anomenar comarcal, que no s'estén més enllà de les fites d'una contrada; el que fa que li donin l'esquena, anant a raure a cap a periòdics i revistes de la capital... de la Cort... perquè segons diuen ells, porten millors articles i estan millor escrits (...) però el que cal saber és que la premsa comarcal s'ha de proposar un horitzó propi". El capítol de Lluís Costa (bon amic de la premsa comarcal) es tanca tot recordant que en temps de la Segona República "la premsa comarcal catalana –avui també anomenada de proximitat– va consolidar el model periodístic a força d'una dilatada trajectòria i d'una decidida voluntat per immiscir-se en la realitat social i cultural de proximitat del país". Certament, la xarxa comarcal de diaris, periòdics i revistes evoluciona durant la Segona República, es consolida i esdevé un model de periodisme propi que només aturarà la guerra.

Curiosament en el segon llibre, i en el capítol Les publicacions en català, de la professora de la UAB Carme Ferré, la premsa comarcal hi té un escàs protagonisme, oblidant uns moments difícils i unes capçaleres, editors i periodistes perseguits, i l'invent de la Red Catalana de la Prensa del Movimento, des de la qual una colla de publicacions marcaven gols constantment al règim jugant-s'ho tot. En aquest capítol es passa directament –o quasi– de la Segona República als anys 70, quan l'autora diu que els pobles s'animen. El text explica que les revistes comarcals "han marcat d'una manera molt viva una xarxa de comunicació de proximitat i molt identificadora del territori". En un destacat del capítol s'escriu que les revistes comarcals comencen a créixer als anys 70 i, arribats als 90, pràcticament tots els pobles en tenen una publicació pròpia. En quan a la catalanització de les més de 70 publicacions censades que sortien regularment durant la dictadura, l'autora només recull el procés de catalanització de Revista de Banyoles i Súria, el 1977. El 1976 –només per posar un exemple– el setmanari Revista de Badalona (un dels de més difusió de Catalunya) abandona descaradament la Red del Movimiento i es converteix en un periòdic independent editat per una societat limitada, i comença la publicació regular d'articles en català, fins i tot els editorials, a més de convertir-se en bisetmanari (dimarts i divendres).

I ja en el tercer i darrer volum de la història, Carles Pont, professor de Periodisme a la UPF, escriu el capítol Comarques en paper, on explica que "les noves publicacions comarcals van tenir un paper clau en la recuperació lingüística i nacional de Catalunya després de la dictadura". Pont escriu que "la premsa comarcal és la modalitat de premsa local pròpia del país", i reconeix que s'empra el terme premsa comarcal perquè permet categoritzar aquest tipus de periòdics davant de la premsa de Barcelona, considerada d'abast nacional català.

Després d'explicar que la premsa comarcal i local catalana ha experimentat una forta consolidació territorial des de l'inici de la democràcia a l'Estat espanyol, Pont ens diu que "aquest afermament, caracteritzat per l'ús majoritari del català, per un fort increment del nombre de diaris, periòdics i publicacions, i per l'adaptació als canvis del mercat comunicatiu", el 2016, i malgrat la crisi econòmica, es comptabilitzaven 140 publicacions comarcals de pagament i un centenar de publicacions gratuïtes de contingut periodístic, no pas de reclam.

El professor Pont (al qual se li nota que estima i coneix la premsa de proximitat) recull en el seu capítol un bon nombre de capçaleres de la majoria de les comarques catalanes i recorda al lector que "mentre a la premsa d'abast nacional fins al 1976 no hi va haver cap diari en català, la majoria de periòdics comarcals van aparèixer apostant pel català". Curiosament, aquest capítol reconeix la tasca –immensa– de l'Associació de la Premsa Comarcal, i no s'entreté gens ni mica amb l'altra associació de premsa de proximitat, l'AMIC, fundada el 1997, que actualment integra 295 mitjans, dels quals 116 són capçaleres de premsa gratuïta que tenen una tirada conjunta superior al milió i mig d'exemplars, 15 de premsa de pagament amb una tirada conjunta al voltant dels seixanta mil exemplars i 164 són mitjans digitals que conjuntament superen els vuit milions i mig d'usuaris únics mensuals.

El capítol Comarques en paper es tanca –com no podia obviar l'autor– amb l'adaptació de models, anomenant la premsa local i comarcal de "propera i digital". "Els mitjans comarcals s'estan adaptant a la nova realitat digital. La majoria han implementat pàgines web que s'alimenten constantment amb informació tant d'àmbit local com nacional". Pont recull en el seu capítol unes molt bones infografies de difusió i evolució de la premsa de proximitat i un amplíssim ventall de portades que per si soles valdria la pena col·leccionar.

La Història del periodisme de Catalunya de Sàpiens –curosament editada– acaba amb una extensa i detallada cronologia que es deu a la professora de Comunicació de la Universitat Rovira i Virgili, Elena Yeste, un índex alfabètic i una bibliografia ben complerta.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.

Per què ens agraden més unes ciutats que unes altres? Per què la majoria de les urbs antigues ens agraden més? Moltes són boniques però, per què només unes poques transmeten aquest encant especial?

Alain de Botton (1969), filòsof i escriptor suís, considerava que l'art de fer ciutats atractives estava en declivi, constatant que des de 1905 no se n'havia construït cap. Per aquesta raó, entre altres, va fundar en 2008 L'Escola de la Vida (The School of Life), a Londres, un centre que pretén desenvolupar una nova visió educativa centrada en la intel·ligència emocional a través de la cultura.

De Botton va trobar necessari establir uns principis que expliquessin el perquè unes ciutats són més belles i desitjables que altres. En forma de manifest en va elaborar sis considerats, la base per convertir les ciutats en llocs atractius, tant per a qui hi resideixen com les visiten. Entenc, després d’haver-les llegit unes quantes vegades, que són extra-polables a Badalona, sense cap mena de dubte.

Varietat i ordre
Cada ciutat hauria de tenir un ordre visual, un ritme que estableixi un cert balanç i simetria en la seva arquitectura. Barcelona, a manera d'exemple, es considera una ciutat molt més agradable (visualment) que Madrid, ja que hi ha certa harmonia en tots els seus elements arquitectònics. De totes maneres, De Botton especifica que un excés d'ordre a la ciutat pot causar problemes urbans, convertint-se en estructura alienígena, com ara les ciutats emmurallades tipus Kowloon, on podien viure una gran aglomeració de persones en molt poca superfície.

Sense oblidar la complexitat, ha d'haver-hi un equilibri tant d'ordre com de varietat estètica.

Vida visible
Es valoren molt més els espais públics visibles, actius, plens d'activitat i vida urbana. Això potencia la calidesa i dóna sentit d'identitat i permanència a les ciutats. De Botton ho exemplifica amb les obres de Canaletto, un exemple indispensable per entendre aquest principi. Són necessaris carrers plens de vida, on els habitants puguin comunicar-se a través d'una mirada o un gest, on es potenciï més el contacte humà que el virtual.

Compactació
Viure en ciutats compactes com Badalona o ciutats extenses com una colla de nord-americanes (Phoenix, Los Ángeles) afecta el comportament urbà, ja que en el cas de ciutats de gran extensió, es consumeixen molts més recursos energètics tant per la seva extensió com dispersió urbana.

Són molts els que prefereixen viure allunyats dels centres, generant nous suburbis d'àrees únicament residencials connectades a través d'extenses vies interurbanes, depenent generalment del transport privat. En canvi, en ciutats com Barcelona hi ha espais comuns, com places i parcs, on el sentit de pertinença es fa visible i palpable, considerant aquests una extensió de l'espai privat. Aquest és un bon exemple per a Badalona, que ho va intentant, però sense gaires recursos.

Orientació i misteri
El filòsof considera que perdre’s per la ciutat, descobrir noves rutes i caminar a la deriva, és una cosa necessària i atractiva que no necessàriament ha d'involucrar inseguretat (al desconegut). De Botton suggereix que descobrir racons urbans, per carrers estrets i estretes, crea una atmosfera de misteri agradable; per contra, la creació de grans avingudes i bulevards suggereix un cert ordre també necessari. Per aquesta raó, considera que hi ha d'haver un equilibri dimensional viari, on unes vies ofereixin orientació i altres misteris. Sembla que assenyali amb el dit el Dalt de la Vila badaloní.

De Botton creu en l'exposició de la vida pública dels seus habitants en els carrers però mantenint la privacitat. És un debat pels badalonins.

Escala
Avui en dia, moltes ciutats s'estan associant a la mida de les seves construccions, arribant en certs casos a proporcions desmesurades i sense sentit. Ciutats com París, Roma o Amsterdam han optat, però, per mantenir reduïda l'escala de les seves construccions. De Botton considera depriment que icones de les ciutats d'avui exemplifiquen grans corporacions i empreses privades.

Com si mirés cap a Bétulo, el filòsof considera que el límit ideal per edificar són cinc pisos: densos, compactes i ajustats. Si se sobrepassa aquest límit, l'edifici ha de ser alguna cosa especial, alguna cosa que la humanitat pugui estimar i recordar. Per això, el filòsof especifica que les grans construccions que han estat valorades durant generacions corresponen a aquelles que reflecteixen la societat on s'han realitzat.

Local
Els elements distintius de les ciutats són fonamentals. Aquestes han de marcar la diferència les unes de les altres a través, per exemple, dels seus materials i tècniques constructives.

És bonic que cada ciutat tingui el seu estil i un caràcter únic amb noves formes i varietats constructives. Així doncs, hi ha ciutats caracteritzades per les seves construccions de pedra (Edimburg), maó (Londres), etc. i altres que estableixen prototips reproduïbles arreu del món (ja sigui col·locant un gratacel similar al mig del desert, enmig de l'oceà, o en ple centre financer d'una metròpolis). Cal trobar un estil adequat al lloc on s'emplaça l'edifici.

Així, el filòsof aborda aquest principi centrant-se en dues àrees: la confusió intel·lectual al voltant de la bellesa i la manca de voluntat política. A la primera, De Botton considera que la certesa de què i què no és bonic és un tema subjectiu que, aplicat a la ciutat, depèn de l'estat sensitiu de cada persona en cada lloc. En tant a la segona, considera que són només els governs els encarregats de crear ciutats més boniques per a tothom, no deixant-les en mans de grans inversors privats i el mercat lliure.

Podem millorar la nostra ciutat? Podem fer Badalona més atractiva? Hi ha molta feina a fer.

Entre les conclusions més importants hi ha l'etern debat sobre la "crisi del paper", naturalment, però posant damunt la taula que també es tracta d'una maniobra de distracció dirigida per editors importants d'arreu que busca amagar dos problemes: la seva pròpia ineptitud i que, davant Google, la batalla està perduda.

Quedi clar que el treball reconeix que la "crisi dels diaris" en realitat sí és de veritat, però entre els seus instigadors també hi són els mateixos periodistes, així com els lectors. La "crisi dels diaris" no és recent, afirmen; és amb nosaltres des de fa més de 30 anys. El problema és que gran part dels diaris fan cas omís als interessos dels seus lectors.

Aquest treball d'investigació explica que els joves d'entre 19 i 29 anys s'estan distanciant de la premsa escrita, no perquè no els agradi el paper, sinó perquè la seva necessitat de textos llargs, rellevants i de qualitat no està coberta adequadament pels diaris. Per això, desenganyats, els més joves prefereixen les xarxes, els blogs i altres fonts alternatives d'informació.

Els investigadors de Piura creuen que el paper educatiu i formador dels diaris s'ha deixat de banda als països del primer món, mentre que als països en vies de desenvolupament segueixen sent indispensables. I donen una dada important: la "crisi dels diaris" és també una crisi de continguts de les editorials, ja que els comercials de publicitat i màrqueting exerceixen més pressió sobre elles, de manera que el periodisme de qualitat es deixa sovint de banda per fer periodisme de cites.

D'aquí que els lectors estan girant l'esquena a la premsa escrita. En una acusació a dit que aquests no només estan perdent influència sinó també confiança, amb la qual cosa posen entre l'espasa i la paret els anunciants, que ara mateix estan en una situació molt precària. Per què? Doncs perquè, al marge de la televisió, no hi ha més mitjans de confiança amb suficient abast per arribar al consumidor.

L'estudi celebra que els mitjans de comunicació, així com els grans proveïdors d'informació noticiable, s'han adonat de la importància i la necessitat de Twitter. Perquè aquesta extensa xarxa de microblogging resulta ser el mitjà més ràpid i eficaç per difondre notícies, i els mitjans en són conscients.

En un moment donat, els professors d'aquesta mateixa Facultat de Comunicació s'uneixen a un altre treball d'investigació realitzat per periodistes d'arreu del món, on aquests creuen que les carreres de Comunicació i Periodisme han de reformular-se.

La investigació La satisfacció dels periodistes enfront de la formació universitària i les seves implicacions en l'exercici professional indaga en la percepció que tenen els homes de premsa sobre la formació universitària que reben. Per als investigadors, el pes atorgat a la importància de la formació acadèmica en el desenvolupament d'un periodisme de qualitat varia segons el país. "La responsabilitat d'aquesta qüestió recau en les mateixes universitats que han de configurar programes d'estudis d'acord amb les necessitats del món laboral. No obstant això, sense oblidar la formació teòrica, s'ha d'acompanyar l'alumne en la posada en pràctica d'aquests conceptes en consonància amb l'entorn tecnològic actual", recalquen.

Igual que hem dit en alguna ocasió, referint-nos als estudis de Comunicació en les universitats catalanes, cal que la presència de la comunicació digital sigui transversal i no es limiti a un determinat nombre d'assignatures. Per tant, dedueixen, "han de repensar-se les malles curriculars, de tal manera que aquestes s'adeqüin a les necessitats de la societat actual, superant els problemes estructurals i ideològics, que, tradicionalment, ha tingut la formació universitària en Comunicació i Periodisme".

El treball –que també ha estat difós per la revista de la Facultat de Comunicació de la Universitat de Piura– descriu els factors comuns que es presenten en la realitat en la qual actua el periodista, en què aquest no és un autòmat transmissor de continguts, ja que es guia pels seus valors i paradigmes per decidir sobre què informar; labora en mitjans que són al centre dels conflictes de poder i control en qualsevol societat; i el desenvolupament tecnològic li comporta una sèrie de nous reptes pel seu impacte en el sistema de comunicació.

Afortunadament, l'estudi al qual estic fent referència no s'oblida del periodisme local, al qual lloa com el que es mantindrà sobre paper molts més anys "i possiblement no desapareixerà". Aquest treball dirigit per la professora Zeta de Pozo destaca la importància del producte local per als lectors, que busquen i desitgen proximitat a les pàgines del diari i indica que hi ha una regla primordial per a un mitjà de comunicació i per als seus treballadors: no avorrir el lector. I què avorreix menys? Doncs saber què passa al costat de casa. El periodisme local té una bondat: els temes que toca són propers, "i hom sap que triar un bon tema és fonamental per al periodisme".

Tancant les conclusions, el treball es refereix als alumnes que hi han col·laborat, i els diu que els ha "tocat viure un canvi tecnològic que és imprescindible per a la immediatesa". Amb aquesta frase es parla tant dels periodistes com de les mateixes audiències, per quan "no es conformen a rebre informació, sinó que també volen participar activament en la notícia".

En el seu treball, Caldés agafa un camí molt interessant i directe, que s'inicia en la premsa clàssica de pagament, travessa amb pulcritud l'etapa iniciada amb els diaris gratuïts i la consolidació de la premsa gratuïta de proximitat, i entra en el poble del futur: internet.

Perquè internet és un altre tema. El que era una amenaça fa uns anys avui és una realitat. La informació s'ha convertit en una commodity i qualsevol notícia està a la xarxa. Però no només hi ha la notícia, sinó també l'anàlisi i l'opinió, i això és precisament el que han vingut oferint tradicionalment els diaris tradicionals. A més, la informació està a la xarxa en temps real, mentre que als periòdics es publica posteriorment. Caldés reconeix que "quan llegim una notícia en un diari tenim la sensació que és antiga. Internet està en una innovació constant. El que abans s'oferia només en una pantalla d'ordinador, ara l'ofereix en una PDA, en un telèfon mòbil o en l'aparell de televisió de casa teva". Amb això, internet va superant les dificultats d'accés inicials i és ja a l'abast de tots els editors perquè el seu cost està a la ma de moltes i moltes butxaques.

El que abans s'anomenava "el problema" avui és un procés imparable, no només per les innovacions que faciliten el seu accés, sinó perquè les noves generacions que es van incorporant al mercat laboral estan habituades al maneig de les noves tecnologies i els editors dels mitjans de proximitat catalans s'han incorporat sense complexos en aquesta roda que gira i gira fins al vertigen.

A la xarxa podem comprovar com els mitjans catalans creixen sense haver de patir costosos passos mercès a la seva professionalitat creixent, però amb el repte de ser cada cop més innovadors en un camp en el qual hi ha més competència, doncs als portals de la resta de mitjans de la zona cal afegir-hi els nacionals, els estatals i, també molt important, els serveis d'informació de Google, tots a la recerca de lectors i anunciants.

En la presentació de l'Observatori de la Comunicació a Catalunya, al Palau Robert, es deia que si hom vol informació especialitzada es troba normalment millor en portals especialitzats que en els portals dels diaris, però s'esmenta una excepció: els mitjans de proximitat, la gran especialització, que ofereixen una informació diferenciada i infinitament millor que la que donen els diaris i altres mitjans generalistes.

El representant de l'AIMC en aquest acte del Palau Robert va insistir en els mitjans tradicionals i en el mesurament de les audiències, i va parlar de les penetracions dels mitjans en la societat, i de que la televisió fa sostre, i que l'avanç del mobile, és a dir, dels telèfons intel·ligents, és brutal, imparable i que cal prendre mesures de com mesurar la seva audiència.

Precisament aquesta és una qüestió que feia uns dies havíem discutit amb en Josep Ritort, secretari general de l'AMIC. Els mitjans de proximitat no podem oblidar que el mobile tindrà en el futur –i ja té en el present– una gran incidència en la manera com la societat catalana i mundial rebrà la informació i se la farà seva. Li deia al Ritort que cal treballar fort la incorporació dels mitjans 'de casa' a les enormes i vitals possibilitats del telèfon mòbil.

A la premsa de proximitat l'ús de les connexions mòbils de dades és incipient, encara, però avança amb contundència i se supera l'escala del PDA i s'obre el ventall per oferir alertes i aquelles notícies que prèviament el lector hagi seleccionat com a favorites. No hi ha dubte que l'smartphone és ja un mitjà més per estar informat i que repercutirà en les vendes i l'audiència dels periòdics tradicionals. Tot plegat es carrega les diverses especulacions sobre el futur de la premsa tradicional. Enfront dels més extremistes, que vaticinen la desaparició de la premsa escrita, guanyen pes altres especialistes –cada vegada més nombrosos– que diuen que el futur de la premsa d'informació general és que acabi sent tota gratuïta, en paper o a internet, però que la informació especialitzada, la d'anàlisi, investigació i formació d'opinió tindrà preu, encara que els diaris es limitin a sortir dos dies a la setmana i encara que els portals donin part de les seves notícies obertament... diguem que "el més bo" serà de pagament.

En el treball de Pablo Caldés que esmento més amunt, es diu que "altres profetitzen que la premsa de dilluns a divendres serà gratuïta i els diaris de pagament només es vendran al cap de setmana. La premsa tradicional de pagament no desapareixerà, però sí que ha de redefinir el seu model i reubicar-se en el mercat. Ha de buscar fórmules per recuperar el lector jove, i a Espanya concretament per atraure a la dona".

Doncs sí. En general, la premsa haurà d'especialitzar-se, per continguts, per nínxols de sectors als quals es dirigeixi, i encara més la premsa de proximitat. Com diu Philip Meyer, catedràtic de periodisme de la Universitat de Carolina del Nord: "La premsa especialitzada serà l'única que aconsegueixi sobreviure". I aquesta és la nostra des de fa anys i panys!

Ara, en la xarxa encara s'han de buscar més elements diferencials. És necessari anar més enllà de dedicar-se només a explicar notícies. Internet el que no ofereix és opinió qualificada sobre el que està passant al món, per això s'ha de centrar més en l'anàlisi i la descripció, però pel que fa als mitjans de proximitat la informació pot parcel·lar-se gairebé fins a l'infinit: no hi ha competència.

El periodista José Antonio Zarzalejos va escriure que "la transformació de la premsa ha de ser profunda i estructural, abastant tant els continguts com els formats, i fer un salt qualitatiu per deixar de ser mers transmissors dels esdeveniments del dia anterior". És veritat, la viabilitat de la premsa només estarà garantida si aconsegueix despertar en el lector una motivació de compra i/o lectura de forma permanent. Per al periodisme de proximitat la xarxa no acabarà amb el paper, però sí que suposa la fi d'una era; la nova ens du cap a uns mitjans qualitatius i influents, líders al seu poble o a la seva comarca. El futur de la premsa està precisament en la premsa del futur, valgui la redundància, en uns mitjans periodístics que siguin capaços de redefinir els seus continguts, els seus formats i de conviure paral·lelament amb la seva divisió en línia, aprofitant les sinergies entre tots dos mitjans, agafant sens dubte l'autopista del telèfon intel·ligent.

Un estudi elaborat per comScore en nou mercats (entre ells Espanya) que s'ha donat a conèixer aquesta setmana, mostra com moltes de les conductes digitals al mòbil compleixen amb les necessitats previstes en la teoria sobre la motivació humana elaborada per Abraham Maslow el 1943. L'informe examina les conductes clau que han impulsat el sector a erigir al mòbil com la plataforma principal d'informació i comunicació. És la propensió que recull aquest informe que esmento: "Jerarquia de necessitats en el mòbil", en el qual comScore llança conclusions com que els dispositius mòbils dominaran el temps de consum en línia i seran el primer mitjà transmissor d'informació.

És evident, doncs, que el futur de la 'premsa de casa' passa forçosament pel mòbil.

L’organització –que té el suport de la Comissió Europea- està convençuda que mitjançant l'ús de les formes comunes de transport, per exemple, es poden reduir les despeses d’un municipi i reduir la nostra petjada de carboni. Però el millor de tot per als ajuntaments que hi participin és que podran conèixer gent nova i intercanviar models de treball i idees, tot experimentant els beneficis de la mobilitat compartida.

A Espanya, el Ministeri de Medi Ambient és el coordinador de tot l’Estat i en el seu web ens diu que la Setmana Europea de la Mobilitat (SEM) “és una campanya de conscienciació dirigida a sensibilitzar, tant als responsables polítics com als ciutadans, sobre les conseqüències negatives que té l'ús irracional del cotxe a la ciutat, tant per a la salut pública com per al medi ambient, i els beneficis de l'ús de mitjans de transport més sostenibles com el transport públic, la bicicleta i els viatges a peu”.

Un cop d’ull al web oficial de la setmana ens aporta part del temari a treballar, el resum del qual és com una ciutat –cas de Badalona- pot gaudir de més qualitat de vida:

1.Desenvolupar un pla de mobilitat sostenible i tenir en consideració els principis de mobilitat sostenible a la planificació urbana.

2.Restringir l'accés a determinades àrees a vehicles motoritzats, prioritzant així l'espai per a vianants i bicicletes.

3.Construir noves infraestructures per caminar i anar amb bicicleta, incloent-hi carrils per a bicicletes separats del trànsit, parcs per a vianants i places, o augmentar les facilitats per a aparcament de bici.

4.Promulgar mesures per reduir la velocitat i el soroll del trànsit.

5.Incentivar els empleats dels edificis públics a anar caminant o en bicicleta a la feina, donant exemple així a la resta de la ciutat.

6.Realitzar campanyes i projectes perquè els habitants i turistes estiguin informats de com explorar la ciutat tant caminant com amb bicicleta, com ara excursions a peu, rutes turístiques per la ciutat, etc.

Animo l’Ajuntament de Badalona a fer seva aquesta setmana i portar-la cap aquí per a fer nostres les dues ambicioses metes que la Comissió Europea ha establert per a la mobilitat urbana: l'eliminació dels cotxes contaminants dins les ciutats el 2050 i avançar cap a la logística urbana d'emissions zero en els grans centres urbans el 2030.

Si les autoritats badalonines volen una ciutat amb més qualitat de vida, han de centrar-se en les quatre àrees prioritàries que contempla la Comissió Europea: la innovació, la digitalització, la descarbonització i la gent. Un cop fet això, des de la Casa de la Vila es podrà exigir als ciutadans que es comprometin a canviar o variar la manera de moure’s, mitjançant transport públic, en bicicleta o caminant; demanin permís per utilitzar carrers públics per a esdeveniments comunitaris i festivals, per poder veure els beneficis de socialitzar en els seus barris; unir-se a iniciatives de cotxe compartit, tant per estalviar diners com emissions a l'atmosfera, reservant el cotxe particular per quan sigui necessari i, finalment, instar els badalonins a iniciar un diàleg amb les autoritats locals per crear espais més agradables, així com rutes racionals i continues per a vianants i ciclistes.