Blog Ferran Falcó

Romeva, de tots

Ferran Falcó — Thu, 23 Jul 2015 23:50:00 +0200

Romeva és la síntesi de la Via Catalana, de les mobilitzacions que hem fet en aquest país des de l'any 2010. De l'evolució del nou catalanisme que abandona la idea de ser reconegut en una Espanya diferent, mentre hi suma tots els seus actius.

Tots tenim un passat, és clar que sí. I molts dels qui votarem la llista "Junts pel Sí" venim d'espais diferents i de trajectòries diverses. Vet aquí la gràcia, i no la desgràcia, d'aquesta candidatura. Vet aquí una candidatura d'unitat a l'entorn del que defensem molts, sinó la majoria: Catalunya necessita un Estat per a fer que els catalans visquin millor.

El dia 27 de setembre podrem avalar aquest pensament amb la força de les urnes, que aquesta vegada comptaran i traslladaran el resultat a l'hemicicle del nostre Parlament. Aquesta idea es confrontarà a dues altres: les dels qui creuen en Espanya com unitat de destí universal, amb una regió catalana de qui es valora el folklore i la gastronomia, i les dels qui creuen que Espanya mereix una oportunitat i val la pena mirar de convèncer-la que pot esdevenir un Estat plurinacional de tall federal.

Tres opcions pel futur del país. Una ens sotmet i ens anul·la, l'altra ens continua mirant de mantenir en l'entelèquia d'allò que no es concreta mai i que, sobretot, necessita de la resta d'espanyols per constituir-se. I la nostra, que ens interpel·la en noms dels nostres fills. I que ens proposa un procés d'independència democràtic, pacífic i homologat a Europa, per esdevenir un Estat de la Unió amb tots els drets, i tots els deures.

Quan era nano, li vaig consultar al meu pare de quin partit creia que m'havia de fer... i n'hi vaig esmentar tres: el PSUC, Convergència o Esquerra. No diré quin em va recomanar, però sí que han passat trenta dos anys i, ves per on, per primera vegada, podré votar una síntesi dels tres. Gràcies a tots els qui ho han fet possible i, sobretot, no tinguem por, ni mandra. I mirem amunt, amunt, perquè el que volem fer ho tenim a l'abast, i és molt, molt i molt gran.

No veuen la jugada? O és que no veuen ni l'estadi?

Ferran Falcó — Thu, 29 Jan 2015 13:26:00 +0100

Catalunya ha de celebrar eleccions el proper 27 de setembre, tal com es preveu en l’acord subscrit entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana de Catalunya. Un acord que manté fonaments sòlids malgrat el soroll dels darrers dies. Però que els fonaments siguin sòlids no ens pot fer oblidar que els acords, com tot a la vida, són revisables. Les eleccions no han estat formalment convocades, sinó que són una fita que ens marquem en el marc d’un acord polític de gran magnitud. No podem perdre de vista això. I comprovar que algunes qüestions de l'acord han tingut, de part d'ERC, una durada de 24 hores, sobta i inquieta. A nivell local, passar de parlar de donar suport a les majories sobiranistes, a explicitar la voluntat de concórrer-hi amb qui s'ha despenjat del procés -ICV-, o apostant per assajar nous tripartits, no és una gran notícia.

Dit això, l’aposta clara és que es facin quan i com està previst. Malgrat el soroll. Malgrat els errors que, uns i altres, puguem cometre. S’han de salvar tots aquests obstacles, perquè una ingent quantitat de persones ha posat moltes esperances en el procés polític que viu Catalunya. També, no cal insistir-hi, perquè els obstacles ja ens els posen, cada dia, des de Madrid i des de sectors del país visceralment contraris al dret a decidir dels catalans.

L’important ara és generar el clima, crear les circumstàncies i les sinèrgies positives perquè el 27 de setembre hi hagi unes eleccions de marcat caràcter plebiscitari. Unes eleccions que, en conseqüència, per aquesta naturalesa única han de ser històriques. Unes eleccions que han de permetre saber quines són les majories socials que donen suport a les diferents opcions que, sobre el futur polític de Catalunya, avui hi ha damunt la taula.

El procés continua viu. És actiu i dinàmic. Té força política i empenta social. Però se l’ha de cuidar.

I per això, sobrta veure com en ocasions es reprodueix una conducta pròpia dels qui enlloc d'apreciar una oportunitat històrica, procuren posar el dit a la nafra del qui els acompanya en l'objectiu compartit. Darrer exemple? Permetre, com ERC ha fet després de quatre vegades considerant que no era necessari, que el president Mas comparegui en una comissió parlamentària sobre corrupció que no té res a veure amb la gestió política del govern que lidera, i fer-ho aparentment com a contrapès a l’acord que permet que Catalunya tingui pressupost aprovat aquest 2015. Posar el president a mans dels qui el volen condemnar pel 9N, i fer-lo parlar de fets que s'han de veure a la justícia ordinària i que no tenen res a veure amb ell.

És hora de deixar de banda la vella política i construir un relat fort i engrescador. El que tenim entre les mans és massa important –i massa delicat- com per jugar al tactisme que hem vist en els darrers dies. Prenem-ne nota, a tot arreu.

La proposta

Ferran Falcó — Thu, 27 Nov 2014 13:12:00 +0100

El president Mas ha formulat la proposta política més ambiciosa feta fins ara per un president de la Generalitat al voltant del futur polític de Catalunya. El president Mas ha posat damunt la taula, amb procediment i calendari definits, una proposta concreta i transversal per a aconseguir que els catalans puguem decidir democràticament sobre aquest futur amb un procés que tingui legitimitat política i social, validesa legal, i reconeixement internacional.

Ambició. Definició. Concreció. Transversalitat. La conferència va ser molt més que una conferència. Va ser una proposta política de profund abast que pot canviar el rumb del nostre país. El president Mas ha posat damunt la taula, amb una claredat i transparència mai vistes fins ara en aquest país, el com, el quan, el perquè, el qui, el per a qui, i el per a què.

No s’ha deixat cap element. Respon totes les preguntes clau que genera qualsevol procés polític i social que plantegi un canvi de magnitud. Com, quan, perquè, qui, per a qui, per a què. Avui, la resposta a tot això té una proposta damunt la taula.

Estem parlant, doncs, d’un full de ruta clar –que pretén ser àmpliament compartit- per a decidir si esdevenim un estat lliure i sobirà. Mai fins ara, des de la presidència de la Generalitat, s’havia plantejat un camí en aquesta línia. És mèrit del president, que assumeix la iniciativa i els riscos que tot això implica. És mèrit d’una part molt important de la societat civil, que amb il·lusió ha empès tenaçment. I és mèrit, cal reconèixer-ho, d’un Estat espanyol que fa temps que ha perdut la seva capacitat d’entendre què és Catalunya i com és i què necessita la seva gent.

Aquesta no és una proposta pròpia d’un joc de cartes. No és cap “farol” per a guanyar temps. És un pas endavant que dibuixa un camí i unes eines per arribar a un objectiu. Res més que això, i alhora tot això.

Unitat

Ferran Falcó — Thu, 18 Sep 2014 00:00:00 +0200

Unitat no és practicar un seguidisme cec. Unitat no és acceptar una pèrdua de la pròpia identitat. Unitat no és deixar que et portin per on altres vulguin anar.

Unitat és remar plegats malgrat les diferències. Unitat és allò que un s’aplica per a treballar bé al servei de grans objectius. Unitat és construir ponts per a fermar lligams.

Amb Espanya, especialment en els darrers temps, la nostra relació s’ha basat en una comprensió errònia de la unitat. Ens han volgut seguidors cecs de la seva idea d’Estat. Ens han volgut diluïts en la nostra pròpia identitat. Ens han volgut portar per un camí sense consultar-nos si crèiem que era el bo. Tot això ha passat en els darrers 300 anys. Tot això ho hem volgut canviar en els darrers 300 anys, amb estratègies ben diverses i resultats ben semblants.

Ara, una important quantitat de catalans hem arribat a la conclusió que no podem remar plegats amb l’Estat.

Però ara, avançat el temps, ja no compartim els mateixos objectius. És, de fet, l’evolució natural de les coses. Tampoc no és res extraordinari. Els passa també als escocesos. Després de 300 anys d’unió entre volguda i obligada, ara a Escòcia es plantegen què volen ser en el futur. Com nosaltres els catalans. Però amb una resposta diferent per part de l’interpel·lat. Allà, un referèndum vinculant pactat. Aquí una amenaça rere l’altra, incloent la suspensió de l’autonomia o l’aplicació del Codi Penal al president Mas.

El fet diferencial més important de l’actual procés polític, aquell que el fa singular des de la perspectiva històrica, és que per primera vegada hi ha una unitat d’abast ampli i transversal entre les forces polítiques i entre la gent del país. Que partits polítics molt diversos, des de Convergència a la CUP, compartim un objectiu i un full de ruta i haguem decidit pregunta, data, o característiques del procés, no té precedents en la nostra història. Que centenars de milers de persones, gent vinguda d’arreu del país, de totes les classes i orígens, hagin protagonitzat mobilitzacions unitàries, no té precedents en la nostra història.

Hem de mantenir aquest actiu. És una oportunitat única que no podem malmetre per interessos partidistes d’uns o altres. No ens ho perdonaríem, ni ens ho perdonarien. Si fem un pas en fals que trenqui la unitat, el procés s’esberlarà i costarà molt trobar de nou el camí per a donar sortida als anhels d’expressió democràtica d’una part molt significativa de la gent d’aquest país. És aquesta unitat, que encara podria ser més àmplia si s’hi sumés el PSC, el pilar sobre el qual es fonamenta tot.

Per això em sembla irresponsable que en els darrers dies, quan acabem de veure als carrers de Barcelona una expressió rotunda, nítida i clara de la voluntat del poble de Catalunya d’anar a votar el 9 de novembre, dirigents polítics significatius mantinguin un debat inútil sobre legalitats i legitimitats que no ens porta enlloc. El consens hi és, el full de ruta també, i l’objectiu està clarament marcat. De res serveix especular sobre possibles escenaris alternatius a la consulta, quan el que cal és mantenir-se ferm en la voluntat de celebrar-la. De poc serveix també vincular la viabilitat de la consulta amb una ampliació del Govern que Convergència ja va proposar fa temps. La viabilitat de la consulta, a aquestes alçades, es fonamenta en la legalitat catalana i en les decisions que tots els partits impulsors del procés –tots, des del més gran al més petit- anem prenent de forma consensuada a mesura que es vagin succeït els esdeveniments, i no pas amb l’entrada, a menys de dos mesos del 9 de novembre, d’una o més forces polítiques al govern de la Generalitat.

Però de forma especial, la viabilitat de la consulta també dependrà de la resposta del govern de l’Estat i dels seus instruments. Per això cal mantenir la unitat davant les respostes que l’Estat articuli a tots els moviments que el Govern, el Parlament, els partits i les institucions fem des d’ara i fins el 9 de novembre, i a partir del 9 de novembre.

Perquè passi el que passi aquell dia, la unitat d’acció és un actiu que convindria que tingués un trajecte de més abast que el de l’horitzó marcat pel 9 de novembre. Uns diran que amb un govern d’unitat fins a finals de legislatura. Altres diran que amb candidatures conjuntes que defensin determinades posicions comunes. Hi ha tot un ampli ventall de possibilitats. Però totes elles passen, siguin quines siguin, perquè mantinguem la unitat d’acció que ha permès mantenir vigorós el procés. Per això és tan important que no es trenqui allò que ens corresponsabilitza al voltant de la consulta. Perquè aquest consens polític i social ha de, necessàriament, superar la consulta i caracteritzar l’acció política a Catalunya durant els propers anys.

Fem-ho plegats, i aprofitem aquesta oportunitat històrica.

Ferran Falcó
Diputat de CiU al Parlament de Catalunya