https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/ Mon, 28 Jun 2010 05:00:00 +0200 ca https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3883/les-majories-del-dema https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3883/les-majories-del-dema Mon, 28 Jun 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3883/les-majories-del-dema
A curt termini, els partits buscaran que la sentència millori les seves expectatives electorals o, si més no, que no les empitjori situant-los en disjuntives incòmodes a pocs mesos de la cita amb les urnes que, després que el TC rebregui l’autogovern català amb pocs miraments, obrirà una nova etapa política.

En aquest punt el protagonisme, més que ens els partits i en la societat civil mediatitzada en major o menor mesura, serà per un segment important de la població. El darrer sondeig del Centre d’Estudis d’Opinió dibuixava un escenari clar i compartimentat però no estanc. El 21% dels catalans exigeix obertament un Estat propi, al 35% ja els està bé el marc autonòmic actual –tot i que s’entén que sense més retallades– i un 31% reclama un estat federal o confederal. A aquests, el TC els barrarà el pas sense miraments i si bé el PSC, CiU i ICV formulen discursos amb els que aquest 31% se sent identificat ni els uns ni els altres són capaços de mostrar un full de ruta creïble per tal que les seves idees per a Espanya passin algun dia de somni a realitat. Al 31% li toca decantar la balança i l’independentisme, que depèn d’ell mateix, ha de persuadir (i excel·lir en tots els àmbits) per assegurar que se sumin al 21% i no al 35%. En joc hi ha les majories del demà.
]]> https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3846/conformar-se-amb-al-concert https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3846/conformar-se-amb-al-concert Mon, 21 Jun 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3846/conformar-se-amb-al-concert
Sempre fins ara Artur Mas i Jordi Pujol s’havien pogut presentar a les urnes amb un horitzó nacional clar. Pujol sempre va defensar el ‘peix al cove’, l’encaix singular d’una Catalunya refeta dins una Espanya moderna i democràtica. I Mas va presentar-se davant la ciutadania el 2003 amb l’oferta d’un nou Estatut i al 2006 amb la intenció de desplegar-lo en solitari o amb els socialistes. Ara ja no és el cas.

El líder nacionalista ha assumit que l’eix de la política catalana s’ha desplaçat en els darrers anys cap al dret a decidir. Les enquestes són cada cop més eloqüents i moviments com les consultes sobiranistes ho fan cada dia evident de forma tossuda. I davant els sectors de la seva formació que li demanen que faci el pas i opti per la via sobiranista, com va fer al seu dia el lehendakari Ibarretxe, opta per un camí políticament més conservador i menys arriscat proposant que el dret a decidir es limiti a un referèndum sobre el concert i que aquest sistema de finançament –al que es va renunciar l’any 2006– ha de ser ara el gran objectiu. Unes afirmacions similars a les que va fer Joan Puigcercós quan, en la línea d’improvisacions d’ERC, va posar fa uns dies el concert com a condició per arribar a qualsevol pacte uns mesos després d’haver fet el mateix amb la consulta sobiranista.

Mas aparca la possibilitat independentista amb arguments com que el país no està madur o que els referèndums, si es plantegen, han de ser per guanyar-los. Però anar a les urnes amb poc més que una consulta pel concert (una qüestió que fins i tot el PSC va incloure al seu programa-manifest de les generals) sembla més aviat poca cosa pel líder dels nacionalistes, per més que estigui en estat de gràcia dins i fora del partit.

]]> https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3800/els-arreplegats-de-sempre https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3800/els-arreplegats-de-sempre Mon, 14 Jun 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3800/els-arreplegats-de-sempre
Entre les mesures econòmiques que s’han pres a Espanya no hi ha cap retallada de la despesa armamentística, ni cap mesura contundent contra el frau fiscal o increment de la pressió fiscal als especuladors o a les rendes més altes. Això, si de cas, es veu que ho han de fer les comunitats autònomes. Sovint sentim a dir que afirmar que paga la crisi qui no ho hauria de fer és pura demagògia i que a tots ens toca arriscar-nos i posar-hi el coll. Que ara no només és temps de retallades sinó també d’emprenedoria, de fer passos endavant i arriscar.

Tinc bons amics que estan intentant crear la seva microempresa. Per fer-ho, és evident, necessiten una inversió petita o gran. I els bancs i les caixes ara no ajuden ni a crear riquesa ni a innovar. Ells són els grans culpables de la crisi, ells han rebut ajudes milionàries de l’Estat per no anar-se’n a terra i ara són ells els que, aplicant una estratègia de negoci ultraconservadora, neguen el crèdit als emprenedors ja vingui amb avals o sense. I els nostres governants, més enllà d’estrènyer les clavilles a qui menys té i menys pot amagar l’ou, hi fan més aviat poc. Quan va començar la crisi alguns van parlar de rebaixar els sous dels funcionaris o congelar pensions. Semblava impossible que passés. I, a l’altra banda, també alguns van llençar la idea d’intervenir la banca i assegurar que tingués un paper determinant per sortir de la crisi. Semblava impossible i encara no ha passat tot i que, a Madrid i a Barcelona, ens governa l’esquerra. Paradoxes de la crisi.

]]> https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3757/de-quintanar-de-la-orden-a-la-usap https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3757/de-quintanar-de-la-orden-a-la-usap Mon, 07 Jun 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3757/de-quintanar-de-la-orden-a-la-usap
Només un dels quatre candidats que han passat el tall de les firmes, Jaume Ferrer, és hereu oficial de Laporta, que per desesperació de Reagrupament i de Joan Carretero encara no ha decidit cap a on encaminarà la seva política. Però Ferrer, a qui d’entrada Laporta no volia de successor i amb qui es va enfrontar quan va decidir fer el salt abans que l’aleshores favorit del president, Alfons Godall, està mal situat a l’espera del que passi en aquesta decisiva setmana.

Les enquestes situen encara com a favorit Sandro Rosell, sorgit de la junta d’en Laporta a la primera de canvi, que poc o res té a veure amb el model forjat en els darrers anys i que ha rebut el suport de Josep Lluís Núñez, president als anys 80 i 90. En una posició més intermèdia hi ha Marc Ingla, una opció creïble i solvent amb els tres vicepresidents del laportisme, i Agustí Benedito, que amb una intensa campanya ha consolidat posicions.

Una de les novetats de les eleccions, on l’indiscutible model esportiu ocupa un segon pla, és el debat sobre la dimensió sociopolítica del club. I aquí l’ombra de Laporta és allargada. Al president culer se’l critica pels gestos, però tots i cadascun dels candidats corren a fer actes de fe catalanista per tenir possibilitats d’ocupar el seient principal de la llotja del Camp Nou. Fins i tot Rosell ha passat de preocupar-se per les penyes extremenyes o els culers de Quintanar de la Orden als que “acusen” d’independentistes per culpa de Laporta a prometre reeditar el conveni amb l’USAP de Perpinyà. Passi el que passi diumenge serà difícil (i traumàtic) que el Barça atenuï de nou el seu catalanisme com en els anys de Núñez i Gaspart.

]]> https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3714/credibilitat-pretoriana https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3714/credibilitat-pretoriana Mon, 31 May 2010 09:37:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3714/credibilitat-pretoriana
Alavedra i Prenafeta recorden com, a ells, a Madrid també els prenien sovint el pèl i que la capacitat de negociació catalana amb l’Estat és més aviat limitada, per no dir ridícula. La radical defensa que alguns representants de CiU, com Josep Antoni Duran i Lleida o Ramon Tremosa, fan dels acords del Majestic amb el PP, que Alavedra va protagonitzar amb Jordi Pujol i Joaquim Molins, quedarà ara tocada per sempre més. El mateix passa quan Alavedra explica al seu soci i amic un dinar amb Artur Mas i li fa saber que ja aleshores (l’abril de 2009, tres mesos abans de l’acord) el líder de CiU veia bé les xifres del finançament. L’ex conseller explicava que va aconsellar al cap de l’oposició oposar-se al pacte, fos el que fos, amb l’argument que s’incomplia l’Estatut. Així va ser.

Això pel que fa al flanc convergent. Al socialista, el conseller Castells tampoc no queda gens afavorit. La forma superba en que tracta davant Alavedra el president Montilla (“cada cop que li foto una bufada s’acolloneix”, arriba a dir) ha emprenyat força a la seu del carrer Nicaragua. Potser a dia d’avui ja no té tan segur repetir com a número dos a les llistes un conseller que no només fa emprenyar cada dos per tres els socis d’ICV i que té més suports fora que dins del PSC. Sort en tindrà que per Montilla el camí a les urnes és costerut i no es pot permetre restar res.

El sumari Pretòria pot acabar doncs tenint més víctimes de les previstes, entre elles la credibilitat de més d’un i de dos polítics catalans.

]]> https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3660/zapatero-un-paio-amb-sort https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3660/zapatero-un-paio-amb-sort Mon, 24 May 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3660/zapatero-un-paio-amb-sort
El darrer sondeig del Centro de Investigaciones Sociológicas (el CEO espanyol) constatava que la popularitat del líder conservador és, set anys després de ser nomenat a dit per José María Aznar, similar a la que al seu dia va tenir Antonio Hernández Mancha, l’excèntric polític extremeny que Manuel Fraga va situar al capdavant d’Alianza Popular a mitjans dels 80.

A Rajoy l’ajuda (i de quina manera!) Zapatero, però el castiguen els grotescos casos de corrupció que, com passa al País Valencià, assetgen el partit, el poc control sobre ‘barons’ com Esperanza Aguirre o el forat negre català. Davant les retallades de Zapatero, que han deixat en mal lloc els sectors més esquerrans del PSOE, el líder del PP ofereix demagògia, incoherències i mà dura amb les comunitats autònomes.

Si no és que Josep Antoni Duran i Lleida se’n surt amb la seva i fa prosperar una moció de censura que només pot servir per fer president espanyol Rajoy o per fer-se’n ell mateix, Zapatero esgotarà com pugui la legislatura i encararà unes eleccions tristes, sense líders prestigiats i condemnades a la polarització per una llei electoral injusta, feta a la mida dels dos grans partits i que perjudica IU i, en menor mesura, els partits catalans.

Zapatero estarà en condicions de seguir com a president sense haver fet més gestos dels estrictament necessaris amb Catalunya, que serà clau per a que torni a obtenir el poder. El PSOE ja va comprovar el 2008 que no li cal prodigar-se en fets per obtenir un ampli suport dels catalans. La majoria va a les urnes de forma reactiva, només per garantir que ‘la dreta’ no torni a la Moncloa. És la mateixa reacció que els socialistes catalans estan temptats de buscar d’aquí a uns mesos per barrar el pas a Artur Mas. Però, per sort per CiU, Mas no és Rajoy i Montilla no té la sort de Zapatero. El PSC haurà d’innovar.

]]> https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3629/el-fracas-dhereu https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3629/el-fracas-dhereu Mon, 17 May 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3629/el-fracas-dhereu
Una xarlotada matussera i inoportuna que s’ha saldat amb el pitjor dels finals. Només els detractors de la reforma s’han mobilitzat mínimament millorant així les xifres de participació. Si, tal i com pretenia l’Ajuntament, només s’hagués pogut triar entre l’opció de la rambla o la del bulevard el total de votants sobre el padró no hauria arribat ni al 5%. Pitjor, molt pitjor, que les xifres de qualsevol dels municipis catalans que han celebrat consultes independentistes durant els darrers mesos.

El fracàs d’Hereu, que a mesura que passaven els dies era conscient que s’havia fixat un objectiu massa alt, va provocar ahir que, en un intent de frenar les crítiques a l’alcalde, hagués de deixar el seu càrrec el seu número dos i líder del PSC a Barcelona Carles Martí. Potser els socialistes catalans, eficaços en la gestió urbana però de lideratges cada cop més tristos i plans, farien bé en anar buscant un relleu a Hereu si volen tenir alguna possibilitat de conservar l’alcaldia de la capital catalana 32 anys després. Més tenint en compte que tot fa pensar que les eleccions catalanes no marcaran precisament una tendència a l’alça de les forces d’esquerres.

Hi ha qui al PSC barrina que potser cal un perfil més alt per aconseguir –com va acabar fent Pasqual Maragall o fa Alberto Ruíz Gallardón a Madrid– superar les barreres del partit. Hereu no sembla la solució. I Martí, que potser ha fet un pas enrere per fer-ne després dos endavant, tampoc. Al PSC barceloní li cal imaginació i noves formes més que no pas fer volar coloms.

]]> https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3580/el-nodul https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3580/el-nodul Mon, 10 May 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3580/el-nodul
Aquest cap de setmana els polítics catalans i els mitjans públics i privats han anat de corcoll amb la notícia. Els informatius obrien consternats pel tràngol del cap d’Estat i els presidents espanyol i català, José Luis Rodríguez Zapatero i José Montilla, han variat agendes per visitar-lo.

Més d’un i dos dels nostres polítics (o directors de diari) s’han quedat amb les ganes de ser rebuts al Clínic i dur-hi una caixa de bombons. A la setena planta de l’hospital públic, amb habitacions individuals ben còmodes, hi van a parar els pacients de Barnaclínic, una clínica privada per a ‘vips’ muntada per metges de l’hospital, que usa instal·lacions punteres pagades amb diners de tots i que ha estat denunciada en reiterades ocasions a la Inspecció de Treball. Una clínica on, com ha comprovat Joan Carles I, no hi ha llista d’espera. A finals d’abril et diagnostiquen i a primers de maig t’operen. Ni els 60 dies de llista d’espera de la nostra sanitat (que a Madrid, quedi clar, encara són més) ni punyetes.

Els moments en que la monarquia salta a la palestra per assumptes propis de qualsevol família o hi ha la sensació de que pot qüestionar-se per alguna ‘boutade’ impacta veure com encara ara polítics i forces vives corren a cantar-ne amb cert paternalisme les virtuts destacant el paper cohesionador, moderador o vertebrador que té des de fa 41 anys quan, amb l’únic vot de Francisco Franco, Joan Carles I va ser nomenat hereu de la Corona després de jurar els principis i lleis del Movimiento. Cal admetre que, per sort, el pacient del Clínic, gran caçador i bon vivant, no ha mostrat mai el més mínim interès per la crisi que duu de corcoll Zapatero o el xoc de legitimitats, perillós per l’Espanya actual, que provocaria una sentència adversa de l’Estatut com la que es cou al Tribunal Constitucional. Ells pateixen, però ell no pateix gens.

]]> https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3542/la-resolucio https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3542/la-resolucio Mon, 03 May 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3542/la-resolucio
Un front unitari que, com tots els que conformen de forma cíclica els partits catalans, tindrà una durada limitada i acabarà sent víctima del tacticisme i les servituds d’uns i altres, accentuades a mesura que s’atansen les eleccions.

En tot cas, la resolució podria semblar sobre el paper una forma adequada de defensar l’Estatut o de guanyar temps i evitar que la sentència arribi en precampanya, que és el que de veres temen el PSC, CiU i bona part de l’establishment català, conscient que una retallada de l’Estatut posarà en crisi el model ‘autonòmic’ de relació Catalunya-Espanya que durant trenta anys ha funcionat i que al seu dia va definir Jordi Pujol. Un model que ha servit per edificar l’autogovern i dotar-se d’estructures d’Estat, és cert. Però també que ha donat de si tot el que podia en l’actual marc constitucional i que, per exemple, s’ha demostrat estèril a l’hora de resoldre de forma satisfactòria assumptes com la relació fiscal entre Catalunya i Espanya o singularitzar el nostre país.

El PSC, que considera l’Estatut la gran fita en l’Espanya plural que els va prometre el fonedís Zapatero, i CiU, on els sectors autonomistes no s’estan d’alçar la veu per mantenir l’hegemonia com ha evidenciat el cap de llista per Girona Santi Vila titllant de “grotesques” les derives independentistes, han tirat la pilota endavant i contingut la marea d’indignació que pot provocar el TC.

Però sembla inevitable que la sentència no vegi la llum abans de l’estiu. Ja no valdran aleshores les ambigüitats: amb una retallada damunt la taula els camins del mig seran més difícils de transitar.

]]> https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3497/garzon-i-el-psoe https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3497/garzon-i-el-psoe Mon, 26 Apr 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3497/garzon-i-el-psoe
La llei d’amnistia ha acabat esdevenint una eina ideal per silenciar les víctimes del franquisme i negar-los el pa i la sal. Dignificar-les es presenta com la voluntat d’obrir ferides i remoure el passat. La majoria de diaris espanyols (i també catalans) parlen fins i tot de guerracivilsme. A la manifestació de dissabte a Madrid contra la impunitat de la dictadura cridava l’atenció veure-hi el dirigent del PSOE Pedro Zerolo. I és que els socialistes van ser, amb la UCD d’Adolfo Suárez, els ordidors dels principals pactes d’aquells anys i van moderar (quasi fins a l’extrem de convertir-la en inoperant) l’anomenada llei de memòria històrica de l’any 2007. Afortunadament, a Catalunya iniciatives com el Memorial Democràtic han pogut posar-hi una mica de remei.

La causa de Garzón ha mobilitzat bona part de l’esquerra espanyola. Caldrà veure si n’hi haurà prou per a que el partit del senyor Zerolo se sumi, per exemple, a la iniciativa que fa uns dies Izquierda Unida va presentar al Congrés dels Diputats per reformar la llei d’amnistia i impedir que els crims del franquisme quedin impunes.

]]> https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3440/catalunya-i-aragon https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3440/catalunya-i-aragon Mon, 19 Apr 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3440/catalunya-i-aragon
José Montilla, Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida van clamar contra el Tribunal assegurant que ara ja no pot dictar sentència, que està més deslegitimat que mai i que, si de cas, el que ha de fer –és cosa del PSOE i el PP– és renovar-se d’una vegada atès que quatre dels seus dotze membres estan fora de mandat, un va morir i un altre està recusat per jutjar l’Estatut que els catalans van votar en referèndum. Totes les declaracions anaven en la línea d’evitar un escenari temut i que, a mesura que passen les hores, és més possible: que el nou ponent, el conservador Guillermo Jiménez, sigui prou hàbil per redactar una sentència demolidora amb l’autogovern català que invalidi la via autonomista i obtenir per aprovar-la els suports necessari dins el TC.

La qüestió rau en que Jiménez aconsegueixi, en base al vot particular que tenia preparat divendres per oposar-se a l'esborrany d’Elisa Pérez Vera, els vots dels altres quatre magistrats propers al PP i el de Manuel Aragón, col·locat pel govern del PSOE a l’Alt Tribunal però “fora del control” del ministre de Justícia Francisco Caamaño tal i com s’ha vist en els darrers mesos. És possible que, amb una sentència més dura i restrictiva amb els principals avenços de l’Estatut, els conservadors siguin pragmàtics –en un TC renovat abans de les generals de 2012 no hi haurà un joc d’equilibris que els permeti un triomf que legitimi al PP i posi als peus dels cavalls el PSOE i el PSC– i facin costat Jiménez donant-li prou marge per atreure Aragón. Un i altre ja han fet pinya en els darrers mesos en l’assumpte de l’Estatut.

Així, mentre a Catalunya es veu la sentència com quelcom remot a la seu del PP burxen per fer-la realitat per la ‘via Aragón’. I ho fan amb complicitats com la del president del Congrés, el socialista i espanyolista José Bono, que en una entrevista a ‘El Mundo’ afirmava ahir que el TC “té plena legitimat i no pot demorar més la sentència de l’Estatut”. Per si de cas avisava que “seria greu que no dictés sentència per fer prevaldre la conveniència electoral”. Amb amics d’aquesta mena, al president Montilla no li calen enemics.

]]> https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3405/les-consultes-i-florentino-perez https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3405/les-consultes-i-florentino-perez Mon, 12 Apr 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3405/les-consultes-i-florentino-perez
Artur Mas sap que difícilment es podrà amagar si és escollit president de la Generalitat i que no es podrà seguir refugiant en l’ambigüitat tàctica, tal i com ha fet per exemple amb les consultes sobiranistes, en les que CiU ha tingut una presència i implicació ajustada al que convenia en cada moment. Potser l’encara cap de l’oposició tindrà un entremès de tot plegat amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Sembla difícil que l’exigent i escaldat votant independentista es conformi amb un acatament sense més de la retallada o a molt estirar la convocatòria d’una consulta sobre quelcom tan obvi com que Catalunya ha de gestionar l’aeroport del Prat.

Les consultes independentistes del 25 d’abril, que ahir van arrencar la seva campanya a Girona, seran una pedra de toc de tot plegat. Artur Mas haurà de triar i el seu electorat haurà de percebre de forma nítida cap a on va. Entre les consultes o les abraçades que, a ben segur, va protagonitzar dissabte durant el Madrid-Barça Josep Antoni Duran i Lleida. El portaveu dels nacionalistes a Madrid va ser rebut amb catifa vermella a la llotja del Bernabéu després que els seus diputats i els del PSOE recolzessin per fi l’anomenada ‘esmena Florentino’, que acaba amb la limitació dels drets de vot dels accionistes a les societats cotitzades i que pot facilitar a l’espavilat president del club blanc fer-se en uns mesos amb el control d’Iberdrola.

]]> https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3372/els-monotematics https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3372/els-monotematics Mon, 05 Apr 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3372/els-monotematics
Pensa el cabdill xenòfob que la seva celebritat, sumada a l’incipient base electoral en ciutats mitjanes com Cervera o el Vendrell i al context de crisi ajudaran a que el seu discurs reaccionari de negar el pa i la sal a alguns dels nostres conciutadans qualli en amplis sectors de la societat. Anglada, fatxenda i amb uns tics autoritaris que no té cura d’amagar, aspira a ser frontissa al Parlament i a recollir el vot de molts ciutadans que perceben la immigració com un problema més enllà del discurs ‘bonista’ en que ha caigut determinada esquerra que ha fet el préssec posant només l’accent en els drets dels nouvinguts i no en els seus deures envers la societat d’acollida.

Però sembla, hores d’ara, difícil que Anglada aconsegueixi a nivell nacional el mateix que en poblacions on, amb més o menys responsabilitat dels alcaldes de torn, s’ha gestionat malament el fenomen migratori. I és que, per sort, el nostre sistema no és massa permeable a opcions monotemàtiques de discurs simple i només capaces de mirar l’immediat. S’ha vist amb el pas –que serà efímer– pel Parlament de Ciudadanos, que basa el 90% de la seva acció política a intentar enderrocar el consens lingüístic, o amb la incapacitat dels partit ecologistes des de la transició per aconseguir escons en solitari. El seu discurs ha acabat fagocitat pels grans partits, que l’han incorporat poc o molt als seus programes mentre d’ells en queda cada cop menys rastre. I és el que va entendre l’actual direcció d’ERC a mitjans dels 90 quan va decidir omplir les alforges ideològiques del partit de Macià i Companys de quelcom més que independentisme vacu i un punt folklòric. Per sort, els ciutadans segueixen volent respostes globals i projectes sòlids.

]]> https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3342/companys-i-la-transicio https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3342/companys-i-la-transicio Mon, 29 Mar 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3342/companys-i-la-transicio
La decisió va tenir, com era previsible, reaccions ben diverses i contradictòries. El PSC i ICV, que van donar suport a l'actual llei de la Memòria Històrica que el govern espanyol va aplicant de forma poruga, lenta i amb un perfil més aviat baix, van celebrar la decisió i la van titllar d'històrica, com un pas endavant. Els contraris a la norma, que són ERC i la majoria d'entitats memorialistes, van considerar vergonyós que l'assumpte es tanqués amb un tràmit d'aquesta mena. Es queixaven argumentadament tot i que també és cert que al nostre país tenim una certa tendència a fer-los-hi dir a les lleis coses que no diuen. En els darrers mesos ho hem vist cada vegada que s'ha redactat una norma o pres un acord desenvolupant l'Estatut.

Els fiscals es van limitar a fer la lectura de la llei que menys embolic representés pel TS. Evitaven d'aquesta manera un col·lapse de la sala militar del Suprem amb milers de recursos d'anul·lació de sentències franquistes. Ni la Justícia espanyola (el poder de l'Estat que menys s'ha modernitzat en els darrers trenta anys) ni el govern de Madrid estan per revisar els processos de guerra i encara menys per habilitar una sala especial que ho faci tornant, si convé, a celebrar vistes per assegurar judicis justos tal i com s'ha fet en altres països. Fer-ho seria remoure la memòria per posar les a lloc. I això és el que no es vol fer. I això és el que es va encarregar de deixar 'atado y bién atado' la sacralitzada Transició.


]]> https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3314/les-preguntes-sobre-joan-laporta https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3314/les-preguntes-sobre-joan-laporta Mon, 22 Mar 2010 05:00:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/ferran-casas/blog/3314/les-preguntes-sobre-joan-laporta
L’altra gran pregunta que es fan no pocs polítics és a qui farà mal Joan Laporta i en quin grau. Quedarà lluny, molt lluny, de la majoria absoluta a la que encara aspira Carretero per proclamar de forma unilateral la independència. Però és força possible que entri al Parlament malgrat que alguns grups mediàtics als que ja s’ha enfrontat (i que tenen molt a veure amb el llançament de la figura de Carretero) no li posaran les coses fàcils. Sense que li sobrin massa vots però hi farà cap. Laporta traurà de casa alguns abstencionistes i també prendrà suports a ERC i en menys mesura a CiU, forçada a fer encara més present el discurs del vot útil per acabar amb el tripartit. La majoria absoluta que sosté el tripartit penja d’un fil i Laporta pot acabar impedint-la. El PSC ho sap però també confia en que la queixalada a CiU sigui més forta del que a hores d’ara pronostiquen les enquestes i acabi allunyant Mas de la gran majoria que ha reclamat en les darreres setmanes.

Però potser la pregunta que genera més morbo és què faran Joan Laporta i Reagrupament amb els escons que obtinguin. Proclamar unilateralment la independència estarà lluny del seu abast i Carretero ha donat a entendre vàries vegades que ell només està disposat a pactar amb CiU, a ser per tant el que ICV és pels socialistes. Cal esperar que Laporta aclareixi si està disposat a jugar aquest paper tot i que Mas no vol tenir cap soci de referència per donar passos que no generen ‘consens’ i, si de cas, només es planteja que ho sigui el PSC.

]]>