En la Catalunya petita i provinciana sorgida del pacte del règim del 78 va emergir tota una generació de polítics que van fer el possible per reconstruir, amb un esclop i uns espardenya, un país maltractat i denigrat per 40 anys de feixisme espanyol. Aquesta generació de polítics, volent-ho o no, sent-ne conscients o no, de seguida van convertir-se amb els xaiets del nou sistema, que no era més que una blanquejada estructural de l'anterior. Van ser el braç executor de l'autonomisme, el nou sistema feliç on tot funcionava i, sobretot, rajava. Van ser els cacics locals de l'Espanya guai i 'moderna' mentre traficaven amb els sentiments de llibertat i de catalanitat de la població. I així vam anar tirant durant 35 anys amb una societat completament adotzenada sota les ordres d'un catalanisme i d'un progressisme folklòric, que feia i desfeia a la seva manera per satisfer els seus propis negocis. Corporativisme autonòmic, se li pot dir. Però, esclar, tota mentida acabar esclatant, tota màscara acaba caient, i com que l'estat espanyol, amb tot el seu alt funcionariat, és una màquina profundament autoritària i intervencionista ha acabat mostrant la seva veritable cara i ha aconseguit reblar el clau que calia per desfermar la indignació general. 

La grandesa de tot plegat és que aquest moviment va de baix a dalt i desborda i aixafa tothom que es posa pel mig intentant anar a contracorrent. No cal recordar les víctimes que, fent gala del seu autonomisme tebi, han quedat desbancades. Aquest moviment a vegades em recorda el protestantisme clàssic, que rebutja l'intermediari per arribar a Déu; en el nostre cas, els catalans han apostat una vegada més per l'autogestió i per encetar una revolta transversal i apartidista, sense intermediaris ni guies morals. L'estat i els seus opinaires lacais han intentat absurdament fer creure que caient la burgesia catalanista es desarmaria el moviment, o que el Govern no tindria la valentia per tirar endavant el referèndum. Però s'han equivocat. De fet, en tot aquest procés tan denostat pels pedants que amaguen la seva covardia sota una capa equidistant, sempre s'ha errat en l'anàlisi, hem hagut de suportar hores i hores de lliçons completament equivocades de gent en aparença brillant però que realment arrosseguen una ceguesa i una mediocritat que clama al cel. Sempre equivocats. Equivocats.

La independència de Catalunya és la darrera revolta liberal d'Occident, perquè enfonsa les mentides, desemmascara el corporativisme i obliga a repensar el model d'estat-nació sorgit de les entranyes del jacobinisme. Diumenge Europa no serà la mateixa d'abans perquè la revolta catalana interpel·la directament el model ultra estatista europeu. És la revolució autogestionària de les sinèrgies col·lectives, de l'empaperem i de l'imprimim, és la revolta dels somriures, perquè el liberalisme sempre somriu, i sobretot planta cara a l'establishment extractiu que se n'aprofita. Guanyarem!

1. El trencadís gaudinià s'ha consolidat en aquestes emocionants eleccions, i això vol dir que la política es viu amb passió, importa, i ara caldrà que el diàleg i els pactes facin possible unes governabilitats que com a mínim es presenten complicades. La política és així, i ara està en la seva màxima expressió perquè els poders estaran més equilibrats amb contrapoders polítics. L'entesa s'haurà de treballar molt més que abans. I això en principi no ha de ser dolent.

2. Catalunya ha perdut Barcelona perquè aquesta ciutat sigui clarament la capital del nou estat català. Els barcelonins no han prioritzat la independència, és una obvietat, i això vol dir que els arguments independentistes encara no són prou forts com per presentar batalla amb l'estat. Si bé és cert que el pedigree independentista de la Colau és el mateix que el de Trias, és a dir, escàs o nul, també ho és que el conglomerat de ressentits socials que representa la senyora Colau, és conceptualment molt més espanyol que l'entorn convergent. Aquí no hi ha dubte, i això inquieta molt. Els ciutadans de Barcelona han fet guanyadora l'opció de Joan Herrera i de Pablo Iglésias, no sé si qualificar-ho d'imprudent o d'adolescència política, però la realitat és així de surrealista. La Barcelona indomable de la Rosa de Foc ha tornat a treure el cap, i el ressentiment, la set de venjança, han tornat a imposar-se per sobre del sentit comú i les ànsies de llibertat d'una ciutat que és intrínsecament mercadera i liberal. És veritat que amb només 11 regidors no es pot fer cap revolució, però en aquest sentit, veurem quin és el nivell d'intervenció pública que tindran els ciutadans de Barcelona a partir d'ara, i com la llibertat individual minva en favor d'un major control administratiu monopolitzat per l'ens públic. La llibertat se'ns escapa de Barcelona, la màquina privada de fer diners pot estar en perill, i a partir d'ara veurem com i de quina manera els inversors i l'emprenedoria privada sobreviuen en un entorn mastodònticament públic. Els llibertaris estem francament preocupats.

3. Pel que fa a Catalunya i el seu procés cap a la llibertat nacional, és evident que el cop sofert a Barcelona és molt dur pel procés, malfieu-vos d'aquells que diuen que Barcelona no ho és tot. La comarca és important! Exclamen. Encara no saben què és i què significa Barcelona dins la geopolítica internacional. (Llegiu Enric Vila). Però també és evident que les xifres a Catalunya no enganyen i diuen clarament que el sobiranisme guanya 300.000 vots i l'unionisme en perd 100.000 respecte el 2011. I que el sobiranisme guanya i de molt en nombre d'escons, que vol dir poder, a l'unionisme. L'espectacular pujada d'ERC i la CUP amorteix la patacada convergent en general, i diu clarament que l'independentisme vira cap a l'esquerra. Això vol dir que CiU hauria de deixar de fer-se la socialdemòcrata i bastir una opció clarament de dretes per fer forat en aquests sectors encara poc favorables a la independència, i també que el tedi de llista única s'esvaeix definitivament per molt que alguns pesats continuïn amb aquesta cantarella absurda, que només ha contribuït a generar problemes dins l'independentisme. S'han de crear dos grans pols independentistes i això amb la llista única és impossible.

4. Tenim doncs uns quants mesos més per seguir la incansable lluita de convèncer a més gent cap a posicions independentistes, i aquí és clau un fet que ja sabíem però que amb la relaxació analgèsica i les baralles absurdes que l'independentisme ha mantingut els últims mesos se'ns ha passat per alt. Aquest fet, és que tenim una bossa important d'independentisme dins d'opcions polítiques que no ho són. És a dir, per dir-ho clar, ICV i Podem reté independentistes que a l'hora de la veritat prefereixen no votar partits independentistes. Normal? No. Però així és Catalunya. I aquí, per molt que ens pesi a alguns, tenim una feinada a fer. Ja aviso que hi ha gent que és incapaç de fer-ho, jo en sóc un d'ells, per això aquí la feinada recau a la CUP i a ERC. Aquests dos partits tenen l'obligació de catalanitzar el colauisme, han d'abraçar aquest federalisme que estar a favor del dret de decidir. No dic que hagin de fer aliances concretes, dic que han de teixir complicitats i arribar a acords puntuals. Només d'aquesta manera podrem arribar a una majoria per a la independència. Sí, sé que és profundament desesperant, terrible fins i tot, però hem de tornar a agafar-nos de bracet d'aquests sectors si volem més majoria social. I qui sap si el càrrec de la senyora Colau, la sobiranitza una mica més. Això és el que diuen que sempre passa a casa nostra, oi?

I és que, en definitiva, és revelador veure com molts aquí se senten satisfets amb aquest resultat de l'SNP veient com els polítics d'Edimburg ara seran la mosca collonera a Londres, un esport que agrada molt en segons quins polítics nostrats també. Per això alguns -cada vegada són menys- encara estan amb el tedi de la llista unitària per fer un gran resultat electoral, oblidant que una cosa són unes eleccions i una altra és un referèndum, que és el que realment volem fer el proper 27 de setembre via eleccions. Si els escocesos la van espifiar al referèndum, entre altres coses, és perquè potser no tenien gaire varietat ideològica demanant el SÍ, tot s'ho jugaven a una carta, a un partit. En canvi, quan es tracta d'unes simples eleccions, la cosa unitària per anar a demanar les molles a la capital del regne, sempre fa gràcia i funciona millor. I així estan.

L'estat putrefacte que ara mateix és l'estat espanyol, no ve d'ara ni de dos dies, ve de la nit dels temps i s'endinsa en la història d'una terra superba avesada a la picaresca com a modus vivendi. Tanmateix, és ben cert que si ara la cosa és tan irrespirable, no és perquè n'hi hagi més de corrupció -segurament n'hi ha menys, sinó perquè encara que ens costi de creure, la justícia és més justa ara, tot aflora més i estem més exposats a la societat. És que la justícia s'haurà modernitzat, o és que els temps moderns ho exigeixen? Segurament que es tracta de la segona opció. Però vaja, en tot cas, hauríem de començar a entendre que segurament estem vivim un final de règim, és ara que se'ns acosta definitivament el veritable final del franquisme. No em refereixo tan en el polític sinó en el fons materialista del mateix sistema. El que va passar durant la Transició va ser la modulació en formes polítiques democràtiques del règim anterior, però hem estat 30 anys practicant el mateix model de relacions humanes i econòmiques del franquisme. Subvencions desviades, comissions per tràfic d'influències, fraus de tota mena, abús de l'autoritat... Ja m'enteneu.

Per molt que molts ho vulguin negar, el nostre estat del benestar actual és obra del franquisme, i la nostra societat encara està empeltada dels mateixos tripijocs que fins al moment havien semblat normals per a una elit ja en decadència. Havia calat tan aquesta manera de fer, que el normal era pensar que el càrrec portava al privilegi. Bárcenas, Bustos, Pujol, Fabra, Galindo... i tot quant polític vetust provincià, és fill directe del franquisme, són els creditors i dignes representants del 'todo atado y bien atado'. L'autonomisme ha estat l'invent d'uns quants per seguir mamant de la mamella i, esclar, quan tot esclata tot decau. La paradoxa és que l'antifranquisme ha acabat copiant massa coses del franquisme. I aquí estem.

Amb el crac econòmic actual i el consegüent desafiament català, Espanya retorna a la tessitura de la renovació o el caos, com en tants altres moments de la seva història. Per això Podem guanyarà o tindrà prou poder per desestabilitzar l'estat, i Catalunya haurà de demostrar si és prou valenta com per fugir d'aquest femer i fer-se gran d'una vegada per totes. El que vull dir és que la independència porta obligatòriament lligada la motxilla de la transparència, no perquè molts ho volem, sinó perquè separar-se d'Espanya significa automàticament deixar aquesta mentalitat bruta que va estretament lligada a l'administració espanyola.

2. Qualsevol que vulgui comparar la consulta d'ahir amb qualsevol altra contesa electoral, no només fa trampa, sinó que denota una pèssima elaboració d'anàlisi política. Està estudiat que, alhora de repercutir en la participació, optar per un col·legi electoral al costat de casa o tenir-lo més allunyat fa variar notablement aquesta participació. Si amb tot això hi sumes les traves legalistes que hem tingut, les amenaces i les pors que ens han inculcat, és impossible fer una comparació normal. La participació d'ahir és molt grossa, i és un coixí sòlid per especular i conduir una societat cap un projecte polític d'alliberament nacional. A vegades s'ha fet molt més amb menys suports. Només cal fermesa política i conviccions clares. 

3. A partir d'ara, no s'entendria furgar més en una negociació estèril i tediosa amb Espanya. Amb l'estat s'hi va a negociar exercint d'estat. No em pregunteu quina és la millor manera per fer-ho, però és evident que tots els partits sobiranistes s'han de posar d'acord amb un punt de mínims que signifiqui encetar unes negociacions amb Madrid, si prèviament s'ha anunciat al món la intenció de crear un estat independent per ratificar-lo amb un referèndum legal unilateral. I tot això, conjuntament amb la creació sense més dilacions de la hisenda catalana. Fora d'aquí, seria tornar enrere i enganyar el 9N. 

Però si anem al fons de la qüestió, el que l'Iceta ens vol ensenyar, amb aquell aire de professor de bàsica murri, és que la DUI no es pot fer perquè, segons ell, automàticament el TC ens la tombaria de nou. A veure, Miquel, què no entens d'aquesta abreviació? Quan diem Declaració Unilateral, ens referim que a partir d'aquesta unilateralitat cap tribunal ni llei espanyola té l'efecte que tenia abans de la declaració. I, si en té, el subjecte polític que s'ha declarat independent, com a mínim, té la voluntat de passar-ne olímpicament. 

El nerviosisme palès dels socialistes, fruit de la seva desorientació total i absoluta en el moment polític actual, també fa passar una mala jugada al seu líder quan intenta desprestigiar el procés i sobretot les properes eleccions, que seran plebiscitàries, al Parlament de Catalunya. Quan l'Iceta diu que les eleccions no seran plebiscitàries perquè no tots els partits faran cas a la qüestió independentista, no se n'adona, segurament per por, que el caràcter plebiscitari el donen els partits que tenen capacitats reals de guanyar. Amb això vull dir que, si per exemple la independència formés part només del programa de la CUP, els unionistes podrien estar tranquils perquè no representaria un problema de primer ordre. Però resulta que aquest punt el portaran també els partits que amb tota seguretat guanyaran les eleccions. Amb la qual cosa, els partits que van al darrere, els partits més petits, no tenen més remei que anar a remolc d'aquests, que és el mateix que dir anar a remolc de l'estat majoritari del país. 

El plebiscit s'exerceix per la força dels fets, com el 1931, i la meva recomanació, Miquel, és que us espavileu a fer campanya pel NO, perquè si no el tren passarà a tota velocitat i vosaltres encara estareu caçant mosques intentant fer la quadratura del cercle, és a dir, explicant una cosa tan tronada com el federalisme d'Ibèria. Que per si no te n'havies adonat, ja hem passat de pantalla i ara el federalisme que es contempla és l'europeu. Ai Miquel...

Dels articles que han concorregut a la premsa aquests dies, voldria agafar un text del mateix Hurtado que en Joan Safont ha transcrit al diari Ara. Es tracta d'un fragment de la conferència "L’actual depressió de l’esperit patriòtic i civil de Catalunya", que fou pronunciada al CADCI l’any 1920. Diu així: “Catalunya s’ha preocupat d’una manera exclusiva de veure respectada la seva personalitat, com una mena de patrimoni material susceptible de perdre’s si no se la defensa. Això, que és una debilitat, una llastimosa falta de fe en la força del sentiment nacional, ha donat a Catalunya un encongiment, un esperit casolà i recelós, que les generacions actuals no han lograt desvanèixer. [...] I sense haver formulat mai la pregunta de si la nostra personalitat reconeguda té un objecte com a factor de la vida universal, hem fluctuat entre submissions i rebel·lies des de l’origen de la nostra nacionalitat fins avui, fent exclamar a Voltaire que, essent Catalunya el poble més gelós de la seva llibertat, sempre ha sigut sotmès per un altre”.

Llegiu bé aquesta grandiosa definició, rellegiu-la si cal tres vegades, i contemplareu una adjectivació monumental del que ha estat bona part del caràcter català des de la nostra florida medieval. Acostumats a perdre sempre, ens hem reclòs en un sentiment opac, de petiteses, d'un orgull de pa sucat amb oli que solament ha servit per nedar i guardar la roba o per engegar-ho tot a rodar. Ens hem perdut sempre en la queixa constant i poc efectiva, en els drets de tot tipus per naturalesa i poc en els deures. El rondinaire d'estar per casa que portem tots a dins ens ha fet extraviar el nord massa vegades per acabar perdent bous i esquelles. Aquest paràgraf de l'Hurtado, tan pujolsià per si mateix, enllaça amb el que el savi de Martorell profetitzava sobre els catalans quan deia que arribarà un dia que ho tindrem tot pagat. Això serà un fet quan deixem els mimetismes i ensenyem al món el que realment som. 

Noucentisme? Modernisme! El dia que tornem a confiar només amb nosaltres mateixos explotarem de talent i de creativitat i ensenyarem al món què vol dir la revolució catalana. I tot això sense queixar-nos, perquè els que de la queixa en fan un modus vivendi sempre acaben esgarriats. Humanisme, llibertat, el binomi ciència i espiritualitat, la millor estètica mediterrània i una manera òptima d'entendre l'economia, tots aquests ingredients ens col·loquen en un lloc important dins de la humanitat i al concert de les nacions si sabem comportar-nos com adults d'una vegada deixant de ser, com deia en Sales, uns imbècils.

ICV té un mal de ventre important en aquests moments crucials pel país, aquest malestar no és cap altre que la incomoditat total de viure en un context que no encaixa dins els seus cànons estètics i ideològics. Paradoxal, oi, que un partit autodenominat progressista estigui fastiguejat precisament per una situació de transgressió a l'establishment? Ve a ser la mateixa incomoditat que té la direcció d'Unió Democràtica després de veure com els seus socis de coalició s'han tirat a la piscina capissant la nova centralitat del país. Que l'estranya pregunta de la consulta es fes per complaure a l'Herrera i al Duran ho diu tot, ho explica tot. Diguem-ho clar, a Iniciativa li cansa profundament aquest debat nacional, estan fora de lloc, descol·locats, tampoc volen entendre què és el que vol i necessita la societat. Ells necessiten el mantra de les retallades, és l'analgèsic que els manté vius per molt que el seu propi país romangui ofegat per un dèficit fiscal, sense competències vitals per autofinançar-se, amb un topall imposat per l'estat per endeutar-se, i sabent que les retallades bàsicament les lidera el govern de l'estat.

ICV ha acabat demostrant una vegada més que és un partit profundament oportunista i tàctic. La revolució per a ells, passa primer per la autocomplaença de la família roig i violeta, després per controlar tot el submón de l'esquerra alternativa, i sobretot, poder esgarrapar alguna quota de governabilitat. Per tant, sempre serà un partit involutiu, mai creixerà, mai ocuparà una certa centralitat social, malgrat autoanomenar-se defensors de les causes socials -una altra paradoxa. És en definitiva, i ens ho han demostrat una vegada més, un dels partits més conservadors i moralistes de casa nostra. L'esquerra alliçonadora, conservadora i intervencionista, que malda per un equilibri impossible en un país que ja ha passat de pantalla. SÍ/NO? Va home, va! Per l'amor de Déu, deixeu de fer el ridícul i siguem seriosos, que ens hi estem jugant el benestar de 7 milions de persones. 

La vella política s'escola per les clavegueres i el fracàs serà el destí del nou putaramonisme. Welcom to the new era, darlings. O pugeu al carro o aquesta revolució democràtica us passarà per sobre.

Semblava que el que miràvem ahir pel televisor fóra una representació calcada del que ens està passant ara i aquí a casa nostra, salvant totes les distàncies històriques, esclar. El procés és el mateix; una metròpoli implacable en la seva injustícia cap a la colònia i uns governants que davant la pressió popular debaten sobre quin és el millor escenari per actuar. La pel·lícula ens ensenya també que per construir un projecte nou no es pot fer sense trencar cap ou, a l'adversari no li pots deixar cap escletxa perquè et pugui guanyar. En aquest sentit, avui l'Oriol Junqueras advertia al matí de Catalunya Ràdio que si donem un sol incentiu al govern espanyol per no votar, la cosa no ens sortirà bé. El món no ens creurà si a la primera de canvi ja parlem de plans B. Només el conflicte fa treure la son als governants, i suposo que si hem arribat fins aquí és perquè estem disposats a fer una mica més que agafar-nos de les mans cada onze de setembre, oi? Els que tot el dia estan parlant del pla B i les plebicitàries no saben fins a quin punt estan fent un favor a Rajoy, el govern espanyol desitja que en qualsevol moment fem un pas enrere per després tirar-nos la cavalleria per sobre i ensorrar-nos en la misèria. La pressió és l'única arma que tenim i la indecisió és la que sempre ens ha fet perdre bous i esquelles.

Arribats fins aquí, hauríem de començar a mentalitzar-nos que la DUI és el 9N, a Europa i al món només capissaran quelcom de nosaltres si tenim uns resultats impecables fora de la legalitat espanyola, si per contra són uns resultats encara dins la legalitat espanyola (plebicitàries), seguiran pensant que això és una cosa estrictament local. El conegut femer espanyol.