https://indirecte.larepublica.cat/enric-padrosa/ Thu, 08 Dec 2011 21:33:00 +0100 ca https://indirecte.larepublica.cat/enric-padrosa/blog/6989/una-espoliacio-insaciable https://indirecte.larepublica.cat/enric-padrosa/blog/6989/una-espoliacio-insaciable Thu, 08 Dec 2011 21:33:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/enric-padrosa/blog/6989/una-espoliacio-insaciable El creixent espoli fiscal de Catalunya. El Govern Zapatero s'ha distingit per la seva estratègia de mentida continuada;  un polític de mentida compulsiva, sobretot amb Catalunya, amb la qual es va comprometre a donar per bo l'Estatut que sortís del Parlament del nostre país. Ara és quan se'l veu amb la seva veritable cara i ens fa saber que no abonaran els 759 milions d'euros de l'addicional tercera de l'Estatut ni el fons de competitivitat de 1450  milions. És de lamentar, però, que els polítics catalans i sobretot els del PSC no s'hagin plantat i hagin estat tan curts de mires. Els ha pesat més la seva condició de sucursal que els interessos de Catalunya, però així els ha anat, han passat de manar arreu a no manar en lloc, Cadascú recull el que es mereix i ells no mereixen res. Tampoc agrada en Rajoy però al menys aquest va declarar en una tv pública una veritat que l'honora "Espanya sin Catalunya és inviable" que equival a un “aviso para navegantes” Prenguem-ne nota, de moment a part dels 22,000 milions de dèficit fiscal més els 1750 del fons de competitivitat i ara els 759 milions fan una totalitat de 2509 milions d’€ que no volen pagar, en resum els converteix en lladres i en morosos

Els 759 milions d'euros de l'addicional tercera de l'Estatut no ens els volen pagar i  una vegada més i tantes com els convingui els governants espanyols es passaran per l'aixella els polítics catalans. En primer lloc, perquè els espanyols, siguin del partit que sigui, tenen la paella pel mànec, ells són els que manen, els que decideixen i nosaltres les colònies tampoc tenim sentit d'estat ni la perspicàcia per veure venir les mentides. Tampoc sabem interpretar la història ni les relacions d'aquestos darrers 300 anys amb Espanya, ens han enganyat tantes vegades com ha convingut. No ens tornen ni els diners de competitivitat i els polítics catalans valents es poden comptar amb els dits d'una ma i per tractar amb els espanyols, sigui del partit que sigui, fa falta molta desconfiança, molta perspicàcia i suficient valentia per dir-los el que faci falta, quan faci falta i sense embuts. No n'hi ha prou amb anar plorant, el que cal és lluitar Més que una frase és una sentència: "no ploris per un poble que lluita, lluita per un poble que plora" Quan ho aprendrem? 

]]> https://indirecte.larepublica.cat/enric-padrosa/blog/6735/lautoestima-1 https://indirecte.larepublica.cat/enric-padrosa/blog/6735/lautoestima-1 Sun, 30 Oct 2011 14:11:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/enric-padrosa/blog/6735/lautoestima-1
Enric Padrosa
Associació J.N. Roca Ferreras

info@rocaferreras.org
T.F: 932096629
enricpadrosa@gmail.com
epadrosa@mesvilaweb.cat
]]> https://indirecte.larepublica.cat/enric-padrosa/blog/6734/gossos-i-llops https://indirecte.larepublica.cat/enric-padrosa/blog/6734/gossos-i-llops Sun, 30 Oct 2011 14:06:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/enric-padrosa/blog/6734/gossos-i-llops La novel·la de Víctor Hugo Els Miserables, fou portada al cinema en diverses versions. La que es va projectar aquí portava per títol El inspector de hierro iestava protagonitzada per Michel René, no recordo el nom del director. El que sí, deu recordar qui hagi vist aquesta versió o llegit la novel·la, un inspector de policia deté un jovenet perquè furta un pa per fer-se passar la gana.
El jove aconsegueix escapolir-se diverses vegades, però l'inspector sempre li endevina les passes i el torna a detenir fins que aconsegueix enviar-lo a galeres. En aquesta situació, el jove fa amistat amb un altre pres, que, home culte, li fa de mentor. El jove l’interroga per la raó d’aquella implacable persecució del policia que també és, com ell, d’origen humil.
 
Explica al seu jove company que ell és nat a una regió on hi ha llops i que la gent del seu poble conten que no se sap per quina raó, alguna vegada, de tard en tard, a la camada neix un no llop; un que és més gos que llop. La mare el mata immediatament, però alguna vegada no ho fa i el gos escapa a la mort, aleshores la gent del meu poble diu; els llops estan en perill. El gos els coneix i sap com atacar els punts febles dels seus germans llops talment com els espanyolistes d’aquí coneixen el nostre tarannà i saben com actuar.
 
L'actual cap del PPC, l'inefable senyor Piqué, que és un prodigi de travestisme polític ha fet tots els papers de l’auca i ara, peix gros del PPC, sap com preveure i tractar el seus conciutadans. Sempre ha portat la campanya electoral ben espanyolista però a la catalana. Sense els crits ni les estridències pròpies dels polítics carpetovetònics, més aviat amb to pausat i tranquil, sap predicar l’avantatge de ser gos i no llop. Els gossos tenen més futur si bé amb el seu darrer lladruc pot haver iniciat el camí cap el suïcidi polític. Però tant se val, probablement  trobarà la manera de fer-se perdonar, el Sr. Nadal, les Sres. Chacon o. Camacho coneixen perfectament la realitat de la nostra consciència nacional
 
Molts se l’han cregut i no han sabut veure la gran dicotomia, autoodi - autoestima, és a dir; l’ànsia de poder ha fet que, a molts individus com ell, se’ls hagi creat una greu alienació mental; una mena d’esquizofrènia. Per una part, molts renuncien, conscientment o inconscient als seus orígens i practiquen l'autoodi a les seves arrels i, per l’altra, calculen ben conscientment els seus interessos particulars; consideren que més els val estar al costat de qui doni més garanties de situar-se. Aquest és el cas de tants i tants altres piqués. Sense comptar amb els que encara van més lluny i volen formar el seu propi partit lerrouxista i conseqüentment defensor de l’espanyolisme a Catalunya                                         
                                                                                 
L'actual Partit Popular, abans Aliança Popular, i més enrere hereus directes de les essències del movimiento continua mantenint "il·lustres" franquistes més o menys reciclats –més aviat poc- per a la democràcia (abans orgànica i ara ni d’estar per casa). Tots a una, com en una gran coral de granotes, clamen per la satanització dels nacionalismes democràtics. El poder mediàtic els fa el joc anunciant amb perseverança la -segons ells- incompatibilitat entre democràcia i nacionalisme i, naturalment, ells són els demòcrates de tota la vida i els nacionalismes perifèrics són terroristes, insolidaris, Tots al mateix sac amb ETAtal com ha manifestat recentment l’expresident Aznar amb el beneplàcit de dubtosos esquerrans de tots els partits i alguns d’aquí, amb una gran càrrega d’autoodi.
                       
Estem vivint aspectes ben curiosos per no dir exemplarment cínics, insolents d’alguns mitjans mercenaris, la majoria de la premsa estatista no esmenta mai el nacionalisme espanyol. Cal demonitzar el concepte nacionalista o sobiranista, etcètera i exaltar la democràcia constitucional. Però el més curiós, és que ningú es proclama espanyolista, al contrari, s’autoanomenen amb la boca petita partidaris de l'Estat plurinacional per només per donar un to més democràtic ja que ni s’ho creuen ni ho desitgen.
 
Resulta un sarcasme i un insult a la memòria històrica més immediata, la dels qui han defensat i defensen Catalunya com a nació, els que van donar la vida i els que hi continuen esmerçant la seva existència quan algú es planteja donar la mà als neofranquistes reciclats (no oblidem que els hitlerians també van assolir el poder mitjançant l’aval democràtic de les urnes) Diguem les coses pel seu nom; els únics nacionalistes antidemocràtics són espanyols. Això ho hauríem d’haver anat repetint per activa i per passiva, constantment. Nosaltres només lluitem per la supervivència, però si no reaccionem aviat acabarem com els indis nordamericans; a les reserves que els van preparar en la seva pròpia terra uns que també s’autoanomenaven demòcrates
 
Us imagineu una Generalitat ocupada pel PP ? No és tan inversemblant si tenim en compte que, com el cavall de Troia, ja fa molts i molts anys que existeix una nissaga de gent que es diu catalana i que se sent espanyola. No són solament espanyolistes del PP perquè també passa amb el PSOE, però no vull posar-los al mateix sac, perquè, malgrat els Rodriguez Ibarra, els Bono els Guerra i companyia hi ha diferències importants. A Catalunya hi ha dues comunitats culturalment diferenciades què, de moment, conviuen en pau; una d’aquestes són els no integrats i l’altra ja està en minoria a casa seva.
 
Enric Padrosa i Campderrich
Associació Josep-Narcís Roca i Ferreras ]]> https://indirecte.larepublica.cat/enric-padrosa/blog/6474/quan-allo-politicament-correcte-esdeve-una-covardia https://indirecte.larepublica.cat/enric-padrosa/blog/6474/quan-allo-politicament-correcte-esdeve-una-covardia Wed, 14 Sep 2011 20:28:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/enric-padrosa/blog/6474/quan-allo-politicament-correcte-esdeve-una-covardia https://indirecte.larepublica.cat/enric-padrosa/blog/6473/limperceptible-nacionalisme-espanyolista https://indirecte.larepublica.cat/enric-padrosa/blog/6473/limperceptible-nacionalisme-espanyolista Wed, 14 Sep 2011 20:07:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/enric-padrosa/blog/6473/limperceptible-nacionalisme-espanyolista  
Posem només un exemple: En el Corte Inglés hi ha una majoria de productes de procedència espanyola que podria ser catalana; productes de gran consum com ara els vins i els olis. L’únic producte al que no poden donar preferència espanyola és al cava perquè no en tenen. Això passa a tots els seus establiments
 
A les seves sucursals obertes com per exemple a OpenCord del carrer París (gairebé cantonada amb Casanova) tenen en lloc preferent de cara al públic entrant llibres com:
 
Atles ilustrado de la Legion, Editorial Susaeta (Madrd) – Atlas ilustrado de la Guardia Civil, Ed Susaeta (Madrid) - Divisiones alemanas Pansergrenadier 1939-1945 - Ed. Libsa (Madrid)La qüestió no seria tan clara si hi veiéssim llibres en català, però no, no en vaig saber veure cap
 
Evidentment les compres del Corte Inglés es fan centralitzades des de la Capitaldel Reino i en conseqüència, els valors culturals, polítics i els productes catalans no mereixen l’atenció general dels espanyols. Faltaria més, oi?
 
Els diaris que la gent escollia durant l’estona que vaig estar observant foren: La Razon, El País i La Vanguardia; aquesta darrera fonamentalment en espanyol, amb una gran pila de La Vanguardia en català per vendre.

La darrera vegada que vaig explicar el tema a un cambrer em va contestar que ell era espanyol i l'havien educat així. Et voilà, els espanyols residents a Catalunya parlaran i utilitzaran el que els han ensenyat a casa seva llevat els que hagin passat per la immersió lingüística que ara està qüestionada per poder vehicular el castellà i oficialitzar dues comunitats lingüístiques distintes i a la llarga enfrontades a casa nostra 

          
]]> https://indirecte.larepublica.cat/enric-padrosa/blog/6354/pp-psoe https://indirecte.larepublica.cat/enric-padrosa/blog/6354/pp-psoe Fri, 19 Aug 2011 19:34:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/enric-padrosa/blog/6354/pp-psoe  
I que millor que acontentar els votants perjudicant Catalunya en tots els sentits, no solament en l’ordre econòmic, també en qualsevol qüestió que marqui la diferència entre ells i nosaltres, fonamentalment contra la nostra llengua: l’ànima de Catalunya com ells saben millor que molts catalans. L’única diferència entre l’un i altre partit és la forma de presentar-se com a nacionalistes espanyols davant l’electorat, mentre Aznar i Rajoy opten per dir les coses de manera rotunda, sense pal·liatius ni ambigüitats els altres procuren posar-hi vaselina.

Rajoy no podia ser més clar quan va manifestar de forma desinhibida des d’un ens públic de televisió que “sin Catalunya, Espanya no és viable” (sic) En conseqüència està tranquil·litzant els seus votants espanyolistes donant-los la confiança que res no canviarà. El PSOE mai ho admetria d’aquesta forma, malgrat ho cregui de la mateixa manera, procuren posar-hi vaselina només sigui per no empitjorar la imatge de la seva sucursal catalana a Catalunya.

Malament, oi? cal recordar que si es van exposar a un conflicte obert amb el Marroc per l’illot “Peregil” que no ferien per conservar Catalunya com la colònia que els manté. Ells són l’Estat que ens devora cada any i no solament de forma fiscal sinó de totes les formes possibles. No solament amb l’espoli de prop de vint-i-dos mil milions d’euros inclòs l’ultratja comparatiu amb les entitats autònomes espanyoles sota la forma d’una “solidaritat” obligada. 
 
Per aquesta raó es neguen a publicar les balances fiscals oficials des del 2008 basades en el 2005 i que situaven el dèficit fiscal molt per sota de la realitat, per exemple: no esmentaven els ingressos que obtenen de les empreses catalanes que tenen la seva seu social a Madrid i la producció a Catalunya etc. Per actualitzar vferament aquesta consuetudinària sagnia cal recórrer a publicacions d’entitats econòmiques; universitats i estudis diversos com els del Cercle Català de Negocis, els quals coincideixen en la brutalitat de l’espoli a què estem sotmesos situant a l’any 2008 un dèficit fiscal català del 10,2% del producte interior brut (PIB) català.
 
Alguns d’aquests estudis han estat publicats en un llibre editat per Òmnium Cultural, però la resposta espanyola és de la mateixa filosofia que dóna Gonzalo Torrente Ballester, falangista de primera hora periodista i professor de  literatura referint-se als papers robats (1939) a punta de baioneta per les tropes franquistes i dipositats a L’Arxiu Nacional de Salamanca. Des del balcó de l’Ajuntament va sentenciar que eren a Salamanca “por derecho de conquista” (sic) i així tot. És "l'ordeno y mando de sempre" la negació fefaent dels valors democràtics.
 
I entre tant que fan els nostres partits? Ni esquerres ni dretes s’atreveixen a sortir del marc constitucional per plantar cara a Madrid i mentre tant Catalunya perd un llençol a cada bogada. Davant els partits que haurien de defensar el país va prenent importància el que defensa els interessos espanyols; un PP cada vegada més fort dins Catalunya i uns ”Ciudadanos” tant d’estil lerrouxista com l’anterior en el sentit de política demagògica, espanyolista i anticatalana i també tots dos basats en la tremenda quantitat d’immigració de finals dels quaranta a finals dels vuitanta. Si fa no fa com els votants que han mantingut tants anys el PSC en el poder, molts dels quals, han mantingut l’essència espanyola -afortunadament no tots- dins les seves llars passant a la seva descendència el sentiment de pertinència espanyola. 
 
Vista l’actual situació, caldrà posar un important plus de voluntat per tal d’arribar aviat a una majoria social independentista que permeti guanyar i exercir el dret a l’autodeterminació per fer el pas definitiu a la consecució d’un Estat propi. Cal creure que desprès de 37 anys de “federalisme” i “federalistes” ens haurem adonat que aquest camí no ens porta a cap lloc més que a la desaparició del nostre poble, de la nostra cultura i la nostra llengua. La imprescindible unitat dels partits d’obediència catalana ferien bé d’emmirallar-se amb el procés que ha portat Bildu i en aquest sentit engrescar els catalans desil·lusionats per la fragmentació del vot independentista.
 
Cal recordar que per establir i mantenir un sistema federal cal que hi hagi com a mínim més d’una part de l’estat disposats a establir el federalisme, però està molt demostrat que només hi ha una part que els ha convingut creure-s’ho i la resta no hi té el més mínim interès. Per alguns el federalisme ha esdevingut una enganyifa per altres una ambigüitat que els ha permès anar fet la viu, viu durant trenta anys.
 
Enric Padrosa
Associació Josep- Narcís Roca i Ferreras. ]]> https://indirecte.larepublica.cat/enric-padrosa/blog/6175/psc-vers-pse https://indirecte.larepublica.cat/enric-padrosa/blog/6175/psc-vers-pse Wed, 06 Jul 2011 13:27:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/enric-padrosa/blog/6175/psc-vers-pse  
El Partit Socialista de Catalunya (PSC) hauria de canviar-se el nom a fi de ser més conseqüent amb la seva acció espanyolitzadora de Catalunya. Hauria de donar de baixa la referència a Catalunya i canviar-la per la del PSOE o per partit socialista espanyol PSE. És una vergonya, un engany a la població anomenar-se “socialistes de Catalunya” un escarni i un insult a la intel·ligència.
Novament, Catalunya ha tingut la fatalitat de veure morir prematurament el dirigent socialista Josep Pallach. Possiblement sense la seva prematura mort, la història del socialisme català hauria estat tota una altra cosa de la que ens ha tocat viure durant la recent història de recuperació “d’algunes llibertats democràtiques” durant l’anomenada “transició” en una situació de neofranquisme de facto que subsisteix íntegrament.
Per segona vegada el proclamat partit “socialista de Catalunya”, ha votat contra els interessos del nostre país: la primera en la reclamació del cobrament del fons de competivitat i la segona de fa dos dies en la que tots els diputats del grup socialista “de Catalunya” al Congrés han votat en contra d'una proposició instant el Govern estatal a aprofitar el canvi de reglament de règim lingüístic a la Unió Europea per l'entrada de Croàcia per reclamar l'oficialitat del català a les institucions europees.
Els socialistes “catalans” s'han alineat amb la resta del seu grup i junt amb el PP han votat en contra després que la federació nacionalista hagi rebutjat per tèbia l'esmena que havien presentat. Els socialistes “catalans” proposaven que la resolució instés el govern espanyol a aprofitar les reformes per “aconseguir que les llengües cooficials disposin d'un major reconeixement per “facilitar que els ciutadans puguin relacionar-se amb aquestes institucions en qualsevol de les llengües cooficials”. (llegir l’article d’en Salvador Cardús)
Creiem que a Catalunya fa molta falta un nou partit socialista per fer un foc nou de tanta llenya degradada, malgrat ens diguin una vegada i una altra que hi ha una part d’aquests socialistes que volen una regeneració que contempli Catalunya nacionalment, un grup propi, una nova opció política més de país, creiem que aquestes veus ja no tenen la credibilitat necessària per poder fer un canvi en profunditat i que pateixen una profunda i irreversible afonia.
Enric Padrosa
Associació Josep-Narcís Roca i Ferreras ]]> https://indirecte.larepublica.cat/enric-padrosa/blog/6145/neofranquisme https://indirecte.larepublica.cat/enric-padrosa/blog/6145/neofranquisme Thu, 30 Jun 2011 19:52:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/enric-padrosa/blog/6145/neofranquisme NEOFRANQUISME
 
Ja en el tardo franquisme, el dictador va pronunciar la sentència: “todo está atado y bién atado” Tenia raó, els seus interminables anys de poder absolut afermats sobre milers de morts, assassinats, depuracions, empresonaments i tota mena de represàlies van crear una pesada llosa sobre la població que havia perdut la guerra i que va restar esporuguida fins la seva mort. Comprovat, la por guarda la vinya. 
 
Es va gestar el neofranquisme aterrant sobre una població afeblida que havia sofert tota mena de penalitats, en canvi, al seu costat sempre pendents de la seva voluntat, uns poderosos grups socials als que deixava fer el que els vingués en gana perquè l’havien ajudat a guanyar la guerra. Uns grups de poder fàctic que dins el component espanyolista es van anar desenvolupant sense ideologia, però constituint un poder que es va anar desinhibint i prenent força.
 
Són una bona part dels sectors de sempre: terratinents, alta burgesia, part del clergat, monàrquics, gran banca, extrema dreta i una esquerra igual d’espanyolista, comandaments militars i la seva guàrdia de “corps” proveïda de gran nombre de furs privilegis i prerrogatives amb una exaltació extrema de l’espanyolisme.
 
Un neofranquisme transversal que va d’esquerra a dreta, de baix a dalt, saltant per damunt de tota la geografia de l’actual Estat espanyol. Basat en un espanyolisme intransigent, falsari, hipòcrita, que utilitza totes les males arts d’un idealisme xovinista que actualment s’ha qualificat de banal per tant que imperceptible
 
Un espanyolisme banal sí, però infiltrat com un verí a les entranyes de la societat catalana i omnipresent; comerços on et parlen en castellà introduint tractaments forans com el tracte de “caballero”, com deia un conegut; “encara que no portis cavall” la “exaltación de los valores patrios” a tots els moments del dia, tant a la televisió pública com a la privada, que si “La Roja” o les sèries de contingut espanyol com “Hispania”. Un polititzat Tribunat Superior que absol els quatre responsables de la llibreria neonazi “Kalki” de Barcelona o el Constitucional que esmicola un Estatut aprovat per la immensa majoria del nostre Parlament.
 
La voluntat de tergiversar per unificar la història de l’Estat espanyol incloent-hi Catalunya en tots els seus discursos tant divulgatius com pretesament científics espanta. Ara ens presenten un “Diccionari Biográfico Español” de la Real Academia de la História finançat amb diner públic (de moment per 6,4 milions d’€) iniciat per l’inefable J.M. Aznar i que en el volum número 20 que acaba de ser presentat amb la participació del rei Juan Carlos s’assegura que el generalíssimo no era un dictador sinó un senyor autoritari. (llegir l’article de l’ historiador Ian Gibson)
 
Més que un diccionari és un pamflet farcit de mentides, tergiversacions i silencis, on no s’esmenta que durant l’època franquista es torturava a les comissaries i a les presons, que s’utilitzaven presoners per construir el “Valle de los Caidos” que tots sabem de quins caidos parlaven, de com l’Església passejava sota palio un criminal que es va perpetuar en el poder prop de quaranta anys.
 
La voluntat del president de la FAES i la dels exfranquistes autors del diccionari no és altra que la d’utilitzar la perspicàcia de Joseph Paul Goebbels, ministre de propaganda nazi (1933) que assegurava “una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat”. El neofranquisme s’ha alimentat copiant aquesta fórmula i ha aconseguit inculcar-la a una bona part dels pobladors d’aquest Estat.
 
Enric Padrosa
Associació Josep-Narcís Roca i Ferreras * ]]> https://indirecte.larepublica.cat/enric-padrosa/blog/5835/els-partits-politics-per-una-banda-i-la-societat-civil-per-una-altra https://indirecte.larepublica.cat/enric-padrosa/blog/5835/els-partits-politics-per-una-banda-i-la-societat-civil-per-una-altra Wed, 11 May 2011 12:29:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/enric-padrosa/blog/5835/els-partits-politics-per-una-banda-i-la-societat-civil-per-una-altra
Una coalició de "salvació" formada per sucursals que s’autoqualifiquen de "socialistes" i "populars" alternativament i, possiblement, a l’ombra de qualsevol gran arbre també s’hi acolliria, com sempre, IC-V, abans PSUC i ara no sabem ben bé quina cosa són o fan. Siguem seriosos i donem temps al temps, respirem i deixem respirar, perquè aquest, no és precisament el millor moment per llaurar en un camp abonat sinó de fer-ho en un pedregar. 

Mentre tant, no solament s’espolia a Catalunya amb 22,000 milions d’€ any (8% del PIB) sinó que el govern espanyol reitera que no pagarà 1,450 milions d’€ del fons de compensació que deu a Catalunya amb l’acord del PSC. Però en canvi, imposen les retallades: que si primer era d’un 10% però que millor seria un 20% que el govern català no està disposat a assumir i damunt els partits fent pinya contra el govern de la Generalitat en comptes de fer-la per reclamar a Madrid el que ens deuen. No és d’estranyar que a cada bogada perdin un llençol.

Deixant a part els món polític amb les seves misèries i polèmiques per obtenir un lloc al Sol; entre l’any passat i aquest, les úniques grans alegries que s’han donat al país han vingut de la mà de la societat civil organitzada. Vegem-ho: tres motius de satisfacció han tingut un signe independentista, la gran manifestació d’un milió quatre-cents mil manifestants, la més gran que es recorda sota la bandera estelada, la consulta del 10A en la que gairebé sense mitjans i amb poders de tota mena en contra, s’ha assolit un èxit sense precedents quasi doblant el percentatge del govern municipal socialista en la consulta per la remodelació de la Diagonal o a tots els partits independentistes junts en unes eleccions municipals.

La restitució de les quatre columnes de Puig i Cadafalch, ara també com a monument d’homenatge als patriotes catalans de tots els temps, tot un mèrit de la societat civil organitzada que ha aconseguit doblegar la voluntat del dictador que les va enderrocar l’any 1928 per ser el símbol de Catalunya. Amb aquestes tres efemèrides i les que vindran, la societat catalana va marcant el camí cap a l’alliberament nacional, únic camí per solucionar d’una vegada el nostre problema nacional i econòmics.

Cal no oblidar el que recentment a manifestat Kemmeth Rogoff, ex economista en cap del FMI i professor de la Universitat de Harvard: “Aïllada Catalunya seria un dels països més rics del món” Ja ho sabeu, la solució és la independència i per aconseguir-la; la unitat de tots els que estimen aquest país militin en un partit o en la societat civil organitzada.]]>