És cert que la qüestió de l’interrogant del «per què no la independència?» s’espesseix quan a aquella primera consideració, l’individu hi afegeix historicismes —sentimentals, romàntics, retòrics.... tant sentimentals, romàntics, retòrics com ho seran els de l’entitat “opressora”. Però la voluntat real pren volada i es transforma en proposta seriosa, quan el motiu principal el fonamenten les reivindicacions d’ordre social i, sovint, econòmic: motius causats o atribuïts als inconvenients de la dependència. I com que aquesta reflexió es fa sobre la base de la Catalunya actual, diré que són precisament els sectors immigrants, els recent integrats al poble català, els més susceptibles de percebre aquests motius de greuge. Per vàries raons: la primera potser fora perquè aquests sectors immigrants solen procedir de territoris on històricament se’ls va negar una ciutadania civil digna (a aquells andalusos, extremenys, murcians, etc. sense recursos ningú els hi negava que fossin andalusos, extremenys, murcians... però sí que poguessin ser-ho amb les mateixes condicions de les classes acomodades; com en l’actualitat no se’ls nega als marroquins, romanesos, o equatorians, etc., la seva nacionalitat, però si se’ls nega una vida digna al territori on han nascut). En canvi al nou destí, sense que ningú els hi regalés res, que quedi clar!, gairebé tots ells van millorar socialment, van poder utilitzar l’ascensor social, cosa que ha significat l’assumpció d’una ciutadania civil amb dignitat de la qual no gaudien al territori que els veié nàixer . Per tant no ens ha d’estranyar —com sí que se n’estranyen certes élites catalanes— trobar contingents ex-immigrats, de primera i segona generació, defensant allò que perceben com un millorament del seu estatus, sobretot quan s’adonen que el lloc on ara viuen, i on han adquirit un rang més alt de ciutadania del què disposaven al seu territori d’origen, viu sota la inconveniència d’estar supeditat a una altre entitat (l’Estat Espanyol, en aquest cas) que entorpeix la seva capacitat de continuar millorant.

Aquesta situació, descrita aquí amb senzillesa, no ens hauria de sorprendre, no és pas inèdita, és un cas paral·lel al d’Estats Units de principis del XX, on els immigrants europeus perseguien l’adquisició d’un estatus social que la ideologia dels Self-made man els prometia. Precisament va ser una mena de doctrina del Self-made man la que també va actuar pels immigrants espanyols del segle XX a Catalunya, i seria bo que l’experiència d’aquells anys sabés aprofitar-se per tractar amb els nous corrents immigratoris.

Aquest és el cas actual de molts ciutadans catalans originaris d’Espanya i arribats entre els anys vint i setanta del passat segle. Ara hauríem d’interrogar-nos si en l’actualitat la situació social i econòmica de Catalunya permetrà als nous arribats actuals seguir el mateix procés; per què, encara que hagi de semblar contradictori hem de preguntar-nos: està Catalunya, avui, en condicions de poder oferir ala futurs ciutadans catalans allò que va poder oferir el passat segle? Disposa avui Catalunya i la seva classe dirigent, de les millors condicions per oferir allò que els polítics, agitadors culturals, i empresaris del passat segle, pogueren i saberen oferir als que van venir a viure i treballar a Catalunya? La resposta sembla obvia: avui Catalunya disposa d’una autonomia política de la qual no havia disposat al llarg del segle XX sinó durant petits lapsus de temps, havent de patir la major part del segle l’opressió de dictadures enemigues del poble i de la cultura. Però —i malgrat tot—, crec que hi han motius per fer-se la contradictòria pregunta, i encara que pugui semblar pura retòrica; i la raó la podrem trobar al carrer, entre els ciutadans: l’optimisme pel futur no sembla que sigui el valor majoritari entre la població. Pot semblar, doncs, que malgrat tot el què hem aconseguit, l’actual dependència, ara potser més que abans, quan comencem a percebre les possibilitats d’actuar sense dependències inoportunes, continua fent-nos més nosa que servei. Si més no, així ho podrien arribar a percebre amplies capes de la població actual de Catalunya, els ja assentats i els que reclamen l’assentament amb el bon argument de la seva contribució a la prosperitat del país. Després que ningú se n’estranyi. 

Hem sentit aquests darrers dies que a Catalunya Radio s'està fent el treball de veure com es contracta irregularment a treballadors irregulars (pot ser d’un altre manera?).

Una de les coses que es senyalen és que les autoritats no fan res. Però el no fer res és fer, és propiciar més mercat negre laboral i més sobreexplotació de treballadors però a més, l’intervenció de l’administració de la ma de la policia denunciant als "immigrants" i donant-lis l'ordre d'expulsió per haver comés una falta administrativa (no tenir papers) encara dilata més tot el procés d’irregularitat: Un persona que es troba “sense papers”, per accedir al permís de residencia necessita demostrar entre 3 i 5 anys de residència i empadronament, per tant, l’ordre d’expulsió que pràcticament mai s’executa, l’únic que fa és estendre la situació d’irregularitat per un mínim de 3 anys i un màxim de 10.

No serà que "La Ley de extranjeria" és la que propicia les bosses d’irregularitat i, per tant, l’augment incessant del treball submergit, negre, irregular i extremadament injust i intolerable en una societat que volem democràtica i RESpublicana?

UNS JOVES ARRAUXATS CREMEN FOTOGRAFIES: i ha quedat clar que la societat ho ha trobat malament, però que de veus representatives condemnant-ho se n'han aixecat poques. Diria que les imprescindibles per quedar políticament correctes. Un servidor de vostès, jienense, nascut a Arbuniel l'any 1954 i arribat a Nou Barris, Barcelona, deu anys més tard; per tant, català de Jaén, s'esforça ara a apreciar el que molts conciutadans i sobretot entre el jovent poden sentir en el seu ànim; d'instint o d'esma, com es vulgui.

PERQUÈ EN COMPTES DE LA PIROMANIA podrien, per utilitzar la fórmula típica catalana de dirigir-se als reis, demanar al senyor rei Joan Carles per què ve al seu Comtat de Barcelona i no es digna a parlar en català després de tantíssims anys de regnat. I si diu dues paraules és com aquell qui tira pa als gossos. I el senyor príncep d'Astúries, quan arriba a Girona, hi va també com a príncep de Girona segons el títol que correspon a l'hereu de la corona catalano-aragonesa. I que és el que li tocaria d'exercir sobretot a la ciutat que correspon a aquest reconeixement històric: va dir algun mot en català, el príncep?

AQUESTA ACTITUD CAP ALS SEUS 'SÚBDITS', el desconeixement del que ell hauria de pensar com la seva pròpia terra, ignorància tan persistent i per tant, tan voluntària i tan feta a consciència, doncs! Perquè al·legar inexperiència seria una riota i un escarni. I això dóna dret a tothom a plantar cara a aquests dos majestuosos senyors i a tota la seva família si cal; que també participen, des del màxim poder, de la conxorxa anticatalana. Obviant, i per tant, posicionant-se en contra de l'oficialitat primera -pròpia, se'n diu- del també nostre idioma.

LA CASA REIAL VIU DEL PRESSUPOST que paguem entre tots; la Casa Reial, en una situació de bilingüisme establert, tan desfavorable per a les minories, l'infringeix parlant només en el seu castellà. Pren part per l'idioma més poderós, més dominant i que va minoritzant l'altre, que repeteixo també és nostre, i que compta amb molt escassos mitjans mediàtics per oposar-se a l'allau dels quasi hegemònics mass media espanyols. Parlar català no els interessa, als nostres senyors poliglots! (Nascut a Roma, italià; estades amb el seu pare a Estoril, portuguès; francès i alguna cosa d'alemany, que pescaria pels seus estudis al col·legi dels marianistes de Friburg; anglès, encara que només sigui per parlar amb la reina; qui sap si coneix alguna cosa de grec? El català, idioma llatí tan fàcil coneixent els tres primers, hauria resultat un gran obsequi per a la reina Fabiola de Bèlgica, que s'hauria guardat prou de trepitjar Flandes sense estar preparada).

REIALS PERSONES AMB LA PROFESSIÓ més especialitzada, més destacada i cabdal, amb assessoraments incomptables i en conseqüència amb els estudis més específics i prominents, no poden al·legar que ignoren que -per posar un exemple entenedor per a tothom- si anessin a Gibraltar i parlessin només en anglès, actuarien contra la minoria originària de parla espanyola. I això és així, i això provoca reaccions radicals. I especialíssimament quan amb falsos testimonis, calúmnies i tota mena de falsedats s'ataca inacabablement Catalunya, i per tant el seu poble, des d'un partit que activa la seva política de captació de vots amb tàctiques unidireccionals.

Segons tots els indicis els escriptors en castellà de Catalunya van rebre una invitació formulada en uns termes que no podien acceptar. Alguns autors en català, com ara Sergi Pàmies, s'han negat a participar-hi, però ni uns ni altres han volgut alimentar massa el debat públic sobre els seus motius. No deixa de ser sorprenent que en una delegació on hi ha lloc per a 300 castellers no hi càpiguen personatges de l'entitat de Mendoza o Marsé. El més desconcertant és que Josep Bargalló hagi justificant aquesta absència amb uns arguments d'escassa solvència filològica: "Desde la edad media hasta el siglo XX, los escritores catalanes eran monolingües. Había algunos que escribían castellano en el XIX, muy malos, y sólo a partir de la segunda mitad del siglo XX aparecieron un buen número de escritores en castellano." (La Vanguardia, 14-6-07). Robert Robert no escrivia llibres en castellà? O és que potser era "muy malo"? Què en fem de les magnífiques cròniques de Sagarra i Pla al diari El Sol durant els anys vint? La confusió entre la cultura somiada i la real sembla presidir la posada en escena de Frankfurt. Es fa poca justícia a una tradició tan rica com la catalana preparant-li una posada de llarg de nena capritxosa que malda per impressionar.

Un altre dels elements preocupants que la Fira de Frankfurt ha deixat traslluir sobre els nostres gestors culturals és la seva concepció de la cultura com a espectacle. A Frankfurt s'organitzen quatre nits temàtiques anomenades Música i gastronomia: Nits Sónar, amb un programa digne d'un muntatge teatral que depassaria la capacitat satírica dels Joglars més incisius: a ritme de DJs, "quatre creadors emergents de la cuina catalana, alguns d'ells distingits amb estrelles Michelin, oferiran als convidats un menú exclusiu per començar la vetllada. [...] L'estètica de l'espai canviarà cada jornada de la mà de dissenyadors gràfics i il·lustradors que presentaran obres creades especialment per a l'ocasió i concebudes per a la seva projecció en pantalles". Aquesta recerca de l'efecte mitjançant l'acumulació és pròpia de les manifestacions espectaculars de més baixa categoria. Com diu Adorno: "la promesa en què consisteix pròpiament l'espectacle deixa entendre maliciosament que mai no s'arriba a la cosa en si, que l'invitat ha d'acontentar-se amb la lectura de la carta del menú. Al desig inicial que exciten els esplèndids noms i imatges se li serveix al final l'elogi de la gris quotidianitat de la que es pretenia escapar". Trobem precedents d'aquesta concepció espectacular de la cultura en altres actuacions de l'Institut Ramon Llull com ara esmerçar recursos en aconseguir que Lou Reed i Patti Smith recitessin poetes catalans, que, possiblement, ni coneixien ni els interessaven especialment.

El més preocupant de tot plegat és que, amb gairebé quatre anys, encara no s'hagi produït una veritable ruptura amb les polítiques culturals dels governs anteriors. Caldrà reconèixer que l'hegemonia cultural del pujolisme gaudeix d'una inquietant vitalitat. Prova d'això és que el govern d'Entesa no està aconseguint fixar una agenda de política cultural amb el que haurien de ser les prioritats pròpies d'una coalició progressista: l'accés democràtic i igualitari al coneixement i la promoció de la cultura amb estrictes criteris de qualitat.

EN L'ARTICLE 'PREMIAR EL GUETO' ho diu vostè tot amb el titular. Però en dir-ho tot amb el titular, està posant de manifest el seu error. No es tracta de "premiar" ningú. Es tracta de les lleis democràtiques avalades per les urnes. El "gueto" té majoria a Catalunya amb el suport d'altres forces polítiques que li han donat "la grossa de Nadal" o el que vostè denomina "premi". Però esclar, com que possiblement vostè ha de "nedar i guardar la roba", no pot atacar frontalment formacions polítiques tan potents i càrrega contra els "no catalanistes", o sigui, els immigrats de tota índole i condició, entre els quals jo em trobo per origen, no per ideologia. Vostè, Sr. López, porta molt de temps sent irrespectuós i irreverent amb el "pluralisme". Llegeixi's, si té temps i li fa gràcia, els meus últims llibres -Yo, catalán de Granada i Historias de la inmigración (La Busca Edicions, S.L.)- i veurà que dic exactament el mateix que vostè, però amb expressions més documentades, més viscudes i més raonades. Ja l'any 2001 (27 d'octubre) l'Associació Catalònia Acord va llegir un manifest al Palau Reial de Pedralbes davant 350 persones immigrades d'aquests anys, proclamant la falta de catalanitat del nostre -mal denominat- col·lectiu andalús de Catalunya (fins quan?). Els manifestos (en català i castellà) van ser editats en el Catalònia Acord, del qual es van fer 10.000 exemplars. I dic que és -i ha estat- vostè irrespectuós, perquè -sense, possiblement, voler-ho-, ens fica a tots en el mateix sac "montillista", quan la realitat és molt diferent. Busqui al Google l'article Per què José Montilla pot o no pot ser president de la Generalitat, de Pedro Morón, i veurà les motivacions d'aquesta afirmació. Vull dir-li que en els meus escrits he propugnat la integració dels meus, si no total, sí en el reconeixement dels drets identitaris, lingüístics i històrics de Catalunya. El tema de la llengua catalana -de parlar-la o no després de tants anys- és força més complicat del que vostè es pensa. Intervé en això el nivell cultural d'aquells immigrats (els meus pares i avis), la situació política del moment i, certament, que vam ser directament portats a "guetos" aïllats on l'únic que es parlava era castellà (i dolent). Amic, no és tan fàcil i racional com vostè ho explica en tots els seus escrits.

ES TRACTA -I S'HA TRACTAT SEMPRE- DE SUMAR i no de restar. És a dir: d'aconseguir que altres Hèctor López i altres Pedro Morón s'adhereixin a la causa nacional de Catalunya, no que dels pocs o molts que som (mai s'ha fet una enquesta seriosa respecte a això) sortim decebuts d'unes crítiques descarnades, obertes i a tot plana culpant els del nostre origen de tots els mals de Catalunya, atacant el Baix Llobregat o Santa Coloma de Gramenet en la seva generalitat. Seria molt més just assenyalar directament les polítiques neolerrouxistes que s'han donat en els últims 30 anys en poblacions com les assenyalades i els foscos personatges, entitats i fundacions que les han propiciat. Polítiques, personatges i institucions que ja sabem tots quins són. Qui no ho sàpiga que llegeixi el llibre Els altres andalusos (Esfera dels Llibres), una prova més que, dient el mateix que vostè, ho fem d'una altra forma menys xenòfoba, excloent i separatista.

SÀPIGA, A MÉS A MÉS, AMIC LÓPEZ BOFILL, que vostè és un dels meus referents ideològics, i des de fa anys. He assistit a moltes de les seves conferències i l'he aplaudit. Però crec que, amb aquests atacs frontals i partidistes a la immigració, té la batalla perduda per endavant. Agregui'm, si ho desitja, a aquest nou corrent o fòrum que han creat, del qual formen part alguns dels meus amics. Separi'm dels seus atacs desmesurats, a tort i a dret (encara que siguin verídics), contra l'antiga immigració. Una altra pregunta: qui ha premiat el gueto, el Baix Llobregat, algun partit polític o potser un 43,3% de ciutadans catalans que es van abstenir a les autonòmiques de l'any passat? En la situació política actual de Catalunya, dibuixar l'escenari entre ciutadans catalanistes i ciutadans espanyolistes és un error d'envergadura. Sap per què? Perquè els últims sempre sortirien guanyant. Conec molts López, García, Martínez i Rodríguez que són militants d'ERC i CIU. Si es prenguessin al peu de la lletra les tesis que vostè propugna o els seus incendiaris articles, molts d'ells abandonarien ràpidament la militància. Al cap i a la fi, el seu company de viatge, Alfonso López Tena, arremet principalment contra els "nacional-espanyolistes" d'Espanya. Als d'aquí, als seus fills i néts, cal guanyar-se'ls. Formen -formem part ja- del paisatge, som catalans de ple dret, i això és irreversible.

Pedro Morón de la Fuente / President de l'Associació Catalònia Acord

“no hi pot haver diversitat, i sobretot no es pot defensar ni preservar la diferència, si no hi ha coses pròpiament diferents, amb les seves respectives identitats”.

Així doncs, podríem afirmar que les fronteres de les identitats romanen en la diferència respecte a altres identitats. Un altre cop Cardús assenyala:

“la dificultat actual per entendre la paradoxa entre identitat i diversitat es troba en dues raons: el poc valor que es dóna a l’acceptació dels límits personals i socials, i a la concepció estàtica i autoreferent que s’atribueix al concepte d’identitat”.

Els límits de la identitat són una de les bases d’aquesta. L’interès de parlar de lerrouxisme recau en l’encreuament que el mot ofereix entre identitat nacional (ésser català, espanyol, andalús o marroquí...)i identitat segons classe social. Aquest vincle i l’ús polític del mateix, facilitaria el discurs essencialista sobre les identitats.

Els partits polítics, en la seva carrera electoral cercant uns imaginaris que corresponguin a la bossa de vots que necessiten, sovint cauen en el risc d’usar i abusar d’estereotipificacions i essencialismes, font del postures lerrouxistes.

Els partits amb més presència dins del panorama electoral català, això és PSC-PSOE i CiU, han estat susceptibles a aferrar-se a certes construccions identitàries, que malgrat mantenir certa voluntat conciliadora amb totes les capes de la població, han procurat que aquests imaginaris no els defraudin, animant i potenciant, en molts casos, les seves diferències, establint-les com a categòriques i essencials.

En el cas del PSOE, des dels inicis de la transició, s’ha trobat amb una posició incòmoda de resoldre: d’una banda, el centralisme estatal que va viure el PSOE durant els anys de poder al govern impedia al PSC-PSOE jugar la seva carta nacionalista de ple; i d’altra banda la defensa de l’obrerisme com un dels trets idiosincràtics més rellevants del PSOE feien que fàcilment pogués caure en la trampa lerrouxista degut a que gran part de la classe obrera, com habitualment succeeix, provenia de la immigració espanyola.

El cas de CiU, segons ens ho explica Jaume Lorés en el seu llibre La transició a Catalunya (1984), és molt més complex en el seu apropament a certes formes de lerrouxisme. El fet de que fos un partit en procés de formació i amb certa inexperiència política, durant l’època de la transició, va fer que pogués recórrer més lliurement en funció dels seus interessos a identitats sense una definició massa establerta. Progressivament, això sí, es va definint una constant voluntat catalanista, que encara que no estigui sustentada per antecedents teòrics molt fermes sembla guanyar la confiança de l’electorat. La seva ideologia acaba reduint-se a un nacionalisme català amb el perill de caure en formes essencialistes al voler definir allò català amb uns marges molt estrictes i estàtics contrastant-ho i distanciant-ho respecte allò espanyol.

Els perills de la caricatura

La inexactitud històrica dels discursos que alineen i confonen el flamenc i d’altres elements atribuïts a la tradició andalusa amb el franquisme és manifesta. En el cas del toreig, la confusió és doble: es confón el toreig amb Andalusia, i aquesta, al seu torn, amb l’Espanya franquista. Sovint s’oblida que en les seves fases inicials, tant en el període falangista com en el nacional-catòlic, el franquisme va adoptar com a paradigma identitari elements extrets de la tradició de Castella. Va construir un model basat en el misticisme rigorista castellà que glorificava com a mirall de conducta el monjo-soldat, segons Alexandre Cirici era un “ideal del caballero perfecto” que aglutinava la “austeridad, el espíritu de sacrificio” però també “la violència i la impasibilidad ante la sangre vertida”. Giménez Caballero, un dels ideòlegs d’aquesta mistificació que es presentava com a genuïnament castellana, ho proclama en termes inequívocs a Arte y Estado (1935): “España -es decir, Castilla”.

És posteriorment quan el franquisme fa un gir i comença a mirar cap a Andalusia per adoptar com a propis elements de la tradició flamenca en el marc d’una operació de propaganda internacional. La intenció era mostrar una cara alegre del règim que contrarestés la situació d'aïllament en que es trobava. Els propis apologetes del règim reconeixien que “en termes musicals, el món coneixia d’Espanya només una versió distorsionada de les coses andaluses” (Luis Suárez). En efecte la tradició romàntica francesa havia estat molt efectiva en cimentar a ulls del món la imatge d'una Espanya pintoresca plena de gitanes femmes fatales que sedueixen a toreros entre ritmes flamencs. L'andalusa (1829) de Musset obriria pas a un enfilall d'“españolades” producte de la imaginació d'autors estrangers que acabarien construint una imatge d'una Espanya inexistent, però amb un gran ascendent sobre l’imaginari occidental de segle dinou i bona part del vint. El franquisme coneixia la bona recepció que aquesta imatge tenia a l'estranger i va voler servir-se’n.

Finalment, cal destacar que aquesta utilització que el franquisme va fer de determinades tradicions era vista com a una humiliació dolorosa per molts catalans d'origen andalús. Jaume Botey ens refereix a l’article La incorporació social i polítics dels immigrats dels anys seixanta el cas de Pura Fernández, de Cambil (Jaén). Després d'arribar a Barcelona el 1948 amb 27 anys, va ser detinguda l’11 de setembre de 1957 davant el monument a Rafael de Casanova. Tot i que al seu poble havia estat cantaora de flamenc, va negar-se a tornar a cantar i només ho feia en privat perquè considerava que la utilització que el franquisme feia del flamenc era una burla per a Andalusia i un intent de dividir la classe treballadora catalana.