La base de càlcul de l’acord Solbes-Castells, però, no és tota la inversió real sinó que deixa fora les infraestructures socials i administratives i inclou les transferències de capital. En els pressupostos d’aquest any, a més, s’hi han inclòs 722,8 milions d’euros en projectes pendents de determinar. S’assoleix el 18,72% de la base de càlcul pactada amb la inclusió d’aquests projectes. Ara bé, no tenim cap garantia que aquests projectes s’acabin determinant i encara menys executant. A més, si no es materialitzen en inversions reals de l’Estat o es dediquen a rescatar peatges, una gran part es perdrà.

Pel que fa al deute de 827 milions d’euros del 2007 que reconeix l’acord Solbes-Castells i que s’hauria de pagar en els exercicis de 2008 i de 2009, l’Estat no pagarà ni un sol euro el 2008. Així doncs, queda tot pendent pels pressupostos del 2009, potser quan el Tribunal Constitucional hagi anul·lat la disposició addicional tercera de l’Estatut i no calgui pagar aquest deute?

Article publicat al diari Avui el 6 d'octubre de 2007.

Així, arran de la signatura de l’acord sobre inversions de l’Estat a Catalunya, en aplicació de la disposició addicional tercera de l’Estatut, he observat els següents errors. En primer lloc, molta gent es refereix a aquest acord com l’acord del finançament entre Solbes i Castells. Això és totalment incorrecte. El sistema de finançament vigent, regulat per la LOFCA, no s’ha vist alterat en res per aquest acord. Teòricament aviat se n’hauria de discutir la reforma perquè s’hi apliquin alguns dels preceptes de l’Estatut, però de moment la reforma de la LOFCA no té data ni calendari. Quan parlem de finançament ens referim al sistema de finançament autonòmic que regula els ingressos de la Generalitat per a finançar els seus serveis i competències. Mentre que l’acord d’inversions Solbes-Castells fa referència exclusivament a l’aplicació d’una disposició de l’Estatut que estableix quina ha de ser la inversió de l’Estat a Catalunya durant set anys. És a dir, afecta exclusivament a una de les funcions de l’Estat, la seva responsabilitat inversora en aquelles infraestructures que són de la seva competència, com per exemple la RENFE, els aeroports, les carreteres dites “nacionals”, els centres de recerca estatals, els canals de rec, etc...

Per tant a la Generalitat no li arribaran diners d’aquest acord. Si finalment la inversió de l’Estat a Catalunya augmenta (la qual cosa no està encara garantida, els 722 milions de més són en projectes pendents de determinar que no figuren en els pressupostos!), el que passarà és que en principi hauria de millorar l’estat d’algunes de les nostres infraestructures bàsiques, que són responsabilitat de l’Estat.

Una segona confusió és pensar que el volum total de la inversió de l’Estat a Catalunya (3.625 milions d’euros d’inversió real territorialitzable, o 4.365 milions segons les xifres Castells que afegeix els projectes pendents, fons de peatges sense determinar i transferències de capital) reduirà per aquest import el dèficit fiscal de Catalunya, que el 2005 assolia la xifra de 19.177 milions d’euros (i que el 2006, 2007 i 2008 serà amb tota seguretat molt superior).

Quan es calcula el dèficit fiscal de Catalunya, el que es fa és la diferència entre tots els impostos que paguen els ciutadans i empreses d’aquest territori i els serveis públics que reben, tant si són estatals com autonòmics o locals. Per tant, en el càlcul de la balança fiscal la inversió total que fa l’Estat a Catalunya ja es té en compte  Es absolutament incorrecte restar 4.000 milions als 19.000 milions! Si finalment hi ha un augment de la inversió de l’Estat a Catalunya, serà només aquest increment que reduiria el dèficit i no la inversió total, i a més només reduirà el dèficit en la mesura que aquest increment sigui més gran que l’augment dels impostos recaptats a Catalunya.

Per acabar, recordar al lector que pot trobar informació actualitzada sobre el finançament, les inversions de l’Estat a Catalunya i les balances fiscals al web de l’Observatori del Finançament de Catalunya (www.ofc.cat).

El cas és que l'aeroport de Heathrow és l'aeròdrom europeu amb més retards (un terç dels seus vols a destinacions europees surt fora d'horari) i és dels més mal puntuats en les enquestes als passatgers. El Tribunal de la Competència britànic està analitzant si la propietat per part de la mateixa empresa de tres dels quatre aeroports de Londres pot estar reduint la competència.

El mes de juliol, el grup de treball d'infraestructures format pel Cercle d'Economia, la Cambra, el RACC i Foment va emetre un comunicat on reclamava la concessió per part de l'Estat de la gestió dels aeroports espanyols a entitats gestores dirigides per un consell d'administració professionalitzat, sense participació política. No parlaven directament de privatització, però era implícita, i en cap cas reclamaven el traspàs de la gestió a les comunitats autònomes, ajuntaments o entitats locals.

La gestió centralitzada de l'ens públic AENA ha estat un desastre per als aeroports catalans, però no és gens clar que la privatització feta per l'Estat sigui la solució. En tot cas, el que haurien de demanar aquestes entitats és que la Generalitat controli l'aeroport del Prat, i posteriorment ja es decidirà des de Catalunya qui l'ha de gestionar.

Article publicat al diari Avui, el 25 d'agost de 2007.

La privatització de Red Eléctrica de España va ser gestionada el 1999 per la Sociedad Estatal de Participaciones Industriales (SEPI), que ha conservat un 20% de les accions. L'any 2005 el Tribunal de Comptes va concloure que la privatització d'aquesta empresa es va fer amb manca de transparència, en benefici exclusiu de les companyies del sector (sobretot Endesa i Iberdrola) i d'esquena a l'interès general. Avui la presideix Luis Atienza, un exministre socialista. Fa tres mesos el conseller Castells va nomenar com a director general d'Energia, i per tant responsable de la xarxa elèctrica catalana, Agustí Maure, director regional de Catalunya i Aragó de Red Eléctrica de España durant tretze anys.

Davant aquest panorama, destriar responsabilitats serà molt difícil. L'única conclusió clara és que es tracta d'empreses espanyoles avui privades però íntimament lligades al poder polític estatal, i que a Catalunya han tingut estretes relacions tant amb CiU com amb el PSC.

 
Ara bé, plantejar solucions ad-hoc en funció dels resultats electorals recents i la seva traducció en la formació dels darrers dos governs, no és la millor solució. Així, el propi Artur Mas el que ens està dient és que el 1999 hauria d’haver donat la cara perquè hagués estat Pasqual Maragall el President de la Generalitat enlloc de Jordi Pujol, atès que encapçalava la llista més votada en aquella elecció. Cal recordar que aleshores els dirigents de CiU van manifestar, amb tota la raó, que el nostre sistema és parlamentari i que el que escollim són diputats i diputades del Parlament de Catalunya, i que per tant governa qui té la majoria parlamentària. I que van criticar, també amb tota la raó, l’actitud de Pasqual Maragall que es va passar mesos qüestionant el sistema electoral.

 
Quan el Parlament discuteixi la llei electoral catalana caldrà posar sobre la taula molts temes: llistes obertes, proporcionalitat i territorialitat i proximitat al ciutadà dels elegits, sistemes majoritaris que porten al bipartidisme, com és el cas de França o del Regne Unit o sistemes que afavoreixen la representació de les preferències dels ciutadans en diversos partits però que no impedeixen que partits guanyadors de les eleccions, com el PP a les Illes o a Galícia i CiU a Catalunya, quedin a l’oposició. Tot sistema electoral té avantatges i inconvenients i caldrà arribar a una solució de consens.

 
Ara bé, les regles del joc caldrà canviar-les en la nova llei de manera democràtica, no és acceptable parlar de regles del joc i de respecte en funció de les necessitats conjunturals i entrant en contradicció flagrant amb la praxis política recent. Al cap i a la fi, no han passat ni 8 anys des que Pasqual Maragall feia saltironets celebrant la “seva victòria” a les Eleccions al Parlament de 1999.

Aquesta mesura no és casual sinó que forma part d’una estratègia jacobina on l’Estat participa en àrees de competència autonòmica gràcies al seu poder de despesa. La llei de la dependència en constitueix un dels exemples més flagrants. El Govern de la Generalitat limitat per la greu insuficiència del seu finançament es veu incapacitat per fer polítiques pròpies socials rellevants. El politòleg i estudiós del Québec, Josep Sort, denúncia que aquesta política és una còpia de l’estratègia dels governs liberals canadencs i el seu ideòleg principal és Stéphane Dion, cap de l’oposició i professor universitari. A Catalunya i Espanya una seguidora d’aquesta ideologia és la flamant Ministra d’Habitatge Carme Chacón. Investida d’un ministeri sense competències (transferides a ajuntaments i governs autonòmics), assistirem a una intervenció sense precedents de la ministra en les polítiques d’habitatge teòricament transferides.

Publicat al diari Avui, el 14 de juliol de 2007

Efectivament, com hem denunciat en aquest espai, l'Estat ha fet jocs de màgia amb les xifres i ha fet trampes per incomplir la disposició d'infraestructures de l'Estatut, de manera que el percentatge d'inversió que ha rebut Catalunya sobre el total de l'Estat ha estat fins i tot inferior el 2007 (13,9%) que el 2006 (14,6%).

El problema és que a aquestes maniobres i intents de maquillatge hi va contribuir el mateix conseller d'Economia el 26 de setembre del 2006, en roda de premsa a la seu del PSC, donant per bones les xifres previstes. Aleshores va qualificar de "satisfactori" el pressupost que recollia les previsions estatutàries. Fins i tot va afegir a la xifra 250 milions en concepte de vagons i trens de Renfe que no s'havien territorialitzat mai i que el mateix ministre Solbes no va gosar computar en la inversió prevista per a Catalunya.

El que opinava el conseller el mes de setembre del 2006 i el que opina nou mesos després sobre el mateix tema s'assemblen com un ou a una castanya. El problema de tot plegat és que la posició catalana en la negociació amb l'Estat es veu debilitada per aquests tripijocs, i la ciutadania cada cop s'allunya més de la classe política d'aquest país i de les urnes.

La clau està en la definició d’infraestructures utilitzada que inclou només les dels ministeris de foment i medi ambient. Tot i que és cert que la definició d’infraestructures pot ser més o menys àmplia, la que ha utilitzat l’Estat és sorprenent. Una definició àmpliament acceptada pels economistes inclou infraestructures bàsiques (transport, energia, telecomunicacions, aigua i residus) i infraestructures socials (salut, educació, policia, justícia i administració).

No té, doncs, cap sentit que inversions en telecomunicacions, per exemple, no siguin considerades infraestructures. Es dóna la paradoxa que el propi Plan Avanza del Ministeri d’Industria defineix com a infraestructures la banda ampla, les comunicacions de mòbils, els punts d’accés a internet i la televisió digital terrestre mentre que el Ministeri d’Economia les exclou per calcular la inversió que correspon a Catalunya. El govern i els partits catalans han de defensar l’esperit amb què va ser redactat l’Estatut i defensar que el percentatge s’ha d’aplicar sobre la inversió total regionalitzable de l’Estat.

Publicat al diari Avui el 16/06/2007

Els problemes de l’ensenyament a França són nombrosos i en molts aspectes similars als de Catalunya. El fracàs escolar ha augmentat i els nivells de conflictivitat a l’aula també. A la campanya francesa s’ha parlat clarament del restabliment del principi d’autoritat a l’escola. Sense arribar a l’extrem de Sarkozy, que va proposar que els alumnes s’aixequessin a l’entrada del professor a l’aula (als anys setanta a les escoles franceses això es feia només quan entrava el director!), Royal també defensava millorar la disciplina. Garantir hores suplementàries a l’escola per fer els deures (Sarkozy) o suport escolar gratuït amb la creació d’un cos de “répétiteurs” (Royal) van ser algunes de les mesures proposades.

Ara bé, la proposta més controvertida és la que va fer Sarkozy de suprimir la “carta escolar”. Aquest sistema distribueix als alumnes entre escoles en funció del barri de residència. En principi igualitari, a la pràctica ha reforçat les desigualtats i generat subterfugis per evitar o per accedir a determinades escoles. Per exemple, algunes famílies riques compren pisos al voltant de la prestigiosa i pública escola Henry IV a París amb la única finalitat d’inscriure-hi els fills. El 1981 es van crear les Zones d’Ensenyament Prioritari en els barris desfavorits i se les va dotar amb més mitjans però no han tingut cap efecte sobre el rendiment dels alumnes.

L’alternativa Sarkozy: supressió de la carta escolar i lliure competència entre escoles obre moltes incògnites. Les experiències de xec escolar de l’administració Bush han tingut resultats decepcionants. Caldrà estar atents a les reformes educatives de Sarkozy.