Blog Jordi Solà Coll

Catalunya. Un país a la deriva

Jordi Solà Coll — Sun, 15 Dec 2019 21:42:00 +0100

Catalunya és, ara mateix, un país a la deriva. Una deriva tràgica d’idees on sembla que ningú –ni polítics ni ideòlegs– vulgui pas enfilar cap proposta que no sigui improvisar a remolc d’una repressió implacable. No estic dient que tornem a la feliç època dels fulls de ruta volubles i poc plausibles. Sobretot en aquells casos en què les propostes no encaixen amb la voluntat dels promotors. Sempre he cregut que obra i pensament formen un vincle indestriable. L’esperit de la veritat i una forma de copsar el món depèn que la intenció –allò que es vol– sigui sostenible –i realitzable– en el temps i també en l’espai. A parer meu cal tornar a formular la democràcia com a ideal utòpic on la paraula recupera el seu valor i aquest té la seva concreció en el coratge del gest polític.

A hores d’ara ningú gosa dir què és allò que s’ha de fer. Perquè –en realitat– la maquinària política del sobiranisme ha decidit virar i canviar de rumb. Emperò ningú gosa d’afirmar, com ningú ens digué que la intenció després de l’1 d’octubre era negociar –negociar què, em pregunto encara avui, i sobretot amb qui–, que això és així i que pel que fa a ells i ja no hi ha marxa enrere. Ells –els partits i els seus màxims responsables– no saben dir-nos que no tenen horitzó, i que ni tan sols un referèndum acordat és plausible. Que Catalunya tan sols es pot independitzar amb un gest unilateral. Sota cap condició mai l’estat negociarà, ni ara ni mai, la seva sobirania. Esgota dir-ho per passiva i per activa –és una qüestió de sentit i sensibilitat. Tot i que tampoc hem d’estranyar-nos. De fet, ja se sap que política i veritat no són complementàries, i que l’ètica política –és, altrament, un fenomen global–només té lloc –una oportunitat– en els moments que la història força a prendre decisions que en canvien el seu curs.

D’aquí que la deriva no tan sols sigui d’idees –i de voluntats. És, d’altra banda, una deriva que ens devora. El sufragi –el poble– s’ha deixat arrossegar per un estat de coses –que no només viu de repressió la por– on s’ha instal·lat el pitjor de tots els ànims: la resignació en el seu vessant més negatiu. Aquella que nega l’acció en l’esfera pública, i que renuncia a ser un actor històric –motor de canvi imperatiu–, o sigui, a lluitar per la llibertat en un context de sacrifici. S’ha donat per bona la fatalitat i el destí sembla escrit per una mà invisible. Mai hauríem d’haver tornat a casa el dia 10 d’octubre de 2017 –ni tampoc el dia 27 d’octubre d’aquell mateix any. Aleshores hi havia una força evident. Ens animava un anhel. I tanmateix, no vàrem saber materialitzar aquell impuls en un camí sense retorn, definitiu i inapel·lable. En realitat –dol dir-ho, però cal encarar-se a l’evidència– tots hem decidit –hem triat– no fer res per no trencar del tot el miratge on ens volem empresonats. El miratge d’un poble que té un relativament elevat nivell de vida, ans que li manca allò que fa que una nació –tot el plural que s’ha d’entendre aquest concepte en els nostres temps moderns– esdevingui una realitat que es projecta en l’avenir: el coratge de perdre-ho tot per guanyar-ho tot. És la clàssica dialèctica entre convenció i utopia. Sense la gent al carrer no hi haurà voluntat política. I sense aquesta, anem a la deriva cap enlloc.

De la violència. Un dietari: 15-O - 20-O de 2019

Jordi Solà Coll — Sat, 26 Oct 2019 02:00:00 +0200

Resulta molt estrany, per no dir pas que incomprensible, que es considerin actes de plena violència –en un sentit estrictament etimològic– la crema de contenidors i d’altres objectes combustibles en ple centre de la ciutat de Barcelona. De fet, m’ha semblat entendre que fins i tot cremar espelmes era considerat un acte criminal. No me’n sé estar -i espero que se m'entengui la ironia. I ho dic ben desconcertat per algunes de les manifestacions irreflexives –no ho puc copsar-ho altrament– d’opinadors i polítics –fins i tot en Lluís Llach– que blasmen per la “violència desbocada” d’aquestes hores d’un dia, el 15 d’octubre, en què s’acompleix el 79è aniversari de l’afusellament del president Lluís Companys.

És cert que fins ara tot havia estat immaculat. Però cal recordar com la policia ha estat partícip en la cacera de manifestants amb risc inclòs de vides humanes? Cal recordar que hi ha comptabilitzades –fins ara– més de 200 persones ferides per les càrregues de la policia? Cal recordar que hi ha un manifestant que ha perdut un ull? Cal recordar que l’Adrià Carrasco continua oblidat a l’exili de Brussel·les? Cal recordar que un dels membres detinguts el proppassat 23 de setembre fa vint dies que es troba en règim d’aïllament i està a punt de parar boig i que el seu advocat no sap què fer? Cal recordar –adesiara– la dissolució inconstitucional del Parlament de Catalunya i la destitució integra de tot un govern –fet d’una gravetat única en tot el món occidental modern? Cal recordar el règim de presó preventiva i la recent sentència –una sentència que és una aberració i una burla a la idea d’estat de dret i al concepte de justícia? Cal recordar l’exili i l’opressió constant de tota una població –àdhuc la que no combrega amb la independència? Cal recordar la persecució impecable de la llengua catalana a tots els nivells i àmbits possibles? Sí, perquè també aquesta és una forma d’opressió que cerca assimilar una manera de pensar. Cal recordar que l’oblit és una forma de mort en vida, i que oblidar no es pot permetre quan cal restituir a la veritat la seva condició?

I malgrat tot això –i molt més que no esmento– no hi ha hagut violència a Catalunya que no hagi estat la violència sistemàtica exercida pels cossos de seguretat. Com pot el govern de Catalunya –i els partits institucionals– permetre aquesta situació i –fins i tot– donar empara a les manifestacions a l’hora que el mateix govern és el titular –ni que sigui nominalment– d’una repressió ferotge i fora mida? Com poden els seus més destacats opinadors i intel·lectuals –certament no tots, faltaria (!)– avisar que aquest no és el camí quan l’independentisme sempre ha tingut una posició immaculada en l’organització dels esdeveniments reivindicatius? Obliden que per primera vegada s’ha atacat sense cap justificació una manifestació pacífica convocada per l’ANC i Òmnium Cultural? Estan, tal vegada, encegats, atès que no han vist cap dels vídeos on els cossos de seguretat empren la tàctica del “carousel”, tot perseguint manifestants i posant en perill la seva vida? Ni tampoc el del policia que llança ell mateix amb ràbia les tanques metàl·liques a fi que cali el foc d’una foguera?

Com poden dormir tranquils sense cap remordiment i no sentir el més mínim amor ni empatia pel dolor dels seus germans? Perquè jo entendria que no poden pas fer res amb la seva por i que aquesta els governa en el seu silenci i la seva inacció. Però el que no es pot fer és ésser oprimit i jugar al joc de l’opressor. No és ètic ni recomanable conculcar el principi de no contradicció. Ni tampoc és raonable. La situació és insostenible, i un dia sí que plorarem tots junts per allò que encara no ha passat. No cal que dimiteixi Buch, perquè quan el vaixell s’enfonsa el que cal és dir la veritat –que la por és el seu govern– o bé que dimiteixi el govern sencer i donar pas a l’esperança.

P.S. Dia 16 d'octubre -difoneu aquest article si us agrada o si creieu que paga la pena donar-lo a conèixer

El dia d'avui ha tornat a deixar imatges espectaculars que no desmenteixen en absolut el relat de l'escrit del dia 15. Malgrat la crema d'alguns vehicles, la veritable violència -conculcant tots els protocols d'actuació dels Mossos d'Esquadra i la legislació vigent a Catalunya pel que fa a la utilització de pilotes de goma per part de la Policia Nacional- té el seu origen en el quefer indiscriminat dels cossos de seguretat sobre el terreny. És el seu un modus operandi que cerca no tan sols la provocació dels manifestants, sinó crear en aquests la confusió i el terror -i entre un sector minoritari- la ira incontrolada del jovent a la qual el poder polític ha abandonat a la seva sort.

Fa passar vergonya sentir com es banalitza el concepte de violència. Qui així parla o bé busca criminalitzar tot un moviment que després d'una dècada ha demostrat una capacitat estratègica sublim o bé ignora realment que és la violència -com deia ahir- en un sentit estricte. L'actual govern de Catalunya no tan sols no té cap horitzó immediat i es nega a reconèixer que no el té -i que es mou merament per tàctica política i tendència hegemònica- sinó que ha entrat en un cercle viciós del qual no pot sortir en no poder donar satisfacció a allò que ha estat l'horitzó polític i social d'aquest país en la darrera dècada.

Finalment us deixo l'article de Jordi Armadans sobre el concepte de violència. Paga la pena posar les coses a lloc. Llegiu-lo per carregar-vos d'arguments. Vet aquí:

https://jordiarmadans.wordpress.com/2019/10/16/violencia-i-decencia

P.S. Dia 17 d'octubre -difoneu aquest article si us agrada o si creieu que paga la pena donar-lo a conèixer

Anit va tenir lloc en els carrers de Barcelona una cacera de l'independentista amb la inestimable participació del cos de policia dels Mossos d'Esquadra. Resulta evident que una part d'aquest cos roman intervingut per una elit que obertament confraternitza amb l'extrema dreta espanyolista. En aquest sentit, les imatges són una evidència i no hi ha cap dubte possible pel que fa a aquesta retroactiva impunitat. Mentrestant, el govern català, absolutament desbordat, ignora el clam d'un carrer que demana decisions en la línia d'establir una direcció clara, ara per ara inexistent. Una posició que abona el caos -no el caos creatiu, ans l'oposat-, atesa l'absència de lideratge en la cosa política. Com sempre he afirmat, dir la veritat és quelcom fonamental per saber on estem i poder decidir tots plegats el camí a seguir. Els polítics catalans han d'acceptar -i reconèixer el seu fracàs- i, en aquest context, deixar de segrestar el sufragi amb la seva incompetència calculada. Finalment, encara no és tard per modular els Mossos i evitar escenes que com les d'ahir generen una distància -potser és el que volen- abismal entre la ciutadania i el mateix govern de Catalunya.

P.S. Dia 18 d'octubre -difoneu aquest article si us agrada o si creieu que paga la pena donar-lo a conèixer

Tothom qui hagi estat al cas ho haurà vist -bé amb els seus ulls o bé a través de xarxes: perquè ha estat un altre cop la policia -cap a les 18.00 hores- la que ha començat a carregar contra els manifestants pacífics que romanien asseguts a la Via Laietana. A partir d'aleshores -ara sí- una espiral de violència desbocada per part dels cossos de seguretat: pallisses, detencions i agressions a periodistes, pilotes de goma indiscriminades, gasos lacrimògens llançats des de les teulades, l'assalt a un autobús de la línia N 82 per part dels Mossos d'Esquadra, connivència amb membres de l'extrema dreta, policia infiltrada entre els manifestants -greu especialment la detenció d'una noia a Tarragona- i, finalment, l'apoteosi de desenes de vehicles del CNP que han omplert el centre de Barcelona -quan resulta que anit mateix els Mossos d'Esquadra declaraven no tenir efectius per separar les dues manifestacions antagonistes. Una excusa qualsevol per permetre enfrontaments i tensar encara més la situació.

Tanmateix apuntar dues coses. Una que ja coneixem bé: la complicitat del franquisme sociològic que ens governa amb l'extrema dreta -amb escenes de confraternització entre policies i actors enrolats amb banderes espanyoles. I, sobretot, el més greu de tot: el silenci del govern de Catalunya i la seva absoluta ineficàcia i manca de coratge a l'hora de prendre aquelles decisions cabdals -tàctiques i estratègiques- a fi de sortir de l'atzucac. Fa molt de temps que ens han abandonat. Però ara el contrast és clamorós i el seu silenci una vergonya.

Dia 19 d'octubre -difoneu aquest article si us agrada o si creieu que paga la pena donar-lo a conèixer

Una de les lliçons d'avui ha estat que en el context del conflicte polític actual no hi ha violència significativa si no és que la policia -infiltrats inclosos, tal com demostren les imatges de Tarragona amb encaputxats sortint dels furgons d'aquesta- l'exercita tal com pertoca. Dit altrament: si els posseïdors del monopoli de la violència -és a dir l'Estat- no executen aquest monopoli, la violència en sentit estricte desapareix de l'equació. Resulta patètic veure alguns mitjans de comunicació i àdhuc periodistes donant crèdit als incidents de les Rambles -com qui busca carn a fi de justificar el seu salari- magnificant-ne els fets.

Ahir, després de sis hores inacabables hores de provocació per part dels cossos de seguretat, l'esperit del dia 1-0 s'imposà i el jovent celebrava amb alegria aquella dolça sensació de la victòria. Són ells els fills de la sentència del TC contra l'Estatut i també de les consultes populars. Joves rebels -en el sentit més noble del concepte- que han vist la frustració en el rostre dels seus pares. Han crescut, entre l'esperança i la derrota, en el bressol d'una idea a la qual es vol que renunciem: la llibertat d'un país millor. Ells són la cara lluminosa que es contraposa a la patètica i incomprensible divisió existent en el si de la nostrada classe política. Una classe escindida, incapaç de liderar amb coratge un poble que avança més unit que mai, ni tan sols capaç de poder consensuar un text de condemna a una sentència ignominiosa. Una elit política totalment sobrepassada per la seva gran supèrbia en voler gestionar un somni i reduir-lo a cendra. Més enllà del demà, aquí i ara, es demostra un altre cop la força transversal d'aquest moviment. Saber canalitzar-lo és aquella mirada poètica -i també responsable a ultrança- que sap derrotar la por i mantenir en la utopia l'únic horitzó plausible a la raó.

Dia 20 d'octubre -difoneu aquest article si us agrada o si creieu que paga la pena donar-lo a conèixer

El dia d’avui ha estat un dia relativament tranquil –si és que tranquil es pot considerar la situació actual d’opressió de l’Estat a Catalunya– que confirma tot el que ahir ja comentava: en absència de violència policial aquesta no és manifesta ni tan sols en forma d’aldarulls. Sembla que des d’ahir s’ha instal·lat una calma tensa que respon a un canvi d’estratagema, que ara mateix ningú sap a què respon ni quant de temps es mantindrà.

Tanmateix, allò que sobta més és la divisió extrema de la classe política catalana. Una divisió que desemboca en un silenci estremidor i en una calculada manca de lideratge –en tant que els líders de la nostra elit cerquen mancomunar amb l’Estat el final de tota una època amb la renúncia definitiva a la independència de Catalunya. Un silenci que omple la nit més obscura de la nostra història recent. Tot un contrast amb un poble que quan camina –com en les recents Marxes de la Llibertat- marca el camí a seguir de manera clara.

Per això no ens ha de sorprendre que la història hagi tornat a cloure un capítol i n’hagi encetat un altre. Els seus actors, les noies i nois joves que representen l’esperit d’una nació. Gent d'altres generacions que carrega amb dècades de lluita –i d’altres que ja no poden mantenir un ritme de confrontació alt– s’hi identifica –gent transversal que no distingeix per raó de credo, raça, religió o gènere. Una generació única que el poder –amb la impunitat de la força bruta que discrimina sense ordre– anhela esborrar del mapa.

Joves actors d’una història que la Història oblidarà com fa sempre amb els seus protagonistes si ningú no hi posa cap remeï. I no obstant això, és just l’única cosa que ens queda: romandre dempeus fidels a la veritat a l’espera que algú decideixi capgirar el fat per convertir el nostre anhel de llibertat en una realitat inexorable. Algú –una veu– que trenqui aquest silenci ignominiós. Algú que esquerdi aquesta malaurada absència. Perquè no s’entén que ens hagin fet arribar fins aquí, tan lluny, i ara callin.

1 d'octubre. L'estat de la qüestió (després de la sentència)

Jordi Solà Coll — Tue, 15 Oct 2019 02:00:00 +0200

Dir que l’Estat espanyol ha entrat a fons pel que fa a la repressió política de l’independentisme a Catalunya és com no dir res. Perquè no tan sols viu la repressió de la farsa del judici que ha conculcat en els darreres mesos els principis més fonamentals de l'art del dret. Al capdavall, hi ha nombroses causes obertes ara mateix contra el moviment d’emancipació nacional –o bé a particulars que hi han participat de tot cor– encapçalades pel jutjat número 13 de Barcelona i la seva infinita instrucció. O, així mateix, amb les actuacions per part del TSJC i de la inefable Junta Electoral amb relació a tot allò que té una connexió –directa o bé indirecta– amb la llibertat d’expressió. Emblemàtica és la persecució d’humoristes –i en particular de la noció d’humor com a forma estètica de crítica al poder– com Toni Albà o àdhuc de l’alcalde de Sant Joan de Vilatorrada, en Jordi Pesarrodona. L’exili o la repressió en contra de Tamara Carrasco o Adrià Carrasco o la persecució d’activistes com en Martí Garcia; i, és clar, l’enèsim cop de gràcia aquest darrer dilluns dia 23 de setembre de 2019 amb la detenció –qui pot estranyar-se a hores d’ara?– de nou membres independentistes sota la falsa acusació de “planejar accions violentes” –set dels quals han estat empresonats després que el magistrat de l’Audiència Nacional encarregat del cas hagi decretat presó sense fiança. Una nova acció que ens recorda que l’Estat prepara sense dilació la intervenció i desarticulació definitiva del sobiranisme independentista, ara sí, explorant el recurs del terrorisme com a arma per a generar entre la dissidència un escenari de terror; i, d’altra banda, justificar a priori una nova ocupació policial del país. Tanmateix, venim de lluny: tan sols cal tenir present la llarga llista de regidors i edils imputats en fals per l’1-0 –i més enllà. El cor dels municipis a l’ull de l’huracà. Res no ha canviat en aquestes quatre dècades: l’Estat, d’arrel clarament franquista, mai ha deixat que una idea contrària a allò que el pressuposa –la integritat territorial com a dogma i paradigma– sigui qüestionada democràticament des de l’arrel.

Emperò, el pitjor no és l’actuació repressiva de l’Estat, sinó la inacció –en el millor dels casos– i la col·laboració indirecta i directa –en el pitjor– d’alguns dels quadres polítics catalans que configuren la maquinària dels partits polítics de qualsevol signe –comuns i socialistes inclosos– i, és clar, àdhuc d’aquells que formen part de les institucions: diputats i consellers encapçalats per un president, en Joaquim Torra, que no té cap poder sobre el seu entorn i que clama en el desert una desobediència que ningú sap –ni vol, en alguns casos– com articular –i que serà durament reprimida per Interior i una policia catalana plena d’elements de dubtosa reputació; i un conseller, en Miquel Buch, afí a aitals plantejaments i desbordat per una situació que ja no pot ni controlar.

Es podrien citar molts noms. Sense anar més lluny el canvi foraviat d’un partit com ERC i, en particular, la posició pública de Gabriel Rufián, que s’ha transformat al dictat de la nova situació. El paper d’aquest partit –el seu gir òntic en la seva pragmàtica política– es troba al capdavant d’un retrocés incomprensible a partir del 27 d’octubre de 2017. Perquè una cosa és que les coses no anessin com en un principi estava previst –comptat i debatut no anaren com calia, en tant que els partits catalans en el govern van decidir renunciar a tot allò que ells mateixos havien legislat un proppassat 6 i 7 de setembre de 2017. Per cert, llegeixo que Marcel Mauri encara es qüestiona quin és el mandat que va sorgir de l’1 d’octubre. Bé, reitero: es va legislar en aquest sentit i el mandat és llei i no n’hi ha prou en negar-ne l’evidència. I si aquest mandat es vol invalidar, tan sols hi ha una manera: mitjançant una votació al Parlament de Catalunya on es renunciï de forma específica a la voluntat expressada en seu parlamentària –raó per la qual hi ha gent a la presó i una dura repressió estatal en altres nivells que afecta tot l’espai sobiranista.

Deia que una cosa és que les coses no anessin com s’havia previst en un principi després del 27-O. L’altra, però, i molt diferent, és el gir de 180º que l’esmentat partit i JxCat i la CUP han portat a terme sense cap mena de rubor en un retorn al lema de la dècada dels 70: “Llibertat, Amnistia i –com diu tristament en Jordi Cuixart– Autodeterminació”. Un retorn a les èpoques més fosques del darrer franquisme: una sociologia cultural que quaranta anys després de la mort del dictador mai no ens ha abandonat i que té com a darrer objecte l’anihilació de Catalunya –i la seva absoluta assimilació política.

Tot plegat amb un JxCat dividit en famílies que juga a no jugar i que en l’actual context es caracteritza a fons per la política de la indefinició amb l’excusa de la crisi permanent d’aquesta organització. Al capdavall, una mosta del pitjor que pot arribar a ser un partit en plena descomposició –i amb l’allargassada ombra de la figura d’Artur Mas com a deja vu d’una voluntat política que sempre torna –en clara oposició respecte a l’electorat i, cal dir-ho també, d’una militància orfe de referents sobiranistes. La CUP, grisa figura en el panorama polític català, clama per l’Amnistia. Res a dir en aquest sentit i això ja és prou per recordar la mirada crítica de Simone Weil: allò que interessa als partits no és el lliure pensament i la crítica a un sistema, sinó que la seva finalitat última és el poder en abstracte, i el creixement il·limitat de les seves files o dels seus votants per mitjà de la manipulació de les idees.

Finalment, si no hi ha un gir radical per part de la institucionalitat política ni tampoc per part d’un gruix important de la societat civil –cal una massa crítica constantment mobilitzada– entrarem en un escenari on un article com aquest ja no es podrà escriure. Al capdavall, les operacions de les forces policials espanyoles es consideren merament prospectives i empren especulativament aquells tipus penals associats al terrorisme com a manera de reprimir l’activisme polític i social. De fet, Catalunya s’ha convertit en un laboratori a escala europea on s’estan instaurant formes de repressió en absència de violència –també en l’àmbit de la jurisprudència, en tant que la sentència que ha de dictar pròximament el Tribunal Suprem fixarà nous precedents per explorar en aquest sentit. Per tant, activistes, polítics d’àmbit municipal –tot va començar amb Joan Coma a Vic, llegiu aquest enllaç– periodistes –i mitjans de comunicació–, moviments socials i organitzacions com l’ANC poden caure sota la repressiva acció de l’Estat espanyol –ni que no hi hagi hagut cap sort de violència– fins al punt d’entrar en una espiral difícil de rebatre; atès que sense una reacció massiva –pacífica i contundent– tal com s’ha donat a Hong Kong, ans també de les institucions catalanes, l’Estat s’imposarà per una qüestió de força –i per haver acceptat nosaltres el rol de subjecte passiu de la violència.

11-S. La pura realitat

Jordi Solà Coll — Tue, 01 Oct 2019 01:15:00 +0200

La pura realitat és, que malgrat tot, una gernació -600.000 persones- s’ha concentrat de forma massiva al voltant d’una idea clara: la independència de Catalunya. La pura realitat és que aquesta idea ens ronda i que els partits sobiranistes no saben com fer-s’ho per esborrar la constància de tot un poble –o d’una part d’aquest que vol persistir en la noció d’emancipació nacional. En aquest sentit, crida l’atenció el ball de xifres –àdhuc a la premsa catalana– en un intent reiteradament fallit de rebaixar la intensitat del moviment. La pura realitat és que els partits catalans no saben com renunciar a la plena llibertat nacional, atesa la constància de milions de persones –atenció a la dada– que adesiara voten a cada convocatòria electoral independència o, fins i tot, només dret a l’autodeterminació. L’any entrant, potser hi aniran "tan sols" 500.000 persones i tornaran a dir el mateix: “pocs i dividits” -oblidant tots aquells que no hi van just perquè volen anar més lluny. Farien bé les executives dels partits en fer avinent que no estan interessades en la secessió. Aleshores sí, les coses clares, és una evidència que la societat civil i els moviments socials començarien per organitzar una nova opció sobiranista que estigués disposada a anar fins al final –sempre pacíficament– i a no negar mai més l’esperit de la paraula que és inherent a la promesa. Perquè la pura realitat és que els fets no concorden amb les paraules. I que tota falta a una promesa és crear un abisme entre els polítics i el sufragi. La pura realitat és que no podem perdre l’espai públic: l’àgora on els éssers lliures poden dirimir –i resoldre bé– les seves diferències. I, sobretot, ésser fidels en l’acció a un camí. Fidels a la paraula que ens ha estat donada. Contra la por que volen inculcar-nos, la pura realitat de la llum en la mirada.

Trencar amb Espanya

Jordi Solà Coll — Sun, 30 Dec 2018 02:50:00 +0100

Podria haver escrit aquest article molt abans. Per exemple, el dia en què van empresonar Oriol Junqueras. O l’atziac capvespre en què Carme Forcadell ingressà a la presó. Ells, i tota la resta del govern. Ells, i tots nosaltres. O si més no aquells que encara tenim com a referent l’horitzó de l’alliberament nacional. El cúmul de despropòsits és enorme i les penes demanades per part de la fiscal, un exercici de cinisme. No hi ha un equivalent formal a Europa de la crisi que viu ara mateix l’estat de dret a Espanya. I és just aquest calat allò que confereix a aquesta una dimensió fora mesura en el context continental. És d’una dimensió històrica que demana una resposta històrica. Trencar amb Espanya sense dilacions.

Perquè no es pot anomenar judici a allò que no és altra cosa que una venjança que tan sols es pot portar a terme dins la lògica dual que sosté l’oposició entre els vençuts i els vencedors. Però, per què ens sentim vençuts si no hi ha hagut derrota? Ben al contrari: fins ara tots els actors polítics del sobiranisme s’han rendit un imaginari impostat. I és aquest imaginari il·lusori el que ens obliga a un judici que no ho és. En aquest article –que feu fortuna entre la classe política nostrada fins al punt que ara tothom empra la noció de “farsa” amb una alegria que estremeix– narro perquè l’única sortida a l’atzucac era –solament– i és l’arxivament de la causa i l’alliberament incondicional dels presos, així com el retorn dels exiliats de manera immediata.

Doncs bé, no per suposades les penes exigides per la Fiscalia marquen el to d’escarni i de burla –no només a un poble– sinó que la pròpia idea de justícia –que no és altra cosa que aquell poder que manté l’statu quo dins d’un equilibri entre les parts en el marc d’allò que tothom coneix com a estat de dret– ha vist plenament conculcades les seves virtuts, ja limitades en origen. Fa veritable pena escoltar Pérez Royo i Alonso-Cuevillas –en un debat fa unes setmanes– discrepar sobre el moment en què cal recórrer al TC. O bé en Melcior Mauri quan afirma –en una entrevista– que “aquesta batalla la guanyarem a Estrasburg.” Ho pensen, i ho creuen de debò? O pitjor encara: pensen el que diuen abans de dir-ho?

Per això em trobo mentalment i psíquica allunyat d’una estratègia que, bàsicament, es redueix a esperar el cop i acceptar el mal menor com l’única opció plausible. Estratègia –no ens enganyem– avalada per tothom en graus molt diversos de matís. Ningú veu ni vol –dues coses radicalment distintes i ara tan properes– la possibilitat d’una ruptura immediata amb l’Estat. Potser no som prou “poble” i pot més el nostre “radi de confort” –la nostra misèria individualista– que aquest hipotètic “horitzó nacional” que demana uns sacrificis –un fer sagrat aliè a la violència– que no estem disposats a acceptar de cap de les maneres. Catalunya, com a manifestació de la degradació –i mort assistida– lenta i progressiva del sistema democràtic en el conjunt d’Europa, no deixarà de ser un altre exemple d’aquesta morbidesa que ens envolta. Fins ara no hem fet res que ens demostri excepcionals i, en veritat, que no és pot viure de renda d’antigues glòries. L’1 d’octubre ja ha passat, és mera història, i en lletra quedarà fixat si no li fem justícia amb fets.

Sóc conscient que la ruptura amb l’estat, ara per ara, tot i ser la solució més raonable, és una opció minoritària –o en absència d’unes noves eleccions és això el que intueixo. Tot plegat em fa pensar en les profundes diferències mantingudes entre Jawaharlal Nehru i Sardar Patel –la història mai es repeteix, ans té connats similars d’equivalència– en el procés d’independència de l’Índia –presos polítics inclosos– en el període de la II Guerra Mundial. En les oposicions que mantenien –en una situació excepcional–membres d’un idèntic bàndol: tots aquells que tanmateix anhelaven deslliurar-se del jou britànic, això és, de l’opressió i l’oprobi, i que mai van oblidar l’objecte de la seva lluita.

Cal trencar amb Espanya, és aquesta una causa justa i necessària –i més encara quan la falsa convivència ha convertit en norma la repressió i la pau de l’ocupant. ¿Cal recordar que les fronteres peninsulars, a hores d’ara les fronteres més estables del mapa físic a l’Europa occidental, han estat per a Catalunya un autèntic fre al seu desenvolupament, espiritual i material? Ara és arribat el moment de l’acció política. Pregunta’t fins on vols anar, i en veritat sabràs si hi ha o no camí.

La farsa del judici

Jordi Solà Coll — Tue, 24 Jul 2018 17:00:00 +0200

Ara que s'ha conclòs la instrucció tothom parla del judici. Fet i fet, ja abans, tothom parlava del judici. I encara més ara que l’Audiència de Schleswig-Holstein descarta extradir Carles Puigdemont per delicte de rebel·lió. El judici contra els polítics catalans s'ha convertit en una sort de fat inevitable –amb extradicions o sense. No hi ha res a fer i es dóna per normal que una de les parts pugui jutjar a l'altra. Un dels símptomes d'aquesta "normalitat" són les crítiques –i anàlisis– a les corresponents interlocutòries que s'han anat succeint en el temps sobre la causa oberta contra el sobiranisme. Com si aitals documents fossin fruit d’una interpretació plausible d’uns fets (d’aquí la possibilitat de judici), quan, en realitat, els fets que s’interpreten són una construcció falsa que no va tenir mai lloc en el context del temps històric.

I és que, tal vegada, no s'ha dit prou alt i clar que –en el cas que ens ocupa–, s’estan bastint les estructures d’una causa de vencedors contra vençuts. I s’està bastint la causa a partir d’un delicte inexistent –tal com ja defensen els dictàmens de la justícia belga i alemanya, i nogensmenys, la posició de les autoritats suïsses. En realitat, en un cas de secessió política sense violència, l’obertura d’una causa és una aberració. Hi ha una il·legitimitat d’origen. L’única sortida a l’atzucac és que la Fiscalia General retiri tots els càrrecs, i l’alliberament sense condicions de tots els presos. La causa general contra Catalunya –atès que no és res més que això– ha de ser arxivada –i com a tal s’ha de denunciar.

Car no és que s'hagi prevaricat –això darrer és clar, en aquest sentit, més d'una opinió hi ha provinent de juristes de carrera destacats–, és que part de l’Estat –el poder judicial amb el vistiplau dels corresponents executius– ha decidit crear una farsa en funció d'un relat–idea inexistent. Dit altrament: un judici d'aquestes característiques representa una conculcació definitiva de l'estat de dret –prou migrat en termes generals– i, en darrer terme, el dinamita. Sense matisos. No es pot interpretar allò que no ha passat. El plet obert contra Catalunya es fonamenta en la venjança i, pitjor encara, prioritza una ideologia –la unitat de l’Estat espanyol– per sobre del concepte de justícia.

El judici és una trampa, i com a tal s’ha de denunciar –tot negant qualsevol recorregut al mateix– i, d’altra banda negant-ne el seu caràcter positivista –en el sentit que el principi que es defensa, la unitat d’Espanya, té un origen clarament iusnaturalista. Voler fer reposar l’ordre constitucional –i els drets que se’n deriven– en un concepte merament geogràfic, no tan sols demostra una argumentació insostenible des de la perspectiva de la llei, sinó que també recalca obertament aquesta dualitat entre vençuts i vencedors.

Tot el que no sigui això implica entrar en un joc on hi haurà una sentència en contra –com no pot ser altrament– i significa acceptar les seves regles i, en aquest sentit, validar de facto l’estratagema de la farsa i, en conseqüència, donar per bo el segrest de qualsevol iniciativa pertanyent a l'emancipació de Catalunya com a país.

Addenda

Un exemple de la “normalitat” amb què es tracta el judici és l’entrevista –feta amb tota la bona fe del món– a Joaquín Urías, i publicada a Vilaweb –data, 16 de juliol de 2018. En la peça esmentada d’aquest diari digital es parla de la causa com si aquesta s’ajustés a dret en el context d’una possible versemblança respecte als fets que –suposadament– són motiu d’aquest judici.

Però el cert –hi torno a insistir– és que la integritat del procés en si no té absolutament cap garantia, precisament, pel que apuntava abans: és un judici de vencedors contra vençuts –que fins i tot ignora la jurisprudència del Tribunal Constitucional. Un judici on els jutges del Tribunal Suprem han polititzat –i distorsionat– fins a extrems insostenibles la lletra de la llei amb l’única finalitat de mantenir al preu que sigui la unitat d’Espanya. És el poder judicial la darrera baula d’aquest procés que vol impedir com sigui la secessió de Catalunya –ja que aquesta i els seus representants no van voler pas consolidar la situació, tot i tenir-ne l’oportunitat– mitjançant condemnes exemplars. Que ningú no ho dubti, les condemnes hi seran, l’Estat no cedirà i això implica –tant de bo m’equivoqui– mantenir els presos com a ostatges amb el propòsit de frenar qualsevol futura iniciativa en relació a la independència de Catalunya.

Alteritat i Mediterrània. La tragèdia de l'Aquarius i les polítiques d'extermini

Jordi Solà Coll — Fri, 15 Jun 2018 15:40:00 +0200

En un sentit estricte el vet d’Itàlia i Malta –el primer un país que s'ha distingit per una més que notable política migratòria d’acollida i inserció– a donar refugi al vaixell Aquarius –que sobrepassa en molt la seva capacitat màxima– és un nou exemple de les polítiques sistematitzades d’extermini que occident ha instaurat –tot fent honor a la seva tradició genocida– especialment en les darreres dècades. Perquè al capdavall, una nau a la deriva en plena Mediterrània central té connotacions mítiques –Ulisses també naufraga a l’Odissea– i, àdhuc, etimològiques –el nom de l’embarcació fa clara referència al medi on es troba en el no-res a l’espera d’entrar a port– que, si cal, encara emfasitzen més la crua realitat de la tragèdia.

Tot plegat amb la connivència i absolut desinterès d’una opinió publica que s’ho mira en la distància sense massa interferència; la nostra decisió no és pas esdevenir com el poble d’Esqueria –noble amb l’estranger i més encara amb els nàufrags–, ans el seu revers –tot tancant la porta –i conculcant el dret internacional humanitari– a una mínima decència en el tracte amb el proïsme.

Occident –i no tan sols aquesta coordenada– ha esdevingut un món tristament gelós –i avar– d’un estil banal de vida que s’inspira en l’opulència. Perquè aquells que obliden el sentit de l’hospitalitat més elemental, justament obliden la necessària empatia –el sentit de l’experiència de la consciència aliena– que en el seu moment Edith Stein ja reivindicà com a eix cardinal de la nostra humanitat.

Dolores de Cospedal amenaça Catalunya amb un bany de sang

Jordi Solà Coll — Fri, 12 Jan 2018 02:25:00 +0100

Després de copsar l'alè de la literatura de caràcter pseudojurídic que desprèn la interlocutòria del Tribunal Suprem -on es manipula el dret fins al paroxisme a fi de trobar arguments per mantenir en règim de presó preventiva l'Oriol Junqueras- s'ha obert la veda exegètica a l'hora d'interpretar el contingut de qualsevol discurs on les paraules ens obren a un horitzó d'inconcrecions en què la veritat -i la inversió de rols i de valors- és la gran damnificada.

És així que la ministra de defensa ens avisa que l'exèrcit espanyol estava "preparat", en una sort d'estranya paradoxa que viola el principi de no contradicció que explica una part important de la cultura occidental. A grans trets, aquest principi aristotèlic promulga, en la seva versió doxàstica, que: "ningú no pot creure al mateix temps i, en el mateix sentit, una proposició i la seva negació." I és que la ministra en qüestió va desmentir, tot just fa unes setmanes -fins i tot amb vehemència-, les declaracions de Marta Rovira -certament una projecció sense fonament ni proves- on s'apuntava que l'Estat espanyol estava disposat a exercir la violència extrema. "I ho dic jo, que sóc la ministra de Defensa", reblava l'enunciat per sedimentar el seu coneixement de causa.

Però ara, en una entrevista publicada el mateix dia en què se celebrava la Pasqua Militar, l'enunciat anterior queda en entredit i s'esdevé que es poden sostenir dues visions contraposades sense entrar en contradicció -cosa que equival a crear un estrany principi d'equivalència entre mentida i veritat. Car si la violència estava exclosa, quin era el paper de les forces armades? Se'm permetrà jugar amb la ironia en moments de tragèdia: recórrer el país sense intervenir-hi mentre nosaltres fèiem efectiva la República. En aquest sentit, l'única lògica que té raó de ser -amb la inestimable ajuda dels magistrats del Tribunal Suprem quan es tracta d'un concepte com "violència" i la seva tergiversació en termes jurídics- les declaracions esmentades ens volen recordar que l'exèrcit està preparat per intervenir i, si cal, per provocar un veritable bany de morts i sang si se'ns ocorre tirar endavant qualsevol projecte de secessió -ni que la nostra resolució sigui pacífica a ultrança. I mentrestant Europa calla com un mort, i nosaltres ens ho mirem sense saber distingir -ni tampoc denunciar- que s'està prevaricant amb les paraules.

Independència. Sociologia del discurs polític i la cultura de la submissió

Jordi Solà Coll — Thu, 21 Dec 2017 04:30:00 +0100

Recentment he tingut notícia de dues opinions sobre la situació política a Catalunya que m'han impactat. Una d'aquestes és una frase de Salvador Cardús on afirma -referint-se sintèticament a la utilització de la violència- el que segueix: "Hi ha qui preferiria una confrontació directa. A mi m'agraden més demostracions de força com la d'avui a Brussel·les. Amb les primeres, perdem. Amb les segones, guanyarem." L'altre és un llistat quasi inacabable de Clara Ponsatí -la nostra estimada consellera d'Ensenyament a l'exili- segons el qual no és possible desplegar la República si no es donen les condicions següents: l'alliberament de tots els presos polítics, el retorn dels exiliats, llibertat d'expressió als mitjans, i final de la judicialització del sobiranisme en la figura de mestres i d'altres figures, públiques o no.

Dues opinions i dos parers que són el reflex que confirma un estat de coses que condiciona la nostra llibertat. No era aquest l'ànim fa uns mesos i, certament, la nostra psique col·lectiva -en boca dels opinadors més influents i polítics afectats- escora cap a un marc de supeditació on la nostra voluntat accepta el rol de submissió a partir de la teoria de la violència i el seu monopoli en mans d'un Estat que ningú tutela.

Submissió que ens resulta còmode a fi de no haver d'afrontar la veritat. I és que l'emancipació nacional implica una elevada dosi de conflictivitat. Una dialèctica que no necessàriament ha de ser violenta -en els termes que ens vam autoimposar com a excusa- però que sí que demana que es passi de l'estadi de "subjecte sotmès a coacció" a l'estadi de "subjecte polític sobirà". Al capdavall, la "subjecció" -la moral de l'esclau- és l'arquetipus que marca una actitud estàtica en contrast a una lògica subversiva de revolta, és a dir, de gir utòpic, difícil d'assumir en el si d'allò que es coneix com a societat benestant.

Dit altrament, el confort d'un individu no ajuda a re-voltar una situació que no es percep com d'opressió. I si bé la nostra lògica entén que aquesta opressió és ben real, els límits del nostre radi d'acció quotidià ens conformen al paper de víctima passiva. Només així es copsa el relat de Clara Ponsatí -i de tots els partits que l'han comprat- on res no és factualment possible fins que el règim -Madrid- ens condoni les penes i no es retorni a una certa normalitat -cosa que el susdit règim mai farà, car justament ens obriria les portes del cel i deixaria via lliure per tal de poder fer efectiva la República.

No estàvem preparats, diuen. És aquest un mot que, degudament disseccionat, apunta a una intenció que pressuposa albir. Pre-parar és "parar" prèviament allò que s'ha d'escometre. Un escenari natural que demana implicació. Cinc anys i tot es va esfondrar en quinze dies. No hi ha cap raó -ni la violència retòrica amb què l'Estat ens ha enredat- que justifiqui el retorn vers a unes formes on la humiliació esdevé el pa de cada dia i l'absència d'ofensiva la clau de volta de la nostra estratègia perdedora. En el darrer segle i mig sempre hem renunciat a fer el pas definitiu: pesa massa la frase d'Espartero. Per això no puc compartir la sentència de Salvador Cardús, fins i tot a l'hora de conjugar els verbs. "Perdem" és el present d'indicatiu -l'ara on la derrota és l'amenaça que traça en l'horitzó un futur ombrívol si ens enfrontem definitivament a l'Estat. I "guanyarem" evoca un trist futur que mai arriba -la casuística històrica és demolidora en termes d'estadística. Creure -ni tan sols pensar- que l'Estat dialogaria era inversemblant. Plantejar ara una futura negociació amb l'Estat -i la Unió Europea- és la negació d'emancipar-se en les pròximes dues o tres generacions. Aquest és el sentit de la República proclamada. Fer-la efectiva ara -en cas de majoria absoluta en les pròximes eleccions- i deixar enrere l'agonia -"parar" allò que ens precedeix- o passar pàgina i oblidar per sempre més el tema.

Només una part de la veritat. Opressió i independència de Catalunya

Jordi Solà Coll — Thu, 14 Dec 2017 02:15:00 +0100

Preàmbul

Aquest és un article dur d’escriure. Dur i llarg, perquè hi ha més preguntes que respostes en relació a com hem arribat fins aquest punt de degradació política i humiliació. Perquè cal dir que, objectivament, ara fa un mes ningú podia imaginar –ningú– que el govern de l’Estat espanyol hauria dissolt el Parlament de Catalunya, destituït a tots els membres del govern legítim –recordem-ho, emergit de les eleccions amb més participació històrica, el proppassat 27 de setembre de 2015– i convocat unes eleccions inconstitucionals –en una clara i greu conculcació del dret constitucional– a les quals ens hem abocat suïcidament sense considerar l’absoluta absència de garanties en un marc en què predomina la manca de consens i una repressió continuada en les esferes política i judicial. En realitat, avui, el dia que començo a escriure aquestes línies, és 27 de novembre –i ja han passat uns dies des de la seva concreció a la data en que publico aquest paper.. Ara fa un mes del ple en què es declarà la independència i proclamà la República Catalana en seu parlamentària.

De fet, tot el flux d’informació entre l’1 d’octubre i el dia 10 d’octubre –en el primer ple després del referèndum– indicava que la proclamació era un fet i que, molt probablement, s’obriria –es donaria pas– a un període de negociacions amb l’Estat espanyol. Però això no era pas possible si no hi havia la voluntat en ferm de tirar endavant el que s’entenia com un procés consensuat de secessió i, encara més, en absència de control de determinadesestructures –com, per exemple, els Mossos d’Esquadra.Aleshores encara no es parlava de violència extrema. Però en tot cas hi ha una evidència: sense cossos de seguretat no hi havia la possibilitat de fer efectiu res. Quan a les 00.53 hores del dia 28 d’octubre es feia pública la renúncia del director de la policia catalana, Pere Soler, resulta inqüestionable dir que no existia un estratagema plantejat –els giragonses del mateix 27 d’octubre ja ens deixaven entreveure un camí erràtic– i que la proclamació de la República tenia lloc en un context on no era gens plausible la seva operativitat, fonamentalment, en absència de voluntat política per part de gairebé tots els implicats –en la reunió de l’executiu anterior al ple del dia 10 d’octubre, tan sols una consellera, Clara Ponsatí, donà suport explícit a la declaració d’independència.

L’antropologia política de la declaració d’independència

Així i tot cal recordar un tret fonamental: la proclamació de la República esdevé en seu parlamentària i no es pot reduir a un fet ni polític ni simbòlic: és una realitat factual que té connotacions històriques i és una espasa de Dàmocles sobre l’Estat espanyol. D’aquí la pressa que té aquest mateix Estat en confiar en la veu dels polítics presos –literalment es tracta d’ostatges polítics– o també d’aquells polítics subjectes a penes de presó per tal que desmenteixin el caràcter de l’esmentada proclamació, tot rebaixant-ne el seu poder a una mera qualitat política.

Però això no és possible, en cap cas, atesa la naturalesa del fet històric que transcendeix el dret positiu i que s’instal·la en el iusnaturalisme –només cal llegir els prolegòmens d’una declaració com la dels Estats Units d’Amèrica, tenyida de referències al dret natural a fi de poder justificar allò que representava una transició política i que, en aquell context, era el principi –la base– d’un fonament que s’havia d’articular territorialment.

Dit altrament, el problema de la declaració d’independència no és si és exclusivament política o si fins i tot té valor jurídic –teòricament no en té, car no s’ha publicat enlloc i tampoc s’ha sancionat. El problema és la seva efectivitat sobre el territori on es vol portar a terme la mateixa. I, en aquest sentit, és que el govern de Catalunya va renunciar a fer efectiva la proclamació –bé perquè no pot o bé perquè no vol o, àdhuc, totes dues coses. Però això no anul·la la natura de l’acte: la declaració és un fet objectivable que té lloc en unes coordenades específiques: el Parlamentde Catalunya. És, doncs, un acte de ruptura en vigència que ningú pot anul·lar –atès que els actes de ruptura ho són en establir una entitat política de nou encuny. El Parlament de Catalunya és la seu de la sobirania en allò que respecta a la inevitable sobirania compartida d’un estat descentralitzat. Així doncs, tan sols el Parlament pot desfer el que un dia en concret –el 27 d’octubre de 2017– aprovà una majoria dels seus parlamentaris.

Les raons i l’imprevist històric

Molt s’ha parlat –m’ho he llegit tot i més– sobre els motius de fons pels quals el govern de Catalunya no fa efectiva la proclamació. Ho diré clar –i crec que les informacions no em desmenteixen: el govern –com ja he comentat abans– no tenia intenció de tirar endavant amb la proclamació. De fet, hi havia dubtes pel que fa a la celebració del referèndum. La idea central era celebrar-lo –la promesa era ineludible– i intentar negociar amb l’Estat a partir d’un resultat –fos quin fos el percentatge de sufragis– favorable a la independència. No hi havia una predisposició clara, i encara menys unanimitat a fi d’encarar un projecte de secessió –la casuística que ho demostra és abassegadora i recollir-la tota, declaracions incloses, una tasca ingent només a l’abast d’historiadors metòdics. De fet, l’èxit esclatant del referèndum en el si d’una repressió policial terrible, sobrepassa l’executiu. Tampoc hi ajudava la Llei del referèndum, que obligava a la proclamació de la República al cap de 48 hores, un cop haver-ne confirmat els resultats –uns resultats que es publiquen sense la corresponent roda de premsa. En qualsevol cas, l’única possibilitat de consolidació de la República era un gir històric imprevist –allò que no em cansaré mai de repetir que en una ocasió em confessà, ara fa molts anys, Edgar Morin: la història té un dels seus puntals en l’imprevist.

I l’imprevist quin era? Justament, que el govern de Catalunya fes efectiva per unanimitat la proclamació aprovada en el Parlament en haver confirmat aquest en votació el mandat sorgit del referèndum de l’1 d’octubre i, no oblidem, el mandat que emanà de les eleccions del 27 de setembre de 2015. És clar que perquè això fos així, l’horitzó havia d’estar marcat a sang i foc en la ment de consellers i diputats. Aquest era el pacte que s’havia establert entre els representants del poble i el poble que refrendà un mandat sorgit en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Un poble que sempre ha estat un pas més endavant d’una elit política que ara ha fet, amb la violència com a excusa, un pas enrere que tindrà unes conseqüències imprevisibles pel país.

En tots aquests anys com a articulista sempre he cregut en aquest imprevist històric. Sempre he defensat que es tractava d’un camí molt dur –ho he escrit manta vegades– i que calia tenir sota control els cossos de seguretat. A diferència de molts articulistes que se’n penedeixen –ara es dóna la submisa autocrítica– els meus textos –els meus mots– m’avalen en l’estratagema que calia seguir –tot avisant que la conflictivitat era inevitable en un procés d’aquesta magnitud –ni que fos escrupolosament pacífic, tal com he sempre defensat.

Perquè no es pot donar mai –cosa que s’està fent, tan sols cal llegir les interlocutòries del Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional– crèdit ni raó a la teoria del subjecte passiu de la violència. És a dir, els defensors pacífics dels col·legis electorals han estat els responsables dels fets, és a dir, d’una violència descarnada sobre els elements passius que barraven el pas a les forces de seguretat de l’Estat. S’intercanvien els papers de botxí i víctima. Ja ho deia Cambó i molts teòrics l’avalen: la Guerra Civil fou responsabilitat de la República –i els alçats jutjaren per rebel·lia a aquells que defensaren la legalitat, en una inversió de rols jurídics difícils de copsar en tota la seva dimensió.

Doncs bé. Fou just l’amenaça de violència allò que sembla que desactivà el govern en el moment de fer efectiva la proclamació. I tanmateix, he de tornar a recordar que en el si del govern –i en el famós nucli dur a l’entorn del procés d’autodeterminació–, hi havia veus –algunes ben notables– contràries a la unilateralitat –o fins i tot a la independència. És a dir, a voler tirar endavant un procés irreversible. Calia disposar d’un argument més sòlid: la possibilitat de violència. Una possibilitat real, sobretot si es consideren algunes variants, pròximes a l’extremisme polític d’elements incontrolats. Un argument que ja hauria d’haver estat sobre la taula el dia 10 d’octubre i que, estranyament, sorgeix sense cap prova fefaent entre els dies 25 / 27 d’octubre. De fet, fins i tot determinada premsa digital s’havia encarregat de desmentir fins aleshores els moviments de l’exèrcit espanyol a fi de mantenir en calma la ciutadania.

Realitat i abisme. Entre el desig i la veritat

Ara, però, aquest argument està en el centre i desbarata qualsevol unilateralitat. Cosa que ens condemna a viure sota el jou de l’Estat espanyol sota un argument fal·laç i sense cap prova mínimament consistent; ja que caldria recordar que el Tractat de Lisboa, en el seu articulat, prohibeix la utilització de les forces armades en contra de la població pacífica. Fer-ho, implica l’aplicació de l’article 7 de la Unió Europea. A tot estirar, l’Estat espanyol hauria pogut aplicar l’Estat d’alerta –mai l’Estat d’excepció–, recollit en l’article 116 de la Constitució –cosa que obligava a reunir el Congrés dels Diputats. Fet i fet, cal recordar que els mateixos cossos de seguretat de l’Estat es van veure obligats a fer marxa enrere el dia 1 d’octubre, just a causa de l’impacte visual que generà en la mentalitat política de la Unió Europea. Fins i tot s’arribà a parlar d’una ulsterització, tot confonent la demografia de determinades poblacions amb manifestants de l’extrema dreta que campaven sense treva pels carrers. Jo conec bé aquestes poblacions. Hi he viscut uns quants anys. Un procés d’ulsterització a Catalunya és impossible. Hi havia un cert risc –la violència– molt marcada per uns límits. El govern de Catalunya va decidir per nosaltres. I a nosaltres ens correspon reflexionar-hi i poder ser garants de la llibertat que se’ns ha pres –comptat i debatut, exclosa públicament la possibilitat de violència per part de l’Estat espanyol, ara ja no hi ha cap excusa per no fer efectiva la República.

El problema de tot plegat és l’absoluta opacitat d’aquesta situació. Si hi hagué amenaces de violència real, cal explicitar qui i quines. No es pot deixar en un no res la voluntat de milions de persones que han actuat a partir d’un criteri propi que té el seu fonament en la confiança. La decisió –com altrament passa en les democràcies liberals– l’han presa una pocs en un despatx. I això no és just, car aquesta part petita no és res sense la força de la voluntat d’un procés històric que es fonamenta en la certesa. Mai abans hi havia hagut un consens tan gran pel que fa a mantenir un horitzó en comú. Un horitzó –una fita– que ara sembla que es vulgui rebaixar en el propòsit –tal com queda clara en els programes dels partits on l’horitzó futur queda marcat per una situació d’intervenció de les institucions i de coacció política a la llibertat d’acció.

De cara a les eleccions del 21 de desembre no n’hi ha prou amb un programa electoral. Perquè estem anant a unes eleccions inconstitucionals i el nostre vot validarà un estat de coses que té en el centre la repressió política. Ja ho vaig dir en un article anterior. Hi ha milers de persones que estan sent investigades per haver participat en el referèndum de l’1 d’octubre i en l’aturada del dia 3 d’octubre i en la vaga general del 8 de novembre. No hi pot haver pas eleccions lliures en un context on la “incitació a l’odi” és el nou paradigma a fi de frenar la llibertat d’expressió; amb presos i exiliats i totes les normes relatives a un judici imparcial conculcades; on l’horitzó polític –la independència de Catalunya– esdevé un delicte –se cerca la retractació dels encausats– i es capgiren totes les normes mínimes de convivència amb la connivència de l’Estat i d’una part de la població. L’arbitrarietat, ara mateix, és absoluta. Sí, cal anar a votar. Però ben conscients que no n’hi ha prou amb aquest procés que s’ha impostat. Hem perdut el moment històric i Catalunya ha entrat en una de les èpoques més obscures de la seva història. Cal ser conscients d’aquesta situació. I que conèixer la veritat ens ha de fer més forts i més lliures. Tal vegada calen altres noms. Perquè la República és un fet històric i objectivable. Hi ha un camí per recórrer. Un camí difícil si volem fer realitat allò que ens havíem proposat. Entre el desig i la realitat hi ha un salt al buit. Senzillament, ara no podem abandonar mentre el buit ens contempla com un repte –com un abisme– que ens obliga a mirar-nos al mirall.

Addenda

Qui hagi arribat fins aquí entendrà que aquest article és necessari per posar en ordre determinades idees. Per exemple, tot allò que hem defensat fins ara –el dret a poder-se autodeterminar– no pot quedar relegat en un segon terme en un nom d’una opressió que és insostenible. O és que ara haurem d’acceptar la por i la tirania com a norma habitual, quan, justament, en aquestes condicions, la convivència és impossible? Llegeixo que en el seu moment no s’havien mesurat prou les pròpies forces. I tanmateix, després de tants anys, mai s’havia parlat d’un possible connat de violència? I tot a darrera hora? La meva anàlisi és que el relat polític posterior al 27 d’octubre està influït per la qüestió judicial i el sobiranisme no ha tingut més remei que posar el fre –cosa que significa posar el fre a les nostres aspiracions. Però la meva impressió és que una part de la població va davant de partits i moviments socials. Només poso dos exemples: el moviment Escoles Obertes i el desplaçament cap a Brussel·les –aquest darrer va sorgir d’una iniciativa particular. Dit altrament, si el dia 21D els partits favorables a la independència obtenen la majoria absoluta en escons i guanyen pel que fa al percentatge, hi haurà d’haver un moviment a favor de la República i la seva efectivitat. Les urnes, en aquestes condicions que relato, hauran parlat de nou. I honestament no em sembla pas de rebut parlar de calcular les nostres forces, quan per enèsima vegada s’haurà expressat una voluntat mitjançant el sufragi. Ho dic bé en l’article: l’Estat té les mans lligades pel que fa a l’ús de la força. I recorde-m’ho: la independència s’ha declarat i la República ha estat proclamanda. I la situació d’opressió actual resulta insostenible. En un estat de coses com aquest, cal emancipar-se. Tenir el cap en fred i moure’s amb intel·ligència –i ser fidels a la idea– no hauria pas de significar que a partir d’ara la por governarà les nostres vides.

República Catalana. El dolorós camí de la història cap a la llibertat

Jordi Solà Coll — Wed, 25 Oct 2017 15:50:00 +0200

A aquestes altures del partit, després de més de tres dècades defensant –d’una manera o altra– el dret a l’autodeterminació de Catalunya –i per extensió de tots els pobles–, ara que la Història ens obliga a prendre una decisió, persisteixo en el convenciment que cal proclamar la República en el ple del pròxim dijous / divendres, el dia 26 o 27 d’octubre de 2017.

No hi pot haver marxa enrere. Ens avalen dos mandats: el de les eleccions del 27-S i el referèndum vinculant celebrat el proppassat 1 d’octubre. També ens avala –com mai abans– el dret internacional –fixat degudament en la Constitució espanyola, tal com ho recalco en anteriors articles– i la nova jurisprudència –Quebec i Escòcia– que ha sorgit com a font a tenir en compte a l’hora de cercar en el diàleg una solució, en el si d’un estat de dret, al conflicte atàvic entre principi democràtic –o voluntat popular, pacíficament expressada per la via de la no–violència– i l’ordre constitucional. També ens avala, finalment, la sentència del Tribunal Internacional de l’Haia de 22 de juliol de 2010, relativa a la declaració d’independència de Kosovo. I si s’escau, producte d’una repressió insostenible contra els fonaments de l’autogovern a Catalunya, ens avala el “dret de l’últim recurs” com a fórmula pertinent d’expressar la nostra voluntat –és a dir, el principi democràtic–, que s’ha negat reiteradament –cosa que es pot provar de manera positiva– i que ara el govern de l’Estat espanyol vol subvertir mitjançant una convocatòria d’eleccions que, constitucionalment, està en mans de l’únic dipositari d’aquesta potestat: el president de la Generalitat, Carles Puigdemont.

Entenc la por, i més quan la Mesa del Parlament i el mateix president de Catalunya s’enfronten a unes penes de presó aberrants. I tanmateix ¿quan van decidir convocar el referèndum i, encara més, celebrar-lo –a desgrat dels fets del 20 de setembre de 2017–, eren conscients del risc que van prendre els milers de persones anònimes, senzilles i humils, que es van comprometre amb la paraula legítima dels nostres representants polítics? ¿Era tot plegat un joc per negociar a la baixa a posteriori? ¿O bé creien en la Llei 19 / 2017, que emparava legalment la celebració d’un referèndum d’autodeterminació? ¿Hi han pensat, els nostres representants polítics, que aquell dia hi podria haver hagut malferits i / o fins i tot morts i que la providència ha volgut que això no passi? Què els hi passarà a tots aquells éssers anònims i valents que ara mateix estan sent investigats pels cossos policials de l’Estat espanyol si, en un futur gens llunyà, cedim i són tots ells –o una part– cridats a declarar i, finalment, imputats per la judicatura? Ells es mereixen que tot allò que ens va mobilitzar tingui una concreció política en forma de proclamació efectiva.

Car el que no vull creure –ans bé sospito– és que els nostres representants no havien previst aquest escenari. Com tampoc havien previst com escometre el control efectiu del territori i, això és, tenir clara la jerarquia i les cadenes de comandament en el cos de policia dels Mossos d’Esquadra –ni haver plantejat la continuïtat del poder judicial en una Catalunya esdevinguda República– o fins i tot haver obviat les formes de finançar el país un cop proclamada la independència. Vull creure que tot això ho han previst. Que no estan improvisant. Que la por no sigui la soga que ens subjugui com a súbdits, en detriment a la nostra condició de ciutadans lliures.

Tots els polítics estan donant per fetes les detencions. Tots els mitjans de comunicació donen per feta la intervenció. Com si l’1 d’octubre fos una mera anècdota. Com si el poder polític a Catalunya fos una entelèquia i el fat més obscur s’hagués apoderat d’una part de l’opinió pública i es volgués transmetre la sensació de derrota, fins i tot, abans que el govern de l’Estat hagi decidit tirar endavant amb els seus plans. És curiós com en tan pocs dies –del 10 d’octubre al dia d’avui– s’han capgirat les tornes i l’eufòria prèvia al ple del dia 10 ha esdevingut una negativitat que en cap cas respon a la darrera realitat. Des de la perspectiva antropològica, he de dir que es tracta d’un exemple clar i obert d'intet de manipulació a través d’un relat que se’ns vol imposar des de fronts diversos. Tenir criteri propi és l’únic antídot que ens pot alliberar del decaïment que cerca ferir el nostre ànim i desactivar-nos.

Perquè, al capdavall, cal tenir un coratge que només es consolida en l’adversitat més absoluta. Ara no és pas temps de debilitat ni de somicar. Ara, cal estar dempeus i tenir ben clara una cosa. La Llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya i la Llei de transitorietat tenen el seu origen en seu parlamentària. I el Parlament de Catalunya no és una institució merament hereva de la Constitució, ans l’expressió de l’autogovern que té els seus fonaments en els drets històrics recollits explícitament en l’article 5 de l’Estatut –i això, a desgrat de les consideracions al respecte de la sentència emesa en 2010 pel Tribunal Constitucional. És a dir, el nostre règim parlamentari té i troba el seu origen abans del règim polític actual. I, és en el marc d’aquesta consideració –i en el marc de la Declaració de Sobirania de gener de 2013 (considerada vigent per la Mesa del Parlament després de la suspensió de la mateixa decretada pel TC, “atesa que una voluntat política no es pot suspendre”), que les esmentades lleis tenen un fonament imperatiu que beu de la tradició històrica d’autogovernar-nos. Dues legalitats estan, ara per ara, en confrontació. Enmig, la via dels fets que farà que una de les dues acabi imposant el seu relat. Cadascú de nosaltres ha de saber que ara és el temps de l’acció. També ho ha de saber el govern en donar suport incondicional al president per tal que procedeixi a la proclamació d’independència. El destí històric és a les nostres mans i als nostres cors.

Els dies que ara vénen. Mobilització permanent

Jordi Solà Coll — Wed, 18 Oct 2017 02:14:00 +0200

Abans de començar a escriure aquest article volia saber quina era la decisió final de la jutge Carmen Lamela. Tot i creure que, per raons exclusivament jurídiques, no hi hauria presó sense fiança com a mesura cautelar, és evident que l’estratègia de l’Estat és anar més enllà de la raó i conculcar el dret i, per tant, renunciar a resoldre els conflictes inspirats en els postulats de la justícia. Dit altrament –els especialistes en drets humans ho confirmaran– la decisió de la jutge Carmen Lamela d'ordenar presó per a Sànchez i Cuixart és una vulneració de les normes fonamentals en les quals s’inspira la separació de poders i, en aquest sentit, és tracta d’una veritable aberració –en la forma i en el fons.

El problema és l’ombra d’amenaça que es projecta sobre qualsevol individu que hagi participat –d’una manera o altra– en el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Referèndum, cal recordar-ho per enèsima vegada, emparat en la Llei 19 / 2017 que dóna cobertura a la consulta celebrada el proppassat 1 d’octubre i, així mateix, als efectes que en derivin –com és l’entrada en vigor de la Llei 20 / 2017 de transitorietat jurídica, un cop efectuada, formalment, la declaració d’independència de Catalunya.

Mai em cansaré d’insistir en la dialèctica entre dues legalitats –situació que ja ha viscut el Principat en les crisis de 1640 – 1652; 1705 – 1714; 1936 – 1939. No s’ha recalcat prou que la història ens torna a ubicar en el centre d'una dicotomia legalista, atesa l’autoritat que té el Parlament de Catalunya d’elaborar lleis a partir d’una capacitat legislativa que ens fa subjectes polítics en el marc d’una sobirania compartida.

Però ara són les idees les que són fins i tot perseguides. I ho són en absència de violència –si no és la violència del terror policial contra els manifestants pacífics. Una persecució que té lloc en el marc de la Unió Europea sota el paraigua dels grans poders. I és que no s’ha dit, impunement, que cal prohibir idees? Com es fa quan una idea expressada per la voluntat popular –el dret a l’autodeterminació– topa frontalment contra els valors d’un ordre constitucional que consagra la idea arcaica d’unitat com a frontera impossible. És sagnant –i mai millor dit– el contrast entre Escòcia i el Quebec –i les seves respectives contraparts– amb la resposta repressiva de l’Estat espanyol.

No es pot anar contra un poble –o contra una gran part d’aquest. Però els nostres líders polítics no poden oblidar el sacrifici de milers que va permetre un exercici de llibertat i de democràcia exemplar. Em costa molt acceptar que en el meu govern hi ha individus que han posat traves a les rodes al natural esdeveniment dels fets. Que s’han oposat de manera diàfana o més dissimulada a la legalitat que emana del Parlament de Catalunya. I és que no es pot dilatar més el temps, perquè el temps ens va en contra. No es pot ja jugar més contra la raó. Ni contra les emocions. Ni contra la sobirania del Parlament de Catalunya. Tot el que hem fet fins ara no ho hem fet per negociar engrunes. Ho hem fet per mirar endavant i seguir un camí plegats. Certament, la situació és insostenible. No es pot continuar mentint més. Ni calumniant la nostra escola. Una altra vegada la vella lluita: les elits –les seves i les nostres– i el poble –amb tots els matisos que calgui i es vulgui– cara a cara. Qui és poder i qui és poble és veurà els dies que ara vénen.

Poesia i revolta. Entre l’1 d’octubre i l’esperança en el present

Jordi Solà Coll — Tue, 10 Oct 2017 03:05:00 +0200

Espero que el lector que habitualment em llegeix m’excusi per utilitzar el llenguatge de la poesia per explicar per què demà -o avui- cal fer una proclamació d’independència en la seu del Parlament de Catalunya. He llegit amb astorament alguns dels arguments en contra. Així mateix, tot el que s’ha dit a favor de la declaració no cal pas repetir-ho en un altre article. Només dir que amb declaració o sense, hi ha prevista per part de l’Estat espanyol una repressió brutal. L’única sortida, després de gairebé una dècada invocant diàleg i entesa sense cap resultat tangible, és complir allò que estipula l’article 4.4 de la Llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. El poema -crec en el poder transformador de la paraula i la seva capacitat de guarir l'esperit i el cos- és titula Gal·lípoli

Enfonsar les naus en arribar a port
tants cops com faci falta,
i no tenir mai en compte
l’efecte de la causa: un vast desert
de sorra blanca ens crida a creure
en la potència de la vida.
Un esclat de llum sense tornada,

ebri de dilemes.

El poema correspon al meu recull poètic, intitulat “Ulls de glaç” –guanyador del XXXII Premi de Poesia Miquel Martí i Pol de Roda de Ter.

Crec que el significat és clar. “Enfonsar les naus en arribar a port” representa que quan has arribat al teu destí no pots tornar enrere i t’has d’enfrontar a l’adversitat: “no tenir mai en compte / l’efecte de la causa”. Això no significa abandonar-se a la rauxa. Però sí que és un avís en relació a les decisions que es prenen en un moment determinat. Cal superar la por col·lectiva –el terror– i creure en la vida: “un esclat de llum sense tornada, / ebri de dilemes.”

Perquè la vida és justament això: un constant dilema. I tanmateix, hem de mirar, adés i ara, cap endavant. Hem escollit i, com bé recorda el vers, no hi ha retorn possible. Som els hereus de la nostra causa i si aquesta causa és justa, cal mantenir-se ferm en la noció que allò que ens empeny és la força de la raó i que tan sols tots plegats –braç a braç i sempre pacíficament– podrem superar els embats de la violència desbocada.

Demanar llibre a l'editorial

Policia i terror. L'estratagema de l'Estat i dels cossos de seguretat per dinamitar la participació ciutadana (actualització)

Jordi Solà Coll — Sun, 08 Oct 2017 03:05:00 +0200

Resulta evident quin era el propòsit dels cossos de seguretat de l’Estat en la seva intervenció el darrer 1 d’octubre. Crear una situació general de terror a tot el país a fi d’impedir el vot ciutadà en el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. I és que les dades no deixen gaire marge a possibles interpretacions: s’han comptabilitzat -recompte ja oficial, pendent de proclamar per la Sindicatura Electoral- fins a 2.286.217 vots. Una xifra de participació gairebé equivalent al 9-N, això sí, en un escenari, d’absoluta repressió i violència fora mida.

Perquè -continuem amb les dades- el nombre d’afectats que no van poder votar al seu col·legi arriba fins als 770.000 censats. És a dir, la brutal intervenció policial destinada a boicotejar la participació -i també, cal dir-ho, l'operació quirúrgica que sense violència va tancar fins al 28% de la totalitat de col·legis electorals, uns 600 en total- va impedir el normal exercici del sufragi a centenars de milers de catalans -així com dissuadí d’anar a votar a persones que, arran de la violència desbocada, no van gosar apropar-se al lloc de votació.

La pregunta -gens retòrica- és quin hauria estat el percentatge de participació en unes condicions amb garanties; les úniques projeccions que hi ha al respecte són les enquestes prèvies de tres mitjans de comunicació: l’Ara, eldiario.es i l’escocès The National. Totes tres enquestes amb indicadors similars: la participació rondava el 60 – 63%. Dit altrament, superava els tres milions de vots en relació a un cens de 5.313.000 persones.

L’estat espanyol, de cap manera, no s’ho podia pas permetre. L’efecte d’aquesta xifra en el marc d’una jornada pacífica hauria provocat un efecte dominó d’unes proporcions incommensurables. Recordem que es tracta d’un referèndum amb efectes vinculants segons la Llei 19 /2017 del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Tan sols, en aquest sentit, es copsa la intenció de generar un clima de caos i pànic a fi d’avortar-ne la consulta -fins i tot contravenint l’ordre del TSJC d’executar aquesta amb la deguda “mesura i “proporcionalitat”.

Els dos pols -complementaris- d’aquesta desproporció es troben en la persecució amb helicòpter del president de la Generalitat quan anava a votar; i així mateix, en la salvatge intervenció de la policia i guàrdia civil en petits nuclis de població com Sant Julià de Ramis -on hi havia situat el col·legi electoral de Puigdemont-, Aiguaviva -on es van emprar indiscriminadament gasos lacrimògens-, Fonollosa, Callús o Sant Joan de Vilatorrada -tots tres situats a la Catalunya Central. En el cas de l’alcalde de Dosrius -Marc Bosch- fou atès a l’Hospital de Mataró, després de ser agredit a cops de porra en sengles càrregues efectuades per la Guàrdia Civil. No fou l’únic electe afectat per la violència d’un signe o altre. Les institucions de Catalunya i llurs representants com a presa en una cacera desigual en les formes i els mitjans.

I malgrat aquest clima absolutament insà i malaltís que ningú a Europa ha gosat denunciar obertament -en un context de coacció- s’ha celebrat el referèndum. De fet, una part important de la legitimitat de la consulta -així ho ha reconegut la Missió d’Observació Internacional del Centre d’Estudis Estratègics de la Haia. s’ha vist reforçada per la repressió haguda -sense obviar, emperò, la primordial font de legitimitat d’aquest: la legalitat del referèndum a l’empara de la Llei 19 / 2017 que aprovà el Parlament de Catalunya.

La transmissió de les imatges del terror a través de les xarxes i grans mitjans de comunicació ha jugat un rol fonamental en dificultar el desenvolupament normal de l’1 d’octubre. Per això caldrà insistir molt en aquell electorat que no ha pogut participar en haver-se clausurat els seus col·legis -fins a més de 700.000 persones- en un marc de violència extraordinària. Un sufragi que cal afegir al nombre de votants definitius en un relat on el coratge s’ha contraposat a la ignomínia del més fort i ha omplert una pàgina més d’una història que ens torna a interpel·lar. Hi ha un abans i un després que ha de generar un canvi, perquè allò que és veritat és que no podem donar marge ni a la por ni a la impunitat com a forma de regular les nostres vides.

Drets Humans i Independència. Entitats financeres i operadores de telecomunicacions, agents necessaris en la repressió de l'estat de dret

Jordi Solà Coll — Sat, 30 Sep 2017 02:00:00 +0200

Ara mateix la situació històrica que viu el nostre país no permet disposar del temps ni de la cura que cal per poder-ne fer una anàlisi completa sobre la gravetat de la força i de la repressió que l'Estat espanyol ha desplegat contra Catalunya. Com a activista en drets humans i especialista en processos molt diversos com a observador, puc afirmar, sense por a equivocar-me, que darrere de la façana d'un país modern s'amaga una actuació que trenca severament amb el principi rector que ha de tenir un estat garant dels drets fonamentals: dret de reunió, expressió, associació i manifestació han estat conculcats en diverses ocasions -tot contravenint, entre molts altres, múltiples articles del Pacte pels Drets Polítics i Civils, una de les pedres angulars sobre drets humans que forma part de l’ordenament jurídic de l’Estat espanyol. En aquest sentit, entre les moltes veus que darrerament s'han sentit, deixo l'enllaç que han publicat els relators independents de les Nacions Unides en qüestions relatives a la llibertat d'expressió, opinió i democràcia equitativa.

http://www.ohchr.org/SP/NewsEvents/Pages/DisplayNews.aspx?NewsID=22176&LangID=S

Dit això, una darrera reflexió. És prou conegut el control telemàtic al qual se sotmet la ciutadania de tot el món com a estratagema de control polític a la vida pública i privada -àdhuc en les societats tecnològicament desenvolupades. Però no per això deixa de ser paradigmàtic el cas català. En un estat teòricament de dret i que es podria considerar part de l'elit dels estats-nació occidentals, s'ha donat un perillós precedent en l'aliança entre les entitats financeres i les grans operadores de telecomunicació -d'una banda- i el paper clarament abusiu que ha jugat el ministeri fiscal -seguint les ordres de l'Estat- a fi de mantenir sota control el poder sobre les persones. Es tracta d'una aliança que ha fet una passa més en el laboratori de proves que és el procés d'autodeterminació de Catalunya. Just d'això, en parlava al meu anterior article.

http://in.directe.cat/el-far-a-trenc-dalba-jordi-sola-coll/blog/17777/armes-de-destruccio-massiva-el-nostre-poder-com-a-consumidors-contra-empreses-que-soposen-

Si volem ser realment independents, s'haurà de redefinir el concepte de ciutadania en relació al poder que tenen les grans empreses en connivència amb l'Estat. Perquè cada vegada hi ha més Estat i hi ha menys dret en l'evolució general dels Estats-nació occidentals en els darrers quinze anys, hem de prendre consciència de la força que tenim com a consumidors -tot i que no ens podem pas reduir només a això, emperò- i de la potència política que s'amaga en cadascun de tots els nostres hàbits de consum. Car és una contradicció ser subjecte de dret i, alhora, estar subjecte a unes condicions -imposades pels estats-, que conculquen la idea de dret en què s'inspira, teòricament, el concepte de sobirania en una democràcia moderna. Cal començar a canviar aquest estat de coses.