A les darreres eleccions al parlament europeu de 2008, hi va haver fins a tres candidatures formades per PANE’s: En primer lloc Coalició per Europa, formada per CIU, PNV, Coalició Canaria (CC), Partit Andalusista (PA), Unió Mallorquina (i Menorquina), i el Bloc Nacionalista Valencià. D’aquests partits, CDC formava part del Partit Liberal Europeu, UDC del Partit Popular Europeu, el PNV del Partit Demòcrata Europeu, el PA de l’Aliança Lliure Europea. En segon lloc la candidatura Europa dels Pobles – Verds, formada per la Confederació els Verds (partit d’àmbit estatal però molt minoritàri), ERC, Eusko Alkartasuna (EA), Aralar, BNG, Chunta Aragonesista (CHA), i Entesa per Mallorca. Tots els partits formaven part de l’Aliança Lliure Europea, excepte els Verds, que formaven part del Partit Verd Europeu. Finalment també hi hagué la coalició Iniciativa Internacionalista – la Solidaritat dels Pobles, formada per dos partits independentistes castellans (marginals), Izquierda Castellana i Comuner@s, però amb el suport de Batasuna,

De cara a les eleccions de 2014, com diu la dita: “A rio revuelto, ganancia de pescadores”. L’enfonsament del PP i PSOE, el sorgiment de Bildu, la creació de Compromís, la creació EQUO, i l’escisió del BNG, ANOVA; han provocat una redefinició del mapa dels partits nacionalistes i regionalistes que de ben segur que afectarà el mapa de coalicions de les properes eleccions europees. Veguem, però, que hi ha del cert, fins a dia d’avui.

En primer lloc, és poc probable que hi hagi una coalició a favor del dret a decidir entre CiU i ERC a Catalunya. Els motius son que no hi ha una majoria a favor en cap dels dos partits, i que d’altres partits a favor del dret a decidir com ICV-EUIA mai acceptarien formar part de la coalició, la qual cosa la desvirtuaria i no li donaria un caràcter unitari. Mentrestant, per la seva banda, ERC i CiU van fent els deures, preparant d’altres coalicions que els assegurin la representació. En primer lloc, els republicans estan preparant una coalició independentista amb el BNG i Bildu, a la qual se’ls podrien sumar d’altres partits com Andecha Astur o el PSM-EN (amb o sense la coalició MÉS). Per altra banda, sembla que CiU repetirà per enèsima vegada la coalició amb el PNV. Caldria veure si a aquest “pinyol” s’ afegeixen partits com Proposta x les Illes (“hereus” d’Unió Mallorquina) o d’altres partits regionalistes com Coalición Canaria, potser reticients a compartir candidatura amb independentistes. Una altra pregunta que ens pot sorgir, és què passarà amb Compromís i MÉS, dues colicións on EQUO hi és present. Podria ser que els nacionalistes del Bloc i el PSM-EN s’imposin a les negociacions i provoquin l’adhesió d’ ambdues a la coalició de Bildu, ERC i BNG. També podria ser que Iniciativa del Poble Valencià i IniciativaVerds (ambdues escissions d’IU al PV i a les Illes), tombessin la balança cap a una coalició amb EQUO oberta també a d’altres partits de caire nacionalista perifèric/federalista com el Partit Andalusista, la Chunta Aragonesista, o ANOVA (en el cas que la coalició Alternativa Galega d’Esquerda, AGE) es partís.

Pel que fa als altres partits (PSOE, PP, UPyD i IU), sembla que poques sorpreses amaguen. Tant PSOE com PP i UPyD, sempre s’han presentat sols a les europees, sense cap coalició. Qui encara pot donar-nos alguna sorpresa, és IU. Podran atreure novament a la CHA a una coalició com ja va passar a les darreres eleccions generals? Serà capaç Esquerda Unida d’ arrossegar tota la coalició AGE (formada per IU, EQUO i ANOVA (escisió del BNG) a una candidatura amb IU, o l’AGE s’haurà de partir? Qui probablement repetirà amb IU és ICV-EUiA, on s’asseguren un, o fins i tot dos diputats.

Personalment crec que enguany tindrem tres coalicions: En primer lloc, una reedició de la Coalició Europea, amb CiU i PNV al capdavant. En segon lloc, una reedició de l’Europa dels Pobles, novament amb ERC, BNG, i aquest cop amb el “fitxatge” de Bildu). Finalment, sóc del parer que es crearà una coalició nacionalista/federalista/plural, al voltant d’EQUO, i amb Compromís com a líder i a la qual es podrien sumar partits nacionalistes “de baixa intensitat” com el Partit Andalusista, Nueva Canarias, la Chunta Aragonesista (si no repeteix amb IU), i d’altres ressagats com ANOVA (si es que l’Alternativa Galega d’Esquerda es trenca de cara a les europees).

Si una cosa han caracteritzat les demandes reivindicatives de caire cívic, social o nacional de Catalunya al llarg de la història ha sigut l’oportunitat efectiva per a transformar la totalitat de l’Estat. Múltiples en són els exemples històrics recents que han permès canviar el règim:
 

• La primera república es proclama l’any 1873 després que els diputats de Barcelona enviessin l’onze de febrer un telegrama a Madrid exigint la proclamació de la República, amenaçant d’insurrecció contra la monarquia borbònica –mai ens ha resultat simpàtica-. Tot seguit les dues càmeres unides proclamaren en una Assemblea Nacional: “La Asamblea Nacional asume los poderes y declara como forma de gobierno la República, dejando a las Cortes Constituyentes la organización de esta forma de gobierno”.

• El 14 d’abril de 1931 Éibar i Barcelona proclamen la República a primera hora. El suport electoral a les forces republicanes quadruplicava al de les forces monàrquiques, fet que permetrà al líder d’ERC proclamar per primera vegada a nivell nacional la República Catalana dins de la Confederació Ibèrica. Posteriorment Niceto Alcalà Zamora proclamaria a Madrid la República Espanyola i enviaria els seus emissaris per a frenar la República Catalana confederada a canvi de la restauració de la Generalitat de Catalunya.

• L’any 1971 es constitueix l’Assemblea de Catalunya que aglutina els principals grups democràtics i antifranquistes per a fixar els principis del nou sistema postfranquista. No és fins l’any 1974 que es constitueix a nivell estatal la Junta Democràtica liderada per el republicà Antonio Garcia-Trevijano.

• L’any 1979 s’aprova l’Estatut de Catalunya conjuntament amb el País Basc. Darrere li seguiran la resta de Comunitats Autònomes.

• L’any 2006 es renova l’Estatut de Catalunya, darrere vindran les reformes estatutàries de València o Andalusia.

   

O fins i tot la dinàmica social:

• L’any 1919 la CNT aconsegueix gràcies a la vaga general de la Canadenca paralitzar el 70% de l’economia de Catalunya a canvi de la jornada de 8 hores, conquesta que després serà generalitzada a la resta de l’Estat.

• Durant la Revolució Llibertària de l’any 36, Andreu Nin, Conseller de Justícia i Dret de la Generalitat de Catalunya, decretà la igualtat legal entre homes i dones, així com la majoria d’edat a partir del 18 anys. Joan Garcia Oliver, posteriorment, com a Ministre de Justícia, ampliarà la llei a la resta de la República.
   

Les reivindicacions catalanes a l’Estat es ratifiquen degut a dos conflictes fonamentals que caracteritzen Catalunya –i al País Basc- respecte a l’Estat espanyol, la cultura catalana –o basca- i la revolució industrial. Van ser les dues comunitats històriques –a excepció de Galícia- les que es van industrialitzar primer al segle XIX -no va ser fins al franquisme que es va industrialitzar la resta de l’Estat- oferint una nova dinàmica social, econòmica i política de la que careixia la resta de l’Estat. La modernitat industrial front al tradicionalisme estamental agrícola i els diferents conflictes que caracteritzen cada sistema.

La pregunta que cal formular-se vistos els precedents consisteix en plantejar-se perquè en aquesta ocasió l’Estat espanyol no aprofitarà la demanda catalana per a transformar el model d’Estat i la resposta és senzilla, perquè en totes les ocasions precedents Catalunya disposava si més no del suport de les forces progressistes i republicanes de l’època i ara Espanya careix d’una força política d’esquerres que estigui disposada a transformar l’herència franquista que suposa la Constitució espanyola.

No oblidem que Espanya va ser el primer estat on el feixisme va triomfar, no va ser derrotat ni per forces internes ni externes. El franquisme va eliminar la vella esquerra i en va formular l’actual, la futura està emergint. Una vella esquerra afina a la reivindicació nacional, per dos motius, perquè era afina a la concepció federal de l’esquerra més progressista i per altra banda, perquè la reivindicació nacional era transversal a la constel·lació de partits polítics d’àmbit català. Per exemple, Nicolàs Salmerón, l’únic president no català de la primera república –andalús- va ser posteriorment, l’any 1906, el president de Solidaritat Catalana. En aquest sentit, l’única cosa que podem fer vistes les circumstàncies, és decidir per nosaltres mateixos que volem ser i cap a on volem anar, el pacte, l’avinentesa o l’acord amb la partitocràcia espanyola no està, ni se’l espera.

L’esplendor de la llengua Occitana no fou per sempre, i a partir dels S.XVI s’evidencia una decadència (principalment l’escrit) a causa d’un incipient procés de francesització. Tot i això certs autors com Pèir de Garròs, Loís Belaud de la Belaudièra, Augièr Galhard i Pèire Godoli; decideixen escriure en occità i no en francès (llengua reconeguda oficialment i de moda), tot intentant organitzar un moviment de renaixença lungüístic i cultural. Al S.XIX torna a sorgir un moviment de renaixença, del qual el màxim exponent fou Frederic Mistral, condecorat amb el Premi Nobel de Literatura de l’any 1904 pel seu poema Mirelha.

Així doncs, exclòs de la vida pública (sobretot de l’ensenyament), dels mitjans de comunicació, i relegada a l’àmbit privat, l’occità lluita per sobreviure gràcies a l’esforç de desenes d’entitats que pretenen revertir el procés de francesització. Una de les entitats més representatives, és la xarxa d’escoles Calendreta, on l’Occità és llengua vehicular. Aquesta xarxa (similar a la Bressola per als nord-catalans) està formada per més de 50 escoles repartides pel territori occità. Una altra entitat destacable és l’Institut d’Estudis Occitans, associació que té per finalitat la promoció de la cultura occitana global, de la normalització lingüística de la llengua occitana i la seva oficialitat.

L’àrea lingüística de l’occità s’estén pel sud de l’estat francès (a excepció de la Catalunya Nord i l’Iparralde), les valls més occidentals dels Alps italians, Mònaco, i la Val d’Aran. Un dels principals problemes que afronta l’occità és el gran territori del seu domini lingüístic (uns 190.000 km2) en relació amb el seu baix nombre de parlants (entre 500.000 i 3 milions). Això fa que els territoris on hi hagi més parlants hagin de ser els geogràficament més aïllats, on menys influències de l’exterior hi hagi hagut. Cal remarcar, que a França la força de la francesització, sumada a l’arribada de milions d’immigrants francesos provinents d’altres regions, han fet que en 150 anys l’Occità hagi passat a una posició molt feble (cal tenir també en compte que França no ha ratificat la Carta Europea de les Llengües Regionals i minoritàries).

Així doncs ens trobem paradoxalment que l’Occità només és oficial a la vall més petita del seu domini lingüístic: La Vall d’Aran. Si bé a França hi ha la possibilitat de rebre un ensenyament bilingüe a les escoles públiques, és només a la Vall d’Aran on es practica una veritable immersió lingüística a les aules. Tot i això, la situació a l’ Aran tampoc és per llençar coets: Un 34,2% de la població té l’Occità com a llengua materna, però només un 9,2% l’utilitza de manera exclusiva al treball. Si bé un 88,88% l’entén, només un 26,69% el sap escriure. Cal entendre que tot i la immersió lingüística en occità, l’ Aran és un territori fortament turístic amb molts nouvinguts de la resta de l’estat espanyol. Cal dir, però, que ha sigut només en aquest territori on s’ha dut una política lingüística ambiciosa respecte a l’occità. L’any 2010 el Parlament de Catalunya aprovà la Llei de l’Aranès, i es possibilitava la creació de l’Institut d’Estudis Aranesos.

La concepció d’Occitània com a nació, es basa principalment en la seva llengua, tal i com passa als Països Catalans. Si la llengua mor, la nació mor, i per això aquesta és l’estendard de batalla del moviment occitanista. Tal i com succeeix als Països Catalans, hi ha veus que neguen la unitat de la llengua, per exemple des de Gascunya, on alguns (minoria) defensen que el dialecte gascó no és Occità.

Afortunadament, immersos en aquesta situació de pessimisme, treu el cap (més que mai) l’occitanisme polític. Actualment, aquest només té un pes “destacat” a l’ Aran, on Unitat d’Aran-PSC i Convergència Democràtica Aranesa - PNC, s’alternen en el poder al Conselh Generau d’Aran. Tot i això, a la resta d’Occitània destaca el Partit Occitan, que en coalició amb Éurope Écologie, ha aconseguit treure representació als Consells Regionals d’ Aquitània, Midi-Pyrénées, Auvergne i Provença (a tots els consells un representant, excepte a Provença, on n’obtingueren 2). De cara a les properes eleccions municipals de 2014 de la República Francesa, l’occitanisme es presentarà “unit”. A partir de l’anomenat “Manifest Occitanista”, s’està organitzant un paraigües per a tots aquells candidats de candidatures com el Parti Socialiste, la UMP, el Parti Occitan o Éurope Écologie (excepte el Front Nacional) que vulguin poder presentar-se també sota la marca Bastir! L’objectiu és que un cop finalitzades les eleccions municipals, es pugui crear una assemblea de càrrecs electes occitanistes entorn de Bastir! que es comprometi a defensar el manifest “Treballar i Viure al País”. Amb aquesta estratègia, Bastir aspira a “permeabilitzar” d’occitanisme la classe política francesa per tant d’assolir el que ja passa amb el moviment Catalanista, una transversalitat que vagi més enllà de dretes o d’esquerres.

• La creació del “Mite nacional” escocès es feu en base a les Highlands, zona tradicional del Gaèlic.
• Les Lowlands tenien ja tradicionalment un conjunt de parlants d’anglès, entre els quals hi hagué l’elit intel·lectual del país la qual cosa sumada a la similitud entre anglès i scots va generar la idea que aquesta darrera llengua era un dialecte de la primera, un patuès parlat només per la gent poc educada. De fet, podríem comparar la situació del scots amb la del gallec. La seva falta de codificació ha generat que es parli barrejat amb l’anglès, generant la consciència que és un patuès local.

Naturalment, ambdues explicacions estan relacionades: sense un Sud anglicitzat, no s’hagués tret l’ideal escocès de les Terres Altes i prou, i reforçant el gaèlic com la llengua escocesa es degradava encara més l’estatus d’aquesta llengua.

Però anem a pams: què és el mite nacional escocès? Com totes les nacions, obliden certs trets de la seva història i en magnifiquen uns altres creant una espècie de “passat mitològic” que assumeixen tots els ciutadans. Hugh Trevor-Roper, malgrat que amb un abús notable del judicis de valor i un menyspreu important cap a la cultura escocesa explica el procés de creació d’aquest mite, que tingué lloc durant els segles XVIII i XIX, on es negaren o minimitzaren els vincles amb Irlanda de l’Escòcia cèltica i s’exaltà la figura del Highlander, considerada fins aleshores un bandoler incivilitzat, repudiat tant per l’elit gaèlicoparlant com pels habitants de les Lowlands. Fou també en aquest moment on es dissenyà l’actual “vestit de les Highlands” (fins aquell moment, el Kilt era una manta que es lligava com una túnica amb un cinturó) i es donà un disseny específic a cada un dels clans, incloent-hi els de les Lowlands. Així, la cultura de les Lowlands tingué molt poc pes en la creació de l’imaginari col·lectiu d’Escòcia, ans tot el contrari: les elits del Sud s’afanyaren a comprar el nou discurs, posar-se kilts i reservar el scots per cantar “Auld Lang Syne” la nit de cap d’any (amb la música que coneixem com “L’hora dels adeus”).

Pel que fa a l’ús de la llengua scots, cal destacar que els il·lustrats escocesos com David Hume o Adam Smith no van utilitzar el scots sinó l’anglès, així com escriptors com Sir Alexander Boswell o Walter Scott. L’excepció fou Robert Burns, que contribuí a difondre la seva llengua arreu del món.

Per acabar, a tall de curiositat, l’oda al haggis (embotit tradicional escocès), d’aquest poeta, recitada en scots. Resulta també curiós que s’acompanyi amb la gaita de les Terres Altes, i que el recitador vagi vestit amb kilt, que s’associa amb aquesta regió.
 

Suposem un referèndum amb la pregunta “Quin hauria de ser l’estatus de Catalunya envers Espanya?” amb tres respostes: un estat independent (I), un estat confederat (C) o una comunitat autònoma (CA). Suposem ara que la independència és la opció més votada amb un 40% dels vots, l’opció confederal en treu un 35% i la comunitat autònoma un 25%. Qui ha guanyat? La independència, direu. Sí, però també podríem argumentar que un 60% dels votants hi està en contra. Però aleshores establim una relació confederal o continuem com fins ara? Perquè si és aquesta darrera opció, potser els confederalistes s’estimen més un estat independent… Vaja, que si cap opció treu majoria absoluta és impossible de prendre una decisió d’acord amb la voluntat dels consultats. La solució en aquest cas seria “fabricar” una majoria absoluta mitjançant una segona volta: això és, eliminar la opció més votada i repetir el referèndum amb ambdues opcions, però aquí ens trobem que finalment hem acabat fent una consulta amb dues opcions possibles. Així ens trobaríem en una elecció on el primer vot és honest i el segon, estratègic (no coincideix amb la primera preferència però és útil per a evitar una alternativa no desitjada).

I si demanem als votants que ordenin les seves preferències? Al cap i a la fi hi ha països que apliquen sistemes de vot alternatiu (com Austràlia per a la Cambra de Representants, el President d’Irlanda…). Doncs bé, és possible, però veurem com també s’acaba reduïnt a la competició entre les dues opcions més votades (de fet, aquest sistema s’anomena també segona volta automàtica). Vejem-ho amb un exemple:

Suposem un referèndum amb cinc votants: un independentista, un confederalista que prefereix la independència al statu quo, un confederalista que prefereix el statu quo a la independència, un unionista i un “votant atípic”. El referèndum demana que ordenin les seves preferències entre tres opcions de relació entre Catalunya i Espanya: independència, estat confederal i comunitat autònoma: els votants expressen les preferències següents.

Independentista: I>C>CA

Confederalista 1: C>I>CA

Confederalista 2: C>CA>I

Unionista: CA>C>I

Votant atípic: I>CA>C

En el primer recompte es té en compte només la primera preferència de cada votant: en aquest cas, dos a favor de la independència, dos a favor de l’estat confederal i un a favor de la Comunitat autònoma. Veiem que cap de les tres opcions té majoria absoluta, així que la opció menys votada (la CA) és eliminada i es recompten les primeres preferències, sumant-hi la segona de l’unionista, la primera preferència del qual ha estat eliminada, de tal manera que és equivalent a una segona volta. D’aquesta manera, el resultat final és 3 vots a favor de l’Estat Confederat i dos a favor de la Independència.

Papereta del referèndum de 2012 a Puerto Rico. Font: puertoricolibre.com

Finalment, per què no una pregunta en arbre tal i com es va fer a Puerto Rico el 2012? “Esteu d’acord amb què Catalunya mantingui el seu estatus polític actual?” “Sí” o “No”. Quina opció preferiu?” “Independència, Confederalisme o Comunitat Autònoma”. Aquesta opció presenta un altre problema a banda de la impossibilitat d’ordenar que és la complexitat. Què és el que s’està preguntant? Com tindran en compte la meva tria? De fet, s’estan fent dues preguntes alhora, sense tenir en compte que les preferències dels votants poden canviar segons el resultat de la primera pregunta.

Aquesta és, de fet, la raó principal per la qual és necessari plantejar d’entrada una pregunta binària, comprensible i impossible de malinterpretar. Cal que els votants tinguin clar què hi ha en joc: no és el mateix una pregunta/enquesta sobre preferències de model territorial que una decisió tant important com independència sí o no. D’altra banda, ja que, si volem prendre una decisió que s’ajusti a les preferències dels votants, la decisió s’acabarà reduïnt a un dilema entre dues opcions, és preferible deixar clara aquesta situació de bon principi.

Després, per què “Independència sí o no” en comptes de “Independència o Confederalisme” o “Independència o statu quo”? Primer, per què aquesta és la decisió que està en mans dels catalans: volem ser independents o seguir formant part d’Espanya? Si és la segona opció és cosa de negociar amb les institucions centrals com volem que sigui aquesta relació. Suposem que guanyés una opció confederal que no pogués ser: s’hauria enganyat els votants oferint-los una opció que no podia ser. En tot cas, després que guanyés el no es podria negociar una altra opció i validar-la en referèndum, o fer una consulta no vinculant per a saber les preferències dels catalans.

Després, pel què fa a les preferències, cal tenir en compte que si es fés aquesta segona consulta en cas de victòria del no, caldria que els independentistes reajustessin les seves preferències, és a dir: és molt probable que l’estructura de preferències d’un independentista sigui “independència per davant de qualsevol altra opció”, això és, indiferència entre qualsevol model territorial que impliqui seguir dins d’Espanya. Eliminada aquesta possibilitat cal que s’adaptin al nou escenari de possibilitats.

Finalment, cal evitar que hom pugui malinterpretar les respostes: davant la pregunta “Què preferiu? (Recordem, d’altra banda, que el català, quan no es dirigeix a ningú en concret fa servir el Vós “estireu”, “no fumeu”… El castellà, en canvi fa servir o l’infinitiu amb valor d’imperatiu “No fumar” o el vostè “Empuje”, així la pregunta no hauria de ser “Vol vostè…?” sinó “Voleu…?”) és possible que un votant no s’enquadri en cap opció, no entengui els termes… mentre que si la pregunta és “Voleu tal cosa?”, si s’explica anteriorment què és “tal cosa” les possibilitats d’error cauen en picat.

I pel què fa a la pregunta també ha de ser el més entenedora possible. Un exemple del que no hauria d’ésser és la que es va fer l’any 1980 al Quebec: “El govern del Quebec ha fet conèixer la seva proposta d’arribar, amb la resta del Canadà, a un nou acord fonamentat sobre el principi de la igualtat dels pobles. Aquest acord permetria al Quebec adquirir el poder exclusiu de fer les seves lleis, de fixar els seus impostos i establir relacions exteriors, o sigui, la sobirania, i a la vegada mantenir amb el Canadà una associació econòmica que comporti la utilització de la mateixa moneda. Tot canvi d’estatus polític resultant d’aquestes negociacions serà sotmès a la població per referèndum. En conseqüència, dóna vostè el mandat al govern del Quebec de negociar l’acord proposat entre el Quebec i el Canadà?” Si no es pot llegir i entendre en deu segons o menys (suposant que el votant coneix i entén el concepte “independència, que considero que no és massa demanar) cal replantejar-se-la.

L’arribada dels anys 70 posà de manifest que el règim dictatorial de Francisco Franco arribava a la seva fi, evidenciant l’adveniment d’un sistema democràtic en ple context de Guerra Freda. Aquesta situació posà en marxa l’engranatge franquista i internacional per a posar fre a un enemic polític comú, el comunisme o “perill roig”. Més si es té en consideració el rol que va desenvolupar el Partit Comunista en la caiguda del règim dictatorial de Portugal, la Revolució dels Clavells de 1974.

Però hi havien dos problemes. El primer consistia en que l’oposició del règim durant la dictadura havia estat capitalitzada pel PCE i CCOO. Calia una alternativa que anul·lés al PCE i permetés ocupar l’eix esquerra. A l’Europa occidental aquest rol estava representat pels socialdemòcrates. En el cas d’Espanya, aquest paper havia d’estar desenvolupat pel PSOE. Aquí sorgeix el segon problema, ja que aquest encara estava fortament marcat per un ideari marxista, de socialdemocràcia bernsteiniana i el ressò de la caiguda del socialisme Xilè d’Allende estava molt present.

Amb el suport de la socialdemocràcia alemanya, el coneixement dels serveis franquistes i el vistiplau nord-americà, s’inicia la formulació d’una alternativa d’esquerres al Partit Comunista. La federació Andalusa del PSOE, capitanejada per la jove burgesia vinculada al règim franquista i amb el suport del SPD, protagonitzarà la reforma identitària del PSOE.

Cal precisar que aquesta col·laboració no fou sobtada. Des del final de la II Guerra Mundial i l’establiment del status quo geostratègic entre l’eix soviètic i el nord-americà, foren moltes les reunions concertades amb el règim franquista i els principal partidaris d’aquest (com el balear Juan March, principal inversor del règim) per a dissenyar un pla de futur a l’estat espanyol (una monarquia constitucional), tal i com evidencien els arxius desclassificats per el departament de seguretat nord-americà l’any 76.[1]

El Congrés de Suresnes de 1974 suposa un punt d’inflexió en la forma, contingut i estructura del PSOE. La fi de Rodolfo Llopis com a Secretari General, qui havia ingressat al partit al 1917 i havia format part del govern de Largo Caballero, donà lloc a l’inici de l’etapa d’un desconegut Felipe Gonzàlez, de la mà d’Alfonso Guerra. Aquest punt d’inflexió agafa la seva màxima expressió quan en el Congrés extraordinari de Madrid de 1979 el PSOE retira el Marxisme del seu ideari de partit. Segons Felipe Gonzàlez: “Marx dijo cosas interesantes, pero también se hartó de decir estupideces. ¿O es que Marx era Dios? Su teoría de Estado no se tiene de pié y hoy es una solemne estupidez.”

El bloc occidental no es podia permetre perdre un feu a l’Europa occidental, més encara després del fracàs del Vietnam i la caiguda a Portugal del règim de Salazar gràcies a la participació del Partit Comunista. Tal i com recull Leopoldo Calvo Sotelo “Creíamos que el PCE podía arrasar en votos, tal era nuestra impresión que ayudamos con dinero para sus campañas al PSOE de Felipe González”. Però la principal font d’ingressos provenia de la socialdemocràcia alemanya, el SPD, a través de la Fundació Friedrich Ebert. Aquest entramat financer fou destapat per el Der Spiegel l’any 1990.[2] D’aquest finançament irregular en destaca el “caso Flick”. Friedrich Flick estava condemnat per el Tribunal de Nuremberg degut als seus vincles amb el nazisme, però havia donat més d’un milió de marcs en donacions al PSOE. La principal justificació del consorci armamentístic de Flick, en mans del seu representant, Von Brauchitsch va consistir en respondre: “tractàvem de  tancar el pas al comunisme, i el partit en millor situació d’assolir-ho era el PSOE”.

Però qui era aquesta nova generació de “socialistes” que tenien la responsabilitat de capitanejar l’alternativa d’esquerres?  Eren membres joves, que ja no mantenien cap lligam amb la Guerra Civil ni la IIa República, sinó tot el contrari, mantenien o havien mantingut lligams amb el règim franquista i la Falange. Felipe Gonzàlez, ex-falangista. Alfonso Guerra, fill de brigadista a les ordres del general franquista Queipo de Llano. Manuel Chaves, fill de la cap de la Secció Feminina de la Falange a Ceuta i d’un Coronel franquista en artilleria. José Bono, fill de Falangista. Alfredo Pérez Rubalcava, fill d’un suboficial del Exèrcit del Aire franquista. Miguel Ángel Revilla, ex-falangista i delegat comarcal del Sindicat Vertical. Manuel Marín, fill de falangista. Jose Antonio Griñan, fill del comandant d’infanteria del Regiment de la Guàrdia franquista…

La suma de dos factors permeteren assolir al PSOE el Govern l’any 1982 com a principal via alternativa a l’UCD d’Adolfo Suàrez. La mala gestió interna del PCE en mans de Carrillo i la greu crisi interna d’UCD, que propiciaria les eleccions anticipades de 1979 i el cop d’Estat del 81.

Lluny quedaria el propòsit inicial del PSOE, explicat en mans del seu fundador Pablo Iglesias: “El Partido Socialista es la entera emancipación de la clase trabajadora: es decir, la abolición de todas las clases sociales y su conversión en una sola de trabajadores libres e iguales, honrados e inteligentes (…) que aspira a concluir con los antagonismos sociales, esta aspiración lleva consigo la supresión de la magistratura, la supresión de la iglesia, la supresión del ejercito”. El PSOE tal i com va ser concebut l’any 1879 va ser dissolt l’any 1974, “el cop d’estat” intern s’havia efectuat amb èxit.

De gran utilitat i crontast ens serveixen tanmateix les paraules de Salvador Allende, quan integrava les files del Partit Socialista l’any 1948, precisament sobre la “ley maldita” o llei de “Defensa Permanente de la Democracia” que il·legalitzaria al Partit Comunista Xilè: “Los socialistas somos marxistas sin atenuación. He sostenido y sostengo que el marxismo es un método para interpretar la historia, no es un dogma ni algo inmutable falto de elasticidad. Sostenemos que la economía capitalista, dislocada e irracional, atropella al hombre y a los pequeños países. Sostenemos que la democracia burguesa que defienden sus señores está en crisis y que ella dará necesariamente paso a la democracia económica”. No tan sols contradiu a Gonzàlez respecte a l’obsoletisme del marxisme sinó que aborda críticament el sistema democràtic que s’establirà arrel de la transició espanyola.

Aquesta nova situació tindria conseqüències en un pilar fonamental del partit: l’afiliació. Des de 1974 el partit va ingressar en les seves files una nova militància que poc o res tenia a veure amb la doctrina socialista i marxista. El PSOE s’erigia com un partit que pràcticament no es diferenciava ideològicament del PP a excepció d’un lleu pàtina social.

Així podem començar a entendre algunes de les principals decisions que emprendria el govern de Felipe Gonzàlez deslliurat del passat de tradició marxista i en deute amb la socialdemocràcia alemanya. El canvi sobtat d’opinió del No al Si a l’entrada a l’OTAN (el principal ens supranacional anticomunista) i l’establiment de la base militar de Rota (l’escut d’antimíssils d’EUA). La integració a la Comunitat Econòmica Europea i al lliuremercat. Els GAL, el finançament il·legal, el manteniment de la festa nacional el dia de la raça o la privatització de més de 70 participacions públiques de les que en destaca Repsol, Telefónica o Seat.

Després de la seva etapa de govern entre 1982 i 1996 caracteritzada per la introducció en el lliure mercat, el PSOE no va suposar una alternativa tangible de govern fins l’any 2004 marcat per l’inici del fi del Estat de Benestar. L’any 2004 vingué acompanyat per un dels períodes de màxima mobilització social en període de democràcia (les manifestacions en contra de la guerra d’Irak, la vaga general de juny del 2002 o les protestes en contra de la tergiversació del 11-M).

La segona etapa de govern es caracteritza per el desballestament de l’Estat de Benestar arrel de l’esclat de la crisi econòmica. La raó es troba en la reforma constitucional exprés dictada des d’Alemanya l’any 2011. Aquesta establia la necessària estabilitat pressupostaria de les Administracions públiques prohibint a l’Estat i a les Comunitats Autònomes incórrer en dèficit estructural, establert per la UE (3%). A més, s’establia com a prioritat absoluta el pagament dels crèdits per a satisfer els interessos i el capital del deute públic incorregut principalment amb entitats financeres alemanyes. Sense cap mena de legitimitat el PSOE va anul·lar la principal eina de desenvolupament públic i social. La principal eina per assolir la hipotètica igualtat social que exigeix el fet de dur Socialista en el nom de partit.  La societat, cada cop més desafectada del sistema i cansada d’un partit incapaç de gestionar un electorat cada cop més inconformista va mostrar el seu malestar polític econòmic i social amb el Moviment 15-M. No resulta estrany entendre doncs que el 75% dels votants socialistes desaprovin la seva feina i el 90% dels ciutadans no confiïn en ell.

La principal conclusió que es pot sostreure de tot plegat consisteix en respondre “no” a les dues preguntes plantejades inicialment. Ni s’atén al significat de les seves sigles ni suposa una alternativa de govern. El PSOE juntament amb el PP suposen dues cares d’una mateixa moneda, per moltes vegades que la llencis, sempre serà la mateixa moneda.

Els qui transformaren el partit l’any 1974 no van entendre el que va advertir en el seu dia el seu fundador Pablo Iglesias: “Quienes contraponen liberalismo y socialismo, o no conocen el primero o no saben los verdaderos objetivos del segundo”.

Aquest article ha comptat amb la col·laboració de l’inefable Ernesto Franco i les il·lustracions de Carles Gras

Com recordeu, l’argument bàsic per a defensar-la era de caire plebiscitari/de conflicte: la secessió és una mesura per a quan el conflicte entre la minoria i la majoria és irresoluble i, per tant, sense possibilitat de secessió, la minoria queda dominada per la majoria. Això planteja dues qüestions, de les que ja parla Buchanan quan tracta el tema de la secessió: com es pot evitar que el dret a la secessió es converteixi en dret de veto? (O sigui, o ho feu com jo dic o me’n vaig) I com garantitzem que els ciutadans puguin desenvolupar el seu pla de vida segons els seus interessos sense preocupar-se per un canvi tant sobtat en l’entorn jurídic com pot ser una secessió?

Per tots dos casos la solució fora la “positivització” del dret a la secessió en l’ordenament legal del país “d’origen”. Pel primer supòsit, l’ús com a dret de veto, fóra necessari, en primer lloc, la necessitat de presentar unes condicions dures per a què la regió amb voluntat de separar-se ho pugui fer: per exemple, que dos terços dels seus representants hi votin a favor o que en una consulta el 50% dels votants es mostri favorable a la independència… així com la necessitat de negociar-ho amb les institucions centrals. Pel que fa al segon supòsit, l’aparició del dret a la secessió en les lleis faria que la possibilitat de que una regió esdevingués un estat independent entrés en “els càlculs” de la població. La necessitat de negociació amb l’estat també garantiria seguretat en el sentit que hom podria preveure què suposaria la constitució d’un nou estat.

Això aixeca un dubte: és acceptable la secessió unilateral? En el paràgraf anterior he exposat la necessitat de que la secessió sigui reconeguda en l’ordenament jurídic i negociada amb l’estat. El problema és que això és un supòsit ideal que en pocs (o cap) casos es dóna. Per aquest motiu, cal preveure el cas de secessió unilateral. En la meva opinió és justificable com a recurs extrem: això és, quan els costos de la unió superen àmpliament els de secessió: això es donaria en el cas que el conflicte d’interessos fóra d’una intensitat molt elevada, hi hagi injustícies reiterades per part de la majoria envers la regió amb voluntat de separar-se i l’estat no s’avingui de cap manera a negociar o no es pugui confiar en què mantindrà la seva paraula. En aquest cas, considero que la secessió unilateral és acceptable.

En el proper article mirarem d’aplicar tota aquesta teoria a Catalunya.

Per tant, els diferents actors polítics de l’arena (sobretot els independentistes), saben que el seu pes serà decisiu en el procés constituent de la República Catalana, per tant busquen d’influir el màxim possible. Sindicats, partits, ONG, associacions; influeixen com és obvi, en el procés de creació de les polítiques públiques. No és d’estranyar que en aquest moment hagi sorgit un “moviment” anomenat Procés Constituent, des del moment que la nova república pot ser que sigui cada cop més aprop.

Des del moment que definitivament CDC aposta per l’estat propi, el procés sobiranista avança, i ERC és segona força (i en previsió d’un gran auge segons les enquestes); sembla que en un procés constituent català, aquests dos partits d’ideologies contraposades, pugnaran per construir una República Catalana més lliberal o socialdemòcrata. És en aquest punt, és quan les respectives fundacions (la Josep Irla, vinculada a ERC; i la CatDem, vinculada a CDC) han d’augmentar la seva capacitat creativa i d’influència per tal de començar a esbossar com volen els respectius partits que sigui la República Catalana.

La capacitat d’influència d’aquestes fundacions, no pot ser menyspreada, i es que les fundacions dels partits, no serveixen principalment per a cobrar subvencions. No negarem, que darrera els pressupostos milionaris de la Fundación Ideas (vinculada al PSOE) i la FAES (vinculada al PP) hi ha una lluita per construïr hegemonies. Així doncs, aquest esquema es repeteix a Catalunya. No s’ha de menysprear la feina de la Fundació CatDem, amb un pressupost de més d’un milió d’euros, o la feina de la Fundació Irla.

Tanmateix, sembla que en un moment en el que els think tanks haurien de treure més fum, la Fundació CatDem, es troba en situació de standby. Com apareix en un article el Diari Ara, després de la “dimissió” d’Agustí Colomines al capdavant de la fundació, aquesta es troba en un procés d’interinatge (alguns apunten que va ser “apartat” degut a les dures crítiques contra ERC). Aquest problema, afegit al ja conegut Cas Palau (on la Fundació Trias Fargas, ara CatDem, servia suposadament d’intermediadora entre CDC i Ferrovial) fan que el think tank de CDC no passi pel seu millor moment. Per altra banda, sembla que la Fundació Irla (de dimensions i pressupost menors) comença a treure el cap en aquesta batalla ideológica. Després d’una sèrie d’estudis sobre institucions polítiques, infraestructures i anàlisi econòmic en una hipotètica Catalunya Independent, la fundació va preparar i redactar el document de la Conferència Nacional per la República Catalana, celebrada a l’Hospitalet els passats dies 7 i 8 de juliol. En aquest document els republicans analitzaven la situació nacional actual, els possibles escenaris de secessió, i els principals pilars de la futura república.

En un moment on les enquestes vaticinen un possible “sorpasso” de ERC a CiU, i on s’acusa a la federació nacionalista de governar amb el programa d’ERC, la guerra esta servida, el meló constituent està obert. Qui guanyarà l’hegemonia? El temps dirà.

Vivim en un país on podem consumir peres quan no és època de peres, i préssecs quan no és època de préssecs. El petroli permet transportar dia a dia milions de tonelades de fruita des de l’hemisferi sud fins als nostres supermercats. En una situació d’escassetat del petroli aquest fet serà impensable, i per tant cada cop pren més valor el consum d’aliments de kilòmetre zero.

Estem acostumats a que la producció i el consum d’aliments estiguin allunyats l’un de l’altre, i connectats per intermediaris que acostumen a abusar dels productors. Tanmateix, cada cop està més de moda una pràctica de l’agricultura que destrossa aquest esquema: Els horts urbans. Un hort urbà consisteix en qualsevol tipus de plantació d’aliments que es realitzi dins d’una ciutat, ja sigui en solars, terrasses o  balcons. Els horts urbans, acostumen a tenir una finalitat d’autoconsum, mateixa finalitat amb que l’ésser humà ha cultivat la terra durant milers d’anys.

Barcelona, posant per cas que té uns 10 Km2 de terrats i terrasses, quants aliments frescos de metre zero (ja no dic ni kilòmetre zero) podrien consumir els habitants de la ciutat? Barcelona té un clima molt propici per a l’agricultura, i un gran nombre de terrats buits en desús. Què passaria si els propietaris, o les comunitats de veïns utilitzessin l’espai d’aquestes terrasses i terrats per a cultivat hortalisses i fruites? Fa poc TV3 realitzava un petit però interessant reportatge sobre horts urbans a terrats i un altre sobre horts urbans autogestionats a solars, realitzats en solars ens desús de la nostra ciutat on quedava clar que tot són beneficis.

En primer lloc seria beneficiós per la salut, en tant que tindríem a l’abast productes frescos, ecològics i de temporada. En segon lloc, l’explotació veïnal d’aquests horts, fomentaria l’associacionisme i reduiria els costos de l’acció col·lectiva de veïnes i veïns. En tercer lloc, els horts urbans tindrien un efecte positiu en la qualitat de l’aire de la nostra ciutat, en tant que representarien un gran pulmó verd dins d’aquesta. En quart lloc, el cultiu de terrats suposaria un aïllant natural per als habitatges, contra el fred i la calor. Finalment també suposaria beneficis en la salut mental de les persones que participessin d’aquest cultiu. Produint nosaltres mateixos els aliments, i distribuint-los als nostres veïns i veïnes a través de cooperatives de consum, destrossaria la xarxa d’intermediaris que es lucren a costa de productors i consumidors.

Com seria Barcelona si cultivéssim l’equivalent a 100 camps de futbol? Si bé la pregunta deixa molt de marge a la imaginació, els horts urbans són un pas més en pro del decreixement i una cara més del concepte de“Slow City”. Com transportarem aliments del camp a la ciutat quan el litre de Dièsel arribi als 10€/litre? Com crearem hivernacles, sistemes de regadiu, o com es mouran els tractors quan el preu del petroli arribi a nivells estratosfèrics? Cal respondre aquestes preguntes per tal de garantir la supervivència humana, i els horts urbans en són una resposta.

Qui sap si aquelles ciutats repletes de fàbriques durant els segles XIX i XX deixaran pas a noves ciutats-hort. Si més no, aquest sembla que serà un dels aspectes clau de les ciutats post-industrials del futur.

En el seu moment ja vaig parlar d’Ernest Renan i fóra bo, abans que res, recordar la seva idea de Nació: “un plebiscit quotidià”, o sigui, definida per un fet democràtic els límits de la qual també parteixen de la democràcia (l’autor defensa que cal “preguntar” als interessats quan hi ha dubtes sobre “a quina nació pertany una província”). Però anem a pams, què és una minoria nacional? Will Kymlicka la defineix com una comunitat amb unes característiques culturals i lingüístiques comunes diferents de la majoria de l’estat. A diferència de les minories ètniques d’origen immigrat, la minoria nacional està establerta en un territori determinat, que era present en el moment de fundació de l’estat on es troben enquadrats i amb una tradició d’autogovern anterior a aquest moment. Aquests dos darrers punts són els que la diferencien de la “minoria ètnica” d’origen immigrant i que justifiquen, en molts casos, la major concessió de drets col·lectius: es considera que les minories nacionals tenen una cultura societal (expressió que fa referència a les “normes” de la societat en què viuen) pròpia que volen conservar mentre que les ètniques volen integrar-se en major o menor mesura a la cultura societal d’acollida. Cal dir que no estic del tot d’acord amb aquests darrers dos punts de què parlava i aquí torno a Ernest Renan. Aquesta visió té un cert component primordialista: una nació anterior a l’estat que ha existit “des de sempre”. El meu punt de vista és que les nacions evolucionen i és possible que un col·lectiu poc cohesionat, on els seus membres parlen dialectes similars i es comparteix una cultura “de base” vagi agafant força a posteriori de la construcció d’un estat, adopti un estàndard que es converteixi en llengua comuna (o, com a mínim, de comunicació inter-dialectal) i vagi prenent consciència dels seus propis interessos i del que es té en comú, conformant així una minoria nacional en tota regla.

Per què una minoria nacional ha de tenir drets? L’explicació liberal clàssica (ens saltarem la comunitarista) és que, amb aquests drets o bé vol imposar restriccions internes als seus membres (seria, per exemple, obligar a seguir una determinada religió) o protegir-se envers amenaces externes (per exemple, afavorir l’ús d’una llengua minoritària que al “mercat de llengües” partiria d’una posició desfavorida envers les llengües amb més parlants). En general no es considera acceptable la concessió de drets per al primer objectiu mentre sí pel segon. Posteriorment, amb la introducció del concepte “cultura societal”, del qual ja hem parlat abans, s’introdueix la idea que l’estat liberal no és neutre sinó que afavoreix una determinada cultura, i que, per tant, les minories nacionals tenen dret a protegir i crear la seva pròpia cultura societal.

En general, crec que des d’una perspectiva republicana es poden donar per bons tots aquests supòsits, però que caldria afegir la idea que els drets de les minories són clau per a resoldre els conflictes d’interessos entre la majoria i la minoria. De fet, hom podria resumir-ho amb aquesta idea: les minories tenen drets especials (d’autogovern, de representació especial, poder compartit…) amb l’objectiu de resoldre el conflicte d’interessos (ja sigui lingüístic, cultural, econòmic…) amb la majoria. El problema ve a l’hora de justificar aquests drets des d’una perspectiva teòrica. El filòsof Philip Pettit dóna una resposta prou satisfactòria al seu article “Minority Claims under two conceptions of democracy”. Des d’una perspectiva purament parlamentària de la democràcia, aquesta idea es fa difícil de sostenir. Per què no es pot resoldre aquest conflicte al parlament de l’estat? El professor de Princeton argumenta que cal afegir una vessant “contestatòria” a la democràcia, això és, la capacitat de respondre a les decisions polítiques perjudicials.

En quin grau s’ha de concedir aquests drets? Un altre cop, compro l’argumentació de Pettit: a més intensitat del conflicte d’interessos, més drets. D’aquesta manera, en cas que hi hagi un conflicte d’intensitat molt lleu o quasi inexistent, n’hi ha prou amb algun mecanisme que permeti a les comunitats minoritàries contestar a les decisions que els puguin ser perjudicials forçant un segon debat mentre que a mesura que el conflicte augmenta d’intensitat es fa necessari l’autogovern en més o menys grau i la representació territorial/de comunitats (separant-la de la representació ciutadana: veig perillós mesclar dos mecanismes de representació en la mateixa cambra, tal i com es fa, per exemple, amb els escons reservats a Nova Zelanda).

Què passa quan el conflicte arriba a un nivell on no hi ha solució possible, això és, els interessos d’ambdues comunitats són irreconciliables? És en aquest moment en què cal plantejar la secessió de la minoria nacional. Així doncs, una separació estaria legitimada quan:

• Respon a la total divergència d’interessos entre la minoria i la majoria de tal manera que hi ha una dominació efectiva de la primera per part de la segona si segueixen juntes, ja que la minoria no pot dur a terme el seu projecte polític en llibertat.
• Aquesta divergència d’interessos s’expressa de forma inequívocament democràtica de tal manera que una majoria de la població (quina, dependrà de cada cas) es mostri directament o indirecta (A través dels seus representants, per exemple) a favor de la independència.
• Aquesta independència no tingui per objectiu imposar restriccions internes als seus ciutadans contraris a l’esperit del liberalisme/republicanisme i la democràcia o als drets humans.

Amb tot queda el problema de com legislar el dret a la secessió. El veurem en un proper article.

Si en voleu saber més, recomanem el llibre “Multicultural democracy” de Will Kymlicka i l’article citat de Philip Pettit.

La primera és tant antiga com el liberalisme i el comunitarisme, malgrat que no és fins als anys 80 del segle XX que comença el debat modern sobre aquest afer. Ambdues postures estan d’acord que les “nacions majoritàries” (francesos, anglesos, espanyols…) són comunitats modernes, liberals i “civilitzades”, mentre que les “nacionalitats minoritàries” (bretons, escocesos, catalans…) viuen encara segons els seus costums i tradicions ancestrals. Per tant, s’entén que la cessió de drets envers aquestes comunitats serveix per a que preservin aquest modus vivendi. Com podeu suposar, els liberals s’oposen a aquesta cessió de drets, amb l’argument que és inadmissible permetre que certes comunitats visquin segons preceptes antiliberals; per tant, cal modernitzar-les tot impedint que conrein les seves tradicions. La postura comunitarista, en canvi, defensa la cessió de drets, precisament, com un dic envers la modernitat. Cal que les comunitats es conservin tal i com són, amb els mínims canvis possibles, i per tant, és necessari dotar-les d’instruments per fer-ho. Aquest debat, com veurem, queda ràpidament superat, malgrat que ha quallat dins el conflicte polític (vegeu, si no, les declaracions de Cospedal sobre el Concert per la Llibertat) on partits que es proclamen liberals volen assimilar minories nacionals o ètniques amb el pretext (real o no) que viuen “endarrerides” i que, en conseqüència és necessari imposar-los la modernitat pel seu propi bé.

L’any 1995, Will Kymlicka publica un llibre (Ciutadania Multicultural) on exposa una teoria profundament liberal defensant els drets de les minories. L’argument és que és fals que les minories vulguin drets especials per a protegir-se de la modernitat, sinó que volen viure en societats tant liberals com les majoritàries, amb les seves particularitats. Això seria, per exemple, una protecció especial per a la seva llengua per a contrarrestar el desavantatge amb que parteixen les llengües poc parlades al “mercat lingüístic”.

La següent etapa arrenca trencant una altra assumpció: la neutralitat de l’estat liberal. Anteriorment (i en el discurs quotidià, encara es percep així a vegades), es considerava que els estats liberals no imposaven (o promovien) cultures, creences, maneres de viure… Que eren només una qüestió de drets i deures i de regular les relacions entre els ciutadans. Actualment això es considera fals, i s’entén que els estats impulsen una “cultura societal”, és a dir, un conjunt de normes, tradicions, pensaments, que donen sentit al món on viuen els ciutadans. D’aquesta manera, hom entendria que la necessitat dels drets de les minories és la creació d’una cultura societal pròpia, ja que no se senten identificats amb la que promou l’estat.

Will Kymlicka, en el seu estudi (que, si teniu temps i us lleu, us recomano que llegiu), contempla aquestes tres etapes, i basa la seva argumentació en les dues últimes, però el debat no s’acaba aquí. Actualment pocs acadèmics discuteixen la justícia o necessitat dels drets de les minories, sinó que el que es plantegen les conseqüències que tindria per a la unitat de l’estat, la “virtut cívica”, la solidaritat amb la resta de l’estat… Com és natural, hi ha argumentació (i dades empíriques, malgrat que poques) en els dos sentits. El debat és obert i segueix evolucionant!

Els catalans rebem, des de la meva visió, robatoris per tres bandes: el primer és l’espoli fiscal, que no en parlaré aquí; ja ho han fet prou gent abans que jo, després el de l’estat botí, que seria el derivat de la corrupció dels alts càrrecs i finalment la cleptocràcia de classe, on es privatitzen beneficis en benefici d’una minoria. Però parlem-ne detalladament.

La visió de l’estat com un botí és pròpia de països amb cultures polítiques poc participatives, fins i tot que refusen la política, primant l’individualisme o el comunitarisme “de llogarret”. D’aquesta manera, trobem una falta de voluntat de servei a la comunitat i de treball pel bé comú dels qui arriben als alts càrrecs que decideixen aprofitar-se tant com puguin de la seva posició per al seu benefici privat. Aquí és on trobem els diferents casos de corrupció, de tràfic d’influències… que tots coneixem. Aquest problema té difícil solució a nivell si no és canviant la cultura política des de la base i pensant a llarg termini. Ara com ara no hi ha quasi càstig electoral a la corrupció. Això combinat amb la tebior de la lluita contra aquest fenomen fa molt difícil que s’erradiqui si no és, com ja he dit, creant una cultura política de participació i compromís que per una banda crei més persones disposades a entrar a la política amb vocació de servei i per l’altra votants crítics amb comportaments en desacord amb aquesta filosofia. Però és clar que tampoc podem posar les bases per a crear un sistema millor pel dia de demà i “seure a esperar”. En aquest sentit, doncs, es fa necessària la lluita de tothom que ja estigui compromès en els valors de què parlàvem abans, tant sigui dins del joc polític o fora, des de la participació institucional (no votar a qui té candidats imputats, treballar per a la presentació d’ILPs…) com no institucionalitzada (manifestacions, escraches…) per a mostrar el rebuig contra la corrupció, així com el treball de tothom qui tingui el poder per a fer complir les lleis de forma estricta.

El segon tipus de cleptocràcia és en la que el governant actua com a agent al servei d’una minoria per a espoliar béns i recursos públic i/o per a carregar sobre la societat les seves pèrdues. En el primer cas trobariem les privatitzacions d’empreses o serveis  públics amb resultats positius o el potencial per a obtenir.-ne, les concessions d’explotació de recursos naturals (tema d’actualitat candent en el nostre país pel que fa al fracking). En el segon cas, l’exemple més punyent seria el rescat bancari que va demanar l’estat espanyol, on, a la pràctica, el deute contret per bancs i caixes passa a ser deute públic que repercuteix en tots els ciutadans (més exagerat encara ha estat el cas de Xipre, on s’ha imposat una quitança als dipòsits bancaris en el marc de les condicions pel rescat). Una variant que combinaria els dos fenòmens descrits anteriorment fóra aquella on els membres del govern esperen treure un benefici personal d’actuar com a agents d’aquestes minories, per exemple, rebent llocs de treball a les empreses privatitzades un cop abandonin l’arena política. Quantitativament aquest fenomen té una importància molt major que l’anterior i les seves conseqüències són molt més greus, alhora que lluitar-hi és més difícil, ja que parlem d’un procés que fa molt que ha començat i que ha rebut un nou reforç amb la crisi econòmica, que ha generat una onada de socialització de pèrdues i deute privat. Amb tot, però, aquí sí que la lluita és exclusivament política i ha d’anar per tots els camins, institucionals i no. Crec que és important que tot allò que ja s’ha perdut es recuperi, però no necessàriament a través de l’estat, creant, d’entrada altres règims de gestió dels béns i recursos comuns i públics, la qual cosa obriria un camí per a seguir avançant cap a una economia del bé ciutadà, però d’això en parlaré en altres articles.

Llegeix l'article original a:
http://elbroudelaciutadella.wordpress.com/2013/04/05/ens-governen-els-lladres/

La principal dificultat a l’hora de realitzar una nova llei electoral, és la manca d’entesa entre els partits catalans, on cadascun aposta per una llei electoral que maximitzi els seus resultats. Cal destacar que el Principat mai ha tingut una llei electoral pròpia, ni durant la Segona República, quan també feien servir de manera subsidiària la llei espanyola. Probablement podem recriminar als partits la manca de sentit de país a l’hora de crear una llei pròpia, però també hem d’entendre que no hi ha incentiu per part dels actors polítics (els partits) de canviar unes regles de joc a les quals ja hi estan acostumats, sumant-hi el risc que el nou sistema els desfavoreixi electoralment.

Les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932 a la Segona República (les úniques que es van celebrar), es van realitzar sota la llei espanyola de 8 del maig del 1931. La citada llei era principalment era una modificació de la “Ley Cierva” de 1907, una de les bases del sistema caciquista espanyol. La llei de 1931, feta a corre-cuita per a les eleccions constituents de les corts republicanes, convertia les províncies en les circumscripcions electorals (excepte les ciutats de Barcelona i Madrid) i els assignava un diputat per cada 30.000 habitants. A la pràctica això significava 24 diputats per a Barcelona ciutat, 19 diputats per a la Província de Barcelona, i 14 diputats respectivament per a les Províncies de Tarragona, Lleida i Girona. En total, el Parlament de Catalunya tenia un total de 95 escons. Cada elector tenia un vot limitat de ¾ parts dels diputats a escollir per cada circumscripció. La butlleta tenia un sistema de llistes obertes, tot i que els electors acostumaven a votar els candidats d’una mateixa llista. Davant aquest sistema els partits podien seguir tres estratègies: Amb un total de, per exemple, 18 diputats a escollir, el partit A presenta 14 candidats (3/4 del total). Els votants voten als 14 candidats del partit A i aquest aconsegueix els 14 diputats, mentre que el partit B només n’aconsegueix 4. D’aquesta estratègia se’n deia anar per a “majories” En segon lloc, el partit A també pot optar per presentar només 4 diputats ja que no espera guanyar al partit B en la citada circumscripció. D’aquesta estratègia se’n deia anar a per “minories”. En tercer lloc, el partit A pot presentar 18 candidats, i intentar que els seus electors es divideixin (ja que només tenen 14 vots) i intentar que els 18 candidat surtin escollits. En resum, es tracta d’un sistema electoral majoritari, circunscripcions plurinominals amb llistes obertes i vot limitat.

Així doncs ens trobem davant d’un sistema majoritari i conseqüentment molt poc proporcional. La coalició encapçalada per ERC, va aconseguir el 65,8% dels diputats amb només el 52,6% dels vots, mentre que la coalició encapçalada per la Lliga va obtenir només el 17,6% dels escons amb el 27% dels vots. Veiem com paulatinament es produeix l’equilibri de Duvergier, ja que tot i que al Principat la fragmentació política era elevada, la majoria de partits van optar per concórrer a les eleccions en coalició, ja que era l’opció que més garanties els donava per a aconseguir representació. A les eleccions al Parlament del 1932, hi va haver dues grans coalicions: La liderada per ERC (amb la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Radical Autònom de les Comarques Tarragonines, la Unió Catalanista i el Partit Republicà Federal), i la liderada per la Lliga Regionalista (amb Unió Democràtica de Catalunya). Aquestes dues coalicions van obtenir 84 dels 85 escons en joc.

Pel que fa a les conseqüències psicològiques més importants del sistema electoral, remarcar que no afavoria la moderació dels partits polítics, sinó tot al contrari. Donat que el sistema, feia que fos igual guanyar amb el 41% que amb el 55% dels vots, i contràriament era igual perdre amb el 35% que amb el 24% dels vots, hi havia menys incentius a la moderació en tant que l’important era tenir a la “capelleta” contenta. Si un partit ja veia que no podia guanyar a la circumscripció, anant “a per minories” no tenia incentius per a intentar moderar el seu discurs i robar vots al partit rival, ja que no només seria inútil sinó que podria perdre part de la base de votants fidels.

Per altra banda, les eleccions al Parlament de Catalunya des de la “transició” també han estat realitzades sota la llei espanyola. Una vegada més les províncies coincideixen amb la circumscripció electoral. Aquest cop el parlament té més diputats, concretament 135 escons: 85 per Barcelona, 18 per Tarragona, 17 per Girona i 15 per Lleida. Es tracta d’un sistema proporcional amb llistes són tancades i bloquejades i la formula d’ Hondt. La proporcionalitat és molt més elevada en comparació amb el sistema electoral republicà, la diferència entre el percentatge de vots i escons dels partits, no és en cap cas superior a 7, mentre que amb el sistema republicà en el pitjor dels casos hi havia 13 punts de diferència. Destacar que l’equilibri de Duvergier es compleix, ja que tenim un sistema proporcional, que no ha generat un sistema bipartidista.

D’aquest breu exercici de comparació en podem extreure diverses conclusions importants: En primer lloc, que l’actual sistema electoral és molt més proporcional que el republicà i que dona peu a la búsqueda del consens. En segon lloc, que el sistema de llistes obertes republicà no va tenir l’efecte desitjat: Ni hi va haver un rendiment de comptes efectiu entre elector i diputat, en tant que les circumscripcions (províncies) eren massa grans, ni i els electors realitzaven a la practica un vot a la llista (ja que no alternaven el seu vot a candidats de diferent partit). Això ens fa dubtar de que la demanda des de diversos sectors de la societat d’un sistema de llistes obertes sigui realment beneficiosa per a Catalunya.

No entraré a valorar en profunditat altres efectes sistemàtics o partidaris dels dos sistemes electorals com el turnout effect o el malaportionment, degut a la manca de temps. Tanmateix realitzaré diverses consideracions sobre el que crec que ha d’aspirar un nou sistema electoral per al Principat. En primer lloc, cal fer més estreta la relació entre elector i candidat. Aquest fet només es pot aconseguir reduint la dimensió de les circumscripcions electorals (en altres paraules, reduint la proporció electors/diputat), ja sigui a nivell veguerial o comarcal. Tanmateix, si estem escollint menys diputats per cada circumscripció electoral (ja que n’hem reduït el tamany), pot ser que la formula d’Hondt deixi de tenir efectes proporcionals (ja que amb 7 o menys diputats a escollir, Hondt passa a ser molt desproporcional, i sinó pregunteu als votants de Sòria). Tanmateix, com que no volem perdre la proporcionalitat, podem optar per dues solucions: O escollim una formula més proporcional com la de Sainte-Laguë (per exemple), o creem un sistema electoral multinivell com a Alemanya on s’escullen els diputats tant a nivell de Land (amb llista única tancada i bloquejada, mitjançant un sistema proporcional), com a nivell de districtes electorals (en el cas alemany fan servir com a circumscripció els Regierungsbezirke, de grandària i característiques similars a la província espanyola). L’elecció de diputats a nivell de Land dóna el nombre de diputats de cada partit i la que es fa a nivell de Bezirk “els posa nom”, és a dir, que es substitueixen progressivament els diputats elegits a nivell de Land pels elegits al Bezirk. Si el nombre de diputats elegits a nivell de Bezirk és major que el d’elegits a nivell de Land, s’afegeixen “escons suplementaris” al Bundestag.

En definitiva, si bé l’actual sistema electoral tampoc és dolent, és cert que cal una llei que crei un sistema propi per al Principat, i que sobretot deixi de fer servir circumscripcions imposades arbitràriament com les províncies, per passar a fer servir les vegueries o a les comarques com a circumscripció electoral, divisions territorials molt més pròpies de Catalunya.