Mentre #lestresfamilies actuaven decidides, conscients com els «boers» del Transvaal, de la seva veritat i la força de les armes dels aparells de l'imperiet, a l'altra banda de la confrontació, on hom s'esperaria veure defensar fermament la llengua amenaçada, a part del mantra del «som-on-érem» del Govern, es creava la plataforma #somescola. Una pinya que de tant naïf, semblava pina-colada, s'armava tan sols amb l'argumentari tant kumbaià com inútil de la cohesió social; el major aprenentatge amb immersió o el suport majoritari de la comunitat educativa. Aquests eren alguns dels punts que agrupaven als convençuts que de tant innocents se'ls ha acabat tombant judicialment davant de: "en-espanol-porque-esto-es-espana". Inexplicablement però, ni ara, #Somescola s'ha volgut dotar de l'argumentari que entén no sols el convençut sinó tot demòcrata d'arreu i que anula l'adversari: La denúncia del supremacisme lingüístic o la prova empírica dels resultats devastadors de les polítiques anti-immersió al País Valencià i a les Illes. Mai no ha volgut anar més enllà de l'estatu-quo de la defensa de la llei d'immersió a primària al Principat i mai no ha volgut demanat la seva extensió a secundària o a la universitat, per exemple.  Ara ja ha caigut la sentència que els de Thierre Blanche esperaven, a falta del repicó del Constitucional amb la supressió de la Llei d'Educació de Catalunya. Puc aguantar que el Govern adopti la tàctica de para la galta i no respondre (els boncatalanets, petit-espanyols, són així), però les entitats... perquè?
 

Algú podrà dir que sí que s'han fet coses com ara «libdubs per la llengua», «muralmobs» o repartir «crispetes pel cinema en català» en places de Barcelona on no hi ha cap cinema. Nosaltres, modestament, proposàvem més...

THE CATLANDERS va oferir modestament implantar les seves propostes a La Plataforma per la Llengua, principal entitat impulsora de #somescola. El projecte que s'implantaria subtilment mitjançant una campanya paral.lela anomenada «Immersió!», reforçava i ampliava la demanda de mínims de #somescola sense anar-hi en contra. El crit surrealista de Màrius Serra: «Visca el submarinisme. Català a l'atac!» a la Diada de 2011 era el tret d'inici: Martí Gasull i Laura Camps (interlocutors visibles de la PL) van acceptar d'entrada la proposta, però a la pràctica, les ordres es contradigueren i s'anaren capant una a una les idees proposades i implementades, ja fos restringint pressupostos, censurant documents o demorant les respostes de validació. Quan farts de tot vam decidir abandonar tot van ser llàgrimes de cocodril. Suposem perquè quedessin anotades en la següent demanda de subvenció pel proper exercici. Burròcrates!


Max Headroom
Canal23

Així "sin prisa peró sin pausa"  (PTE) els 30 anys de treva concedida al govern del bantustan local han acabat per arribar a la seva fi. Paradoxalment, la responsable del negociat indígena en afers d'ensenyament, Irene Rigau, en un atac, no sé sap si d'ignorància, cinisme o paràlisi mental, repeteix un mantra sentit en ocasions anteriors: que si "som on érem", que si "no afecta la LEC" (llei d'educació recorreguda pel PP el 2009 i a punt de caure), que si "el català és sagrat", etc. Declaracions plenes de vent que ja no haurien d'estranyar ningú, car la consellera Rigau fa temps que va a la seva: A ritme de l'agenda del seu cap de gabinet, només pensa a guanyar temps fins les properes eleccions i a cobrar els 6000€ mensuals que ara amb la crisi arrambarà del salari íntegre de juliol dels interins o del 15% dels funcionaris.

Ara ja sabem doncs que si la honorable es dóna de temps a que caigui la propera sentència que queda (la del Tribunal Constitucional contra la Llei de l'Educació de Catalunya) no serà per acumular forces per tal de respondre-hi, sinó que serà per entonar el darrer cant del cigne o més aviat de la somera: "somonérem, somonérem, somonérem..."

Max Headroom pel Canal 23

5.15
Arribada heroica al Prat.

9.30
Després d'un vol inhumanament matiner Barcelona-Màlaga (Espana), l'expedició va còrrer a cercar els cotxes de lloguer.
Entre una cosa i l'altra aconseguim enfilar la carretera en un cotxe negre i un altre blanc, colors que s'adiuen a l'abillament que usen tant, les forces torristes com els catlànders. Jaqueta negra, ulleres negres, corbata negra, barret negre, sabates negres i... camisa blanca.
Total; el viatge en cotxe, ensopit. És el que passa quan hom circula per autopistes magnífiques, però de gorra. No t'has d'aturar a cap peatge i, com en una carretera sense corbes, el viatge es fa monòton. A mig camí, s'imposava fer un mos i per tal de calmar la rau-rau estomacal vam parar en una típica venta andalusa, on una bona senyora -de contorns barrilaires- ens va preparar en un plis-plas sengles "bocadillos"* i ens va endinyar un vinatxo podrit que no se'l pendria ni l'Algarrobo en la seva pitjor depressió.

11h
Més carretera i arribada a la Línia de la Concepción, ciutat fronterera amb el Penyal. Abans però, haviem passat per San Roque, que és, com diu el lema, la "Muy noble y más leal ciudad de San Roque donde reside la de Gibraltar"**. Que vol dir que aquí és on van anar a petar els espanols de Gibraltar quan els anglesos i catalans van conquerir el Roc. I és que tota guerra, amigues i amics, té els seus desplaçadets. Hom pensa que si s'haguessin quedat al Roc, els hauria anat molt millor. Ara serien britànics de ple dret. 'Quets de sant Roque, van fer, ras i curt, el ruc.

11.10
Una part de l'expedició s'aturà a la Línia per tal de col·locar una placa relativa al contenciós Espana-Gibraltar, i de pas, confraternitzar amb els autòctons. Passa una mossa de bon veure, que en guipar els nostres vestits, ens pregunta si som de la C.I.A, "u qué". Li contesto amb una procacitat que no reproduiré. La mossa fa veure que passa un tramvia... Col·locació de placa reivindicativa al carrer del "Párroco Panoplo" i apa, a fer cua a la frontera. L'alte cotxe, mentre, ja era a Gibraltar i un cop aparcats van fer el que faria qualsevol torrista: cercar un lloc on poder degustar un autèntic gin-tònic.

12h
El segon cotxe, després d'una hora de cua i d'aguantar la suspicàcia dels fronterers (segurament tant el CNI com l'MI-5 -o és l'MI-6?- estàven al cas), entra a Gibraltar. Una volta per aquí, una altra per allà, passem per la benzinera on el S.A.S, va massacrar a tres voluntaris de l'IRA el 1988. Homenatge mental, perquè no hi ha temps, com era previst, de baixar i cantar "The rising of the moon". Mentre el cotxe n. 1 se'n va cap a la Catalan bay, el cotxe segon enfila cap a dalt del roc amb l'esperança de topar amb alguna mona desvagada i, no menys important, albirar la mítica illa de Leyla, coneguda com "Perejil" per a els espanols.
Un hòmen, pretén cobrar-nos 10 lliures per barba i 2 pel cotxo per entrar al parc de les mones. Com a bons catalans, amb una rapidesa fulminant i sense creuar paraula, girem cua, i de pet cap a la Mamella, a la Catalan bay, a reunir-nos amb la resta de l'expedició torrista. Ni mones ni res, hòmens, que deu lliures costen mot de guanyar!

12.30
Arribem a la Catalan Bay emocionats de ser en aital mític i sagrat indret. Amb un nus a la gola respirem l'aire fortament ionitzat de la caleta. Caminem per la sorra que tres-cents anys enrera trepitjàren els soldats catalanescos...  Veiem la roca de la Mamella llepada per les ones, plena i exuberant, a l'extrem de la platja, i al costat els companys torristes, còmodament instal·lats en una esplèndida terrassa amb vista a la platja, desgustant unes bones pintes de birra britànica, servits per la Jenny, la simpàtica cambrera nativa.

13.00
Dinem una hamburguesa "Catalan bay", i continuem aixecant lo colze. Tot és bonic, i harmoniós. Notem una mena de conexió mística, tel·lúrica, un envigoriment físic i espiritual semblant al que hom experimenta quan beu l'aigua de la Font del Gat, a Montjuïc...
I tot seguit, cap a la platja, a treptijar la sagrada sorra, i recollir-ne una mica com a souvenir i relíquia. Després d'enterrrar l'Estatut birriós, procedim a col·locar una placa commemorativa en record dels miqueletes desembarcats el 1704. Posem una estelada en un màstil desocupat, gentilment disposat per a l'ocasió,  i ens fem les fotos per a ensenyar a la iaia.
Considerem la possibilitat de muntar un balneari, donades les característiques sobrenaturals del lloc, però com que ni som joves, ni molt menys emprenedors, i a més som amants de la vida senzilla i humil, de les tavernes i del populatxo, passem de tot.

14.30
Pugem al cotxes i desfem el camí sense incidents remarcables, fora d'un exaltat expedicionari que llençà unes monedes a un nadiu espanol com a «contribució» al dèficit fiscal. L'espanol no entengué res, però recollí àvidament les monedes i se'n anà de pet a la "Tasca del Tio Pacorro" a cascar-se un moriles. Espana és així... I si no us ho creieu, quan hi aneu, feu la prova.

16.00
Som al fastuós aeroport de la Costa del Sol. Com que hi ha temps, ens prenem un gin-tònic en un antre qualsevol. Sempre va bé pujar a l'avió, allò...  ben preparat. És el que fa qualsevol viatger responsable. Abans però, al control de passatgers, l'encarregada pregunta per la sorra de Catalan Bay que duem en una bossa. Després de comprovar que no es tracta de trilita ni de semtex, aconseguim pujar a l'avió de tornada. La resta, no cal explicar-la, primer, perquè no té massa interès, i en segon lloc perquè em fa mandra continuar escrivint i a vosaltres, amables lectors, seguir llegint.