Avui, en el segon aniversari de la DUI fallida, hem vist la rèplica dels unionistes a la manifestació independentista d’ahir. Pels qui gaudeixen de la guerra de xifres, i als que només els interessa la comparativa morbosa entre una mani i l’altra, ja els avancem que la Guàrdia Urbana ha xifrat la manifestació en 80.000 persones. Nosaltres creiem que segurament eren uns pocs més, però la proporció és correcta perquè si avui devien ser alguns més, els independentistes d’ahir en devien ser molts més. Tanmateix, com saben, això de xifrar els assistents a una manifestació només revela la quantitat de persones que s’han mobilitzat. El recompte més fidedigne és el de les urnes, que Espanya es nega sistemàticament a posar, perquè no és una democràcia plena, i cada dia dista més de ser-ho.

A la manifestació unionista de persones que han vingut tant de Catalunya com d’Espanya, no ho oblidem, n’hi ha hagut molts que a peu de micròfon demanaven votar i finalitzar el problema. Res més a prop del que tots volem. Ara, després afegien “así no”. Segurament alguns d’aquests van arribar a votar l’1 d’Octubre, i van votar ‘no’. El que passa és que la política i els seus dirigents, més els mass media han acabat creant la fictícia imatge que votar és delicte, perquè simplement tenen por que el que surti no els agradi. Una de les senyores que avui parlava deia que caldria acatar el que dictessin les urnes. On s’ha de signar?

La posada en escena de la manifestació, lluny del que deia la gent, ha estat del tot esperpèntica: l’organització, a càrrec de Societat Civil Catalana, que com saben és una organització que ha flirtejant amb el franquisme repetidament, havia demanat que els polítics es mantinguessin en segona fila. I que VOX no hi era benvinguda. Doncs ni una cosa ni l’altra: Albert Rivera, com un desesperat petonejant a tothom a cor què vols, perquè les enquestes el mantenen enfonsat. Recordin que d'aquí a dues setmanes hi ha eleccions. Les enquestes més pessimistes li diuen que Esquerra Republicana es quedaria només a dos escons d’ell, que es presenta a tot l’Estat. Imaginin-se si hi hagués un sorpasso en aquest sentit. No pateixis que segurament no acabaran tocant fons i remuntaran una miqueta, no massa.

VOX també s’ha acabat colant, ho ha fet el seu candidat negre, el conegut com ‘el negro de VOX’, Ignacio Garriga; conegut així per l’evident contradicció de tenir un negre en un partit profundament racista i franquista. El pitjor de tot han estat les intervencions, excepte les que han vingut en altres idiomes. La posada en escena ha estat terrible: escriptores com Núria Amat, llegint el que havia de dir, i entrebancant-se, essent poc fluida... per darrere, Anna Grau, la periodista propera a CS animant a fer córrer banderes espanyoles, catalanes...

La Policia Nacional i els Mossos i la Guàrdia Civil han estat ben aclamats. Dels discursos ens ha cridat l’atenció les referències a Josep Tarradellas i Jordi Pujol, i també a les Olimpíades de 1992. Tot discursos en referència a un passat que ja queda bastant llunyà i que està ben distant del context actual, on la reivindicació de les llibertats avui pren protagonisme a tot el món. Discursos que ens recorden a la naftalina d’alguns dels pregoners que porta Ada Colau per Festa Major que recorden la Barcelona dels 60, 70 o 80’s com un món ple de llum i de color. Una Barcelona endarrerida que no tenia res a veure amb la Barcelona d’avui en dia.

I, enmig dels Casado “que yo hoy también soy catalán”, Els Rivera, VOX, Manuel Valls i SCC... Miquel Iceta en representació del PSC. Quina pena veure com el partit socialista al qual se li suposava ser un partit catalanista, acaba autoenquadrat amb partits hereus del feixisme més cruent espanyol, per preservar la seva pròpia unitat amb el PSOE. Tristesa absoluta. L’exdiputat del PP que president SCC, ha acabat demanat a Torra que “posi les urnes”, imitant a Forcadell, entre rialles o “els extintors seran sempre nostres”. És tant ‘cutre’ la cosa, que no són capaços ni de tenir lemes propis.

I per acabar, el titular del dia del ministre de l’Interior espanyol, Grande Marlaska, a La Razón. L’espanyol ha dit “En Cataluña, la violeència ha sido de mayor impacto que la del País Vasco”. Impresentable. Marlaska compara la crema de quatre contenidors, dit a l’engròs, i uns quants ferits, amb les 829 víctimes d’ETA i la seixantena de morts per terrorisme d’estat (el GAL dels seus amics socialistes). Una vergonya de declaracions en tota regla, absolutament imperdonables per un ministre. Espanya segueix criminalitzant tot allò que sona a català, com va passar durant la transició, durant el franquisme, la dictadura de Primo de Rivera, l’alternança de principis de segle XX... seguim?

Parlem? Hablemos? Poc més de 1.000 persones s’aplegaven a la plaça Sant Jaume vora el migdia, vestits de blanc, per reclamar més submissió de Catalunya a Espanya sota el pretext que Madrid ens ha negat sempre. Són els podemistes, socialistes i d’altri segurament, que blanquejaven l’actitud espanyolista més retorçada fa dos anys, justament uns dies abans de la DUI. Avui ja no ha colat i el fracàs ha estat sonor i ha ressonat per tots els racons d’una Plaça de Sant Jaume que aleshores van omplir.
 

A dins del Palau de la Generalitat hi havia l’acte gros i important: més de 800 alcaldes i presidents de diputacions i consells comarcals, amb les seves vares, a la sala gòtica del palau per rebutjar institucionalment la sentència contra els presos polítics, i refermar-se en la reclamació del dret a l’autodeterminació. Una imatge molt impactant que demostra, una vegada més, el poder municipal al costat de les institucions del país. Els alcaldes han aprofitat per entregar les mocions que han anat aprovant extraordinàriament als ajuntaments durant aquests dies on es reclamava aquesta llibertat pels presos polítics.
 

A la tarda, el gran acte multitudinari: una gran manifestació de característiques similars al Carrer Marina de Barcelona. Una manifestació de format clàssic que ha acabat amb els parlaments habituals i que demostren una cosa: persistència, i sobretot que en sabem de muntar un escenari i posar-nos a parlar. Volem parlar i volem que ens escoltin, però a l’altra banda, la cadira segueix buida.
 

La ‘calma’ dels darrers dies s’ha tornat a trencar després de la manifestació amb aldarulls a Via Laietana. Més de 10.000 persones han anat a manifestar-se davant la prefectura de la policia espanyola, i els hi ha retornat les pilotes que la policia ha estat disparant durant les darreres setmanes. En aquest cas eren pilotes de joguina. Quan la policia se n’ha cansat, ha sortit a repartir de manera salvatge, amb l’ajut dels Mossos. Però la ira i l’odi els ha jugat una mala passada, car un dels policies que estava dins d’una furgona fent un carrusel, ha caigut perquè el vehicle anava amb les portes obertes, i ell sense el cinturó posat. Òbviament, les xarxes han fet befa d’aquesta espècie de justícia poètica, mentre la policia seguia repartint.
 

L’altre fet que ens ha cridat l’atenció ha estat el ‘passadís VIP’. De fet, es tractava del passadís que ha habilitat la premsa per fer les entrevistes pertinents al mig de la manifestació, però que la gent a les xarxes l’ha acabat convertint el ‘la catifa vermella’. El fet és que el pas de Laura Borràs i de Pilar Rahola, saltironejant de manera excessivament expressiva ha enervat a tothom, perquè, certament, semblava la catifa vermella dels Òscars. Massa gesticulació que no s’ha vist al pas de la resta de gent, en un moment delicat en el qual, no calia i que segurament les xarxes els ho aniran recordant durant els propers dies.
 

I, finalment, les xifres. El ball de xifres. La mateixa manifestació, al mateix lloc i amb pràcticament la mateixa gent que fa un parell d’anys, ha estat xifrada amb 350.000 persones. Fa dos anys, la Guardia Urbana, que és qui dona les xifres, va xifrar la manifestació amb més de 700.000 persones. Albert Batlle, el responsable del cos policial local, ha rebut per totes bandes. No és un bon moment per dirigents de perfil més autoritari com Batlle o el mateix Buch, de qui s’ha tornat a demanar la dimissió. Una dimissió que rarament arribarà, perquè noc rèiem que hi hagi ningú que s’hi vulgui posar i cremar-se. Recordin que Buch aspirava a liderar el PDECat. Avui la seva figura està una mica més desgastada. Segurament, amb la crisi dels Mossos hi ha quelcom més que el bat de beisbol de Buch, com és la composició sociològica del cos. 

Ah! El franquisme. Segueix ben viu, a les institucions, a la policia, als partits, a les forces armades, la monarquia... bé ja saben. Tanmateix, avui ha arribat el gran xou, el sou del seu cadàver físic. Avui era el dia de l’exhumació, i tots els focus estaven posats al Valle de los Caídos, on encara quedaran prop de 33.000 restes de republicans esclavitzats que potser mai més sortiran d’allà i que van ser obligats a construir el mausoleu del dictador. Per cert, a Primo de Rivera no se l’ha exhumat.
 

Deien que Moncloa havia prohibit cap exaltació del franquisme, simbologia ni res. La realitat és que hem vist tot un xou televisat: la tomba de Franco (l’original) portada a les espatlles dels seus descendents, crits de “Viva Franco!”, i la ministra darrere, vestida d’un negre de dol, com si s’hagués mort algú de la seva família, fent la part comprovativa ocular de tot el procediment, com si no hi hagués pogut anar un altre. El fèretre ha estat portat a un helicòpter que deia ‘Reino de España’ i que hem pagat entre tots. L’objecte volador ha alçat el vol, i lluny de topar-se amb cap fanal com tots desitjàvem, o de tirar el fèretre al riu (perquè mar no n’hi ha allà), o calcinar-lo, o enviar-lo a la lluna, se l’ha dut fins al cementiri, on ha estat rebut amb tots els honors franquistes per la família. Hi hem sentit el Cara al Sol, Arriba España, Viva Franco, i el pollastre per tot arreu. Tot patrocinat per Pedro Sánchez i pagat per nosaltres. Hi ha anat fins i tot un homònim colpista seu: Tejero, el del cop d’estat frustrat del 23F. Ha esta aclamat per feixistes que s’hi havia aplegat, i la policia, en veure que s’ofegava de tant furor per la seva figura, li ha hagut de facilitar el pas a l’espai per a acreditats, davant les queixes de periodistes.
 

Veure tot això per televisió ha estat un espectacle repugnant, però aquest ha estat l’Acte Central de Campanya que ens havia preparat el PSOE, abans de la campanya i tot. I Pedro Sánchez encara ha gosat comparèixer per defensar la jugada. Una bona vergonya. Veurem com responen les enquestes. Així és com ho hem vist des de la Catalunya sempre insurreccional, la que és condemnada per muntar referèndums, manifestar-se i opinar. Els altres no, els feixistes viuen campants impunement. Des de la Catalunya que encara aspira a ser Estat, per orgull i en nom de les llibertats, hem seguit l’activitat parlamentària. Avui s’ha rebutjat per primer cop la sentència del suprem amb els vots dels Comuns mitjançant una moció d’ERC que han votat els independentistes amb els recels de la CUP, i els vots dels Comuns. 

La proposta, a banda de rebutjar la sentència i exigir la llibertat dels presos, torna a anar un pas més enllà del TC i denuncia la censura que està protagonitzant aquest organisme, vetant que al Parlament es pugui parlar de qualsevol cosa. D'aquesta manera, es decideix reiterar la reprovació a la monarquia i defensar el dret a l'autodeterminació i la sobirania de Catalunya. La proposta és ambiciosa perquè suposa un repte pels tres partits, un per Espanya, i un per la Mesa que presideix Roger Torrent, que no es vol quedar enrere ara que venen eleccions i potser té alguna aspiració a ser el proper candidat a la Generalitat.
 

Suposem que a ningú se li escapa que al Govern Torra li queda poca vida després de les eleccions espanyoles, que Esquerra Republicana n'està farta de les baralles internes, i que Torra deu tenir més ganes que ningú de ser un màrtir inhabilitat. Sigui això com sigui, Roger Torrent se la jugarà finalment per una cosa que, segurament, no deixa de ser força estèril, un extrem al que sempre havia dit que no arribaria si no havia de tenir una utilitat especial i que avui molta gent li ha agrait que fes. Què farà aleshores l'Estat? Fotrà a la garjola al president Torrent com va fer amb la presidenta Forcadell?

Les eleccions oblidades o no tan oblidades, s’acosten. Després de la primera reacció, molt contundent i necessària a la sentència contra l’empresonament dels presos polítics i els Jordis, avui dissabte han entrat en escena els partits, que s’han recordat que d’aquí a tres setmanes hi ha eleccions.
 

Els primers a fer-ho han estat a la CUP, que amb una roda de premsa s’han donat per reactivats i han exigit la dimissió de Miquel Buch. També han proposat una Taula Internacional de diàleg, i la proposta que ha circulat més, una trobada amb tots els càrrecs electes del país, tant del Parlament com dels ajuntaments i demés. La proposta no ha rebut, de moment, la resposta positiva de la resta de formacions, per tant, segurament acabarà essent una trobada dels seus càrrecs. La CUP entra amb força, conscient també que la lluita al carrer és la que ells sempre han defensat, i més si és contra la policia també, i això els beneficia electoralment.
 

Menys sort ha tingut Gabriel Rufián, que ha fet difusió d’una convocatòria que circulava per aquesta tarda d’En Peu de Pau, una de les organitzacions que està difonent la lluita no violència des de 2017. La mateixa organització n’ha denunciat l’ús partidista, i quan Rufián ha aparegut a la mobilització, ha estat escridassat pels independentistes presents. El polític català ha seguit l’exemple d’altres com José Rodríguez, també d’ERC, que porta tota la setmana mobilitzant-se, des de la manifestació de l’aeroport, perquè no hi hagi càrregues. La gent l’ha escridassat igualment. Els republicans passen per un mal moment a nivell comunicatiu i s’estan veient eclipsats per la deriva dels Mossos en compartir govern. Són les contradiccions de governar, en el fons. El Jovent Republicà, les seves joventuts, sí que han parlat amb més claredat: Buch dimissió.
 

Pel que fa a JxC, el conseller Buch segueix creant molta animadversió cada vegada que obre la boca. Una fotografia amb Marlaska, que està coordinant els dispositius policials espanyols des d’aquí, és demolidora. Quim Torra ha intentat tornar a prendre la iniciativa i ha trucat un parell de vegades a Pedro Sánchez. Però sense èxit. El president espanyol en funcions defuig constantment el diàleg, perquè és el primer que no es vol barrejar amb els independentistes a tres setmanes de les eleccions, però les excuses són ben galdoses: que Torra condemni rotundament la violència, fent referència als aldarulls d’aquestes nits. No és més que un subterfugi, Torra ja ha condemnat totes les violència, que inclou l’espanyola com a mínim dues o tres vegades. Sánchez no es dignaria a parlar ni tant sols amb Torra agenollant-se davant seu i besant-li els peus. A veure què passa després de les eleccions. Mentrestant, el trifachito segueix reclamant aplicar el 155, i més.
 

Ada Colau, al seu torn, també està jugant i molt bé les seves cartes. Després d’haver assegurat que assistiria a la cimera que ha mantingut Torra i Aragonès amb els quatre alcaldes de les quatre capitals catalanes, aquest dissabte al matí ha estat l’única que no hi ha anat. Ha al·legat precipitació en la reunió, però ha fet declaracions després per la seva banda. Colau no vol aparèixer en una foto que es fa entre gent que no és del seu partit, a tres setmanes d’unes eleccions.
 

I al carrer, què? Doncs avui, la manifestació d’En Pau de Pau ha evitar més càrregues a al zona on es concentrava, que era la Plaça Urquinaona. A d’altres indrets, com l’Avinguda Meridiana hi ha hagut més pals. Els pacifistes s’han assegut i han evitat tant el llançament d’objectes contra la policia i la formació de barricades, com les càrregues policials. Un fet que ha agradat als partits majoritaris, i ha encès un debat: Si no encenem barricades, la policia no atacarà?
 

A la resta del carrer no es veu així, molts dels joves que estan implicats, enceten un altre debat: Som joves, deixeu-nos fer la nostra revolució, com nosaltres volguem, sense paternalismes. I és molt important entendre i empatitzar amb aquest llenguatge perquè al cap i a la fi, després de cinc nits d’aldarulls, potser a molts no ens agrada veure algunes imatges, però tenim ulls a la cara i tenim clar que la violència com a tal l’ha exercida uns cossos policials endimoniats. El debat sobre el procediment és viu, i els partits debaten fervorosament de manera interna, però els fets són els fets, i en absència de lideratges clars, i de propostes polítiques per avançar, cadascú acaba fent la seva guerra.
 

La bona notícia de tot això ens ha arribat de fora: Madrid i Donostia. Sengles ciutats han deixat unes imatges molt potents de manifestants que han caminat a favor de l'alliberament dels presos polítics. A Euskadi la manifestació ha estat nombrosíssima per la costa, i a Madrid, els milers de manifestants, han plantat una llavor que segurament dóna continuïtat als intents de revolució del 15M, i que Podemos i derivats han oblidat. Potser Catalunya està tenint rèpliques del seu Tsunami, al qui s'espera tornar a veure ben actiu en els propers dies.  

Avui divendres han culminat les cinc Marxes per la Llibertat d’ANC i Òmnium. Ja confluïdes en tres des d’ahir, aquestes tres han desembocat a la ciutat de Barcelona. Des del Dietari ens hem unit a la columna girona-maresmenca, des del minut u a Premià, i hem fet fins als Jardinets de Gràcia (que és una rambla petita, i no un parc jardinat, com molts s’esperaven). Arribar a la gran ciutat des dels pobles sempre té la seva màgia: a la C32, a l’entrada a Barcelona, quan veus aquelles parets insonoritzants de colors i els ponts (i el radar!) plens de gent a gom a gom aclamant aquella espècie de Marxa alliberadora, com si qui hi anés fos Martin Luther King o el mateix Gandhi, és un goig que fa vibrar el cos. Tantes vegades fet en pocs minuts aquell trajecte en cotxe, i ara poder-lo fer a peu, amb mig poble al darrera.
 

La Guàrdia Urbana va dir que la confluència va dur 525.000 persones a Barcelona, però a nosaltres ens va semblar que hi havia més gent i també més il·lusió i esperança, que al darrer 11S, que va ser la Diada menys concorreguda de les dels darrers anys. Pel camí ens vàrem retrobar amb molta gent a la vegada que anàvem avançant, i al final l’apoteosi es va desfermar a la gran Barcelona.
 

Malauradament, a Via Laietana, passades les sis van tornar a començar les batusses, que amb el pas de la resta del dia, tornarien a anar tapant les grans mobilitzacions pacífiques dels darrers dies. És el que sap més greu, tant d’esforç per acabar veient els telenotícies amb una colla de periodistes (alguns agredits) parlant com si estiguessin enmig de Beirut en ple bombardeig. Ningú pot determinar del cert qui hi participa en aquests grups on és cert que hi ha molts vàndals també, però que majoritàriament estan patint, cada vegada més, la violència policial, tant de Mossos com de Policia Nacional espanyola, que es passeja per allà a cop de porra indiscriminada contra tota ànima que es mou. És una gran vergonya, i des del Govern de la Generalitat hi ha una paràlisi absoluta que inquieta a tothom. Buch segueix al capdavant, perquè al seu partit no volen cremar ningú altre, però és que no hi ha idees de què fer.
 

Vàndals, o joves independentistes que es defensen de la violència policial? Autodefensa? Doncs la societat està en aquesta discussió, i mentre la Generalitat no sàpiga com respondre-hi, l’independentisme corre el risc de desinflar-se i començar a nodrir partits com els Comuns i el PSC. Però el cert és que en qualsevol cas, la lluita continua, i ahir, paral·lelament van haver-hi molts talls de carreteres. D’entre ells, un de vital, l’AP7 a la Jonquera. El pas fronterer va estar tallat des de ben d’hora al matí, i encara ara a la fi de divendres, segueix tallat. Fins a gairebé 100kms de cues a França, segons la font més optimista.
 

La gloriosa jornada ha acabat amb una nit plena de contenidors cremats, l’aparició del ‘tanc’ d’aigua amb rodes de la policia catalana, i munts de vídeos de policies espanyols i catalans agredint a cor què vols periodistes, gent normal, passavolants, i també manifestants. Especialment perillosos els furgons de la Policia Nacional a 70kmh o 80kmh pels carrers més cèntrics de Barcelona tractant d’atropellar joves, i les bales de goma, el foam... indignant. Això ens fa pensar que si no hi hagués cap manifestació durant una nit, a veure què tindria nassos de fer la policia. Ningú no sap com acabarà això, però sense lideratges visibles (perquè estan empresonats), la cosa pinta malament, i Espanya segueix la seva resposta autoritària.

Tercer dia de protestes a Catalunya. Avui ens hem aixecat amb les notícies i les portades dels diaris parlant dels aldarulls d’anit a Barcelona. Crema de contenidors que han circulat per tot arreu esdevenint, com s’intuïa, el tema del dia. Des de l’independentisme institucional que comprava el relat de la ‘violència’ fins l’altre independentisme que brandava amb orgull les actuacions. Segurament entre una cosa i l’altra hi ha un terme mig. Però entre tot hi ha hagut en boca de tothom, un nom: Miquel Buch, el conseller d’Interior.
 

Aquest matí el president Torra ha convocat un gabinet d’emergència amb el vicepresident Aragonès, la portaveu Budó i el conseller d’Interior, Buch. Però abans d’això, cal indicar que avui han entrat en escena les Marxes per la Llibertat d’ANC i Òmnium. 5 columnes han sortit des de 5 punts de Catalunya per cobrir tres etapes de tres dies confluiran divendres a Barcelona, on hi haurà la Vaga General que s’ha convocat. Berga, Girona, Vic, Tàrrega i Tarragona han estat els cinc punts cardinals d’inici d’una mobilitzacions que han tallat totes les vies per on han passat, i s’han sumat a la resta de talls que han fet els estudiants en vaga. Avui Catalunya ha tornat a sorprendre per aquesta capacitat de mobilització tan espectacular en resposta a una sentència molt injusta. Costa de pensar que això hagués passat si tot el govern hagués marxat a l’exili, i s’observa com a encertat que hi hagi hagut qui s’hagi quedat aquí a sacrificar-se, mentre d’altres, amb les mans més lliures a l’exili poden anar articulant moviments com podria ser perfectament Tsunami Democràtic.
 

Tornem al Palau de la Generalitat. Estàvem en una reunió amb Torra, Aragonès, Budó i Buch, l’home de la setmana. Hi havia prevista una compareixença del conseller d’Interior, i moltes especulacions al voltant de discrepàncies entre diputats de JxC, que n’haurien exigit la dimissió. El PDECat, hauria exigit als seus diputats que defensessin un company. Al final tot el govern ha tancat files amb el conseller i els 17.000 Mossos, però la verbalització d’aquest compromís no l’ha feta el president Torra, ni tampoc el conseller Buch. A les pantalles de TV3 hem acabat veient a Pere Aragonès menjar-se un gripau com a govern i com a ERC. Què havia passat? Torra ha rebutjat comparèixer perquè ha decidit que ell estava “amb el poble”, i se n’ha anat a una de les columnes de l’ANC i Òmnium, on s’ha donat un bany de masses; i Buch ha endarrerit la seva compareixença matinal a les 17h de la tarda, quan finalment ha comparegut i ha fet una defensa del cos policial català, sense cap autocrítica. Ha sabut especialment greu aquesta desídia del president Torra, que ha preferit anar a rebre carícies de la gent, que quedar-se a Palau a fer de president que gestiona una situació ben complexa. Espanya es va carregar el lideratge del govern català, i des de Bèlgica es va triar un president que no té cap capacitat de liderar res, i ara s’està notant.
 

A la tarda, mentre seguíem les Marxes per la Llibertat, han començat les mobilitzacions pacifistes a Barcelona. Els CDR han reivindicat el seu honor amb les pallisses que varen rebre ahir, i també dilluns, i han muntat una performance a la Gran Via de Barcelona amb papers de vàter que han anat llençant a l’aire, com quan la gent acomiadava un vaixell. De Madrid ens ha arribat una mobilització a la Puerta del Sol de centenars de persones que volien mostrar la seva solidaritat amb Catalunya. Un acte digníssim que ha sorprès a tothom i on s’ha onejat una gran bandera republicana amb un llaço groc. Saben com ha acabat la cosa? Amb la irrupció d’un grup nombrós d’ultradreta buscant brega. Ha hagut d’intervenir la policia que al ser poca gent en conjunt ha separat els dos grups fàcilment.
 

Tothom estava pendent de què passaria després de la manifestació del paper de vàter de la Gran Via de Barcelona, mentre les Marxes per la Llibertat finalitzaven el jorn, però entremig, ha comparegut Pedro Sánchez, el president del govern espanyol en funcions, que durant el dia s’havia reunit amb Pablo Casado, Albert Rivera i Pablo Iglesias.
 

Sánchez ha comparegut uns minuts després de les nou del vespre i amb un to seriós, sobrat però tranquil, ha amenaçat molt sibil·linament el govern català. De fet, ha apel·lat directament a Torra perquè condemni la violència que ha considerat que es produeix per grups minoritaris sense pal·liatius, fent referència a la crema de contenidors de la nit. Certament, Sánchez ha distingit entre les protestes legítimes diürnes, i les de la nit, però no s’ha estalviat l’amenaça d’aplicar les mesures que calguin sense descartar cap, per restablir l’ordre constitucional amb “proporcionalitat”. Ja sabem quina és la proporcionalitat espanyola, així que ja veurem què respon el president català, si és que respon. De fet, Sánchez ha explicat que des de la setmana passada ha creat un comitè de seguiment de la situació catalana, per poder prendre les “millors decisions possibles”, on hi ha diversos ministeris implicats. I ha fet la llista i gairebé els ha anomenat tots. També ha dit que s’aniria trobant amb els principals líders dels partits espanyols, o sigui, PP, Cs i Ps. Amb l’únic amb el qui no s’ha volgut reunir, que és amb el primer amb el que s’hauria d’haver reunit és el Govern català. Des de Madrid segueixen mirant-nos per sobre de l’espatlla com si fóssim la colònia que es rebel·la, però com que les manifestacions no els esclaten als seus carrers, ja els va bé sembrar la zitzània entre nosaltres, amb provocacions policials per poder rebre la resposta que estan aconseguint a les nits, i que tant bé els va per construir el seu relat.
 

Just després d’aquesta compareixença, que prepara el terreny per una nova aplicació del 155 , o l’estat de setge, com els dèiem tres línies més amunt, la resposta al carrer ha estat repetir la les barricades d’ahir, amb un fet desagradable afegit: la crema de cotxes, la qual cosa ens ha començat a fer dubtar que es tracti d’independentistes normals. Fets absolutament condemnables.
 

El pitjor de tot però, ha estat l’incident que s’ha produït a Tarragona: un furgó dels Mossos d’Esquadra ha atropellat deliberadament una persona que ha quedat estesa a terra i ha hagut de ser intervinguda pel SEM.
 

Tot plegat ens fa pensar que la cosa acabarà sincerament malament.