Blog Diego Arcos

Victòria argentina

Diego Arcos — Mon, 16 Jul 2007 12:34:26 +0200

El poble de la República Argentina ha assolit una victòria històrica, la Suprema cort de Justícia va declarar inconstitucionals els indults decretats per el President Menem en la dècada dels 90. Malgrat la grisor dels papers jurídics, aquesta es una Victoria lluminosa de tot el poble argenti i molt especialment dels moviments de Drets Humans.

Han passat mes de trenta anys des de que els botxins uniformats van reemplaçar als botxins civils del General Perón. Tres dècades en que la població victimitzada per la dictadura s'ha mantingut en plena mobilització, assolint veritables fites històriques que han determinat el rumb mundial del concepte social i legal dels Drets Humans.

Les raons en mans del poble. Justícia i no revenja.

Quan es donen victòries com aquesta sorgeixen moltes mares i quan s'ha de pair una derrota, els pares de la desfeta no apareixen enlloc. Així doncs, si es vol determinar qui ha estat responsable del avançament s'ha d'argumentar amb contundencia. I això, es el que faré en aquestes ratlles.

100.000 víctimes directes son el llegat de la dictadura, entre els 30.000 desapareguts, els morts apareguts, els exiliats, els empresonats i els represaliats i els morts i ferits a la batalla de Malvines. Cent mil persones que tenen com a mínim 10 parents i amics directes, es a dir un milió de persones que han patit en la seva família intima el terror de Videla i cia. En aquests trenta anys els botxins han estat en llibertat i no tan sols lliures, si no que a mes a mes fent-se veure a la societat.

La mare d'un company meu desaparegut al 1977 es trobava en el seu mateix barri amb el policia que el va segrestar davant de tota la família i que va violar a la germana petita de 14 anys. Qualsevol damnificat per la repressió podria haver exercit la revenja ficant-li un tret en el cap al botxí dels seus familiar. A l'Argentina, malauradament comprar una arma es mes senzill que comprar una bicicleta.

Les barbaritats dels repressors ha ultrapassat els límits mes horrorosos dels ianquis a Vietnam o dels francesos a Algèria o dels nazis a Europa. I per demostrar-ho tan sols posaré un exemple: Un metge de la marina va desenvolupar un sistema per torturar fetus, mitjançat un espèculum amb el que s'aplicava electricitat via vaginal als nadons en el ventre de la mare segrestada, mesurant el pes del fetus, per aplicar la potencia necessària per destruir les neurones sense matar-lo, i això era explicat amb detalls als pares i familiars buscant trencar la seva moral i que així delatessin a altres víctimes.

És a dir que si alguna víctima sobrevivint o algun familiar agafes la justícia en les seves mans, transformant-la en venjança, poca gent s'ho hauria criticat. I en trenta anys, amb centenars de milers de persones amb la vida destrossada per la repressió, no hi ha hagut ni un sol cas de revenja. NI UN DE SOL. PERQUE ALLO QUE RECLAMEM ES JUSTICIA, perquè no som com ells, no som assassins.

La inconstitucionalitat dels indults obre una porta al jutjament dels criminals i no tan sols per que la justícia arribi trenta anys desprès, no. Allò transcendent es que les forces de repressió i de corrupció ( no hi ha pitjor forma de corrupció que treure-li la vida a una persona per les seves idees) avui reciclades en repressió "legal i democràtica" hauran d'entendre que no tenen IMPUNITAT.

Es una veritable Victoria del poble argenti, molt mes transcendent que la futbolística.

Malgrat tot, no sento alegria, si una gran satisfacció i força per continuar lluitant fins que tots els repressors es podreixen a la presó, però no puc sentir alegria amb l'ombra fosca de les absències de la meva companya Marina i el fill que duia, del meu company de lluita Eduardo, de Quito, de Norma, de German, de Fischer i Bufano, de tants companys i amics, dels quals tan sols viu el record en la nostra lluita.

No perdonem, no oblidem, exigim justícia, a on vagin els buscarem.

Manifestació unitària. Dos immigrants morts en mans de la policia en deu dies

Diego Arcos — Fri, 22 Jun 2007 10:57:42 +0200

El ciutadà de Nigerià, Osamudia Aikpitanyi va morir ofegat per la venda amb la qual el volien fer callar durant el viatge de deportació a la ciutat africana de Lagos. Segons els policies que el custodiaven, es va suïcidar empassant-se un tros de roba, mentre estava emmanillat de peus i mans. Un detingut romanès s’estimba per unes escales a l’edifici de la policia de Madrid. Peces clàssiques de literatura repressiva. No importen les coartades dels responsables de la mort d’Osamudia.

Són responsables, el servei d’ordre de qualsevol estat es responsable de la integritat física de les persones en el seu poder. I si un detingut es vol suïcidar, la obligació legal i moral dels funcionaris de la repressió es impedir-lo. Fins si tot si un ciutadà normal, no dic un policia sinó una persona normal, deixa que una persona es suïcidi sense impedir-ho pot ser acusat de denegació d’auxili amb conseqüència de mort i pot anar a la presó.

Els policies han d'anar a la presó, i els comandaments, responsables jurídics també han d’estar acusats. Però quina llei és aquesta que produeix situacions tan inhumanes?Suposem que la coartada dels policies fos veritat, i per a mi, tot allò que digui un policia es mentida fins que es demostri que no menteix. Perquè? Perquè porten una eina de matar a la cintura, per tant l’argument de qui te la facultat d’eliminar vides, mai pot ser raonable, donat que la seva autoritat no es basa en el dret o la raó, es basa en la pitjor de les violències: la capacitat legal de matar.

Però suposem que sigui, excepcionalment, veritat allò que diuen els policies i Osamudia es va suïcidar. Quina Llei es aquesta, que porta a que la gent estigui disposada a treure’s la vida? Com podeu dir, vosaltres europeus, que sou civilitzats i demòcrates si porteu a la gent a la mort per tenir ma d’obra barata? La llei d’estrangeria garanteix amb força de llei la desigualtat entre les persones per raó del seu origen. Això senyors espanyols i europeus es diu RACISME.

I no digueu que no hi ha solucions. La Llei d’Accés a la nacionalitat i el visat de busca de treball resoldrien bona part d’aquest drames. Però no voleu perdre els immigrants barats que tinguin cura dels vostres avis, ni els cambrers de baix cost, ni els netejadors de rebaixes, ni els pediatres d’estiu...

ADVERTENCIA: Podeu fer-vos a l’idea de que no podreu aturar-nos. Els immigrants continuarem venint, tan si us agrada com si no. No hi haurà tanques ni lleis que ens aturin, perquè nosaltres si que estem disposats a lluitar per les nostres famílies i per el nostre futur i senzillament, ENS NECESSITEU.

La mort d’Osamudia no serà en va. No el venjarem, farem justícia. Cridem a les persones que no es volen sentir còmplices d’aquestos crims d’estat que participin de la manifestació de dissabte, especialment als catalans i catalanes que viuen com a immigrants en la seva pròpia terra, sense poder viure en la seva llengua ni desenvolupar el país en llibertat.

DISSABTE 23 de juny, 17 hores, Plaça Universitat de Barcelona

25 anys de la batalla de les Malvines

Diego Arcos — Thu, 14 Jun 2007 21:23:07 +0200

El 14 de juny de 1982, els oficials de les Forces Armades Argentineses van rendir covardament, posant una sola condició als enemics del nostre país: que no els hi detingués en el mateix lloc de les seves tropes i sots-oficials o que se'ls permetés mantenir les seves armes personals sota un acord entre cavallers.

Aquest final patètic a l'aventura desgavellada del militarisme, pinta completament el caràcter d'aquests traïdors, molt valerosos per a segrestar, robar i assassinar a persones indefenses. I la seva traïció és mes miserable àdhuc davant el valor de les tropes i uns pocs oficials, sots-oficials i molt especialment dels pilots que van donar forts cops als britànics, que així van honrar el deure que els va encomanar la societat argentina.

La recuperació de les Malvines no va ser una maniobra de projecció política, com s'ha dit. Va ser una mesura, que si bé s'estava preparant i sempre havia estat entre les hipòtesis de conflicte, va ser una fugida cap en davant, una espantada dels milicos, aterroritzats amb la vaga general del 30 de març de 1982, tres dies abans del 2 d'abril, el dia de la presa de Malvines.

La vaga i les manifestacions, que van arribar a controlar el centre de la ciutat i els treballadors van arribar a atacar les portes de la casa de Govern, va anar el punt culmina de la reorganització del moviment obrer de l'Argentina, malgrat les terribles condicions de repressió i a l'absència de desenes de milers de segrestats, exiliats i presoners polítics.

Els milicos van entrar en pànic, al veure que les masses tornaven a disputar-li el carrer i a qüestionar l'autoritat construïda sobre la base del terror. I el terror els va guanyar, la por a una venjança per les barbaritats comeses els va posar davant la disjuntiva de fugir cap al sud.

I també van fracassar.

LEVADURA LEVADURA, QUEREMOS LAS MALVINAS PERO NO LA DICTADURA (en català no rima)

Aquesta i altres consignes de l'estil van demostrar ràpidament que la maniobra militar anava al fracàs i la política mai havia tingut la més mínima possibilitat.

LES MALVINES SÓN ARGENTINES, ELS DESAPAREGUTS TAMBÉ. Així es van definir les mares de Plaça de Maig, assolint l'aplaudiment unànime d'una de les primeres manifestacions "patriòtiques". La reacció del públic, que no va deixar lloc per a les acusacions de traïdores que llançava la dictadura, preanunciava que la maniobra de Malvines, havia assolit que la gent sortís a manifestar-se i que els milicos no poguessin reprimir, pel senzill fet que estaven en el carrer per a donar suport la guerra d'ells mateixos.

El president Galtieri va intentar parlar des de la balconada de la casa Rosada, per a rebre una pitada que no va poder ser ocultada per la TV oficial. Si els càlculs militars eren de total ineptitud, els plans polítics eren resultat del deliri i el temor a la justícia pels seus crims.

Avui a 25 anys d'una derrota dels militars seguim reclamant les Malvines i denunciant la injustícia amb els ex combatents (s'han suïcidat molts ex combatents) seguim reclamant que ens retornin les illes, perquè LES MALVINES SÓN ARGENTINES. LA REIVINDICACIO PER LES NOSTRES ILLES CONTINUARÀ FINS A FORAGITAR ALS USURPADORS BRITANICS.

15 de maig de 1811: Independència de la República del Paraguai

Diego Arcos — Tue, 15 May 2007 14:00:00 +0200

Avui fan 194 anys que es va independitzar la República del Paraguai, fent fora als representants de la Monarquia espanyola. La dominació napoleònica sobre la corona espanyola va ser el detonant de les revolucions independentistes a tota Amèrica llatina. El Regne d’Espanya va ser derrotat des de Mèxic fins l’Argentina. Les desfetes dels espanyolistes no van aturar-se, la pèrdua de Cuba i Filipines i les derrotes del Riff, al Marroc, van demostrar que tots els pobles de fora de la península que van enfrontar als Borbons van guanyar. Les glòries del suposat Imperi no va durar res, històricament parlant. La Revolució del Paraguai es un cas especial.

En poc temps va arribar al govern Dr. José Gaspar Rodríguez de Francia, un erudit advocat i teòleg, format al col·legi de Montserrat de Córdoba, Argentina, que ja havia exhibit les seves idees revolucionaries en el primer congres d’Asunción, capital del Paraguai. Per finalitzar una arenga revolucionaria, enfrontant-se als conciliadors, va treure dues pistoles i les va posar a la taula, dient: Tinc dues coses per resoldre la situació, una per la monarquia espanyola i un altre per els portenyos argentins que volen convertir-nos en província.

La independència del Paraguai es va resoldre administrativament, sense resistència dels realistes, que van fugir ràpidament cap a Perú o Buenos Aires. La nit del 14 al 15 de Maig de 1811 començava la experiència mes avançada de les revolucions americanistes. Paraguai va ser la primera República d’Amèrica, el model estatal desenvolupat per el Dr. José Gaspar Rodríguez de Francia es va basar en la mes ferma sobirania nacional, en la acumulació de capital en mans de l’estat, mitjançat la creació de les ESTANCIAS DE LA PATRIA, grans explotacions de terres expropiades a l’església i als espanyols, a on treballaven tant blancs com natius.
L’acumulació de ramats va ser tan gran que el bestiar era regalat als ciutadans.

La República del Paraguai va ser pionera en tots els avanços socials i científics: va establir la primera educació publica, gratuïta i obligatòria, laica i estatal, el servei militar igualitari, el primer ferrocarril d’Amèrica i el primer telègraf, la primera fabrica d’Acer, va trencar les relacions amb el vaticà i va treure tots els privilegis a l’església, va prohibir els matrimonis racials. Dr. José Gaspar Rodríguez de Francia va dirigir la experiència mes avançada de construcció d’un estat amb acumulació de riquesa publica, sota una direcció fèrria, es a dir un jacobí pur. Com a tots els dirigents que s’oposen als opressors va ser acusat de tirà ( avui li dirien “populista”, com a Chavez) i això ho deien els intel·lectuals europeus o europeïtzats que gaudien de l’esclavisme i arrasaven nacions senceres. Va definir legalment el guaraní com la llengua oficial del Paraguai, va donar ciutadania a tots els natius i va incorporar als cacics Tupí Guaraní als comandaments militars del exercit republicà. Mentre la resta de països independents continuaven l’extermini dels veritables amos de les terres americanes.

La República del Paraguai, al cor de l’Amèrica del Sud, era un bastió inexpugnable als imperis francès i anglès. I un exemple perillosísim per els pobles independents. Al 1865 el Regne Unit va finançar i promoure que el Brasil, l’Argentina i l’Uruguai ataquessin la república mes desenvolupada d’Amèrica, que es negava a ser envaïda per el comerç librecanvista i els vaixells anglesos. La Triple aliança va ser una de les vergonyes que encara arrosseguem els argentins, brasilers i uruguaians.

Paraguai va ser arrasat, el 70 % de la seva població exterminada, les institucions estatals anul·lades, les fabriques, universitats, tot vestigi del desenvolupament de la República van ser destruïts. Fins avui la demografia paraguaià esta marcada per l’assassinat del 90 % dels homes al 1870.

Malgrat tot, la nació Paraguaià va mantenir la consciència nacional, especialment a traves de la llengua guaraní. Vagi aquest breu relat com a sentit homenatge al poble paraguaià, d’un germà argenti, en el dia de la seva independència. El poble dels Països Catalans haurem de mirar sovint els exemples de les nacions que han derrotat a l’opressió de la monarquia espanyola.

Catalans al Paraguai (del web catalunya-america.org)

República del Paraguai Població: 5.450.000
Moneda: Guaraní Extensió: 406.752 km, es a dir que Paraguai es unes tretze vegades la superfície de Catalunya.
Catalunya té una superfície aproximada de 32.000 km2

La participació dels jesuïtes fou una de les característiques definidores de la colonització de l'antiga província del Paraguai. Des de la fi del segle XVI fins a la seva expulsió l’any 1768 hi trobem un bon nombre de jesuïtes catalans. En la primera etapa destaca el missioner i lingüista Joan Saloni, pocs anys abans d'iniciar-se l'experiència de les reduccions jesuítiques. Aquests centres de població indígena, amb una organització econòmico-social i cultural pròpia, sovint s'enfrontaren amb el poder local d'Asunción, on trobarem, entre d'altres, a Jaume de Sant Just, que ocupà el càrrec de governador a mitjan segle XVIII. El decret d'expulsió dels jesuïtes dugué alguns missioners a difondre per Europa la tasca de les reduccions i la realitat paraguaiana en general. Josep Manuel Peremàs escriví diverses cròniques amb interessants reflexions sobre les missions, i Josep Jolís contribuí a la coneixença de l'indígena i del seu medi natural. Després de les primeres experiències de vida independent sota el mandat del Dr. Francia i C. Antonio López i dels múltiples enfrontaments amb els estats veïns (Guerra de la Triple Aliança, 1870), s'inicià una etapa de lenta reconstrucció on trobem Ricard de Brugada i Puig en el camp de la justícia, amb la institució de l’Hospital dels Catalans i d'altra banda Joan Borràs i Ferrer en l'àmbit universitari i de la medicina. Des d'una perspectiva econòmico-comercial, el país s'obrí a l'exterior i participà en el tradicional comerç que exportava des de diferents indrets de la conca del Riu de la Plata peix sec i salat a la costa catalana (Pla, Gibernau & Co.). Durant les primeres dècades del segle XX el país patí una certa inestabilitat política, on tingué un paper actiu L. Albert Riart (Jeroni Riart). En l'àmbit econòmic l'activitat dels catalans se centrà en la creació de petits comerços i magatzems, que contribuïren a la fundació el 1911 del Centre Català d'Asunción, presidit per l'escultor Serafí Marsal. D'aquesta etapa sobresurt l'aportació intel·lectual i erudita del jesuïta Pau Pastells per al coneixement de la història de les antigues províncies jesuítiques. Després de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), com succeí a molts països americans, el Paraguai també rebé una quantitat, encara que més modesta, de persones procedents de l'exili republicà, entre d'altres el pintor Torné i Gavaldà. En les darreres dècades, els governs autoritaris han dut al deteriorament del nivell de vida d'amplis sectors rurals, urbans i indígenes, on s'emmarca la tasca d'un actiu sector de religiosos catalans, com Josep M. Blanch i Carme Carreras i Bayés.

Autodeterminació personal

Diego Arcos — Fri, 11 May 2007 05:00:00 +0200

Llibertats individuals i col·lectives.Les llibertats dels pobles no son automàticament la suma de les llibertats dels individus, donat que una nació, o el seu poble son individualitats històricament definides.Un migrant es una persona que ha decidit exercir l’autodeterminació personal.I que es això de l’autodeterminació personal? És la llibertat per decidir la forma d’estimar, es a dir la forma de gènere, la forma de presentar-se, la forma d’expressar-se, la llibertat per decidir a on residir.Quan jo vaig decidir marxar de l’Argentina, donat què el meu projecte familiar no trobava un futur immediat al país a on havia nascut, vam exercir el DRET D’AUTODETERMINACIÓ PERSONAL.

Vaig arrencar el meu projecte personal del projecte històric i col·lectiu del poble argentí i el vaig traslladar a l’Estat espanyol.Desprès m’en vaig assabentar que això de Catalunya era molt mes que un caprici extravagant d’en Serrat.I una altre vegada, exercint la meva autodeterminació personal, vaig decidir incloure el meu projecte de vida en el projecte històric dels països catalans.

L’autodeterminació es una tendència natural. Va començar quan l’avi pelut amb formes simiesques va baixar de l’arbre i va començar a caminar dret.I els migrants ho exercim, per això mai tornes a ser qui eres, abans de la sortida, donat que la sortida es quan trenques el cordó umbilical amb la teva identitat original.I aquesta autodeterminació personal, tindrà alguna cosa amb l’autodeterminació col·lectiva, la dels pobles? Doncs jo penso que si.

CATALANS DE NAIXEMENT I CATALANS D’ELECCIÓ.

Jo vaig decidir ser català, ho he determinat tot sol, ningú m’ha obligat.Jo NO vaig decidir ser argentí, ha van decidir els meus pares i la natura. Això no significa que sigui millor o pitjor que ningú, simplement ho he decidit. I com que ho decidim nosaltres, les persones que triem Catalunya com el nostre país, com la nació que escollim per la nostra vida i per la identitat dels nostres descendents, la defensem.I la defensarem per fer col·lectivament allò que hem fet individualment. AUTODETERMINAR-NOS COL·LECTIVAMENT

L'arribada de les balenes a la Patagònia es veurà per Internet

Diego Arcos — Thu, 10 May 2007 05:00:00 +0200

Entre el 25 i el 27 de maig, el govern de la Província Argentina de Chubut transmetrà via satèl•lit la "Vigília de les balenes", un espectacle únic en el món, que es podrà presenciar a través dels portals Google i Messenger

Igual que l'any passat, però encara amb més i millor tecnologia posada a disposició dels lectors. per a un esdeveniment únic en el planeta, el govern del Chubut a través de la Sots-secretari d'Informació Pública, realitzarà entre el 25 i el 27 de maig la segona edició de la “Vigília de les balenes”, una transmissió televisiva en viu que a través del satèl•lit Nahuelsat i via Internet, permetrà durant 72 hores ininterrompudes que el món vegi l'arribada de les balenes franques a la Península de Valdés, lloc declarat Patrimoni de la Humanitat.

L'esdeveniment, ideat pel sots-secretari d’Informació de Chubut, Daniel Taito que va tenir una rotunda repercussió durant la seva primera edició l'any passat en tota l'Argentina i en diversos països, contarà aquest any amb suport tecnològic d'última generació que permetrà veure no només en televisió sinó també via Internet, arreu del món, l'arribada de les primeres balenes a les costes chubutenses amb només ingressar a una pàgina especial que igual que en el 2006 serà creada a tal fi permetent als navegants accedir al vídeo dels cetacis ja que el lloc difondrà els respectius paràmetres.

www.casalargentino.org

Taito, qui al costat de l'intendent de Port Piràmide, Alejandro Albaini; ja va recórrer aquesta vila turística de renom internacional per a definir on s'instal•laran les cameres de televisió que prendran les imatges, va indicar que “aquest any a més es va contar amb l'assistència del Google perquè la pàgina referida a la Vigila de les Balenes estigui en els primers llocs del cercador i facilitar l'ingrés a la mateixa a tots els navegants”.

En aquest marc el sots-secretari d'Informació Pública del Chubut va revelar que “13.800.000 persones per dia naveguen amb la paraula Patagonia en Google, una dada sense cap dubte que adóna de la magnitud i importància que tenen en el món els recursos naturals i les belleses amb les quals tota aquesta zona”.

Entre uns altres dels avenços tecnològics amb els quals contarà aquesta segona edició de la “Vigília de les Balenes”, és que en l'assetjo Messenger apareixerà també la pàgina de balenes, podent ingressar també des del xat.

El poble equatorià ha decidit decidir

Diego Arcos — Sat, 28 Apr 2007 05:00:00 +0200

El president Correa anuncia a la roda de premsa electoral, la expulsió del representant el Banc Mundial. En unes eleccions històriques, per la seva massivitat i per la transparència, el 81.71 dels votants han aprovat la realització de l’Assemblea Constituent per refundar la República Equatoriana. La proposta del President Correa ha obtingut un recolzament espectacular. Les conseqüències geopolítiques arribaran a tota Centre Amèrica.

Què s’ha decidit a l’Equador?

La proposta de Correa es contundent: reformar l’estat de cap a peus. Reformar tota la legislació de propietat, especialment de la terra, reformar la organització de l’administració, i fundar de nou la República de l’Equador. Els ciutadans han decidit un canvi en profunditat, que obre la revisió de les estructures estatals creades en la època de la Independència, quan va ser derrotada la monarquia espanyola. S’han fet una vintena d’intents reformistes, alguns frustrats, la majoria amb l’objectiu de consolidar els poders dels terratinents. Aquesta ha es la primera vegada que es planteja des d’una força progressista i que a mes a mes esta en el poder.

Com s’ha fet?

La campanya per les eleccions ha estat sabotejada i atacada per tots els partits opositors, la partitocracia del Congrés. Els cabdills van fer allò que calgués per aturar la consulta, conscients de la derrota que enfortiria a Correa. El President ha estat molt curós, exhibint un control dels aparells de l’Estat. La campanya ha estat modèlica per la seva transparència, i una de les proves es que els monitors enviats des de Miami per l’administració de Bush (el germà) es van retirar, al·legant coaccions. El resultat plebiscitari de les eleccions es una sorpresa, fins i tot per la gent de Correa.

Quines conseqüències tindrà a nivell de Llatinoamèrica?

1. Reforçament de l’ala radical de la política reformista, especialment la via chavista.
2. Obertura de la discussió per reformar els estats.
3. Els governs de dretes de Llatinoamèrica augmenten el seu aïllament.
4. Tocar la forma de propietat de la Terra serà, inevitablement un atac als terratinents de les empreses de la fruita, les mateixes que han donat vida al concepte de REPUBLICA BANANERA. Especialment la United Fruit.
5. La mobilització popular ha donat partida de naixement a un nou paradigma social, basat en l’exercici de la política per fora dels partits tradicionals.

Una primera mesura reveladora: El president Correa, en la mateixa roda de premsa que es van anunciar els resultats electorals, va confirmar la expulsió del representant del Banc Mundial del territori equatorià i la cancel·lació del deute amb el FMI.

Molta gent de Catalunya te els ulls posats en el procés escocès, i no estan desencertats, però allò que ha passat a l’Equador es un pas històric. Els vents que bufen a favor de la Independència, a Montenegro i a Escòcia, al Carib estan prenent forma de tempesta tropical. Els Equatorians han posat la primera pedra de la seva autodeterminació nacional.Han decidit decidir.

A veure si aprenem i per començar, apreciat lector, quan et trobis pel carrer amb un immigrant equatorià, ja pots felicitar-lo, la seva nació esta donant lliçons de dignitat i valentia.

_____

Equador El referèndum per l’Assemblea Constituent: El 'SI' obté el 81,71% dels vots en la consulta popular
El Tribunal Suprem d'Equador (TSE) va informar avui que escrutat el 99,60 per cent de les taules, el 'sí' a la instal·lació d'una Assemblea Constituent a Equador obté el 81,71 per cent dels vots.
L'organisme va assenyalar que escrutades 36.537 de les 36.873 taules electorals, el resultat en favor de l'assemblea reuneix el 81,7 per cent dels sufragis (5.317.698) contra el 12,5 per cent (810. 274) del 'NO'. Els vots en blanc van arribar a 0,78 per cent (51.009) i els nuls a 5,07 per cent (331.941), mentre que el absentisme va anar de 28,6 per cent, quan el tradicional és del 30 per cent. Prop de 9,2 milions d'equatorians van ser convocats a la consulta popular del diumenge. És la primera vegada que es registra tal quantitat de vots en una contesa electoral o plebiscitaria, va agregar el Tribunal.
Una enquesta a boca d'urna de la privada Cedatos-Gallup havia establert que la instal·lació de la Constituent per a redactar una nova Carta Política, que impulsa el mandatari socialista, va ser escollida per un 78,1 per cent dels votants, enfront de 11,5 per cent en contra. Si bé el nombre d'electors s'ha incrementat de manera progressiva, cap consulta que hagi estat sotmesa a les urnes havia arribat als 5,3 milions de sufragis a Equador. Correa va imposar una marca en la segona volta presidencial del 26 de novembre passat, al guanyar amb 3.517.635 vots (56,7 per cent) davant 2.689.418 (43,3 per cent) del multimilionari dretà Alvaro Noboa. El TSE té termini fins al pròxim cap de setmana per a proclamar els resultats oficials definitius per a després convocar a l'elecció de 130 assembleistes, consulta que es realitzarà abans de sis mesos, segons el president d'aquest organisme, Jorge Acosta. Correa impulsa la Constituent amb plens poders per a transformar el marc institucional de l'Estat i redactar la vintena Carta Magna equatoriana amb la finalitat d'inserir al país en el 'socialisme del segle XXI'.
La nova Constitució haurà de ser aprovada per un referèndum ratificatori durant el segon semestre de 2008.

Almansa: 300 anys d'opressió, tanta opressió, que es veu per TV

Diego Arcos — Fri, 27 Apr 2007 16:27:33 +0200

Aquest mot: “integració”, com totes les paraules que es converteixen en moda, per expressar una idea que es torna vigent, l’han desnaturalitzat. A mi no m'agrada, per tota l'assimilació que pot amagar. Però si m'agrada la d'incorporació. In corpore. Fer-se d'un cos que era aliè, estrany. Però, per a incorporar-nos, primer els migrants que hem triat aquestes terres per a implantar el nostre present i crear el nostre futur, com deia, primer hem de CONÈIXER. La gran majoria dels immigrants diem alguna vegada Quina complicació això d'Espanya, Catalunya i tot aquest kilombo!!!

Un dia em vaig cansar d'escoltar aquestes frases i vaig a acompanyar a un grup a Montjuïc, allí els vaig mostrar la esgarrifant petjada de les bales en el mur dels afusellaments. I ja mai van tornar, aquesta desena de compatriotes, a dir el que deien, l'horror i el sofriment els va posar en la disjuntiva de triar un bàndol, de prendre part. El tricentenari de la conquesta de València és una oportunitat per a aquestes explicacions.

Avui fan 300 anys que la Monarquia espanyola va prendre a sang i foc el Regne de València, ho va sotmetre per dret de conquesta i des de llavors, excepte breus etapes de relativa llibertat, com en la República Espanyola, del 36 al 39, s'ha imposat l'Estat espanyol. Entre moltes altres conseqüències, la conquesta de València i després de les Pitiusas, avui Illes balears, va preparar la caiguda de Barcelona (11 de setembre de 1714) i la destrucció de la societat catalana. Però també va significar la divisió de les terres de parla catalana, va crear les bases per a la divisió entre valencià i català.

Algú, algun paisà, atabalat amb papers, treball, malenconia , podrà dir-me: Che Diego, cortala amb la teva política, això va ser fan 300 anys, ni tan sols existia l'Argentina. Però resulta que aquesta setmana, el govern del PP de València, va ser derrotat per una resolució judicial. Intentava celebrar aquest 300 aniversari tancant els repetidors de la TV3, la TV nacional de Catalunya, per a impedir que la hi pugui veure a València i Balears.

Perquè quedi clar. No intentava competir amb altre mitjà, simplement, censurava el dret d'alguna part de la població valenciana a veure la TV en català. No, si coherència als feixistes no els falta. Tornar a esquarterar els Països catalans, però ara en les ones hertzianes, en la comunicació.

Clar que qualsevol immigrant pot dir: Això no és un problema meu. Que s'arreglin els espanyols amb les seves baralles. I això em recorda a la família d'un amic meu, irlandesos de Hurlingham. Que deien que això dels desapareguts era un problema dels criolls, fins que es van segrestar a tota la Parròquia de San Patrici. Per sort aquí no ens toquen èpoques tan dramàtiques, però la realitat ve en paquet tancat.

No pots triar una part si i una altra no. L’agafes o la deixes. I abans o després, els que hem vingut a viure aquí, haurem de definir-nos que part estem. De l'Estat espanyol, el d'Iberia, Telefònica, Repsol, Gas Natural, BBVA, etc. O la cultura de Serrat, la de Facón Gran (Josep Font), la de Pau Casals, la de Margarita Xirgu, la de Jordi, el amic de l'escola d'algun dels nostres fills/as.

De part de la nació que ens va donar el truc, que ens va donar la paraula Che, que defineix bona part de la identitat argentina, de la València que durant 300 anys, ha estat capaç de mantenir viva la llum de la seva cultura i de la seva identitat.

Jo, per si algú no ho havia notat, ja ho tinc clar.

Força xiquets, que del 2014 no passarà.

Volem viure en català

Diego Arcos — Mon, 23 Apr 2007 05:00:00 +0200

Nosaltres, homes i dones que havent nascut a l’estranger hem escollit Catalunya per construir un futur per als nostres fills, volem expressar en aquest manifest la nostra opinió amb la oportunitat de la Diada de Sant Jordi, patró dels Països Catalans de 2007.

Hem hagut de deixar els nostres països, hem superat el dur camí de la migració i de la discriminació de la estrangeria, amb la migració hem perdut la relació quotidiana amb les nostres famílies, hem perdut el contacte amb la nostra naturalesa, amb la nostra cultura, i hem deixat de participar en el projecte històric de cadascuna de les nostres nacions, però mai deixarem que ens prenguin la nostra identitat original.

Igual que defensem el nostre dret a continuar sent allò que els nostres pares ens van deixar i que ens defineix com a persones, amb la mateixa decisió defensarem el nostre dret a ser catalans i catalanes, i per tant, defensarem el dret d’aquesta societat a decidir lliurement el seu futur. Ara vivim a Catalunya. Ens considerem ciutadans catalans i catalanes d’origen estranger. Allò que li passi a aquesta societat, de la qual formem part, es allò que ens passarà a nosaltres i als nostres fills. Per tant, el futur de Catalunya es també el nostre futur.

Amb la nostra presència, gent de tot el món ha fet que a la nostra terra es parlin avui dia més de 200 llengües. Aquí vivim també en xinès, en wòlof, en urdú, en quítxua, en aimarà, en gallec, en castellà, en àrab i en amazigh. Oferim les nostres llengües i cultures d’origen per enriquir el patrimoni cultural d’aquest país, i aquest oferiment creiem que la societat catalana l’ha d’aprofitar.

En aquest context de diversitat lingüística, el català és la llengua que ens uneix a tots i a totes. És l’idioma que tothom comparteix i amb què ens entenem, és la llengua comuna. Però, molt sovint ens presenten als immigrants com un perill per la llengua i la identitat catalana. La identitat i la cultura catalana estan amenaçades, però no per els homes i dones que hem decidit lliurement ser catalans. Nosaltres sabem allò que significa la pèrdua de la cultura pròpia.

Vosaltres catalans i catalanes no esteu sols, la opressió és una vella coneguda dels pobles d’arreu del mon, precisament els pobles d’on venim els immigrants. Per això, per que sabem el perill que comporta per les cultures minoritzades, la supremacia de les cultures opressores, es que afirmem que VOLEM VIURE EN CATALÀ.

No estem disposats a mirar passivament com retrocedeix la cultura dels països catalans. Volem que els nostres fills siguin ciutadans d’una Catalunya Catalana. Si hem decidit ser ciutadans catalans es per viure com catalans: aquest 23 d’abril de 2007, diada dels països catalans expressem que:

- Defensem el dret de la Nació Catalana a decidir lliurement el seu futur, per que tan sols amb la sobirania dels pobles es pot construir un progrés en llibertat.

- Reclamem l’accés als cursos de català, i a participar de la cultura catalana,

- Oferim les nostres cultures per enriquir el patrimoni històric de la nació catalana.

- El projecte històric dels Països Catalans pot contar amb nosaltres, perquè Catalunya es el nostre projecte.

- Nosaltres que hem portat mes de dues-centes llengües que es parlen als països catalans, ens comuniquem i ens expressem en català, perquè ho hem decidit al establir-nos aquí i per això: VOLEM VIURE EN CATALÀ!

Què hi ha en joc amb la immigració estrangera als Països Catalans?

Diego Arcos — Thu, 19 Apr 2007 05:00:00 +0200

1r. El control de la població i la identitat de la nació

Allò que determina que un país sigui allò que és, que una nació tingui una definició suficient com per a determinar la identitat nacional de les persones que es desenvolupen en ella, no es la terra, ni la natura, ni la seva historia. L'element determinant d’una nació és la gent, és el conjunt de persones que construeixen el seu futur amb una forma específica, amb la seva pròpia forma de ser, amb la projecció del seu passat. Els símbols, la cultura, la llengua, la història, les tradicions, el paisatge, són parts i representacions de la nació, però la nació és la gent.

Ser català es una forma de ser humà, es la forma catalana de passar per aquest mon. (Joan F. Mira, 2006)

Al cap i a la fi, i no pas per casualitat, nació i poble son utilitzats com a sinònims, (malgrat que no ho són), nació esdevé del llatí “natio” i d’allí deriven paraules com a naixement, natura, etc. I poble, de populus, població o conjunt d’habitants d’una terra, que comparteixen una llengua, una historia i un conjunt d’elements culturals comuns que els individualitzen i els diferencien dels altres pobles i nacions. Individu, que es un sinònim d’àtom: "in divi duo", del llatí: impossible de dividir en dos, també es podria dir: impossible de transformar en dos.

Una nació continua viva si es manté unida, fins i tot encara que no estigui unida físicament en un territori

Però una nació pot ser destruïda o anul·lada si s’introdueixen divisions al seu si. Si s’elimina la seva condició d’unitat històrica, si el seu projecte històric de poble i nació resta minvat i poc a poc anul·lat, la nació pot ser anihilada. Introduir divisions per dominar i oprimir una nació, mitjançat el control de la població forma part de la memòria de la humanitat. Des de Roma, amb la instal·lació dels pretorians a les terres provincials (el mot província, esdevé de pro vinci: espai dels vençuts) fins els processos de neteja ètnica dels feixistes de la ex – Iugoslàvia, la manipulació de la població es una eina de control polític. I els que maneguen projecte històric de la Monarquia espanyola ho saben.

Hi ha una dita del poema gautxesc Argentí, el “Martin Fierro”, que diu:

Els germans siguin units,
aquesta és la llei primera,
tinguin unió verdadera a tota hora
per que si es barallen entre ells
se'ls devoren els de fora

Així doncs, un dels recursos que des de sempre han tingut els opressors es la manipulació de la població, per introduir divisions. Ja la Reina Victoria d’Anglaterra, va utilitzar la norma romana de "divide et impera". Qui controli la població d’una nació, pot oprimir indefinidament. I la població de Catalunya la controlen des de Madrid, mitjançat la reposició de la població catalana amb immigrants, ( com jo mateix) amb el control de la gestió de la normativa d’Estrangeria. Catalunya es juga la seva existència com a nació en el tema de la immigració.

2n. Immigrants o desplaçats?

Diferències entre la migració dels 60 i l’actual. Per l’anàlisi individual o sociològic, el fet de traslladar-se d’un lloc a un altre, es el fet determinant del fenomen anomenat migració. Però per a un anàlisi polític i històric, la diferencia entre un desplaçat i un migrant, és força important. Un desplaçat és una persona que es desplaça (que canvia de plaça) sense traspassar les fronteres de l’Estat en el qual va néixer. Una persona desplaçada, a nivell individual i social pateix els greuges i marginacions que la societat el despara a qui ha escollit el dur camí de la migració. El fet de ser un desplaçat no estalvia a cap ésser humà els patiments de la migració.

Però hi ha deferències importantísimes entre un desplaçat i un migrant. Un desplaçat es manté dintre de l’espai cultural, històric i polític que coneix i en el qual va ser format i educat. Un andalús o un extremeny arribat a Barcelona als seixanta o setanta, sabia qui era Franco, qui era Joan Carles 1r de Borbó, havia après el valor monetari de les coses amb pessetes, sabia que a Catalunya es parla català, coneixia el calendari cultural i religiós, i per damunt de tot, l’havien format cívicament en les regles jurídiques d’un estat determinat. Un desplaçat no ha d’assumir una cultura nova, ni unes formes diferents de relacionar-se. Per tant, la reproducció del sistema social a traves de la família i dels llinatges familiars es manté.

En canvi una persona migrant, ha de traspassar unes fronteres que l’introdueixen un àmbit jurídic diferent, les regles del qual no coneix, amb un status jurídic que el posa en una situació desavantatjosa. El migrant haurà de superar una distancia cultural, que per un argenti no es igual que per a un magrebi, ni que per a un pakistanès i tots aquest ho tenen mes fàcil que un Xinès. Per això, les comparacions entre desplaçats i migrants, no tenen gaire utilitat per l’abordatge polític i històric.

Els migrants i la continuitat del projecte històric de la nació receptora

Un xinès instal·lat a Catalunya, anirà desenvolupant un procés en el qual haurà de reconstruir el seu projecte personal i familiar en una dinàmica que va des de l’aterratge, passant per la acomodació i finalment la estabilització. Bona part del procés es basa en la reelaboració de la identitat, que es allò que es transmet als fills en la educació.

La persona migrant re elabora la seva identitat original, (haurà d’aprendre com se es xinès en Catalunya) construeix la identitat de migrant, (el fet migratori determina la forma de ser del migrant i dels seus fills, arribant, fins i tot, a la tercera generació) una identitat, la de migrant, que l’agermana a qualsevol persona que pateix el drama dels “papers” i per últim, haurà de construir la identitat d’una persona que forma part de la societat que ha escollit per el seu futur. Aquest xinès teòric, es considerarà mes espanyol que català, el serà indiferent? Assumirà la identitat catalana amb tot allò que comporta?

Aquesta no es pas una diferencia secundaria, especialment per la reproducció del projecte de la nació. Podem imaginar una representació teòrica, en la qual un xinès es troba davant d’una estació de ferrocarrils, i ha de triar per un tren amb la bandera rojigualda i un altre amb la senyera. Coneix aquest xinès les diferencies que representen aquests dos símbols?

Hauríem de plantejar-nos que al menys conegui un mínim de les diferencies dels dos projectes històrics. Per que si els migrants es pugen al tren de la Monarquia espanyola, això determinarà el destí de la població que viu a Catalunya. I també el destí de Catalunya.

3r. La immigració estrangera com una eina de manipulació social

La immigració actual, de la qual jo sóc part, està convertint-se en una eina de control de la societat catalana per part del projecte de la monarquia espanyola. Entre les diverses conseqüències que té la migració, hi ha el reemplaçament d’una part de la població, en una quantitat numèricament definitòria de la població catalana, la que de forma natural reprodueix la cultura i el projecte històric de Catalunya. Aquesta població esta sent reemplaçada per immigrants que arriben aquí per buscar un futur que els ha estat robat i destruït a la seva terra d’origen.

La població catalana d’origen estranger esta sent cooptada al projecte de la monarquia espanyola

S’està forçant que els immigrants estrangers s’incorporin al projecte històric de la monarquia espanyola, mitjançat el control centralitzat de les fronteres, de la legislació d’estrangeria, de la creació d’un espai mediátic en base a mitjans de comunicació especials per a immigrants, en la seva totalitat editats en castellà, mitjançat la manipulació, a vegades escandalosa d’entitats o directament la creació fictícia de organitzacions finançades i controlades per els partits espanyolistes.

Un migrant ha d’incloure el seu projecte personal en el de la societat receptora. A Catalunya, podem optar: podem decidir si incloem el nostre projecte personal en el de la monarquia o en el dels països catalans. Però saben els immigrants estrangers que tenen la opció d’escollir el projecte Català? NO. S’estan ocupant els sectors socials catalanistes de captivar, de seduir, de, senzillament connectar amb la immigració? NO. Hi ha algú que, simplement els digui: ep, que hi han opcions diferents, no és la única opció ser súbdit del Rei d’Espanya!

Pots ser català.

Amb la immigració, Catalunya s’està jugant la seva existència

Ni mes ni menys. I el pitjor de tot és que els interessos objectius de les persones migrants esta històricament lligat a la sort de la sobirania de Catalunya i a la derrota d’aquells interessos que afavoreixen o es beneficien de la seva opressió. Els opressors de Catalunya són també partícips de la opressió i l’espoli que ha foragitat als migrants de casa seva: les multinacionals, les mateixes que faran allò que calgui per que l’estat monàrquic no trontolli ni per un segon.

La Caixa es un dels grups econòmics mes importants de la UE: Gas Natural, Repsol, BBVA, Viatges Marsans (propietària d’Aerolínies Argentines), Aguas de Barcelona, etc. Són aquestes empreses les que es juguen la seva existència a que l’Estat monàrquic espanyol continuï sent com es, son aquestes empreses les que, amb les d’altres llocs del mon, han destruït la economia i la societat d’on venim els immigrants.

Però els catalanistes estan acollonits, confusos, amb la por a que algú els digui que son xenòfobs, racistes. Miren amb un ull aclucat cap els servidors de la Corona, no sigui que un sociata ens tracti de racista i amb l’altre ull molt obert cap els immigrants: que de fora vindran i de casa teva et trauran, pensen atemorits, paralitzats. I mentres, la població catalana d’origen estranger no para de créixer.

D’ací a deu anys el gruix de la classe popular i treballadora serà estrangera. Si Catalunya i els sectors que estan disposats a defensar-la no troben la forma de fer una aliança per els drets de tots, els d’igualtat i els de igualtat, pot ser perdrem allò que es va defensar en la llarga i fosca nit de la Dictadura i el tèrbol temps de la transacció. Els drets del nascuts aquí a no viure com a immigrants, sense poder practicar la seva pròpia forma de vida en la seva pròpia terra i els drets dels que hem decidit voluntàriament ser catalans i catalanes, a viure en igualtat.

Si l’actual divorci entre el mon catalanista i el mon de la immigració continua, estem perduts. No hi haurà Catalunya que defensar. Els catalans quedaran arraconats entre allò que quedi de la immigració desplaçada de l’Estat espanyol i els immigrants estrangers que hauran escollit ser espanyols. I molts d’ells ho hauran fet per que mai van a arribar a tenir clar que podien ser catalans.