Blog Claudi Bachs

Jaume Botey i Vallès, que la terra et sigui lleu

Claudi Bachs — Fri, 16 Feb 2018 11:56:00 +0100

M'assabento amb tristor de la mort de Jaume Botey i Vallès, hospitalenc d'adopció, honest, treballador i defensor de la ciutadania, sobre tot, dels més desafavorits.
Vaig tenir la sort de conèixer en Jaume Botey a l'Institut de Batxillerat de Can Serra, anomenat Torras i Bages. El vaig tenir com a professor de religió perquè ell, per aquell temps, era capellà i la religió era matèria obligatòria. Jo tenia només deu anys quan vaig començar el batxillerat elemental i venia d'una escola parroquial on havia cursat primària. Una escola on la religió tenia un pes fonamental, gaire bé intensiu i on -dit amb totes les lletres- s'adoctrinava en la religió catòlica. Aquella que era la única veritable i on els capellans, fossin rectors o vicaris, anaven vestits amb sotanes negres i et feien creure en Déu -o en la idea que transmetien de Déu- a base de pors, càstigs o simples amenaces. Un Déu de l'Antic testament, venjatiu i dolent, que vigilava els homes i les dones a tothora i que et castigaria després amb l'infern o el purgatori si no seguies fil per randa el que ells -no Ell, sinó ells els ministres de l'esgèsia- et manaven.
De sobte em trobo amb un capellà a qui calia anomenar Pare Botey vestit com jo, amb texans, camisa i jersei, que ens explica que Déu és amor. On ens diu que la moral cristiana és el perdó i el que cerca és el benestar dels humans, segueixin la religió que segueixin i també la dels que no en tenen.
Però més enllà de les paraules, al Pare Botey li agradaven els fets i ens els explicava. Fets com el de construïr una parròquia al barri de Can Serra amb les seves pròpies mans i les dels veïns, en gran majoria nou vinguts en aquell barri encara en construcció. I ho van fer pidolant maons a la constructora que aixecava blocs de pisos en aquell turó de L'Hospitalet. I ho feia perquè, fins i tot l'esglesia, havia oblidat aquelles persones que havien deixat els seus pobles i viles per anar-s'hi a instal·lar en aquella ciutat que creixia a un rtime desmesurat. L'ajuntament -es clar- tampoc hi havia previst serveis. Suposo que el nacional-catolicisme només pensava en figurar a missa de dotze dels diumenges, en fer diners amb l'especulació immobiliaria, i poca cosa més.
Jaume Botey em va ensenyar que ser cristià és estar al costat dels més desafavorits, com ho feu Jesucrist. Em va ensenyar a no odiar aquells capellans de la vella guàrdia que em castigaven pel motiu més preregrí o que em provoquéssin tant por per haver pecat. (Com pot pecar un nen de nou anys???) En Jaume Botey em va ensenyar que dins l'esglèsia hi havia capellans que predicaven amb l'exemple i que- també- renunciaven al salari pagat per l'Estat per tal de tenir-los callats.
Jo vaig canviar d'Institut i de ciutat. Li vaig perdre la pista. Em vaig assabentar que va "penlar els hàbits" -curiosa forma de dir-ho d'algú que no el feia servir- que va tenir parella i que va entrar en política de la mà del PSUC al consistori Hospitalenc.
No sé si l'Ajuntament de L'Hospitalet té previst algún homenatge però des d'aqui humilment els hi ho demano.
Descansa en pau, Jaume
Que la terra et sigui lleu.

Jaume Botey i Vallès Doctor en Filosofia, Teòleg, Professor d'Història de la Cultura i de Moviments Socials de la UAB,

http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/1341492-mor-als-78-anys-l-activista-i-teoleg-jaume-botey.html?cca=1

Arriba l'estiu i la màniga curta. A tot arreu? No, al bus no.

Claudi Bachs — Thu, 01 Jun 2017 09:49:00 +0200

Hi ha qui no aguanta la calor de bon grat. És veritat que el fred és més fàcil de combatre. Només cal posar-se roba a sobre i, normalment, s'arriba al comfort. La calor, en canvi, només es pot combatre treient-se roba i ni així. I encara menys en zones humides com és el cas de Barcelona i tota la costa on l'humitat relativa acostuma a ser molt alta augmentant la sensació de xafogor.
L'estiu, al qual astronòmicament encara no hi hem arribat, és llarg a les nostres contrades. De fet, enguany, ha començat en plena primavera. Però té els seus avantatges. Anem més lleugers de pes perquè no ens hem d'endur cap abric o jersei.
No? N'estem segurs d'això?
Doncs sí, senyores i senyors. Si sou usuaris del transport públic, malgrat la temperatura s'apropi als trenta graus i l'humitat assoleixi el 85% us ben convé portar una vestimenta hivernal a la mà perquè el conductor del bus, o el del metro, o el del comboi de rodalies ha decidit que 15 o 17 graus és la seva (que no la vostra) temperatura de comfort.
Haurem de muntar una plataforma d'afectats pel fred al transport públic?
Si res no canvia us hi animo.

La carteta (lletra per cantar-la amb la música d' El Bandoler)

Claudi Bachs — Thu, 25 May 2017 14:39:00 +0200

En el segle XIX
I amb el nom de carteta
arribà un NO, NO, NO
a un país dins una illeta

En dos segles no han canviat
i amb una altra carteta
ha arribat un No, No, NO
a un país que és la pera

Catalunya és avui
La Cuba a qui s'explota
I com ella cantarà
Llibertat, llibertat.

(demanant perdó a Lluís Llach)

Guerra al cotxe (de les classes populars) de Colau i Comuns

Claudi Bachs — Fri, 19 May 2017 16:47:00 +0200

El govern d’Ada Colau ha emprès una guerra contra la mobilitat metropolitana. I ho fa contra els més dèbils –econòmicament parlant- que són els que sempre reben. I sí, és un tema metropolità perquè el que afecta la mobilitat de la capital, afecta directa o indirectament tot l’entorn de l’urbs puix molta gent hi va a treballar, a comprar, a veure-hi museus, a gaudir del teatre, el ballet, la música,…
Després d’anunciar la prohibició de circular els dies feiners els vehicles matriculats abans de 1997 a partir del 2019, ara, mitjançant la regidora Janet Sanz –llicenciada en Dret i Ciències polítiques- ens anuncien un canvi en les ordenances municipals per a reduïr places d’aparcament tant en superficie com subterrànies.
És problema de tots intentar rebaixar els nivells de contaminació que pateix la ciutat i la seva área metropolitana. S’hi ha de lluitar perquè ens hi va la salut. De tota manera un govern municipal també és l’encarregat de garantir la mobilitat de la gent, i la Sra Sanz és regidora de mobilitat.
Potser ella, tot residint a Sant Andreu, no en té de problemes de mobilitat. Potser ella té Metro i autobús suficients com per a moure’s per la ciutat i anar, per exemple, a la feina –perquè vull suposar que no fa servir un cotxe oficial per a fer-ho- en un temps raonable. Desconec també si en té un de propi per a desplaçar-se els festius i caps de setmana, sigui per la ciutat, per l’àrea metropolitana o per anar allà on li plagui. I desconec si els estudis de Dret i Ciències Polítiques li han aportat un grau alt de coneixement del que és i significa la mobilitat.
Les seves propostes són dificils de païr. D’una banda elininarà places al carrer (àrees verdes –i potser també blaves-( per qui no ho sàpiga a Barcelona no es pot aparcar sense pagar) i de l’altra vol modificar les normes municipals pel que fa a la construcción de places d’aparcament en edificis nous posant el número màxim de places allà on ara és el minim quan es fa una construcció. I afectarà a habitatges, oficines i hotels així com a centres comercials de certes dimensions.
No ens diu si després farà com a Toquio on per comprar-te un cotxe has de demostrar que tens una plaça d’aparcament a menys de 1000 metres de casa teva (veieu-ho aquí http://www.ajapon.com/tramites/comprar-coche-en-japon/ ) i per llogar-ne una has de demostrar tenir cotxe (sí, heu llegit bé, tot un bucle infinit).
De moment, el govern Colau i la seva regidora Sanz, el que aconseguiran és especulació en el preu de les places d’aparcament fent-les (encara) menys accesibles a la gent. Els rics podrán pagar-les i els treballadors no. Les places al centre de la ciutat no les ocupen només residents sinó que ho fan molts treballadors que les paguen de la seva butxaca perquè no tenen més remei. Alguns (pocs) treballadors aconsegueixen –fins ara- que la despesa d’aquest lloguer l’assumeixi l’empresa com a complement salarial, però, quan el tema no sigui ja el preu sinó la simple possibilitat de tenir-ne o no, a qui pensa la regidora comuna que li treuran la plaça? Al director general de l’empresa o al treballador? I en el cas de pagar-la pel seu compte, qui será el que es veurà expulsat per no poder fer front al rebut, el treballador mileurista o el director de la mateixa empresa?
Tal vegada des de Sant Andreu tot es veu diferent però que li ho expliqui al treballador que vivint fora de Barcelona, possiblement un exbarceloní expulsat pels preus de l’habitatge, resulta que no té transport public que el dugui a la feina o si el té que aquest ho faci en un temps raonable.
I és que molts que sovint s’omplen la boca dient que ells són els únics que afavoreixen la gent i sobretot la gent més vulnerable, després ni hi pensen, o se n’obliden, o, pitjor encara, només hi pensen quan fan “postureig” o arriben eleccions.
Aquell votant seu, que s’haurà de comprar un cotxe i el seu l’haurà de llençar (perquè no el voldrà ningú); aquell votant seu que veurà com ell ha de perdre hores i hores en desplaçaments mentre el seu director arriba i aparca just sota el despatx; aquell i principalment aquell, n’és i será el damnificat.
El que la regidora Sanz no ens diu mai és que a Pedralbes –per posar un exemple- es pot aparcar i els habitatges tenen dues places d’aparcament per apartament i que els vehicles dels veïns en molts casos són nous perquè qui hi viu té un poder adquisitiu molt superior i, també, perquè sovint, els cotxes són d’empresa que el renting canvia cada dos o tres anys. Hem de pensar llavors que només legisla contra els pobres, els treballadors o les classes “populars”?

Marine ou Emmanuel; Emmanuel ou Marine. (França davant la segona volta)

Claudi Bachs — Wed, 26 Apr 2017 15:54:00 +0200

Marine ou Emmanuel?

França va votar el passat diumenge. El seu sistema politic és diferent al nostre. A part de ser una república té forma presidencialista. El president, escollit per sufragi universal directe, té molts poders. No és pas un càrrec representatiu sinó executiu. De fet, i ben sovint, es diu per part dels mateixos francesos que té més poder que els reis o emperadors i la seva figura és tan inviolable que la justicia no pot perseguir-lo pels seus actes, fins i tot els que puguéssin haver succeït abans de la seva elecció. D’altra banda el sistema d’elecció francès és de doble volta. Això vol dir que, en cas de que cap candidat assoleixi el 50% +1 dels vots (cosa que passa sovint i més en eleccions a la presidencia) cal fer una segona votació – le deuxième tour- quinze dies després entre els dos candidats més votats. Aquest sistema majoritari fa que sempre hi hagi una majoria a costa d’eliminar les demés opcions, i és (o ha estat) garant d’un bipartidisme on potser la societat no s’hi veu reflectida. No és sols una simple eliminació d’opcions amb baixa representativitat sinó que, de vegades, significa treure de la cursa un candidat amb un terç dels vots emesos.
Tot això del sistema majoritari a França ho havien venut amb l’explicació que els països mediterranis tenien masses variabilitats de criteris i que calia que el govern fos fort i estable. El mateix De Gaulle va dir que un país on hi ha centenes de formatges diferents era ingobernable –frase que, obviant les diferències entre un demócrata i el feixisme espanyol, recorda aquella que deien els franquistes: en España hay 30 millones de partidos políticos-. De fet aquest sistema també el fan servir per les eleccions legislatives i quan algú guanya un districte electoral el guanya sencer. Fins no fa gaire, l’Assamblée Nationale, equivalent al Congreso de los Diputados, era una cambra amb Socialistes d’una banda amb Republicans i Gaullistes (centristes i dretans) de l’altre i poca cosa més llevat d’un petit grup de comunistes.
Doncs bé, aquesta peculiaritat del nostre veí del nord, provoca també altres coses sorprenents com, per exemple, que Jacques Chirac fos el president més votat de l’història. Aquest récord però cal contextualitzar-lo amb qui era el contrincant – Le Pen, representant el Front Nationale, partit d’arrels feixistes i ultranacionalista- més que no pas amb l’amor que els francesos sentien pel candidat del RPR (Ressemblement pour la République d’arrel gaulista). Apartar Le Pen del palau de l’Elisi va ser la consigna per a que Socialistes, Centristes, Ecologistes, Comunistes i fins i tot Trosquistes votéssin per Chirac.
El diumenge 7 de maig pot pasar quelcom de similar. Donats els resultats del passat diumenge, de nou Le Pen (en aquest cas la filla, Marine) s’enfrontarà en segona volta a Emmanuel Macron que la va superar per un escàs percentatge. Es pot donar el cas – i no sembla que les forces politiques canvïin d’estratègia- que Macron sigui votat per tot de gent que va votar opcions diverses i diferents el primer dia i que ho facin per tal d’evitar que Le Pen pugui ocupar el palau presidencial.
Com he dit, algunes forces politiques perdedores han demanat ja el vot per Macron. Fins i tot l’actual president, el socialista Hollande, ho ha demanat públicament i davant els micròfons. Però ni Macron és Chirac ni els 80 són el segle XXI. Moltes coses han canviat, moltes coses han passat. A França, com a molts llocs, el vot s’ha atomitzat. La corrupció afecta també la República francesa i aquesta corrupció ha afectat el sentit dels votants. Només cal recordar que François Fillon, candidat de la dreta després d’unes primàries, va pagar a les urnes el fet d’endollar tota la familia. Escudar-se en que era legal fer-ho no va evitar que l’electorat pensés que era inmoral.
Macron no és Chirac. Aquest, malgrat tenir molts opositors, era reconegut com un home íntegre i també com un bon politic que va fer emergir de nou el gaullisme. Chirac era un home culte, per no dir molt culte, que tenia rera seu tot un bagatge com alcalde (també és caracteristic de França que els diputats siguin alcaldes dels seus feus electorals), diputat i ministre.
Però qui és Macron? Molta gent s’ho pregunta, i no sols aquí, sinó a la mateixa França. Macron és un exsocialista sorgit de la ENA (Escola Nacional de l´administració) on s’eduquen les elits franceses. Va treballar per la Banca Rothshild guanyant molts diners en treballar amb fusions de grans empreses i Hollande el va anomenar assessor en materia económica de l’Elisi abans que Manuel Valls l’anomenés ministre de finances, càrrec molt contestat pel mateix partit socialista pels tics liberals, fins que va deixar el partit per a crear-ne un a la seva imatge i semblança: En Marche – que curiosament coincideix amb ell en les sigles EM-
Pel que fa a Marine Le Pen és algú que intenta suavitzar les tesis del seu pare, el fundador del Front Nationale, i que treballa com eurodiputada. No cal dir que aquesta suavització és mínima i que sovint treu rèdit dels esdeveniments dramàtics que afecten França, així com l’apropament de postures per part de la dreta cap als seus postulats. Ser antieuropeista i voler treure a França de la Unió i de la zona Euro és una altra de les seves característiques que se sumen al pretés tancament de fronteres i la xenofòbia poc dissimulada que duu al seu projecte i programa politic.
Cal dir que Macron, en contraposició a Le Pen, és el candidat europeista. Vol més pes per a França dins l’Unió però ni vol fer un “Frexit” ni abandonar l’euro o acabar amb Schengen. Hi ha, a més, altres temes que poden comptar, com són els drets socials, les jubilacions, les pensions i la jornada de 35 hores, però el cert és que cap dels dos candidats gosa carregar-se els drets socials del país europeu on semblen més intocables i tampoc no he volgut fer una anàlisi completa amb aquest escrit.
Ara, en aquesta setmana i mitja i com he intentat explicar, els francesos es troben en una situación similar a la del passat, però com també he resumit – i tal com ho he copsat amb un nombre important de francesos- malgrat semblar-ho no és gens igual. Macron no és Chirac però Le Pen tampoc és Chaban-del-Mas (contrincant de la dreta que va perdre l’elecció davant de Pompidou als 70), i menys quan gent del seu partit es dedica a defensar Petain ,col·laborador dels nazis des del govern francés de Vichy durant la Guerra Mundial.
És ben cert que a molts francesos Le Pen els hi provoca tota mena de sentiments negatius, però és cert també que Macron, un home sense gaire ideología que diu que no és ni de dretes ni d’esquerres (a què em zona això?) no arrossega gaire nous adeptes de diumenge ençà. I els francesos estan cansats també de votar amb el nas tapat.
El resultat el sabrem quan aquí a casa nostra celebrem el Dia de la Mare.

Marine ou Emmanuel; Emmanuel ou Marine. (França davant la segona volta)

Claudi Bachs — Wed, 26 Apr 2017 15:54:00 +0200

Charlie i la fàbrica de xocolata ( o els veïns )

Claudi Bachs — Thu, 27 Oct 2016 17:14:00 +0200

Charlie y la fábrica de chocolate.
Aquesta pel·licula de Tim Burton (2005) , remake de la de l'any 1971 Willy Bonka y la fábrica de chocolate, em va molt bé per a explicar una petita història que avui és ben viva a Viladecans. I si va molt bé com a títol és perquè hi ha una fàbrica de xocolata i perquè l'alcalde es diu Carles Ruiz però molts veïns l'anomenen Xarli (o Charly).
La fàbrica de Nederland, s.a. que hi ha al polígon centre de Viladecans fa aquest producte que tant ens agrada a molts i que s'anomena xocolata. Nederland, S.A. va nèixer als anys 20 a Barcelona, començant a exportar als anys 50. L'incrment de consum dels 60 va fer que haguéssin d'obrir una tercera planta i el 1971 van obrir la planta del Biax Llobregat. (veure història aqui: http://www.chocoweb.com/en/historia.htm) Per tant fa anys, molts anys que aquesta es troba en l'esmentat polígon, ben a prop de les vies del tren. És cert que per fer xoxolata cal cuinar el cacau i per tant s'emeten olors. També és cert que les olors son de vegades molt fortes i que, segons les condicions meteorològiques y com bufa el vent, s'escampen per tota la població, però, de ben segur, són els veïns més propers les que les pateixen.
Aquí comença un "conflicte" amb raons que tots podem comprendre.
El cert és que des d'aquell any la fàbrica es trobava a la seva ubicació actual molt abans que el la ciutat de Viladecans creixés cap a les vies. En aquells anys, on el tren encara passava de llarg del municipi -no va obrir-se el baixador per part de Renfe fins els 90 (http://www.transportebcn.es/…/estacion/71709/viladecans.html) - i les cases es trobaven lluny de la mateixa.
Avui no és així. El creixement de la ciutat i -per què no dir-ho- l'especulació urbanística han exercit pressió sobre el territori i han envaït espais que abans eren, primer, simplement camps y després terrenys industrials.
Ara els veïns es queixen de tenir-la a prop. Segurament no s'hi van fixar quan s´hi van instal·lar a viure. Pot ser. fins i tot, que les immobiliàries per vendre els hi prometessin que aquella fàbrica aniria fora. I ells s'ho van creure sense preocupar-se ni tan sols de la sort que els treballadors tindrien en aquest cas.
Viladecans i la Nederlan no són un cas únic. Recordem sinó el cas de La Farga de L'Hospitalet on hi havia manifestacions del nou veinat exigint el seu tancament. Tots eren veïns nouvinguts que havien comprat un pis a l'avinguda Isabel la Catòlica de nova construcció. Els veïns de sempre no ho demanaven perquè sabien on havien anat a viure (al costat o ben a prop d'un alt forn) o simplement perquè hi treballaven. El resultat va ser tancament i acomiadament de treballadors.
Menció a part son els veïns de Gava Mar que van comprar un habitatge al costat de la capçalera de les pistes de l'aeroport del Prat. Aquests van estar dies tallant l'autovia pels sorolls dels avions obligant finalment a canvis en les rutes d'aproximació i d'enlairement de les aeronaus.
No voldria en aquest escrit deixar de reconèixer les molèsties que afecten la gent i que son reals. El que sí voldria és preguntar per què ningú acusa les autoritats del país o locals que, atenent uns interessos com a mínim opacs, permetent i fins i tot beneficiant a constructores i immobiliàries per sobre del benestar de la gent i del lògic creixement empresarial que ha fet d'aquest país el que és.

ps. M'agradaria veure-hi aquí els vostres comentaris, sobre el cas particular explicat aqui, o sobre d'altres que de ben segur coneixeu.
Gràcies.

El maltractament

Claudi Bachs — Tue, 18 Oct 2016 15:55:00 +0200

El maltractament vs. el respecte

De manera voluntària he titulat aquest escrit “El maltractament”. No parlaré però de maltractament físic o psíquic que dones, noies –i per què no dir-ho- nois i homes pateixen o puguin patir. El maltractament del que vull parlar és a priori menys greu encara que també fa mal.
Fa mal a l’oida i fa mal, sobretot, a una cosa de la que hem de tenir cura nosaltres, doncs la rebem dels pares i avis i l’hem de transmetre als nostres fills tant bé com poguem. La nostra llengua: el Català.
S’ha lluitat molt per a mantenir i prestigiar el català. Ho ha fet gent anónima i també escriptors i intel·lectuals, sovint des de la prohibició o des de l’autoaprentatge, i s’ha fet durant segles.
Per fer memòria no ens cal anar als temps de la Renaixença. Només ens cal recordar que fa ben poc –des del punt de vista històric- que s’establia la Normalització o que s’escoltava per primer cop una transmissió de futbol en català.
Catalunya Ràdio i TV-3 van nèixer com una eina fonamental pel català. Sense oblidar d’altres com Ràdio 4 o diverses emissores privades, la salut de la llengua i la seva normalització al carrer, els mitjans –tots- tenen una responsabilitat envers el país i el català. I aquesta responsabilitat passa per emprar-lo correctament.
Els més joves no poden recordar que el català que es feia servir als 60 o 70 tenia sovint molts defectes. Defectes donats perquè els estudis es feien en castellà i els mitjans de comunicació també s’expressaven en aquella llengua. Per això la ràdio i la televisió publiques van servir per eradicar alguns mots que eren barbarismes disfressats. Avui ja no se sent pel carrer ningú que demana on hi ha un “bussó” per a tirar-hi una carta on hi ha posat un “sellu” molt car perquè la “direcció” on l’ha d’enviar es troba lluny.
En J.M Puyal ens va ensenyar el lèxic a utilizar per parlar de futbol i TV-3 amb els informatius i la resta de programes van acostar el català correcte a les cases, fins i tot fent populars paraules com “meuca” o “bandarra” per a citar-ne dues –que no dos- que Dallas ens va ensenyar.
Avui ja no s’ens fa estrany que un indi –o nadiu americà, com es diu avui en dia- parli doblat al català. Aquest argument el feien servir els monolingües de llavors, però també els catalanoparlants acomplexats, per a ridiculitzar la normalització a la televisió. Com si “Crazy Horse” no fos igual de ridícul parlant castellà que català, o si “Cavall Boig” fos menys plausible que “Caballo Loco”. Doncs si ho trobem normal és gràcies als mitjans públics d’aquest país que van fer una feina ingent de cara a la popularitat de la llengua però també a la popularització de l’ús correcte de la mateixa.
A hores d’ara no es pot dir que, pel que fa als mitjans, tot estigui ben equilibrat. Pel que fa als mitjans escrits –en paper- hi ha un desequilibri a favor dels mitjans en castellà. Però aquest desequilibri és encara més gran si parlem de televisió. SI ja es partia d’un desavantage amb les televisions analògiques (dues cadenes en català –obviant les locals- contra sis en castellà) amb la TDT l’oferta en castellà s’ha multiplicat i l’estat no ha fet res per a mantenir si més no les desconnexions a certes hores, tal com s’obligava a fer al principi de les cadenes privades.
Però si prenem els resultats de les audiències a l’altre mitjà de masses que és la ràdio ens trobem amb un panorama ben diferent. A més d’un major equilibri entre llengües observem que l’audiència segueix principalment dues emissores –una pública i l’altra privada- que emeten exclusivament en català.
Això és, o hauria de ser, un plus de responsabilitat per part de les emissores i dels professionals que hi treballen. I aquí no vull parlar de la responsabilitat com a informadors o comunicadors sinó a la responsabilitat pel que fa a la llengua emprada.
No pot ser que el “catanyol” s’instal·li a casa nostra. No pot ser que es permeti l’ús de barbarismes per part de locutors o reporters. No pot ser que un professional que vulgui ser digne de la feina ben feta digui paraules com “vivenda” en contes d’habitatge o parli de Barcelona com a “destí turistic” quan tothom sap que el destí té poc a veure amb la destinació. Ni tampoc pot ser que es pronuncïi malament la lletra E neutre de Balmes o del riu Besòs, o no se sàpiga diferenciar entre la casa de l’avi o la caça de la guineu.
Hem de demanar a aquests professionals de la comunicació que ho facin bé, que comuniquin bé. Com a usuaris, com a oients ho mereixem. I la llengua ho mereix encara més.
Només cal una mica de cura, una mica d’amor per la feina que es fa i per l’eina amb la que es fa: el llenguatge, la llengua, el català.

Carta al Sr. Junkers (farà res?)

Claudi Bachs — Thu, 13 Oct 2016 16:56:00 +0200

Benvolgut (o no) señor Junkers,
Vosté és una de les poques persones escollides directament pels ciutadans de la Unió Europea. Aquesta Unió, que no se sap si és un club d’estats, una associació d’interessos purament econòmics i no simplement empresarials sinó també bancaris i especulatius, té moltes potes (comissió, parlament, consell, etc) plena de funcionaris amb poder però amb un control difús i allunyat sovint de la ciutadania. Molts cops l’elecció és massa indirecta i feta obviant la part més important de la essència democrática. Però vosté té l’honor – i també la responsabilitat que implica- d’haver estat escollit pels ciutadans en votar al Parlament.
Sé que, malgrat ho defugi tant com pot, està assabentat de que hi ha un indret on habiten set milions i mig de ciutadans europeus i que demana majoritàriament i de forma pacífica poder votar si vol pertànyer a un estat o si vol fer cami en solitari.
Sé que vosté deu rebre pressions per a posicionar-se i moltes –moltíssimes- per a fer-ho en contra d’aquests ciutadans – les enquestes parlen que un 80% d’aquests 7,5 milions de ciutadans- i a favor dels arguments d’un estat que vol ignorar la democracia que representen unes urnes.
Sé també que, com a europeu, duu la democràcia en el seu ADN i que no és només una postura.
Europa, aquesta Europa creada a base de democràcia després dels desastres que dues grans guerres, i que havia creat esperances als ciutadans que la composen, no pot badar perquè fer-ho, donant l’esquena als ciutadans, pot significar la seva mort com a projecte col·lectiu.
Segurament vosté va patir quan Escòcia va votar en un referéndum la seva pertanyença al Regne Unit i possiblement es va sentir aliviat quan el No es va imposar malgrat ho fes per un estret marge. Però poc després, en una altra expressió democrática, el mateix Regne Unit va decidir abandonar l’Unió i ho va fer perquè els seus ciutadans reclamaven votar i el seu govern hi va posar les eines per a fer-ho. Això , penso, no li devia agradar però en cap moment li hem escoltat dubtar del resultat ni tampoc del nombre de votants que van caldre ni del percentantge amb el que els partidaris del Brexit van imposar-se. Perquè vosté, a part de moltes altres coses, i per sobre de totes elles, és un demócrata.
Dit tot això, i tornant al tema dels set milions I mig de ciutadans que reclamen exercir un dret basic, sé que vostè tampoc ignora que un día de no fa tant de temps els goverants democràticament escollits per aquests milions d’habitants van posar unes urnes malgrat les traves d’un estat que els hi ho negava. Ho van fer i més de dos milions de votants varen participar pacíficament expressant el seu vot. Els resultats ja els coneix però vull fer-li memòria recordant-li que més d’un milió nou-cents mil varen votar afirmativament a fer camí com un estat lliure i sobirà dins de la UE. Però no sols això. Com es negaven els resultats com a significatius pel boicot de l’estat, posteriorment es vàren fer unes eleccions pebiscitàries guanyant-les els partits que presentaven un programa amb la independencia del país com a punt principal.
Però bé, com aquest petit país de set milions I mig d’europeus té com a base la democràcia I vol esvair dubtes davant de tothom i, principalment, davant la resta de conciutadans europeus, el Parlament i el govern democràtic del mateix vol que se li permeti d’organitzar un referéndum amb totes les garanties, però l’estat –en qui recauen algunes coses necessàries per a fer-lo, com el cens o els col·legis electorals- s’hi nega.
Em costa de creure que vosté pugui restar impassible davant el bloqueig de la democràcia més básica per part d’un estat i deixar abandonats a la seva sort a set milions i mig de ciutadans europeus entre els quals, de ben segur, n’hi ha que el van votar per a que accedís a l’honorable càrrec que ostenta .
Per acabar vull explicar-li que dins d’aquest país petit de set milions i mig d’habitants hi ha gent, un nombre - indeterminat però important de ben segur- que es demana per què la Unió Europea no fa res. Aquesta innació només fa crèixer un euroescepticisme que en aquest indret d’Europa era francament molt minoritari. Però, donada la complexitat de la UE i l’entramat d’organismes que la formen aquesta pregunta la podem traslladar a qui va ésser escollit per a representar la ciutadania de la manera més directe: a vostè.
Farà res vostè per la democràcia i els drets d’aquests set milions i mig de ciutadans, señor Junkers?

Ens han robat Europa

Claudi Bachs — Mon, 09 May 2016 17:02:00 +0200

Malgrat el que alguns pensen -o voldrien pensar- pel títol no penso parlar de futbol. No acostumo a parlar-ne malgrat estar sotmés a una dictadura del que anomenen esport rei. Per tant, si espereu un text que parli del sortejos amb "boles calentes" o de la injusticia que suposa que passi un o un altre equip a la final, podeu deixar de llegir.
Del que vull parlar és del robatori, del furt, que ha patit Europa, la nostra Europa, la de tots, la dels ciutadans. Ho faig avui perquè és el Dia d'Europa, data que a més conmemora el final de la II Guerra Mundial que tant de mal va fer arreu del continent i més enllà.
Assolit aquell desastre que va deixar el continent devastat polítics d'una talla superior van posar-se a pensar en una Europa nova sense conflictes. La tasca no va ser fàcil i, continúa sense ser-ho. El fet d'agermanar pobles que fins feia poc enviaven els seus fills a lliutar contra l'altre, no ho és mai. Cal voluntat de superació. No d'oblit perquè oblidar pot suposar caure de nou en paranys però sí de superar velles rancúnies i recels.
De la CECA hem arribat a la U.E. tot passant per fases com va ser la C.E.E. Avui existeix el que s'anomena "ciutadania europea" malgrat tot vagi amb un subtitol de l'estat d'on prové cada ciutadà en aquell famós passaport grana que substituí els anteriors de cada estat. Tots portem matrícules als cotxes i motos amb els dotze estels daurats sobre fons blau com la bandera de la Unió. Tots podem anar a qualsevol cancelleria europea quan viatgem pel món i ésser tractat com a ciutadà del país que alberga la bandera. Hem avançat molt en algún sentit i molt por, per no dir gens, en altres.
És aquesta l'Europa que somiaven els seus habitants? És avui un exemple pels seus valors? Som més lliures pel fet de pertànyer a una Unió que se suposava avançada pel que fa als drets socials de la ciutadanía?
No. Segur que ningú pot respondre afirmativament. Europa, l'Europa gran i forta socialment s'ha esvaït. Ens l'han robada. No pertany als ciutadans sinó a grups econòmics i de poder que actuen a l'ombra i que hi tenen gent a sou per a fer i desfer a plaer sense que nosaltres, el Poble Europeu, hi pugui fer res.
Continuarem amb el somni d'una Europa socialment justa i també econòmicament forta perquè això és fonamental per al benestar social, però, per a que sigui una realitat i no un somni haurem de canviar alguna cosa, moltes coses, i el primer és recuperar Europa dels qui ens l'han robada.

A tu, futur suïcida

Claudi Bachs — Thu, 14 Apr 2016 15:27:00 +0200

A tu, futur suicida:
Segur que tindràs els teus motius, o millor dit, allò que creus motius per acabar amb tot. No vull regalar-te un missatge moral doncs ets tu, i només tu, qui decideix que la vida no es prou bella, que no té prou alicients, que una sortida de Sol no injecta il·lusió o que l’olor d’un camp sembrat o de l’herba humida acabada de tallar no et compensa. Ho sento per tu però no et jutjaré.
Ara, si en arribar aquest punt, el que pretens és endur-te algú per davant, llavors no sols et jutjaré sinó que no et perdonaré. Ni em preocuparan les teves escuses de mal pagador, ni m’importarà gens com t’ho has passat de malament. No.
La teva parella, o ex parella; els fills en comú si és que n’hi ha, no tenen cap culpa. Els hi preguntes si ells gaudeixen de les petites coses que la vida ens regala i que tu no aprecies? Qui ets tu per a decidir per ells? No, no ets ningú.
Et creus valent perquè mates una dona? Què et creus que és teva? Què et creus que et pertany? No, t'equivoques.
I et creus valent matant uns nens petis? Va home va!
Si te’n vas perquè ets un covard, ves-te’n sol.
Si penses que no és això, que ets un valent i tens “nassos” per a treure’t la vida, fes-ho igual, ves-te’n sol. I si malgrat la meva carta insisteixes en acabar amb ells, fem un pacte: Primer et fots el tret i després intenta matar-los.
Va, valent!

Viladecans, municipi de tots o "cortijo" d'alguns. (i on són els opositors al psc-psoe?)

Claudi Bachs — Wed, 16 Dec 2015 16:03:00 +0100

Ahir la secció local d'Esquerra Republicana de Viladecans va denunciar davant la Junta Electoral l'ús d'un equipament municipal (la biblioteca) per un acte que, disfressat de presentació d'un llibre, no deixa de ser electoral.
L'elecció de la data en plena campanya podria ser casual si no fos perquè l'escriptor del llibre -que pel que es veu conté falsedats segons han denunciat diversos economistes- és l'exministre del PSOE Josep Borrell.
Per acabar-ho d'adobar l'acte ha estar promocionat pel PSC-PSOE a les xarxes socials profusament.
Si el primer argument no és prou per la JE, el segón deixa en evidència que es tracta realment d'un acte electoral que aprofitarà un equipament de tothom, de forma gratuita i difós amb publicitat també pagada per tots.
Els governs municipals han de mirar per tots els seus conciutadans. Tots. Els que els van votar, els que no els van votar i també pels que no van votar ningú.
La manca d'ètica d'Ajuntaments on un (o uns) partits governen des de fa moltes legislatures és una constant que afecta al PSC-PSOE. De fet fa la impressió que entenen la ciutat com el seu "cortijo" on fan i desfàn a plaer sense que ningú hi pugui fer res, doncs ignoren tothom que no és dels seus.
Llevat que en el cas aquest de Viladecans només ERC ha denunciat el fet, hi ha coses que sorprenen:
- Els d'ICV accepten de bon grat que el PSC-PSOE faci maniobres aixi? El fet d'estar al govern amb dos seients els fa ser partidaris i no ho poden denunciar per no fer enfadar el senyor Alcalde?
- On és la resta de la oposició? Dormen? Ja els hi va bé a Podemos o a Guanyem? Fan política pel poble o són a reunions d'altres coses i no tenen temps?
Com diu el comunicat d'Esquerra (veure adjunt) i el President Local Xavier Martin s'ha d'acceptar la ressolució però evidentment no estar-hi d'acord.
Una ressolució que accepta i promou una "cacicada" perquè els del partit majoritari segueixin pensant que VIladecans és el seu "cortijo" no pot tenir el favor de ningú que es digui democràtic.

(document ERC VIladecans: http://locals.esquerra.cat/viladecans/article/28758/erc-lamenta-que-la-junta-electoral-autoritzi-la-presentacio-de-lultim-llibre-de-josep-borr

Explicació a través d'una història. O vé el titular o obro un compte nou al meu nom

Claudi Bachs — Wed, 25 Nov 2015 10:03:00 +0100

Aquesta història pot semblar ficció encara que, traslladada a fa només uns lustres, era molt real. Avui, però, pot servir per a explicar un tema que alguns no arriben a comprendre.

Tenía 17 anys, a punt de fer-ne 18. Treballava des dels 16 i donava tota la setmanada a casa. La seva mare, un cop rebuts els diners, li donava una part per les seves despeses. Amb aquella part es pagava tant el transport –a la feina principalment- com les seves sortides per a divertir-se amb els seus amics que, majoritàriament, eren estudiants i depenien dels diners que a casa els hi donaven.
Amb aquests no hi tenia grans diferències econòmiques tot i que, sovint, gaudien d’un millor estatus econòmic que ell mateix malgrat no treballar. Coses de viure en una familia benestant o en una que passava dificultats per motius diversos.
A la seva edat tenia molts somnis. L’il·lusionava treure’s el carnet i comprar-se un cotxe. Pel carnet va estalviar una mica. No era tant car treure-se’l per lliure sense haver de passar per l’autoescola. La compra del cotxe era quelcom menys fácil. No disposaria mai dels diners si volia seguir sortint –poc i amb baix pressupost- amb els seus amics i companys. De fet, ni que deixés de fer-ho podría. Però ningú es comprava un cotxe al comptat!
Els seus somnis el diuen a visitar de tant en tant algún concessionari tot buscant el vehicle més econòmic. No ho feia sovint però un cop va visitar-ne un dues vegades la mateixa setmana. Aquell dia, amb la botiga buida, el venedor se li va apropar:
-          Puc ajudar-te?
-          Bé, només l’estic mirant.
-          És el nou model. Si vols t’explico les opcions que hi ha.
-          Què val?
-          Home, depén de les opcions
-          El més bàsic
-          Acompanye’m a la taula que farem números.
Ell, temerós, no s’hi va poder negar i el va seguir. L’home, recordant el que el xicot l’hi havia dit, va exposar-li els models sense opcions. Aquestes en aquells moments no eren gaires i es restringien als vidres elèctrics o la ràdio amb cassette instal·lada amb els seus dos altaveus o la pintura metalitzada. Poc més.
Quan el xicot va escoltar el total del cotxe matriculat el venedor observà la cara indissimulada de tristor en ell i li digué:
-          Treballes, oi? Pots pagar-lo a terminis. Si vols mirem finançament aquí, encara que podràs fer-ho amb el teu banc si vols.
-          Ja, i…quant surtiría a terminis – va dir amb veu tremolosa, tot sabent l’inabastable que resultaria per ell-
-          Fem la prova al màxim termini tot donant una petita entrada
-          De quant?
-          Posem cent-mil pessetes?
-          Uff, no les tinc
-          Doncs res, baixem-ho a cinquanta-mil
El noi el va deixar fer números. Sabía que ell guanyava cinquanta-mil pessetes al mes, però que no disposava d’aquesta xifra. Tot es reduïa a uns pocs milers un cop passés per mans de la familia.
Quan va tenir la xifra se la va mirar fent-se l’interessat i es va acomiadar del venedor tot dient que s’ho pensaría i tornaria. La xifra era desorbitada per a ell però sempre podría probar-ho al banc, amb millors interessos segons el mateix venedor.
Al dia següent va decidir anar al banc. Va demanar sortir una mica abans i s’hi va acostar. Va parlar amb un senyor molt amable que es va oferir a gestionar la seva qüestió. Li va explicar que venia per informar-se d’un crèdit auto que havia vist anunciat.
-          Ets client d’aquí?
-          Sí senyor
-          Hi tens la nòmina?
-          Bé, de fet va al compte de la familia encara que hi tinc signatura.
-          Llavors ha de venir el titular. No donem crèdits més que als titulars. Pel que fa a les condicions…
-          Si no li sap greu – va interrompre’l- vindré en un altre moment amb un dels titulars llavors.
-          Com vulguis. Cap problema. De tota manera, i és només una suggerència, podries obrir un compte nòmina tu sol ja que ets tu qui la té. Amb només això podriem estudiar atorgar-te el crèdit per aquest auntomòbil que vols a part que tindries altres avantatges.
-          Sí, ja ho entenc. No es preocupi que pensaré les opcions. Moltes gràcies.
En sortir del banc i durant el trajecte en autobús repensava les opcions que tenia. Les paraules de l’empleat del banc eren clares i diàfanes. Ell, amb el que guanyava, era prou solvent per comprar el seu somni. Li donarien de ben segur el crèdit per fer-ho.
Tenia dues alternatives: pidolar diners seus –perquè eren seus i era ell que els guanyava- o dir prou, obrir un compte al seu nom i, llavors, si en sobrava, ser solidari amb qui fins ara havia estat gestionant els seus diners i la seva vida.

Ara, si al text hi canviem el xicot per Catalunya, els seus pares per Espanya i el banc local pels mercats de crèdit tindrem una explicació –que potser no caldria ja donar- respecte on som i on hem d’anar.

Resposta al Sr. Odón Elorza , socialista basc (que no només Felipe Gonzalez mereix resposta)

Claudi Bachs — Mon, 31 Aug 2015 12:46:00 +0200

Avui, mitjançant un tuit d'en Xavier Arbós Marín (@Xavier_Arbos) he pogut llegir un article d'opinió d'en Odón Elorza (@odonelorza2011) publicat a Publiscopia (aquí deixo l'enllaç) http://www.publicoscopia.com/opinion-politica/item/4768-el-27-s-evidenciara-la-necesidad-de-una-nueva-tercera-via-como-solucion.html
Tothom està enviant cartes a'n Felipe Gonzàlez pel seu Editorial a EL País, però com crec que el Sr. Elorza també mereix una resposta, adjunto aquí el text del comentari que he escrit en el mateix mitjà "Publiscopia" que espero sigui aprovat pels administradors i publicat.
El text és en castellà.
Sr. Elorza, la lectura de su artículo de opinión me lleva a compararlo con el publicado ayer por su ex-líder F. González. Su escrito es menos insultante pero lleno así mismo de alguna que otra nota más que discordante y con un final nada refinado a excepción de las formas.
Habla ud. de "objetivos electorales de Rajoy y Mas para desviar la atención". Respecto al primero no me voy a pronunciar, pero respecto al segundo le pregunto si cada 11-S más de un millón de catalanes sale a manifestarse o a unir en una cadena humana el país de sur a norte pidiendo la INDEPENDENCIA (no otra cosa) y él, como presidente de Catalunya, procura para que sus conciudadanos se manifiesten por la vía más democrática que existe (un voto en una urna)¿ Es eso un objetivo electoral para desviar a atención? ¿O por el contrario es dar voz a la ciudadanía?
Su texto comete, a mi modo de ver, un error en cuanto a la supuesta imparcialidad que cree imprimir cuando dice: "combatir todo tipo de corrupciones e inmoralidades en la vida política e institucional...catalana(!) ¿Sólo catalana, sr. Elorza? ¿olivida usted alevosamente esa misma corrupción e inmoralidad de otros lugares que incluyen la del Estado al completo? Y por otro lado, ¿cree que los que votaremos a partidos y coaliciones del SÍ el 27-S no lo haremos para crear una república sin esos defectos y para que si existen sean perseguidos y castigados de forma rápida por una justícia independiente?
Por otro lado diagnostica unos resultados no determinantes. Bien, eso es una incógnita que sólo quedará despejada el mismo 27 de septiembre por la noche. De todos modos, aparte de su diagnóstico - del cual no aporta datos por lo que debe tomarse como un pronóstico más que un diagnóstico, cuando no un deseo- lo que más debe preocupar a un demócrata es que añada que "el derecho a decidir no existe". Aunque le cueste aceptarlo tiene un usted la misma visión que cualquier militante del Partido Popular o de Ciudadanos, La negación de un derecho no le hace mejor, sr. Elorza.
Pero sigamos. Su siguiente tema es más espinoso, sobre todo viniendo de un ciudadano de Euskadi. Habla de "redefinición de la financiación catalana sin romper el principio de solidaridad interterritorial". Eso indica que para ello va usted a renunciar a la financiación especial del País Vasco. ¿Renuciará al cupo y se pasará al régimen común o eso sólo sirve para los demás y va a definir usted cuánto nos corresponde pagar?
Podría dar por terminado aquí mi comentario/respuesta a su artículo pero a mi modo de ver hay más cosas que comentar. Cosas que, a decir verdad, son tan importantes o más que lo expuesto hasta ahora. Por ejemplo cuando usted propone " Tras un pronunciamiento de mayoría reforzada del Parlament (por cierto, ¿podría cuantificar lo que es una mayoría reforzada? Hablar en términos abstractos puede llevar a errores) las Cortes estarían obligadas a recoger esa petición y trasladarla al gobierno" ¿Ha perdido usted la memoria sr. Elorza? ¿Ya no recuerda que con un mandato de una mayoría aplastante del Parlament de Catalunya, tres representantes de las tres fuerzas mayoritarias que lo aprobaron (faltaba una cuarta, las CUP) fueron al Congreso de los Diputados y se les dió un portazo? ¿No recuerda que su partido votó junto a la mayoría del PP en contra de permitir un referéndum?. Pero además usted indica que "del resultado no se derivaría la secesión sino que se daría la necesaria reforma de la constitución". ¿Perdón? Un referéndum sobre la independencia pero que en caso de ganarse no sirva para ello sino para otra cosa. Eso es como mínimo un fraude Sr. Elorza. Eso como mínimo, y, además, nos lleva a todos a permanecer en la rueda como un hámster.
Claro que, llegados a este punto, la finalización de su escrito no augura nada bueno tampoco. Decir que "sea cual fuere el resultado del 27-S y la aplicación del imperio de la ley" suena a amenaza velada. Y pregunto ¿ Habla de la ley de su imperio, sr. Elorza? Porque nada se hará en Catalunya sin ley. Para eso tendremos un parlamento que legislará desde el minuto uno. No debe preocuparle eso.

Catalunya, D.F.

Claudi Bachs — Tue, 25 Aug 2015 12:03:00 +0200

Si el 27 de setembre guanyen sobradament, tal com esperem, les candidatures de Junts pel Sí i les CUP no quedarà més remei que acceptar el mandat del poble català per part dels demòcrates d’arreu del món. Això inclou, per suposat, els països de la UE on la democràcia és un valor i una condició “sine qua non” fundacional.
Sabem que els països veins i propers, i tots en general, són conservadors en el sentit que no els hi agraden els canvis. Tot canvi suposa feina. Feina per a polítics, diplomàtics, etc. per tal de mirar que les relacions –sobretot comercials- no deixin llurs països i empreses fora de joc. Però malgrat tot, qui es creu que facin passar la seva mandra per sobre d’una decisió presa plenament de manera democrática?
Catalunya será molt probablement el primer estat europeu al cent per cent. La resta eren ja estats abans d’unir-s’hi i van haver de cedir una part de sobirania a Brussel·les canviant lleis i constitucions. En el cas català tot, absolutament tot, es farà des de bon principi seguint les regles i legislant sobre la legislació i normativa europea. La constitució de la República –segurament será una república- Catalana i les lleis de transició que es facin mentre s’aprova la mateixa, tindran en compte la legislació supranacional i també els interessos de les diferents empreses multinacionals que ja són al nostre territori així com les que s’hi vulguin instal·lar.
Un cop explicat això per activa i per passiva als socis europeus, garantint-los la seguretat jurídica pels seus interessos comercials –i també polítics- seran ells mateixos els que d’una manera o altra protegiran i donaran aixopluc al nou estat europeu. Ho hauran de fer de manera de no enfadar el govern de Madrid, però no tindran més remei. Hi posaran dates, s’asseuran amb els actors, seran testimonis de les negociacions d’actius i passius i hi donaran el vist i plau corresponent. I mentrestant potser ens podriem trovar que la República Catalana sigui, durant un temps limitat, una espècie de protectorat europeu, de la UE, per a fer-la intocable a ulls de qui la voldrien desestabilitzar. Protectorat que, havent nascut amb la UE ja creada, fos una cosa similar a un districte federal, nascut de ben nou, com en el seu dia es va fer amb la ciutat de Mèxic o, encara més similar, com quan part del territori dels estats de Maryland i Virginia es cedí per a crear-hi el que avui és Washington, D.C.