Aquests dies, amb el rebombori del judici en contra de l'ex-president Mas i son govern pel cas del famós 9N, la qual cosa aixeca tantes expectatives mediàtiques remunerades i il·lusions populars processistes, un pensament recorre la ment de la majoria dels catalans: que injusta i antidemocràtica és Espanya! I com no, no els ho negaré pas, perquè porten raó, però em sap greu que no es faci un esforç col·lectiu i es vagi més enllà de la qüestió tot plantejant-se: per què el Parlament català, quan té una majoria “sobiranista” des de fa força anys, no ha declarat encara la Independència?

     De fet, si el Parlament de Catalunya hagués declarat la Independència (tal i com es compromet el full de ruta de Junts pel Sí que s'està incomplint actualment), el judici a Mas i companyia seria del tot inexistent, ja que la legislació espanyola quedaria abolida i substituïda per una de pròpia, sense aquestes escomeses perverses. Ara bé, potser als actorassos de l'star system de la política autonomista els interessen aquests vodevils judicials i demés, a resultes de ser encara més glorificats i heroicitzats per la massa irreflexiva, temptejant noves eleccions en un horitzó proper.

     Sí, doncs, i en breu noves eleccions, es flairen, noves plebiscitàries. I la Marta Rovira, amb aquell posat seu tan estudiat de bona monja -per suposat falsament modesta-, ho tornarà a vendre així, de la mateixa manera igual que quan ho començà a fer en aquell llunyà 2012. I amb tot plegat, els votants oblidaran que ja han votat i guanyat diverses vegades, i que aquells a qui han votat també han incomplert vàries vegades. I amb això s'acaben els 18 mesos i en comencen 18 més, de regal, de propina, i aquí no passa mai res. I el tricentenari queda enrere, aquell que havia de ser l'any màgic, especial, ara sí que sí que sí que sí...

     Sobretot, que mentrestant, ningú gosi recordar que la consulta/enquesta/procés participatiu del 9N el va guanyar de forma clara el Sí per sobre del No. Sobretot, suara, que ningú recordi que el passat 27S altre cop el Sí va guanyar per sobre del No. Que ningú digui en veu alta que ara mateix hi ha una majoria independentista parlamentària. Aquests 72 diputats poden declarar la Independència. Hi tant. No ho dic jo, no, ho diu la legislació internacional. Sí, aquella que està per sobre de l'espanyola, aquella a la qual els polítics catalanets no s'atreveixen a apel·lar. Alguns incondicionals diran que no s'hi atreveixen per por, és clar, no obstant això, la reincidència de la manca de fets governamentals ens diu que no l'apel·len per mala fe, perquè en el fons, allò que volen és no fer res sense semblar-ho.

     A fi de comptes, i un xic per vergonya aliena, quan fa una setmaneta em trobava passavolants pel carrer que m'interrogaven sobre si aniria a Barcelona a fer el paperina davant dels Tribunals espanyols, els contestava que “no, home, no! O potser sí, mira, hi aniré en esperit, com en Mas anava a la manis de les Diades quan era president”. Ho recordeu? 

     L'espectacle ha passat per una moció de confiança parlamentària, totalment absurda si és que de debò ambdues parts del full de ruta han subscrit un pacte per fer la Independència de forma seriosa. Altrament, i si aquesta moció no deixa de ser el punt d'inflexió per dir-nos que no compliran el full de ruta promès? I si la moció, com tantes altres maniobres, no deixa de ser una distracció per fer-nos oblidar el calendari mentre ens llancen un nou esquer junt a un nou termini? Sigui com sigui, en aquest petit vodevil només hi falta la música de Mozart sonant de fons a l'hemicicle mentre retransmeten pel canal Parlament, talment la Flauta Màgica, on hi podríem encabir ràpidament algunes de les cançons del protagonista Papageno, que toca la flauta de Pan per encisar les seves preses: “Sóc l'ocellaire caçador d'ocells/ sempre alegre i content/ Com ocellaire conegut/ en tot el país per joves i vells/ Caço amb reclam mentre toco la flauta/ i estic alegre i content/ perquè tots els ocells són meus...”.

     Sí, és clar, i mentrestant queden nou mesos dels divuit promesos, però què importa si de nou han tocat la flauta i encisat el ramat... Segons el full de ruta votat per una majoria de catalans, al juliol de 2017 hauríem de ser independents. Ni abans ni després. No obstant això, ara ja només es parla de fer un referèndum cap al setembre de 2017. Ostres, és que Convergència, perdó, volia dir Junts pel Sí, sempre ha tingut uns ideòlegs tan fins i eficaços en anar girant truites; en pocs dies hem retornat a quatre anys enrere, a 2012, quan Mas prometia “consulta Sí o Sí”, si bé ara Puigdemont en diu “referèndum o referèndum”, que vé a ser la mateixa promesa la qual vam veure que no rutllà.

     Al meu entendre, l'únic referèndum que podem fer els catalans, és un referèndum ratificatori un cop s'hagi declarat la Independència, perquè llavors haurem sortit de la legalitat espanyola i jugarem dins del camp de la legalitat internacional, i si cal, ens l'exigiran des de fora, com en d'altres llocs ha passat. Ara bé, els polítics catalans això no ho volen fer, tot i que ho duien al programa electoral, tot i que tenen la majoria parlamentària per executar-ho. Ells no, no gosen, o no volen, o no en saben, vét a saber. Continuen donant excuses sobre si no som prou gent. Per ells 72 diputats són majoria per aprovar pressupostos autonòmics i lleis, no per una DUI, ja que per a una DUI els en calen molts més, més de 100, diguem-ne que uns 136. Renoi.

     De totes formes, potser no tot és culpa dels polítics. Fent un xic de reflexió descobrirem que també són fets a imatge i semblança nostra: corruptes, badocs, interessats, covards,etc... No tot és culpa seva. I el fet que siguin processistes també és gràcies a nosaltres, o vosaltres, més ben dit. Us posaré un exemple, quelcom que m'ha passat pel carrer o en converses pel cap baix dues o tres-centes vegades durant aquests darrers anys, la típica conversa en la qual, després d'exhibir els meus arguments, sempre acaba amb aquella frase: “Hem de fer-ho bé!”. Malgrat la meva insistència sobre l'interlocutor perquè em detallés què significa això de “fer-ho bé”, encara ningú m'ho ha sabut explicar. Aleshores, els polítics també són processistes gràcies a vosaltres. Com no.

     De fet, aquest oblit convé molt als polítics autonomistes, els quals, de bones a primeres, sabien que no complirien el full de ruta promès, i ens han anat dosificant el desengany a través de comentaris mediàtics. El català mig, com a bon consumidor de mitjans públics i subvencionats, durant aquest temps ha anat interioritzant que el calendari processista no es compliria, i quan arribi l'hora no s'hi rebel·larà, sinó que s'empassarà la següent mentida electoral (pastanaga!). Exemplificant: recordeu quan, primer Baños el 27S, i després Puigdemont flamant president, van cuitar-se a negar que farien la DUI? I mentrestant, queden 13 maleïts mesos...

     A banda d'eleccions espanyoles, un altre factor ha ajudat recentment a escampar la zitzània dins la tragicòmica vida parlamentària: l'afer pressupostari. Ha sigut l'excusa perfecte per formalitzar el malestar dels covards. A partir d'aquí, cada cop menys gent creu que acabin el mandat i entrem de nou en el regne de la incertesa. Si les CUP fossin tan independentistes, no condicionarien l'aprovació pressupostària a canvi d'una Declaració d'Independència immediata? I JxS no prorrogaria pressupostos com ja havia fet en el passat la mateixa Convergència, en vistes a què els propers pressupostos serien els de la Catalunya Estat? Dimonis, és clar, és que no tenen Hisenda pròpia! A 2012 CiU i Esquerra van signar de tenir enllestida l'ATC pel 2014. Per variar, ho incompliren. I els queden 13 mesos de teatre, fins a la proper cruïlla electoral on treuran pit de nou i fanfarronejaran de més coses que després tampoc faran.

     Si de retruc aprofundim en el tema dels pressupostos entendrem quelcom que ens ajudarà a comprendre la realitat, i que sol passar desaparcebut: el paper oportunista d'ERC en tot plegat. Cada cop que el processisme fa un pas enrere, Esquerra canvia ses declaracions i les rebaixa de to com si abans no hagués dit res. El passat desembre Joan Tardà deia que “estas seran las últimas elecciones en Madrid porque ya hemos ganado e iniciaremos el proceso constituyente”. Fa pocs dies Tardà afegia de cara a noves eleccions (espanyoles): “reclamaremos a la izquierda española que se sume al procés”. Tot això és incomprensible sense percebre que Junqueras és un llop amb pell de xai. La seva essència és la falsa modèstia, que amaga son afany de poder, i teixeix son discurs en base a allò que l'oient vol sentir, mentint de forma innata. Deu ser cosa de la doble moral cristiana accentuada, com la de Duran, que se les donava de sant mentre era un putero total que a les nits madrilenyes es gastava a gust els nostres impostos. Esquerra, sota el seu lideratge, ha arribat als límits del cinisme, cosa que es percep en ses contradiccions constants, de les quals en podríem posar força exemples, com quan a 2014 el mateix Junqueras deia que “Esquerra no donarà suport a uns altres pressupostos autonòmics”, fins que enguany -fa pocs dies- ha canviat el discurs i ens ven la moto de forma simpàtica amb el “són els pressupostos socialment més ambiciosos de la història...”. Cinisme pur. I mentrestant, queden 13 mesos.

     Eleccions, pressupostos autonòmics, comedietes ideològiques, eleccions, etc. I si no fos prou, nous conceptes per confondre'ns, perquè dubtem dels 18 mesos promesos. Com que no volen complir el full de ruta, ni fer la DUI abans d'acabar el mandat, el principal satèl·lit civil progovernamental, l'Assemblea, ara difon una nova insensatesa per perdre més temps: el RUI. El referèndum unilateral, que seria allò que Mas el 2012 en digué “Consulta Sí o Sí”, i que no acabà fent. Ens amaguen que el camí és la Declaració d'Independència seguida d'un probable referèndum ratificatori exigit per la comunitat internacional. Però si anessin per feina, ja apel·larien la legalitat internacional i no l'espanyola, i com a bons polítics autonomistes espanyols no ho saben fer, no els surt de l'ànima, no poden trair a l'amo i senyor que els controla des de Madrid com titelles. Amb aquestes, si afineu l'ull, veureu que el procés no és dinàmic, és estàtic. I continuaran quedant 13 maleïts mesos.

     A escassos 15 mesos vista ja es percep l'incompliment del full de ruta que anava a morir a juliol de 2017, el qual es perllongarà fins al llindar de la paciència ciutadana. Es percep a través de vàries coses: la manca de fets executius, i les declaracions dels líders processistes, subordinades al vist-i-plau de l'amo i senyor espanyol, pendents de qui mana o no a la Moncloa, quan això no hauria de tenir cap importància, ja que no hi ha hagut mai cap president espanyol bo per Catalunya. A més a més, si hom té la sort, com servidor, de poder conversar en franquesa amb algun alt càrrec de Govern, la derrota li és admesa a contrapèl i en veu baixa.

     Si revisem amb lupa el full de ruta de Junts pel Sí, amb suport de les Cup, és clar, veurem que des de la creació del Govern i abans de 18 mesos, el Parlament ha de Declarar la Independència. Això, suposaria de facto la Independència, i alhora es negociaria amb la comunitat internacional. Ara bé, com que no ho faran, i ho saben, però temen dir-nos-ho directament a la cara, aquests dies estan incrementant el discurs mediàtic per justificar l'incompliment, basat en dos eixos: la insistència en un utòpic referèndum pactat amb Espanya, i el deslluïment de la via unilateral.

    Quin gran exercici de cinisme el dels nostres politicastres! Ens venen la moto que volen fer la Independència perquè els continuem votant, mentre neguen l'única via per assolir-la: la DUI. Per això a 2012 van concentrar tots els seus esforços en anorrear l'únic partit que la duia com a nucli programàtic. En l'actualitat, ens amaguen que la legislació internacional admet una Declaració d'Independència sempre i quan compti amb una majoria parlamentària pacífica que l'aprovi, i centren son fals discurs en què encara no som prou gent i que la majoria ha de crèixer no sé quants tants per cents i parell de collons més.... Vaja, que no la volen fer.

     Per tot plegat, a continuació, i en prova d'allò que sintetitzo, us podria avorrir abastament si fes ús de l'hemeroteca dels darrers tres mesos. No ho faré. Tan sols reproduiré dues cites, del president i vicepresident de la Generalitat respectivament. Avui mateix 4 d'abril Carles Puigdemont ha declarat: “En aquesta legislatura no hi haurà una DUI, perquè no està previst i no és el nostre compromís”. Fa dos mesos Junqueras deia quelcom complementari: “La Independència de Catalunya no serà unilateral, serà multilateral”. Si llegim entre línies, està tot dit. I si us queden dubtes, cerqueu a la viquipèdia per saber si existeix lo de la Independència multilateral, molt em temo que no, no obstant això, potser trobeu unes declaracions del mateix Junqueras de 2013 on afirmava treien pit de forma electoralista: “Doneu-me 68 diputats i proclamo la Independència”. Fum, fum, fum.

     Al cap i a la fi, potser ens haurem d'admetre que continuem essent un país massa tocat de religiosat, com apuntava un xic a l'inici del text, com a herència dels nostres antecessors. Cada cop més desprès de vinculacions eclesiàstiques i cerimonioses, sí, però amb un sentit intern i latent de la fe, una fe que per desgràcia es barreja amb la política i facilita que un col·lectiu emmetzinat no valori les accions a partir de la raó sinó de l'esperança. Nogensmenys, l'actual sobiranisme prové del catalanisme nat a finals del segle XIX, quan Catalunya es veia immersa en el romanticisme, i clergues i burgesos anaven de la mà. Mal llamp, volem ser moderns i som rupestres perquè els nostres judicis es guien per desitjos i no per objectius.  

     La qüestió dels tempos crec que és prou palpable i no ve de nou. Tots recordarem que cada any ens diuen, des dels satèl·lits progovernamentals com l'ANC, que enguany no sinó el vinent, i quan arriba el vinent repeteixen el missatge talment una sínia retòrica, i així van passant els anys i en fa dos del famós tricentenari que tant havia de significar. Si analitzem la darrera cronologia proposada, veurem que el passat 27S les forces sobiranistes ens van explicar que en 18 mesos seríem independents. Ara bé, no van precisar tampoc si aquests 18 mesos començaven a computar a partir d'aquell moment, d'un nou president o d'un nou govern. Sia com sia, si comptem des d'avui, entenem que el nou calendari expira el proper juliol de 2017. Amén.

     Sobre el full de ruta, és clar, en podríem parlar abastament i fer-ne esmenes o correccions, però no és el cas. El cas és que ens guiarem amb allò que ja està escrit, per la qual cosa la qüestió és més senzilla. Aquells que van guanyar les darreres eleccions catalanes, Junts pel Sí, duien quelcom clau en el seu programa: el Parlament, un cop el Govern hagués preparat les estructures d'estat i abans d'extingir els famosos 18 mesos, declararia la Independència. Les declaracions d'Independència, com a tal, tan sols poden ser unilaterals. En el cas català, a més a més, aquesta és l'única via per trencar amb un estat pseudodemocràtic com l'espanyol.

     Arribats al nucli de l'afer, la DUI, després que Junts pel Sí hagi aconseguit la majoria de vots d'un públic il·lusionat, és bo escoltar què en diuen els seus protagonistes per deduir com actuaran. El passat 27 de gener Marta Rovira, portaveu de la coalició parlamentària de JxS, explicava que abans de 18 mesos s'aprovarien les lleis fonamentals i es declararia la Independència. Ras i curt. El mateix dia, unes hores més tard, Neus Munté, al seu torn portaveu del Govern de la Generalitat, desmentia indirectament a Rovira afirmant que hi hauria “una declaració d'intencions que, en la mesura que és prèvia a unes eleccions constituents, es pot adjectivar com es vulgui. Nosaltres no parlem d'unilateralitat”. L'endemà (28 de gener) Rovira s'acuitava a contradir-se, com si l'haguessin renyada durant la nit, manifestant que “no proclamarem la Independència d'aquí a divuit mesos”. Les excuses que Rovira profereix a continuació d'aquesta notícia són infumables. Si n'obriu algun enllaç en premsa electrònica riureu una estona perquè ratlla el surrealisme. I per acabar-ho d'adobar, el 29 de gener el flamant president Puigdemont ho sentenciava al diari Regió7: “A JxS tots diem el mateix: la DUI no és al programa”. Carai, quina feinada en desmentir a Rovira, un cop que diu quelcom coherent i ajustat al seu programa electoral...

     A voltes crec que els catalans semblem aquells infants que un cop descobreixen que els reis són els pares es neguen a acceptar la veritat. M'explico; el passat Nadal, el meu fill mitjà de 6 anys, just una hora abans de cagar el tió, va descobrir que el bagul familiar del menjador estava ple de regals i va anar corrents a dir-li a sa mare. La meva dona va cuitar en inventar-se que el mateix tió ho havia preparat per així poder cagar més còmodament. S'ho va empassar i va continuar la vesprada com si res, com si el seu cervell hagués esborrat aquella escena. Això, amics, no deixa de ser una cosa molt evident, que a vegades la utilitzem per sobreviure o bé per viure millor: l'autoengany. 

     Aquesta anihilació ideològica giraria al voltant de dos eixos enfocats, d'una banda, a domesticar o destruïr els partits independentistes, i de l'altra, a controlar la societat civil a través de les seves associacions. Exemplificant això, ens trobem amb les següents realitats que s'han esdevingut els darrers quatre o cinc anys: l'absorció de Reagrupament, la destrucció de Solidaritat, la domesticació parlamentària de la Cup, i la manipulació de l'Assemblea i Òmnium. Tot plegat, és clar, comptant amb uns mitjans de comunicació totalment omnipresents, que sempre col·laboren amb els seus mecenes al poder, dels quals depenen en relació simbiòtica gràcies a subvencions, publicitat, subcontractacions, càrrecs de confiança amb remuneracions desorbitades, etc.

     Abans de continuar la dissertació deixeu-me fer un petit esclariment o bé ens podem perdre. Qui són en concret aquests actors polítics que pugnen pel control ideològic? Són CdC i ERC. Una Convergència que ara, en una operació estètica on s'ha desfet de Duran i d'Unió pretenent desentendre's de la seva corrupció endogàmica, camina cap a Ítaca i cap a aglutinar el nacionalisme català sota unes soles sigles. I una Esquerra hipòcrita que desitja ser l'esquerra nacional mentre tolera les retallades liberals, que vol mantenir-se com a segona força, però que no sap aguantar la pressió del més fort, com s'ha vist amb l'anul·lació pública que Junqueras ha rebut els darrers mesos per part del nucli de poder de Mas, alarmat arran d'una possible pèrdua de lideratge del President.

   Recuperant el fil de més amunt, parlem d'un fenomen que molestà molt quan al 2010 va sorgir com a alternativa al sobiranisme clàssic, és a dir, l'independentisme “exprés”, aquell que proposava la Declaració d'Independència com a fòrmula magistral per sortir de l'atzucac espanyol. Tal independentisme es va expressar en dos partits, Reagrupament i Solidaritat Catalana. Rcat mai va obtenir representació parlamentària, amb la qual cosa va ser fàcil de silenciar, i finalment d'absorvir per part de CdC en una mena de pacte fet a mida pel seu líder Carretero i la freturosa cúpula convergent. La història de SI és més complexa, i va suposar molt d'esforç eliminar-la a nivell institucional, ja que durant dos anys va tenir diputats i van donar molta guerra en un Parlament regional resclosit i immobilista, que es negava, igual que ara, a treure la bandera espanyola de la presidència de l'hemicicle. L'enfonsament de Solidaritat va lligat, entre d'altres -i a part de certa mala estratègia electoral-, al silenciament mediàtic premeditat (aquells que no existien per TV3!), i al pla governamental durant les eleccions autonòmiques de 2012 de potenciar més a Junqueras en els mitjans afins, i de passada donar marge de maniobra a la Cup perquè n'acabèssin d'ocupar l'espai electoral. Finalment se'n van sortir, ja que avui SI està desgastada a l'espera d'un Congrés Nacional per a si es dissol o es reinventa, cosa poc probable.

     El nou dubte va ser la Cup dins del Parlament, la qual cosa es va redirigir amb gràcia, com demostra que en la darrera legislatura sos tres diputats seguiren al peu de la lletra tot el guió sobre la farsa del procés i en especial del nou #9N. Si bé la Cup és de base una formació noble fora dels cercles de corrupció, amb unes polítiques municipals efectives, crec que, a nivell nacional, no ha estat a l'alçada. Un partit independentista no pot renunciar a una consulta acordada en pro d'un succedani anomenat procés participatiu, sempre i quan des de la mateixa formació s'havia insistit en la necessitat de fer un referèndum unilateral. Un partit independentista no pot permetre que el seu nou cabdill, Antonio Baños, surti la darrera nit electoral renunciant a la DUI al·legant manca de vots. La famosa sentència de Kosovo parla de majories parlamentàries legitimades a declarar i fer la Independència; en tot cas, si ens cal un referèndum ratificatori post DUI, ja ho demanarà l'ONU. Renunciar-hi abans d'hora és covard, vil, mesquí. A partir d'ara veurem com va la nova legislatura i com responen els 10 nou diputats cupaires. Potser resultaran tan domesticables com els darrers tres, aquells que, més enllà de les sandàlies, en la passada legislatura, van rebre de forma irregular un càrrec extra intern, el de portaveu adjunt -remunerat-, cosa impròpia per a un subgrup parlamentari tan petit, i més quan això contradeia la normativa del Règim Econòmic del Parlament (en concret exercici 2014), on només se'ls en reconeixia un, el de portaveu i prou, sense aquest adjunt adjudicat a dit. Per cert, aquest darrer tema va ser obviat a posta per la premsa catalana que n'estava assabentada, com Vilaweb i altres digitals actius.

     Finalment, i per no allargar-me, prescindiré de comentar el tema de la manipulació i monopoli de l'ANC i Òmnium, perquè en aquest mateix blog en vaig fer un article a fons sobre l'Assemblea fa uns mesos i el podeu recuperar en plena vigència de significat (es diu “Maleïdes cúpules”). Tan sols recordar que els nous canvis operats a les presidències d'ambdues entitats no són casuals, i els cercles de poder hi han col·locat els seus afins. Jordi Sánchez com a home de palla de David Madí, que va usurpar el càrrec a Liz Castro -element incontrolable-, i Quim Torra, home ben vinculat al règim autonomista, que paral·lelament ja ha rebut ses prestacions quan l'han nomenat director de la Revista de Catalunya. Tot continua en família.

     És molt trist veure com continuem depenent d'un govern espanyol de poques llums amb un president que sembla un titella a mig fer que amenaça la nostra nació continuament, mentre la suposada majoria “sobiranista” d'aquí, en comptes d'anar per feina i aprovar una DUI al Parlament, encara es planteja de seguir-los el joc i presentar-se a les seves eleccions del proper 20 de desembre. Patètic.

     El fet que Junts pel Sí i les CUP comptin amb 72 escons significa que poden aprovar aquelles lleis que vulguin, independentment del capteniment de l'oposició. Quan diem lleis hi podem incloure la més important si és que es vol arribar a una secessió: la llei de Declaració d'Independència. A partir d'avui sabem doncs que està a les seves mans plantejar i aprovar una Declaració d'Independència, i fer-la efectiva immediatament exercint la sobirania plena, cosa que detonaria les respostes internacionals que mentrestant resten latents. De la mateixa manera que poden aprovar una llei sobre braus, jocs i espectacles, o medi ambient, per exemple, també poden aprovar una DUI, oi?

     Per contra aquesta evidència exposada amunt, els líders “sobiranistes” no paeixen la majoria parlamentària obtinguda, i fent gala de l'esperit catalanet propens a tirar-se pedres al teulat, ja parlen que no s'ha guanyat el plebiscit del 27S en nombre de vots. No obstant això, s'equivoquen o menteixen a posta, perquè les xifres canten per si soles: 1.952.693 de vots a favor del Sí (JxS + CUP), 1.600.011 a favor del No (C's + PP + PSOE), i 550.803 vots sense posicionament (UdC + CSQEP). Això significa que en termes absoluts hi ha un 55% a favor de la Independència, i un 45% en contra. Ergo, el plebiscit plantejat també s'hauria guanyat en nombre de ciutadans, i no només d'escons. Existeix doncs una majoria provada que vol sortir d'Espanya, per sobre d'una minoria que s'hi vol quedar.

     L'estratègia que pot venir a continuació per part del sector sobiranista central, és a dir, Junts pel Sí, serà la de fer creure que no hi ha prou vots i que s'ha d'eixamplar aquesta majoria, cosa que de fet també diu el cap de llista de la CUP, Antonio Baños, negant la viabilitat d'una DUI en l'actualitat (vaja, sort que són els radicals de l'independentisme!). Aquesta estratègia de JxS es pot materialitzar en un següent pas, que a efectes pràctics representa una nova pèrdua de temps premeditada, però que a ells -els professionals de la demagògia- els compensa car obtenen noves poltrones polítiques per mantenir l'immens engranatge electoral de favors i col·locacions: concórrer a les eleccions espanyoles.

     El Regne d'Espanya, com a màscara moderna de Castella, està estructurat a través d'unes institucions de poder on les minories nacionals com la nostra (o la basca, o la gallega) mai serem determinants per canviar-lo, i sempre serem residuals. Això és prou sabut pels polítics catalans. Ai las, i amb això juguen: anar a Madrid a continuar marejant la perdiu a l'espera que el poble es cansi del procés que no s'acaba mai.

     El més greu de tot plegat és que si les nostres forces polítiques participen a les eleccions espanyoles només fan que reconèixer unes Corts il·legítimes que se'ns van imposar per les armes i pel dret de conquesta fa 300 anys, tot abolint nostres Corts i Constitucions. Unes Corts, les de Castella, que no mereixen el més mínim respecte perquè ens han usurpat la sobirania. Així mateix, aquesta és, ens agradi o no, la tònica habitual dels polítics autonomistes, uns especialistes en l'art de l'encanteri que són súbdits mentals d'Espanya i juguen segons les seves regles, car sinó estarien parlant a quatre vents sobre que som una colònia i que hem d'apel·lar el dret a l'autodeterminació, cosa que amaguen subtilment mentre repeteixen aquest eufemisme odiós i mal emprat del dret a decidir.

     Aviat farà un segle, un dels catalans més grans del s. XX, el president Francesc Macià, va deixar el seu escó a Madrid quan va veure que no hi havia res a fer, entenent que l'alliberament del Principat s'havia de fer a Catalunya i des de Catalunya. És molt trist que tan sovint ens neguem a aprendre d'aquestes lliçons pràctiques d'història.  

     Les paraules de Garriga, per desgràcia col·lectiva, refermen allò que ens han demostrat els darrers tres anys de praxis parlamentària, amb una suposada majoria “sobiranista” de CiU i Esquerra. Tal com demostren la manca de fets polítics cap a la Independència per part de l'actual classe dirigent autonomista -més enllà d'un 9N sense efectes jurídics ni vinculants-, la veritat és que ens trobem en un atzucac on reintentem absurdament aconseguir alliberar el país per la via del pacte dins de la legalitat espanyola, en comptes d'apostar per la via unilateral, com han fet la majoria de nacions lliures del món.

     Sense regeneració no hi ha alliberament, perquè l'actual classe política autonomista està només preocupada en mantenir un ric sistema de poltrones, el qual retroalimenta els seus partits i organitzacions afins, i la seva fidelitat, a través de càrrecs, subvencions, designacions, concursos, etc. No en va els darrers trenta anys ho demostren. Durant dècades, partits com CiU i PSC (i ara per darrera Esquerra que cerca substituir socialistes), han bastit unes estructures de poder fortes que els han fet amb el control territorial. Tant de temps manant ha propiciat que en molts indrets s'establís una mena de caciquisme, que a voltes ha desenvocat en casos de corrupció que s'han ocupat d'ocultar recíprocament.

    Tot això serien tan sols suposicions si personalment no ho hagués viscut en primera pell. En concret, com a coordinador de SI a les Comarques Gironines, he pogut viure la dinàmica de certes poblacions gràcies als nostres regidors a l'oposició dels governs municipals. Fent números, puc dir que del total dels 10 municipis en els quals hem tingut presència els darrers quatre anys, a tres hi hem detectat casos de corrupció. Casualment, en el tres casos CiU hi estava implicada. Els pobles afectats són: Begur, Guils de Cerdanya i Viladasens.

     Potser el cas de Begur ha sigut el més mediàtic i la gent n'ha tingut coneixement per varis mitjans escrits i audiovisuals (menys TV3 que es va negar a informar-ne!). Resumint, tot comença quan el regidor de Solidaritat, Marià Renart, detecta en els pressupostos dels darrers anys que la mateixa regidora d'Hisenda, Maria Rosa Pérez Gafas, subcontracta irregularment l'empresa familiar del seu marit (Jardins Arnau) de la qual ella també n'és part. Aquestes subcontractacions estan fetes a consciència i amb mala fe mitjançant una empresa pont amiga que delega la feina a l'empresa de la regidora, així el contracte no és directe ni tan evident. Tot plegat es du a Fiscalia, i el fiscal estima indicis de delicte i ho passa al Jutjat de la Bisbal, que imputa a la regidora i a més persones del seu entorn. Ara mateix el procés continua obert i restem pendents que se celebri el judici.

     El cas de Guils també s'ha fet públic i es va portar a l'Oficina Antifrau fa uns quants mesos, que el té paralitzat fins passat eleccions -per decisions internes-, tot i que l'ha admès a tràmit i investigació, segons converses mantingudes amb els seus responsables. El regidor de SI a l'oposició, en solitari, Josep Ribot, va descobrir que l'equip de govern cobrava dietes de forma irregular com a sobresous encoberts (tipus l'afer de l'Associació Catalana de Municipis): és a dir, que cada mes s'adjudicaven una sèrie de diners a alcalde i regidors sense que aquests els justifiquessin per res (alguns mesos més de mil euros per cap). Simplement s'ho cobraven sense aportar tiquets ni factures. El regidor Ribot va controlar els comptes municipals i no hi havia cap mena de justificants de les dietes. Quan ho va dur a Ple i ho va demanar per escrit a l'alcalde Josep Mendo (d'Unió Democràtica de Catalunya) li van contestar naps per cols i li van fer un fort boicot institucional i personal, i llavors ho vam dur a Antifrau. Un cop dut a Antifrau, l'alcalde, avergonyit i mancat d'arguments, va dimitir al·legant problemes familiars, retirant-se de la vida política.

     El darrer cas, el de Viladasens, és poc conegut ja que no s'ha fet públic encara ni s'ha emprès cap acció legal, tot i que trobo que no el puc silenciar més. El tema gira entorn de la MAT i de com l'actual alcalde Alfons Soler -alcalde també a l'anterior legislatura- i un antic regidor, Xavier Sans, ara inactiu, van abusar de la seva condició i poder públic per modificar el primer traç provisional de la MAT el 2007, car els afectava propietats particulars, en especial un negoci turístic de Sans. A través d'una sèrie de documents i pistes, els dos regidors de SI al consistori, Albert Saus i Josep Massó, motiven sobre com Soler i Sans munten una trama en la qual finalment Red Eléctrica Española canvia el traç de la línia elèctrica a profit seu, i per contra, la nova línia afecta a més veïns de la població i atempta contra l'interès general, que en teoria haurien de protegir com a càrrecs electes. Si aquest afer no ha vist la llum, tot i la meva insistència, ha sigut per la discrepància que he mantingut amb un dels regidors nostres amunt esmentats, que ha canviat de partit i es presenta sota unes altres sigles. Espero que en el futur s'emprenguin accions legals, perquè hi ha un molt bon document redactat que no pot caure en l'oblit, el qual posa en evidència una acció il·legal perseguible.

     Per tot plegat, en vistes al fets explicats sobre corrupteles, i retornant a la cita inicial de l'Andreu Garriga, em ve al cap un lema que aquests darrers dies he sentit bastant per les xarxes socials, i que en el fons no deixa de ser una crida a la reflexió per tal d'aconseguir que regenerem un teixit polític contaminat i interessat: “Si votem als de sempre, tindrem el de sempre”. Pensem-hi uns minuts o no evolucionarem.

     Si bé tenim un país on sembla que l'independentisme és majoritari, així mateix sembla que aquest independentisme sap què vol però no sap ben bé com aconseguir allò que vol. És a dir: hi ha un desconeixement estès de COM arribar a l'Estat Català. Amb això, les elits de poder autonòmic a través dels partits polítics tradicionals, han bastit un fals discurs independentista, per aprofitar-se d'aquest vot patriòtic i enganyar-lo reiteradament sense arribar-li a donar allò que desitja.

     Per desmuntar el discurs pseudoindependentista d'aquests partits autonomistes que estan monopolitzant el malanomenat procés (bàsicament parlem de CiU, secundada per una Esquerra incerta), només ens cal valorar els fets polítics que giren al voltant de l'actual Govern de la Generalitat, o bé les polítiques municipals, autèntics reflexes de les conviccions de les cúpules partidistes. M'explico: analitzant allò que aproven a les seus institucionals que dominen -i es reparteixen com un botí-, sabrem què pensen realment més enllà de la façana amb la qual s'encobreixen. Llavors, mirem-nos amb lupa mocions, instàncies, lleis, etc.

     Com que l'espectre legislatiu pot ser massa ampli per un sol article, basaré tan sols els meus comentaris en l'àmbit municipal, que gràcies als regidors de Solidaritat per la Independència (SI) de les Comarques de Girona, amb qui comparteixo projecte ideològic, conec bastant bé. Després de gairebé quatre anys de legislatura municipal, un cop discriminades les moltes iniciatives a favor de la Independència, em quedaria amb dos tipus de mocions fonamentals: la “Moció per a l'exercici de la Sobirania Fiscal”, que fa un parell d'anys que corre pels nostres ens públics, i la “Moció de suport a la DUI”, aposta més recent utilitzada després del #9N per Solidaritat mateixa i altres partits independentistes.

     Tot i que ambdues mocions esmentades són força diferents (una és pràctica i suposa ingressar a l'Agència Tributària Catalana (ATC), i l'altra és simbòlica), segons el meu entendre són la màxima expressió de suport d'un Ajuntament a un procés d'Independència i al Parlament que l'hauria de liderar. Casualment, gairebé a tots els municipis on des de SI les hem presentades, els seus governs locals les han tombades ja que al·leguen diverses excuses en un país encara envaït d'aquell esperit covard de “l'ara no toca!”. Majoritàriament aquests governs són de CiU, com a Llançà, Guils de Cerdanya, Begur, Vila-sacra, Viladasens... o bé del PSC, com seria el cas de Sant Julià de Ramis – Medinyà.

     A efectes pràctics, només hem tingut èxit en un consistori de la desena de poblacions gironines on hi tenim presència institucional. En concret, a Riudellots de la Selva, on s'ha aconseguit aprovar la moció de la Sobirania Fiscal, i a més a més dur-la a la pràctica. A Cassà de la Selva i a Sant Julià de Ramis es van aprovar les mocions en Ple, però els seus respectius governs han posat traves per la seva aplicació a pagar els impostos a la Hisenda catalana. La resta de llocs continuen ingressant a la Hisenda espanyola i essent fidels a la legalitat espanyola, i quasi tots rebutgen la DUI com a via per assolir l'Estat independent.

     En vistes a aquestes polítiques municipals mediocres i acomplexades, no tan llunyanes de les polítiques parlamentàries actuals de molta fressa i poca endreça, fetes per gestors amb mentalitat de súbdits espanyols, que depenen d'allò que digui o deixi fer Madrid, i que no van més enllà, serà molt difícil fer la Independència, perquè la Independència comença per una mentalitat lliure. Mentre els politicastres d'aquí depenguin dels veredictes d'autoritats estrangeres i es dediquin a obeir i acatar sentències sense buscar desafiaments, no serem independents. L'Estat Català arribarà aquell dia en què hi hagi una desobediència institucional de les autoritats catalanes, quan ens creiem de debò que som sobirans i optem per la via unilateral, amb una Declaració d'Independència i un control efectiu del territori i sa població. Mentrestant, continuarem vivint de la tragicomèdia, les cimeres, els acords, els pactes, les tertúlies... en definitiva, de la fretura, aquella que ja apuntava el poeta Joan Vinyoli quan deia “ara puc dir: sóc a la font i bec/ i bec fins a morir-me/ de set de volent més no sabent què,/ que és així com no es mor/ en veritat del tot: vivint en la fretura/ d'alguna cosa sempre”.  

    Recordo amb complaença quan al batxiller el meu tutor -i mestre d'història- ens va recomanar com a lectura d'estiu el Grans esperances de Charles Dickens. Recordo també amb fascinació aquell personatge del llibre, mestre d'escola, el nom del qual no recordo, que repetia als seus alumnes de forma obstinada: “Fets, fets i només fets!”. Em va quedar gravat a la memòria de forma perpètua.

     Per tot plegat, tot sovint això em fa rumiar sobre diversos aspectes de la vida. Per exemple, si traslladéssim aquesta premissa dickensiana a l'actualitat política catalana ens trobaríem replets de desenganys, a causa precisament de la manca de fets. És com si de 2012 ençà se'ns hagués il·lusionat amb un miratge que està a punt de desaparèixer, tot i que ha ens ha mantingut embriagats mentre fèiem travessia forçosa pel desert. M'explico: a les eleccions catalanes de fa dos anys el partit guanyador (CiU), en boca del seu líder Artur Mas, va prometre al poble que es faria una “consulta sí o sí”, dins o fora de la legalitat espanyola, cosa que amb el temps s'ha vist que era un esquer electoral incomplert, vaja, una mentida. Si estiguéssim en un país normal els governants haurien dimitit per incompetents. Com que no hi estem, aquí no dimiteixen, perquè de fet tampoc són incompetents, sinó simplement són uns professionals de l'engany i la il·lusió, amb intenció de fer creure a la gent que farien allò que volien, quan la seva missió és precisament el contrari, frenar allò que vol el poble, és a dir, la Independència.

     Catalunya, en el fons, no deixa de ser un país curiós; sembla que hi ha una majoria social independentista, que no es correspon amb cap majoria política independentista. Part de la culpa potser és dels mateixos votants que ni es llegeixen els programes electorals, qui sap... Aquest dilema, emperò, té una explicació, i és que hi ha una casta política autonomista ben organitzada que porta 30 i tants anys manant i repartint-se el pastís del poder, i de passada controla els mitjans d'informació públics i subvencionats, i gran part dels missatges que s'hi llancen i intoxiquen a una ciutadania poc donada a la contrainformació.

     Aquesta casta política autonomista, durant les darreres dècades, s'ha articulat sobretot al voltant dels dos grans partits per antonomàsia fins fa poc: CiU i PSC. Ambdós ja estan en decadència perquè la mateixa conjectura històrica de canvi de cicle per a Catalunya comporta la seva extinció. De fet, són un destorb per al propi procés independentista, i ells solets i les seves contradiccions fan que s'autodestrueixin. Si bé el cas del PSC és evident, ja que s'ha suïcidat negant-se a reconèixer el dret a l'autodeterminació del poble català -equiparant-se a la mentalitat totalitarista espanyola de PP i PSOE (i ara també de Podemos)-, el cas de CiU és més complex car són un partit acostumat al doble joc, i a la població li costarà més veure'ls el llautó espanyolista. De totes formes, CiU està destinada a desaparèixer en tant que coalició electoral, o bé del tot.

     Després de la manifestació històrica de la Diada de 2012, CiU i Mas van provar de posar-se davant del poble per tal de no perdre les seves poltrones, prometent una consulta que alhora frenava el procés. Durant dos anys ens han distret amb aquesta cançoneta, i no han fet res més -a part de retallar i privatitzar al servei dels amics-, i se n'han oblidat pel camí de crear l'Hisenda pròpia i de consolidar les famoses estructures d'Estat. Suara, un cop fracassada la via de la consulta, com a nova excusa per no fer la Independència immediatament, ens diran que primer han de crear aquestes estructures i l'hisenda que s'han negat a desenvolupar, mentre busquen una nova forma de fer la “consulta definitiva” dins de la legalitat espanyola. Dic que s'han negat a desenvolupar perquè les xifres parlen per si soles: entre CiU i Erc tenen sota control prop de 700 ens públics, dels quals només actualment 62 ingressen a l'Agència Tributària Catalana. En teoria, el primer pas per consolidar l'Hisenda pròpia seria que els ens públics donessin exemple exercint la Sobirania Fiscal, cosa que després seguirien els ciutadans i empreses, i així tindríem canalitzada la fiscalitat catalana esperant el dia de la Declaració d'Independència i de tancar l'aixeta.

     No ens autoenganyem més si us plau, l'alliberament nacional vindrà d'aquells que no mantinguin relacions de poder simbiòtica amb Espanya, ni amb els poders fàctics que es beneficien de la submissió de Catalunya. CiU i PSC s'han beneficiat fins ara de l'espoli i el sistema d'abús sobre els catalans, a canvi de càrrecs, contractes, concursos, influències i adjudicacions diverses. Amb la Independència no només ens hem de despendre d'Espanya sinó també d'aquesta classe política professionalitzada en l'engany i l'enriquiment partidista. Cal una regeneració política dels dirigents catalans o continuarem com fins ara, fent molts viatges a Ítaca i poca Independència. En tot cas,de moment, res de fets, tan sols atzucacs cada cop més estrets i foscos que s'empassaran els falsos Messies. 

     Per explicar-me millor, revisem un afer recent, el de l'Escola en Català. La consellera Rigau, a finals de 2011 va advertir textualment que “Si haig de sortir de la política per la llengua ho faré”, mentre feia una crida a la insubmissió. Després de les darreres actuacions de la conselleria d'Educació, que ha acatat la sentència d'un tribunal espanyol que vol trencar 34 anys d'immersió lingüística immaculats, la consellera ha oblidat les seves paraules -esperant que tots ho fem!- i no ha dimitit, i continua a la seva poltrona com si res. La sentència, tot i només referir-se a 5 escoles, és un punt d'inflexió perquè en si representa la renovada submissió de la Generalitat al Regne espanyol. La resposta a aquesta crisi educativa sí s'ha fet sentir al carrer fa pocs dies, on milers de catalans han sortit a defensar el nostre model, i a les escoles, on els educadors es comprometen amb la immersió. Pares i professors estem disposats a desobeir. Els polítics de torn no. Aquesta és la desgràcia, que la desobediència civil no va acompanyada de la institucional, i això és el que realment ens frena a ser lliures.

     Per posar d'altres exemples, parlaria de l'actitud covarda del conseller Mas-Colell, gran entès en economia que any rere any denuncia l'espoli fiscal, sí, tot i que no fa res per aturar-lo i el tolera, i fins i tot va més enllà ja que demana noves formes de finançament quan en teoria marxem d'Espanya. El fet que la Generalitat no s'insubordini fa que no tinguem Hisenda Pròpia consolidada. M'explico: tenim una Agència Tributària Catalana des de 2007 i el Govern mai ha fet cap crida a què almenys els ens públics hi ingressin els impostos. Per fer-nos una idea: només un 10% dels municipis adscrits a l'AMI (la majoria sota control de CiU i ERC) exerceixen la Sobirania Fiscal pagant contribucions a Catalunya. Això significa que ni el Govern -ni CiU ni ERC- pressionen als seus propis alcaldes i regidors per a què facin “insubmissió fiscal" i els diners es quedin a casa. No anem bé.

     Ara bé, i abans de plegar, deixeu-me que esmenti el darrer cas de submissió dels nostres representants que trobo intolerable i que em provoca vergonya aliena: l'assistència del President de Catalunya a la coronació del nou Borbó, Felip VI de Castella i V d'Aragó. Assistir a la seva coronació com a nació sotmesa és reconèixer la seva autoritat sobre nostre (altra cosa és si ja fóssim independents, com a convidats políticament estrangers). Són tres els motius pels quals veig malament que Artur Mas hi vagi: primer, pel que representa la família Borbó ja que amb la seva arribada fa 300 anys vam perdre les Constitucions Catalanes i els nostres drets nacionals; segon, perquè tant Joan Carles com el seu fill Felip són els hereus d'un règim feixista que no ha estat jutjat ni condemnat; tercer, perquè la successió és molt poc democràtica i ni tan sols es referenda popularment. Si de debò anem a la República Catalana estalviem-nos actes de vassallatge.

     Per tot plegat, tan sols us vull fer entendre que la Independència, igual que la llibertat, comença en un mateix i en l'actitud, és una qüestió psicològica. Per això el valent i exemplar Jaume Sastre, que ha fet 40 dies de vaga de fam per la llengua, és un home lliure que honora la nostra terra, alhora que ens recorda que la nostra nació va més enllà de Comunitats Autònomes i províncies, en les quals ens volen dissecar i enclaustrar. No oblidem que després de la primera Independència, la del Principat, aquells afortunats que ho visquem hem de continuar la crida a la resta de Països Catalans, per ser solidaris amb els nostres compatriotes i compartir un mateix destí.

     Per lògica, tot seguit em preguntaríeu per què dic que els polítics no volen la Independència, igual que Martí Zuviría no volia que les tropes francocastellanes entressin a la ciutat comtal. D'entrada us diria, de forma directa i pragmàtica: no la volen perquè la Independència implica un canvi d'status, que per ells és incert, i ara mateix no els garanteix la perpetuació del seu sistema de poltronisme endogàmic. Sé que amb aquest resposta tan senzilla no us puc demostrar res, però us donaré uns quants indicis més:
 

1) El partit més votat a les darreres eleccions autonòmiques (que segons Josep Rull i Marta Rovira ja eren “plebiscitàries”), és a dir, Convergència i Unió (CiU), no du la Independència al programa electoral, amb la qual cosa els és fàcil excusar-se per no fer-la.
 

2) Encara no hi ha cap tràmit oficial aprovat per a poder celebrar el referèndum el nou de novembre: ni la llei de consultes que porta tramitant-se al Parlament des de 2011 ni el decret de convocatòria formal de la Presidència.
 

3) Materialment, no s'ha començat a preparar el referèndum tot i que la Generalitat disposa dels elements necessaris per fer-la possible: partida pressupostària parlamentària, en breu els censos de les eleccions europees de maig i el control del col·legis electorals. Només li resta nomenar personal o bé demanar voluntaris.

4) El Govern de la Generalitat no ha començat la campanya institucional pel Sí, per tal de convèncer a quanta més gent millor de la idoneïtat de l'Estat independent, tal com fan els governs quan volen alguna cosa, posicionant-se (igual que el govern d'Escòcia que porta un parell d'anys de fructífera campanya on ha eixamplat notòriament el sector del YES).
 

5) No s'està fent una crida paral·lela i necessària a la Sobirania Fiscal. Si més no -prescindint de particulars i empreses- no es fa una crida als ens públics a ingressar els impostos a l'Agència Tributària Catalana. Dels prop de 700 ens de l'AMI, només una cinquantena ingressen actualment a l'ATC, molts mesos després que els primers alcaldes s'hi atrevissin.
 

6) Els polítics autonomistes continuen utilitzant un llenguatge confús i ambigu, que en comptes de parlar de referèndum, autodeterminació i Independència, ho fa de consulta, dret a decidir i transició nacional, incomprensibles a la resta de món.
 

7) I en darrer lloc, l'afer de la pregunta. Tot i ja tenir pregunta, sí, no podem obviar que es tracta d'una pregunta complexa, a diferència d'una pregunta binària. La pregunta arbre (per alguns pregunta trampa) no afavoreix el recompte de vots, i a més a més atempta contra els principis de transparència i claredat. El fet de condicionar el votant a respondre quelcom a la 1^a pregunta si és que vol votar la 2^a està prohibit pel Codi europeu de bones pràctiques del Consell d'Europa. La lògica, segons la normativa internacional, seria votar ambdues preguntes per igual sense condicionants previs. Al meu parer, seria millor eliminar la 1a pregunta i deixar només la 2a com a única pregunta.
 

     Per tots aquests indicis exposats, més l'actitud submisa dels nostres governants cap a Espanya i els seus representants, crec que no tenen voluntat de fer la Independència, ni de fer el referèndum aquest novembre, i ho allargaran tant com podran. Si es vol fer la Independència cal una actitud transgressora. Poc a poc, el president Mas es va desdint d'allò promès a finals de 2012 de “consulta sí o sí!”. Passem de la consulta sí o sí a la consulta pactada -que no es donarà-, d'igual forma que vam passar del pacte fiscal a l'estil del concert econòmic, al pacte fiscal a pal sec.
 

     No podria acabar l'article sense recordar que tota aquesta cantarella em sona molt al Viatge a Ítaca de Llach, cançó preciosa que em du records d'infància, de quan mon pare la posava al cotxe de viatge i em quedava adormit. Si bé Ulisses va deambular pel Mediterrani vàries dècades, cal recordar que els catalans ja portem 300 anys de viatge i que no ens en calen més? Sembla que l'únic actor polític que pot accelerar el procés és l'Assemblea, perquè els dirigents autonomistes no són de fiar. En els propers mesos sabrem si l'Assemblea està a l'alçada i força la màquina a favor del referèndum unilateral o de la DUI, o si la seva cúpula partidista continua aplaudint les accions del tàndem ErcCiu com fins ara.