El temps, aquest concepte tan contradictori. Ara volem que passi ràpid, després volem que passi lent. El temps com a sinònim de solera o el temps com a sinònim de decrepitud. Hi ha res més contradictori que el temps depenent de quin dia i hora sigui?

De la nit del 27s ençà he hagut de consolar independentistes que malgrat els gairebé dos milions de vots i setanta-dos diputats al Parlament de JuntsXSí i la CUP els posseeix un neguit. Ara els sembla que el temps s'ha aturat i pateixen. Em recorden aquells antics culers que tot i guanyar 3 a 0 va i diuen: «encara patirem», tot i que el contrari no lliga cap jugada i amb prou feina arriba agonitzant al frontal de l'àrea.

Una de les grans certeses del procés és que justament el temps sempre ens ha anat a favor i ara ens hi segueix anant. Gairebé tres setmanes, tres només!, estan passant moltes coses i totes enforteixen encara més aquesta base tan sòlida que ha deixat reposar la darrera jornada electoral.

Hem entès que aquella metàfora que corria sovint per cercles convergents verbalitzada en un «arribarà un dia que caldrà saltar la paret» és a punt de deixar de ser una metàfora per convertir-se en una diàfana realitat. Som conscients de la importància cabdal que té aquest canvi de mentalitat? Que estem en guerra amb l'Estat espanyol ja ho sabem. Però estem veient que en aquesta guerra els tancs no són una arma reglamentària. I en aquest escenari el sobiranisme contempla l'ús d'una arma definitiva: la desobediència. I que serà gradual. El temps, novament.

Els sobiranistes més tebis, els que han pujat al carro de la independència amb esporuguiment, han de saber que hi ha precedents i en entorns i contextos infinitament més durs, agressius i perillosos. Parlo d'Estònia, per exemple, on el procés constituent cap a un nou estat independent va tenir com una de les etapes més remarcables declarar il·legal l'annexió a l'URSS de 1940. És a dir, sense ser encara un estat independent es deslliuraven de qualsevol obediència a Moscou. Comença a sonar la música, oi? Serem capaços nosaltres de deixar de donar carta de naturalesa a les atrocitats constitucionals espanyoles? Capirem d'una vegada i per totes que en independències està tot inventat i que no estem fent res de nou? Per entendre'ns, la desobediència és boig conegut, sobretot quan l'interlocutor és un negacionista de la democràcia pura.

Veient com tot un president de Catalunya com Artur Mas, escollit per vies democràtiques puja sol les escales del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya com a imputat per haver comès pressumptament aquest nou delicte anomenat democracidi, em sorprèn que a Catalunya no s'hagi declarat una vaga general indefinida. D'entrada pensaria que és una mostra de debilitat, d'incapacitat. Però hores d'ara ja ho veig com una fortalesa. «Total, Espanya agonitza. Si ens fot un moc més tampoc ens alterarem, ara. Ja sabem que al final d'aquesta pel·lícula, els dolents moren», sembla que imperi en l'imaginari col·lectiu.

Espanya construeix el seu dia a dia en la supèrbia i la mentida. Mai ha fet l'esforç de mirar-se al mirall. Construir, dialogar, negociar, adaptar-se són verbs que considera de “maricomplejines” si utilitzem el llenguatge casernari que brolla tot sovint de la caverna mediàtica. Quan aquestes virtuts es consideren defectes no hi ha res a fer. Per contra, els catalans pequem sovint de mirar-nos al mirall per excés. Som d'una autocrítica extrema i això és bo si és constructiu però malauradament ens ho prenem en sentit contrari. I això no ajuda. Aquests dies sembla que només ens revitalitzen els atacs exteriors i no el camí que estem fent i els danys col·laterals que estem provocant nosaltres als enemics de la democràcia. Estem més preocupats per si dues forces independentistes que han fet història es posen d'acord, en comptes de sentir-nos joiosos observant com la victòria d'aquestes mateixes forces provoca unes falles a la placa tectònica unionista de dimensions colossals.

A la unionista i a la il·lusa possibilista, per cert. La indefinició política mata. És època de posicions clares. Les mitges tintes caduquen. Recordem què li ha passat a Unió Democràtica de Catalunya i què li està passant a «Catalunya sí que es pot». Unió és al llindar de la desaparició i CSQEP veu com el temps – una altra vegada el temps – s'exhaureix i en un parell de setmanes ja ha vist com la líder de Podemos a Catalunya dimiteix i l'alcaldessa de Barcelona es veu obligada a denunciar públicament tant les imputacions contra el president Mas i les conselleres Rigau i Ortega com les mostres imperialistes del Dia de la Raza.

A la galàxia de l'esquerra que encara confia en la reforma constitucional per poder opinar sobre el futur propi li queden un parell de telenotícies per decidir si es fa independentista o accepta que Espanya només es podrà maquillar, però no transformar. Confio que veurem cada vegada més indicis que inclinaran la balança a favor de les tesis independentistes sense passar per sota la Puerta del Sol. Ada Colau ja ha començat a apuntar maneres. La desobediència proposada per la CUP pot descol·locar definitivament CSQEP veient el paper del Tribunal Constitucional quan dia sí, dia també, rebenta qualsevol iniciativa legislativa catalana. La CUP es mou davant dels atacs i CSQEP fa veure que no veu res i ho fia tot al futur quan, llapis en mà, qualsevol combinació resultant de l'aritmètica electoral de les eleccions espanyoles del 20D deixa fora del poder a Podemos. Insisteixo, la indefinició política mata. CSQEP és ara mateix el descapotable de Thelma i Louise anant a tot drap cap a l'estimball i cada vegada queden menys metres per frenar i girar el volant cap a una o altra banda.

El dret a decidir unilateral serà l'oli definitiu per lligar bé la maionesa amb els ciutadans del món d'esquerres que es pensen que la independència és un problema i no una solució. I ho serà perquè quan l'Estat espanyol provi de suspendre l'autonomia catalana via article 155 de la Constitució Espanyola ja no hi haurà cap escletxa per on es puguin esmunyir els reformistes. Entre un 70% i un 80% dels catalans volen poder decidir i contra això, ningú hi podrà fer res. El referèndum definitiu es farà i aquesta és la gran humiliació que Espanya no tolera. I si Espanya se sent humiliada tornarà amb els darrers espasmes de supèrbia i mentida. I la supèrbia i la mentida no són exportables Meseta enllà.

He ensumat que l'increment de participació per sobre de nivells del 70% no necessàriament ha d'implicar que mobilitzi votants unionistes. Diria que hi ha un sector de població apolítica prou ampli, abstencionista de manual, que aquesta vegada li han tocat el voraviu. Parlo de conciutadans que la independència o la unitat sagrada d'Espanya no els fa ni fred ni calor però a qui han acabat la paciència amb mentides descarades i sobretot imposant límits sobre què poden i què no poden fer. I la resposta serà votar sobiranista.

He observat l'esgotament de l'argumentari unionista i com l'espantall constant que ve de Madrid s'ha quedat sense piles. No són hores de somriures perdonavides. Ells no ens donarien ni aigua en la situació inversa, però hem observat des de certa commiseració com algun gegant amb peus de fang s'ha entrebancat dia sí, dia no.

He vist com els partits sobiranistes concentraven cada dia milers i milers de persones d'aquesta gran pinya anònima que ha impulsat el procés i que explica perfectament perquè en aquest país té en els castellers una de les manifestacions folklòriques més impressionants del món. Com també ha quedat clar perquè els valors castellers de la força, el valor, el seny i l'equilibri han fet que demà ens plantem a davant de les urnes de la manera que ens hi plantarem. La força de la unitat, el valor de plantar cara a la por, el seny de fer un pas rere l'altre i l'equilibri de bastir un espectre sobiranista per acontentar tota mena d'elector que veu en la independència l'única via.

He copsat un desplaçament de l'eix del discurs unionista amb un reconeixement implícit a allò que ha de venir. De la impossibilitat que la independència es faci realitat a acceptar que la independència ja és un fet però que prendrem mal i això és ja, en el fons, una altra de les moltes batalles guanyades en els darrers anys.

Tot això he intuït i he llegit entre línies en aquesta campanya. Una campanya que ha corroborat que davant la seva ràbia, els catalans hi posen il·lusió, davant la seva negació, els catalans acaronen l'esperança.

Entrant al col·legi pensaré en una piulada de fa uns dies que deia que un any després a Escòcia molts ja es penedeixen de no haver donat suport a la independència i, en canvi, mai hem vist un estat independent lamentar la seva emancipació nacional. Quan posi la papereta a l'urna ho faré posant-me a la pell d'aquell que ja no hi són però que ho farien amb la mateixa joia que ho faré jo. I quan sigui davant l'urna recordaré aquestes paraules:

"A tots els catalans que, dins i fora de la terra nadiua, mantenen la dignitat d'homes i de patriotes, els demano que, avui més que mai, tinguin fe en l'esdevenidor."

Són paraules Josep Irla, 124è president d'aquesta nació. I les va dir des de l'exili l'any 1944 amb el que això sol ja significa. L'esdevenidor ve aquest diumenge per quedar-se, obrim-li les portes de bat a bat.

Practicar la democràcia en el seu estat més pur – què hi ha de més pur que no sigui decidir lliurement la manera com un país vol viure? - no hauria de ser notícia. Però en aquesta latitud de la Terra, encara ho és. En tot cas, el valor d'allò que ha passat aquest 12 de desembre de 2013, no està tant en si la dita consulta es celebra o no. El valor està en el pas. El valor està en el salt de gegant. El valor està en el canvi absolut d'escenari. I el valor també està en deixar amb un pam de nas l'Estat espanyol i a l'unionisme català que ara ja es situen en una posició de debilitat envers nosaltres i el món, encara que costi de creure. Uns no ens creien capaços, altres han quedat esmaperduts perquè ara ja saben que els seus arguments contra la democràcia estan podrits.

Ramon Tremosa (CiU) i Oriol Junqueras (ERC) sempre que poden recorden que quan es passejaven pels passadissos de Brussel·les, els altres eurodiputats sempre els deien “you need a democratic mandate” (necessiteu un mandat democràtic) per posar clarament sobre la taula de què anava Catalunya i què pretenia. Ara ja tenim el mandat democràtic. I si bé els efectes de la Via Catalana ja han tingut una internacionalització oficiosa del nostre conflicte, ara ja passarà a ser oficial. Perquè ara, la Unió Europea i els principals líders mundials, no podran practicar la Puta i la Ramoneta fent veure que això de Catalunya és un problema intern de l'Estat espanyol.

Estem a les portes d'una mediació internacional que tard o d'hora s'haurà de donar. Em fa l'efecte que el següent esglaó clau és aconseguir bastir una coalició catalanista a les eleccions europees del proper 25 de maig de 2014 que, amb la consegüent victòria podria forçar els dirigents comunitaris a intercedir per a la celebració de la consulta. El president del Consell Europeu, Herman Van Rompuy, ja s'ha fet l'orni al costat del president espanyol, Mariano Rajoy. És normal, la UE està en estat de xoc i que en un any dues nacions, com Catalunya i Escòcia, t'esberlin la guingueta des de dins fa molta mandra. Donem-los uns dies. En qualsevol, com deia un analista polític a la ràdio, tot això dependrà de l'opinió d'Alemanya i els Estats Units. Treballem aquesta línia, doncs, i no perdem massa el temps amb Espanya.

La CIA edita cada any el World Fact Book amb dades i informació de tots els països del món i amb el conseqüent repàs a la situació política. Ara, a la nova edició, allà on parla d'Espanya s'hi haurà de reflectir de manera diàfana el conflicte en tota la seva magnitud. I els estats que lideren el món, aquells que quan Espanya va, ells ja han anat i vingut deu vegades, saben que el seu compte enrere en relació al cas dels catalans ja ha començat. N'estic convençut, justament perquè formem part de la UE i el nostre context no és, per entendre'ns, el propi de la inestabilitat i manca de tradició democràtica d'altres continents.

El pas de la consulta és un instrument en si, insisteixo. Forma part del procés, tant si es celebra com si no. Sacseja i aclareix el calendari del procés que és molt més que una consulta. El procés s'acaba el dia que es proclama la independència. Els periodistes sabem coses, a vegades, que no podem explicar. En relació a tot això que ens ocupa ara, encara més. Només dir, però, que no tan sols és clau el 2014 a efectes polítics i civils, sinó que també que ho és tant o més el 2015.

Hi ha un mantra unionista que diu “sense Constitució no hi ha democràcia”. Només dos recordatoris. Primer. Al Regne Unit no tenen Constitució i ha guanya 10 a 0 a Espanya en democràcia, veient el procés escocès. I segon. El 1714 els catalans teníem un sistema constitucional que justament l'absolutisme es va carregar de dalt a baix per considerar-lo perniciós i massa “repúblico”.

Finalment, de la mateixa manera que els nostres polítics d'obediència estrictament catalana solen treure'ns de polleguera, ara és de justícia donar les gràcies i remarcar que han sigut lleials al pacte amb la majoria social del país: “jo em mobilitzo i tu fes les gestions”. Que la societat civil estàvem a l'alçada ja se sabia, ara, també ho sabem dels nostres polítics sobiranistes. Que la lleialtat mútua sigui perenne és la clau.

En el cas que ens ocupa és edificant, constructiu i motivador. Per exemple, entre el 10 de setembre de 2012 i el 12 de setembre de 2013 s'ha passat de defensar el pacte fiscal com a fórmula de gran consens polític per resoldre la situació de Catalunya, a escoltar com estats independents de la Unió Europea com Letònia i Lituània, al marge de posteriors pressions espanyoles per desmuntar el missatge, o tot un ambaixador dels EUA a Londres, coincideixen a dir que el dret a l'autodeterminació dels catalans s'ha de respectar. Parlem doncs de 367 dies i avui som a 363 d'una possible consulta.

És cert que la Unió Europea se sent incòmode amb el debat sobiranista català i escocès i no vol enfadar-se amb cap dels seus estats membres de ple dret, malgrat oblidar que els catalans ja som ciutadans adscrits a Brussel·les i que una part descomunal volem decidir. Els subterfugis i la tàctica diplomàtica - comprensible d'altra banda - dels estats en general i de la UE en particular, tenen caducitat. Perquè quan posem data a la consulta, hauran de respondre explícitament a la pregunta de com és que reconeixen Kosovo quan Espanya no ho fa i, en canvi, es posen a favor d'Espanya que nega un pilar bàsic i fonamental de la construcció europea com és la màxima expressió de la democràcia i, si es vol, el dret a decidir com a màxima expressió. La UE no és conscient que avui el cas dels catalans ja ha deixat de ser un afer (conflicte?) intern espanyol, per passar a ser un afer intern europeu. I si no ho és encara, ho serà abans d'acabar l'any quan es fixi el dia i l'hora de la consulta.

Els líders polítics, com ja està fent una majoria de la societat civil (Ex: Cercle Català de Negocis), s'ha d'amarar d'una actitud estatal encara que no siguem un estat. Catalunya ha d'actuar com si ja tingués clar que serà independent. No parlo de prepotència, ni d'anar amb el lliri a la mà. Parlo de seguretat i fermesa en allò que volem ser i demostrar-ho a qui ho hagi de saber. I ara, Estat espanyol al marge, el president Mas faria bé ja de dirigir-se permanentment a la UE com a part implicada.

Els canvis mentals col·lectius, com els produïts per les mobilitzacions de les Diades de 2012 i 2013, generen un escenari mental possibilista d'una força imparable, de no retorn. I si fins ara hem cregut que no és imaginable un futur proper sense decidir lliurement, ara cal imaginar la vida en un estat independent. Actuar des de l'estatalitat vol dir, per exemple, deixar d'entomar riscos i amenaces que ens venen d'Espanya i de la UE com si fóssim un mono de goma, per girar el discurs i ser Catalunya qui faci veure que els riscos i amenaces qui els patirà seran també Espanya i la UE si no decidim lliurement i no se'ns reconeix com a nou estat independent amb cadira a Brussel·les. Potser ara toca, des del respecte però també de la contundència política, aplicar el tòpic que diu que “la millor defensa és un bon atac”.

Si, com es preveu, la consulta es fixa per al 14.11.14, arribat el dia caldrà recordar on érem avui, amb cartes amunt i avall, i on serem aleshores sabent allò que ha passat entre el 10 de setembre de 2012 i el 12 de setembre de 2013. Insisteixo, hem passat de discutir un pacte fiscal autonòmic intern espanyol a veure com el ministre d'Afers Exteriors del Regne d'Espanya corre cames ajudeu-me per fer callar els estats que ja han reconegut el dret a l'autodeterminació de Catalunya.

Repeteixo que no es tracta de fer de vident, però abans d'un any no m'estranyaria que la UE estigui fent de mediador entre Catalunya i Espanya per resoldre la celebració de la consulta o d'un referèndum. I si m'equivoco, ves que l'ANC no estigui preparant una manifestació de més d'un milió i mig de catalans encerclant la seu de la UE a Brussel·les. La col·lecció estiu 2014 aposta per peces atrevides amb predomini de vermell, groc, blau i blanc. Estarem guapíssims.

Benvolguts i benvolgudes heu de saber, ja ho sabeu de fet, que l'hem feta molt i molt grossa. Avui som una nació molt millor que no el dia 10 de setembre. A la manifestació de la Diada de 2012 vàrem dir “som aquí” i a la del 2013 hem dit“seguim aquí i anem passant”. En aquesta revolució tranquil·la no hi ha un heroi nacional determinat. Avui l'heroi ets tu, ho sóc jo, ho és la teva tieta, el teu padrí, ho són els teus pares, cosins, veïns, germans, amics, saludats i coneguts, ho som tots els qui volem dur aquest país a les màximes cotes de llibertat. Som-hi, va, que guanyarem.
 

Perquè tant li fa si portes la samarreta de "la Roja" o si vas a fer la Via Catalana la propera Diada Nacional, perquè siguis el que siguis i facis el que facis ets víctima propiciatòria de l'Espanya homicida. L'Espanya conformada per uns homicides en sèrie, s'entén que involuntaris, com són els successius ministres d'Obres Públiques i de Foment que ja des dels anys 80 han contemplat impertèrrits com la N-II era una escorxador.

Ara llegeixo que, sortosament, des que s'hi ha prohibit el pas de camions entre Vidreres i La Jonquera per les protestes del veïns de Bàscara a través de la plataforma Vergonya N-II per l'alt nombre de víctimes mortals en aquesta via, en tres mesos no se n'ha hagut de lamentar cap més. Però els transportistes han presentat un recurs per poder-hi passar. Tenim, per tant, una postura egoista i salvatge – no se m'acut cap més qualificatiu – en la qual per sobre d'evitar morts a les carreteres hi ha l'avarícia de passar per la N-II sí o sí per poder estalviar costos. A ells, és clar. A la resta de ciutadans ens pot sortir de la manera més cara haguda i per haver en aquests verals de la Terra. De fet, quan hi passes i veus què no s'ha fet i el com s'ha acabat d'empitjorar no seria gens estrany que per a molts la figura de Gandhi deixi de ser inspiradora i s'opti per personatges més suggestius en situacions com les descrites com ara Mikhaïl Kalàixnikov ni que sigui de pensament. No pas per acció, Déu me'n lliuri. Què tal senyors transportistes encerclar el ministeri de Foment a Madrid i no marxar fins que es desdobli la N-II?

Circular per la N-II a les comarques gironines indigna. Com en tants altres llocs del país. I si no us convido a clicar aquest enllaç de Google Maps i observar l'escena. Sí, sí, és un altra carretera nacional (espanyola), concretament la N-260 entre La Pobla de Segur i el Pont de Suert de l'any 2013 d.c. O aquesta altra de la mateixa N-260 passant pel bell mig de Gerri de la Sal. La N-II és el paradigma de les filtracions d'aigua polítiques i administratives que ho rovellen tot fins a l'esfondrament. Retenir anys i panys el projecte de desdoblament a mercè de la màquina infal·lible de l'Estat espanyol, per venir després a destruir boscos, expropiar a cor què vols i fer una immensa botifarra quan ja hi ha els cons posats i deixar-ho tot enlaire, demostra una malícia inconciliable amb la colònia farta.

Però això no deixa de ser un símptoma del què és Espanya. Quan hi ha paraules crítiques dites segles enrere que tronen amb tanta vigència vol dir que alguna cosa no rutlla. En la seva intervenció a la Junta de Braços de 6 de juliol de 1713 que discutia si calia resistir o no a ultrança contra Felip V, don Emmanuel Ferrer i Sitges cita les següents paraules: “Ad Castellani rumpuntur invidia et alienam felicitatem suum intrerpretantur infortunium, tum etiam ob inveteratam cum Cathalanis simultatem, aegre ferunt illorum incrementum (“Els castellans es mengen d'enveja i interpreten la felicitat dels altres – jo en diria la voluntat de progrés – com una desgràcia i, a més, a causa de la seva inveterada rivalitat amb els catalans, suporten malament el seu creixement”). ”Aquesta antipatia, antiga emulació”, segons Ferrer i Sitges, “ha sigut la ruïna i la que en el present amenaça aquest Principat”.

Suposo que tots els països del món són carn de psiquiatra, els catalans també, però el cas d'Espanya requereix una tesi doctoral d'urgència. En alguna ocasió, parlant amb l'eurodiputat Ramon Tremosa, ha sorgit la reflexió absolutament seriosa i gens provocadora sobre els beneficis que pot tenir per a Espanya que Catalunya s'independitzi i l'obligui a refundar-se en el millor sentit de la paraula per convertir-se en un Estat modern a deu, quinze, vint anys vista. Però esperar una Espanya resilient sense Catalunya és, és....és que ni trobo la comparativa que s'hi adapti.

Desdoblar una carretera, sigui des de Madrid o de Barcelona si no els va bé a la metròpoli, és (era?) senzillament per poder progressar i evitar que la gent mori. Siguis unionista o independentista. Siguis un local o un passavolant. I mentre els successius ministres d'Obres Públiques i Foment viatjaran en AVE aquest estiu, el banc dels acusats per crims contra la Humanitat del Tribunal Penal Internacional restarà ben buit.

Però, ens hem plantejat mai si Mr. Smartphone no marca massa la pauta de les nostres vides? Som capaços de veure que, a vegades, a Mr. Smartphone, el que toca és justament dir-li “això no toca” (sí, sí podeu dir-ho ben alt imitant al president Pujol). Hem d'apagar o silenciar el mòbil quan estem parlant amb un amic que acaba de trencar una relació sentimental? Està bé escoltar reggaeton al transport públic i pretendre que tot els altres l'escoltin? Cal que quan estem a la sala d'espera del CAP tothom sàpiga que us heu deixat els calçotets bruts a la nevera sense voler? És correcte que ens increpin per no haver respost d'immediat a la quinzena de trucades perdudes que ens han fet en un parell de minuts escassos?

El xoc entre urbanitat presencial i urbanitat digital ve de lluny. Fa anys que molta gent s'ha preocupat per la correcció en les comunicacions via xat i correu electrònic, per exemple. En dèiem netiqueta. L'ús social del mòbil fa temps que em preocupa, com certs usos del Twitter, i així que passa el temps apareixen senyals que no fan més que confirmar-me que no vaig mal encaminat. En pocs dies me n'he trobat tres.
 

Primer senyal. L'altre dia el professor de la Universitat de Lleida Miquel Pueyo (@MiquelPueyo), un senyor sempre interessant, feia una piulada a Twitter amb la qual lamentava que joves adolescents no podien apagar el mòbil perquè els seus xicots s'enfadaven. Salten les alarmes. Educació digital és, sobretot, educació emocional.

Segon senyal. Aquesta mateixa setmana una caixera de la cadena de supermercats Sainsbury's de Londres es va negar a atendre una clienta perquè parlava pel mòbil. És clar que sí. Una lliçó de la caixera. Bravo.

Tercer senyal. A vegades les idees més genials són les més simples. A mi m'ha meravellat aquesta de l'agència Fischer&Friends per al bar Salve Jorge de Brasil que veient que la gent hi quedava per fer un toc però que només feia això, quedar-hi sense fer-la petar massa, ha promogut l'Offline Glass, és a dir un got que només s'aguanta dret si fas servir el mòbil de suport. Diví.
 

Alguna vegada he intentat, sense èxit, que se'n faci una sèrie de clips curts virals. Crec que aquesta tasca educativa correspondria a les fundacions vinculades a les operadores de telefonia mòbil. El cost econòmic per a elles seria menor i el benefici social, major. Però ha arribat un moment que en aquest país fer coses costa molt i molt. Com diu un productor que conec, amb una frase que sembla absurda però que té tot el sentit: “en el món audiovisual vivim del no”.

Els capítols eren (són) els següents:

Capítol 1.- “On ets, on ets”?

Quina mania que té molta gent de preguntar innecessàriament l'interlocutor, on és. Es pot preguntar on ets si estàs en cerca i captura o si t'has perdut pujant al Canigó. Si la ubicació no aporta res de rellevant no cal explicar-ho perquè forma part de la intimitat. En tot cas sempre estem a la Terra tret que siguis una dels comptadíssims futurs turistes espacials. Que ja seria casualitat.

Capítol 2.- Els ensumamòbils.

És una temptació irrefrenable per a molts i una violació de la intimitat tot i no ser un pecat contemplat pel Vaticà, però malauradament moltes persones xafardegen al mòbil d'altri. No cal ser un Snowden ni que la CIA et punxi res per saber-ho. Això, que per a molta gent és “normal”, és dinamita pura per carregar-se les relacions del tipus que sigui.

Capítol 3.- Que algú apagui aquest mòbil, coi.

Quan estem sols a casa podem tenir posada la melodia de trucada que ens agradi més. Fins i tot l'esmolet d'un dentista que repassa els queixals. Però en entorns de convivència com la família o a la feina els altres no tenen perquè suportar-ho.

Capítol 4.- “Perrea, perrea” al metro.

Quantes vegades no heu pujat a un transport públic i us heu trobat que alguna persona, bàsicament adolescents no ens enganyem, posa una cançó a tot volum i sense auriculars. Segur que molts heu estat a punt d'aixecar-vos a ballar o de prendre el mòbil en qüestió i banyar-lo en dissolvent. Oye papi ya tu sabes!

Capítol 5.- Melodies desafortunades.

Si sou homes de negocis, posem per cas, i aneu a Madrid a lligar un bon negoci no seria millor no portar la melodia del Barça al mòbil durant la reunió? O si esteu a mig funeral i sona #CompraenSabadell o “La cerveza” de Georgie Dann, no seria més adient haver apagat o silenciat el mòbil o si molt m'apures posar un rèquiem?

Capítol 6.- Trucar o no trucar, vet aquí la qüestió.

Heu de dir a la vostra parella que quan torni cap a casa compri pa. I per dir-li, la truqueu a la feina en plena efervescència laboral. Cal? O amb un missatge n'hi ha prou? Ei, dic jo.

Capítol 7.- Privadesa pública.

De debò no heu presenciat mai com algú altre acomiada algú de la feina pel mòbil o una parella ho deixa estar mentre llegiu el diari tot esmorzant a la taula del costat?

Capítol 8.- Perdona, eh?

No us heu trobat mai tenint una conversa profunda i que cada dos per tres al vostre interlocutor no només no hagi apagat o silenciat el mòbil sinó que a sobre respon les trucades, s'hi està estona i després diu: perdona, eh?

Capítol 9.- L'outsider.

Us heu trobat mai tres amics o que esteu en una reunió i sempre hi ha el típic que desconnecta? O més ben dit connecta però no amb vosaltres sinó amb la resta de la Humanitat. És l'outsider.

Capítol 10.- T'he trucat i tenies el mòbil desconnectat.

És que t'he trucat i tenies el mòbil apagat. I la resposta seria: i què? Quan només teníem fix i no érem a casa no ens deien pas: és que no ets a casa, tot i que potser hi érem i no hem volgut despenjar. Tenir mòbil no vol dir estar disponible 24 hores al dia. Per això ja hi ha contestadors i missatges.

Capítol 11.- “Sí tia, la peli és boníssima però en Brad Pitt encara més”.

Mira que ho diuen que apaguis el mòbil abans d'un espectacle però sempre queda aquella persona que no. I que no només no refusa la trucada sinó que respon!

Capítol 12.- Mòbil sobre rodes.

Prohibit i perillós. Una autèntica pandèmia dels nostres dies. Però sempre pensant que no passa res i que no els enxamparan. Són els conductors telefònics sense mans lliures. Amb cotxe i moto. No fan distinció.

Capítol 13.- N’hi ha per gaire?

Pagar, fer una gestió, o omplir un formulari....en tot cas cal anar per feina i no parlar amb el mòbil quan et toca i els altres impacients segueixen fent cua.

Capítol 14.- Què feies connectat a aquella hora?

O fins i tot “t'has connectat i no m'has respost”. Sí amics, el Whatsapp és una gran eina de comunicació però una gran font de malentesos. A vegades ens hi connectem per vici quan ens llevem a la matinada a miccionar. No fem mal a ningú. A vegades fins i tot ens hem quedat “online” sense saber-ho. Has de saber que a vegades no et responc perquè o bé en aquell moment no puc, alguna cosa m'ha distret o perquè vull respondre com et mereixes.

PD: No ens confonguem. Jo sóc molt amic de Mr. Smartphone però l'amo sóc jo. Vull dir que és com allò que et diuen dels gossos. És el millor amic de l'home, sí, però tu ets el seu amo. Ui, me'n vaig que m'ha arribat un Whapp! ;-)