Blog Daniel Torras

L'hora de la comunicació

Daniel Torras — Mon, 28 Sep 2015 10:13:00 +0200

Per una banda a partir d’avui, 28 de setembre, serà l’hora de la Política, com sempre es diu, amb majúscules. Però un factor clau serà transmetre la il·lusió de la victòria a tot el poble, sobretot als partidaris, per mantenir-los actius i defensors dels resultats, i als no partidaris, per generar-los dubtes i emplaçar-los a acceptar el resultat.
El bloc del NO, tot i no assolir tants vots (comptem Unió, CSQEP i PACMA com a blancs o SÍ/No, demanat explícitament pels mateixos partits), ja ha començat el joc discursiu de vendre que s’ha perdut en vots i que no s’arriba al 50% dels vots. La primera part és mentida i la segona innecessària. Però com sempre, el populisme juga amb arguments fàcils, lineals, que traspassen ràpidament i que no requereixen explicacions profundes: malauradament el que vol la majoria dels ciutadans.
Els del Sí han de trobar ràpidament la via, el to i el missatge que comuniqui el fet que ha guanyat en escons (de fet amb això ja basta, segons la norma de les eleccions), i també té molts més vots que el NO i per tant està plenament legitimat. També és discutible que es comptin els vots dels partits que no han obtingut representació. El pitjor que podria passar és que els mateixos partidaris del Sí no es veiessin autoritzats o es veiessin amb dubtes per avançar.
La comunicació doncs és clau ara, en paral·lel a la Política. Hi per això hi cal: el canal adequat (fins ara molt per xarxes socials, però: és suficient?); el contingut precís, clar i encoratjador (és a dir, el missatge perfecte); un emissor atractiu, que ja enganxi per ell mateix, estimulador, amb credibilitat; i, sobretot, molta celeritat abans el missatge contrari no faci forat. Som-hi, doncs! Esmolem el discurs!

Consens públic, negociació privada

Daniel Torras — Thu, 25 Jun 2015 13:32:00 +0200

Ningú a aquestes alçades demana que els partits sobiranistes pensin igual. És clar que es demana unitat d’acció, la qual, ho estem veient i patint, es pot expressar i materialitzar de moltes maneres, totes elles legítimes.
Però al ciutadà més allunyat dels embolics polítics i dels estira i arronsa partidistes només li arriba un metamissatge: divisió (sigui veritat o sigui mentida). Al final, es jutja la imatge general, la impressió, les emocions que són provocades per una certa impressió... Sobretot, els més indecisos i indiferents al procés avaluen aquests paràmetres més d’imatge que no de contingut.
Per aquesta raó allò primordial, urgent i principal és que els partits sobiranistes adoptin d’una vegada per totes una estratègia comunicativa favorable al procés, per fomentar el Sí-Sí, al marge del contingut i les diferències. Aquesta estratègia passa indubtablement per més consens públic i traslladar tota la negociació a l’esfera privada.
En públic només s’ha d’exhibir l’acord, el consens, entre tots els partits. Si és poc, doncs, poc. El desacord, els dubtes, les diferències s’han de gestionar en privat. Des d’ara mateix s’haurien d’intensificar els contactes de coordinació i de negociació per concretar la fórmula electoral, l’aplicació del full de ruta, com s’incorporen més partits a l’acord... tot això i més, s’ha de debatre en privat. A la llum, només consens.
La gestió de l’espai privat/públic i de la dicotomia consens/desacord és bàsica per a crear un bon clima d’il·lusió i adhesió per part dels ciutadans, sobretot els menys convençuts. Prou conferències i rodes de premsa: més reunions i més negociació.

Coincidències Mas-Junqueras

Daniel Torras — Fri, 05 Dec 2014 10:31:00 +0100

Els mitjans, voltors de polèmica i morbositat, han exaltat la diferència entre la proposta de Mas i la proposta de Junqueras per a aconseguir la independència. La fam mediàtica ha teatralitzat la confrontació i la distància entre ambdós líders. Ambdues, però, hem de recordar-ho, són propostes, punts de partida per a negociar, i per tant, subjectes a canvis.

Malgrat l’espectacle periodístic, constato que hi ha moltes semblances i coincidències i, en tot cas –aquesta és la meva tesi– les diferències són en aspectes menys importants o més secundaris, si voleu, que no pas els àmbits dels punts de trobada.

Com a exercici didàctic, passo a enumerar els punts de coincidència:

1.       Les eleccions han de ser el referèndum. Important, perquè, si no, eleccions per a què. Per tant, en aquests comicis es vol saber si Catalunya vol la independència o no.
2.       Les eleccions han de ser excepcionals i per tant amb fórmules diferents. Punt derivat de l’anterior. No hi ha acord en quina és la millor fórmula (la discussió actual de si llista única o llistes unides per un nom), però sí en què cal un instrument diferent.
3.       Les eleccions han de generar un mandat clar. També com a conseqüència de ser un referèndum, l’objectiu és que la comunitat internacional visualitzi sense dubtes quina és l’opció escollida pel poble català.
4.       Després de les eleccions, cal un govern transversal i representatiu, també excepcional. Un l’anomena govern d’unitat, l’altre de concentració, però a efectes de composició, funcions, i simbolisme és gairebé el mateix, sinó igual.
5.       Es farà saber a l’Estat espanyol i a Europa que es vol ser un nou Estat. Hi ha acord en comunicar aquesta nova situació. Ara bé, Junqueras prefereix fer-ho posant-ho a la pràctica i Mas ho ha explicat més com un anunci o comunicació. Però traslladar la voluntat de ser Estat és una coincidència entre els programes dels dos líders. D’aquí també és important entendre que, una vegada comuniques que vols ser un estat a Europa, si no vols caure en els desprestigi polític i la pèrdua de credibilitat, no et pots fer enrere; aquest punt pot ajudar una mica a generar més confiança vers Mas i el seu plantejament i, alhora, acosta aquesta posició a la de Junqueras (Mas no diu actuar o fer, però si no vol fer el ridícul haurà d’actuar i fer).
6.       El nou govern lidera un període excepcional per construir les estructures d’Estat. Mas parla de 18 mesos, Junqueras no especifica un termini, però tampoc no rebutja el del President. Però el punt d’acord més important és que s’han d’anar fent les infraestructures d’estat. Aquest punt és important perquè, de fet, vol dir que Mas de facto també està actuant com un estat, com predica Junqueras, a no ser que el President digui de cara a la galeria, però després, a la primera nota del Constitucional, ja no faci res més. Però els següents punts del pla Mas (el mateix termini), semblen indicar que el President persistiria en aquesta qüestió. Això, llavors, és només qüestió d’honor, paraula i confiança. El punt, però, és coincident.
7.       Hisenda i Seguretat Social, les infraestructures més importants. Aquest punt no surt directament de les conferències d’ambdós líders, però es desprèn d’altre declaracions. Per tant, fins i tot coincideixen en què és el més prioritari a fer.
8.       Elaboració amb la participació del poble de la Constitució Catalana. Mas i Junqueras coincideixen en què en aquest període posterior a les eleccions s’ha d’anar construint mitjançant un procés participatiu la norma bàsica i el marc legal del nou estat.
9.       Votació de ratificació del procés. Mas parla de ‘constituents’ després de 18 mesos i Junqueras de referèndum per ratificar la Constitució catalana i sense termini. Però ‘constituents’, entenc pel marc global del pla Mas, que no vol dir començar de zero a construir l’Estat, sinó que, en aquest cas, té un sentit més institucional i vol dir ‘elegir el primer parlament de la República Catalana’, amb tota la feina legislativa i d’infraestructures ja feta aquests 18 mesos anteriors. Això coincideix bastant amb Junqueras encara que ell no demana noves eleccions. Ratificar novament la independència amb un referèndum com diu Mas o ratificar la Constitució Catalana, com proposa Junqueras són petits matisos ja que, de facto, si votes que sí a la Constitució estàs avalant i ratificant el procés i la independència; per tant, encara que no hi ha coincidència el punt de trobada és molt proper.
10.   Després de la votació (siguin per la independència o per ratificar la constitució), el nou estat de la República Catalana es dóna per constituït i presentat a la comunitat internacional. Un punt molt important.

Per tant, diríem que el màxim punt de desacord, ara mateix, és si en les primeres eleccions, les que la societat civil demana de forma immediata, hi haurà llista única o llistes unides per altres mecanismes. Si es pacta amb detall el full de ruta, el qual ja hem vist que coincideix molt, el punt de com fer o com anar a les primeres eleccions serà anecdòtic. Em sembla un punt secundari si s’ha acordat tota la resta i, a més a més, les propostes per a aquest punt de Mas i de Junqueras, ambdues, destil·len una altra idea de fons: tots dos volen unitat. La qüestió és ‘com’ s’expressa aquesta unitat, i aquí hi entra el diàleg i la negociació generosa.

Unitat, objectiu i ruta

Daniel Torras — Thu, 13 Nov 2014 15:18:00 +0100

La ciutadania reclama unitat. Per descomptat. Ara bé, la unitat no és un bé tangible o mesurable, és una actitud o un valor que pot prendre moltes i diverses formes. I aquestes, les formes –és a dir, el ‘com ho fem’– han d’estar guiades per l’objectiu que es vol aconseguir.
Només un exemple: imagineu-vos que en pocs dies s’anuncia amb escenificació solemne i visualment barroca de les grans ocasions un pacte de llista unitària entre ERC i CDC, una nova imatge que omple els telediaris i la premsa internacional. Primer que molt unificada no seria (on són la CUP, ICV, EUiA, UDC?). Va, és igual, ‘aceptamos pulpo’ com a llista unitària. Però podria passar que, després de les eleccions, el màxim objectiu que anunciés el nou govern sorgit de la famosa llista fos tan sols el de confeccionar una proposta de reforma de la constitució espanyola: un pas enrere, una pantalla anterior. Per això, no calia una llista unitària.
Per tant, és clar que la unitat, la unitat d’acció, és a dir, cap a on anem (què és el primer que es farà després de les eleccions) és molt més important que si ho fem amb una, dos o tres llistes –totes elles unificades. L’horitzó més general d’aquesta direcció no hauria de generar ja cap dubte: independència. Tot i així, no està tan clar: encara algú parla de referèndum legal com a objectiu màxim o fins i tot de pacte amb el govern de l’Estat.
Em preocupa molt més que tots els partits coincideixin en què es vol fer com a passa immediatament posterior a les eleccions que no pas la forma d’acudir a aquests comicis. Si tothom té clar que les eleccions són el substitut d’un referèndum, aquestes, les eleccions, han de tenir el mateix efecte i objectiu que un referèndum: exercir la independència i declarar-la.
L’altra cara de la moneda és que, estant totes les formacions d’acord en quin és l’objectiu i la ruta per a arribar-hi, cosa que ja seria molt, després s’estudiï quina és la millor manera de guanyar més vots (i més diputats) independentistes per reforçar aquest camí. Comparant dades, fent estudis, contrastant opinions d’experts es pot arribar a la conclusió que una llista de país sigui l’instrument més útil, però, també pot ser que es descobreixi que no ho és, que no aporta cap valor afegit. El ‘com’ ve després de saber què volem.
Els polítics catalans han demostrat prou imaginació i creativitat per trobar una forma que expressi unitat i vehiculi un full de ruta consensuat així com una acció unitària, aprovada per totes les formacions pro-consulta. Pactar un Govern on el president Mas pugui continuar actuant com a líder del procés a nivell internacional , independentment dels resultats electorals, pot ser un camí. I això es faria esquivant el debat de si la llista unitària és la millor eina o no.
Ho sigui o no ho sigui, com ja hem dit abans, primer cal consensuar el ‘què’, què es vol fer. Si no, ens podem trobar amb una gran llista unitària, de país, il·lusionant, plenament representativa i plural que el dia després de les eleccions demani –això sí, amb molta força– el pacte fiscal. És una caricatura (espero).

La 'pre-DUI'

Daniel Torras — Fri, 11 Apr 2014 11:54:00 +0200

En certs sectors es desacredita el concepte de DUI (Declaració Unilateral d’Independència) perquè, de fet, implica trencar la legalitat; però, aquí argumento, que no té perquè suposar ni confrontació, ni una acció sense pacte. El menyspreu, per tant, és interessat.

En primer lloc, cal hipotetitzar quin serà el recorregut institucional fins a la independència. La via ha estat més que presentada i debatuda i, com tots sabem ja a aquestes alçades, hi ha hagut l’intent d’una cessió de competències, es farà ara una Llei catalana de consultes, es convocarà la consulta, si s’impugna es faran eleccions plebiscitàries i... aquí entra, no la DUI, sinó, crec jo, la “pre-DUI”.

La “pre-DUI”, perdoneu per un terme tan barroer, apel·la a dos tarannàs nacionals: el de Catalunya i el d’Espanya (millor dit, de Castella). La “pre-DUI” per tant es basa en la voluntat i vocació de pacte, d’assolir acords, que és pròpia i característica de Catalunya. I, alhora, també es basa en l’orgull i la vocació de l’“ordeno y mando” pròpia i exhibida al llarg de la història per part de Castella i la seva materialització estatal, Espanya.

Així, en què consistirà la “pre-DUI”? El terme és un invent, però l’acció no: Escòcia ja ho ha fet. La “pre-DUI” consistirà en, després de la consulta o les eleccions plebiscitàries, si guanya una majoria considerable i clara del Sí-Sí o partits pel Sí, anunciar el dia en què es declararà la independència. Està clar que no és una DUI directament, sinó que es fa pública la data on es farà la DUI, possiblement, un any i mig o dos anys més tard (paciència i constància!).

La tàctica de la “pre-DUI” és fer negociar l’Estat espanyol i que hi entri en escena la Unió Europea. Aquesta darrera, Europa, no es pronunciarà mai fins que no hi hagi un clar mandat democràtic, és a dir, fins que no es visualitzi mitjançant una votació l’equilibri entre Sí i No en termes clàssics respecte la independència. I és lògic: qui s’atreviria a posicionar-se’n sense saber què vol realment Catalunya? I si es posiciona pel Sí i després hi ha una gran majoria pel No, quin conflicte diplomàtic!

Però l’altra intenció important de la “pre-DUI” és que l’Estat espanyol reaccioni. Aquest, ja ho hem vist amb la data i pregunta, no es mou fins que no estan les coses avançades i clares. Quan hi hagi uns resultats clars, indiscutibles i Europa el pressioni, llavors Espanya no tindrà més remei que entrar en la negociació.

Per això, per aquesta fase de transició entre la consulta o les plebiscitàries, la “pre-DUI” al dia següent i la veritable DUI, aquesta darrera, la DUI pot ser pactada i fins i tot consentida legalment, dins d’un acord. Trencar la legalitat, ja que evidentment es trencarà per construir-ne una de nova, pot fer-se amb un marc legal –un acord– a mida. La unilateralitat no ens la treu ningú, perquè som els interessats i no crec que l’Estat espanyol vulgui participar d’una declaració mediàtica que és una humiliació per a ell; però és el de menys, perquè els mesos anteriors s’haurà treballat en conjunt, s’haurà negociat, per arribar a aquest punt amb el màxim d’acord.

Sí, ja sé que esteu pensant: Espanya no voldrà negociar mai. Bé, doncs atendrà les conseqüències del deute. En tot cas, la DUI no impedeix la negociació, ja ho he argumentat, la “pre-DUI” la facilita si es fa abans i amb temps, sinó que seria el propi Estat espanyol qui rebutja pactar. De fet, em sembla molt més important la "pre-DUI" que al DUI que, al final de tot, serà un mer tràmit.

Més autogovern

Daniel Torras — Tue, 19 Nov 2013 16:09:00 +0100

Obtenir més autogovern serà una de les eines que emprarà el govern espanyol per desinflar les aspiracions sobiranistes dels catalans. En aquest terreny, en la possibilitat de tenir més autogovern, hi entren al menys dues consideracions: la natura de l’autogovern i la clau de tot l’autogovern.
En la natura cal atendre les idees que recentment presentava la catedràtica d’economia Núria Bosch. En un article, Bosch explicava que, malgrat que potser sí que disposem d’un dels sistemes polítics més descentralitzats, això no es podia confondre amb el poder, ja que gestionàvem molt pressupost –tot i que també afirmava que la xifra s’ha anat reduint molt els darrers anys– però decidíem molt poc. Gestionar sense decidir. El poder és la capacitat d’influència, de decisió, sobre unes polítiques i no únicament executar-les i aplicar unes normatives i pressupostos ja decidits en un altre lloc (per exemple, Madrid). Per tant, el que vol l’autogovern és la capacitat de decidir, aspecte que ara és molt reduït.
Un exemple de gestió descentralitzada és el que faig com a pare amb el meu fill de 7 anys; per a que es comenci a responsabilitzar l’envio a comprar el pa o alguns altres queviures. Va sol, autònomament. Gestiona els diners –i mica en mica van sent més– però no hi té cap capacitat de decisió (si compra llaminadures en comptes de pa, rep un càstig o una esbroncada).
El segon punt que considero important és la clau de l’autogovern, podríem dir, la tranquil·litat i estabilitat de l’autogovern. Aquesta clau és que qui vol l’autogovern tingui la màxima capacitat de decisió sobre quan vol revocar-lo o suspendre’l. Com ara passa amb processos d’integració o cooperació internacional –en escenaris supranacionals– els estats han de cedir competències i sobirania i per tant, d’alguna manera, erosionen el seu autogovern; allò important d’aquest fenomen, pel que ara ens interessa, és que són els mateixos estats els qui decideixen fer-ho i no els ve imposat per altres instàncies.
En aquest sentit estic pensant en què l’autogovern que ens proposa el govern espanyol té més de calmant i consolador que no pas de proposta estructural sincera i feta amb convenciment. Vista la trajectòria homogeneïtzadora i centralista d’Espanya apostaria que en breu, 5, 10 o 15 anys, tan fa, l’estat tornarà a revocar, reduir, erosionar o manllevar l’autogovern que ara –empès pel context– ofereix a Catalunya. La clau és aquesta: sigui veritat o no que l’estat tornarà a fer un pas enrere en la seva oferta d’autogovern, el que sí que és del tot cert és que seria ell l’únic que tindria potestat per revocar-la. Tornaríem a estar en mans de les decisions de Madrid i, sobretot, de la més gran de tots: tenir o no tenir, ser o no ser.
La pregunta que encara ni Navarro, ni Sànchez-Camacho, ni Rivera, ni cap unionista no ha respost és per què estarem millor junts, és a dir, per què com a poble hem de cedir la decisió de ser nosaltres mateixos a un poble veí. Més autogovern seria simplement això: ajornar la plena capacitat de decidir per nosaltres mateixos i deixar en mans de Madrid fins quan i fins on podem decidir. Cal?

La contraoferta espanyola

Daniel Torras — Fri, 13 Sep 2013 13:09:00 +0200

Atenció! Hem d’estar entrenats intel·lectualment i política! Aviat ens arribarà la contraoferta espanyola a la nostra proposta d’Independència. Segur que el Govern català –ho dic sense cap dada ni font, com una suposició– ja ha rebut alguna insinuació de sotamà. El Financial Times parla de federalisme asimètric (li deuen brillar els ulls al Navarro...) i algun tertulià local del PP fa mesos que parlava que la fórmula d’Estat associat s’estava coent a la Moncloa...
Però, per què no ens convé alguna d’aquestes solucions territorials? Crec que els arguments per rebutjar qualsevol contraoferta espanyola es poden relacionar amb diferents àmbits del procés de negociació: el context, l’emissor de la proposta, i el contingut, principalment.
El context ens hauria de fer preguntar-nos “i per què ara?”. És a dir, que un estat pequi de no reconèixer una nació, d’humiliar i descuidar els catalans i els seus drets, i de desatendre descaradament la pluralitat d’identitats es veu simplement en el moment de la proposta: el Govern espanyol –i l’oposició!– únicament és capaç de buscar una via per a Catalunya quan aquesta diu que se’n va; Espanya només reacciona quan els catalans ens hem queixat, i ens hem queixat moltes vegades, una darrera de l’altra, insistentment, contundentment i visiblement! Això vol dir, simplement, que ens tenen una consideració reactiva, que amb la seva proposta volen evitar aquesta acció –l’alliberament–, però no que es preocupin de nosaltres. No és una proposta constructiva. És, per tant, oportunisme i oportunisme reactiu en pro dels seus interessos (no dels nostres). Que la contraoferta vingui ara també implica que, fins que no ens tornem a queixar no tornarem a tenir atenció o, en altres paraules, no hi ha cap garantia que tinguem un reconeixement i un respecte constant d’ara endavant.
I aquesta consideració porta al segon àmbit: l’emissor de la proposta. La fórmula pot ser més o menys encertada, però l’emissari, el Govern d’Espanya, no té ja cap credibilitat (i no aquest del PP, sinó el Govern d’Espanya com a institució, com a actor polític). Ha incomplert directives europees, ha incomplert les seves pròpies lleis (pressupostos, dependència...), ha incomplert l’Estatut, no ha fomentat les cultures i identitats diferents de la castellana, ha atacat la llengua catalana... La pregunta és, ¿per quins redimonis hauria de fer ara un canvi dràstic –radical– i complir ara sí amb la seva promesa? Les propostes són paraules i, amb la trajectòria d’Espanya com a organització, cal preveure un incompliment (això, sí, si voleu justificat amb mil i una referències, però incompliment al cap i a la fi).
I finalment el contingut. Qualsevol proposta, i ara no entrarem en detalls de cap de les ofertes potencials en concret, fins i tot el famós federalisme del PSC, tenen un punt en comú: mantenir Catalunya dins d’Espanya, de fet, sota Espanya. Això, amics meus, és el quid de la qüestió ja que implica que moltes decisions, ara mateix la majoria, sobre aspectes i accions que afecten a Catalunya i els catalans les prendria Espanya, i no el Govern català, i algunes altres decisions es compartirien amb el Govern espanyol. La pregunta és: per què cal compartir-les? Per què cal supeditar-se a un marc espanyol? Si el bloc de referència cada vegada més és Europa, per què cal anar a Europa passant per Madrid i no podem anar-hi directament. En aquest sentit el federalisme és absurd, a no ser que sigui un federalisme directament europeu. Per què hem de cedir la nostra veu a Espanya quan podem parlar directament a Brussel·les i al món? En aquest punt és quan veiem que “Juntos mejor”, en realitat vol dir, “Juntos, nosotros –Espanya– mejor”. Ai, les el·lipsis...
Per tant, auguro que vindran propostes, podem dir, ‘grosses’, precisament perquè el que perd Espanya és molt. Catalunya no perd res i ho té tot a guanyar. D’aquí poc, quan sentim parlar d’”Estat associat” o de “federalisme asimètric” hem de pensar: Per què ara? Es respectarà? Per què seguir depenent de Madrid encara que amb una nova fórmula? Crec que ja no es demana una “millora”, com deia el diputat del PP Enric Millo, ni un “estatus diferent” dins d’Espanya, com diu Pere Navarro; hem arribat al punt d’entendre que podem ser “iguals”, tractar-nos de tu a tu, d’estat a estat, com a bons veïns. Catalunya al mateix nivell institucional i organitzatiu que Espanya. I la pregunta seria, i per què no?

Què vol Mas? O per què el procés continua

Daniel Torras — Sat, 07 Sep 2013 11:27:00 +0200

No tinc confiança cega en el President Mas ni en CiU (ni en demano), ni tinc cap vinculació orgànica o política amb ells. Més aviat al contrari. Avui per escriure un article qüestionant un atac a les paraules d’Artur Mas del dijous passat al Matí de Catalunya Ràdio cal mostrar aquestes cartes per endavant. I una més: vull la consulta al 2014, no més enllà.
Tanmateix, per una curiositat innata i de ‘deformació professional’ intento esbrinar o qüestionar-me per què, com ja avançava Toni Soler, Eduard Voltes, Lluís Foix i d’altres opinadors el mateix dia, per què el President diu ara que la consulta ha de ser pactada i les eleccions plebiscitàries, el pla B, al 2016. Per què? Discrepo de totes les opinions mostrades, moltes crec que impulsades per la tirania de l’actualitat i de tenir una columna a punt abans de tancar les rotatives i, amb temps per a reflexionar, em lliuro a l’especulació (per tant que ningú m’ataqui de dir per dir, perquè, sí, és pura opinió especulativa).
Primer de tot, mostro les meves premisses de partida que en són tres. Primer, CiU i el president Mas saben i són conscients que ara anar en contra del procés (endarrerir-lo, alentir-lo, seria equivalent a anar-hi en contra) és un suïcidi polític del candidat i de la formació. Segon, tant la formació nacionalista i el President controlen extremadament bé els tempos informatius i mesuren acuradament quan, com i on es diu què: les declaracions no són improvisades, sinó pensades i preparades. I, tercer, no ho sabem tot del procés i les negociacions tant entre els partits de Catalunya com entre el Govern català i l’espanyol. És una obvietat, però cal recordar-ho perquè sempre pot haver algú que es pensi que allò que es diu és l’únic que es vol fer i, estic convençut, hi ha nivells de discurs, interlocutors i destinataris dels missatges que desconeixem.
Jo abandonaria la hipòtesi d’un interès partidista per situar CiU sobre d’Esquerra o altres. Precisament, la fugida de vots de CiU ha estat majoritàriament cap a Esquerra perquè la formació nacionalista havia estat ambigua i poc decidida, segons els seus crítics; per tant, perllongar el procés o posar-hi més dubtes sobre ell no ajuda en aquest sentit. CiU guanyaria vots si prengués una decisió ferma, clara i directe, recollint així els vots de suport a la causa (encara que discrepessin del missatger). Els possibles vots que podria guanyar en una opció regionalista, de tornada al ‘peix al cove’ no compensarien els que en fugirien decebuts. I com ja havia dit en altres textos, per les circumstàncies històriques, Mas només pot ser o el ‘retallador submís’ d’Espanya o ‘l’heroi alliberador’, i em sembla que ell ho té clar. De fet, en innombrables ocasions CiU i el Govern han dit que el procés no té ‘marxa enrere’.
També cal valorar el moment en què es diu això. Just abans de la Via Catalana, en una entrevista programada, preparada (no en unes declaracions al carrer improvisades i poc calculades), i quan ja es pot preveure que la cadena humana serà un gran èxit i un clam a nivell mundial. Mas no és un babau. Si s’ha de rectificar d’aquestes declaracions, l’èxit d’aquest esdeveniment o les conseqüències posteriors poden ser un bon argument per canviar el que s’havia dit, i de forma molt visual i justificada. I recordem que aquest esdeveniment ho lidera la societat civil, la qual pot prescindir d’un líder que dilati el procés i apostar-ne per d’altres. CiU ho sap. Sempre ho ha dit. Podem dir que Mas ha optat per una possible rectificació per tal de bastir una tàctica.
Quina tàctica? La meva intuïció, diguem-li especulació, és que Mas empra una tècnica que fem servir molts pares: quan l’àvia ens diu que anem al parc i nosaltres diem que no que millor al cinema, entre una partida inacabable i incòmode de tennis de si-no, si-no, què fem, donar la paraula als nens: nens vosaltres què voleu fer, parc o cinema? Sabem perfectament què triaran.
Així, dient que la consulta ha de ser pactada i legal i posposant les eleccions plebiscitàries fins al 2016 el Govern permet que el govern espanyol pugui pensar-se de seure’s a parlar i negociar. Ja no estem en el sí o sí que incomoda l’Executiu centralista. I d’altra banda, també permet un acostament d’altres forces (Unió, PSC, etc.) i sectors. Recordem que l’objectiu immediat és sumar i eixamplar la base dels qui aposten pel dret de decidir. Crec que les declaracions, repeteixo, molt meditades, són com la proposta d’un escenari on hi puguin entrar més actors. Això no vol dir que el que s’ha dit sigui l’objectiu real: és una tàctica negociadora. Una vegada s’estigui en aquest escenari, Mas proposarà l’agenda i meta veritables, però ja haurà aconseguit asseure’s amb els negociadors. Aquest pot ser un motiu: fer un espai més amable per parlar amb el govern espanyol.
I després, l’estratègia paterna que comentava abans. Si de les negociacions surt blanc, però el poble, la cadena i altres manifestacions, reclamen negre, es farà negre. Si Espanya diu no, i el Govern català diu sí, per sortir del tennis el Govern liderat per Mas preguntarà (o apel·larà) al que diguin els nens. Mas sempre s’ha mostrat com un missatger de la voluntat popular des del passat setembre de 2012. I si les eleccions plebiscitàries es fan com reclama la societat civil –i jo mateix– al 2014, no haurà estat Mas qui les forci, sinó els nens, és a dir, el poble. Crec que d’aquesta manera el President evita les crítiques per un mandat curt i per un mètode (les plebiscitàries) que molts seus rebutgen.
És una intuïció perquè la hipòtesi d’estavellar-se políticament no la contemplo: són més eixerits, per força. Per tant, crec que el procés continua i que aquestes declaracions, arriscades, sens dubte, són un joc tàctic que no acabem de comprendre del tot perquè no disposem de tota la informació necessària. Si m’equivoco em sabrà greu pel país. Aquest, però, en sabrà reaccionar.

Mediàtics - No mediàtics

Daniel Torras — Mon, 13 May 2013 13:31:00 +0200

El Gremi de Llibreters es va veure forçat a rectificar, al voltant de Sant Jordi, i a emetre una nova llista dels llibres més venuts que no inclogués la distinció entre autors mediàtics o no. Aquesta és una línia fina i no sé si molt clara. Avui en dia, quasi tot es gesta als mitjans. Els autors literaris, també.
Si bé relacionem aquest adjectiu amb una pobre qualitat literària, recordant l’oposició entre TV i literatura de Postman, no té perquè ser així, forçosament, i podríem plantejar la disjuntiva en base a les intencions i l’ofici de l’autor: aquells que escriuen com a ofici principal i aquells que, sent habituals dels mitjans de comunicació, a més a més, escriuen. Però com dèiem al principi, què no trobem ja als mitjans? Per tant, la distinció seria entre professional/no professionals, escriptor / pseudo-escriptor, o similars, categories que segurament tampoc complaurien a tothom.
Una altra classificació seria entre els autors que venen per la seva qualitat i estil i aquells que venen, simplement i clara, perquè tenen un perfil públic i popular creat en els mitjans. El consumidor compra el personatge, no la novel·la. Certament, també es difícil de dilucidar si un ven més perquè és tertulià habitual de tot debat que es pugui retransmetre o perquè, realment, té alguna cosa a dir i sap veritablement com fer-ho. Però, el perfil que es ven per popular, per la seva reiterada aparició en els mitjans, sense entrar en barems de qualitat, crec que respon a l’adjectiu mediàtic. Que l’autor ho sigui, no té perquè implicar que l’obra també.
Està clar que qui ha fet rectificar als llibreters són els autors que no es sentien còmodes en la categoria on estaven ubicats –però potser els seus lectors, sí!. Ara bé, per forçar un canvi públic de criteris com aquest cal tenir molta influència als mitjans! Pressió mediàtica...

Espanyol sense Espanya

Daniel Torras — Wed, 07 Nov 2012 16:00:00 +0100

Quan algú diu que se sent espanyol i si Catalunya es converteix en estat se n’anirà ens està enganyant. No perquè després no marxi al veure que el benestar i la riquesa és millor al Principat, que també, sinó perquè confon ‘ser espanyol’ i ‘voler l’Estat espanyol’.

És clar que es pot ser espanyol sense estar a Espanya. Els milers d’immigrants espanyols així ho corroboren. O és que els que van anar a treballar a Alemanya de cop i volta ja han perdut els seus orígens i forma de ser? ‘Ser espanyol’ és un sentiment, una filosofia, una forma d’actuar, que t’agradin uns espectacles i una gastronomia... És, per tant, una opció emocional personal.

Què passa llavors quan algú diu que no pot ser espanyol si Catalunya ja no forma part dels territoris dominats per Espanya? Compte! Llavors ja no ens referim a gustos o formes de fer, és a dir a cultura; aquesta persona està defensant un projecte polític concret, està defensant que Espanya ha de ser i ha d’incloure Catalunya i, sovint, aquest posicionament també inclou que l’Estat espanyol ha de ser homogeni i centralista.

Però això no té res a veure amb sentir-se espanyol. Per dues raons: perquè pot haver-hi espanyols que no ho defensin (què passa amb els ciutadans de l’estat confederalistes, per exemple); i per què, com a idea i projecte que és, poden haver-hi ciutadans estrangers –japonesos, alemanys, coreans- que també defensin aquesta opció política. Per tant, no és un requisit per ser espanyol, ni un símptoma de ser-ho.
(Publicat el 31/10/12 a la revista La Clau.)

Quan el federalisme és irresponsabilitat

Daniel Torras — Fri, 26 Oct 2012 13:38:00 +0200

Ara, justament ara, després de que el poble català parlés, surten noves propostes i projectes per fomentar el federalisme. On han estat aquestes accions i voluntats federals durant 35 anys de democràcia? Amb respecte per la filosofia federalista com a doctrina teòrica i pel lliure compromís de cadascú amb qualsevol idea, cal dir que parlar ara de federalisme és una irresponsabilitat, simplement perquè se sap que no és possible.

Ho afirmem amb arguments contextuals. L’única vegada que surt el mot ‘federació’ a la Constitució és per prohibir la seva implantació; és a dir, per negar-ho. I el partit que ara aposta per aquesta via sempre ha dit que n’apostava, però, després de més de 20 anys al poder de l’Estat no ha fet cap pas en aquesta direcció (mirem el Senat, per exemple), ans al contrari, ha proposar mesures recentralitzadores, com el cas de la LOFCA.

Se’ls veu el llautó, i és clar. Està clar que treure ara la il·lusió desbocada per un Estat federal no és més que una reacció —molt tòpica i, si em permeteu, patètica— davant del nou rumb que ha marcat la societat catalana.

Un argument definitiu, tècnic, és que una unió federal es realitza entre unitats o estats en igualtat de condicions. Si l’acord ha de ser just, efectiu i pròsper, cal que les dues parts acordants reconeguin l’altra com un interlocutor amb els mateixos drets i deures. Sinó no seria una federació, sinó una conquesta, una assimilació, una integració o una absorció, digueu-li com vulgueu. Reconeix o reconeixerà Espanya que Catalunya té dret a les mateixes oportunitats i privilegis que l’Estat. Ui, em ressona al cap allò de ‘la parte contra el todo’... El federalisme és mort.
(Publicat a la revista La Clau: el 17 d'octubre)

Resposta a Carme Chacón: es pot ser espanyol a l'Estat català

Daniel Torras — Fri, 05 Oct 2012 16:18:00 +0200

Diversos personatges de l’unionisme agiten la bandera de l’expulsió o del dilema de la tria entre ser espanyol i ser català. “A Catalunya no em deixen ser espanyol”, deia algun periodista aferrat a Espanya, “no em faran triar”. O Carme Chacón, que recentment, deia “no vull triar si els meus fills seran espanyols o catalans”. Fals debat! Vull argumentar que és una polèmica totalment artificial, irreal, i a més a més, feta amb un to demagògic, dins del discurs de la por i amb la intenció de crear confusió.

Per començar, delatar que jo mateix sóc el que respondria a la definició de ‘xarnego’. La meva mare, com moltes mares i pares, va venir d’Andalusia als anys seixanta. Ara és una catalana més. Sé de què parlo. Per tant, ser o no ser, primer és qüestió de voluntat i, en segon lloc, no depèn en cap moment d’on vius o on pagues els impostos. Per posar un exemple, tinc una tieta que viu a Austràlia i, sent ciutadana d’allà, se sent plenament catalana. I podríem continuar amb els milers i milers d’espanyols que viuen i treballen arreu del món i segueixen sentint-se espanyols.

Ser espanyol (o català) per tant, és una qüestió emocional, d’identificar-se amb unes tradicions o unes altres, d’agradar-te unes menjars i uns costums gastronòmics, de vibrar amb unes músiques i certs espectacles, de parlar una llengua o vàries... En aquest sentit, ser espanyol és una tria individual, cultural, i molt marcada per l’entorn de creixença i, sobretot, i això és molt important, no té res a veure amb viure a l’Estat espanyol i, encara menys, en com s’organitza políticament l’estat o quines fronteres té. La prova està en què un ciutadà francès, admirador de la cultura castellana, pot arribar a sentir-se espanyol i, al revés també, un ciutadà de ple dret de Zamora pot, si vol, no identificar-se gens amb la cultura espanyola.

Senyora Chacón, no pateixi, si vol pot continuar sent espanyola a l’Estat català, a França o fins i tot a la Xina. I els seus fills... millor que triïn ells quan creixin. Per tant, què estan dient en realitat qui es queixa que no podrà ser espanyol? Rondinen no per una crisi emocional, sinó per un projecte polític. Es lamenten de què Espanya no tindrà els mateixos kilòmetres quadrats i la mateixa frontera que ara. Això no és ‘ser’ o ‘sentir-se’, sinó voler una fórmula organitzativa o una altra. Ni tan sols és viable el debat entorn dels passaports: la nacionalitat depèn de la voluntat de l’individu i del país titular, no d’on resideix. Per això, un argentí amb avantpassats espanyols pot demanar la doble nacionalitat i tan sols depèn d’ell i de l’Estat espanyol, no d’Argentina. Els catalans que vulguin, podran tenir també el passaport espanyol .

Per tant, en la dimensió emocional i personal tothom qui vulgui pot ser espanyol i català, ara i en la futura República Catalana (si ho podem ser els catalans ara, per què no ho podran ser els espanyols després? Són igual d’eixerits, oi?). El xoc es planteja en el pla polític, de models, i d'interessos de país on sí que s’ha de triar: o financem l’AVE de Galícia, o financem el corredor mediterrani; o controlem l’aeroport des de Madrid, o el controlem des de Barcelona; o decidim l’educació des del Ministeri, o des de la Generalitat; o recaptem nosaltres tots els impostos, o no els recaptem tots. No hi ha terme mig, o un o l’altre; però tan sols en la dimensió política, no en la identitària. Qui vol confonfre una dimensió amb una altra que no té res a veure actua de mala fe, ens vol enganyar.

Por, por i por

Daniel Torras — Fri, 21 Sep 2012 16:31:00 +0200

Por. I més por. Aquest és l’únic argument que han trobat les forces centralistes i unionistes per oposar-se a la independència de Catalunya. Tant és així que, fins i tot tan sols tres dies després de la gran manifestació independentista de l’11s i després de les declaracions —que no deixaven ser d’intencions— del president Mas, a través de mitjans de comunicació de tota mena i índole va aparèixer ja tot el repertori de l’estratègia de la por.

Aquesta estratègia, segons he anat analitzant i observant a través d'un petit estudi en els discursos dels líders unionistes i dels mitjans on s’expressaven, consta bàsicament de cinc àmbits de por més un de pejoratiu o de comparacions degradants. Els cinc àmbits de la por són:

1) Por social i identitària, bàsicament en contra dels drets de qui es sent espanyol —totalment respectable— i de la fractura o divisió social.

2) Por política i legal: advertint de les normes legals vigents —les quals, ràpidament, en una declaració d’independència ja quedarien obsoletes i no vigents— i de les tendències polítiques generals (típic és l’argument que el món tendeix a unir-se i no separar-se).

3) Por en l’escena internacional: amb la predicció estrella de quedar fora de la UE (no corroborada per ella, per cert) i el poc suport que obtindrà l’Estat català (segons els endevins de l’Estat espanyol).

Taula dels arguments apareguts als mitjans de comunicació fins a 5 dies després de l'11s

Por social i identitària

Els catalans faran fora qui es senti espanyol

A l’Estat català no es podrà parlar o estudiar en castellà

Qui es sent espanyol perdrà la nacionalitat espanyola i el passaport espanyol

Els ciutadans amb arrels a Espanya no podran anar mai més al poble

La independència dividirà la societat entre els partidaris i els detractors

Por política i legal (Crítiques al procediment i la forma)

Cal preguntar a la resta d’Espanya i fer el referèndum a tot l’Estat

Cal permetre que pobles o províncies de Catalunya es separin si obtenen una majoria del ‘no’

La constitució i les lleis actuals no ho permeten i és un procés il·legal

El món tendeix a unir-se i compartir i emancipar-se és anar contra corrent

Por en un escenari de política internacional

Els catalans quedaran fora de la UE

Els països petits fracassaran en un món global

Tenir un estat és cosa del segle XIX

Cap estat reconeixerà el futur Estat català

Por econòmica

Els catalans seran més pobres

La indústria se n’anirà a Espanya

Es produirà un boicot als productes catalans

Els mercats no voldran finançar el deute català

L’estat català no podrà pagar les pensions i altres prestacions

Por de conflicte armat o violència

L’exèrcit espanyol atacarà Catalunya

Es suspendrà l’autonomia de Catalunya

Comparacions i analogies

La situació és igual que al 36

A l’antiga Iugoslàvia va haver una matança

Els líders catalans es comparen a dictadors i feixistes

4) Por econòmica: no podia faltar en un escenari com aquest. Evidentment es pregona que els catalans serem més pobres si sortim d’Espanya. Sense comentaris.

5)Por de conflicte o violència: amb l’amenaça d’enviar els tancs o amb la violència política de la suspensió de l’autonomia.

De tots aquests blocs, les idees més reiteratives i més insistents són les que fan referència a quedar fora d'Europa, a ser més pobres i a rebre la visita (pagant peatge?) dels tancs de l'exèrcit espanyol.

El sisè àmbit fa referència, ja ho hem explicat, a les comparacions —generalment poc originals i reeixides— amb altres èpoques, líders o situacions catastròfiques amb la finalitat de vexar la voluntat del poble català i amb la intenció última, també, d’inculcar més por. En aquest bloc hi ha des de la comparació del president Mas amb un feixista, a la comparació de la situació amb el 36 i la provocació de la Guerra Civil espanyola. Total, remoure el bagul dels records per fer aflorar mals moments i una por ja viscuda. Més por.

No hi ha proves ni arguments contundents. Tan sols por. Això demostra que, com a mínim, el moviment que ha iniciat el Govern i el poble català és més visible o més contundent que en etapes anteriors. També n’és prova de què, realment, Espanya no sap dialogar i no sap què fer davant d’una petició d’aquest calat (encara no estic ni seguir que hagi entès plenament les bases i les circumstàncies d’aquesta petició). Només cal comparar amb el cas d'Escòcia dins del marc britànic.

Ara, passem de la fase d’argumentació a la fase de convicció. En poc temps haurem de guanyar nous partidaris del projecte il·lusionant i de futur que és la independència, la construcció d'un nou estat. Per això, crec que és important que tots plegats tinguem en ment el tipus d’arguments i missatges que s’utilitzen en contra de la nostra llibertat i puguem buscar dades clares i objectives que desacreditin les afirmacions llençades. Calen arguments directes i clars, arguments que pugui entendre qualsevol ciutadà, fins i tot, qui no té una formació especialitzada. Cal comunicar-los de forma elegant i amable, per descomptat. Ens toca a nosaltres.

Español (amb 'ñ') per la independència

Daniel Torras — Thu, 13 Sep 2012 15:10:00 +0200

La batalla ha començat. Batalla dialèctica, és clar. Però en el moment en què el president Mas ha parlat mínimament clar —“Cataluña necessita un Estat propi”— l’allau de comentaris insultants i de arguments i contraarguments per desprestigiar la Independència catalana ja s’han fet notar en els mitjans més cavernícoles (ja ens entenem).
Hi haurà vàries línies d’atac: por, economia, insolidaritat, emocions... Una de les que ja s’ha presentat i amb força és la xenòfoba, la que afirma que voler la independència de Catalunya és voler expulsar aquells que es senten españols, amb ‘ñ’ i orgull, al Principat. És a dir, el foment de la por a l’exili i a la fragmentació social.

Alguns intel·lectuals i personalitats públiques ja han anat deixant idees sobre la cooficialitat i la importància del Castellà en una Catalunya independent, sobre el bon veïnatge entre els dos estats o sobre la possibilitat de mantenir una doble nacionalitat (la catalana, per descomptat, i l’espanyola, aquells que vulguin conservar-la; és una millora objectiva i diplomàtica estar protegit per dos estats en compte d’un de sol!). Ara bé, crec que la disputa xenòfoba és simplement emocional, identitària, i amb una estratègia política dels provocadors, no pas humanitària.

I és que més lluny de la realitat que la construcció d’un estat sigui un procés discriminatori i marginador ja que, d’entrada, el que cal és sumar i, de fet, tothom qui estigui empadronat en el territori emancipat adquirirà de facto, l’endemà de la independència, un nou estatus legal, igualitari i sense distincions: seran ciutadans del nou estat. Per tant, a nivell administratiu tots seran iguals i fins i tot amb l’avantatge ja comentat de que qui volgués podria, segurament, mantenir un vincle administratiu amb Espanya.
El vincle emocional i cultural no té perquè perdre’s. O és que perquè els espanyols emigressin a la dècada dels anys 60 a Alemanya ja han deixat de tenir cap interès per la seva terra i cultural originals? O és que en el país del melting pot i de la diversitat ètnica com és Estats Units no trobem constantment expressions de italo-americans, russo-americans, xino-americans i etcètera? Un àrab americà se sent perfectament membre del país i alhora cultiva, manté i defensa els seus orígens culturals i ètnics. No ho podran fer els españols de la Catalunya independent? I tant que sí, igual que els catalans de Madrid ho fan avui en dia.

Per tant, si la independència és un instrument per a un futur millor i un major benestar (més sou, més pensions, millors serveis, menys atur...) tot això també els interessa i molt als qui se senten membres d’Espanya i estan al Principat. L’emancipació és ara un projecte il·lusionant de construcció de futur, un projecte inclusiu i de llibertat, estrictament democràtic i lògic amb dades i raons objectives. Estic convençut que un español cultural i que estima el seu origen sap defensar la llibertat i les oportunitats que li ofereixen la nova terra que el va acollir.

La única incompatibilitat es troba en el terreny polític (atenció, però no en el cultural ni el de la identitat, com ja s’ha vist). Qui només pot ser español si España no es divideix, qui només pot ser español si no hi ha fronteres entre on viu i on estiueja, o qui només se sent español si l’estat es manté amb la mateixa silueta i distribució de poders que ara, qui respon a aquestes exigències llavors no està defensant la seva identitat, sinó un projecte polític concret. I és més, qui atia aquesta disputa xenòfoba, en el fons, voldria mantenir aquesta situació política i, en realitat, l’interessa ben poc el futur dels españols a Catalunya. No hi ha cap més raó.

Però la dimensió política i la identitària sovint s’uneixen per les emocions, sovint, inconscientment o errònia. És tasca nostra, de tots els convençuts de la independència, crear una imatge amable, acollidora i engrescadora de la nova Catalunya amb estat propi. Cal presentar-la com un paradís modern, plural i tolerant des d’on els españols, ja independitzats, podran fer enveja del seu progrés social i lluir el seu nou status als seus paisanos del pueblo, encara a la vella i tancada Espanya.

Serà transversal (i associativa), o no serà

Daniel Torras — Wed, 18 Jul 2012 14:25:00 +0200

La declaració de Francesc Homs, secretari general de Presidència, sobre el grau d’immobilitat en què es troba capturada la Generalitat fan pensar que, sent CiU sempre cauta i molt planificadora en les seves estratègies comunicatives, la independència és a prop i quasi lògicament inevitable. De fet, tota subversió o trencament de la legalitat vigent ha de començar per reconèixer que en el marc legal present no hi ha marge de maniobra, és a dir, que s’hi està lligat de mans i peus. Això, ja està fet.

Atenent, però, també les declaracions de nombroses personalitats i polítics, cal entendre i considerar que l’emancipació nacional complerta (no ja unes transicions) no podrà esdevenir-se sense CiU, el partit majoritari o, amb matisos, sense CDC —Unió sembla que continua enrocada en el seu confederalisme estèril i, per l’altra banda, el PSC continua cec i teledirigit per les tesis del PSOE.

La mobilització i esperonament de CDC, peça clau de la independència, ja s’ha endegat en els darrers anys. Ara bé, la convicció total i el suport que CDC necessita per ser valenta i ‘saltar la paret’ només es pot transferir d’una manera: transversalment i associativa, si fa no fa, com l’essència de la idiosincràsia catalana. La societat ha de prendre el relleu d’esdeveniments político-socials més o menys recents i més o menys llunyans com les revolucions taronja d’Ucraïna —pacífica, no-violenta en pro d’uns drets democràtics— o les revoltes de la primavera àrab, marcades per la persistència i la coordinació mitjançant les noves tecnologies de la informació i la comunicació (rebutjant, respecte aquesta darrera, és clar, la lluita armada i violenta).

Però Catalunya pot incorporar un valor afegit en la seva revolució o alliberament particular: la coordinació associativa i transversal. Si el poble català sempre ha estat elogiat per la seva implicació social, per la quantitat de col·lectius, entitats i associacions que ha generat i on ha col·laborat, i per la seva tasca solidària —la de veritat, no la imposada— ara, aquesta estructura virtual civil ara marcarà i influirà decisivament en el futur de Catalunya —en el format de xarxa, predit i teoritzat per Manuel Castells.

La transversalitat —la no adscripció única i excloent a una opció política o ideològica— està garantida en l’interior de l’associacionisme, per la seva natura cooperativa i diversa, però, també en els darrers temps han sorgit opcions amb un objectiu polític únic, clar i directe, l’estat propi, per tal d’aglutinar perfils polítics diversos i variats. Aquesta és la via de sumar. Camins com els que han endegat ja fa anys Òmnium o recentment l’ANC són els trajectes que hem de transitar tots plegats per assolir la independència. Crec sincerament que la nostra emancipació rebrà el nom, en els futurs llibres d’Història, de transició social, o revolució associativa o quelcom semblant. Allà, a les entitats, és on hem de ser-hi, doncs.