Blog Daniel Ferrer i Esteban

Les estelades dels jardins dansen nues

Daniel Ferrer i Esteban — Thu, 25 Apr 2013 05:44:00 +0200

Està clar, la llibertat és plena de sang,
quatre barres de foc violeta, blau i blanc,
amb triangles verds som jardins de Maria,
entre els arbres dels boscos que volten el poble,
serem lliures un cop més i més encara, ara, ara, ara,
que no hi ha demà si no ens donem la mà per avançar,
el poble té totes les claus i els polítics les porres i les armes,
corren com si els hi anés la vida al defensar als amos del Capital,
la policia droga a les detingudes i les viola, les tortura, les assassina,
companyes i companys que ja no poden alçar la seva veu? més voldrien,
cada cop en som més i cada cop empenyem amb més i més força,
quan la realitat no s'aguanta ni es sustenta per enlloc, ja saps,
les mentides no se les creuen ni els més ingenus,
i és per això que tenim més motius que mai,
tot ens justifica, no hi ha millor justícia,
el poble està alliberat i ells oprimeixen,
encara, posant pals a les rodes,
negant-nos el dret a ser dissidents
si la dissidència avança massa
ja s'encarregaran de tallar ales,
massa acostumats al maltracte
no els hi costarà gens maltractar-nos
de nou, com ja feien en ple franquisme
doncs a l'Estat res no ha canviat
i ens donen Capitalisme-Feixista
sense poder segar les cadenes
ja em diràs cap on anirem?
La lluita és més encesa que mai,
la llum és més torta que de costum,
caic pels carrers i somnio a les places
la llum dels coloms amb jaquetes antibales
em porta als pobles oprimits que ens estimen
com nosaltres els estimem a ells, ben plens,
lliures i plens com la nostra antiga terra
que de tant caminar, viure, sentir, somniar
ara es vertebra en silencis sorollosos
quan la revolta és més viva i màgica que mai,
quan ho tenim tot a l'abast per organitzar-nos,
revelant-nos, a tot, a cada pas, a cada lloc,
a la feina, al carrer, a les aules, a les places,
anàrquics i combatius per uns Països Catalans
on no calgui patir pel demà ni pels germans,
massa pocs controlen masses masses
mentre emmagatzemen tot el poder caduc,
barat, fastigós, enquistat en la vanitat
en la tragèdia i totes les guerres
en els pactes de l'Occident
on anem a morir
si no veiem la flama
eterna dels països germans
que amb la seva lluita completen la força
per dir-nos ara i un cop més, independència,
per la nit, pel dia, pel migjorn, cap a gregal,
que el vent ens canti la més bella comèdia,
amb gestos agris si vols, salats, amargs,
tant és, quan la llibertat arriba cal saber-se lliure
sinó mai, mai, mai la podrem gaudir plenament
i és per això que alcem la lluna ben a prop dels estels
per guarir totes les ferides d'un passat sense renúncies
on l'escriptura automàtica no és mai rellevada per la pausa,
pel mirar enrere, massa posicionat com per deixar les guàrdies
massa fidel a l'estil com per canviar-lo ara... És així,
i mentre les estelades dansen nues als jardins
la veïna i el veí fan l'amor vora el llac dels somnis,
en ells desenvolupen la tendresa del nou-nat,
amb noves fites, esperances, per anar més enllà,
amb un ram de bellesa entre les mans i els llavis,
amb el desig dels somnis fets realitats oníriques
allà on parir sigui un dret per tota dona, com la llar,
que cada persona pugui establir-se sense pagar.
Els qui creuen que la terra és seva ens faran callar?
Més aviat se'ls hi acaba el temps i ho veuen massa clar,
potser caldrà tornar a enredar-los fent-li's veure que no sabem res,
que no sabem res dels seus plans maquiavèl·lics per controlar la població,
per fer de la Terra un lloc on la llibertat sembla que s'hagi de demanar 'si us plau',
on fer canviar la història no sigui un favor que els hi demanem als poderosos, res faran,
res ens donaran, agafem la llibertat, prenem tot allò que és nostre pels drets del poble,
o seguiran maltractant-nos amb lleis injustes per mantenir-se al poder podrit que els manté.

Independència despullada

Daniel Ferrer i Esteban — Mon, 11 Jul 2011 21:09:00 +0200

Serem independents de la resta,
les institucions ens representaran,
perquè del poble seran, accionant-nos,
sense manar, sense Déus ni amos,
així seguirem, eternament, fins a la fi,
així que deixa'm dir-te, deixa'm dir
tot allò que sento per dins,
tot això que sento per tu,
terra dels ancestres,
llengua, cultura, combat,
falç, camps de blat,
contrast a l'albada,
serem bes i canonada,
onada a cada cantonada,
independència despullada,
com una cançó, una rondalla,
un conte d'infants sense guerra,
una vella promesa d'instant moll,
com dins d'un calidoscopi de colors,
fent olor a una terra que s'adorm,
que somnia en silenci i a crits,
mentre restem emmudits,
la força de la mar crida,
en ella vull ser, vull viure,
seré per sempre teu,
tot i serè, hi seré,
farem lluna d'estels,
pel·lícula plana,
sense façanes,
per veure el dia,
la independència promesa,
pels nostres cors, feta,
anem treballant el somni,
que res ni ningú no s'adormi,
aquest somni el viurem desperts,
obrint els ulls, ja no podem esperar més,
és ara o mai, és ara, o mai, és... Ara!
Així que despullem les arrels,
faig un tomb pel món,
descalcem les hores,
els esperits alliberats,
torno a la terra deixada,
ara que despertem del somni,
ja tot és realitat, anem avançant,
ja és realitat futura dins el mirall,
a la mar de les onades tot és clar,
ara sí que despertarem, anem a rem,
mentre alces la vela al vent de ponent,
per acabar aquest poema al moment,
que dic 'fins ara' i el somni és etern.

Quan fa tant de temps que no escric

Daniel Ferrer i Esteban — Fri, 24 Jun 2011 16:28:00 +0200

Ho havia deixat aparcat, no per voluntat pròpia,

havia deixat a un calaix oblidat, uns papers,

una bolígrafs, uns llapis, uns pinzells,

ara amb el temps comprenc,

res de tot allò em cridava,

havia de viure més i més,

havia de sentir la revolta,

més enllà de la imaginació,

fer-la possible amb companyes,

amb companys, ara, passat els anys,

no hi ha res com veure la plaça plena,

no hi ha res com sentir el cor amb el cor,

no hi ha res com veure fades, nimfes, ballant,

no hi ha res com veure bruixots, folls, follets,

no hi ha res com veure la seva energia,

sentir-la, que ara em fa escriure.

Sento una Catalunya lliure,

sento una lluita ancestral,

el puny a la falç,

i cop a cop,

la destral,

la lluna,

el sol,

sento això,

i més i més,

sento revolta,

sento als pirates,

sento la cuina,

una flaire,

enlaira,

l'estomac,

amb la lluita,

la sento al coll,

a dins la lluna,

la sento,

sense por,

mai, mai,

mai la por,

ni a porres,

ni a cops,

mai vingui,

ara somnio,

torno a escriure,

després dels dies,

em calia viure,

sentir-me viu,

amb companyes,

i companys.

Nit per la llengua 2011

Daniel Ferrer i Esteban — Mon, 14 Mar 2011 21:36:00 +0100

Espectacle fet l'11 de març al Teatre de la Massa
(Vilassar de Dalt) versat mitjançant l'escriptura
automàtica per la societat 'Entranyes Poètiques'
fundada el 12 de febrer del 2011 als PPCC.

'La decepció és decepcionar-se'
Així va ser expressat un vers del 'Més Clar',
ara farà un parell de mesos, avui és ben fosc
perquè la nit amenaça amb una nova lluna vella,
amb un sol de tempesta a la tarda plena de pluja,
com una vèrtebra nua d'un insecte que s'enfila
per una xarxa que ha fet amb ales i membranes,
mentrestant, de tant en tant, el vel és blanc,
la nit és estelada i entre el jardí i la plaça
passa la llengua com una bandera,
com un llençol sense costures
i t'anima a veure-ho tot ple,
res de vasos mig buits,
res de vasos mig plens,
brindem per la cultura,
per la terra i la gent,
amb el vent ponent,
demà eixirà... Sí...
I ens mostrarà
un llevant de nit,
un gregal de tarda,
un llebeig al migdia
i un mestral cap al tard,
tots cara al vent, tots junts,
plegats dins l'aixopluc del Teatre,
amb les butaques plenes d'ànimes
-si ocupen el seu lloc no hi ha aire,
si ocupen aquest espai lliure, d'esperits-
I així reneixo mentre veso el ser, primer,
darrer, sense pausa ni espera, som eterns,
i fidels seguim sense esperar res i arriba tot,
així ens veiem més enllà dels marges de la nit,
la llengua mai morirà i la perla negre és a dins,
és a dins d'una nit que venja i amenaça foscor,
per si arriba un cor ple de llum i de claror,
per aquest cor tota l'olor, sense por,
que de tant en tant el vespre xiula,
que de tant en tant el temps llueix,
malgrat l'absència de la teva presència,
malgrat tantes hores dissoltes en essència.
Ara sí, comenta el poema com a reclusió i acció,
reclosos en un cau de xarxes marines i cibernètiques
és més senzill, les pintades a les parets sembla que no són prou,
mentrestant el 'Més Clar' ja ho deia, ja, que 'La decepció és decepcionar-se'
i no, no hi ha decepció, en tant que la raó premeditada ens porta cap una altra façana,
no lluny del Teatre, no lluny dels ancestres... Hi ha uns forns romans com a primera parada,
hi ha una lluna que ens dóna l'espatlla, hi ha repòs, després de tot agraeix una abraçada,
de tant en tant una nit per la llengua, de tant en tant els teus llavis diuen la darrera paraula,
de tant en tant un vers silent després de la primera tarda... A aquesta terra, mentre neixes,
mentre esperes, mentre lluites, mai t'atures, resisteixes, reneixes, gaudeixes, sospires,
de tant en tant, doncs, res escapa, tot ens uneix, i les butaques buides fan el mateix,
tracen llocs enigmàtics i ocults, al llarg de passadissos i llotges, al llarg dels anys,
perquè el que sembrem avui demà serà resolt, recollit, amb esquena, pit i dits,
perquè no hi ha demà si no ets amb nosaltres, no hi ha demà si no som amb tu,
ara la llengua té tants dies com anys que passem per aquesta terra,
com la vivim, ella ens anima a no perdre el pols ni l'ànima
després d'aquest onze de març tot ja és al mateix gest,
tot ja és al mateix traç, comença la vida amb la llum,
mai la foscor arribarà al fons trist del món,
hi haurà paradís, al jardí i a la plaça,
guarirem el temps sense balança
per saber que pesa més
si l'or o la barca,
mentrestant
seguim remant,
posem veles al vent,
llengua encesa i sentiment,
som el cant sempre atent
i la música a les paraules.

Entranyes poètiques i una llengua eterna,
després de tot això ja res és com era.

Daniel Ferrer i Esteban, Vilassar de Dalt, 14 de març del 2011

Cap Tribunal i menys Suprem

Daniel Ferrer i Esteban — Wed, 22 Dec 2010 20:12:00 +0100

Ningú no esborrarà les paraules versades al far,
cap tribunal, i menys suprem, fa ni farà la llei,
lluitarem fins al final dels dies com ho fa el fanal,
que troba i dóna llum, arreu dels carrerons de ginesta,
pels corriols plens de flors no hi arriba la veu dels jutges,
ja no saben quin nom posar a allò que està per damunt de tot,
ja no saben quin nom posar a unes flors, els hi va massa el dolor,
llengua esclava, poble submís, res no aturarà la força del boig,
la llum de la tardor, la mirada d'un cargol quan baveja,
perquè el seu sistema decrèpit fa aigües,
i nosaltres fem versos encesos a la mar,
mai han escoltat la poesia del ventre blau,
el seu Estat, Govern, Exèrcit és anticonstitucional,
les lleis no les marquen els polítics, jutges, advocats,
la Llei és la natura i la llengua ben viva,
com un pamflet aquest vers va volant amb el vent,
arriba d'impulsos, amb fils elèctrics, telefònics,
i fa l'amor amb la lluna lila del destí compartit,
quan val més un cop de martell de fusta
que el sentiment del cor de la flor.

El dia de la Independència

Daniel Ferrer i Esteban — Wed, 15 Dec 2010 07:16:00 +0100

El dia de la Independència
arribarà de la mà de la lluita,
el dia de la independència
serà roig, serà d'esquerres,
serà la victòria del poble,
serà la victòria dels segadors,
el dia de la Independència
serà l'espurna eterna.

El dia de la Independència
serà un dia que durarà anys,
serà un dia que serà etern,
no hi haurà límits ni marges,
el dia de la Independència
un sol pas, tot serà possible,
des d'aquí al món, el món aquí,
des d'aquí a la lluita d'astres,
connectats per un fil prim,
enllaçats per la lluna,
la llum brotarà arreu,
serem el camí,
serem el somriure,
serem el sol i la terra,
si ja ho som, serem cel,
si ja ho som, el bes primer,
el bes darrer, joves i vells,
nens i nounats, alliberats,
sense lleis ni marges,
sense límits ni Estat,
un nou món universal,
una terra celestial,
un paradís als ulls,
el dia de la Independència
tu hi seràs, jo també hi seré,
i serà el pare, l'avi, el besavi,
l'àvia, la germana, la tieta,
el dia de la Independència,
tots serem vius,
desenterrats,
tots els ulls,
tota la força.

El dia de la Independència
tot serà obert, de bat a bat,
el dia de la Independència
serem un espai on respirar,
serem un espai on crear,
on somniar, ser fidels
a l'estel roig,
al vent etern,
somniem,
sí, i tant...
Somniem!

Pujant des de baix

Daniel Ferrer i Esteban — Thu, 02 Dec 2010 14:01:00 +0100

Pugem replà a replà,
de la plana a la vall,
de migjorn a gregal,
bufa lliure el vent,
roent sentiment,
sentit ardent,
arreu, arreu.
Véns de lluny,
enlloc el cor,
és el mateix món.
Bruna la mirada,
somnies la tarda,
deslliurada l'ala,
amb el cel obert,
el cos de foc intens.
Negre com l'ahir
d'aquesta terra,
de la nit dels segles,
ets mare, dona, ona,
lliure, a la mar,
somnies el demà.
Ens alliberarem,
no en tinguis dubtes,
serem el vers silent,
mai més el lament,
roig intens el despertar,
junts construïm el destí,
en ell hi som tots, totes,
des de baix estant,
revolució galopant.

Pas a pas, lluita a lluita

Daniel Ferrer i Esteban — Tue, 23 Nov 2010 07:05:00 +0100

Força vegades alces el vol amb la lluna,
la lluita és d'astres rojos que fan el vol,
mentre despertes als estels alliberats.

Pas a pas, lluita a lluita, som el món,
som un sol segon de tendresa viva
que fa del cel la sort del somriure.

Pas a pas, serem alliberats,
terra i dolçor, de cor en cor,
ben endins del nostre cos.

Serem l'alba, l'oratge,
el vent de la platja,
la mirada alada.

Allà a la plaça,
amb la victòria,
ben assegurada.

Temps al temps,
no hi ha pas més,
esperar per a créixer.

Salpar, viure, sentir, bategar,
lluitar, versar, treballar, terra i sol,
pluja i plor, cant i tornada, hora assenyalada.

Ara sent, sent el cel, el vent, l'estel, les quatre barres,
mira dins teu allò que vessa per tots els sentits i ens fa lliures,
després de tanta terra entre els dits, a la sorra del desert emmudit.

Callarà la fal·làcia, aquesta absurda democràcia, prou feixisme,
prou masclisme, prou renúncies, en nom de qui sap el què.
Ara és just l'hora, ara torna a ser el moment, a cada lament.

Plor a plor em après a no fer cas de cada ona salvatge,
entre els planys hi han anys d'alegries descomunals,
de festes allargades fins altes hores de les matinades.

Ja queda menys, ja queda ben poc, decidirem!

Ara mira, mira als ulls de qui tens davant,
en ells roman la força del seny i la rauxa,
serem alliberats sense mots, sense paraules.

I després del llarg vol, dóna'm una senyal,
un missatge, per saber que hi ets,
que sempre hi ets... I vinc, i véns.

Lluita, astres i mel

Daniel Ferrer i Esteban — Sun, 17 Oct 2010 15:29:00 +0200

Dolçor entregada als llavis de mel,
revolta, revolució, evolució, llum,
astres i estels, mel i desig,
encanteri de cos de fada,
de cor de bruixa, astuta,
mirada de segles,
mesura d'instants.

Lluita, astres i mel,
dolçor d'extrem a extrem,
tram a tram anem tramant,
trames de futurs previsibles,
visibles pels ulls sense ment,
per a la ment sense mirada,
la fada enamorada tot ho sap,
parla entre llengües sense nord,
amb banderes sense colors,
de cor en cor, cos a cos,
som el món sense nom,
el mateix nom sense món,
quan cerquem sense trobar,
enlloc, mai, la buidor,
plens i savis,
pares i avis,
fills, fils de trànsit,
terra endins,
mirada clara,
llum dissolta,
cerimònia estranya,
passar per manifestar-se,
manifestar-se per a passar,
per a passar per la terra,
deixant aquella petjada,
dolça i enamoradissa,
de les revoltes,
de totes les fites,
quan les assolim
i les fem possibles.

Lluita, astres i mel,
tot nu en un moment.

Ara és el moment

Daniel Ferrer i Esteban — Thu, 02 Sep 2010 09:34:00 +0200

No hi ha excuses ni val tirar enrere,
de res valen els pactes assolits,
amb qui no s'estima la terra,
amb qui ens vols sotmesos,
ja no, ja no val mirar enrere,
ja no, ja no val pactar res més.

Aquesta terra verge, pura i bruna
obra la seva boca a l'amor més pur,
als pobladors que l'habitem, a la llengua,
a tot el que desitgem, ara que tot és pur.

Ja no val seguir amb el plor d'ahir,
ara és l'hora, l'hora de fugir,
dels opressors, usurpadors,
de la veritable cruesa del fet,
de la innegable violència del gest,
cal que fugim de tortures i presons,
massa presos de consciència al món.

No, no hi ha un altre camí que no sigui aquest,
no, no hi ha una altra drecera que ens dugui a l'alliberament,
i per tot això ens hem de tornar a alçar, juny a juny, setembre a setembre,
perquè tenim un món on recórrer on tot és molt més senzill, somniem,
perquè hi ha un far com una guia dins de la màgica llum,
i despertem, amb tot, dins del propi cor, el cos.

Ara és el moment, no deixem passar més temps,
ara ja en farà 300, i després 333, a què esperem?

Ho aconseguirem!

La nostra terra lliure

Daniel Ferrer i Esteban — Thu, 10 Jun 2010 04:08:00 +0200

La nostra terra lliure,
el nostre somni dolç,
cada vegada més forts,
cada vegada més vius.

Arribarem a ser lliures
amb un bon cop de falç,
arriba un altre juny, junts,
lluny de tantes mentides.

Som el traç lliure, el vent,
volem, aterrem, terra lliure.

Som el despertar, la llum,
volem alliberats, terra lliure.

Terra lliure de males mirades,
terra lliure d'agònics imperialistes.

La nostra terra lliure és el nou cant,
és el nou vent, visca la terra independent.

Som on som, som el somni en un segon,
milers de bocins de tendresa, tant endins.

Serem alliberats, ja som lliures, dolç combat,
embruix dissolt a la terra del nou vol dolç.

Cap traïdor, cap passa enrere,
la nostra terra ben lliure,
el nostre cant al cel,
el dels ocells,
tendre, alliberat.

Dèlia

Daniel Ferrer i Esteban — Fri, 02 Apr 2010 08:33:00 +0200

Independència, socialisme, des de l'arrel,
fins al més alt de les terres anàrquiques,
aquelles que no entenen de paraules,
serem alliberats només de mirar-nos,
tots junts, Dèlia, la força és ben ferma,
i arribarà l'edat de no amagar-se més,
quan la terra es podrà mirar al mirall.

Lluita i sobreviu, la tendresa pura,
per deixar-me anar, ara volo enllà.
Hi ha una vida per a néixer i créixer,
després, encara més enllà, serem,
brotarem, terra lliure en un moment.

Sorgeixo dels amagatalls de la paraula,
el vers m'estira cap allà, no puc tocar-la,
reviurem la pau marcida, sense treva,
allunyem les males feres ferides,
ja no ens caldrà el sol naixent,
quan tota la terra s'encén,
com un cargol, movent-nos,
lentament, deixant l'estela.

Mai més ens caldrà el fil,
el cable, els fills dels morts,
amb la força de l'estel roig,
amb la transversal fugida,
cap allà on tot es captiva,
i aquest vers, com un diari,
malgrat no en tingui, és per tu.

I el poema sencer que abraça,
a les més joves dones de la terra,
arribarem, a rem, vencerem,
ja ho veus, en un moment.

Llibertat somniada, anhelada,desitjada,
tant endins que semblaria tant falsa,
de mentida, si no fos, com diu el vell,
si no fos que ara mateix neix el més bell,
aquest vers darrer, per a tu, Dèlia, eterns.

Revolució nua de bon matí

Daniel Ferrer i Esteban — Sun, 28 Mar 2010 01:33:00 +0100

Revolució nua de bon matí, véns cap aquí,
prens el te amb la saviesa del gest,
ets valenta, una fera, ferotge, bruna,
ets l'encant de les hores tranquil·les,
ets dolç embruix, canyella i mel,
llimona tendra de la revolta.

Els teus peus juguen a fer estels,
a l'antiga cala dels somnis nus,
invisibles, com les hores brunes,
darrera la nit hi ha llum arreu,
dins la teva mirada, la lluita.

Vull cercar al cau de la son
un raser per despertar,
passats els somnis,
ser amb tu, ànima,
or encès, cor roent,
la revolució feta amor,

I així cercar els límits,
provocar una reacció,
jugar amb la tradició,
per por a aquest amor
masses vegades mor.

Vull guarir les passes,
ja cansades d'esperar,
vertebrar silencis muts,
cants altius, vestir el vers,
desvestir aquest instant,
veure com t'aixeques del niu,
amb el somriure franc d'ahir.

Provocar versos lliures i roents,
ser la revolució als cossos d'arreu,
deixar el cant per demà passat,
quan tot just haurem despertat.

I prendre un te, un cafè junts,
de bon matí, abans de partir,
despullar-nos al món,
ser fidels eternament,
revoltant-nos arreu,
fidels als principis,
al pur sentiment,
a una causa nua,
com el cos meu,
desprès de tot,
i de marges,
i de límits,
nu brotaré,
et sentiré.

Nua de bon matí,
la revolta continua.

Daniel Eduard Ferrer i Esteban, 28 de març del 2010

VERS DARRER / VOL DOLÇ

MÀGICA LLUM / BARREJA

Màgica llum revolucionària

Daniel Ferrer i Esteban — Sat, 16 Jan 2010 14:53:00 +0100

Tu i jo, tendra llum revolucionària,
tu i encara tu, ara menteix, encens
el vers i el sol càlid de lluna nua,
l'espurna, sola i dissolta, dóna,
dóna voltes i més voltes, estel,
estel roig i la sang altiva i tendra,
com la tendresa del sentit primer,
del darrer, acabem arribant a més,
i més encara, a tu, que ja ets mort,

Morta la ignorància, la poca paciència,
la consciència de la independència no,
la mateixa estupidesa de passar per sobre,
la mateixa naturalesa d'entendre les coses,
totes soles, com les ones, harmonioses,
de les places tranquil·les i tant clares, nues,
diürnes o nocturnes, fetes de segles dolços,
molls, a les portes de les escales brunes,
que es fan blanques en un obrir i tancar...
D'estrelles, d'estels, de totes elles, ells.

I lliuren lluites clandestines les amigues
de les veïnes, els veïns de tants amics.

I ella és morta amb una idea tota dissolta,
és una mòmia faraònica agònica de dols,
no té res a veure amb la llum, ni la màgia,
i es debat entre ensorrar els somnis, tu, jo,
mentre passa del perdó a la renúncia, bruta.

L'estupidesa és una postura caòtica,
res personal, has triat la mort, sola,
sola, entre sol i sol, tots dissolts,
mai morts, sempre a punt, sorgim.

Quan encara és massa d'hora,
mai no és massa tard, per néixer.

I la gàbia és un escull mort sense port,
entre les places, les platges, abans tot.

I sorgim, ara, un cop més, som el darrer,
el primer dels anhels, sense morts...
De consciència, sense pesims d'essència,
perquè anem canviant el món a cada pas,
a cada passa l'univers ens abraça. Ja nus.

Nus i vells, guarimrem l'estel,
damunt cranis fercits de mel,
freds com el màrmol i l'hivern,
com els cors tant morts en vida,
com els cossos que no estimen,
com els símbols que no s'estimben
a les cales senzilles de les illes lliures.

I el teu far és el meu camí, viva, viva,
la llum revolucinària i màgica em guia,
i és un desig sorgit del somni més íntim,
i és el marítim ram de mar del despertar.

Som nus, llum i raig, de far en far.

Ara que podem, encara,
entre dualitats blanques,
de llum senzilla, i viva,
viurem somnis blaus,
turqueses en essència,
mentre passa la lluna
i tu mai renúncies.

Antifeixistes eternament

Daniel Ferrer i Esteban — Wed, 11 Nov 2009 18:55:00 +0100

Antifeixistes eternament,
així seguim, seguirem, sí,
així adormim les passes
tant passades i dissoltes,
totes soles, ens temptem,
atents, atemptat a atemptat,
tot ja és nat, provocant màgies,
estigmatitzades quedaren guerres,
estigmatitzades per falses estrelles.

Dansen lliures, elles, les belles idees,
dansen mentre fem política i ficcions,
carregats de raons, per cantar més alt,
amb més força, la nova ensenya sentida,
tant endins, que podria semblar mentida.

I és un anar i venir de veles enceses el futur,
és un anar i venir i sabem que ens donem a ella,
la més preuada de les senyeres, antifeixista, sí,
per sempre, ara i aquí, per arribar molt més enllà.

Allà l'illa, les liles veles llatines, es tornen nimfes,
fan i refan, la forma del vers, la forma del ser, cert,
transcendeixen i teixeixen tiges als boscs màgics,
als boscs encantats, d'aquells que fan la lluita dura,
la dolça, l'enigmàtica, que mai no torcen cap dels vols.

I volem, volem volar, alliberar-nos de falses senyals,
rumb a la rosa dels vents més lliure, sentint-nos nus,
arreu del ser, arreu del vers, arreu de les terres lliures,
doncs som el cel, mai el vel, ens obrim al món, eterns.

Tants feixistes de càntics envellits senten les pors,
les angúnies i les renúncies, el pitjor, són humans,
per mal que ens pesi, per mal que ens vingui donat,
són éssers, podem fer metàfores, però són animals,
com nosaltres, antifeixistes sempre, són esclaus.

Eternament antifeixistes, sempre, infinitament,
sol a sol, cos a cos, soc a soc, terra a terra,
aterrem, tendrament, al futur de somni assolit,
a la llibertat plena, sense xenofòbies ni racisme,
sense masclisme, sense militarisme, obrint-nos,
tancant-nos, a les velles cavernes, cavernícoles,
d'unes Espanyes segades per dues grans muralles,
per un parell de murs, carregats de mentida i ceguesa.

Serem un sol batec allà on les albes es deslliuren,
fent-se més sensibles, als vents de la llibertat,
al vent de la unitat, entre mirades atònites,
serem la dansa que fan les fonts al tocar-se,
l'aigua i la darrera comesa, la primera empresa,
pels anys, sentint-nos, propers, mai més estranys,
entranyes compromeses amb les terres veïnes,
que cerquen alliberar-se de les opressores ires,
de les salvatges usurpacions, ball de nacions,
que no es mantenen unides i es trasmuden,
oceànics pantans d'aigües estancades i brutes,
que mai burlen burocràcies, democràcia falsejada,
hereus de l'antiga forma de seguir el ramat,
abans estimat, abans desitjat, endins la terra.

Obrirem llunes enceses de fanals rojos i clars,
la revolta és garantida per aquell qui esperarà,
serà un sol pas, allà on sentir-nos i despertar,
on salpar, on, entre dolçor i sal, som a la mar,
com som a la terra, dels ancestres, avantpassats,
a les mateixes costes, a costes properes, llunyanes,
antifeixistes sempre, ara, mai no és tard, somniem,
somniem, som-hi, somni, els feixistes no tenen lloc,
i el seu coll és un rosari per on passa la seva fura,
la nostra falç, rosari que acaba quan acaba el mal,
quan mai no acaba un vers etern, que ja continua al vent,
i així, sempre a contracorrent, correm, correm, mai morirem.

No, no mai, la terra encenem, brotem, brotem, neixen, creixem, ja eterns.

MÀGICA LLUM