El Partido Popular, el més ultraconservador i espanyolista PP de la nostra història, ha arrasat a les Illes Balears i Pitiüses. Ara només ens resta esperar que no arrasin les Illes. Però no ens hauríem de deixar enganyar per les xifres i els percentatges: la realitat ens demostra que el creixement del PP en els darrers quatre anys no ha estat tan gran com la majoria absoluta obtinguda podria fer creure. Han estat poc més de 4.500 vots els que li han suposat augmentar en set el nombre de diputats al Parlament; només 4.500 vots i busques... Com s'explica, doncs, això: evidentment, i a més de la mil vegades denunciada irregularitat del sistema espanyol d'atribució d'escons, la raó fonamental és l'ensorrada del PSOE, que a la seva grisa gestió a les Illes ha sumat el descrèdit absolut del govern Zapatero.

Convé deixar clara, a parer meu, aquesta responsabilitat socialista. De fet, trob que tothom l'ha entesa: de fet, les nombroses veus que durant els mesos anteriors a la campanya s'aixecaren primer per demanar la unitat de l'esquerra nacional, i després per denunciar-ne la impossibilitat, no han reclamat ara uns resultats diferents que en res haurien modificar la correlació PP-PSOE. De fet, la maniobra endegada pel PSM, presentant la seva coalició amb Iniciativa Verds, a la que es va sumar a darrera hora l'Entesa per Mallorca, com a única possible tercera via, li ha funcionat força bé. El mallorquinisme polític, amarat d'eco-socialisme, ha sabut mantenir gairebé els mateixos resultats que el Bloc va tenir el 2007 al Parlament; i sembla clar que si hagués sumat els 15.000 molt que va rebutjar, d'EU i d'Esquerra, segurament tendria un diputat més, però que s'hauria restat del grup socialista, sense modificar la majoria conservadora.

Els resultats municipals són prou complexos com per entrar-hi en detall. Entre les votacions i els acords que aquest cap de setmana hem vist, a l'hora de configurar majories i elegir alcaldes, hi ha per llogar-hi cadiretes. És en aquest terreny, per exemple, on han salvat una mica la cara partits com Convergència per les Illes (ex UM), que esdevé tercera força en nombre de batles, o la Lliga Regionalista de l'ex PP Jaume Font. O Esquerra Republicana que, enfront de la davallada al Principat, pot exhibir un creixement del 200% respecte de la darrera vegada que s'havia presentat com ERC, amb un potencial de regidors que li permet mirar amb un cert optimisme cap endavant; si el procés renovador intern del partit li ho permet, clar. I és també en aquest terreny on es donen els majors i més inexplicables matrimonis de conveniència, que ens permeten veure l'esquerra fent alcaldes candidats de dretes; o tot el contrari; o pactes de tots contra la candidatura més votada; o candidats més votats que sí arriben a l'alcaldia pel mal enteniment de la resta...

Només dos apunt analítics de contingut. La campanya electoral ha deixat totalment de banda el debat identitari, com era d'esperar i témer: aquí ningú no parla d'independència, ni de sobiranisme, tret altra vegada d'Esquerra. Però també ha desaparegut el debat sobre la corrupció: el PP ha tingut majoria absoluta mentre segueix tenint desenes d'ex dirigents entrant i sortint dels jutjats. En aquest punt, l'actitud de José Ramón Bauzá li ha funcionat i s'ha pogut treure de sobre la pols que embrutava el partit que presideix. És curiós, en aquest sentit, com allò que ha funcionat al PP no va servir per a UM, que va haver de desaparèixer i anar a les eleccions amb un nou cartell i encara no net de sospites. Les raons pregones de perquè ha anat així, del perquè la diferència entre un partit espanyol i espanyolista i un de mallorquí i mallorquinista, potser seria motiu també d'una anàlisi. Però no serà avui, ni seré jo.

   L'acte convocat a Sineu ja feia mala olor des d'un bon principi. La iniciativa va partir d'un grup de particulars, que comanaren i pagaren l'estàtua de 300 quilos de bronze que representa el rei Jaume II i que donava cos a l'homenatge. L'escultura és original de Ricardo Gago, un artista castellà de segona fila, resident a la vila des de fa anys. No ha restat prou aclarida la participació que l'Ajuntament de Sineu, en funcions després de les eleccions, va tenir en l'organització de l'acte: en tot cas, el tinent d'alcalde en funcions –el batle era de viatge– hi era present, com també i entre d'altres el conseller insular del PP Rafel Bosch, de qui es comenta aquests dies que potser serà titular d'Educació i Cultura del govern de José Ramón Bauzá, el candidat conservador cridat a succeir el socialista Francesc Antich.

   Entre el públic present, cridà fortament l'atenció d'un col·lectiu de gent vinguda de fora i liderats per Jorge Campos, president de l'anomenat Círculo Balear, una entitat caracteritzada pel seu espanyolisme virulent, per la seva reivindicació d'un idioma mallorquí diferent del català i la seva permanent denúncia d'un suposat i imminent perill de desaparició de la llengua espanyola a les Illes.

   Les coses anaven discretament bé fins que, ja a les acaballes de l'acte, la banda municipal del poble va atacar les primeres notes de La Balanguera, el poema de Joan Alcover musicat per Amadeu Vives i que l'any 1996 esdevingué himne oficial de Mallorca. Sembla que la presència, coincidint amb la interpretació, d'un parell de senyeres estelades va molestar especialment un grup de senyores de les que anaven amb Campos, que no van estar-se de manifestar-ho amb crits de “Putos catalanes” i “Catalanes de la hostia”. La gent de Sineu, no massa conformada amb que gent de fora anàs a ca seva a insultar-los, va respondre l'escridassada i només la presència i intervenció de la Policia Local va evitar que la discussió acabàs a tocs.

   Finalment, no va passar res de nou i l'afer ha entrat en un nivell de discussió política que, així mateix, podria modificar la composició del futur Consistori sinever, perquè el PP necessita per recuperar l'alcaldia els vots dels regidors de Convergència per les Illes –ex UM–, que no estan massa contents amb l'actuació conservadora en tot l'afer. D'altra banda, hi ha obert un front administratiu, perquè l'Ajuntament en funcions va donar el vist i plau a la col·locació de l'estàtua sense tenir en compte la preceptiva intervenció del departament de Patrimoni del Consell de Mallorca, atesa la condició de Bé d'Interès Cultural que té tot aquell entorn. Podria donar-se la circumstància que la institució insular ordenàs la retirada del monument i que el Consistori hagués de fer front a una sanció considerable.

   Potser us preguntareu perquè us he contat aquesta espècie de rondalla. Què passà realment a Sineu? Doncs a parer meu tot va ser una mostra de com van d'inflats els elements de la dreta mallorquina més reaccionària, espanyolista de mena i catalanòfoba visceral. Fins ara, en tota Mallorca mai no hi ha hagut una estàtua dedicada al rei Jaume II, del qual convé aquí recordar que com a rei de Mallorca s'aixecà contra el seu germà Pere, a la croada francesa de 1283 contra la Corona d'Aragó. Aquest fet, juntament amb la seva condició primera de monarca del Regne de Mallorca, s'ha fet servir sovint com a argumentació històrica –avui més que mai hem sabut fins on es fàcil reescriure la història– per sostenir el secessionisme anticatalà de la dreta gonella mallorquina.

   Per quins motius van aquests grupuscles tan enreveixinats? Lògicament, per la victòria electoral d'un PP que, a les Illes, ha fet de l'anticatalanisme bandera durant tota la campanya electoral; perquè anuncien com a cosa feta el desmuntatge de tota la feina feta els darrers 25 anys en favor de l'ús social del català i la seva presència al sistema escolar. Perquè, en definitiva, deuen trobar que si José Ramón Bauzá dóna per bo el programa educatiu de Paco Camps, bé poden ells agafar la bandera del blaverisme valencià dels pitjors temps.

   Això és, ens temem molts per aquí, el que ens espera durant els propers anys d'un PP que, per damunt totes les corrupcions que encara sobrevolen el partit i amb menys de cinc mil vots més que l'any 2007, se'ns instal·larà un dia d'aquests a tots els àmbits de govern del nostre petit i malmès país. Ai las!

Ara mateix, quan llegesc –ho deia aquesta setmana el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura– que una mica més del 53% de la població de les Illes té com a llengua inicial el català, en un percentatge notablement més alt que el del País Valencià (22%) i, fins i tot, del Principat (35%), no sé del cert com interpretar les dades. Se'm desperta la temptació d'adverbialitzar l'enunciat amb un contundent “només”; per allò del bòtil mig ple o mig buit, també podríem concloure que un 47% d'illencs tenen com a llengua inicial una que no és el català: no fa gràcia.

Posats a buscar pal·liatius, és cert que les competències lingüístiques de la població en els territoris de parla catalana en relació al català han millorat notablement en els darrers 23 anys, tot i que ho ha fet de manera desigual. Si comparem les dades sociolingüístiques obtingudes del padró de 1986 amb les proporcionades pel Baròmetre corresponent al 2008, actualment a gairebé tots els territoris de parla catalana entre el 90% i el 100% de la població entén el català, mentre que fa 23 anys a les zones urbanes de Barcelona, Tarragona, València i a l'illa de Mallorca entenien el català entre el 80% i el 90% de la població. Pel que respecte a les Illes, també la capacitat d'escriure ha millorat: fa 23 anys en manifestava capacitat en el 10% i el 40% de la població, segons l'illa, i actualment poden escriure'l entre el 40% i el 50%, a totes les illes.

Una coincidència temporal de dades estadístiques, emperò, ens situa davant una altra realitat: la percepció de la llengua com a element identificatiu no coincideix necessàriament amb el sentiment geopolític de pertinença de la població. Un estudi publicat per la empresa Gadeso determina que la majoria de la població de les Illes (55%) es sent tan espanyola com balear. Només un 7% s'autodefineix com únicament balear i el 15% afirma sentir-se més illenc que no pas espanyol.

Fins i tot el terme balear és en discussió. Sembla clar que una ampla majoria de ciutadans es sent més identificada amb la seva pròpia illa que no amb les Balears. Aquest sentiment continua sent més intens a Formentera i sobretot a Menorca. En tot cas, han augmentat arreu els que s'identifiquen més amb el seu territori més proper. I el que aposten per el concepte de Països Catalans esdevenen una minoria: és curiós, en aquest sentit, que entre els menors de 44 anys només un escàs 1% fa referència al conjunt dels països catalans a l'hora de parlar de sentiment de pertinença.

Això es el que hi ha. I, a tot just dos mesos d'unes eleccions autonòmiques, és el que convindrà que consideren els partits que aspiren a representar aquest conjunt de població. A hores d'ara, els que semblen tenir les dades més presents són els dirigents del PP, que ben segur s'aferraran a la franja d'entre un 18% (Menorca) i un 30% (Eivissa) dels qui es senten només espanyols o més espanyols que de les Illes. És un substanciós caldo de cultiu per l'espanyolisme catalanofòbic que impregna el discurs de personatges com el president conservador, José Ramón Bauzá o el batle de Calvià, Carlos Delgado.

Tant o més preocupants que les xifres d'ús són les que fan referència al sentiment de pertinença: encara que un 47,5% de residents a les Illes s'expressin normalment en català, només un 36% per cent la consideren la seva “llengua pròpia”; i hi ha un 45'89% que entén que és l'espanyol la seva llengua. Tanmateix, i posats a treure pit, també és cert que el percentatge de ciutadans que indiquen que el català és la llengua pròpia de les Illes puja fins el 65,6; només un 10,9% mantenen a hores d'ara que l'única llengua pròpia és l'espanyol. Déu n'hi do.

Una dada especialment preocupant té a veure amb els ciutadans més joves. Més del 90% de la població d'entre 15 i 19 anys té un coneixement ple del català, és a dir, que l’entén, el parla, el llegeix i l’escriu. Podríem entendre que és un efecte positiu de les polítiques d'ensenyament dutes endavant durant els darrers anys. Però la dada positiva resta apaivagada pel fet que tan sols el 51,6% dels joves d’aquesta franja l’utilitza com a llengua principal. Conclusió: gairebé tots els joves saben parlar català, però només l’empren la meitat. D'això alguns en diuen haver entrat en un procés de llatinització, un dels riscs més flagrants de les llengües minoritzades, en el seu procés de suposada recuperació.

És evident que, en tot aquest procés, alguna cosa hi té a veure el pes demogràfic dels nouvinguts que encara no han après la llengua pròpia. Prova d'això és que el coneixement del català ha caigut un 13% entre les persones foranes. Hi ha qui, així i tot, en aquest sentit en vol fer una lectura en positiu. L’any 2003, a Balears hi havia empadronats 126.505 estrangers, un 13,3% del total de la població; l'any passat, n’hi teníem 241.704, un 21,8% de la població total. És a dir, que del 2003 fins avui s’ha produït un increment del 8,52% del total d’estrangers. Si com deia hem passat d’un 50% l’any 2003 de població que vivia en català, a un 47,5% l’any passat; i si tenim en compte que l’augment de població estrangera no ha estat aquest mateix 2,5%, sinó un 8,52%, resulta que, bé podem entendre que un 6,02% de la nostra població són estrangers que s’han incorporat al català. Qui no se consola és perquè no vol.

Tot plegat, l'anàlisi política s'haurà de fer sense perdre de vista que, dels anys que s'han comparat, els darrers quatre corresponen a una legislatura de majoria progressista, d'un govern socialista amb socis i suport parlamentari nacionalistes. No tot ho deuen haver fet del tot bé, si no han pogut modificar una tendència que, més enllà dels processos naturals, sí resultava afavorida per les polítiques obstruccionistes del PP. Però convé no oblidar que, entre els retalls econòmics importants dels dos darrers exercicis, hi figuren els de les partides de normalització lingüística; o que, d'entre les propostes inicials del pacte de govern, algunes de les que més sistemàticament s'han incomplert han estat en aquest mateix terreny, com en general en totes aquelles que plantejaven els més seriosos avenços nacionals.

Seria bo que les forces progressistes, les forces nacionalistes de qualsevol matís, ho tenguessin present respecte del futur. Si és que hi són a temps i tenen cap futur immediat. Perquè quatre anys de govern del PP dels Bauzá i Delgado ens poden fer tornar a xifres de molts anys enrere. No ho permetin els deus (que per mi són els únics que ens poden salvar ja).

Fa poc mes d'un any que Unió Mallorquina, sacsejada pels casos de presumpta corrupció que, entre d'altres coses, havien obligat a renunciar a dos dels seus presidents, a més de forçar la retirada de la vida política de qui n'havia estat referent exclusiu durant més de 15 anys, Maria Antònia Munar, va fer de Josep Melià Ques, un no gaire experimentat diputat –de sempre situat en el sector crític del partit–, el nou líder per enfilar un rumb allunyat del passat i la taca de la corrupció. Melià es va rodejar d'un grup de dirigents no contaminats pels diferents casos judicials oberts, i tot semblava que anava raonablement bé, en el camí de la regeneració, fins que a finals de gener la vicepresidenta i portaveu del partit, Catalina Julve, va ser imputada en un nou cas de presumpta malversació; i, sobretot, fins que dia 1 de març, l'autoritat judicial va decretar presó sota fiança per la ex regidora de Palma, Cristina Cerdó. Fins aquí va aguantar Melià. A partir d'aquí va fer creu i ratlla, i va plantejar al partit que havien de plegar i fer una nova formació política. Així neix Convergència per les Illes, a tot just dos mesos i mig de les eleccions.

Fa poc mes d'un any que Unió Mallorquina podia aspirar a mantenir-se, si més no, amb vida parlamentària i, sobretot, com a referent únic del nacionalisme de centre-dreta. Però ni això li resta a hores d'ara. L'aparició, a principis de febrer, de la Lliga Regionalista Balear, el partit que ha creat l'ex dirigent del PP Jaume Font, tot just l'endemà de deixar el partit conservador, ha complicat encara més el panorama. Perquè a més Font vol jugar tot sol: ja havia rebutjat una coalició amb UM i està per veure que farà amb la nova Convergència; de fet, està per veure fins on les restes d'UM es traslladen a la nova formació de Melià o es decanten pel projecte de l'ex alcalde de sa Pobla.

Els que sembla que faran festa major són els del PP. Per si de cas, el passat cap de setmana es van reunir precisament a Palma i, entre d'altres foteses, se dedicaren a fer-li mamballetes a cor que vols a l'imputat Francisco Camps, mentre el president dels populars illencs, en José Ramón Bauzá cantava les excel·lències de Jaume Matas i posava en dubte que tot allò que se li atribueix de dolent sigui demostrable. El PP quasi que no necessita guanyar les eleccions: en tendria prou en veure com les perden els seus adversaris: amb un Bloc per Mallorca desfet i les forces nacionals progressistes presentant-se cadascú pel seu vent; amb l'espai nacional de centre-dreta fet malbé i també esquarterat... la majoria és a tocar de mà. I ja ho veurem que seran, així, els quatre anys que venen!

Jaume Font Barceló (Sa Pobla, 1961) és un polític populista; no m'estic de dir que és un paradigma del populisme que tan sovint s'ha passejat per la política mallorquina, i que tan bé va representar en el seu dia l'ex president Gabriel Cañellas, l'home que va saber reduir tot un programa política, gairebé tot un corpus ideològic en l'expressió “lo nostro”. El ja ex portaveu i ex parlamentari del PP ha abandonat el partit que l'ha acollit durant els darrers vint anys –i on ha exercit càrrecs d'alt nivell– per defensar “lo nostro”; la seva gran raó, la que presenta als potencials electors si més no, és la deriva espanyolista del PP, el rumb marcat pel pilot de la nau conservadora, José Ramón Bauzá, seguint les indicacions claríssimes del capità de la nau, l'anticatalanista batle de Calvià, Carlos Delgado.

Jaume Font no ha deixat de ser ideològicament un conservador mallorquí com ho ha estat des que va començar la seva trajectòria política, amb només vint-i-dos anys, a l'ajuntament del seu poble, d'on va ser batle tants anys com va voler, exactament dotze, fins que va volar cap a fites més altes en el si del Partit Popular. En aquest sentit, no cal veure un Font fonamentalment diferent al que he conegut com a senador, com a diputat autonòmic, com a president o portaveu del PP mallorquí. Però guanya molt en les distàncies curtes. Aquesta setmana he pogut comprovar-ho; un servidor, que no havia tingut ocasió, en tant anys, de conèixer-lo personalment, després d'estar una hora amb ell, tot i que fos parlant en directe per una emissora de ràdio, quasi vaig sortir convençut de l'honestedat de la seva proposta, de les raons que l'assisteixen per haver partit del PP i creat a seva Lliga Regionalista Balear i haver apostat per anar en solitari a unes eleccions que sap que li fan de ser forçosament desfavorables avui; però també et fa creure que pensa en 2015.

El que encara no hem aclarit –no se sap ni si ell mateix ho té clar– és el contingut ideològic d'aquest regionalisme que ha tret del baül dels mals endreços, que molt haurà d'orejar per treure-li la ferum de resclos. Quan a Jaume Font li demanes que és el regionalisme, o que n'entén ell, tira de Diccionari Català-Valencià-Balear, com si les explicacions de mossèn Alcover fossin paraula de Déu, segurament aferrat encara a aquella vella i caduca idea del capellà manacorí com a mur de contenció del catalanisme colonitzador. Li convendria, potser, a Font –i a tants altres nouvinguts o sobrevinguts del mallorquinisme polític–, revisar i actualitzar la seva terminologia política: Antoni M. Alcover va parlar i escriure molt, certament, sobre regionalisme polític; però només ca revisar uns pronunciaments generals per entendre que els seus postulats, de finals del XIX, avui només podrien ser considerats des de l'àmbit del sobiranisme.

El efectes col·laterals de la decisió de Jaume Font, de crear un nou partit i presentar-s'hi a les eleccions en solitari, són els únics que han interessat a la majoria de la classe política mallorquina, que fa temps que ha aparcat el debat ideològic o les estratègies de país: els comptes només es fan per veure si podem impedir l'accés al govern del Partit Popular. Que no és poca cosa, atès com venen les hordes aznaristes, que cada dia me costa més destriar entre Bauzá i Francisco Camps.

Mentre tant, a l'altra banda del corral del mallorquinisme polític, la cosa va de reconciliacions familiars. Entesa per Mallorca, després de quatre anys i quatre mesos d'haver trencat el PSM, torna a la pleta; i ho fa amb el cap cot encara que vulguin treure pit. Quan encara molta gent es demana perquè se'n van anar –més enllà de la batalla de personalismes, una de tantes–, quan molts es pregunten que han fet durant quatre anys... ara encara podran presentar-se com els salvadors últims de la unitat de l'esquerra nacional. No sabrem quina esquerra, ni sabrem quina nació..., però el títol llueix.

El nom que Font ha elegit per la nova formació política, Lliga Regionalista Balear, diu prou sobre el rumb ideològic que vol mantenir: en definitiva, no és més que recuperar els plantejaments que el PP balear ha vingut sostenint des del temps del fundador Gabriel Cañellas; no hi ha massa divergències amb els postulats conservadors del PP arreu de l'Estat, però posa l'accent en els elements més autonomistes, que són precisament els que s'estan imposant en el partit conservador, liderat en aquest sentit per l'alcalde de Calvià, Carlos Delgado, un home terriblement malalt de catalanofòbia.

Després de gairebé trenta anys, que són els que fa que Jeroni Albertí fundà Unió Mallorquina, alguna cosa es mou a l'àmbit del mallorquinisme polític des de la dreta. Fins ara mateix, ens hem cansant d'explicar que el panorama polític nacional estava ocupar només per l'esquerra, però sense referents en el centre-dreta. Si UM no hagués funcionat sempre, i especialment durant la llarga presidència de Maria Antònia Munar, només com un lobby d'influències, una autèntica agència de col·locació o de reubicació de diners públics en mans privades..., potser hauria tingut el paper protagonista que se li havia suposat, potser hauria pogut arribar a ser quelcom semblant a la CiU catalunyesa. Potser ara és arribada l'hora de provar de fer-ho.

El panorama no està precisament aclarit. Des d'UM ja s'han alçat veus parlant d'acords preelectorals que sumin el cartell electoral de la “dignitat” i la fidelitat al país de Jaume Font –mancat ara per ara de qualsevol estructura de partit– amb l'organització dels nacionalistes liderats per Melià, que segueix mantenint-se força als pobles de Mallorca, més enllà dels problemes judicials d'alguns membres de la direcció del partit. Aquest acord, a més a més, podria dotar d'infraestructura tot un seguit de candidatures municipals que es mouen en l'àmbit, cada cop més confús per cert, del mallorquinisme.

Resten tot just quatre mesos per a les eleccions autonòmiques i municipals. La decisió de Jaume Font potser faci modificar moltes estratègies que semblaven decidides i tancades; si no és així, en tot cas, mantindrà entretinguts els estrategues de les altres formacions i, si més no, pot esdevenir una opció de futur amb la vista cap a 2015.

PD. Crida poderosament l'atenció la reacció a la renúncia de Font per part del delegat del govern espanyol, el socialista Ramon Socias. El polític solleric troba que “no és d'estranyar” la sortida de Jaume Font del Partit Popular, vista la “deriva” que porta aquest partit, el qual sembla més, en la seva opinió, “una sucursal de Madrid a les Illes Balears”. Com si el seu despatx –i en bona mesura, els de la seu mallorquina del PSOE– no fos el mateix, si fa no fa!

A servidor em sap un greu de l'ànima, però en aquesta ocasió he d'estar d'acord amb el que ha declarat Rajoy; si més no, amb l'essència del que ha dit. En un país normal, com és ara Suïssa per exemple, no s'entendria que cap idioma oficial del territori nacional fos exclòs dels debats del Senat o de qualsevol altra cambra legislativa. A un país normal, cap dirigent conservador andalús gosaria amenaçar amb una croada perquè a un nin de pares andalusos a la seva escola de Catalunya li parlassin el català. Però clar, Espanya no és un país normal; un país normal en què fa trenta-i-tres anys que s'ha reinstaurat un sistema democràtic, constitucional, no permetria que una bona part de la seva classe política, a dreta i esquerra, continuàs amb els tics, les maneres, els costums de la dictadura centralista i imperial.

En un món normal, democràtic, la classe política d'un país sotmès a una colonització a penes dissimulada feria estona que hauria trencat les regles del joc que imposa el colonitzador, que a més exerceix de tafur i juga sempre amb cartes marcades. En el Senat espanyol, com molt bé diu Mariano Rajoy, no cal parlar català, perquè el que haurien de fer els parlamentaris catalans és deixar-ho córrer, no insistir en que siguin els espanyols qui ens facin la gràcia, deixar-los que parlin en espanyol tant com vulguin. Això sí, que ens tornin almenys la part que no ha prescrit de l'espoli al que ens tenen sotmesos.

La presa de pèl que suposa allò que es va acordar i posar en pràctica aquesta setmana a la Cambra Alta espanyola se fa palès més que mai aquests dies. Quina coincidència. D'una banda ens fan la gràcia de deixar-nos parlar en català a ca seva, i per darrera ens claven la ganivetada que pretén retallar el poc que n'hem tret de l'Estat espanyol, perquè volen “recentralitzar” Espanya. La crisi torna a ser l'excusa perfecte per anunciar retallades a l'Administració pública. A quina? Potser als ministeris absurds i inútils que competeixen en competències amb les comunitats autònomes; o potser a la nòmina d'assessors polítics de l'administració central? No, pare, no: si algú s'ha de fer la punyeta seran les comunitats autònomes, que tanmateix no tenen gaire sentit i, per cert, podrien tornar bona part de les seves competències i, en alguns casos, fins i tot dissoldre's. En definitiva, El PSOE, des del Govern, ha acabat per fer seves les tesis de la dreta espanyola més rància que contra tota lògica i dades carrega els neulers del dèficit sobre les autonomies, obviant que el dèficit estatal equival a l'11,1% del PIB i que d'aquest 11,1%, el 9,3% es degut a l'Estat, i només un 2,0% correspon a les autonomies, per un 0,6% de les entitats locals.

Això és el que hi ha. Mentre el ciutadà de cada cop té més clar que Espanya no ens és un negoci, la classe política es vanta de poder parlar en català a Madrid.