Sisena part  

Capítol 3

Es reiteraven els malsons en què li retrunyia el motor de l'avioneta fins que es va aturar i no hi va haver manera de posar-lo en marxa. Quan en Henry es va despertar, es va aixecar, es va ensorrar en una cadira per recuperar l’alè, i no pas sobre la fullaraca del bosc com ell creia que alguna vegada li passaria fugint de l’enemic. La terra no tremolava, tot silenci, i ell no era un tipus fort. Va encendre el llum i va alçar la vista amb temor i cara de pocs amics cap al Crist en la creu de la paret. Sense saber quins sil·logismes se li exercitaven es va sentir acusat per ell: quant de mal havia causat! Donaria el que fos per no tenir-ne, de malsons. Durant el dia, la beguda li servia per no recordar-los.

Al final les autoritats locals van prohibir als bars que li venguessin alcohol. En Henry no va dir res. No li va semblar oportú. Tampoc se sentia amb forces d’esbrinar-ho. Tanmateix, com que no podia aguantar, se’n va anar amb el cotxe als bars dels pobles veïns a beure-hi. Això va comportar molt perill, cosa per la qual li van tornar a servir begudes a can Colomí i a l’altre, però les autoritats de trànsit li van prohibir conduir.

El seu estat empitjorava. Una nit estava tan borratxo que va caure al mig del carrer i li sortia molta sang per l'orella. L'ambulància va venir i se'l va endur a l'hospital. Es van comunicar amb la família al Regne Unit per emportar-se'l. Un cop es va sentir bé, ell no va voler tornar.

De vegades no apareixia per enlloc, el més segur era que hi hagués pres l'autobús per comprar menjar anglès en una ciutat propera. Un dels cops, en ple estiu, una ràfega de ponent va dur fins a en Colomí una olor forta procedent de casa d'en Henry i l'enrenou d'unes mosques prop d'una finestra el va alertar més.

Va cridar a les autoritats que van demanar a un manyà que obrís la porta. Es van posar unes caretes per tapar-se la boca i el nas i protegir-se de la pols, i de les olors a podrit. Vigilaven no caure perquè parets, sostres i escales estaven mig caient, finestres mal falcades per on devia entrar el vent i el fred. Van pujar a la primera planta d'on procedia una pudor cada vegada més forta. Tal com en Colomí suposava, en Henry era mort. No el van matar els enemics sinó que va morir abandonat com un gos sarnós.

Tret del nom, no sabien res més. Van contactar buscant ajuda a les autoritats de la capital. Si no el reclamava ningú, l'enterrarien al cementiri. Per sort uns familiars van venir a buscar-lo. Van tancar la casa i ningú l'ha tornada a habitar.

Les suposicions i especulacions dels pagesos sobre el seu passat van quedar sense resoldre. 

Final

Joan Guerola

Cinquena part  

Capítol 3

Una vegada que estava passejant, se li va extraviar el gos. Es va desesperar en la recerca. No hi hagué pas sort. En el tram que hi ha entre els dos bars del poble, en alguna ocasió es va beure una ampolla de conyac, i va aconseguir entrar a casa a dures empentes. Devia adormir-se. Somiava amb el xassís en flames d'algun avió de combat que havia ensorrat en plena batalla sobre un mar asiàtic. En el somni, desitjava la salvació del pilot. I tornava: se sentien ràfegues de metralletes com si l'acusessin, po que no el tocaven pas fins que va quedar tip del soroll. Tanmateix, va sentir pànic per si arribaven a les pales de l'hèlix. Per això va posar el botó de la palanca de comandaments en posició de foc, el va prémer i una forta explosió va fer despertar en Henry, suant i amb mal de cap. L’aixafava contra el coixí, potser pretenia expiar les culpes en somnis. Es va despertar amb ressaca i va anar a orinar. Va fer buidatge de què havia begut. Un cop vestit, se’n van  anar a prendre un te a can Colomí, que tancava els ulls perquè no havia vist ningú que begués tant com en Henry. Sabia que era instructor i pilot de combat; es va figurar que ho havia estat en la segona guerra mundial. Es comunicava malament perquè no entenia anglès, a més a més anava d’un costat a l’altre amb els clients. Quan no n’hi havia, millorava la connexió entre els dos i res substituïa eixos moments. Rumiava i comprenia que fos alcohòlic perquè ho havia passat malament amb les avionetes de combat i les maniobres per esquivar enemics. En un tovalló de paper en Henry li va dibuixar una avioneta que volava baix i metralletes que disparaven amb el risc que li toquessin el ferro de l'hèlix.

No podia abandonar els somnis sempre sobre la guerra com tampoc podia deixar la beguda. Al voltant del vint de cada mes ja no li quedaven diners. Passava a beure vi en comptes de conyac fins a final de mes quan rebia la pensió, i pagava els deutes. Els veïns i operaris de l'ajuntament li oferien amanides, plats d'arròs o altres tipus de plats guisats amb verduretes i carn. O bé se li oferien per netejar la casa. Però excepte una vegada que els operaris la hi van netejar, ho rebutjava tot sempre. El metge local sovint li aconsellava que no begués. Sense fortuna perquè seguia preferint conyac, o el vi negre.

Continuarà

Joan Guerola

Quarta part

Capítol 3

Tampoc es va implicar a cuidar-la i ella no va anar empitjorant massa de pressa. Incapaç de fer una mica més, la va veure morir a conseqüència de la feble salut, afegit a mala alimentació, deixadesa, alcohol i droga. De totes maneres ja tenia els seus anys i, cada dia espatarrada en el llit havia fet que la seva vida hagués perdut molt, ja que no es podia moure des de la caiguda per l'escala. Això, sí, millor morir envoltada dels seus llibres i dels seus vins que no pas fer-ho en un hospital quasi sola i plena de fils.

Molt diferent hauria estat per ella, haver estat cuidada per criats que l’acompanyessin en una cadira de rodes i la conduïssin fins a darrere una finestra des d’on pogués veure l’heura en les parets i els narcisos del jardí, la pluja o el sol, no pas l’habitació en el casinyot d’eixe poble.             

Unes llàgrimes d’en Henry li van fer sentir una miqueta de culpa. Havia d’acostumar-se a viure sense ella i allà mateix: where I lay my hat is my home. La guerra li quedava llunyana com si mai no hi hagués sigut i la imatge de la dona se li esborrava amb celeritat. 

Tampoc volia tornar amb la família: la mainada? Ja s’ho faran! Menjava alguna coseta en Can Colomí, o se n’anava a fora per comprar pots de beans, carn i xocolatines. Sovint acostumava a fer cinc passos per travessar el carrer fins al bar d’enfront, en algun moment s’acostava a la barra i deia:

— The medecine.

De seguida, en Colomí li servia the medicine: un te.

Passats uns minuts, ell girava l'ampolla de conyac i li omplia la copa. La hi portava a la terrassa per deixar-la a sobre d’una taula. En Henry estava assegut fumant en pipa. Ja li anava bé i no li calia un pub anglès. D'un sol glop, el conyac li baixava per la gola. Era de suposar que li escalfava el cos i la ment. A una copeta en seguia una altra. I una altra. En Colomí renegava una mica perquè havia d’anar de la barra a la taula i estava sol al bar fins que al final li va deixar l’ampolla. En va prendre quatre o cinc més, de copes. En acabar la ronda, marxava a fer-hi uns volts en companyia del gos Gulliver. 

Continuarà

Joan Guerola

Tercera part

Capítol 2

Al seu carrer, els lladrucs de gossos i la piuladissa d'ocells no aconseguien a migdia trencar el silenci, que formava part de la vida del camp i que cada cop patia més agressions. Els pagesos el respectaven perquè tenien l'hàbit de fer una becaina fins a les quatre o dos quarts de cinc. Caram, aproximadament l’hora que a Anglaterra els dos prenien té. El més segur era que preferien tractar de dormir i romandre al llit fins tard prou, llevar-se i al migdia anar al pati posterior del bar a prendre cerveses i menjar qualsevol cosa. Com en un pub, potser. A les tardes, si els abellia, podien anar a caminar pels camins al voltant del poble, o fins a la muntanya. Que ningú parlés la llengua anglesa els donava més independència i ells saludaven amb unes quantes paraules que sabien de castellà. Mentrestant: peace and quiet.

La calma va durar fins que la dona, amb texans i camisa blanca, però amb el cigarro a la mà va caure per les escales B. Podria haver-se fixat on posava els peus o haver-se agafat de la barana. La va veure com un avió fumejant quan queia. El seu crit sec, com una explosió. Va quedar immòbil. Sols que hagués tingut un paracaigudes no s’hauria trencat el maluc. 

Els metges d'un hospital proper, que per sort parlaven anglès, la volgueren operar, però li van donar poques possibilitats d'èxit amb eixa fractura. Ella va explicar que patia osteoporosi severa i que no complia amb el tractament. Es va negar a l'operació. Mai no van dir una paraula contra els metges ni contra l’hospital, al contrari. Es va quedar al llit de casa on llegia novel·les i sentia música una mica fort. No vivia ningú en les cases veïnes. L’habitació amb olor de vi, fum dels cigarrets i de marihuana. A excepció dels primers dies, mai més va anar a rehabilitació. Es va rendir de seguida.

En Henry Carson no suportava veure-la tan fràgil. Tampoc feia gran cosa: un inútil en la lluita per la vida, més aviat la cosa favorita era la destrucció i la mort. Ara seguia el mateix camí. Li hauria agradat ensenyar-li a fer exercicis, igual que havia instruït alguns pilots en certs moments. Estava quasi segur que hauria fet un bon fisioterapeuta.

Continuarà

Segona part

Capítol 1 continuació

En un dels carrers del poble, van comprar una caseta d’uns noranta metres quadrats però que devia tenir un munt d'anys. No es van preocupar a canviar res, ja els anava bé, tot i estar força atrotinada i hi havia escalons que estaven desgastats a causa de l’ús. D’un dia per l’altre, impossible donar-li una altra tonalitat. Tampoc estaven ells per fer canvis: els haurien calgut un regiment d’operaris com ara obrers, pintors, lampistes o fusters. Eren gent militar i a ningú dels dos els agradava les obres. Obvi que, retirat de l'exèrcit, van venir buscant pau i havien trobat com a destí eixe racó desconegut, lluny del seu país, massa sovint en conflictes bèl·lics: semblava mentida! Millor, molt millor, abandonar la fredor de pilotar una avioneta. Si mentre volava, els enemics l’haguessin tocat, hauria pogut caure en qualsevol moment i s’hauria convertit en un munt de ferralla, i entremig ell. Potser li hauria pogut fallar el motor. El perseguia l’angoixa d’eixos moments durant la darrera sortida. Arribaré a la base, estaré fora de perill, es qüestionava sense parar quan només li faltaven uns quilòmetres pel final. 

Va canviar el clima fred i plujós de l'Atlàntic, la casa amb jardí envoltada de paisatges verds a Gloucester, per un clima assolellat i paisatges més aviat secs amb camps d'oliveres, ametllers i vinyes, en un entorn tranquil. No se sentia res, més enllà de mussols i teulats, també amb cigales i orenetes a l’estiu. 

Tot i això, mentre dormia, cada campanada de les campanes quan tocaven les hores, igual li semblaven avions enderrocats que explotaven. Tal vegada somiava amb explosions, amb cases incendiades, fragments de cossos tirats per terra i gent ferida que el mirava, i no sabia si demanant-li pietat, o mostrant-li odi. Donaria qualsevol cosa per treure-s'ho del cap.

Capítol 1

Per què en Henry Carson, militar retirat de la RAF, va anar a viure a un poble de dos-cents habitants, trenta quilòmetres a l’interior de la Mediterrània? O més aviat va succeir que hi va anar a morir mentre a estones romania assegut en una cadira sota un llimoner al pati del bar bevent conyac i fumant. Estossegava a voltes i canviava la direcció de la cara mantenint poca expressivitat. De tant en tant, feia un gest negatiu amb el cap. Molt de temps pels sentiments en eixos instants. Al contrari, amb la velocitat de l’avió, no en tenia gens amb les mans als quadres i llestes per prémer botons i disparar. Hi va anar a purgar els remordiments pels enemics que potser hauria matat en les guerres i els avions enemics que hauria destruït durant els combats?

Els pagesos, que no sabien anglès, especulaven i sols feien pures suposicions. La possibilitat que va adquirir més força va ser la de què es tractaria d'un espia buscat per alguns països. Maleïda curiositat. I ara! Poc s’imaginaven que tindrien gent així al poble. Això creien: un espia entre ells, Déu ni do! Feia temps es deia que hi havia hagut un espia alemany que vivia de manera seguida en un càmping. Res segur. Tant li feia? Si ho era, l’home no feia la impressió d’haver pres gaires precaucions. 

Ell i la dona solien venir a les platges mediterrànies fins que es degueren afartar de les aglomeracions turístiques de la zona.

Eixa vegada, van arribar amb el cotxe i la caravana que van estacionar en un descampat prop del camp de futbol. Mai més la van tornar a tocar. Al final, els nens la van utilitzar per jugar: pujaven i baixaven, i fins i tot hi entraven.

Continuarà

(Experiment amb oposicions i comparacions)

Vuitena part 

Uns dies que no van coincidir, ell va deixar escrit: "És gairebé la meva mitjanit o la teva matinada. Aquí estic, pensant en tu, amb una copa de cava. Brindo per l’exposició en la galeria i brindo per nosaltres. Serà això que em posa melancòlic, però et trobo a faltar. Serà possible això que sento? Serà possible que trobi a faltar a algú a qui mai he pogut tocar? Ho sento així i t'ho desitjo transmetre. Que hi farem, et trobo a faltar. No estaria mal traspassar les sensacions a l’art”.

Quan ella ho va llegir, va ser com si l'amant virtual que tenia cos i cara, que hi era però que mai no havia tocat ni havia fet un petó, se li abracés i li digués amb paraules: t'estimo. Tan senzill com l'aritmètica d'una suma. No negava que la seduïa. Quieta davant la pantalla, se sentia bé; només les mirades i els teclats. Inevitable que tard o d’hora s’adonaren de l’existència de l’altre més enllà de l’ordinador: la presó que impedia el tacte del cos. No hi va haver manera. 

—Hola, sóc jo. Estàs dormint?

—No. Bé, a estones, faig  capcinades. Fa gaire que esperes?

—Uns minuts.

—Saps, m’agradaria pintar-te en un quadre.

—Que bonic! Millor no —va contestar mentre feia gargots en un paper—. No sé... Em fa por.

—No et pintaré a tu. Més aviat, l'absència de tu. No hi haurà cap imatge teva.

Ella va sentir curiositat per veure com traspassaria les imatges que pogués haver captat a través de la càmera. Quan va arribar el dia de veure el quadre a través de l'ordinador, va quedar cor-robada de la bellesa que li va transmetre. Li va fotre un cop d’ull d'admiració, els somriures es van trobar com altres vegades i, mentre començaven el joc, ella es va preguntar si no estava començant a enamorar-se. Sí, d’algú que no havia palpat l’escalfor del cos. 

Mai no havia sentit els passos del pintor per la sala ni pels passadissos. Tampoc havia vist la cara del seu marit a través del cristal de l’ordinador ni havia fet tocar la campaneta sol·licitant parlar amb ella.  

Amb quin dret li podia fer això al marit que s’havia comportat bé i que li ho havia donat tot?

Es va posar un vas de vi, el que més li agradava, i en va beure. Plovisquejava. Seria molt bo pels camps. Va tornar a posar més vi i en va tornar a beure. Va sortir de  la casa i va passejar sota la pluja i va concloure que el sexe irreal no era molt millor que el del marit. De vegades, convé posar una mica de distància que en el cas del pintor era com la d’un forat negre. 

(Experiment amb oposicions i comparacions)

Setena part 

Vet aquí, quin manat de bogeries: el seu cos brillava i il·luminava l’hora que vivia a la vegada que feia brillar la del pintor. Gaudia sense necessitat de fingir plaer, com a vegades amb un home de carn i ossos, com el marit. Tanmateix, mai no li havia tocat la pell de les mans. Per quina raó preferia divertir-se davant d'una càmera abans que amb un home real? Déu ni do, quina ella, incapaç d’aconseguir una resposta clara. A mesura que passava el temps, va experimentar benestar en companyia del pintor. Tot indicava que ell també. La situació li va fer entrar por. Que s’havia begut l’enteniment!

Ella va marxar en companyia del marit per fer una exposició de vins a Londres. Van guanyar el primer premi. 

— No seria mala idea anar a Hammersmith i llogar un viatge amb boat pel Tàmesi o potser tens alguna altra preferència, que sé jo, per la zona de Saint Pancras —va suggerir ella. 

— Perfecte. Saps de sobra que on coi he viatjat si sempre he estat a la finca i conec ben poc. M’agrada viatjar amb tu. T’estimo. Estic content pel premi dels vins. Encara més, t’ho creguis o no, n’estic de veritat pel viatge. 

Tots dos, sense discussions ni enfrontaments, van gaudir de racons impensables de la ciutat. Per què vinga rumiar amb el pintor l’incomodava? En el fons no deixava de ser una imatge dins d’una gàbia, dins d’un ordinador. A la tornada amb avió, van anar fins a casa per camins envoltats de vinyes amb sarments de fulles amarronades. Tot plegat li feia venir una sensació de la rutina. Més enllà d’això, també va tornar una altra rutina: la de connectar-se al món virtual de les màquines. No va parar de sonar la campaneta. Rebutjava tothom. Gent necessitada, no com ella que no n’estava pas sola perquè gaudia del marit. Doncs, sí, la veritat era que refusava força gent tot i que de tant en tant acceptava algú com un alemany amb el qual va estar parlant amb anglès. Va adoptar un posat d’indiferència i no va quallar l’amistat. Un altre cop va tornar a trobar el pintor que li digué:

—M’he aïllat de tothom per pintar uns quadres per si em contractaven per a una exposició individual en una galeria. Difícil però s’ha d’intentar.

—Tant de bo tinguis sort.

—En cas de no poder-ho fer, els hauré de vendre al Rastro.

Continuarà…

Joan Guerola

(Experiment amb oposicions i comparacions)

Sisena part 

Ella havia sentit l’agonia dels altres que buscaven esclafar la soledat, o potser no lluitaven contra això, endevina. Atrapats en la solitud que buscaven plaer, o ni això. No sabien que. Ella no es culpabilitzava de la seva necessitat ni de la dels altres. Pensar que l’amor s'havia extingit en tots ells entendria el món virtual de les màquines. En les cares imaginàries dels homes, se li apareixia el perfil del seu home. Ell preferia els camps i la bodega mentre que ella els viatges i el món virtual.

A la fi, en va escollir a un que, després de les corresponents salutacions i introduccions, li va explicar que era pintor i que venia els quadres en una parada del Rastre de Madrid. Ella li preguntà:

— Que tal el teu dia?

— Bé, no em queixo. I tu, com et va la vida personal?

— Tot bé fins ara, tampoc em queixo.

A ella li costava refer-se arran de la decisió de parlar amb el primer home. No sabia ben bé què dir. Van quedar en silenci. 

— Doncs, ningú es queixa. Que n'estem de bé. Necessitava parlar amb algú i fer-nos companyia —li va dir ell.

— Per què queixar-te, millor ocupar-nos del que es presenti.

— Ben dit, ets una gran pensadora.

A primers d'octubre amb fred, durant el temps que el seu marit estava al celler i sobretot els diumenges que ell estava de caça tot el dia, ella va començar a tancar-se en una sala de la casa gran que compartien. Encenia el foc a la xemeneia, tancava la porta amb clau i per sort ningú li feia nosa.

La flama que s'aixecava de la llenya ballava a la llar de la xemeneia alhora que donava tebiesa a la sala i la tenyia de sensualitat. Es descordava la brusa de licra, botó a botó, però no se la va treure; es contornejava de forma excitant davant la càmera i ballava imitant les formes capritxoses de les flames.

Continuarà…

Joan Guerola

L'hora que veus és l'hora que vius 5

(Experiment amb oposicions i comparacions)

Cinquena part

Ell treballava a uns quilòmetres de casa on dirigia la verema. Aviat, només quedarien sobre la terra dels bancals les petjades de les rodes de les màquines, pàmpols escampats, raspes i algun raïm en els ceps. En qualsevol moment, la tardor aniria entrant i donant una altra ambientació a les vinyes, a les cases i als cellers.

Al cap de la setmana de treball, els diumenges sortia a caçar amb amics, i d’altres caçadors més o menys coneguts. Cercaven llebres, que corrien pels camps i que s'amagaven en caus, perseguien perdius i tords pels camps i pels barrancs. Trepitjaven escenaris que, tot i ser els mateixos de feina diària, cobraven un sentit diferent: de goig vertader. Ningú no es deturava a mirar vinyes ni classes de raïm ni si s’havia de llaurar o podar d’una manera o de l’altra. Acabada la jornada, els caçadors torraven alguns animals d’una part de la caça i feien un gran dinar sols, amb vi dels seus cellers. L’altra part de la caça, la portaven a casa. El marit era una persona prou mirada amb el menjar i el beure. Solia  beure’s una copeta de vi negre cada dia, o dos com en els dinars d’amics; això sí, el cafè que no li faltés. Tot plegat feia que no patís xacres greus que li impedissin treballar amb normalitat. Així com de panxa no en tingués gaire cosa que a la dona li agradava molt.   

De vegades podria donar la sensació que tractava millor les vinyes i l'escopeta que no pas a ella. Que en podria prescindir; una bogeria, només pensar-ho. Gens ni mica. Li calia la seva presència a casa on venia a representar el que l’home en els bancals, i als cellers. Als sopars de productors de raïm i de vi, on gairebé passava per imprescindible. També als viatges a França i al Regne Unit on ella representava l’empresa com a intermediària, relacions públiques perquè s’entenia parlant les llengües francesa i anglesa. Fins i tot amb l’afegit de la precisió dels seus tasts. No se sap d’on li havia aparegut aquest do, a més a més tan magnífic.

En tenia prou amb els diners de l’home, un cert tracte respectuós, a més de la llibertat que li permetia fer viatges a Paris, o en qualsevol instant buscar-se un amant virtual. Des que va entrar a un web de contacte, no va parar de sonar la campaneta, senyal que hi havia homes que la sol·licitaven. Va rebutjar la majoria. Deu ni do, quin munt de ferralla, que estaven fets els homes que desitjaven contactar; semblava com fet a posta, va rumiar davant la pantalla. Tan selectiva en les compres de París, en les amistats, com amb els amants virtuals.

Continuarà…

Joan Guerola

Quarta part

Eixa nit van fer l'amor, però a ella li va resultar massa fred, poc original. El marit, un bon amant en el passat, va anar al gra fins que, en finalitzar, no va tardar gens a clapar. Mentre dormia com un soc, per la ment d'ella transcorrien les imatges de París entre les quals destacava la figura d'un home que per casualitat havia conegut en un hotel, i que havia rebutjat. Li’n va saber greu. Amb franquesa, era evident que se sentia incapaç de desxifrar si era inseguretat, comoditat o fidelitat al marit. No li havia parlat de tot això, el més probable era que ell li digués que a quin sant li venia al cap tanta raresa. Per descomptat, ell no li hauria preguntat sobre les últimes modes en roba, pel·lícules, perfums, fins i tot si havia estat amb homes durant l’estada a París. Ben mirat, serviria d’alguna cosa contar-li-ho? De res. Ara per ara, l’aterria la manca de comunicació amb el marit i temia ser una mosca atrapada en una teranyina. Per tant, desitjava fantasiejar amb algú més jove de cabells llargs; es va imaginar que ell i ella corrien nus agafats de la mà pel bosc fins que ensopegaren i caigueren, en eixos  instants el jove va posar el cabell llarg perquè la pell d'ella es llisqués i no es fes mal; de seguida la va cobrir amb roba i amb el seu cos per protegir-la del fred i dels animals. Encara que no li havia donat cap poció, ella es va adormir als seus braços, que van fer de jaç alhora que els ocells els amanyagaven en els arbres i canviaven els vents perquè fossin càlids. A ella li calia quelcom nou.

Al matí, la van despertar els raigs de sol dels finestrals de l'habitació que donaven a uns jardins i que li permetien veure les vinyes a la distància; distingia les màquines que treballaven, i en un turó el Toyota Land Cruiser del marit qui supervisava la feina de cada racó de les terres.

La ment d’ella se centrava en el fet que havia desaprofitat l'oportunitat de l'home de París. No volia pas fer-li mal al marit, però no podia esperar a fer-se gran sense aprofitar al màxim els anys que li quedaven. Havia d’arriscar en tots els sentits. Havia de viure el present, sense considerar-se una egoista. Tot i la dificultat vivint en un mas, volia aprofitar les hores per buscar un amant. Tot rodó com la lluna plena. Es va relaxar còmoda i de manera total.

Continuarà…

Joan Guerola

(Experiment amb oposicions i comparacions)

Tercera part

L’acompanyava a gust als sopars, atès que l’home era un soci de rellevància entre dels productors de raïm de classes Verdil, Cabernet Sauvignon i Garnatxa. També l’acompanyava als concursos d'arreu en els quals havia aconseguit premis a França i al Regne Unit. Li hauria agradat viure en una casa propera al mar en direcció a Grècia, no pas en una a uns quilòmetres d’un poble i amb paisatge verd de vinyes, cap a l'oest. Les fileres de ceps, que pugen i baixen pels turons, feien sensacions d’onades verdoses: de mica en mica li va anar agradant contemplar, gaudir i escriure.

Una vegada fa anys es va acostar als cellers, territori quasi exclusiu d'ell. Gairebé ho veia com una invasió. Potser de les primeres vegades que hi entrava just quan ell estava traient vi d’un barril i li’n va servir una copa. En acabat, tot i dir que no hi entenia, la dona en va provar altres. Els van avaluar amb qualificacions seguint els mètodes i rituals. Al final, va acabar pujant per una escala a sobre d’un barril i, prou contenta, es va posar a ballar i a fer un striptease. Força alegres van acabar fent l’amor sobre la fusta dels barrils, a les fosques. Els teus pits, el millor raïm, i el teu cos, el millor tast de vi que mai he fet, li va dir ell. Tots dos s’havien mostrat disposats a fer-ho sense aturar-se a pensar si algú podria haver estat ataüllant per portes i finestres del celler. Quan el marit va assistir als concursos, els seus vins van treure les mateixes qualificacions globals que ella havia posat a cadascun. Prou rar, ja que procedia del món de les lletres clàssiques però cada vegada que, abans dels concursos, ambdós feien tasts de vins en privat, la dona deia quins tindrien premis en els concursos. No s’imaginava res més lluny d’eixa activitat que va provar una volta, malgrat insistir que no hi entenia gens. Sorprenien els encerts.

La nit de l’arribada de Paris, van fer l’amor també. L’activitat sexual ja havia disminuït força. Ella solia dir les coses pel seu nom, amb tot no va parlar-ne. Va arribar a pensar que no podria viure amb tan poc de sexe.

Continuarà…

Joan Guerola

(Experiment amb oposicions i comparacions)

“I just want someone to talk to

And a little of that human touch

Just a little of that human touch”

Bruce Springsteen

Segona part

Van recollir la maleta. Com que no pesava gaire, l’hauria pogut portar ella. Tanmateix, el marit, calb amb només pèl al darrere a seixanta-dos anys, sis més que ella, no hauria suportat deixar-l’hi dur fins al vehicle. Obrint la porta del Toyota Land Cruiser li digué:

— Posa una tovallola al seient per no embrutar-te.

Va preferir el Toyota, molt fiable per anar per camins, tan asfaltats com no. Cap defecte, simple preferència per un vehicle que es projectava en ell de forma diària, com avui per anar a l'aeroport, i sobretot per anar als camps en què no s'acabava la vida. Una nit amb l’oratge en calma. A diferència de si hi havia tempesta quan li tocava patir per les pedregades de la segona quinzena d’agost. Ella no es va estranyar gens que no anés a buscar-la amb el Mercedes. Només el feia servir per anar a dinars amb familiars, amb empresaris o sopars en què els bodeguers celebraven actes referits a les collites.

Van mantenir les distàncies durant el trajecte, amb un diàleg convencional. No s’haurien escoltat gaire en eixos moments, cansats encara que per motius diferents: vés saber que havia estat fent ell. No cal dir que ella mai se l’hauria imaginat malalt, ni se li hauria ocorregut pensar que patís qualsevol espant a causa de la salut d’ell. Que sabés, gaudia de bons colors de cara. Qui sap si s’havia acostumat a ells com a signe de bona salut, tret d’un dolor suportable en un genoll a causa del menisc.

Ja a la casa, ella va anar al bany i mentre s'omplia la banyera es va despullar, es va girar de cara al mirall i es va agradar: encara estava per donar guerra. Va agafar i va aixecar una teta a cada mà. Es va recolzar sobre un costat de la banyera, va passar els dits i el palmell d'una mà pel sexe, es va sentir bé. Després, tot i que el marit estava molt ocupat en els camps de vinya i acabava molt cansat, es va aturar a pensar quantes dones es podria haver tirat ell en l’absència. No sé per què hi penso quan, per bé que qui sap, sé de sobres que no és d'aquest tipus d'homes, es va censurar. Quan va acabar el bany, es va vestir i va sortir a sopar.

Ben aviat va saber que, segons s'assegurava a la casa gran, la verema estava sent excel·lent. El marit no només l'hi va confirmar sinó que li féu saber que havia signat un acord per a la venda de moltes ampolles de vi.

Continuarà…

Joan Guerola

(Experiment amb oposicions i comparacions)

Primera part

Ella va gaudir d’uns dies a París. Li donava sensació de llibertat i no la deixava parada haver d’anar sola perquè el marit no l’acompanyaria ni portant-lo a rossegons. En la ciutat de la llum, haurien pogut recuperar sensacions en el seu matrimoni avorrit. Tanmateix, a ell el feien sentir mal les aglomeracions i preferia quedar-se amb les vinyes, i més ara que havia de controlar la verema. En canvi, per a ella, un viatge a Paris representava un descans ideal per allunyar-se de la finca. Un lloc en una plana amb algun turó i, quan bufava el vent del nord, tallava la pell.

Va visitar una amiga que havia perdut la mare. Tampoc podien faltar les compres i va fer un dinar a l’ostreria de Gerard Depardieu. Era evident que on vivia no en podia fer, de compres, ni a la ciutat més propera, on hi havia poca oferta. Mai no trobava el que buscava.

De tornada, va arribar a l'aeroport amb bosses de botigues que exhibien noms de marques en francès i vestint un abric de visó, llarg, gruixut i càlid.

De lluny, en una sala d’espera, va reconèixer el marit pel posat, com de poques ganes i també com atabalat per la gentada, amb l'esquena un xic encorbada i que, de tant en tant, mirava el mòbil. Amb el seu aire de cansat, potser pels anys més que ella i pels camps. Encara que ell no feia feines, ja que tenia treballadors, s’havia d’ocupar de dirigir-los tant pel que fa a la terra com els treballs de la bodega. Li va alçar el braç i es va apressar per sortir i anar a trobar-lo.

— T'agrada? —li va preguntar al marit després de fer-li un petó a la sala d'arribades internacionals, assenyalant l'abric, que segur es posaria en els sopars que compartien.

Ell la va mirar amb atenció i va dir:

— Estàs maca i et queda molt bé.

— El vaig comprar a bon preu en una de les botigues que freqüenta la dona de Sarkozy.

— Quant et va costar?

— Potser massa. Estava rebaixat i valia la pena perquè és bo per a primavera, tardor i hivern.

— Està bé. Pot ser molt utilitzat, si fa fred, és clar — va dir sense gaire convicció i sense canviar l'expressió de la cara.

— Sembles cansat. No has de treballar tant a la finca — va dir amb gest de preocupació.

Ella li va recórrer la cara amb la mirada. La reconeixia a la perfecció i es va dir a si mateixa: fa mala cara, el noto trist, em fa una mica de llàstima. Tanmateix, tot i que l’estimava, no eren instants per pensaments així.  Tampoc pagava la pena.

Continuarà…

Joan Guerola

(experiment fent parlar éssers inanimats)

Setena part

Les mestresses que van deixar la roba estesa ahir al vespre, continuen tenint humida. Com que el dia està ennuvolat, tampoc s'eixugarà. Una d'elles la recull fotent quatre estrebades a les cordes d'un estenedor, que deixa anar gemecs. No és l'únic. Senten por quan en surten d'altres mestresses i troben la roba humida.

— Heu vist el que els han fet. Qui vol formar part de la comissió per anar a parlar amb el president de la comunitat? —pregunta el del balcó amb geranis.

En escoltar les paraules desafiants, tots els estenedors retrocedeixen. Miren cap a baix, cap a les terrasses. Altres es fan els despistats en un intent de ser els escollits.

Davant de l'afany de no voler col·laborar, el del balcó amb geranis:

— Aniré jo sol, no us amoïneu.

El president de la comunitat es nega a reunir-se per tractar d'horaris, de pes sobre les cordes i de la col·locació d'aparells de refrigeració i calderes de gas al costat de les cordes d'estenedors. És com una ganivetada a l'esquena del balcó de geranis.

De seguida, els estenedors dels balcons tornen a fer una assemblea. Acorden que els cal ser eficients en la protesta.

— Prou de covardies! —exclama convençut el del balcó amb geranis —. Iniciaré una vaga de fam.

Les cordes li fan panxa i, quan la mestressa estén roba, les cordes no poden aguantar el pes y la roba cau a la terrassa de sota. En acabat, la mestressa escridassa les cordes i decideix comprar una assecadora.

El del balcó amb un armari de sabates i una bicicleta de nens es talla les cordes. Cauen pels aires fins a la terrassa de sota. La mestressa es compra un estenedor d'alumini plegable. El del balcó que està molt endreçat i sense trastos pel mig s'estira tant i tant les cordes que s'escanya i la glaçada el deixa sense vida. El del balcó amb la bossa de roba prou plena mor enfrontant-se a la policia. Des de llavors es coneix com la revolta dels estenedors i van aplanar el camí perquè, on hi hagi estenedors de balcó, hi haurà uns horaris i un pes màxim per estendre roba.

Des de la revolta, les mestresses ja no xerren als balcons. Estan més tristos i elles troben a faltar ocasions per xafardejar amb les veïnes estenent roba.

Joan Guerola