I, es clar. La repetició d’emocions fortes conté els ingredients que configuren les addiccions. En certa mesura, els sobiranistes són addictes als gestos espectaculars, als moments estel·lars, a  l’estètica: en altres termes, es prenen aquests anys com un poema èpic. Ara bé, la cosa és seriosa, i tothom sap que bastir un nou país té més a veure amb la prosa continguda que amb els hexàmetres homèrics, amb la paciència d’armar les peces d’un mecano que a improvisar una cançó patriòtica. És en aquest sentit que, sense fets rellevants en aquests darrers mesos, i la dura i la crua realitat de la política quotidiana, amb les seves contradiccions, interessos particulars i maniobres matusseres, la gent es deprimeixi amb gran facilitat. Quan t’acostumes als dies històrics, aquells que no ho són, pas resulten llargs i feixucs.

Malgrat tot, malgrat les limitacions de velocitat, els talls a la via, els semàfors en vermell, els problemes a la catenària, el tren de la independència, avança entre la desesperació dels impacients. La velocitat és tan baixa que costa descarrilar, malgrat els obstacles que es posa des de fora i des de dins. La decisió col·lectiva ha estat prou clara, i malgrat els disgustos i malfiances dels darrers mesos, encara no conec cap independentista que se n’hagi desdit. Haurà pujat el nivell d’irritació, haurà minvat l’autoconfiança, tanmateix, les circumstàncies externes i internes són les mateixes. Enrere deixem la via morta de l’autonomia. Enrere deixem un estat incapaç d’administrar la diversitat nacional, la memòria històrica o les escandaloses desigualtats, ni tan sols, quaranta anys de teòrica democràcia han permès que els franquistes siguin desallotjats dels espais estratègics de l’estat. Només podem avançar, doncs, envers una república, que sense republicans espanyols, només pot ser catalana.

El RUI pot servir per marejar la perdiu, entre aquells que no tenen clara la independència, encara que són conscients que a l’altra banda del Cinca no hi ha cap amic, ni cap oferta. Com a molt, disposem d’un “Apoyaré…” en versió 2.0.

Ara, entre l’independentisme neguitós, apareix la idea de fer un RUI, una mena de Referèndum Unilateral d’Independència. En altres paraules, repetir sota unes fórmules diferents, encara que en el fons les mateixes, del que va esdevenir-se el 9 de novembre de 2014. Certament, l’experiència era francament millorable. Els responsables podrien haver desobeït obertament l’estat, car al cap i a la fi, la maquinària judicial hauria actuat de la mateixa manera que ara, imputant a persones per exercir principis democràtics. Tanmateix, es va votar, i es va guanyar. El mateix podríem dir de la segona part, el 27-S; amb un 48 % de sí, un 39 % de no, i un 13% de no sap/ no contesta, i per tant de “quien calla, otorga”. Per tant, el mandat ha estat prou clar, i el recorregut, assenyalat fa alguns mesos, també.

El RUI, que apareix per desencallar no se sap ben bé què, no em sembla una bona idea. Expressaria la imatge que no tenim ben clar què fer, quan en realitat ja hem votat dues vegades amb un mandat prou clar. A més, no cal ser premi Nobel per esbrinar que qualsevol RUI tindria exactament el mateix tracte que el del 9-N: boicot i negació. El RUI pot servir per marejar la perdiu, entre aquells que no tenen clara la independència, encara que són conscients que a l’altra banda del Cinca no hi ha cap amic, ni cap oferta. Com a molt, disposem d’un “Apoyaré…” en versió 2.0.

Si algú ha d’organitzar un RUI, ho sento molt, només pot ser la part contrària. La decisió presa sobre la ruptura i el divorci amb Espanya, només pot ser aturat per un referèndum que convoqui directament l’estat, proposat pel president del govern, i signat per un Borbó, un de la mateixa família que va bombardejar una i una altra vegada el nostre país. I això és precisament allò que mai haurien volgut fer perquè comportaria reconèixer explícitament allò que mai haguessin volgut que passés. Que som una nació, i que tenim el dret a decidir.

 Nota: Càpsula al Girona Ara, de Fem Ràdio

Enterrar el “processisme”

Entenc que part que l’espectacle desenvolupat en aquests darrers tres mesos ve inspirat pel greu error que va cometre Convergència i el president Mas a l’hora de gestionar el 9-N. Primer, la resistència a desobeir l’estat de manera decidida (que de res va servir, tenint en compte l’actuació posterior de la brigada Aranzadi), i després, perdent el temps al llarg de deu mesos que van permetre reorganitzar l’ofensiva unionista. És per això, que trobo més que raonable la desconfiança que puguin sentir molts al voltant de la sinceritat sobiranista de CDC i el seu entorn. Van ser deu mesos perduts (entre novembre de 2014 i setembre de 2015) que es poden explicar pel tacticisme de vol rasant (la voluntat de mantenir i reinventar l’espai del centre-dreta nacional) o pel vertigen que suposa el salt al buit de construir un nou estat.

Paradoxalment, acumulem tres mesos més perduts de manera inexplicable, en què la CUP ha comès exactament el mateix error que CDC. D’una banda detecto el mateix vertigen de penetrar en una geografia desconeguda, i també el mateix tacticisme eixorc on no és difícil de detectar intervencions fosques o interferències ideològiques en què, amb el pretext del discurs social, a la pràctica es posen pals a les rodes i obstacles al camí de la independència, que és l’única via de ruptura. En el fons, la CUP també té la seva Unió  Democràtica disposada a torpedinar la independència amb pretextos de puresa ideològica. En el cas dels de Duran, l’excusa era el seny i el catolicisme ; en el cas dels puristes és la revolució entesa com a creença religiosa.

Malgrat la solidesa ideològica i dialèctica que ha caracteritzat l’entorn de la CUP, he assistit a converses en què, quan apareix el cognom Mas, s’esvaeix tota racionalitat i fonament lògic. Veig cares desencaixades, ulls que se surten de les òrbites i jugulars a punt d’esclatar. Es percep un odi que, com tot sentiment poc racional, resulta difícil d’argumentar. S’esgrimeixen raons com la necessitat d’obrir la independència a l’esquerra, i s’esmenta una idealitzada classe obrera com a eix de la nova República, mentre es tracta d’estigmatitzar el món convergent com a l’eix del mal de les dretes i representant d’una rància burgesia.

Servidor de vostès, que coneix de què va això de la classe obrera (a algunes assemblees sóc dels pocs que sap què és haver estat en una cadena de muntatge en una indústria d’injectats plàstics al Vallès), veig més fàcil trobar treballadors de coll blau en un centre comercial que en una assemblea de la CUP, ha arribat a la conclusió que és precisament aquest grup social (cada vegada menys nombrós i més difuminat) qui resulta més procliu al vot identitari que a la racionalitat i conveniència d’un estat que, en teoria, els permeti millorar la seva existència. És per això que arribo a la conclusió que la qüestió obrera és una mera excusa per no haver d’admetre una realitat: que la independència és fonamentalment des de, per i per a les classes mitjanes d’aquest país. Unes classes mitjanes amb esperit conservador i pràctiques progressistes que s’identifiquen políticament amb Junts x Sí. Unes classes mitjanes a qui no se les ha ni se les pot apartar dels seus referents ideològics ni dels seus símbols. I, ho sento molt si això ofèn. Tanmateix si bé és legítim que per a molta gent Artur Mas és encarnació de les classes benestants barcelonines a qui se li atribueixen bona part dels mals (i per tant, com a símbol se’l pot arribar a odiar), per a d’altres és el símbol de qui s’ha reinventat, de qui ha sortit de l’armari sobiranista amb un valor encomiable, posant en risc no només la seva carrera, sinó la seva llibertat i la seva persona. En altres paraules, per a molts altres és també un símbol. Per cert, que si ens atenem a l’anàlisi electoral veurem que entre Junts x Sí hi ha més percentatge de gent treballadora que, per exemple, entre els antics votants d’Iniciativa!

27-D des d’una perspectiva històrica

Ara bé, si opto per un argument per tal de justificar el meu posicionament sobre aquesta qüestió, ho faré des de la meva perspectiva d’historiador. I acostumat a la lectura d’actes de reunions, correspondències, articles i altres textos, sabent com acaba la pel·lícula, sé perfectament que més enllà dels encerts o errors que puguem cometre en l’ara i aquí, el judici de la història és inapel·lable i cruel. Per això, considero que tota decisió ha de desprendre’s de la passió del moment, o de fílies i fòbies, i que cal tenir presents les conseqüències a llarg termini. Cal entendre que el 27-D es decideix avortar el procés o tirar endavant, amb totes les incerteses del món. Això no fa la qüestió precisament còmoda. Tanmateix, si s’evita la creació d’un govern (malgrat que sigui al costat de gent que no ens inspiri massa confiança) que enceti d’una vegada per totes el procés constituent, poden passar dues coses. Que fracassem, o que, sigui com sigui, arribem igualment a la independència. Si la CUP veta el procés actual, amb les seves insuficiències, parcialitats i imperfeccions, l’esquerra alternativa serà assenyalada, justament o no, com a culpable, i, pitjor encara, com a traïdora. Imaginem, en canvi, que anem a eleccions, Junts pel Sí guanya amb majoria suficient i al cap de divuit mesos siguem independents. No es tractaria només de la CUP: tot el discurs crític amb el capitalisme, tota l’herència d’altermundisme, tots els esforços per crear una esquerra diferent i actualitzada quedaria desacreditat, com a mínim, per a una generació. I tindríem una Catalunya bàltica o andorrana, amb escassos drets per als treballadors, amb una victòria clara dels sectors més neoliberals. Bona part d’aquest escenari seria a causa de la ingenuïtat i la inflexibilitat ideològica de qui avui es reclama com a esquerra. I aquest és un escenari plausible que ens faria quedar com a estúpids.

Per contra, imaginem que, finalment el 27-D ens posem d’acord, el procés tira endavant, i en un termini raonable disposem d’una República pròpia. Imaginem, a més, que en l’escenari més optimista, en les següents eleccions, l’esquerra alternativa, juntament amb altres forces afins, assoleix la majoria del Congrés i es posa a legislar. Malgrat que jo seria partidari de polítiques radicals i ambicioses, hauríem de ser conscients que caldria establir un marc de convivència amb aquells que pensen de manera molt diferent a nosaltres. Segurament no podríem o no hauríem d’anar tan lluny com voldríem, perquè és probable que tinguéssim a mig país conspirant contra les esquerres a l’espera de trobar un bon moment per revertir (amb ànsies de revenja) bona part de les nostres mesures. Mireu, sinó què passa amb Veneçuela, amb grups socials amb aïllats poderosos, disposats a sabotejar constantment una república amb sensibilitat social, que tindria com a resultat una societat dividida i fràgil. Per molt que vulguem fer desaparèixer a Artur Mas del mapa, no trigarem gaire a veure aparèixer molts altres líders conservadors semblants o molt pitjors. I no ens quedarà altre remei que conviure i acordar coses amb oponents polítics, perquè en el fons, representa a una part important (fins i tot, ara per ara, central) del nostre país. Al cap i a la fi, paraula d’historiador, és molt millor administrar els conflictes políticament que a pinyes.

Amb això vull dir que, ens agradi o no, l’entesa amb el centre-dreta és inevitable si volem anar a algun lloc. Que el centre-dreta també ha d’ésser conscient que ha de cedir a bona part dels seus plantejaments i als seus projectes més agosarats, que ha de reprimir els seus instints més bàsics. Al cap i a la fi, el nostre és un país petit on hi ha proximitat, també personal, i si volem bastir una nació sòlida i segura, resistent a amenaces exteriors i amb contradiccions internes, hem d’entrenar-nos a conviure amb projectes polítics heterogenis sense que per això haguem de renunciar als nostres principis.

Mireu. Aquests darrers mesos he estat treballant en una biografia de Salvador Seguí. Una de les coses que més m’han sorprès és un fet que normalment havien passat desapercebuts per bona part dels historiadors.  Una de les obsessions del sindicalista urgellenc consistia a atreure precisament les classes mitjanes al seu projecte d’una societat llibertària (d’aquí els seus flirtejos amb polítics republicans). A diferència d’algunes de les sectes anarquistes autoerigides com a defensors de l’ortodòxia, Seguí creia que calia integrar tothom en el projecte d’una societat més justa, fins i tot aquells que ideològicament no resultaven afins. Penso que precisament això hauria de ser una de les obsessions de la CUP. No es tracta de marcar paquet o a veure qui és més d’esquerres o més revolucionari, sinó fer entendre, via l’exemplaritat i la capacitat d’ésser alhora idealista i pragmàtic, que una societat igualitària és desitjable, fins i tot per a aquells que puguin beneficiar-se d’un estatus superior. De fet, aquesta és l’exemplaritat que fins ara havien establert, via la pedagogia dels fets, els representants de la CUP al Parlament.

Conclusions

Les utopies, afortunadament, no existeixen. Hi ha projectes a la recerca de millorar la vida de les persones, que s’ubiquen en situacions que cal resoldre quotidianament, a còpia de decisions molt raonades. Hi ha també projectes polítics que són inservibles si es deixen ancorar als prejudicis o a ideologies que la història ha deixat en evidència. Hi ha, per tant, principis que cal adaptar al canvi històric. Hi ha oportunitats que ens permeten avançar, i que poden passar de llarg si no les sabem aprofitar. Ara mateix tenim al davant nostre l’oportunitat d’anar pel camí incert d’un estat independent, molt millor que romandre a la certesa d’ofegar-nos al pantà de l’imperi espanyol. La independència caldrà fer-la de bracet amb gent que pensa diferent que nosaltres, amb qui ens separen i ens uneixen moltes coses. Dir no als convergents i als seus símbols és avortar el procés, i penetrar en una dimensió d’esterilitat per, almenys, una generació. Dir sí a Mas no ens assegura res, tan sols tirar endavant per camí desconegut. De fet, no era això el que preteníem? No és això la utopia?

Mirat des d’una perspectiva d’aquest estrany conglomerat anomenat com a Junts pel Sí, la lògica hauria d’indicar una política parlamentària convencional: pactes de programa, repartiment de seients, i una dura negociació, que tanmateix, reconeix unes mateixes regles del joc. Això implica una certa estratègia de tensió, gesticulació, i algunes dosis d’hipocresia. Allò que els adolescents contemporanis resumeixen excel·lentment en el concepte “postureo”. Tanmateix, la CUP no és un partit. Ni tan sols una fràgil coalició o una confederació de grups d’afinitat. Des del camp de la ciència política seria més aviat un moviment, i des de la filosofia, un estat anímic. Malgrat que estigui conformat per persones de gran formació, disciplina i rigor, com tot moviment i estat anímic sol ser voluble i mutant, marcat per paradoxes i contradiccions, fet que el permetria considerar, com deia el president Montilla referint-se al tripartit, com a un “artefacte inestable”. Com a moviment, doncs, no aspira al poder, sinó a modificar la cosmovisió de milions de persones, a empènyer gent de diversa classe i condició, a postulats i actituds polítiques contra el sistema actual en què el neoliberalisme i el capitalisme és acceptat acríticament per la majoria. Per descomptat no volen càrrecs, ni declaracions, ni entren en la dinàmica transaccional, perquè parlen un llenguatge diferent. Això no significa que no vulguin mesures tangibles (el seu programa i el seu darrer document en van plens), ni que tampoc no busquin mesures simbòliques (i el cap d’en Mas ha acabat esdevenint involuntària bandera).

És per això que tot plegat és tan difícil. És per tot plegat que l’ansietat s’ha disparat entre un independentisme que s’ha convertit en una addicte a les emocions fortes i que s’ha acostumat a unes quantes victòries simbòliques. És per això que aquest element que representava la CUP (que certificava la transversalitat del sobiranisme) representava un element imprescindible per a establir el relat que era el conjunt de la societat catalana el que volia una ruptura contundent.

L’actuació de la CUP a la darrera legislatura, l’aportació política i intel·lectual dels darrers anys li ha conferit prestigi. Tanmateix, aquesta expansió que li ha permès multiplicar els suports, la visibilitat i la militància, també precipita l’esclat de les tensions internes larvades. És lògic, això succeeix a qualsevol moviment polític que s’expandeix de manera ràpida. Perquè no cal ser un expert per veure que hi ha visions enfrontades sobre moltes de les coses, especialment entre aquells sectors amb visions més puristes, i les que es consideren més pragmàtics. L’obsessió per Mas, al cap i a la fi, ve motivat tant pels fets concrets dels darrers anys (la dimensió neoliberal de moltes de les seves polítiques i les amistats perilloses amb Felip Puig o Mas Collell) com de l’herència de l’antipujolisme sociològic present a part de l’esquerra. El problema és com aquest posicionament anti-Mas ha acabat esdevenint això, una bandera, un símbol, una obsessió. I això està generant un problema inesperat des de la perspectiva d’imatge pública.

Perquè, certament, la CUP si ha destacat és per acumular al llarg dels darrers anys una imatge pública potent, com a els més treballadors i íntegres de la classe, que s’han guanyat el respecte social per la seva coherència i fermesa, encara que això no sol implicar que s’hagin guanyat capacitat de lideratge, reservat a personatges moralment més ambigus. Al cap i a la fi, la majoria de la gent no és íntegra ni virtuosa, més aviat al  contrari. Ara i abans (i probablement després), la gent sol ser voluble, posseeix un munt de defectes, no sempre actua amb honestedat i sol caure en la temptació dels comportaments corruptes. És per això que sovint la majoria prefereix dipositar la seva confiança en gent imperfecta i carismàtica, en persones que les enganyin. No cal anar massa lluny en el temps ni en l’espai per veure-ho. Només cal preguntar els nostres amics italians i la seva peculiar relació amb en Berlusconi. La virtut, com ens recorda Maquiavel, no sol ser el que s’acaba imposant en la lògica social i política. Ser respectat no significa sempre ésser inspirador o tenir massa influència.

Al llarg d’aquests dies de negociacions discretes, poques coses han transcendit. Fins i tot el fet de tenir certa proximitat amb persones que hi participen no aclareixen dubtes sobre el que realment està passant. D’altra banda no m’interessa conèixer gaire detalls, encara que prego que algú apunti en un dietari el que passa per facilitar la feina als historiadors. Tanmateix, si ens els primers dies post 27-S la CUP complia estrictament la condició de la discreció, a mesura que passen les setmanes sense un acord, la imatge (i els silencis, o la manca d’explicacions clares sobre els motius al “no”) fan que a poc a poc, els cupaires comencin a ésser presentats com a intransigents. No sabem pràcticament res del que està passant a les negociacions (i em pregunto si els que hi són presents comparteixen aquest sentiment), tanmateix, percebo que comencen a perdre la batalla mediàtica. I no es tracta només del fet que la majoria dels mitjans actuïn deliberadament en contra seva, sinó de les dificultats per fer entendre de manera clara el perquè d’aquest posicionament.

Entrem en un “momentum” que en clau de la física podríem llegir com a moment crític en què es pot decidir tot. Tothom està d’acord en què un avançament electoral seria un desastre (potser no estrictament polític, encara que sí de terribles conseqüències morals).

Ningú m’ha preguntat l’opinió aquests dies. Per a mi també han estat difícils, i com passa amb molta altra gent, he tractat d’aïllar-me de la tensió del moment. Penso que ningú no està calibrant bé les seves forces. I que en aquesta transició estranya, les forces polítiques han de prendre decisions en clau de realitat, més que en clau de principis tan elevats com poc útils. La independència només és possible si hi ha la majoria dels sectors socials implicats. És molt ingenu pensar que podrem independitzar-nos només des dels discursos d’esquerra, i utòpic i absurd parlar d’una República d’unes classes treballadores (que en bona part s’han deixat entabanar pel vot nacionalista de Ciutadans i el PP, només cal veure les anàlisis sociològiques recents). Junts pel Sí ha d’entendre que hi ha algunes reivindicacions essencials per construir una república per aplegar la majoria social, com la renúncia a les privatitzacions, o polítiques socials ambicioses. La CUP ha comprendre que Convergència no es vulgui suïcidar com a coalició i sacrificar el seu líder natural. Artur Mas pot caure més bé o més malament. És un personatge històric, com tots els personatges, caracteritzat per les contradiccions, per les seves glòries i misèries, pels seus errors i encerts. Tanmateix resulta difícil d’explicar una obsessió contra una persona que, sense el seu gir copernicà que li ha comportat greus conseqüències personals, no seríem en aquest punt d’aquesta història.

A la independència només hi podrem ser si hi ha les Teresines i els rastaflautes, els religiosos i els ateus, els neoliberals i els anarquistes. Això implica generositat recíproca. I tolerància amb les persones. I renúncia a la capacitat de vet.

Aquest estiu, amb la deliberada voluntat d’apartar-me una mica de la tensa atmosfera que es congria aquests dies en forma de campanya electoral, vaig començar a rellegir sobre l’oblidat procés de la independència cubana. El meu avi, el meu besavi, i uns quants avis i rebesavis dels nostres oients, van anar a Cuba. I allò, acabà com un desastre. Tant és així que, als mals físics que suposà la pèrdua de l’illa caribenya, els mals morals van acabar donant títol a tota una generació que es passà dècades en un bucle de lamentacions. Ara bé, els del 98 malgastaren el temps parlant més de les conseqüències que de les causes. De fet, Espanya, que sempre la trobem en els exàmens de recuperació de setembre en l’assignatura d’història, ha oblidat els errors que el van empènyer cap al desastre cubà.

Els espanyols del XIX ignoraven què sentien els habitants de l’illa caribenya: les dècades en què la incomprensió de Madrid, les discriminacions, els greuges, les humiliacions va anar convertint els cubans, per cert, fills i néts d’andalusos, castellans, gallecs, extremenys en independentistes malgrat els seus innegables lligams amb la metròpoli. Malgrat les peticions formals, malgrat el malestar acumulat, malgrat l’articulació dels moviments de resistència, malgrat el clamor antiesclavista (Espanya va ser el darrer estats europeu a abolir l’esclavitud, el 1886), malgrat les revoltes, tal vegada com Rajoy la resposta va ser… res! O, en tot cas, retòrics  discursos sobre la “indissoluble unidad de la patria” i “hasta el último hombre y la última pesseta”, que es van traduir en una ceguesa suïcida sobre un món que canviava, i una resistència a copsar la magnitud de la tragèdia.

Un dels actors fonamentals en aquest drama, fou l’actuació de la premsa. Primer, focalitzaven sobre els líders insurrectes. Anhelaven matar a José Martí, líder de la rebel·lió independentista, i quan aquest fou abatut per l’exèrcit, els editorialistes madrilenys celebraven la fi de la revolta cubana, fet que no passà. Després, van matar el seu successor, Antonio Maceo. I malgrat l’eufòria periodística, els independentistes seguien. L’apoteosi arribà quan Estats Units entrà a la guerra. Malgrat que els propis polítics i militars espanyols sabien que allò era la fi, els editorialistes cridaven a prendre Nova York, en una espècie de patrioterisme surrealista. Fins que ja va ser massa tard per entendre la crua realitat.

La història no es repeteix mai, tot i que sovint hi ha processos que s’hi assemblen, i errors que es reiteren. L’opinió publicada espanyola ha renunciat a fer-se la pregunta clau: perquè. Per què Catalunya ha desconnectat d’Espanya? Què ha passat en aquests darrers anys? Com és que hi ha tanta gent, com jo mateix, que està treballant per proclamar una república catalana? Res: continuen pensant que acabant amb Mas, la broma s’acaba; que amb una constitució ens deixarem intimidar; que les amenaces o els menyspreus ens faran recular, que buscar “primos-de-zumosol” a l’exterior ens faran dubtar. L’opinió publicada ha pres vida pròpia, i fins i tot els polítics intel·ligents tenen por de les conseqüències de dir la veritat. I la veritat, la diré en anglès, tot recordant una cançó de Bob Dylan. “It’s too late, baby, it’s too late”. És massa tard. Más se perdió en Cuba. Em temo que la miopia de molts farà que molt més perdran a Catalunya.

Nota: Càpsula al programa “Girona Ara”, de Fem Ràdio

Quaranta anys després, Espanya ha experimentat una triple fallida. La democràcia ha degenerat en maquinàries de partit que administren interessos aliens a la majoria; la crisi econòmica ha evidenciat que els propietaris d’Espanya han sacrificat els drets socials de la majoria per protegir els seus; el “café para todos” ha diluït i neutralitzat la voluntat de reconeixement de les nacions de matriu no castellana. Com explica Lluc Salellas a El franquisme que no marxa, el fet que no hi hagués ruptura amb una de les dictadures més sagnants de la història contemporània, ha travat el sistema, i el resultat és l’actual col·lapse del règim manifestat en la voluntat independentista catalana.

Que el fenomen independentista sigui invisibilitzat a Espanya resulta prou significatiu. Demostra com els poders fàctics han bastit un mur al voltant de la realitat, un cordó sanitari per evitar que aquest malestar respecte a l’ordre vigent s’encomani. La manipulació mediàtica, les explicacions surrealistes sobre el sobiranisme no són sinó l’angoixa que suscita el desafiament a l’ordre dissenyat en el testament del dictador. Per això s’evita que l’opinió pública estatal pugui conèixer i comprendre que allò que fem és, com diu Antonio Baños, una “Rebel·lió catalana”, no contra Espanya, sinó contra l’estat postfranquista que ocupa capil·larment els espais estratègics de poder.

En aquest procés històric no hem de menystenir una dimensió emocional més enllà d’aspectes nacionals. Bona part de l’independentisme més actiu és conformat, com demostra el col·lectiu Súmate, per centenars de milers de persones nascudes a les regions espanyoles i els seus descendents, que no van anar a raure aquí exclusivament per qüestions econòmiques, sinó, i malgrat el silenciament historiogràfic, per fugir del franquisme opressiu, els maltractes quotidians i l’apartheid al qual eren sotmesos els vençuts de la Guerra Civil als seus pobles. És per això que la independència té un component de revenja.

És una venjança, sobretot contra el franquisme. No només contra la terrible dictadura amb més de 130.000 desapareguts, les tortures, l’exili i la presó, les humiliacions quotidianes, sinó també contra l’estafa monumental que esdevingué una Transició tutelada sota un opressiu sentiment de por i violència. Cal no oblidar que bona part de l’unionisme actual més radical, com ha destacat el periodista Jordi Borràs, prové d’aquells grups d’ultradretans dedicats a apallissar i intimidar treballadors o persones políticament compromeses. És una venjança de molts hispanocatalans contra l’Espanya negra que assassinà García Lorca (seria convenient recordar com la ultradreta linxà mediàticament Pepe Rubianes en invocar el seu esperit). És una venjança de milions de catalans contra el temps de silenci (sobretot en la seva llengua) en un continu d’humiliacions i menyspreus. És una venjança contra la grollera fatxenderia de personatges que ens menystenen per terra, mar i aire, els dies parells i els senars, que tracten d’inocular la por entre la gent, tot manipulant la realitat. Paradoxalment, aquells que afirmen que el nostre país es divideix, han aconseguit unir diversos grups socials i persones de diversa procedència en un projecte il·lusionant i rupturista amb les misèries del passat. És una venjança, això sí, pacífica i cívica, que només gràcies a l’hegemonia antifranquista existent al nostre país, permet que la ruptura amb el passat només sigui possible aquí, bastint un altre estat. Al cap i a la fi, trencar amb Espanya, com ja va anticipar el seu dictador, és la manera suprema d’enterrar el franquisme i la seva continuació d’aparença democràtica.

Nota: Article publicat a l’edició nacional de El Punt Avui

Acabo d'enviar-los aquest text breu (inferior a 2.000 caràcters) que comparteixo a continuació. Un resum de raons heterogènies i poc acadèmiques, que identifico prou transversals.

PER QUÈ VULL UN ESTAT?

Vull un estat propi com a espai de protecció i seguretat respecte a una Espanya real d’escassa tradició democràtica, que no dubta a violentar els drets humans, individuals i col·lectius, a sacrificar la democràcia, per mantenir la seva unitat, i el que és pitjor, la seva jeràrquica i opressiva estructura de poder.

Vull un estat propi, proper i controlable per la ciutadania, per participar en la presa de decisions col·lectives sobre el present i el futur. Per muntar una nova manera de fer, tot prescindint dels errors aliens. Per, a la manera espriuana, bastir un “nord enllà”, on la gent sigui “rica, culta, lliure, desvetllada i feliç”.

Vull un estat propi per trencar amb l’anterior, i així compensar el patiment dels meus avantpassats, que han conegut segles d’absurdes guerres colonials, dècades de dictadures sagnants, guerres civils amb la intenció que una privilegiada minoria (i els descendents que actualment ocupen els espais de decisió) poguessin mantenir el control i l’hegemonia per damunt les persones.

Vull un estat propi per la voluntat de viure sense necessitat de psicoanalistes, car és dur romandre sota un estat aliè on neguen la teva existència els dies parells, i et menyspreïn els senars. Vull un estat per la voluntat de responsabilitzar-me dels errors propis i no haver de rebre les conseqüències dels aliens.

Vull un estat propi perquè deixin de dir-me que m’estimin (com es pot estimar a un gos o una tortuga) i comencin a respectar-me pel que sóc o vull ser.

Vull un estat propi en el qual pugui reinventar, redefinir, reconstruir lliurement la meva identitat sense que res ni ningú em digui com he de ser, què he de pensar, com m’he de sentir, què he de creure o com he d’actuar.

I, finalment, com deia D. H. Lawrence, vull un estat propi per fer una “sana revolució”, “per gaudir i divertir-nos”.

Tanmateix, si hagués de destacar un dels fets d’aquesta senyora, va ser el decret del 31 de març de 1492, pel qual s’expulsà els jueus de les corones de Castella i Aragó. Aquest fou un acte de tal brutalitat, inspirat pel fanatisme religiós de la pròpia reina i de l’ànsia de quedar-se amb els seus béns, que encara avui em sembla imperdonable. Aquest és un episodi pel qual la memòria oficial del nostre país passa de puntetes, i que explica, en certa mesura, una certa tradició d’intolerància assentada en l’inconscient col·lectiu espanyol. Amb segles sense minories religioses, molts espanyols veuen aquells que són diferents com una insuportable heretgia.

Trobo que és inconcebible que Girona li mantingui el nom del carrer. La nostra ciutat, que ha sabut reinventar-se i excavar el gloriós passat jueu, que ha fet del call un dels pols d’atracció del país, que té un centre, el Bonastruc de Porta, que atreu centenars de milers de persones d’arreu, que té un deute amb la comunitat jueva, no es pot permetre la ignomínia que hi hagi una placa que la recordi al costat de l’institut més antic de la demarcació. És imperdonable que el Vives es trobi en un carrer que recorda una genocida.

Porto algunes setmanes insistint sobre el tema. He perseguit a alguns dels nous regidors per recordar-los que no és massa coherent reivindicar el passat jueu de la ciutat, i mantenir en el nomenclàtor a aquella que va determinar la seva expulsió. És per això que considero que la Isabel ha de perdre el seu carrer. Tenint en compte la seva ubicació, i adreça d’un dels instituts més antics del país, i que per tant, ha de tenir una certa capacitat pedagògica, ja tinc les meves propostes. En comptes d’una reina, potser estaria bé dedicar-li a la Rosa Parks, aquella dona que a Montgommery, Alabama, va decidir no aixecar-se del seient. No seria mala opció dedicar un carrer a Anna Frank, autora del llibre que molts alumnes de l’institut llegeixen i que és un recordatori molt útil sobre les conseqüències del totalitarisme. O potser la Maria Mercè Marçal, professora d’institut i una de les grans poetes del nostre país que, a diferència d’aquella dona feudal i fanàtica, escrigué allò de “a l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona / de classe baixa i nació oprimida / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”.

Les comparacions, en política i en història, les carrega el diable. La nostra realitat i la del país caribeny tenen pocs elements comuns, malgrat que hem experimentat situacions semblants. Contràriament a la creença general, Veneçuela té una trajectòria democràtica més àmplia i perllongada que l’espanyola, i hi comparteix certs elements com ara l’existència d’unes elits extractives i insensibles. Tanmateix, el gir copernicà experimentat arran de l’elecció d’Hugo Chávez el 1999 està estretament relacionat amb el que s’esdevingué anys abans, el conegut com el “Caracazo”, entre febrer i març de 1989, equiparable en rerefons i dimensió als fets de la plaça de Tiananamén.

El Chavisme, la revolució bolivariana, i la influència i emulació produïda a altres països llatinoamericans és, en certa mesura, el fill no desitjat del Caracazo. Aquest és el nom amb què es coneix la revolta popular a Caracas arran de l’aplicació d’un paquet de mesures econòmiques exigides pel FMI semblants a les d’austeritat dictades per la troica contra països del sud d’Europa. Aquelles protestes, amb saquejos i violència, van implicar una invasió per part dels habitants dels degradats suburbis que envolten la capital veneçolana, que en un primer moment van aterrir les classes mitjanes urbanes, i que van ser reprimides amb gran virulència fins al punt de comportartà entre 276 morts, segons xifres oficials, i unes 2.000 que apunten algunes fonts.

Anys després, el ressentiment dels habitants dels barris, i el sadisme econòmic de les polítiques derivades del Consens de Washington, juntament amb el lideratge carismàtic d’Hugo Chávez va permetre que aquest accedís al poder mitjançant unes eleccions democràtiques. A partir d’aquí, i arran de diversos errors de les elits dirigents o potències estrangeres (entre les quals Espanya) com el fracassat intent de cop d’estat de 2002, la miopia política dels grups benestants i l’enquadrament dels habitants dels barris en el moviment bolivarià va aprofundir la profunda rasa que divideix avui Veneçuela. Chávez fou capaç de canalitzar la ira popular i de traduir (relativament) en fets la voluntat d’emancipar-se de les polítiques neoliberals imposades pels organismes financers internacionals mitjançant una acció política on combina gestos simbòlics amb mesures pràctiques la voluntat de compensar carències socials, sanitàries i educatives. Així, tractà de refundar el país (la revolució bolivariana) on s’assumeix un discurs (no tant unes pràctiques) antiglobalització, de repartiment de recursos, igualitarista i agressiu respecte les velles elits. El resultat: una nova manera d’entendre la política, i un país tan dividit com en el passat, amb la diferència que ara els exclosos ja no resten invisibles ni callats.

En certa mesura, les polítiques socials i econòmiques del PP podrien considerar-se un “caracazo a càmera lenta”. La reforma laboral, les retallades, els desnonaments, l’empobriment de milions de persones han fet disparar la taxa de suïcidis. Sense estadístiques oficials, es registra una cinquantena de morts relacionades amb els desnonaments, i segons l’Institut de Medicina Legal, aquests s’haurien incrementat en un 60% a Catalunya. A tot això cal afegir la política repressiva del PP, amb les lleis mordassa, persecució sindical i silenciament de la dissidència, amanits per una prepotència discursiva. Això ha engendrat una voluntat de revenja social per part dels perdedors d’aquesta crisi. Aguirre, ho sap, i així ho expressa. Veneçuela i Espanya són realitats allunyades. Tanmateix, el ressentiment acumulat és un fantasma que a molts no els deixa dormir. En certa mesura, són espectres que amb les seves polítiques han invocat.

Nota: article publica a El Punt-Avui el 10 de juny

Com ja han comentat alguns analistes, el fenomen Podem coincideix amb el sobiranisme català com a factors que poden precipitar aquesta ruptura pendent amb el franquisme. En certa mesura, el que ha passat en els darrers anys és que els problemes irresolts aleshores –democràcia de baixa qualitat, desigualtats profundes i supina incapacitat d’encaixar la diversitat nacional– han esclatat a la cara de qui es troba al capdavant de les institucions. No es tracta tant de canviar de règim com d’estat: l’alteració profunda dels equilibris de poder en què els propietaris de l’Estat siguin desplaçats, i una ciutadania exclosa de la presa de decisions sigui qui estableixi les regles del joc. Tanmateix, la correlació de forces, des de la perspectiva espanyola, no convida a l’optimisme. La retòrica optimista de Podem amaga veritats incòmodes. No es tracta tant d’unes elits poderoses que governen a l’ombra, com d’una base social considerable que avala polítiques tòxiques. En altres termes, el PP, un partit format per franquistes, amb ideologia, pràctiques i actituds franquistes, fou votat per més d’un 50% de l’electorat de l’Espanyamesetaria. Els sondeigs recents indiquen que difícilment aquest suport baixarà del 30%. En llenguatge planer: una part substancial de la societat espanyola, que habita damunt les fosses comunes on és colgada l’Espanya federal, progressista, republicana i democràtica, forma part encara del franquisme sociològic. Per tant, esdevé còmplice, per acció o omissió, de cruels desnonaments, d’una reforma laboral que ha empès milions de persones a la pobresa, o que desitja l’extinció del català. Des de la lògica d’equilibris polítics i socials, la ruptura, dins Espanya, és improbable. I més tenint en compte que les esquerres hispàniques, com apunta el passat i els indicis dels presents, no s’han emancipat d’una cultura política autoritària, de lideratges carismàtics, de desconfiança en la participació popular, o l’anticatalanisme.

Una altra cosa molt diferent és Catalunya. No som més simpàtics ni llestos. Tanmateix vivim una cultura política radicalment diferent, amb major pluralitat, una tradició autogestionària i un antifranquisme sociològic històric i militant. Catalunya incomoda l’Estat, perquè és la capital de la dissidència, és el recordatori dels valors republicans que l’Estat vigent (amb la seva simbologia actual) anorreà. L’independentisme no és cap expressió nacionalista, sinó la constatació que la supervivència com a societat democràtica requereix un estat propi, allunyat d’unes lleis que erosionen llibertats i uns tribunals constitucionals apèndixs del poder executiu, alhora apèndix de la tribuna del Santiago Bernabéu. Els catalans amb lligams emocionals amb Espanya han de ser conscients que només la independència assegura la ruptura amb el franquisme que anhelen. Perquè sense independència no hi ha ruptura.

Nota: Article publicat a El Punt Avui

Tanmateix, la realitat mai no és estàtica. El pacte tàcit entre les classes dirigents catalanes i espanyoles segons el qual hi havia una utilització mútua per preservar interessos respectius, s’ha trencat. L’Estat, en un retorn a les pràctiques i nissagues franquistes, encapçalat per un capitalisme madrileny predador, no permet ja altra relació que la subordinació incondicional. La “casta”, terme tan de moda entre la nova política, no deixa altra alternativa que la “valencianització” dels grups dirigents “regionals”.

Aquesta circumstància és una de les que expliquen la rapidesa amb què els estrats socials benestants del país –entre els quals bona part de l’empresariat– hagin optat per l’independentisme. Hi ha raons pràctiques. Emergeix un nou entramat empresarial català amb capacitat innovadora i exportadora, amb bona formació, cosmopolita, poliglota, ben connectat amb el món, conscient que la permanència a Espanya els condemna a l’esterilitat i la marginació; una mena de nova burgesia en conflicte amb els vells dirigents addictes al patriciat madrileny –el pont aeri– supeditats als negocis vinculats al BOE i que formaven part, des d’una posició subalterna, de la cleptocràcia postfranquista. És precisament aquesta disputa entre grups dirigents catalans el que explica tant les maniobres estatals d’intentar dividir el país, com les disputes internes entre i a dins d’uns partits condemnats a competir per l’hegemonia política futura.

Fóra fàcil, tanmateix, atribuir amb exclusivitat la responsabilitat de tots els mals a les elits. Contràriament a la temptació populista actual, classes mitjanes i treballadores no resten exemptes de responsabilitat. Massa sovint s’han deixat atrapar per xarxes clientelars, s’han deixat anestesiar políticament, han abusat d’un còmode discurs victimista o han contribuït, per acció o omissió a bombolles especulatives. Amb tot, els seus pecats principals han estat la indolència, l’absència d’un pensament crític, i el sovintejat menyspreu per la cultura i l’educació. La cruesa de la crisi, i l’egoisme suïcida de la cleptocràcia hispànica i les elits neofranquistes són les que les han obligat a optar per l’independentisme com a la sortida més factible a la involució d’aquests anys, una veritable oportunitat per redreçar la situació, una fórmula viable per, en termes d’una coneguda marca, “redecorar les nostres vides” en “la república de casa nostra”, és a dir, partir de zero, cercar un estat d’acord amb la voluntat de millorar l’existència col·lectiva.

En aquest context, deixar la tasca en mans dels polítics és un error. El serial organitzat per CiU i ERC; el galdós paper exercit per les formacions d’obediència madrilenya, o el surrealisme (groucho)marxista de determinades formacions d’esquerres ens plantegen que la solució no passa pels partits. Qualsevol pacte que pugui fer viable la independència, i el que és més essencial, la construcció d’un estat, requereix consensos. I malgrat les retòriques revolucionàries i un cert abús de l’estètica, aquest ha de consistir en una aliança de classes socials. La darrera vegada que això succeí a Europa (socialdemocràcia amb democratacristians), el resultat fou un poc espectacular, encara que extraordinàriament útil estat del benestar capaç de beneficiar una generació.

La coneguda (i injustament criticada) abraçada entre Artur Mas i David Fernàndez tingué una càrrega metafòrica important. Una Catalunya independent hauria d’incorporar un pacte de classes que ens blindés de la tendència a l’egoisme de l’empresariat i al dogmatisme indolent de la classe treballadora. Una aliança que permetés actuar simbiòticament. Sóc conscient que això és utòpic. Tanmateix, és inviable i contraproduent crear un estat sense l’intent de delimitar un espai de convivència on tothom en pugui sortir beneficiat.

Nota: article publicat a l’edició nacional d’ El Punt Avui

El passat gener vaig assistir a la presentació, al Casal Independentista El Forn, de Girona, a la presentació del llibre de RogerTugas Escac al poder. Toni Rico, que féu de presentador, afirmà una cosa amb la qual, després d’haver llegit el llibre, coincideixo plenament. Segons l’historiador de Novelda, aquest es tractava d’una anàlisi periodística que seria extraordinàriament útil per als historiadors d’aquí trenta anys, quan es plantegin reconstruir la complexitat del procés que vivim avui.

La segona cosa que em va sorprendre fou la insolent joventut de l’autor, Benet Tugas (Sant Cugat, 1986), periodista de l’Ara i tants altres mitjans. Dic insolent joventut perquè, a banda dels pocs anys que figura al seu currículum, presenta un domini expert sobre l’enrevessada geografia variable del que seria les alternatives polítiques a l’eix neoliberal-espanyol que ara per ara domina la situació, malgrat una creixent fragilitat. Tugas exhibeix un virtuosisme periodístic impropi d’algú amb tan escassa edat, amb una capacitat d’anàlisi clarivident i el domini (jo diria del més pur estil Sheldon Cooper) d’una impressionant base de dades polítiques, estadístiques, sociològiques i intel·lectuals.

El llibre tracta de ser una guia sobre les mutacions ràpides i en directe que experimenta la política catalana. Una política que gira a l’entorn de l’eix nacional i social. Un eix nacional que aboca necessàriament vers la construcció d’un estat, i social que empeny vers alternatives respecte del model de capitalisme predador, si bé molest des d’un punt de vista global, fètid des d’una perspectiva local.  I no es tracta d’una fotografia fixa (en el moment actual, si provem de fer servir una càmera quieta, les imatges ens surten borroses), sinó que és un vídeo dinàmic que ressegueix els moviments, dreceres i marrades que fan individus, grups i ideologies.

No és per a menys. Els temps actuals no són precisament sòlids, sinó, i com la pròpia professió periodística indica, l’estat oscil·la entre líquid i gasós. Líquid en tant que persones i grups polítics tracten d’adaptar-se a una realitat canviant, i gasós en tant que ideologies que impregnen l’horitzó, i que fan canviar lentament o ràpida, la percepció de la realitat.

És així com podem assistir, més que a la crònica, al seguiment del conjunt de sediments que ens ha aportat la tempesta del 15-M, que encara reparteix els seus fruits. El moviment de maig de 2011, malgrat la confusió i contradiccions exhibides, no fou flor d’un dia, sinó procés de llarga durada que tot just fa germinar les llavors imposades. Un 15-M que posa en evidència una esquerra superada per la realitat, i pel complex d’inferioritat respecte del tatcherisme hegemònic. A partir d’aquí, una mirada lúcida respecte les possibles alternatives, que van des d’una CUP amb fonaments (i arrels profundes) que presenta la candidatura per omplir l’espai de l’orfandat polític dels estrats inferiors de la piràmide social, continua per l’intent de generar un programa de convergència social al voltant del Procés Constituent, i ressegueix per l’extremadament difícil de catalogar moviment d’esmena a la totalitat de Podem. Tot plegat, comptant amb les contradiccions de bona part dels seus components, els perills de l’oportunisme, els excessos folklòrics, i el desesperat combat per liquidar els antics fantasmes (en forma de complexos) propis, per preparar l’assalt dels diversos palaus d’hivern.

En certa mesura, la Catalunya de 2015 és una mena de paisatge després de la batalla, una geografia d’hivern nuclear, en què la sociologia ha quedat malmesa per les destrosses de les retallades i del neofranquisme que ve de ponent. I tanmateix, la societat es mou. Es mou a batzegades, entre errors i encerts, en una dinàmica heurística, assaig error. I aquest conjunt de processos sí apareix com a crònica.

No és cap espòiler. El llibre té un final obert, com oberta és la perspectiva que tenim al davant. L’obra de Tugas, redactada en un estil d’orfebreria periodística, i des de la distància emocional (que per un moment ens produeix miratges d’objectivitat), compleix, amb escreix, una de les funcions que esperem del bon periodisme. Ens ajuda a comprendre la realitat en una dimensió complexa. I ens ajuda a extreure’n conclusions pròpies. En resum, quina enveja!!!