Blog Aleix Clarió i Herranz

#Brexit: Com guanyar unes eleccions perdent el país

Aleix Clarió i Herranz — Tue, 14 Jun 2016 20:06:00 +0200

Que ran Bretanya representa ara mateix el país més democràtic del món és un fet incontestable. L’avalen dos referèndums d’alta volada en poc més d’un any: una possible Escòcia independent i una possible sortida de la Unió Europea. Ambdos referèndums tenen un clar artífex: David Cameron. Però hi ha certes diferències entre un i altre.

A Escòcia se li va permetre celebrar el referèndum vinculant (afortunats ells!) perquè els anglesos, amb el premier al capdavant, estaven segurs que la victòria a favor de quedar-se era aclaparadora. Una miqueta més i passen a dir-se “la petita Bretanya”. Va ser una campanya on s’hi van abocar uns esforços ingents per convèncer els escocesos, amb famosos, promeses, banderetes escoceses a tots els balconets cuquis d’Anglaterra i Sa Majestat implorant per l’amor fraternal (si Eduard I arriba a aixecar el cap no sé què els hi hauria dit!). Al final, la victòria dels anglesos va ser gràcies a les pors dels escocesos; i és que ja se sap, el fantasma de no rebre pensions pot mobilitzar el vot de la gent gran, aquell gran descuidat.

Ara el referèndum és a tota Gran Bretanya, amb una qüestió que els afecta a ells però també a tots els europeus: sortir o no de la Unió Europea? Abans d’entrar al tema, permeteu-me una petita, minúscula, insignificant pregunta retòrica: algú recorda d’on ha sortit la idea de fer aquest referèndum? De l’anhel d’un poble per assolir la sobirania? De manifestacions multitudinàries pels carrers de Londres? Ni una cosa ni l’altra. Surt d’una promesa electoral, més concretament de la campanya de David Cameron. Amb aquesta juga es va assegurar, en gran part, la seva reelecció com a primer ministre britànic. Però van pensar en clau de partit, no de país i encara menys d’Europa; és el reduccionisme de les eleccions. El que sigui per guanyar. Cameron pot ser el primer líder a guanyar unes eleccions perdent tot el país.

Amb les enquestes d’avui, els partidaris d’abandonar la UE està 6 punts per sobre dels que es volen quedar. A les borses de tot el món, allà on tot és tant volàtil, tothom està al límit de l’atac de pànic. El bo alemany, que vindria a ser com guardar els diners sota el matalàs, ha tancat en negatiu per primera vegada a la història. Si guanya el sí la patacada serà forta, per ells, per nosaltres, per l’economia i per la idea d’Europa, que sense cap mena de dubte farà un “catacrac” d’aquells que fan obrir un nou volum de la enciclopèdia. És punt i apart en la història del segle XXI.

El resultat és incert (les enquestes són cada cop més obra d’alta enginyeria culinària que preguntes i respostes reals) i segurament serà igual o més just que el d’Escòcia. El que és un fet innegable és que Cameron és el gran perdedor, tan si surt el sí com si surt el no. Ha fet tantes promeses a escocesos per un costat i anglesos per l’altre, que és impossible que les compleixi. La meitat del seu govern està fent campanya a favor de marxar, figures com l’estrambòtic exalcalde de Londres li està fent el llit dins el partit i les esperances de guanyar les ha posat de nou en mans de Gordon Brown, expremier britànic (a qui no li faci un esglai el cor en saber això el convido a mirar una estona les hemeroteques). I tot plegat amb un bon xerès, és dir, amb el fet que Cameron pot passar a la història per haver provocat, gratuïtament, la sortida de Gran Bretanya de la Unió Europea, un fet que, de ben segur, pot ser l’inici de la seva fi.

I Europa? Bé...Europa va fent la viu viu. Espantada i tancada rere els despatxos. He dit milers de vegades que la Unió Europea no serà res fins que no hi hagi una unió política real, amb un funcionament a l’americana; però els petits regnes de la vella Europa ja han dit que ni parlar-hi. Ara Europa no és més que un fòrum de negocis, incapaç d’afrontar reptes globals, ja sigui el rescat d’estats membres (Grècia, Espanya, Itàlia...), la lluita contra el terrorisme o la gestió de refugiats i immigració en general. És una Europa estancada i a 5 dies de començar a ser dissecada. Amb neonazis ressorgint arreu del continent (els resultats de les últimes eleccions austríaques són un gran exemple, o les polítiques del govern hongarès), amb una guerra enorme, llarga i complexa a les portes d’Europa com és Síria, amb la inestabilitat a punt d’esclatar en una altre porta europea com és el Líban, amb una Rússia preparant el seu segon assalt tot annexionant territoris i amenaçant els altres... amb tot aquest polvorí al nostre voltant, els britànics tenen a les seves mans la possibilitat d’enfortir la idea d’Europa o retornar-nos a l’era dels regnes enfrontats. És una història que ja em sona. A vosaltres no?

Liderant la comunicació 2.0

Aleix Clarió i Herranz — Wed, 08 Jun 2016 14:42:00 +0200

Aquest matí ACHCambre ha presentat l’estudi “Ayuntamientos, alcaldes y redes sociales: Una asignatura pendiente”. És un estudi elaborat a partir de l’anàlisi dels perfils d’ajuntaments i alcaldes a Twitter, Facebook, Youtube, Instagram, Linkedin, Google+, Flickr i Pinterest per obtenir dos resultats: Ràtio de penetració i Ràtio d’actualització. Llegit l’informe, crec que ha estat ben treballat i que tant la metodologia com els objectius buscats són encertats. Les dades finals aporten certes conclusions que molts haurien de tenir present.

En primer lloc, que actualització diària no és igual a més impacte. Aquesta màxima és especialment aplicable als perfils polítics, és a dir, alcaldes i alcaldesses. Aquí hi ha un fenomen extremadament important, que és si aquesta persona és ja de per si un personatge mediàtic o no (mireu per exemple actualització vs impacte en el cas d’Ada Colau). En canvi, aquesta conclusió no és, ni de lluny, aplicable als ajuntaments: si no actualitzes no tens resultats, cal esforçar-s’hi. I aquí enllaço amb una segona conclusió que moltes vegades no s’entén del tot: oblideu els webs municipals. La ciutadania, els nostres seguidors, no volen seguir-nos perquè copiem els continguts del web, per això ja hi entren directament. Volen un llenguatge fresc, original i que aporti quelcom, que sigui d’interès, ja sigui municipal o no.

Una altre dada que crida l’atenció d’aquest estudi és que Catalunya marca la diferència d’una forma aclaparadora. Un punt més que posa de relleu que els catalans pensem i vivim molt diferent de la resta de l’estat espanyol. D’altra banda, és interessant que la xarxa més utilitzada sigui Twitter amb els problemes que últimament arrossega. En canvi no és cap novetat que Facebook ocupi els primers llocs (el 2n en aquest cas) i… oh sí: Instagram. Ocupa el 3r lloc i fa poc que és utilitzada a gran escala per ajuntaments i polítics, però fa molt de temps que es veia que tindria una importància cabdal, i només és el principi. En canvi, Facebook és la xarxa que més s’utilitza per connectar amb el ciutadà, seguit de Twitter, Youtube, Google+ (sí, heu llegit bé) i Instagram. L’explicació és senzilla: Twitter és un monstre que ho crema tot ràpidament mentre que Facebook agraeix la pausa, el “actualitza però no et passis”, perquè allà la gent sí que vol comentar tots i cadascun dels posts. Google+ és la gran sorpresa, perquè molts la donen per mig morta. Greu error. No només té seguidors sinó que a més a més posiciona d’una forma espectacular.

Les xarxes menys utilitzades i actualitzades són Flickr, Pinterest i Linkedin. Les dos primeres és quasi normal perquè requereix un gran esforç, però Linkedin és incomprensible. Des de l’Ajuntament de Girona hem procurat actualitzar-lo diàriament, amb temes òbviament més relacionats amb aquesta xarxa, i els resultats són molt bons. A més, les campanyes de pagament per aquest canal han resultat ser les més eficaces de totes les que hem portat a terme fins la moment. Per últim, els blocs. Viuen sense pena ni glòria, i aquesta és la pitjor notícia de totes. El bloc et permet comunicar-te i expressar-te d’una forma molt més lliure, esplaiar-te tan com vulguis, i resulta una eina molt bona per aproximar-te a la ciutadania. Esperem que aquesta tendència es reverteixi; si no hi ha temps per dedicar-li, cal revertir-ho.

A l’estudi presentat per ACHCambre, l’Ajuntament de Girona se situa com el segon consistori de l’Estat amb una ràtio de penetració superior al 100% (un 139%) junt amb Barcelona que ocupa el primer lloc (183%) i Lleida al tercer (123%). Són les tres úniques administracions de l’Estat. Crec que aquesta dada diu molt per si sola. Madridper exemple, sent la segona ciutat amb més seguidors, ocupa el lloc 35. La major part de la resta de consistoris està per sota el 50% del ràtio.

D’altra banda, l’Ajuntament de Girona també se situa com el segon consistori de l’Estat per que fa a la ràtio d’actualització, just darrere de Tarragona. La combinació d’aquestes dues dades demostra una cosa: l’actualització constant combinada amb informació de qualitat aporta un impacte molt més enllà de les teves fronteres. Hi ha una dada que crida l’atenció: Barcelona ocupa el tercer lloc tot i que té, ni més ni menys, que 400 perfils. Això aporta una altre conclusió que sabíem fa molt de temps:no per més perfils arribes a més gent. Tenir-ne molts només dispersa el missatge, et costa moltes hores de coordinació, planificació i actualització, i acabes marejant el ciutadà, perdent pistonada i abandonant perfils.

A tall de conclusió final, només afegir que s’han de destinar més recursos a les estadístiques i creure més en els professionals del sector. Sense estadístiques, sense estudis, vas navegant sense saber si vas cap a port o en direcció contrària. I sense professionals en qui confiïs, no pots fer navegar correctament el vaixell. L’estratègia, laplanificació, la originalitat, la valentia per publicar continguts i respondre als ciutadans o el fet de mantenir el rumb un cop fixat com a mínim 6 mesos, són alguns dels elements claus per oferir una comunicació líder en xarxes.

Morir en segona classe

Aleix Clarió i Herranz — Tue, 29 Mar 2016 19:39:00 +0200

Sunday, Jan. 11, 2015. (AP Photo/Markus Schreiber)

Tots som conscients que el terrorisme ha passat a ser una realitat global ben palpable als nostres carrers. Allò que va començar amb les Torres Bessones el 2001 com a conseqüència, entre d’altres, de la magnífica política exterior duta a terme pels Estats Units els darrers 30 anys, ha sigut com una gota d’aigua enmig d’un tranquil estany, i l’ona expansiva és cada vegada més gran. On sentir-se segurs? Edificis, aeroports, avions, trens, metros, restaurants, sales de concerts...el terror no té límits, però tot i així no fem més que alimentar-lo, és la nostra estimada bestiola.

En aquests temps hi ha diverses preguntes que ens hauríem de fer: d’on prové el terrorisme? Perquè DAESH és capaç de tenir en escac la comunitat internacional? D’on prové tanta força? Què fem nosaltres per lluitar-hi i defensar els dèbils? Què fan les nostres institucions? Fins a quin punt quedar-se com espectador no és ser còmplice de genocidi? Estem posant en pràctica els principis internacionals i els drets humans? Són preguntes curtes, de gran pes, complicades de gestionar però ràpides de respondre.

El terrorisme prové de casa nostra, l’hem creat nosaltres explotant països tercermundistes, espoliant-los fins als límit, exprimint la seva gent, jugant al Risk al seu territori, abandonant la població autòctona a la seva sort i amagant la pobresa de les nostres ciutats rere guetos infestats de desesperança. Si s’entén això, la resta cau pel seu propi pes. Però és una política que seguim practicant.

El tractament que estem donant als refugiats, la violació dels principis més elementals d’Europa i la ONU, polítiques draconianes als països enfonsats econòmicament on s’han mirat abans els interessos dels bancs per que els de les persones...tot plegat està garantit que Europa pateixi, com a mínim, 100 anys més de terrorisme. Aquest delicada i fràgil idea anomenada Europa es va començar a esberlar amb les mesures als països intervinguts econòmicament, es va consolidar quan certs països (com Hongria) varen començar a aixecar murs metàl·lics a les seves fronteres i s’ha rematat amb el pacte UE-Turquia, que bàsicament rau en el fet que paguem a Turquia per tal que deixi en un tros de desert a milers de persones mortes de gana que fugen d’una mort segura. Si tirem d’hemeroteca (i és un exercici que sol fer molt mal), la solució turca no és res nou: fa 100 anys ja era el comodí d’Europa. Poc ha canviat des de llavors, tot i que molts creiem que sí.

Com s’han de sentir els milers de persones que fugen del seu país en guerra, quan a l’arribar a Europa els hi diuen que no poden passar? Com han d’evolucionar si els deixem en un campament de refugiats enmig del no res podrint-se en la misèria? El president Truman va veure clar, el 1947, que la forma d’acabar amb les guerres a Europa (i d’oca en oca, les guerres mundials) era que Europa fos una política i monetàriament, i que arreu del continent hi hagués riquesa (d’aquí el milionari Pla Marshall). Després de 70 anys i de demostrar-se eficaç, no hem après absolutament res?

I mentrestant, què fem nosaltres? On és la pressió als governs perquè rectifiquin? La vergonya dels ciutadans europeus també passarà a la història. Quan varen haver-hi els atemptats de Paris i Brussel·les Europa es va esgarrifar i els missatges de suport a la xarxa (#jesuisparis #jesuisbruxelles ...) i també a la vida real (minuts de silenci, concentracions, concerts ...) es varen fer sentir arreu del continent. Llavors, quina diferència hi ha entre París, Brussel·les i...Lahore? Els Talibans varen matar 79 persones (29 d’elles nenes perquè va ser un suïcida en un parc infantil), però va passar més aviat en segon pla. Ni programes especials, ni tertúlies a tots els mitjans, ni editorials, ni minuts de silenci davant de totes les institucions, ni etiquetes a Twitter, ni Tintins plorant. I perquè? Doncs perquè Lahore està la Pakistan, i ja se sap que hi ha morts en primera i en segona classe, i que no valen el mateix unes que altres.

Critiquem el tracte que Europa dóna als refugiats, però no fem res per tal que les institucions rectifiquin. Fem tuïts i fotos a instagram plorant les morts d’europeus, però deixem en el pur oblit els qui pateixen un major terror pocs quilometres més enllà. Deixem que milers de persones es podreixin cada dia als suburbis de les nostres ciutats, però llavors ens esquincem les vestidures quan hi ha atemptats i ens anem preguntant com pot ser. Que com pot ser? Molt fàcil: el primer terrorisme el practiquem nosaltres amb barrejant oblit i indiferència.

La hipersexualització normalitzada: el cas #the2ofus

Aleix Clarió i Herranz — Fri, 26 Feb 2016 12:49:00 +0100

El 15 de febrer varem gaudir de la primera sessió de «El meu fill 2.0: Una oportunitat per tornar a connectar» a càrrec de Francesc Grau i Anna Codina. La idea d’aquestes xerrades amb pares va néixer durant una reunió de la Comissió d’Educació Digital com a pas previ per editar la segona “Guia Digital per a pares”. La pregunta que ens va portar aquí va ser: “Com podem donar consells si no sabem les seves preocupacions? Si volem una guia digna i útil primer hem de parlar amb els afectats”. Així que tres ocells d’un tret: formació in situ, informació útil per la reedició de la guia, i nous continguts educatius per escoles, perquè gravem les sessions i les pengem a Youtube.

La xerrada (que en realitat va ser una conversa molt interessant entre experts i pares i mares) girava entorn als “nous pares”, aquells amb infants de 0 a 7-8 anys. L’objectiu és intentar deixar de posar pedaços a una carretera que necessita un reforma integral, és a dir, cal començar l’educació pels pares i mares per tal que acompanyin els seus fills en el món tecnològic; un pas previ que no ha fet mai ningú i que, davant d’un auditori de 120 persones assedegades d’informació, demostra que ha sigut un greu error no fer fins al moment. Ho repetirem.

Però el més destacat d’aquestes dues interessants hores varen ser les preguntes, moltes d’elles demostrant un profund desconeixement sobre les TIC, molta por i fins i tot amb punts de derrotisme (més lligat a perfils de persones que, alhora, estan treballant en l’àmbit educatiu i per tant és més que lògic perquè ho pateixen a gran escala diàriament). A més a més, moltes preguntes (tot i que la sessió era per nous pares) varen anar dirigides a com gestionar el comportament dels seus fills adolescents i preadolescents a les xarxes socials. I aquí rau el gran problema. Quan la carretera està trinxada i no pots fer-la de nou, què fem? Posem pedaços? O donem tot per perdut? Sóc de la opinió que res està perdut mentre hi hagi gent disposada a treballar per canviar-ho, i podem canviar-ho.

La generació dels 80 i 90 hem crescut amb el boom de les noves tecnologies, i hem anat aprenent dels errors mutus. Però la generació del 2000 està immensament perduda. Els pares desconeixen aquest món mentre ells hi naveguen amb una facilitat innata. L’escletxa és tant gran que pot arribar a semblar insalvable i, mentrestant, hem deixat una generació sencera dins d’un enorme botiga de llaminadures. I la situació no fa més que agreujar-se. Però d’això en parlaré en un altre post. Aquí em vull quedar amb una reflexió d’una mare que va dir: “Els nens i nenes estan hipersexualitzats a les xarxes socials”. Cert i fals alhora. On ha començat aquest fenomen? A les xarxes? Jo diria que no. El primer problema el tenim amb les grans companyies, per exemple, de roba: les talles que surten a la venda, la forma de tot tipus de roba, els anuncis...

Sense anar més lluny, l’exemple de Calvin Klein. L’endemà de la xerrada estava fent un repàs a les xarxes i em trobo un anunci patrocinat (i si és aquesta companyia, la suma segur que no es petita) on surten dues adolescents (segur que tenen més de 18 però ja procuren donar una imatge més jove encara) tirant-se cap enrere tot ensenyant els pits amb el lema “Comparte tus momentos de connexión”. Perdoneu, de quins moments estem parlant? O comencem pel principi: Com una gran marca com Clavin Klein té la poca vergonya de fer un anunci així? Aquests són els valors de la seva marca i la seva responsabilitat corporativa? I l’empresa de publicitat són taaaan creatius que han hagut de tirar de sexe? I Facebook, que revisa i aprova tots els anuncis, ho permet sense més en un lloc on s’hi passegen cada dia milers d’adolescents i preadolescents? Una cosa tan potent com una campanya d’una gran multinacional tira pels terres els ingents esforços que pares, mares, professors i professionals del sector dediquem a intentar reconduir una situació que de per si ja està prou fotuda. I tornem al principi: les xarxes han hipersexualitzat els adolescents o són una lloc més d’una tendència que no s’ha eradicat encara de la vida diària a occident?

Nota:Podeu veure totes xerrades en vídeo aquí http://bit.ly/EduacióDigitalVídeos