https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/ Sun, 17 Nov 2019 09:57:00 +0100 ca https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/19985/la-legalitzacio-de-les-drogues https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/19985/la-legalitzacio-de-les-drogues Sun, 17 Nov 2019 09:57:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/19985/la-legalitzacio-de-les-drogues (Versió estesa a 3500 caràcters de l’article publicat a El Punt Avui el 12-Nov-19)
A “Chasing the Scream” (2015), Johann Hari, analitza en profunditat l’estat actual de la lluita contra les drogues, els seus orígens i totes les seves conseqüències. I la conclusió indefugible, és que la legalització de les drogues és una molt millor política que la prohibició. Simplificant, al món veiem bàsicament dues postures oposades davant del problema de la droga. Una, encarnada pels EUA, veu el consum de drogues com pecaminós i com una amenaça a l’ordre establert. L’altra, encarnada per Portugal, veu l’addicció com una conseqüència de problemes preexistents: si no es solucionen aquests problemes, no es resol l’addicció.Si només la droga ens dona sentit o alleujament, hi tornarem. I així, trobem pics d’addicció que ocorren quan hi ha un pic d’aïllament i desesperació. Una aposta per la prohibició, i l’altra per la prevenció i la rehabilitació. Una dedica el 90% dels esforços a perseguir i castigar, i un 10% a tractar i prevenir. L’altra, inverteix completament aquestes proporcions. Una prohibeix el consum de pràcticament totes les drogues. L’altra n’ha legalitzat el consum de totes. Una vol evitar que la gent pregui drogues a base de por i força. L’altra assumeix que les drogues no desapareixeran, o sigui que cal donar a les persones les eines (confiança, coneixement, suport) per a que prenguin la decisió correcta.
 
Amb Hari, aprenem que el desig deliberat de consumir psicòtrops és ben comú a la natura: abelles que cauen en un estupor temporal després de consumir el nèctar de certes orquídies; ocells que volen esbojarradament després d’atipar-se de certes mores; gats que oloren intensament certes plantes i després juguen amb objectes imaginaris; elefants que s’emborratxen amb fruites fermentades; micos meditant com el Pensador de Rodin després d’un aperitiu de bolets al·lucinògens; etc... I que no hi ha hagut cap societat humana que no n’hagi consumit d’una mena o altra, incloent les celebracions rituals anuals al temple d’Eleusis, a les quals participava gent com Sòfocles, Aristòtil, Plató i Ciceró.
 
També aprenem que, en realitat, i segons la UNODC (Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Crim), només un 10% dels consumidors de drogues esdevenen addictes. L’altre 90%, si no és marginalitzat, no esdevindrà addicte i podrà deixar les drogues quan vulgui. La postura rehabilitadora creu que la sortida de les drogues es troba en una vida millor, a la qual no cal estar constantment estabornit.
 
El llibre detalla diferents provatures efectuades a llocs tant diversos com Vancouver, Manchester (UK) i Suïssa, totes amb el denominador comú de mirar d’ajudar als malalts en comptes d’emfatitzar la prohibició, i totes amb resultats similars: caiguda en el nombre de delictes; abandonament voluntari de les drogues; capacitat dels addictes de portar una vida normal i retenir les seves feines; ... i recaiguda si torna la prohibició.
 
A Portugal, amb la legalització del consum: el consum de drogues és inferior a la mitjana europea; l’ús d’heroïna s’ha reduït a la meitat (i, en el mateix temps, als EUA s’ha doblat); s’han reduït les morts per sobredosi i les infeccions de la SIDA; amb la reducció dels crims per a comprar drogues, la policia pot perseguir els veritables criminals; etc ...
 
Amb tots els patiments i costos que té la prohibició; amb tots els beneficis que tenen els sistemes que cuiden i miren d’ajudar els addictes; i amb les quantitats ingents de diners que es canalitzen cap a les màfies, en comptes de cap als governs en forma d’impostos; perquè el món segueix apostant per la prohibició?]]> https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/19929/una-croada-esteril https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/19929/una-croada-esteril Thu, 10 Oct 2019 13:11:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/19929/una-croada-esteril (Versió estesa a 3500 caràcters de l’article publicat a El Punt Avui el 08-Oct-19)
La lluita contra les drogues va començar al món occidental més o menys uns 100 anys enrere als EUA i, avui dia, després de ser exportada a tot el món, de bon grat o per força, utilitza una quantitat fabulosa de recursos governamentals, amb enormes impactes en la vida d’ingents quantitats de persones. I quin és el resultat de tot aquest esforç? Això és el que analitza Johann Hari, utilitzant xifres i resultats reals de forma molt documentada, a Chasing the Scream (2015), un llibre extremadament recomanable.
No ens sorprèn aprendre que un dels principals problemes de la prohibició de les drogues, és que és, en si mateixa, una molt potent causa de l’aparició i puixança de les màfies de tota mena. I això és copsat com ningú per les mateixes màfies, com il·lustra l’exemple paradigmàtic de Chris Hanson, cap de l’agència antidroga de Califòrnia als anys trenta. Eren els primers temps de la guerra contra les drogues, i encara hi havia clíniques a Califòrnia a on es proporcionaven drogues de forma controlada als usuaris. Hanson va liderar una campanya massiva per a tancar els doctors d’aquestes clíniques, i més tard es va provar als tribunals que rebia diners a carretades directament de la màfia xinesa. Alhora, il·legalitzant la droga, s’empeny tot el seu consum i tots els consumidors a la il·legalitat i, tot seguit, a la marginació i exclusió social: als EUA, un cop algú és detingut, queda exclòs de totes les oportunitats normals a la nostra societat.
Però com que el negoci depèn dels volums venuts; els volums venuts, del territori que es controla; i el territori no es pot protegir de cap manera legal, aleshores els distribuïdors es veuen abocats a recórrer al terror com a única forma de dissuadir possibles competidors: fer barbaritats cada cop més grosses, perquè un simple tret al cap ja no intimida. Així, l’espiral de violència, com veiem ara i adés a Mèxic, amb crims cada cop més esgarrifosos, és inevitable.
Alhora, l’incentiu dels distribuïdors és adulterar les drogues tant com sigui possible, i els consumidors no tenen cap manera de protegir-se’n, perquè les drogues no estan subjectes a cap mena de control de qualitat. Molts cops, aquestes adulteracions es fan amb productes que són directament nocius per a la salut dels consumidors, multiplicant les conseqüències negatives del propi consum de droga. La mateixa il·legalitat també fa que sigui més fàcil moure volums petits que grans, i això també incentiva als distribuïdors a traficar amb drogues cada cop més dures: els consumidors assoleixen el mateix impacte amb quantitats més petites, per les quals es poden cobrar els mateixos preus que abans. I així, els usuaris són arrossegats sempre cap a drogues més dures.
 
Altres conseqüències? Bilions de dòlars de guanys per a les màfies; corrupció de policies i funcionariat; acaparament de recursos policials que es podrien utilitzar altrament; etc ...
 
Tota aquesta lluita hauria de conduir a menys drogues als carrers, ço que n’hauria d’augmentar els preus. La realitat? Que als EUA, al 1981 un gram de cocaïna valia 379$ i un d’heroïna 311$, i al 1998, en valien 169$ i 180$ respectivament. En altres paraules, un fracàs absolut. I si s’aturés la guerra contra la droga als USA, s’estalviarien 41,000$ milions cada any. I si, endemés, les drogues fossin legals i gravades com l’alcohol i el tabac, representarien uns ingressos extres de 46,700$ milions cada any. En conjunt, 87,800$ milions extres de recursos disponibles als USA, any rere any, per a poder cuidar millor els seus ciutadans.]]> https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/19853/27-s-fridays-for-future https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/19853/27-s-fridays-for-future Fri, 30 Aug 2019 12:50:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/19853/27-s-fridays-for-future (Versió estesa a 3500 caràcters de l’article publicat a El Punt Avui el 27-Ago-19)
Fridays for Future és el moviment mundial dels joves que han comprès que la crisi climàtica, que ja és aquí, els aboca a un futur aterridor, i reclamen actuacions immediates i decisives per a combatre-la, davant la passivitat d’adults i governants. Inspirats per la vaga de Greta Thunberg ara fa un any davant del Parlament suec, des del Novembre passat, han estat organitzant vagues cada divendres a tots el món. I el divendres 27-S, també hi han convocat a tots els adults.
 
En parlo amb l’Aitor Urruticoechea, estudiant de Tecnologies Aeroespacials de 19 anys, i un dels portaveus de Fridays for Future a Barcelona, per a mirar d’entendre com ho viu ell, a nivell personal. El resultat no pot ser gaire més colpidor.
 
Veu com, durant el transcurs de la seva vida, ens ve a sobre un col·lapse mediambiental que compromet el nostre futur com a espècie. Ell voldria un futur al qual poder imaginar-se sense desertificació, ni fam, ni pujades del nivell del mar, ni refugiats climàtics. Però veu un futur al qual no hi ha esperança per al seus fills o nets i al qual la seva pròpia vida està en perill, ço que l’aterreix. I veu que tenim un marge de maniobra molt curt per a parar-ne els pitjors efectes, i veu que no fem res. Creu que, poc o molt, tothom és conscient del que ens ve a sobre, però, alhora, tothom sembla estar  molt còmode continuant com si res. Alguns resignats. Altres aferrant-se a l’esperança en una tecnologia “màgica” que ens salvarà.
 
Viu amb impotència el fet de que ells, que en patiran totes les conseqüències, no són escoltats. I contempla les generacions dels seus pares i avis amb una barreja de fascinació, enveja, ràbia i sentiment d’injustícia. Ells han sigut molt afortunats: han pogut tenir l’expectativa de que el futur seria millor que el passat. No serà així per l’Aitor i els de la seva generació: la primera en tota la història de la humanitat per a la qual el futur serà molt pitjor que el passat. Creu que aquestes generacions haurien de voler deixar un planeta habitable, i que haurien d’actuar de forma decisiva ja, però no ho fan. Si tot això et revolta, i vols que tot canviï, aquest proper 27-S tens una oportunitat: tots, adults inclosos, hi hem sigut convocats.
 
Un dels principals frens a l’avenç de qualsevol causa, és la sensació per part dels que la recolzarien, de que és molt minoritària. Tots som animals socials i ens agrada ser acceptats pels grups als quals pertanyem. Si una causa és percebuda com a minoritària, a molts els hi costarà demostrar públicament el seu suport. Per contra, si és percebuda com a majoritària, ens traíem la cotilla mental i podem passar a donar-li ple suport. A Catalunya, hem tingut un exemple vibrant d’aquesta mena de transició social sobtada a la darrera dècada, quan vàrem passar d’un 12% de vot independentista el Nov-2010, a un 50% el Nov-2012, amb una manifestació independentista multitudinària entremig, el 11-Sep-12, que va permetre a moltíssims descobrir que no estaven sols, sinó ben al contrari.
 
Aquest seria el repte per al 27-S, que està convocada a nivell mundial: que hi anem tots i totes els que estem preocupats per la crisi climàtica, joves i adults, per tal de que ens puguem reconèixer, comptar-nos, comprendre que no estem sols, i que els polítics puguin prendre nota de que han de convertir aquesta lluita, en la prioritat màxima que ens cal que sigui.]]> https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/19793/la-por-al-futur-i-altres-obstacles https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/19793/la-por-al-futur-i-altres-obstacles Wed, 31 Jul 2019 11:51:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/19793/la-por-al-futur-i-altres-obstacles (Versió estesa a 3500 caràcters de l’article publicat a El Punt Avui el 30-Jul-19)
A ‘Don’t even think about it!’, George Marshall ens explica alguns dels factors que han contribuït a silenciar o minimitzar l’escalfament global. D’una banda, l’escalfament global és un problema que s’han apropiat els moviments ecologistes: és lògic, conseqüent i inevitable que en facin una de les seves (o “la”) prioritats, però el problema és que hi ha amplis sectors de la població que, per motius diversos, tenen urticària als ecologistes i a les posicions polítiques que representen i, per extensió, a les causes que defensen. Aquesta repulsió representa que tots aquests sectors es senten totalment alienats d’un problema que ja no és seu, sinó “dels ecologistes”. Els governs i les empreses es varen fregar les mans perquè el problema deixava de ser central per a la vida política, i passava a ser un problema d’ecologistes, debatut en fòrums ecologistes i legislat per lleis ambientals, cosa que permetia a gran part de la població convertir-ho en un problema perifèric, del qual es preocuparien quan haguessin resolt els problemes realment punyents del dia a dia, com l’economia, la feina, el crim, etc...
 
Per la seva banda, els polítics han organitzat una xarxa enorme d’institucions, trobades i tractats, que l’únic resultat tangible que semblen tenir és la seva autoperpetuació en el temps. Es creen tractats innecessàriament complexos i processos que no es poden implementar, per tal de que sembli que es fan coses, mentre s’evita deliberadament fer res que tingui un impacte real.
 
Alhora, semblaria que el fet de tenir fills, hauria de ser un dels principals catalitzadors per a l’acció. Al capdavall, ells seran els que en rebran el ple impacte. Però, paradoxalment, estudis multinacionals mostren que les famílies amb fills tenen menys tendència a pensar que l’escalfament global és real, o a parlar-ne. La lògica suggereix que tots els biaixos de percepció per a evitar l’ansietat i la por esmentats en articles previs, es mobilitzen de forma amplificada quan hom té fills: el desig de que tinguin el millor futur possible ens impel·leix a voler veure’l de forma optimista.
 
També, les recerques de Bruce Tonn de la Universitat de Tennessee, revelen un profund pessimisme subjacent a la nostra societat. Segons ell, quan pregunta a la gent pel futur, són incapaços d’imaginar cap futur més enllà de 20 anys més endavant. La meitat dels seus entrevistats no desitjaven haver pogut néixer en el futur, i creien que la humanitat s’extingiria, molt possiblement per un col·lapse mediambiental. El contrast no podria ser més fort amb les generacions que ens han precedit en el passat recent, les quals sempre imaginaven que el futur seria un lloc millor que el passat.
 
Finalment, la teoria de la gestió del terror a la mort de l’antropòleg Ernest Becker, recolzada per més de tres-cents experiments, diu que, quan a algú se’l fa conscient de la seva mort, immediatament racionalitza l’amenaça, sovint negant el perill o la seva proximitat. Basant-se en aquesta teoria, Dickinson, professora de neurociència de la Cornell University, suggereix que moltes de les respostes estàndard davant de l’escalfament global (negació, situar els impactes a un futur llunyà, etc...), són totes consistents amb les nostres respostes al temor a la mort: podem evitar la por a l’escalfament global a base de situar-ne l’impacte més enllà de la nostra vida.]]> https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/19732/silencis-i-mentides https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/19732/silencis-i-mentides Wed, 26 Jun 2019 10:24:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/19732/silencis-i-mentides (Versió estesa a 3500 caràcters de l’article publicat a El Punt Avui el 25-Jun-19)
A ‘Don’t even think about it!’, George Marshall ens explica com, socialment, hem instituït un silenci al voltant de l’escalfament global. Diu que, quan ell introdueix aquest tema en una conversa, la calidesa desapareix immediatament i els seus interlocutors busquen un altre tema de què parlar. Per a mi aquest tema és prioritari i sempre present, i puc confirmar que és un tema no benvingut, que incomoda, i, com que no tinc cap desig de convertir-me en un paria social, he adoptat la política de no parlar-ne a no ser que algú altre tregui el tema. El professor Zerubavel, de la Rutgers University, descriu això com un silenci socialment construït: quan deliberadament deixem de percebre una cosa. En aquesta línia, la professora Noorgard, de la Universitat d’Oregon, cita una resposta rebuda a Noruega sobre les reaccions a l’escalfament global: “Vivim d’una manera i pensem d’una altra. És una habilitat, és l’art de viure”. Noorgard explica que els noruecs es tenen per ciutadans honestos i implicats, i líders en la lluita contra l’escalfament global. Però també són uns dels principals exportadors de petroli i gas del món. I resolen aquesta contradicció identificant l’escalfament global com a quelcom que no és socialment acceptable de parlar-ne. Trien deliberadament no saber.
 
Alhora, el professor Fisher de la Universitat de Southern Califòrnia, explica que, quan un no-expert ha d’entendre un problema tècnicament complex, decideix més en base a la qualitat de la narració que sent, que no en base a la qualitat de la informació que conté: “Té sentit? És una narració clara? Puc comprendre els personatges? Encaixa amb les meves creences i valors? Té un final feliç?”. Això arriba al punt que, en un experiment, es varen llegir narracions a un grup advertint-los clarament que eren falses. Quan, més tard, es varen passar tests al grup, molts varen respondre considerant certes les narracions. Ho havien internalitzat tant bé, que molts ni recordaven d’on provenia la informació. Així, una narració veritable però no engrescadora (“El conjunt de l’evidència porta la majoria dels científics a suggerir que les nostres emissions estan perjudicant el clima”), no pot competir amb una narració engrescadora, encara que sigui falsa (“Científics sense escrúpols estan conspirant per a produir proves falses de l’escalfament global a fi d’assegurar-se diners per a recerca”). Això posa el llenguatge deliberadament asèptic, neutral i precís dels científics en permanent desavantatge per davant dels negacionistes que, aquests sí, no tenen cap escrúpol en mentir i distorsionar per tal de difondre el seu missatge (molt sovint pagat per la indústria fòssil).
 
I, malauradament, la probabilitat de canviar opinions establertes a través de més informació i més estudis, és molt baixa, malgrat la percepció de la gran majoria dels científics climàtics que el problema és que la gent no entén el problema i que això es combat amb més estudis i informes. Irònicament, una prova perfecta de que més informació no canvia els posicionaments, és el fet que els comunicadors científics continuen ignorant l’extensa evidència científica de que més informació no canvia els posicionaments de la gent.]]> https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/19688/una-jungla-silenciosa https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/19688/una-jungla-silenciosa Fri, 07 Jun 2019 13:22:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/19688/una-jungla-silenciosa (Versió estesa a 3500 caràcters de l’article publicat a El Punt Avui el 28-Mai-19)
A l’Abril es va publicar a Biological conservation l’article “Worldwide decline of the entomofauna”, que recull i condensa 73 estudis diferents sobre la reducció del nombre insectes. La conclusió? El 40% dels insectes del món podrien extingir-se en les properes dècades. Atesos els innombrables serveis ambientals que proporcionen els insectes, això seria una catàstrofe natural sense pal·liatius. L’estudi cita com a principals causes: la pèrdua d’hàbitats; la pol·lució deguda a pesticides i fertilitzants; els patògens i espècies invasores; i, finalment, l’escalfament global.
 
I recomana ferventment emprendre accions per a mirar de reduir l’impacte de les tres primeres causes, mitjançant una reducció radical en l’ús de pesticides i la regeneració d’aigües contaminades en entorns urbans i agrícoles. Malauradament, no hi ha remeis senzills per a l’escalfament global que, si bé pot arribar a tenir un efecte lleugerament positiu per als insectes en regions temperades o fredes, els afecta dramàticament a les regions tropicals, a través d’un augment tant de les sequeres, com de les temperatures màximes. Efectivament, havent evolucionat en un clima estable, la salut d’aquests insectes cau en picat a poc que s’allunyen del seu òptim tèrmic. No poden resistir més enllà del que l’evolució els ha preparat i, sorpresa, tampoc no tenen aire condicionat.
 
Un exemple concret ens ve d’Austràlia, a on les inusuals sequeres han causat una xocant caiguda en el nombre d’arnes bogong. Cada any, uns 2000 milions d’arnes bogong fan una migració anual de més de 1000 Km del nord al sud d’Austràlia. Aquest any, a una cova a les regions alpines a on normalment s’arreceren milions d’arnes, només se n’han trobat 3 espècimens. La inspecció d’unes altres 50 coves de recer conegudes, dona uns resultats similars. I com que aquesta arna és un component bàsic de la dieta de l’opòssum pigmeu de muntanya (en perill d’extinció) en el moment que acaben la seva hibernació, els investigadors han trobat múltiples casos de femelles que tenien totes les cries mortes i en descomposició al marsupi.
 
L’altre exemple, encara més punyent, ens ve de Puerto Rico. A la jungla de Luquillo han passat de 0 dies de temperatures de més de 29 C al 1970, a un 44% dels dies el 2018. El professor Brad Lister va trobar que això ha dut, en el mateix període, a la desaparició del 98% (!!!!) dels insectes a nivell de terra, i del 80 % dels que es troben a les capçades. Conseqüentment, les granotes i els ocells han desaparegut en un 55%, i una mena d’ocell concret, el todi de Puerto Rico, ha desaparegut en un 90% (!!!). Això és, senzillament, un veritable col·lapse de les cadenes tròfiques.
 
Ja sabíem de l’impacte de l’escalfament a les regions fredes de la terra, que s’escalfen molt més de pressa que la resta. Però ara veiem també, ja, l’impacte a les zones tropicals, que descobrim que són molt més fràgils del que ens pensàvem. Tant se’n fa lo exuberant, puixant i vibrant que sigui qualsevol ecosistema: amb la nostra perseverança tenaç som capaços de doblegar-los i crebantar-los a tots; de fer-los acotar el cap i acceptar, ja vençuts i sense esma, la seva fi. A la fi, tindrem el premi pel qual tant abnegadament ens hem escarrassat: una jungla silenciosa.
 
PS: També d’Austràlia ens arriba la noticia que, aquest darrer estiu, degut a temperatures als trenta llargs i nits caloroses durant 4 dies seguits, els opòssums han arribat a un grau tal d’estrès per calor, que, embogits, recorrien a beure aigua de mar, ço que els causava la mort acte seguit. Ells tampoc tenen aire condicionat.]]> https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/19598/viatge-al-pais-dels-blancs https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/19598/viatge-al-pais-dels-blancs Wed, 24 Apr 2019 10:01:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/19598/viatge-al-pais-dels-blancs (Versió estesa a 3500 caràcters de l’article publicat a El Punt Avui el 23-Abr-19)
Acaba de publicar-se “Viatge al país dels blancs” (Rosa dels Vents, 2019), a on Ousman Umar ens explica, en primera persona, la seva experiència com a emigrant des de la seva Ghana natal, fins a arribar a Barcelona, un viatge que en avió duraria 6 hores, però que a ell li va costar més de 4 anys.
 
Ousman ens relata el seu viatge, que fonamentalment està ple de grans dificultats i penúries, sense estalviar-nos-en cap part, incloent diversos episodis que són, literalment, a vida o mort. Com a lector, hom té la sensació d’estar visquent una nova Odissea, però aquesta real i en ple segle XXI, quan de la mà d’Ousman passem de la seva Ghana natal tropical, al desert del Sàhara, el qual creua a peu, i d’aquí a la Líbia d’en Gadafi i Algèria i el Marroc, per després passar a Mauritània i arribar a Lanzarote amb una pastera, després de dos dies a l’Oceà Atlàntic.
 
Pel camí, Ousman es topa amb contrabandistes de persones, traficants, màfies i explotadors de tota mena. També amb personatges que l’acullen sota la seva ala i li permeten d’agafar aire, recuperar-se el temps suficient, i estalviar com per a poder continuar el seu viatge.
 
Ara que, pràcticament a diari, ens esgarrifem amb les noves de tants i tants emigrants que moren ofegats al Mediterrani, amb l’Ousman descobrim que això, en realitat, només és la punta de l’iceberg i que, de fet, el lloc a on moren la majoria dels emigrants és a la terrible travessia del desert del Sàhara, que l’Ousman descriu com un “enorme cementiri”, i durant la qual periòdicament es van trobant grups de cadàvers momificats per la calor i la sequedat, testimonis muts del escruixidor preu que els emigrants paguen pel seu desig de millorar les seves vides. Del grup amb què viatjava l’Ousman, només aconsegueixen travessar el desert 6 de les 46 persones que emprenen la travessa.
 
Crec sincerament que caldria que aquest llibre el llegissin tots aquells que estan en contra de l’arribada d’immigrants. No per a canviar la seva opinió, perfectament legítima, sinó per a, com a mínim, concedir a tots els emigrants que acaben arribant, el respecte que mereixen pels extrems sacrificis personals que han estar disposats a fer, i han fet, durant la seva migració. Pràcticament ningú dels que viuen al primer món, haurà d’abordar mai proves d’una duresa que ni remotament s’hi acosti.
 
Ousman es defineix com a afortunat i, certament, surt il·lès de moltes situacions a on altres, com Musa, el seu millor amic, moren, com quan s’enfonsa una de les dues pasteres a la nit a pocs metres de la platja d’on han sortit. En aquest sentit, el moment a on Ousman coneix a la seva futura mare adoptiva a Barcelona, resultaria increïble, si no fos que és rigorosament cert. És finalment aquesta adopció que dona l’Ousman un port segur a on arrecerar-se, evolucionar i créixer, i passar de ser analfabet a la seva arribada a Barcelona, a dominar l’anglès, el català i el castellà, i a tenir un títol universitari
 
Però l’Ousman no s’ha aturat aquí, i ha fundat NASCO (https://nascoict.org), una ONG destinada a millorar l’educació dels nens ghanesos, per tal de que puguin millorar el seu futur al seu país natal, i no es vegin així abocats a passar per migracions tant dures com la seva.
Però el que el llibre no pot transmetre, i el que jo trobo més impressionant, és que, quan parles amb l’Ousman, a qui tinc el privilegi de conèixer personalment, sempre té una visió positiva i alegre sobre el futur, la vida i el món en general. Ser capaç de viure la vida així, malgrat totes les seves duríssimes vivències, és, crec, un extraordinari exemple vital.
]]> https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/19565/bumerang-climatic https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/19565/bumerang-climatic Tue, 09 Apr 2019 11:53:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/19565/bumerang-climatic (Versió estesa a 3500 caràcters de l’article publicat a El Punt Avui e, 19-Mar-19)
 
El passat 25 de Gener, Elsevier va publicar un article d’Alexander Koch i altres (“Earth System impacts ...”) que posava de manifest, un cop més, com de sofisticadament interrelacionat és tot al nostre planeta. Totes les dades han estat a la vista des de fa molt de temps, però ha sigut tot just ara que aquests investigadors han lligat caps.
 
L’article analitza l’impacte de l’arribada dels europeus a Amèrica i l’enorme mortaldat de la població indígena que això va generar. Els autors situen la població d’Amèrica abans de l’arribada dels europeus als voltants d’uns 60 milions d’habitants. Al cap de cent anys, la població indígena s’havia reduït en un 90% fins als 6 milions d’habitants. La principal causa d’aquesta bocabadant despoblació, va ser tota la col·lecció de malalties (grip, verola, pesta bubònica,...) contra les quals els euroasiàtics havien tingut segles per a desenvolupar-hi una certa resistència, però que eren completament desconegudes a Amèrica, i que els europeus varen encomanar als nadius sense cap altre acció que la de la seva mera presència física. Tota aquesta successió de malalties, desplegades en seqüència ràpida, varen comportar el col·lapse de societats senceres.
 
Amb aquesta despoblació, els supervivents es varen trobar que necessitaven molta menys terra de cultiu que abans. I els camps que ja no eren necessaris, es varen abandonar, permetent que la natura pogués reforestar-los ràpidament. Els investigadors conclouen que, en cent anys, es va reforestar un total d’uns 65 milions d’hectàrees (aproximadament la superfície total de França). Atès que la reforestació es promou com un dels mètodes preferits per tal de retirar CO2 de l’atmosfera, i així combatre l’escalfament global, aquesta descomunal tragèdia humana ens proporciona involuntàriament un experiment real sobre quina podria ser la seva efectivitat descarbonitzadora. Els autors estimen, i l’anàlisi de mostres de gel de l’Antàrtida corrobora, que tota aquesta desforestació va comportar una retirada d’unes 10 ppm (parts per milió) de CO2 de l’atmosfera. A tall de comparació, 10 ppm és la quantitat en què les emissions humanes d’avui dia augmenten el CO2 de l’atmosfera en 4 anys.
 
Aquesta reducció de CO2 de l’atmosfera, al seu torn, hauria comportat una reducció de les temperatures globals, tal i com prediu la ciència ambiental, que, en arribar en un moment a on la terra ja passava per una fase freda, va resultar en el que es coneix com la Petita Edat de Gel (PEG). Segons la NASA, la PEG va ocórrer entre el 1550 i el 1850, i va ser un període fred a on es documenten repetides gelades del Tàmesi al seu pas per Londres, fins al punt de que s’hi podien fer fires a sobre; tempestes de neu a Lisboa i episodis de fam a diversos països europeus, en alguns dels quals va arribar a morir entre un 10 i un 30% de les seves respectives poblacions. Aquest darrer efecte, algú el podria interpretar com si la despoblació d’Amèrica a causa dels europeus, hagués acabat viatjant de tornada a Europa, com un gegantí bumerang climàtic, per a tornar als europeus part de les misèries infligides.
 
Un cop més veiem lo complexes que arriben a ser les connexions del Sistema Terra i, un cop més, esborrona pensar quin serà l’impacte final de les nostres emissions actuals de CO2, a la vista de les conseqüències de variacions anteriors molt menors.]]> https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/19447/la-caixa-negra-europea https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/19447/la-caixa-negra-europea Sun, 17 Feb 2019 02:19:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/19447/la-caixa-negra-europea (Publicat a "El Punt Avui" el 12-Feb-19)
La caixa negra és una eina d’anàlisi molt utilitzada a la ciència i la tecnologia per a començar a estudiar fenòmens dels quals se’n sap molt poc o res, i dels quals no en podem observar directament el seu funcionament: tant sols els podem estudiar des del seu exterior. Amb aquest artefacte intel·lectual, el que fem és aplicar entrades (inputs) al sistema “caixa negra” que volem estudiar, i n’observem les sortides (outputs): a base de canviar els inputs, i observant com canvien corresponentment els outputs, podem començar a deduir algunes de les interaccions que ocorren al seu interior, ço que ens permet començar a delimitar què serà, però també què no serà, possible a la caixa negra i, així, tenir una primera aproximació a les lleis que governen el seu funcionament.
 
Un interrogant crític al voltant del procés, al qual li escau meravellosament bé un estudi de caixa negra, és, ha sigut, i serà, què farà la UE davant de les activitats repressores d’Espanya. Així, a les darreries del 2017, els catalans ens vàrem embrancar col·lectivament en un experiment de la caixa negra europea, amb un elevadíssim cost social (i personal per a uns quants al centre de les ires espanyoles). Abans de l’experiment, la tesi pràcticament universal a Catalunya, com poden confirmar les hemeroteques, és que Europa impediria qualsevol reacció repressora espanyola, perquè era impensable que Europa acceptés al seu interior qualsevol reacció d’un dels seus governs que no fos escrupolosament democràtica, tant pel xoc que això suposaria amb els principis fundacionals de la UE, com pel perjudici que això causaria a la seva reputació internacional.
 
En aquest context, amb el referèndum unilateral i la posterior declaració (congelada) d’independència, els catalans vàrem desfermar la maquinaria repressiva espanyola amb els resultats que tots coneixem. I he esperat deliberadament més d’un any a escriure aquest article, per tal de donar temps a que qualsevol influència que Europa volgués exercir, per lenta i subtil que fos, tingués temps de fer el seu efecte. Doncs bé, a hores d’ara tots sabem a on som: repressió i violència exercides sobre un poble que només demana poder expressar-se democràticament; els violents del 1-O condecorats; polítics i activistes empresonats per les seves idees i accions polítiques sota càrrecs maldestrament inventats; multes milionàries a alguns dels actors individuals i societaris del procés, i les sentencies per a escarmentar que tots sabem que vindran al judici ara en marxa. I davant de tot això no hi ha hagut cap pressió concreta i específica a Espanya per part de la UE, i ni tant sols cap crítica oficial.
 
Així doncs, el nostre experiment, porta a unes conclusions indefugibles: la UE no farà res per a permetre la lliure expressió democràtica del poble català. Si que sembla clar que la UE aconseguí que la repressió del 1-O s’aturés a la tarda, i que el 155 fos més lleuger del que hauria volgut la caverna, però aquests serien els límits de la influència que la UE està disposada a exercir. Els catalans doncs, estem avisats: per més injust i desesperant que en sembli, tal i com al 1714, Catalunya està, i estarà, completament sola. Per a qualsevol acció en la qual vulguem reeixir, caldrà que estiguem segurs de poder-ho aconseguir absolutament sols. Qualsevol altra càlcul polític és, amb el que sabem ara, intolerablement naïf.]]> https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/18990/la-malaltia-quebequesa https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/18990/la-malaltia-quebequesa Tue, 14 Aug 2018 20:11:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/18990/la-malaltia-quebequesa (Publicat a "El Punt Avui" el 14-Ago-18)
Tots recordem l’episodi de gangsterisme econòmic del govern espanyol en què uns quants centenars d’empreses varen moure la seva seu social a fora de Catalunya, que va dur als altaveus unionistes a anunciar la nostra fi econòmica. Sempre ha sigut evident que ningú traslladaria instal·lacions productives o comercials ja existents, però és que, endemés, des de llavors hi ha hagut moltes evidències de que l’activitat al nostre país seguia, i que el país seguia sent molt atractiu per als inversors estrangers.
 
Hi havia però un altre possible mecanisme que podia portar a una davallada econòmica del nostre país a mitjà termini, que respondria a la següent lògica: com que la situació a Catalunya ha esdevingut incerta, amb un país dividit en dues meitats que desitgen futurs radicalment diferents, com a inversor, això em genera una incertesa addicional que no necessito i, per a resoldre-ho, en lloc de fer una nova inversió a Catalunya, la faig a l’Aragó o al Rosselló, i m’estalvio aquesta incertesa. Una tal mena de raonament sembla plausible per al capital, sempre conservador en les seves decisions, i va ser esmentat en aquest mateix diari pel President del Cercle de Directius de Parla Alemanya, Albert Peters.
 
Afortunadament, el món ens brinda una referència immillorable per a validar aquesta hipòtesi: el Quebec, que va dur a terme dos referèndums d’independència, el 1980 i el 1995, al segon dels quals el “no” va guanyar només pel 50.6%. Si a un territori se li podria suposar incertesa sobre el futur, i més després d’un resultat tant ajustat que podria convidar a futures repeticions del referèndum, seria el Quebec. Fins al punt que he escoltat un més d’un cop com s’utilitzava precisament el Quebec com a exemple de “tant bé que anava el Quebec, i l’empenta que va perdre després dels referèndums”.
 
Així doncs, que ens diuen les dades publicades pel govern canadenc del 1980 al 2010, temps suficient per a que es manifesti aquest impacte dels referèndums? Sostenen aquesta hipòtesi de la inversió perduda? Doncs les dades ens responen amb un eixordador “No”. Diuen que un tal efecte és absolutament invisible. Res de res. Res. D’una banda la riquesa relativa dels ciutadans del Quebec respecte la del total del Canadà (és a dir, si els quebequesos esdevenen més pobres o més rics que la resta dels canadencs) es manté pràcticament invariable al voltant del 87% (a diferència de Catalunya, el Quebec és més pobre que la mitjana canadenca). Alhora, el creixement econòmic del Quebec en aquest període és lleugerament superior al de les províncies d’Ontario i British Columbia, però inferior al d’Alberta, que són les províncies que compten car, entre les quatre, tenen el 84% de la població i el 87% del PIB del Canadà. Finalment, també podem excloure que les xifres del Quebec es deguin a un augment de les transferències del govern federal, car aquestes es mantenen gairebé constants al voltant d’un 2.4% del PIB Quebequès.
 
En conclusió doncs, només resulta ser un altre tigre de paper unionista.]]> https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/18890/linies-divisories https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/18890/linies-divisories Fri, 13 Jul 2018 02:20:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/18890/linies-divisories (Publicat a "El Punt Avui" el 10-Jul-18)
 Ara fa poc, els germans Roca del Celler, amb qui jo estic emparentat, s’han vist fortament criticats per veus independentistes, en haver accedit a acollir l’entrega del premis Princesa de Girona. Tot recordant que aquests són els mateixos Roca que varen ser recentment crucificats per la caverna, per haver donar dinar de franc als que defensaven les urnes l’1-O al col·legi proper al seu restaurant, el seu cas obre dues reflexions generalitzables.
 
La primera, és que un aspecte capital per qualsevol possible futur del nostre país, i encara més el d’una possible independència, és l’augment de la seva actual puixança econòmica. El seu potencial econòmic és un aspecte capital que dona a Catalunya empenta i entitat en les seves reivindicacions, així com llocs de treball i riquesa. Altrament, podríem fàcilment ser un altre Sàhara Occidental: oblidat, ignorable, menystenible.
 
Tots els que contribueixen a sumar a aquesta activitat econòmica, fins i tots els unionistes, ajuden a fer-nos forts. I així, des de l’independentisme, hem de demanar-els-hi que facin tot el que puguin, dins la legalitat i l’ètica, per a tirar endavant les seves empreses. I en aquest àmbit ningú, llevat de cada empresari sap, ni pot calibrar, quines pressions i xantatges pot tolerar la seva empresa abans de començar a fer figa car, òbviament, l’impacte d’oposar-se explícitament a l’unionisme és molt diferent, posem per cas, per a un establiment local de Banyoles, que per a una empresa amb molts clients a l’estat espanyol. Cada empresari coneix els límits, què es pot permetre, i què no, i no és feina de l’independentisme prendre aquestes decisions en lloc seu.
 
La segona, és que l’unionisme ha fracassat en intentar aconseguir la reacció violenta del poble català que necessita amb desesperació per a poder justificar el seu relat (nota: caldrà continuar en guàrdia perquè no deixaran d’intentar-ho). Fracassat aquest intent, ara n’han obert un de nou amb el qual haurem de viure mentre no siguem independents: el de forçar tensions i confrontacions a la nostra societat; el de mirar de forçar a tanta gent com sigui possible, com ara als germans Roca, a posar-se en una cruïlla a on les decisions que prenguin es puguin interpretar com un posicionament polític; el de dinamitar qualsevol pont existent, per tal de crear un país polaritzat, ulsteritzat, sense punts de connexió i en el qual serà impossible aconseguir cap mena d’acord majoritari: o ets dels nostres, o estàs contra nosaltres.
 
Un exemple molt impactant d’aquesta estratègia ens l’ofereixen els EUA, a on el radicalisme dels mitjans de comunicació republicans, disposats a que la veritat no els hi espatlli el titular; combinats amb les càmeres de ressonància mediàtiques, a on només es senten opinions afins; i combinats amb un esperit de tot-s-hi-val quan es tracta de criticar als demòcrates, han dut una radicalització de les postures sense precedents. Segons un estudi del Pew Research Centre del 05-Oct-17, l’evolució de les seves enquestes sobre opinions polítiques als USA, mostra com, del 1994 al 2017, la distància en opinions entre la mitja dels votants republicans i dels demòcrates ha passat del 15% al 36%. A seva plana web es veu visualment com s’ha passat, en el mateix període, d’un solapament d’opinions entre els votants de tots dos partits d’uns dos terços, a només un terç. L’espai d’entesa, abans majoritari, s’ha buidat.
 
Caldrà doncs lluitar contra aquesta estratègia amb totes les forces, i mantenir el país amable i acollidor que tots coneixem, o es farà encara molt més difícil eixamplar la base independentista. Hi ha dues estratègies antagòniques desplegant-se: la de la confrontació, i la del “casa meva és casa vostra”, i no hi ha cap dubte de quina és la nostra. Perquè és la guanyadora, però també, i de forma molt més important, perquè és la genuïnament nostra.]]> https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/18513/el-segle-de-la-marmota https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/18513/el-segle-de-la-marmota Thu, 29 Mar 2018 13:18:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/18513/el-segle-de-la-marmota (Publicat a "El Punt Avui" el 27-Mar-18)
Aquest Sant Jordi surt a la venda “Inquisició i Decadència” (Jordi Bilbeny - Librooks), amb el subtítol “Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI”, a on Bilbeny analitza, de forma profundament documentada, un punt d’inflexió històric molt intrigant: el punt a on la cultura escrita catalana, llavors al seu apogeu, poc menys que desapareix, i a on la cultura escrita castellana, fins llavors pràcticament inexistent, s’enlaira com un coet, i tot, en pràcticament vint anys. Com és possible això? Quines forces motrius hi ha rere d’un tal canvi?
 
L’any 1502 els Reis Catòlics promulguen la Pragmàtica de 1502, que obligava tot impressor a sol·licitar una llicència prèvia abans de publicar qualsevol llibre. Llicència que havien de donar les autoritats religioses o els presidents d’audiència, introduint així la censura prèvia a l’edició de llibres: els llibres que no compleixin les condicions volgudes per les autoritats, simplement no rebran llicència i no podran ser editats ni impresos. I els que s’imprimeixin sense llicència “seran cremats a la plaça i l’impressor endemés en pagarà el seu import”. Més endavant, aquestes penes es reforçaran molt: mort, pèrdua de béns i desterrament perpetu. Els inquisidors són exhortats constantment per a que visitin llibreries i impremtes de forma periòdica, mentre es formulen nombrosíssimes queixes per diputats i consellers catalans de que els procediments de la Inquisició van “contra les llibertats” dels regnes; de “l’abús que els inquisidors feien de les atribucions de llur ofici” i, finalment, de que “es posaven en afers que no eren de llur competència”. Abans de la Pragmàtica, les proporcions de llibres publicats a València són 46% català, 49% llatí i 4% castellà. Després de la Pragmàtica, les proporcions canvien a 13% català, 29% llatí i 58% castellà. No hi ha cap constància escrita de les instruccions donades als inquisidors, però les podem deduir en veure de forma tan diàfana les seves conseqüències.
 
El llibre aporta multitud d’exemples d’aquesta activitat censora que aquí no podem cobrir per manca d’espai: crema de llibres i bíblies en català; bíblies perseguides en català però autoritzades en castellà; llibres d’història que han de ser reescrits; autors que veuen el seu nom suplantat a les seves obres; ordres expresses de publicar en castellà; realitats distorsionades; desaparicions de clàssics en català; por de la repressió; por a publicar; publicacions en castellà per tal d’evitar que s’apropiïn de la seva obra o que desaparegui; escriptors que consideren que escriure és perillós; desaparició d’originals en català dels quals només queden ulteriors edicions en castellà; etc ...
 
Tribunals que es salten la legalitat; tribunals que excedeixen les seves competències; repressió del pensament dissident; censura; distorsió de la realitat; segrest de llibres; desterrament; presó; ... Tot això, ben dissortadament, podria ser extret de les pàgines dels diaris d’avui, però ens arriba, fort i clar, de fa cinc-cents any enrere.
 
Davant d’aquesta evidència, només hi ha dues alternatives: o creiem que són dos episodis inconnexos de la relació entre Catalunya i Espanya que, de forma gairebé esglaiadora, són pràcticament idèntics en el fons i en les formes, o entenem que només són dues manifestacions d’un mateix patró de conducta que s’ha mantingut impertorbable a traves dels segles. Jo, personalment, no tinc cap dubte de que es tracta de lo segon i de que, com a nació, ens cal sortir quan abans millor d’aquest autèntic no dia, sinó segle, de la marmota, a on ens cal reviure constantment les mateixes agressions, humiliació i sofriment.]]> https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/18385/el-graner-independentista https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/18385/el-graner-independentista Fri, 23 Feb 2018 04:51:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/18385/el-graner-independentista (Publicat a "El Punt Avui" el 20-Feb-18)
El 21-D ens deixa amb una foto dels vots independentistes en constant augment. Com hem arribat fins aquí? I, encara més important, a partir d’aquí, què? Un anàlisi de totes les eleccions al Parlament ens dona moltes respostes.
 
Una primera sorpresa és el creixement del cens electoral del 89 al 99, que puja de 4.5 a 5.3 milions, quan, en el mateix període, el total de la població no es mou (6.1 milions). Aquesta aparent paradoxa es resol quan veiem les piràmides poblacionals per edat en ambdós anys, i veiem que, simplement, la població ha envellit: els nens d’ahir es fan grans i passen a poder votar, però les famílies ja no tenen tants nens. Per això la població total no canvia, però el cens creix. Després del 99, el cens roman pràcticament constant, malgrat que la població creix 1.4 milions des del 99 fins a dia d’avui (de 6.1 a 7.5 milions). Això s’explica quan veiem que pràcticament tot l’augment de població és de població estrangera que no té dret a vot. En resum doncs, l’enorme majoria del cens d’avui, correspon a població que fa que viu a Catalunya des del 1980, o hi ha nascut més tard.
 
Quan mirem la destinació dels vots, veiem que els vots explícitament independentistes, no passen mai del 10% fins al 2003. La suma de vots independentistes i autonomistes, no obstant, es manté constant al voltant del 50% en percentatge i 1.5 milions en nombre fins al 2010. Això és possible malgrat el creixement del cens perquè les eleccions al Parlament sempre registren unes abstencions de cavall, que oscil·len entre el 35 i el 45%. Semblaria com si una gran part de la població catalana tingués les eleccions al Parlament per unes eleccions de fireta i no fos capaç de parar-hi cap esment. Tot això comença a canviar a partir del 2012 i, certament, el 2015 i el 2017, a on ja ningú se les pren com de fireta, i a on l’abstenció baixa al 25 i 21% respectivament. Alhora, com tots sabem, el vot independentista recull 2.1 milions de vots el 21-D.
 
D’on venen aquests vots independentistes? Evidentment, la part més gran de l’augment és la conversió dels votants de l’extinta Convergència, d’autonomistes a independentistes. Però això, fins al 2010, només suma en total 1.5 milions. I la resta? Sabem (enquesta CEO agost 2014) que un 77% de la població creu que Espanya discrimina Catalunya. Jo crec que, simplement, un gran nombre de votants abans no independentistes ni autonomistes, en vista del reiterat espoli i discriminació per part d’Espanya, arriben a la conclusió que un futur millor rau en la independència, i voten en conseqüència.
 
Un 77% de la població, traduït a unes eleccions amb una participació com la del 21-D, representa un total de 3.4 milions de vots. I no hi ha ningú que, un cop descobreix que Espanya ens discrimina, ho pugui extirpar del seu cap: un tal coneixement queda fermament arrelat i intervé en la valoració de qualsevol fet de la realitat que ens envolta (noves carreteres; estat de rodalies; equipaments a les escoles; ....). Així, la gran majoria d’aquestes persones que saben que estem discriminats, són potencials votants independentistes. El que passa és que cadascú necessita el seu temps per a fer el seu recorregut, que serà diferent en funció del peatge emocional que els representi assumir un trencament emocional amb Espanya. Molt pocs eren independentistes abans del 2000. Ens cal més temps de seguir construint el país amable, acollidor i integrador que venim construint des de sempre. Ningú madurarà abans del que li toqui, per més pressa que alguns puguem tenir.]]> https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/18230/no-tenim-el-mandat https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/18230/no-tenim-el-mandat Wed, 17 Jan 2018 08:50:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/18230/no-tenim-el-mandat (Publicat a "El Punt Avui" el 16-Gen-18)
El 21-D, segon plebiscit sobre la independència, ha deixat dues conclusions principals. La primera és que, en un context extremadament mobilitzat i polaritzat, l’independentisme explícit continua creixent en vots. De passada, s’ha polvoritzat el mite de la majoria silenciosa: aquí ara ha parlat tothom. La segona conclusió, però, és que l’independentisme només ha obtingut un 48% dels vots vàlids (un cop eliminats vots blancs i nuls) i, per tant, queda per sota de la majoria necessària per a impulsar unilateralment un projecte de tanta envergadura com és la independència.
 
Els vots del comuns, que en aquest cas s’han declarat múltiples cops contraris a la independència; que han expulsat a Dante Fachin per independentista; i alguns referents dels quals, com Monedero, han arribat a justificar el 155, no es poden comptar en cap cas com a neutres en el context del plebiscit del 21-D. És molt significatiu que, respecte el 27-S, hagin perdut un 25% dels vots, valor que s’ajusta molt al percentatge d’independentistes que les enquestes habitualment detecten entre els votants propers a l’òrbita dels comuns i que, en aquestes eleccions, i davant de la polarització i les postures més explicites dels comuns, podrien haver votat per altres opcions polítiques.
 
De forma molt més important, cadascú és lliure de combinar els vots com vulgui, però els actors i mitjans de comunicació internacionals, el suport dels quals ens és imprescindible, els sumaran així, tal i com ja varen fer amb el 27-S.
 
Alhora, afegint matisos a la foto, el vot independentista inclou un corrent molt gran de vots que ha votat més per barrar el pas als nacionalistes espanyols i impedir-los arranar les nostres institucions i la feina feta fins ara, que no pas per a continuar perseguint la independència de forma unilateral i immediata. De forma similar, el vot espanyolista també inclou molts votants que, lluny d’un afany d’esborrar tot allò que soni a català, simplement no volen la independència.
 
Els resultats del 27-S varen portar Catalunya als confusos llimbs de tenir majoria d’escons però no de vots. Ara això s’ha repetit. El 27-S, l’independentisme va deixar-se endur per la rauxa i va voler consumar la independència instantàniament. Llavors, com ara, no teníem la majoria de vots necessària i, conseqüentment, no teníem, ni tenim, el suficient mandat democràtic per a una tasca tant hercúlia.
 
Gràcies a l’esplèndida victòria en escons del 21-D, però, ara és temps d’atrinxerar-se; de barrar el pas al 155; de tornar presoners polítics i exiliats a casa; de combatre les multes que arribaran; de resistir, i de continuar augmentant la massa social de l’independentisme com hem fet fins cara. Comptarem tothora amb l’imprescindible suport de la constant pluja fina espanyola de menyspreu, espoli, discriminació i humiliacions.
 ]]> https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/18020/defecte-de-naixement https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/18020/defecte-de-naixement Wed, 15 Nov 2017 01:49:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/cesc-batlle/blog/18020/defecte-de-naixement (Publicat a "El Punt Avui" el 14-Nov-17)
Tots els partits polítics han acordat concórrer al 21-D, i tots se’l prenen com un plebiscit sobre la independència. Ara, tant si un està d’acord amb la decisió de participar-hi com si no, per a l’independentisme és crític guanyar les eleccions, tant per evitar un govern unionista que arrasarà amb tot el que pugui i més, amb ple suport de Madrid, com per a demostrar al món el suport a la independència. Alhora, el 21-D ofereix a l’independentisme una oportunitat d’esmenar un defecte de naixement del procés que l’ha llastrat moltíssim.
 
Efectivament, el 27-S els partits expressament independentistes varen obtenir només el 48% dels vots. I, com vaig pronosticar poc després (Ara no toca, El Punt Avui 01-Des-15), tota la resta del món va interpretar els resultats d’aquesta manera, sense donar cabuda a cap de les càbales que a Catalunya es varen fer sobre si hi havia votants independentistes addicionals que haurien votat a altres partits en ser el 27-S un plebiscit i no un referèndum. De fet, als articles i reflexions dels medis de comunicació internacionals més seriosos, les xifres més utilitzades han sigut aquest 48%, i les enquestes del CEO de la Generalitat, que sempre han reflectit un suport a la independència de tant sols entre un 40-48% i, fins a aquest mes d’Octubre, sempre per sota dels contraris a la independència, tret d’una excepció.
 
Molts d’aquests mitjans, a la vista d’aquestes xifres, concloïen que el suport a la independència no havia sigut majoritari en cap moment. Alguns, fins i tot, sostenien que, de fet, eren els independentistes que havien imposat la seva voluntat a la majoria i, per tant, les seves iniciatives no tenien legitimitat de cap mena. Per als que sabem que és la negació de cap mena de diàleg per part d’Espanya el que ha portat a aquesta confrontació, i que hem patit tots els impediments que ens ha posat per a impedir cap mena de referèndum, sabotatge de l’1-O inclòs, aquestes crítiques resulten particularment amargues. Però aquests mitjans, malgrat ser contraris a la independència de Catalunya, no poden ser considerats suspectes d’estar pagats per Madrid. I el 48% del 27-S dona molt de pes a les seves veus.
 
El 21-D doncs ens dona una oportunitat per a esmenar aquest defecte de naixement. Però que ningú no s’enganyi: ara, com al 27-S, la resta del món només comptabilitzarà com a “sí” els vots als partits explícitament independentistes. Tota la resta seran comptats com a “no”. Els puristes es queixaran de que segueix sense ser un referèndum, i tindran raó. Però ara ja sabem tots que això és tot el que arribarem a tenir, i que l’hem d’aprofitar al màxim. Si l’independentisme no obté, com a mínim, més del 50% dels vots vàlids (no dels escons), ningú a la resta del món considerarà ni tant sols legítim donar suport a la nostra independència.]]>