Cada poble ha hagut de triar el seu propi camí. De vegades a base de cometre errors i haver de començar de nou. Bàsicament, però, sempre ha existit un component violent en el procés de separació d’un territori de la seva metròpoli, encara que hi ha exemples de processos absolutament pacífics.

En el nostre cas, en l’actual procés per a la independència de Catalunya, és el poble qui arrossega la classe política, l’establishment, i a les organitzacions socials i cíviques enquistades i complaents amb l’actual situació de submissió i indefensió de la nostra nació, en el procés per constituir-nos en un nou estat d’Europa lliure i sobirà. Únic senyor del seu propi destí: l’Estat català.

Aquest procés l’ha engegat el poble i ha anat agafant força sota tres principis bàsics que el defineixen perfectament com a un model del segle XXI dins d’una Europa democràtica i defensora dels drets humans. El procés per a la independència de Catalunya és democràtic, pacífic i conforme al dret internacional.

Tota aquesta reflexió em ve al cap arran de les declaracions, i el començament d’algunes accions, que volen trencar un dels tres principis: el pacífic.

Amb el nerviosisme de qui es veu constantment superat per la situació, els representants polítics dels que volen que tot continuï igual, fidels vassalls del poder central, han expressat el que realment pensen i secretament anhelen: que la pau a Catalunya es trenqui, que les diferents comunitats i sensibilitats (lingüístiques, culturals, socials) que convivim sense problemes, es trenquin.

Volen confrontació i violència. La verbal la posen ells cada dia i a tota hora, perquè es l’únic llenguatge que entenen. Les paraules i la raó els fan por perquè amb paraules se saben incapaços de defensar l’indefensable. Volen i busquen la divisió, la por, acabar i rebentar aquest procés democràtic i pacífic.

Per aquest motiu, a finals de novembre, un parlamentari del Parlament català (Jordi Cañas de C’s) va expressar la seva ràbia quan sense poder contenir-se va deixar anar: “Os montaremos un Ulster que os vais a cagar”. Una amenaça gravíssima. És un avís d’intencions del que faran? Els unionistes espanyols actuaran com els unionistes anglesos a Irlanda? Ens avisa que si es necesario para la unidad de España practicaran el terrorisme? Tal i com l’Estat espanyol ja ha fet en altres temps no gaire llunyans?

Una ràbia per un fet que no podran evitar, la independència, que també ha traït a un altra parlamentària (Alícia Sánchez-Camacho del PPC) quan avisa que “La Gran Bretanya també ha suspès una autonomia. La de l'Ulster”. És el model de procés violent al que sembla preferirien enfrontar-se.

Preparem-nos per a una escalada verbal sense precedents. De joc brut. Ara ja saben la data i el temps que els queda. Preparem-nos per resistir, pacíficament i democràticament. És un llenguatge que no entenen i els supera. Com deia la meva àvia davant les situacions difícils: “noi, pit i collons”.

Jordi Bages-Querol. Membre del comitè executiu del Cercle Català de Negocis

Aquell dia, un tal John Campbell, segon duc d'Argyll, va prendre possessió de l'illa de Menorca en nom d’Anna Estuart, reina de la Gran Bretanya, d'acord amb les clàusules secretes del tractat d'Utrecht, que posava fi a la participació d’Anglaterra en la Guerra de Successió.

L’armistici entre la Gran Bretanya i la Corona de Castella i França es va acordar l’agost de 1712, i pel novembre el anglesos ja ocupaven Menorca, encara que el tractat no se signaria fins l’abril de 1713. També es quedaven definitivament el penyal de Gibraltar, que havien conquerit l'agost de 1704. Per cert, entre els expedicionaris s'hi trobava un batalló de catalans que va desembarcar a Catalan Bay.

Després els tres contendents van signar un seguit de tractats de pau per garantir la fi de la intervenció anglesa, que deixava les mans lliures a Felip d’Anjou, Felip V de Castella, per acabar la guerra, encara que va necessitar tot l’ajut del seu avi, Lluís XIV de França, per poder imposar-se.

Per tal de tenir oportunitat de derrotar els catalans i l'arxiduc Carles d'Àustria, la Corona castellana va fer un seguit impressionant de renúncies que incloïen la pèrdua de Sicília (a favor de Savoia), una sèrie de fortaleses en el nord dels Països Baixos i la "barrera" de Neuchâtel. També va cedir Güeldres del Nord a Brandeburg.

El gran enemic, l'arxiduc Carles d'Àustria, rep de Felip V, a canvi de renunciar a qualsevol pretensió a la corona castellana, els Països Baixos espanyols, el Milanesat, Nàpols, Flandes i Sardenya. És a dir: el que quedava de “l’imperi europeu”.

Trobo curiosa la facilitat amb què un rei d’origen francès utilitza un territoris que pertanyien als comtes-reis catalans com a moneda de canvi per posar-se al cap la corona castellana. Res sorprenent si tenim present que 53 anys abans un altre rei castellà també havia “regalat” el Rosselló, el Conflent i una part de la Cerdanya als francesos.

És la constatació que els reis castellans no han considerat mai com a seves, com a part d’Espanya, les terres del que ara anomenem Països Catalans ni els territoris que controlaven: Sicília, Nàpols i Sardenya.
Han transcorregut 300 anys d’aquells fets i sembla que finalment els catalans hem decidit desfer-nos d’uns governants que ens consideren aliens a la seva naturalesa, que ens tenen per uns eixelebrats que sense motiu ens entossudim a parlar una llengua diferent, a tenir uns costums, unes lleis i un tarannà diferents, a voler fer la nostra vida segons la nostra voluntat. Uns governants, que siguin de la ideologia que siguin, ens utilitzen per munyir-nos a base d’impostos, i ens empobreixen per tal de poder construir el seu país i continuar amb la seva estructura econòmica i social de tipus feudal. Que ens tracten com el que som: una colònia.

És l’hora de recuperar la dignitat com a catalans reconstruint el nostre Estat: la República catalana. Això ens portarà recuperació social, econòmica, estructural, moral, ideològica i cultural. Ens portarà la llibertat i ens donarà l’estatus per poder tractar de tu a tu, sense intermediaris, amb la resta de nacions lliures del món.

Jordi Bages-Querol. Membre del Comitè Executiu del Cercle Català de Negocis

Com fa temps que ens coneixem, i m’aguanta com a pacient, ha volgut aclarir-m’ho una miqueta més. “És que la meva filla treballa a Frankfurt, és doctora com jo, saps? “– m’ha dit – “se’n va anar a treballar amb el seu marit, que també és metge”.

Això m’ha fet pensar. El meu millor Amic, així en majúscules (ens vam conèixer a parvulari, amb la bata de “ralladillo” típica dels escolapis) té dues filles. Una, sociòloga, sempre ha treballat a “Europa”: França, Itàlia, Anglaterra. L’altre, publicista, després d’un llarg període de “becariat” a Barcelona, se’n va anar a treballar a Alemanya, amb la seva parella, enginyer industrial. Després a Anglaterra.

Un altre bon amic, també amb dues filles curiosament, es troba en la mateixa situació. Una filla, que ha fet comunicació audiovisual, la té a Bilbao i l’altre, especialista en psicologia infantil, a Toronto, també amb la seva parella, també enginyer industrial.

He continuat refrescant la memòria pensant en coneguts i familiars i el resultat és esfereïdor. És com un “comunicat de guerra”, un llistat de baixes, de gent que ja no hi és: Desapareguts.

Quantes famílies a Catalunya estan igual? Quantes tenen familiars, parents, amics, coneguts, companys, que han marxat fora de Catalunya per treballar?

Si marxar és trist, si veure com els teus conciutadans han d’emigrar per guanyar-se la vida és trist, encara ho és més quan els que marxen son els joves més preparats: el futur del País.

Amb un atur juvenil proper al 53%, el primer trimestre de l’any, què podem esperar? Alhora em pregunto: si els més preparats per estudis o formació professional marxen, qui farà de metge? Qui de mestre? Qui d’advocat? Qui de funcionari? Qui de tècnic? Qui de torner fresador? Qui d’electromecànic? Qui de polític o periodista?

Espanya s’encamina al col·lapse econòmic i a la fallida. Un president del govern, progressista, ho va dir fa anys: “Espanya està destinada a ser la Florida d’Europa”.  Que traduït vol dir: un país de serveis i cambrers perquè vinguin els jubilats europeus. D’hotels, bars, restaurants i l’Eurovegas, de sol i platja, en el qual la industria i/o el teixit industrial de les PIME no hi té cabuda ni futur. I així estem ara.

Hem format els nostres joves, a costa de molts impostos, i quan els tenim preparats els obliguem a marxar per tal que altres “societats” es beneficiïn de la seva formació, del seu treball. Encara més patètic i penós és que el nostre “autogovern autonòmic” no hi pot fer res. No pot fer les lleis, no pot disposar dels diners dels impostos, no pot fer polítiques actives per evitar-ho. Seguim lligats a un Estat foraster que ens sagna econòmicament, culturalment i generacional.

Diuen que cada poble té el que es mereix. Ara tenim la que pot ser l’última oportunitat. Només un Estat propi, la República catalana, ens permetrà capgirar la situació i redreçar-la. 

Jordi Bages-Querol. Membre del comitè executiu del Cercle Català de Negocis

L’Estat obliga la Generalitat a complir un percentatge de dèficit que no acompleix ni ell mateix. Tampoc li permet crear impostos i si ho fa, els hi prohibeix. El govern central no traspassa els diners que està obligat a traspassar per llei cosa que retarda les inversions previstes i aprovades, o directament no les fa. A més, retarda tant com vol els pagaments acordats.

Tot per doblegar econòmicament la nostra voluntat de resistència.

Per pagar les nòmines dels funcionaris i treballadors de l’administració catalana, les factures dels proveïdors, les despeses en ajudes i benestar, ..., la Generalitat ha d’esperar que el govern central li traspassi els diners i, quan ho fa, és com si fes caritat. Però són diners que hem lliurat els catalans a l’Estat en forma d’impostos.

Estrenyen tant que obliguen la Generalitat a demanar un préstec al govern espanyol, el mateix que es queda el 43% dels impostos pagats pels catalans. Préstec que la Generalitat ha de tornar amb un 6% d’interès, mentre que Espanya es finança a l’1%.

Perquè ens entenguem, l’Estat espanyol recapta els impostos a Catalunya; després envia a Catalunya els diners necessaris perquè la Generalitat pagui les despeses, però ho fa quan i com vol. A més, segons el seu ofegament planificat, en la quantitat que vol. Sistemàticament és queda el 43% dels nostres impostos i no traspassa la quantitat suficient per a la despesa del Govern català (cosa de la qual n’és conscient). Resultat? Caos econòmic a Catalunya.

I no parlo de xifres irrisòries. El dèficit fiscal reconegut pel Govern de la Generalitat, i per tots els partits catalans, oscil·la entre el 8,5% i el 10% anual. El conseller d’Economia va fer públic un estudi on reconeix que en 24 anys el dèficit acumulat ha estat de 214.000 milions d’euros. A l’any 2009 (últim any de l’estudi) són 17.000 milions d’euros.

Per valorar la magnitud de les xifres hem de tenir present que el pressupost consolidat de la Generalitat per al 2012 era de 29.727 milions d’euros.

Per sortir de la crisi i garantir el benestar dels ciutadans calen tres mesures. Una: recaptar tots els impostos. Dues: invertir a Catalunya el 100% dels impostos pagats pels catalans. Tres: fer unes noves lleis de transparència i control que permetin la regeneració política. Totes tres són molt senzilles, només cal voluntat política real per fer-les.

Un petit detall, primer hem de ser capaços de constituir-nos en un nou Estat: l’Estat català. L’Estat espanyol no permetrà mai cap d’aquestes tres mesures.

Jordi Bages-Querol. Membre del Comitè Executiu del CCN