Blog Cartes dels lectors

«Presos a prop de casa!», criden els carcellers?

Cartes dels lectors — Fri, 06 Jul 2018 00:00:00 +0200

El circ del processisme arriba a moments d'autèntic escàndol fins i tot com a espectadors. És a dir que mirar-lo ens pot arribar a provocar vergonya aliena.

Des d'ahir, Bassa, Junqueras, Forcadell, Romeva, Sànchez i Cuixart ja són en presons catalanes, on mana la Generalitat o això es creuen alguns i algunes. És a dir que des d'ahir és la Generalitat qui els té tancats, per obediència pura i dura, perquè l'Estat espanyol a Catalunya es diu Generalitat.

Ara, doncs, els presos polítics són presos presos polítics gràcies al Govern de la Generalitat, que com sabeu deriva d'una majoria parlamentària independentista que diu que diu que l'1 d'octubre vam fer un referèndum legal que havia de tenir conseqüències clares i diàfanes, l'establiment d'un règim republicà, no ara sinó fa mesos. I, com sabeu, res de res. No ho tenien preparat, diuen.

Es veu que de tant marejar la perdiu la gent d'ERC, que «ara no toca» i «cal eixamplar» i d'aquí a no se sap quan ja «ho tornarem a provar»; la gent del PDCat, que si «som la llista del president» però el president no és el president però «sí que és el president», «el nostre president»... perquè «Catalunya per sobre de tot»; i la gent de la CUP, que «implementarem la República» permetent un Govern que és com és i no hi ha més a dir o si hi és només es concreta en paraules...

La cosa dona tants tombs que el Govern que havia d'implementar la República ara és el responsable que els presos polítics ho continuïn essent. I és que la legalitat i les martingales de qui mana sí que són una jugada mestra. El Govern que havia d'implementar la República ara és el responsable de mantenir tancats aquells que la van provar de fer... o potser no...

S'ha de tenir molt d'estòmac per assistir a tantes preses de pèl, una rere l'altra, i continuar repetint com lloros no res. S'ha de ser molt simple o ximple per no entendre que a l'únic lloc on anem així és allà on estàvem però pitjor. S'han de trencar les costures dels consensos si volem avançar i que aquest avenç no vagi en la direcció que els amos planifiquen i ens dirigeixen. I és clar que ara, de moment, la partida l'han guanyada els unionistes i els autonomistes, que hi són i manen es diguin com es diguin.

I de canvis socials, si no és a pitjor, en autonomia i unitat d'Espanya, no n'espereu cap, perquè ja els van fer entre finals dels setanta i començament dels vuitanta del segle passat i els han anat, tal com podeu comprovar, més que bé.

O trobem una línia de fuga que no passi per on som o, per molts cops que digueu república cada dia, us convertireu, totes i tots, en responsables de l'empresonament d'una bona quantitat de presos polítics. O abandonem els seus consensos o també en serem responsables.

Jordi Martí Font

Jocs Mediterranis: vergonya, alcalde Ballesteros, vergonya!!!

Cartes dels lectors — Sun, 24 Jun 2018 11:35:00 +0200

Ahir, 22 de juny de 2018, s'inauguraven els Jocs del Mediterrani a Tarragona, un esdeveniment esportiu menor per al qual se suposa que Tarragona s'ha estat preparant durant anys, una colla d'anys més un de propina perquè els organitzadors van ser incapaços de tenir-ho tot llest pel 2017, que és quan tocava fer-los, i es van haver d'ajornar en, una decisió inaudita en el món de les competicions esportives a nivell mundial que evidenciava la incapacitat manifesta de l'Equip de Govern de Tarragona per organitzar un esdeveniment d'aquestes característiques. Incapacitat seria la paraula que ho resumiria tot.

A Tarragona, el projecte ha generat moltíssimes reticències a tots els nivells, fins al punt que en les passades eleccions municipals eren majoria les formacions que incloïen o una revisió a fons del tema, o un referèndum per tal que la ciutadania decidís si volia assumir el repte o directament la renúncia a l'organització. El Govern de Ballesteros, però, en minoria, va pactar amb el PP i Unió Democràtica amb l'objectiu central de fer els Jocs i van tirar endavant. La repressió de l'1 d'octubre va portar el regidor d'UDC, Josep M. Prats, a deixar l'Equip de Govern en un gest que l'honorà, però ja era massa tard, el carro anava pel pedregar i no hi havia possibilitat d'esmena.

De cap cap al desatre, Ballesteros no podia deixar de prémer el gas perquè sabia que el seu govern, enmig d'un núvol de denúncies de corrupció real fetes per la CUP i altres, no tenia cap altra opció que fer uns Jocs prodigiosos («els millors de la història» s'ha cansat de dir) per tal de fer oblidar els escàndols del 'coaching', les targetes 'black', l'Inipro, la Budellera, el Jaume I, el Port Esportiu, FCC i altres a la ciutadania tarragonina, cada cop més farta del seu despotisme que expressa el seu malestar, sempre que treu el nas en públic, cridant-li «Ballesteros, dimissió!», segurament avui el crit més popular a la tarragonina ciutat.

De fet, com a conseqüència de fracassos i escàndols diversos ha acabat sent ell mateix qui es preveu com a candidat en les properes municipals, perquè els altres dos que tenia de recanvi (Javier Vilamayor i Begoña Floría) han perdut qualsevol possibilitat entre núvols d'acusacions de corrupció -no t'hi vulguis trobar- i falsos protagonismes donats per uns Jocs que han passat per la ciutat entre la total indiferència de la majoria i amb un fracàs organitzatiu majúscul.

La indiferència ha estat la tònica de la majoria de la població de la ciutat davant dels Jocs. I aquesta indiferència va ser la que ahir es va visibilitzar al Nou Estadi del Nàstic. Un estadi que, per a sorpresa fins i tot dels qui hi estem en contra, va lluir una manca d'assistència que ni les colles de tabarnícoles farcits d'estanqueres i fans sobtats de l'esport vinguts de molt diverses poblacions del Camp van poder dissimular.

Un estadi mig buit

Sincerament, ni jo em creia que a l'hora de l'obertura dels Jocs i mentre anunciaven que arribava el Borbó, el Nou Estadi presentés un aspecte tan deslluït. Dies abans, ja vaig saber que es repartien entrades gratis en alguns indrets de la nostra geografia propera, símbol clar que les vendes no anaven com es preveia. Quan en les diverses instàncies de l'Ajuntament preguntàvem com es cobririen les grans despeses que aquesta enredada suposaria sempre ens deien que es pagarien amb la venda d'entrades i que la gent es barallaria per poder ser a la inauguració i a la clausura, però sobretot a la inauguració. Ahir, la inauguració va fer pena a nivell de públic, fins i tot per als qui estem en contra d'aquest esdeveniment. Tarragona es va projectar al món com un projecte fallit, com una ciutat fracassada i mancada d'il·lusió. Perquè el fracàs va ser majúscul i avui la majoria absoluta de mitjans destaquen el poc públic assistent, tots els mitjans menys el més patrocinat a Tarragona, on totes les pàgines són propaganda de qui mana en cada moment. El meu pensament, en veure l'evident manca de públic, va ser clar: ni regalant entrades se n'han sortit.

Al matí del dia 22, l'alcalde Ballesteros, entrevistat per Carles Francino a la Cadena Ser, afirmava que no quedaven més de 14 entrades per vendre. Era l'enèsima mentida de l'alcalde pel que fa a temes relacionats amb els Jocs i altres. A la mateixa hora, el web oficial de venda d'entrades deixava clar que hi havia a la venda, perquè es podien comprar, prop de 3.000 entrades. L'endemà, avui, l'alcalde justificava els buits dient que 3.000 invitacions no es van fer anar; també era mentida. Ballesteros és un mentider compulsiu i no ho afirmo per insultar-lo sinó perquè fa tres anys que l'observo i apunto les mentides que diu, que mai no rectifica després, i aquesta va ser una més,, tot i que de l'alçada d'un campanar. La seva «activista de xarxes», la regidora Begoña Floría, avui mateix feia un tuit dient que «Mesurar el nivell de públic és subjectiu»... i és que ara es veu que ja no saben ni comptar...

Tantes mentides que ja no ve d'una més, com que aquests són els «Jocs de la Pau». Uns Jocs que van començar amb un concert d'una banda militar al Teatre Metropol, van continuar amb una exhibició militar de la Patrulla Águila al cel de Tarragona, que posa la seva cirereta amb l'arribada al port del vaixell de guerra «Juan Carlos I» per tal que la gent el visiti, per petició expressa de l'alcalde, i que ahir van fer arribar la bandera olímpica portada per militars amb paracaigudes amb els colors de l'estanquera.

España, Tabarnia i altres monstres del més enllà

Els Jocs Mediterranis han acabat sent un espai donat a l'espanyolisme més ranci i caspós. Jo sóc independentista però tinc clar que algunes de les formes que podria arribar a prendre l'Estat espanyol i la nació que en té les regnes poden ser més democràtiques que altres. Ara bé, en parlar dels Jocs, aquestes formes més democràtiques han brillat per la seva absència. Però anem al gra. Caldria que algú expliqués a la ciutadania tarragonina qui ha estat el cervell de l'operació «Tabarnia nos salvará los muebles» (el nom és inventat per mi) que ha fet que molt diversos grups tabarnesos, espanyolistes de pro, ultres de l'espanyolisme i directament feixistes espanyolistes (observeu la diferenciació que explicito) campessin per diversos dels actes públics dels Jocs Mediterranis i omplissin la ciutat de l'espanyolisme excloent, consignes i símbols militars, odi anticatalà i, sobretot, banderes i més banderes espanyoles.

Algú podria pensar que es tracta d'una coincidència, però no ho és. Hi ha gent coneguda entre ells, hi ha veïns i veïnes de ciutats properes i de la nostra coneguts per les seves militàncies ultres i estaria bé que un alcalde que parla de «pau» en una cerimònia d'inauguració com aquesta volgués saber per què cada cop que algú deia «Catalunya» o s'anomenava el president de la Generalitat els insults i els crits provinents de les grades eren «Espanya», «Viva el rey», xiulades i més xiulades. La meva és una pregunta clareta: van pagar la seva entrada els ultres tabarnesos reusencs rebentaplens que s'emborratxaven una hora abans de la cerimònia en bars propers a l'estadi i van actuar com autèntics energúmens a dins i fora o bé van ser convidats per algú? Si la resposta és que van anar-hi de gratis, la segona pregunta és si aquest «algú» era membre de l'Equip de Govern, del PP o del PSOE, o n'era un col·laborador molt proper?

Si no és així, disculpeu-me per haver-ho preguntat però començo a estar una mica fart d'impunitat feixista, dels que voten en contra de condemnar les agressions feixistes al ple municipal (PP, PSOE i Ciutadans) i, és clar, dels que cobren a 50 euros la nit tallant llaços grocs i altres, es mostren de forma irrespectuosa davant la gent de Tarragona i reben el carinyo dels antiavalots desplegats per impedir que els independentistes (aquests sí que dolents com la tinya) puguin apropar-se a l'estadi. Estaria bé que el conseller d'Interior, Miquel Buch i Moya, ens expliqués per què ahir els tabarnesos campaven lliurement per on volien per Tarragona i, en canvi, els independentistes, vam ser encapsulats i, quan alguns tornaven a casa, identificats, un a un. Ja n'hi ha prou d'impunitat feixista i de perseguir-nos per les nostres idees.

L'esport, els esportistes i els voluntaris

Ja sabem que en una competició esportiva d'alt nivell allò menys important és, precisament, l'esport. Perquè les marques no són esport, són competició, que és una altra cosa ben diferent. Sí que les marques són fetes per esportistes i, en uns Jocs com aquests, es deuen en bona part, tal com bona part de l'organització, als voluntaris. Vist que aquests havien de ser els jocs de la solidaritat i de la pau, tal com repetia l'alcalde Ballesteros en el seu discurs d'ahir, no estaria de més saber si la història que publicava el periòdic «La Jornada» el mateix dia 22 era o no era veritat.

La periodista Victòria Rovira explicava que els sirians Amer Al haj, Mohamed i Wael, refugiats a Barcelona des de fa deu mesos, havien estat convidats a participar com a voluntaris en els Jocs Mediterranis. Els tres van participar en una roda de premsa en què se'ls va presentar com a part d'un grup de nou refugiats que treballarien en els Jocs perquè, segons els participants en la roda de premsa (Ajuntament de Tarragona, Comissió Europea, Agència Catalana de la Joventut, Generalitat de Catalunya i Associació Mundus) «La nostra idea quan rebem refugiats és que tinguin l'oportunitat de reconstruir tot allò que la violència tristament ha trencat en els seus països d'origen». Els tres joves, un cop acabada la roda de premsa propagandística, van ser apartats de la resta i no se'ls va acreditar com als altres. Els tres nois deien al periòdic que «Ens hem sentit desplaçats i diferents de la resta, creiem que ens han utilitzat per difondre els Jocs, com una neteja d'imatge davant del públic». I ben bé podria ser però caldria que algú dels organitzadors ho aclarís públicament perquè al diari no els van voler respondre.

Tarragona i Catalunya no hi eren

Hi va haver un temps que l'excap del PP local, l'Alejandro de els gambes, volia construir un tarragoninisme enfrontat a Barcelona però espanyolista fins a la medul·la, que negués tot allò català per barceloní i alhora assumís el més ranci de la cultura local i l'espanyolisme més tronat, només faltasria. Avui, amb la cosa aquesta ciutadana de Tabarnia ja no li cal fer equilibris ni dir ximpleries, la cosa ja va sola. Ballesteros no ha caigut encara en aquesta olla podrida, és evident, però la Tarragona que ahir va explicar l'empresa Focus en la cerimònia d'inauguració dels Jocs era tan dessubstanciada que l'únic relat capaç de fer-se-la seva era el tabarnès. No hi havia cap de les expressions de cultura popular de la ciutat. Entre unes runes romanes, Lucrecia i Antonio Orozco cantaven coses banals i la ciutat va ser anul·lada per un espectacle que en cap moment la va intentar fer aparèixer. L'única identitat que va aparèixer a l'escenari va ser l'espanyola, i d'aquesta la més rància, la militar, perquè van ser els paracaigudistes amb paracaigudes de bandera espanyola qui va fer arribar la bandera olímpica al Nou Estadi.

Si allò que expliquem és, en bona part, allò que som, ahir Tarragona no va ser res. I Tarragona és multitud de coses, algunes d'elles d'una potència que enlluerna, com les quatre colles castelleres que, tot i contactades, no van ser part de l'espectacle. Potser perquè era massa complicat que algun casteller no provoqués un atac de migranya al Borbó en mostrar-li allò que la gran majoria volem? Per què res del que som i tenim va aparèixer damunt la gespa del Nou Estadi? Doncs en bona part perquè l'alcalde i la seva colla ja no tenen cap mena de relació amb la realitat, amb allò que. Viuen per manar i per reproduir-se en el poder, aquest és el seu únic objectiu. Són malalts de poder sense cap mena d'intenció de fer més fàcil i bona la vida de les persones que un dia els van donar la potestat d'administrar els recursos públics que ells es gasten com els dona la gana. I pagar una empresa que faci una cerimònia els és absolutament més fàcil que intentar construir entre totes quelcom que ens faci reals arreu del món que en algun moment ens podria mirar. És en part per això pel que aquesta cerimònia d'inauguració va acabar sent més propera a una festa de final de Bat que a cap de les cerimònies inaugurals que qualsevol dels mortals tarragonins puguem tindre al cap. En definitiva i resum: un fracàs absolut fins i tot per als qui sempre ens han mentit dient-nos que tot estava controlat i tot anava bé malgrat no ens informessin de res més que del que calia.

Ballesteros, si tinguessis un mínim de decència avui mateix dimitiries, però fa dies que aquesta paraula no és al teu diccionari i t'haurem d'aguantar uns mesos més fins que la gent de Tarragona et faci fora i et desi ben desat. Esperem que no ens facis passar mai més tanta vergonya com amb aquesta cerimònia d'inauguració d'uns Jocs que, segons tu mateix, havien de ser els millors de la història i s'han quedat en la teva trista manera de caure en mans de l'espanyolisme més ranci i caspós. Vergonya, alcalde, vergonya!

Jordi Martí Font

Carta al ministre Juan Ignacio Zoido davant la manipulació evident de les paraules

Cartes dels lectors — Tue, 10 Apr 2018 23:43:00 +0200

Subtítol:

Visca els CDR! Tu ets el terrorista

Avui, 10 d'abril de 2018, el feixisme postmodern a l'Estat espanyol ha fet una passa més en la seva concreció en el panorama polític i cultural del segon decenni del segle XXI. Després de les detencions de tot un Govern autonòmic que va intentar fer possible les condicions legals mínimes per fer un referèndum d'autodeterminació, després de perseguir judicialment més de mil persones per temes relacionats amb el referèndum de l'1 d'octubre i les vagues generals del 3 d'octubre i 8 de novembre, després de perseguir qui canta contra el feixisme que ve i els rastres del que encara queda en forma de monarquia, després d'inventar-se delictes i aplicar-ne alguns que tot i tipificats com a tals neguen drets fonamentals i bàsics, després d'intentar-ho tot per tancar a la presó twittaires, titellaires, pallassos, rapers i qualsevol que no es plegui a les seves mentides, després d'estendre i ampliar els significats del concepte «delicte d'odi» a qui demanava que els violents marxessin («Police go home»), després d'acusar i perseguir mestres i professors acusant-los d'adoctrinament per fer debats a classe i fomentar l'esperit crític... Avui, la Guardia Civil ha acusat de «terrorisme» i «rebel·lió» diversos membres dels Comitès de Defensa de la República, els CDR, i n'ha detinguts alguns amb l'ajuda dels Mossos d'Esquadra. Una abraçada a totes les detingudes.

He mostrat unes quantes vegades, en diversos articles, la meva consideració, suport i admiració, pels CDR, uns comitès que ni tenen líders ni els calen, ni tenen estructura piramidal ni els cal, ni utilitzen la violència ni els cal. I em vull aturar en aquest darrer tema, el de la violència. Els CDR no utilitzen la violència perquè violència no és aixecar les barreres d'un peatge, ni ho és participar en una vaga general, ni ho és fer una xocolatada, ni ho és desapuntar-se del capitalisme, ni ho és debatre sobre model educatiu, ni ho és concentrar-se per demanar l'alliberament dels presos polítics, ni ho és fer calçotades o dinars populars, ni ho és reunir-se al carrer, ni ho és tallar carreteres, ni ho és fer concerts, ni ho és res de tot això en una democràcia capitalista liberal, que se suposa que és el que és Espanya.

A l'Estat espanyol, en aquest escolament de les paraules cap al no-res i el no-sentit que vivim cada dia, qualsevol cosa pot ser considerada «violència» per un policia o per un jutge (éssers sagrats a Espanya com les vaques ho són a la Índia) i, si és «violència», qualsevol d'ells pot considerar que és «terrorisme», perquè posats a dir-la diguem-la ben grossa, no? I si a obrir la barrera d'un peatge algú li diu «terrorisme», podem riure per l'evident manipulació de les paraules, però no ho hem de fer en cap cas, perquè l'Estat espanyol ha desenvolupat unes pràctiques «antiterroristes» que es basen en la tortura, per exemple (no ho dic jo, sinó persones tan centrades com Theo Van Boven, relator de l'ONU per a la tortura que en el seu informe de 2004 deia que «les pràctiques de tortura o tracte cruel, inhumà o degradant es continuen donant a Espanya») i en la impunitat dels torturadors (per exemple, Sánchez Corbi, un torturador indultat per Aznar avui director de la Unitat Central Operativa (UCO), l'òrgan central de la Guàrdia Civil quan actua com a policia judicial).

No vull dir en cap cas que haguem ni de retrocedir, ni de deixar de defensar la república guanyada l'1 i el 3 d'octubre a les urnes i al carrer, ni abandonar els carrers que dèiem i diem que seran sempre nostres, de totes i tots. Ni molt menys. Sí que vull dir que cal tenir ben clar que l'únic bàndol (perquè n'hi ha i són molt diferents) que fins ara ha utilitzat la violència és el de l'Estat (més de mil persones ferides per policies nacionals o guàrdia civils l'1 d'octubre i 130 casos de violència feixista espanyolista des d'aleshores, tots impunes).

Davant de la seva violència i de les seves acusacions de violència no hem de perdre mai, en cap cas, els nervis ni la calma. Si en alguna cosa els guanyarem sempre serà en l'espai que va de la seva violència a la nostra no-violència. Des del nostre costat, mai ningú pot ni ha d'utilitzar-la contra altres persones, i sabem que ells ho han fet i ho continuarem fent, però si claudiquem davant la negació a utilitzar violència que alguns ens imposem, és clar que la violència de l'Estat, desfermada i ja no de forma delegada en l'extrema dreta només, anirà a ferir i matar. És l'únic que saben fer.

L'Estat espanyol és un estat irreformable perquè la violència i la seva glorificació en són una de les bases ideològiques constitutives. Passa a molts altres llocs, però no a tot arreu d'aquesta manera. I qui en defensa la seva unitat com a sagrada, qui no vol sentir a parlar d'altres maneres de ser, de pensar, de viure o de decidir, no acceptarà mai cap canvi sense utilitzar la violència per aturar-lo, ja sigui aquesta militar, policial o delegada en l'extrema dreta.

Això és l'Espanya del 2018.

Aquest és l'Estat que combat amb l'únic argument de la violència justificada per lleis injustes (a nivell polític, policial i judicial) la no-violència dels CDR, un model de desobediència civil que defuig el militarisme i la violència contra les persones.

Aquest és l'indret del món on la densa xarxa de relacions entre feixisme, cossos policials, judicatura i polítics del poder fa impossible res que s'assembli a les democràcies capitalistes que ens envolten, que no són en cap cas el meu model, però que són molt millors per viure-hi.

Aquest és l'indret del món on (tal com a l'Espanya de l'est, altrament dita Turquia), s'està implantant un model de democràcia autoritària que apunta cap a un feixisme modernitzat, postmodern si voleu, en el qual les aparences democràtiques i de separació de poders no tenen res a veure amb una realitat absolutament autoritària, censora, violenta i al servei, com sempre, de les classes dominants.

Per tant, davant les acusacions de «terrorisme» fetes contra els CDR, crec que el just és que recordi al ministre de l'Interior -que és qui mana en aquest tema-, com a filòleg que sóc què vol dir «terrorisme». No ho faig des de l'opinió personal sinó des de l'autoritat lingüística del Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, una autoritat que fa riure a un autoritari com ell però que diu que «terrorisme» és un «Moviment polític que utilitza el terror basat en la violència com a eina de pressió».

Ja saps tu, ministre, perquè no ets ximple sinó molt llest, que aquí de violència per part dels CDR no n'hi ha hagut ni n'hi haurà i menys encara de «terror basat en la violència». El terror aquí el provoquen les teves ordres i ets tu i els teus qui l'utilitza i l'ha utilitzat, avui i l'1 d'octubre, perquè «terror» és, també segons l'IEC, la «Por extrema, que fa tremolar» o una «Actuació política que fa un ús arbitrari i indiscriminat de la violència física». I d'aquí ve el títol de l'article. I si no t'agrada, ministre, empresona els membres de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, tot i que t'asseguro que tampoc et quedaràs tranquil ni en pau, perquè som moltes les que hem decidit ser lliures i exercir, com a mínim d'éssers humans. I pensar. I dir. I fer. I no deixar-nos enredar ni per tu ni per ningú.

Jordi Martí Font

Per què la gent crida «Ballesteros, dimissió»?

Cartes dels lectors — Sun, 08 Apr 2018 23:46:00 +0200

La periodista Norián Muñoz publica una article al Diari de Tarragona que fa vergonya de llegir. I no per l'article sinó pel que diu. Hi descriu l'estat actual del jardí vertical i la pantalla gegant de la Tabacalera. La periodista ens informa que el conjunt, que va costar 3,3 milions d'euros en el seu moment i que es va vendre com el símbol de l'Smart City (un nom que avui només sona a oficina de col·locació d'il·lustres del PSOE), s'ha convertit en un niu de merda de coloms, plantes seques i estructures oxidades que comencen a ser perilloses. Ja ho sabíem. De fet, el jardí, la pantalla i tota la Tabacalera està així i no ho hem parat de denunciar. Però sembla ser que als que manen els agrada, i per això impediran tant com puguin que la Tabacalera deixi de ser el que ara és.

Davant d'aquest desastre de manteniment inexistent, l'Ajuntament no té previst canviar cap de les estructures podrides ni reparar la pantalla, que es va cremar el 2016 quan feia gairebé mesos que no es posava en funcionament. Des de l'Ajuntament, ens diu l'article, afirmen que no està previst canviar-la perquè «canviar-la costa molts diners» El jardí, tot i que s'ha convertit en un gran colomar ple de plantes mortes, costa 24.200 euros de manteniment anual i és una mostra més de com llençar diners públics sense solta ni volta. «El jardí vertical més gran d'Europa» deia la propaganda... i encara ho diu alguna. Millor que n'esborrin el rastre els qui encara en parlen per no fer més el ridícul davant qui encara se'ls creu.

Aquesta manca de manteniment marca de la casa que ha portat a aquesta situació de vergonya absoluta per a qualsevol tarragoní o tarragonina que s'estimi aquesta ciutat serà la mateixa que es produirà a les ara flamants instal·lacions de l'Anella Olímpica que no saben com acabar perquè els falten diners per totes bandes. Els Jocs Mediterranis, endarrerits un any en una decisió insòlita a nivell mundial com a conseqüència de la inutilitzat dels que els gestionaven a Tarragona, deixaran a la ciutat unes instal·lacions que no es podran gestionar, ho sap tothom i no és profecia. I aleshores apareixerà un mag o altre que en farà negoci. I si no, espereu uns mesos o uns anys i ho veureu.

Però no només això. Els manaires de la ciutat, que veuen com l'Amfiteatre amenaça ruïna i ho sabien des de feia anys, es permeten dir que creuen en el patrimoni i, mentre tanquen part de l'espai del monument Patrimoni de la Humanitat pel perill evident per als visitants que suposa mantenir-lo obert, cobreixen les voltes del Pallol amb estructures metàl·liques per no se sap ben bé què.

Mentrestant, les associacions de veïns de la ciutat, de manera majoritària, parlen i insisteixen que no se les té en compte i, quan plou, la de la Floresta, per exemple, ha de córrer a posar cubells per no trobar-se el local massa inundat. Cada cop que canvia una junta veïnal i se li ocorre convocar una assemblea de veïnes i veïns, el malestar es fa present, vessa i amenaça sortir de mare, un malestar creat per qui des de l'Ajuntament ha deixat la ciutat, tal com es diu popularment, «de la mà de Déu»... i ja sabem que Déu no existeix. Per no parlar de la brutícia acumulada per una execució absolutament ineficaç del contracte de de neteja, sense cap mena de control en el seu compliment malgrat la feina excepcional de la plantilla. Per no parlar de tantes altres coses que no només no s'arreglen sinó que només prenen el camí de l'empitjorament.

I ell riu, i l'altre també, un calla i la de més enllà rosega les cametes mentre altres s'indignen per deixar de ser intocables, com els d'Elliot Ness. I rasques i no veus ni recordes què hi havia darrere de la merda acumulada, però saps que acabarà saltant costi el que costi. Ai les corbates! Ai les jaquetes de mudar! Ai la misèria acumulada en forma de milions d'euros o amb muntets molt més petitets! Ai! Tots els esforços encaminats a fer callar qui parla (i per això volen fer fora la Laia Estrada) i que tot sembli un accident, o una aplicació de la Llei.

Això sí, a tot arreu hi ha gent que aporta dades, fa denúncies que no s'atreveix a materialitzar, explica coses i, tot i que ha passat temps, no ha oblidat com la van maltractar i fins i tot amenaçar per tal que els miserables poguessin acumular més misèria, que és l'únic que saben fer. I a tot arreu, a cada barri, hi ha bona gent que té clar que aquesta situació té responsables i aquests tenen noms propis: (pots posar aquí la llista, lector o lectora, que no t'equivocaràs). I a tot arreu de la ciutat hi ha gent que sap que tot té solució i aquesta destrucció programada de la ciutat es pot aturar.

No és cap metàfora perquè seria frívol fer-ne anar però veure i mirar com es gestiona Tarragona en aquest darrer acte de la comèdia ballesteril és el més semblant a assistir a la destrucció programada de la vida, a l'intent de normalitat quan saben perfectament que van dalt d'un cotxe a tota llet, han soldat el volant i a tres-cents metres ve un revolt que no podran agafar mentre a la ràdio sona, a tota pastilla, «Sobreviviré!». De cap al penya-segat i «ja ho faran los nois....»

Ah, i l'estudi de l'aire, oh, sorpresa!, no el farà ningú, tot i que les seves conclusions diran que tot el que respirem és bo i més que bo, boníssim. I dic que no el farà ningú perquè el cobrarà el mateix de sempre (sí, també en saps el nom) i els resultats ja els sabem.

I, tal com ell mateix explica, quan Ballesteros va pel carrer, la gent li demana que es torni a presentar....

Jordi Martí Font

A tu que la somies completa (carta oberta a l'Anna Gabriel)

Cartes dels lectors — Wed, 21 Feb 2018 16:00:00 +0100

Fa més de deu anys, en un llarg debat sobre l'autodeterminació a la Universitat Pompeu Fabra, organitzat per La Fàbrica, et vaig veure per primer cop de cos present, mana, Anna. Hi parlàvem una colla d'homes -massa-, del Junqueres al Quim i el Batalla, del Raimundo al Tomeu. I tot semblava i era possible, tal com és avui i serà demà. Tot i més, per això fèiem anar paraules gruixudes, de la mateixa manera que ara i durant tots aquests anys hem fet coses grans i grosses, molt grosses.

És clar que ja sabia qui eres perquè en aquell moment quan algú es movia amunt i avall o del seu poble estant passava a tenir un nom que s'anava repetint un cop i un altre cop. Els que havia sentit el teu, sempre sonava ben acompanyat: municipalisme, feminista, llibertària, independentista... paraules que han anat evolucionant i transformant-se a la mateixa velocitat que els fets que ens envolten i que són ja part de la nostra època. Una època d'intents de tornada del poder a les poques mans que sempre l'havien administrat, de reculada de drets i de confrontació, però alhora una època de lluita popular, de lluites socials que en molts casos han deixat un món completament diferent a com hagués estat si no hi haguessin sigut.

Seria una mica ximple escriure un text per lloar-te, o anomenar-me «gabrielista», o dir que ets una 'jefa', o dir-te «bonica», o lloar-te per ser tan valenta, ara que els bords i lladres de sempre continuen cridant en contra teu com han cridat sempre contra qualsevol que, del nostre costat estant, els ha posat en dubte, i tu ho has fet molts cops i molt bé tot sovint, sense necessitat d'inventar-te llargs contes sobre la vella Europa... Tot això ja ho sabem i sona molt bé però no és suficient per escriure un text que no és de lloança sinó d'agraïment. Així que som-hi i fem.

Gràcies per no arronsar-te i mirar de cara, amb boca ampla i francès de l'Ille de France, el món que ens intenta fer callar i que ens vol reduir a la veu estrafeta dels qui demanen disculpes als amos dient que «jo no ho sabia», «tot era broma», «...un simulacre» o «van ser els voluntaris». Sense agror i sense jutjar qui ho diu, és clar que acabar l'1 d'octubre amb aquestes paraules desdibuixa tot allò que ha suposat la nostra data fundacional, el dia en què vam deixar de tenir por després de dir-ho i repetir-ho mil i un cops.

Gràcies per situar el feminisme militant i autònom en el centre d'un procés que no és del no res a l'una mica més que res sinó la clau que pot obrir tots els panys i, si no trobem la clau, esbotzar les portes i les tanques sempre amb 'carinyo'. Un feminisme com el que tu mateixa atribuïes a Doris Benegas en el seu acte de comiat: «quotidià i insubornable, intuïtiu molts cops, pràctic molts altres».

Gràcies per ser crítica i autocrítica i no acceptar les lloances ni quan aquestes vénen del costat més proper. I gràcies per llegir i posar dalt de tot les extraordinàries memòries polítiques de Garcia Oliver, «El eco de los pasos», i tot el que allà s'explica sobre la lluita social i les revolucions d'aquí que hi van ser perquè hi va haver qui les va fer.

Gràcies per recordar d'on vens i cap a on anem, on tenim els peus i on poses la banya, quina és la força i quins els camins, quanta tendresa cap en una rebel·lió i com s'articulen les paraules quan enuncien veritats.

Mentre el totalitarisme es va instal·lant a l'Estat espanyol i va negant totes les llibertats per petites que aquestes siguin. Mentre Europa es va enfosquint i el neofeixisme s'alimenta, com sempre, de l'odi a les minories i els pobres, de la crisi del capitalisme en crisi perpètua. Mentre el militarisme i la negació dels drets democràtics esdevenen formes corrents de Govern. Des de Ginebra, des de la presó que sempre és l'exili, continuaràs estirant la corda per trencar les cadenes que no ens deixen ser lliures i que, més aviat que tard, s'esmicolaran.

Cap mal dura 1.000 anys i aquest que ara patim, tampoc els durarà. Així que, més aviat que tard, Anna, tornaràs i entre rengles d'arbres plantats en esqueixos de desobediència construirem el món nou que portem als nostres cors. I no serà demà passat sinó demà mateix, perquè el seu vell món fa dies que agonitza i el nou que fa tant que fem ja és aquí.

Jordi Martí Font

El front antirepressiu, ara!

Cartes dels lectors — Mon, 12 Feb 2018 20:51:00 +0100

La causa general contra l’independentisme avança inexorablement sota el lideratge del jutge Lamela. És una operació de criminalització que ha traspassat els límits de l’estat de dret. Les interlocutòries del jutge penalitzen les opinions, criminalitzen el fet de ser independentista i cerquen la mort política dels encausats. L’objectiu és paralitzar i derrotar les aspiracions republicanes aprofundint en la desmoralització dels presos. L’Espanya inalterada assumeix d’esquerra a dreta la regressió democràtica espanyola sense moure un dit ni badar boca. El nostre procés d’autodeterminació ha deixat al descobert que el franquisme acabà amb aquella altra Espanya, democràtica, progressista, republicana. Avui Espanya és abans que la democràcia i la veritat: el ministre Catalá avança sentències; el govern espanyol tritura la independència judicial, pressiona el Tribunal Constitucional i força la màquina per desfer el resultat de les eleccions que en el marc del 155 el propi govern convocà. L’Estat en fase repressiva rutlla com una piconadora i el camp republicà català ha hagut de recular. És així.

Estem estupefactes. Enrabiats. Lliurem les batalles emocionalment: sentim pena i dolor pels presos i les seves famílies. Convoquem actes de suport als empresonats per mostrar que no els oblidem. Però en realitat no sabem què fer per ajudar-los efectivament. Sabem que hi haurà nous encausats; que malauradament decenes de persones passaran a mans dels jutges per haver militat per la independència i haver tingut per objectiu la República. El cas és que la sana voluntat que els presos tornin a casa “a qualsevol preu” ens ha deixat sense eines de resistència operativa. Per a la justícia espanyola, l’únic camí per eixir de la cel·la és deixar de ser independentista, retractar-se, assumir la pena, i deixar la política activa. Una mena de reinserció feta a mida del cas català. No volem que hi hagi presos ni encausats polítics, però no podem permetre la humiliació d’abandonar les pròpies posicions polítiques per evitar la repressió. O perdrem.

Davant del fet que la repressió va en augment, la nostra resposta no pot ser assumir-la i adoptar-la com a inevitable. I menys encara adoptar la postura de recular per sistema. Si dignament podem afirmar i provar que el nostre delicte és ser independentistes que volem exercir la independència en democràcia, i que aquesta és una voluntat col·lectiva molt significativa, hem de fer front polític a la repressió esquerdant el bloc político-judicial de l’Estat amb la defensa de les nostres posicions. És a dir, no cooperant amb la propaganda feta justícia arbitrària que afirma la criminalització de l’independentisme. Això vol dir que hem de dur a terme accions d’autoimmolació i/o posar-nos en risc innecessàriament? No, això significa que només com a bloc polític, com a col·lectiu, tindrem l’oportunitat de confrontar amb l’Estat el nostre dret a existir, a defensar les nostres idees polítiques i el nostre programa polític. Si, en canvi, els encausats, un a un, cadascú amb el seu advocat, defineixen individualment el seu periple jurídic, faran que l’Estat guanyi la partida repressiva i, de retruc, les aspiracions col·lectives del camp republicà.

Si la causa penal contra l’independentisme és general, la resposta republicana ha de ser general i política. Unitària i adaptable a les diferents circumstàncies de les acusacions i de les situacions personals i processals. Davant dels jutges hi ha d’aver una defensa raonada de les nostres posicions que no ens faci perdre llançols a cada bugada; que proporcioni fortalesa, arguments i capacitat de mobilització a la nostra gent; que reforci l’encausat en saber-se part d’un nosaltres que camina en la mateixa direcció. No necessitem herois icònics, ni accions individuals de sacrifici exemplar; necessitem la certesa que contra la repressió anem plegats per vèncer-la i que la millor fórmula per no tenir presos és fer per a l’Estat insostenible el fet de tenir-los.

Amb els presos, amb els encausats, amb tots els represaliats, tota la empatia humana de solidaritat per les seves circumstàncies. Però ja trigem a fer política antirepressiva d’aquesta realitat. I cada dia que passa, més difícil serà la construcció d’un front imprescindible en tots els processos d’alliberament, el front antirepressiu.

Xavier Godàs @XavierGodas
Batlle de Vilassar de Dalt i sociòleg.

La cultura dels Jocs del Mediterrani, Martín i "una empresa externa"

Cartes dels lectors — Tue, 06 Feb 2018 13:11:00 +0100

Desgavell rere desgavell fins al desgavell final. Així podríem definir com ha anat, com va i com anirà tota aquesta martingala dels Jocs Mediterranis del 2017 que es van passar al 2018 perquè qui els muntava era completament incompetent i s'haurien d'anul·lar abans que Tarragona no acabi fent el ridícul més gran de la seva història el proper mes de juny. Ep!, sí que quedaran unes instal·lacions esportives que l'Ajuntament no podrà gestionar i haurà de (obligat, eh) privatitzar, tot i que ho anomenarà d'una altra manera i avui pau i demà glòria.

La improvisació, el desconcert, la manca d'organització o el "despiste" més absoluts han estat fins ara les característiques definidores d'un projecte que un dia o altre acabarem sabent a qui ha beneficiat econòmicament parlant i qui s'ha embutxacat alguns dels milions que han voltat els Jocs, el seu projecte i el seu llegat (sempre de forma legal, que si no ho hauríem denunciat). És trist de dir però cada cop que uns quants diners o molts diners es mouen per aquesta ciutat el seu moviment acaba tenint com a motor l'enriquiment personal o de petites colles de gent sempre a tocar del poderet local o directament part d'ell (insisteixo que tot legal). És el cas, per exemple, de l'estudi epidemiològic que ara farà l'entitat Mediterrània, que substitueix l'estudi sobre la qualitat de l'aire que cal i que l'alcalde ja ens va dir que "no es farà"; en canvi, ara que hi ha qui posa el plateret es veu que no es farà però se'n farà un de semblant, i necessari, i l'àngel Juárez ha coincidit que estava en el lloc indicat a l'hora que calia (i tot legal, només faltaria).

Però tornem als Jocs, que era del que parlàvem, i del "projecte cultural" secret que els acompanya. Des que el regidor Josep M. Prats va marxar indignat per la violència exercida contra les tarragonines i els tarragonins en un acte que l'honora, la cosa ha anat de mal en pitjor. El mateix mes d'octubre, Begoña Floria es feia càrrec del "projecte cultural" i canviava les regles que fins aleshores hi havia. Si Prats s'havia negat a cedir les treballadores de la Conselleria de Cultura a la Fundació Tarragona 2018, perquè són poques i fan moltíssima feina, Floria no només les va cedir sinó que els va fer fer més hores que un rellotge. Ella va dir que en tres mesos tindria el "projecte cultural" a punt i que aquesta era la seva prioritat. Finalment, la seva prioritat ha estat fum, com tot el que toquen els Jocs, i abans de no fracassar i ser ofegada en les aigües mediterrànies -tal com li va passar al seu exrival en la successió, Vilamayor- ha decidit plegar com a responsable del "projecte cultural" dels Jocs.

Cal dir que el "projecte cultural" dels Jocs no existeix, tot i que no us estranyi que aparegui un milió d'euros per fer-lo en un tres i no res. Coses del 155. I segurament és per això que d'ell se n'encarregarà José Luis Martín, del PP, que secretament i silenciosa és la gran esperança blanca de la cultura tarragonina. Martín i"una empresa externa" explica la premsa. Esperem que "una empresa externa" sigui molt més eficient que Martín com a regidor de Transparència, una assignatura que Tarragona amb ell al capdavant no només ha suspès sinó que si les notes les poséssim com es posaven fa unes dècades haguéssim suspès amb un Molt Deficient, de zero a tres.

A cinc mesos dels Jocs, doncs, el "projecte cultural" no existeix i ha passat a encarregar-se'n un senyor que si en tenia cap idea ho dissimilava molt bé. Esperem el pitjor per a les cerimònies d'inauguració i cloenda (no com a desig sinó com a constatació de com han anat les coses fins ara), l'únic que els deu importar. Entremig de tot això, banderetes, banderilles i cantants coneguts d'Operación Triunfo, o La Voz, que sempre són cavalls guanyadors. Caspa, caspeta, Setmana Santa i santa Tecla, que també és cultura. En resum, l'afonament del Titànic, o de la barqueta de pesca, és previst, està anunciat i serà executat amb pulcritud i gosadia. Ballesteros, somrient com si res més no sabés fer, dirà que ha estat l'enveja de moltes altres ciutats i la tripulació li anirà cantant a ritme de pas-doble "Manolete, Manolete, si no sabes pa' que te metes!" I tot a fi de bé que el mal ja està fet. I si patiu perquè fem el ridícul davant del món, no patiu!!!, que aquests Jocs no se'ls mira ni el Tato. I encara sort...

Jordi Martí Font

Carta d’un policia català sobre l’extrema dreta infiltrada a les policies locals

Cartes dels lectors — Sun, 17 Sep 2017 17:11:00 +0200

HO HAURIA DE LLEGIR TOTHOM!! D'un policia català: FEU-HO CÒRRER!!

NO US ESPANTEU NI US ESTRANYI, NI PATIU, NI US SENTIU INTIMIDATS.

Si durant aquests dies veieu policies locals, o fins i tot Mossos, arrencant cartells democràtics a favor del Referèndum.

Jo sóc un servidor públic d'aquest gremi i l'explicació és molt senzilla: No podem culpar la col·lectivitat.

Durant molts anys membres de la guàrdia civil I policia nacional, han demanat i han anat ingressant dins aquestes cossos policials. Ho han fet per motius personals i familiars per tal que no els destinessin fora de Catalunya. S'han casat aquí o hi tenen ja família.

Són aquests membres inserits dins les nostres policies, en molts casos comandaments, són els que estan duent a terme aquests fets que segons la nova llei catalana són il·legals, doncs van en contra de la llibertat d'expressió i per tant de la democràcia.

Aquests subjectes subversius mai s'han integrat ni ho faran. Es va cometre un greu error acceptant-los en els nostres cossos policials com ho estem patint ara.

Actuen de mutu propi, agents i comandaments regits per les polítiques feixistes espanyoles i valent-se d'uns uniformes que mai no haurien d'haver vestit.

Demano als companys que davant de qualsevol acte que presencieu d'aquests policies els prengueu i demaneu número d'Agent. No us ho poden negar i tenen la obligació de dur el seu número visible, sempre visible.

Els anirem publicant públicament a les xarxes. Els seus actes, números d'agent i a la Policia a la qual pertanyen.

No cometreu cal delicte ni poden prendre mesures en contra vostra.

REPETEIXO ÉS LA SEVA OBLIGACIO INDENTIFICAR-SE.

SI PODEU APORTAR GRAVACIONS MILLOR.

NO US PODEN INTERVENIR EL MÒBIL MAI SERIA UN ACTE IL.LEGAL PER PART D'ELLS I DENUNCIABLE.

FEM PÚBLIC ELS AGENTS INFILTRATS I FEIXISTES QUE CORREN DINS DE LES POLICIES LOCALS DE CATALUNYA

Al voltant de l'anarquia

Cartes dels lectors — Sat, 31 Dec 2016 20:20:00 +0100

Popularment, la paraula anarquia s'associa a desordre, caos, destrucció... i és evident que una de les accepcions del mot és precisament la que definirien aquestes tres paraules juntes, una accepció que malgrat ser majoritària no té res a veure, precisament, amb la definició que caldria utilitzar per referir-nos a l'anarquia com a objectiu polític de les les ideologies que sota el nom singular d'anarquisme s'han desenvolupat en el nostre món almenys des que Pierre-Joseph Proudhon es va definir com a anarquista en el seu assaig "Què és la propietat?"

La paraula anarquia (del grec ἀναρχία) i el seu sinònim acràcia, serveix per designar aquelles situacions on es dóna l'absència d'Estat, de l'aparell jurídic i administratiu en qui recau l'exercici del monopoli de la força per tal de mantenir l'ordre social existent que, pels anarquistes, és profundament autoritari, classista i insolidari. Són aquests tres, precisament, els contraprincipis de la Revolució Francesa (basada en la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat), un dels moviments que des de l'anarquisme es reivindica com a seminal junt amb la Comuna de París, el 1871.

Partint d'aquests principis, és lògic que entenguem que el moviment anarquista majoritari ha estat sempre profundament pacifista i antimilitarista, racionalista i ateu, defensor dels drets col·lectius i de l'individu, socialista i llibertari. Com a conseqüència d'aquesta base de valors, la recerca de la construcció d'una societat que respongués a aquests principis es va situar des dels inicis del moviment en la seva base. Així, l'educació i el seu exercici des d'un punt de vista laic, racional i alliberador va ser un dels trets definitoris de l'internacionalisme anarquista que arriba als Països Catalans el 1870 i es desenvolupa fins al 1939 estretament lligat al moviment obrer que, de forma gairebé única al món, en aquest país dins l'Estat espanyol esdevé majoritàriament anarquista.

Les societats obreres, organitzades des del 1870 en la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors, construeixen ateneus, escoles racionalistes, biblioteques populars, centres culturals i cooperatives tant de treball com de consum, tot i que el moviment teòricament es mostrava contrari a aquest tipus de producció. Centenars d'ateneus obrers esdevenen centres difusors de cultura, d'una cultura que no passa per l'Estat ni per l'Església, que eren qui tenia a les seves mans el minso sistema educatiu que existia durant el segle XIX a l'Estat espanyol. Centenars de revistes (des de "La Tramontana" fins a "Solidaridad Obrera") doten àmplies masses del proletariat català d'una visió radicalment diferent sobre el món en què vivien i posen en dubte les diferències de classe que la Revolució Industrial del segle XIX converteix en més acusades i sagnants.

Dins de l'anarquisme, un petit sector de no més d'uns centenars d'obrers, opta per l'enfrontament violent i les seves accions (atemptats amb bomba com el del Liceu i de Canvis Nous) són propaganditzats per l'Estat com a resum de tot un moviment molt més ric i complex i, sobretot, molt més entenimentat. El 1881, la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, el gran sindicat anarquista del moment, agrupa prop de 180.000 obreres i obrers davant d'unes desenes o pocs centenars que opten pels mètodes violents. No importa. L'Estat té ben clar com desacreditar el moviment i no dubtarà a infiltrar dinamiters (com la família Rull, per exemple) entre les files anarquistes per aconseguir estigmatitzar-lo fins a assimilar en l'imaginari col·lectiu l'anarquista a la bomba o la pistola.

Els anarquistes, però, continuaran publicant llibres i revistes, cooperatives i ateneus, escoles i centres culturals que els permetran construir un debat viu i constant al voltant de la societat que volen construir, deixant sempre clar que les teories i les pràctiques i la seva estreta relació eren i són bàsiques per poder construir un món on la violència i la competència no siguin principis rectors.

Molts dels principis i ideals que el moviment anarquista preconitzava durant el segle XIX i el XX avui formen part de la societat en què vivim (i molts altres, és clar que no). Així, des de les teories de l'evolució de Darwin, que a l'Estat espanyol van ser popularitzades per aquest moviment, o la coeducació de sexes (que el 1873 ja proposava l'Ateneu Català de la Classe Obrera i més tard Ferrer i Guàrdia a la seva Escola Moderna), fins a la immersió lingüística en català i l'escola per a tothom sense excepcions (que van realitzar Puig Elies i el CENU a partir de 1936), o la igualtat entre home i dona (que Mujeres Libres teoritzà i Garcia Oliver va convertir en Llei com a ministre de Justícia), moltes de les conquestes alliberadores que avui tenim com a societat o bé han format part de les idees anarquistes o bé han estat esteses a nivell social i popular per aquest moviment.

I no passa res... Ni hi ha caos, ni desordre, ni destrucció provocades per aquestes idees i pràctiques. Sí que n'hi ha, en canvi, per moltes de les idees i pràctiques que la societat capitalista i autoritària, insolidària i militarista que avui encara tenim, té, defensa i manté. Per això, avui, l'anarquisme continua empenyent per tal de denunciar, transformar i combatre amb eines alternatives els valors i les formes de dominació presents encara ara en la nostra societat.

Jordi Martí Font

Amb Joan Coma, per la desobediència a totes les lleis injustes

Cartes dels lectors — Tue, 27 Dec 2016 20:27:00 +0100

Del 74 al 83 del segle passat, el jutge Ismael Moreno va ser inspector de la Policia. Per tant, cap de la policia franquista amb tot el que això vol dir si no ho passem pel filtre de la Transició que exculpava botxins i igualava torturadors i torturats a la condició d'«innocents». Avui, l'Ismael (Asmael en dirien al Priorat) és un jutge amb una trajectòria de fer riure si no fos perquè la seva intenció és fer plorar, i no fent pessigolles sinó fer plorar de mal. Avui, l'Asmael ha fet detindre el Joan Coma, regidor de la Cup a Vic.

Asmael Moreno. Ell va ser qui va fer tancar a la presó Carles Castellanos el 1988 després que fos torturat brutalment mentre li aplicaven la Llei Antiterrorista. Ell va ser qui va tancar sense fiança els dos titellaires de Madrid acusats de fer una obra humorística de titelles en què ell hi va veure «enaltiment del terrorisme». Ell és qui ha perseguit, amb obstinació pròpia d'un «no-nacionalista» espanyol l'Associació de Municipis per la Independència i l'Assemblea Nacional Catalana, a qui acusa d'haver organitzat una campanya de presentació de mocions als municipis catalans en suport de la resolució del 9-N del Parlament de Catalunya. I ell és qui, finalment, ha fet detenir Joan Coma acusat de sedició per dir, en le Ple Municipal de l'Ajuntament de Vic, en defensar aquesta mateixa moció, que per fer una truita calia trencar els ous.

Joan Coma és culpable de desobediència, és veritat. Ell ho ha dit reiteradament i no pensa tirar enrere en les seves pròpies consideracions. Fins i tot, podríem dir que, seguint les lleis actuals de l'Estat espanyol, podria ser que acabés tancat despŕes d'un judici, tot i que ara l'han detingut perquè no va acceptar presentar-se davant el que «ells» consideren que és «la Llei» ja que pensa i expressa que aquesta és injusta i, davant una llei injusta, seguint les normes clares i diàfanes de la desobediència civil, cal desobeir de cara i sense por.

El Codi Penal espanyol diu, en el seu article 544, que «Son reos de sedición los que, sin estar comprendidos en el delito de rebelión, se alcen pública y tumultuariamente para impedir, por la fuerza o fuera de las vías legales, la aplicación de las Leyes o a cualquier autoridad, corporación oficial o funcionario público, el legítimo ejercicio de sus funciones o el cumplimiento de sus acuerdos, o de las resoluciones administrativas o judiciales.» Aquest delicte té una pena de vuit a deu anys de presó, i de quinze anys si es tracta de «personas constituidas en autoridad», tot i que també podria ser que l'acusat no fos considerat «uno de los principales actores» i aleshores la pena baixaria de quatre a vuit anys. Ni un dia hem de permetre que el Joan estigui a la presó.

Així doncs, la seva detenció, el seu possible preocessament i fins i tot la seva possible condemna no són res més que intents d'aquest senyor, Asmael Moreno, de mostrar que ell sí que té pebrots d'aplicar les normes escrites de què l'Estat espanyol està dotat per aturar qualsevol temptativa de desobediència i més encara si aquesta desobediència és possible germen d'una desobediència multitudinària que ell mateix sap que ni lleis ni tancs ni senyors avinagrats podran aturar.

Estarem amb el Joan fins al final, perquè sabem que ho té clar i nosaltres amb ell. El mateix Joan Coma escrivia, fa uns dies a l'»Ara», un article amb el títol «Hannah Arendt, desobediència civil i dret a decidir» en què acabava dient que «La via desobedient permet obrir per baix el que pretenen tancar per dalt. Ens permet combatre l'actual ofensiva autoritària de l'estat espanyol mitjançant l'acció no violenta. No es tracta d'una competició per veure qui és més valent, sinó d'un acte de llibertat que per principis, filosofia i praxi és inimposable» i acabava afirmant que «Per això desobeïm. Perquè és una eina mobilitzadora, dinàmica i solidària que demostra que sí que es pot. És una eina, a més, impossible de prohibir. Només depèn de nosaltres fer-la servir. Ens hi juguem el dret a decidir, democràticament, el futur del nostre poble.»

Amb ell, per ell i d'ell però alhora de totes i tots. No desobeïm per fer el joc a cap poder constituït, ni per fer la punyeta a cap ximple processista (que no és le mateix que independentista), sinó per obrir l'espai que ens permetrà triar lliurement i sense pressions què volem ser. I per decidir primer cal negar tot allò que no ens permet decidir. Ara, els tribunals espanyols amb jutges que eren policies franquistes; després, les seves lleis, gairebé totes; i finalment, els qui ens volen fer creure que ja ho faran per nosaltres i que ho deixem en les seves mans que ells sí que saben de què va.

Lliures com tu, Joan, no ens faran callar i mai caminaràs sol. Ni tu ni ningú que gosi dir-los que no.

Jordi Martí Font

Tarragona: quan la veritat impugna les mentides

Cartes dels lectors — Thu, 15 Dec 2016 12:05:00 +0100

Una de les coses que més fàstics em fa és la mentida. Més encara quan aquesta mentida és amplificada, repetida i tornada a dir a veure si algun il·lús que no se la creia perquè li sonava a massa mentida se l'acaba creient i així passa a fer més àmplies les files dels que es creuen els dogmes de fe perquè altres els creuen.

Aquest dimarts 13 de desembre de 2016, el Govern espanyol ha deixat clar, per si algú encara en dubtava, que mai no havia existit cap subvenció pública destinada a l'organització dels Jocs Mediterranis de Tarragona 2017. Cardenal ja ho havia dit però ara ho ha corroborat el ministre d'Educació, Cultura i Esports, Íñigo Méndez de Vigo, en resposta a una pregunta d'ERC al Senat.

Així doncs, el Govern municipal tarragoní s'ha estat enganyant i enganyant-nos, mentint-nos i mentint-se? Ens han dit tants cops que tot rutllava bé i que els diners hi serien que els diners semblava que, sense ser-hi, hi eren, però finalment, com al conte del vestit nou de l'emperador, la realitat tossuda ha trucat a la porta i ha dit que l'emperador anava en calçotets. Ja ho sabíem però gràcies per dir-nos-ho en veu alta perquè al final acabarà semblant que si no hi ha Jocs és per culpa dels partits de l'oposició a l'Ajuntament. De fet, l'alcalde ja ho va intentar insinuar però no s'ho va creure ni ell i va deixar aquest camí.

Suposo, i ho suposo perquè ho vull suposar i a priori no em crec que ningú tingui interessos ocults en res, que la insistència de l'Equip de Govern en aquests sentit era producte de la il·lusió que tenien. Era tanta la il·lusió que aquesta no els permetia veure la realitat i en repetien una de la qual no hi havia cap constatació empírica. És a dir que malgrat són una colla de mentiders no ho feien amb mala intenció...

El Fernández, que és més viu que al fam, ja va córrer a allunyar-se d'aquest teatret a la seva estimada Barcelunya i el Prats, que recordarem com un bon conseller de Cultura sense pressupost per la gràcia de Pau Pérez, mai no s'ha expressat públicament com a entusiasta del Jocs, tot i que quan toca sempre vota lacònicament sí com no podia ser d'una altra manera.

Al Senat, el ministre, per tal de situar el tema, també va explicar que les consignacions pressupostàries "no es fan amb declaracions", quelcom que no calia que ens digués, almenys a l'oposició, perquè ho sabíem des del primer dia. No entenc com persones formades, que coneixen l'administració pública perquè fa vint anys o més que hi cobren com a representants que diuen que són de la ciutadania.

El projecte estrella de l'Equip de Govern, autèntic motor i motiu del" pacte de la catifa" segons els tres signants, no tenia pressupost. I ja se sap que allò que no té pressupost no existeix. I si el projecte estrella de l'Equip de Govern de la ciutat no existia durant tot el temps que ens l'han venut com a centre motor de la vida municipal, crec que ens hauríem de preguntar definitivament si l'actual Equip de Govern existeix o és només una holografia.

Em pregunto si l'actual Govern existeix o és només la forma que han pres els obstacles que avui té la ciutat de Tarragona per esdevenir un municipi al servei de les persones que hi vivim, una ciutat que posi la qualitat de vida de TOTES les persones que hi fem vida per davant de les fortunes dels que cada 12 anys intenten algun 'pelotazo' que els permeti, a ells i els seus fills, continuar lluint com sempre han lluït aquells que de qui parlava Salvador J. Rovira en un llibre, "Rics i poderosos però no tant", que crec d'obligada lectura per a qualsevol que vulgui saber i il·lustrar-se sobre una inèrcia familiar, que no és nova, i sobre uns badalls que fa anys que són part inexcusable del tarragoninisme més encaspat i, també, familiar.

Jordi Martí Font

La ciutat de la desesperança

Cartes dels lectors — Sat, 26 Nov 2016 11:01:00 +0100

Ja eren les cinc de la tarda, el cel estava tapat per una capa grisa de núvols que deixaven anar petites gotes de pluja molt molestes. Jo feia deu minuts que havia sortit de treballar i caminava cap a la parada de bus per anar a casa. Em trobava a Cannon Street quan, davant meu, vaig veure que, com cada dia, hi havia una gran massa de persones caminant de la qual jo mateixa formava part. Jo no era pas especial, res no em feia especial ni a mi ni a ningú, era igual quina vida haguéssim tingut, o quin treball o quin càrrec tinguéssim perquè, al cap i a la fi, tots fèiem el mateix, com formigues que viuen només per al formiguer: treballàvem, menjàvem i dormíem. Que avorrit.

En aquell moment em sentia sempre petita, sense importància, prescindible com tots els altres. Qui érem? Ningú. Tan sols persones que fan moure una gran roda, i, si alguna cau, és reemplaçada per una altra. Ja podies ser rentaplats, o director d'una gran empresa, que sempre hi hauria algú que et reemplacés.

Aquella imatge em posava trista. M'adonava que res no ens feia dignes d'atenció. Què fèiem tots? Despertar-nos, anar a treballar, potser per la tarda anar a prendre quelcom o tan sols anar a casa a veure la televisió o potser llegir, i finalment dormir per esperar un altre dia exactament igual. Semblava que vivíem en una rutina eterna, com si ens haguessin programat. Crèiem que la informació que ens donaven -a la feina, a la televisió, a internet o sobre nosaltres- ens feia sortir de tant en tant de la rutina i ens donava una mica de distracció en aquesta vida tan mediocre que portàvem, però en realitat no era res mes que una peça d'aquest joc tan macabre. I era, a més, un dels elements més essencials: el que ens domesticava al mateix temps que ens feia creure que érem lliures.

Tenia la sensació de formar part de tota una enganyifa, en virtut de la qual m'havien fet creure que hi havia oportunitats de créixer. I potser era cert, però de quina manera? En realitat només es tractava de créixer econòmicament. I quina importància tenia això, si no podies fer el que havies vingut a buscar, quelcom que tingués sentit per a tu, una cosa per a la qual el teu Jo més profund hauria estat disposat a moure cel i terra? De fet, potser en algun moment ho havia intentat, però ara la veritat era més crua, més fàcil i amb una força inapel·lable: tot es reduïa a una única i patètica meta, la supervivència.

Quantes persones vingudes de totes les parts del món hi havia en aquesta ciutat suposadament cosmopolita que malgastaven la seva vida, que treballaven en feines duríssimes, que deixaven enrere tots els somnis, tota una vida que hauria pogut ser i no era...

Quantes persones renunciàvem així a les nostres vides? Quantes havíem caigut a la trampa de creure que com més treball i més diners, més especials seríem? Quantes?
Ja estava arribant a Monument. Seguia formant part d'aquesta massa i no hi havia manera d'escapar-me'n. Només una pregunta em rondava aleshores pel cap: quants som els que hem vingut en aquest país i ens sentim així?

La resposta era clara, només calia mirar al meu voltant i escoltar. Milers de llengües xocaven i s'ensopegaven les unes amb les altres. Que trist em semblava tot, que vulgar la nostra existència, que gris aquest món.

Ja havia arribat a la parada de bus, i el 40 arribava també puntualment direcció Dulwich Library per recollir totes aquelles persones que, en acabar un dia dur de treball a la City, anàvem cap a casa amb les nostres pobres ànimes cansades de lluitar. Com sempre, em vaig asseure al davant, per poder xafardejar i veure-ho tot, en busca d'alguna resposta mentre em posava música; i així vaig entrar altra vegada al món: els meus quinze minuts de veure-hi clar es van acabar i vaig recuperar la meva ceguesa eterna com si mai no l'hagués perdut.

Nemo Werther
Ciutadà

Reflexions sobre la misèria dels Jocs i qui els defensa a Tarragona, ridícul mundial. Pleguin!

Cartes dels lectors — Sun, 20 Nov 2016 18:42:00 +0100

Només hi ha tres casos en la història de les competicions esportives internacionals en què s'hagi hagut d'ajornar un esdeveniment internacional:

El primer cas va ser el dels Jocs Centroamericans i del Carib, que van passar de 1934 a 1935 per un immens temporal.

El segon, els Jocs Centroamericans i del Carib que van passar de 1958 a 1959 per una revolta contra l'aleshores president de Veneçuela, que va haver de fugir del país i va acabar protegit per Franco.

El tercer, el Mundial d'esquí alpí Sierra Nevada (Granada), que de 1995 es va passar a 1996 per falta de neu.

El quart cas és el de Tarragona, la nostra ciutat. Què ha passat amb Tarragona 2017 perquè hagi mutat en Tarragona 2018?Alguna cosa molt greu, segur, perquè fins al dia d'avui en aquest plenari sempre que se'ns ha informat des de l'Equip de Govern de qualsevol qüestió referent a l'esdeveniment, la tònica de les respostes ha estat la mateixa: "Tot va bé o molt bé", "Arribarem a temps, és clar que sí", "El temps posarà cadascú al seu lloc i alguns s'hauran d'empassar les seves paraules", "Farem els millors Jocs de la història" i "Els Jocs ja han començat".

Des de la CUP de Tarragona hem iniciat una investigació (no pateixin que aquesta no els portarà als Jutjats) llegint algun textos dels que aquests dies corren pels quioscos i les xarxes sobre el tema dels Jocs i el seu ajornament. Ja ens hagués agradat venir a la roda de premsa que el senyor Ballesteros va fer per explicar el tema però no vam poder i va ser una llàstima perquè a hores d'ara la roda de premsa en qüestió ja s'estudia a les facultats de Periodisme de mig món... i això sempre és bo. Que parlin d'algú, encara que sigui malament sempre és bo... I els asseguro que a mig món finalment s'ha parlat d'aquesta ciutat i de qui al governa, tant com mai abans s'havia fet. Perquè l'ajornament ha estat, ja ho saben vostès, "un èxit!" "...si fins i tot ens han felicitat!"

-Tal com diu Vicent Añó, degà de la facultat de Ciències de l'Activitat Física i l'Esport de la Universitat de València, qui també va ser director general de la candidatura Tarragona 2017 i màxim responsable del campionat del món d'atletisme Sevilla 1999 i dels Jocs Mediterranis Almeria 2005:

«(l'ajornament) És un absolut fracàs. Mai havia passat una cosa així perquè l'organització fos incapaç de complir les dates fixades. Això ha passat perquè la gent que hi ha al capdavant del projecte a Tarragona no en tenen ni idea. Com pot ser que el màxim responsable, el Coordinador General dels Jocs, sigui un polític que, a més, no té ni idea del món del l'esport? Això ho explica tot»,

-Apunta Ricard Lahoz a Fet a Tarragona (5/11/2016):

«Ajornar un any els Jocs Mediterranis de 2017 és un desastre sense pal·liatius per Tarragona en molts sentits. La decisió, que sembla que s'adopta per -diuen- "garantir l'èxit de l'esdeveniment", comportarà, un munt d'inconvenients afegits i cap avantatge. I el que és pitjor: deixa tocada la moral col·lectiva de la ciutat, tot i que els Jocs no hi havien despertat gaire entusiasme.

Traslladar la cita al 2018 suposa acceptar el fracàs total dels responsables polítics de la ciutat en l'organització dels Jocs. Tarragona projectarà una mala imatge al país i al món que s'estendrà en el temps i que trigarà superar-se. Representa un cop duríssim a la poca autoestima dels tarragonins. Un ridícul espantós.»

-Afegeix Pitu Tarrasa a TotTarragona (7/11/2016):

«Si un dels grans objectius dels Jocs 2017 era posar Tarragona en el mapa, l'èxit ha estat aclaparador.

Ni els més optimistes podien imaginar la repercussió mediàtica que els "No" Jocs han aconseguit.

Què hem fet el ridícul? Potser sí, però tractant-se d'uns Jocs ridículs "per se", no ve d'aquí.

Que ens han enganyat, que ens han venut sopars de duro, que la transparència ha brillat per la seva absència, tampoc és cap novetat.»

Escriu Alba Medina, antropòloga social i cultural, a El Circ de Tarragona (8/11/2016):

«és veritat que no són culpables de la mort de Manolete, però del que sí són culpables és de portar la ciutat de Tarragona al ridícul més espantós i de fer passar un mal tràngol a tots aquells que sí han cregut en el seu projecte. (...) Ni s'ho mereixen ells ni ens ho mereixem nosaltres».

-Xavier Rius, a E-Notícies, explica que (9/11/2016):

«Els Jocs Mediterranis de Tarragona han acabat ajornats un any. (...) Un ridícul que si no és planetari és únicament per l'abast geogràfic més limitat de l'invent.

Però no hauríem de parlar d'errors. En realitat, el resultat és plenament coherent amb el punt de partida. Una altra cosa és que el punt de partida fos catastròfic. I això, a risc de semblar tremendistes, sí que no és equivocat. En aquesta història tothom s'ha omplert la boca de bonics conceptes, com fer història o deixar un llegat, però cadascú ha mirat pels seus interessos. Partidistes, en general.»

-Assegura Francisco Montoya, al «Diari de Tarragona», citant a la roda de premsa de l'alcalde Ballesteros que Tarragona és(11/11/2016):

«una ciudad que ha tenido que aplazar una cita deportiva internacional. A-PLA-ZAR-LA. Porque no llegábamos a la fecha prevista. Un ridículo mayúsculo, en fin. Una hecatombe insólita. Un descalabro sin precedentes. Se mire por donde se mire.»

-I tanca l'empestat i «energumen» Miguel Cardenal, secretari de l'Estat per a l'Esport fins a avui mateix, a «El País» (13/11/2016):

«...invito (a Ballesteros) a que diga la verdad a sus ciudadanos, que no acuda al socorrido echar la culpa a Madrid, y que les cuente la razón que le lleva a incumplir su reiterada promesa, porque el bochorno al que ha llevado a Tarragona se debe principalmente a la temeridad e incompetencia con la que Ballesteros se sumió, desde 2012, en esa huida hacia adelante.»

Senyor Ballesteros i senyor Vilamayor, pleguin, pleguin d'un cop ja i deixin de fer-nos fer el ridícul al món. Ple–guin!!!

Ja ho sé que no plegaran, no estan fets per a això. Almenys, però, deixin que els tarragonines i els tarragonins decideixin si volem Jocs o no en volem, deixin que la gent participi i decideixi. Tampoc? Doncs pleguin!!!

Jordi Martí Font

L'exemple de Téllez a Badalona: la desobediència és el camí

Cartes dels lectors — Wed, 12 Oct 2016 19:31:00 +0200

El Govern Local de Badalona, avui, 12 d'octubre de 2016, ha decidit desobeir l'Estat de cara, a plena llum del dia i assumint-ne totes les conseqüències. L'ordre del jutge que els impedia obrir les portes de l'Ajuntament en un dia festiu que no és reconegut com a tal per qui no accepta que el començament de la colonització i extermini dels pobles d'Amèrica mereixi cap celebració, per qui no accepta la Festa Nacional d'Espanya, ha estat estripada a la porta de l'edifici consistorial en roda de premsa.

Avui, 12 d'octubre de 2016, aquest gest marca un punt i a banda pel que fa al procés d'independència que una part del poble català porta endavant de forma decidida des de fa uns anys, amb un migrat acompanyament dels representants de les administracions locals i autonòmiques pròpies.

Fins ara, cada cop que un jutge havia demanat que s'aturés el que podia arribar a ser un acte de desobediència a l'Estat i d'obediència a la gent que majoritàriament havia votat opcions sobiranistes catalanes, els «representants» polítics havien dit que «perdó», que «no ho sabíem», havien mirat cap a una altra banda, havien dit que «no som nosaltres», o havien recorregut judicialment les sentències dels diversos tribunals que els havien requerit que canviessin de parer o que els havien recordat que allò que havien decidit era inconstitucional.

Malgrat aquestes postures gens clares, no desobedients amb l'Estat i continuadores del «sí però no», els mitjans del procés sempre havien glorificat aquests «representants» intentant crear màrtirs on només hi havia inconseqüents i malabaristes. No importa que fossin Homs, Mas i Rigau, no importa què haguessin fet, quan arribava la veritat, fins ara, tot ho negaven o ho recorrien, tot passava a obeir les lleis de la metròpoli ocupant.

Avui, José Téllez ha desobeït aquestes lleis a cara descoberta, junt amb sis membres més del seu Equip de Govern, i ha estripat l'ordre del jutge que els impedia obrir les dependències municipals en un dia festiu que, tot i que sigui estatal, és profundament colonialista i colonial. Avui, el procés d'independència de Catalunya ha fet la passa que el portarà a existir i a acabar algun dia. S'ha acabat el recurs davant lleis injustes, s'ha acabat assumir-les pel que pugui passar... Tal com recomanava Thoreau, tal com va fer Rosa Parks o els insubmisos al servei militar i la prestació social a casa nostra, avui Téllez ha desobeït i ha marcat el camí per seguir a partir d'ara. El no reconeixement de l'ordre establert ens ha de portar a un nou ordre on tot esdevingui diferent i tot es bellugui prou per no ser una fotocòpia del sistema de dominació que fins ara ha regit l'esdevenidor de la nostra gent.

Téllez i l'Equip de Govern de Badalona, al costat dels dels Guiamets, Berga, la Vilella Alta, Campredó, Celrà..., al costat de centenars de regidors i regidores d'arreu del país, però sobretot al costat de milers i milers de persones que avui treballant han rebutjat la Hispanitat, s'ha afirmat com a ésser humà lliure i sobirà. És per això que mereix tota la nostra solidaritat i consideració, tot el nostre suport, no només en la repressió que seguirà les seves accions sinó sobretot en la desobediència que cal que assumim i passem a exercir. Sapiguem fer-nos dignes del seu gest. A partir d'avui, més que mai, desobediència!

Jordi Martí Font

En defensa de qui neteja Tarragona, fora la màfia!

Cartes dels lectors — Sun, 09 Oct 2016 20:41:00 +0200

En aquesta ciutat, plou sobre mullat. I no plou aigua, que plou... merda, sense subterfugis ni mitges tintes, merda que la petroquímica envia a l'aire cada cop que plou i quan no, també; merda que quan arriba a terra, com l'"agüita amarilla" dels Toreros Muertos, es troba amb companyes de nas del merdós món de la brossa, la merda que, tal com sap qualsevol que hagi llegit o vist "Gomorra" de Roberto Saviano, en llunyanes ciutats del sud italià és una de les principals fonts de finançament i enriquiment de la màfia local.

Aquí no, Déu ens en lliuri!, Déu no ho vulgui! I no ho vol, ni Déu ni santa Teclagloriosamaredelstarragonins. Perquè només faltaria que la merda del cel, en caiguda lliure damunt de les nostres persones, cap endins dels nostres pulmons i instal·lada en els nostres aparells reproductors, es barregés amb la merda que arran de terra s'acumula en places i carrers. No i no! A Tarragona, no hi ha brutícia al carrer, no hi ha merda enlloc, només hi ha una evident tendència a embrutar per part d'una colla d'incívics que ens volen fer la vida impossible. I l'alcalde ho afirma i no passa res. Tarragonines i tarragonins, sou una colla de bruts!

Mentrestant, els mals tarragonins que no s'estimen la ciutat diuen que la merda que hi ha hi és. Totes sabem que viuen a sou dels malvats que només ens volen mal. Mira que dir que "Tarragona és una ciutat bruta"! Rectifiquin immediatament o farem que els enviïn "la partida de la porra", que en altres moments ja ha donat proves evidents de la seva efectivitat. Tarragona llueix i treu brillo, i si els que diuen que està bruta s'estimessin aquesta ciutat no ho dirien. Mirin, "hi ha dues formes de veure el món: positivament o de forma negativa i vostès sempre trien la negativa", "got mig ple o got mig buit..." i vinga dir ximpleries i més ximpleries... Ah, me'n deixava una: "Vostès són uns masclistes!", que també té molt predicament a l'Ajuntament de Tarragona, sobretot si la diu qui seu davall del brossaire major de l'Estat que és rei (de la brossa) no perquè nasqués abans (vaja quin mèrit, no?) sinó perquè és home...

Aquí es pot parlar de tot menys de com de bruta que està la ciutat, i sembla mentida que siguin tan grans i encara no ho hagin entès. Perquè malgrat el contracte de la brossa d'aquesta ciutat és una de les vergonyes més grans de les que tenim damunt la teula, una vergonya per a qui el va crear i el va votar, una vergonya per a qui el defensa i n'impedeix el control, una vergonya per a totes les tarragonines i els tarragonins, fins ara només quatre gats han dit que prou i "quatre" no són, encara, prou per enviar-la a la paperera (o al contenidor) de la història.

Avui, es pot fer net, amb la brossa, a plena llum del dia, i malgrat tot, estem segures que la merda acumulada és tanta que no en tindrem prou fomentant les bones pràctiques i, menys encara, augmentant partides que són absolutament desproporcionades. Cal control damunt la despesa i, sobretot, damunt la gestió, perquè tenim clar que contra al brossa els únics que fan feina a Tarragona són les treballadores i treballadores que no paren, malgrat que la merda sigui tanta que els és impossible deixar-ho tot com una patena on es pugui combregar, no amb rodes de molí, sinó amb la veritat que la majoria dels manaires que em llegeixen coneixen i continuen negant. Ja ho saben, per fer net, confessió i comunió! I fora la màfia!... napolitana.

Jordi Martí Font