Blog Carme Porta Abad

Llegir i viure

Carme Porta Abad — Tue, 16 Jul 2013 11:01:00 +0200

Un dels centres, poder el més destacat, de la meva atenció lectora són les novel·les negres. Sens dubte el meu preferit és Simenon i el comissari Maigret, però trobo en Donna Leon una molt bona autora, amb trames que m’interessen en la ficció però que em porten a la realitat de forma desesperant.

Acabo de llegir “Mort en un país estrany”, ambientada, com totes les aventures de Brunetti, a Venècia i on va destapant la corrupció, les relacions amb la màfia, les corrupteles de l’administració, el silenci social... i llegit com a novel·la ha estat magnífic; llegit com a relat d’una lectura de la realitat italiana interessant i trobar similituds en el dia a dia, desencantador.
Fa uns dies Dacia Maraini, una altra autora necessària en qualsevol biblioteca, deia en una entrevista “Per què Itàlia no s'allibera de la màfia? Perquè el poder està implicat. Té velles relacions amb molts polítics. Tota la Democràcia Cristiana, els socialistes han estat a vegades d'acord amb la Màfia, i també Silvio Berlusconi, clarament”. Així la visibilitat que tenen aquestes relacions és important, el fet que la gent sàpiga el que passa és fonamental però ... perquè no s’arregla?

La translació del que passa a Itàlia al que està passant en la política de l’Estat espanyol és inevitable. En un procés de canvi social s’han fet visibles els negocis bruts. Hi ha qui diu que el viratge nacional de CiU cap a una posició més radical a favor del dret a decidir ha portat els serveis secrets espanyols a destapar els negocis bruts, els corruptes i llurs estratagemes. Però aquesta és una part, perquè als polítics d’Espanya tampoc els va millor: Bárcenas destapa i fa servir el ventilador i estan sortint els draps bruts, les connexions diverses, els sobres, comptabilitats B i negocis podrits. Els ERO andalusos també esquitxen la dita oposició i el descreïment de la gent en les institucions polítiques es va fent cada cop més gran.

Hi ha plataformes ciutadanes que lluiten diàriament i denuncien però també molt escepticisme, que passarà amb tot plegat? Serà un boom mediàtic i després ho tornaran a tapar... com sempre? La crisi, la corrupció, la manca d’expectatives laborals... porten al desencís i la manca d’esperances, a pensar que aquell “que tot canviï perquè tot segueixi igual” - que Tomassi di Lampedussa va posar en boca de Don Fabrizio, a la Sicilia ocupada per Garibaldi- és una realitat inamovible.

En una època en que la realitat és complexa i es reclamen respostes simples, en què hom cerca un gran lideratge que ens tregui de la situació invivible, en que es veu com a inevitable anar a menys... tot plegat viscut des de la privacitat, sense esperança en el comú, pensant en quela protesta no porta enlloc en que la lluita ens porta a l’anatema, perquè així ho veuen les lleis de quès ens doten. Els discursos simples no serveixen sinó per escalfar ànims, els grans lideratges han mostrat que difícilment amb el carisma se surt de les crisis i els rescats bancaris ens fan veure que les retallades només s’apliquen a la majoria.

La literatura ens ajuda a veure i entendre la realitat que vivim, la visió crítica a analitzar-la i l’acció política a combatre les seves perversions.

Fer la rosca

Carme Porta Abad — Thu, 11 Jul 2013 10:35:00 +0200

Fa uns dies vaig fer un article d’opinió per IDEMTV fent un reconeixement públic sobre el treball fet pels col·lectius LGTB arreu de Catalunya, és a dir, més enllà de Barcelona. Una persona va fer un comentari que em va encuriosir… “no sé si es tracta de fer-se la pilota mútuament…” seguien una sèrie de consideracions amb les que, en part coincideixo però que no comentaré i em centraré en això de “fer la rosca”.

Contextualitzo primer... H2O, col·lectiu LGTB del Camp de Tarragona que actua principalment a Reus (ciutat on va néixer el col·lectiu) i la ciutat de Tarragona, va distingir IDEMTV amb la ploma daurada, una distinció simbòlica pe aquelles persones o col·lectius que han fet una tasca a favor dels drets LGTB. En el meu article agraïa la distinció i feia un reconeixement del treball fet per H2O i altres grups en àmbits no barcelonins, tenint en comptes les dificultats afegides. El comentari, doncs, em va encuriosir. I molt!

Fer un reconeixement públic a una persona o col·lectiu és fer la rosca? Si el reconeixement és mutu, és fer-se la rosca mútuament? És dolent fer un reconeixement? Vaig buscar al diccionari. Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans Fer la rosca és adular algú. I Adular, segons el mateix diccionari és “afalagar (algú) servilment, per guanyar-se la seva voluntat”... així doncs fer un reconeixement públic i notori d’una molt bona feina feta, entenc que no és afalagar sinó destacar allò que s’ha fet bé i posar-ho com a exemple de forma pública.

Suposo que ens han acostumat tant a que el reconeixement ha de ser servil que ens ho hem acabat creient i si reconeixes una persona o un col·lectiu i aquest reconeixement és mutu no hi ha un apercepció sana del fet. A més, afalagar-se (aquest cop si) els uns als altres formalment com es dóna a nivell d’institucions econòmiques, polítiques i socials ha esdevingut un formalisme social que ha rebaixat el reconeixement públic a una mera formalitat de gent educada més que no a un esforç social i un treball ben fet.

El reconeixement públic i privat, és del tot necessari. És el que ens ajuda a seguir impulsant projectes, el que ens alimenta, en part, l’autoestima, el que impulsa d’altres persones a seguir camins semblants, paral·lels o impulsar altres projectes... Fer-se la rosca i l’afalac no sempre comporten aquest reconeixement, inclús diria més, amaga, moltes vegades, en la formalitat un menyspreu intern que no sempre s’amaga, el doble llenguatge de la formalitat és el que fa necessària la centralitat del reconeixement.

Ai Joel... vull entendre-ho però no puc

Carme Porta Abad — Thu, 08 Nov 2012 23:31:00 +0100

Ahir el col·lectiu LGTB celebràvem una molt bona notícia: després de 7 anys d'entrebancs, posicionaments ideològics (que no jurídics), desaparició-reposició-mandats esgotats-places vacants-jutges dimitits i una església integrista que ha anat expressant i expandint el seu “malestar” pel fet que la gent sigui feliç... doncs bé 7 anys després ho celebràvem: El Tribunal Constitucional emitia una resolució en la que desestimava el recurs d'inconstitucionalitat del Partit Popular contra el matrimoni igualitari.

Aquesta és una bona notícia per la gent del col·lectiu LGTB, la que s'ha casat i la que no ens casarem mai, però també per la gent de bé, per la societat... “legalitzen” allò que ja sabíem legal i reconeixen que és possible dins de la seva Constitució, aquella que, en principi, obre portes als drets mentre els que la interpreten els tanquen.

Arriba però la segona part, tothom content? Ah, no! Que vivim en un país d'envejosos, un país que és obert a la llibertat, en el repte de la construcció d'un país lliure, reunificat i amb plenes llibertats ciutadanes... però l'enveja és més forta.

No hi hagut una única veu però si poder la més mediàtica la que ha expressat tenir enveja" dels homosexuals perquè han estat "respectats" pel Tribunal Constitucional perquè "a Espanya es pot canviar de sexe, però no de nacionalitat".

A mi no em deixa de semblar curiós que cada cop que un col·lectiu fortament discriminat, com és el col·lectiu LGTB, els són reconeguts drets llargament reivindicats, s'expressen les arrels profundament mascles i heterocèntriques. Jo, com a catalana de primera generació, sóc independentista fa més de 30 anys, com a dona milito de feminista fa més de 25, per la meva orientació sexual sóc activista LGTB fa més de 20 i com a treballadora fa molts anys que estic sindicada (això si, he passat per dos sindicats!) El fet que la manifestació de l'11 de setembre fos tan increïble, tan majoritària... que el clam fos un: independència!... em va fer feliç.

Vaig pensar que el país que jo volia: un país lliure de persones lliures, era possible. I que la independència ja no era només un somni, ni era només que els calers es quedessin a casa sinó que podíem construir una nova societat més lliure, amb més drets. El país que jo desitjo és independent, amb voluntat de reunificació nacional i amb voluntat de polítiques integradores, justes, de reconeixement de la diferència.

En el país que jo desitjo els drets no estan uns per sobre d'altres, ser dona amb plenitud de drets i ciutadania plena, poder formar una família, estimar o casar-se si es vol sigui quina sigui la orientació sexual de les persones, treballar amb un salari i unes condicions dignes... un país lliure de persones lliures. Jo lluito precisament per què quan siguem independents quan es produeixi un reconeixement de drets més enllà del centre del món masculí (sigui català, ugandès o vietnamita) no hi hagi una reacció adversa tipus “i jo què?” o “jo la tinc més...” perquè un país es construeix de voluntats i les voluntats són múltiples i diverses però totes esperonen cap a la llibertat. Al meu país hi caben també les dones (la majoria social, per cert), de classe baixa i orientació sexual oprimida, poder no és el país de tots?

El Tribunal constitucional 7 anys després, 7 anys plens de patiments i neguits per moltes famílies, ha reconegut la validesa legal del matrimoni igualitari i, en canvi nega drets nacionals de Catalunya, però això són dues notícies diferents. Alegrem-nos per una i seguim lluitant per l'altra però no les enfrontem.