La crisi de l’aigua, com la de l’energia i com la dels aliments i dels recursos naturals en general, és ja global i ha arribat per quedar-se. Està passant el que ja als anys 70 van pronosticar els experts del MIT (Institut Tecnològic de Massachussetts) en el llibre Els límits del creixement, encarregat pel Club de Roma. Estem tocant sostre, i els intents de “sortida cap endavant” acaben portant pitjors resultats. Als Estats Units la política dels transvasament es va abandonar als anys 70, amb l’arribada al poder de Jimmy Carter, l’únic president que es va prendre seriosament també el tema de la crisi energètica, i va durar el que va durar... Des de fa dècades estan prioritzant les polítiques d’estalvi i eficiència, i han anat tirant; però amb el creixement demogràfic i econòmic la pressió sobre l’aigua s’ha agreujat, fins el punt que el govern dels USA acaba de fer públic que esperen restriccions d’aigua en 36 Estats pels propers 5 anys. En alguns Estats, com Georgia i Florida, la situació ja és greu, i han pres mesures per augmentar l’aprofitament d’aigües depurades i la dessalinització, i donen prioritat a les mesures d’estalvi i conservació del recurs. Cap transvasament a la vista. Però al cap del carrer es troba la cruïlla de la veritat: si la situació es posa realment greu, amb restriccions que afecten la nostra insultant “qualitat de vida”, què farem ? Anirem a buscar els recursos on sigui, a costelles dels nostres veïns, o acceptarem d’una puta vegada que vivim en un planeta finit i petit, i que cal replantejar el nostre model de “creixement” ? Em temo que la primera. Benvinguts a un futur prenyat de conflictes !

A veure si m’ho explica algú... Resulta que els regadius actuals ja no tenen prou aigua en temps de sequera (cada cop més freqüent), la qual cosa és contradictòria amb el fet de reclamar i construir més regadius. D’altra banda, els embassaments actuals no es poden omplir, lo qual és contradictori amb reclamar i construir més embassaments. Sembla clar no ? Doncs no, alguns pensen que fent més embassaments i regadius tindrem més aigua, encara que no plogui. És com dir que fent més carreteres tindrem més cotxes, encara que no se’n fabriquin de nous. Serà una nova lògica ? Serà una nova llei de la natura ? Ara resulta que d’on no n’hi ha, sí que en raja ! Per més voltes que li dono lo li veig l’entrellat.

Però al final, i sobre tot si està en joc l’abastiment municipal, sempre torna a sortir la solució miraculosa, els transvasaments !... ara personificats en el transvasament del Roïna, on l’aigua és neta, desvetllada i abundant. Just en el moment en el qual els transvasaments estan més qüestionats i generen més conflicte, ja sigui al Ter, a l’Ebre o al Tajo, surt novament la solució de la “sortida cap endavant”: anem més lluny a cercar l’aigua ! Si cal, a Alaska, com es van plantejar els californians. Tot menys canviar el xip i reconèixer que els recursos són limitats, i que cal adaptar-se a l’escassetat, que l’explotació de les matèries primeres i l’energia tenen un límit; que cal canviar el paradigma del creixement sostingut pel de desenvolupament sostenible. “Escassetat” i “límits del creixement”, dues paraules, dos conceptes, que fan tremolar els economistes i els polítics; però que són bens reals, i ens esperen a la volta de la cantonada.

Però a finals del segle XIX va arribar el miracle en forma d’un altre compost de carboni, el petroli, fet a base d’hidrocarburs: un combustible líquid, barat, d’alt contingut energètic i menys contaminant que el carbó. La llàstima és que tampoc és renovable, està fet a base dels restes d’algues i altres organismes que van viure fa milions d’anys i que es van acumular en algunes zones del planeta. El segle XX ha estat el segle del petroli, que és la base de l’economia i el benestar dels països rics: l’energia barata i abundant ha sostingut el ritme frenètic de construcció, transport i producció (industrial i agrícola) de les darreres dècades. També els productes quotidians estan fets en gran part d’un producte derivat del petroli, el plàstic. Feu l’exercici imaginari (o real) de pensar quina és la vostra relació diària amb el petroli: ens escalfa, ens transporta, ens cultiva els aliments, ens fabrica els materials.... un elevat percentatge dels materials que toquem cada dia estan fets a base de petroli. Som la civilització del petroli. Però ja hem consumit la meitat de les reserves mundials, i estem arribant a la màxima capacitat de producció, mentre que la demanda continua augmentant (una cosa similar passa amb el gas natural). Tampoc es troben noves reserves importants, els nous jaciments només cobreixen un 20% de la demanda actual. Això implica la fi del petroli barat, un fet que ja noten les nostres butxaques. Estats Units va arribar a la seva màxima producció l’any 1971, i des de llavors és cada cop més dependent de les importacions del petroli del Golf Pèrsic, on hi ha el 60% de les reserves mundials. D’aquí la importància de “controlar” aquesta regió del planeta.

Però estirant molt queden 10 o 20 anys de petroli “útil”, ja que quan sigui massa car i massa escàs ja no podrà ser la base de la nostra economia. Què farem després del carboni ? La versió oficial és que trobarem altres substituts, la versió dels experts independents (i també la versió oficial no pública) és que els substituts són cars i escassos, que no hi ha a la vista una font d’energia barata, especialment pels vehicles. L’hidrogen, del qual s’ha parlat molt, no és una font, és un sistema per magatzemar i transportar energia (igual que l’electricitat) però per generar-lo cal consumir un altra font d’energia. El mateix passa amb els biocombustibles: per fabricar-ne un litre, cal gastar una quantitat similar. És com pedalejar i no moure’s del lloc. Als Estats Units ja hi ha molts experts i associacions que analitzen el futur de la nostra societat després del carboni, però aquí res de res, com si el problema no vagi amb nosaltres, con si Catalunya fos energèticament autosuficient... Dos exemples interessants són el “Post-carbon Institute” i “l’associació per a l’estudi del pic de petroli i el gas natural” (ASPO), creats per experts en la matèria energètica que en molts casos han treballat en grans multinacionals del sector. I el missatge més clar d’aquesta gent és que cal disminuir dràsticament el consum d’energia, només amb una major eficiència no en tindrem prou, ens caldrà aprendre a viure amb menys energia per càpita i això vol dir viure d’un altra manera, amb un estil de vida més sostenible. Un altra conseqüència de la tendència actual de l’augment de població i la disminució de l’energia serà l’escassetat d’aliments, ja que l’agricultura actual es manté a base del petroli: la maquinaria, els plagucides i els adobs funcionen o es fabriquen amb petroli. Alguns experts han estimat que una agricultura sense petroli només pot sostenir una població mundial de 2000 milions de persones, una tercera part de la població actual. Sigui com sigui, estem entrant en una època decisiva pel futur de la humanitat, i no crec que amagar el cap sota l’ala (el que estem fent tots plegats) ens ajudi a afrontar els reptes que tenim al davant. Com a mínim ens hauríem de preparar una mica, amb temps, per a que la batacada no sigui tant forta, és ja una qüestió de supervivència.

Aquestes paraules formen part del discurs que el Sr. Roscoe Bartlett va fer al darrer congrés mundial de l’associació per a l’estudi del pic de petroli i el gas natural (ASPO). Us preguntareu si aquest senyor és un ecologista radical... doncs no, és un diputat republicà (el partit de Bush) per l’Estat de Maryland al Congrés dels Estats Units. Simplement ha analitzat la informació existent sobre la crisi energètica que s’aproxima i ha tret les conclusions que qualsevol persona amb sentit comú trauria. El Sr. Bartlett posa el dit a la nafra i ens explica la paradoxa de Jevons (formulada per William Stanley Jevons l’any 1865), que en essència significa que un augment de l’eficiència energètica (i tecnològica) generalment porta associat un augment global en l’ús d’energia i recursos (si no va acompanyat d’una limitació el la quantitat total que podem utilitzar). I també fa diana en un altre tema clau que no permet frenar el cavall desbocat: el sistema bancari i financer basat en l’emissió de deute, que fa que literalment estiguem hipotecant el nostre futur i creant una riquesa artificial que s’esfumarà a mesura que s’esfumin els combustibles fòssils.