Blog Carles Feiner

GUERRA BRUTA D’INTENSITAT MODERADA

Carles Feiner — Fri, 31 Mar 2017 21:14:00 +0200

Dimarts passat va venir mister Marshall (ai, vull dir el president Rajoy) a Catalunya, i va prometre un reguitzell d’inversions al país valorades en 4.200 milions d’euros des d’ara fins al 2020, i 4.000 més entre 2020 i 2025. Bàsicament adreçades a refer la malmesa xarxa de rodalies, a impulsar el desenvolupament del corredor mediterrani, les connexions ferroviàries dels ports i la millora de carreteres.

Si Espanya fos un país normal, tothom s’hauria felicitat d’aquest anunci, que ve a resoldre una mancança històrica d'infraestructures i connectivitat tant domèstica com internacional. Però ja se sap, com que Espanya és un país farcit de miserables, el mateix dimecres el president Rajoy es veia obligat a calmar les feresi a assegurar que la inversió a Catalunya no es detrauria de les mamandúrries d’altres territoris autonòmics.

Per altra banda sobta, i molt, que dimarts el president Rajoy fes aquest anunci sense envermellir ni gota i sense que el ciment armat de les seves galtes es descargoli i li caigui al peu. En primer lloc, si tenim en compte que la quantitat promesa en inversions ferroviàries s’assembla molt a la que ja l’any 2008 es va prometreper conceptes molt similars i que no es va arribar a executar mai. En segon lloc, perquè Espanya hauria de ser conscient que des de 2002 només s’ha invertit a Catalunya significativament en l’ampliació de l’aeroport del Prat i en la xarxa ferroviària d’alta velocitat, i que la gent normal i el teixit productiu estem deixats de la mà de déu i aguantem peatges i infraestructures obsoletes des del temps dels Jocs Olímpics. I, tercerament, però no menys important, el president Rajoy hauria de recordar que un recurs del seu partit va aconseguir la inconstitucionalitat de la disposició addicional tercera de l’Estatut de 2006, sí, aquella que blindava las inversió de l’Estat a Catalunya. Des de 2010 els successius governs de Madrid han planificat les inversions com els ha passat per l’arc de triomf...

Ben curiós aquest país, Espanya, on una colla de politicastres miserables bramen contra el suposat tracte de favor envers Catalunya! En realitat el president del govern no repartia sinó almoina endarrerida, amb la maldestra habilitat d’un triler dolent. I encara hem de veure qui i quan licitarà les obres promeses... I mentrestant la xarxa d’aeroports del país segueix malvivint com a destí low cost sense desenvolupar el seu potencial, seguim pensant en termes de comunicacions radials, tenim la mateixa xarxa ferroviària de rodalies que al segle XIX, persistim en l’error de creure que les autopistes de peatge són una bona solució, seguim sense invertir en energia pública renovable, no treiem profit dels nostres boscos i practiquem una llarga rècula de petits suïcidis ambientals per manca de diners i sobretot d’imaginació... I això sense parlar d’infraestructures soft: la inversió en museus, teatres, biblioteques, hospitals, ateneus, estadis esportius o universitats feta a Catalunya pel govern espanyol és irrisòria, i sort en tenim de la societat civil i d’una Generalitat financerament ofegada que fa mans i mànigues per tot arreu...

No és d’estranyar que, veient tant de cinisme i desgovern, la gent d’aquest país hagi desconnectat ja fa temps. Mireu-vos atentament la taula de freqüències del Baròmetredel CEO publicat aquesta mateixa setmana, en especial la pàgina 240. Segons el Baròmetre, si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya convocat i organitzat per la Generalitat i sense l'acord del Govern espanyol, la participació seria del 73,4%, i el sí guanyaria amb un rotund 59%. Per cert, aquesta és la lectura correcta de les dades, i no pas aquestao aquestaaltra...

I malgrat aquestes evidències, els politicastres de l’Ebre enllà i els periodistes venuts de l’Ebre cap aquí segueixen mentint i manipulant sense cap mena de vergonya. Estem enmig d’una guerra psicològica de baixa intensitat, on la primera víctima es la veritat. No us deixeu enredar, i tingueu paciència...

Carles Feiner i Alonso

VICTIMITZAR ELS OPRESSORS POTSER NO ÉS UNA BONA IDEA

Carles Feiner — Fri, 17 Mar 2017 23:10:00 +0100

Aquest matí els ultrafatxes de l’associació “Hazte Oír”han vist el seu autocar immobilitzat pels mossos d’esquadra a Martorell, i el president d’aquesta associació, Ignacio Arsuaga, ha estat escridassat i objecte de llançament d’ous i salsa de tomàquet contra la seva persona a Pallejà, per part d’un centenar de persones que protestaven per la presència d’aquesta associació transfòbica al municipi.

Aquest és tot just el segon capítol d’una novel·la que va començar a finals de febrer, quan l’Ajuntament de Madrid va immobilitzar l’autocar taronja dels transfòbics i la delegació del Gobierno de España a Madrid va prohibir la convocatòria d’una manifestació prevista per aquests homínids per al passat 12 de març. És de preveure, doncs, que els defensors de la transfòbia seguiran intentant difondre el seu missatge en altres territoris i amb noves i imaginatives tècniques...

En un altre ordre de coses, a finals de gener una senyora anomenada Lucía García de la Calzada va organitzar un fort soroll a les xarxes socials perquè havia estat apalllissada per un grup de joves d’extrema esquerra. Només uns quants dies després es va saber que la tal Lucía García és una vella coneguda de la policia, que és anomenada “Lucía la Intocable” i que és una activista nazi amb un llarg historial d’agressions i aldarulls.

Aquests dos episodis, aparentment inconnexos, tenen un fons interpretatiu comú: els botxins, per art de màgia i pseudoperiodisme, es converteixen en víctimes. No hi fa res que els de Hazte Oír siguin uns intolerants impresentables, ni tampoc que la Intocable sigui una deliqüent. S’aprofiten del totum revolutum imperant a les xarxes socials, de la nonyeria políticament correcta de la llibertat i el respecte a tot i a tothom i del garantisme jurídic extrem d’aquest país per manipular la realitat, estrafer els fets a la seva conveniència i presentar-se com a innocents víctimes del sistema i de la societat...

I no ens hem d’enganyar... Una senzilla consulta d’hemeroteca permet saber que el president d’Hazte Oír es diu Ignacio Vicente Arsuaga Rato (i és nebot en tercer grau de l’ínclit lladre de Bankia), és besnét de militar franquista, emparentat amb l’aristocràcia espanyola més rància, germà del vicepresident executiu de Jones Lang LaSalle España, un dels grans especuladors immobiliaris globals, president de CitizenGO, una sospitosa fundació que recull donatius amb finalitats més sospitoses encara, i està vinculat a la secta paramilitar ultracatòlica El Yunque. És, de totes totes, un personatge sinistre i perillós.

La senyora Intocable, al seu torn, és simpatitzant de Lo Nuestro, una associació feixista i racista d’aquelles que donen ajut alimentari “sólo para españoles” i es dediquen com a diversió addicional a espantar i apallissar immigrants. La Intocable, per acabar-ho d’adobar, és membre del clan familiar murcià García de la Calzada. El seu avi matern, Ramón María de la Calzada, va ser president de Fuerza Nueva a Múrcia durant els anys 70, i el conjunt del clan familiar acapara una bona pila de càrrecs públics i de militància ultradretana (actualment al PP) des de fa anys i panys a la comunitat murciana. Una altra peça de museu, i una nova comprovació empírica d’allò de la justícia igual per a tothom...

Donar peu a aquestes males peces a fer-se les víctimes no és una bona idea. Em sembla que el més adient és desemmascarar-les, aïllar-les socialment, denunciar el seu comportament tòxic i els seus cridaners antecedents i mantenir una estricta indiferència en relació al seu comportament. Indiferència que no ha de tenir altre límit que una provocació violenta per part seva. Llavors la comunitat sabrà defensar-se, per la via directa i sense garantismes que valguin... Mentre no gosin travessar aquest límit, el més assenyat és un estricte ninguneo acompanyat d’una no menys estricta correcció en el tracte. Als fatxes no se’ls ha de donar la més mínima oportunitat d’aparentar que puguin ser víctimes. No en són. Són botxins. Que quedi ben clar.

Carles Feiner i Alonso

LA FARSA DE LA JUSTÍCIA ESPANYOLA

Carles Feiner — Fri, 24 Feb 2017 17:19:00 +0100

Fa uns dies, a propòsit del judici contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, vaig escriure un bitllet que duia per títol La farsa del judici, on denunciava la fonamentació política del mateix i el creixent allunyament entre legalitat i justícia que afecta la judicatura espanyola.

El clima accelerat i creixentment crispat que viu el país fa que les notícies quedin obsoletes poques hores després d’haver-se produït, i també facilita que cada cop haguem de veure atzagaiades més grosses.

Així Josep Miquel Arenas, un raper mallorquí conegut amb el nom artístic de Valtònyc, ha estat condemnat per l’Audiència Nacional espanyola (anòmal organisme hereu de l’antic Tribunal de Orden Público franquista) a tres anys i mig de presó pels delictes d'enaltiment del terrorisme, calúmnies i injúries greus a la Corona i amenaces, pel contingut de les lletres d'algunes de les seves cançons. En aquest cas, no és rellevant el comportament del condemnat, els fets, sinó que se’l condemna pel seu pensament, per les seves paraules. Empresonar algú per escriure cançons, independentment del contingut de les mateixes, no és justícia. És feixisme pur i dur, digui el que digui el Codi Penal al respecte.

Tot just un dia abans, la sentència del cas Nóos condemnava el cunyat del rei a sis anys i tres mesos de presó per lladre, i alhora absolia la seva dona i cooperadora necessària en la trama de robatori a gran escala dissenyada per Urdangarín i Torres, la germana del rei, Cristina de Borbón. Es veu que una infanta d’Espanya pot eludir l’acció de la justícia dient no ho sé, no me’n recordo i no em consta... Per a més envermelliment facial i vergonya aliena, el cunyat del rei no haurà d’entrar a la presó fins que la sentència sigui ratificada pel Tribunal Suprem. Atenent el seu “arrelament social” i l’”absència de risc de fuga”, un lladre amb un botí de com a mínim 12 milions d’euros se’n va a prendre aigües termals i raclettes a Suïssa amb tota la impunitat del món...

Aquest despropòsit ha coincidit en el temps, gairebé fil per randa, amb la sentència del cas de les targetes black utilitzades fraudulentament per l’antiga cúpula de Caja Madrid-Bankia. Un total de 65 lladres ha estat condemnat, amb penes que en la major part dels casos no comporten ni tan sols l’ingrés a presó. El xoriço més mediàtic i professional d’entre els processats, l’antic ministre del PP i ex director gerent del FMI Rodrigo Rato, ha estat condemnat a tot just quatre anys i mig de presó i al retorn dels 12 milions d’euros robats. Com que la sentència és recorrible davant del Tribunal Suprem, també està per veure si aquest sant baró ingressa a presó o no...

Per més avergonyiment aliè, aquest dimarts ingressava a la presó amb una condemna de cinc anys Alejandro Fernández, un xoriço a la menuda de Màlaga que no és pas “trigo limpio” com dirien els castellans, però que només reconeix haver estafat 79 € amb una targeta de crèdit falsa fa prop de sis anys. Malgrat la poca claredat d’aquest cas, sembla evident la desproporció de tracte respectivament atorgat als lladres de coll blanc i als lladres de coll blau. La justícia encara té classes, a Espanya.

I ahir, en un episodi més aquesta orgia de despropòsits, la Fiscalia de Barcelona seguint instruccions estrictes de la Fiscalia General de l’Estat (i probablement indicacions polítiques fetes amb mètodes poc homologables; ja se sap, l’omertà no és visible) s'ha querellat contra quatre membres de la Mesa del Parlament per permetre una votació sobre el referèndum que el Govern català té intenció de celebrar el proper mes de setembre. La querella acusa de desobediència i prevaricació la presidenta de la Cambra, Carme Forcadell, però també el vicepresident primer de la Mesa, Lluís Corominas, i les secretàries Anna Simó i Ramona Barrufet. Curiosament i escandalosament, la fiscalia espanyola ha exclòs el secretari tercer de la Mesa del Parlament Joan Josep Nuet de la querella, argumentant que “no pretenia incomplir els mandats del TC ni dur a terme un projecte polític amb total menyspreu de la constitució de 1978”. Dit d’una altra manera, la fiscalia reconeix explícitament que està perseguint independentistes per la seva ideologia, i no membres de la Mesa del Parlament pel seu comportament. Així es tanca el cercle, ben bé com en el cas de Valtònyc: querellar-se contra algú per la seva ideologia política, independentment del contingut de la mateixa, no és justícia. És feixisme pur i dur, digui el que digui el Codi Penal al respecte.

Epíleg. Faig meves les paraules publicades ahir pel president de l’ANC. “Als qui roben: poc més que alfombra vermella. Als qui volen que el poble voti: querelles, inhabilitacions i judicis. Parlem clar: A LA MERDA!”

Carles Feiner i Alonso

LA FARSA DEL JUDICI

Carles Feiner — Sat, 11 Feb 2017 11:57:00 +0100

El 9 de novembre de 2014, 40.930 voluntaris i 2.344.828 votants van desafiar obertament l’Estat espanyol, en l’acte de desobediència civil més multitudinari de la història, i van expressar en una consulta popular la seva opinió sobre si Catalunya ha d’esdevenir un estat independent. Un breu repàs a l’hemeroteca és prou interessant, car llavors el govern espanyol es va afanyar a restar importància i significat a la consulta (“un simulacre estèril i inútil”, segons el ministre de Justícia Rafael Catalá) i l’unionisme més rebec i salvatge es va dedicar a ridiculitzar-la (“els resultats no mereixen cap credibilitat i no tenen valor polític ni jurídic", segons l'entitat espanyolista Societat Civil Catalana).

Resulta estrany si, segons els més recalcitrants unionistes, i també segons el molt dialogant govern de Madrid, el 9 de novembre de 2014 es va fer tot just una costellada, el zel i els recursos emprats en perseguir judicialment el govern de l’època, i l’èmfasi i l’encartronament facial amb els quals unionistes radicals i govern dialogant defensen ara l’actuació de la judicatura espanyola, fins al punt d’haver posat tots plegats flors i ciris a santa Bàrbara per tal que Mas, Ortega, Rigau, Homs i tuttiquanti siguin condemnats i inhabilitats per uns quants eons.

Estem davant de la clàssica paradoxa entre legalitat i legitimitat. Els independentistes, i els unionistes civilitzats, tenim clar que davant d’un moviment de milions de persones, l’aplicació cega i automàtica d’una llei obsoleta i hereva del franquisme no és cap opció. L’unionisme radical branda les seves lleis i la seva constitució, en canvi, com un tòtem sagrat i inamovible en nom del qual es permeten perpetrar les més abjectes atrocitats contra la democràcia i contra la mobilització popular.

El desllorigador és fàcil. Ja fa temps que una part molt significativa del poble català considera aliena la llei espanyola, injusta la constitució i ridícul l’estatut. I que reclama un referèndum amb tots els ets, uts i garanties de vinculació jurídica i homologabilitat internacional per poder comptar-nos i decidir pel que bonament opti la majoria: seguir units a l’Estat espanyol o independitzar-nos d’una vegada. Si aquest referèndum no s’aconsegueix per les bones pactant amb l’estat, l’impulsarem a les braves més d’hora que no pas tard.

Aquesta farsa de judici s’inscriu en aquest pols polític, i convé no perdre-ho de vista. Un servidor estava entre les cinquanta mil persones que el dilluns 6 de febrer acompanyaven Mas, Ortega i Rigau a l’entrada del TSJC, per mostrar-los la meva solidaritat i per autoinculpar-me jo també si fos necessari. Vaig veure una nodrida representació de persones grans, lògic tractant-se d’una convocatòria en hora intempestiva de dia feiner, però també quantitats apreciables de joves i de persones en edats actives. És una bona notícia.

Perquè, desenganyem-nos, ens haurem de treure nosaltres les castanyes del foc. Anem-nos preguntant si aguantarem una mobilització en forma de vaga general, que paralitzi el país, i que protegeixi el Parlament mentre aquest vota les lleis de desconnexió i proclama solemnement la independència... Després ja vindran les convalidacions de caràcter plebiscitari que siguin necessàries, però tal i com va encarrilat tot plegat em sembla cada cop més clar que una manifestació incontestable de poder popular és cada cop més imprescindible!

Carles Feiner

EL MÓN DEL REVÉS

Carles Feiner — Fri, 20 Jan 2017 00:00:00 +0100

Luis Carrero Blanco, penúltim president del govern de l’Espanya franquista, fou executat per ETA el 20 de desembre de 1973. En la lògica política de l’època, executar un franquista, genocida i garant de la pervivència de la dictadura era un acte de lluita contra el règim i d’afirmació democràtica, que fou celebrat a la clandestinitat per mig país com recordem perfectament els qui ja tenim una edat. Em resisteixo a anomenar “assassinat” aquesta execució, i em resisteixo encara més a considerar que Carrero fos una “víctima del terrorisme”. Carrero era un botxí, una mala bèstia i peça fonamental d’una dictadura il·legítima i sanguinària mantinguda al poder a base de repressió, mort i terrorisme d’estat. Més aviat la seva mort, que per cert el convertí de cop i volta en el primer aspirant a astronauta de l’estat espanyol, hauria d’aplaudir-se i ser considerada dins de la tipologia del tiranicidi.

Els tiranicidis (vegeu els casos ben recents en termes històrics de Benito Mussolini, Nicolae Ceaucescu o Reynhard Heydrich, director aquest darrer de l’Oficina Central de Seguretat del III Reich i anomenat “el carnisser de Praga”) generen la seva pròpia èpica, i tenen un lloc de privilegi en les mítiques heroiques de diferents països. Walter Audisio, dirigent de la resistència comunista i executor de Mussolini, o Gica Popa, president del tribunal militar que féu executar Ceaucescu, són figures històriques respectades als seus països. Jan Kubis i Joseb Gaczik, botxins de Heydrich i posteriorment assassinats per les tropes nazis, són encara avui dia herois nacionals a Txèquia, la seva pàtria. Aquests casos exemplifiquen d’allò més bé la màxima aquella que diu que la història l’escriuen els vencedors. Però també haurien de consagrar allò que és normal en els països normals, que no és altra cosa que el dret a ridiculitzar i fer mofa de la memòria dels tirans.

A Espanya l'herència franquista de la transició impedeix veure tot això amb claredat. A Cassandra, una estudiant de 21 anys, el fiscal Pedro Martínez Torrijos li demana dos anys i mig de presó per celebrar a Twitter l'efemèride de l'execució de Luis Carrero Blanco, i per fer acudits de l'atemptat. En l'acta del fiscal s'afirma que els seus tuits contenen "greus missatges d'enaltiment al terrorisme" i l'acusa d'un "delicte d'humiliació a les víctimes", recollit als articles 578.1 i 578.2, i 579 bis del Codi Penal.

Només el fet que algú pugui entrar a la presó per fer acudits d’humor negre ja és greu, però encara ho és més que una democràcia defensi els genocides i botxins de l'Estat de dret. Una democràcia de qualitat homologable a les democràcies avançades hauria de garantir el dret de qualsevol ciutadà a recordar amb joia i alegria la mort d'un líder de la dictadura franquista.

Però ja se sap, Spain is different. Spain és un país on les actituds premiades pel poder passen per anomenar fills predilectes de Badalona personatges públics que condecoren imatges de verges, faciliten matances com la del Tarajal, conspiren per fabricar proves falses adreçades a desacreditar polítics catalans i es vanten de destruir el nostre sistema sanitari. I a sobre, quan la ciutat ultratjada per aquest despropòsit corregeix l’error, li retira la distinció i diu amb bon criteri que personatges públics com aquest són indesitjables, mesquins i miserables, sempre surt el bocasses de torn a defensar l’indefensable i a enaltir el feixisme.

Spain és un país on un jutge franquista i un fiscal amb dèficit sever de comprensió lectora, en ple 2016, poden fer el més absolut dels ridículs perpetrant un interrogatori kafkià contra un regidor de Vic que no va fer altra cosa que exercir la seva llibertat d’expressió al ple municipal. I per bé que la denúncia, i per tant el pecat original, és atribuïble a un personatge infame anomenat Josep Anglada, un despropòsit d’aquesta dimensió no hauria hagut de prosperar mai i arribar a judici. Això mostra el grau (escàs o nul) de sentit comú existent a la judicatura espanyola i la seva orientació filorepressora. I segueix, a la sala de vistes, mostrant el grau de perspicàcia d’un fiscal que prefereixo no qualificar, que s’atreveix a farcir l’interrogatori de joies dialèctiques com aquella de “los huevos no se rompen solos”...

Massa indicis, senyores i senyors, d’una intolerable deriva dictatorial d’un país, Spain, que ja no destacava precisament per la seva qualitat democràtica. A més de fotre el camp cagant llets d’aquest país corcat i ple de fatxes, cal plantar cara davant d’aquests atropellaments contra la democràcia, la llibertat d’expressió i el seny més elemental! I, en qualsevol cas, cal impedir que els neofranquistes imposin el seu relat de la història...

Carles Feiner

INTERPRETACIONS INTERESSADES, BOTIFLERISME MILITANT I VERITAT

Carles Feiner — Wed, 21 Dec 2016 00:00:00 +0100

El passat diumenge, el Periódico de Catalunya va publicar l’enquesta-baròmetreque cada cert temps encarrega a la consultora GESOP. Més enllà dels refinaments metodològics referits a la grandària i estratificació de la mostra, a les limitacions del sistema CATI en relació a la telefonia mòbil, i a altres subtileses que en les mans d’un bon cuiner demoscòpic poden induir biaixos sistemàtics ocults, ens interessa l’ús manipulador i barroer que el diari fa dels resultats numèrics.

Així, titula en portada “El referèndum unilateral divideix els catalans”, quan en realitat aquesta opció és acceptable per a un 49,6% dels enquestats, i quan un 35% més donaria suport a un referèndum si aquest fos acordat amb l’estat espanyol. Dit d’una altra manera, només un 13,8% dels enquestats sostenen que el referèndum no s’ha de fer en cap cas. Aquesta és la notícia realment rellevant, atès que en les darreres eleccions catalanes les forces unionistes que es neguen aferrissadament a celebrar un referèndum (PSOE, C’s i PP) van reunir una mica més del 39% dels sufragis. Com és que ni tan sols el gruix dels votants unionistes són partidaris de la política de bloqueig? Com és que la ciutadania és més raonable que els seus teòrics representants? Aquestes són les conclusions correctes, i no pas una fantasmagòrica divisió inexistent...

A l’interior del diari, un gràfic mostra com “un 48,9% dels enquestats votaria sí a la independència, contra un 40,3% que votaria que no”. Atès que un referèndum és de caràcter binari, cal convertir aquestes dues fraccions en complementàries del total, i així s’evidencia com segons l’enquesta el sí guanyaria per un 54,8% dels sufragis contra un 45,2% de “nos”. No obstant això, s’atreveixen sense envermellir ni gota a publicar un subtítol a portada que sosté que “Cau la confiança en assolir la independència i creix l’aposta per un pacte amb l’estat”... La Brunete mediàtica no ho faria millor, i a sobre comptant amb l’entusiàstica col·laboració d’entitats com la Sociedad Barcelonesa de Amigos del País(ostres, de quin país?) a l’hora d’abocar aigua al vi!

De fet, aquesta barroera prestidigitació anti-independentista és una constant a la major part de la premsa escrita del país veí i, malauradament, també del nostre. Si al cercador de sant Google introduïm les cadenes de text “independentismo baja en cataluña”o “independentisme desinfla a catalunya”, trobem des del paleolític inferior (vull dir, com a mínim des de 2010) repetits i imaginatius titulars que sostenen sense cap vergonya que l’independentisme és cada cop més minoritari, que és marginal a la societat catalana, que fou un soufflé induït pels nostres perversos dirigents que ja s’ha desinflat unes cinquanta vegades, que els catalans estem preocupats pels temes de debò, com ara l’atur i la corrupció, i que en realitat el que volem com a bons fenicis és negociar unes engrunetes de respecte i una mica de concert econòmic amb els amos de Madrit, i no pas la independència... El més curiós és que es barregen, com a fonts d’autoritat per sostenir aquest munt de collonades, enquestes diverses, opinions de suposats experts i probablement algunes sessions de ouija amanides de psicotròpics i alcohol... D’altra manera no s’entén el grau d’excel·lència assolit en allò que l’espanyolíssim Muñoz Seca anomenava astracanada, que sembla haver-se apoderat de cop de la major part de la premsa d’aquí i d’allà...

La realitat és fàcil de veure: cada onze de setembre el poble català es manifesta massivament per recordar que vol la independència, cada cop que és necessari omplim els carrers en suport de les nostres institucions i del mandat democràtic sorgit de les urnes el 27-S, i ho seguirem fent els cops que faci falta. Ja ho he dit altres vegades, si es tracta d’acabar en un conflicte total és bo que l’adversari ens menystingui i ens desconegui. Si es tracta de generar algun espai constructiu de negociació i diàleg, però, Espanya faria bé de posar-se les piles!

Carles Feiner

LLETERA PRESSUPOSTÀRIA, O OPORTUNITAT EMERGENT?

Carles Feiner — Tue, 22 Nov 2016 23:59:00 +0100

El producte interior brut de Catalunya és d’aproximadament 215.000 milions d’€ (Idescat, 2014). Té una dimensió lleugerament més gran que la de Finlàndia i Irlanda, i una mica més petita que la de Dinamarca. Si Catalunya fos un estat independent seria la tretzena economia de la UE. Prenent com a referència el nivell de despesa pública de l’estat espanyol (el 42% del seu PIB), el pressupost anual esperable, sense canvis significatius en el nivell de recaptació per cotitzacions socials i impostos, per a una Catalunya independent seria de 90.300 milions d’€.

També sense canvis significatius en el sistema de pensions, que té un cost anual aproximat a Catalunya de 15.000 milions d’€, quedarien disponibles per als pressupostos generals de la República Catalana de l’ordre de 75.000 milions d’€. El pressupost consolidat actual de la Generalitat de Catalunya i del seu sector públic és de 37.700 milions d’€. El marge de desenvolupament d’uns pressupostos socials de debò, i no de caritat, és espectacular en l’escenari d’un país independent.

Voldríem ser, com és propi d’una societat ambiciosa i avançada, un país millor, de primera línia quant a progressivitat fiscal, equitat i igualtat d’oportunitats. Això redundaria en una disminució de l’economia submergida que podria fer créixer el PIB a l’entorn del 15%, fins als 245.000 milions anuals. Suposant una pressió fiscal agregada d’impostos més cotitzacions del 45% del PIB, això deixa el pressupost de la futura República Catalana en un sostre de 110.000 milions d’euros. Imaginem la implantació d’una renda bàsica de ciutadania garantida i universal de 500 € al mes, amb un import agregat anual de 45.000 miliuons d’€, i la reestructuració de la resta de prestacions de protecció social per a evitar el sobredimensionament d’ajuts. Les necessitats del conjunt del sistema de pensions ascendirien uns 10.000 milions més en un càlcul conservador, i probablement creixerien força menys...

Queden 55.000 milions per a tota la resta. Fins i tot si som geopolíticament convencionals i ens imaginem un exèrcit modern i professional amb un cost del 2% del PIB (estàndard OTAN, equivalent a 4.900 milions anuals) queden de l’ordre de 50.000 milions per gestionar el sector públic. Les administracions locals actualment gestionen 10.500 milions d’euros a l’any, pel que un cop deduït aquest import encara quedarien de l’ordre de 40.000 milions per al govern del país.

Hi ha encara marge, a més, per desenvolupar polítiques fiscals pròpies que, tot i ser business friendly, eliminin la picaresca del bosc de deduccions i excepcions normatives de l’impost de societats, de la tributació per mòduls i de les sicav i altres instruments de caràcter especulariu. En paral·lel a això, un tractament just de l’impost sobre la renda que eviti situacions d’espoli confiscatori (un 56% de tipus màxim d’IRPF és un robatori sense nom aquí i a la Xina, independentment de quina sigui la base imposable) i alhora en simplifiqui la gestió i elimini la també feixuga merma de les desgravacions i les excepcions. I, last but not least, hi ha marge també per a un tractament intel·ligent i més just que l’actual dels impostos indirectes.

En lloc d’estar preparant els primers pressupostos de la República i les lleis de desconnexió que els han de fer possibles, estem perdent un temps preciós, parlamentàriament parlant, reclamant unes engrunes de “progressivitat”, uns grams d’”equitat” i uns copets a l’esquena autocomplaents d’”emergència social”. Ja seria hora de deixar-se de postureig inútil, i aclarir si volem anar de debò o no cap a la llibertat i cap a les oportunitats...

Carles Feiner

DE TRAÏCIONS

Carles Feiner — Wed, 02 Nov 2016 23:55:00 +0100

I finalment Mariano Rajoy ha superat la votació d’investidura i ha esdevingut president del govern espanyol. El partit més corrupte d’Europa, amb un dels programes polítics més ultradretans del continent, mantindrà el poder a Espanya durant quatre anys més gràcies a la minoria canària, el front nacional taronja i l’abans anomenat anomenat socialisme espanyol.

Hi ha hagut molt de rebombori a propòsit de les crítiques fetes en seu parlamentària contra aquestes tres formacions per haver facilitat aquesta investidura vergonyant. És prou evident per a qualsevol intel·ligència mitjana que la minoria canària actua moguda per foscos i egoistes interessos particulars, que el front nacional taronja no deixa de ser una marca blanca del PP sense discurs propi i que l’abans anomenat socialisme ha traït el seu electorat, la seva militància i el seu propi secretari general per fer possible un govern a gust de les empreses de l’IBEX, de la Brunete mediàtica i de la cabra de la legió. Si a sobre els canaris, els taronges i els abans anomenats socialistes s’esperaven que aquest comportament indigne no fos denunciat és que estan més lluny de la realitat del que em pensava.

Rajoy, a sobre, no s’ha estat d’humiliar els traïdors, egoistes i llepaculs que l’han empès de nou cap a la presidència del govern. Ha deixat ben clar que només acceptarà correccions de detall en les seves regressives, ultraliberals i contraproduents polítiques econòmiques, i alguna modificació cosmètica en les seves propostes socials.

Ni parlar-ne, per descomptat, de plantar cara a Europa contra l’austeritat suïcida o de gestionar més enllà de la judicialització absoluta el conflicte amb Catalunya. Total, les enquestes tenen al PSOE i als Ciudadanos agafats pels ous, i si es posen gallets a partir del mes de juny es poden convocar eleccions anticipades de les que només es pot esperar una quasi-majoria absoluta del PP.

Aquestes expectatives electorals donen per a més d’una tesi doctoral, i abonen la hipòtesi que Espanya és un país amb una revolució industrial mal feta, amb un pes excessiu del tradicionalisme, i amb la pervivència d’un franquisme difús en les capes mitjanes i baixes de la població caracteritzat per un comportament electoral similar al de l’Alemanya dels anys 30. O es tracta d’això, o els espanyols poden reclamar ben aviat el rècord Guinness de massoquisme col·lectiu...

Aquest és el panorama per als propers quatre anys. Un panorama que fa pudor de podrit i de final de règim. La tàctica de l’estruç mai no ha solucionat cap problema polític, ni social, ni econòmic. I per molt que la senyora Camacho llepi, metafòricament i extasiada, el cul de Rajoy mentre lloa la seva saviesa i el seu habilíssim domini dels tempos polítics, en realitat tothom sap que el gallec barbut només deixa podrir els problemes sense moure’s ni fer res, al més pur estil de don Tancredo, des del lamentable epidosi dels hilillos de plastilina i fins avui...

Vist això, amb les restes del PSOE en caiguda lliure, amb un Pedro Sànchez i un Àngel Ros que ara van de víctimes simpàtiques però que ja sabem com les gasten quan es tracta de defensar els interessos de Catalunya, i amb uns comuns que per raons de caràcter tàctic es fan mal cada cinc minuts amb el concepte d’alliberament nacional, no ens queda altre remei que confiar en la perícia del govern de Catalunya i de la majoria parlamentària que el sustenta. Cal que ens treieu d’aquest cau d’escurçons anomenat Espanya el més aviat possible...

Carles Feiner

RADICALS PERILLOSOS

Carles Feiner — Mon, 17 Oct 2016 19:50:00 +0200

Alguns veïns d'Alba de Tormes (Salamanca) van xiular i insultar la monja argentina resident a Manresa, sor Lucía Caram. A la plaça major d’aquest poble s'hi van viure moments de tensió. Desenes de joves que portaven banderes d'Espanya van fer una sonora xiulada i van fer proclames a favor de la unitat d'Espanya per protestar per la presència de Caram. Es van poder sentir xiulades i crits de "monja separatista", "no ens enganyis, Catalunya és Espanya" i "visca Espanya". Es dóna la circumstància que la monja anava a Alba de Tormes a parlar de santa Teresa de Jesús, ho feia en castellà i tractava sobre la figura d'una religiosa que, suposadament, aquesta terra s'estima.

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha denunciat a través de Twitter que l'han amenaçat de posar-li una bomba al cotxe. Puigdemont ha acompanyat la piulada amb una captura de pantalla d'un missatge, fet a nom de Jorge Fernández Hernández, conductor d’autobús de Salamanca, que l'insulta i assegura que la seva "hora arribarà aviat". "Tens el poble català dividit i tu, cada vegada més diners al compte. Una Bomba sota el teu cotxe, alerta. Els Països Catalans no existeixen", afirma l'usuari d'aquesta xarxa social.

La Sala de Govern del TSJC ha sancionat amb una falta lleu una jutge d'Olot, Ana María Caballero Muñoz, per tractar amb "poc respecte i desconsideració" dues lletrades que volien parlar en català durant un judici. A més, també l'amonesta pel to i les expressions usades en l'escrit d'al·legació que va fer arribar a la Sala de Govern.

El cònsol honorari de Letònia a Barcelona, Xavier Vinyals, deixarà de ser-ho el 27 d’octubre per decisió de l’Estat espanyol. El seu crim, ser un declarat independentista.

La Delegació del govern espanyol encapçalada per Llanos de Luna va presentar un recurs contenciós administratiu contra la decisió de l'equip de govern municipal de Badalona d'obrir l'Ajuntament el dia 12 d’octubre. L'objectiu era permetre als treballadors que triessin si volien fer festa el dia de la Hispanitat o bé el 9 de desembre, per aprofitar el pont de la Purísssima. Com que el recurs de Llanos de Luna es va presentar només dos dies abans del 12-O, no hi va haver temps de fer una vista oral perquè el jutge pogués escoltar les dues parts i decidir. El magistrat va acceptar la petició de la Delegació d'aplicar mesures cautelaríssimes i va obligar l'Ajuntament a fer festa, amb l'argument que si les oficines s'obrien i es deixava de celebrar la Hispanitat en aquell edifici el perjudici seria "irreparable".

Tots aquests fets són protagonitzats per radicals perillosos: uns quants veïns d’Alba de Tormes, un conductor d’autobús de Salamanca, una jutgessa d’Olot, el ministre Margallo, la delegada Llanos de Luna... Radicals perillosos que duen al cap una idea d’Espanya excloent, rància, violenta, opressiva i caducada. Radicals perillosos que creuen que la democràcia només existeix en el marc de les seves regles, i que confonen la legalitat amb la legitimitat. Radicals perillosos que enfronten odi, crits, insults, menyspreus i actuacions judicials a urnes i democràcia.

Curiosament un dels més perillosos d’entre els radicals, el diputat badaloní Xavier Garcia Albiol, utilitza aquest epítet per referir-se a tots els que defensem la llibertat de la nostra terra per vies democràtiques... Albiol titlla de radical tot bitxo vivent independentista, el menysprea i el caricaturitza presentant-lo en societat olorant-se la suor de les aixelles i llepant-se el dit, però mai dels mais reconeixerà que els radicals perillosos, en aquest país, enarboren la rojigualda i estan ideològicament molt a prop seu... Deu ser allò de la palla i la biga.

Carles Feiner

DE CIRERES I SONOTONES

Carles Feiner — Fri, 23 Sep 2016 23:00:00 +0200

Amb prou feines apaivagat el soroll mediàtic ocasionat per les grans manifestacions de l’onze de setembre a Barcelona, Lleida, Tarragona, Salt i Berga, la fàbrica de manipulacions mediàtiques de l’unionisme més arnat s’afanya a intentar deslegitimar-les per la via de minimitzar-ne el nombre de participants. Encara que s’hagi de recórrer a les tècniques més brutes de cherry picking, tot s’hi val per desacreditar l’adversari.

Cal recordar que el nombre de manifestants, tot i que notablement elevat, no és el missatge més rellevant que deixa l’11-S? El que és realment important és l’amplitud, solidesa i persistència del moviment social independentista, que des de la macromanifestació del 10 de juliol del 2010 ha omplert, any rere any, els carrers del país. Aquest és, sense cap mena de dubte, el moviment social qualitativament i quantitativa més significatiu dels darrers anys en el conjunt de la Unió Europea i les poder fàctics de totes les tendències farien bé de no oblidar-ho.

Des de la banda unionista, la persistència en la presentació esbiaixada del moviment independentista com un grup minoritari de radicals, eixelebrats, desequilibrats emocionalment, manipulats políticament i sense consistència mostra fins a quin punt la Brunete mediàtica espanyola, els partits polítics unionistes i l'espanyolisme radical residual existent a Catalunya s’han allunyat del principi de realitat i s’han acabat creient la seva pròpia mentida. És bo que ens menystinguin i ens desconeguin si es tracta de preparar un conflicte total, però no és bo que ens menyspreïn i ens deslegitimin si es tracta de cercar solucions pactades, raonables i democràtiques al conflicte polític actualment obert.

Des de l’independentisme políticament organitzat, fóra bo respectar i aprofitar de forma intel·ligent la força de la societat civil (la de debò, no la SCC...) i una bona manera de començar fóra no tergiversar els missatges dels manifestants. Escoltin, senyors polítics, ni el 2010 el clam era “concert econòmic i Estatut” ni el 2016 el clam era “referèndum”... Des de ja fa anys, el missatge és clar i inequívoc: “independència”. El que es demana, de fet s’exigeix cada vegada amb més impaciència, de la classe política del país és decisió, fermesa i coherència en el full de ruta democràticament aprovat per a fer-la possible. I jo afegiria (encara que no es demani explícitament) que caldria esperar la discreció necessària per no fer públics els aspectes més sensibles i delicats del procés d’alliberament nacional. La societat civil (la de debò, no la SCC...) entendrà silencis i ambigüitats, però no entendrà contradiccions ni picabaralles etèries i probablement inútils.

Des de l’independentisme cívic, des de la majoria silenciosa (la de debò, no la SCC...), oferim la seguretat del nostre suport. Sortirem al carrer, les vegades que calgui, durant el temps que calgui. Farem vaga general, si aquest és el mètode de pressió democràticament seleccionat. Protegirem les nostres institucions si els nostres representants són inhabilitats o empresonats, i ocuparem els carrers si això passa. No en tingueu cap dubte.

Tenim pressa, tanmateix. I no per hiperventilació ni per cansament, sinó per fastigeig i impaciència. Us demanem que durant els propers dotze mesos esteu a l’alçada del poble que us ha posat on sou i culmineu la feina. I suggereixo, particularment, que se’ns utilitzi per a alguna cosa més que per sortir al carrer. Alguns exemples.

Tècnics, científics, intel·lectuals i professionals poden teixir xarxes de cooperació discretes i eficaces en el procés de construcció i assegurament de diverses estructures d’estat. Només cal un discret lideratge públic per canalitzar, aliniar i aprofitar aquest talent.

Administracions públiques, empresaris i autònoms poden liquidar els seus tributs a l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) amb una posada a punt mínima de la mateixa. El llenguatge més potent que entén el poder és la insubmissió fiscal. Caldria estructurar i facilitar aquest comportament.

De la mateixa manera, la ciutadania en general hauria de poder liquidar la propera campanya de la declaració de renda a l’ATC. És possible i legal. Només cal incentivar-ho i convertir-ho en un comportament massiu.

En paral·lel, fóra desitjable que l’Institut Català de Finances esdevingués una banca pública blindada davant dels més que previsibles intents d’embargament de comptes de particulars que l’agència tributària espanyola intentaria en un escenari d’aquestes característiques.

Mataríem uns quants ocells d’un tret, i de passada iniciaríem un procés de reconstrucció ben necessari de la banda pública autòctona. I un tancament massiu de comptes en entitats espanyoles acompanyat del trasllat dels fons a la banca pública catalana començaria a doblegar algunes voluntats, ben probablement.

Carles Feiner