Blog Carles Agustí

ESTRATÈGIA I PROCÉS

Carles Agustí — Wed, 13 Dec 2017 22:59:00 +0100

Un debat gairebé permanent que hi ha, i independent de si hi ha o no hi ha eleccions, és sobre l’estratègia del procés d’independència de Catalunya. D’entrada, com tots els processos d’independència, i com indica el nom, es tracta d’un procés, per tant d’un projecte de durada indeterminada, i que per tant, per molt que propis o estranys vulguin buscar-li data final, aquesta no hi és, pot acabar una fase, però no el procés, mentre el poble català vulgui que duri. Ni va acabar l’1 d’octubre, ni el 27 d’octubre, ni amb el 155, ni amb la convocatòria d’eleccions, ni amb els resultats de les eleccions a no ser que aquestes suposin una improbable majoria absoluta unionista al Parlament de Catalunya.

Podríem situar tres fases en aquesta estratègia del procés, la primera seria fins el 27 d’octubre. El 27 d’octubre culmina l’aposta d’una majoria política i social catalana que després d’haver provat totes les vies possibles d’entesa amb Espanya, opta per la via unilateral cap a la independència com a única via de supervivència de Catalunya com a nació. Podríem qualificar aquesta etapa com a impecable, es segueixen al mil.límetre tots els passos previstos, sempre es va uns quants passos per davant d’un despistat estat espanyol, es proven totes les vies de diàleg possible, s’explica a dins i a fora el què i el perquè, es vota fins a 3 vegades amb diferents legalitats, sortint sempre validada la independència com a opció preferida.

Una segona fase seria des del 27 d’octubre fins el 21 de desembre, dia de les eleccions, fase en la qual som ara. Podríem qualificar-la com a fase de desconcert, desconcert que provoca el descobrir/despullar una Espanya que prioritza la seva unitat i un concepte absolutament estricte de compliment de la llei, per sobre dels principis de la democràcia o de la pròpia independència judicial; i descobrir/despullar una Unió Europea on els discursos romàntics eren només discursos i la realitat és que és una simple suma d’interessos estatals que es defensen entre ells. Davant d’això podem discutir si calia aguantar als carrers i a les institucions o era un risc massa gran, si estaven fets tots els preparatoris possibles per a l’estat propi fins on es podia o no, si la proclamació d’independència va ser més real o simbòlica. En tot cas, la convocatòria, segur il·legítima, d’eleccions, aparca aquest debat i ens fa centrar en les urnes, com a oportunitat de referendar tota la primera fase del procés, tornar a validar-lo i seguir endavant.

La tercera fase serà la post 21D, sempre i quan les urnes validin la continuïtat del procés. I què vol dir validar el procés? Doncs com en tot referèndum, vol dir guanyar, i guanyar en aquestes eleccions vol dir majoria absoluta de diputats independentistes i que el Si tregui més vots que el No, simplement, marcar-se objectius més ambiciosos és posar-se innecessàriament més pedres a una motxil-la ja prou feixuga o fer més alt un mur ja prou alt.

En aquesta tercera fase post 21D s’obre el debat sobre si hem de tornar automàticament a l’1 o 27 d’octubre, recuperar les institucions, ambdues coses.... Personalment crec que un període de mesos de repensament o rearmament estratègic i psicològic és necessari, de recuperació de les institucions, treure’n les grapes de l’imperialisme i recuperar una certa normalitat de gestió.

A partir d’aquí, com culminem el procés d’independència, que haurà estat ja referendat 4 vegades si tot va bé el 21D?.

A Espanya li va també la dignitat des de la seva percepció de dignitat, lluitem contra el síndrome de la “perdida de Cuba y Filipinas”, contra un imperi que amb els segles s’apaga, i on en som l’última colònia, la peça que segur no poden cedir per continuar sent imperi.

Davant d’això, i amb el diàleg sempre obert, jo només hi veig dues opcions, la resistència pacífica al carrer, l’evidència de la tensió d’un poble oprimit en els més elementals dels seus drets, a qui intenten directament esclafar, humiliar i aniquilar, com a factor alhora de dignitat i d’obrir els ulls de la Comunitat internacional. I combinat amb un seriós treball estratègic internacional, d’assegurar alguns suports en el moment clau, suport que la geoestratègia internacional segur permet si estan ben treballats, i Catalunya, amb Barcelona i l’arc mediterrani, és una terra de grans oportunitats amb molt a oferir en aquest sentit. Qualsevol altra estratègia ja l’hem provada, no funciona, i seria una pèrdua de temps, un anar-hi anant sense sentit, un acomodar-se en una situació injusta que ja hem superat.

EL MODUS OPERANDI

Carles Agustí — Sat, 16 Sep 2017 18:20:00 +0200

Que la política de comunicació, o de comunicació política de l’estat espanyol respecte a tot el que passa a Catalunya està estudiada i programada és una evidència sobre la que no cal ni entrar, en el com, els detalls i estratègia segur que hi ha més debat, i aquí una aportació de com ho veig.

D’entrada, i per entendre l’estratègia comunicativa de l’estat espanyol, no podem obviar dos aspectes, gairebé de caire antropològic, i sense els quals no s’entén la resta. El primer és que l’essència d’Espanya és Castella, tractem amb Castella, no amb Espanya (potser si Espanya s’hagués configurat com a entitat real no seriem on som). Cal analitzar doncs Castella i la manera de ser i fer històrica d’aquest poble, que podríem resumir en la frase de “Castella no escolta”. Ha estat històricament un poble noble, valent, conqueridor i imposador de les seves creences i costums, que no incorpora l’adaptació, l’escoltar o el respecte als pobles en el seu historial. Castella no escolta, no interioritza, analitza a qui te davant i construeix el relat que li interessa a ella, que no te perquè ser conforme a la realitat, sinó als seus interessos, el defineix amb tal força i convenciment que fins i tot acaben creient-lo i interioritzant-lo.

L’altra premissa és la història de decadència de l’antic imperi espanyol, l’imperi on no es ponia el sol, i que amb les pèrdues de Filipines o Cuba va patir un trauma que encara perdura avui dia, i que es pot veure a diari amb la gran tendència al negativisme, a veure’s petits, a una autocrítica poc humorística i autodestructiva que normalment no porta acompanyada cap solució o sortida. La pèrdua de Catalunya doncs desperta o despertaria vells dimonis arrelats en el subconscient de Castella o Espanya.

I amb aquests dos elements de fons, subconscients, en surt l’estratègia de comunicació de l’estat respecte els fets actuals a Catalunya, del no escoltar i de la por històrica a quedar-se més petits, per tant, de la desesperació. De la combinació d’aquests dos aspectes se’n deriva una estratègia amb un punt de maquiavel·lisme inquietant, amb aquest “tot s’hi val” tan destructiu que es practica a Espanya i que va corcant els fonaments tant de la democràcia com de la credibilitat periodística i informativa.

En destacaria tres aspectes, que es resumeixen i s’entenen bé:

1-      Tenir arguments i raons és secundari, també difícil si no ets capaç d’escoltar la situació i demandes del rival, per tant si no tens arguments o et trobes en situació incòmoda davant de qualsevol fet, inventat qualsevol història, la que sigui, llança-la a través dels teus mitjans (caverna), alimenta-la i acte seguit acusa a l’altre de ser ell qui menteix. És una mena de versió castellana del “embolic que fa fort”. La gestió comunicativa dels desgraciats atemptats de Les Rambles han estat un bon exemple d’aquest fet.

2-      Acusa a l’altre de fer el que en realitat tu fas, podríem definir-ho com una mena de cinisme comunicatiu. Potser ets tu qui està tens, qui és minoria, qui te problemes de corrupció, qui divideix, qui traiciona la democràcia, qui no respecta als que no pensen com tu, qui està aïllat i mal situat internacionalment, acusa però a l’altre de ser ell qui fa tot això.

3-      Destruir. Vella tàctica de guerra destruir aquells punts claus de l’enemic, per a que aquest entri en desorganització o desmoralització. Aquí s’intenta destruir el que des del seu imaginari s’interpreta com factors claus del procés, Artur Mas al seu moment, Convergència o ara el Pdecat, Puigdemont, el patrimoni de les persones o altres elements.

La combinació dels tres aspectes dóna com a resultat una estratègia d’un maquiavel·lisme i crueltat complicats d’igualar, i el pitjor, ineficaços. És una estratègia ineficaç sobretot perquè parteix, com dèiem, d’un anàlisi i d’un imaginari irreal, construït segons els seus interessos però no comparable amb la realitat, per tant identifiquen malament els punts dèbils, per exemple no entenen que aquesta és una revolució de base, del poble, i no un muntatge de 4 dirigents per amagar els seus xanxullos de corrupció com s’han acabat creient.

I fracassa perquè aquesta estratègia sorgida d’un marc mental fals, és ineficaç, pot convèncer als ja convençuts, salvar-los argumentalment, però no convenç i allunya encara més a la resta que evidentment no connecta, ni entén els missatges que es llencen des de Madrid.

I finalment és també errònia perquè, seguint amb la mala identificació del problema, són missatges de destrucció, quan el poble català el que sempre ha volgut és entesa.

Som doncs davant del relat del fracàs, comunicatiu i polític, i sembla ja tard per rectificar.

#DIBAOBERTA

Carles Agustí — Sat, 08 Jul 2017 00:36:00 +0200

La tan parlada regeneració democràtica vol dir, entre altres coses, transformar la relació que les administracions públiques tenen amb els ciutadans. Això afecta de manera transversal tota l’administració pública, el seu funcionament intern i inclús els seus valors i principis, on prenen relleu conceptes com transparència, proximitat, obertura o implicació ciutadana. I afecta a totes les administracions, la que no s’hi posi quedarà endarrera i allunyada.

És per això que a la Diputació de Barcelona també ens hi hem posat, amb el projecte #Dibaoberta assumim aquests principis i els apliquem a tota l’administració, construint per tant el Govern Obert de la Diputació i ajudant els 311 municipis de la demarcació a desplegar el seu. Transparència, dades obertes, participació o implicació ciutadana, col·laboració... com a motor d’obertura, de canvi i d’interrelació amb els ciutadans i amb els treballadors de la casa. #DibaOberta és doncs el projecte de Govern Obert de la Diputació de Barcelona.

I si, també a la Diputació, que tracta poc amb els ciutadans directament perquè tracta amb els municipis, però aquests municipis tracten amb els ciutadans. I som totes les administracions públiques les que hem de fer aquest pas per adaptar-nos a les noves realitats socials i al que la gent demana i reclama. La societat ha avançat, canviat i s’ha transformat més ràpid del que hem pogut fer-ho les administracions públiques, és el moment d’adaptar-nos.

#DibaOberta és una aposta pel canvi intern a la Diputació, per la seva relació amb els ciutadans i per la transformació també dels seus municipis, als quals ajudem en tot allò que ens demanen per a l’impuls del Govern Obert. Transformació que va des del logo, als treballadors de la casa, o als municipis de l’àmbit.

La Diputació de Barcelona és doncs una de les pioneres en el desplegament del Govern Obert. Entreu, seguiu-nos, opineu i ajudeu-nos

http://www.diba.cat/web/dibaoberta/

CANVI I TRANSFORMACIÓ DELS PARTITS POLÍTICS

Carles Agustí — Tue, 25 Apr 2017 21:21:00 +0200

Els resultats de la primera volta de les eleccions franceses són una mostra més del canvi i evolució en el sistema de partits que està havent a tot el món democràtic occidental. Una vegada més es produeixen uns resultats on els partits tradicionals són escombrats, i apareixen noves opcions, normalment lligades a un concepte de canvi o transformació, no necessàriament lligades al caduc i tradicional concepte dreta – esquerra. Algunes d’elles sorgides pràcticament del no res, com va ser Podemos a Espanya o ara ha estat En Marche de Macron a França, o en part Trump als Estats Units, on va anar bastant més enllà del Partit Republicà que al final majoritàriament li havia retirat el suport.

Un dels aspectes interessants d’aquest canvi de cara del sistema de partits a les democràcies occidentals és el trencament, com comentàvem, de l’eix dreta – esquerra, segurament segueix sent vàlid, però ell sòl no explica, ni de lluny, la realitat política. Primer perquè la complexitat és molt més gran que aquesta realitat binària, hi ha comunistes, post comunistes, liberals, neoliberals, democristians, conservadors, socialistes, socialdemòcrates i vàries combinacions entre aquestes diverses famílies ideològiques. I en segon terme perquè apareixen nous eixos que expliquen tant o més aquest fenomen, com l’eix globalització – antiglobalització, proteccionisme – lliurecanvisme, europeisme – nacionalisme propi, a favor immigració – contra immigració i en alguns països eixos addicionals com a Catalunya l’eix independentisme – unionisme.

I perquè està passant tot això?, doncs perquè la societat ha canviat molt, poc te a veure a l’estat espanyol per exemple, aquella societat dels anys 80, de democràcia recent, formació justeta, no involucrada políticament, amb l’actual, la dels milenials, la tecnològica, formada, inquieta, madura democràticament, que vol saber i participar clicant opcions als ipads, mòbils o ordinadors. Davant de tots aquests canvis, tant administracions públiques com partits polítics (que són els qui les dirigeixen) han reaccionat amb lentitud, inclús incredulitat, creient que eren fenòmens passatgers que passarien per tornar a la “normalitat” de la que tant els costa sortir. Sumem-hi a això la greu crisi que hem travessat i que ha canviat tant la composició com la percepció de la societat en moltes capes d’aquesta, i la manca de resposta que en molts aspectes hi ha hagut per part dels governs i la política en general, per no parlar de la corrupció, malaltia interna de la política que ha accelerat aquest procés de crisi.

Com afrontar-ho? Primer de tot no negant aquesta realitat, per després estudiar-la, i més tard posar en crisi, perquè no, la tradicional organització de les administracions públiques i dels partits polítics, per adaptar-la a les demandes i necessitats de la societat actual, amb estructures més flexibles, més horitzontals, estructurades per projectes, i administracions també més flexibles, tecnològiques, adaptades al món de les dades, que treballin per objectius i on el mèrit i capacitat personal tingui molt més projecció. I sobretot oberts, a l’opinió i també a captar el talent i coneixement que resideix en la societat.

El diagnòstic és clar, i ve recolzat per pràcticament cada contesa electoral que hi ha, els partits polítics que no vegin i reaccionin davant d’aquests canvis, simplement seran substituïts per altres.

BARCELONA

Carles Agustí — Sat, 11 Feb 2017 11:56:00 +0100

Barcelona, capital de Catalunya i una de les gran capitals de la mediterrània i del sud d’Europa. Una de les ciutats més conegudes i atractives del món, que ha estat sempre cosmopolita, oberta de caràcter, que ha mirat sempre, més que al sud al nord i a llevant, o sigui a Europa i a la mediterrània, però també a tot el món, amb un dels ports i aeroports de més creixement a nivell mundial tot i les dificultats de pertànyer a un estat que no ajuda.

Barcelona és també la capital de Catalunya, malgrat històricament alguns han intentat que no fos així, diluint-la i posant-la com a contrapoder intentant construir un imaginari inexistent en que Barcelona tenia identitat pròpia gairebé al marge de Catalunya. Barcelona no te sentit sense Catalunya i Catalunya no la te sense Barcelona.

I Barcelona és per sobre de tot ciutat d’oportunitats, dinàmica, tecnològica, turística, atractiva per a inversions i empreses, creadora des de tots els punts de vista, innovadora, i amb una societat civil compromesa, implicada i activa, amb un nombre d’associacions per habitant inèdit a nivell mundial.

I Barcelona són els seus barris, on hi vivim els barcelonins, cadascun amb la seva personalitat, fisonomia, urbanisme, personalitat, tradicions, i és des d’allà, des dels barris, al costat de la gent i amb la gent que es construeix el futur de la ciutat.

I on som ara? Frenats. L’administració pública o els governs que a cada moment la dirigeixen, no poden en pocs anys canviar les inèrcies, dinàmiques i personalitat de les ciutats per molt que ho intentin i intervinguin, però si que poden entorpir, frenar. I és on som, amb un Govern, el d’Ada Colau, que frena. Frena, amb el dubte, la catalanitat i compromís amb el procés; en frena les oportunitats i dinamització econòmica amb els prejudicis sobre l’economia privada; en frena la internacionalització amb la mania al turisme i a tot allò que ve de fora, en el que seria una nova variant de proteccionisme en molts terrenys; i al cap i a la fi en frena el seu desenvolupament perquè només amb ideologia i comunicació, sense gestió, no es governa.

I que necessita Barcelona?. Se’n poden fer grans discursos però el plantejament del que Barcelona necessita és senzill, recuperar, treure el fre que li impedeix expandir-se, expressar-se i créixer en mols aspectes: el nacional, l’econòmic, el creatiu, l’innovador, el tecnològic, l’internacional.... A Barcelona se l’ha de deixar ser ella mateixa, que flueixi pel seu caràcter i història i no frenar aquesta, i fer-ho des d’una cuidada gestió que és el motor, des dels barris que son el cor, i des de models de governança adaptats al segle XXI, ni verticals/impositius, ni horitzontals de façana, sinó reals, obrir l’Ajuntament, la gestió i la decisió als ciutadans, governar amb els ciutadans aprofitant l’immens coneixement que ells, i no altres, tenen.

El moment és clau perquè en pocs anys Barcelona serà la capital d’un nou estat, un nou estat que fàcilment pot ser el més pròsper del sud d’Europa, i hem de començar a pensar el futur de la nostra ciutat, i adaptar-la, a aquesta nova realitat, i això no és frenar, sinó obrir.

QUAN LA RESPOSTA VE DELS EXTREMS

Carles Agustí — Mon, 14 Nov 2016 17:57:00 +0100

Hi ha una regla no escrita de la política, que diu que quan els partits tradicionals estan en crisi, les alternatives acostumen a ser pitjors, ja que provenen sempre dels extrems, dreta o esquerra, i sovint del populisme d’un o altre costat. El món sencer està experimentant novament aquesta regla, que desgraciadament ha funcionat sempre, ho feia a finals del segle XIX, en les diverses crisi de tot tipus del segle XX, i ho està fent, adaptat als temps, en el segle XXI.

La societat no és la mateixa ara que als anys 80, ens trobem davant d’una societat digital, més formada, més inquieta, més madura democràticament i amb més consciencia de si mateixa. Una societat que reclama canvis en aquesta línia, i per tant més proximitat, transparència, obertura, pedagogia i participació en aquells assumptes que els afecten. Una societat que vol saber, conèixer i també participar, perquè la governabilitat és responsabilitat de tots, no només dels qui són escollit per portar-la a terme. La societat s’ha mogut i ha evolucionat, els partits polítics no.

Les causes d’aquesta no evolució, endogàmia o fins i tot autisme davant la realitat canviant, potser la trobem en que el dia a dia, intens, sobretot si es tenen responsabilitats de govern, impedeix analitzar i ser-ne conscient. Segurament l’organització piramidal i vertical dels partits tradicionals, no ajuda tampoc a captar bé els missatges que la societat emet a través de les bases, entrant en una dinàmica de cert autisme i fins i tot menysteniment del talent i capacitat d’opinió i creativitat interns.

En qualsevol cas, les expressions de la societat, com el riu que acaba retrobant la seva llera, acaben arribant, via protestes o reclamacions primer, via vot després i via transformació de la realitat al final. Acaben passant per sobre, si cal, del sistema de partits tradicional si aquest no hi dóna resposta. I aquí ve el que fins ara ha estat el problema, no hi ha hagut capacitat per reinventar el sistema de partits, s’acostuma a superar-los donant respostes trencadores que sovint venen de l’extrema dreta, extrema esquerra o populismes de tot tipus, que a la pràctica, i al poc de posar-se en pràctica, no donen cap tipus de resposta a la realitat.

Ara mateix estem vivint al món una autèntica onada de populismes i extremismes d’aquest tipus, l’extrema esquerra a bona part de sudamèrica, Trump als Estats Units, l’extrema dreta a bona part d’Europa i amb especial virulència a l’est, o Podemos i Ciutadans a Espanya en serien exemples, que veurem el recorregut que acaben tenint.

La millor solució davant circumstàncies canviants és la regeneració, reinvenció, adaptació i posada al dia de les corrents ideològiques tradicionals i de les estructures de partit conseqüents. O això o populisme, i del populisme al perill de desestabilització social un sòl pas. Deures doncs per als partits tradicionals, alguns en són conscients i s’hi estan posant, d’altres no. No hi ha alternativa possible, o transformació o substitució per altres partits normalment de dubtós futur.

INVESTIDURA

Carles Agustí — Thu, 27 Oct 2016 21:23:00 +0200

Les dues darreres setmanes han estat completament sacsejades per la marea interna que ha viscut el PSOE i que ha acabat amb un brusc viratge en la seva línia política i estratègica. Més enllà de la decisió final, i també de la destitució de Pedro Sanchez, el paper que hagi tingut Susana Diaz, o la gestió de la Junta Gestora, el PSOE ha fallat en les formes, ha fet servir manual del segle XX per afrontar una situació en ple segle XXI.

No entraré doncs en el paper, motivacions o estratègies de cadascun dels protagonistes d’aquesta història, només una menció respecte la decisió final, potser incoherent, potser forçada, potser amb motivacions fosques que mai sabrem (o sí), potser explicada pel procés d’independència català, potser...

Al cap i a la fi, que un dels grans partits del país doni estabilitat deixant governar al partit que ha guanyat les eleccions és una decisió comprensible i que entra dins de la lògica dels països moderns i democràtics. On i amb què xoca la decisió final? Amb la incoherència. No es poden fer reiterades campanyes agressives, atacant a l’adversari més que proposant, estil “Si tu no vas ells tornen” i presentar-se com a alternativa clara a una situació que es jutja insostenible, per després acabar apuntalant aquesta mateixa situació i Govern, del PP en aquest cas.

Més enllà de totes aquestes circumstàncies, i per sobre de tot, al PSOE li ha fallat llegir el moment polític. És el PSOE un dels partits que encara viu instal·lat en el que es coneix com vella política, imbuït d’aquell autisme polític del qui tancat en despatxos i reunions internes no se n’adona de que a fora tot ha canviat. D’aquells partits en que encara es creu que la decisió d’uns pocs preval a l’opinió de tots, que el militant és “massa” i per tant no capacitat per prendre decisions, d’aquells partits marcats per una verticalitat anacrònica i per un circuit de decisió únicament de dalt a baix d’un altra època. La sorprenent i fins i tot misteriosa frase de Rodríguez Ibarra, dient que en socialdemocràcia les bases no decideixen, és l’al·legoria màxima d’aquesta situació.

El segle XXI ha marcat una clivella entre política antiga i política nova, entre antigues i noves pràctiques, un pas de la verticalitat a una horitzontalitat més pronunciada on la veu dels militants o associats es reconeix i regula. Amb una circulació d’idees que també va de baix a dalt i de fora endins, i on les decisions es debaten, consulten i voten, sobretot si són transcendents.

Perquè doncs una decisió que pot ser respectable i comprensible des d’alguns punts de vista, no s’ha entès i ha enfonsat un partit? Per les formes, incomprensibles al segle XXI, que demostren fins en quin punt alguns partits viuen aïllats de la realitat i dels canvis socials i polítics. Aquest episodi ha fet evident que al PSOE molts encara creuen que totes aquestes demandes de més participació, horitzontalitat, compartir coneixement, consultes o votar internament és un tema passatger i que passarà, quan la realitat s’entossudeix a demostrar que els que són passatgers són ells, i que les noves formes de fer política s’emporten per davant els qui practiquen les antigues.

Temps al temps, les urnes de les que reneguen ho acabaran decidint. Adaptar-se als nous temps o morir.

DEBATS

Carles Agustí — Wed, 28 Sep 2016 19:50:00 +0200

El recent debat Trump - Clinton ha tornat a posar en primera plana els debats polítics. Només aquesta setmana hi ha hagut diversos actes amb més que notable assistència de públic i interès mediàtic, 2.0 i compol. La primera conclusió a la que un arriba és una pregunta: com pot ser que un debat polític als Estats Units, amb dos candidats que no són precisament exemple de carisma i lideratge, generi autèntiques passions, tant allà com aquí, i quan un debat es celebra a Catalunya o Espanya passa força desapercebut i amb un desinterès bastant generalitzat.

La resposta és digna d’estudi, i impossible de reproduir-la en un article, però cal analitzar-la com un dels motius i factors de la crisi de la política que viu el món occidental, però de manera més clara Europa, i de manera encara més clara el sud d’Europa. En anàlisi diversos factors, estant segur que n’hi ha molts més:

Aquest negativisme, aquest pessimisme i complexe tan arrelat a la societat espanyola, i per influència històrica també a la catalana. El que a Amèrica és orgull aquí es motiu de vergonya. El país, la bandera, l’orgull de pertinença, els nostres dirigents, el govern.... Qui serà el proper President dels Estats Units allà genera expectació, i per molt que es critiqui els polítics, s’és conscient de la responsabilitat i de la importància del fet i per tant es dóna importància a la campanya. Mentre aquí no són poques les opinions de simple crítica a tot, seguides del passotisme generalitzat. Un greu llast històric que portem al nostre ADN, en part també els catalans. La identificació política – país està molt per sobre els Estats Units que a Espanya o Catalunya.

Relacionat amb això, és evident que la crisi de la política, aquesta separació, distància i desconfiança dels ciutadans cap a la política, siguin partits, siguin dirigents, siguin governs o administracions, és molt més pronunciada a Europa, i especialment al sud d’Europa, que als Estats Units.

No és menor el factor “show” que tan saben fer els americans. El component de show, espectacle, distracció... que tan saben fer els americans, els pot portar a veure amb la mateixa expectació un debat electoral que un partit de beisbol, un espectacle a la mitja part de la Superbowl, un concert o un partit de hoquei gel, sense ser necessàriament afeccionat a alguna d’aquestes coses. Per contra aquí s’ha de ser autèntic fanàtic de la matèria per seguir-ho i veure-ho. Potser que en prenguem nota.

El factor anàlisi i cultura compol (comunicació política), tremendament arrelat als Estats Units, reconegut, molt ben pagat, ben tractat, múltiples analítiques i estadístiques després de cada debat, que inclús es fan aquí respecte els debats USA i que no veiem quan el debat és entre aspirants a President de la Generalitat o a President del Govern d’Espanya.

Finalment potser és més fàcil la generació d’expectatives, espectacle, estadístiques i show quan és un cara a cara que no en debats múltiples que són més difícil de seguir i col·locar missatge. També per estudiar-ho, potser múltiples debats cara a cara permetrien seguir-ho millor, que no debats a vàries bandes, o potser no hem sabut trobar l’encaix encara, lligat al seguiment, resultats, impacte a les xarxes etc... d’aquests debats amb diversos candidats.

Reflexions a tenir en compte, que formen part del món de la comunicació política, però que són part també de la regeneració política que tan necessitem.

GESTIÓ DEL CANVI

Carles Agustí — Mon, 29 Aug 2016 23:27:00 +0200

Llegia recentment un tweet on algú deia que el seu pare havia tingut una sola feina, que ell anava per la setena, i que els seus fills o filles en gestionarien 6 o 7 alhora. Evolució, innovació, canvi... són conceptes inherents a la nostra societat, naturals, permanents, sempre presents, que pateixen moments d’acceleració i desacceleració segons l’evolució de la història, però que hi son i sempre hi han de ser en tots els àmbits laborals siguin públics o privats.

Ara mateix som en un període d’acceleració d’aquests canvis, d’innovació accelerada, i de necessària adaptació de la gestió i formes de treball. La crisi de la política, la revolució digital o la globalització són alguns dels factors que ens situen en aquesta acceleració important i que és una oportunitat per tots els sectors

A nivell d’administració pública, i sobretot de la relació d’aquesta amb els ciutadans, que al final és la seva raó de ser, els canvis passen per una major obertura, transparència i porositat de l’administració, que al final reverteixin en una major eficàcia i implicació del ciutadà en les tasques de Govern, que no són responsabilitat dels polítics professionals o dels treballadors públics, sinó de tots i totes.

Aquesta obertura, que implica transparència, digitalització, obrir dades, major eficàcia, rendiment de comptes, implicació ciutadana i del treballador públic entre altres, i que s’agrupa a l’entorn de les dinàmiques conegudes amb el nom de Govern Obert, és un tot, una estratègia conjunta, un canvi cultural que afecta tots els racons de l’administració i a tots i cadascun dels treballadors i treballadores i que ens ha de permetre transformar l’administració i el seu model de gestió.

No és fer un web al que posem per títol “Govern Obert”, no és complir amb la llei de transparència perquè hi estem obligats, no és fer veure que escoltem els ciutadans a través de suposats processos participatius, és canviar el xip, és gestionar, actuar, treballar amb aquest format i aquests paràmetres.

El repte però de les polítiques de Govern Obert o de les dinàmiques de canvi, no acaba a l’administració pública, el mateix patró és perfectament aplicable, lògicament adaptat, per als partits polítics, on ja fa anys que aquest debat hi és i dura, i poc a poc, i a pesar de les desconfiances internes i del no creure-hi de molts, s’estan implantant. Jo si que crec que hi ha nous partits i vells partits, i política antiga i política nova, i el tall és clar i perfectament identificable.

Més enllà però de l’esfera pública o política, en l’àmbit privat, més avesat a la innovació, a estar amatent al que passa fora, a la dinàmica de canvi, també hi tenen recorregut les polítiques de transparència, d’obrir dades, de treball a distància i per projectes, de modernització de la gestió en general. Al final obrir-se, escoltar, anar més enllà dels propis treballadors, buscar i compartir el talent i el coneixement és també una actualització i una revolució social en general.

Adaptar-se o morir

EL NOU PARTIT

Carles Agustí — Mon, 18 Jul 2016 19:24:00 +0200

Els passats 8, 9 i 10 de juliol va explotar una il·lusió, una il·lusió que portava covant-se moltes setmanes, mesos, inclús anys, la d’adaptar un vell partit a la realitat actual, o millor encara, la de crear un nou partit plenament adaptat a la realitat del segle XXI. L’explosió no la podia aturar ningú, perquè era madura, estava instal·lada, i treballada, amb base, arguments, projecte i gent, molta gent. I al Congrés Fundacional del nou partit va fluir amb la naturalitat del diàleg, la proposta, la votació, la majoria....

I fruit d’això avui tenim un partit nou, que com molts havíem demanat, vol dir amb nova cultura política i amb lideratges nous. Una nova cultura política que es recull en moltes de les propostes que moltes i molts havíem treballat i aportat al debat: Passar de terminologies antigues com Secretari General o militant, respectivament a Coordinador General i associat, la instal·lació de les primàries com a norma d’elecció tant per càrrecs interns com per llistes electorals, la limitació de mandats, les incompatibilitats, la celebració de consultes internes entre els associats, la digitalització del partit, la definició clarament independentista del mateix o entre d’altres el reconeixement de la unilateralitat com a via, qui sap si potser única, per assolir la independència.

Vet aquí que allò que molts portem anys i anys reclamant i reivindicant, pel que no poques vegades ens miraven de reüll com dient “i aquests ara que diuen”, ha esdevingut aclaparadorament majoritari al Congrés Fundacional del PDC, evolució de l’antiga CDC. Regeneració democràtica i independència són els dos vectors clau d’aquest nou partit, els dos vectors que durant tants anys havíem reclamat per a CDC.

I per damunt de tot, aquest Congrés evidencia una cosa que era la gran malaltia de CDC, Convergència no era com la imatge que traslladava, aquella famosa frase de “tu no sembles convergent”, es jutjava des d’uns patrons del tot injustos respecte el que realment era CDC i del que en bona part és ara el PDC, un partit jove, amb gent jove, renovadora, independentista, democràtica, regeneradora, innovadora, normal i amb moltes ganes de fer moltes coses, amb una energia global que ja agradaria tenir a molts partits.

El nou partit recull, per generació espontània, una nova realitat que si bé no pot substituir les tradicionals estructures dels partits, territorial i sectorial, si que en crea un nou vector, el de les corrents d’opinió, que no són més que això, grups o corrents d’opinió que impulsen una idea o idees determinades, i que com a tals creen debat i riquesa, i que han estat fonamentals en l’eclosió de tot aquest brogit d’idees, debat i propostes que han acabat quallant en el nou partit.

Res s’ha acabat, s’han posat les bases, cal seguir. Seguim.....

LA GRAN OPORTUNITAT

Carles Agustí — Wed, 30 Mar 2016 20:15:00 +0200

En un moment de replantejament de la política, una etapa de trànsit, entre aquella política d’abans, que es feia de dalt a baix i sense prioritzar l’opinió ciutadana, i la nova política que es fa de manera transparent i amb els ciutadans, Convergència Democràtica de Catalunya, el partit que de manera més clara ha esdevingut la referència de molts catalans des de la transició, té una gran oportunitat de posar-se al dia. El farragós dia a dia de la política, les tasques de govern a diferents àmbits que ininterrompudament ha desenvolupat i l’intens calendari de cites electorals diverses dels darrers anys, han impedit a Convergència mirar-se a ella mateixa, analitzar-se, repensar-se i posar-se al dia.

Posar-se al dia vol dir aixecar la mirada i veure què ens demana la societat, com ha evolucionat i canviat aquesta, que és molt. D’una societat més passiva, que ja li estava bé votar cada 4 anys i desconnectar, hem passat a una societat molt més activa, formada, democràticament madura, amb coneixements (el coneixement resideix en els ciutadans), amb ganes de saber i influir, de participar, de conèixer què es fa amb els seus diners i amb el seu vot, i digitalitzada, una societat en que el poder de la informació ja no resideix en els governs o els partits, sinó en els ciutadans i ciutadanes.

Les respostes i els canvis a Convergència els trobarem analitzant doncs aquesta societat, com és i què ens està demanant. És aquí on trobarem respostes com per exemple l’establiment generalitzat de primàries, no només per a l’elecció dels màxims càrrecs interns, sinó també per a la confecció de les llistes electorals. On podem repensar totes les estructures del partit per actualitzar-les, fer-les més obertes i participatives, horitzontals, alimentar el trànsit d’idees de baix a dalt, amb una direcció executiva facilitadora de tots aquests objectius , que separi de manera clara les responsabilitats de partit i de govern i amb limitació de mandats a tot arreu per a tots els càrrecs públics o de partit. Estructures àgils, no estàtiques, que treballin per projectes i comptin també amb els simpatitzants i ciutadans per a cada projecte o pas important que es faci. I és on trobarem també la resposta d’un partit en xarxa, que no vol dir només tecnològic o digital, vol dir col·laboratiu, horitzontal, connectat, on la informació flueixi en tots els sentits.

Una transformació d’aquestes dimensions només pot fer-se a través d’un procés constituent, que permeti repensar de zero tot plegat sense pedres a la motxil-la, un procés constituent d’un nou moviment o força política adaptada al dia, no ja perquè l’actual Convergència tingui esgotat el camí, que no, sinó perquè aquesta societat transformada a la que hem de mirar i escoltar per a trobar les respostes, ja no creu en els partits tradicionals organitzats de manera tradicional, sinó en una cosa nova que potser encara no te nom, però que respongui a totes les característiques aquí citades. Per tal de poder-ho portar a terme, sembla difícil fer-ho en un sòl dia, barrejant el necessari debat de les idees i propostes amb el qui les ha de portar a terme, portar a terme què, si ho estem redefinint. Caldrà doncs més d’un dia per fer-ho, adaptant també a la realitat el que tradicionalment han estat els congressos dels partits, que han recollit en bona part tots els vicis de l’antiga política. Fem-ho.

Carles Agustí i Hernàndez
Secretari d’Organització CDC Barcelona

El negativisme espanyol

Carles Agustí — Tue, 24 Feb 2015 18:21:00 +0100

Tenim la gran oportunitat de construir un país, i això és un luxe a l'abast ara mateix de pocs països i societats en el sentit de començar de zero en les estructures d'estat i en com volem que sigui el nostre país. És molt important doncs, més enllà de la construcció d'estructures d'estat, reflexionar sobre com volem que sigui aquest, què construïm de nou, què heretem i què no de la nostra convivència de tres segles amb Espanya, on no tot ha estat dolent, i també què no heretem.

És en aquest àmbit on hi ha un dels aspectes dels quals podem fugir, oblidar o procurar no heretar de la nostra convivència amb Espanya. És el seu negativisme, la seva actitud autodestructiva, diuen que iniciada a finals del XIX, amb la pèrdua de les darreres colònies per part de l'estat espanyol. És aquesta actitud, que va de l'acudit a la realitat, de criticar-ho tot, de destruir i no construir, de complex que deriva en tancament, de no veure res positiu i tot negatiu, de veure sempre el vas mig buit i no mig ple. I tot plegat deriva en manca d'idees, de projecte, de plantejaments.

En moltes coses els catalans i els espanyols ens assemblem, son molts anys vivint junts, moltes coses en comú, sentiments inclús, però crec que aquesta de l'autodestrucció no és autòctona nostra, i si que correm el risc d'heretar perquè també és present a la nostra societat. Són molts els àmbits doncs on cal reflexionar, molts per a conservar, molts aspectes que cal renovar, inventar o crear de nou, però crec que aquest negativisme autodestructiu, sincerament no.

Mes eixos. El canvi d'esquema de partits

Carles Agustí — Mon, 10 Nov 2014 17:30:00 +0100

Les enquestes avancen el que fa temps es va coent i que suposa la culminació de la incapacitat dels grans partits d'adaptar-se a uns canvis que la gent reclama de manera clara ja fa anys, un canvi d'escenari i pràcticament, ja veurem, del sistema de partits. Almenys com l'hem conegut fins ara.

Aquesta manca de reacció, autisme, lentitud o incapacitat de reacció en general dels partits tradicionals, ha provocat que, des del punt de vista dels eixos polítics, salti pels aires l'escenari polític com el coneixíem fins ara. Clàssica era l'explicació que a Catalunya, a més del clàssic eix dreta-esquerra (cada vegada més obsolet), existia un segon eix que era el catalanisme-espanyolisme (en llenguatge tradicional), unionisme-sobiranisme (en llenguatge modern). El fet d'haver-hi dos eixos explicava l’existència a Catalunya de diversos partits amb representació parlamentària, lluny del bipartidisme clàssic a Espanya i molts altres països d'un sol eix.

I què passaria si en comptes de dos eixos n'apareixen més? La lògica política diria que llavors apareixen més partits, que es polaritzen en algun o alguns d'aquests eixos o en tots. I es això el que està passant.

A més de l'eix dreta-esquerra, que a més va quedant cada vegada més obsolet i cada vegada respon menys a la realitat social; a més de l'eix catalanisme-espanyolisme a Catalunya, apareixen alguns eixos més, o un tercer eix amb diferents variants. És l'eix de la política nova versus política antiga; l'eix del regeneracionisme versus l'immobilisme; l'eix del a dalt (establishment) versus a baix (poble); l'eix de la corrupció versus honestedat.

Queda a opinió del lector si tot això és un sol eix o més d'un eix polític els que s'afegeixen als 1-2 clàssics de sempre. En tot cas, el que segur passa és que això trenca l'esquema de partits, i apareixen els que es mouen també o exclusivament en aquest nou eix o eixos.

Una autèntica revolució amb un final encara desconegut.

EL PROCÉS I EL CAS PUJOL

Carles Agustí — Thu, 04 Sep 2014 22:22:00 +0200

Davant del procés sobiranista que viu Catalunya hi trobem bàsicament dues estratègies, la del Govern espanyol i la dels partits i entitats que donem suport a la consulta i al procés.

L’estat espanyol parteix d’una estratègia del tot errònia. No s’arriba a saber si és una fal·làcia que s’inventen per fer front al procés, o realment ja s’han cregut les seves pròpies mentides i per tant parlen des de la convicció. El cas és que consideren que l’origen del procés és d’unes elits polítiques concretes, que ho fan per tapar la seva suposada corrupció o suposada negligència en la gestió del país. Com a Estat amb escassa tradició democràtica que són, davant d’aquest anàlisi, el vot democràtic, el poble, els ciutadans, devem ser simples borrecs que seguim el que diuen els nostres líders per enganyar-nos.

Amb aquest tipus d’anàlisi la solució per part d’ells és clara: si eliminen aquesta elit política acabaran amb el procés. D’aquí la persecució que, de vegades amb arguments, de vegades sense, de vegades amb fons, de vegades inventat.. ha iniciat l’estat espanyol sobre tot allò que identifiquen com a elits que han iniciat aquest procés, bàsicament tot allò que té a veure amb Convergència i Unió.

És una estratègia que farà aigües sempre, perquè parteix d’una anàlisi del tot errònia. Simplement el procés és del poble, iniciat i protagonitzat pel poble. Aquesta estratègia no ens fa mal, no fa mal al procés.

D’altra banda, tenim l’estratègia que, encapçalada pel president Mas, tenim la majoria de forces polítiques catalanes junt amb la societat civil, liderada, entre d’altres per l’ANC i Òmnium Cultural. Després de 30 o 300 anys de lluitar per un reconeixement de Catalunya, sent impossible aquest reconeixement dins de l’estat espanyol amb el cop de porta al nou Estatut com a detonant, i assolida la majoria social per la independència que ha estat sempre l’objectiu del catalanisme (sense majoria social no hi podia haver referèndum d’autodeterminació ni per tant procés), creiem que l’única possibilitat de reconeixement real com a nació de Catalunya és esdevenir un estat propi, o sigui independent. I la manera d’aconseguir-lo és apel·lant al dret a decidir que tenen, no ja només els pobles, sinó els ciutadans en qualsevol democràcia, o sigui votant, consultant al poble català si vol o no aquest camí.

Una estratègia i altra no es toquen ni tangencialment, a no ser que des de la part sobiranista, algú piqui algun ham llançat per part de l’estat espanyol. Mira que són hams grossos, poc dissimulats, dels que es veuen de lluny, amb un esquer que no amaga ni de bon tros el ferro que se’t pot clavar a la boca.

És en aquest sentit que el cas Pujol ha de seguir les necessàries i urgents vies judicials que corresponguin, incloses les seves possibles derivades, però no té res a veure amb el procés, no pot per tant tapar-lo, ni políticament ni mediàtica, i només el taparà si dels àmbits sobiranistes algú pica l’ham.

És possible que a algú li faci doncs mal la boca avui, tan fàcil com treure’s l’ham, escopir l’esquer i mantenir el cap fred, el cor calent, els punys ferms i els peus a terra i seguir endavant amb el procés. Si és així el tenim guanyat, perquè la democràcia sempre guanya.

Marca Barcelona

Carles Agustí — Sat, 21 Jun 2014 00:00:00 +0200

Barcelona és una ciutat referent a nivell mundial, ho és per nom, per trajectòria, per lideratge i capitalitat en molts terrenys. És referent en el camp del mòbil, de les Smart cities, de la tecnologia, de la innovació, esportiva, també del turisme, però més enllà de tot això però, Barcelona és capital de les persones. Ho és, entre d'altres, com a capital europea del voluntariat, i com a capital mundial de la participació ciutadana en acollir la seu mundial de l'Observatori Internacional de la Democràcia Participativa (OIDP), la principal xarxa o organització internacional en matèria de participació ciutadana i de treball en la renovació d'una democràcia que demana a crits la seva pròpia renovació. És el que es coneix com a "Marca", aquell conjunt de característiques que acaben conformant la imatge global d'una ciutat. La marca Barcelona és doncs tecnologia, però també persones, solidaritat, voluntariat, tercer sector, acció social...

En aquesta línia Barcelona acull la seu mundial de l’OIDP, organització que va celebrar recentment el seu congrés anual a la ciutat de Canoas (Brasil), ciutat de 300.000 habitants de l'entorn de Porto Alegre, seu regional de l'OIDP per a Amèrica Llatina. Va ser un congrés d'èxit, d'èxit per Canoas, d'èxit per l'OIDP i d'èxit també per Barcelona que la lidera. 600 congressistes de 29 països diferents, més de 80 ponents, més de 40 experiències internacionals exposades, i reflexió de l'alçada d'Antonio Negri, Olivio Dutra, Luciano Fedozzi, Giuseppe Cocco o Jaume Lopez entre d'altres.

Mes enllà dels noms i assistents però, Barcelona va tenir l'honor d'obrir el congrés, de clausurar-lo, de presentar el nostre Govern Obert, de moderar la sessió sobre xarxes socials, de signar en nom de l'OIDP un acord amb la principal xarxa de ciutats de l’Amèrica Llatina, Mercociudades, i de treballar futurs acords en matèria de participació ciutadana amb Mèxic DF i amb la presidència del Brasil. Barcelona és doncs també capital mundial de la democràcia participativa, i la marca Barcelona és també persones i participació ciutadana.