Blog Bernat Calbetó

Museu de Joguets i Autòmats (Verdú)

Bernat Calbetó — Wed, 24 Aug 2011 11:55:00 +0200

Hi arribo un diumenge, per carreteres rectilínies assolellades que ressegueixen terres de secà. Cartells situats en punts estratègics indicant la direcció i el quilometratge que em resta són premonitoris de la importància del lloc a on em dirigeixo. Verdú, coneguda principalment per la ceràmica negra, compte amb un museu que farà les delícies dels més menuts i no tan menuts: el Museu de Joguets i Autòmats. Impulsat pel col·leccionista verduní Manel Mayoral amb la idea de dinamitzar el territori, el centre està considerat un dels més importants en la seva temàtica. L’equipament únic a Europa, és una antiga casa pairal totalment reformada situada a la mateixa Plaça Major. Quatre plantes de somnis, fantasia i records.

Miro l’hora ansiosament, com ho faria un infant en la nit de reis. Falten pocs minuts perquè siguin les dotze, moment en què els autòmats passaran a ser els protagonistes indiscutibles de la vetllada. Enfilo cap a la primera planta per agafar la millor posició i davant les impecables vitrines em dedico senzillament a badar. L’encarregat va activant els autòmats un a un, amb suficient temps perquè cadascun d’ells pugui lluir-se. És un moment de màgia, d’ulls ben oberts i de deixar-se endur: ballarins, escenes de circ, un fotògraf, un enllustrador de sabates i un fumador. Aquest últim sorprèn pel seu realisme en agafar i treure el fum. Es diu que va ser molt popular en el París del s. XIX. De fet la major part dels autòmats provenen de França i de les Atracciones Apolo de Barcelona que recreen escenes costumistes i de caire poètic.

Marxo com ho faria un nen, amb un somriure d’orella a orella. Recordant aquells infants sense televisió i i videojocs que passaven llargues hores al carrer jugant amb nines de cartró i pilotes de drap. Una generació que no era filla de l’abundància i on un senzill cotxe de llauna esdevenia el tresor més preuat.

El Ter literari

Bernat Calbetó — Tue, 09 Aug 2011 10:47:00 +0200

Claus de casa, un petit moneder, càmera de fotos... aquests són els objectes que un a un vaig dipositant a l’interior de l’alforja subjectada al manillar de la bicicleta. En aquesta ocasió però, hi hauré de deixar prou espai per a tres llibres: Maletes perdudes de Jordi Puntí, Pa negre d’Emili Teixidor i Poseia Completa de Miquel Martí i Pol. Tres obres concebudes per escriptors nascuts a tocar del Ter (Manlleu i Roda de Ter), influenciats pel curs pausat de les seves aigües i els seus esplendorosos i sinuosos meandres. Seguint la Ruta del Ter, itinerari que ofereix la possibilitat de conèixer i descobrir el riu des del seu naixement, a Ulldeter (Setcases), a 2.200 metres, fins a la desembocadura a la Mediterrània, a la Gola del Ter (Torroella de Mongrí-l’Estartit), m’endinsaré en aquest racó literàriament prolífic del nostre país.

L’entrada a Manlleu pel refrescant passeig del Ter fa goig. Convida a pedalar de forma reposada tot fixant la mirada en el quantiós cabal marronós fruit de les tempestes d’estiu. Bancs de fusta distribuïts regularment, simples vilatans deambulant amunt i avall i plataners complint amb la seva estricta missió de subministrar ombra als passejants. Paral·lel al riu, trobem el genuí Canal industrial de Manlleu de gairebé dos quilòmetres de recorregut. Construït el 1.848, en plena efervescència de la indústria tèxtil a la comarca, va arribar a alimentar set fàbriques i dos molins. Eren altres temps, avui porta l’aigua fins a les turbines del Museu Industrial del Ter.

T'enyoro

Bernat Calbetó — Wed, 06 Jul 2011 20:38:00 +0200

Enyoro el bullici de l’Asan Tole a les 8 del vespre, les postes de sol des de Swayambhunath, l’olor d’incens i els petits temples a cada cantonada. Enyoro passejar en xancles pels carrers enfangats, regatejar per cortesia i els momos acabats de fer amb aigua bullint. Enyoro els llums de neó dels hotels on sovintejo i els esmorzars a l’Helena’s. Enyoro el monsó, les llibreries de dues plantes, els rickshaws i els grups de versions dels 70′s. Enyoro l’orde de turistes folrats de goretex, el Namaste, la pau de Pashupatinath i Thamel en el seu conjunt. T’enyoro kathmandú.

Detalls d'Europa

Bernat Calbetó — Mon, 27 Jun 2011 22:16:00 +0200

Pujar a la nòria del Prater escoltant de fons la melodia de “El Tercer Home” (Viena), creuar el Cercle Polar Àrtic, menjar salmó fresc a Bergen, perdre’s pels carrers de Venècia, pujar al tramvia 28 al barri d’Alfama (Lisboa), veure el sol de mitjanit des del Cap Nord, una farra a Temple Bar (Dublín)amb l’actuació d’algun grup de versions, una pizza de massa ben fina al Trastevere (Roma), caminar al costat del que queda de mur (Berlin) , delectar-se amb l’espectacular Matterhorn, un bany a qualsevol balneari de Budapest, passejar amb bona companyia pel Pont Carles de Praga sense turistes (difícil), veure les teulades de Paris des de Montmartre, un Godiva a la Grand Place (Brussel·les) i degustar una orada a la sal al Cap de Creus.

Beirut

Bernat Calbetó — Thu, 23 Jun 2011 19:48:00 +0200

Afirmar que Beirut és una ciutat de contrasts és senzillament quedar-se curt. Bangkok o Bombai potser són ciutats de contrasts, però Beirut no. La capital del Liban és més que això, és el paradigma del caos. Quinze anys de guerra civil, tots contra tots, maronites cristians, palestins comunistes, siris israelites, armenis, sunites, chiites... Cada barri una guerrilla i a cada cantonada un temple de religió diferent. Vint anys després d'acabar la guerra passejant per Beirut puc veure encara les seqüeles del conflicte: metralla a les parets dels edificis, hotels de formigó des d'on franctiradors feien de les seves i tanquetes de les Nacions Unides... El centre de Beirut, totalment reconstruït, podria ser Disneyland París. Un policia em prohibeix fer fotos, un taxista m'estafa, Hamra i la rua Motot retornaen al glamour dels anys seixanta. Cau el sol, camino per la Corniche, a tocar del Mediterrani. Just a l'altre extrem i en línia recta, Barcelona. Amb la foscor entro en un dels locals de moda, en front de les conegudes Roques de les Palomes. Demano un narguille. Entre pipada i pipada fullejo les cròniques del mestre dels mestres: Tomás Alcoverro.

La primavera de Síria

Bernat Calbetó — Mon, 13 Jun 2011 20:35:00 +0200

Llum de tarda de febrer. Passegem per l’imponent Cardo Maximus de la ciutat síria d’Apamea i res fa presagiar que aquesta pau es pot veure alterada en qualsevol moment. En Soufian, un guia siri de mare espanyola, ens assegura que la situació a Síria és força diferent a la que pateixen països com Egipte i Tunísia i que, per tant, aquí la revolució és pràcticament impossible. També afirma que si es fessin ara eleccions, el partit Baas de Bachar Al assad guanyaria per majoria absoluta. Partidari del règim o por a dir el que pensa, tan se val. Caminem gairebé un quilòmetre fins arribar al final del Cardo Maximus. Senzillament impressionant. Allí ens espera el vehicle que ens durà fins a la ciutat de Hama, a uns 50 quilòmetres. Ens allotgem en un hotel de gama mitja. Decideixo sortir a estirar les cames, sense guia, ni càmera amb la única intenció de perdre’m i entaular alguna improvisada conversa. Un noi se m’acosta i em pregunta d’on sóc. Quan li dic que sóc de Barcelona, ja us ho podeu imaginar, que si Barça, Messi... Aquest tema mai falla (Algú algun dia hauria de fer un estudi sociològic sobre la importància que té el Barça pels catalans que busquen entaular conversa quan viatgen arreu del món). Amb els últims raigs de sol la darrera oració del dia. Al bar de l’hotel un narguile i un te fumejant.Al fons, una pantalla gegant projecte imatges de la televisió d’Al Jazeera: la plaça Tahrir en plena ebullició. D’aquí a dues setmanes la primavera dels països àrabs arribarà fins aquí. Jo, no en sóc conscient, ells em sembla que tampoc.

Les casetes de la platja del Garraf

Bernat Calbetó — Wed, 08 Jun 2011 19:25:00 +0200

Fetes de fusta i pintades de blanc radiant i verd anglès, les casetes envolten la mitja lluna de la platja atorgant-li una especial i característica fesomia. Anomenades "botigues" per la gent de la comarca, les primeres van ser construïdes cap a la fi dels anys vint, quan els estiuejants van començar a bastir barraques amb canyes i uralita per passar les nits dels caps de setmana. Aquestes construccions estaven plantades directament sobre la sorra, sense cap tipus de fonaments ni protecció, així que els temporals més violents les van destruir. Pocs anys després, amb el permís atorgat per la Marina, s’edificà la primera caseta sobre pilars, fet que causà una gran sensació entre els veïns. A partir de llavors altres interessats van començar a demanar permisos per aixecar-ne de similars i, en només tres anys, es van edificar les actuals trenta-tres casetes. Als anys quaranta es van pintar amb els colors amb els quals s’han mantingut fins a dia d’avui.

En temporada estival gairebé totes les persianes estan apujades i hi ha força inquilins de pell morena gaudint de les avantatjoses balconades amb vistes al mar. Alguns entaulen converses amb vells amics, d’altres simplement deixen passar les hores. Són petits privilegis com els de tenir una llotja al Gran Teatre del Liceu o una localitat de tribuna al Camp Nou. Em conformo amb el que tinc, que no és poc: tot el temps del món per gaudir d’aquest indret.

Vic és com Ferrara, Ferrara e come Vic

Bernat Calbetó — Wed, 01 Jun 2011 18:01:00 +0200

Ferrara és capital de província, Vic ho és de comarca. A Ferrara els hiverns són freds i els estius sufocants, a Vic també. Ferrara té Catedral, Vic també. A Ferrara hi ha pizzeries de massa fina, a Vic també. Ferrara conserva part de muralla, Vic també. Ferrara té Universitat, Vic també. Ferrara és plena de cases senyorials de color crema, Vic també. Ferrara té Teatro Comunale, Vic, Auditori. Ferrara gaudeix de tardes de diumenge tranquil·les, Vic també. Ferrara té Bolonya, Vic, Barcelona. Ferrara roman a l'antic Imperi romà, Vic té el Temple romà. A Ferrara els executius van a treballar en bicicleta, a Vic no.

Borgonyà, l'escòcia catalana

Bernat Calbetó — Tue, 24 May 2011 20:20:00 +0200

Hi ha un lloc on oneja una bandera escocesa. La boira és espessa i monòtona i els dies clars s’entreveu una fàbrica de maons rogencs i xemeneies prominents que ja no fumegen. A l’altra banda de la carretera rengleres de cases unifamiliars d’estil anglès amb pati davanter i eixida posterior. Jerarquia social ben delimitada i una racional distribució d’edificis públics i de serveis voltats d’un cuidat enjardinament: església, escoles per ambdós sexes, cooperativa, germandat d’assistència, casino, teatre-cinema, camps d’esports, fonda, barberia, baixador del ferrocarril, oficina de correus, cementiri, escola bressol, farmàcia... Feu el got al Racó d’Escòcia on podreu degustar especialitats d’aquest país i l’excel·lent whisky de Malta. Hi ha un lloc que du per nom Borgonyà i no és a Escòcia.

Bastiments, 2883m

Bernat Calbetó — Wed, 18 May 2011 19:11:00 +0200

En fila índia i exposats al vent, en dies de tramuntana la pràctica del senderisme és del tot inviable, anem seguint la traça que uns minuts abans uns hàbils excursionistes han deixat. No hi ha pèrdua, el cim es veu en tot moment. Conscient d’això em concentro en la respiració i en intentar coordinar el màxim possible els moviments de cames. Una passa rere l’altre, inspirar i expirar. Esquiadors aerodinàmics, pistes perfectament senyalitzades i neu, molta neu. Aquest és el paisatge que ens acompanya durant el primer tram de l’ascensió.

Un considerable pendent ens obliga a posar el teló posterior de la raqueta per tal d’anivellar el peu. Som al Coll de la Marrana a poc més de 2.500 metres. El camí que surt a l’esquerra va a la Vall del Freser, més enllà: Núria. Fixem l’objectiu i veiem petites figures humanes enfilant la pala final. Queda el més dur o el més interessant. Got mig ple o mig vuit, depèn de com es miri. Pugem fent esses. Guanyem desnivell en pocs metres. Últim esforç, respiració profunda i mirada baixa. No vull veure el cim, ja arribarà, penso.A dalt: foto de rigor i abraçades amenitzades amb fruits secs. Tot remullat amb aigua del temps i un rajolí de vi negre. Enfundem guants, fixem raquetes i clavem pals. Comença la baixada. Comença el camí de tornada.

www.rcapdecreus.cat

Mare de Déu de Cabrera

Bernat Calbetó — Wed, 11 May 2011 19:51:00 +0200

El camí va guanyant desnivell, s’estreny i poc a poc començo a entreveure la vista que segurament tindré a dalt. L’espero, com espero l’arròs a la cassola de l’antiga casa dels ermitans. Imatges en forma de sofregit on reposen cuixes de pollastre fent “xup xup” m’ajuden a veure-ho tot més senzill. Arribat en un improvisat pàrquing de cotxes de cap de setmana observo les populars i imponents escales. Populars perquè n’he sentit a parlar en un munt d’ocasions i imponents senzillament perquè imposen. Les compto una a una com aquell qui compte ovelles amb l’únic objectiu que la mirada no busqui horitzons més llunyans que desanimarien a qualsevol. Un cop a dalt, em trobo amb un curiós ascensor. És un petit telefèric d’aliments que transporta el menjar del pàrquing fins al restaurant. Li agraeixo l’esforç i encaro els últims metres fins arribar al cim.

Situat a 1311 metres sobre la mateixa serra de Cabrera, el santuari ofereix unes vistes extraordinàries de la Plana de Vic i la Garrotxa. La seva silueta, fàcilment identificable des de la Plana, la conformen l’altiplà d’Aiats, les muntanyes de Cabrera i Montcau i el Puig d’en Bach. Com un infant em dedico a endevinar un a un els pobles que albiro des d’aquest indret privilegiat. L’església, del s.XVII, reposa sobre el mateix lloc on es trobava l’ermita del castell, derruïda per un terratrèmol el 1428. Al costat, el meu proper objectiu: l’antiga casa dels ermitans avui reconvertida en un agradable i rústic restaurant. Quan hi entro puc sentir la seva olor, no en tinc cap dubte. M’està esperant i sé que no em fallarà. M’entaulo amb l’únic anhel de veure’l arribar des de la cuina. Ja és aquí, aplaudeixo, ulls vidriosos i un lleu somriure. Quan introdueixo la primera cullerada d’arròs dins la cavitat bucal les meves papil·les gustatives el sotmeten a judici. El veredicte és el de sempre: no m’has tornat a fallar.

Refugi Rebost

Bernat Calbetó — Wed, 04 May 2011 17:30:00 +0200

La carretera de Pal sempre se’m fa llarga. És feixuga i marejadora, però els dies de boira baixa recorre-la es converteix en un espectacle per a la vista. Deixem el cotxe en un petit entrant de terra i carreguem motxilles. Des d’on som fins al refugi resten deu minuts a pas lleuger sota la llum tènue d’un frontal. En arribar, quelcom se’m remou per dins. És el plaer indescriptible d’estar a on vols estar i amb qui vols estar. De fet, el Rebost, inaugurat el 1955 per a la UEC (Unió excursionista de Catalunya), és el meu refugi predilecte. És tard i ja hi ha força gent sopant. És llavors quan davant meu apareix una de les imatges més anhelades: la safata plena de macarrons. La sobretaula és sinònim de cafès, converses pausades i mapes desplegats sobre taules de fusta allargassades. Abans d’anar dormir, faig un cop d’ull al cel lleugerament estrellat. Al fons, entreveig el perfil d’una de les muntanyes més emblemàtiques del nostre país: el Pedraforca.

Baixar d’una llitera de tres pisos just llevat té els seus riscs. Me’n surto prou bé, li tinc la mida apresa. Em remullo la cara, trec les lleganyes més sofertes i em pentino lleugerament amb els dits de la mà. L’esmorzar ens espera en forma de torrades, croissants i magdalenes que suquem en generoses tasses de llet. Engolim tot el que podem i més, essent conscients que ho acabarem cremant de camí al refugi Sant Jordi. Avui caminarem seguint un tram dels Cavalls del Vent, una travessa entre vuit dels refugis guardats del Parc Natural del Cadí-Moixeró. M’acomiado del Rebost com ho faig en marxar de casa d’un bon amic, amb la sensació que hi tornaré ben aviat.

www.rcapdecreus.cat

Arsèguel

Bernat Calbetó — Fri, 29 Apr 2011 22:31:00 +0200

Cada any, pels volts de Sant Benet i coincidint amb l’entrada de la primavera, escenifico el mateix ritual. En arribar al Pont d’Arsèguel, giro a l’esquerra, ressegueixo la LV-4052 i faig cap al carrer de l’Església. Allí busco aquell banc, el que em dóna les millors vistes sobre la Serra del Cadí. El que veig m’agrada, m’agrada molt. Parets imponents carregades de neu que contrasten amb el verd més intens de les valls. És una acte senzill, mundà i terrenal, però obligatori.

He quedat amb l’Artur Blasco, músic, investigador i divulgador del folklore català perquè em faci cinc cèntims de l’acordió diatònic i la seva relació amb el municipi. Els carrers que recorro són empinats i força relliscosos després de ploure. A banda i banda, cases de pedra molt ben arreglades. Truco a la porta i m’espero. En entrar, noto el caliu de les llars de muntanya. El terra cruixent de fusta em condueix fins al petit estudi de l’Artur. Penso que aquí deu ser més fàcil trobar la inspiració. De fet, no m’estranyaria que les muses visquessin per aquí a prop.

www.rcapdecreus.cat (La revista digital de viatges en català)

Sinagoga major de Barcelona

Bernat Calbetó — Tue, 19 Apr 2011 13:39:00 +0200

Disfressat en l’actualitat en forma de botigues de souvenirs de mal gust, gastronomia d’origen turc, bars musicals i riuades de turistes despistats, el Call amaga un dels secrets més ben guardats, també pels barcelonins: la sinagoga més antiga d’Europa. Un mapa improvisat en forma de paper rebregat em serveix per orientar-me en el reguitzell d’atapeïts carrers. Ja hi sóc. Porta discreta, graons descendents de ferro forjat i un agradable somriure de benvinguda. Dues dones rere el taulell m’ofereixen una visita multilingüe: anglès, francès, alemanys, castellà.... Em decanto pel català.

Basant-se en la reconstrucció del recorregut que un cobrador d'impostos efectuava per l'Antic Barri Jueu, Jaume Riera, a finals de la dècada dels vuitanta, corrobora les seves primeres sospites sobre la ubicació de la Sinagoga Major de Barcelona. Miguel Iaffahiposa la resta.A punt de convertir-se en bar musical, compra l’edifici i comprova que el seu emplaçament compleix amb l’exigència de la Tosefta: un dels fronts ha d’estar orientat cap a Jerusalem, amb dos finestrals que deixin passar la llum provinent de la Ciutat Santa.

En poc més d’un quart d’hora, mil anys d’història: des dels romans fins al saqueig del Call. Explicació amena, fluïda i només interrompuda puntualment per les preguntes d’un servidor. Al meu costat, una família jueva escolta atentament. Al fons el menorah o canelobre de set braços. Set braços per cadascun dels set dies de la Creació.

El Priorat

Bernat Calbetó — Wed, 13 Apr 2011 19:13:00 +0200

Quan el dos cavalls del meu amic Jaume comença a descendir pel Coll de la Teixeta i albiro el perfil inconfusible de Porrera sé del cert que ja he arribat al Priorat. Però si a més a més ens amorrem al remolc d’un tractor carregat fins dalt de garnatxa, llavors no tinc cap dubte que la tardor està al caure. Són senyals inequívocs d’una terra singular, mediterrània i d’interior que ha sabut adaptar-se als canvis demogràfics i econòmics gràcies a la revolució vinícola de la última dècada.

Porrera és un poble costerut, de pagès i que viu principalment de la indústria del vi. Enfilar-se pels angosts carrers de la vila pot ser una bona manera de fer exercici i també de comprendre el perquè de les robustes cames d’alguns dels seus vilatans més ancians. Algun que altre gat surt al meu pas mentre esquivo amb cert agilitat un prominent raig d’aigua que prové d’una planta acabada de regar. Persianes mig abaixades de color verd oliva, façanes de tons marrons i un rellotge de sol amb una inscripció que es mofa del qui gosa llegir-la. Són només alguns detalls d’un poble sense gaire pretensions, que evoca senzillesa i el gust per les coses simples.

www.rcapdecreus.cat