Blog AGUSTÍ GUISASOLA

NO A LA IMPUNITAT DELS MOSSOS D'ESQUADRA

AGUSTÍ GUISASOLA — Thu, 21 Nov 2013 22:07:00 +0100

Juan Andrés Benítez, un home de cincuanta anys, reduït i apallissat per vuit mossos d’esquadra, sense poder-se defensar, ni tan sols moure’s, acaba mort a conseqüència dels cops que va rebre a la zona del cap segons el metge forense. Aquest esgarrifós fet succeït la nit del cinc d’octubre al carrer Aurora de Barcelona dóna peu a aquest article.

La policia és un cos encarregat de vetllar pel manteniment de l'ordre públic i la seguretat dels ciutadans. El linxament d'un ciutadà és tot el contrari de vetllar per la seva seguretat. Una societat ètica, o simplement humana, no pot permetre l'abús físic i violent fins a la mort d'un ciutadà per part de la policia. S'han d’exigir responsabilitats immediates! Un home reduït i immobilitzat (emmanillat o no, no importa perquè és clar pels vídeos que no es podia moure) per part de vuit mossos d’esquadra (i onze implicats) donant-li puntades de peu, cops de genoll i cops de puny no té cap excusa. Els vídeos publicats en els diaris El País i La Vanguardia són la prova objectiva del que va passar, i la versió dels mossos sembla estar plena de corporativisme delictiu: tergiversacions (que Juan Andrés Benítez s’havia donat cops de cap ell mateix); ús de falsos tecnicismes i eufemismes (anomenar “possible mala praxi” a un maltractament inhumà acabat en homicidi); destrucció de proves i obstrucció a la justícia (van llençar aigua damunt d’un toll de sang i van trucar a BCN Neta a que vinguessin a acabar de netejar); mentides (van dir que J. A. Benítez va mossegar el braç d’una mosso, quan en realitat s’ha demostrat que només la va agafar amb la mà; també van dir textualment “el dolent de la pel·lícula és molt dolent i anava súper drogat”, cosa que ha quedat desmentida pels pèrits forenses que van trobar quantitats de cocaïna en sang “ínfimes” i “insignificants”); coaccions als veïns i més destrucció de proves (els mossos van anar a les cases on havien vist que se’ls havia filmat i van demanar esborrar les gravacions de vídeo enregistrades als mòbils)...

Vull que es faci justícia perquè Catalunya no tingui un cos de policia tercermundista, sense autocontrol fins a límits inhumans com hem vist en el cas de Juan Andrés Benítez, on alguns mossos es van acarnissar amb ell amb el greuge d’estar reduït i indefens. Per a més escarni aquests mossos compten amb la protecció dels seus superiors que ni tan sols els van interrogar dies després (ni hores d’ara).

Vull que la Generalitat de Catalunya sigui baluard de transparència i per tant que els polítics s'impliquin en arribar fins al fons d'aquest cas, això vol dir sense permetre encobriments, indulgències ni impunitats policials amb els mossos d'esquadra implicats ni amb els seus superiors.

La policia és la que està al servei del ciutadà i no a l’inrevés, i això, per desgràcia, moltes vegades ho perdem de vista i cal recordar-ho. La classe política també està al servei dels ciutadans. Som molts els que volem que la Generalitat i el seu President Artur Mas s'impliquin i que cessin al conseller Ramon Espadaler per no exigir responsabilitats i per la seva indulgència amb els mossos davant tan gravíssim esdeveniment, i també la destitució immediata del director dels Mossos d’Esquadra Manel Prat i del comissari en cap Josep Lluís Trapero per la mala gestió del cos i el proteccionisme dels entre vuit i onze mossos implicats en aquest homicidi (i altres, però ens centrarem només en el cas de Juan Andrés Benítez). És que pot haver alguna cosa més greu i vergonyosa que el linxament d'un innocent a mans de les autoritats?

L'agressivitat i l'abús per part del cos dels Mossos d'Esquadra a ciutadans, tant al carrer com a les comissaries és un escàndol, sobretot al barri del Raval, i una xacra que no ve d'ara sinó ja des de fa anys no prenent-se cap mesura per eradicar-ho. Segons els veïns i les organitzacions d’aquest barri, els Mossos tenen una actitud prepotent i arrogant en la forma de preguntar, demanar, i quan una persona manifesta qualsevol tipus de disconformitat o pregunta, o reclama simplement una actitud respectuosa, aleshores ja la tracten de sospitosa, i ho consideren resistència a l’autoritat. Neguen els fets i s’encobreixen, no mostren la menor empatia ni respecte ni humanitat vers les víctimes dels abusos i violències. Es mira la ciutadania com un enemic potencial amb lògica militarista i criminalitzadora. Ja l’anterior Conseller, Felip Puig, (recordem la seva pèssima gestió del 15M a la Plaça Catalunya) va dir al seu dia “necessitem una policia que faci por a la gent”. Què pot ser es pensa que vivim en una espècie de Bronx de Nova York? D’altra banda, l’arrogància i el menyspreu de Manel Prat quan parla d’aquest tema resulta vergonyós, quan la seva actitud hauria de ser tot el contrari. Això reflexa la política interna de tot el cos policial. I és que el problema s’inicia a dalt (les directrius que es prenen) i s’escampa com la pólvora fins baix de tot. Sense anar més lluny, un mosso -de la unitat que va apallissar J.A. Benítez- celebra amb uns comentaris a les xarxes socials, la tortura i pallisses gravades en un vídeo de la policia russa. Tot plegat resulta patètic.

Molts dels lectors es diran, “aquest cas ja està en mans de la justícia, nosaltres ni hem ni podem fer-hi res”, però la realitat és que no vivim en un món ideal i si volem més cotes de justícia tenim que participar activament. La realitat és que en aquest país s’indulta policies condemnats per la justícia que han mort persones. En un altre ordre de coses, no s’ha condemnat cap responsable del Prestige; el desfalc de Fèlix Millet del cas Palau que ni ha pagat els vint i quatre milions d’euros que se li demanaven ni anirà a presó per ser una persona gran; la corrupció milionària del cas Bárcenas i els sobres en B del PP; el rebuig a imputar la Infanta Cristina (intocable); el frau a través d’Aizoon i Nóos d’Iñaki Urdangarín que ja veurem com acabarà; les retallades socials i fins i tot democràtiques del ministre Alberto Ruiz-Gallardón que vol arribar gairebé a criminalitzar la manifestació, per exemple: la gravació i difusió d’imatges d’agents de les forces de seguretat en l’exercici de la seva feina que atemptin la seva imatge (?) es multarà amb quanties entre 30.001 a 600.000 euros; en canvi pegar a una menor d’edat que té les mans lligades darrere, la infracció de la qual és simplement manifestar-se pacíficament en un pas de vianants de l’Institut Luis Vives a València, cap responsabilitat ni política ni dels agents que s’excediren en la seva violència contra ella. Parlant de València, corruptes com l’expresident de la Generalitat Francisco Camps i la seva col·lega l’alcaldessa Rita Barberà que fan i desfan impunement el que volen; a Catalunya l’evasió de divises a paradisos fiscals com Andorra de personatges com Oriol Pujol Ferrusola o Montserrat Cavallé, entre altres, són vox populi; pederàstia eclesial callada pels governs d’un color i de l’altre, però sobretot del PP; l’escandalós rescat de Bankia; les mentides, demostrades, de Mariano Rajoy al Congrés dels Diputats; els milers de desnonaments i alhora el no cobrar ni un cèntim d’impostos a les grans fortunes; la llei d’amnistia que permet no investigar els crims, ni buscar els cadàvers republicans desapareguts durant el franquisme ni fer-ne justícia; alcaldes corruptes que s’han lliurat de la presó perquè el seu partit ho ha tapat i després els seus advocats han retardat el judici fins que ha prescrit; multes ridícules pels membres de Falange y Democracia Nacional que van irrompre de forma vandàlica a la llibreria Blanquerna de Madrid l’onze de setembre d’enguany; José Luis Rodríguez Zapatero indulta al banquer Emilio Botín de varis delictes econòmics a canvi de finançar el PSOE i les seves campanyes electorals, etc., etc., etc. Els casos d’injustícia per corrupció, abús de poder, desviacions econòmiques..., i altres, són innumerables en poc temps i això que parlo de memòria.
En el cas de Juan Andrés Benítez, ja és un fet que els mossos, com a mínim han mentit, han destruït proves, han coaccionat als testimonis perquè esborressin dels seus mòbils les gravacions. A sant de què venen aquestes conductes si diuen la veritat? Només un malfactor, algú que sap que no ha fet el correcte actua d’aquesta manera.

Juan Andrés Benítez no era cap delinqüent, era un empresari, un bon ciutadà; saben què significa això? Que si permetem el tenir un cos policial bàrbar el proper assassinat pot ser vostè, o la seva dona, o el seu marit, o el fill o la seva filla, qualsevol! Saben qui conforma la policia de Mèxic, Colòmbia i altres països tercermundistes? Expresidiaris, assassins, convictes sense escrúpols reclutats per l’estat que els fan policies per patrullar els carrers. És aquest el tipus de cos policial que volem a Catalunya? Tenim els catalans i catalanes res a veure amb aquests països subdesenvolupats on la gent va armada pel carrer, molts dels quals són delinqüents i tan pobres que no tenen res a perdre i sí poden ser un perill real per la policia? És clar que no, però anem pel camí de tenir el mateix tipus de policia. En una democràcia desenvolupada com l’europea, un bon ciutadà, president de l’escala de veïns, un empresari -no un pringat perillós-, no pot ser linxat pels mossos com si res i a sobre que els seus superiors i la Generalitat primer facin la vista grossa i després els defensin. Si permetem això no som persones, som escòria!

No es pot criminalitzar la víctima, faltaria més! La víctima és la víctima i l’assassí és el culpable, i a partir d’aquí parlem tot el que s’hagi de parlar, però girar la truita com ho estan fent Espadaler, Prat i el sindicat dels Mossos no s'hauria de permetre de cap de les maneres!

Vull acabar aquest escrit amb una frase del mític periodista Edward R. Murrow, caracteritzat per la seva integritat i honradesa a l’hora de difondre les notícies: “Una nació d’ovelles engendra un govern de llops!”, perquè l’única garantia de les llibertats i dels drets humans es fonamenta en la mobilització ciutadana.

Dr. Agustí Guisasola
Filòsof, Terapeuta i Artista Plàstic
Professor a la Universitat de Barcelona

CARTA OBERTA A PILAR RAHOLA

AGUSTÍ GUISASOLA — Thu, 14 Nov 2013 12:30:00 +0100

Pilar Rahola ha dit al programa de 8TV "8aldia": “En aquest país has de fer 3 coses perquè la gent t’estimi: dir que la monja Forcades és santa de Catalunya, que David Fernàndez és un heroi nacional i ficar-te amb la policia”.

Hi ha un mecanisme de defensa psicològic, quan l’ego es veu atacat, que consisteix en fer de menys als altres per destacar-ne un mateix. I és que hi ha persones que no suporten que altres siguin notícia, que els hi restin protagonisme en el seu àmbit, i quan això succeeix les desacrediten per a ressaltar elles. És el que ha fet la mediàtica periodista i escriptora Pilar Rahola. Essent una intel·lectual amb una ferma trajectòria, ha apel·lat a la mala educació, el classisme i a la frivolitat per cridar l’atenció en comptes d’argumentar seriosament els temes tractats com li correspon a un personatge de la seva categoria. Pot ser la diversitat de llocs on participa, des de programes seriosos a teleporqueria espanyola –doncs no li fa fastigs a allà on hi ha una càmera i li paguen- l’ha influït a l’hora de dir, potser, el primer que se li ha passat pel cap.

Però no crec que aquestes paraules siguin fruit d’un lapsus. Pilar Rahola, quant ha canviat vostè! I això no ho critico, canviar és lícit, però no ho és desacreditar els altres per guanyar en populisme, aquest terme que tant fa servir en contra dels altres i que ara vostè l'utilitza com a recurs al seu favor. M'explico, anomenar "santa de Catalunya" o "Sor Citroën" a la monja Teresa Forcades és simplement enveja revestida de mala educació. I jo em pregunto, quina necessitat té una intel·lectual com vostè de recórrer a l’insult buit -ni tan sols crític- propi de gent sense ètica ni educació? Francament, no li és propi.

Per continuar, les formes del Sr. David Fernàndez al Parlament no em semblen gens greus, em semblen políticament incorrectes això sí, però no greus, i sap perquè? Perquè és l'únic que aquesta societat, malauradament, pot fer. El "senyor" Rodrigo Rato és un lladre de guant blanc protegit per la casta política i financera que sortirà indemne d'aquest afer, sense anar a la presó ni pagar ni tan sols un cèntim per les seves corrupcions, i vostè ho sap. Em sembla molt poc solidari i republicà – vostè que se’n vanaglòria de ser-ho - defendre més la forma que el contingut, despatxar un assumpte cabdal, com és denunciar un gitano blanc que ens estafa a tots, inclosa vostè, amb la crítica fàcil i la lectura superficial d’una sandàlia com a excusa; però és clar, que des de que vostè va publicar el llibre La Màscara del Rei Artur, ni més ni menys que una espècie de biografia tardana del President de Convergència i Unió, què podíem esperar...

És la gent com vostè – intel·lectuals al servei del poder - els qui contribueixen a que reclamar responsabilitats als “responsables”, valgui la redundància, sembli una heroïcitat en comptes d’un acte de justícia, que és el que realment és. Estem parlant de tot un poble arruïnat no per culpa pròpia sinó pels corruptes que ostenten el poder, i vostè escull quedar-se amb l’anècdota, amb les formes, amb l’embolcall del caramel enverinat. Torno a dir, això és impropi d’una crítica social de la seva categoria.

Però el que em sembla més repulsiu de tot és que s'atreveixi amb la frivolitat de "perquè la gent t’estimi... t'has de ficar amb la policia". Miri Sra. Rahola, donar una pallissa mortal a un home reduït per vuit persones és un linxament, però si a sobre els autors són mossos d’esquadra la gravetat és superlativa, perquè vol dir que els ciutadans (si, si, els que paguem els serveis policials amb els nostres impostos) no estem segurs, no estem protegits per professionals sinó en perill de morir en qualsevol moment, en qualsevol carrer com un gos, en mans d’una espècie de matons sense escrúpols ni capacitat d'autocontrolar-se. Això és inadmissible i s'han d'exigir explicacions tant a la direcció de la policia com al govern de la Generalitat!

Com a resum només dir-li que el seu gir cap a la dreta i la burgesia convergent que la manté instal·lada en els medis de comunicació em sembla molt lícita; tothom té dret a canviar de jaqueta. El que no em sembla correcte és l'insult fàcil, el descrèdit irònic per manca d'arguments, l'afany de protagonisme a costa de dir qualsevol barbaritat, i sobretot frivolitzar la mort d'un ciutadà innocent linxat per vuit assassins emparats per les institucions govern-policials.

Pilar, vostè és massa intel·ligent, culta i crítica per baixar el llistó professional i humà com ho ha fet. El que necessita aquest país, davant aquesta crisi esperpèntica a tots nivells, sobretot el de la corrupció política, és que intel·lectuals de la seva talla pugin el llistó més que mai i no llencin la tovallola acostant-se al sol que més escalfa.

Dr. Agustí Guisasola
Filòsof, Terapeuta i Artista Plàstic
www.agustiguisasola.com

De l'Art Degenerat

AGUSTÍ GUISASOLA — Mon, 04 Nov 2013 22:00:00 +0100

Resulta demagògic i patètic barrejar les ideologies polítiques, racials i econòmiques amb l'essència de l'Art, però es fa i s'abusa. El cert és que les escombraries siguin defensades per un bàndol o pel contrari continuen sent escombraries.

Adolf Hitler i el crític d'art alemany Max Nordau no van fer distinció - malauradament - entre les diferents tendències artístiques de l'època i ho van ficar tot en el mateix sac sota l'etiqueta d’ "art degenerat". No obstant això, no anaven errats, ja que la major part de l'art actual ha degenerat a nivells demencials.

Obres com "Merda d'artista enllaunada" (1961) de Piero Manzoni, que és ni més ni menys el que el seu títol indica, "My bed" el propi llit sense fer de Tracey Emin, envoltada de condons usats, roba interior amb taques de sang en un ambient decadent, o els animals esquarterats vius per l '"artista" Hermann Nitsch, són només uns exemples de com certs "ismes" del segle XX van donar peu a un art degenerat, un "art" on tenen cabuda psicòpates i sàdics perquè no hi ha una llei que penalitzi severament el maltractament, tortura i assassinat dels animals i perquè el món de l'art també ho permet.

"Artistes" que s'escuden darrere del "significat" de l'obra perquè no tenen talent ni per fer una 'o' amb un canut. Un "art" en què tot val perquè simplement ho diu l'"artista", en quina disciplina s'ha vist mai això? En cap, perquè tot, agradi o no agradi, té unes normes, codis i qualitats. Un art que es basa en la pitjor vilesa de l'ésser humà, en l'autocomplaença de la degradació grotesca no és art, és porqueria. Confondre la genialitat amb la bogeria, és justament això, una confusió. Un geni és un superdotat de la creació, no un pertorbat mental amb un cop de sort. El tema és massa llarg per liquidar-lo en un post, però no vull acabar sense deixar molt clar que l'excusa de que a qui no li agrada l'art contemporani és perquè no entén d'art, ja no serveix des de fa temps. Som molts els artistes, crítics d'art, i intel·lectuals que òbviament sí que entenem d'art perquè justament som experts en això, i no acceptem qualsevol mamarratxada (qualitat artística nul·la) o aberració (manca total d'ètica i equilibri mental) com a obra d'art per més que estigui exposat en un museu.

La degeneració de l'art contemporani és el pur reflex de la degradació social actual: és l'anti-art, mirall metafísic de l'home deshumanitzat.

Agustí Guisasola
Dr. en Filosofia de l’Art i Artista Plàstic
www.agustiguisasola.com
www.metaart.es

UN BON BADOC FA MUDAR EL JOC

AGUSTÍ GUISASOLA — Sat, 14 Sep 2013 14:56:00 +0200

“El President Mas confia que l'èxit de la cadena humana acceleri el diàleg amb Rajoy”, al menys així ho expressava un titular del diari EL PAÍS. Però aquesta confiança en el diàleg a causa de l’èxit obtingut a la Diada obeeix més al desig d’una il·lusió que a la crua realitat. De fet, al ministre Fernández Díaz li ha mancat temps per minimitzar les xifres, i del milió sis-cents mil participants n’ha dit que eren quatre-cents mil; el ministre d'Afers Exteriors i Cooperació, José Manuel García-Margallo fins i tot ha amenaçat: “l’adéu a Espanya seria l’adéu a la UE”; i la Vicepresidenta de Govern Soraya Sáenz de Santamaría ha recorregut a la demagògia: "Som també el Govern dels que es quedaren a casa, la majoria silenciosa".

La realitat és que per molt que es vulguin inflar les xifres, les dades s’apropen més a la versió facilitada per la Via Catalana que la xifra inversemblant que ha donat el govern espanyol. El cert és que una majoria silenciosa, és a dir que no es pronuncia tàcitament, no hi compta per res, com tampoc no compta l’opinió de tota aquella ‘majoria silenciosa’ que no va a votar a unes eleccions. D’altra banda, no haver participat activament en la Via Catalana no significa estar-hi en contra, com ho demostren les no compareixences del President Artur Mas, Núria de Gispert i molta altra gent coneguda i anònima per diversitat de motius. Però el tema de fons no és el quòrum respecte a les xifres, ni la por que sens vol ficar al cos ni l’intent de donar la volta a la truita a l’èxit de la cadena humana, sinó el joc polític i les seves regles.

La secessió de Catalunya respecte a Espanya és la batalla final entre aquestes dues nacions i l’objectiu d’ambdues és guanyar la guerra. Demanar permís a l’enemic per fer una consulta (referèndum), amb una alta probabilitat de guanyar-la, és simplement absurd. A un enemic o contrincant no se li demana res, se li pren! En el nostre cas prendre el que es nostre, allò que històricament ells ens han pres abans. Això implica que Madrid sempre dirà que no a les nostres propostes i amb raó perquè el seu paper és aquest, jugar a favor seu i no al nostre. Qui seria el babau que es deixaria guanyar? Qui accepta duros a quatre pessetes? Qui juga per perdre? Qui deixaria marxar la gallina dels ous d’or del regne? Efectivament, ningú!

Servirà d’alguna cosa la contundent pronunciació del poble català aquest onze de setembre? Servirà si hi ha una continuació a múltiples nivells, de tota manera no hem de mirar cap al centre de la península sinó vers fora. L’error principal és demanar a Madrid, on lògicament sempre ens diran que no, i el segon error és legitimar com a tòtem la gran excusa de la Constitució Espanyola, ja que si els interessés que marxéssim ja l’haurien modificada fa molt de temps. Hem de canviar el focus d’atenció, no som una terra aïllada sinó que estem geogràficament a Europa, i això implica moltes coses, la més important: que no se’ns pot fer fora ni que vulguin. Estar fora de la UE és un altre tema, i segurament no ens hi convindria sortir, però no cal alarmar-se, també estan fora altres països europeus molt més rics que nosaltres com Andorra i Suïssa i en canvi hi formen part de la UE països molt més pobres com Grècia, Romania, Bulgària, Letònia i Lituània. Pertànyer o no a la UE no és cap xollo ni el contrari. El que sí es cabdal és esdevenir un estat propi; que no ens distreguin ni acovardeixin amb temes col·laterals.

Gràcies als mitjans de comunicació i a les xarxes socials el món sencer sap quina és la voluntat de la majoria del poble català real, el que no és silenciós perquè participa i es manifesta. Els diaris més importants europeus i nord-americans s’han fet ressò d’aquesta diada – més de 200 periodistes internacionals acreditats segons fonts oficials - i això marcarà un abans i un després malgrat aquests canvis no es vegin d’immediat. El camí no serà fàcil, Brussel·les ha declinat valorar la cadena humana a Catalunya. La Comissió Europea a través de la portaveu de l'Executiu comunitari, Pia Ahrenkilde, creu que no li competeix per tractar-se d'un tema d'àmbit intern als Estats membres.
Però aquesta decisió es general, provisional i incipient que no té en compte aspectes fonamentals. De fet és una tàctica que forma part del joc, cabia esperar-la, no es volen implicar precipitadament davant d’una acció que de no ser continuada esdevindrà anecdòtica. La diferència amb Espanya és que UE no és la nostra contrincant i no té cap interès ni a favor ni en contra de la nostra independència. Això significa que quan hi hagi una major conscienciació i un consegüent acatament de les normatives i de l’esperit europeu canviaran d’opinió i Europa intervindrà a favor de la secessió.

Prenem si no el símil dels veïns d’una escala. Una família està a casa seva quan de cop i volta senten com es barallen els veïns del costat. La família comenta de trucar la policia, però decideixen no ficar-se allà on no els demanen per no tenir problemes. Però cada vegada els crits són més alts i freqüents, i també se senten cops forts com si algú tirés al terra o contra la paret a algú altra. Aquest és el moment on la família decideix posar-se en comunicació amb les autoritats, ja que la violència depassa tot límit raonable i si hi les persones maltractades són menors d’edat, la llei a més les empara fins i tot de la seva pròpia família.

Aquesta podria ser perfectament una metàfora de la nostra situació política: una nació rebaixada a comunitat autònoma, espoliada fiscalment, tractada antidemocràticament i explotada de múltiples maneres i a sobre menyspreada (catalanofòbia), que arriba a un punt on els problemes no es poden resoldre a casa i que per tant ha d’intervenir una força major, externa i equànime, diguem-li Unió Europa, comunitat internacional o fins i tot Estats Units.

I és que Espanya i Europa juguen a jocs molt diferents i aquesta és la nostra oportunitat i possible salvació. La primera té un joc anomenat Constitució Espanyola, un poti-poti desfasat i inamovible que propugna unir els territoris i centralitzar tot el poder a la capital del regne. Un sistema on hi ha jugadors que tenen més cartes que altres i a sobre fan trampes; i si rarament es dóna el cas de pressionar al bàndol espanyol per que modifiqui qualsevol normativa –com va ser l’Estatut, en general o l’atorgar-nos el títol de nació, en particular- el resultat és un pegat per no dir un nyap que fa de cortina de fum perquè en el fons el joc continuï essent igual d’injust i corrupte. En canvi Europa té un joc totalment distint, basat en el dret de lliure determinació dels pobles. Eldret d'autodeterminacióés el dret d'un poble a decidir les seves pròpies formes de govern, perseguir el seu desenvolupament econòmic, social i cultural, i estructurar lliurement, sense ingerències externes i d'acord amb el principi d'igualtat. La lliure determinació està recollida en alguns dels documents internacionals més importants, com la Carta de les Nacions Unides (1945), els Pactes Internacionals de Drets Humans i també a nombroses resolucions de l'Assemblea General de la ONU, fins i tot desenvolupant-lo: per exemple, les resolucions 1514 (XV), 1541 (XV) o 2625 (XXV) relatives al dret d'autodeterminació dels pobles colonials. És un principi fonamental del dret internacional públic i un dret dels pobles que té caràcter inalienable. És clar a quin joc ens interessa jugar i a quin no, oi?
Europa no pot fer la vista grossa davant la nostra voluntat d’independència basada en el dret de l’autodeterminació que ella mateixa va escollir en el passat i continua defensant avui dia. I si mira cap un altre lloc, haurem d’insistir-hi, perquè la via del diàleg (?) amb Espanya és un mer tràmit protocol·lari que requereixen les institucions democràtiques, en altres paraules un paperot, un bla, bla, bla, però res més.

Com la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, li ha dit al President Mas: “cap pacte fiscal” farà dissuadir l'Assemblea Nacional Catalana d'aconseguir l'objectiu “irrenunciable” d'un estat propi i li demana “passos inequívocs”. I és que una economia a punt de caure en l’abisme i una ineptitud i corrupció polítiques sense precedents són greuges que s’ajunten amb el pal de paller, parafrasejant a Jordi Pujol, que no és altre que el de constituir l’estat propi tan anhelat pels catalans durant segles.

Com deia abans, dubto que pressionant al govern espanyol de forma directa s’aconsegueixi res, però tampoc afluixant amb subterfugis que demorin la consulta per afeblir i desvirtuar el nostre objectiu fins que mori per si sol, per l’oblit, com un cas que s’arxiva. La Unió Europa és l’única institució que pot erigir-se en jutge neutral entre ambdues nacions, una força externa mediadora respecte les parts implicades i que estableixi una nova situació. Però per tal d’aconseguir aquesta fita, ja que les coses no arriben soles, han d’estar presents en aquest joc de forces dos factors dobles de forma decisiva: la força i la perseverança del poble de Catalunya junt a la voluntat i el coratge dels nostres governants.

Agustí Guisasola i Prados
Dr. en Filosofia, Psicoterapeuta
Professor de la Universitat de Barcelona
www.agustiguisasola.com