Blog Bernat Valls

https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/ Blog Bernat Valls Fri, 23 Jan 2015 13:32:00 +0100 ca <![CDATA[ÉS L’HORA D’UNA NOVA POLÍTICA]]> https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/13246/es-lhora-duna-nova-politica https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/13246/es-lhora-duna-nova-politica Fri, 23 Jan 2015 13:32:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/13246/es-lhora-duna-nova-politica Els paràmetres de l’acció pública han canviat, i molt. I segueixen canviant. Sobretot, en base a la percepció que té la ciutadania no tant del paper actual de les institucions col·lectives, de qualsevol mena, sinó del paper que hi han jugat alguns els seus actors més significats com dirigents o representants polítics, persones en definitiva amb una gran notorietat pública. I fixeu-vos que dic percepció i no constatació, perquè majoritàriament encara no s’ha arribat a l’estadi de poder escatir la certesa o no de la gran quantitat d’irregularitats, corrupteles, actuacions èticament reprovables o delictes directament, que tenim damunt la taula. La justícia és lenta, de ben segur, però el sentiment col·lectiu en moments com els que estem vivint actua amb una rapidesa espectacular. I malgrat que la majoria de fets que qüestionen la cosa pública no han estat encara jutjats, la virulència d’aquests com a depredadors del sistema públic, la seva magnitud i el seu nombre inacabable, els converteixen en un incontrolable mecanisme de destrucció massiva de la confiança de la ciutadania en les seves institucions. I malauradament s’emporta per davant, gairebé amb la mateixa violència, tan als qui han actuat honestament, donant-ho tot pels altres, com aquells que s’han lucrat de tots nosaltres. Si a aquest fet se li afegeix el patiment extrem i la precarietat a la què està sotmesa gran part de la societat, és humanament comprensible que aquesta percepció de podridura d’una part sigui suficient per condemnar el tot. Per injust que sigui.
Aquest és context en el qual ens trobem pel que fa referència a les qüestions que en els propers anys determinaran els moviments del que s’anomena voluntat popular. La percepció de l’acció pública ha canviat, les necessitats i la sensibilitat de la ciutadania també, i, per tant, l’acció pública ha de canviar els seus paràmetres d’actuació. Al meu entendre, no saber llegir això i no actuar en conseqüència, ens pot portar a un escenari certament complicat. D’aquí la necessitat que tinc d’expressar aquest fet. I de fer-ho en un moment en el que s’estan configurant les candidatures i els seus programes de cara a les eleccions que tenim més a prop, les municipals.
En relació a aquest horitzó més proper, doncs, m’atreveixo a dir que l’orientació que s’han de donar, en aquest cas, a les actuacions en clau municipal, han de ser molt més intenses pel que fa a la seva utilitat social i a la seva capacitat d’aconseguir noves complicitats amb el conjunt de la ciutadania. Amb tot l’ampli ventall de realitats individuals, incidint amb més força amb els col·lectius més vulnerables i a l’hora més vulnerats els darrers anys, les classes treballadores. Les propostes que es presentin en forma de programa electoral han de generar unes expectatives d’utilitat meridiana pels ciutadans, han de tenir la capacitat d’activar-nos a tots per recuperar l’esperit reivindicatiu, cooperatiu i solidari que ha de tenir tota societat. En definitiva, han de tenir una component d’utilitat inqüestionable.
D’ençà de la recuperació de la democràcia aquest esperit col·lectiu s’ha anat afeblint, esmorteint any rere any la capacitat del col·lectiu social d’actuar, de prendre decisions que generin canvi. De conduir el nostre destí en definitiva. I aquest no ha estat un procés generat per la inèrcia. Cada cop més gent teoritza, i en molts casos acaba demostrant, que tot plegat ha estat una mena de pla orquestrat per unes elits a les quals la inacció de la gran majoria de la societat és el millor servei als seus opacs interessos. L’empoderament, la capacitat d’exercir la nostra sobirania com a amos i senyors del nostre esdevenir en relació a l’actuació pública, la legitimitat de poder actuar amb plenes possibilitats de determinar l’orientació i el contingut dels afers públics per part de tots i cadascun dels ciutadans ha de ser un objectiu central.
Però no només en els aspectes relatius a les polítiques a implementar s’hi ha de donar el caire que acabo d’expressar. Crec que també s’ha de plantejar una nova forma d’orientar les candidatures, transmetent un tarannà humil en les formes, obertes a l’empatia i extremadament sensibles a la realitat actual. On les persones i les seves capacitats juguin un paper clau, més enllà de les consignes de partit, dels “mèrits” adquirits a dins de cada formació política, i de la conveniència de la seva presència en clau dels equilibris interns o d’estratègies partidistes. A la política municipal hi manca utilitat i hi sobra gent “poc útil” pels reptes que tenen plantejats els nostres municipis.
Tinc la sensació a més, que ha arribat el moment d’oblidar definitivament el cercle viciós d’actuar pels meus, perquè això em permetrà seguir en el poder, per seguir actuant pels meus... Cal molt sentit comú i molta sensatesa. Cal plantejar l’actuació pública des de la generositat i des de la cooperació. Ja hem tingut prou competència, que el que ha acabat generant són tones i tones d’incompetència. L’objectiu ha de ser intentar millorar les condicions de vida i les expectatives dels ciutadans i no les dels partits polítics. Una obvietat tan òbvia com poc present als escenaris polítics municipals els darrers anys.
Crec que s’ha de ser valent i abandonar, per exemple, els favoritismes cap als amics emprenedors amb el pretext que generaran activitat econòmica, quan el que acaben fent és exercir una posició de domini d’un determinat sector, que acaba empetitint les expectatives econòmiques dels altres emprenedors no tan amics. O acabar amb les contractacions poc transparents de determinats serveis, a empreses amigues, sense els més elementals criteris ètics. O no condicionar parts molt importants dels pressupostos públics per actuacions sense criteri, que només responen a la capacitat d’uns pocs de poder incidir en la decisió dels responsables polítics.
Com també crec que és el moment de no confondre les coses. El procés nacional és una cosa, i els quatre anys de legislatura és una altra molt diferent. Els nostres ajuntaments, depenguin de l’estat espanyol (tant de bo que no) o d’un nou estat català, tindran aquests propers anys els mateixos reptes i les mateixes funcions en un cas o en l’altre. I sobretot, la mateixa ciutadania amb els seus problemes i les seves realitats més aviat precàries. Els nous consistoris no poden ser governats per gent que especuli i que decideixi la seva candidatura, les seves aliances o les seves polítiques des del “i si arribem a ser independents?”, perquè això, a més d’un frau electoral, és d’una irresponsabilitat supina. Que són les municipals! L’esdevenir ja portarà a haver-se de posicionar o d’actuar a nivell nacional en una clau o altra. Però fins llavors, i per reconnectar amb la gent, per recuperar la utilitat de la política municipal, s’han de solucionar problemes.
És moment de pensar en gran. S’ha d’analitzar bé - sense apriorismes partidistes - quina és la millor manera d’oferir utilitat a la gent, cóm es pot fer front als reptes establint les màximes complicitats possibles, i quanta obertura i transparència reclama la ciutadania. I en les respostes a aquestes tres qüestions hi poden haver camins a emprendre. La generositat, el sentit comú, l’empatia i l’abnegació hi poden ajudar.
]]> <![CDATA[GENEROSITAT I UNITAT]]> https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/12985/generositat-i-unitat https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/12985/generositat-i-unitat Thu, 27 Nov 2014 10:33:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/12985/generositat-i-unitat Ha arribat l'hora. Amb el centre dreta autonomista finalment partidari d'anar per feina en el procès sobiranista, ara el que cal és que definitivament deixin de confondre els seus interessos amb els del país.
El moment s'ho val, s'està anant en la direcció que toca, però s'ha de ser conscient que necessitem fer el camí amb tota aquella gent que creu imprescindible una regeneració democràtica i un caire molt més social i humà de l'acció pública.
Estic convençut que amb un missatge nítid i inequívoc en aquest sentit adreçat a aquest important segment de la població, per tal que se sentin integrats en el procès, podrem tenir la força definitiva per assolir l'objectiu de la independència. I garantirem, de passada, que el nou estat que ha de nèixer, ho farà amb una sensibilitat social i democràtica renovadora i inclusiva.
Afrontar la recta final del procès sense la inclusió d'aquesta part de la ciutadania, implicarà, de facto, que entre el front espanyolista i els que defensem la sobirania nacional, es consolidi un tercer bloc que abanderarà la radicalitat democràtica, la regeneració i la reivindicació de més justícia social. Si som capaços de no provocar l'assentament d'aquest tercer espai, els seus potencials integrants s'acomodaran majoritàriament, sens dubte, al nostre costat.
I llavors podrem parlar amb la boca gran de generositat i de unitat. I a més, vencerem segur.]]> <![CDATA[NO VULL ARRIBAR TARD...]]> https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/12843/no-vull-arribar-tard https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/12843/no-vull-arribar-tard Wed, 05 Nov 2014 16:13:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/12843/no-vull-arribar-tard Ja em conformaria amb que el poguessin viure els meus fills, però sabeu què? Els meus avis i els meus pares segur que en un moment o altre van projectar aquesta idea al llarg de la seva vida. I els seus fills, o els fills dels seus fills, són a hores d’ara al 2014 anhelant un desig que encara no s’ha fet possible. Pels meus fills m’esperaria; però pels meus pares i pels meus avis, no ho penso fer. El que ells no van poder o podran veure - i que en algun moment estaven disposats a sacrificar si a les generacions següents s’esdevenia – ha de fer-se possible ja. A no més tardar del meu proper pensament envers el seu record. I hi penso cada dia.
Vull un país nou. Vull una esperança per als meus fills, sí, però els hi vull poder lliurar jo. Vull poder polir la seva nova casa, un cop estigui enllestida, esgotant els meus darrers anys de vida fent-los millor l’espai que els acompanyarà la resta de la seva vida. Perquè puguin gaudir del nou país amb la mateixa intensitat que jo he maleït, al llarg de tota la meva vida, el meu estat. No tenia alternativa. Un estat forjat amb sang i patiment dels meus, amb una bandera imposada que era la mateixa que va combatre la catalanitat i el pensament progressista i va entrar per la Diagonal l’any 39, a trets, literalment, no podia ser el meu estat. Em podia fer meva una bandera tacada amb la sang i el patiment dels meus?
Sóc plenament conscient que amb el simple fet d’aconseguir la nostra llibertat com a poble, no n’hi ha prou per lliurar una societat millor i més justa per als nostres fills. El país nou el vull farcit de transparència a tots els nivells, d’humanisme, de cooperació. Plenament armat per impedir les desigualtats econòmiques, socials o de qualsevol mena. Laic, radicalment democràtic i que garanteixi les llibertats individuals i col·lectives de la seva ciutadania. Per això el meu país, el que vull que neixi de dins del meu imaginari i pel qual penso lluitar, és un país lliure nacionalment però que representi tots els valors que he descrit. Si no, no em val.
I per fer possible el meu nou país necessito un nou estat, no el que hem tingut fins ara. No li vull fer un “lifting”, ja no em val reformar-lo. Caduc, vell i decadent com està, no vull que m’arrossegui. Perquè aquest estat - que alguns volen defensar per llei en contra fins i tot de la voluntat popular - ha volgut aniquilar, sistemàticament al llarg de la història, a un poble i a una cultura que mai, mai, ha exercit contra altre poble o cultura cap mena d’opressió o hostilitat. Un estat que és hereu directe i volgut d’un règim feixista, que al seu torn va voler aniquilar també a totes aquelles persones amb ideals republicans o progressistes, fent-les l’ase dels cops de totes les malvestats hagudes i per haver. Un estat que va fer confluir com a objectiu a exterminar tant el pensament catalanista com el pensament progressista. Fins i tot en la penalitat soferta sota el jou d’aquest règim, Catalunya patia també el seu propi fet diferencial. A més de ser perseguits com a rojos, a casa nostra se’ns perseguia també com a catalanistes. És per això que sentint-ho molt, no puc entendre com qualsevol persona de bé de la resta de l’estat, que es consideri hereva i titular de valors republicans i de progrés, no hagi obert una escletxa clara en defensa dels nostres drets i llibertats. No puc entendre, que malgrat petites excepcions, la “progressia” espanyola es quedi de braços creuats davant d’un estat que impedeix el dret democràtic més bàsic: votar. No vull pertànyer a aquest estat ni un minut més de la meva vida.
Vull un nou estat. I no vull arribar tard. Ho vull viure. No vull haver de lamentar la resta de la meva vida el fet de no poder-lo aconseguir. Seria el millor patrimoni que podria llegar las meus fills i el millor homenatge als meus avantpassats.
]]> <![CDATA[EL SOCIALISME HIPÒCRITA]]> https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/12426/el-socialisme-hipocrita https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/12426/el-socialisme-hipocrita Mon, 04 Aug 2014 15:37:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/12426/el-socialisme-hipocrita La fi de la dictadura i l’inici de la singladura democràtica, curiosament, va significar el punt de partida del món socialista cap a dos camins diferents. Uns camins que havien de ser el mateix, o si més no, uns camins que havien de conduir al mateix lloc, malgrat els diferents viaranys i itineraris que s’utilitzessin.
Però aquests dos camins, la paraula i l’obra, han transcorregut per indrets cada cop més divergents, fins l’extrem que, a dia d’avui, se n’ha constatat la seva impossible convergència...
El que han dit pensar i defensar ha seguit el camí idíl·lic de l’Espanya federal, del país plurinacional, de la lluita per la igualtat social, de la modernització del país, de la transparència i la honestedat en la gestió pública...mentre el que han acabat fent és el camí de l’Espanya autonòmica, de la defensa de una única nació, l’espanyola (Guerra i el seu ribot), de la preservació dels privilegis de les classes adinerades i dels lobis financers (fiscalitat favorable a les grans fortunes, connivència amb el Botín, salvament dels bancs a costa de els finances públiques...), dels pactes amb el PP per garantir la pervivència de l’alternança (reformes constitucionals a la carta, abdicació del Rei, manteniment de la dependència política bipartidista de l’estament judicial...) i dels Juan Guerra, els Gal, Filesa, els fraus del PER i dels ERE d’Andalusia...
I malgrat el moment que viuen, de total i absoluta decadència i manca de credibilitat, segueixen tossuts el recorregut dels dos camins. Ni un gram d’autocrítica; ni un bri de rectificació.
El darrer episodi d’aquesta hipocresia vergonyant són les declaracions de la “presidenta a l’ombra” del PSOE, la senyora Susana Díaz, en relació a l’entrevista Mas – Rajoy, preocupada pel temor que el president de la Generalitat hagi arrencat un acord que impliqui “que no es tracti a tothom igual”.
Potser és ser il·lús, però a una persona del pes i de l’ascendent dins del PSOE d’aquesta senyora, li esperava una profunda preocupació pel fet que actualment, amb el model de finançament vigent, el que ja està passant és una desigualtat reconeguda entre “súbdits” espanyols, depenent de si viuen a l’ombra de Sevilla o a la de Barcelona, amb un sobrefinançament demostrat cap a Andalusia i d’altres territoris, i un infrafinançament dels territoris dels Països Catalans, que acaba impactant en la quantitat i qualitat dels serveis públics que es presten als ciutadans.
O una preocupació perquè, malgrat aquest major finançament, la seva comunitat autònoma segueixi a la cua del desenvolupament a l’estat; o per la evident connivència entre el seu partit i el frau dels ERE; o per les xifres de la pobresa al conjunt de l’estat; o per estar abanderant una proposta de reforma de la Constitució morta abans de néixer; o per...
Ja ho sé, és inútil. Qualsevol manifestació de preocupació per algun d’aquests motius, o per tots ells sumats, no donarien ni la meitat de vots que aconseguirà aquesta senyora, pel fet d’estar tan preocupada pel que fem o deixem de fer els catalans.
]]> <![CDATA[TURISME I PAÍS]]> https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/11612/turisme-i-pais https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/11612/turisme-i-pais Wed, 05 Mar 2014 13:11:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/11612/turisme-i-pais Abans que s'acompleixi un any i mig des de que Joan Carles Vilalta ens va deixar, s'ha volgut fer permanent la memòria de l'antic Director General de Turisme (2006-2010) a través de la creació dels "Reconeixements Joan Carles Vilalta a l'excel·lència turística".

Aquests guardons mantindran vives les inquietuds, el record i l'obra feta pel Joan Carles, premiant anualment a aquelles persones institucions, corporacions, entitats o establiments que hagin contribuït a posar en valor turístic el patrimoni natural i cultural català, tangible o intangible, ajudant a difondre així la realitat nacional catalana a través de l’activitat turística. Un senzill i emotiu homenatge a un gran home, a un bon home, que serà a l'hora un punt de referència de l'activitat turística del país.

Els guardons corresponents a la primera edició d'enguany es lliuraran en el marc de la jornada "El model turístic del nou país", que s'emmarca en el cicle "Diàlegs del nou país", i que es celebrarà a l'Hotel Alimara - CETT, el proper divendres 28 de març. Una jornada que comptarà amb un conjunt de ponents excepcionals i que debatrà en diferents taules qüestions com la identitat i la sostenibilitat com a claus de l'activitat turística del futur, les diferents vesants de la innovació en l'activitat turística i, finalment, l'estructura institucional de les polítiques turístiques. Àmbits en els quals el Joan Carles va fer destacades i profitoses contribucions des de la seva condició de Director General de Turisme, amb l'objectiu clar de consolidar una país fort en un horitzó nacional de llibertat.

]]> <![CDATA[LA CONSTATACIÓ DEL FRACÀS D'UN MODEL LIBERAL]]> https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/11471/la-constatacio-del-fracas-dun-model-liberal https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/11471/la-constatacio-del-fracas-dun-model-liberal Thu, 30 Jan 2014 13:47:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/11471/la-constatacio-del-fracas-dun-model-liberal L’Índice de comercio al por menor publicat per l’Instituto Nacional de Estadística ha fet evident el fracàs del model comercial liberal encapçalat per la Comunitat de Madrid. Allò que ha servit de model, inspiració i bandera de la política comercial del Partit Popular, ha acabat demostrant la seva ineficiència econòmica.

En temps com els que vivim, l’aportació d’un sector econòmic a la contenció de preus i a la generació d’ocupació són aspectes d’una extraordinària importància que, al meu parer, serveixen per valorar d’una forma precisa la seva aportació estratègica al conjunt de l’economia i la utilitat de les polítiques públiques que s’han implementat.

Les dades són clares. Per una banda, la taxa anual de variació de les vendes del comerç de la Comunitat de Madrid, referides a 2013, reflecteix una disminució d’un 1,9%, mentre que la de Catalunya augmenta un 0,1%. És a dir, dos punts percentuals de diferència. Queda clar, un cop més, però ara amb “aval” del govern de l’estat, que liberalitzar absolutament l’oferta no és sinònim de creixement de la demanda ni d’evolució positiva del sector.

Pel que fa a la taxa d’evolució de la ocupació del sector del comerç, malauradament a Catalunya disminueix un 1,4%, però a la Comunitat de Madrid ho fa amb un... 2,6%. Cosa que situa en paper mullat els suposats informes i estudis de la patronal de la gran distribució i del mateix PP en relació a l’impacte positiu de la liberalització comercial sobre l’ocupació. Aprofundint en l’ocupació del sector, i referint-nos a formats comercials, les dades indiquen que en el còmput anual pel 2013 els petits comerços mantenen l’ocupació mentre que la gran distribució la segueix destruint, en aquest cas en un 0,8%.

Lluny, ben lluny hem de situar a Catalunya d’aquestes polítiques comercials i dels que les instiguen. Per això fem el camí que hem encetat...
]]> <![CDATA[CONTROL DE LES INVERSIONS VS CONTROL DEL DÈFICIT]]> https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/11117/control-de-les-inversions-vs-control-del-deficit https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/11117/control-de-les-inversions-vs-control-del-deficit Thu, 21 Nov 2013 12:29:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/11117/control-de-les-inversions-vs-control-del-deficit Això ja no és una paranoia d’alguns radicals. És un fet comprovable, és un convenciment d’una gran majoria de la societat. Cóm sinó s’explica que, per a tota fórmula davant dels problemes financers actuals de les administracions públiques, l’únic que apareix és una directriu espartana de contenció i reducció de la despesa que posa en perill els drets més elementals de la ciutadania? És que els problemes del sector públic provenen de despeses excessives en educació, sanitat o serveis socials? És que dinamitant el sistema de pensions avui això permetrà la seva pervivència demà? És que no està clar que unes pensions dignes, en el sistema actual que tenim, només les poden garantir uns nivells d’activitat econòmica, i per tant de cotitzacions socials, altes i sostingudes?
Per aquest interès ocult de voler fer guanyar terreny a determinats operadors econòmics en camps actualment ocupats per la iniciativa privada o en sectors privats sobredimensionats, tot s’ha centrat en el control del dèficit públic quan, potser, hagués estat més efectiu per l’interès públic haver-se centrat en el control de les inversions públiques.
Posem un exemple. Les inversions d’aquests darrers anys a l’aeroport de Madrid Barajas multipliquen per cinc a les fetes a l’aeroport del Prat. Tot i això, finalment l’aeroport català és el que concentra una major activitat en nombre de passatgers i vols. Si enlloc de sistemes obligats de control del dèficit públic – incloent fets tan delicats com les “reformes exprés” de constitucions sobiranes – des de la UE s’hagués forçat als estats a realitzar uns controls i unes avaluacions “ex-ante” de la viabilitat de les inversions públiques, l’estalvi d’aquestes hagués estat descomunal, de milers de milions d’euros. Sumem sinó Barajas, els trams de l’AVE insostenibles, l’aeroport de Castelló, les ciutats de les arts i la cultura de Galícia, València, etc., els fastos valencians, les obres públiques innecessàries relacionades amb autovies o infraestructures desmesurades, etc.
Però és clar, això no hauria obert el camp als indecents beneficis dels darrers anys de la bombolla a les grans constructores i a les entitats financeres. Beneficis que, a sobre, no han impedit que, a més, ara, els hi haguem de cobrir les pèrdues.
]]> <![CDATA[DISTORSIONS SOBRE LA COMPETÈNCIA]]> https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/11000/distorsions-sobre-la-competencia https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/11000/distorsions-sobre-la-competencia Mon, 04 Nov 2013 10:28:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/11000/distorsions-sobre-la-competencia
A més de l’efecte sobre el consumidor (els beneficis de les economies d’escala i la major capacitat dels operadors no reverteix en una baixada de preus de venda sinó en un augment dels marges), l’elevada concentració d’oferta i el creixent protagonisme en el mercat de les MDD (marques de distribució) provoca restriccions a la competència, expulsió de marques de fabricants - i pèrdua per tant d’activitat econòmica - i, finalment, un esmorteïment del desenvolupament de la innovació i el dinamisme del sector (cal recordar que l’agroalimentari és un dels principals sectors de l’economia catalana).

L’estudi acaba aconsellant que cal actuar en la supervisió d’aquest mercat per evitar les distorsions de la competència efectiva que s’han detectat i per avançar-se als efectes de les que venen.

Lluny d’això, la normativa que s’impulsa des de l’estat per “liberalitzar la distribució comercial, millorar la competència i abaratir preus” acaba provocant el contrari. Cada cop s’aplana més el camí perquè els grans operadors acabin disposant de posicions de domini que, com és sabut en una economia de mercat, acaba castigant la baula més feble del sistema: els consumidors.
]]> <![CDATA[NO DONEM RESPOSTES AL COMERÇ]]> https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/10713/no-donem-respostes-al-comerc https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/10713/no-donem-respostes-al-comerc Fri, 13 Sep 2013 11:36:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/10713/no-donem-respostes-al-comerc I tot i ser conscient de les dificultats financeres de l’administració – i potser per aquesta raó - un espera d’aquesta, no ja contundència i potència de recursos, que no hi són, sinó racionalitat, sentit comú i eficiència a l’hora d’implementar polítiques comercials.
Lluny d’això, les respostes concretes que estem donant des de l’administració per intentar solucionar tot aquest conjunt de factors que dificulten la viabilitat de les empreses comercials, són inexistents. Ens entretenim en festes, promocions i llums de Nadal; en eliminar tot ajut a la modernització de les empreses comercials; en convertir a les associacions de comerciants en els únics beneficiaris dels incentius econòmics al comerç.
Avui en dia, si ets un comerç establert a Catalunya i malgrat el que està caient, el teu govern només t’ajudarà econòmicament si el que vols és assistir a una fira, saló o passarel·la d’àmbit professional, multisectorial o monogràfic ]]> <![CDATA[UNA REFLEXIÓ NECESSÀRIA A L'ENTORN DELS EQUIPAMENTS COMERCIALS]]> https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/10223/una-reflexio-necessaria-a-lentorn-dels-equipaments-comercials https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/10223/una-reflexio-necessaria-a-lentorn-dels-equipaments-comercials Fri, 31 May 2013 12:57:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/10223/una-reflexio-necessaria-a-lentorn-dels-equipaments-comercials
Per tal de preservar el model comercial característic de Catalunya, l’orientació de la nova regulació de les implantacions comercials es va fomentar en base a criteris urbanístics i mediambientals, resultant una legislació prou sòlida davant del corrent liberalitzador provinent d’Europa.

No obstant això, els canvis introduïts des de l’any 2011 han afeblit ostensiblement el fonament sobre el qual es va basar la nova normativa, que precisament era el de la “trama urbana consolidada” com a forma de mantenir unes ciutats complexes, compactes i cohesionades.

Actualment ens trobem amb dos corrents que poden arribar a posar en perill aquest model. Per una banda, les invectives provinents del Govern Espanyol d’envaïment de competències i de liberalització extrema del sector (Projecte de Llei d’Unitat de Mercat), i per altra el corrent renovat de liberalització i homogeneïtzació normativa de la Unió Europea.

Aquests corrents conflueixen en la voluntat d’eliminar obstacles a la implantació de grans operadors, amb la desaparició de la segona llicència. En el cas de Catalunya, aquesta segona llicència serveix exclusivament als efectes de que les implantacions comercials s’ubiquin precisament a les “trames urbanes consolidades” dels nostres municipis i no en espais allunyats on no resideix majoritàriament la població, que acaben provocant una mobilitat innecessària, una afectació al medi ambient, una desertització dels centres urbans i uns obstacles al proveïment de persones amb limitacions de mobilitat.

Al marge d’aquestes amenaces, però, si volem preservar el nostre model de ciutats i de comerç, també existeixen dos elements en el procés actual de la distribució als que cal donar resposta: per una banda, l’urgent necessitat de crear ocupació, i per l’altra les noves necessitats de consum derivades del canvi d’hàbits i, sobretot, de l’impacte de la crisi.

Tenim al davant un repte important. No hem de perdre temps a trobar fórmules per resoldre’l.]]> <![CDATA[LA "INTEL·LIGÈNCIA ESPANYOLA" I LES "DOMINGUES"]]> https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/10023/la-intelligencia-espanyola-i-les-domingues https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/10023/la-intelligencia-espanyola-i-les-domingues Fri, 26 Apr 2013 10:44:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/10023/la-intelligencia-espanyola-i-les-domingues <![CDATA[A SOBRE QUE ENS ESTAN OFEGANT HEM DE PACTAR-HI?]]> https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/9920/a-sobre-que-ens-estan-ofegant-hem-de-pactar-hi https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/9920/a-sobre-que-ens-estan-ofegant-hem-de-pactar-hi Mon, 08 Apr 2013 11:15:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/9920/a-sobre-que-ens-estan-ofegant-hem-de-pactar-hi Per altra banda, curiosament, les cinc administracions descrites comparteixen dues característiques més: totes tenen una assignació de recursos per càpita provinent de l’estat inferior a la mitjana estatal, i totes formen part de l’arc mediterrani de l’estat espanyol.
Ja s’ha de tenir paciència per aguantar els qui imputen la causa del majestuós dèficit públic que pateix Catalunya, al fet que, en el període 2004 – 2011, governessin partits de l’espai anomenat d’esquerra, quan a la vista de les dades es demostra que aquest forat a les finances públiques és present a absolutament totes les administracions de l’estat, independentment de qui hi governi o hi hagi governat.
Però encara més, quan queda clara la incidència que té el dèficit fiscal en la generació de dèficit públic, ja que de les cinc institucions territorials, tres (les que corresponen als territoris culturalment catalans) són aportadores netes de recursos que l’estat manlleva i no torna (aproximadament trenta mil milions d’euros anuals). Les altres dues més val deixar-les a part, ja que ens portaria temps i mal de panxa retratar els seus problemes endèmics...
I sense voler marejar a xifres, val la pena deixar constància de les següents dades més: amb l’actual repartiment de la despesa pública, l’administració catalana ha de fer front al 36% del total d’aquesta i l’estat li atorga, només el 15,6% del marge de dèficit, quan l’estat representa el 51% de la despesa i s’autoatorga el 84% del marge de dèficit. I més: Catalunya va contribuir a reduir l’any passat un 24,5% del total de la despesa autonòmica quan tot just representa un 16% de la població.
Amb aquest panorama resulta gairebé insultant que encara hi hagi gent que exigeixi una entesa fiscal amb l’estat, en base a una negociació d’engrunes que perpetuïn indefinidament aquest ofegament econòmic escandalós. No hi ha lloc al món amb una injustícia d’aquestes dimensions, com no hi ha un govern, com l’espanyol, entestat a perpetuar-la.
Està clar que hem de marxar més d’hora que tard.]]> <![CDATA[Bombes i condemnes a la Barcelona del 38]]> https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/9887/bombes-i-condemnes-a-la-barcelona-del-38 https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/9887/bombes-i-condemnes-a-la-barcelona-del-38 Mon, 01 Apr 2013 20:33:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/9887/bombes-i-condemnes-a-la-barcelona-del-38 Malauradament, a més de les bombes, la mare va haver de viure part de la seva infància amb el seu pare reclòs a la presó, condemnat en un consell de guerra “sumaríssim” per “rojo y separatista”, i amb la seva vida pendent d’un fil.
Per molts dels companys de cel·la del meu avi, aquest fil es va trencar, i en fer-ho es va trencar la seva vida. El meu avi va assistir impotent com s’enduien, un rere un altre, molts companys de captiveri. I cap d’ells tornava. Els afusellaven. Eren rojos i separatistes. La mort era la condemna màxima. Irreparable i definitiva. Malgrat fos cruel i injusta.
Però també va ser cruel i injusta la condemna que suposava sobreviure a aquella barbaritat. Aquell temps sotmès a una loteria diària. Si se t’emportaven, perdies; sinó, guanyaves el premi: un dia més de vida. Però no s’acabaven aquí les funestes conseqüències de patir de per vida els efectes d’haver viscut un estrès d’aquestes característiques. Els “marcats”, si aconseguien la llibertat, tenien una vida molt difícil. Estaven vetats per treballar a l’administració, se’ls feia gairebé impossible trobar feina per les directrius que es donaven als empresaris de no contractar “desafectos” al règim, i un llarg etcètera.
Això ha marcat la vida de moltes persones. Més de les que ens pensem i moltes més de les que la història ha reconegut. I ha projectat un llarg silenci d’una generació sencera, a través de la foscor de la dictadura. I ha fet que moltes vivències viscudes es quedessin en la intimitat més absoluta de les persones que les van viure. En alguns casos, només n’han sobreviscut records aïllats, selectius. Per autoprotecció dels seus protagonistes i per un mal entès sentiment de protecció preventiva cap a les generacions successores.
D’aquests records, avui penso en els bombardejos, a través del que, en comptadíssimes ocasions, m’ha explicat la mare.
- Teníem les nines embolicades, preparades per endur-nos-les quan sonessin les sirenes. Amb sort ens tocava refugi; sinó, a sota el llit o a un sota escala petitó que teníem. Si era de nit, ens agradava veure des del cancell de la porta els llums dels antiaeris de Montjuic, però la mare ens arrossegava cap a dins.
La memòria dels fets passats ens ha d’ajudar a fer front a les injustícies d’avui. I ens ha de donar la intel·ligència i la fermesa suficient per superar-les.
]]> <![CDATA[MÉS COTXES, MÉS LOCALS BUITS]]> https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/9822/mes-cotxes-mes-locals-buits https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/9822/mes-cotxes-mes-locals-buits Mon, 18 Mar 2013 13:28:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/9822/mes-cotxes-mes-locals-buits Sustrans, que desmunten la falsa idea de que la vitalitat comercial d’una zona depèn de la seva facilitat per arribar-hi amb vehicle privat.
El treball deixa en evidència les falses percepcions que té molta gent del sector que, sense evidències ni dades objectives, quantifica com a molt alts els volums de la població que condiciona el seu accés a una zona comercial de centre ciutat al fet de poder-ho fer amb el seu propi transport. Les dades són de diferents ciutats europees i són demolidores. No només perquè demostren la feblesa real de determinades reivindicacions de part del sector, sinó sobretot perquè en els darrers anys s’han fonamentat i justificat algunes polítiques públiques de diferents administracions en matèria comercial, en el fet d’una interpretació molt subjectiva de les dades de mobilitat de la població.
A l’estudi es determinen quins són els carrers més actius a nivell comercial, utilitzant com a indicador el nombre de locals sense cap establiment comercial. Així s’observa una correlació directament proporcional entre quantitat de trànsit rodat i nombre de locals buits. Els carrers per a vianants sense trànsit són els que menys locals buits tenen, mentre que els carrers amb un elevat trànsit motoritzat són els que més locals buits acumulen.
Del conjunt de dades recollides també és interessant veure què és el que busca el consumidor i què és el que demana el comerciant. Les tres coses més apreciades pels consumidors són: una bona varietat de botigues, espais amplis per caminar i prioritat per a vianants. En canvi la majoria de comerciants (un 51%) demanen més places d’aparcament. Un cop més es fa evident la distorsió que tenim de la realitat en favor del vehicle privat.
]]> <![CDATA[NOVES EMPRESES, NOU FINANÇAMENT]]> https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/9770/noves-empreses-nou-financament https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/9770/noves-empreses-nou-financament Sun, 10 Mar 2013 20:08:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/bernat-valls/blog/9770/noves-empreses-nou-financament Els models empresarials dels anys de la bombolla estan donant pas a microempreses, amb mentalitat moderna i plantejaments radicalment diferents, molt allunyats dels projectes empresarials especuladors orientats a trobar oportunitats en sectors de fàcil projecció i guanys ràpids. La pervivència de les empreses al llarg del temps i la concepció d’aquestes com a instruments essencials per a la generació d’ocupació, finalment i gràcies a la crisi, s’han situat com l’element motor de la creació de negocis.
Això, sens dubte, és l’efecte de la constatació per part dels desocupats, de que actualment i per molts anys, el mercat laboral difícilment crearà nous llocs de treball assalariat. L’única fórmula que pot generar activitat econòmica és, gairebé i en exclusiva, l’autoocupació.
Però com per a qualsevol negoci en funcionament avui en dia, la manca de finançament és una de les principals amenaces dels nous emprenedors. I això, malauradament, no es solucionarà a curt termini.
De la mateixa manera que les formes empresarials han evolucionat per l’efecte de l’actual recessió, les fórmules de finançament de l’activitat empresarial també ho ha fet. Com que a les entitats financeres clàssiques ni hi són ni se les espera, han sorgit altres tipus de fonts de proveïment de capital. Primer van ser les cooperatives de finançament, algunes de les quals porten ja un espectacular historial de suport a la creació de nous projectes empresarials, majoritàriament relacionats amb els sectors de l’agricultura de proximitat o de les energies renovables.
Darrerament han sorgit amb molta força les iniciatives relacionades amb el micromecenatge o “crowdfunding”, en el qual els ciutadans anònims són els principals protagonistes i la xarxa és el mitjà de treball. No pot ser d’altra manera en els temps en els que vivim. Iniciatives com aquestes poden ajudar a democratitzar l’accés al crèdit, fent-lo accessible a persones amb bones idees però amb manca de recursos.
Malauradament però, la legislació fiscal encara no afavoreix la seva extensió, ja que no s’han establert incentius per tal d’animar a la ciutadania a invertir en projectes finançats a través del micromecenatge, com ja s’ha fet als EUA, a França, a Itàlia, als Països Baixos o al Regne Unit, amb desgravacions fiscals que arriben al 35% de la inversió.
]]>