Si deixem de banda el cinisme, una actitud massa freqüent entre els polítics, hi ha dos possibles escenaris per enfocar aquesta afirmació: si només ho pensés en Pere Navarro caldria plantejar-ho com un trastorn i ens tocaria migrar del debat cap al camp mèdic; per ser exactes, el psiquiàtric. Però no és així, la majoria de dirigents del socialisme espanyol i del català ho veuen com ell. Per tant cal enfocar-ho des d’un escenari polític, ja que es tracta d’una visió del món compartida per una part considerable dels manaires d’aquests dos partits.

Navarro i la majoria de dirigents socialistes, i també bona part dels seu entorn mediàtic, es resisteixen a assumir la realitat i cerquen enemics exteriors. En aquest cas l’independentisme. Seria més fàcil que reconèixer el seu autèntic problema: la falta de credibilitat. Però sembla que costa molt. Qui es pot creure avui el discurs d’esquerres del PSC? Qui es pot creure avui el federalisme del PSOE? Ningú. Feu la prova: pregunteu-vos si el PSOE hauria aprovat i aplicat la ILP per la dació en pagament si governessin l’estat com ho fa ara el PP. La resposta és no. Ningú se’ls creu. Sigui Chacón, Rubalcaba, Zapatero, Díaz, Navarro, Collboni, Castells, Nadal… ni el que sembla el salvador de darrera hora, l'infatigable Miquel Iceta. Tots tenen les mans lligades per la banca, les multinacionals i el capitalisme del BOE. Iceta hi posarà més matèria gris que Navarro però també una dosi més gran de cinisme.

Quan Rubalcaba predica el seu republicanisme amb la mà esquerra i amb la dreta prem el botó per votar l’empelt monàrquic ja no  provoca ràbia, sinó hilaritat general!

Cap persona d’esquerres els votarà, o molts pocs, i seguiran avançant cap a la marginalitat i la residualització. El mal ja està fet. Són massa ex-alts càrrecs voltant permanentment en les portes giratòries de bancs, elèctriques o telefòniques, només cal recordar l’actitud poca-solta de Felipe González sobre les seves dietes en una multinacional o Narcís Serra compareixent al Parlament per donar explicacions del desastre de Catalunya Caixa. La corrupció està generalitzada  i institucionalitzada en el moll de l’ós de la pròpia estructura,  quan esclati definitivament el tema dels ERO d’Andalusia ja no els quedarà res. Però sobretot és la substitució d’un socialisme ideològic i transformador per un de burocràtic i parasitari. La metàstasi ja fa massa temps que s’expandeix. Els dirigents i quadres socialistes sempre miren d’ells cap a dalt, i ja fa massa temps que han deixat de mirar, escoltar i atendre els que estan sota seu.

Amb raó alguns d’ells van vetar la Núria Parlón. L’alcaldessa de Santa Coloma va creure ingènuament que podria fer bugada, però hi ha massa calaixos que no es poden obrir i massa gent instal·lada.

I si voleu un exemple radical de tot plegat, busqueu a la xarxa la feixuga tasca a favor dels interessos dels ciutadans de Catalunya de l’únic  diputat que tenen al Congrés espanyol per la demarcació de Girona. No hace falta decir nada más, que diria el gran Bernd Schuster. Això sí, sempre podran dissimular el seu fracàs col·lectiu assenyalant la perfídia independentista com ahir es despatxava la Senyora Sandra Sabatés a l'Intermedio al costat d'un Gran Wyoming cada cop més mascota de Don José Manuel.

 

Aurora Almendros

Politòloga

Allò que Jaume Roures va vendre com una televisió progressista  en la qual els catalans  trobaríem la comprensió que els altres canals i mitjans espanyols negaven a tort i a dret s’ha convertit en l’estilet més eficient per carregar contra el procés independentista català. La poca credibilitat de mitjans escrits com La Razón o El Mundo, o la seva versió televisiva Antena 3, 13 TV o Telecinco, ha bolcat tota la pressió cap al canal que fins fa quatre dies era el més apreciat per molts catalans.

Però a Madrid hi ha gent de sobres i amb molt de temps lliure per pensar i actuar i a fe de Déu que es  nota. Han tocat la tecla de La Sexta. L’anomenat progressisme espanyol més tradicional que raïa en el Grupo PRISA i les seves plataformes -El País i la SER- era poc creïble pel seu institucionalisme sistèmic, la prova l’hem vista amb l’arrenglerament monàrquic de la darrera setmana. I calia implicar la versió més moderna i agosarada que és La Sexta.

La involució que ja s’havia iniciat fa uns mesos va fer cim al programa d’El Gran Wyoming dilluns a la nit quan Sandra Sabatés va presentar l’organització Societat Civil Catalana com una entitat transversal de gent de dretes i d’esquerres i a continuació va donar la paraula a un representant de la plataforma Federalistes d’Esquerres. La tele del Senyor Lara fa bé de donar la paraula als Federalistes d’Esquerres. Perquè a Espanya ningú ho defensa i està bé que si hi ha catalans que defensen una nova articulació de l’estat més democràtica ho puguin exposar.  El que és lamentable és que els presentin com a oposició als independentistes quan de fet els que s’oposen a un model federal són ells, la majoria d’espanyols que voten opcions unionistes com el PSOE, el PP o UPyD.

I el més greu és que es neguin a exercir de periodistes i no investiguin qui hi ha darrere de Societat Civil Catalana: una suma de falangistes, carlins ultracatòlics, més entorn de populars i Ciutadans i uns quants membres del PSC fent de cirereta del pastís. Sandra Sabatés es va dedicar a llegir el parte que li havien donat des de l’empresa editora. Segurament si ella mateixa i l’altre català que l’acompanya al plató, Dani Mateo, investiguessin qui hi ha al darrere de l’entitat, hi acabarien trobant el mateix que els escriu els guions quan es tracta de Catalunya.

Bé, doncs, ja se sap que el capital ho pot tot i en aquest cas pren el nom d’empresa editora. La cosa pinta tan malament que el discurs de La Sexta ja s’assembla al d’Antena 3. De fet ja comparteixen tertulians i només cal mirar els que garanteixen la pluralitat i parlen en nom de Catalunya: Paco Marhuenda, Toni Bolaño, Albert Rivera,.... la Catalunya real i majoritària, vaja!

A veure qui troba tres diferencies de fons entre el discurs contra el sobiranisme català de La Razón i La Sexta! Va que se us ha girat feina!
 
Aurora Almendros
Politòloga