Aquesta situació ha portat Catalunya a un model de finançament de les seves infraestructures molt negatiu, ja que s'acaba pagant per una obra diverses vegades el seu cost real de construcció. Per tant, a més de tenir menys diners disponibles, s'acaben fent moltes menys coses perquè el cost es dispara. Històricament, això ha portat per exemple a finançar les autopistes del nostre país a través de la concessió de l'explotació de la via per part d'empreses privades. Aquestes construeixen l'autopista i tenen dret a explotar-ne l'ús durant diverses desenes d'anys, amb el cobrament d'un peatge a tots els vehicles que hi passen. De manera que l'administració pública no ha d'invertir-hi per realitzar-la i l'acaben pagant els seus usuaris. Tot i així, en les clàusules del contracte entre l'empresa privada i l'administració pública que realitza l'obra s'acostuma a garantir certs nivells de trànsit mínim, que si no se superen, són compensats per l'administració pública. A més, en certes autopistes l'administració bonifica el preu que s'ha establert pel peatge entre la concessionària i l'administració pública, de manera que finalment també si aboquen diners públics.

Aquest model que s'ha aplicat des dels anys 70 que és quan es varen començar a construir autopistes al nostre país, ha propiciat la creació i creixement d'una empresa, Abertis, que concentra la majoria de les concessions de peatge a Catalunya, ja sigui de forma directa, ja sigui per participació accionarial a altres empreses amb concessions d'autopista. Perquè veieu el suculent negoci que suposa el model de peatge al nostre país per aquestes empreses cal tenir present que els beneficis que generen el conjunt de concessions de peatge de Catalunya equival als beneficis de tots els peatges de França. És evident que cap empresa deixaria escapar aquest consolidat pastís, és per això que sempre que hi ha hagut una concessió que expirava i que podia passar a mans públiques, aquesta s'ha acabat allargant unes quantes desenes d'anys més a canvi de l'allargament o ampliació de l'autopista, de nou, una inversió que s'acabava pagant diverses desenes de vegades i que normalment servia per atraure més clients a l'autopista. El tram Mataró – Montgat de la C-32 que fou una de les primeres concessions, haurà generat al final d'aquesta 682M€. El cost de l'obra foren 21M€, per tant l'empresa haurà rebut 32 vegades el cost inicial de l'obra. No cal dir, que els motius que han portat l'administració pública a aquestes renovacions són força foscos.

Un altre model de finançament que s'ha adoptat a Catalunya per aquelles obres que potser no representaven un negoci tan sucós com els que hem esmentat anteriorment és el model de peatge a l'ombra (també anomenat model alemany). Aquest model fou usat sobretot pel govern tripartit per l'execució d'obres com el desdoblament de l'eix transversal, l'eix diagonal i la línia 9 del metro. Quan s'utilitza aquest model, l'empresa que construeix la infraestructura n'assumeix el cost d'execució i després rep per part de l'administració pública un cànon per cada usuari que l'utilitza. En aquest cas l'usuari no paga directament l'obra, sinó que ho fan tots els ciutadans a través dels seus impostos. En aquest model, el cost final per l'administració també acostuma a ser de diverses vegades el cost inicial. Per exemple, el cost del desdoblament de l'eix transversal fou de 734M€ i s'estima que el final del període de peatge a l'ombra, l'administració haurà pagat a la constructora entre 2.500 i 3.000 M€. Estaríem parlant, doncs, d'entre 3,5 i 4 vegades el cost inicial.

Per la Catalunya independent, cal que modifiquem aquest model de finançament que és del tot ineficient pel país i que siguem capaços de treure el màxim de suc del fet de passar a disposar del control del 100% dels ingressos que generen els impostos que paguem els catalans. El potencial que tindrem serà molt gran i val la pena deixar enrere un model que està totalment al servei d'empreses privades i de garantir-los cada any uns suculents beneficis, per tal d'optar per un model al servei del poble. Per tant, un cop disposem del control del territori, de la hisenda pública i de les seves infraestructures cal pensar molt bé com construïm les infraestructures del futur i com reestructurem les concessions i deutes heretats de la Catalunya autonòmica.

Crec que com a prioritat caldria abordar el tema de les concessions de peatge i mirar de minimitzar-les o suprimir-les. De manera que tots els peatges a curt-mitjà termini passessin a titularitat pública. Ja n'hi ha forces la concessió dels quals està a punt de finalitzar. Per exemple l'AP-7 finalitza el 2021. En aquests casos potser caldria només esperar el temps que queda perquè finalitzi, no renovar en cap cas la concessió i que l'administració pública n'obtingués la concessió. N'hi ha d'altres, com la C-16, que no acaben fins al 2037. En aquests casos caldria estudiar quina és la millor manera de recuperar-ne la titularitat pública. Podria ser a través d'una expropiació, però caldria veure legalment quina indemnització podria reclamar l'empresa als jutjats. Una altra estratègia seria mirar d'aplicar algun tipus d'impost sobre els ingressos de la concessionària que acabés fent inviable econòmicament el seu manteniment. Amb aquesta estratègia es podria arribar a forçar una negociació per minimitzar la compensació que la companyia exigís a canvi d'abandonar la concessió.

Un cop recuperat el control de les autopistes del país, caldria decidir quines mantenen el peatge i quines no. La meva proposta és que a totes les autopistes que són de la xarxa troncal i que no tenen una alternativa desdoblada se'ls suprimís el peatge. D'altra banda, en la resta d'autopistes -que no són pas gaires- es podria mantenir un peatge tou. Els imports d'aquests peatges podrien dedicar-se a inversió en transport públic. Pel que fa al manteniment de la infraestructura, es podria apostar per una taxa a l'estil de les autopistes de Suïssa amb un únic import anual que permeti circular per tota la xarxa, a excepció de les autopistes que mantinguessin el peatge tou. El preu de la taxa hauria de variar segons el tipus de vehicle, ja que el desgast que produeix un cotxe no és el mateix que un camió.

Amb aquest model, l'administració no gastaria diners públics a bonificar o compensar concessions privades. A més, el manteniment quedaria cobert per la taxa. Si l'hi sumem una disponibilitat d'ingressos molt més alta que en l'actual Catalunya autonòmica, això permetria el finançament de les noves obres amb uns costos financers molt més baixos (es podrien fer a través de crèdits bancaris a retornar en un curt període de temps cosa que implicaria una baixa càrrega d'interessos). Tenint en compte l'actual xarxa de carreteres -un cop alliberats els peatges de les vies troncals- el nivell d'inversió en carretera representaria un percentatge baix. La major part de la inversió l'abocaria a millorar la xarxa de ferrocarril i la resta de transport públic del país, per posar-lo al nivell dels millors països europeus, de manera que el transport públic fos completament competitiu amb el vehicle privat i en conseqüència el percentatge d'ús d'aquest darrer anés disminuint en el futur. D'aquesta manera revertiríem l'alta inversió en carreteres de les darreres dècades i la baia inversió en ferrocarril -especialment a l'antiga xarxa d'ample ibèric i titularitat espanyola-. No només caldria invertir en les xarxes de transport públic, sinó també fer-ho al transport de mercaderies per ferrocarril. Aquest sistema al nostre país és quasi residual, malgrat que el transport de mercaderies per ferrocarril és molt més barat i eficient que amb camions. Als Estats Units és especialment elevat l'ús del ferrocarril pel transport de mercaderies amb uns costos logístics molt més competitius que els nostres. La prioritat número u en aquest camp seria l'impuls del corredor mediterrani ferroviari.

En resum, la meva aposta és per la racionalitat, invertir millor els diners públics de manera que es pugui fer més amb menys -gràcies al fet que es reduirien els costos financers de les infraestructures- i sobretot, invertir els diners públics en la construcció d'un model d'infraestructures que facin més eficient la mobilitat i la logística del país, de manera que viure a Catalunya sigui més sa i més sostenible i que muntar-hi un negoci també sigui molt més rendible i eficient pel fet de disposar d'uns costos logístics més baixos que els països veïns.

Aquells que es mostren sorpresos que els partits que s'autoanomenen independentistes no estiguin disposats a visualitzar la desconnexió demanant l'abstenció i assolint una participació en les pròximes eleccions espanyoles inferior al 50%, deslegitimant i contraposant totalment el seu resultat, en relació al del 27S -amb una participació superior al 75%-.

Aquells que es mostren sorpresos que Democràcia i Llibertat presenti un document de 48 pàgines amb arguments per tal que Espanya aposti per acordar la independència de Catalunya. Aquells que es mostren dolguts pel fet que Tardà es permeti el luxe d'insultar aquells independentistes que no estan disposats a premiar a CDC i ERC pel seu partidisme a l'hora d'afrontar les pròximes eleccions espanyoles.

Per tots aquests independentistes, proposo dues opcions. Pels que no els importa gens el resultat de les eleccions espanyoles i volen que es visualitzi una desconnexió total de l'electorat català, poden optar per l'abstenció. També hi haurà molta gent preocupada pel fet que la representació catalana a Madrid se l'enduguin partits espanyolistes, o bé, que Unió acabi entrant al Parlament per una baixa participació. Per aquest cas, l'ideal hauria estat una candidatura unitària de l'independentisme disposada a deixar tots els seients que obtingués al Congrés i el Senat buits. Tal com va fer el Sinn Fein a Irlanda abans de proclamar la independència d'aquest país. Com que aquesta opció -la més digna- no s'ha esdevingut i ERC i CDC han decidit fer el de sempre i legitimar les eleccions espanyoles queda una opció que s'aproxima força a aquest fet. L'independentisme que vol visualitzar la desconnexió amb una candidatura que deixi les cadires buides a les cambres espanyoles té l'opció de votar Escons en Blanc, una candidatura que s'ha anat presentant a les darreres eleccions amb aquest compromís. Malauradament aquesta opció només està disponible a la circumscripció de Tarragona.

Per tant, aquest 20D, sense massa motivació, l'independentisme unilateral, aquell que vol fer la independència ja i que assumeix com a propi el resultat del 27S, té més opcions que haver de comprar el xantatge que fan ERC i CDC, dient que cal votar-los a ells si no volem que el procés s'acabi. Perquè la manera més eficaç de pressionar-los perquè implementin el resultat del 27S, és precisament, que vegin que els hi perillen els vots, no pas donant-los el nostre suport gratuït un cop rere l'altre per por que el procés fracassi si no els seguim votant fins a l'infinit. Una posició molt positiva per ells, però molt negativa pel país.

Queda, doncs, veure què passarà amb la cinquena via que queda viva. Malgrat falten poc més de tres mesos pel 9N, el Parlament encara no ha aprovat la llei de consultes no referendàries. Aquesta llei ha de regular tot allò que sigui consultar l'opinió d'un cos electoral diferent al cens i que sigui per un procediment diferent al del referèndum, ja que això és competència de l'estat. Analitzem doncs si és possible que la Generalitat posi les urnes i pregunti els catalans si volen o no que Catalunya esdevingui un estat independent.

L'esborrany de llei aprovat per la ponència conjunta de tots els partits -excepte C's- sembla ja força definitiu i un text proper a aquest hauria de ser el que s'aprovés a la tornada de vacances en el ple del Parlament. Pel què fa al procediment i el cos electoral, és possible que s'hagi aconseguit diferenciar prou dels d'un referèndum, tot i així, i tenint en compte la politització del TC això no garanteix una interpretació restrictiva d'aquest en un sentit contrari. En tot cas, el principal escull que veig en el text elaborat és el que defineix quin pot ser l'objecte de la pregunta d'una consulta no referendària. En l'article u de la llei, es limita a l'àmbit competencial l'objecte de la consulta, limitació que s'ha mantingut d'ençà que el govern va aprovar el projecte de llei el 27 de desembre de 2011^[2]. Tal i com ja va reconèixer el CATN en el seu informe, aquest és un punt feble:

«... pel que fa a la l'acte de convocatòria d'una consulta com la que es pretén, a l'empara de la nova llei, exigiria de l'Estat l'esforç interpretatiu d'acceptar un concepte ampli de 'competència' capaç d'incloure no només les competències contingudes en el llistat de competència del títol IV de l'Estatut sinó també les activitats o facultats que pot realitzar de manera jurídicament legítima la Generalitat.»

A l'Estatut aprovat l'any 2006^[3] podem trobar l'origen de la limitació de l'objecte. En l'article 122, on es defineixen les consultes populars com a competència exclusiva de la Generalitat, hi deixa clar que han de ser en l'àmbit competencial de la Generalitat. Al ser una llei orgànica -de rang superior a una llei- això és una clara limitació per la llei que ara elabora el Parlament.

El més curiós de tot és que en la sentència del TC sobre l'Estatut^[4], en el seu fonament 69, aquest interpreta l'article 122 en el sentit que és constitucional sempre que es restringeixin les consultes populars a tot allò diferent a un referèndum. Però el més interessant bé quan defineix les consultes populars de la següent manera:

«Caben, pues, consultas populares no referendarias mediante las cuales «se recaba la opinión de cualquier colectivo sobre cualesquiera asuntos de interés público a través de cualesquiera procedimientos» distintos de los que cualifican una consulta como referéndum (STC 103/2008, FJ 2) y con los límites materiales a los que también hicimos referencia en la STC 103/2008 (FJ 4) respecto de todo tipo de consultas, al margen de la prevista en el art. 168 CE.»

És a dir, que una consulta popular, segons el TC pot ser sobre qualsevol assumpte d'interès públic. Per tant, podem concloure que l'Estatut és més restrictiu que la jurisprudència del TC.

En conclusió, les preguntes acordades el desembre de 2013 entre CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP, no poden ser consultades usant la llei en tràmit per tal limitació en l'Estatut. Quan el govern espanyol porti la llei de consultes al TC aquesta serà automàticament suspesa, però podria ser dictaminada com a constitucional. El que no ho seria és el decret de convocatòria amb les preguntes acordades, ja que no compliria amb l'article 1 de la llei, ni amb el 122 de l'Estatut. L'única alternativa possible seria una modificació de dit article i de la llei, en la línia de la jurisprudència del TC. Però això no és possible sense el suport del Congrés Espanyol, cosa que de nou, ens porta a una via depenen d'Espanya.

Artur Mas, en nombroses declaracions a la premsa i al Parlament, ha emmarcat la consulta sempre dins un marc legal. Tenint en compte que sembla impossible que la llei de consultes empari una consulta amb les preguntes acordades, sembla que no hi haurà el marc legal. L'única opció que té Artur Mas és creure's la Declaració de Sobirania aprovada al Parlament i tirar endavant el referèndum d'independència emparant-se en aquesta. Per tal que sigui un procés de no retorn, com molts ja prevèiem caldrà el trencament de la legalitat espanyola per construir-ne una de nova, catalana, basada en el principi democràtic.

Qualsevol sortida que no sigui aquest trencament només portaran més patiment, més retallades, pèrdua de credibilitat del procés a nivell internacional i el més perillós, el trencament de la unitat independentista al voltant del referèndum d'independència del 9N.

Ha arribat l'hora de la veritat President. El 9N posi les urnes que tindrà el poble al costat. Volem votar independència i ho volem fer ja!

Han de posar el fil a l'agulla al full de ruta cap a la independència. Per aquesta raó, i perquè Espanya va a totes i està posant la Generalitat en una situació límit a nivell de finances. Això sense comptar les nombroses lleis que prepara que deixaran en res l'autogovern atacant el model d'immersió, la decisió de prohibir els toros a Catalunya, i la recentralització en tots els àmbits.

Els negociadors, en aquesta primera ocasió 2 d'ERC i 2 de CDC, analitzen els esculls que poden trobar a l'hora de fer el referèndum. Un primer escull evident és que Espanya farà tot el possible per evitar que es faci. Per tant, en algun moment caldrà superar el marc legal espanyol. Per altra banda, també constaten que tant ICV-EUiA com UDC i algun sector de CDC poden posar problemes al procés d'independència i que miraran de dilatar-lo tant com puguin, així com optar per una pregunta ambigua que els permeti seguir marejant la perdiu el dia després del referèndum. Finalment hi ha un tercer escull que és el de muntar les estructures d'estat mínimes per tal de sostenir la independència l'endemà de proclamar-la. Després de 30 anys d'autonomia se n'han desplegat algunes com la TVC, els Mossos, un sistema sanitari català, un sistema educatiu, etc. Però manquen elements clau, com la llei electoral, de la qual en necessitem la sindicatura electoral per muntar el referèndum sense dependre de la sindicatura espanyola. També cal una cosa que Madrid ja està fent. Dotar a l'Agència Tributaria de Catalunya que es va constituir l'1 de gener del 2008 de les competències i recursos per recaptar a més dels impostos propis, els cedits, cosa que permetria tenir prou recursos per pagar les factures l'endemà de la independència.

Després d'algunes hores de reunió i d'analitzar les opcions que tenen, han arribat a un acord. Impulsaran un referèndum d'independència, amb una pregunta clara sobre la independència i que se celebrarà el proper 14 de setembre de 2014. Tenen un any i 9 mesos per preparar-ho tot. També tenen clara quina és la via. Usaran la llei 4/2010 de referèndums, la qual està en vigor actualment després de superar la suspensió del TC. Han vist que seria molt interessant que la iniciativa fos per via popular. Això suposa que caldria una recollida prèvia de signatures. Creuen que si és l'Assemblea, juntament amb altres entitats del país, la qui proposa la data i pregunta i recull les signatures, és evident que tindrà un suport massiu de la gent. Serà fàcil superar el milió de signatures, i qui sap si arribar a 2 milions. Amb la il·lusió dels membres de l'Assemblea, i la credibilitat d'haver muntat una manifestació massiva com la del passat 11 de setembre l'èxit està assegurat. Això permetrà que ni ICV-EUiA ni UDC ni ningú intenti incidir en la pregunta i la data per dilatar el procés i descafeïnar-lo. Si l'Assemblea entra 2 milions de signatures al Parlament cap partit del bloc sobiranista gosarà contradir aquesta proposta. A més, serà un aval molt important a nivell internacional per quan calgui superar el marc legal espanyol i dur a terme el referèndum. Un cop tramitat al Parlament cal el permís de l'Estat Espanyol. Llavors es pot escenificar la negociació amb Rajoy d'una demanda del poble, tramitada usant una llei vigent amb el suport massiu del poble.

S'iniciarà el procés el 12 de març, després d'haver aprovat una declaració de sobirania al Parlament, el mes de gener, que ens permeti en el moment que Espanya bloquegi el procés seguir endavant, tal i com varen fer altres països del món. Així l'Assemblea té 2 mesos i mig de marge per posar en marxa la maquinària. I d'aquesta manera el darrer dia per recollir signatures seria el 11 de setembre de 2013, quan l'Assemblea té en ment muntar una via catalana, a l'estil de la bàltica. Cosa que permetria -si es tan massiva com la d'aquest any- situar voluntaris que recullin signatures pel referèndum al llarg de la via i per tant acabar de recollir desenes de milers de signatures que se sumin als centenars de milers o més d'un milió que ja tindríem.

Optar per aquesta via té força avantatges. El procés queda a mans de poble i de les institucions catalanes. A més la llei està en vigor. Si s'opta per redactar una llei nova de consultes per via no de referèndum podem trobar diversos problemes, entre ells el temps que es trigarà a redactar i la suspensió immediata per part del TC quan aquesta s'aprovi, cosa que seria una dificultat, ja que no permetria ni iniciar la recollida de signatures. Per muntar les estructures d'estat tenim un marge de temps ampli, disposen de 2 mesos fins que comenci la recollida de signatures i 6 mesos per aquest tràmit. Un cop recollides, disposem d'un any fins al dia del referèndum, i posteriorment tenim un marge per intentar negociar amistosament la separació amb Espanya fins a arribar a la Declaració Unilateral d'Independència. Sembla doncs, que els negociadors han tancat un acord en un punt clau i que els permet superar els principals esculls que podien trobar. No serà fàcil, però estan convençuts que la gent estarà a l'alçada, igual que ho va estar l'11 de setembre.

Els diversos partits que formen part de la comissió del Dret a Decidir, que serà la que decidirà quina data i pregunta són les escollides per realitzar el referèndum, tenen de moment posicions diverses.

Per una banda tenim ERC i CUP que reclamen una pregunta explícita sobre la independència. Marta Rovira mesos enrere ja va fer la seva proposta de pregunta [2] i aquest cap de setmana Junqueras reblava el clau rebutjant qualsevol pregunta que no sigui directament sobre la independència [3]. La CUP porta al proper ple del Parlament una moció en què es demana una pregunta que inclogui el concepte d'independència política [4].

En el cas de la coalició electoral ICV-EUiA hem vist com la seva coordinadora nacional Dolors Camats s'oposava una pregunta directa sobre la independència [5]. EUiA fa unes setmanes ja va proposar el terme República Catalana com a punt de trobada entre independentistes i federalistes de manera que un cop aconseguit el nou estat ells defensarien que es federés amb Espanya [6]. En campanya electoral la coalició ja havia diferenciat entre Estat Propi i independència obrin la porta a una pregunta que portés a un procés constituent en què la societat decidís si aquest estat seria federat o confederat a Espanya o directament independent [7].

El PSC en campanya electoral va defensar que la pregunta del referèndum havia de ser clara [8]. Però més enllà d'això no hi ha hagut més concrecions. Pere Navarro aquesta setmana reiterava la petició que la consulta sigui legal i acordada amb Espanya i que la pregunta havia de venir de l'acord [9]. Sembla que el viratge dels darrers mesos que està fent el partit els porta cada cop més al bàndol contrari al referèndum juntament amb PP i C's i això els aparta cada cop més de l'eix central del debat de la política catalana que en aquest moments és sobretot la pregunta.

Finalment, el partit de govern i principal al Parlament, CiU, és el què té una posició menys clara i consensuada. Al programa electoral de la federació parlaven sempre usant el terme Estat Propi [10], que ha permès certa ambigüitat i interpretació als diferents corrents del partit. UDC a través de Duran i de la Vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, ja va exposar que per ells la pregunta havia d'incloure, també, els que volien un canvi de model dins l'Estat [11]. CDC ha demanat sempre una sola pregunta. El seu número 2 ha demanat reiteradament que la pregunta es formuli en termes d'Estat propi [12] [13], malgrat aclarir que per ells significa el mateix que Estat Independent [14].

Com veieu doncs, les posicions són diverses i per tant és difícil a hores d'ara de preveure quina serà la pregunta que acordarà la comissió. A aquestes alçades, això sí, sembla que ja es pot descartar una pregunta múltiple o amb respostes diverses més enllà del sí i el no. L'únic força política que ho ha arribat a demanar ha estat UDC a través de Duran [15] i De Gispert [16]. Fins i tot ICV ja va deixar clar que volia una sola pregunta clara i inequívoca en la seva darrera Assemblea Nacional [17]. Per tant, sembla que l'estira i arronsa serà sobre el terme polític que s'utilitzi per definir el nou estatus polític que el poble català ha de votar.

A grans trets, els possibles termes que podrien usar-se en la pregunta podrien ser Estat juntament amb un o varis adjectius que podrien ser sobirà, independent i/o propi. Una altra opció és la proposta d'EUiA que aposta pel terme República Catalana. Pel ciutadà mitjà sense coneixements profunds en ciència política aquests termes en general, segurament, li semblaran similars o no sabrà quines diferències tenen. Però la formulació de la pregunta és clau per evitar interpretacions esbiaixades tant a nivell nacional, com estatal i internacional del resultat de la pregunta.

El terme més clar, inequívoc i homologable a nivell internacional és el d'Estat independent o independència. És un terme que no permet cap tipus d'interpretació forçada dels partidaris de terceres vies o els contraris a la independència. Dels darrers 13 referèndums d'independència [18] que s'han fet al món, en 9 casos s'ha optat pel terme independència o Estat independent. En 2 més s'ha parlat de separació o secessió de l'estat del que formava part el territori que votava, un terme que també evitava qualsevol tipus d'interpretació esbiaixada. Tan sols en el cas de Quebec es va optar per una pregunta llarguíssima i poc clara que parlava de sobirania enlloc d'independència. Precisament el Consell Assessor per la Transició Nacional (CATN) en el seu informe sobre el referèndum [19] analitzava les diverses preguntes que s'havien fet i criticava la de Quebec amb els següents termes: “...en el cas dels dos referèndums del Quebec la nostra opinió és que són exemples segurament menys reeixits en termes de neutralitat. Tampoc ho són en termes de claredat, ...”.

Un “Estat Sobirà” és un estat que pot decidir per ell mateix la seva relació amb la resta d'estats. Un estat sobirà podria ser, efectivament un estat independent, però també podria ser un estat confederat amb un altre estat sobirà, com ho han estat al llarg de la historia diversos estats del món [20].

El terme “Estat propi”, tal i com exposa el CATN, és un terme ambigu i polisèmic que permetria incloure en el seu si tant un Estat independent, com un estat membre d'una federació o d'una confederació.

De la mateixa manera, una “República Catalana” també permetria aquesta ambigüitat. De fet, Francesc Macià, ja va proclamar la República Catalana dins la federació de Repúbliques ibèriques.

En el cas que la pregunta opti per un o varis d'aquests darrers termes sense incloure el concepte d'independència política amb un pronunciament majoritari a favor implicaria -segons l'informe del CATN- una demanda de canvi profund respecte el model actual i l'exigència d'un procés de negociació amb l'Estat que podria desembocar en un dels 2 o 3 escenaris anteriorment exposats per cadascun dels termes.

Per tant, tenint present que la negociació amb l'Estat sempre ha estat una via morta i que per assolir la independència haurem de fer una Declaració Unilateral d'Independència amb un aval democràtic del poble català, cal apostar per una pregunta clara que inclogui efectivament el concepte d'independència política. L'única que ens permetrà la internacionalització del procés i l'aval democràtic a la DUI.

Això ha passat per dos motius. En primer lloc perquè no tenim un full de ruta clar i pautat. Malgrat fou la pròpia societat la que forçar el partit majoritari d'aquest país a fer un tom, un cop finalitzades les darreres eleccions sembla que, el què anomenen procés, va passar totalment a mans dels polítics del Parlament, i de fet, es limitant-ho quasi únicament a aquells que governen o sostenen el govern. Això malgrat hi ha més partits dins i fora del Parlament que són favorables a la independència del nostre país. Per altra banda, un element que fins ara no s'ha tingut massa en compte, és la pressió que fa la casta unionista del nostre país, molt ben retratada per Hèctor López Bofill en el seu darrer llibre. Algú dubta que el partit de govern no és objecte de dures pressions per part d'aquesta casta per dilatar i aturar el procés d'alliberament nacional?

És per això, que considero d'especial importància, l'establiment d'un full de ruta que permeti al poble saber cap on anem i fiscalitzar els polítics per tal que no es desviïn del camí marcat. I el més important, de nou, com en les consultes populars sobre la independència, com en la sobirania fiscal, com en la manifestació del passat 11 de setembre, la iniciativa ha d'anar de baix cap a dalt. Del poble al Parlament, passant pels municipis i acabant finalment al Govern del nostre país. D'aquí sorgeix la proposta d'una campanya per a l'establiment del full de ruta cap a la independència.

Aquesta campanya pretén que els ciutadans, les assembles locals de l'ANC i d'altres partits i entitats, impulsin -igual que s'ha fet en altres ocasions- una moció al seu municipi per tal de donar suport a un full de ruta clar i pautat. Aquesta moció fixa el full de ruta que es basa en 3 grans pilars.

El primer pilar és el de l'establiment de la data i la pregunta del referèndum d'independència. Una data limitada com a molt tard al 14 de setembre de 2014 i una pregunta que ha de ser clara i sobre la independència i amb dues úniques preguntes: sí o no.

El segon pilar es basa en la unilateralitat del procés d'independència. Sent coneguda per tots la impossibilitat de pactar res amb el govern espanyol, l'únic camí possible és el de la unilateralitat. Tant alhora d'impulsar el referèndum, com en les posteriors accions i iniciatives polítiques i jurídiques que s'hagin d'emprendre per implementar el resultat d'aquest.

Finalment, el tercer pilar, és la sobirania fiscal. Peça clau per garantir i facilitar al màxim el trencament amb Espanya. Disposar d'una caixa plena amb els impostos dels catalans el dia després de declarar la independència és indispensable per poder fer front al pagament de les nomines dels treballadors i les factures als proveïdors de la Generalitat. És per això, que a més de la necessitat que municipis, consells comarcals, diputacions i la pròpia Generalitat facin el gest d'ingressar els impostos que generen a l'Agència Tributària de Catalunya, també es demana al Govern l'establiment de mecanismes que facilitin encara més aquest gest i d'una campanya institucional que informi i animi els empresaris del nostre país a fer-ho.

Aquesta proposta es durà a debat a l'assemblea que es farà a Arenys de Munt, el proper 13 de setembre, oberta a la ciutadania i que té per l'objectiu de fixar les accions necessàries per forçar el referèndum d'independència. Aquest assemblea està convocada pels impulsors de les consultes populars en motiu del 4t aniversari de la primer consulta sobre la independència a Arenys de Munt. Allà podrem debatre a fons la proposta i saber si disposa del suport social necessari. És per això que us animo a participar-hi!

Personalment, penso que el 14 de setembre no és una mala data. Potser un pèl llunyana si tenim present la situació límit que patim, però tampoc excessivament llunyana. Allò que penso que és realment rellevant és si aquesta data es fixa amb l'objectiu de realitzar un referèndum unilateral. És a dir, sense tenir en compte allò que faci l'estat espanyol, que sembla força previsible, tal i com exposava en el meu darrer article. Em refereixo, doncs, a si el Govern està disposat a realitzar un referèndum unilateral -precipitant la confrontació amb l'estat espanyol i forçant que aquest faci moviments que el desautoritzin democràticament a nivell internacional-, o bé aconseguint un mandat democràtic del poble català que ens dugui a la independència. Establir la data del referèndum per al 14 de setembre, després d'una diada nacional -que podria ser el darrer impuls per mobilitzar la societat catalana- i abans del 18 de setembre, per evitar l'efecte que causaria un resultat negatiu del referèndum d'independència que farà Escòcia, sembla una opció raonablement correcta.

Ara bé, si el Govern no es veu capaç d'afrontar el repte de realitzar el referèndum amb l'estat espanyol en contra i no està disposat a arribar fins les darreres conseqüències, si tan sols es planteja la convocatòria d'aquest i la suspensió del mateix per part del govern espanyol com una forma de cremar una etapa més; llavors, no té gaire sentit esperar fins al setembre de 2014 a convocar-lo. Si l'estratègia és demostrar que el govern tanca totes les vies sense voler arribar a l'enfrontament, almenys cal cremar aquestes etapes d'una forma diligent, per no abocar el país a la fallida econòmica. Per tant, en aquest cas, el més adient seria anunciar la convocatòria del referèndum els dies posteriors a la gran mobilització popular per la independència que tindrà lloc aquest proper 11 de setembre, i establir la data del referèndum a finals d'any o principis de l'any que ve, uns mesos abans de les eleccions europees.

Cal dir que jo sóc més partidari de la realització d'un referèndum unilateral com a pas previ a la declaració unilateral d'independència, ja que resignar-se en la més que probable suspensió del referèndum per part d'Espanya tan sols significa ajornar -i, per tant, prolongar- l'enfrontament amb Espanya per assolir el mandat democràtic del poble català o l'acció antidemocràtica que deslegitimi totalment l'estat. És per això que, si el Govern decideix convocar el referèndum el setembre de 2014, caldrà que el poble català el forci a tirar-lo endavant fins a les darreres conseqüències. És una estratègia guanyadora si s'aplica amb la màxima convicció i amb tot el poble fent costat al Govern.

Coneixent doncs la impossibilitat d'un acord amb l'Estat per la convocatòria del referèndum, si realment volem assolir l'alliberament nacional, cal plantejar un full de ruta que opti per una altra via. En general, ja hi comença a haver consens que caldrà la convocatòria del referèndum obviant la legalitat espanyola. Una primera opció, que hi ha damunt la taula des de fa temps, és l'aprovació de la llei de consultes populars per via no de referèndum. Malgrat que aquesta llei va iniciar la seva tramitació la passada legislatura, hores d'ara, i després de més de 6 mesos de legislatura, encara no tenim data per a la seva aprovació final. En tot cas, penso que aquesta llei no serà l'eina que ens porti a la convocatòria d'una consulta sobre la independència. La primera raó és simple, la llei tal com està redactada actualment, emmarca l'objecte de la pregunta de les consultes que regula dins les competències de la Generalitat. És evident que no està dins les competències de la Generalitat la decisió sobre si Catalunya ha de ser independent. Per tant, al que podria portar a tot estirar aquesta llei, és a la convocatòria d'una consulta amb una pregunta totalment ambigua per tal de poder encabir-la dins la legalitat espanyola. Si el què volem és el reconeixement internacional del resultat, no podem optar per aquesta via doncs. La segona raó que em fa pensar que aquesta llei no ens durà enlloc és pel fet que també és força evident que un cop aprovada, el govern espanyol ipso facto la impugnarà al Tribunal Constitucional (TC) i aquest la suspendrà sense donar oportunitat al Parlament de convocar cap consulta fent ús d'aquesta llei.

Donat doncs, que les dues vies que actualment tenim més o menys en marxa, des del meu punt de vista, no tenen cap mena de possibilitat d'èxit, cal pensar una nova proposta amb més garanties. Dins la legalitat espanyola, tenint present la voluntat política que tenen els partits majoritaris espanyols sobre la qüestió, és impossible convocar un referèndum o consulta sobre la independència. No hi ha lloc a dubte que el què caldrà fer serà trencar-la. Aquí és on entra la proposta d'impulsar una llei de convocatòria d'un referèndum unilateral, per part del Parlament de Catalunya, que dugui incorporada la data i pregunta en el seu redactat. Avalada per la Declaració de Sobirania que ja fou aprovada, molt encertadament, el passat mes de gener, permetria -sota la mirada de la comunitat internacional- dur a terme un exercici de democràcia que posteriorment no podria ser ignorat per ningú. No cal dir, que el govern espanyol, en cap moment reconeixeria aquesta llei. No només això, sinó que faria tot el que estigués a les seves mans per tal d'evitar que els catalans votessin sobre la independència. La clau de volta per l'èxit d'aquesta acció seria el compromís del govern català i els grups parlamentaris que hi donessin suport de dur a terme la consulta fins a les darreres conseqüències. Malgrat la possible suspensió de la llei, l'amenaça de suspensió de l'autonomia, de cessament del President o fins i tot de dur la Guàrdia Civil a retirar urnes per part de l'Estat espanyol, tenint present el context actual, és una estratègia guanyadora. Només poden passar dues coses. O bé s'aconsegueix dur a terme el referèndum i el poble català vota, tal com reflecteixen totes les enquestes i el mateix resultat de les eleccions del passat 25N, per l'alliberament del nostre país i la consecució d'un Estat independent. O bé obtenim un xoc polític entre la decisió democràtica de Catalunya de permetre votar al poble i la decisió del govern espanyol d'evitar aquesta consulta a través de gestos poc democràtics com suspendre l'autonomia o fins i tot retirar les urnes. I és aquí on caldrà arribar, per tal de culminar el procés d'independència del nostre país i rebre l'aval majoritari de la comunitat internacional. A un xoc de legitimitats que visualitzi el conflicte polític que estem patint i que ens permeti exercir dins el dret internacional una Declaració Unilateral d'Independència que ja ha estat avalada pel Tribunal Internacional de la Haya.

Sembla que el pacte de la llibertat signat entre CiU i ERC patirà un incompliment flagrant. Concretament el punt 3 del pacte de la part en què s'exposa el full de ruta de la convocatòria d'una consulta:

Obrir un procés de negociació i diàleg amb l'Estat espanyol per a l'exercici del dret de decidir que inclogui l'opció de convocar un referèndum, previst en la Llei 4/2010 del Parlament de Catalunya, de consultes populars per via de referèndum. En aquest sentit, s'estableix el compromís de formalitzar la petició dins del primer semestre del 2013.

A l'article 7 de la Llei 4/2010 diu el següent:

 

Article 7. Documentació que ha d’acompanyar la proposta de consulta

La proposta de consulta popular s’ha d'acompanyar amb la documentació següent:

a) El text de la pregunta, formulada de manera clara, succinta i inequívoca. Amb l’objectiu d'obtenir un resultat clar de la consulta, el text ha de demanar als votants que escullin entre diferents opcions o entre el sí i el no.

b) Una memòria explicativa de les raons que fan convenient la consulta popular i l’àmbit competencial d'aquesta.

 

I avui el portaveu de CiU al Parlament, en Jordi Turull, ha exposat que no tindrem pregunta fins a finals d'aquest 2013.

Penso que és una mala notícia que no es cremi aquesta etapa de demanar un referèndum acordat a Espanya fins almenys a finals d'any, ja que això pot portar a alentir molt les següents etapes. De fet sense el cop de la porta d'Espanya segurament no podrem començar a negociar amb instàncies internacionals. Per altra banda tampoc és massa bo per la credibilitat del procés que el pacte que es va signar es comenci a incomplir. En fi és el meu punt de vista.