El curs escolar va començar amb tres setmanes de VAGA dels docents, una vaga que va rebre molts suports, però també detractors, sobretot quan s'anava allargant. S'han arribat a sentir grans barbaritats sobre els docents, mentides i afirmacions manipulades. Es pot arribar a entendre que els pares i mares patissin per la situació, en veure que els seus fills no rebien classe i també els nervis, però no es pot entendre, que aquests pares i mares que tant patien per això, ara estiguin tan tranquils, perquè realment, el que els espera als seus fills no és una educació digna, precisament, perquè no és en mans dels docents, sinó dels polítics. És així, l'educació dels nostres fills és a mans d'uns polítics a qui no els preocupa gens el món educatiu, ni els nostres infants.

 

      Com a docent estic encesa, no m'agrada sentir-me un titella del Govern, però com a mare... Què vos puc dir com a mare? Estic indignada i preocupada pel sistema educatiu que li tocarà viure al meu fill i al que ha d'arribar... L'únic que em conhorta és que sé que quan el meu fill és a l'escola, està en bones mans, en mans dels mestres i estic convençuda que faran el possible per dur tota aquesta situació el millor possible.

 

      Sí, confiï plenament en la figura del mestre i de la mestra, perquè n'he estat envoltada tota la meva vida i sempre ha estat una figura digna d'admirar, tret d'algunes excepcions.

 

    Malgrat tot això, seguesc sentint-me molt orgullosa de la meva professió i em sent afortunada de poder guanyar-me la vida fent allò que més m'estim: Educar. Seguirem lluitant mentre sigui necessari!

 

           Des del moment en què les persones ens convertim en pares i mares la nostra vida canvia molt i les nostres prioritats també. Giram al voltant del petit i és normal que així sigui. Deixam un poquet de banda les nostres inquietuds, les nostres aficions i les nostres diversions per a dedicar-nos-hi en exclusiva. Tot això és normal i molt necessari perquè els primers anys de vida dels infants ho requereixen.

 

            Vàrem decidir anar-hi amb el petit perquè sabíem que era un acte pacífic i perquè, tot i la seva curta edat, pensam que és molt important per als seus futurs valors. I vàrem fer bé, perquè ell ho va viure com una festa. Hi havia batucada i un grup de dimonis, que tot i ser reivindicatius, convertien la manifestació en una revetlla de Sant Antoni. És extraordinari veure gent que encara fa les coses per pròpia convicció, i canvia un dissabte tarda de cinema o de gresca, per aquests tipus d'actes.

 

             Tota aquesta moguda em va fer reflexionar com a professora també. Pens que hem d'educar l'alumnat en l'esperit crític. Els hem d'ensenyar com va el món i han de tenir unes idees bàsiques de política, ja que mou el món. Encara que no ens agradi, la política i l'educació van íntimament lligades.

 

            Hem d'aprendre a ser ciutadans de primera, ciutadans preocupats pel nostre futur i pel futur dels nostres fills, preocupats per la nostra llengua i cultura, per les desigualtats socials, i hem d'aprendre a comunicar-ho als nostres fills, a ensenyar-los a través de l'exemple, a obrir-los els ulls quan tenguin l'edat adequada i sobretot, hem de fer tots els possibles perquè formin el seu propi esperit reivindicatiu. Aquesta és una més de les moltes labors que tenim com a educadors.