Blog Antoni Infante

Anotacions d’urgència sobre el 'Brexit'

Antoni Infante — Sun, 26 Jun 2016 10:51:00 +0200

Aquest matí de la festa de sant Joan ens hem llevat amb la doble sorpresa del resultat del referèndum al Regne Unit sobre la desconnexió amb la Unió Europea i amb la lectura poregosa i ideològica sobre el triomf de la gent contraria a tal desconnexió.

Hi ha una consideració molt estesa que accepta de manera acrítica que la Unió Europea és un espai de llibertat, democràcia i prosperitat econòmica. Però és una consideració ideològica [1], falsa, generada per anys de mentides, mitges veritats i tones i més tones de propaganda interessada del capital i les seves agències. Per a la molta gent que combrega amb aquestes consideracions, l’eixida del Regne Unit de les estructures de la Unió Europe és una tragèdia.

Si mirem, però, la realitat sense la vena ideològica als ulls, podem comprovar com la Unió Europea és un espai de llibertats formals cada vegada més esquifides i precàries, amb normes semblants a la “Llei Mordassa” espanyola escampant-se per tot arreu amb tota mena d’excuses (algunes més creïbles que altres), majoritàriament autofabricades per al control de la població. Unes llibertats formals que costen molt d’aplicar perquè les nacions minoritzades puguem exercir el dret d’autodeterminació, per a les minories ètniques, per a les persones migrants [2], per a les dones, per a la diversitat d’opcions sexuals.... I són llibertats formals sobre, cada dia, menys temes importants per a la població, perquè els temes importants els negocien a porta tancada, com el tractat del TTIP a favor de tota mena de desregulacions comercials i financeres a favor del capital.

Quant a la democràcia, cal dir que Europa, com a continent, ha sigut un dels espais regionals on més havien avançat les llibertats col·lectives i les formes democràtiques. Això, a més de ser una veritat històrica, és un fet que cal reivindicar. Ara bé, és precisament la Unió Europea com a estructura política la que ha anat reduint eixos espais de democràcia; la que ha anat bastint un poder supraestatal no contra els estats, sinó contra els pobles. Una UE que va intentar aprovar una constitució restrictiva de les llibertats individuals i col·lectives i que, quan va ser rebutjada en diversos països, va aprovar allò fonamental de tal constitució per la porta de darrere amb el Tractat de Lisboa.

Ha sigut aquesta UE la que ha donat total llibertat al Banc Central Europeu perquè puga aplicar les polítiques econòmiques que només afavoreixen el capital financer internacional. UN BCE que no té cap control democràtic ni pel Parlament Europeu ni pels parlaments estatals. Un BCE a la qual, juntament amb el FMI i la Comissió Europea, no li ha tremolat la mà a l’hora d’imposar un primer ministre italià no elegit per la ciutadania i unes polítiques terribles contra el poble grec, sotmès als més grans xantatges polítics. Una UE que ha participat per activa i per passiva en diverses guerres del nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà i no precisament per defensar els pobles o les democràcies, sinó aliada a les monarquies wahhabites més reaccionaries, i que té com a soci preferent un estat turc capaç d’arrasar ciutats kurdes mentre fa de gendarme policial a les fronteres complint el mandat de la Unió Europea per regular les migracions en funció exclusivament de les necessitats de mà d’obra del capital.

Quant a la prosperitat econòmica, la Unió Europea està convertint Europa en un espai on la pobresa va escampant-se, els drets laborals i socials reduint-se, la cohesió econòmica i social desapareixent... Certament, molta gent té la foto fixa de la prosperitat econòmica europea de dècades passades i, sobretot, de comparar-les amb l’Estat espanyol o amb els països que han patit el colonialisme; però si en lloc de mirar la foto fixa mirem la recent història europea com si d’un vídeo es tractés, podríem comprovar com no anem a millor, sinó a pitjor... Per a la majoria, és clar. No podem oblidar que un dels ciments de la Unió Europea és la divisió territorial del treball que condemna la "terciarització" de l'economia del nostre País. Aquesta terciarització sotmet l'economia productiva a l‘economia especulativa, aguditza la superioritat de les rendes del capital per sobre de les rendes del treball i converteix les condicions de treball en una mena de "neoesclavisme" del segle XXI.

Des d’aquest punts de vista, resulta obvi que sortir-se de la Unió Europea no és cap tragèdia, ans al contrari, és obrir la possibilitat a més llibertat, més democràcia i més repartiment de la riquesa. Ara bé, només és una possibilitat perquè, entre d’altres coses, les esquerres porugues, deutores de la ideologia socialdemòcrata que a poc a poc ha anat assumint tots els marcs conceptuals del neoliberalisme, és incapaç de fer una anàlisi seriosa del que passa a Europa i està deixant el camp de les reivindicacions socials en mans de les forces populistes d’extrema dreta. Però que la socialdemocràcia haja oblidat els seus orígens o que l’extrema dreta o populistes de tota mena estiguen aprofitant-se del buit, no justifica que les classes populars tinguem que “combregar amb rodes de molí” i acceptar una UE dissenyada, construïda i desenvolupada per i al servei del capital. Necessitem una Europa dels pobles, no una UE al servei del capital.

Un altre aspecte remarcable de la votació al Regne Unit és que en votar a favor d’eixir-se’n de la UE s’aguditzen les contradiccions nacionals de les nacions sense estat com són Escòcia i Irlanda del Nord [3]. És veritat que no es pot fer una lectura lineal ni mecànica de tal fet, però l’evidència que és possible sortir-se d’una estructura supraestatal i la divergència d’interessos polítics i sobretot econòmics entre Escòcia i Irlanda del Nord envers el Regne Unit, farà que els processos independentistes d’Escòcia i a favor de la reunificació d’Irlanda puguen avançar decididament. Tal avanç no hi ha cap dubte que també serà beneficiós per al nostres propis processos a Catalunya, les Illes i el País Valencià. Nosaltres també tenim Dret a Decidir.

Antoni Infante
Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià. PDaD
@InfanteAntoni

[1] Fas us del concepte ideologia com a falsa consciencia dominant.

[2] Podem mirar el drama amb les persones que fugen de la guerra contra Síria.

[3] I per extensió a la resta de nacions sense estat com nosaltres

Les raons estructurals de la corrupció.

Antoni Infante — Fri, 24 Jun 2016 12:44:00 +0200

Aquest article no pretén analitzar la corrupció des dels seus vessants ètics o morals. Em limitaré a assenyalar les tres raons estructurals que, segons el meu parer, hi ha al darrere d’aquest fenomen tan important per la seva capacitat destructiva.

El primer és el de la corrupció del camp polític. Es tracta d'una corrupció basada en el fet que la part representativa de l’Estat (més enllà de la seva legitimitat), el cap d’estat, el govern, el parlament, la judicatura, etc. ha convertit en el poder en si mateix allò que teòricament és només una funció delegada del poder. En qualsevol tipus de societat, el poder hauria de recaure en el conjunt del poble. Certament, aquest poder del poble existeix només com a potència, com a possibilitat, i tan sols apareix en determinades circumstàncies com són les revolucions, els canvis de sistema i, en les democràcies liberals, parcialment durant els processos electorals. Fora d’aquests períodes, eixe poder potencial del poble és delegat o usurpat de manera legal o no per les institucions dels estats.

Com que els períodes d’exercici efectiu del poder per part del poble han esdevingut l’excepció i en la major part del temps el poder real l'exerceixen les diverses instàncies i molt sovint en contra dels mateixos interessos de la majoria social, tot i que aquesta suplantació puga estar legitimada per normes i lleis i avalada per estudis i teories de tota mena, esdevé la primera i fonamental causa de la corrupció. Sense entrar ara a debatre les diverses teories antiestatistes i els possibles mecanismes de superació i millora de les democràcies delegades, representatives o participatives, el que em sembla obvi és la necessitar de fer tombar com més millor l’eix de la balança del poder constituït (potestas) cap al poder del poble (potència).

La segona raó estructural de fons és el sistema econòmic que majoritàriament patim. Un sistema que per la seva lògica interna avança despietadament i situa en un extrem de la societat una minoria enriquida cada vegada més minoritària i a l’altre extrem una gran majoria social cada vegada més empobrida, buidant el centre i extrapolant tot tipus de contradiccions. Convindreu amb mi, segurament, que no vivim en la societat que descrivia l’escocès Adam Smith al començament del capitalisme, ni tampoc en la que descrivia a mitjan del segle XIX l’alemany Friedrich Engels en el llibre La situació de la classe obrera a Anglaterra del segle XIX. Tampoc, però, vivim als idealitzats països nòrdics dels anys 70 del segle XX, on la concentració empresarial convivia amb uns nivells de rendes salarials certament envejables i amb un altíssim nivell de cobertures socials. Vivim en un capitalisme molt concret nascut de la contrarevolució al servei del capital financer que va liderar Margaret Thatcher a Anglaterra a partir de l’any 1979.

Certament, bona part dels canvis col·lectius que des de fa dècades s’han anant produint al nostre país, arreu d’Europa i el món en l’estructura econòmica, política i social i també en el pensament, la cultura i la ideologia dominants, són deutors de les lògiques impulsades per Margaret Thatcher i els laboratoris d’idees que hi havia al darrere, que tenien com a objectiu un canvi de correlació de forces entre el treball i el capital a escala global. Un canvi que havia de ser capaç de recuperar la taxa de guanys per al capital, que havia començat a caure des de finals de la dècada dels 60 a escala mundial i, per tant, de posar fi definitivament als pactes socials que havien donat com a resultat diversos tipus d’estats del benestar o estats on es reconeixia diversos nivells de drets i cobertures socials per a les classes treballadores i espais per al desenvolupament de xicotetes i mitjanes empreses.

Aquells canvis es van produir a partir de palanques aparentment simples però que s’han demostrat d’una terrible eficàcia i que, a més, han servit de matalàs per a posteriors amplificacions dels seu efectes. Els eixos fonamentals de les primeres campanyes de Thatcher i el partit conservador eren: reduir la inflació, de la qual culpabilitzaven els salaris;[1] domesticar els treballadors/es de les empreses públiques, punta de llança del sindicalisme, juntament amb la mineria i les grans empreses metal·lúrgiques;[2] recuperar l’hegemonia mundial i l’orgull “nacional”;[3] apostar per un capitalisme popular, en què tothom poguera ser capitalista;[4] posar fi al poder sindical.[5]

Amb aquests cinc eixos, el capitalisme “thatcherià” va iniciar una contrarevolució conservadora a la qual es van apuntar immediatament els EUA de Reagan i que posteriorment va servir de model inqüestionable a tot arreu, especialment a Europa, on també els partits socialistes en van ser fidels seguidors. Els deu punts bàsics del “Consens de Washington”[6] no són sinó l’acceptació mundial dels eixos britànics a escala mundial i el mecanisme per aprofitar la nova situació geopolítica generada per l’ensorrament de l'anomenat bloc soviètic. A casa nostra, aquesta revolució conservadora va convergir amb uns postulats previs que van afavorir la seva rapidíssima implantació, com ara l’acceptació acrítica per part d'amplis sectors socials del model de l'anomenada “transició espanyola”, el mite europeu com a fons de llibertat i democràcia i tota la ideologia dominant espanyolista en les seves diferents versions: pura, lerrouxista o blavera.

Sí, aquesta contrarevolució del capital financer que és el dominant a escala mundial i al qual se supediten totes les normés, tractats, regulacions o desregulacions[7] és una poderosíssima font de corrupció sistèmica. Fer un poderós tomb per a capgirar el fidel de la balança a favor dels interessos populars i de les nacions autocentrades i en contra de l’acumulació de poder que ara posseeixen les elits financeres mundials suposaria un colp potent a tota mena de corrupcions des dels arrels del problema.

La tercera raó de fons de la corrupció a casa nostra té molt a veure amb com s’ha anat configurant l’Estat espanyol des de la seva gènesi. Si repassem, ni que siga succintament el naixement, desenvolupament i el present de l’Estat espanyol, podem concloure que el seu mecanisme principal d’acumulació de la riquesa no ha estat la reproducció ampliada del capital a partir de la producció, distribució i consum de mercaderies, com han fet la majoria dels estats europeus, sinó la dominació i espoliació de territoris, colònies i poblacions autòctones. Podem constatar aquest fet en la forma de la propietat latifundista a tots els territoris conquerits a l'Àndalus per la corona castellana, convertits en la base permanent del poder aristocràtic espanyol fins a l’actualitat, en la negra història de la dominació colonial a Amèrica,[8] Àsia i el nord d’Àfrica i en el manteniment de l’espoliació actual dels Països Catalans. Però que també va ser ben visible amb el procés d’incorporació de l'Estat espanyol a la CEE, avui esdevinguda Unió Europea (UE). En aquest procés es va “sacrificar” davant els poderosos veïns del nord bona part del teixit industrial a canvi de mantenir els privilegis de l’aristocràcia latifundista amb les ajudes agràries.[9] També es va potenciar el sector turístic lligat a l’industria de la construcció d'habitatges i d’infraestructures finançades mitjançant els pressupostos públics, tots dos fonts de corrupció política i empresarial des de l’any 1986 ençà.

La casta política espanyola lligada al règim del 78 ha esdevingut una part important del problema de la corrupció, ja que en gestionar tots tres nivells de corrupció sistèmics esmentats, no només no els ha qüestionat, sinó que ha ajudat a blindar-los. A canvi, n'ha cobrat una bona comissió en forma del finançament corrupte[10] de tots els partits polítics sistèmics i avantatjosos beneficis individuals per a un bon nombre de càrrecs electes o de la burocràcia partidària.
Recuperar el dret a decidir en totes les esferes de la vida pública, especialment en el terreny de la gestió econòmica i política del que és públic, i implementar tot tipus de mecanismes de transparència i control, forma part del mínim imprescindible per anar eliminant les bases ontològiques de la corrupció. Així, el Dret a Decidir, sense limitacions ni subterfugis electorals, de cadascun dels Països Catalans esdevé una eina molt potent per a combatre de soca-rel la corrupció. La resta, tot i la seva rellevància, no deixa de ser moralisme malgrat que es canvie el ciri per unes samarretes o una denúncia al jutjat.

Antoni Infante
Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, PDaD.
@InfanteAntoni

[1] La lluita contra la inflació és el principal objectiu del Banc Central Europeu, que d'aquesta manera assumeix aquest postulat thatcherià.

[2] El mecanisme ha estat la privatització a preus irrisoris de les grans empreses públiques

[3] Això volia dir recuperar el lideratge financer de la «City» londinenca”

[4] Una falsa il·lusió compartida per molta gent, com la que va comprar les preferents de Bankia, o les accions de Fòrum Filatèlic i tantes altres...

[5] Més enllà del fet que aquest poder estiguera a les mans de sindicats reformistes o fins i tot grocs.

[6] https://ca.wikipedia.org/wiki/Consens_de_Washington.

[7] El TTIP és sobretot un intent de desregularitzar tot el que entrebanca les necessitats del capital financer a escala mundial en contra de les classes mitjanes i treballadores i també de les economies nacionalment autocentrades.

[8] Com es pot llegir al llibre La resistència indígena davant la conquesta .

[9] http://www.ara.cat/estils_i_gent/duquessa-final-duna-epoca-dinastia_0_1250875175.html.

[10] Anomenar la corrupció dels partits finançament irregular suposa també una corrupció del llenguatge, a més d’un insult a la intel·ligència.

Carta oberta a JxSí i la CUP sobre el pressupost de la Generalitat, per Juanjo Giner i Antoni Infante*

Antoni Infante — Thu, 02 Jun 2016 09:50:00 +0200

Veiem com la negociació del pressupost de la Generalitat entre Junts pel Sí i la CUP pot acostar-nos a una situació de blocatge i desgast semblant a la que vam viure després de les eleccions del 27-S. Aleshores molta gent va tenir una certa sensació d’impotència pel fet de constatar que, més enllà dels arguments (lògics i raonats des de cada biaix polític) d’unes i altres, ens acostàvem a un precipici en què podríem malbaratar moltes de les energies acumulades durant anys per assolir la independència.

Creiem també que els esforços dedicats a justificar el relat posterior de cadascuna de les parts només han estat útils per a amagar certes febleses de cada formació, massa condicionades pels futurs resultats electorals i els interessos partidistes, però no per a continuar acumulant forces o eines d’apoderament populars i socials vers la ruptura democràtica amb l’estat espanyol.

Repetir una altra vegada, ni que siga parcialment, aquella dinàmica, voldria dir alguna cosa més que repetir una errada. Perquè, si bé és cert que no s’ha reduït la voluntat ni la consciència independentista col·lectiva, també ho és que fins ara no hem estat capaços de reactivar tot el potencial del nervi mobilitzador que ens ha portat fins on som. A més, fa més de vuit mesos que no donem una resposta decidida a les famílies més desfavorides, situació d’emergència social que no podem perllongar més.

Paral·lelament, hem vist com cada errada nostra era utilitzada per a l’estratègia espanyolista més barroera; la nostra dilació i una certa desorientació facilita la reestructuració i organització de les forces estatals amb la finalitat de continuar oprimint el nostre poble. És hora de recuperar la il·lusió en la línia de la transversalitat mostrada en la declaració del 9-N. És l’hora no solament de tenir raons, sinó d’aprofitar totes les conjuntures per avançar decididament cap a la República Catalana. No serveixen les excuses; no volem més dilacions.

Com que el problema no rau en les voluntats de les parts, que sabem (la CUP) i considerem (JxSí) legítimes i honestament independentistes, sinó en els marcs conceptuals i polítics on i com desenvolupar-les, creiem que cal que les parts negociadores es doten dels mecanismes i espais compartits, necessaris per a no caure en els paranys d’una negociació que pot acabar confonent mitjans i objectius. Volem i exigim transparència i mecanismes per a superar els entrebancs que la negociació puga generar.

Vivim en una situació i uns ritmes polítics molts excepcionals. Els relats de les parts negociadores, que en una situació normal serien més que suficients, ara no sembla que ho siguen, perquè els relats no suplanten la realitat, malgrat que alguns ho creguen. I no podem restar plegats de braços perquè després potser serà massa tard.

Si bé des d’un punt de vista tècnic la pròrroga del pressupost és una possibilitat, des d’un punt de vista polític i social no sembla la millor opció. Perquè hi ha prou marge per a un pressupost capaç de fer visible la voluntat expressada majoritàriament en la declaració del 9-N.

Per aquest motiu, ens atrevim a proposar una ‘comissió de comunicació i transparència’, en què la societat civil organitzada, la mateixa que va convocar i donar suport a la manifestació del diumenge 29, faça de testimoni directe i públic del procés negociador i, si cal, de facilitador dels mecanismes superadors de les dificultats que puguen presentar-s’hi.

Paral·lelament, considerem essencial, per a obtenir un pressupost social i sobirà, la implicació de cada un dels 72 diputats i diputades independentistes. Necessitem el treball i la força compartida per a arribar a bon port.

El pressupost s’ha d’elaborar conjuntament, perquè no ha de ser solament una proposta de JxSí, sinó un pressupost de les forces independentistes. I en aquest sentit ens sembla essencial que incorpore propostes de la CUP, que haurien de ser perfectament assumibles, com ara una fiscalitat més progressiva o ser més conseqüents amb la declaració del 9-N.

Juanjo Giner i Antoni Infante, membres del SN de Poble Lliure.

A Mònica Oltra

Antoni Infante — Mon, 28 Mar 2016 23:03:00 +0200

Honorable Vicepresidenta, he llegit amb molta atenció el seu emotiu article “En el fango de Idomeni” publicat al diari Levante-EMV, i he hagut de fer-ho un parell de voltes perquè em costava acceptar el que havia entès a la primera llegida: un article de sentiments on la càrrega política (allò esperable d’una persona amb càrrec polític important) quedava molt difuminat i a més de manera confusa o enganyosa. Vostè té tot el dret del món a expressar els seus sentiments, com qualsevol altra persona, però crec que el seu càrrec li obliga a alguna cosa més. Vaja per davant que reconec la distància que la separa positivament d’aquest altres càrrecs que romanen en silenci o amagats davant el que passa. La felicite, però sincerament crec que hem d’esperar quelcom més d’una lideressa que vol representar el canvi en si mateix.

El segon “detall” és l’idioma de l’article i que sol utilitzar quan es dirigeix al poble: el castellà. Una decisió que no és gens neutra i que no ajuda a situar el valencià/català al nivell de reconeixement que necessita per a la seva normalitat. Ja sabem que altres vegades ha fet ús i que el domina a bastament però detecte que la tendència a emprar el castellà és inversament proporcional a la necessitat de superar la minorització de la nostra llengua.

Hi ha però una frase a l’article on sí utilitza el valencià per a dir “Comunitat Valenciana” . Ves per on la ideologia com a sistema d’idees i valors imposats i assumits, emergeix amb una definició per al nostre País Valencià, que comporta una càrrega de valors contraris a tot allò que vostè vol representar i expressa al seu article. “País Valencià”, representa llibertat, igualtat, solidaritat, futur... Comunidad ni que siga en valencià representa imposició, dependència, asimetria, egoisme, passat...

Hi ha altres detalls al seu article que m’han colpit. Un d’ells és quan fa referència a les fotos de la segona guerra mundial per a homologar i fer visible el que passa ara. I tant que sí. Hi ha però altres tan homologables o més i són les referides a la nostra gent tractant de fugir del feixisme el 39. Si al nostre País s’haguera fet una ruptura democràtica amb el franquisme, jutjant els seus responsables, s’haguera reconegut i reparat les víctimes i coneguérem tota la veritat, el detall no tindria importància, però això de moment no ha passat i clar, crida l’atenció la selectivitat de la memòria.

I el relat sobre Europa? No és gens innocent i no és admissible que segons qui continuem fent el mateix relat obviant la veritat històrica. Europa i Unió Europea no són el mateix. Els valors fundacionals de l’UE no són altres que la supeditació política als interessos del capital i la subordinació del procés d’integració als EUA i la seva geopolítica i això és demostra fins i tot amb els vincles del “pare” del procés Jean Monnet als propis EUA. Cal canviar de discurs. Europa no és un projecte dels pobles sinó del capital contra els pobles. I això s’ha demostrat cada vegada que la situació ho ha requerit: crisi econòmica, Grècia, persones refugiades...

No és veritat que Europa faça la vista grossa o no done respostes. Simplement és que en Europa mana el capital, mira amb els seus ulls egoistes, espoliadors i explotadors i dona la resposta en funció dels seus interessos. Per la qual cosa el problema no és com sensibilitzar unes elits polítiques que fan la vista grossa o no donen resposta, el tema és com combatre-les. El mateix passa amb les persones refugiades, que sembla que han sorgit del no res per art d’algun il·lusionista. Venen fugint d’una guerra que mira per on i malgrat totes les campanyes de confusió informativa, sabem que naix pels mateixos interessos del capital internacional.

Una darrera qüestió Vicepresidenta, tot el que es pot fer quan arribem a dirigir les institucions en un tema com aquest es redueix a fer el mateix que ja fan les persones voluntàries? La gestió política que vostè pot fer del seu viatge es redueix a un article de denuncia? De debò eixe és el límit?

PER TONI INFANTE, COORDINADOR DE LA PLATAFORMA PEL DRET A DECIDIR DEL PAÍS VALENCIÀ PDAD

Per a quan unes falles sense tortura?

Antoni Infante — Fri, 18 Mar 2016 11:34:00 +0100

Als darrers temps estem vivint al País Valencià alguns esdeveniments dignes d’alegria en quan a la lluita pels drets dels animals es tracta. Algunes bones noticies sobre ajuntaments que es declaren amics dels animals, alguns municipis que no permeten els circs amb animals, altres que estan eliminant els bous embolats i els bous al carrer, fins i tot alguns polítics s’han declarat en contra de les corregudes de bous...

Açò ha provocat la reacció d’aquells sectors empresarials amb interessos en la tauromàquia, mobilitzant-se a València en nom de la llibertat, l’art, i la espanyolitat quan l’únic que defensen son els seus ingressos, en perill per la disminució de l’afició a un lamentable espectacle de tortura i mort.

En aquests dies cobra total actualitat la publicació col·lectiva d’Iniciativa Animalista titulada “Falles sense tortura”. realitzada fa uns anys i que continua sent de total actualitat. A l'hora d'engegar aquesta publicació dos varen ser els motius que ens animaren a demanar a diverses persones amb rellevància social a València que ens expressaren la seua opinió contrària a les corregudes de bous entre elles Mónica Oltra, Guillen Agulló, Nuria Cadenas, Sal·lus Herrero, Toni Gisbert, Agustí Cerdà...

El primer motiu del llibre era explícit, acumular arguments i elements formatius per aportar-los a la societat valenciana. No pensàvem convèncer a cap tauròfil llevat d'alguna excepció, que sempre pot ser. Aquests aniran passant a la història per qüestió biològica. El que sí volíem i continuem volent és donar força conceptual i argumentativa a la majoria de la societat que no opina, no sap, o fins i tot, estant en contra de les corregudes de bous, però sols coneixen els arguments pro-tauromàquia.

El segon motiu que ens plantejaven era implícit, volíem contribuir a formar massa crítica (sindical, política, feminista, científica, ecològica, antiespecista...), en una ciutat i un país on, si miràvem des de l'esquerra, no estàvem massa acostumats a construir-la. Així, portàvem més d'un quart de segle on les majories - actives i/o passives- havien anat conformant-se al voltant d'interessos egoistes, neoliberals i alienadors. Des de posicions de progrés, solidàries i igualitàries, semblava que no sempre forem capaços totes i tots plegats, de trobar els punts mínims d'entesa per a configurar una majoria social suficient que garantira la seua execució.

Ens plantejàvem que si podíem ser capaços de fer-ho en un tema tan important i a la vegada tan altruista com és la defensa contra la tortura pública d'un noble mamífer remugant com és el bou, tal vegada entre tots i totes podríem ajudar a canviar el futur immediat de la nostra ciutat i el nostre país. I afortunadament el nostre País està canviant. Segurament no a la velocitat i amb la profunditat desitjada per molta gent, però hi ha canvis evidents que cal aprofitar per anar molt més enllà i garantir la bona direcció. I si el nostre “gra de sorra” ha ajudat al canvi ens alegrem.

Per això crec que és una bona idea tornar a difondre aquesta modesta publicació d’Iniciativa Animalista perquè cal seguir avançant amb els arguments ètics i de justícia necessaris. Cal tornar a agrair a totes les persones que van dedicar el seu temps desinteressadament a la realització d'aquest llibre d’articles i molt especialment a totes les persones que des d’infinitat de talaies han possibilitat un canvi de paradigma en la relació de les persones i els altres animals en aquest cas els bous que ja es nota en la nostra societat. I ara cal donar un pas més i eliminar sense cap mena de subterfugi, les corregudes de bous i totes les formes de bous al carrer que encara romanen a la nostra ciutat i al nostre País.

Vos convide a llegir i a difondre’l el llibre “Falles sense tortura”.

Lluita política i mediàtica d'alta volada?

Antoni Infante — Sat, 19 Dec 2015 09:46:00 +0100

La portada d'El Periodico de Catalunya del dia 15 és una obra mestra del periodisme que es fa avui en determinats llocs, que d’ací a poc de temps s’estudiarà a les facultats de tot arreu: una fotografia a mitja plana del debat entre Rajoy i Sánchez que podria estar justificada per la centralitat que li dona el diari a la política espanyola i a sota, a 5 columnes i gran tipografia, com si es tractara del peu de foto, un titular digne de la premsa més militant i esquerranista: “Els esculls de la nova legislatura catalana. La privatizació de l'aigua impideix baixar el rebut”.

S’ha convertit de sobte El Periódico en el portaveu de les classes populars catalanes i ha assumit una reivindicació de la CUP des de fa anys? Ha canviat l’accionariat fins el moment en mans del Grupo Z i Planeta i ara és propietat de la Cooperativa Coop57 o de Triodos posem per cas? Està ara El Periodico” en contra de les privatitzacions dels serveis bàsics? O tal vegada amaga alguna segona intenció.

Els dubtes s’han evaporat tot d’una quan en diverses tertúlies televisives i radiofòniques d’avui dia 16, el tema ha tornat a aparèixer com un veritable escull a la negociació entre Junts pel Sí i la CUP. Just quan les negociacions per a prosseguir el procés independentista semblen desencallar-se i des dels espais de la CUP i JxS apareixen més i més veus a favor d’un acord, tenim portades com aquesta i tertulians de llocs fixes fent veure les maldats de les privatitzacions. Moltes gràcies per la solidaritat, però ens ensumem algun desig inconfessable.

Manuel Castell fa temps que va qüestionar que els mitjans de comunicació ja no eren el quart poder (per allò de poder controlar els altres tres: executiu, legislatiu i judicial), sinó que més aviat ara són encara més importants perquè s’han convertit en els espais on es construeix el mateix poder. Mira per on la notícia de portada d'El Periodico i la resta de tertulians i mitjans que s’han apuntat ho confirmen a bastament i converteixen aquesta teoria en tota una tesi confirmada i contrastada: “Agafem una de les tesis de la CUP, la descontextualitzem i fem que es torne en contra dels seus objectius globals, que no són altres sinó assolir la independència per a poder canviar-ho tot”. I de pas posen pals a les rodes del procés que és allò que els interessa. Molt hàbils però no crec que n'hi haja prou.

Cal prendre'n bona nota per a quan ja estiga constituït el nou Govern a Catalunya (si arriba a estar-ho) i calgui aplicar el pla de xoc contra la pobresa i la desconnexió amb l’Estat espanyol: sabem que podrem recórrer a les pàgines d'El Periódico perquè es faça ressò de les polítiques anticapitalistes i socialistes. I de pas una crida a la militància independentista perquè estiguem vigilants, ja que de subtileses d’aquesta mena n'hi ha tots els dies.
Antoni Infante. Poble Lliure

Carles Castellanos, una llavor de llibertat

Antoni Infante — Fri, 18 Dec 2015 16:10:00 +0100

El proper dissabte 19 de desembre, Carles Castellanos presentarà el seu llibre El fenomen nacional a l'Espai Basset de la ciutat de València.

De la trajectòria de Carles Castellanos i Llorenç se subratlla el seu paper com a escriptor i traductor, com a lingüista, intel·lectual polititzat i fundador de les organitzacions de l’independentisme modern; amb tota certesa és una de les ments més preclares d'aquest moviment i l’autor més prolífic de reflexions sobre l’independentisme i sobre altres tantes realitats (com la del poble amazig), sempre des dels fonaments del marxisme.

Però en aquest article vull centrar-me en un aspecte poc conegut: no és cap exageració que el nostre company ha estat el militant independentista que més vegades ha patit la repressió en el temps i l’espai, que ha conegut persecucions, citacions, detencions, fugides, tortura, presó i exili; també el més encalçat i denigrat pels mèdia del règim, que durant dècades l’han convertit en objectiu de la criminalització, de la distorsió o bé del silenci, tal com ha fet recurrentment amb el moviment independentista català.

^{Carles Castellanos.}

Curiosament, aquests fets no es tenen en compte a l’hora de reivindicar les dignitats i les resistències de la lluita independentista, quan viu l'ebullició més important de la seva història, com si aquelles misèries i engranatges de l’Estat encara actuessin per tal de destruir un altre element simbòlic del moviment independentista català.

Reviure els dies, records d'un temps silenciat (2003), les seves memòries, ens explica algunes coses d’aquests episodis repressiu, com un element més de la seva trajectòria. Però crec que no trasllada prou -per un motiu o un altre- els embats de la repressió viscuts al llarg de la seva vida. Penso que el seu caràcter discret, de reserva i seguretat militant, fa que eludeixi considerables situacions viscudes a causa dels embats i el treball de la repressió.

Amb poc més de vint anys pateix la seva primera detenció, el 10 de gener de 1965, junt amb Agustí Barrera. Una detenció primerenca a Sabadell, per repartir fulls de l’FNC (partit on militava) que reclamava la millora de les condicions materials i socials dels treballadors. Va conèixer per primer cop la presó, durant un mes, abans que se celebrés el judici.

De nou, l’abril de 1974 la detenció d’un militant de l’FNC, l’Albert Sans, mentre feia unes pintades, va desencadenar un seguit de detencions d’altres militants de l’FNC, del Partit Popular Català (petita escissió de l’FNC), d’un col·lectiu universitari i del PSAN-provisional. Carles Castellanos és un dels detinguts i passarà molts mesos a la presó Model de Barcelona, amb els dos fills molt petits. Aprofitarà per prendre contacte amb companys de Puig Antich i amb alguns dels darrers empresonats de la segona detenció general de l’Assemblea de Catalunya. Seran els mesos de captiveri en què aprofitarà per redactar la primera versió de dos llibrets que van aparèixer publicats clandestinament: El fenomen nacional i Aproximació a la Història dels Països Catalans aleshores i que han estat molt ampliats i reeditats recentment.

Després de la sortida en llibertat, però, de nou va conèixer l’encalç de la repressió: aquest cop va haver de fugir després de les nombroses detencions de militants de les JRC, les joventuts del PSAN-P, acusats d’estar relacionats amb la xarxa d’aixopluc de militants independentistes bascos que s’establien a Catalunya i passaven els Pirineus amb l’ajut de catalans. Eren els dies de les detencions i afusellament de Joan Paredes Mano “Txiki” (27 setembre 1975). Un mes després, el 27 d’octubre de 1975, arran d’aquelles detencions passa a la clandestinitat i després es refugia a la Catalunya Nord. En aquests mesos a Prada de Conflent i Perpinyà, prendrà ple contacte amb el moviment independentista nord-català, i establirà forts lligams amb l’independentisme basc a la clandestinitat, fruit dels quals es configuraran la Carta de Brest.

El 3 de desembre de 1981, durant el govern espanyol d’UCD i en plena “Transició”, és detingut novament en una operació policíaca contra Terra Lliure, la bandera visible d’un petit moviment emergent, el més dinàmic en l’oposició a les estructures del franquisme que es perpetuava al poder. Les detencions, però, estaven dirigides als militants d’Independentistes dels Països Catalans (IPC), partit en què militava Castellanos, i els CSPC, un tàndem que la policia considerava la direcció de Terra Lliure.

Durant les detencions del desembre de 1981 es va torturar 23 militants independentistes a l’empara de la llei “anterrorista”, aprovada mesos abans pels partits del règim. Independentistes detinguts a Barcelona, Esplugues de Llobregat, Manresa, Reus i València, que posteriorment van ser posats en llibertat exceptuant els casos de Pere Bescompte i Jaume Jussà, i que va provocar la fugida i exili d’altres militants independentistes.

Pocs mesos després d’aquelles detencions terroritzadores, el 14 de març de 1982 Carles Castellanos (junt amb Maite Carrasco, Blanca Serra, Eva Serra, Teresa Lecha i Ramon Pelegrí) va tornar a ser detingut i empresonat: aquest cop per la pancarta amb el lema “Independència” a la manifestació contra la LOAPA (llei de restricció de l’autonomia). Als detinguts se'ls va acusar d’apologia de la rebel·lió i incitació a la sedició. Els membres d’IPC van romandre a la presó un mes llarg “sense que més tard cap dels detinguts rebéssim cap indemnització ni rescabalament per aquella arbitrarietat.” Cal recordar que el responsable polític de les detencions, Jorge Fernández Díaz (PP, aleshores AP), és l'actual ministre de l'Interior espanyol.

L’abril de 1988, el Carles torna a ser detingut al Campus de la Universitat Autònoma (UAB), el seu lloc de treball, després que dos activistes de Terra Lliure i veïns de Manresa fossin detinguts a Sant Just Desvern. De nou va tornar a ser torturat, en una caserna de la Guàrdia Civil de Madrid.
El dirigent independentista va romandre a la presó d’Alcalá-Meco durant mesos, fins al gener de 1989, en què va ser alliberat, en llibertat provisional i després de moltes mobilitzacions i pressions de la societat civil catalana (entre els quals hi havia professors universitaris, polítics, artistes, etc.).
Dos anys després, en el judici de febrer de 1991, en què també jutjaven a l’audiència especial de Madrid Carles Benítez, Sebastià Datzira i Marcel·lí Canet, Castellanos va ser absolt per manca de proves, ja que l’única prova incriminatòria existent consistia en unes declaracions d’un dels detinguts, que va negar durant el judici i que va denunciar que havien estat extretes sota tortures a la caserna.

Només un any després d’haver estat absolt, Castellanos havia de ser objecte d’una detenció a mans de la Guàrdia Civil. Les detencions iniciades el 28 de juny de 1992, la coneguda Operació Garzón, ja havien estat preconcebudes pels aparells de l’Estat amb l’objectiu de detenir i torturar el dirigent visible de l’MDT. Als primers detinguts, d’entrada, els agents que els torturaven van intentar incriminar infructuosament Castellanos amb les activitats clandestines de Terra Lliure. En una segona tongada del fil de les detencions, però, el seu nom ja va aparèixer en els testimonis d’alguns detinguts i torturats a les diferents casernes.

Amb una experiència manifesta que ensumava la repressió de lluny, va optar per passar a la clandestinitat; posteriorment va creuar els Pirineus i va viure durant mesos a diferents països d’Europa.

D’aquest nou i reiterat exili en cal destacar dos aspectes: el primer, el fet que durant anys ha ocultat el lloc o el país on va romandre exiliat (després de passar per països com Bèlgica), seguint les velles normes de seguretat militant, que esdevé obsessiva quan un hom resulta escaldat. I un segon aspecte: quan va sol·licitar ajuda als independentistes bascos (que comptaven amb un eurodiputat aconseguit amb el suport de l’independentisme català), la xarxa europea abertzale se’l va treure del damunt, fet que es va convertir en un escarni d’aquella Carta de Brest i de la incomptable solidaritat que l’independentisme català els havia ofert durant dècades.

Finalment, a partir de les gestions dels advocats i un cop s’havia aturat la ràtzia de l’Operació Garzón, les coses es van anar normalitzant: Carles Castellanos va poder tornar a Catalunya amb la garantia que no seria detingut de nou i torturat, com tantes altres vegades. La tardor de 1992 va poder declarar lliurement, junt al seu advocat, davant el jutge que instruïa la causa. La inconsistència de les acusacions sobre ell, la manca de proves, l’escàndol per les denúncies de tortures als detinguts durant l’estiu de 1992, i l’expectació política que van generar aquelles detencions, van afavorir la resolució judicial d’eximir-lo de l’acusació que inicialment i amb molt d’interès es portava a terme des de l’Audiència Nacional espanyola.
D’aquest trajectòria militant podríem extreure aquella conclusió, convertida en consigna durant els anys de l’independentisme de combat, com a vacuna i com a bandera de lluita: “On hi ha repressió hi ha resistència.” Però més aviat, i des de la situació actual d’hegemonia de l’independentisme, bé hauríem de dir els versos de Bertolt Brecht: “Hi ha homes que lluiten tota la vida: aquests són els imprescindibles.”

L’aprenentatge que després d'aquesta vida de compromís potser és intransferible, inenarrable en la seva totalitat. Però ha estat, entre altres tantes coses, llavor de llibertat (i d’anàlisi, de defensa de la llengua, d’amor a la terra, de respecte, de resolució, de resistència, de solidaritat internacional, de fermesa...).

Antoni Infante.

El dilema és de Compromís o és del País Valencià?

Antoni Infante — Thu, 08 Oct 2015 09:07:00 +0200

Un dels temes més interesants de debat ‘públic’ els darrers mesos al nostre País és el ‘debat intern’ de Compromís sobre com anar a les properes eleccions espanyoles del 20 de desembre. Si ja el feminisme va demostrar teòricament que allò privat també és públic, parlar de debat intern d’una força política sembla un oxímoron. Tanmateix crec que les persones que no formem part d’una organització, tot i poder opinar, hem de fer un esforç per ser molt respectuoses amb la vida interna de les diverses organitzacions. Amb aquestes prevencions m'acoste al debat.

És evident que aquest debat sobre si Compromís ha d’anar o no en coalició amb Podemos desborda els límits partidaris perquè el resultat del debat tindrà repercussions, si més no, indirectes sobre les nostres vides. Per això, tot i no haver participat, vaig celebrar com un encert que el manifest PER UNA VEU PRÒPIA VALENCIANA A LES CORTS GENERALSelaborat per David Navarro Fernández i signat per vora 2000 persones poguera ser assumit com a propi per persones no militants de Compromís. Aquest debat s’ha polaritzat massa, al meu entendre, en dues postures que explicitaré un pel simplificades per qüestió d’espai.

Per una part les persones i partits que defensen la conveniència de la coalició amb Podemos tiren mà d’arguments condicionats excessivament de rendibilitat electoral. Creuen que la suma pot garantir grup parlamentari propi, amb el qual poder condicionar més i millor el suposat nou govern a Madrid favorable a un canvi de política envers el País Valencià que podria veure millorat el seu finançament autonòmic i amb ella poder donar un biaix més social a la política de la Generalitat.

Pel costat contrari qui defensa una veu pròpia valenciana a les Corts estatals ‘espanyoles’ ho fan per motius que apareixen com a molt semblants: Una veu pròpia, amb grup parlamentari (o sense), que defense els interessos i la singularitat del País Valencià i no supeditar-se a lògiques electorals o polítiques estatals i que puga possibilitar el continuar acumulant forces estrictament valencianistes. Vist així el resultat vindria a ser el mateix. I en aquesta lògica té totes les de guanyar la postura de Mònica Oltra i altres, doncs sí els objectius són semblants, el previsible resultat de la coalició amb Podemos, al menys a priori, sembla més rendible electoralment.

Crec que el dilema és un altre i va més enllà de Compromís i ens afecta com a País. El rerefons no és si acumulem forces partidàries per exigir un millor ‘contracte’ amb l’estat, sinó si acumulem forces per a un projecte propi de País sense la ‘tutela’ de l’Estat. Sóc conscient que molta gent pot pensar ara mateix que la segona opció és una quimera irrealitzable pel nivell de consciencia nacionalista. Però el problema ara mateix no és el quan sinó el què, perquè d'això depèn una estratègia política o una altra.

Deia al principi que aquest debat havia sigut el més interessant dels darrers temps. El fet que milers de persones expressen públicament la necessitat d’una política autocentrada a nivell de PV, és un pas importantíssim. Ara bé crec que és insuficient. Des de la meua posició a favor de poder decidir-ho tot, també si volem ser independents, estic convençut que a més de autocentrar la política valenciana i deixar de mirar a Madrid amb complexos o com obscur objecte de desig , es necessita un ‘estat major’ o un ‘think tank’ que pense no solament el lluny que pot estar la independència sinó com arribar a ella.

Ací és on trobe que està el quid de la qüestió de fons de la confrontació d’idees entre tots dos sectors de Compromís. Si el tema és renegociar un contracte imposat per ‘justo derecho de conquista’ la posició de Mònica Oltra és molt raonable (més enllà de si existeixen altres objectius menys confessables) i fins i tot potent. Si pel contrari l’objectiu, conscient o inconscientment el que hi ha al darrere del manifest citat i de la posició majoritària al Bloc i a Gent per Compromís, és caminar cap un camí d’apoderament popular del País Valencià amb totes les conseqüències (més enllà de les dificultades o la distancia temporal que ara visualitzem) no hi ha cap dubte que és la postura correcta.

Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir PDaD

Entrevista a llibertat.cat

Antoni Infante — Sun, 04 Oct 2015 11:13:00 +0200

O abaixem el cap o ens enfrontem a l'estat per fer una política d'acumulació de forces transversal

ENTREVISTEM TONI INFANTE, COORDINADOR DE LA PLATAFORMA PEL DRET A DECIDIR DEL PAÍS VALENCIÀ (PDAD) AMB MOTIU DEL NOU D'OCTUBRE, DIADA DEL PAÍS VALENCIÀ, UNA DIADA QUE DESPRÉS DE VINT ANYS EL POBLE VALENCIÀ ENFRONTA SENSE EL PP A LES INSTITUCIONS.

Antoni Infante, andalús de naixement i català del País Valencià per pròpia decisió. Militant comunista i amb una ampla experiència sindical. Treballador i marxista, compagina els seus treballs a favor de la independència, el socialisme i l’equiparació de gènere, amb la defensa dels drets de tots els animals, sent cofundador d’Iniciativa Animalista i impulsor de la Plataforma Carles Pinazo. Membre de Poble Lliure i de la CUP és també coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià i participa de diverses entitats socials i culturals...

Cal remarcar que l'entrevista es va realitzar uns dies abans de les eleccions al Principat de Catalunya.

Com es porta el dia a dia amb tantes activitats?

Doncs perquè són activitats complementaries i no contradictòries que operen normalment a diferents nivells socials i amb diferents nivells de compromís. A més a més el grau de la meva participació és molt diferent en cadascuna. El meu cas tampoc no és ni molt menys excepcional i respon al perfil de la gent que ens agrada participar de la vida col·lectiva i no ser mers espectadors del que passa.

Hi ha gent que ens agrada participar de la vida col·lectiva i no ser mers espectadors del que passa

Com valoreu des de la PDaD el canvi de govern a la Generalitat, diputacions i la majoria dels ajuntaments després de les eleccions?

A nivell popular fer fora el PP s’ha viscut amb molta intensitat i joia. Molta gent fins i tot hi tenia dubtes que fora possible fer-ho. Aquesta alegria ha continuat amb les primeres mesures preses pels nous equips de govern que han obert les portes i finestres en una espècie d’higienització democràtica. A nivell polític crec que estem davant un procés de normalització que genera moltes expectatives i també possibilitats. Des de la PDaD tot i compartir l’alegria general, creguem que hem de mantenir una certa cautela perquè tot i la importància del canvi de governs el marc jurídic i polític continua sent el mateix i dissortadament pensem que pot actuar com a una cotilla contra les aspiracions i les necessitats populars. Tampoc ha canviat el marc conceptual d’alguns dels partits que participen del canvi. No volem que la gent es desil•lusioni perquè caldrà espentar de valent.

Compartim l'alegria però cal mantenir certa cautela

Quines han sigut les claus per al canvi polític al País Valencià després de vint anys?

L’inici del canvi s’ha produït des del nostre punt de vista per tres factors determinants. El primer el nivell de deteriorament de les condicions de vida i treball de la majoria del nostre poble. L’atur, la precarització permanent de les condicions laborals, el deteriorament de la salut individual i col•lectiva, els problemes relatius a l’habitatge i el sistema educatiu, l’increment de la violència masclista, les agressions al medi i un llarguíssim etcètera en la mateixa direcció. El segon factor important ha segut el tema de la corrupció. La generalització del fenomen al País Valencià ha tingut un efecte rebot en molta gent, més enllà de la seva adscripció política, que veia com la pèrdua de credibilitat a nivell de País, tenia també un efecte perniciós sobre les persones, les institucions i les empreses. Paral•lelament a la política clientelar, el teixit econòmic i productiu anava fent-se més i més feble.

El tercer factor ha segut el creixement del vot en clau nacional o de PV . Un vot per la dignitat de la nostra llengua i cultura, de la nostra història; de resistència contra l’espanyolisme més furibund i groller. Contra el tancament de RTVV i la desconnexió de TV3. Un vot contra l’espoliació permanent, la manca d’inversions i l’empobriment col•lectiu. Un vot també pensant en el futur i mirant amb estima creixent el que passa amb el procés independentista a Catalunya. Aquest tercer factor ha segut determinant per a molta gent i també un factor coadjuvant i transversal per a la gent que prioritzava els dos primers factors. Hi ha gent que nega la importància d’aquest tercer factor però ho fa sobre tot per interesses partidaris i mirant a Madrid.

El creixement del vot en clau nacional o de País Valencià ha estat un dels factors clau

El nou Govern a la Generalitat i als ajuntaments respondran positivament a aquestes inquietuds i reivindicacions de la gent?

A una part sí, però a altres previsiblement no. És evident que davant el tema de la corrupció i l’asfixia antidemocràtica a les institucions es millorarà molt. Ara per ara el tarannà de la majoria de les persones que ara ocupen càrrecs de responsabilitat és diametralment diferent als Zaplana, Camps, Fabra, Blasco, Rus, Cotino, Rita, Castedo i un llarguíssim etc. Creguem que també es millorarà molt en el clima polític propiciant un major debat sobre els temes de gestió i administració dels afers públics. Tenim però molt dubtes i algunes certeses sobre altres temes de gran calat. El tema de RTVV és un. Hi ha moltes dubtes sobre si el nou Govern i la majoria parlamentaria pensa respectar els drets laborals de la plantilla. Més enllà d’aprofitar l’avinentesa per a fer fora definitivament el cos d’endollats i comissaris polítics del PP (i els que quedaven de l’època del PSOE), no és pot acceptar la lògica neoliberal que hi havia al darrere del tancament de Canal9. Respectar els drets laborals no impedeix fer una RTVV eficaç, amb perspectives de futur i rejovenint a curt i mitjà termini la plantilla.

La imposició del calendari per part de Podemos, amb els vist i plau de sectors dels altres dos partits, té molt a veure amb la seva visió espanyolista i de preferència per les TV d’àmbit estatal on els seus líders tenen una important quota de pantalla, que no la incògnita d’una nova RTVV i uns lideratges poc coneguts. A més a hores d’ara ningú no ha explicat els veritables motius de perquè no podem veure ja la TV3 i l’IB3. No hi ha cap raó mínimament sòlida que ho justifique més enllà de retardar en allò possible el “contagi del procés del nord”. El tema de la reciprocitat amb l’actual composició dels Parlaments de Catalunya i el País Valencià i una reapertura de RTVV sense data, sembla una broma de mal gust.

Però on sense cap dubte tindran un escull molt important serà en els temes de reversió de l’espoliació permanent a la que estem sotmesos com a País, i també amb tot allò relatiu a la reversió de les polítiques privatitzadores i desreguladores de l’anterior etapa. Tal i com van afirmar els tres partits que sostenen el Govern al pacte del Botànic, el seu programa de govern era molt socialdemòcrata. Amb això tot i la previsible millora de la gestió i la transparència no podran resoldre els dèficits que suportem tant a nivell individual com a nivell col•lectiu.

Respondrà positivament a alguns aspectes de salut democràtica, però en temes com la RTVV tenim més dubtes

Com heu viscut des de la Plataforma la Diada del Principat?

Doncs amb molta joia i il•lusió compartida. Nosaltres vam estar convidats per l’ANC i Òmnium amb un dels trams dedicats als PPCC (no hem d’oblidar que l’11 al PV és un dia feiner i que la participació havia de ser proporcionalment modesta) i on vam coincidir amb molta gent de l’entramat associatiu del PV i amb molta gent també de les Illes i la Catalunya Nord. Una delegació de la PDaD va estar convidada a la capçalera de la Via Lliure 2015 i vam aprofitar per a xerrar i enfortir lligants amb entitats de tots els PPCC. Voldria fer una especial menció a la gent de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca que juntament amb l’OCB i el Grup Blanquerna, ens vam convidar a participar del seu acte del dia 9 a Palma i que després va participar també l’11 a la Diada. La gent del PV i les Illes tenim ara més motius que mai per caminar de la mà en tot allò que puguem. Ja diu la dita que la solidaritat és la tendresa dels pobles.

Vam aprofitar per enfortir lligams amb entitats de tots els Països Catalans

Com penseu que està afectant el procés del Principat al País Valencià?

Molt positivament. Com ja he dit en algun lloc, quan a partir dels anys 2006/7 comença a esclatar de manera massiva el moviment independentista al Principat, i al contrari que l’independentisme històric, semblava una mica d’esquenes al conjunt de la nació. Al principi el pragmatisme semblava aconsellar centrar els esforços en la massa crítica que estava constituint-se al Principat i deixar de banda la resta dels Països Catalans que érem incapaços de fer el mateix o al menys de fer-ho al mateix ritme. Així van aparèixer entitats independentistes que no contemplaven l’àmbit de tota la nació. El “ara no toca” queia de nou com una pesada llosa contra la gent que no renunciava als PPCC.

La realitat però, és més tossuda que algunes voluntats. I la realitat va fer que el poble català inicies una revolució democràtica. Una revolució que va fer que milions de persones deixaren de sentir-se espanyoles per sentir-se només catalanes. Quan una revolució es posa en marxa s’incrementa de manera exponencial el nivell de participació i amb ell l’esperit crític. Aquest esperit crític va ser el que va desbordar els pragmatisme de curta volada. La gran cadena humana del 2013 que va desbordar els límits del Principat unint Vinaròs al PV amb El Pertús a la Catalunya Nord i amb una nodrida representacions d’Illencs va ser un gran exemple. Malgrat tot els Països Catalans soterrats una i mil vegades estaven més vius que mai¡¡¡

Al PV les primeres reaccions van ser molt poc dialèctiques políticament parlant, ja que davant els diferents ritmes s’arribava a demanar a la gent del Principat que no marxaren fins que ho poguérem fer tots/es plegats. Cal dir que eren posicions honestes i basades també en experiències històriques que vindrien a avalar aquestes postures com el cas d’Irlanda. Però la realitat és la que és i de seguida va haver un procés de ràpida maduració que es pot sintetitzar amb un “marxeu quan abans millor que nosaltres anirem després”. Així la complexitat de les nostres realitats deixen de ser una rèmora per a convertir-se en un motor de solidaritat multidireccional.

Quan una revolució es posa en marxa s’incrementa de manera exponencial el nivell de participació i amb ell l’esperit crític.

Com encareu el primer Nou d’Octubre sense el PP a les institucions?

Amb renovades energies i alegries, observant com es reposiciona tot el teixit polític, sindical i social del País Valencià en aquesta nova etapa. Amb certa preocupació perquè no passe el que va ocórrer al 1979 quan les noves institucions polítiques van buidar primer i desmantellar desprès tot l’entramat associatiu que va lluitar contra el franquisme. Sabem que és ara quan comença el ball de debò, quan una vegada fet net sobre la corrupció aparega el problema més important que és la dominació econòmica, política i jurídica de l’estat espanyol sobre nosaltres. Quan eixes cotilles impedisquen fer polítiques redistributives i nacionalment centrades al PV, per molt suaus que aquestes siguen i quan una part important dels polítics que semblen que formen part del canvi comencen a justificar allò injustificable per la seva visió i dependència conceptual i partidària d’estructures espanyoles... Aquest 9 d’octubre serà molt de tanteig. La comissió 9 d’Octubre segurament farà seva (amb matisos) les reivindicacions del Govern de cara a Madrid... però la resposta de Madrid serà semblant a la de sempre perquè l’estat espanyol és dependent de l’espoliació que ens aplica als PPCC i no pot canviar gaire sense posar en dubte la seva pròpia supervivència. I com ha passat a Catalunya, tindrem dues grans opcions molt clares: O abaixem el cap i fem una política botiflera amb totes les justificacions que s'aprenen en els cursos de gestió i direcció política tan de moda, o ens enfrontem a l'estat en una política d'acumulació de forces molt transversal, que sigui capaç d'oferir una alternativa al conjunt del País. Aquí és on tota la tasca que hem fet i farem per socialitzar el concepte del Dret a Decidir apareixerà amb tota la força.

Com a Catalunya tindrem dues opcions: o abaixem el cap o ens enfrontem a l'estat per fer una política d'acumulació de forces transversal

Quins penseu que seran els passos del País Valencià a mitjà termini?

Una primera etapa de normalitat democràtica. De poder respirar com a persones i com a poble. Una etapa que serà històricament molt curta i que haurà de donar passos en la direcció que apuntava fa un moment. Crec que no és difícil preveure una agudització de les contradiccions internes entre les forces que conformen l’actual majoria i sobre tot amb l’estat espanyol i amb les polítiques de tall neoliberal tan a l’ús, i el Dret a Decidir que tenim con a persones, com a col•lectivitats i sobre tot com a Poble. Segurament la realitat política i partidària que ara coneguem anirà canviant a gran velocitat. El repte que hi tenim al davant és si en eixa conjuntura tindrem les estructures d’enquadrament de la gent que com a poble necessitarem per a poder canalitzar els processos en una línia d’empoderament popular i de País, o si per contra amb una visió de panxacontents no ajudem i deixem passar el tren de la història. Cal dir que nosaltres som optimistes des del treball del dia a dia i la confiança amb en el nostre Poble. Reixirem¡¡¡

El repte que hi tenim al davant és si en eixa conjuntura tindrem les estructures d’enquadrament de la gent que com a poble necessitem

Font: Llibertat.cat (http://www.llibertat.cat/2015/09/com-a-catalunya-tenim-dues-opcions-abaixem-el-cap-o-ens-enfrontem-a-l-estat-o-fer-una-politica-d-acu-32340)

Pròleg del llibre: Vegetarianisme, una vida prodigiosa?

Antoni Infante — Tue, 21 Jul 2015 18:02:00 +0200

Ara que està a punt d'esgotar la primera edició del llibre de Manuel Sáez, Vegetarianisme, una vida prodigiosa?Publiquem en obert el pròleg que l'acompanya.

Tens a les teues mans un llibre que pot ser important. I ho serà, no tant perquè el seu autor siga un escriptor famós o molt reconegut, ni perquè haja obtingut molts premis, ni haja participat de molts programes mediàtics, ni segurament perquè la seua prosa vaja a canviar els paràmetres d’escriptura a partir d’ara... No, el llibre és important, des del meu punt de vista, perquè et pot canviar la vida a tu i a altres moltes persones i, sobre tot, i com a conseqüència dels teus canvis, a moltes altres criatures que tenen dret a viure plenament i a no patir.

Deia Marx, a les seua onzena tesi sobre Feuerbach (1), que “les persones filòsofes tan sols han interpretat el món de diferents formes; ara la qüestió és canviar-lo.”. I Manuel Sáez, amb aquest llibre, intenta exactament això, posar el seu gra de sorra per canviar el món. Perquè tu i jo el pugem imitar.

Tanmateix, abans de proposar un “canvi del món”, l’autor ha hagut també de descriure allò que està entre nosaltres però que a la vegada la majoria de les persones no veiem: les terribles conseqüències que l’especisme, militant o inconscient, de la humanitat, genera a la resta de les espècies animals, i de retruc a la nostra pròpia espècie, embrutida amb la seua complicitat necessària.

Així, Sáez fa un repàs, senzill però sense concessions ni falsos efectismes, a les diverses formes d'explotació animal. Posa davant de les persones que llisquen el llibre un panorama molt semblant al que les tropes d’alliberament aliades es trobaven als camps d’extermini organitzats pels nazis arreu d’Europa durant la Segona Guerra Mundial. Un panorama semblant però infinitament major en quantitat perquè, com diu Isaac Bashevis Singer (2), en allò que a la resta d’animals es refereix, tots els humans som nazis.

El text, també fa un repàs a alguns dels efectes col·laterals que sobre el medi produeix la indústria que utilitza animals per a produir aliments per a una minoria dels éssers humans. Una minoria situada en el nord ric, que viu i imposa un sistema social, que ha convertit la nostra espècie en la més depredadora i destructiva que ha existit mai.

Manuel Sáez, apel·la, indirecta però constantment, a la consciencia i la intel·ligència de les persones. Com vas llegint, però, sorgeixen mols dubtes sobre aquesta suposada intel·ligència, al menys a nivell col·lectiu. El text no fa una critica explícita al sistema social dominant, però de manera implícita van apareixent els elements necessaris per a bastir aquesta crítica. No explica com hem arribat fins ací, però al descriure el que fem, apareix implícitament un sistema social especista, vertical, jeràrquic, depredador, contaminador, insà, dissenyat perquè la riquesa de la natura i la produïda per la majoria de l’espècie humana s’acumule en mans d’una minoria i en contra de la majoria.

I com és que les persones, amb tots els suposats avanços dels coneixements socials, tècnics, etc. suportem aquest tipus de societat? Perquè continuem participant activa o passivament d’aquest permanent Treblinka Animal? La meua resposta es pot explicar de manera simple: és veritat que vivim en una societat amb més informació que mai hem tingut els éssers humans al nostre abast, però, alhora, el sistema social dins del qual vivim, té, entre les seues característiques principals, la de ser capaç d’induir en les persones una forma de pensar, una escala de valors que tendeix a reproduir, a nivell mental, l’escala de valors del propi sistema. O dit d’altra forma: La informació que rebem, la processem dins un paradigma dominant que no solament no qüestiona el sistema sinó que el perpetua.

Així, les persones treballadores tendim a reproduir la forma de pensar de la patronal que s’aprofita del nostre treball i acumula els guanys. Moltes dones, en tot o en part, reflecteixen l’escala de valors del patriarcat o el masclisme en el seu dia a dia. També hi ha persones que formen part de nacions sotmeses i es comporten com a autèntiques botifleres o sipaies, reproduint els valor de l’estat que els oprimeix. Bona part del jovent té una forma de pensar on apareixen els valors del poder adult que nega bona part de les potencialitats de la gent jove. El sexisme, la xenofòbia i el racisme estan més presents en moltes persones del que volen reconèixer. I l’especisme, el portem incorporat al llenguatge, el pensament, la literatura, la música, el cinema, la religió, la filosofia...

Fins i tot podem trobar-nos amb tot tipus de persones honestament compromeses amb els drets dels animals o al menys amb el seu benestar, alhora que no troben cap contradicció en menjar-se un “suculent” bistec de vedella o un arròs amb marisc els dies de festa...

No, al contrari del que a sovint es pensa, el problema no és solament de manca d’informació o de formació. Cal que tinguem en compte que tots aquest valors i molts altres, al marge de la seua gènesi històrica, han estat subsumits i multiplicats de manera exponencial pel sistema dominant de cada època. Heus ací on radica el nus gordià del problema. Arribats a aquest punt, i si la informació i la formació és imprescindible però no suficient, quin és el mecanisme per elevar el grau de fraternitat envers la resta d’éssers vius? Al meu parer, a més de una correcta informació com la que ens facilita aquest llibre, es necessiten mecanismes col·lectius de pressa de consciència. La consciència és clar que té mecanismes d’apropiació individuals, però la història ha demostrat que són insuficients. Es necessiten, sobretot, mecanismes col·lectius, socials.

És per això que l’imprescindible apel·lació a la consciència individual té un èxit tant limitat per a eixamplar el nombre de persones que passen de ser especistes a ser antiespecistes, de ser omnívors a ser persones veganes. Tanmateix no és gens fàcil articular la pressa de consciència antiespecista a nivell col·lectiu.

L’experiència d’altres tipus de lluita de la humanitat treballadora, molt estudiades per les ciències socials, ens diuen que és mitjançant la participació en les lluites col·lectives on les persones eleven llur grau de consciencia en els més diversos camps: lluites de classes, de gènere i per les llibertats d’opció sexual, lluites juvenils, solidàries, etc. Però, ací sorgeix un altre veritable problema: com fer que les persones participen de lluites antiespecistes si prèviament no tenen aquesta consciencia?

S’entén que la resposta no pot ser unívoca i sense cap dubte tindrà molts matisos, però a més de la informació veraç, documentada i rigorosa, necessitarem, en primer lloc, molta pedagogia per a recordar que nosaltres també som animals, recordar que bona part de la nostra humanitat és animal. Les persones animalistes no reivindiquem una tornada a suposats i idíl·lics estadis primigenis que no han existit mai, però sí plantegem un necessari reequilibri de la nostra societat humana amb el medi i amb la resta de les espècies. El desenvolupament cultural de la nostra espècie fa del tot innecessari que continuem una guerra pel “domini” de la natura que ens està abocant al perill real de la nostra autoextinció.

Serà a partir d’aquest nou retrobament de l’ésser humà amb la natura on ens podrem replantejar la superació de nafres tant dolentes com l’especisme. Crec, però, que el mecanisme més potent que podem trobar els i les animalistes, pot ser d’interacció de les activitats a favor dels drets dels animals amb la resta de lluites socials, polítiques, ecològiques, etc.

Posaré un exemple: Jonathan Safran Foer, al seu llibre Menjar Animals diu que “aquella persona que menja regularment productes animals procedents de granges animals, no es pot dir a si mateix ecologista sense dissociar la paraula del seu significat”, ja que entre d’altres qüestions “la ramaderia industrial realitza una contribució a l’escalfament global que és un 40% major que la de tot el sector del transport en conjunt, fet que la converteix en la responsable número u del canvi climàtic.

Doncs si això és així, i no ho pose en dubte, ací tenim un front de lluita on ja està plantada la llavor de la consciència, en aquest cas ecològica. Si som capaces de situar les granges industrials, el transport d’animals, els escorxadors, la pesca, etc., al centre del debat ecologista, haurem donat un pas cap a la possibilitat d’amplificar la consciència ecològica a consciència animalista. Fàcil? No, però és un camí, una possibilitat. El contrari és continuar apel·lant a una quimera.

L’exemple de l'ecologisme es pot traspassar a altres camps de confrontacions col·lectives: La solidaritat internacional (s’obliga a produir farratge per alimentar als animals que ens menjarem al mon capitalista desenvolupat a les comunitats agrícoles de tot el tercer món, empobrint-les fins que elles mateixes no tenen que menjar); el sindicalisme (les condicions laborals en granges i escorxadors son cada dia pitjors)...

No es tracta d’amagar o difuminar la lluita animalista dins d’altres lluites, ans al contrari, es tracta de fer-la útil en el sentit de possibilitar que la puguen fer seua milions de persones, i sobre tot, de fer-la factible per a la majoria de les persones. Quan la persona, a partir del compromís social, col·lectiu, dóna el pas i es qüestiona el seu especisme, es troba de sobte davant de mil i una preguntes; com i per on començar?, com donar els primers passos? Com fer partícips del seu avanç de consciència les persones del seu entorn? I tantes altres...

Doncs ací teniu un meravellós llibre, escrit per una meravellosa persona, que us ajudarà a bastament a resoldre eixes i molts altres dubtes que segur us sorgiran. Us desitge de tot cor que tingueu un bon viatge, perquè durarà tota la vostra vida. Aquest llibre de Manuel Sáez, us servirà com un primer “mapa de carreteres” imaginàries que us facilitarà arribar a les primeres etapes, gaudint del viatge.

Antoni Infante, animalista i independentista

(1) http://www.marxists.org/catala/marx/1845/thesen/thesfeue.htm

(2) The Letter Writer (L'escriptor de cartes).

El Dret a Decidir al Feslloch

Antoni Infante — Thu, 16 Jul 2015 09:19:00 +0200

El passat 10 de juliol vaig estar convidat com a membre de la Plataforma pel Dret a Decidir per a donar una xerrada sobre el Dret a Decidir a Benlloch dins del Feslloch, festival de música en valencià que organitza Escola Valenciana. Com que no es va gravar i algunes persones m’han demanat el contingut, he transcrit el guió que vaig utilitzar en forma d’article, advertint però que hi pot haver alguna lleugera diferència entre una i altra versió.

Vaig començar advertint que el Dret a Decidir (DaD a partir d’ara) en el cas del País Valencià, no era cap actualització, rebaixa o renúncia al Dret d’Autodeterminació. Al PV no ha existit cap moviment potent a favor de dita autodeterminació, que necessite transformar-se. Ans al contrari, al nostre cas el DaD naix com a resposta a la feblesa del nostre moviment i a la necessitat de trobar vies d’empoderament de la nostra societat com a col·lectivitat diferenciada.

Al nàixer a partir de necessitats pròpies ens hem vist amb la necessitat de dotar-nos d’un mínim de fonamentació en tres aspectes diferents a l’hora que complementaris. Aquest aspectes són la fonamentació teòrica, la política i com a mediació necessària. Respecte a la primera, el DaD comença quan afirmem l’autonomia de la vida. És a dir, sí les persones podem decidir sobre la capacitat de produir i reproduir la vida, estem negant de facto qualsevol hipotètica voluntat divina o l’existència de cap poder omnímode. Sobre aquest dret podem fonamentar tant l’ateisme individual com el laïcisme públic.

El DaD implica per se que les persones en la nostra evolució natural tenim dret a emancipar-nos. En el cas dels pobles (també en el cas de l'esclavatge) no és una emancipació sinó un alliberament. Les persones però, no neixen en el no res, sinó que afirmem la nostra vida dins de la nostra societat, sent així que el DaD naix com a un dret individual però va creixent col·lectivament. Tots i totes sabem que al contrari del mite robinsonià, les condicions de producció i reproducció de la vida són una tasca col·lectiva. Aquestes condicions no són altres que l’alimentació, l’habitatge, la salut, l’ensenyament, el treball que possibilitat totes les anteriors, etc.

Per això la gestió de la vida és l’essència de la política. L’apoliticisme és una forma de negar la vida en majúscules, però la corrupció allunya la gent de la política. Quan parlem de corrupció, en aquest nivell, ens referim a allò que ara denominem política i que és majoritàriament la corrupció del camp polític. La societat i els seus sistemes de dominació han convertit la política en un fetitxe, invertint i traslladant la font de tot poder polític, el poble, a les institucions que diuen que ho representa.

Això no és nou. Al començament de la modernitat capitalista es va a teoritzar a bastament per mirar de dotar de legitimitat el nou sistema d’opressió que substituïa l’anterior. Així Thomas Hobbes, en plena guerra civil entre la monarquia i el parlament anglès va teoritzar que “l'home és un llop per a l'home”. Altre gran filòsof John Locke al seu assaig sobre el govern civil, considerat el manifest fundacional del liberalisme, va teoritzar sobre la societat liberal com a espai de la llibertat... de la propietat privada. Per la seva banda Jean-Jacques Rousseau, discrepant fonamentalment de Hobbes, reivindica el pacte social com a forma de gestió de la societat.

Tots tres filòsofs i les seves obres més importants coincideixen en que l’ésser humà ha de cedir part de la seva llibertat i capacitat de decidir a algun “sobirà” que pose pau als nostres instints, garantisca la propietat privada, i regule el conflicte social perquè no esclate. És evident que si les classes dominants han necessitat dotar-se d’un sistema teòric que legitime el seu domini, vol dir que domini i poder no són el mateix: Uns dominen, altres al menys en teoria, podem tenir el poder però majoritàriament ho desconeixem.

És així com a nivell teòric el DaD es converteix en una poderosa eina capaç de deconstruir el discurs del poder a l’hora que aporta els elements necessaris per a poder retornar el poder al poble fent el trànsit del poder com a potestas al poder com a potència. Podem per tant, ni que siga a nivell teòric, passar de persones súbdites a sobirans de la nostra vida.

A nivell polític i davant del fetixisme i la corrupció d’aquest camp, hem vist com el poder sempre treballa a favor de mantenir-lo mitjançant certs graus de consens i com quan ho necessita és capaç d’utilitzar la força ja siga a través de formes feixistes, retallades de llibertat, etc. És en el camp del consens però, on més esforços dediquen. Així veiem com es potencien el pensament i les organitzacions tradicionalistes i contrarevolucionàries com les eclesials i el seu correlat d’escoles religioses, partits polítics reaccionaris i/o confessionals, ultraimperialistes, socialdarwinistes (escoles de negocis, el somni americà, l’ascensor social...), etc.

També podem veure com altres filosofies o ideologies treballen en la mateixa direcció tot i la seva aparença més neutra. Així el positivisme basat en el paradigma de l’ordre i progrés, el funcionalisme basat en la idea de l’harmonia subjacent en la societat i en la forma d’analitzar els conflictes socials com anomalies susceptibles de correcció, continuen justificant les dominacions de classe, nacionals, de gènere, etc.

Hem de dir que no ha segut solament la dreta qui ha adobat el camp de les idees contràries al Dret a Decidir del poble. De facto moltes idees teòricament alliberadores, també comparteixen responsabilitat en l’actual estat de la corrupció del camp polític. Per senyalar les que considero més pernicioses, em referiré al postmodernisme polític, obsessionat en carregar-se els meta relats, apostant per allò micro, parcial, separant lluites i confluències. La fetitxització del parlamentarisme i la deslegitimació de les lluites socials. També podem remarcar en aquest aspecte la perversió del llenguatge potenciant expressions com societat civil, ciutadania, ONG. a l’hora que es criminalitza altres com lluita de classes, partits polítics, independentisme, feminisme, animalisme, etc.

Hem pogut comprovar també com certes actituds pseudorupturistes, pseudollibertaries, pseudocomunistes o pseudosocialistes perdien la seva capacitat transformadora al buidar-se de contingut i quedar-se en un mer “posat estètic”, o al aparèixer com tants i tants radicals que porten les lluites a veritables atzucacs, obviant les mediacions necessàries per a fer factible els canvis pels quals hipotèticament lluiten.

Aquesta convergència en el temps de diversos valors de les dretes i certes esquerres han possibilitat l’emergència de teories polítiques contraries totes al DaD de persones i pobles. La fi de les ideologies als anys 60, l’esgotament de la política als anys 70/80, el final de la història a l’any 89, la pèrdua de tot referent i metarelat alternatiu al emès pel poder.

El DaD suposa ara i ací, en el camp polític, recuperar la capacitat d’intervenció popular en la gestió de la vida i per tant de la política. El DaD apareix així com un factor determinant de la mediació entre la (dura) realitat en la qual vivim i la societat en la que ens agradaria viure i conviure. Tal mediació requereix d’un pla estratègic d’intervenció. No és suficient en proclamar la nostra veritat revelada un parell de vegades a l’any.

Sabem que les condicions de vida i treball alienat creen les condicions per a que de tant en tant el poble esclate de manera torrencial davant les injustícies, però sinó té al seu abast les eines organitzatives i polítiques per a canalitzar eixa força, una vegada passada tal eclosió, el poder furtat al poble resta més dominant que abans. És necessari doncs dotar-nos d’eixes eines que posen en valor polític el poder popular que existeix majoritàriament com a potència.

Tals eines no poden ser unidireccionals. Així la participació electoral, o la mobilització popular, o l’existència d’organitzacions estratègiques i tantes altres, no han de ser vistes com antagòniques sinó com a complementàries. És en aquest camp on el DaD apareix amb tota la seva potència creant i potenciant eines d’enquadrament popular, fent factible el dret a decidir de tots i totes sobre la totalitat de la vida i per tant de la política, espentant als diversos actors a transcendir la seva pròpia realitat i/o normativitat i ajudant a relacionar els diversos camps de la intervenció social en un projecte de ruptura democràtica i empoderament popular.
Antoni Infante. Coordinador de la PDaD

A més de fer fora el PP, ens cal un full de ruta

Antoni Infante — Sat, 02 May 2015 10:25:00 +0200

Conforme ens acostem a les eleccions del 24 de maig al País Valencià va apareixent amb més i més força un doble sentiment que, depèn de l’enfocament, pot semblar contradictori o complementari: Per una part s’albira el dia de poder fer fora de les principals institucions el mal govern i la corrupció encarnada en el PP. D’altra part però i a tenor dels discursos de les persones presidenciables i alcaldables dels partits de l’oposició sembla que el canvi serà més estètic que real, si més no per a la gent del poble.

Aquesta aparent paradoxa té molt a veure amb el tipus de discurs i praxis que s’ha fet des de la major part de l’oposició i de les propostes de govern que publiciten. L’accent fins ara ha estat posat en la corrupció, la qual cosa tothom considera correcte. Tanmateix no s’ha fet un esforç semblant en denunciar les polítiques de calat com la relació profundament desigual amb ‘Espanya’, l’espoliació fiscal, la manca d’inversió en infraestructures, el desmantellament dels sectors públics, el malbaratament de la natura posada al servei de l’especulació, etc.. I, llevat de posicions més minoritzades, l’explotació social i laboral i de sexe-gènere sembla que no tinga relació directa amb les polítiques del PP.

Si el discurs contrahegemònic de l’oposició amb capacitat electoral de convertir-se en alternativa de govern, ha passat sobretot per la denúncia de la corrupció, sembla que l’eix dels nous governs passarà amb semblant preferència per la netedat i transparència. Tal pràctica que a hores d’ara sembla absolutament necessària, cal dir també que resultarà absolutament insuficient i decebedora. Com revertirem la pèrdua de poder adquisitiu de les rendes del treball? Com revertirem les reformes estructurals contra la classe treballadora? Com revertirem les privatitzacions i el desmantellament d’allò que era públic? Com revertirem les retallades a les llibertats individuals i col·lectives? En quina mida els nous governs ens serviran per avançar cap a una societat més equitativa i igualitària?

La resposta que ja hem escoltat en algun/a candidat/a, a més de la retòrica (im)pròpia d’un període electoral, ens situa davant la perspectiva d’haver d’acceptar com immodificable el marc i l’estructura general de la política que patim i acontentar-nos amb una epidèrmica neteja de façana. Sota l’argument que trobarem els calaixos plens de deutes i buits de diners a més d’una real i evident intervenció directa de les “nostres” institucions pels gestors de Madrid, es justifiquen amb una manca de marge per a poder intervenir en profunditat.

Davant aquesta situació, apareix cada dia amb més força la necessitat de dotar-nos d’un full de ruta que ens possibilite traspassar els marc jurídics i polítics que ens encotillen com a poble. El País Valencià necessita fer fora tota la merda i corrupció acumulada però també i, sobre tot, necessita donar respostes a les necessitats presents i futures que com a poble tenim. Si no ho fem així i amb tot tipus d’arguments ens dediquem a rentar-li la cara al sistema, el procés de decepció generalitzat serà molt ràpid i també inquietant. De fet en determinada gent sembla que ja ha començat.

Quina és l’alternativa? Quins són el processos necessaris per a passar del canvi epidèrmic al canvi real al PV? Des de la PDaD, creiem que necessitem situar la resposta en diversos nivells paral·lels a l’hora que interrelacionats. En el primer, pressuposo que estarem tots i totes d’acord: fer forà el PP. El següent és reconèixer, reivindicar i exercir el dret a decidir que com a poble tenim, fent evident que ara per ara no tenim eixe dret i vivim en una seudo democràcia o una democràcia de molt baix perfil. Un dret a decidir que per a ser-ho de debò ha de ser sense retallades ni cortapises. El tercer nivell o eix passa per assumir sense complexos que som un subjecte polític col·lectiu de dret que hem de recuperar per a poder ser un poble amb plenitud. El quart passa per obrir un procés constituent. Per avançar cap aquests objectius que podríem situar tots ells al terreny estricte de la radicalitat democràtica, necessitarem també trencar amb allò que solament van reformar. Necessitem una ruptura democràtica per a trencar amb el règim del 78, hereu directe del règim del 39, de la nissaga del 1707.
Antoni Infante

Raons econòmiques per obrir un procés constituent al PV

Antoni Infante — Sun, 23 Nov 2014 19:05:00 +0100

En aquest article explico perquè no és suficient que fem fora al PP de les institucions, que cal obrir un procés constituent al PV, que per això necessitem forcar una ruptura democràtica amb el règim del 78 i que una de les dificultats per a fer-ho és, al contrari que a Catalunya, que les mobilitzacions i la societat civil al PV van per darrere dels partits polítics que ho fien tot al joc institucional.

El passat 9 d’octubre, la PDaD va llançar una xicoteta campanya explicativa sobre com ens afectava als valencians i valencianes l’extracció de recursos sense retorn a la qual restem sotmesos per part de l’estat espanyol. El símbol de la campanya era un bitllet de 100€ on s’explicava que eixa és la quantitat que ens espolien per persona cada mes. 1.200€ a l’any que suposa una quantitat aproximada de 6.150 Milions d’€ anuals i que representa més del 6% del nostre PIB.
Uns dies més tard era el propi govern espanyol qui confirmava indirectament aquestes xifres amb la presentació dels pressupostos generals de l’estat per al 2015. Mentre que la població del PV representa aproximadament l’11% de la població de l’estat, la inversió destinada per a nosaltres als PGE sols representa el 6,9%. Si la inversió per persona a casa nostra prevista és de 156€, la mitjana estatal és situa en 242€. Tal despropòsit representa ni més ni menys que l’equivalent a un terç del total del pressupostos de la pròpia Generalitat Valenciana.

Cal advertir que les dades per a l’any 2015 no són una excepció a la regla. És la regla mantinguda en la seva formulació actual des de l’any 1978. Més encara, tal i com argumenta el degà de la Faculta d’Economia de la Universitat de València, Vicent Soler[1], la situació no és nova sinó que en estudis de l’any 1972 ja es constatava com el PV patia una gran discriminació en serveis i infraestructures. Aquest dèficits afecten al global de la nostra vida, i fins i tot la nostra mort. Recentment al programa Hora 25 de la Cadena Ser, dirigit per la periodista Àngels Barceló, s’explicava com la “Comunitat Valenciana” era la pitjor dotada en infraestructures per garantir les cures pal·liatives a les persones amb malalties terminals[2].

Tampoc això és una excepció, és una mostra més de la nostra situació de precarietat social, pobresa relativa i pobresa total que afecta cada vegada més persones. Recentment Lluís de Manuel, publicava un bon article[3] on reflectia tot un fum d’indicadors socials, avalats per diverses entitats, que demostraven fins a quin punt la pobresa afecta cada vegada a més sectors socials al PV.

Si l’espoliació però, és un fet prou evident i documentat i que poc a poc va emergint a la llum pública gracies a infinitats d’iniciatives reeixides, com la citada anteriorment del bitllet de 100€ o l’exposició itinerant L’Or dels valencians[4], no ho sembla tant els transvasament de rendes directes de la classe treballadora a la burgesia. La pèrdua de perspectiva de la lluita de classes, la manca d’estudis universitaris (o la manca de difusió) al respecte, l’abandonament i/o desqualificació del mètode marxista com a eina per a l’estudi de la realitat social i la insuportable vacuïtat de les organitzacions que es reclamen d’esquerres, marxisme/s i/o anarquisme/s, (els anomenats socialistes ni estan ni se’ls espera en aquestes qüestions) fa que tot plegat es quede en una genèrica denuncia de l’explotació social, sense capacitat de contrarestar el discurs hegemònic del capitalisme en el poder. Si a més apareixen noves expressions polítiques que situen el problema, i amb molt d’èxit, en allò que podíem denominar la corfa i no en el problema és si mateix, l’opacitat prem carta de naturalesa.

Fa poc, el meu amic i militant Blas Ortega em va posar en contacte amb l’obra estimulant, rigorosa i documentada de Xabier Arrizabalo, professor d’Economia Aplicada de la Universitat Complutense de Madrid. Aquest professor i doctor en economia, més enllà d’altres posicionaments, ha fet un estudi de com, des de l’any 1978 al 2013, el pes de les rendes del treball ha passat de representar del 67,5% al 51,3% de la renda de l’estat espanyol (PIB). És a dir, en el cas que al 2013 s’hagés mantingut el pes dels salaris amb el nivell de 1978 al PIB, cadascuna de les persones treballadores a l’estat espanyol (17,5 milions) hauria de haver guanyat 10.018€ anuals més o 835€ mensuals, en valors d’avui.

Les xifres fan vertigen. I més si tenim en compte que el transvasament de rendes va a parar directament a les butxaques i depòsits bancaris de la oligarquia financera que a més, les utilitza per a multiplicar la seva fortalesa, la seva dominació i/o hegemonia social, alhora d’aplicar sense cap mirament polítiques per a enfortir encara més la seva activitat depredadora. Aquestes xifres expliquen abastament l’origen de les extraordinàries fortunes dels Amancio Ortega, la família del Pino, Juan Roig, la duquessa d’Alba o Juan Carlos de Borbó. De fet, les 100 fortunes més importants de l’estat representen el 15% del PIB.

Tot això confirma una vella dita revolucionaria: “la riquesa i la pobresa són les dues cares de la mateixa moneda”. L’acumulació de la riquesa en mans de la minoria és la generadora de la pobresa total i absoluta de la majoria. Cal que recordem que en el cas valencià a aquest transvasament de rendes, altrament dita explotació social, cal sumar-li l’espoliació fiscal que explicàvem al començament. Més encara, no es tracta d’una simple suma de factors extractius. En el cas de l’economia passa quelcom semblant a l’ús dels medicaments, on la suma d’ingredients, habitualment es converteix en multiplicació exponencial pels efectes sinèrgics d’uns i altres.

No crec necessari relatar en detall com ha segut el procés pel qual hem arribat on som, però anomenaré alguns elements imprescindibles que cal retenir: derrota d’Almansa, decret de nova planta, diferents mesures impositives al llarg de tres segles, triomf del franquisme/feixisme, acceptació de la reforma pots-franquista, pactes de la Moncloa, constitució del 78, estatutet d’autonomia del 82, dit de Benicàssim, i reforma estatutària del 2006 aprovada pel PP i el PSOE, desmantellament/reconversió industrial, successius pactes socials, reformes i desregulacions laborals... Tot i que les raons venen d’antuvi, no són coses només del passat sinó que arriben fins avui actualitzant-se sempre i fins ara amb la mateixa lògica.

Totes elles són fruit de decisions polítiques amb els denominadors comuns d’estar al servei dels interessos de l’estat espanyol i la minoria oligàrquica que l’usufructua, constituïda per les 400 famílies, a les quals fa referencia Vicent Soler en la mencionada entrevista, i contra els de la majoria. I, a més a més, són acumulatives.

Per aquestes raons i moltes altres, crec que és més que evident la necessitat d’engegar un procés constituent al PV. No és un problema només de les dues darreres dècades. Fer fora al PP de les principals institucions és sense cap dubte una condició necessària però, evidentment no és una condició suficient. Una majoria alternativa a les Corts Valencianes i als ajuntaments, s’enfrontarà a un entramat jurídic i polític construït per a perpetuar la situació d’espoliació nacional i explotació social. Si no es trenquen i es canvien les regles del joc, més enllà de la voluntat de la hipotètica majoria alternativa, restarem a la presó de les lògiques de la dominació actual. Necessitem una ruptura democràtica que vaja més enllà, per a poder decidir per nosaltres mateixos i mateixes.

A diferencia del que està passant a Catalunya, al PV les mobilitzacions i bona part de l’anomenada societat civil va pel darrere dels partits polítics, hipotecant el nostre esdevenir a un triomf electoral ple d’incògnites, dependències i insuficiències. Si alguna cosa és fàcil de detectar al procés Principatí és que han segut les mobilitzacions populars i les entitats i no els partits institucionalitzats, les que han marcat l’agenda i les que, cada vegada que els i les diferents agents polítics han fet figa, les que han sortit al carrer imposant una dinàmica rupturista. Ací anem amb el peu canviat.

Al País Valencià estem a temps, cal fer fora al PP i també el règim del 78 i obrir un procés constituent. Tenim dret a decidir el nostre futur sense espoliació i sense explotació. Tenim dret a una democràcia digna del tal nom. Però ens agrade o no, per això ens cal alguna cosa més que esperar a que unes i altres es posen d’acord amb les llistes electorals i anar a votar.

Antoni Infante.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià

[1] http://www.naciodigital.cat/noticia/72416/vicent/soler/espanya/esta/concebuda/afavorir/400/families

[2] http://cadenaser.com/programa/2014/11/12/hora_25/1415823088_231800.html

[3] http://opinions.laveupv.com/lluis-de-manuel/blog/4574/la-realitat-social-del-pais-valencia-un-pais-en-off

[4] http://ordelsvalencians.com/

El País Valencià davant la conjuntura del 9 d’Octubre

Antoni Infante — Sat, 20 Sep 2014 10:19:00 +0200

Al País Valencià celebrarem el proper 9 d’Octubre a l’epicentre del debat i confrontació sobre dos models de país que a més de diferents estan profundament confrontats. D’una banda, el caduc model espanyol basat en la imposició, l’amenaça, l’espoliació i l’explotació i que, a més, es mostra com el súbdit més mesquí i fidel a les demandes de les jerarquies del capitalisme: La Comissió Europea, l’FMI i el Banc Central Europeu. Tres institucions al servei de l’acumulació per a una minoria a partir de la despossessió de la majoria. En front d’aquest model, emergeix cada vegada amb més força les propostes socials i polítiques alternatives basades en el dret a decidir de persones i pobles.

L’expressió més avançada d’aquesta alternativa la representa el procés popular cap a la independència de Catalunya. Un procés il·lusionant i veritablement revolucionari, amb una alternativa basada en la necessitat de recuperar la plena independència política, acabar amb l’espoliació que imposa l’estat espanyol i dotar-se d’un nou marc de relacions polítiques i socials on, a partir del dret a decidir, el poble tinga la darrera paraula del tipus de societat que ha de bastir. Això és el que el poble va exigir a la immensa manifestació de l’11 de setembre. Això és el que està en joc amb el referèndum del 9 de novembre. Això és el que l’estat espanyol vol impedir de qualsevol forma.

Al País Valencià, sotmès tant o més que Catalunya i les Illes a un procés permanent de saqueig, desestructuració i desnacionalització, veu com cada dia més, creix el ventall de persones i entitats que prenen consciencia de la necessitat d’elegir a partir d’aquest dos models de referencia tenint en compte les nostres especificitats. El model espanyol i antivalencià que ens van imposar per la raó de la força i mantenen solament pel seu benefici, i el model d’empoderament popular basat en els interessos de la majoria, amb el dret a decidir-ho tot, amb un nou paradigma de democràcia participativa on la representació i l’economia estiga al servei del poble i no al contrari.

No es tracta solament de decidir sobre allò que ens atorgaren en un estatutet d’autonomia totalment insuficient, dissenyat per a que tot continuara mes o menys igual. No cal que reclamem el canvi de persones gestores per a poder decidir sobre els serrells que ens deixen “graciosament” des del poder, ni per a gestionar el pagament del dèficit que altres han generat. La gent no surt al carrer nomes per això. Es tracta de poder decidir sobre tot allò que afecta a la nostra vida, sistema econòmic, marc de relacions laborals, sistemes educatius, sanitaris i de cobertura social, sobre la nostra llengua, la nostra cultura, la naturalesa que ens envolta i tants altres. Un Dret a Decidir que ha d’anar molt més enllà de poder elegir entre uns partits i altres. Un Dret a Decidir que, partint del dret individual, abaste tot tipus de drets socials col·lectius i reconega el dret polític del País Valencià a poder decidir lliurement el seu present i el seu futur.

El proper 9 d’Octubre com a data senyalada, però també abans i després, tindrem l’oportunitat de poder valorar qui es posiciona a favor d’un model o altre, qui es queda en la crítica de la corrupció i la gestió del sistema a l’espera d’un canvi partidari i de facto amb el manteniment de les estructures que ens encotillen, i qui aposta per un model de ruptura. Molta gent està farta de discursos i rituals que no qüestionen res, de convocatòries que no il·lusionen, de mecanismes poc transparents i poc inclusius. Quan el poble per avatars històrics recula i calla, les persones i organitzacions més compromeses tenen l’obligació de mantenir la flama. Quan el poble surt i parla, farem bé d’escoltar-lo. La sobirania en potencia o de facto resideix en el poble.

Una fita important en aquest sentit serà l’entrada en escena de Guanyem València. Una fita que esperem amb molta il·lusió i simpatia pel que pot representar i també, com en qualsevol projecte que naix, amb les reserves pròpies de veure com evoluciona. Si Guanyem aposta per la ruptura democràtica amb el regim del 78 i tot allò que representa, si aposta per recuperar la ciutat de València com a capital volguda pel conjunt del País Valencià sense complexos ni autoodi, si es dota d’uns mecanismes de funcionament realment democràtics tant a l’hora de confeccionar el programa com a l’hora de confeccionar les candidatures i l’entramat organitzatiu, i assumeix tant en el programa com en el dia a dia el Dret a Decidir, estarem davant d’un veritable exercici de democràcia participativa al servei de la majoria. Serem davant d’un projecte engrescador i rupturista.

Per contra, les formes antigues, ni que estiguin molt cuinades, no engresquen. Tenen sabor i olor a estantís. N’hi ha de suposades alternatives que no ho són tant, doncs funcionen com apèndixs més o menys integrats a les afores del sistema que rebutgen, mitjançant comissions que les persones no recorden com i per qui van ser escollides. Les dinàmiques que mantenen l’statu quo, ni revestides de modernor i cosmopolitisme aporten res destacable.

Des de la meva opinió, en aquesta conjuntura al voltant del 9 d’Octubre, el Dret a Decidir, apareix així com l’oportunitat que tenim com a poble d’optar pel projecte més avançat que podem bastir en aquesta conjuntura històrica: La construcció del País Valencià com a subjecte polític ple de drets individuals, socials i col·lectius.

ANTONI INFANTE, MILITANT DE L'MDT I DE LA CUP D'ALMÀSSERA I LA PLATAFORMA PEL DRET A DECIDIR

No acceptem cap retallada al Dret a Decidir.

Antoni Infante — Thu, 31 Jul 2014 09:23:00 +0200

En diversos articles publicats [1] als darrers dos anys i especialment a partir de la posada en marxa de la Plataforma pel Dret a Decidir, hem intentat anar explicitant el que considerem que és el Dret a Decidir (DaD), com articular-ho a nivell de País Valencià, com el PV és el subjecte polític amb dret per a exercir-lo i com, de manera dialèctica, podem convertir-nos en subjecte polític mitjançant el seu exercici. Convé aclarir que tant el País com el DaD, ho són solament en potencia, fins que ens decidim a exercir com a tal i a exercir-lo.

Durant anys, parlar de tal dret a casa nostra era sinònim de suïcidi polític, de fer volar coloms o d’una radicalitat fregant l’extremisme més esquerranista, minoritari i marginal. Avui però, podem dir que el DaD ha arrelat amb molta força i amb tota normalitat en la vida cívica i política de valencians i valencianes. No hi ha cap reunió o acte polític de certa importància on no estiga present. És evident que el mèrit és col·lectiu i que la creixent dinàmica independentista a Catalunya ens ha ajudat a bastament.

Una vegada ha fet acte de presencia i amb voluntat de permanència, estem observant com des de diversos espais ideològics s’està adoptant la tàctica de no oposar-se com feia sobre tot la dreta fins fa poc, sinó de reduir el seu àmbit d’aplicació i la seva potencialitat. Així estem comprovant com es vol reduir el DaD a una reivindicació més dins de la llarga llista de greuges que com a poble treballador tenim: drets laborals, socials, sanitaris, de sexe-gènere, ambientals, animalistes, lingüístics, i un llarg etc.. Així el DaD apareix com a un dret més transversal a tots els altres.

Estant totalment d’acord en aquesta posició i assumint que el DaD és tot això, no podem reduir-lo a aquesta mera transversalitat perquè fer-ho eliminaria de facto tota la seva potencialitat transgressora, revolucionaria o d’empoderament popular. El dret a decidir és tot això com també ho és el primigeni dret individual a decidir sobre la nostra vida i la forma de viure, sobre la interrupció voluntària de l’embaràs, l’eutanàsia activa, sobre el dret a elegir la nostra sexualitat o elegir el lloc de residencia... però també i sobre tot, si partim del dret individual per a passar als drets col•lectius, és un estadi superior i globalitzador de decisió política, és el dret a decidir com a col•lectivitat nacional, com a poble en si i per a si.

No és, no pot ser una reivindicació o un dret més. És el dret per antonomàsia , la potencialitat del qual engloba i subsumeix tots els altres. És el dret del nostre poble a la seua normalitat política, econòmica i cultural i a determinar la seua integritat territorial. És el mecanisme que ens possibilitarà un dia més prompte que tard, poder decidir quin tipus de societat volem, quin tipus d’economia, quin tipus de relacions intranacionals i interestatals, etc.. Si obviem aquesta dimensió política/nacional i solament reconeixem del DaD els dos estadis anteriors individuals i de col•lectivitat social, estarem negant de facto la nostra anormalitat nacional[2]. Dit en altres paraules, no qüestionaríem en eixe cas la pertinença a Espanya ni acceptaríem que poguera ser qüestionable.

Crida molt l’atenció comprovar el diferent rol que es juga des dels espais d’intervenció política, ideològica i mediàtica en front de determinats postulats. Si la dreta desvergonyida és l’encarregada de la negació total de tal dret, és la socialdemocràcia mediàtica i una certa esquerra política, social i sindical la que sembla encarregada de buidar de contingut, eliminant el tercer i determinant nivell del DaD.

Fins a quin punt són conscients unes i altres del significat del seu rol, ho desconec en el cas de determinada esquerra, i fins i tot estic disposat a acceptar que pot haver un cert desconeixement, incomprensió i també explicacions de tipus tàctics com el famós “ara no toca”. Sí és així temps al temps. Si no és així i el que hi ha són posicions clarament afavoridores del marc jurídic i polític actual, cal explicitar-lo.

Si al principi d’aquest escrit afirmava que el DaD ja era una realitat arrelada al País Valencià, cal que ara comencem a preguntar i explicitar què entenem pel DaD. No basta dir que s’està per tal dret de manera ambigua o genèrica perquè està demostrat que això comporta equívocs. Aquest tercer i definitiu estadi del DaD no solament no nega els anteriors, ans al contrari, com ja vaig apuntar en altre escrit, des del meu punt de vista, el valor conceptual i la capacitat de despertar consciències del Dret a Decidir (en la seua dimensió política/nacional) és molt superior precisament perquè la seua centralitat política no nega sinó que fa, que puga subsumir totes les altres i fer-les créixer de manera exponencial possibilitant un procés d’empoderament col•lectiu com a poble de ple dret que donarà ales a la resta de lluites individuals i col•lectives que es produeixin al seu si.

ANTONI INFANTE, MILITANT DE L'MDT I DE LA CUP D'ALMÀSSERA I LA PLATAFORMA PEL DRET A DECIDIR

[1] http://opinions.laveupv.com/blog.php?blog=antoni-infante

[2] La nostra anormalitat rau en el fet que el nostre marc jurídic, polític i cultural no respon a una decisió lliurement decidida per nosaltres.