Blog Anna Peña

Camps en terra de meravelles

Anna Peña — Tue, 23 Feb 2010 16:10:00 +0100

Això era i no era, un president de la Generalitat Valenciana que vivia en un palau gran i bonic al centre de la seua ciutat. Un palau que abans tenia un rei, que havia fer cambres secretes als seus sòtans per a amagar les seues riqueses i les seues princeses amb peineta. Però ara aquest nou president, estava trist perquè havia fet comptar les seues riqueses i només hi va trobar 900 euros i un cotxe de 15 anys. Afligit, el nostre president, que no tenia ni per a comprar-se vestits nous, va muntar en còlera i va acusar un príncep de celles amplies i peculariars de tant gran desgràcia.

Ben a propet d’un altre palau, a la ciutat de Xàtiva, un altre governador civil de provincies, Alfons Rus, està apunt de declarar davant els tribunals per insultar als mestres. No entén perquè, si abans ja havia dit que portaria la platja a Xàtiva, que montaria un concert d’U2 al poble, i que tots els músics valencians eren més rojos que el cul d’un titot (els fills de puta) i no havia passat res. A més, feia pocs dies que la guàrdia armada de la conselleria d’educació havia condemnat un professor d’estos gilipolles que diuen aleshores i gairebé per posar un foto del seu amic Font de Mora cap per avall, a la manera del retrat que hi ha a Xàtiva. El petit de la cort, enfurismat va acabat per retallar les subvencions a tots els músics del regne.

Mentre tot això passa, a València la gentada s’aboca als carrers, l’alcaldessa de la ciutat, que també ha fet comptar les seues riqueses i només ha trobat un cotxe atrotinat de 21 anys, casualment se l’ha vist pel Cabanyal rodejada de senyores passejant per uns carrers vol enderrocar. Tant funesta comitiva però no ha sigut la única del dia i per a la vespradaa hi ha previstes protestes al mig de la ciutat. Aquesta vegada perquè el príncep de celles amplies i peculiars vol que els ciutadans es jubilen més tard. El poble s’ha alçat en contra, i com ha dit l’emissora del regne central, la SER(iosa), treballadors i sindicalistes (així per separat) avancen en les mobilitzacions amb el plàcit del Govern Camps. Curiós...fa pocs dies ell mateix va llevar les subvencions a l’STEPV el sindicat amb més representació de l’educació valenciana, a les quals té dret per llei.

Arribats a aquestes línies, ja us haureu posat les mans al cap, de l’absurditat del relat. Llàstima que només siga un petit extracte de les pàgines de qualsevol diari valencià d’aquest matí...

ps: aprofite aquest article per a reprendre el meu bloc a l'in-directe.cat i per posar-lo al dia aprofitant l'encertat redisseny del diari. Felicitats a l'equip del directe.cat

Gürtelians tots

Anna Peña — Sun, 25 Oct 2009 17:46:18 +0100

Tots els polítics són iguals. Aquest dogma de fe (perquè la realitat és, sortosament, diferent), s'escampa per València com la polvora del castell de focs d'artifici d'una hora de durada que es va fer, amb diners públics, el passat 9 d'octubre. La joia governamental d'aquell dia, en què Costa salvava el coll de la destitució, va durar exactament el mateix que el castelllet al cel. Al dimarts següent, al més pur estil sicilià, el grup parlamentari es reunia tot estret en un ambient carregat, al despatx de Ric per comunicar que la gran família perdia al seu fill predilecte. Gènova guanyava al pols i feia caure al petit dels Costa i protegit de Fabra.

González Pons, cap de comunicació del PP, havia estat taxatiu. A València "la fiesta se acaba a las 4 de la tarde", mentre València contestava "que la fiesta dura siempre". Com sempre el Rei va nu i ningú diu res, un govern fora de la realitat que funciona amb la màxima d'anar repetint parides a veure si cola. I cola, però els seus ja saben a què juguen i aquesta vegada ja havien requisat tots els assos de les mànigues dels populars valencians. La nit abans, el dia 8, per casualitat, servidora havia presenciat l'eixida de Francisco Camps, i Carlos Fabra d'una casa particular a la zona universitària de València. Segurament eixe pacte era el que salvava el coll de Costa, a qui Fabra dies després qualificava de "víctima necessària" (per a la seua supervivència s'entén), però Madrid ja havia decidit (no fos cas que els valencians poguerem decidir alguna cosa per nosaltres mateixos, encara que fóra la supervivència d'uns "mangantes" col.legiats")

Un bon company em deia l'altre dia que la diferència entre l'Estat i la Màfia és, precissament, el nivell d'èxit. Res més clar que l'exemple valencià per veure que aquesta afimació és certa. Tant se val aquelles menudències de l'ètica, la dignitat o les bones pràctiques. Ací funciona la màxima de "qui més puga per a d'ell" i són precissament els que deixen de rebre els primers que denuncien les corruptel·les, i si no vegeu qui ha estirat la manta dels Gürtelians. La reacció meninfot de la majoria de la població, seria impensable però, en una societat compacta i cohesionada. La seua estratègia de trencament social funciona i la descohesió és absoluta. En una societat normal els valencians reaccionariem com segurament ho han fet al Principat. Un espavilat s'emporta 20 milions d'una institució com és el Palau, i immediatament es reacciona i es reforça l'estima ciutadana envers la institució i es condemna l'agressor. Ací tot va en un pack, total, "tots són iguals".

I mentrestant el dia a dia passa, i qui dia passa any empeny i com cada any, els fins d'any en política sempre van vinculats a l'aprovació dels pressupostos dels diferents ens públics. El pressupost del Consell no serà menys i ascendirà a una mica més de 14.000 milions d'euros. Fins ací tot normal amb un finançament que fa plorar i sense concert econòmic. Però la realitat és dura, i podriem tenir 13.200 d'eixos milions més, o una miqueta més fins i tot Una mica més de la meitat d'aquests perquè ací no lliguem els gossos amb llonganisses i estem per sota de la mitjana de riquesa estatal i els hauriem de rebre en fons de solidaritat (sí d'eixos que paguem any rere any) i la resta, 5600 milions perquè l'espoliació fiscal ens pena com a catalans que som al final de la correguda i no tornaran en inversions. Però això, els Gürtelians o no ho saben o no ho volen saber, i tiraran de deute per seguir pagant davant la desesperació dels seus avaladors les despeses astronòmiques de la seua festa o les que genera Canal 9. Que per cert, què curiós que s'hagen posat de lema per al seu vinté aniversari "20 anys de la (cosa) nostra".

Però tota Màfia esborra petjades i eus aquí uns veritables especialistes en cortines de fum. En la mateix setmana ja han anunciat que tenen permís per tancar un altre repetidor de TV3, que aquesta vegada deixarà sense senyal a totes les comarques de les demarcacions de València i Alacant i ja han fet públic el contingut de l'examen de valencianitat que faran a Leire Pajín per a ser senadora. Els temes ens resulten familiars a qui vigilem de prop a aquella colla: unitat de la llengua, transvassament de l'Ebre i finançament autonòmic...tot menys mirar a dins de casa.

Preguntar

Anna Peña — Thu, 03 Sep 2009 17:22:45 +0200

Fa molts anys que al món de l'independentisme es diu allò de "defensar la terra no és cap delicte!", però ara es veu que preguntar sí. Fa una estona un jutjat de Barcelona ha impedit fer la consulta organitzada per una entitat independentista a Arenys de Munt perquè ultrapassa les competències un ajuntament. Curiós que parle de sobrepassar competències i no es pare a pensar que és un acte convocat per una entitat privada. Vist com està el corral, sembla cert que l'Estat Espanyol comença a passar les diferents etapes del dol que li comportarà la separació dels Països Catalans. Un tràngol traumàtic després de 300 anys d'una relació no-consentida que acabarà amb una separació segurament poc amistosa. La concepció de que té Espanya dels Països Catalans, no basada en la democràcia (de fet des de la mort de Franco deu de ser el període "democràtic" més llarg que tenen en la seua història on no han aguantat més de trenta anys sense un alçament militar en qualsevol de les seues versions), sinó en "la unidad de espolio en lo universal" els provoca un trauma sense precedents amb la simple conjugació del verb "preguntar".

La primera reacció, la negació. No preguntes als teus veïns si volen ser lliures o pitjor negar l'evidència "l'independentisme no es representatiu". Però ai làs, primer resulta que els simpàtics independentistes són això simpàtics i no molesten, però ara en nombre creixent escampats pel territori, gosen preguntar als seus que volen ser de grans. I ahi ja neguen la major, servint-se dels seus feixistes de carnet disposats a la desfilada marcial, o tirant mà de la justícia, on encara abunden destacats membres del TOP. La brunete fumeja, i enmig del cabreig, sorprén la velocitat digna de rècord del món de la premsa valenciana en fer-se ressó de la decisió judicial. Però no era que els independentistes erem dos en temporada alta i que no teníem cap importància?

El segon estadi de la superació del trauma, està en marxa, el cabreig. Com que negar-ho ja no s'aguanta per enlloc, la gresca està assegurada. Només va caldre veure la reacció a la penjada de l'estelada que alguns ferem, fa quasi un any, per fer palès que hi ha alguna cosa més que espanyols a València, o fa pocs dies a Figueres on els partits espanyolistes la van prendre amb un concert de música en català per exhibir les seues medalles a la intolerància. Les reaccions es succeiran, i el cabreig tindrà nous rebrots, com l'agressió a Mallorca de l'Ivan Cortés pel simple fet de parlar en català. Dos cops de puny i cap a casa "y habló en catalán y al cabo de le fue la mano". Massa reposicions de la mateixa història.

I encara queda la negociació, la depressió i l'acceptació de la desmembració de l'Imperi. Mentrestant, la reacció lògica no s'ha fet esperar. Seròs ha demanat tanda per a fer la consulta, i quants vindran darrere? i què passarà amb la llei de Consultes Populars en vigor? . Una cosa es certa, el dret de decidir ja és inamobible de l'agenda política dels Països Catalans.

De COM plantar cara a la censura

Anna Peña — Thu, 03 Sep 2009 14:25:58 +0200

“Ací estem, som nosaltres”. Així començava dissabte passat el concert organitzat a Benifairó de la Valldigna el concert organitzat pel COM (Col.lectiu Ovidi Montllor de Músics en valencià). Les paraules de Manolo Miralles, d'Al Tall, són tota una declaració d'intencions per a la situació de la música pensada, cantada i sentida en valencià. Tot i el boicot sistemàtic de les institucions i mitjans de comunicació la música en valencià viu un moment dolç, i així ho demostren els 160 grups que batallen per poder tirar endavant la segona edició de la Guia de Músics i Cantants en valencià, per tal de donar-se a conèixer i poder buscar un lloc a les agendes de col.lectius i ajuntaments.

En la terra de les contradiccions, el moment en què més grups i solistes hi ha, més estils s'han abastat, hi ha més concerts i festivals i unes xifres de públic molt encoratjadores, és on la censura actua amb més continudència. El menyspreu arriba al punt que ni tant sols s'atreveixen a posar música en valencià en els moments previs a una mascletà de falles, on Francisco i el seu "valencia" continuen essent els reis indiscutibles de la caspa que cobreix de la manera menys poc subtil possible aquestes contrades.

Davant tot això, feina, compromís i il.lusió per no deixar perdre cap oportunitat de fer forat amb la música en català. Camp per a còrrer hi ha, molt i creixent, i els intercanvis amunt i avall entre músics d'arreu dels Països Catalans, han fet del Sènia on bon lloc, però per parar a fer el café i continuar la travessia. Ja ho deien Cesk Freixas i Pau Alabajos, i el Feliu i el Llach "Venim del nord, venim del sud" i cada vegada més la resta d'Europa i fins i tot una mica més enllà mira cap aquí a veure cap a on anem. A la motxilla la censura, ací i allà, només cal veure el que ha passat aquests dies amb el concert del Cesk a Figueres que ha acabat per convertir-se en una cursa entre partits espanyolistes a veure qui la tenia més gran (la vergonya s'entén), i a l'horitzó res més senzill i complex com la normalitat.

De vestits i samarretes

Anna Peña — Sun, 14 Jun 2009 22:55:50 +0200

"Als vint-i-cinc anys o s'és de dreta o s'és d'esquerra
o no s'és res, o siga, més de dreta" (Joan Fuster)

Ha tornat a guanyar el PP en les darreres eleccions. Una vegada més corresponent poal d'aigua freda davant els mobilitzats valencians i l'enèssima decisió davant la frustrada caiguda del règim. De nou sembla que els populars no tinguen sostre electoral per moltes imputacions judicials que caiguen sobre el mateix president del govern valencià o sobre el secretari general del partit hegemònic. De nou el principal partit de l'oposició ha desaparegut del mapa fins al punt que el seu diari "amic", el Levante titulara avui mateix un dels seus bitllets d'opinió amb "Alarte? el de las rosquilletas? (quan la principal empresa productora del sector és Velarte, un dels suports del blaverisme dia dit de pas), per mostrar la poca visibilitat del principal líder dels socialistes valencians

Tot i la percepció d'absolut tsunami electoral popular (que és cert amb dades absolutes), tampoc podem obviar que actualment al Partit Popular el vota més o menys el 25% del cens electoral valencià. O per dir-ho d'una altra manera, els valencians estem permetent per acció o per omissió que sense tenir la majoria de la societat, ens hagen bastit un règim feixista (estalviant-se el cop militar). Allò de règim feixista no crec que siga un excés sinó que respon a l'ús de tots els mecanismes de menjada de tarro a la societat de qualsevol règim d'aquest tipus.

Ahir, alguns centenars de persones omplíem la Plaça de Manises de València, encerclant el Palau de la Generalitat per denunciar la corrupció que assetja al PP, la seua mala gestió i per exigir la dimissió del President Camps. Convocats a través de la xarxa social Facebook centenars de persones de diverses procedències polítiques i cíviques demanaven que la dignitat es torne a passejar pel Palau. Tot i l'èxit de la convocatòria i la resposta a les noves manera de mobilitzar a la societat la pregunta evident em va sobrevenir: quantes d'aquelles persones no van anar a votar diumenge?. Quantes d'aquelles persones s'haurien empassat una vegada més el discurs de la dreta més rància del despretigi de la política que empren per jugar al "despiste" mentre continua musculant les seues estructures i ampiiant les seues xarxes cíviques.

A la nit, el Campus de Tarongers es plenava en la vesprada de la "rock contra l'Enderroc" organitzada pels amics del Barri del Cabanyal-Canyamelar de la Ciutat de València. Després d'anys de resistència continuen els enderrocs de més d'un miler de cases, algunes de les quals estan catalogades com a Bé d'Interés Cultural, eliminant,a cop d'excavadora una part molt important del patrimoni valencià ,després del revés judicial. Aquesta setmana però, la mateixa setmana que el Partit Popular treia el 49,99% dels vots, el Suprem obria una via judicial per tal de revisar la qüestionada prolongació de l'Avinguda Blasco Ibáñez, que obligarà al Ministeri de Cultura a posicionar-se i a fixar si hi ha espoli patrimonial i per tant s'ha de paralitzar l'enderroc. De nou el dubte m'envaïa, quants diumenge no hi eren per plantar cara? De nou Fuster irromp provocador a la reflexió: "La dreta sempre "es furiosa"i per això té tant d'èxit. L'esquerra tendeix a ser raonable, i es dispersa discutint"

Felip V o Jaume I

Anna Peña — Mon, 27 Apr 2009 00:57:02 +0200

Ahir, 25 d'abril, els valencians commemoràvem els 302 anys de la desfeta d'Almansa. Aquell dia, en la fallada de les serralades que protegeixen els Països Catalans per ponent, els valencians no només vam perdre la batalla, ho vam perdre tot. Aquest 25 d'abril, també es va presentar a València "País Valencia: segle XXI" un llibre publicat per Publicacions de la Universitat de València que neix del debat fruit del creuament de camins en què de nou viu la societat valenciana. Després de tants anys, el model centralista i repressiu imposat per el "justo derecho de conquista" per Felip V, continua planant, victòria rere victòria del PP al País Valencià, i el valencianisme polític de nou malda per esbrinar el camí a seguir.

Després de més de tres segles, el model centralista i repressiu inspirat en la Nova Planta ha acabat en un atzucac irreversible i sense possiblitat de reforma. Fins ara tot sels intents de canvi han passat per una pintadeta de parets però sense tocar ni un envà i els valencians no hem tingut la més mínima possiblitat de bastir un futur amb cara i ulls. Arribats a aquest punt la solució model "eixida per la tangent" sempre ha acabat en el mateix, apuntant-se al carro dels vencedors amb matisos però sense voluntat d'un canvi social i nacional profund al sí de la societat valenciana. No en va, aquest nou valencianisme "de reconciliació" (com si mai haguera estat barallada jo amb algun valencià) basteix part del seu discurs en la necessitat de "superar Joan Fuster", com si haguera suposat un entrebanc per a l'evolució de la societat valenciana. Curiosament, Fuster, l'homenot que basteix un discurs de canvi de paradigma en la societat valenciana.

La discussió avui dia ja no és "bandera amb blau o sense", que és un símptoma més de la veritable discussió.I l'altra disjuntiva tradicional de la política valenciana "entre valencià i català" és falsa: ser anticatalà no et converteix en més valencià; sinó en més espanyol. Els valencians hem d'escollir entre el model centralista assimilador i destructiu de Felip V que ja hem descobert per la via dels fets que no és una solució vàlida per als problemes de valencians, o bé recuperar el model de Jaume I de la Nació completa i federal i el pacte. De fet, no és casualitat que cada vegada que Espanya s'intenta reformar amb la fòrmula federal tots els adeptes a la causa vinguen dels Països Catalans, ni que els Països Catalans beguen d'una natura pactista i de consens, tal i com funcionaven els furs i costums del dret civil que compartim Sènia amunt i Sènia avall. Per dir-ho més clar, els valencians hem de dir clarament què volem ser de grans: si valencians o espanyols.

Tampoc no és casual que el títol d'aquest article siga Felip V o Jaume I i no Felip V o Guifré el Pilòs. Mai està de més, recordar que les nacions lliures no poden caminar coixes. Podem viure bé, mig lliures amb un Principat independent, que acaba per legitimar el marc legal espanyol desitja i que va batallar fins a aconseguir per escurçar un problema de 13 milions de dissidents a un de 7 milions, o podem seguir treballant des de cada racó dels Països Catalans per ser lliures del tot. Els independentistes valencians, com diria Vicent Andrés Estellés, greument hem escollit, mentre Joan Fuster s'encén un cigar i riu.

Tots els "blaveros" no viuen a València

Anna Peña — Tue, 31 Mar 2009 00:40:07 +0200

No em referisc al prototip de blavero en el sentit de l'anticatalanista recalcitrant que enlloc de refermar la seua valencianitat, es dedica a refermar la seua espanyolitat contra Catalunya, sinó més bé al regionalista afincat al Principat que això de més enllà del Sènia no ho acaba de veure en una primera versió, o aquells qui ho diuen, però igualment no ho veuen. Tot plegat ve, després d'haver-me refet de l'impacte de veure un mapa dels Països Catalans amb la bandera espanyola a sobre del País Valencià. El pronòstic, és de Patrícia Gabancho al seu últim llibre que aplica la màxima que últimament està de moda als partits regionalistes, compartim llengua, infraestructures, però de política ni un bri.

Una vegada refeta de la visió, de nou tornem al problema de sempre ressumible en l'equació "primer el Principat i després ja vorem" (i això deixant de banda els que hi renuncien de bon principi). Ajornem el "problema" per no afrontar-lo. Com que és difícil ho deixem "per a després". Som els primers capaços de reclamar la independència per fascicles. Algú ha vist a Ibarretxe (tot i renunciar a fer el referèndum) obviar a Nafarroa en la qüestió? Sempre hi ha la tentació al "i després ja veurem". Evidentment que no hi haurà previsiblement referèndums a tota la nació el mateix dia, però això no ens ha de portar a reivindicar la nació per parts. Serem capaços d'anar a les institucions internacionals que ara tant cerca l'independentisme amb manifestacions a l'altra punta d'Europa (amb un manifest on només parla de Catalunya per cert) i dir, "venim a demanar la independència de la nostra nació, però de només un tros que els altes són difícils". Podem fer-ho, però si volem ser grans, val més no fer riure als amics d'Europa que batallen les seues nacions completes.

Això no vol dir tirar el fre a un hipotètic (esperem que per poc temps) referèndum del Principat, sinó posar prevencions a la tentació de tornar a reivindicar únicament el marc espanyol de la CAC, però en versió lliure. Evidentment que tot anirà amb ritmes diferents, bàsicament perquè a més dels nivells de consciència, són estructures administratives diferents i de moment només una té, i en tràmit, llei de consultes. Ara bé, això no ens inhabilita per reclamar legítimament el conjunt de la nació, tot aquell terreny on dius "bon dia" i et responen "bon dia", un territori on hem bastit un passat comú, patim problemes comuns, i podrem tenir millor cura dels nostres junts. Tampoc negaré allò que som territoris diferents. Així ho va voler Jaume I, en dotar a València i a Mallorca de Furs propis i per tant una estructura federal. Dos apunts: els furs de València no van després dels de Catalunya, sinó que van entre els de Lleida i Tortosa, per tant en alguna cosa ens pareixerem quan les nacions s'aguanten sobre la llengua i el dret. L'altre: les classes dominants a la Catalunya del moment no van encaixar massa bé que el Regne de València no s'annexionara, i au, al Principat. 800 anys després, els actes en record a Jaume I al Principat han estat molt menys nombrosos que al País Valencià o les Illes, serà que encara no han perdonat?

I el súmmum, a més de aguantar des de "la perifèria" (El País Valencia, les Illes, Franja i Catalunya Nord) el pes de la reivindicació de la nació completa, complicant tot el procés, encara ens hem de trobar, en el cas dels independentistes valencians, en patir la violència política, amb expressions del tipus "ens solidaritzem amb el País Valencià". Felicitats som l'únic país al qual ens amputen una cama i ens solidaritzem amb la cama i no patim el dolor com a propi. Ara bé, que ningú s'indigne, els blavers principatins van en descens, i es van fent passos endavant tot i que falta camí. I té remei i posologia com conèixer la realitat valenciana venint ací, i anant els valencians allà (no defugiré la nostra part de la feina). El proper 9 de maig conmemorarem la desfeta d'Almansa a València. Esteu convidats.

Déja vu

Anna Peña — Tue, 24 Mar 2009 01:13:12 +0100

Aquest cap de setmana podiem llegir a la premsa valenciana com Carlos Fabra, President de la Diputació de Castelló subvencionava un llibre on no nega el colp d'Estat del 1936 i justifica la Dictadura Franquista. I això amb diners públics, just l'any que les entitats memorialistes preparen els actes que commemoraran la croenta repressió franquista contra València. Tot i que puga sembla un déja vu fruit dels excessos fallers, la realitat moltes vegades supera la ficció. Ara bé, l'esglèsia de nou no es vol quedar enrere en l'espiral de caspa i promou que els passos de la Setmana Santa lluisquen un llacet blanc contra l'avortament amb un cartell que ultrapassa la vessant més superlativa del mot demagògic. Això sí, el Consell Valencià sempre està disposat a anar un passet més enllà, i ara promou les subvencions a aquelles xiques que no vulguen avortar.

En aquestes falles de la crisi, on s'ha notat que els sponsors no eren tant "alegres" com altres anys, corrent rumors que s'ha vist a Francisco Camps buscant factures baix del mant de flors de la Geperudeta però que ni així li treu l'entrellat. Netejant la pols prèviament no fos cas que es tacara el vestit el conseller de Governació, Serafin Castellanos (al qual li sembla meravellós donar contractes a dit). Però no tot sembla ixir d'un somni antic, borrós i amb sobredosi de caspa. Per a mostra un botó: les falles també han sigut capaces de donar-nos un exemple de recuperació del patrimoni artístic. Des de fa un parell d'anys s'ha recuperat la cavalcada del foc, un acte que es va fer en les falles republicanes durant el 1931 i el 1937. Ara de nou un gran correfoc omple una de les artèries de la ciutat de València el dia de falles, amb colles d'arreu del país. Com qualsevol altre poble dels Països Catalans.

Els Països Catalans: de Brussel·les a València?

Anna Peña — Tue, 10 Mar 2009 00:56:39 +0100

Aquest cap de setmana hem sigut molts els qui hem fet via cap a Brussel·les a la manifestació convocada pels 10mil catalans a Brussel·les. Darrere de la convocatòria la necessitat d'internacionalitzar el conflicte dels Països Catalans a Europa. Els milers d'assistents, no només suposen un colp d'efecte a aquesta necessitat d'internacionalització sinó que poden ser una bona alenada per al moviment independentista bastant acostumat a l'autoflagelació excessiva. Segurament el fet que Brussel·les es convertira en punt de trobada de diferents generacions d'independentistes, i de diferents indrets és la millor notícia possible, no sols per a la convocatòria concretament sinó per seguir fent passos endavant.

El ressó mediàtic de la manifestació dels 10mil a Brussel·les és clar, i ha acomplert els objectius que buscava quan es va convocar. Aquestes últimes hores de ressaca de manifestació les xarxes socials a internet ja van plenes de noves iniciatives arran dels 10mil amb llocs tant llunyants com Nova York o Madrid. A risc de ser acusada d'agosarada faré també una proposta als lectors. Internacionalitzar la lluita pels Països Catalans (i no només del Principat com alguns han fet ) a la resta d'Europa i el món és necessari, però també ho és acabar de coneixer la pròpia nació. El proper 9 de maig a València es celebrarà la tradicional manifestació en commemoració del 25 d'abril, i serà una magnifica oportunitat per esdevenir punt de trobada per als independentistes de tots els Països Catalans, que no només compartim passat sinó anhels de futur. Els valencians hem assumit el repte i també hi érem a Brussel·les. Ens retrobem a València?

A pagar i callar

Anna Peña — Mon, 02 Mar 2009 16:26:11 +0100

Una constant en la política valenciana dels darrers 30 anys ha estat el verb furtar (el sustantiu ja corre a gust del lector: paella, orxata, falles…) i sempre ha anat buscant un home del sac a qui culpar de tots els mals i que preferiblement visquera Sènia amunt. Això sí, els espanyols, en tant que amos, no han furtat mai, simplement “disposen lliurement” dels recursos dels valencians. I jugant jugant ja van per 13.200 milions d’euros cada any en un doble sistema d’espoliació fiscal quan el pressupost de la Generalitat Valenciana va ser al 2008 de 13.800 milions. Estem acostumats a concebre el dèficit fiscal com a la resta entre allò que paguem en impostos i el que rebem en inversions territorialitzades, però a València s’estila molt això “d’ofrenar noves glòries a Espanya” i patim una espoliació doble. La convencional, en tant que part dels Països Catalans (i així estem des de la pèrdua dels furs després de la desfeta d’Almansa), i l’altra en tant que CC.AA per baix de la mitjana de riquesa de l’Estat que ens hauria de fer receptors de 7600 milions d’euros anuals en concepte de solidaritat. Pobres i pagant, ja el súmmum de la submissió silenciosa.

Això sí, PP i PSOE, PSOE i PP a la feina i a repartir els recursos entre els seus vivers de vots en funció de qui habite la Moncloa, però mane qui mane a Madrid els valencians sempre perdem. Aquests dies a la premsa es publica que Francisco (abans conegut com a Francesc) Camps hauria pactat ja el nou sistema de finançament per als valencians, amb 960 milions d’euros més cada any. El benestar dels valencians es ven barat i continuem perpetuant l’espoliació. Ja ho deia l’Ovidi: ja no ens alimenten molles… Però potser el nostre president en té prou per a un nou presumpte canvi d’armari i mitja dotzena d’”special events” més.

La crisi de la taronja (o "quinto levanta tira de la manta")

Anna Peña — Mon, 16 Feb 2009 01:31:33 +0100

No em referisc a la crisi del cítric de referència del camp valencià, però ja posats, no em puc estar de denunciar que som un cas únic en el món també en l'àmbit de l'agricultura. Som l'únic indret del món on el seu president inverteix en els camps de conreu del veí i no ens els propis, amb el rotllo de la defensa del trasvassament de l'Ebre quan els llauradors de València ja fa estona que tenen clar que l'aigua és per especular. Però bé, el que ens ocupa és el darrer escàndol de corrupció que implica al Partit Popular, en aquest cas a través de l'empresa Orange Market (el nom li va que ni pintat), que emplena pàgines i pàgines dels mitjans de comunicació.

Aquesta vegada però no és com totes les anteriors. L'operació, iniciada per l'Audiència Nacional no és susceptible de ser aturada amb un trasllat de jutge o amb el retard injustificat en l'assignació d'un secretari judicial com ocorre amb el jutjat de Nules i amb les causes pendents a Carlos Fabra. En aquest episodi, només han calgut 17 hores de gravació en CD de reunions per a fer trontollar els pilars sobre els que es sustenta la presumpta xarxa clientelar de l'entorn popular. Però, per escaquejar-se tot s'hi val i hem vist reaccions certament extravagants de càrrecs del PP per tal d'el.ludir el procés judicial. L'amnèsia s'ha apoderat de persones com Alejandro Agag, una de les persones claus en l'arribada de la fòrmula 1 a la ciutat amb el circuit urbà, que ha oblidat d'un dia per l'altre qui és Francisco Correa, suposat cap de la trama de corrupció, tot i que va ser un dels seus testimonis del macrocasament de El Escorial. Menció a part per a la dona del tal Correa, que directament ha esgrimit que tenen règim de separació de béns, que no dormíen junts i que s'estaven separant. Un nou capítol de pel.li de Berlanga que s'ha completat amb el famós episodi de la cacera. Un clàssic espanyol: si hi ha "marron" els pillen de cacera, i sinó, la cacera és el propi "marron" i sinó que li pregunten al pobre Mitrofan que segueix en els nostres cors.

Als valencians, ens venen aquests dies atacs sobrevinguts de vergonya aliena en llegir les portades de la premsa del "Reyno". En totes i cadascuna resa el mateix missatge; "páginas 2, y 3 y Comunidad Valenciana". Per fi, som capdavanters en alguna cosa, però si és per això, m'estime més tornar al vagó de cua. L'últim episodi del culebrot implica (sempre presumptament) a l'ens públic de la ràdiotelevisió valenciana, ja que Orange Market, disposava d'una empresa productora de continguts televisius que va elaborar la darrera telemarató de Canal 9. Com la resta d'events del PP, organitzats per Orange Market també un nou pot de fum a la veracitat i al rigor. A més de l'organització dels actes públics i orgànics del Partit Popular, l'empresa és responsable de l'arribada de la Fòrmula 1, de l'America's Cup, i de la Campions Tour (la fòrmula 1 de la Hípica) que era el proper "gran evento" que anava a rebre la ciutat. Per si això fóra poc, un altre dels imputats és titular de 13 emissores de TDT licitades "digitalment" fa un parell d'anys.

Vist com està el pati, ja quasi ens produeix tendresa el fet que l'alcaldessa de València s'haja gastat els ajuts que el govern de l'Estat donava als ajuntaments en una nova coberta de trencadís per al Palau de la Música per a que faja joc amb la Ciutat de les Arts i les Ciències. Com sempre, l'esperit "faller" se'ns apodera i primer van les cobertes que els interiors. Però no patiu, els pocs membres del Partit Popular valencià que encara donen la cara tenen ben clar el que han de fer. Seguir als mestres i estendre cortines de fum. Franco cada vegada que es veia apurat treia a passejar allò de "Gibraltar Español". El Vicepresident del Govern Valencià, Vicente Rambla, com que l'aigua de l'Ebre no cola després de l'hivern plujós que hem tingut, diu allò de "es inadmisible que los socialistas consideren a la Comunitat y a Cataluña un lugar en el que se comparte la misma lengua". En castellà, of course.

Un país sense memòria no té futur

Anna Peña — Mon, 09 Feb 2009 01:05:57 +0100

Els valencians estem acostumats a què els nostres governants ens induîsquen episodis de pèrdua de memòria col.lectiva. A més de l'afició al "carpetasso" del govern central en totes les seues expressions i formes de governabilitat de la democràcia, a València hem de patit un plus de vergonya. Primer el manteniment d'un bon grapat de noms de places i carrers públics amb noms de franquistes il.lustres (i no tant), i una magnifica representació escultòrica d'individus infectes escampades a llocs públics. Després d'això, patim amb un dolor punyent com al cementeri general de València hi ha un projecte d'edificació sobre les fosses que allotjaven la vergonya de la repressió franquista a la que fóra l'última capital de la República. Per si això fóra poc, l'inici de les obres (una gran manera de destruir proves) va acabar amb la troballa macabra de centenars de restes humanes en les obres de consolidació de la muralla del castell de Sagunt després del transport de "material de construcció" des de València.

Ara, la última moda a internet és la compra-venda de fotografies de militants de la Derecha Regional Valenciana, represaliats pel "terror rojo" ,sense cap mena de control i després de la desaparició súbita dels arxius del cementeri municipal de València just en l'impàs de l'últim govern de dictadura al primer de democràcia. Qualsevol persona amb 20€ es capaç de quedar-se una història, i les famílies sense records després que sense permís les restes foren conduides al Valle de los Caidos. Tot això mentre els valencians hem patit el darrer espoli, amb l'agreujant de nocturnitat i apremeditació, quan funcionaris del Ministerio de Defensa s'han emportat fins a 70.000 documents dels arxius de València i Castelló cap a Salamanca, en virtud de la Ley de la Memoria. Curiós retorn dels nostres anhelats papers, tant curiós que ha acabat sent el contrari, un nou robatori, però aquesta vegada sense armes.

Fa un parell d'anys, vaig poder assitir al Palau de Congressos de València a la presentació en societat de la Comissió de la Veritat un organisme nascut des de la societat civil per posar-nos a l'alçada de la resta de països de món. On tot el món hi ha comissions de la veritat per tal que aquestes episodis macabres de la història no acaben en un calaix, nosaltres ens hem de valdre de la força associativa, i en aquest cas imprescindible, de les entitats memorialistes, mentre l'Estat es queda en la desmemòria històrica. L'enèssim intent de carpetasso, ha arribat de la mà de la Llei de la Memòria històrica, que nascuda des de la voluntat de les forces memorialístiques ha acabat amb aquestes mateixes entitats en contra. Sense novetats al front: de nou la retallada no fóra cas que acabara algú als jutjats per crims contra la humanitat.

I l'expedient de Companys continua en algun calaix del Ministeri de Justícia. Ara diuen que li han tret la pols i li han afegit un post-it que resa "restituit moralment" però ni rastre de la tant promesa nul.litat judicial. Tot s'hi val per no assumir el passat per construir el futur i més val sotmetre als familiars de les víctimes a una nova repressió silenciosa d'un jutjat a l'altre esperant que algú es declare (in)competent. Malgrat tot plegat, val la pena seguir endavant al costat de les entitats memorialistes, perquè sense reconstuir el nostre passat, sense punts i finas, ens serà molt més complicat construir el nostre futur.

Groucho Marx era de València

Anna Peña — Sun, 01 Feb 2009 16:33:36 +0100

Si dic que els Germans Marx van morir fa anys, és evident que no desfermaré un allau de comentaris de sorpresa entre els lectors d'aquest bloc. Però jo mateixa tinc dubtes que açò siga cert després d'un nou episodi de brillant gestió municipal a l'ajuntament de la meua ciutat. Un guió digne de les nits brillants de Groucho Marx, té com a protagonista estelar un test amb una planta. No faig broma no. L'escenari de la tragèdia, un encreuament d'un nou carrer peatonalitzat i un amb trànsit rodat a quatre passes de l'edifici de l'ajuntament. Els actors convidats, 6 operaris municipals, un dels quals acreditat amb la xapa oficial de policia, una patrulla, i un nodrit grup de veïns admirant com s'inverteixen diligentment els seus (creixents) impostos municipals.

El cas és que el test i la seua planta estava entrebancant l'accés de vehicles en cas d'emergència al carrer peatonalitzat. Desconec quan de temps portava el test suposant un perill públic, però el cas és que açò no va ser advertit per cap regidoria procurant el bé per als valencians, sinó que es van donar compte els serveis de neteja municipals quan preparaven la inauguració del carrer (si si, d'un carrer), abans que arribara l'alcaldessa Rita Barberà. Primer premi al dissenyador del carrer que enlloc de plantar arbres posa testos de ciment, i que a sobre després converteix un pacífic carrer peatonal en una trampa sense eixida.

Alertada del perill una patrulla de la Policia Local, un agent, acomplint la seua missió, pren les regnes de la catàstrofe i avisa un operari municipal per retirar-lo. Aquest, al seu torn, diu que sí, que el test es competència seua, però que la planta en qüestió és cosa de parcs i jardins. Se'ls cita immediatament al lloc dels fets. Apareixen i s'emporten el vegetal que ja s'havia marcit de vergonya aliena. Però aquí no acaba la història perquè el test continua al lloc, i ai làs !! està agafat a unes fustes al terra per mitjà d'uns resistents cargols. No patiu que una estona després apareix pel cap del carrer l'amo dels cargols equipat amb l'eina per treure'ls. 5 minuts després, es deferma el pànic en comprovar que no hi ha cap pressa de llum per endollar l'eina i l'agent de l'ordre, amarat de suor ja, sol.licita que li porten un generador de llum a la nova zona zero valenciana. El generador no arribarà mai perquè l'operari que l'ha de dur ha sigut víctima de la passa de grip i està malalt. Davant la imminent declaració de zona catastròfica de la cantonada, l'agent de l'ordre no pot més, i lliga amb una corda el test i accelera el cotxe fins a arrossegar alguns kilos de ciment i molts d'incompetència.

Ara direu que tot això m'ho he inventat jo, per tal de desgastar el govern municipal. Si de debó ho creieu, ací teniu la informació publicada per un diari valencià. Ara bé, si un test és capaç de posar en relleu la superposició de tasques absurdes dels diversos departaments de l'ajuntament, què passarà amb la distribució dels recursos municipals del Cap i Casal? Arribats a aquest punt, estic en condicions d'afirmar, que si bé està mort, Groucho Marx era de València.

Insubmissió "divina"

Anna Peña — Fri, 30 Jan 2009 23:27:40 +0100

Amb aquest post, inicie una nova singladura al periodisme digital, aquesta vegada des de les pàgines del diari Directe.cat. Sempre he cregut que internet era potser el lloc més idoni on visualitzar d'una manera més cara, el nostre projecte de futur com a país, en un espai on les barreres són mínimes i la capacitat d'acció la que estime oportú cadascú de nosaltres. Aquest nou repte, no és cap altra cosa que fixar una nova llumeta, que encara fa massa poca llum, en allò que es diu l'espai català de comunicació. Una nova espelmeta escrita tímidament des de la ciutat de València.

Feta la primera declaració d'intencions, i parlant d'espelmes i ciris, avui ens hem desdejunat els titulars de la premsa valenciana arran de la sentència del Tribunal Suprem. Francisco (abans conegut com a Francesc) Camps titlla de "revés per al govern de Zapatero" que s'haja prohibit l'objecció a l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania. Com sempre, barra lliure per dir-les de l'alçada d'un campanar, i algun mitjà disposat a saltar-se totes les convencions periodístiques i fer-li cova al president. Ja tindrem temps d'entrar a comentar les aventures del president amb els mitjans, als quals fa més de dos anys que no admet preguntes a les rodes de premsa, però val la pena parar compte a la sentència i al que suposa.

Des de finals del mes de juny de l'any passat, hem assistit a la que potser és la utilització més mesquina dels professionals de l'educació que es recorda. Per tal de boicotejar una matèria curricular s'ha coartat als professionals fins a punt d'envair la llibertat de càtedra, enrarint les aules amb manipulacions i una legió de traductors a l'anglès. És cert que l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania és una nova "eixida per la tangent" del govern Zapatero en no voler afrontar el problema al recte i treure la religió de l'escola, però també és cert, que això no dóna via lliure a què, seguint mandats "divins" (mai millor dit), s'atempte contra una matèria aprovada per majoria i recomenada per la UE.

De nou, el veritable govern a l'ombra, més fosc, i amb més sotanes que en l'aparença formal, fica cullerada allà on pot i el govern formal obeeix i s'inventa mil i un entrebancs per incomplir (impunement) una llei. Aquesta vegada, amb el pretext de l'anglès, s'ha intentat enfosquir de nou les matèries curriculars a les escoles valencianes com ja es va fer fa uns anys amb els autors nascuts a Catalunya i les Illes als llibres de literatura catalana. La justícia, en el que supose que diran que també és un revés al Govern Central, va donar la raó a aquells que explicaven que enlloc de les lleis d'educació parlava de l'obligatorietat d'impartir en anglès una matèria. Una vegada més, una ordre de la Conselleria d'Educació, passava per davant dels dissenys dels programes de cada centre, que tants i tants mesos ocupen als professionals.

Potser, caldria que més d'un (i de dos, i de tres) centenars de milers de votants feren un cop de cap, perquè a la Plaça de Manises, ja fa molts anys que manen uns amb majoria absoluta i altres que no els ha votat ni déu (bé, déu potser sí), sense tenir a bé de complir les lleis humanes (les divines per suposat). Per a mostra un botó: a València no hi ha hagut cap creuament d'autobus laïcs i religiosos com sí que l'ha hagut a Barcelona. No és perquè no hi haja un moviment laïc clar a València, que hi ha i es va visualitzar ben clarament en la campanya "jo no t'espere" arran de la visita del Papa al cap i casal, és que l'expedient de petició de publicitat dels autobusos urbans de València s'ha "perdut". On? Hi ha dos possibilitats. A l'Ajuntament o a l'Arquebisbat. S'admeten apostes.