Blog Alfons López Tena

Catalunya independent i la Unió Europea

Alfons López Tena — Tue, 17 Sep 2013 15:55:00 +0200

Cap norma dels tractats de la Unió Europea estableix expressament què se n'esdevé quan part d'un Estat membre es constitueix en Estat independent, per tant s'ha d'analitzar cada aspecte regulat als tractats amb el mètode de Jack l'Esbudellador: anem per parts.

1. Euro

Cada Estat pren com a pròpia la moneda què en vol, hi ha Estats fora de la UE que tenen l'euro com a moneda (Montenegro, Kosovo, Andorra, etc), com Estats fora dels Estats Units que tenen el dòlar com a moneda (Uruguai, Panamà, Equador, etc). Ningú no pot expulsar la Catalunya independent de l'euro, només no admetre-la al Consell de Direcció del Banc Central Europeu, on per cert Espanya no hi és: la seva plaça l'ha pres Luxemburg.

2. Mercat Únic, la lliure circulació de mercaderies, capitals, serveis i persones

Ara totes les empreses i ciutadans dels Estats membres de la UE tenen aquests drets a Catalunya, que és part d'un Estat membre. Certament aquests drets els poden perdre, però només si els 28 Estats membres prenen la decisió per unanimitat. Si la prenen, les empreses alemanyes ja no podrien exportar a Catalunya ni establir-se lliurement, ni exportar a la resta de la UE el que fabriquen a Catalunya; els treballadors romanesos necessitarien permís de residència i treball; les financeres britàniques no podrien moure lliurement capitals; ni els professionals italians prestar serveis sense traves.

Presa la decisió, per unanimitat dels Estats membres, d'expulsar la Catalunya independent del mercat únic, l'Estat català pot establir els requisits, impostos i aranzels que li plaguin, com ara gravar amb més impostos al BBVA que al Banc Sabadell, establir que tota empresa a Catalunya ha de tenir un 51% mínim de capital català, que per vendre a Catalunya l'aranzel d'importació dels productes francesos és del 500% i els d'EUA o Rússia el 0%, expropiar sense indemnització com fan Argentina o Bolívia, etc. Si ens expulsen, mans lliures.

3. Institucions europees, la presència al Consell, la Comissió, el Parlament, el TSJ, etc

Per integrar la República de Catalunya cal una decisió dels 28 Estats membres per unanimitat. Al meu entendre no té cap importància, perquè tindríem un pes equivalent a Dinamarca, i ja se sap que la Unió Europea és com la granja d'Orwell: tots els Estats són iguals, però uns són més iguals que els altres.

4. Conclusions

Al dia següent de la independència de Catalunya tot segueix igual pel que fa a la moneda, i pel que fa a mercat únic mentre no ens expulsin per unanimitat dels 28 Estats membres; però els nostres President, Ministres, Directors Generals, etc, no aniran a les reunions de la UE mentre no ho acordin per unanimitat els 28 Estats membres.

Els interessa a tots i cadascun dels 28 Estats membres arriscar les seves inversions i exportacions a Catalunya? Li interessa a França, amb més de 1.400 empreses a Catalunya? A Alemanya, amb més de 1.000? A Itàlia, amb més de 700? Al Regne Unit i Holanda, amb més 500 empreses cadascuna? Només el 2012 van invertir 2.614 milions € a Catalunya, els interessa que puguem blocar els seus capitals i beneficis? Volen un tracte privilegiat per les 800 empreses americanes i 300 japoneses a casa nostra, i discriminatori contra les empreses dels Estats que no reconeguin la Catalunya independent?

Realment els interessa a tots els 28 membres de la UE tenir un Estat independent, amb 7'5 milions d'habitants i un PIB de 200.000 milions €, fora del mercat únic, amb plena llibertat fiscal, comercial, política, i militar? Volen que siguem un Free Rider? Volen un Estat espanyol membre amb deute del 100% del PIB i un Estat català no membre amb deute del 25% del PIB?

No sembla que els altres 27 hagin fet amb Espanya un pacte de suïcidi. Els Estats no tenen amics permanents ni enemics perpetus, tenen interessos, aquests sí permanents i perpetus. No cal parlar de drets, democràcia, i valors europeus. Parlem dels seus interessos, que és l'únic que els importa, i és l'únic que ens hauria d'importar als catalans.
Per cert, ens interessa a nosaltres seguir a la Unió Europea?

Article publicat a Vilaweb 16-9-2013

Via a la Independència. La Sénia no és frontera

Alfons López Tena — Tue, 10 Sep 2013 09:50:00 +0200

En democràcia i en temps de pau, per assolir la independència han de confluir quatre factors: una gran mobilització popular, l'hegemonia intel·lectual, la majoria social i una majoria parlamentària i un govern que tinguin com a objectiu central i immediat la independència.

Ho tenim? Només en part:
–Fa anys que vam assolir l'hegemonia intel·lectual enfront del patètic unionisme, limitat als sentiments i a l'amenaça.
–Tenim una majoria social consolidada, com mostren totes les enquestes.
–Tenim sobretot una mobilització popular fortíssima i sostinguda.
–La casta política, però, no ha endegat un procés d'independència.

La majoria parlamentària de CiU i ERC que avui governa a Catalunya no es compromet, en el seu 'pacte per la llibertat', a fer la independència, sinó a exercir el dret de decidir (concepte que no existeix) per tenir un estat propi (concepte que tampoc no existeix) a través d'una llei de consultes que el parlament va tramitant a ritme caribenc de fa més d'un any i mig, que no servirà de res perquè quan l'aprovin serà immediatament suspesa per l'estat espanyol.

Continuen distraient-nos amb comissions, consells, comitès, paraules boniques i bons sentiments, però CiU i ERC ja han incomplert la primera acció a què es van comprometre: aprovar al parlament abans de l'1 de juliol de 2013 la convocatòria de referèndum i la pregunta.

Mentrestant, el país se'ns enfonsa en tots els aspectes: econòmic, social, lingüístic..., i l'escanyament espanyol no té aturador: inoperants Junqueras i Mas, Espanya ens roba més.

Podem dir que som en un procés d'independència? Sí el social, però no el polític, que només s'engegarà si s'anuncia i s'aprova al parlament que volem constituir-nos en estat independent, i s'estableixen els procediments i el calendari: si CiU i ERC presenten i voten la data i la pregunta del referèndum.

Però, tot i la tebiesa i les tergiversacions de CiU i ERC, tenim la força d'un poble que sí que ho veu clar, i cal que torni a sortir al carrer aquest 11 de setembre, a la Via cap a la independència i a les manifestacions. Ho ha de fer no solament per tornar a dir al món que volem ser independents, que som un sol poble i que anem tots junts; sinó sobretot per exigir a CiU i ERC que recullin i compleixin la voluntat del poble anunciant tot seguit la data i la pregunta del referèndum d'independència, i que es comprometin a convocar-lo i a fer-lo el 2014, sigui què sigui que pugui dir o fer Espanya.

Encara que alguns ho vulguin –d'ací i d'allà–, la nació no s'acaba al Sénia, sinó més enllà. Per això el dia 11 de setembre seré al Maestrat, fent via amb els catalans del nord i del sud que volem la independència de tota la nació. I no pararem fins a aconseguir-la.

Consulta sense pregunta?

Alfons López Tena — Fri, 28 Jun 2013 15:30:00 +0200

CiU i ERC van comprometre's al pacte de govern a fer pública la pregunta del referèndum i aprovar-la al Parlament el 1r semestre del 2013, però ara Mas diu que ja n'ha complert, Rull i Turull que s'ha d'ajornar, Rovira que s'ha de complir però no cal la pregunta, i Junqueras s'enganya o ens enganya afirmant que l'acord de govern "no diu res de la pregunta durant el 1r semestre del 2013"

Què hi ha del cert?

Al "Pacte per la llibertat" entre ERC i CiU un dels compromisos més destacats és d’establir la pregunta del referèndum en termini que expira el proper 1 de juliol:

I) A l'annex 1.3 es comprometen a “obrir un procés de negociació i diàleg amb l'Estat espanyol per a l'exercici del dret de decidir que inclogui l'opció de convocar un referèndum, previst en la Llei 4/2010 del Parlament de Catalunya, de consultes populars per via de referèndum. En aquest sentit, s'estableix el compromís de formalitzar la petició dins del primer semestre del 2013.”

II) A La llei a la qual remet el pacte s'ordena que és el Parlament qui tramita i aprova la petició de referèndum (art 18), a proposta del govern (art 16.3) o de 2 grups parlamentaris (art 17.2), i que en tot cas ha d'incloure la pregunta "formulada de manera clara, succinta i inequívoca" (art 7.1)

Se'n deriven tres coses:
1) Abans de l’1 de juliol s'ha de presentar al parlament la proposta de referèndum
2) La proposta ha d’incloure la pregunta
3) Si CiU es nega, ERC la pot presentar amb CUP, o amb ICV, o amb tots dos

Als processos d’independència, en democràcia, un o diversos partits prometen a l’electorat que si els atorguen la majoria parlamentària proclamaran la independència, o convocaran un referèndum per votar-la. En el primer cas, tant a nivell intern com internacional s’entén que el procés d’independència comença quan n'obtenen majoria absoluta. En el segon cas, quan Govern o Parlament estableixen la pregunta i la data del referèndum.

Fins ara hem llegit excuses de polítics que semblen voler escampar la confusio per amagar-se'n. Si Junqueras i Mas no són capaços de complir els compromisos adquirits davant del poble, què en podem esperar d'ells?

Fins al 30 de juny estan a temps de complir, que ho facin. Esperem i desitgem que pel bé del país CiU i ERC compleixin i presentin en el termini promès la proposta de referèndum al Parlament, pregunta inclosa. Els processos d’independència, per reeixir internament i ser reconeguts internacionalment, requereixen claredat, seriositat i fermesa. Aquest és el desig de la bona gent de Solidaritat, existim per atènyer la independència i persistirem fins a la victòria. Sempre.

Article publicat a Nació Digital el passat 23 de juny de 2013

Si vols la independència, vota-la

Alfons López Tena — Thu, 01 Nov 2012 23:59:00 +0100

Les properes eleccions seran la primera vegada que el poble votarà no en clau de qui administra i gestiona la misèria autonòmica, ni de a qui s’encarrega intentar acords i pactes impossibles amb Espanya que acaben sempre en fracàs i frustració. Aquesta vegada és la independència la qüestió cabdal que centrarà i determinarà l’opció dels votants per un o altre partit.

És la independència la decisió més transcendent que un poble pot prendre, i exigeix claredat i credibilitat als partits per tal que pugui obrir-se amb garanties, seriositat, i rigor, el procés polític il·lusionant i difícil que culmini en la proclamació i reconeixement internacional del nostre Estat independent, de la República de Catalunya.

Les mancances, ambigüitats, trajectòria, i acomodament autonomista de la casta política catalana tradicional, fan més que dubtós que els partits “de tota la vida” tinguin realment la voluntat i el tremp de complir la voluntat majoritària del poble català d’assolir la independència en 1 o 2 anys, que no la pretenguin escamotejar per un nou intent de peix podrit al cove foradat com han set l’Estatut i el pacte fiscal que tant defensaven no fa ni dos mesos.

Solidaritat Catalana per la Independència som el vot independentista útil, som la garantia d’independència.

En 32 anys de Parlament, només Solidaritat ha presentat la Llei per convocar el referèndum i declarar la independència. I ho tornarem a fer la propera legislatura. Els altres partits només parlen d’independència o d’Estat propi quan es convoquen eleccions, però després pacten amb el PP, acorden tripartits amb el PSC i fan president Montilla, o impulsen el pacte fiscal amb Espanya. Nosaltres som la garantia que el clam de l’11 de setembre arribarà al Parlament de Catalunya i no serà traït.

Tenim el full de ruta més clar per aconseguir la independència, sabem com fer-ho.

1) Constituirem un Govern d’unitat nacional per la independència.

2) Prepararem les noves àrees de Seguretat Social, Hisenda, Energia, Afers Exteriors i Seguretat.

3) Negociarem amb la comunitat internacional el reconeixement de l’Estat català.

4) Celebrarem el referèndum d’independència com a màxim l’11 de setembre de l’any 2014.

5) Si Espanya impedeix el referèndum, declararem la independència al Parlament.

6) Treballarem per estendre la independència a la resta dels Països Catalans.

Cal evitar la majoria absoluta de CiU perquè no continuïn amb les ambigüitats. Solidaritat estirarà el proper govern de la Generalitat cap a la independència. Però amb una majoria absoluta de CiU, els contraris a la independència com el “sector dels negocis” o Duran i Lleida podran posar pals a les rodes al procés, i continuaran les ambigüitats d’Artur Mas: Estat propi -però com Massachusetts o Baviera en lloc d’Estat independent –com Dinamarca o Holanda-, interdependència en lloc d’independència, consulta en lloc de referèndum, o renunciar a la independència “clàssica” (que és l’única que entén el món perquè és l’única que existeix). Si només d’ells depèn, cauran de nou als paranys espanyols.

Amb la independència farem de Catalunya l’Holanda del Mediterrani, un país de progrés i de benestar, un país de primera. Tenim el mateix PIB que Dinamarca, ens mereixem una societat d’igualtat d’oportunitats, de benestar, de promoció de la innovació i el mèrit, pròspera, democràtica i cívica.

Volem la independència i l’Estat català al servei del poble, de la Catalunya que matina, de la gent que s’esforça, s’arrisca i aixeca el país. Al servei de les classes populars, dels treballadors/es i de les classes mitjanes. No volem que a la Catalunya independent continuïn manant els de sempre, els poders fàctics que treuen profit de vendre’ns a Espanya. La força de Solidaritat serà la força que tindrà la independència al servei d’una Catalunya de qualitat on mani el poble. Podem fer-ho perquè tenim 0€ de deutes amb bancs i caixes, tenim les mans lliures i no ens devem més que a un sol mandat, al del nostre poble.

Article publicat a El Mundo el passat 25 d'octubre de 2012

El rey felón

Alfons López Tena — Wed, 19 Sep 2012 23:00:00 +0200

Juan Carlos de Borbón empezó su infausta carrera, después de matar a su hermano de un certero disparo, poniéndose a disposición del dictador fascista y asesino que a la sazón aherrojaba España, colonias incluidas, con la pretensión de que le designara sucesor. Ninguna bajeza le fue ajena, incluida la felonía de ser proclamado rey por las Cortes fascistas mientras su padre, Juan III, vivía y no había abdicado, lo que le arrancó al cabo de los años. Mantuvo intacto el aparato de la dictadura y sus responsables, hasta que la presión popular e internacional le hizo imposible mantener la monarquía del 18 de julio. Juró los Principios Fundamentales del Movimiento, jamás ha jurado la Constitución.

Borboneó de inmediato intentando establecer un régimen semiautoritario, promovió golpes de Estado, y su fracaso le hizo prisionero de una voluntad democrática general que inteligentemente le presentó com un garante de la democracia que le atrapó en ese papel.

Vinieron unas décadas de envolverlo en un respeto basado en la continua intimidación, censura, y compra de periodistas y de políticos, facilitada ésta por el inmenso patrimonio que por comisiones y favores se dedicó Juan Carlos a amasar, no sin abandonar a la prisión a sus sucesivos colaboradores y encubridores según estallaban los escándalos que su corrupción generaba.

Todo empezó a torcerse en los últimos años, cuando internet imposibilita el círculo de silencio mediático y las fábulas que le protegían, a él, a su patrimonio y métodos de conseguirlo, a su vida personal y sexual, a su familia disfuncional, y a su insondable estupidez y maldad. Los documentos de los paises extranjeros empiezan a desclasificarse, y nada puede hacerse para impedirlo.

La última peripecia de este asesino de elefantes y osos emborrachados ha sido ejercer un papel político beligerante en contra de las aspiraciones democráticas de quienes se supone que son su pueblo, el millón y medio de quimeras que nos hemos manifestado en Barcelona reclamando la independencia de Cataluña. ¿Alguien recuerda que los monarcas de Dinamarca actúen así contra la voluntad de independencia de Groenlandia o las Islas Feroe, o en su tiempo de Islandia? ¿Lo han hecho los de Bélgica contra Flandes? ¿Los monarcas británicos han sido beligerantes contra la independencia de Canadá, Australia, o Escocia?

No es casual que los brasileños entronizaran un emperador de la Casa real portuguesa, que docenas de Estados independientes mantengan como Jefe de Estado a la Reina de Inglaterra, pero que ningún Estado independizado de España haya mantenido a su rey. Es el sino de España y de sus reyes, incapaces de admitir la voluntad democrática de independencia y sólo conocedores de la amenaza, el insulto, y la represión, como métodos para mantener lo que ellos llaman España unida.

Escribí hace 5 años en este diario: “Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE. Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.

España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.

Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.”

Españoles, quedaos con vuestro rey, con su familia, y con su heredero, de quien el Marqués de Mondéjar, ex Jefe de la Real Casa, dijo en un brindis en mi presencia en Madrid en el año 2002: “Agradezcamos a la Providencia habernos dado un Príncipe que ha heredado toda la inteligencia del padre y toda la simpatía de la madre.” Que os aproveche.

Article publicat a Público el 19 de setembre de 2012

El suïcidi de l'autonomisme

Alfons López Tena — Mon, 17 Sep 2012 15:00:00 +0200

Després d’any i mig d’arrossegar la qüestió a conveniència de Convergència, el passat dimecres el Parlament va parir un ridícul ratolí com a “pacte fiscal”, ben allunyat del concert econòmic i que no assegura ni la caixa ni la clau de la caixa, ni va sumar cap més suport que el d’un diputat socialista als ja coneguts fa mesos de CiU, ERC, ICV-EUiA, i un trànsfuga. És el sisè “pacte fiscal” que s’intenta amb Espanya, a més dels dos Estatuts d’autonomia. Poden ara passar dues coses:

1.- Que Espanya accepti aquest sisè pacte fiscal. El resultat, suposant que Espanya compleixi el pacte (cosa inèdita), fóra nul, i confirmarà de nou la frase de Sala i Martín sobre les dues úniques lleis constants a l’Univers: la velocitat de la llum i que després de cada pacte fiscal Espanya continua robant als catalans entre el 8% i el 10% del nostre P.I.B cada any.

2.- Que Espanya no l’accepti i ofereixi uns minsos retocs a la LOFCA, en la línia dels 5 pactes fiscals anteriors, i continuï robant als catalans a cor què vols, com sempre.

La diferència enguany, però, va ser la clara i palpable sensació d’esfondrament anímic que fins i tot els defensors del sisè pacte fiscal en traspuaven. Ningú, ni tan sols ell, es va creure Mas quan parlava de “dia històric”, ningú va mostrar el mínim signe de creure que aquesta sisena proposta vagi enlloc ni serveixi per res, ningú va celebrar res. Planava per l’hemicicle l’avorriment de la repetició, de someres condemnades a voltar la mateixa sínia una i altra vegada sense cap resultat positiu, com ja van fer amb l’Estatut i amb el cinquè pacte fiscal, batejat per Iceta com “estratosfèric” per superar els quatre anteriors, tots ells “el millor de la història”. Ja no els hi queda esma als autonomistes ni per dissimular el fracàs mentint, ho han fet massa vegades i massa sovint com per gosar-hi.

Malgrat la propaganda dels mitjans del règim i del seu cor de subvencionats, la gent ja no s’empassa les mentides de l’autonomisme, ni es creu que sigui possible aconseguir res a Espanya. La votació del pacte fiscal al Parlament és inútil, diu el 70% dels enquestats per TV3, i els propis promotors i propagandistes reconeixen que no s’aconseguirà res però que és necessari fer aquest pas per obtenir una nova frustració.

Prou d’aquest color. Al poble de Catalunya no li calen més frustracions, sinó resultats; no li calen noves pastanagues inassolibles sinó emprendre batalles que pugui guanyar; no li calen un Govern i uns partits irresponsables que no fan res més, per aturar la sagnia espanyola que està destruint Catalunya, que proposar a Espanya pactes fiscals de fum, frustració, i fracàs. Al poble de Catalunya li cal esperança, li cal confiança en un futur millor, li cal l’orgull i la dignitat del vencedor. Li cal emprendre el camí de la independència i assolir-la, vencent a Espanya, perquè cap més projecte és a l’abast del poble de Catalunya que la independència o la rendició, sotmetre’s a Espanya o deslliurar-se’n, perquè a Espanya no hi res a fer.

Deia Marx que la història es repeteix, la primera vegada com a tragèdia i la segona com a farsa. Amb el nou Estatut vam viure la tragèdia, amb el pacte fiscal vivim la farsa d’una casta política autonomista feble vers l’amo espanyol i forta amb el seu propi poble, a qui fan pagar en retallades i patiment la seva incompetència, covardia, i cinisme. Ningú els ho agrairà: si guanya Espanya, no pagarà traïdors. Si guanya Catalunya, el poble escopirà sobre la seva memòria.

Article publicat a El Mundo el 29 de juliol de 2012

Espanya abocada a un nou 1898

Alfons López Tena — Tue, 29 May 2012 16:00:00 +0200

Amb freqüència creixent s’esdevenen a Europa i Amèrica simposis i conferències per analitzar els processos pels que un poble s’independitza i crea un nou Estat en situacions d’estabilitat democràtica, davant la importància i probabilitat creixents de noves independències a Europa occidental. A diferència de les independències sorgides de la descolonització o de la derrota i esfondrament d’imperis, ben conegudes i estudiades, eren llunyanes i escasses les que han resultat d’una decisió democràtica presa dins d’un Estat que no estigui en crisi terminal, com ara a la primera meitat del segle XX Noruega, Irlanda i Islàndia. Darrerament, però, Eslovàquia, Montenegro i Kosovo, i els referèndums al Quebec, interpel·len la comunitat internacional sobre els límits de la democràcia, l’abast dels drets, i els aspectes socials, econòmics, morals, i legals dels processos polítics d’independència.

Els casos de Catalunya, Flandes i Escòcia han estat l’objecte de la conferència internacional organitzada la passada setmana per la London School of Economics, on vaig ser convidat com a ponent. És impossible recollir aquí la riquesa i profunditat d’idees que uns excel·lents acadèmics, ponents i participants, generen a una de les millors universitats del món, però per als catalans crec que el més rellevant és constatar com la nostra independència és contemplada internacionalment com una possibilitat real.

Les tres nacions estudiades tenen en comú la pertinença secular a un Estat aliè que n’ha maldat per bastir una identitat inclusiva i substitutòria, per convertir els escocesos en britànics, els flamencs en belgues, i els catalans en espanyols, i el fracàs d’aquesta política assimilista. La més gran diferència, però, rau en la singularitat espanyola, per la seva comparativament curta i defectuosa trajectòria democràtica, que aixeca la preocupació per la seva desestabilització profunda en cas d’independència de Catalunya i Euskadi. Fins ara les independències democràticament decidides no han provocat la crisi dels Estats on s’han esdevingut, però si Espanya s’entesta com fins ara en la mera negativa i no deixa als catalans cap més opció que acatar i sotmetre’s, la manca de mecanismes efectius de repressió per impedir una independència unilateral pot dur Espanya a una crisi post-independència tant o més desestabilitzadora que la generada per les americanes o la cubana.

El problema per a Europa i Occident no és que Catalunya s’independitzi, sinó que el fracàs en impedir-ho dugui Espanya a la postració. Si l’única opció que Espanya deixa a Catalunya és independitzar-se contra Espanya, que segueixi negant-se a cap diàleg ni negociació que pugui dur a una independència acordada, s’esdevé un joc de suma zero que Catalunya guanyarà, perquè res ni ningú en democràcia pot impedir la voluntat d’un poble. Totes dues nacions, Catalunya i Espanya, poden guanyar sent Estats independents, si el procés és mútuament acceptat, però si Espanya, com fins ara, s’erigeix en enemic, serà tractada com a enemic, perdrà, i un nou 1898 és el seu trist horitzó.

Als catalans només ens cal votar la nostra independència, no ens cal destruir Espanya, però si els espanyols vinculen una i altra cosa en tindran les dues. És la seva elecció: si actuen com ho fan el Regne Unit, Canadà o Bèlgica, la nostra independència serà per ells un nou començament. Si no, perdran quelcom més important per ells que Catalunya, perdran Espanya.

Article publicat a El Mundo el passat 27 de maig de 2012

La independència es vota a les urnes

Alfons López Tena — Wed, 18 Apr 2012 13:30:00 +0200

Arreu del món quins siguin els grans temes que fixen el marc de les decisions col·lectives configuren blocs socials que es defineixen al voltant d'un eix programàtic central en què els partidaris de cada opció quallen i s'oposen als contraris. De vegades un d'aquests eixos esdevé hegemònic i àdhuc únic, com l'eix dreta/esquerra en moltes societats contemporànies, o l'eix dictadura/democràcia els anys 20 i 30 del segle XX i sota les dictadures. Sovint, però, són diversos els eixos que configuren els blocs socials, com de vegades l'eix religiós/laic, o l'eix nacional en les nacions sense Estat propi.

A Catalunya, en els períodes no dictatorials del segle XX i als nostres dies, dos han estat i són els eixos definitoris, el "social" dreta/esquerra, i el "nacional" catalanisme/espanyolisme. Van tenir la seva importància i àdhuc hegemonia l'eix religiós, al primer terç del segle XX, i l'eix dictadura/democràcia, dels anys 20 als 70, però els darrers trenta anys són els eixos social i nacional els que estructuren la societat catalana, els que agrupen els individus al seu voltant i malden per assolir l'hegemonia, perquè més i més gent prengui les seves decisions, entre elles la de votar un determinat partit, en funció d'adscriure's preferentment en un o altre eix.

Al segle XXI apunta un nou eix rellevant que malda per generar una nova definició i adscripció, el dels partidaris o contraris a la independència de Catalunya. La consolidació d'un nou eix definitori en la societat catalana, que es contraposa als dos preexistents i els disputa l'hegemonia, dependrà de l'existència de prou gruix social de persones que s'ubiquin primordialment en l'eix independentista, generin discurs global, i prenguin decisions, també electorals, en funció d'aquesta adscripció, per sobre de la que tinguin en els eixos social i nacional. Amb un suport a la independència superior al 40%, els dos milions de persones que se'n reclamen tenen un comportament electoral només en part determinat, però, per les posicions dels partits respecte a la independència de Catalunya. És aquesta la dada essencial per concloure si aquest eix és o no rellevant: que el vot d'un gruix important de persones es decideixi en funció de la seva percepció de la posició dels partits en aquesta matèria.

No sembla forassenyat concloure que l'eix independentista/unionista comença a ser un eix rellevant en la societat catalana, si bé encara de menys importància que els eixos tradicionals social i nacional, i una de les seves manifestacions és que al voltant de 500.000 persones voten, o s'abstenen, en funció de la seva adscripció independentista, molt per sota dels dos milions que opten per la independendència però que no voten en funció d’assolir-la. Com més d'aquestes persones votin o deixin de fer-ho en funció de l'eix independència, i no dels eixos social i nacional, serà hegemònic a la societat catalana un dels tres eixos, i es determinaran les majories electorals i les possibilitats d'aliances. L'eix nacional és hegemònic a Euskadi, i per aquesta raó s'alien PP i PSOE. L'eix social és hegemònic a Catalunya, d'ençà de l'aliança ERC-PSOE, tant durant el govern tripartit com a l’actual aliança CiU-PP. Si l'eix independència esdevé hegemònic, quins partits el lideraran? Amb quines aliances? Algunes coses són ja clares: sense el vot independentista, no hi ha majories a Catalunya, només retenint-lo poden els partits autonomistes mantenir la seva actual hegemonía.

Article publicat a El Mundo el 25 de març de 2012

La raó de la força

Alfons López Tena — Sun, 29 Jan 2012 22:00:00 +0100

Del seu naixement ençà, al llarg de segle i mig, el catalanisme polític hegemònic ha propugnat sempre respecte a Espanya l’entesa, el diàleg, la pedagogia, l’encaix, el pacte, amb l’objectiu de compartir sobirania i participar dels poders de l’Estat. De les Bases de Manresa al pacte fiscal, passant per Estatuts diversos, el balanç és el que en resulta de la resposta espanyola: dictadura, repressió, menyspreu, dominació, saqueig. Per pactar en calen dos, i Espanya mai no ha acceptat ser una part que pacta amb Catalunya, una altra part, sinó un tot que inclou Catalunya com a integrant seva: la part catalana no es relaciona ni pacta amb el tot espanyol, s’hi sotmet i prou.

No n’han mancat veus lúcides catalanes advertint de la inanitat del propòsit d’entesa amb Espanya, que com tots els dominadors mai no ha volgut ni vol ni voldrà pactar sinó manar. Advertia Rossell i Vilar el 1931: “L’error fonamental dels polítics i escriptors, catalans i espanyols, que, fins ara, han dialogat de les relacions entre Espanya i Catalunya, ha estat la pretensió de voler-se entendre a base de convèncer l’interlocutor... el punt de partida de les negociacions, ha de ser el de discòrdia, el franc reconeixement de no entendre’s, de renunciar a entendre’s en allò que és primordial i íntim”.

Una i altra vegada, però, els catalans s’han entestat i entesten majoritàriament en el pacte amb un amo espanyol depredador i dominant que com més sent els precs de pacte més en menysprea qui només se’n plany.

És la lliçó dels clàssics romans i xinesos. Conta Titus Livi que quan els gals comandats per Brennus havien ja pres i arrasat Roma i només el Capitoli assetjat encara es resistia, els afamats defensors proposaren als gals un pacte, negociat per Quintus Sulpicius per compte del Senat i acceptat per Brennus, mil lliures d’or a canvi de la retirada dels gals. Pesant l’or, però, els romans advertiren que a la balança els pesos duts pels gals estaven trucats i protestaren, rebent del cap gal la humiliació suplementària de afegir als pesos trucats la pròpia espasa i exigint-ne més, d’or, tot etzibant-los “Ai dels vençuts!”.

A l’altra banda del món Han Fei conta: “Davant l’imminent atac del Regne de Qi, el Regne de Lu envià Zi Gong per tal que els convencés, però els de Qi li respongueren: ‘Ens commou la teva oratòria i entenem els teus arguments, però no volem oratòria ni arguments, volem territoris’, atacaren Qi i el conqueriren. Veieu, doncs, com confiar en l’oratòria duu a la pèrdua de territoris, com li esdevingué a Lu, i fiar-se de la benvolença duu a la destrucció de Regnes sencers, com és sabut que li passà al famós Rei Yen de Xu. I és així perquè ni la benvolença, ni la rectitud, ni la saviesa, ni l’oratòria, són mètodes adients per la subsistència dels Estats. La força sí, però: si els Regnes de Xu i de Lu se n’haguessin servit per atacar els grans Regnes de Qi i de Qing, potser no n’haguessin sucumbit”.

Recomanaven els romans “aut consilio aut ense”, que al Xile lluitador per la seva independència d’Espanya traduïren magistralment: “Por la fuerza de la razón o la razón de la fuerza”. De res ens ha servit als catalans la força de la raó envers Espanya, que no n’atén ni n’entén ni en vol, i només ens vol per manar-nos, robar-nos, i assimilar-nos com a sotmesos. Fracassats tots els intents de pacte, és l’hora de la raó de la força. La força d’un poble que democràticament, cívica i pacífica opta i vota per la independència.

Publicat a El Mundo el 29 de gener de 2012

Per què aniré a declarar a l'Audiència nacional

Alfons López Tena — Thu, 03 Nov 2011 10:00:00 +0100

Un jutge d'instrucció de l'Audiència nacional espanyola ens ha citat a 10 diputats catalans a mitjans desembre per tal de declarar davant seu a Madrid com a testimonis i perjudicats per la manifestació dels indignats que va bloquejar els accessos al Parlament per impedir la votació dels pressupostos de la Generalitat. Protestaven contra les retallades, però el que van aconseguir és que de les retallades no se'n parlés gaire, sinó només del seu intent de bloquejar el Parlament.

Hi aniré, per les següents raons:

1. Per deixar clar que no he acusat ningú, que els acusadors són la Generalitat i el Parlament, ambdós governats per CiU, i que no tinc res a veure amb la meva citació, que ha decidit el jutge.

2. Per deixar clar que els catalans han de ser jutjats pels Jutjats de Catalunya, i que si no és així en el present cas és perquè, a diferència dels advocats defensors, ni la Generalitat ni el Parlament, ambdós governats per CiU, s'han oposat a la competència de l'Audiència Nacional espanyola ni han demanat que els acusats fossin jutjats a Catalunya.

3. Per deixar clar que va ser el Conseller Felip Puig qui va tancar tots els accessos a la Ciutadella menys un, creant una ratera agreujada perquè també va tallar el trànsit des de l'Arc de Triomf i l'Estació de França fins a la Ciutadella, obligant els diputats a passar a peu pel mig de la gentada sense protecció de cap mena. Mentrestant, ell i el seu govern, i els diputats que el Conseller Puig va triar a dit, van anar al Parlament en helicòpter.

4. Per deixar clar que els diputats espanyols tenen uns privilegis processals, com declarar per escrit i a casa seva, que els diputats catalans no en tenim. Només els en té el President de la Generalitat, que declararà a casa seva com a perjudicat i testimoni del que va veure des de l'helicòpter, ja que al carrer ell no hi va ser.

5. Per deixar clar que, mentre estiguem al seu Estat, els catalans tenim el mateix dret a emprar la llengua catalana que el dret que tenen els espanyols a emprar la llengua espanyola, i que tenim aquest dret no només a la Nació catalana, sinó també a Espanya a la seva Audiència nacional.

Per tot això hi aniré el dia 14 de desembre a les 10 hores del seu matí a Madrid a l'Audiència Nacional espanyola. Hi aniré, declararé la veritat, i declararé en català.

Article publicat el dia 2 de novembre al diari Avui

Vota More Geometrico

Alfons López Tena — Mon, 31 Oct 2011 09:30:00 +0100

Un fantasma recorre els partidaris de la independència de Catalunya, què hem de fer a les eleccions a Corts espanyoles del 20 de novembre? Els militants d’Esquerra i de Reagrupament ho tenen clar, votar la seva candidatura; els de les CUP també, abstenir-se i fer campanya activa per l’abstenció; i els de Solidaritat Catalana per la Independència tenen llibertat de vot. Els militants que en facin cas, és clar, perquè afortunadament cada cop més persones pensen per elles mateixes i no necessàriament segueixen la consigna rebuda, només si els hi convenç.
Abstinguin-se de seguir llegint els que ho tenen tan clar que qualsevol posició que no sigui la seva la consideren un acte de traïció, espanyolisme, i fosca conjunció amb el poder anti-català de Mordor, poden passar directament a la secció d’insults i difamacions a Internet.

Gràcies.

Les persones que continuen llegint deuen ser d’aquelles per les que voter n’est pas une affaire du coeur sinó una decisió racional presa en funció de la correlació de forces en joc, sempre amb arguments favorables i contraris que al capdavall es decanten per una opció com la preferida. Aquest vot more geometrico crec que es pot decidir amb els següents arguments i contra-arguments:

1.      La candidatura “ERC-Catalunya sí” és l’única independentista que es presenta, per tant cal votar-la per a dur la veu dels independentistes catalans a Madrid. En contra es diu que el seu programa és autonomista i no per la independència, que a Espanya no hi ha res a fer, i que ERC sempre fa el mateix, proclames electorals indepes i pràctiques autonomistes, com ara es demostra per haver refusat les propostes de Solidaritat. Una variable és desconfiar que ERC hagi canviat realment, i que cal empènyer-la a fer-ho castigant-la.

2.      Els independentistes no han de votar un parlament estranger on només servim com a coartada per legitimar la seva democràcia i que ens exhibeixin com a mones pintoresques sense incidència real. En contra es diu que cal ser-hi a tot arreu on es prenen decisions sobre Catalunya i fer sentir la nostra veu.

3.      Variable de l’anterior és votar nul expressant suport a la independència, posant al sobre una estelada, o votar en blanc per expressar refús a les eleccions espanyoles o a l’absència d’una candidatura independentista unitària. En contra es diu l’argument 1 i el contra-argument 5.

4.      Els partidaris de com pitjor millor propugnen votar PP, perquè com més escons en tingui més governarà contra els catalans i més els hi farà reaccionar a favor de la independència. En contra es diu que la majoria del PP ja se sap que serà absoluta o absolutíssima, i que cal mostrar que els catalans voten diferent dels espanyols i es resisteixen al tsunami de la gavina blava.

5.      Hi ha qui propugna no votar una candidatura independentista si no és unitària, per castigar i empènyer ERC, CUP i Solidaritat a entendre’s. En contra es diu que són projectes diferents amb estratègies i tàctiques diferents, que és millor que hi hagi pluralitat perquè la competència estimula i dissuadeix segons quines rebaixes, i que més val acceptar les coses com són i no perjudicar-les per una hipotètica millor.
6.      Hi ha qui diu que cal votar CiU per defensar Catalunya. En contra es diuen tres paraules: Duran i Lleida.

No fóra honest per les generoses persones que fins aquí hagin llegit no mostrar quina és la meva decisió al respecte, que no és gens fàcil de prendre. Com versificà el gran Joan Ferraté, m’estimaria el cavall: no votaré o votaré estelada.

Article publicat a El Mundo el 30 de setembre de 2011

La Generalitat anirà a la festa de Blanco pel corredor en un acte de provincianisme i subordinació

Alfons López Tena — Tue, 25 Oct 2011 17:00:00 +0200

L'assistència de la Generalitat a la festa de propaganda electoral del ministre Blanco per la decisió sobre del corredor ferroviari és un acte de provincianisme i de subordinació.

En Blanco s'ha definit durant tot el procés a favor del corredor central amb un document signat amb el ministre francès que era molt clar. Pel corredor mediterrani només ha tingut bones paraules i declaracions a la premsa d'interès purament electoral. L'única cosa que s'ha escrit i signat és l'acord amb el ministeri francès pel corredor central. Aleshores, quan hi va haver aquest pacte, el president Mas el va negar i després es va haver de retractar dient que no tenia prou informació.

Tenint en compte aquesta actitud del govern espanyol fins ara, la Generalitat no hauria d'anar a la festa d'en Blanco. Però com que són uns provincians subordinats fan allò que els surt de dins: anar a fer un 'Benvingut Míster Marshall' al ministre espanyol.

A més, sembla que el traçat pot desconnectar Alacant de la resta del país. Però en definitiva, cal tenir molt en compte que el corredor no es farà mai. Porten més de vint anys enredant la troca. No es farà mai. El problema és que si la Unió Europea finança el 10%, això vol dir que el govern espanyol hauria de posar-hi el 90% restant. I això és impossible que ho faci. Faran allò que els interessa, que són les connexions d'Algesires, Madrid, Guadalajara i Saragossa. Ho faran per vertebrar Espanya amb cables d'acer.

Un 'corredor mediterrani' que passa per Madrid, tots sabem de què es tracta. Després de vint-i-cinc anys reivindicant aquesta infraestructura sense aconseguir res, ja sabem que amb Espanya no s'obtindrà. Per tant, qui vulgui una connexió ferroviària de mercaderies d'ample de via europeu amb les xarxes europees ha de saber que això només ho farà un estat català. L'estat espanyol no ho farà mai.

Article publicat a Vilaweb el passat 18 d'octubre de 2011

Legalitat de la independència

Alfons López Tena — Mon, 01 Aug 2011 18:00:00 +0200

Tres quartes parts del Estats que hi ha al món s’han independitzat el darrer segle, i els Estats preexistents sempre reconeixen els nous Estats emergents. La via per assolir-ho l’expressa jurídicament la sentència del Tribunal Internacional de l’Haia de l’any passat sobre Kosovo, que s’havia proclamat independent amb una declaració totalment unilateral que no es va fer ni per la via de referèndum ni per la parlamentària, sinó de la mateixa manera que la dels EUA dos segles abans: els representants democràticament elegits es van reunir i declararen la independència, però no en una reunió parlamentària formal. A Kosovo ho van fer una part molt àmplia dels diputats junt amb el primer ministre en una reunió que no era un acte del Parlament, sense una votació, sinó simplement signant un document. Com si ara una majoria dels diputats del Parlament de Catalunya ens reuníssim i signéssim un document de proclamació d’independència, i això fos tot. El Tribunal de l’ONU ho ha avalat plenament, atorgant plena legitimitat jurídica a l’acte perquè el fan els representants democràticament elegits, sense entrar en la disquisició de si hi ha o no hi ha dret a l’autodeterminació, ni quin és el subjecte d’aquest dret, ni el seu àmbit d’aplicació; simplement es va plantejar si hi ha algun principi o norma de Dret internacional contrari a la proclamació d’independència que havia fet Kosovo. I va entendre que era legítima i legal pel senzill fet que havia estat realitzada pels representants democràticament escollits del poble de Kosovo.

El Tribunal va constatar que, quan es produeix una proclamació d’independència jurídicament legítima per part d’algun territori, immediatament els Estats existents la reconeixen, i això el va dur a avalar el reconeixement internacional d’una independència proclamada sobre la base del principi democràtic, malgrat que la Constitució iugoslava del moment proclamava Kosovo com a part constituent de la nació sèrbia i que, per tant, Sèrbia entenia que la possibilitat d’independència de Kosovo exigia prèviament la reforma de la seva Constitució. Com que la població kosovar era una minoria respecte del conjunt de la població de l’Estat, la reforma constitucional que formalment era possible, de fet, restava bloquejada.

Des del punt de vista jurídic el tema està clar: el principi democràtic avala la independència d’un nou Estat, tant si la decideix la seva població directament per via de referèndum, com si ho fa indirectament mitjançant els seus representants democràticament escollits. I sobre aquest tema ja hi ha jurisprudència i antecedents suficients que no només avalen la legalitat de la proclamació, sinó també la del seu reconeixement internacional per part de la resta d’estats ja constituïts.

Les passes, en tot cas, sempre són: guanyar les eleccions, formar un govern amb la intenció proclamada de convocar un referèndum o proclamar la independència, fer-ho, i obtenir el reconeixement internacional. I això pot fer-se d’acord amb l’Estat del qual es forma part, perquè aquest ja s’ha resignat a la independència d’una part del seu territori i població, o contra la seva opinió, precisament perquè ja hi ha els mecanismes jurídics avalats internacionalment per a fer-ho possible.

Espanya s’ha posicionat en contra, front als EUA, França el Regne Unit, Alemanya, el Tribunal de l’ONU i el Parlament europeu, i en companyia de Rússia, Xina i Veneçuela. Una vergonya impròpia d’una gran nació.

Article publicat a El Mundo

La proclamació de la independència: aspectes legals (nacionals i internacionals)

Alfons López Tena — Thu, 28 Jul 2011 14:00:00 +0200

El reconeixement del dret de les nacions a la independència i la consolidació d’una jurisprudència que l’avali ha experimentat una evolució política i jurídica durant el passat segle. Aquesta n’és una concisa anàlisi.

Tradicionalment hi ha hagut un lligam clar entre la frontera política dels estats i la frontera de la seva activitat econòmica, de tal manera que els límits de la primera marcaven els límits de la segona. Aquest lligam era la base dels grans imperis colonials i de la lògica de l’agregació de territoris per part d’estats que aspiraven a una hegemonia primer regional i després mundial. Això, en el cas de la relació espanyola-catalana, es veu molt clarament quan, al segle XIX, és justament la burgesia catalana la que s’embarca en un procés d’unificació de mercat: creació d’una moneda única –que és la pesseta–, supressió dels aranzels interns... Això mateix també té lloc alhora a Itàlia o Alemanya. És un procés que, hi insisteixo, porta a la construcció d’imperis i, per tant, a la invasió i agregació de territoris com a única manera d’accedir a les primeres matèries i al mercat potencial d’aquests mateixos territoris.

La separació de les fronteres política i econòmica

Però després de la Primera Guerra Mundial comença un altre procés que culmina als nostres dies: el de la liberalització comercial i la globalització, pel qual la frontera política no és la frontera econòmica: per tal d’incorporar primeres matèries, mercats i mà d’obra no és imprescindible formar part d’una mateixa unitat estatal. I això genera un efecte contrari a l’anterior, que és la creació de nous estats. Perquè si per a poder subsistir econòmicament és necessari formar part d’una unitat política més gran pel model d’economia d’escala imperant, llavors no és viable un Singapur, una Noruega o una Irlanda; però si pots exportar i importar sense tenir en compte la limitació política estatal, llavors sí que són viables. I arriba el procés de creació de nous estats al segle XX.

Així, per parlar del nostre cas, quan ja no hi ha únicament un mercat espanyol, perquè el mercat és l’europeu i el mundial; quan les decisions de política econòmica fonamentals ja no les pren el govern espanyol, és a dir, quan no hi ha uns tipus d’interès diferents, quan no hi ha una moneda diferent, ni una possibilitat de devaluació d’aquesta per al control del cost d’importacions i exportacions… quan tot això desapareix, aleshores passa a ser viable econòmicament la independència d’una unitat subestatal, perquè pot tenir una situació de prosperitat econòmica sense haver de formar part d’una unitat política més gran: només ha de formar part d’una unitat comercial més gran, que ara ja és el món.

I a partir d’aquesta realitat cal veure la vessant jurídica. Perquè el dret sempre ve darrere dels fets. Quan aquest procés que acabo de descriure es produeix a Europa, és quan té lloc la seva teorització jurídica i s’inventa un nou dret, el dret a l’autodeterminació, que queda consagrat internacionalment en la Conferència de Versalles, després de la Primera Guerra Mundial, a partir de la proposta nord-americana del president Wilson. D’aquí les independències, primer dels pobles dels imperis vençuts –l’austrohongarès, el rus, l’otomà– i, després, l’extensió d’aquest dret més enllà dels límits previstos, que eren precisament aquests imperis vençuts. Així tenim el cas de Noruega –que s’independitza de Suècia a començament del segle XX– i d’Irlanda el 1921, que s’independitza no pas d’un imperi en crisi, sinó de l’imperi més potent d’aquell moment, l’anglès.

Aquest darrer exemple desmenteix la premissa segons la qual només és possible la independència en el cas que hi haja una forta crisi de l’estat del qual es forma part. D’aquesta premissa es dedueix que, com que Espanya no està en crisi, ni ho estarà de manera immediata mentre romangui al si de la UE, la independència de Catalunya no és possible, tal com expressava aquell tòpic que repetia que “Catalunya és Lituània però Espanya no és l’URSS”.

Val adir que aquesta premissa tan repetida és ben falsa: les independències no es produeixen només quan hi ha una crisi de l’estat del qual es forma part, com demostra la independència d’Irlanda respecte del Regne Unit, o la de Noruega respecte de Suècia, la d’Islàndia respecte de Dinamarca o tants altres exemples com hi ha. En tots aquests casos el que és determinant és que hi ha una majoria de la població que entén, per les raons que siguin, que hi ha una situació de perill, de discriminació, de maltracte per no tenir institucions estatals pròpies. I aquest enteniment pot partir d’una consciència nacional preexistent o crear una consciència nacional ex novo, com és el cas del Paquistan, on no hi ha una nació paquistanesa preexistent a l’estat. Per exemple.

Dret d’autodeterminació? Principi democràtic!

Però, des del punt de vista jurídic, un nou estat necessita el reconeixement dels altres estats existents. Cal el control del territori i de la població com a condicions prèvies, però això no és suficient per adquirir la condició jurídica plena d’estat, tal com demostren els casos actuals de Xipre del Nord, Transdnièter, Abkàzia i Ossètia del Sud, que, tot i que compleixen les condicions de control del seu territori i la seva població, com que no tenen el reconeixement internacional per part de la resta d’estats, i només són reconeguts per Turquia (en el cas de Xipre del Nord) i per Rússia (en la resta de casos) no poden accedir a la condició plena d’estat.

Tanmateix, davant d’aquell procés contemporani de generació de nous estats que hem descrit anteriorment, la dinàmica normal per part dels estats ja existents és, senzillament, reconèixer els nous estats emergents. I la via per assolir-ho l’expressa jurídicament la sentència del Tribunal Internacional de l’Haia de l’any passat sobre Kosovo. Aquest país era en una situació molt peculiar des del punt de vista legal. Primer, perquè qui tenia totes les competències en matèria de relacions internacionals era l’ONU després de la intervenció de l’OTAN i els EUA; i, segon, perquè s’havia proclamat independent de Sèrbia amb una declaració totalment unilateral que no es va fer ni per la via de referèndum ni per la parlamentària, sinó de la mateixa manera que es va fer la dels EUA dos segles abans, això és: els representants democràticament elegits es van reunir i declararen la independència, però no en una reunió parlamentària formal. A Kosovo ho van fer una part molt àmplia dels diputats junt amb el primer ministre en una reunió que no era un acte del Parlament, sense una votació, sinó simplement signant un document. Com si ara una majoria dels diputats del Parlament de Catalunya es reunissin i signessin un document de proclamació d’independència, i això fos tot. Doncs bé, tot i la manca de formalitat parlamentària que feia témer l’anul·lació jurídica de l’acte, el Tribunal de l’Haia el va avalar plenament. I és molt interessant el fet que també es van sumar a aquest aval diferents opinions concorrents d’alguns dels estats membres. En aquest cas van comparèixer una quinzena d’estats, i tots van donar opinió favorable a la proclamació d’independència de Kosovo, incloent-hi els EUA i França.I amb les excepcions d’Espanya, Rússia, Xina i algun altre.

Allò interessant d’aquesta sentència i de les opinions concorrents favorables és que s’atorga plena legitimitat jurídica a l’acte perquè el fan els representants democràticament elegits, sense entrar en la disquisició de si hi ha o no hi ha dret a l’autodeterminació, ni quin és el subjecte d’aquest dret, ni el seu àmbit d’aplicació. Contràriament, les opinions d’Espanya, Rússia i Xina es fonamentaven precisament en la negació de l’existència d’un dret d’autodeterminació per part de Kosovo, sobre la base de l’argumentació que aquest dret només és aplicable quan hi ha una situació colonial, i que la relació Kosovo-estat iugoslau no era de caràcter colonial.

Cal dir que el Tribunal ni tan sols no va entrar a considerar si hi havia o no aquest dret en el cas de Kosovo, sinó que simplement es va plantejar si hi havia algun principi de dret internacional contrari a la proclamació d’independència que havia fet Kosovo. I va entendre que era legítima pel senzill fet que havia estat realitzada pels representants democràticament escollits del poble de Kosovo.

En segon lloc, el Tribunal va constatar que, quan es produeix una proclamació d’independència jurídicament legítima per part d’algun territori, immediatament els estats existents la reconeixen, i això el va dur a avalar el reconeixement internacional d’una independència proclamada sobre la base del principi democràtic. I això, malgrat que la Constitució iugoslava del moment proclamava Kosovo com a part constituent de la nació sèrbia i que, per tant, Sèrbia entenia que la possibilitat d’independència de Kosovo exigia prèviament la reforma de la seva Constitució. Com que la població kosovesa era una minoria respecte del conjunt de la població de l’estat, la reforma constitucional que formalment era possible, de fet, restava bloquejada.

La sentència de l’Haia continua la línia ja assenyalada pel Tribunal Superior del Canadà, en una sentència que responia una consulta del govern canadenc. Havien volgut saber si una majoria clara a favor de la independència com a resposta a una pregunta explícita en aquest sentit en un referèndum al Quebec sobre el tema seria vinculant per al govern federal canadenc. La resposta del Suprem va ser, primer, no entrar en la qüestió del dret d’autodeterminació –que de fet està molt mal definit en termes de dret internacional– i, segon, afirmar el principi democràtic: si hi ha una majoria clara que es pronuncia democràticament, el govern de Canadà ha d’atendre aquest pronunciament i negociar de bona fe les condicions de secessió.

Aquest és el plantejament jurídic que ha avalat les independències posteriors a la de Kosovo, concretament la del Sudan del sud, que ha estat possible per un referèndum, i la de les Antilles Holandeses, que ho ha estat per via parlamentària.

Per tant, des del punt de vista jurídic el tema està clar: el principi democràtic avala la independència d’un nou estat, tant si la decideix la seva població directament per via de referèndum, com si ho fa indirectament mitjançant els seus representants democràticament escollits, bé per la via d’una sessió parlamentària formal o per la d’una reunió no parlamentària de la gran majoria dels representants electes. I sobre aquest tema ja hi ha jurisprudència i antecedents suficients que no només avalen la legalitat de la proclamació, sinó també la del seu reconeixement internacional per part de la resta d’estats ja constituïts.

Les passes, en tot cas, sempre són: guanyar unes eleccions, formar un govern amb la intenció proclamada de convocar un referèndum o proclamar la independència, i demanar posteriorment el reconeixement internacional. I això pot fer-se d’acord amb l’estat del qual es forma part, perquè aquest ja s’ha resignat a la independència d’una part del seu territori, o contra la seva opinió, precisament perquè ja hi ha els mecanismes jurídics avalats internacionalment per a fer-ho possible.

El problema, per tant, ja no és aquest, sinó que és previ: la preexistència d’un poder públic amb un control efectiu sobre el territori i la població que es vol autoproclamar independent. I això ja és tot un altre tema.

Article publicat al número 278 de la revista Lluita a l'abril de 2011

Hipotecar i escanyar

Alfons López Tena — Mon, 11 Jul 2011 15:00:00 +0200

El Ple del Parlament de Catalunya votarà avui o demà si es bloqueja la iniciativa legislativa mitjançant la qual el deute hipotecari amb l’entitat financera quedaria saldat amb el retorn de l’habitatge, presentada per Solidaritat Catalana per la Independència fa quatre mesos, i ajornada per CiU fent servir tota mena de trucs reglamentaris i la seva majoria a la Mesa del Parlament. És també CiU l’únic grup que ha presentat esmena a la totalitat perquè la llei no es tramiti, malgrat els compromisos adquirits pel candidat Mas al debat d’investidura i les propostes que la pròpia CiU ha presentat i votat al Congrés espanyol. Sembla que vulguin imitar el pitjor PSC, el que vota de manera diferent a Catalunya i a Espanya.

El creixement econòmic dels últims anys ha anat estretament lligat a l'especulació i a la promoció i construcció d'habitatges. Bancs i Caixes, estimulats per l'absència de controls públics, han incentivat la concessió gairebé indiscriminada de crèdits hipotecaris. L'absència de polítiques que garantissin un lloguer accessible i estable, i el mateix impuls del règim de propietat privada per part de les administracions públiques, va induir al sobreendeutament d'una part important de la població com a única forma d'accedir a un habitatge digne.

El resultat d'aquesta situació ha estat que cada vegada més persones han travessat i travessen enormes dificultats degut a l’alt nivell d'endeutament combinat amb les altíssimes taxes d'atur i pobresa al nostre país. L’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi financera i econòmica, sumades a l’espoli fiscal a què Espanya sotmet Catalunya robant-nos cada any més de 20.000 milions d’euros, han deixat a la nostra Nació més de 700.000 aturats, i la impossibilitat de fer front al deute hipotecari està sent una realitat cada cop més gran i una de les noves causes d’exclusió social. Cal remarcar que des del primer trimestre de 2007 al primer trimestre de 2010, el número d’execucions hipotecàries a Catalunya ha augmentat un 485%. És a dir, en tan sols tres anys, i després de l'esclat de la crisi financera, el número d'execucions hipotecàries s'ha multiplicat gairebé per cinc. I lluny d'atenuar el col·lapse de les famílies hipotecades, la regulació jurídica actual permet que les entitats financeres s'adjudiquin els immobles per la meitat de la seva taxació, reclamant el pagament del deute restant, més els interessos i costes judicials, a la persona en situació d'insolvència.

Són Bancs i Caixes els que taxen l’habitatge i deixen deserta la subhasta, perquè tenen llavors el dret establert a la llei espanyola d’adjudicar-se’l pel 50% de la taxació, per sota del preu de mercat. Guanyen doblement, es queden els immobles i no descompten el seu valor real del deute, i és per això que les famílies continuen endeutades malgrat perdre l'habitatge. Així, la persona que es va hipotecar per la compra d’un habitatge, davant la impossibilitat de fer front als pagaments mensuals, es queda sense sostre, amb un deute important amb l’entitat i amb una taca a l’expedient o “historial de crèdit”, que impossibilita assolir noves fonts de finançament.

Es pot eliminar aquesta injustícia mitjançant les competències en Dret civil que té Catalunya, establint com a Anglaterra o els Estats Units que els propietaris de primeres residències puguin unilateralment donar-les en pagament del deute pendent, que quedaria saldat.

Altres formacions polítiques malden per proposar al Congrés espanyol reformes de la legislació espanyola en aquesta matèria, que fins ara no han donat cap fruit. Solidaritat opta per presentar una llei al Parlament de Catalunya perquè és plenament competent en aquesta matèria, i no és ni el nostre problema ni la nostra responsabilitat resoldre els problemes hipotecaris dels espanyols.

Amb aquesta llei SI denuncia que no és propi d’un Estat social i democràtic de Dret que la persona que de forma involuntària esdevingui insolvent, a més de perdre el seu únic habitatge, es quedi amb un deute originat per un daltabaix financer del qual no és responsable i de trucs jurídics que fan que sempre guanyi la Banca. Això no ho han de pagar ni les famílies ni els contribuents sinó les entitats financeres, responsables d’haver taxat els habitatges com els ha plagut i adjudicar-se’ls per sota del seu valor de mercat. Ja és hora que Bancs i Caixes retornin a la comunitat allò que la comunitat els hi ha donat, que són diners, i que prevalguin els interessos de les famílies i no els d’aquells que financen les campanyes electorals. És una llei molt simple, molt neta i molt directa, només demana voluntat política.

Article publicat a Público