Blog Alethéia

Amor a la pàtria

Alethéia — Wed, 07 Aug 2019 17:24:00 +0200

Ahir, en el context dels meus estudis de màster, havia d'analitzar un text de Fernando Quesada Castro, catedràtic emèrit de Filosofia Política de la U.N.E.D. La seva proposta intel·lectual girava al voltant de l'exposició de dues formes d'exercir la democràcia: liberalisme i republicanisme. De la primera forma no en parlaré massa, ja que és la que hem estat practicant fins ara i la que ens ha portat on som. De la segona, del republicanisme, si alguna cosa val la pena destacar-ne, són les diferents virtuts en les quals es fonamenta: el compromís polític dels ciutadans, que n'evita l'abús d'un grup poderós que és el que patim en el model liberalista, en limitar la nostra participació en un cop cada quatre anys; la defensa de la llibertat amb la finalitat d'aconseguir les màximes cotes de bé comú, un bé per a tots, no només per als més depredadors; i entre altres, una virtut per la qual destaca és la de l'amor a la pàtria. En un context com el que estem vivint, publicar a la xarxa una imatge d'una estelada, per molta gent pot ser considerat una provocació; el "nazionalisme" es vincula només amb l'estelada i no amb la rojigualda. I sí, pot incomodar perquè l'amor a la pàtria es materialitza en una imatge de quatre colors que a molta gent li fa eriçar els pèls, en el pitjor dels sentits. Però l'important no és la imatge en si, ja que allò que més importa, i que justifica l'amor a la pàtria que aquesta imatge representa és, com molt bé explica el professor Fernando Quesada, el significat del qual l'han dotat els ciutadans de la comunitat a la qual representa. Així, veure-la com representativa dels valors inqüestionables del poble català, com són els de la solidaritat, que es dóna per suposada en l'acolliment històric d'aquest poble cap a persones d'altres cultures; de la defensa de la dignitat de tot ésser humà, que Catalunya ha posat de manifest amb els programes d'acolliment dels nens sahrauís oblidats per l'estat del qual, en un passat, en van ser ciutadans de ple dret; de la implementació per part del seu parlament de tot un seguit de lleis que protegeixen els drets fonamentals dels més vulnerables, posteriorment tombades pel Constitucional d'un estat que també té la seva bandera... Doncs bé, la llista de raons per les quals sentir-se orgullós de pertànyer a una comunitat, com és la catalana, a la que no se li reconeixen els seus drets fonamentals és interminable. A aquesta imatge es contraposa la de l'altra bandera, la d'aquella que està continguda d'altres valors que semblen contrastar, per dir-ho fluix, amb els del poble català. Vull conèixer, fa temps que ho reclamo a les xarxes, quins són aquells valors que justificarien que el poble català oblidés l'estelada per a fer-ne de la rojigualda la seva bandera. Perquè davant la solidaritat històrica i inqüestionable del poble català, em ressona encara a les oïdes un "a por ellos", davant les manifestacions multitudinàries i pacífiques dels 11 S, irrompen en la meva ment les deploraves imatges de l'1-O; en contra d'un atemptat, en el si d'un territori, que destaca per ser el primer de la geografia hispànica que crea la primera i avui consolidada Oficina Antifrau (llei 14/208 de 5 de novembre), els partits unionistes, els que exigeixen un amor cec a la seva pàtria, tomba en seu parlamentària la creació d'una comissió d'investigació necessària per reconfortar a les víctimes del 17-A i al poble que el va patir; davant una societat que reclama transparència en el funcionament dels seus partits, i expulsa del seu sistema democràtic personatges, fins aleshores referents, com Pujol, contrasta la d'una altra que, sabedora de les manipulacions que van permetre que a Espanya s'instal·lés una monarquia no desitjada pel poble espanyol, calla. La llista de les raons per estimar la pàtria catalana és tan llarga com ho és la llista de raons que la pàtria espanyola té per ser rebutjada. Perquè com he dit abans, no parlem d'un tros de tela, no és només un grapat de colors combinats d'una forma determinada i no d'una altra; tota bandera, tota pàtria, no té cap raó de ser estimada si no representa en si mateixa la defensa d'aquells valors que humanitza a l'ésser humà alhora que el rebuig de tot allò que el degrada. Espero, desitjo que algú em desperti del meu somni dogmàtic, si és que realment hi estic immersa, i que m'exposi les raons per les quals té sentit sentir-se avui un patriota espanyol i estimar el que la seva bandera representa en detriment de què representa l'estelada. Seguiré esperant això, sí, sense deixar de brandar-la; perquè per ara -fins que algú no em demostri amb raons poderoses que vaig errada-, sota els valors que aquesta representa, vull que s'aixoplugui l'esdevenir vital de tothom a qui estimo.

I de tot plegat en van dir "Tabàrnia"

Alethéia — Sun, 26 Aug 2018 11:14:00 +0200

En Boadella i el presumpte delinqüent nocturn Arcadio Espada tenen molt clar el baix nivell intel·lectual del ramat que darrera d'ells poc a poc avança pasturant. Tabàrnia és aquella terra promesa on aquests aspirants a esdevenir els Moisès de Catalunya volen arrossegar a una minoria cridanera; és el país de Mai més, aquell país somiat per tot paràsit on habiten les criatures de les que s'espera que, a conseqüència de la seva immaduresa, mai aprenguin els mecanismes de la simple acció de gratar, que deixaria als seus messies sense lloc on clavar la trompa. Tabàrnia és com la República de Plató, o com Utopia de Tomàs Moro, un somni; però aquests visionaris revinguts no expliquen als seus adeptes que, en ambdues propostes esmentades, la intel·ligència i la recerca del bé comú son els atributs de qui les van idear amb la finalitat de regir de la millor manera possible les vides dels seus conciutadans. La grandesa d'un dels individus als que m'he referit més amunt ja l'hem vista guaitant pel forat tissorat en una estelada, la de l'altre ve a ser poca cosa més que una ombra arrossegant-se de nit pels carrers, intentant silenciar els crits d'aquells que es neguen a que la distòpia, en la que la majoria rebutgem viure, acabi materialitzant-se per l'embat de la barbàrie. La simplicitat mental dels esmentats «pastors», irrenunciable per a que la comèdia esdevingui tal i com és representada, només té dues explicacions possibles: la primera és que sigui innata, la segona és que sigui una paròdia, que a mode de soroll de flauta, no té altra pretensió que la d'arrossegar fins al penya-segat a aquells que no tenen la capacitat de preveure estimballs; tant hi fa, ambdós modes de simplicitat mental no saben o tenen pànic a saber, quin és l'únic subjecte de dret que pot exercir l'autodeterminació. A Tabàrnia es pensen que el «café para todos» és una proclama universalitzable a tot àmbit possible i com que ara el café que es reclama és el de la independència, ells també en reclamen la seva tassa. A l'article 1 de la primera part del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, signat per l'Estat espanyol l'any 1977 i per tant imbricat a l'articulat de la seva Constitució, hi diu això: «tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d'aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen així mateix al seu desenvolupament econòmic, social i cultural.». Dit així pot fer creure que el subjecte de dret en qüestió pot ser fins i tot un poble com Batea. Conscient de que, en llegir aquest article, no tothom intuirà per sí sol què és allò que es pot fer i allò que no, l'internacionalment reconegut catedràtic de Filosofia Política de la UNED Fernando Quesada Castro es va preocupar en identificar aquest «poble» o subjecte de dret al que es refereix el Pacte; així, després de sintetitzar les aportacions de filòsofs i teòrics polítics dels darrers tres-cents anys va arribar a la conclusió que la definició d'aquest subjecte de dret no era altre que la d'un poble sense estat, que habités en un territori ben delimitat, amb un cultura i llengua pròpia, i en el que una majoria de la seva població manifestés clarament la voluntat d'autodeterminar-se –als més eixerits segur que aquest darrer punt els ha refrescat la memòria sobre la veritable raó que movia les porres l'1 d'octubre–.
De tot plegat, no cal ser massa esparpillat per a treure'n la conclusió de que Tabàrnia no és subjecte d'aquest dret, ho podria ser fins i tot la Vall d'Aran, s'ajusta a tal definició, però Tabàrnia no. Tabàrnia no pot aspirar a altra cosa que a ser una distòpia que sortosament mai esdevindrà real i que poc a poc s'anirà diluint en perdre les energies d'aquells mateixos que ara arrenquen llaços però que demà treuran pit mentre expliquen als seus néts com van defensar la República. La simplicitat mental permet aquestes coses, la mateixa facilitat que es té per a seguir acríticament una ideologia es té també per a fer-se adepte d'aquella que procura un millor benestar a un mateix i als qui l'envolten, encara que ambdues siguin totalment contràries.

No llencem les criatures amb l'aigua bruta

Alethéia — Tue, 03 Jul 2018 15:38:00 +0200

Tothom sap aquí que la monarquia no és sant de la meva devoció, tot el contrari; crec que és una institució que en el context d'una democràcia “real”, subratllo lo de “real”, no té sentit l'existència d'algú que per “gracia divina” orienti la vida d'una milionada de súbdits –i no em serveix allò de que és un càrrec purament representatiu sense responsabilitats efectives, després de conéixer la seva autoria en els fets del 23-F–. Dit això, he trobat d'un baixíssim nivell periodístic l'article que ens ocupa, (https://www.elnacional.cat/enblau/ca/casa-reial/leticia-esoterisme-ciencies-ocultes_284253_102.html) tot i que el Nacional el considero un dels mitjans digitals més seriosos. I la raó no és una altra que el de contenir unes afirmacions més carregades d'esoterisme que les que duu a terme la pròpia Letízia, i que l'autor critica. Així, dir: “la reina s'ha passat a l'esoterisme”, pel fet de llegir les obres que aquí es mencionen, no deixa de ser una afirmació tremendament frívola; el Marc Villanueva ja ho hauria hagut de sospitar quan allò en el que ell hi posa el focus precisament es publica en el digital de P. J. Ramírez –sempre he trobat propi de voluntats febles, quan no directament covardes, aliar-se amb el contrari amb la finalitat d'atacar a qui no agrada–. Els arguments que recolzen el meu rebuig a aquest article he de reconéixer que els he tret del mateix text; en desconec el contingut de les dues obres a les que fa referència, però si s'ajusten a la descripció que ell en fa, cal reconéixer que una obra que tracti sobre la incidència de Brahe, Kepler, Galileu, Bacon, Leibniz i Newton en l'esdevenir de la ciència, pot ser moltes coses, però en cap cas esotèrica; els cognoms en qüestió pertanyen a les persones que van bastir els fonaments de la ciència moderna i dels que finalment en van ajudar a construir la seva estructura; estructura, per cert, sobre la que sostenim tot el nostre esdevenir diari i que s'ensenya en totes les escoles i universitats del món; per tant, d'esotèrica, la primera obra esmentada, res de res. Per altra banda, i en relació a la segona obra, cal dir que, pel contingut que diu l'autor que té, ve a complementar de la millor manera possible a la primera. Es pot afirmar que l'acció que duu a terme la Letízia en llegir aquestes dues obres gairebé al mateix moment, es pròpia d'una persona amb una actitud crítica davant de l'assumpte que l'ocupa; i així ho afirmo perquè crec que ambdós llibres signifiquen les dues visiones oposades d'un mateix tema; fer-ho així, i no limitar-se a la lectura del relat que s'adequa més a la nostra cosmovisió és propi d'aquells que no li temen a la veritat. Trobo mesquina la crítica a tota “documentació” sobre el tema que sigui, ja que la documentació en sí mateixa és el primer pas irrenunciable i necessari per a incrementar el coneixement, i més encara si aquesta es fa atenent a punts de vista clarament oposats. Per altra banda, sintetitzar la qüestió amb l'afirmació de que “el rei Felip dorm amb una senyora que s'està documentant sobre exorcismes” desentenent-se del context en què aquests es donen, de les implicacions en relació al gran desenvolupament científic que va significar l'aportació dels homes esmentats; de les lluites i la posada en perill de la pròpia vida d'aquests en relació a la repressió d'una església l'autoritat de la qual es veia amenaçada pels seus descobriments; de les implicacions polítiques que no deixen en bon lloc tot allò que ella mateixa representa, no deixa de ser un acte o bé d'ignorància o directament de mala fe. Més que devaluar la figura de la Letízia, el que aconsegueix el Marc Villanueva, és dotar-la d'uns atributs la carència dels quals ha caracteritzat a totes les seves predecessores; no deixa de ser significant que la Letízia llegeixi uns llibres en els quals s'informi sobre la incidència que la Santa Inquisició, aquesta emparada en l'absolutisme espanyol i conformat tot ell per els avantpassats de les seves pròpies filles, va tenir sobre les vides de tots aquells i aquelles que gosaven qüestionar l'autoritat dels que eren els poders vigents. Sempre sortiré en defensa de les persones que es documenten, siguin aquestes qui siguin, perquè la documentació en qualsevol tema és la via més directa per a superar la ignorància, la mare de gairebé tots els mals i que permet a reis, ministres, presidents i poders varis mantenir als pobles sotmesos. Siguem lúcids i honestos i no llencem les criatures amb l'aigua bruta.

Una respuesta a una lectura de Catalunya mal informada

Alethéia — Sat, 20 Jan 2018 01:06:00 +0100

(En resposta a Juan Carlos Monedero al vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=olak2CdunXI)

Sr. Monedero, manejar bien el lenguaje obliga a la destreza. Según Ud. “ahora” y “siempre” el gobierno catalán ha estado al lado de la derecha española. Mucho me temo que "ahora" una de las razones del choque entre ambos, viene precisamente, de la negativa catalana a seguir la deriva a la que la derecha española está llevando al país. Los malabarismos con el lenguaje le han llevado a la paradoja de, por un lado, criticar una determinada postura, y por otro, criticar el cese de ésta misma. Aquí lo único que se me ocurre preguntar es ¿qué quiere Ud. Señor Monedero? ¿Que en Catalunya se sigan los dictados de la derecha española, a la que con el “postizquierdismo” que Ud. reconoce pocas alternativas le deja? o ¿que sigamos adelante con una revolución, cuyo asomo en España, la creación de Podemos tristemente acabó neutralizando? Las contradicciones en las que cae prefiero atribuirlas más a su desinformación que a su posible mala voluntad, y digo desinformación porque Ud. construye una historia española que se desentiende de la diferencia cultural que existe entre las nacionalidades que la conforman. En la península ibérica no se desarrolló ninguna nación que, antes de la unificación llevada a cabo por los reyes católicos, no existiera; que de ello le tenga que informar a Ud.,a un "académico", no deja de incomodarme, pero me voy a ocupar de ello. Atendiendo a la definición, que del concepto “nación”, da Miquel Caminal en la recopilación de ensayos relativos a Filosofía política, de Fernando Quesada “Ciudad y Ciudadanía” y basada en las aportaciones de J. Stuart Mill, E. Renan, O. Bauer, M. Weber y B. Anderson, casi nada... se concluye que una nación es: 1º una comunidad de sentimiento, 2º: una comunidad de historia y culturas compartida, 3º: una comunidad política y 4º: una comunidad que se realiza y se autodetermina mediante el Estado. Catalunya, dotada claramente de los tres primeros atributos, hoy pretende recuperar las instituciones usurpadas mediante el sometimiento al decreto de nueva planta, según el cual, el 16 de enero de 1716 quedaron abolidas las leyes e instituciones propias del Principado de Catalunya. Me incomoda también tener que darle una clase de razonamiento lógico básico según el cual aquello que es, es, y aquello no no es, no es; de lo que se concluye que es del todo innecesario abolir o extinguir aquello que nunca ha existido, y por lo tanto, si se abolió, es porque realmente existió un principado de Catalunya, que en el contexto de la época, significaba una institución con sus propias normas y leyes; y por lo tanto, con una clara autodeterminación política.
Sigamos... le voy a informar cómo “los desarrollos históricos” a los que Ud. se refiere, se dieron en Catalunya, porque tristemente pasa de puntillas por encima de ellos; tal “desarrollo” se llevó a cabo del mismo modo que se desarrolló el dominio en otras colonias del imperio español, el instrumento utilizado fue el del virreinato; el imperio español, tras la imposición del decreto de nueva planta, disponía de tres posibilidades con el fin de mantener al pueblo catalán sometido: 1ª: aniquilación física de toda la población, 2ª: el traslado de su núcleo de poder al territorio sometido, y 3ª: la del virreinato. Como bien habrá adivinado optó por la tercera, y la antigua Convergencia i Unió vino a ser la manifestación contemporánea del tal virreinato, sin ninguna duda; pero no se confunda, si Convergència i Unió no hubiese existido, otra cosa idéntica se hubiese tenido que inventar para que todo continuara ”atado y bien atado”. Pero aquello que Ud. no entenderá nunca, porque su “españcentrismo” se lo impide, es por qué razón la gran mayoría de catalanes votaban a favor de un partido de derechas. Yo se lo explico, la cosa está muy relacionada con la conformación geológica del país, nada menos. Catalunya, le informo, tiene una orografía compleja, gran parte de su territorio es montañoso, ello comporta la necesidad de aterrazar el terreno para poder cultivarlo, el resultado acabó siendo el de un territorio conformado por pequeñas y bien delimitadas porciones de terreno cuyo mínima extensión favorecía su intercambio, de tal modo que los propietarios de dichos terrenos siempre podían prescindir de una parte de ellos para superar una época de penuria a la vez que los labriegos a sueldo también tenían la oportunidad de adquirir una pequeña parte, con lo que pasaban a ser propietarios; con ello se fue conformando una sociedad de pequeños propietarios y por ello mismo más igualitaria, con una cosmovisión muy distinta a la de los labriegos de los grandes latifundios castellanos o andaluces, éstos con muy limitadas esperanzas de conseguir ser propietarios algun día. És por ello, señor Monedero, que el partido que lidera Carles Puigdemont ha sacado tantos votos en las últimas elecciones, Catalunya, no es como Ud. se la imagina o quiere que sea, Catalunya es aquello que es, y es por ello mismo que Junts Podem ha sacado los resultados que ha sacado. Por otro lado, los responsables de los recortes en Catalunya lo fueron los políticos de Convergencia i Unió del mismo modo que lo es Alexis Tsipras de los recortes que se están dando en Grecia, porque és de un cinismo extremo ignorar los contextos en los que ambos se dan; señalar y orientar la mirada hacia el punto que nos interesa para que ello haga invisible la precariedad de la lógica que sustenta nuestros argumentos es digno del mejor de los sofistas, le reconozco sus dotes para ello. Cierto, lo de la corrupción que compartía con el PP y el PSOE forma parte, como ya le he dicho, del juego del virreinato, de la repartición del pastel..., pero le pido que sea más cauto con el lenguaje, porque si para definir la corrupción en Catalunya utiliza el vocablo “terrible” le va a costar encontrar otro término de gradación mayor para poder definir la corrupción que se da en España, corrupción de la que por cierto, y aunque le pese, el pueblo catalán está poniendo el pellejo para alejarse; no veo yo tanto ímpetu en ello por parte de la izquierda no “postizquierdista” española que Ud. representa. Seguimos...tremenda la afirmación de que “en Europa no ha habido nunca un proceso de independencia que no haya sido con acuerdo o con algún tipo de guerra”, viene a ser como afirmar “el televisor puede estar encendido o apagado”, y por la obviedad de la afirmación no puedo contradecirle, pero tales juegos dialécticos me recuerdan las elaboradas sentencias de M. Rajoy... Y no, Señor Monedero, no, a día de hoy más de la mitad de catalanes quieren la independencia, lo han demostrado las urnas; ya le gustaría a Ud que el podemismo sacara los resultados que ha logrado el independentismo en el contexto de unos comicios electorales tan irregulares. Y siguiendo su relato en el vídeo, Ud. acusa a Grosfonguel de exáctamente lo mismo de lo que se le puede acusar a Ud., de hacer “valer sus posiciones intelectuales” que tienen como eje central una visión sesgada de lo que es realmente Catalunya, para someter a la mayoría a una, finalmente confirmada, minoría. El señor Grosfonguel, a pesar de no ser español, tiene una visión mucho más ajustada a la realidad de la que tiene Ud. mismo. Podemos no ha defendido en Catalunya el derecho a decidir, defiende eso sí un “referéndum pactado y con garantías” que, a estas alturas y, visto el contexto en el que nos movemos, viene a ser una especie de antinomia. Entiendo que tenga la esperanza de que dicho contexto cambie con una posible victoria de Podemos, pero mucho me temo que gran parte de su electorado no desea lo mismo, por lo que estaríamos de nuevo en una nueva antinomia; en el seno de algo distinto, eso sí, pero antinomia al fin y al cabo. Sigamos...¿Se le debe reconocer a Podemos el mérito de que haya crecido en España el índice de personas que están a favor del derecho a decidir, o vamos a ser más humildes y, como hacemos en Catalunya, reconoceremos en las políticas del PP el mérito por el incremento del independentismo? Con tales afirmaciones postula la existencia de una población de borregos (sus votantes) que necesitan de que Ud. les muestre la Verdad, sin reconocer que aquello que realmente los activa es la contradicción a la que cada día deben enfrentarse, que no es otra que la de que españoles y catalanes somos ciudadanos de un estado que más que protegernos nos saquea, y en algunos casos, aporrea. No señor Monedero, el mérito no es de Podemos, como en Catalunya también en España, el mérito es de la lucidez de muchos de sus ciudadanos que han dicho ¡basta!. Si fuera votante de Podemos, la afirmación emitida por Ud. a la que me he referido, sin duda me hubiera ofendido y no poco. Y vuelve de nuevo con el tema de los recortes... Le recuerdo el comentario sobre Alexis Tsipras, a la vez que mezclar recortes neoliberales, con legalidad española e identidad catalana es una pésima receta para todo pastel, su malabarismo dialéctico le pierde...; le cuesta reconocer la “identidad catalana” mientras que da por cierta la “legalidad española”, cuando es posible que si tal legalidad española fuera tan legal como Ud. pretende, la identidad catalana no sería hoy tan reivindicada; la prueba de ello la tenemos en la actitud de la población catalana en las cuatro décadas que nos preceden. Y sí señor, mal que le pese, en España la independencia de Catalunya se va a dar con el empleo de la fuerza, porque para el estado español manifestarse pacíficamente con los brazos en alto es en sí mismo un ejercicio de provocación que, como pudimos ver, parece ser de obligado cumplimiento combatir con la violencia. Uno puede concluir, al escucharlo, que únicamente en Catalunya se han perdido de vista los derechos sociales... En Madrid en su defensa salen unos miles a la Puerta del sol, en Catalunya, defendiendo exactamente lo mismo, salimos centenares de miles y acompañados por los representantes de casi todos los partidos políticos, partidos de la derecha también. Pues nada Señor “académico” acabáramos: inteligencia, sensatez y a “todos los amigos y amigas que tienen una voluntad emancipadora que se informen bien antes de criticar”, por ejemplo, al movimiento independentista catalán, cuando éste es el único que, hoy por hoy, está defendiendo de forma clara los derechos sociales mediante la aprobación en su parlamento de determinadas leyes que la “legalidad española”, a la que Ud. parece profesar una fe incondicional, se presta rauda a anular.

Salut i República Catalana senyor Monedero, a Catalunya fem quelcom diferent, quelcom gran, on només s'hi troben els valents. Si us plau, aparteu-vos, ens tapeu el sol...

Veneçuela i Catalunya, Catalunya i Veneçuela

Alethéia — Sun, 19 Nov 2017 20:10:00 +0100

Inicio aquí el relat d'una vivència que ajuda a entendre les raons per les quals el govern veneçolà, i crec que la majoria d'aquell poble, recolza les pretensions independentistes de Catalunya.
A l'any 87 vaig viatjar a Veneçuela i vaig tenir la sort de conéixer les dues realitats en les que el país viu: quatre mesos a la selva i vuit a Caraques em van donar una visió d'allò que és Veneçuela a grans trets. El supremacisme occidental, en el que estava immersa, en feia un relat de la població veneçolana explicant-la com a un grup de micos que havien baixat dels arbres i que, després de vestir-se uns pantalons, reivindicaven el seu dret a ser quelcom més que individus catalogats en del grup de l'espècie animal que es troba un pas més avall de l'esgraó ocupat pels humans, en la jerarquia biològica dels éssers vius. El què dic sembla molt bèstia, però aquesta i no una altra, és la concepció que justificava a Occident en l'apoderament dels recursos d'un país que, per dret de naixement, pertanyen als ciutadans nascuts a Veneçuela i no a uns altres. Deshumanitzar a aquell que es vol combatre o espoliar és la pràctica habitual de tot grup piscopatitzat; al capdavant de les corporacions, petites empreses e inclús empreses familiars liderades per occidentals (catalans i catalanes també) hi havia gent mancada dels principis ètics més essencials. Davant una afirmació que divideix la humanitat en dos espècimens, un l'humà complert i l'altre l'humà que baixa d'un arbre i posant-se uns pantalons reivindica els mateixos drets que el primer, em vaig dedicar a analitzar la realitat; la pregunta obligada era: la població veneçolana era certament tant primitiva? Del segon grup, el dels micos amb pantalons, vaig tenir l'oportunitat de conéixer dues noies de quinze anys; ambdues, molt lluny de casa seva ja que eren originàries de zones de l'interior del país, es passaven el dia netejant els vitrallets i collarets, entre altres coses, de famílies de la classe mitjana-alta, amb la finalitat de poder assistir a classes nocturnes a un "Liceo" (en teoria equivalent a un institut de batxillerat), on en el primer curs amb prou feina s'assolia un nivell equiparable al tercer d'ESO de les nostres escoles. Les noies en qüestió, a canvi de treballar tot el dia de domèstiques, rebien poca cosa més que menjar calent, un llit, i l'accés a una educació pública, com he dit, d'un nivell molt baix. Havien baixat dels arbres per a que, «civilitzats» occidentals o occidentalitzats (en tota societat hi ha traïdors al seu propi poble), en treiessin profit de les seves ànsies de ser quelcom més que un mico amb pantalons. Definitivament, la determinació i la vàlua d'aquelles dues adolescents em va convéncer de que la població veneçolana era quelcom més que micos empantalonats, havia descobert que el relat occidental que volia explicar-los era una gran mentida. El següent pas, irrenunciable, era el d'analitzar la tipologia d'Estat que permetia aquell esclavatge a les acaballes del segle 20. Lusinchi, era qui presidia aleshores Veneçuela, sota la protecció i complacència del benefactor govern americà. El poble, pobre però lúcid, havia trobat la manera de donar significat a les sigles que conformaven el nom que identificava la més popular de les seves cerveses: POLAR; per a ells aquestes significaven «Pueblo, Oye, Lusinchi Amaneció Rascao» (rascao significa per als veneçolans borratxo); de tot plegant res en deien als mitjans occidentals, per a aquests, la Veneçuela explotada, era promocionada com a un país capdavanter, en ple gaudi de la sobreabundància petroliera; es venia com un dels països amb un dels més elevats índexs de riquesa del cono sud. El que els mitjans occidentals no explicaven era que aquest índex es treia a partir de les dades d'un cens en el qual hi lluïen per la seva absència centenars de milers de ciutadans que, pel fet de no estar imbricats en les dinàmiques pròpies del capitalisme (aquells que estaven saltant pels arbres), no constaven enlloc; no existien ni com als titulars dels drets dels quals tots els ciutadans gaudim des de les conquestes socials de la Revolució francesa. Doncs bé, Chávez "el gran dictador" va cometre l'aberració de, entre salt de liana en liana, agafar les dades d'aquests saltimbanquis i els va convertir en ciutadans i ciutadanes de ple dret. Si, van tenir des d'aleshores el mateixos drets que tots i totes els ciutadans occidentals tenim, un DNI que els salvava del total anonimat i que els atorgava drets. L'índex de riquesa, en tenir en compte les noves dades, va baixar en picat. Aleshores, l'occident «culte» e «informat» es va posar les mans al cap, i en un atac d'histèria va repetir la cançoneta dels mitjans agenollats al capital: Chávez ha portat la misèria a Veneçuela!!! el Comunisme (que dota de DNI a tots els seus ciutadans) empobreix als pobles!!! I vet aquí que aquells que havien mantingut a un «rascao» en el poder i la inexistència administrativa de la gran majoria d'habitants d'un país, es van atorgar el dret d'orientar tot el seu poder en enderrocar al líder que havia aconseguit que, per uns moments, -els necessaris per a enregistrar les seves dades en un cens-, milions de ciutadans veneçolans deixessin de saltar de branca en branca, per a començar a existir com a membres de ple dret de la seva comunitat. Fins aleshores, els collarets i vitrallets idolatrats pels mitjans havien mantingut a tot un poble enlluernat, fins que algú, semblant al protagonista del conte «el vestit de l'emperador» va gosar a dir: «això només és quincalla!! amb això no es paguen ni hospitals ni escoles» (continuarà...).

Europa?

Alethéia — Sun, 12 Nov 2017 23:37:00 +0100

Fa uns dos o tres anys, i fruit de l'anàlisi de la realitat en la que la proposta independentista es mou, vaig arribar a la conclusió que l'entrebanc més gran al desplegament de les pretensions de llibertat catalanes no vindria d'Espanya, sinó més aviat d'Europa. Els esdeveniments malauradament m'han acabat donant la raó. Estem patint un fort shock emocional ja que, per a molts catalans i catalanes, Europa havia de ser la taula de salvació definitiva davant la constant negació a les llibertats per part del govern espanyol; aquests catalans i catalanes encara ara s'estan sobreposant a la perplexitat que els envaeix quan se n'adonen de que la seva visió de la realitat entra en contradicció en com aquesta s'acaba posant de manifest. Els filòsofs i les filòsofes compromesos vivim en un etern qüestionament de la realitat, allà on emergeix la contradicció hi cerquem les raons que desfacin el nus gordià que, de cop i volta, apareix. Tot efecte té una causa, aquesta és una de les lleis fonamentals que sustenten la realitat: la llei de la causalitat. Així doncs cal trobar la causa que expliqui allò, a primer cop inexplicable, com ve a ser la falta de reconeixement als esforços democràtics de Catalunya per part d'Europa; ja que aquesta, segons ens havien dit i havíem interioritzat,es va fundar per a protegir els drets a la llibertat, la democràcia i la pau entre aquells i aquelles a qui la seva legislació empara. L'explicació més lúcida la vaig acabar trobant en l'àmbit de la psiquiatria; A. Lobaczewski, R. Hare i el reconegut psiquiatre espanyol V. Navarro comparteixen la idea de que un percentatge mínim de la població pateix trets psicopàtics, aquests estan afectats per tot un seguit de característiques que, si bé els permet fer una vida normal, les mancances emocionals associades a la seva afectació tenen conseqüències greus en la societat sobre la que actuen. Lobaczewski projecta les seves conclusions, a l'àmbit de la política en el seu llibre censurat pel neoliberalisme americà La ponerologia política, títol que ve a significar la ciència del mal aplicada a la política. Segons aquest autor, el psicòpata, quan assoleix poder polític, acaba corrompent la part del sistema del que s'apodera. Es caracteritza per no tenir cap contenció ètica, i això l'ajuda a escampar el seu domini enmig d'una majoria a la que Lobaczewski identifica com “normal” i a la que, precisament aquesta normalitat emocional, és la que li impedeix percebre l'anormalitat del psicòpata, ja que per a la persona no psicòpata un elevat índex de maldat en els seus conciutadans és inconcebible. I és precisament aquest alt índex de maldat el que permet al psicòpata assolir elevats nivells de poder, fins al punt de poder estar al capdavant d'Estats poderosos o de grans institucions supranacionals; el psicòpata és un trepa i, segons Lobaczewski, s'infiltra en moviments socials, en el seu moment creats amb finalitats de millora social, fins aconseguir que aquests acabin defensant valors totalment contraris a aquells que en van justificar el seu origen –val la pena recordar aquí el comentari"Catalunya ha hecho envejecer a Podemos de una manera arrolladora" de Dante Fachín– ; això mateix ha passat amb la Unió Europea; quan Puigdemont i Junqueras venen a dir que la nostra lluita és una lluita contra el Mal, és perquè se n'han adonat de la magnitud de la tragèdia. Catalunya defensa unes llibertats que només es poden donar en un context de llibertat real; ni Espanya ni Europa avui gaudeixen d'aquest context, per això les pretensions catalanes no hi són reconegudes. Europa ja no defensa les llibertats dels europeus, només defensa els interesos d'una minoria a la que, mancada de tota contenció ètica, poc li convenen unes reivindicacions que precisament els posen en perill. Segons Lobaczewski: “Algunes de les diferencies en la naturalesa del fenomen patocràtic (govern del mal) entre el país d'origen i aquell on la patocracia ha estat imposada per la força, resulten permanents. A la societat que ha estat conquerida, el sistema sempre li resultarà quelcom alié , associat a l'altre país.[…] les formacions culturals més madures son les més resistents a les activitats destructives del sistema [...]la nació subjugada troba recolzament i inspiració per a la seva resistència psicològica i moral en les seves pròpies tradicions culturals […]. Si la situació ho demana la cultura del país es manté oculta en la privacitat de les llars o es difon mitjançant conspiracions. Però continua sobrevivint i desenvolupant-se, creant valors que no podrien haver sorgit en temps de més felicitat.” Com es pot observar la percepció d'en Lobaczewski ve a ser tristament idèntica a la realitat que estem vivint avui a Catalunya; la conclusió a la que arribem és que la nostra, no és només una lluita per la independència, és la lluita definitiva contra el Mal; als catalans ens ha tocat la titànica tasca de salvaguardar les llibertats a Catalunya, en contra d'Espanya i, sembla ser que de la mateixa Europa. No serà fàcil però no hem d'oblidar que, com diu Lobaczewski: “ Quan l'home es capaç de veure cara a cara el sofriment, i inclús la mort, amb la calma necessària, al governant li cau de les mans una arma poderosa”.

LA POR ÚTIL

Alethéia — Sun, 18 Nov 2012 19:35:00 +0100

Spinoza, filòsof holandès, fill d’emigrants espanyols que va viure al segle XVII, va assenyalar que quelcom tant natural com la por, emprada amb mala fe, podia ser la millor eina per a mantenir sotmesos als homes i a les nacions a una voluntat externa a ells i elles; la por era la millor vacuna per evitar els brots d’aquells reclams d’independència que posessin en perill els privilegis dels quals en gaudia gairebé sempre una minoria i obtinguts gràcies al sotmetiment d’altres individus, grups o nacions.
La por ,emoció primària i que es manifesta en tots els animals, és un recurs que els atorga la natura per a allunyar-los del mals que poden posar en perill la pròpia existència; hi ha pors racionals, aquestes son fruit de l’experiència: quan patim qualsevol tipus de dany acostumem a tenir por a la causa que l’ha provocat i tendim a allunyar-nos d’aquesta, a evitar-la; aquesta és una por que ens activa, que ens mobilitza davant un possible o real esdeveniment que reconeixem com a nociu; ens empeny a evitar-lo i, en cas de no ser encara present, a treballar per a que aquest no acabi essent real.
Cal parlar també de les pors irracionals, aquestes no estan fonamentades en l’experiència; són pors metafísiques, no hi ha cap fet concret que les sustenti i per tant no serveixen per a res, ens paralitzen perquè, davant d’allò que no es manifesta de manera tangible, no sabem mai com hem d’actuar perquè no hi ha munició vàlida contra fantasmes; no preserven integritat de cap mena i són aquelles que s’han utilitzat històricament per a immobilitzar i tenir sotmès a l’ésser humà.
A partir de la multitudinària manifestació del passat 11 de setembre, el nostre poble ha sofert i està sofrint el bombardeig constant de pors de les dues menes: de pors racionals, originades en l’experiència acumulada durant els trenta anys que hem hagut de lluitar per evitar retrocessos de tota mena i que ens orienten i activen cap a un defuig de les situacions que ens han portat on som ara, aquestes per tant, són pors útils. I de pors irracionals, fonamentades en fets els quals res ens garanteix que puguin acabar materialitzant-se, perquè no son fets reals; són només imaginaris, un còctel d’escenes catastròfiques, no fonamentades en cap dada empírica i emprades per aquells que ens volen sotmesos.
Últimament estem veient com qui empra la por per a subjugar als demés, també utilitza el fantasma de fets passats que han sotragat la humanitat, per traslladar-los a un present en el qual aquests no son res més que això, un fantasma; pretendre revifar l’espectre del nazisme sense tenir en compte la diferència abismal entre aquell nacionalisme malaltís que nega el dret a ser dels altres, i la reivindicació del dret a ser d’un poble pacífic, que reconeix en els demés el mateix dret que s’atorga a ell, és sens dubte un exercici de mala fe a més d’un insult a la intel·ligència d’aquells a qui dirigeixen el seu discurs.
Sabem també que, entre molts possibles horitzons, només es fan reals aquells que els homes i les dones construïm a cops de voluntat. Catalunya serà allò que els catalans i catalanes, moguts per l’esperança o per la por, vulguem que sigui; és només a les nostres mans que allò més nefast imaginat esdevingui o no real.
Per tant cal dir un NO rotund a la por inútil, cal anar a votar però moguts només per la voluntat d’encarar el nostre destí cap allà on el dirigeixen els nostres millors desitjos, i que la por útil que ens alerta ens aboqui només a esvair ombres; ens aboqui sempre a una esperança crítica, antítesi d’aquesta por paralitzadora, i que ens situarà en el lloc oposat al d’aquells que ens volen submisos i silents.
La por irracional porta més irracionalitat i ens detura com a poble; cal superar-la si el que realment volem es responsabilitzar-nos del nostre destí i que es faci palesa la nostra maduresa.
Seguir com fins ara ens permet continuar culpant a algú altre dels nostres fracassos però mai ens donarà el dret a reivindicar com a nostre cap triomf, tot i ser-ne mereixedors de molts.
Els catalans i catalanes hem de decidir què volem ser i cal tenir present que cap gran pas s’ha donat mai amb l’absència de vertigen. Hem de recuperar aviat les nostres espigues d’or perquè cada dia hi ha més gent al nostre petit país que passa gana i a aquesta no l’ha saciat mai la por inútil.