Blog Albert Torras Corbella

Prim, Cambó, Santi Vila

Albert Torras Corbella — Sun, 05 Nov 2017 20:36:00 +0100

Les darreres setmanes Santi Vila ha esdevingut un dels polítics catalans amb més perfil propi. Això, a costa de carregar-se una unitat interna entre els Consellers, i esdevenir el darrer exemplar de les diverses crisis de govern des del 2015, i que ja van fer saltar figures clau com Mas des d'un inici, i després Munté, Jané, Baiget o Meritxell Ruiz. Santi Vila exemplifica el centrisme d'un país, idealista però pràctic, que és capaç d'esdevenir pal de paller del sentir català, més encaminat al seny que a la rauxa, i estrictament legalista i autocensurat. Ve a ser aquesta legítima autoafirmació, la definició més propera a la d'un estadista, que avantposa les pròpies conviccions a les dinàmiques del seu entorn immediat (digui entorn o digui partit o societat). Quan aquestes conviccions coincideixen amb les del poble, l'estadista mesiànic esdevé figura clau i líder. Quan les conviccions pròpies s'allunyen de l'entorn, pot arribar a ser titllat, injustament, de traïdor a la causa.

Santi Vila no és un traïdor, ni creiem que ell mateix s'hi consideri. La seva determinació al pacte, fins al darrer moment, per aconseguir un procés d'autogovern creixent i una independència de la nació catalana, emprant els mecanismes legals, jurídics i polítics de l'statu quo espanyol - que hi són, però no s'exerceixen- ha estat un fracàs. Un fracàs malgrat ell, que finalment, n'ha estat el seu darrer valedor al costat del President Puigdemont. Fins el dia abans de la declaració d'independència al Parlament, el proppassat 27 d'octubre, el mateix President va cremar el darrer cartutx, volent convocar unes eleccions que desbloquegéssin l'atzucac, i que permetéssin un pas més en la legitimació d'una independència, davant unes forces estatals contràries a qualsevol procés democràtic vers aquesta finalitat. El mateix Puigdemont fou titllat de traidor, quan les eleccions eren sobre la taula. La Catalunya legalista es va veure abocada al precipici, en qüestió d'hores, a empemtes d'Esquerra i de la CUP, i de la pressió popular, que clamava per una declaració definitiva d'independència. Puigdemont va passar de ser un legalista traïdor, a ser el legítim pare de la pàtria, en qüestió de minuts. Molt probablement, era necessari el pas.

El fracàs de Vila, d'aquella Convergència moderada, és el fracàs, un cop més, del catalanisme polític dins de l'Espanya Moderna, iniciat per noms com el General Joan Prim, o en Francesc Cambó. Un fracàs que ve de lluny.

En aquella Espanya del segle XIX, el català Joan Prim i Prats va esdevenir el millor militar espanyol de la història, a mig camí de les guerres carlines, els pronunciaments militars, les desfetes imperials, i la decadència moral de la monarquia. Prim, com a liberal català i masó es considerava exemple dels veritables espanyols, d'una Espanya de nacions, rica i generosa amb els territoris, moderna i constituent, al contrari de les elits madrilenyes que acaben per executar-lo al callejón del Turco. Aquell Prim guanyador a Castillejos, diplomàtic d'alçada a Mèxic, derrocador d'Isabel II amb la Gloriosa, instaurador d'una de les primeres monarquies constitucionals amb Amadeu I, un català liberal i pragmàtic com pocs, defensor dels drets d'una Catalunya econòmicament esplendorosa, és assassinat pels conspiradors d'una Espanya arcaica i maldestra. Aquella Espanya del Partit Popular que avui encara escull els ministres d'entre allò més representatiu del barrio de Salamanca.

L'herència de Prim la recull un Francesc Cambó que avala els primers partits nacionalistes i que esdevé el màxim dirigent de la Lliga Regionalista. Un Cambó que, essent ministre de Foment a Madrid demana la nacionalització del ferrocarril, i promulga l'Estatut d'Autonomia de Catalunya davant un Alfons XIII que representa el més decrèpit de la monarquia borbònica. Assumeix la Mancomunitat i acaba no oposant-se a la dictadura de Primo de Rivera. I després d'haver fundat l'Editorial Bernat Metge per traduir al català els clàssics grecs i romans, acaba donant suport a la Sublevació militar de Franco el 36. Ell mateix, que el 1904 deia a Alfons XIII el famos discurs: Creemos, señor, que esas ansias de libertad las juzgará Vuestra Majestad con benevolencia y sin prevención alguna. Que nosostros como concejales de Barcelona, solo deseamos que esta ciudad sea, no la primera de España, sino una de las primeras del mundo. Y como catalanes deseamos la mayor prosperidad de Cataluña, como seguramente desea también vuestra majestad. Y esto, señor, solo se conseguirá con la autonomía, que al engrandecer a este pueblo, engrandecería a su rey." Paraules que Alfons XIII respon amb aquella frase tan actual: Si de mí dependiera, concediría ahora mismo, con mucho gusto esto; pero en virtud de lo que dispone la Constitución, es el gobierno el que ha de resolverlo." Què legalista, i què actual, tot plegat!

No podem negar avui la influència de Prim i Cambó a la vida política espanyola i catalana. Són dos exemples d'una voluntat perseguida per aquells que es consideraren els espanyols reals, i que una Espanya profundament centralista, caciquil i despòtica van aconseguir aniquilar. Prim i Cambó, herois i traidors, són figures del seu temps que segueixen tenint a Barcelona estàtues (Prim a la Ciutadella, Cambó a la Via Laietana), i avingudes a la ciutat (l'Avinguda Francesc Cambó i la Rambla de Prim). Santi Vila, hereu de la millor tradició d'aquests prohoms, avui és defenestrat per molts del seus, en una història repetida que marca la pròpia essència de l'home atrapat entre la història i les conviccions.

És Santi Vila el tercer exemple de la impossibilitat d'un encaix amb Espanya des d'un nacionalisme moderat, assenyat, centralista i amb voluntat de ser hegemònic a Catalunya? Serà el definitiu? En tot cas, un cop el fracàs, que és un fracàs del Santi i un fracàs de tots, però sobretot un fracàs d'Espanya, seguim comptant amb ell per fer de Catalunya l'estat pròsper que ni Prim ni Cambó imaginaren veure mai.

Albert Torras

Nosaltres els delinqüents

Albert Torras Corbella — Thu, 05 Oct 2017 20:15:00 +0200

Diran de tu que ets un delinqüent. Diran de tu, que durant anys has estat absort en una espiral manipuladora, en una societat crispada i violenta, que t'ha inculcat sentiments antiespanyols. A tu, que veies el serial de la tarda a TV3, i la sàtira de Polònia, i vas créixer amb Gran Hermano o les Mamachicho.

Diran de tu que vas perseguir al que parlava en castellà, el vas insultar i el vas obligar a que et parlés en català. A tu, que a classe et van ensenyar a escriure en la llengua de Cervantes i en la de Pla, a tu que parles en espanyol a un pakistanès del badulaque, per aquella cortesia catalana.

Diran de tu que fomentes l'odi a Espanya. A tu que ets net d'aragonesos o murcians, que demanes gaspatxo a l'estiu i que has desitjat fins fa poc que Espanya guanyés Eurovision.

Diran de tu que no ets ningú. Que el culpable de tot és en Puigdemont, que t'ha hipnotitzat. A tu, que saps que el President era un simple alcalde de Girona a qui de rebot va tocar liderar el que demanaven milions de catalans durant anys.

Diran de tu que ets violent, que vas a manifestacions amb ànims de trencar-li la cara a algú. Diran de tu que quan veus a gent que se sent espanyola els escups. A tu, que mai has preguntat al teu amic de l'escola, o al teu company de feina a quin partit vota, o què pensa d'aquests assumptes. A tu, que ets espanyol perquè ho posa el teu DNI, però que vols tenir l'oportunitat de presumir d'un passaport català.

Diran de tu que estàs enganyat, que ets un pobre desgraciat a qui han dit que la independència li durà riqueses desmesurades. A tu, que saps que la borsa caurà i les passarem putes uns quants anys. A tu, que has viscut altres crisis i que sempre has tirat endavant. A tu, que no vols fer-te ric, només que altres no es facin rics a costa teva.

Diran de tu, aviat - o ho diuen ja-, que ets un delinqüent perquè vas anar a votar quan no podies. Diran que vas trencar en dos la societat. A tu, que sempre has cridat "Un sol poble". A tu, que aplaudies gent que anava a votar pel No duent rojigualdas als col·legis electorals.

Diran de tu que ets insolidari. Diran de tu que ets un feixista. Diran de tu que ets violent. Diran de tu que ets un radical. Diran de tu que ets un pobre individu manipulat.

Diran de tu que ets neci, sord, cec i brut. I que per sord i cec, també mereixes ser mut.

Albert Torras

Un dia amb Jordi Pujol

Albert Torras Corbella — Wed, 13 Sep 2017 21:18:00 +0200

En motiu d'una visita al president Pujol, a finals d'agost, per entrevistar-lo sobre la creació del Teatre Nacional de Catalunya i la reconstrucció del Liceu, per a uns articles de l'Associació Tagamanent.

Cafè.- Ribes de Freser 12:00

Hem passejat per Ribes, on em recullen a l'estació el President, l'esposa, i una persona de seguretat. El cotxe, gens ostentós, un Seat de color terrós. El passeig és des del pla de l'Ajuntament, on deixem el vehicle, fins a la plaça del Mercat, on prenem un cafè. Marta Ferrussola ha entrat a Can Palau, a comprar. Molta gent, hom diria que som a Salou. Gent d'aquí i gent d'arreu. Que venen i van. Alguns miren, i alguns s'acosten. La basarda primerenca en saber que acompanyaré el President pel carrer Major s'ha convertit en alegria. Compto pel cap baix una vintena de persones que se'ns apropen cordialment, amb ànims de saludar amicalment. El més seriós, un "bon dia, president". El més delerós, un militant de Convergència del Vallès, que ens acompanya uns vint minuts amb el cafè. "T'has fet ja del Partit Demòcrata?" li pregunta decidit Pujol. Marta Ferrussola torna de comprar de Can Palau. Una parella de nois joves l'ha aturada uns cinc minuts, xerrant a cor que vols. De la vintena de veïns i visitants que els han aturat, només un, un castellà i d'una setantena d'anys ha dit alguna cosa d'aquelles que hom sentiria a les portes d'un jutjat. La resta, una bassa d'oli. Me n'alegro molt, per a una parella que ha complert ja els 82 i 87 anys. "Això és perquè som a Ribes. A Barcelona és diferent" diuen.

Vermut - Queralbs. 13:30

Marta Ferrussola m'ofereix un Martini blanc. El compartim. Aquest dia no refusaré res. I uns "fritos" dels de tota la vida. Una casa de fusta i pedra, herència del pare d'ella. "Fa 80 anys que venim a Queralbs". Un altre mite desmuntat, un altre element patrimonial que ja formava part del llegat familiar. Res a dir. He vingut a parlar amb el President del paper de la Generalitat en la reconstrucció del Liceu, i en la creació del Teatre Nacional de Catalunya, i ara en parlem. Els articles, més seriosos que aquesta crònica d'un dissabte d'estiu, apareixeran aviat. "L'amiga de'n Flotats era la Marta". Ella assenteix. "Em va saber greu el que va passar" es reafirma l'esposa. També em parla del Liceu, del compromís de la reconstrucció, de la bona feina feta, i de que ell no hi ha anat mai gaire. "No he tingut el do de la sensibilitat musical. Potser més el de la literatura. I això que el meu pare era dels que anava al cinquè pis".

Dinar - Queralbs. 14:00

Som tres a taula. Un plat de canelons. Eren de Can Palau. El president ha beneït la taula. Ha estat ràpid, com remugar, gens de barroquisme. Molt català i auster, el prec. Els animo a sortir més, al teatre, al cinema. Parlem de Queralbs, de Núria, de les meravelloses vistes. "No me'n canso mai" diu ella. Un noi ajuda en el servei. "No bevem vi. Però tenim un cava obert de fa uns dies". Bec. Tampoc bec gaire, jo. Avui no refusaré res. Un plat de llibrets farcits. Un plat de tomàquet tallat a grosses rodanxes amb oli i vinagre. Com a casa. El moment espinós és parlar del que ha passat. El president em recorda l'article de l'Esguerro que va fer. "És un esguerro en un gran quadre. Sempre hi serà, i ja no tindrà aquell valor que hauria tingut". En parlen amb certa recança. El neguit primerenc ja va passar. Intento treure ferro i no em surt bé tot dient: "Al capdavall allò dels Missals era només un traspàs de dotze mil euros". No he aconseguit res més que un somriure callat. Callo jo. Fruita: raïm i prunes. Em pregunta com veig el Partit Demòcrata, i els joves. I ell opina. I opinem. Sobretaula.

Cafè - Queralbs. 15:10

De nou a la saleta. Aromes de Rupit. "No bevem licors" em repeteix ella. "Però en tenim aquí alguns de fa molts anys". Degusto els aromes. Li pregunto pel terrorisme, pels nois de Ripoll. "Eren catalans, parlaven millor el català que nosaltres" referma ell. Ha esquivat el tema durant el dinar, ara li ho pregunto de nou. "El terrorisme és quelcom que hem d'afrontar amb fermesa, i l'educació n'ha de ser la base, els pares, la família, l'escola". Li parlo dels Mossos, una estructura d'estat que Pujol va exigir i fer créixer. Li recordo el desplegament. "Han fet molt bona feina", rebla. "He llegit que volen implementar mesures per vigilar els imams". Parlem de religions, i de com tot sovint són les pròpies comunitats religioses les que s'autoregulen. Li poso sucre al cafè. Pren molt de sucre, el President. Parlem de l'Associació Tagamanent, del que farem properament. Ell finalitza mirant el rellotge "Ara marxarem i el durem a vostè a l'estació" em diu. "Si no, perdrà el tren"

A la terrassa de davant de la casa hi creixen clavells de moro. Des d'allí el president em mostra els cims, el Taga, el Torreneules, el Balandrau, el Fontlletera... Aixeca un bastó magnífic que duu, amb les quatre barres. "Me'l van regalar fa molts anys a un Ajuntament. Ara em fa servei". Mira aquelles muntanyes que tants cops va pujar. Magnífics cims que ja s'han conquerit. I quan un ja hi ha arribat, i els torna a veure des de baix, recorda l'esforç de la pujada, els rocs que calia grimpar, el mareig davant l'abisme, la satisfacció d'encimbellar-s'hi, les vistes des de les alçades. I ara, el recolliment a la seva falda.

Ribes - 16:15

M'acomiado del President i de la Marta Ferrussola a l'estació de Ribes. Ells ara aniran a veure una coneguda, a un llogaret proper. Últim dia d'estiu, l'endemà marxaran a Barcelona. Repòs i calma necessari. Converses sobre el passat, i sobre el futur. "Ja m'avisaràn quan facin algun acte de l'associació Tagamanent" em diu. Li ho prometo. No he aconseguit arrencar-li gaire somriures. No són temps de festejar. He vist l'home, reflexiu, sempre generós, auster, amb tocs de geni i cert humor. He vist l'esposa, que l'estima, i s'hi atansa. He vist el president que fuig del protagonisme, que deixa pas, que en el seu retir espiritual, imposat per l'entorn i autoexigit amb convicció, segueix preocupant-se pel futur del país. He vist l'Home d'Estat una mica tocat, mai enfonsat.

Bon octubre, President. Reflotarem!

Qui no vulgui pols que no vagi a l'era.

Albert Torras Corbella — Sun, 27 Aug 2017 22:17:00 +0200

Ahir vaig ser a la manifestació de Barcelona. Com desenes de milers de persones, conciutadans que lliurement, per motius molt diversos, però amb el rebuig al terror com a crit unànime, van omplir el Passeig de Gràcia. Això és el que va passar, però tanmateix la premsa d'avui, articulistes amb mala baba, i genteta que corre per les xarxes amb ganes de polèmica, s'encarrega de dir el contrari.

Entre ells el pregoner Pérez Andújar que, des de les pàgines del Periódico, atribueix als manifestants una ànima de cigaló, i un esperit pagesívol i rupestre. Ell, des de la seva tribuna, jutja els manifestants - sobretot els que exhibeixen drapets amb quatre barres i un estel - gairebé de bàrbars. Ens l'imaginem a la terrasseta del McDonalds, puix ja sabem que el que deu pagar el Periódico no dóna per més, anotant quatre ratlles per fer un article que no digui altra cosa que el que el director Hernàndez li ha manat. Valgui aquest exemple, o la portada inefable d'El País, alineada als acostumats Mundo y Razón, com a manipulació guerracivilista del que vam viure ahir a la Rambla.

Obvia Andújar i els altres, perquè segurament no es van moure de la terrasseta del McDonalds, que centenars de persones van dipositar flors als parabrises de la Brimo o de les ambulàncies. Genteta amb bandera estelada, patriotes de patilla llarga amb la rojigualda, i la majoria de persones, que no anava abanderada, fent aquest gest bellíssim de respecte i estima a la gent que es juga la vida per tú. Això no ho expliquen. Ni tan sols el fet que ciutadans amb pensaments tan diferents s'abracéssin en acabar la manifestació, amb la mateixa voluntat de dir un "no" rotund al terrorisme.

Mitjans polititzats que polititzen manifestacions acusant als ciutadans de polititzar-la. Tu acusa, que alguna cosa quedarà. Estelades, n'hi havia. Estanqueres, Déu n'hi dó. I pancartes a favor de la pau, i en contra del Rei, i a favor del Rei una de ben grossa just al meu costat. I gent xiulant, i gent aplaudint. I gent cridant, i gent resant. I gent plorant, i gent que s'abraçava. Gent, que som tots, i tots diferents. Perquè n'hi havia que es manifestaven contra la presència del Rei, que és amic del rei d'Aràbia Saudí. Contra el govern espanyol, que ven armes a gent sospitosa de terrorisme. Contra Rajoy, que no deixa que els Mossos tinguin contacte amb la Interpol. Contra el Barça, que es ven a Qatar. Contra la Colau, que no havia posat fitons a la Rambla tot i estar avisada. Contra en Puigdemont, per centrar-se en la independència i no en els ciutadans. I sobretot, contra el terrorisme, contra la por, i a favor de la pau. Aplaudiments espontanis als Mossos i als metges. Xiulets a qui convenia. Crits. Plors. Repartiment de flors. Mans enlaire. Somriures d'esperança i cares llargues de tristor. Sabíem que no anàvem a la processó del Silenci. Això és una manifestació. Tot. Gent.

Quins mitjans no havien decidit ja la portada el dia abans? Quins mitjans no havien demanat als seus fotògrafs que busquéssin una foto del Rei amb estelades darrera, o amb gent escridassant-lo? Li va tocar a en David Minobes, finalment, i en plena consicència del que feia, convertir-se en la imatge que molts volien. Uns per reafirmar-se en el seu compromís polític i social. Altres per acusar de boicot els que no pensen igual. I molts, afanyant-se a compartir en xarxes socials els articles que més els convenen. Fer-ho per reafirmar allò que pensen, que és allò mateix que pensàven el dia abans, i que és el que voldríen explicar que havia passat. Carnassa poetitzada pels opinadors de referència. Predicadors per als propis parroquians.

La postveritat va venir per quedar-se. Però tot això que dieu, no és la manifestació que jo vaig viure.

Històries camí de la Independència: “Si el Rei vol corona, corona li darem”

Albert Torras Corbella — Mon, 17 Jul 2017 22:00:00 +0200

Girona, 15 de Setembre de 2017.-La Fundació Princesa de Girona ha convocat una reunió ordinària del seu patronat per iniciar la convocatòria dels premis 2018. Felip VI, com a president de la Fundació en nom de la seva filla, Leonor, hi assisteix. Es tracta d'una reunió habitual, tot i que no és normal que el Rei hi vagi sempre. Tot i així, l'enrarit panorama polític no desaconsella la presència de la monarquia a Catalunya. De fet, el president espanyol hi ha estat d'acord. I això dels reis i les reines sempre fa aflorar un sentiment romanticot i cortesà entre els dubtosos del proper referèndum, i només falten quinze dies. A mitja reunió, algú avisa el monarca que el president Puigdemont vol trobar-s'hi, a porta tancada, quan acabi els seus compromisos. També fa dir a Felip VI que a la trobada hi serà Junqueras, Romeva, Santi Vila i dues persones més, un exconseller socialista, encara amb càrrec al partit, i una figura ben coneguda dels Comuns.

Felip assenteix, avisa al cap de la Casa Reial, Jaime Alfonsín per a que fixi la trobada a les cinc de la tarda. Demana la presència de Juan Ruíz Casas, cap militar de la casa, que es troba precisament a Capitania General de Barcelona. També hi serà Domingo Martínez Palomo, secretari de Casa Reial, que pren un vol privat acompanyat de dos secretaris adjunts, del servei personal i militar del cap d'estat, des de Madrid.

Són les 5. El cotxe del monarca arriba a la Pia Almoina, on s'ha habilitat un dels salons per acollir la trobada. És discreta. Només dos bidells esperen a la porta. S'anuncia l'arribada de Felip VI i Puigdemont surt del despatx a saludar-lo mentre el veu pujar decidit per l'escala. La salutació sempre ha estat correcta, però freda. No hi ha càmeres, no cal fingir cordialitat institucional. Només el respecte per la figura i el pes de la història s'agombola sobre aquells graons medievals. La resta de salutacions amb els convidats a la reunió és igual o més distant. Només certa sorpresa en veure que els anunciats a la reunió hi són, l'exconseller socialista i l'alt càrrec dels comuns també. Tot sembla indicar el pas enrere. O el pas al costat. La capitulació, en termes bèl·lics, tal com pensa en aquells moments l'agregat militar amb certa satisfacció interna.

Cafè. Uns xuixos de crema que ningú s'atreveix a tocar encara. Aigua. I un document que el conseller Vila reparteix als presents, en català i en espanyol. Per posar-ho fàcil, diguem-ho tot. En Vila sempre ha cuidat els detalls de la cortesia vuitcentista. "Esto es intolerable" diu un secretari adjunt, com un estirabot, en llegir el títol del document. El cap militar de la Casa del Rei calla; sap que un funcionari qualsevol no entendria una proposta. Puigdemont obre foc.

- Majestat, havent demanat l'arbitri a vostè com a Cap d'Estat, i havent pres posició com ha pres, en favor d'uns determinats arguments contraris al referèndum a Catalunya, ens trobem en un atzucac que ens obliga a proclamar la independència de Catalunya el proper 2 d'octubre si el resultat és favorable al Si. I ho serà, perquè la majoria de vots seran en aquest sentit. Malgrat els arguments que difonguin, la manca de legitimació externa, la legalitat que vulguin aplicar, malgrat tot, la proclamarem si guanya el Sí.

El Rei escolta. Jaime Alfonsín nega amb el cap. Ningú s'atreveix a aixecar-se de la taula, perquè el Rei no ho fa.

- Majestat, vostè, com a cap de l'exèrcit té la potestat de refrendar la intervenció militar de Catalunya, el 2 d'octubre, si el govern d'Espanya ho demana. I té la capacitat d'oposar-si, i redimir la història dels seus avantpassats amb Catalunya. - Puigdemont no afluixa-. Majestat, aquesta és, perquè no pot ser d'altra forma, la nostra última opció.

Silenci absolut. El Rei obre el dossier, hi dona una ullada. Però sap molt bé què hi diu a dins. El títol és prou explícit. Esbufega i trenca la tensió, tot mig somrient. El cap militar manté el cap alt, esperant ordres. Els secretaris no les tenen totes.

- Bueno, President. Parece que podemos empezar a negociar. - diu Felip, mentre s'aixeca. Demana a Alfonsín que guardi bé el document. El segueixen tots els seus, i també s'aixequen el president Puigdemont i els consellers. - Al menos seguiremos teniendo los premios Princesa de Girona por unos años más. - somriu tot posant la mà a l'espatlla del President.

Quan surten del saló, queda abandonada sobre una tauleta una carpeta fosca, una còpia impresa del "Pacte d'Estat amb S.M. Felip VI de Borbó i de Grècia per a l'establiment d'una Commonwealth Hispànica" on una Catalunya, independent, lliure i sobirana accepta la prefectura d'estat del Rei. A l'estil d'Austràlia o el Canadà, amb els Windsor.

Junqueras, tot sortint de la Pia Almoina, li diu a Puigdemont: Carles, et toca a tu trucar a l'Anna Gabriel, eh?

Albert Torras