Sento haver de recórrer a tòpics, però la unitat que els catalans hem aconseguit en termes de calers, sobretot de cara al finançament -fins i tot el PSC fira d'abril de Montilla i Zaragoza s'apunta ara a exigir el què ens pertoca- és una unitat ara per ara impossible en temes hidrogràfics. El director d'aquesta casa, Oriol Junqueras, ens oferia ahir una interessant bateria de preguntes sobre la sequera i el minitransvasament que, resseguides una per una, aboquen força llum a la qüestió. Una primera conclusió al vol: com ja s'està convertint en una trista costum, en aquest país les coses sempre s'arreglen de la pitjor manera possible. A l'espanyola, vaja.

Però més enllà de declaracions inoportunes, qüestions lèxiques i la demagògia de sempre, sembla que el problema és de fons -no només l'aigua- i difícil de resoldre. Les demarcacions de Girona, Tarragona i Lleida se senten contínuament discriminades, i veuen com aquest 'robatori' de l'aigua és l'enésima política que els vexa, amb unes administracions que només pensen en la capital i l'àrea metropolitana.

Particularment em decep aquesta postura, aquesta protesta permanent, que en el cas dels tarragonins va seguida d'una tirallonga darrerament molt repetida:  "nosaltres tenim les petroquímiques, les nuclears, els abocadors i encara volen prendre'ns l'aigua". Sense desacreditar el greuge real que poden patir els territoris catalans -la macrocefàlia catalana no és bona, i aquest és dels reptes que haurà d'afrontar la Catalunya independent- crec que cal pensar en termes nacionals i no deixar-nos endur per cantonalismes pintorescos. Aplicant la mateixa argumentació adaptada a l'àrea metropolitana, els habitants del cinturó barceloní podrien argumentar que ells generen més del 60% del PIB català i que, per tant, els pertocarien més de la meitat d'infraestructures i serveis de tot el Principat.

Si els calers de Catalunya són per a tots els catalans -ningú a Barcelona discuteix que es construeixin autovies i variants a Girona o aeroports i escoles a Lleida-, l'aigua de Catalunya ha de ser per a tots els catalans. Això sí, cal repartir els recursos amb seny i sense favoritismes: és inadmissible que uns s'hagin de racionalitzar més del compte mentre els altres reguen jardins.

El futur del país en aquesta mena de problemàtiques, però, passa per mantenir-nos cohesionats, i això s'aconsegueix deixant de pensar tant localment -si se'm permet l'expressió, deixar de pensar de manera tan provinciana-  i començar a pensar-nos com a nació, a imaginar-nos com a col·lectivitat, com el país que serem ben aviat. Dit d'una altra manera i utilitzant aquest sil·logisme tan de moda últimament: Si nosaltres ens barallem, ells guanyen.

Aquestes multinacionals –no hem d’oblidar que, encara que ens facin la vida més plaent, són multinacionals i busquen el benefici econòmic- s’han trobat amb un públic potencial d’allò més heterogeni i per tant han hagut d’adaptar-s’hi. Una bona prova d’això són les traduccions al català dels diversos webs de les companyies, algunes traduïdes després de campanyes promogudes des de la societat civil.

Els beneficis de les low-cost pels ciutadans europeus són evidents, però no hem de deixar-nos endur per l’eufòria. Aquesta brutal reducció de costos sol tenir la seva cara negativa, i darrerament hem conegut dues notícies que haurien de fer-nos reflexionar.

Per una banda, la Comissió Europea actualitzava la llista de les companyies poc segures, aquelles que en el seu frenesí per rebaixar costos, descuiden la seguretat de les aeronaus i posen en perill els passatgers. No cal patir, no hi ha cap low-cost europea entre les companyies que tenen prohibit volar a la Unió, però les reduccions indiscriminades d’unes despeses fins ara indispensables ens haurien de fer pensar. La guerra per rebaixar preus no hauria d’implicar reduir els costos de manteniment, i calen controls que assegurin garanties de seguretat.

Per altra banda, l’Agència Catalana de Consum ha sancionat enguany 29 companyies aèries per publicitat enganyosa. En aquest afany per lluir “el preu més baix”, moltes d’aquestes aerolínies s’anunciaven amb preus per sota les seves tarifes, i la disponibilitat real de l’oferta diferia notablement de la publicitada.

El somni d’una Europa comuna i de tots té molts paral·lelismes amb l’auge d’aquestes low-cost, i en part gràcies a elles la Unió Europea real, la dels ciutadans europeus, ha començat a enlairar-se. Inicialment la UE també era monolítica com les aerolínies tradicionals: va néixer d’un tractat purament econòmic, la CECA, i mica en mica va esdevenir un projecte social, de tots. Aquesta Europa ciutadana va accelerar-se amb Schengen i amb la integració monetària, i bona prova d’aquesta amalgama actual són les monedes que tenim a les nostres butxaques: ens costarà no trobar-hi un euro italià, alemany o holandès.

Però aquesta Europa low-cost, aquesta Unió Europea de tothom i a l’abast de tothom ha d’intentar no caure als paranys de les companyies de vols barats: com les low-cost, ha d’evitar la publicitat enganyosa, ha de no vendre fum materialitzant-se en mesures que afectin directament als ciutadans, iniciatives de proximitat que el proper tractat constitucional ha d’ajudar a aconseguir. Aquesta Europa de les low-cost ha d’intentar oferir el màxim sense descuidar els mínims, apostant per unes polítiques socials que van néixer al nostre continent i que la UE ha de reinventar i dur un pas més enllà. Per últim, aquesta nova Europa de tots, aquesta Europa de germanor low-cost ha d’escoltar als seus ciutadans i satisfer les seves reivindicacions. Una Europa amb 11 milions de catalanoparlants que no poden utilitzar oficialment la seva llengua a les institucions de la Unió és una Europa coixa, una Europa incompleta, una Europa que, de moment, encara no és de tots.

___________

Article guanyador del 'Concurs de treballs periodístics sobre la UE' i originàriament publicat al setmanari Presència.